1_9788497876827

020-EL VALS.indd 1

16/11/10 14:57:11

020-EL VALS.indd 2

16/11/10 14:57:11

El vals lent de les tortugues

Narrativa, 381

020-EL VALS.indd 3

16/11/10 14:57:11

020-EL VALS.indd 4

16/11/10 14:57:11

Katherine Pancol

El vals lent de les tortugues Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué

Editorial Empúries Barcelona

020-EL VALS.indd 5

16/11/10 14:57:11

Títol original: La valse lente des tortues © Éditions Albin Michel, SA, 2008 Primera edició: gener del 2011 © d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u., Editorial Empúries info@grup62.com www.editorialempuries.cat Fotocomposició: Víctor Igual Impressió: Liberdúplex dipòsit legal: b. 44.229-2010 isbn: 978-84-9787-682-7 Reservats tots els drets.

Prohibida qualsevol mena de còpia

020-EL VALS.indd 6

1/12/10 11:05:33

A en Roman

020-EL VALS.indd 7

16/11/10 14:57:11

020-EL VALS.indd 8

16/11/10 14:57:11

És horrible viure una època en què, a la paraula sentiment, et responen sentimentalisme. Caldrà, però, que arribi el dia en què l’afecte serà reconegut com el sentiment més important i rebutjarà l’intel·lecte dominador.

Romain Gary

020-EL VALS.indd 9

16/11/10 14:57:11

020-EL VALS.indd 10

16/11/10 14:57:11

primera part

020-EL VALS.indd 11

16/11/10 14:57:11

020-EL VALS.indd 12

16/11/10 14:57:11

—Vinc a recollir un paquet —va declarar la Joséphine Cortès en plantar-se davant de la taquilla de correus, al carrer Longchamp, al districte setzè de París.

—De França o de l’estranger?

—No ho sé.

—A nom de qui?

—De Joséphine Cortès... c.o.r.t.è.s...

—Porta l’avís de pas?

La Joséphine Cortès va mostrar l’imprès groc on es llegia «Ha rebut un paquet».

—El carnet d’identitat? —va preguntar, amb un to cansat, l’empleada, una falsa rossa amb tonalitats barrejades que aclucava els ulls al buit.

La Joséphine va treure el carnet d’identitat i el va mostrar davant la mirada de la cartera, que havia encetat una conversa sobre un nou règim a base de col llombarda i rave negre amb una col·lega. L’empleada va agafar el carnet, va aixecar primer un maluc i després l’altre i va baixar del tamboret fregant-se els ronyons.

Va entrar en un passadís balancejant-se i va desaparèixer. La busca negra dels minuts avançava per l’esfera blanca del rellotge.

La Joséphine va mostrar un somriure incòmode per la cua que s’acumulava darrere seu.

No és culpa meva si m’han desat el paquet en un lloc que ara no troben, semblava excusar-se corbant l’esquena. No és culpa meva si l’han enviat a Courbevoie abans de dipositar-lo aquí. I, a més, vejam, d’on deu venir? Potser de la Shirley, d’Anglaterra?

Però ella coneix la meva nova adreça. Seria un detall típic de la 13

020-EL VALS.indd 13

16/11/10 14:57:11

Shirley enviar aquell famós te que compra a Fortnum & Mason, un púding i uns mitjons folrats perquè pugui treballar sense tenir fred als peus. La Shirley sempre diu que no existeix l’amor sinó els detalls amorosos. L’amor sense els detalls, afegeix, és el mar sense la sal, els cargols de mar sense la maionesa, el muguet sense les campanetes. Enyorava la Shirley. Se n’havia anat a viure a Londres amb el seu fill, en Gary.

L’empleada de correus va tornar amb un paquet de la grandària d’una capsa de sabates.

—Que fa col·lecció de segells? —li va preguntar a la Joséphine mentre s’enfilava a la cadira alta que va fer grinyolar amb el seu pes.

—No...

—Jo sí. I li puc assegurar que són magnífics!

Els contemplava mig aclucant els ulls. Llavors va oferir el paquet a la Joséphine, que va desxifrar el seu nom i l’adreça antiga de Courbevoie al paper bast que servia d’embalatge. El cordill, igualment bast, s’esfilagarsava a cada extrem, formant una garlanda de borles brutes a força d’arrossegar-se per les prestatgeries de correus.

—Com que vostè s’ha mudat fa poc, no trobava el paquet. Ve de lluny. De Kenya. Ha fet un bon recorregut! Vostè també...

Ho havia dit en un to sarcàstic i la Joséphine es va posar vermella. Es va empatollar una excusa inaudible. Si s’havia mudat, no era perquè no li agradés aquella ciutat de la perifèria, ui, no, de cap manera, li encantava Courbevoie, el seu antic barri, el seu apartament, el balcó amb la balustrada rovellada i, francament, no li agradava gens la seva nova adreça, s’hi sentia estranya, desplaçada. No, si s’havia mudat, era perquè la seva filla gran, l’Hortense, ja no suportava viure a la perifèria. I, quan a l’Hortense se li ficava una idea al cap, no quedava més remei que dur-la a terme; si no, et fulminava amb el seu menyspreu. Gràcies als diners que la Joséphine havia guanyat amb els drets d’autor de la seva novel·la, Una reina tan humil, i a un préstec substanciós del banc, havia pogut comprar un bon apartament en un bon barri. A l’a­ vinguda Raphaël, prop de la Muette. Al capdamunt del carrer de Passy, on hi ha les botigues de luxe, a tocar del bosc de Bou14

020-EL VALS.indd 14

16/11/10 14:57:11

logne. Una mica de ciutat, una mica de camp, havia destacat, amb èmfasi, l’home de la immobiliària. L’Hortense s’havia llançat al coll de la Joséphine: «T’ho agraeixo, marona, gràcies a tu reviuré, seré una autèntica parisenca!».

—Si depengués només de mi, m’hauria quedat a Courbevoie —va remugar la Joséphine, avergonyida, sentint que les puntes de les orelles li coïen enrojolades.

Això és nou, abans no em ruboritzava per res. Abans, jo estava al meu lloc i, encara que no m’hi sentia sempre a gust, era el meu lloc.

—I bé... Els segells? Se’ls queda?

—És que em fa por fer malbé l’embalatge si els retallo...

—No hi fa res.

—Els hi portaré, si vol...

—No, ja li dic que no hi fa res! Només ho deia perquè els he trobat molt bonics quan els he vist... però no té cap importància!

Va adreçar la mirada a la persona que encapçalava la cua i va ignorar ostensiblement la Joséphine, que cedia el seu lloc mentre desava el carnet d’identitat a la bossa de mà i sortia de l’oficina de correus.

La Joséphine Cortès era tímida, a diferència de la seva mare o de la seva germana, que es feien obeir o estimar amb una mirada, amb un somriure. Ella tenia una manera d’eclipsar-se, d’excusar-se pel fet de ser-hi que fins i tot la feia quequejar o enrojolar-se. Havia arribat a creure, durant un temps, que l’èxit l’aju­ daria a guanyar confiança en ella mateixa. La seva novel·la Una reina tan humil encara encapçalava la llista dels llibres més venuts al cap de més d’un any de publicar-se. Els diners no li havien donat cap seguretat. Fins i tot començava a tenir-los pànic. Li havien canviat la vida, les relacions amb la gent. L’única cosa que no han canviat és la relació amb mi mateixa, va sospirar tot cercant amb la mirada una cafeteria per seure i obrir aquell paquet misteriós.

Hi ha d’haver mitjans per ignorar aquests diners. Els diners suprimeixen l’angoixa de l’endemà que gesticula incert, però, quan comences a arreplegar-ne, tot són maldecaps. On els poso?

15

020-EL VALS.indd 15

16/11/10 14:57:11

A quin interès? Qui els gestiona? No pas jo, va protestar la Joséphine mentre travessava un pas de vianants i esquivava una moto pels pèls. Havia demanat al seu banquer, el senyor Faugeron, que els guardés en un dipòsit, que en transferís al seu compte corrent una certa quantitat cada mes, una quantitat que ella considerava suficient per viure, pagar els impostos, la compra d’un cotxe nou, les despeses d’escolarització i la manutenció de l’Hortense a Londres. L’Hortense sabia com utilitzar els diners. No s’atabalaria davant dels extractes del compte. La Joséphine se’n feia el càrrec: la seva filla gran, amb disset anys i mig, s’hi entenia millor que ella, que en tenia quaranta-tres.

Eren les acaballes de novembre i es feia de nit a la ciutat. Bufava un vent viu i despullava els arbres de les seves darreres fulles, que giravoltaven en un vals rogenc fins a terra. Els vianants caminaven mirant-se els peus per por que la ventúria els apallissés. La Joséphine es va alçar el coll de l’abric i va consultar el rellotge.

Havia quedat a les set amb en Luca a la plaça del Trocadéro, a la cerveseria Le Coq. Va mirar el paquet. No hi havia cap remitent. L’hi havia enviat la Mylène? O el senyor Wei? Va enfilar l’avinguda Poincaré, va arribar a la plaça del Trocadéro i va entrar a la cerveseria. Tenia una bona horeta fins que la vingués a trobar en Luca. Des que s’havia mudat, es trobaven sempre en aquella cerveseria. Era per voluntat expressa de la Joséphine. Una manera de familiaritzar-se amb el seu nou barri. Li agradava crear hàbits. «Aquest lloc el trobo massa burgès o massa turístic» —deia en Luca amb una veu sorda—, «no té ànima, però, si hi insisteix...». Mirant-li als ulls sempre es pot veure si algú està trist o feliç. La mirada no es pot maquillar. En Luca tenia els ulls tristos. Fins i tot quan somreia.

Va empènyer la porta de vidre i va buscar una taula lliure. En va veure una i s’hi va instal·lar. Ningú no la mirava i es va sentir alleujada. Potser és que s’estava convertint en una autèntica parisenca? Es va posar la mà al barret de punt d’un verd ametlla que s’havia comprat la setmana anterior, va rumiar un moment si se’l treia i llavors va decidir que se’l deixava posat. Si se’l treia, quedaria despentinada i no gosaria retocar-se el pentinat. Això de 16

020-EL VALS.indd 16

16/11/10 14:57:11

pentinar-se en públic no es feia. Era un principi de la seva mare.

Va somriure. Per més que ja no es veiés amb la seva mare, la duia sempre amb ella. El barret verd ametlla amb plecs de llana tricotada semblava un conjunt de tres pneumàtics embotits i s’acabava amb un sostre pla de vellut acanalat, puntuat per una petita tija de franel·la aspra com la que corona la típica boina. Havia vist aquell barret a la vitrina d’una botiga, al carrer Francs-Bourgeois, al Marais. Hi havia entrat, havia preguntat quant valia i se l’havia emprovat. Li donava un aire murri de dona desimbolta amb el nas arromangat. Li ombrejava els ulls marrons amb una resplendor daurada, li esborrava les galtes rodones i li alleugeria la silueta. Amb aquell barret es creava una personalitat. El dia abans havia anat a veure la tutora de la Zoé, la senyora Berthier, per parlar de com li anava l’escola a la seva filla petita, del seu canvi de centre, de la seva capacitat d’adaptació. Al final de la conversa, la senyora Berthier s’havia posat l’abric i el barret verd ametlla de tres plecs embotits.

