Page 1


INDEX 3 .................Article Presi. 4-5 .............Cap de colla. 6-7 .............Resum temporada i taula d’estadístiques. 8 .................Escrit gralles. 9-11 ............Pàgina de fotos. 12-21 ..........Tirallongues viatgers. 22-23 .........Experiències des de dins i des de fora. 24 ...............Experiències des de dins i des de fora. 25 ...............Penjats. 26-27 .........Colònies canalla. 28-29 ..........Taller de gestió d’emocions de la canalla i Característiques especials de la canalla. 30-31 .........xix jornada de prevenció de lesions en el món casteller. 32-35 .........Entreteniments, quí es qui?

EDITORIAL Article Presi (Ferran M) Article Cap de colla (Gisela) Article resum temporada + taula d’estadístiques (Sanmi) Pàgina de fotos (Maite) Article Mejico (Cristina i Queralt) Article Tarifa-Gijón + fotos (Sanmi) Article Argentina (Julià) Pàgina de fotos (Tiare) Article sentiments de torre de 7 (David Jover) Article experiències des de dins i des de fora (Torre) Article sensacions dobles (Sónia Serra) Pàgina de fotos (Anna Garrgó) Article colònies canalla + fotos (Anna Monte) Entreteniment; qui és qui (Laura Piñero)


El temps passa inexorablement i en arribar Sant Martí clou la que ha estat la 23a temporada de la nostra Colla Castellera. Enrere han quedat, entre d’altres, l’estrena al Campi qui Jugui, les Festes de la Llum, la nostra posta de llarg el diumenge de Rams, aquella tarda de la 1a edició de la Diada de les Colles del Bages, la Fira de l’Ascensió, l’aiguat de Millars, l’alegria desbordada de Festa Major, l’apoteosi de Fira Mediterrània, Diada,.... moments de joia, frustracions i d’explosió de sentiments. Ha estat una temporada exitosa que ens ha tornat a posar en el camí que mai hauríem d’haver abandonat; hem igualat la millor temporada de la Colla que fou la de l’any 1997 i per si a algú no li diu res aquesta data tan llunyana sols em cal recordarvos que a l’any següent vam aconseguir la que fins ara és la nostra millor fita castellera: carregar el 4d8. Al llarg de la temporada hem assolit tres de les deu millors actuacions històriques de la Colla, que serien quatre comptabilitzant la de Fira Mediterrània 2014, la qual cosa demostra l’excel·lent treball realitzat durant les darreres temporades, de vegades infravalorat, i que probablement va tenir dos assenyalats moments d’inflexió: una tarda assolellada a la Tàrraco Arena i un matí plujós a Torredembarra fins aconseguir arribar a l’esclat d’aquest any. Amb tot i això aquests èxits no han de fer perdre de vista tots els clars i obscurs que han acompanyat la temporada.

Ara fa un any vàreu recolzar un ambiciós projecte de la Junta Directiva que encapçalo, com em diu algun company, tenim la sensació, si m’ho permeteu dir així, que ha estat un any de pràctiques. Cal agrair la tasca realitzada per tots els col·laboradors de les diverses àrees de treball però evidentment caldran reestructuracions i ajustaments per anar avançant. La Colla som tots i entre tots l’hem de fer créixer valorant els encerts i esmenant les errades comeses, considerant aportacions i suggeriments i proposant alternatives. Us vull desvetllar un secret, la meva carta a SSMM els Reis d’Orient d’aquest any demanarà: compromís, esforç i confiança. Estem a les portes de fer un gran salt endavant, amb humilitat, actitud i sobretot treball, treball i treball, sense caure en l’autocomplaença, no serà fàcil, però el premi final segur que ens reconfortarà. Serem la Colla que voldrem ser i com va escriure el mestre Martí i Pol: “Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! Que tot està per fer i tot és possible” Finalment voldria tenir un recordatori per aquells companys que ens han deixat durant aquesta temporada, segur que des d’allà on siguin hauran empès i donat una alenada suplementària a totes les nostres aletes. Francesc, Emili, Julià i Jari, per a tots vosaltres. FERRAN MONTENEGRO

