Page 1

Texto refós de la

LLEI D’URBANISME DE CATALUNYA

Text refós de la LLEI

D’URBANISME DE CATALUNYA

TEXTOS LEGALS

Amb accés a textos legals actualitzats


Text ref贸s de la

Llei d'urbanisme de Catalunya Edici贸 preparada per:

Dr. Josep Ramon Fuentes i Gas贸 Professor titular de dret administratiu, Universitat Rovira i Virgili (URV)

tirant lo b anch Val猫ncia, 2012


Copyright © 2012 És rigorosament prohibida, sense l'autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errades i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant. com (http://www.tirant.com) incorporada a la fitxa del llibre. En www.tirant.com disposarà d'un servei amb els textos legals bàsics i sectorials actualitzats com a complement del seu llibre. Els textos jurídics que apareixen s’ofereixen amb una finalitat informativa o divulgativa. Tirant lo Blanch vetlla per l’actualitat, exactitud i veracitat dels mateixos, però adverteix que no són textos oficials i declina tota responsabilitat pels danys ocasionats per les inexactituds o incorreccions en els que puguin incórrer. Els únics textos considerats legalment vàlids són els que apareixen a les publicacions oficials dels corresponents organismes autonòmics o nacionals.

© josep ramOn fuentes i gasó

© d'aquesta edició: tirant lo blanch c/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Llibreria virtual: http://www.tirant.es i.s.b.n.: 978-84-9033-316-7 maqueta: pmc Media Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/ index.php/empresa/politicas-de-empresa.


índex Pròleg..........................................................................................

9

Decret legislatiu 1/2010, del 3 d'agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme (Text consolidat amb les modificacions de la Llei 3/2012, del 22 de febrer)..............................................................

17

Preàmbul i disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i finals de la Llei 3/2012..............................................................................

245

Ìndex analític.................................................................................

271


Pròleg Pocs són els àmbits d’activitat en què la producció normativa ha proliferat tant, durant els darrers anys, com el sector de l’urbanisme. Aquesta producció no només ha comportat l’aparició de normativa en aspectes no regulats amb anterioritat (com ara, la regularització d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics, la creació d’àreees residencials estratègiques, millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial …) sinó sobretot l’alteració quasi permanent de la normativa bàsica catalana aplicable a les activitats urbanístiques. Des de l’aprovació de la Llei 2/2002, del 14 de març, d’urbanisme, s’han succeït en el panorama normatiu català un seguit de modificacions que, acompanyades dels canvis produïts a nivell estatal, han impossibilitat la sedimentació de les condicions d’exercici del dret de propietat del sòl i de les facultats i càrregues urbanístiques que li són inherents. Després de l’aplicació durant més d’una dècada del Text refós dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, aprovat pel Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, el legislador català va aprovar la Llei 2/2002, amb la intenció d’actualitzar una normativa en part antiquada (no en va, el Text refós de 1990 es basava pràcticament en la seva totalitat en el Text refós estatal de 1976), d’implementar una simplificació dels procediments urbanístics amb l’objectiu de fer-los més eficaços i d’adaptar-se a les necessitats socials i econòmiques i als canvis de paradigma introduïts per la Llei estatal 6/1998, del 13 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions. Destaca en aquesta norma la preocupació per garantir un ús racional del territori i un desenvolupament urbanístic sostenible, que pugui preservar els valors i recursos naturals existents per a les generacions futures, i la reserva de sòl per a la construcció d’habitatge protegit.