—Tinc el mateix barret —havia dit la Joséphine—. No me l’he posat perquè no gosava.

—Doncs ho hauria de fer! A més, abriga i no s’assembla a res del que se sol portar. Es veu de lluny!

—Que se’l va comprar al carrer Francs-Bourgeois?

—Sí, en una botigueta.

—Jo també, quina coincidència!

El fet de compartir el mateix barret les havia fet connectar més que tota la conversa sobre la Zoé. Havien sortit juntes de l’escola i, tot xerrant, havien pres la mateixa direcció.

—M’ha dit la Zoé que vénen de Courbevoie, oi?

—Hi he viscut gairebé quinze anys. M’agradava. Tot i que hi havia alguns problemes...

—Aquí, els que són problemàtics no són pas els nens, sinó els pares!

La Joséphine se l’havia mirat amb cara de sorpresa.

—Tothom es pensa que té un geni per fill i ens retreuen que no sapiguem detectar el Pitàgores o el Chateaubriand que hi ha adormit al seu interior. Els aclaparen amb classes particulars, de piano, de tennis, amb vacances a l’estranger en escoles de molta 17

020-EL VALS.indd 17

16/11/10 14:57:11

categoria i els nanos, esgotats, s’adormen a classe o et responen com si fossis la seva criada...

—De debò?

—I quan intentes dir als pares que no perdin de vista que encara són nens, s’ho prenen malament i responen que els altres potser sí, però no pas el seu! Mozart tenia set anys quan va escriure la seva Serenata nocturna (una musiqueta pesada i repetitiva, tot sigui dit entre nosaltres) i els seus fills són una colla de Mozarts!

Ahir, sense anar més lluny, vaig tenir una picabaralla amb un pare, un banquer farcit de diplomes i condecoracions, que es queixava que el seu fill només tenia un set de mitjana. Per cert, va a la mateixa classe que la Zoé... Li vaig fer observar que ja era una bona nota i em va mirar com si l’hagués insultat. El seu fill! Carn de la seva carn! Només un set de mitjana! Vaig sentir el napalm al seu alè. I és que és perillós ser professor avui dia i, més que els nens, temo els pares!

S’havia posat a riure plantant la mà plana al barret perquè no se l’endugués el vent.

En arribar davant de la casa de la Joséphine, havien hagut de posar fi a la conversa.

—Visc una mica més avall —havia dit la senyora Berthier assenyalant un carrer a l’esquerra—. No pateixi per la Zoé, ja me n’ocupo jo!

Havia fet unes passes i s’havia tombat.

—I demà posi’s el barret! Així ens podrem reconèixer de lluny. És inconfusible!

Ja ho pot ben dir, va pensar la Joséphine: s’alçava com una cobra fora del seu cistell; esperava que sonés una flauta perquè la serp comencés a ondular. Havia rigut, l’hi havia promès amb un gest; a partir de l’endemà sortiria amb el barretet de plecs. Vejam si li agradava a en Luca.

Feia un any que es veien regularment i encara es tractaven de vostè. Dos mesos enrere, a la tornada del setembre, s’havien intentat tutejar, però ja era massa tard. Era com si haguessin introduït dos desconeguts en la seva intimitat. Dues persones que es tractaven de tu i que no coneixien. S’havien tornat a dir de vostè i, tot i ser sorprenent, s’hi sentien prou a gust. La seva manera de 18

020-EL VALS.indd 18

16/11/10 14:57:11

viure separats també els convenia: cadascú a casa seva, una independència primmirada. En Luca escrivia una obra d’erudició per a un editor universitari: una història de les llàgrimes des de l’edat mitjana als nostres dies. Es passava gairebé tot el dia a la biblioteca. Amb trenta-nou anys, vivia com un estudiant, tenia un apartament a Asnières, a la nevera se li florien una coca-cola i un tros de paté, no tenia ni cotxe ni televisió i duia, independentment del temps que fes, una trenca blau marí que li feia de segona residència. A les grans butxaques de la trenca, hi transportava tot el que necessitava durant el dia. Tenia un germà bessó, en Vittorio, que el turmentava. La Joséphine en tenia prou d’observar-li l’arruga entre els ulls per saber si les notícies del germà eren bones o dolentes. Quan el solc s’ensorrava, s’anunciava la tempesta. Ella no feia preguntes. Quan passava això, en Luca s’estava callat, moix.

Ell li agafava la mà, la posava a la butxaca de la trenca amb les claus, els bolígrafs, les llibretes, els caramels per a la gola, les targetes de metro, el mòbil, els paquetets de kleenex, la cartera de cuir vermell envellit. Ella havia après a reconèixer cada objecte amb la punta dels dits. Fins i tot podia identificar la marca dels caramels. Es veien al vespre, quan la Zoé dormia a casa d’una amiga, o el cap de setmana, quan anava a casa del seu cosí Alexandre a Londres.

Un de cada dos divendres, la Joséphine acompanyava la Zoé a l’estació del Nord. En Philippe i l’Alexandre, el seu fill, la recollien a l’estació de Saint Pancras. En Philippe li havia regalat a la Zoé un abonament a l’Eurostar i ella agafava el tren frisosa per arribar a la seva habitació del pis de l’oncle a Notting Hill.

—Que hi tens una habitació només per a tu? —s’havia exclamat la Joséphine.

—Hi tinc fins i tot un armari ple de roba perquè no hagi de carretejar la maleta! Pensa en tot, és genial, l’oncle Philippe!

La Joséphine reconeixia en aquestes atencions la delicadesa i la generositat del seu cunyat. Cada vegada que tenia un problema, que dubtava a l’hora de prendre una decisió, acudia a en Philippe.

Ell sempre responia digues, Joséphine, pots demanar-me el que vulguis, ja ho saps. Així que li sentia el to benvolent, es 19

020-EL VALS.indd 19

16/11/10 14:57:11

tranquil·litzava. Li hauria agradat entretenir-se en el caliu d’aquella veu, en la tendresa que endevinava rere el canvi subtil d’entonació que seguia el seu «Hola, Philippe, sóc la Joséphine», però se li disparava una alarma: compte, perill! És el marit de la teva germana! Guarda les distàncies, Joséphine!

L’Antoine, el seu marit, el pare de les dues noies, havia mort feia sis mesos. A Kenya. S’encarregava d’una granja de cocodrils per compte d’un empresari xinès, el senyor Wei, amb qui s’havia associat. El negoci perillava, s’havia donat a la beguda, havia començat un diàleg estrany amb els rèptils que el desafiaven negant-se a reproduir-se, li esmicolaven les reixes de protecció i li devoraven els empleats. Es passava les nits desxifrant-los els ulls grocs que flotaven a les llacunes. Volia parlar-hi, fer-hi amistat.

Una nit, es va submergir a l’aigua i un dels cocodrils el va engrapar. Va ser la Mylène qui li va explicar el final tràgic de l’Antoine.

La Mylène, l’amant de l’Antoine, la que ell havia triat com a acompanyant en la seva aventura a Kenya. La dona per qui l’Antoine l’havia abandonat. No! No em va abandonar per anar-se’n amb ella, em va abandonar perquè no podia suportar més no tenir feina, arrossegar-se tot el dia, dependre del meu sou per viure.

La Mylène va ser un pretext. Un punt de suport per redreçar-se.

La Joséphine no havia tingut prou valentia per dir-li a la Zoé que el seu pare havia mort. Li havia explicat que havia marxat a explorar altres parcs amb cocodrils en plena selva, sense mòbil, que no trigaria a donar senyals de vida. La Zoé balancejava el cap i responia: «Així, ara només et tinc a tu, mare, ves que no et passi res», i tocava ferro per foragitar la malastrugança. «No pateixis, no em passarà res, sóc invencible com la reina Elionor d’Aquitània, que va viure fins als setanta-vuit anys sense flaquejar ni gemegar!». La Zoé reflexionava una estona i hi tornava, amb un sentit pràctic: «Però, si et passés alguna cosa, mare, què faria jo?

No podria trobar el pare tota sola!». La Joséphine havia pensat d’enviar-li postals signades «Pare», però odiava les falsedats. Un dia o un altre bé caldria dir-li la veritat. Mai no trobava el moment idoni. Ben mirat, hi havia cap moment ideal per anunciar a una adolescent de tretze anys i mig que el seu pare havia mort engolit per un cocodril? L’Hortense ho havia sabut. Havia plorat, 20

020-EL VALS.indd 20

16/11/10 14:57:11

havia pegat a la Joséphine i havia decidit que era millor així, el pare patia massa pel seu fracàs en la vida. A l’Hortense no li agradaven les emocions, considerava que eren una pèrdua de temps, d’energia, una complaença sospitosa que només duia a la compassió. Ella només tenia un objectiu en la vida: tenir èxit, i ningú, ningú no l’hi impediria. Estimava el seu pare, això sí, però no podia fer res per ell. Cadascú és responsable del seu destí, ell havia perdut la partida, ho havia pagat car.

Per més llàgrimes que hagués vessat per ell, no l’hauria ressuscitat.

Havia sigut el juny passat.

A la Joséphine li semblava que havia passat una eternitat.

Després d’aprovar el batxillerat amb la màxima nota, l’Hortense havia anat a estudiar a Anglaterra. De tant en tant, es trobava amb la Zoé a casa d’en Philippe i passava el dissabte amb ells, però, molt sovint, arribava a corre-cuita, li feia un petó a la germaneta i se n’anava de seguida. S’havia inscrit al Saint Martins College a Londres i pencava de valent. «És la millor escola d’estilisme del món», li assegurava a la seva mare. «Ja ho sé, és molt cara, però ara ens ho podem permetre, oi? Ja veuràs com no et penediràs de la teva inversió. Em convertiré en una estilista mundialment famosa». L’Hortense no en tenia cap dubte. La Joséphine tampoc. Confiava en tot moment en la seva filla gran.

Quantes coses que han passat en poc menys d’un any! En pocs mesos, m’ha canviat la vida. Estava sola, m’havia abandonat el marit, la mare em maltractava, el banc em perseguia, els deutes se m’acumulaven, acabava d’escriure una novel·la per a la meva germana, perquè la meva germana, Iris Dupin, signés el llibre i pogués gaudir de l’èxit social.

I ara...

Ara, Scorsese ha comprat els drets de la meva novel·la i diuen que Nicole Kidman farà de Florine, la meva heroïna. Ja he perdut el compte de les traduccions en altres llengües i acabo de rebre el meu primer contracte en xinès.

Ara, en Philippe viu a Londres amb l’Alexandre. La Iris està internada en una clínica de la regió de París, per depressió.

Ara, rumio un tema per a la meva segona novel·la, i és que 21

020-EL VALS.indd 21

16/11/10 14:57:11

l’editor m’ha convençut perquè n’escrigui una altra. Rumio, rumio i no se m’acut res.

Ara, sóc vídua. La policia local va certificar la mort de l’Antoine, se’n va fer la declaració corresponent a l’ambaixada francesa de Nairobi i es va comunicar al Ministeri d’Afers Estrangers francès. Sóc la Joséphine Plissonnier, vídua de Cortès. Puc pensar, sense plorar, en l’Antoine i la seva mort esgarrifosa.

Ara, he refet la meva vida: espero en Luca per anar al cinema.