3

A


Ja s’ha acabat la temporada, aquesta estimada temporada que tantes alegries ens ha portat, feina, esforços, nervis, pors i suor, la temporada que mai oblidaré. I és que per primera vegada en 13 anys que sóc tirallonga, la sensació, la visió i la manera de fer dins la colla, m’ha canviat totalment. Ser cap de colla m’ha comportat molta feina, però també molta il·lusió. Personalment penso que arribar a ser cap de colla de Tirallongues de Manresa és quelcom molt important i com que és la primera vegada que ho visc m’ho agafo amb nervis i impaciència, però amb ganes i molt orgull de representar la meva colla.

Durant la temporada he tingut diferents sensacions amb la colla. Al principi estava molt nerviosa, em sentia una mica inferior pensant que potser no compliria les expectatives que esperaven de mi els membres de la colla. Seguidament, quan ja va passar el pilar de la Llum i la fira de l’Aixada em vaig sentir forçada a que tot anés bé independentment de si complia les expectatives o no, ja que en aquell moment estava jo al davant i havia de fer tot el possible perquè les coses funcionessin bé. I així va ser, em vaig posar les piles i vaig començar a treballar sense por a equivocar‐me, ja que realment sabia que amb alguna cosa segur que aniria errada, però era inevitable.

Realment m’he adonat que per estar en aquest càrrec s’ha d’estar molt motivat, més que res per les hores que comporta, però sobretot conèixer ver l’entitat en que estàs, els membres que el composen, com són i com actuen les masses (o els petits grups en el nostre cas) i sobretot, sobretot, tenir un bon equip al costat. Així doncs, aprofito ara per donar les gràcies a tot el meu equip tècnic que ha treballat tant com ha pogut per vetllar per la colla.

Quan vaig veure que la colla començava a respondre tan bé que podíem fer castells de 7 a totes les actuacions, em va aclaparar un sentiment d’orgull cap a cada membre que, per comparar‐lo amb alguna cosa vaig pensar amb l’orgull que tenen els pares i les mares quan veuen els seus fills com creixen, es fan grans i prosperen (tot i que encara no sóc mare, eh). Fins que va arribar el famós dia de la torre de 7 per Festa Major. Aquell dia tenia una confiança

4


cega amb aquell castell ja que la feina estava feta i només calia demostrar‐ho. La veritat és que els Minyons de Terrassa em van influir amb la decisió de tirar el “castell gros” a primera ronda, i em van comentar que ells per St. Felix també ho farien. A la reunió de tècnica vam decidir no dir‐ ho a ningú per no posar els nervis al cos. I així ho vam fer i ja sabeu tots com va anar! La veritat és que fins que els terços no van baixar no m’ho vaig acabar de creure del tot. Vaig passar tants nervis que quan vaig dir la última frase del castell (que no recordo ni quina va ser), algú em va venir a abraçar i les cames em van fallar. En 13 anys mai m’havia passat quelcom semblant. Després de tot el cúmul d’emocions que vaig passar, he

i totes. Pel que fa als castells, procurarem consolidar la gamma de set i mig i, com a cosa nova (o no tan nova per tots i totes aquelles que han estat veient els assajos) VOLEM FER EL SALT AL VUIT! Ja tocaria, no? Mil i milions de gràcies Tirallongues per fer‐me viure sensacions tant precioses, però si no és molt demanar, l’any que ve en vull més! Així doncs, pugem tots al carro gros que fa molts anys que ens espera!!! GISELA RACERO

aprés una mica a controlar‐les i a fer‐les servir per incentivar a la colla. A la pròxima temporada almenys no em vindrà tot de nou. Els reptes s’han complert. Ara queda el 2016, que tan jo com la resta de la Tècnica encarem amb moltes ganes. El primer gran objectiu és motivar a la Colla, ja que tothom sap que els èxits venen donats gràcies a l’esforç de tots 5