10

josep ramon fuentes i gasó

La norma catalana aviat va ser objecte de modificacions, per accentuar en el seu contingut la dimensió social de l’urbanisme. Producte d’aquesta nova tendència va ser l’aprovació de la Llei 10/2004, del 24 de desembre, de modificació de la Llei 2/2002, pel foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local. Aquesta norma perseguia com a grans objectius l’articulació del territori català entesa com una realitat sostenible des del punt de vista ambiental, funcionalment eficient, econòmicament competitiva i cohesionada socialment. Entre les actuacions encomanades als poders públics destacava la voluntat de fer efectiu el dret constitucional a un habitatge digne i adequat, fomentant la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible i preveient un nou sistema urbanístic denominat d’habitatges dotacionals públics destinats a satisfer els requeriments temporals de col·lectius amb necessitats d’assistència o d’emancipació justificades en polítiques socials prèviament definides. Les condicions per materialitzar les reserves de sòl per a la construcció d’habitatge protegit es fan més rigoroses, ja que també es poden implantar en sòl privat, i s’estableix que aquestes reserves s’han de distribuir en el territori de manera que es pugui afavorir la cohesió social i s’eviti la segregació territorial dels ciutadans per raó del seu nivell de renda. La localització concreta de les reserves ha d’evitar la concentració excessiva d’habitatges d’aquesta tipologia. Per facilitar la seva aplicació, aquestes dues normes van ser refoses en el Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005, del 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme. Sota el seu emparament, es va aprovar el Reglament de la Llei d’urbanisme, mitjançant el Decret 305/2006, del 18 de juliol. L’any següent, l’Estat va donar un gir de 360 graus en la tradicional regulació dels aspectes vinculats a l’urbanisme que, des de


pròleg

11

la sentència del Tribunal Constitucional 61/1997, del 20 de març, —i més tard, la sentència del mateix Tribunal 164/2001— es limitaven a regular les condicions bàsiques per garantir la igualtat dels espanyols en l’exercici del dret de propietat urbana i a les competències exclusives en matèries que, com la regulació civil, l’expropiació forçosa o el procediment administratiu, no formaven part de l’urbanisme però hi incidien en gran mesura. Així, va dictar una norma, la Llei 8/2007, del 28 de maig, de sòl —refosa posteriorment en el Reial decret legislatiu 2/2008, del 20 de juny— que planteja importants novetats. Destaca que, a partir d’aquesta data, l’urbanisme no es circumscriu en exclusiva a l’esfera de la propietat, sinó que estén el seu influx també a la ciutadania en general i als actors urbanístics no propietaris (iniciativa privada per a l’activitat urbanística) en particular. Com diu l’exposició de motius de la Llei 8/2007, “aquest reduccionisme és una altra de les peculiaritats històriques de l’urbanisme espanyol que, per raons que no cal desenvolupar aquí, va reservar a la propietat del sòl el dret exclusiu d’iniciativa privada en l’activitat d’urbanització. Una tradició que ha pesat sens dubte, d’ençà que el bloc de constitucionalitat reserva a l’Estat l’important títol competencial per regular les condicions bàsiques de la igualtat en l’exercici dels drets i el compliment dels deures constitucionals, atès que ha provocat la simplista identificació d’aquests drets i deures amb els de la propietat. Però els drets constitucionals afectats són també uns altres, com el de la participació ciutadana en els assumptes públics, el de lliure empresa, el dret a un medi ambient adequat i, sobretot, el dret a un habitatge digne i així mateix adequat, al que la pròpia Constitució vincula directament amb la regulació dels usos del sòl en el seu article 47. Després, més enllà de regular les condicions bàsiques de la igualtat de la propietat dels terrenys, s’ha de tenir present que la ciutat és el medi en el que es desenvolupa la vida cívica, i per tant que s’han de reconèixer així


12

josep ramon fuentes i gasó

mateix els drets mínims de llibertat, de participació i de prestació dels ciutadans en relació amb l’urbanisme i amb el seu medi tant rural com urbà”. Així mateix, l’Estat fomenta el desenvolupament urbanístic sostenible, apostant pel model de ciutat compacta i la regeneració de la ciutat existent, i per primera vegada renuncia a regular les tècniques urbanístiques de la classificació i la qualificació del sòl, la primera de les quals, al seu parer, ha contribuït enormement a la inflació del preu del sòl. Així mateix, s’evita l’ús de conceptes tècnics per evitar preconfigurar un model urbanístic concret, deixant d’utilitzar conceptes com ara el de llicència urbanística o pla general d’ordenació. El fet de no regular les classes de sòl (urbà, urbanitzable i no urbanitzable, i les seves subcategories), no impedeix al legislador estatal fixar un marc per a les valoracions d’aquest recurs natural. Defugir la classificació li permet, alhora, bastir un nou sistema valoratiu que abomina de les expectatives de revalorització que es materialitzaven fins i tot abans que es poguessin emprendre les actuacions urbanístiques de transformació del sòl. Amb aquesta finalitat, la Llei diferencia entre situació i activitat. Pel que fa al primer concepte, defineix quins són els dos únics estats en què es pot trobar un terreny segons la seva situació actual (sòl rural i sòl urbanitzat). Pel que fa a l’activitat, estableix el règim de les actuacions urbanístiques de transformació del sòl, dada important en la mesura en què són les que generen les plusvàlues que, segons la Constitució, han de beneficiar a la comunitat. L’estatut de la propietat del sòl també és objecte d’alteracions importants. En establir-se que la urbanització és un servei públic, la gestió del qual es pot reservar l’Administració o encomanar a terceres persones, els propietaris perden un dels tradicionals drets que els caracteritzaven, això és, el dret a urbanitzar, tot i que con-