En Luca haurà comprat el Pariscope i triarem plegats una pel· lícula. Sempre era en Luca qui triava, però feia veure que li cedia la iniciativa. Ella reposaria el cap a la seva espatlla, li ficaria la mà a la butxaca i diria: «Triï vostè». Ell diria: «Entesos, trio jo, però després no es queixi!».

Ella no es queixava mai. Encara se sorprenia que ell estigués a gust amb ella. Quan dormia a casa d’ell i el sentia endormiscat al seu costat, es divertia tancant els ulls una bona estona i obrint-los per descobrir, com si no l’hagués vist mai, la decoració austera de l’apartament, la llum blanca que es filtrava a través dels llistons de les persianes, les piles de llibres amuntegats a terra. Al damunt de cada pila, una mà despistada hi havia deixat un plat, un got, la tapadora d’una cassola, un diari que amenaçava de lliscar cap a terra. Un pis de solter. Assaboria el seu estatus de madona del lloc.

Això és casa seva i sóc jo qui dormo al seu llit. Se li acostava, li besava furtivament la mà, una mà seca com un sarment de vinya negre, que li havia passat per sota la cintura. Tinc un amant. Jo, Joséphine Plissonnier, vídua de Cortès, tinc un amant. Se li van enrojolar les orelles i va projectar una mirada circular per la cafeteria per assegurar-se que ningú no l’observava. Espero que li agradi el meu barret! Si arrufa el nas, l’esclafo i en faig una boina.

O me’l fico a la butxaca i no me’l torno a posar mai més.

Va tornar a posar la mirada al paquet. En va desfer el cordill bast i va tornar a llegir l’adreça. Senyora Joséphine Cortès. No havien tingut temps de divorciar-se. N’haurien sigut capaços?

Marit i muller. Quan un es casa, no tan sols li esperen les coses bones, li esperen els errors, les febleses, les mentides, les evasives.

Ja no estava enamorada de l’Antoine, però continuava sent el seu marit, el pare de l’Hortense i la Zoé.

22

020-EL VALS.indd 22

16/11/10 14:57:11

En va treure l’embalatge amb delicadesa, va tornar a mirar els segells —els hi pensava donar, a l’empleada de correus?—, va entreobrir la capsa de sabates. Hi havia una carta al damunt de tot.

Senyora, Li enviem tot el que hem trobat del seu marit, el senyor Antoine Cortès, després del dissortat accident que li costà la vida. Li volem transmetre, així mateix, el nostre condol, i sàpiga que tots conservem un record entranyable del nostre company i col·lega, sempre disposat a fer un favor i a pagar una ronda. La vida no tornarà a ser la mateixa sense ell i la seva cadira al bar quedarà buida com a mostra de fidelitat.

Els seus amics i col·legues del Crocodile Café de Mombasa

A continuació hi havia les signatures, totes illegibles, d’antigues amistats de l’Antoine. Encara que les hagués pogut desxifrar, no li hauria servit de gaire: no coneixia ningú.

La Joséphine va doblegar la carta i va desembolicar el paper de diari de les coses de l’Antoine. En va treure un rellotge de submarinisme, un rellotge preciós amb una gran esfera envoltada d’una rosassa de xifres romanes i àrabs, una vamba taronja del número 39 —no suportava tenir els peus petits—, una medalla de bateig que representava un angelet de perfil recolzant la barbeta al dors de la mà; al revers de la medalla hi havia gravat el seu nom i la data de naixement, el 26 de maig de 1963. Finalment, enganxat amb cel·lo en un tros de cartró, un floc llarg de cabells castanys acompanyat d’un escrit gargotejat a mà: «Cabells d’Antoine Cortès, empresari francès». El floc de cabells va trasbalsar la Joséphine. El contrast entre aquells cabells suaus, sedosos, i els aires que es volia donar l’Antoine. No li agradava el seu nom, preferia Tonio. Tonio Cortès. Això li donava un aire. Un aire de pinxo, de gran caçador de feres, d’home que no tem res, quan, en el fons, l’aclaparava la por de no sortir-se’n, de no estar a l’alçada.

Va acariciar suaument el floc de cabells. Pobre Antoine, no estaves fet per a aquest món, sinó per a un món apelfat, lleuger, un món d’opereta, en què poguessis fer el gallet amb total impunitat, un món en què les teves fanfarronades espantessin els cocodrils. Se’t van cruspir amb quatre queixalades. No tan sols els 23

020-EL VALS.indd 23

16/11/10 14:57:12

rèptils submergits als aiguamolls. Tots els cocodrils de la vida que esbatanen les mandíbules per devorar-nos. El món és ple d’aquestes bèsties immundes.

Això era tot el que restava de l’Antoine Cortès: una capsa de cartró que ella tenia a la falda. De fet, ella sempre havia dut el seu marit a la falda. Li havia fet creure que ell manava, però la responsabilitat l’havia tingut sempre ella.

—Què vol prendre, senyora?

El cambrer, plantat al seu davant, esperava.

—Una coca-cola light, si us plau.

El cambrer se’n va anar movent-se amb elasticitat. Li calia fer exercici, a la Joséphine. S’estava engreixant. Havia triat el nou apartament per anar a córrer pels camins del bosc de Boulogne.

Va posar l’esquena dreta, va amagar la panxa i es va fer el propòsit de quedar-se recta durant una bona estona per fer musculatura.

Uns vianants vagarejaven per la vorera. D’altres els avançaven amb empentes. No demanaven disculpes. Passava una parella jove, anaven abraçats. El noi havia passat el braç per l’espatlla de la noia, que aguantava uns llibres contra el pit. Li xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella i ella se l’escoltava.

Quin serà el tema de la meva propera novel·la? Situaré la història en l’actualitat o al segle xii, que tant m’agrada? El segle xii, si més no, el conec bé. Conec la sensibilitat d’aquella època, els codis amorosos, les regles de la vida en societat. De la vida d’avui dia, què en sé? No gaire cosa. Ara com ara, n’estic aprenent. Aprenc a relacionar-me amb la gent, a relacionar-me amb els diners, aprenc de tot.

L’Hortense en sap més que jo. La Zoé encara és una nena, tot i que és evident que està canviant. Somia assemblar-se a la seva germana.

Quan jo era petita, jo també tenia la meva germana com a model.

Idolatrava la Iris. Era el meu punt de referència en tot el que pensava. Ara està perduda en la penombra de l’habitació d’una clínica. Els seus ullassos blaus contenen un esguard buit. Em mira a frec amb un ull mentre l’altre fuig cap a un tedi incert. Amb prou feines m’escolta. Un dia, quan l’animava a fer un esforç envers el personal, tan atent amb ella, em va respondre: «Com vols que pugui viure amb els altres, quan no sóc capaç de viure amb mi mateixa?», i li va caure la mà, inerta, sobre el llençol.

24

020-EL VALS.indd 24

16/11/10 14:57:12

En Philippe la venia a veure. Pagava les factures dels metges, pagava la factura de la clínica, pagava el lloguer del seu apartament a París, pagava el sou de la Carmen. Cada dia, la Carmen, cuidadora fidel i tossuda, preparava un ram de flors per a la Iris i feia un trajecte d’hora i mitja en transport públic, incloent-hi dos transbordaments d’autobús, per portar-l’hi. La Iris, molesta per l’olor de les flors, les treia de l’habitació i es florien a la porta. La Carmen comprava unes galetetes de te a Mariage Frères, posava la manteta de caixmir rosa sobre el llit blanc, deixava un llibre a l’abast de la mà, ruixava l’habitació amb un vaporitzador d’una colònia suau d’interior i esperava. La Iris dormia. La Carmen se n’anava cap a les sis de la tarda, de puntetes. Tornava l’endemà, carregada de noves ofrenes. La Joséphine patia per l’abnegació silenciosa de la Carmen i pel silenci de la Iris.

—Tingues un gest amb ella, digue-li alguna cosa... Ve cada dia i ni te la mires. Ets molt poc agraïda.

—No haig de ser agraïda amb ningú, Joséphine, estic malalta.

I a més em carrega una mica amb el seu amor. Deixa’m en pau!

Quan no estava desanimada, quan recuperava una mica de vida i de colors, es podia mostrar molt desagradable. L’última vegada que la Joséphine li havia anat a fer una visita, el to, inicial­ ment neutre, anodí, havia pujat tot d’una.

—Només he tingut una virtut —havia declarat la Iris contemplant-se en un mirallet de butxaca que tenia permanentment a la tauleta—, he sigut maca. Molt maca. I fins i tot això ho estic perdent! Has vist aquesta arruga? Ahir al vespre no hi era. I demà n’hi haurà una altra i una altra i una altra...

Havia deixat el mirall fent-lo picar a la taula de fòrmica i s’havia allisat els cabells tallats rectes i curts. Un pentinat que la rejovenia deu anys.

—Tinc quaranta-set anys i he fracassat en tot. En la vida com a dona, en la vida com a mare, en la meva vida, simplement... I pretens que tingui ganes de despertar? Per a què? Prefereixo dormir.

—Però, i l’Alexandre? —havia deixat anar la Joséphine, sense creure’s ella mateixa l’argument que li exposava.

—No et mostris més ximpleta del que ets, Joséphine. Saps 25

020-EL VALS.indd 25

16/11/10 14:57:12

perfectament que no he sigut mai una mare per a ell. He sigut una aparició, una coneguda, ni tan sols podria dir una companya: m’avorria quan era amb ell i m’ensumo que ell també s’avorria amb mi. Se sent més proper a tu, la seva tieta, que no pas a mi, la seva mare, per tant...

La pregunta que bullia als llavis de la Joséphine i que no gosava fer-li tenia a veure amb en Philippe. No tens por que refaci la seva vida amb una altra? No tens por de quedar-te sola? Hauria sigut massa brusc.

—Per tant, intenta convertir-te en un ser humà com cal...

—havia conclòs—. Mai no és massa tard per convertir-te en algú com cal.

—Que n’arribes a ser, de pesada, Joséphine! Sembles una monja perduda en un bordell que mira de salvar les ànimes esgarriades! Véns aquí a donar-me lliçons. La propera vegada estalvia’t el viatge i queda’t a caseta. Així doncs, t’has mudat? A un apartament magnífic, en un bon barri. M’ho ha dit la nostra estimada mare.

Dit sigui entre parèntesis, es mor de ganes de fer-te una visita, però es nega a ser ella qui truqui.

Havia fet un lleuger somriure, un somriure de menyspreu. Els seus ullassos blaus, que li ocupaven tota la cara des que estava malalta, s’havien enfosquit d’un humor gelós, mesquí.

—Ara tens diners. Molts diners. Gràcies a mi. Sóc jo qui ha fet possible l’èxit del teu llibre, no ho oblidis mai. Sense mi, no hauries pogut trobar cap editor, no hauries pogut atendre cap periodista, sortir a l’escena pública, deixar que et fessin la dissecció en directe per atraure l’atenció! Per tant, estalvia’m els teus sermons i que t’aprofitin els diners. Que serveixin, si més no, per a una de nosaltres dues!

—Ets injusta, Iris.

S’havia incorporat. Un floc de cabells negres fugits del pentinat perfecte li queia davant dels ulls. Havia cridat, assenyalant la Joséphine amb el dit: —Havíem fet un pacte! Jo et donava tots els diners i tu em deixaves la glòria! Jo vaig respectar el tracte. Tu no! Tu ho vas voler tot: els diners I TAMBÉ la glòria!