A


Pel que respecta a aquesta temporada 2015, els Tirallongues hem descarregat un total de 152 construccions (94,41% del total), un intent (0,62 %), 7 intents desmuntats (4,35 %) i 1 castell carregat (0,62 %, sent un pilar de quatre). Hem recuperat la desitjada i anhelada torre de set, que des de l’octubre del 2012 no es carregava, i des del 2001 que no es descarregava. Aquesta construcció l’hem aconseguit descarregar en dues ocasions. Hem continuat mantenint el cinc de set amb agulla, que hem descarregat en dues ocasions (una menys que l’any passat), i podem dir que som la única colla del món casteller que hem descarregat aquest castell singular en aquestes dues darreres temporades. Tanmateix, hem aconseguit descarregar un set de set (a l’igual que l’any passat) i el més important, hem passat de 23 castells de set de la temporada passada al 41 castells d’aquesta mida, tot incloent els castells de la gamma alta de set. Pel que fa als pilars, des del 2008, ha estat l’any que hem descarregat més pilars de quatre (56) i pilars de cinc (22), en aquest cas últim cas igualats amb la temporada passada. Des de l’any 2008 és el tercer any que descarreguem més castells (161 al 2012 i 154 al 2011), però d’una dificultat tècnica superior a la d’aquests últims vuit anys. Hem fet un total de 38 actuacions a 12 poblacions diferents (cal pensar que l’actuació de Millas es va anular per pluja), 26 de les quals han estat a Manresa i hem compartit plaça amb 29 colles diferents. Llavors, amb les dades de que disposem, podem dir que aquesta temporada ha estat la millor, castellerament parlant, dels últims vuit anys de la Colla.

SANMI 6


A

B

C

E

F

2014

1 2

7

D

DESC.

INTENT.

ID.

CARR.

TOTAL.

3

p4

39

0

0

1

40.0

4

p4xs

8

0

0

0

8.0

5

p4cam

30

0

0

0

3.0

6

p5

22

0

0

0

22.0

7

p5xs

0

0

0

0

0.0

8

2d6

9

0

1

0

10.0

9

3d6

10

0

0

0

10.0

10

3d6a

9

0

1

0

10.0

11

4d6

3

0

0

0

3.0

12

4d6a

4

0

0

0

4.0

13

5d6

4

0

1

0

5.0

14

5d6a

1

0

0

0

1.0

15

3d6xs

0

0

0

0

0.0

16

2d7

0

0

2

0

2.0

17

3d7

9

0

1

0

10.0

18

3d7a

2

0

0

0

2.0

19

4d7

1

0

4

0

5.0

20

4d7a

3

0

0

0

4.0

21

5d7

4

0

0

0

4.0

22

5d7a

3

0

0

0

3.0

23

7d7

1

0

1

0

2.0

24

total

135.0

0.0

11.0

1.0

147.0

25

%

91.8367

0.0

7.48299

0.6802721088435

A


Hi havia una vegada una colla castellera, una colla petita però gegant, on cada persona tenia el seu lloc. Fins i tot els mes petits. Hi havia nens que els hi agradava enfilar‐se ben amunt! I altres que no. Els que volien enfilar‐ se ho tenien ben fàcil, acotxadors, enxanetes, dosos... però i els que no? Hi havia dues noies i un noiet molt eixerits i molt musicals! La Carla, clarinetista, ja feia un any que assajava i tocava a plaça amb els grallers de la colla, una més! L'Unai Tenreiro, bateria, li agradava tocar el timbal, així que amb en Diego començava a assajar i a mitja temporada ja tocava a plaça, un més! I finalment una xiqueta que havia pujat als castells, la Xènia, que, també tocava el clarinet. Al cap d'unes “vacancetes” castelleres li va picar el cuquet de la gralla i aquest any es va estrenar al concert, una més!

Els mes veterans del grup de músics Tirallongues els hi encanta que entrin cares noves ja que a tots ens agrada veure que els més petits s'ho passen bé fent música. Així que van preparar un concert diferent, on tots tenien el seu moment estel·lar! Abans del concert tots estàvem molt nerviosos, tota la colla estava pendent de nosaltres, però un cop les notes van començar a sonar i “l'entrada a plaça” omplia el local els nervis es van anar fonent fins a convertir‐se amb satisfacció i gratitud als assistents al concert. Així un any mes el concert va acabar amb el “passi‐ho bé”, i amb tots els aplaudiments que ens vau regalar vam anar a dormir molt contents de formar part d'una colla petita però gegant, on cada persona té el seu lloc. VISCA ELS TIRALLONGUES I VISCA ELS MÚSICS I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte no ha fet més que començar... AINA VILA.