pròleg

13

serven un dret a participar en l’actuació urbanitzadora d’iniciativa privada en règim de distribució equitativa de beneficis i càrregues. La valoració del sòl i de les construccions i edificacions, competència exclusiva estatal, és un dels aspectes que majors canvis experimenten. En aquest sentit, es passa d’una taxació basada en la classificació que estableix el planejament urbanístic —i que, per tant, posa l’atenció en el destí del sòl i no en la seva situació física al moment de la valoració— i que té en compte les plusvàlues que l’instrument de planejament genera a un nou model que desvincula la classificació urbanística de la valoració. Interessa no el que el pla diu que es pot fer en el sòl sinó la seva situació real, que es limita a dues possibilitats: el sòl està integrat en la trama urbana, havent estat efectivament i legalment transformat pel procés urbanitzador (sòl urbanitzat) o no ho està (sòl rural). La valoració rural té en compte la capitalització de les rendes reals o potencials, així com, en menor mesura, la localització del sòl —que actua com a criteri modulador. La valoració del sòl urbanitzat distingeix entre el sòl edificat i el no edificat i, d’acord amb la Llei, sempre dóna lloc a taxacions actualitzades (valor de repercusió del sòl segons l’ús corresponent, determinat pel mètode residual estàtic; taxació conjunta de sòl i edificació pel mètode de comparació…). A Catalunya, els efectes de la Llei 8/2007 es van fer notar a través de l’aprovació, per primera vegada, d’un subrogat de la llei que prenia la forma d’un decret llei, el Decret llei 1/2007, del 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística (article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya). Aquesta norma destaca la incidència de la Llei 8/2007 en la legislació urbanística catalana, que obliga a ajustar-la a la primera, tant a nivell terminològic com de fons. Però el Decret llei 1/2007 va molt més enllà d’una adequació de la normativa existent (cessió de sòl amb aprofitament sense càrregues d’urbanització, percentatge de reserva de sòl per a la


14

josep ramon fuentes i gasó

construcció d’habitatge protegit, publicitat dels instruments urbanístics per mitjans telemàtics …), o d’una incorporació de les novetats estatals (dret d’iniciativa, substitució forçosa…), ja que aprofita per innovar genuïnament l’ordenament urbanístic català, com és, per exemple, la promoció d’àrees residencials estratègiques, una figura d’abast supramunicipal que tenia per finalitat afavorir a curt termini la disposició d’una gran quantitat de sòl residencial per a la construcció d’habitatge protegit. Cal dir que, a pesar de les previsions efectuades en el preàmbul de la pròpia norma, la crisi financera que va començar a sacsejar el país a partir d’aquelles dates ha impedit l’execució generalitzada d’aquestes actuacions supramunicipals. La Llei catalana 26/2009, del 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives —que introduïa novetats relatives, entre d’altres, a l’augment de la cessió de l’aprofitament urbanístic i a la tipologia dels plans especials urbanístics— va tornar a alterar el marc jurídic urbanístic. Aquesta Llei, el Decret llei 1/2007 i el Text refós de 2005 es van refondre finalment en un nou Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, del 3 d’agost, que ha estat vigent en la seva integritat fins a la darrerra reforma, operada mitjançant la Llei 3/2012, del 22 de febrer. Aquesta Llei 3/2012 es dicta en el marc d’una estratègia governamental que té com a objectius bàsics reestructurar l’organització i l’estructura administrativa de la Generalitat, agilitzar i simplificar els seus processos i promocionar l’activitat econòmica, i que ha donat com a resultat cinc lleis òmnibus, de les quals la norma citada n’és un dels exponents. Algunes de les modificacions legals que impulsen aquests objectius poden considerar-se permanents, si bé d’altres no deixen de tenir caràcter circumstancial, al ser producte de la conjuntura econòmica que està patint el país. Entre aquestes modificacions destaquen les següents:


pròleg

15

- La definició dels percentatges de cessió d’aprofitament urbanístic dels propietaris de sòl urbà no consolidat i de sòl urbanitzable delimitat. - L’ampliació en sòl no urbanitzable del supòsits que permeten la reconstrucció i/o rehabilitació de les construccions emplaçades a l’àmbit rural i dels usos admissibles. Així mateix, se simplifica el procediment per a l’autorització d’obres en les masies i altres edificacions rurals catalogades i de les noves construccions lligades a activitats rústiques. - La possibilitat de compatibilitzar els sistemes urbanístics i les qualificacions d’aprofitament privat en determinades circumstàncies. - La delimitació i ordenació de sectors d’interès supramunicipal a traves de plans directors urbanístics, amb la finalitat d’implantar-hi activitats d’especial rellevància social o econòmica, per a situar en els àmbits d’interès territorial definits en el planejament territorial. - La possibilitat que el pla d’ordenació urbanística municipal ordeni amb el detall propi dels plans parcial urbanístics la transformació del sòl urbanitzable delimitat, per tal de facilitar l’execució de sectors que es vulguin desenvolupar d’una manera immediata. - La integració del procediment d’avaluació ambiental (informe de sostenibilitat ambiental, document de referència, memòria ambiental…) en el procediment d’aprovació dels instruments de planejament urbanístic. - La supressió de l’exigència d’haver aprovat el projecte d’urbanització com a requisit perquè els plans parcials puguin adquirir eficàcia. - L’ampliació del termini per a la constitució de la garantia per a l’execució de les obres d’urbanització. - La regulació de les tipologies i finalitats per a la formulació de plans especials urbanístics, introduint la distinció entre els plans


16

josep ramon fuentes i gasó

de desenvolupament, que desenvolupen les previsions substantives del planejament territorial o urbanístic general, i els autònoms amb relació a aquestes previsions que afectin als elements fonamentals de l’estructura general de l’ordenació del territori. - La regulació dels percentatges de reserves mínimes per a habitatge de protecció pública que han d’establir els plans d’ordenació urbanística municipal, tot excepcionant d’aquesta reserva determinats municipis amb escassa complexitat urbanística. - La modificació del règim aplicable als patrimonis públics de sòl i d’habitatge. - L’ampliació dels usos provisionals susceptibles d’ésser autoritzats en edificis fora d’ordenació emplaçats en sòl urbà. - La substitució de la llicència de primera ocupació per un règim de comunicació prèvia. - La millor delimitació d’alguns tipus infractors i la modificació de les quanties de les sancions urbanístiques. Així mateix, s’elimina la preceptiva intervenció de l’Administració de la Generalitat en la resolució de determinats procediments sancionadors tramitats per ajuntaments. Cal fer notar que, avui per avui, el Govern de la Generalitat no s’ha plantejat aprovar una refosa del Text refós de 2010 i de la Llei 3/2012, de manera que el text legal que es presenta és una consolidació no oficial d’aquestes dues normes. Dr. Josep Ramon Fuentes i Gasó Professor titular de dret administratiu Universitat Rovira i Virgili


decret legislatiu 1/2010, del 3 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la llei d’urbanisme1 (Text consolidat amb les modificacions introduïdes per la Llei 3/2012, del 22 de febrer, de modificació del Decret legislatiu 1/2010)2