—Saps perfectament que no és cert. Jo no volia res, Iris, res de 26

020-EL VALS.indd 26

16/11/10 14:57:12

res. No volia escriure el llibre, no volia els diners del llibre, només volia poder criar l’Hortense i la Zoé d’una manera decent.

—Seràs capaç de dir-me que no vas ser tu qui va animar aquella endimoniada de l’Hortense a anar-me a denunciar en directe a la televisió: «El llibre no l’ha escrit la meva tieta, sinó la meva mare...»? Seràs capaç de dir-ho? Oh! Que bé que et va anar que vingués ella a confessar-ho tot! Et vas escudar en la teva dignitat i ho vas recuperar tot, m’ho vas fer pagar ben car. Si sóc aquí ara, en aquest llit, agonitzant a foc lent, és per culpa teva, Joséphine, per culpa teva!

—Iris... Per favor...

—I amb això no en tens prou? Em véns a provocar! Què més vols? El meu marit? El meu fill? Queda-te’ls, Joséphine, quedate’ls!

—No pot ser que pensis el que dius. És impossible. Ens hem estimat tant tu i jo, si més no, jo t’he estimat i encara t’estimo.

—Em fas fàstic, Joséphine. Jo era la teva aliada més fidel.

Sempre he estat amb tu, sempre he pagat per tu, sempre he tingut cura de tu. Per un sol cop que et demano que facis una cosa per mi, tu vas i em traeixes. Perquè et vas venjar! Em vas deshonrar! Per què creus que m’estic tancada aquí, en aquesta clínica, dormitant, estabornida com una estúpida amb tants somnífers?

Perquè no tinc cap alternativa! Si surto, tothom m’assenyalarà amb el dit. M’estimo més morir-me aquí. I el dia que em mori, carregaràs la meva mort a la consciència i ja veurem com t’ho faràs per viure. Perquè no et deixaré anar pas! Vindré a les nits a estirar-te dels peus, els teus peuets calentons enllaçats amb els peuassos freds del meu marit, que mires de cua d’ull en secret.

Que et penses que no ho sé? Que et penses que no sento com li tremola la veu quan parla de tu? No estic pas del tot sonada. Percebo l’atracció que sent per tu. No et deixaré dormir, no et deixaré que mullis els llavis a les copes de xampany que t’oferirà i, quan sentis els seus llavis a l’espatlla, et mossegaré, Joséphine!

Els braços descarnats li sobresortien de la bata, les mandíbules crispades li feien moure dues boletes dures sota la pell, se li encenien el ulls per l’odi més ferotge que mai una dona gelosa havia sentit per la seva rival. Aquella gelosia, aquell odi ferotge va dei27

020-EL VALS.indd 27

16/11/10 14:57:12

xar glaçada la Joséphine. Va murmurar, com si es confessés a ella mateixa: —Així, doncs, m’odies, Iris...

—Finalment ho has entès! Finalment ja no estarem obligades a fer el numeret de les germanes que s’estimen!

Cridava movent violentament el cap. Llavors, abaixant la veu, amb els ulls encesos clavats en els de la germana, li va indicar amb un gest que se n’anés.

—Vés-te’n!

—Però, Iris...

—No et vull tornar a veure. No et molestis a tornar! Bon vent!

Va prémer el timbre per avisar la infermera i es va desplomar sobre els coixins, tapant-se les orelles amb les mans, sorda als intents de la Joséphine per reconduir la conversa i fer les paus.

Això era tres setmanes abans.

No n’havia parlat amb ningú. Ni amb en Luca, ni amb la Zoé, ni amb l’Hortense, ni tan sols amb la Shirley, a qui mai no li havia agradat la Iris. La Joséphine no necessitava que ningú condemnés la seva germana, de qui coneixia les virtuts i els defectes.

Està ressentida amb mi, em retreu que li prengués el lloc que li pertocava. No vaig ser pas jo qui va empènyer l’Hortense a revelar-ho tot en públic, no vaig ser pas jo qui va trencar el pacte. Però, com se li pot fer entendre la veritat a la Iris? Estava massa ferida per escoltar-la. Acusava la Joséphine d’haver-li destruït la vida. És més fàcil acusar els altres que qüestionar-se un mateix. Havia estat la Iris qui havia tingut la idea de fer-li escriure a la Joséphine una novel·la que signaria ella, qui li havia posat l’esquer en donarli tots els diners del llibre; la Iris ho havia maquinat tot. La José­ phine s’havia deixat manipular. Era dèbil davant de la seva germana. Però, on rau concretament el límit entre la feblesa i la covardia? La feblesa i la duplicitat? Que potser no se n’havia alegrat, quan l’Hortense havia declarat a la televisió que l’autèntic autor d’Una reina tan humil era la seva mare i no pas la seva tieta?

Jo estava trasbalsada, és cert, però més pel gest de l’Hortense, que, a la seva manera, m’estava dient que m’estimava, que em valorava, que per la meva rehabilitació com a escriptora. Se me’n fum aquesta novel·la. Se me’n fumen aquests diners. Se me’n fum aquest 28

020-EL VALS.indd 28

16/11/10 14:57:12

èxit. M’agradaria que tot tornés a ser com abans. Que la Iris m’estimés, que marxéssim totes dues de vacances, que ella fos la més maca, la més brillant, la més elegant, voldria que cridéssim a l’una «Uni, dori, teri, coteri, mata la veri, viri virom, compta bé, que dotze són», com quan érem petites. Voldria tornar a ser la que no compta per a res. No em sento còmoda en el meu nou vestit de dona d’èxit.

Llavors es va veure reflectida al mirall de la cafeteria.

En un primer moment, no es va reconèixer.

Era la Joséphine Cortès, aquella dona?

Aquella dona elegant, amb aquell bonic abric beix d’amples gires de vellut marró glaçat? Aquella dona ben plantada de cabells de castor brillants, de boca ben dibuixada, d’ulls plens d’una llum de sorpresa? Era ella? El barret amb plecs embotits gallejava i rubricava la nova Joséphine. Ella va adreçar una mirada a aquella perfecta estranya. Molt de gust de coneixe-la. Que maca que és! Que bonica i lliure es veu, vostè! Voldria assemblar-m’hi, vull dir, ser per dins tan bonica i lluminosa com el reflex que dansa al mirall. Tot mirant-la, tinc l’estranya impressió de ser doble: vostè i jo. I, amb tot, som una.

Va mirar el got de coca-cola que tenia al davant. No l’havia tocat. Els glaçons s’havien fos i havien entelat el vidre. Va dubtar a l’hora d’imprimir-hi la marca dels dits. Per què he demanat una coca-cola? No suporto la coca-cola. No suporto les bombolles que pugen fins al nas com mil formigues vermelles. No sé mai què demanar en una cafeteria, llavors dic coca-cola, com tothom, o cafè. Coca-cola, cafè, coca-cola, cafè.

Va alçar el cap per mirar el rellotge del local: dos quarts de vuit!

En Luca no havia vingut. Va treure el mòbil de la bossa, va marcar el seu número, hi havia la bústia de veu que enunciava «Giambelli» separant les síl·labes, i va deixar-hi un missatge. Aquell vespre no es veurien.

Potser era millor així. Cada cop que revivia l’escena terrible amb la seva germana, sentia que l’envaïa la desesperació i les forces l’abandonaven. Ja no tenia ganes de fer res. Ganes d’anar a seure en un banc i veure passar uns desconeguts, els perfectes estranys del carrer. Quan s’estima algú, cal patir forçosament? És 29

020-EL VALS.indd 29

16/11/10 14:57:12

el preu que s’ha de pagar? Ella només sabia estimar. No sabia ferse estimar. Eren dues coses ben diferents.

—Que no es beu la coca-cola, senyora? —va preguntar el cambrer fent rebotar la safata sobre les cuixes—. Que té mal gust?

No és una bona collita? Vol que l’hi canviï?

La Joséphine va somriure feblement i va fer que no amb el cap.

La Joséphine va decidir no esperar més. Aniria a trobar la Zoé i soparien plegades. Abans de sortir, li havia deixat un sopar fred a la taula de la cuina, un pit de pollastre amb una amanida de mongetes tendres, un petit-suisse de fruites i una noteta: «He anat al cinema amb en Luca, tornaré cap a les 10. Et vindré a fer un petó abans que t’adormis, t’estimo, tresor meu, Mare». No li agradava deixar-la sola al vespre, però en Luca havia insistit que la volia veure. «Li haig de dir una cosa, Joséphine, és important».

La Joséphine va arrufar les celles. Havia oblidat que en Luca havia pronunciat aquelles paraules.

Va marcar el número de casa seva. Va avisar a la Zoé que finalment vindria a sopar i, tot seguit, va demanar el compte al cambrer.

—És al sotagot, senyora. Em sembla que avui estem una mica despistats!

Li va deixar una propina generosa i va sortir.

—Perdoni, s’oblida del paquet!

Es va girar i el va veure brandant el paquet de l’Antoine. Se l’havia deixat a la cadira. Deu ser que sóc una malànima? Oblido les restes de l’Antoine, traeixo la meva germana, abandono la meva filla per anar al cinema amb el meu amant i què més?

Va agafar el paquet i se’l va posar al pit, sota l’abric.

—Permeti’m que li digui... que m’agrada molt el seu barret!

—li va deixar anar el cambrer.

Va sentir com se li encenien les orelles sota el barret.

La Joséphine va cercar un taxi, però no en va veure cap. Era una mala hora. L’hora en què la gent torna a casa o va al restaurant, al cinema, al teatre. Va decidir tornar a peu. Queia una pluja fina i 30

020-EL VALS.indd 30

16/11/10 14:57:12

glaçada. Va estrènyer els braços sobre el paquet que duia sota l’abric. Què en faré? No ho puc guardar a l’apartament. Si la Zoé ho descobrís... Ho desaré al traster.

Era negra nit. L’avinguda Paul-Doumer era deserta. Va caminar arran del mur del cementiri amb el pas accelerat. Va veure la gasolinera. Només estaven il·luminats els aparadors de les botigues. Llegia els noms dels carrers que creuaven l’avinguda i els intentava memoritzar. Carrer Schlœsing, Pétrarque, Scheffer, de la Tour... Li havien explicat que la Brigitte Bardot havia tingut el seu fill en aquell edifici tan elegant, a la cantonada del carrer de la Tour. S’havia passat tot l’embaràs tancada a casa seva, amb les cortines corregudes; hi havia fotògrafs a cada branca d’arbre, a cada balcó. Els apartaments del costat s’havien llogat a preu d’or.

Era presonera a casa seva. I si se li acudia de sortir, la perseguia una harpia fins a l’ascensor amenaçant-la de rebentar-li els ulls amb una forquilla, tractant-la de marrana. Pobra dona, va pensar la Joséphine, si aquest és el preu de la fama, val més que no et coneguin. Després de l’escàndol provocat per l’Hortense a la televisió, més d’un periodista havia intentat acostar-se a la Joséphine, fer-li fotos. Ella se n’havia anat a trobar la Shirley a Londres i, des d’allà, havien fugit a l’illa de Mustique, a la gran casa blanca de la Shirley. De tornada, s’havia mudat i havia aconseguit mantenir-se en l’anonimat. El seu nom era conegut, però no s’havia publicat cap foto seva a la premsa. De vegades, quan deia Joséphine Cortès, c.o.r.t.è.s., s’alçava alguna cara i li donava les gràcies per haver escrit Una reina tan humil. Només rebia comentaris gentils i mostres d’afecte. Encara no l’havia amenaçat ningú amb una forquilla.