Exposició de motius La disposició final segona de la Llei 26/2009, del 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, de conformitat amb l’article 63.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, autoritza el Govern perquè, en el termini de vuit mesos a comptar de la seva entrada en vigor, refongui el text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005, del 26 de juliol, i les modificacions introduïdes en l’esmentat text refós per la Llei 2/2007, del 5 de juny, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, pel Decret llei 1/2007, del 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística, i per la mateixa Llei 26/2009 abans esmentada. El nou text refós de la Llei d’urbanisme elaborat a l’empara d’aquesta delegació incorpora en el seu predecessor les modificacions derivades de les esmentades lleis i, a l’empara de l’habilitació per regularitzar, aclarir i harmonitzar els textos legals objecte de refosa, introdueix alguns ajustos amb la finalitat de millorar la comprensió i d’assolir la coherència i sistemàtica del text únic confegit. Així s’han introduït precisions en les normes objecte de la refosa

1 2

Publicat al DOGC núm. 5686, del 5 d’agost de 2010. Publicada al DOGC núm. 6077, del 29 de febrer de 2012 (correcció errada DOGC núm. 6087, del 14 de març de 2012).


Art. únic

18

per aclarir el sentit d’alguns preceptes, per unificar expressions terminològiques, per substituir termes androcèntrics que suposin una discriminació per raó de sexe, per corregir errades de concordances, per actualitzar referències normatives, per reordenar les articles que, com a conseqüència de les diverses modificacions legislatives, han assolit una notable extensió, i, conseqüentment, per adaptar la numeració dels articles i de les remissions entre aquests. Per altra banda, en el text refós, s’han suprimit les normes que han resultat derogades, s’han adequat les disposicions transitòries per regular totes les situacions de transitorïetat segons resulta del règim transitori de cadascuna de les normes objecte de la refosa i, per últim, s’han regularitzat i harmonitzat les disposicions addicionals i finals dels textos legals de partença. En conseqüència, en exercici de l’autorització esmentada, d’acord amb el dictamen emès per la Comissió Jurídica Assessora, a proposta del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, i d’acord amb el Govern, Decreto: Article únic. S’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme, el text del qual es publica com a annex. Disposicions addicionals Primera. Totes les referències realitzades en altres disposicions a les lleis objecte de refosa s’entendran realitzades als articles corresponents del Text refós que s’aprova. Segona. Les determinacions del Text refós que s’aprova s’entenen sense perjudici de les especificitats que per a la regularització


19

DISPOSIció derogatòria

D.D.

d’urbanitzacions estableix la Llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits. Tercera. Les determinacions del Text refós que s’aprova s’han d’entendre complementades, en matèria d’habitatge, pel que estableixen els articles 15, 16, 17, 18, 20 i 31 i les disposicions addicionals cinquena i sisena de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge, amb relació, respectivament, a la delimitació d’àrees subjectes als drets de tempteig i retracte, a les directrius per al planejament urbanístic respecte els habitatges, a la destinació de sòl a habitatge amb protecció oficial, al sistema d’habitatges dotacionals públics, a la memòria social, a les declaracions de ruïna, a les reserves per a habitatges amb protecció oficial i a l’aplicació de la destinació total o parcial de l’edificació a habitatge amb protecció oficial en sòl urbà consolidat. Disposició derogatòria Queden derogades totes les disposicions del mateix rang o inferior que s’oposin a aquest Decret legislatiu i al Text refós que aprova i, particularment, les següents: 1. El Decret legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme i el Text refós que aprova. 2. El Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. 3. La disposició final segona de la Llei 2/2007, de 5 de juny, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. 4. Els articles 48, 49, 50 i 51 i la disposició transitòria quarta de la Llei 26/2009, del 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives.


D.F. 1.ª

disposicions finals

20

Disposicions finals Primera. Aquest Decret legislatiu i el Text refós que aprova entren en vigor l’endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Derogada

Segona.

Annex de l’objecte i dels principis generals Títol preliminar De l’objecte i dels principis generals Capítol I Objecte de la Llei i atribució

de competències

Article 1. Objecte de la Llei.– 1. L’objecte d’aquesta Llei és la regulació de l’urbanisme en el territori de Catalunya. 2. L’urbanisme és una funció pública que abasta l’ordenació, la transformació, la conservació i el control de l’ús del sòl, del subsòl i del vol, llur urbanització i llur edificació, i la regulació de l’ús, de la conservació i de la rehabilitació de les obres, els edificis i les instal·lacions. 3. L’activitat urbanística comprèn: a) L’assignació de competències. b) La definició de polítiques de sòl i d’habitatge i els instruments per posar-les en pràctica. c) El règim urbanístic del sòl.