Al capdamunt de l’avinguda Paul-Doumer començava el bulevard Émile-Augier. Vivia una mica més enllà, als jardins del Ranelagh. Va veure un home que feia exercicis de braços penjat en una branca. Un home elegant, amb un impermeable blanc. Era graciós veure’l així, tan elegant, penjat en una branca, amunt i avall fent força amb els braços. No li veia la cara: estava d’esquena.

Podria ser l’inici d’una novel·la. Un home penjat en una branca. Seria negra nit, com llavors. Sense treure’s l’impermeable, s’hissaria a la branca comptant cada esforç. Les dones es girarien per 31

020-EL VALS.indd 31

16/11/10 14:57:12

mirar-lo tot afanyant-se a arribar a casa. Tenia la intenció de penjar-se o de llançar-se sobre un vianant? Un desesperat o un assassí? Llavors començaria la història. Ella confiava que la vida li oferís indicis, idees, detalls que convertiria en històries. Així és com havia escrit el primer llibre. Tenint els ulls ben oberts davant del món. Escoltant, observant, ensumant. És també una manera de no envellir. Envellim quan ens tanquem, quan ens neguem a veure, a sentir o a respirar. La vida i l’escriptura sovint van de bracet.

Es va endinsar al parc. Era una nit sense lluna, una nit sense cap llum. Es va sentir perduda en un bosc hostil. La pluja enterbolia les llums dels fars de darrere dels cotxes, resplendors esmorteïdes que projectaven un esclat incert sobre el parc. Una branca empesa per una ràfega de vent li va fregar la mà i la Joséphine es va sobresaltar. El cor se li va accelerar i va començar a bategar amb força. Va arronsar les espatlles i va forçar el pas. En un barri com aquest no pot passar res. Tothom s’està a casa seva tastant una sopa de verdures fresques deliciosa o mirant la tele en família. Els nens ja estan dutxats, en pijama i tallen la carn del plat mentre els pares expliquen com els ha anat el dia. No hi ha sonats deambulant, que cerquen brega per treure la navalla. Va fer un esforç per pensar en una altra cosa.

No era propi d’en Luca que no l’hagués avisat. Li devia haver passat alguna cosa al seu germà. I devia ser greu, prou greu per haver oblidat la cita. «Li haig de dir una cosa, Joséphine, és important». A aquella hora devia ser en una comissaria ajudant en Vittorio a sortir d’un mal tràngol. Sempre ho deixava tot per anar-lo a trobar. En Vittorio no volia veure la Joséphine, no m’agrada aquesta noia, t’acapara i, a més, sembla una mica bleda.

Està gelós, havia comentat en Luca, divertit. Quan el seu germà em va dir bleda no em va defensar! Havia somrigut i havia dit hi estic acostumat, el que vol és que estigui per ell, abans no era així, cada vegada és més fràgil, més irritable, és per això que no vull que el vingui a veure, podria ser molt desagradable i em doldria molt, per l’estima que li tinc a vostè. Ella només s’havia quedat amb el final de la frase i li havia ficat la mà a la butxaca.

Així, doncs, a la meva estimada mare li faria gràcia venir a inspeccionar el meu pis nou, però es nega a confessar-ho. L’Hen32

020-EL VALS.indd 32

16/11/10 14:57:12

riette Plissonnier no era mai la primera a trucar. Se li devia un respecte submís. El vespre que li vaig plantar cara va ser el meu primer vespre de llibertat, el meu primer acte d’independència. I si tot hagués començat aquell vespre? S’havia enderrocat l’estàtua de la Gran Capitana i l’Henriette Grobz havia caigut, amb els ferros enlaire. Havia sigut l’inici de les desgràcies de l’Henriette.

Ara vivia sola al gran apartament que li havia deixat, generosament, en Marcel Grobz, el seu marit. Ell havia fugit als braços d’una companya més clement amb qui havia tingut un fill: en Marcel Grobz júnior, que anomenaven Junior. Hauria de trucar a en Marcel, va pensar la Joséphine, que sentia més tendresa pel seu padrastre que per la seva progenitora.

Les branques dels arbres es balancejaven imitant una coreografia amenaçadora. Semblava el ballet de la Mort: llargues branques negres com parracs de bruixes. Va tenir una esgarrifança.

Una cortina de pluja glaçada li va picar contra els ulls, unes petites agulles li van trinxar el rostre. No s’hi veia gens. Només hi havia encès un dels tres fanals que vorejaven el camí. Un feix de llum blanca estriat per la pluja s’enfilava cap al cel. L’aigua sorgia, sobreeixia, tornava a caure en una fina boirina. Brollava, s’arremolinava, s’escolava, s’esberlava i reapareixia. La Joséphine es va entretenir seguint el rastre lluminós fins que es perdia en la foscor, va cercar un altre raig tremolós i en va seguir atentament la trajectòria en la pluja.

No va veure una silueta que s’esmunyia darrere seu.

No va sentir les passes precipitades de l’home que se li apropava.

Va notar com l’estiraven enrere, com un braç l’esclafava i una mà l’emmordassava, mentre amb l’altra mà l’home li clavava diversos cops al pit. De seguida va pensar que li volien prendre el paquet. Amb el braç esquerre va aconseguir aguantar la capsa de l’Antoine, va forcejar, va resistir amb totes les seves forces, però es va quedar sense alè. S’ofegava, escopia i finalment ho va amollar tot i es va deixar caure a terra. Només va tenir temps de veure les soles de sabata llises, netes, que la picaven amb cops de peu per tot el cos. Es va protegir amb els braços, es va arraulir. El paquet va relliscar. L’home li proferia tot d’insults, puta, puta, 33

020-EL VALS.indd 33

16/11/10 14:57:12

truja, desgraciada, ja no presumiràs més, amb aquests aires de bandarra, t’estaràs calladeta, malparida, t’estaràs calladeta! Martellejava obscenitats mentre incrementava els cops. La Joséphine va tancar els ulls. Es va quedar inerta, li regalimava sang de la boca, les soles de sabata es van allunyar i ella va romandre estesa a terra.

Va esperar una bona estona, llavors es va incorporar, es va recolzar amb les mans i els genolls, es va alçar. Va queixalar l’aire.

Va aspirar profundament. Va constatar que li rajava sang de la boca, de la mà esquerra. Va ensopegar amb el paquet que era a terra. El va recollir. La part de sobre del paquet estava esquinçada. El primer que va pensar va ser: l’Antoine m’ha salvat. Si no hagués portat aquest paquet a l’alçada del pit, que conté les restes del meu marit, amb la vamba de sola gruixuda, seria morta. Va pensar en la funció protectora de les relíquies a l’edat mitjana. Hi havia qui duia al damunt, guardat en un medalló o en una bosseta de cuir, un tros de vestit de santa Agnès, una làmina de la sola de sabata de sant Benet, i se sentia protegit. Va besar amb els llavis el paper d’embalatge i va donar les gràcies a sant Antoni.

Es va palpar la panxa, el pit, el coll. No estava ferida. De sobte va sentir una fiblada de dolor a la mà esquerra: li havia fet un tall al dors de la mà i li sagnava abundosament.

Tenia tanta por que les cames li feien figa. Va anar a arrecerarse rere un arbre gran que l’ocultava i, recolzada a l’escorça molla i aspra, va mirar de recuperar l’alè. El seu primer pensament va ser per a la Zoé. Sobretot, no li n’havia de dir res, res de res. No suportaria saber que la seva mare estava en perill. Ha sigut una casualitat, no em buscava a mi en concret, és un sonat, no era a mi a qui volia matar, a mi no, és un sonat, qui em podria voler mal fins al punt de matar-me, no em buscava pas a mi, és un sonat.

Les paraules li rebotaven al cap. Es va recolzar sobre la falda, va comprovar que se sostenia dreta i es va dirigir cap al portal de fusta envernissada que indicava l’entrada del seu edifici.

A la tauleta de l’entrada, la Zoé havia deixat una nota: «Mare, sóc al soterrani amb en Paul, un veí. Crec que he fet un amic».

La Joséphine va anar a la seva habitació i va tancar la porta.

Esbufegava. Es va treure l’abric, el va deixar sobre el llit, es va 34

020-EL VALS.indd 34

16/11/10 14:57:12

treure el jersei, la faldilla, va descobrir un regalim de sang a la màniga de l’abric, dos llargs estrips verticals al faldó esquerre, en va fer una bola, va anar a buscar una bossa d’escombraries, hi va entaforar tota la seva roba i va llançar la bossa al fons de l’armari. Ja se’n desempallegaria més tard. Es va examinar els braços, les cames, les cuixes. No hi havia cap rastre de ferida. Va anar a dutxar-se. En passar per davant del mirall gran de damunt del lavabo, es va posar la mà al front i s’hi va veure reflectida. Lívida. Suada. La mirada esverada. Es va tocar els cabells, va buscar el barret. L’havia perdut. Devia haver rodolat per terra. Li van aflorar les llàgrimes. L’havia d’anar a cercar per fer desaparèixer qualsevol indici que la pogués identificar? No s’hi va veure amb cor.

L’havia agredit. Al bell mig del pit. Amb un ganivet. Una fulla fina. Hauria pogut morir. Havia llegit en un diari que hi havia una quarantena d’assassins en sèrie en llibertat a Europa. S’havia pre­ guntat quants n’hi devia haver a França. De tota manera, les grolleries que li havia dit semblaven indicar que li volia passar comptes. «Ja no presumiràs més, amb aquests aires de bandarra, t’estaràs calladeta, malparida, t’estaràs calladeta!». Ressonaven obsessives. Em deu haver confós amb una altra. He pagat per algú altre. No tenia més remei que pensar això, si no, la vida se li faria impossible. S’hauria de malfiar de tothom. Tindria por contínuament.

Es va dutxar, es va rentar els cabells, se’ls va eixugar, es va posar una samarreta, uns texans, es va maquillar per dissimular alguna possible marca, es va posar una mica de no res de pintallavis, es va examinar al mirall forçant un somriure. No ha passat res, la Zoé no n’ha de saber res, haig de mostrar un aspecte alegre, fer com si res. No podria parlar-ne amb ningú. Estava obligada a viure amb aquell secret. O confiar-lo a la Shirley. Aquella idea la va tranquil·litzar. Va esbufegar sorollosament, expulsant la tensió, l’angoixa que li oprimia el pit. Una dosi d’àrnica per no tenir blaus. Va agafar un tubet de la farmaciola, el va destapar, es va posar la dosi a la llengua i va deixar que es desfés. Potser hauria d’avisar la policia? Prevenir-los que rondava pel barri un assassí?

Sí, però... la Zoé ho acabaria sabent. No li havia de dir res, a la 35

020-EL VALS.indd 35

16/11/10 14:57:12

Zoé. Va obrir la trapa de la banyera i hi va amagar el paquet de l’Antoine.

Ningú no hi ficaria el nas, allà.

Al menjador es va servir un bona copa de whisky i va anar a buscar la Zoé al soterrani.

—Mare, et presento en Paul...

Un noi de l’edat de la Zoé, prim com un clau, amb un plomall de cabells rossos crespats i una samarreta negra arrapada al pit, es va inclinar davant la Joséphine. La Zoé guaitava la mirada d’aprovació de la seva mare.

—Hola, Paul. Que vius en aquest bloc? —va preguntar la Joséphine amb una veu blanca.

—Visc al tercer. Em dic Merson. Paul Merson. Tinc un any més que la Zoé.

Semblava important, al seu entendre, precisar que ell era més gran que la noieta que el contemplava amb aquells ulls que es desfeien de passió.

—I com us heu conegut?

Ella feia un esforç per parlar com si no se sentís els cops secs i tallants del cor.

—He sentit soroll al soterrani, un bum-bum, he baixat i hi he trobat en Paul tocant la bateria. Mira, mare, ha condicionat el seu traster per fer-ne un estudi de música.

La Zoé va convidar la seva mare a fer una ullada a l’estudi d’en Paul. Hi havia instal·lat una bateria acústica, un bombo, una caixa clara, tres tom-toms, un xarleston i dos platerets. Un tamboret negre regulable completava el conjunt i les baquetes eren sobre la caixa clara. Les partitures s’amuntegaven sobre una cadira. Una bombeta es gronxava penjada del sostre, dispersant una llum vacil· lant.

—Molt bé —va comentar la Joséphine fent un esforç per no esternudar, la pols li pessigollejava els narius—. Molt bon material. Un autèntic professional.

Ho deia per dir alguna cosa. No hi entenia ni un borrall.

—Normal. És una Tama Swingstar. Me la van regalar el Na36

020-EL VALS.indd 36

16/11/10 14:57:12

dal passat i el Nadal que ve em regalaran una Ride Giantbeat de Paiste.

Ella se l’escoltava, impressionada per la precisió de les respostes.

—I el traster, l’has insonoritzat?

—Sí, és clar... Per força, perquè quan toco faig un bon rebombori. Assajo aquí i vaig a tocar amb un company que té una casa a Colombes. A casa seva podem tocar sense molestar ningú. Aquí la gent rondina molt... Sobretot el d’aquí al costat.

Va assenyalar amb el mentó el traster contigu al seu.

—Potser és que no l’has insonoritzat bé... —va suggerir la Zoé mirant les parets del traster recobertes d’un aïllant blanc ben gruixut.

—Tampoc no cal exagerar! És un traster. Un traster no és per viure-hi. El meu pare diu que ha fet tot el que ha pogut, però que aquest paio és un rondinaire professional. No està mai content.

De fet, a cada reunió de veïns, es baralla amb algú.

—Potser en té motius.

—El meu pare diu que no. Que és un torracollons. S’empipa per tot, si no és per naps, és per cols. Si veu un cotxe aparcat en un pas de vianants, es posa histèric! Nosaltres el coneixem prou bé, fa deu anys que vivim aquí, i ja es pot imaginar...

Va fer que no amb el cap com un adult que no es deixa entabanar. Era més gran que la Zoé, però tenia algun rastre d’infantesa a la cara i les espatlles estretes encara no havien adquirit l’amplitud de les espatlles d’un home.

—Merda! Ve cap aquí! Arrecerem-nos! —va murmurar en Paul.

Va tancar la porta del traster darrere d’ell i de la Zoé. La Joséphine va veure arribar un home molt alt, molt ben vestit, que fendia l’aire amb un posat de propietari com si els passadissos del soterrani fossin seus.

—Bona nit —va arribar a deglutir arrambant-se a la paret.

—Bona nit —va dir ell passant pel seu costat sense veure-la.

Duia un vestit d’home gris fosc i una camisa blanca. El vestit s’adaptava a cada múscul d’un tors poderós, el nus de la corbata brillava, gruixut, i els punys immaculats de la camisa estaven cor37

020-EL VALS.indd 37

16/11/10 14:57:13

dats amb dues perles grises. Es va treure unes claus de la butxaca, va obrir la porta del seu traster i la va tancar darrere seu.

En Paul va tornar a aparèixer quan va estar segur que l’home ja no hi era.

—No ha dit res?

—No —va respondre la Joséphine—. Ni m’ha vist, crec.

—No va de simpàtic. No perd el temps en xafarderies —Ho diu el teu pare, això? —va preguntar la Joséphine, que trobava divertida la seriositat del noi.

—No. Ho diu la meva mare. Coneix tothom de l’edifici. Es veu que té un traster d’allò més ben condicionat. Amb un taller i totes les eines possibles! I, a casa seva, hi té un aquari. Enorme, amb grutes, plantes, decoració fluorescent, illes artificials. Però sense peixos!

—Veig que la teva mare sap moltes coses! —va declarar la Joséphine, que s’adonava que, parlant amb en Paul, n’aprendria molt, dels veïns del bloc.

—I això que encara no l’hi han convidat mai, a casa seva! Hi va entrar una vegada quan no hi eren, amb la conserge, perquè se’ls havia disparat l’alarma i s’havia d’aturar d’alguna manera.

Ell es va enfurismar com una mona quan ho va saber. Ningú no va mai a casa seva. Conec els seus fills, però no em conviden mai.

Els seus pares no ho volen. No baixen mai a jugar al pati. Surten quan no hi són els pares, si no, estan engarjolats a casa seva! En canvi, els del segon, els Van den Brock, ens conviden a casa seva contínuament i tenen un televisor enorme que ocupa tota la paret del menjador amb dues pantalles acústiques i el so Dolby estèreo.

La senyora Van den Brock, quan celebren un aniversari, fa pastissos i convida tothom. Conec la Fleur i en Sébastien, els hi podria presentar a la Zoé, si ella vol.

—Són simpàtics? —va preguntar la Joséphine.

—Sí, supersimpàtics. Ell és metge i la seva dona canta als cors de l’Opéra. Té una veu preciosa. Sovint fa vocalitzacions i se la sent des de l’escala. Sempre em pregunta com em va la música.

Em va proposar que anés a tocar el seu piano, si volia. La Fleur toca el violí, en Sébastien, el saxo...

—A mi també m’agradaria aprendre a tocar un instrument...

—va dir la Zoé, que es devia sentir una mica desatesa.

38

020-EL VALS.indd 38

16/11/10 14:57:13

Davant d’en Paul erigia la figura de noieta que defalleix en adonar-se que no la miren i els seus ulls daurats, sota la bardissa de cabells de color caoba, llançaven crides d’auxili.

—No has tocat mai cap instrument? —va preguntar en Paul, sorprès.

—Doncs... no —va respondre la Zoé, incòmoda.

—Jo vaig començar amb el piano, el solfeig i tot plegat, després, me’n vaig atipar i vaig passar a la bateria. És més guai per fer un grup...

—Tens un grup? Com es diu?

—Les Vagabonds. Se’m va acudir a mi, el nom... Està bé, oi?

La Joséphine assistia a la conversa entre els dos noiets i notava com recuperava la calma. En Paul, tan segur de si mateix, amb una opinió per a tot, i la Zoé, al caire de la desesperació perquè no aconseguia atreure la seva atenció. Tensava la cara, arrufava les celles, segellava els llavis en una ganyota desesperada. La Joséphine la veia buscar en el pensament, com qui escura un motlle de pastís, detalls llaminers per donar-se importància davant d’ell.

Ella havia crescut molt durant l’estiu, però el seu cos encara es ressagava en els replecs suaus i flonjos de la infantesa.

—No ens vols ensenyar una mica com toques? —va pidolar la Zoé en quedar-se sense arguments per seduir-lo.

—Em sembla que ara no és el millor moment —va intervenir la Joséphine. Va assenyalar amb els ulls el traster del veí.— En una altra ocasió, potser...

—Oh! —va deixar anar la Zoé, decebuda.

Hi havia renunciat i traçava uns grans cercles amb la punta de la sabata.

—Ara és hora d’anar a sopar —va continuar la Joséphine—, i estic segura que en Paul també pujarà de seguida...

—Ja he sopat. —Es va arromangar les mànigues, va agafar les baquetes, es va esbullar els cabells i va començar a endreçar.— Que podríeu tancar la porta en sortir, si us plau?

—Adéu, Paul! —va cridar la Zoé—. Ja ens veurem!

I li va fer un gest amb la mà tímid i alhora agosarat, que volia dir m’agradaria que ens tornéssim a veure... si et sembla bé, és clar.

Ell no es va molestar a respondre. Només tenia quinze anys i 39

020-EL VALS.indd 39

16/11/10 14:57:13

es negava a deixar-se enlluernar per una noieta d’una esplendor indecisa. Es trobava en aquella edat delicada en què vius en un cos que no coneixes prou bé i en què, per aguantar el tipus, et pots mostrar cruel sense voler. La manera negligent com tractava la Zoé demostrava que ell pretenia ser el més fort i que, si hi havia d’haver una víctima, seria ella.

L’home elegant del vestit gris s’esperava davant de l’ascensor.

Es va apartar per deixar-les entrar primer. Els va preguntar a quin pis anaven i va pitjar el botó del 5. Després va marcar el del 4.

—Així, doncs, vostès són les noves veïnes...

La Joséphine ho va confirmar.

—Benvinguts a la comunitat. Em presento: Hervé LeflocPignel. Visc al quart.

—Joséphine Cortès i Zoé, la meva filla. Vivim al cinquè. Tinc una altra filla, l’Hortense, que viu a Londres.

—Jo volia viure al cinquè, però l’apartament no estava lliure quan ens vam instal·lar. L’ocupava un matrimoni gran, el senyor i la senyora Legrattier. Van morir tots dos en un accident de cotxe. És un apartament preciós. Han tingut sort. És una manera de veure-ho, va pensar la Joséphine, molesta pel to expeditiu amb què l’home havia evocat la mort dels antics propietaris.

—El vaig visitar quan el van posar en venda —va continuar ell—, però vam dubtar de mudar-nos-hi. Ara me’n penedeixo...

Va fer un breu somriure i va recuperar el seu posat. Era molt alt, auster. Els trets de la cara eren molt marcats, escairats, amb anfractuositats. Els cabells negres, llisos, separats per una clenxa ben definida en un costat, li queien en un floc al front, tenia els ulls marrons molt separats, les celles dibuixaven dos traços negres amples, i el nas, lleugerament aixafat, estava abonyegat per damunt. Les dents, ben blanques, mostraven un esmalt impecable i la mà experta d’un dentista. És realment immens, es va dir la Joséphine, mirant d’avaluar-lo discretament, deu fer més d’un metre noranta. D’espatlles amples, l’esquena dreta, el ventre pla.

Se’l va imaginar amb una raqueta de tennis als braços, rebent un trofeu. Un home ben plantat. Tenia una bossa de tela blanca que duia plana als palmells de les mans.

40

020-EL VALS.indd 40

16/11/10 14:57:13

—Ens vam mudar al setembre, just a l’inici de l’escola. Va ser una mica precipitat, però ara la cosa ja està més tranquil·la.

—Ja veurà com el bloc és molt agradable, els veïns són força acollidors i el barri no és problemàtic.