21

títol preliminar - capítol Ii

Art. 3

d) El planejament urbanístic. e) La gestió i l’execució urbanístiques. f) El foment i la intervenció de l’exercici de les facultats dominicals relatives a l’ús del sòl i de l’edificació. g) La protecció i la restauració, si escau, de la legalitat urbanística. h) La formació i la gestió del patrimoni públic de sòl amb finalitats urbanístiques. Article 2. Abast de les competències urbanístiques.– 1. Per tal de fer efectives les competències en matèria d’urbanisme, de protecció del territori i d’habitatge establertes per la Constitució i per l’Estatut, aquesta Llei atribueix als òrgans administratius que pertoca les facultats pertinents i necessàries per formular, tramitar, aprovar i executar els diferents instruments urbanístics de planejament i de gestió, per intervenir en el mercat immobiliari, per regular i promoure l’ús del sòl, de l’edificació i de l’habitatge i per aplicar les mesures disciplinàries i de restauració de la realitat física alterada i de l’ordenament jurídic vulnerat. 2. Les competències urbanístiques de les administracions públiques inclouen, a més de les expressament atribuïdes per aquesta Llei, les facultats complementàries i congruents per poder exercirles d’acord amb la llei i per satisfer les finalitats que en justifiquen l’atribució expressa. Capítol II Principis generals de l’actuació urbanística Article 3. Concepte de desenvolupament urbanístic sostenible.– 1. El desenvolupament urbanístic sostenible es defineix com la utilització racional del territori i el medi ambient i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació


Art. 4

títol preliminar - capítol Ii

22

dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures. 2. El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient. 3. L’exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d’acord amb l’ordenació territorial, l’objectiu del desenvolupament urbanístic sostenible. Article 4. Participació en les plusvàlues.– La participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics i dels i de les particulars es produeix en els termes establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de sòl. Article 5. Exercici del dret de propietat.– 1. En el marc de la legislació aplicable en matèria de sòl, l’exercici de les facultats urbanístiques del dret de propietat s’ha de subjectar al principi de la funció social d’aquest dret, dins els límits imposats per la legislació i el planejament urbanístics i complint els deures fixats per aquests. 2. En cap cas no es poden considerar adquirides per silenci administratiu facultats urbanístiques que contravinguin a aquesta Llei o al planejament urbanístic. Article 6. Inexistència del dret a exigir indemnització per l’ordenació urbanística de terrenys i construccions.– L’ordenació urbanística de l’ús dels terrenys i de les construccions, en tant que implica meres limitacions i deures que defineixen el


23

títol preliminar - capítol Ii

Art. 8

contingut urbanístic de la propietat, no confereix a les persones propietàries el dret a exigir indemnització, excepte en els supòsits expressament establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de sòl. Article 7. Repartiment equitatiu de beneficis i càrre· gues.– Es reconeix i es garanteix, en el si de cadascun dels àmbits d’actuació urbanística, el principi del repartiment equitatiu entre totes les persones propietàries afectades, en proporció a llurs aportacions, dels beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic. Article 8. Publicitat i participació en els processos de planejament i de gestió urbanístics.– 1. Es garanteixen i s’han de fomentar els drets d’iniciativa, d’informació i de participació de la ciutadania en els processos urbanístics de planejament i de gestió. 2. Els ajuntaments poden constituir voluntàriament consells assessors urbanístics, com a òrgans locals de caràcter informatiu i deliberatiu, als efectes establerts per l’apartat 1. 3. Els processos urbanístics de planejament i de gestió, i el contingut de les figures del planejament i dels instruments de gestió, inclosos els convenis, estan sotmesos al principi de publicitat. 4. Tothom té dret a obtenir dels organismes de l’administració competent les dades certificades que els permetin assumir llurs obligacions i l’exercici de l’activitat urbanística. 5. La ciutadania té dret a consultar i ser informada sobre el contingut dels instruments de planejament i gestió urbanístics i, a aquests efectes: a) En la informació pública dels instruments de planejament urbanístic, cal que, conjuntament amb el pla, s’exposi un document comprensiu dels extrems següents:

1_9788490333150  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you