La Joséphine va fer una ganyota subtilment.

—No li sembla?

—Sí, sí —es va afanyar a contestar la Joséphine—. Però els carrers estan mal il·luminats a la nit.

Tot d’una va notar com se li humitejaven les temples i li tremolaven els genolls.

—Bé, és un petit detall. El barri és bonic, tranquil i no estem envaïts per bandes de joves desagradables, ni per aquelles guixades que fan malbé les façanes. M’agrada molt la pedra rossa dels edificis parisencs, no suporto veure-la degradada.

La seva veu havia pres un caire de ràbia.

—I, a més, hi ha arbres, flors, gespa, se senten cantar els ocells tot el matí, de vegades es pot veure algun esquirol que s’esmuny, és important que els nens mantinguin un contacte amb la natura.

T’agraden els animals? —li va preguntar a la Zoé.

La noia tenia la mirada clavada a terra. Devia tenir present el que li havia dit en Paul sobre el seu veí de traster i guardava les distàncies, com volent-se solidaritzar amb el seu nou amic.

—Que t’has empassat la llengua? —va preguntar l’home inclinant-se cap a ella amb un gran somriure.

La Zoé va fer que no amb el cap.

—És que és tímida —es va excusar la Joséphine.

—No sóc tímida —va protestar la Zoé—. Sóc reservada.

—Oh! —es va exclamar ell—. La seva filla té un bon vocabulari i sentit del matís!

—És normal! Tinc tretze anys.

—Com el meu fill Gaétan... i a quina escola vas?

—A la del carrer de la Pompe.

—Com els meus fills.

—I n’està content? —va preguntar la Joséphine, que temia que el mutisme educat de la Zoé resultés incòmode.

—Alguns professors són excel·lents, d’altres, una colla d’inútils. Llavors cal que els pares cobreixin les mancances dels profes41

020-EL VALS.indd 41

16/11/10 14:57:13

sors. Vaig a totes les reunions de pares d’alumnes. Segurament ens hi veurem.

L’ascensor havia arribat al quart i l’home va sortir, portant la bossa blanca acuradament, amb els braços estesos endavant. Es va girar, va fer una reverència i un gran somriure.

—Has vist —va dir la Zoé—, alguna cosa es bellugava dins de la bossa!

—Que no! Devia haver anat a buscar carn confitada o una cuixa de cabrit. Deu tenir un congelador al traster. Segurament és caçador. No has sentit com parlava de la natura?

La Zoé no semblava gaire convençuda.

—Et dic que alguna cosa s’hi bellugava.

—Zoé, deixa d’inventar-te històries contínuament!

—M’agrada explicar-me històries. Em fa la vida menys trista.

Quan sigui gran, seré escriptora, escriuré Els miserables...

Van sopar ràpidament. La Joséphine va poder dissimular les esgarrinxades de la mà esquerra. La Zoé va badallar diverses vegades mentre s’acabava el petit-suisse.

—Tens son, reina meva... Au, vés a dormir.

La Zoé se’n va anar a l’habitació fent tentines. Quan la Joséphine li va anar a fer un petó, ja estava mig adormida. Sobre el coixí, desgastat per les nombroses rentades, jeia el seu peluix. La Zoé sempre el tenia al costat quan dormia. El fervor que sentia pel nino la duia a preguntar a la seva mare és maco, el Nestor, oi, mare? L’Hortense diu que és més lleig que un pecat! A la José­ phine li costava no estar d’acord amb l’Hortense, però mentia heroicament, intentant descobrir algun rastre de bellesa en aquell tros de drap deforme, borni i descolorit. A la seva edat, n’hauria de poder prescindir, es va dir la Joséphine, si no, no creixerà mai...

Els tirabuixons de color caoba s’esbullaven sobre el llençol blanc del llit, la mà reposava flonja i, amb el dit petit, acaronava el que antigament havia sigut la cama d’en Nestor i semblava una figa grossa i tova. Un colló, afirmava l’Hortense, cosa que provocava crits de fàstic per part de la Zoé. Mare, mare, l’Hortense diu que en Nestor té dos collons grossos en comptes de cames!

La Joséphine va agafar la mà de la Zoé i va jugar amb els dits, fent un petó a cadascun. Un petó per al pare, un per a la mare, un 42

020-EL VALS.indd 42

16/11/10 14:57:13

per a l’Hortense, un per a la Zoé, i per a qui és el dit petit? Era el ritual per posar-se a dormir. Durant quant de temps li continuaria oferint la mà perquè recités la lletania màgica que feia les nits dolces i felices? Va sentir que l’embolcallava una tendresa trista. La Zoé encara semblava una nena petita: galtes molsudes i vermelles, nas petit, ulls estirats de gata llaminera, clotets i plecs als canells. L’edat que anomenen difícil encara no li havia deformat el cos. A la Joséphine això li estranyava i ho havia comentat a la pediatra, que l’havia tranquil·litzat, vindrà de cop i volta, la teva filla petita és lenta. S’ho pren amb calma. Un matí es despertarà i ja no la reconeixeràs. Li hauran crescut els pits, s’enamorarà, ja no t’explicarà res. Aprofita ara, en comptes d’amoïnar-t’hi! I, a més, potser és que no té ganes de créixer. Cada vegada en veig més que s’aferren a la infantesa com a un pot de confitura.

L’Hortense, salvatge de mena, havia tractat amb menyspreu durant molt de temps la fràgil germaneta. L’una submisa, pidolant l’afecte i el reconeixement, l’altra intractable, obrint-se camí a cops de matxet. La Zoé, transparent, tendra, l’Hortense, fosca, inflexible, dura. Amb les meves dues filles faria una ostra perfecta.

L’Hortense per a la closca i la Zoé a l’interior.

—Que t’hi sents a gust, a la teva nova habitació, reina?

—M’agrada molt el pis, però no m’agrada la gent d’aquí. Voldria tornar a Courbevoie. La gent d’aquest bloc és estranya...

—No són estranys, maca, són diferents.

—I per què són diferents?

—A Courbevoie tu coneixies tothom, tenies amics a cada replà, era fàcil parlar amb els veïns, passar-hi l’estona. Anàvem d’un pis a l’altre. Sense cap cerimonial. Aquí són més...

Mesurava les paraules. La fatiga li feia cloure les parpelles i se sentia feixuga.

—Més afectats, més refinats... Menys familiars.

—Vols dir que són tibats i freds? Com cadàvers.

—Jo no faria servir aquestes paraules, però tens raó, cuca.

—L’home que hem vist a l’ascensor el sento fred per dins. És com si tingués escates per tot el cos, perquè ningú no el toqui, i visqués tot sol al seu cap...

43

020-EL VALS.indd 43

16/11/10 14:57:13

—I en Paul? També et sembla tibat i fred?

—Ui, no! En Paul...

Es va aturar i llavors va murmurar en un sospir: —En Paul té ganxo, mare. M’agradaria que fóssim amics.

—No pateixis, que seràs la seva amiga...

—Tu creus que ell pensa que jo tinc ganxo?

—El cas és que t’ha parlat, t’ha proposat de presentar-te els Van den Brock. Això vol dir que et vol tornar a veure i que et troba prou maca.

—Vols dir? Doncs a mi m’ha semblat que no s’interessava gaire per mi. Els nois no s’interessen per mi. L’Hortense sí que té ganxo.

—L’Hortense té quatre anys més que tu. Espera a tenir la seva edat i ja veuràs!

La Zoé va observar la seva mare, pensativa, com si tingués ganes de creure-la però li resultés massa difícil imaginar que un dia podria igualar la seva germana en seducció i bellesa. Va preferir renunciar-hi, va sospirar. Va tancar els ulls i va recolzar la cara al coixí, enrotllant la cama del seu nino entre els dits.

—Mare, no vull fer-me gran. De vegades, si sabessis la por que tinc...

—De què?

—No ho sé. I això encara em fa més por.

La seva reflexió era tan precisa que la Joséphine en va quedar esfereïda.

—Mare... com saps que et fas gran?

—Quan pots prendre una decisió molt important tota sola, sense demanar res a ningú.

—Tu ets gran... Ets fins i tot molt i molt gran!

A la Joséphine li hauria agradat dir-li que sovint dubtava, sovint es refiava de la sort, de l’atzar, de l’endemà. Decidia seguint el seu instint, mirava de rectificar el tir si s’havia equivocat o esbufegava d’alleujament si l’havia encertada. Però sempre atribuïa el seu èxit a l’atzar. I si no et feies mai gran definitivament?, es va dir acaronant-li el nas, les galtes, el front, els cabells, escoltant-li l’alè que s’apaivagava. Es va quedar arran de llit una estona fins que la Zoé es va adormir, pouant en la presència tranquil·litzadora 44

020-EL VALS.indd 44

16/11/10 14:57:13

de la filla la força de no pensar més en el que havia succeït, i se’n va anar a la seva habitació.

Va tancar els ulls i va provar de dormir; cada vegada que estava a punt d’endinsar-se en el son, sentia els insults d’aquell home i notava els cops de peu contra el seu cos que s’intensificaven. Li feia mal pertot arreu. Es va aixecar i va anar a regirar en una bossa de plàstic que li havia donat en Philippe. Són els somnífers que he trobat a la tauleta de nit de la Iris. No vull que els tingui a l’abast de la mà. No se sap mai. Agafa’ls, Joséphine, i guarda’ls a casa teva.

Va agafar un Stilnox, es va mirar la barreta blanca, es va preguntar quina era la dosi recomanable. Va decidir prendre’n una meitat. Se la va empassar amb un glop d’aigua. No volia pensar en res més. Dormir, dormir, dormir.

Demà, dissabte, trucaria a la Shirley.

Parlar amb la Shirley la calmaria. La Shirley ho posava tot al seu lloc. És un delicte no avisar la policia? Potser hi hauria d’anar i demanar l’anonimat. Que em podrien acusar de complicitat més tard si el paio hi tornava? Va dubtar, va voler incorporar-se, però va caure en un son profund.

L’endemà al matí, la va despertar la Zoé, que saltava sobre el llit brandant la correspondència. Va alçar els braços per protegirse de la llum.

—Però, reina, quina hora és?

—Dos quarts de dotze, mare, dos quarts de dotze!

—Déu meu, he dormit fins ara! Fa estona que estàs llevada?

—Liloliloli! M’acabo de llevar, he anat a veure a l’estora si hi havia correu i endevina què he trobat.

La Joséphine es va incorporar, es va posar la mà al cap. La Zoé agitava un plec de sobres.

—Un catàleg de Nadal? Idees per fer regals?

—No, no, mare! Molt millor encara...

Ostres com li pesava el cap! Hi desfilava tot un regiment amb les botes clavetejades. Cada membre li feia mal quan es movia.

—Una carta de l’Hortense?

L’Hortense no escrivia mai. Trucava. La Zoé va fer que no amb el cap.

45

020-EL VALS.indd 45

16/11/10 14:57:13

—Fred, mare, molt fred! Ni tan sols tebi.

—Em rendeixo.

—És una cosa sensacional! Superhipergenial! Una notícia que cliques i es despenja la lluna i totes les galàxies del món! Kisses and love and peace all around the world! Que la força t’acompanyi, germana, Yo! brother!

Marcava cada crit amb un cop de peu vigorós que la feia rebotar al matalàs com un sioux en trànsit celebrant la victòria i fent giravoltar una cabellera.

—Prou de saltar, cuca. Que tinc el cap a punt d’esclatar!

La Zoé va alçar els peus enlaire i es va deixar caure amb tot el seu pes al llit. Descabellada, triomfant, amb la cara travessada per un somriure de guanyadora de la loteria, va esbombar: —Una postal del pare! Una postal del papi! Es troba bé, encara és a Kenya, diu que no es podia posar en contacte amb nosaltres perquè estava perdut a la selva, envoltat de tot de cocodrils, però que en cap moment, mare, em sents?, en cap moment no ha deixat de pensar en nosaltres! I m’envia un petó amb tot l’amor de papi estimat! Liloliloli! He recuperat el meu papi!

En una última cabriola d’alegria es va llançar contra la mare, que va fer una ganyota de dolor: la Zoé li havia esclafat la mà.

—Sóc feliç, mare, sóc feliç, no et pots ni imaginar que feliç que sóc! Ara t’ho puc dir, em creia que era mort. Que se l’havia menjat un cocodril. Recordes la por que em feia quan l’anava a veure allà, amb totes aquelles males bèsties que corrien pel voltant? Doncs estava segura que tard o d’hora se’l cruspirien!

Va obrir la boca ben oberta i va endrapar l’aire fent grumf, grumf, volent imitar el soroll de les mandíbules d’un cocodril mastegant la presa.

—És viu, mare, és viu! Vindrà aviat a trucar a la porta...

Es va posar dreta, alarmada.

—Ves, que no té la nostra nova adreça! No ens trobarà mai!

La Joséphine va estirar el braç per atrapar la postal. Provenia de Kenya, efectivament. La data dels timbres indicava que l’havien enviat feia un mes des de Mombasa, i l’adreça era, evidentment, la de Courbevoie. Va reconèixer la lletra de l’Antoine i l’estil fatxenda.

46

020-EL VALS.indd 46

16/11/10 14:57:13

Estimades filletes, Us escric per dir-vos que estic bé i que he tornat a la civilització després d’una llarga estada a la selva hostil. Ho he resistit tot, l’amenaça de les feres ferotges, unes febres, els aiguamolls, els mosquits i, malgrat tot, en cap moment no he deixat de pensar en vosaltres. Us estimo amb tota la meva força. Fins aviat.

El pare.

Amb seixanta-set anys, en Marcel Grobz era finalment un home feliç i no se’n cansava. Recitava oracions, pregàries, accions de gràcies, novenes des de l’alba per tal que li perdurés la felicitat.

Gràcies, Déu meu, gràcies per inundar-me amb els vostres favors, per aspergir-me de felicitat, per salpebrar-me de delícies, per oferir-me un reguitzell d’encisos, per sadollar-me de voluntat, per recargolar-me de benestar, per trabucar-me de beatitud, per tsunamitzar-me d’eufòria. Gràcies, gràcies, gràcies!

S’ho deia al matí en posar el peu a terra. S’ho repetia davant del mirall mentre s’afaitava. Ho psalmodiava posant-se els pantalons. Invocava Déu i els sants tot fent-se el nus de la corbata, prometia que donaria deu euros al primer captaire del carrer, es ruixava d’«Eau de Cologne Impériale» Guerlain, augmentava el seu donatiu cordant-se el cinturó, llavors es culpava de garrepa i, fent el mea culpa, hi afegia dos captaires més per complaure. I és que jo també hauria pogut acabar al carrer, si la Choupette no m’hagués alliberat de les urpes de l’Henriette i acollit als seus braços generosos. Quants infeliços ensopeguen perquè ningú no els allarga una mà caritativa en el moment d’ensorrar-se?

Finalment, dutxat, afaitat, cordat, fent olor d’espígol i altimira, penetrava a la cuina per retre homenatge a la causa de tot aquell èxtasi, la flor i nata de la feminitat, l’Everest de la sensualitat: Josiane Lambert, la seva companya, degudament rebatejada Choupette.

Davant de la seva cuina Aga de ferro colat recoberta per tres capes d’esmalt vitrificat, feinejava la Choupette. Estava preparant els ous al plat del seu home. Vestida amb una bata rosa d’estar per casa, que la guarnia de vels vaporosos, vetllava, arrufant les celles, amb el posat greu, per l’excel·lència dels seus gestos. Sabia millor 47

020-EL VALS.indd 47

16/11/10 14:57:13

que ningú com deixar caure l’ou a la paella calenta, recollir l’albúmina viscosa, enrossir el rovell i rebentar-lo, tombar-ho tot, agafar-ho bé i, finalment, a l’últim minut, amb un toc delicat de canell, deixar-hi anar un rajolinet de vinagre balsàmic i servir-ho fent-ho lliscar al plat prèviament entebeït amb cura. Mentrestant, unes grans llesques de pa integral amb llinosa es torraven en una torradora Magimix amb quatre boques cromades. La delicio­ sa mantega salada normanda nedava en una manteguera a l’antiga, uns talls de pernil amb os i uns ous de salmó reposaven en un plat blanc amb rivet daurat.

Tot plegat requeria una màxima concentració que en Marcel Grobz no era capaç de respectar. Separat de feia tot just vint minuts de la Choupette, la cercava com el gos que segueix el rastre del cérvol furgant amb el musell les fulles mortes i s’atura quan sent el cèrvid a l’abast del morro. L’aturada en el cas d’en Marcel Grobz es traduïa en un llançament de braços a l’espatlla de la Choupette, un pessic a la cintura i un petonàs esclafit a la mica de carn setinada que sobresortia de la camisa de dormir.

—Deixa’m, Marcel —va remugar la Josiane, amb la mirada fixada en l’última etapa de la cocció dels ous.

Ell va recular a contracor i va anar a seure a la taula parada sobre unes tovalles de lli blanc. Un got de suc de taronja acabat d’esprémer, un potet de vitamines «per a més de seixanta anys», un platet lacat de la Xina amb una cullerada de pol·len de castanyer completaven el conjunt. Se li van entelar els ulls.

—Quanta cura, quantes atencions, quant de refinament! I el millor de tot, Choupette, no sé si ho saps, és l’amor que em dónes.

No seria res més que una carbassa buida sense aquest amor. El món sencer no seria res sense l’amor. És una força de xoc arrauxada que la majoria d’humans menyspreen. Prefereixen dedicarse a la pasta, colla de ximples! Mentre que, cultivant l’amor, l’amor senzill de cada dia, l’amor que reparteixes a tothom sense cursileries, t’enriqueixes, creixes, resplendeixes, et converteixes en algú millor!

—Ara t’ha agafat per parlar en prosa poètica? —va preguntar la Josiane tot posant una safata a les tovalles de lli blanques—.

Quan passaràs al vers alexandrí, Racine?

48

020-EL VALS.indd 48

16/11/10 14:57:13

—És la felicitat, Choupette. Em dóna lirisme, felicitat, fins i tot bellesa. No trobes que estic més maco? Les dones es giren per mirar-me i em tasten amb la mirada. Faig el bromista, no dic res, però estic content, ben content...

—Et miren de reüll perquè parles sol!

—No, Choupette, no! És tot l’amor que rebo que em transforma en astre solar. Se’m volen arrambar per escalfar-se. Mira’m: des que vivim junts, estic més guapo, més jove, radiant, faig musculatura i tot!

Es va picar a la panxa, que havia amagat, i es mantenia clavat al respatller de la cadira fent ganyotes.

—Ep! Ep! Marcel Grobz... No et posis sentimental com un ximple i fes el favor de beure’t el suc de taronja abans que les vitamines s’evaporin i hagis d’empassar-te l’aire.

—Choupette! Parlo seriosament. Sóc feliç, tan feliç... Podria enlairar-me si no em retingués jo mateix!

Lligant-se el tovalló al voltant del coll per no tacar la camisa blanca, va continuar, amb la boca plena: —Com va l’hereu? Ha dormit bé?

—S’ha llevat cap a les vuit, l’he canviat, li he donat menjar i, au!, al llit. Encara dorm i treu-te del cap d’anar-lo a despertar!

—Només un petonet lleuger a la punta del peuet dret... —va suplicar en Marcel.

—Et conec. Obriràs tota la gola i te’l cruspiràs!

—Li encanta. Parrupa de plaer quan li estic canviant els bolquers. Ahir el vaig canviar tres cops. El vaig emblanquinar amb Mytosil. Té un bon parell de collons! Poderosos! El meu fill serà un llop afamat, una llança de bengalí, una ballesta amb alerons perfilats que es plantarà al cor de les noies i més enllà!

Va esclatar a riure, es va fregar les mans pensant en tanta truculència futura.

—Ara com ara, ell dorm i tu tens una reunió al despatx.

—Un dissabte, com es menja això? Convocar una reunió un dissabte de bon matí!

—Si ja són les dotze del migdia! Què dius de bon matí?

—Hem dormit tanta estona?

—Tu has dormit tanta estona!

49

020-EL VALS.indd 49

16/11/10 14:57:13

—El cas és que ens ho vam passar molt bé ahir, amb en René i la Ginette! Déu n’hi do el que vam beure! I en Junior que dormia com un soc! Au, vinga, Choupette, deixa-me’l menjar a petons abans d’anar-me’n...

El rostre d’en Marçal Grobz es va arrugar en una súplica tremolosa, va ajuntar les mans, va imitar el combregant fervent, però la Josiane Lambert es va mantenir inflexible.

—Els nadons han de dormir. Sobretot quan tenen set mesos!

—Però és com si en tingués dotze més! Ja ho has vist: ja té quatre dents i, quan li parlo, ho entén tot. Mira, l’altre dia em preguntava si havia d’instal·lar una nova fàbrica a la Xina, parlava en veu alta, pensant que ell estava ocupat jugant amb els seus peuets (has vist com es tritura els peuets, estic segur que està aprenent a comptar!), doncs bé, va aixecar la seva carona amorosa i va fer que sí amb el cap. Dos cops seguits! T’ho juro, Choupette, em va dir que sí, vinga, tira pel dret! Vaig pensar que veia visions.

—I és que veus visions, Marcel Grobz. Perds completament l’oremus.

—Crec, fins i tot, que em va dir go, daddy, go! Perquè també parla anglès. Ho sabies?

—Amb set mesos!

—I el domina perfectament!

—Perquè l’adorms fent-lo escoltar el mètode Assimil? No deus pas creure que funciona? Em preocupes, Marcel, em preocupes.

Cada vespre, quan posava a dormir el seu fill, en Marcel Grobz engegava un CD per aprendre anglès. L’havia comprat a la secció «nens» de WH Smith, al carrer de Rivoli. S’estirava a la moqueta, prop del bressol, es descalçava, es col·locava un coixí al clatell i repetia en la foscor les frases de la lliçó 1. My name is Marcel, what’s your name? I live in Paris, where do you live? I have a wife...

Bé, de fet, a nearly wife, rectificava en la foscor. La veu anglesa, femenina i dolça, el bressolava. S’adormia i mai no anava més enllà de la primera lliçó.

—No el parla amb fluïdesa, tot sigui dit, però balbuceja algunes paraules. El cas és que jo vaig sentir go-Da-dy-go, posaria la mà al foc!

50

020-EL VALS.indd 50

16/11/10 14:57:13