8


FOTOS

9

Tiaré Castellar Anna Garrigó Maite Voique

A


10


11

A


TIRALLO PEL M CRIS QUERALT

MEXICO

JULIÀ

ARG TIN 12


ONGUES MÓN SANMI

GEN NA 13

TARIFA GUIJÓN


14


15


16


,

17


DES DE LA DISTÀNCIA Primer de tot vull presentar-me, per a tota aquella gent nova a la colla que no em coneix. El meu nom és Julià i vaig formar part de la colla fins fa cosa d’un any i mig, on la vida em va dur a viure a l’Argentina. Al llarg de més de 20 anys la colla m’ha donat moltes coses, he viscut grans moments i d’altres no tan bons, l’he vist créixer i quasi desaparèixer, però per sobre de tot, hi he fet grans amics. Puc dir que la colla forma part de la meva vida, i espero haver format part de la vida de la colla. De fet, des de la distància, miro de seguir formant-ne part, seguint-vos per les xarxes socials, escrivint- me amb els meus propers, twitejant les actuacions. Per sort, gràcies a les noves tecnologies em sento una mica més a prop, però massa lluny al mateix temps. Sobretot en un any com aquest, on la colla ha assolit fites que fa molts anys que buscava, on es preveu un futur sense sostre, ple d’il·lusió i esperança, on l’objectiu dels vuit pisos és més a prop que mai. Se’m barregen un munt de sensacions agredolces: l’alegria de veure els castells descarregats a plaça amb l’amargor de no poder-ne formar part, l’enveja dels moments viscuts amb l’esperança de pensar que encara en queden molts per viure, la tristor de no veure créixer aquesta canalla que tant estimo i que s’estan transformant en grans castellers. Però em fa feliç veure quin camí pren la colla i cap a on l’està duent. Ara tant sols puc seguir enviant-vos el meu recolzament, els millors desitjos per l’any vinent on us seguiré com sempre, desitjant que no m’oblideu, perquè jo no us oblidaré mai. En veiem aviat... JULIÀ

18


Tarifa – Gijón, 1100 km a peu, o el que és el mateix: un Tirallonga perdut per les espanyes.

Aquest estiu del 2015, he aparcat una mica la temporada castellera i he tornat a llençar-me al camí. Amb tot l’equipatge que et cap en una motxilla i moltes ganes de caminar, el passat 27 de juny emprenc la meva particular aventura en AVE fins Màlaga, i des d’allà en bus fins a Tarifa, quan arribo a aquesta localitat (la més meridional d’Europa, allà on la s’ajunten la Mediterrània amb l’Atlàntic), els Tirallongues descarregàvem castells a Callús. Fa molt vent i tinc a tocar el continent africà. Per davant m’esperen prop de 1100 km d’aventures, sempre en sentit nord i amb un clima totalment estiuenc, amb onades de calor que es repetirien durant la primera quinzena d’un juliol anormalment càlid. Les platges inacabables de la costa gaditana, la “tazita de plata”, Jerez de la Frontera i finalment la capital andalusa em veuen passar, tot matinant per fugir de la calor i acompanyat d’un peculiar paraigües així com del meu estimat mocador casteller... per no oblidar-me de la meva estimada colla. Porto nou dies de ruta i en algun moment he pensat en retirar-me.... però continuo endavant. Agafo la mítica Via de la Plata i m’endinso des de la Sierra Norte de Sevilla a Extremadura, que em rep amb la seva peculiar aridesa i creuo amb

19


més pena que glòria les comarques de Tentudía i la de Tierra de Barros. Deixo la província de Badajoz i arribo a Càceres sense que la calor deixi d’acompanyar-me. A partir d’aquí vaig apropant-me vers el Sistema Central i després de passar per la ciutat romana de Cáparra (abans havia passat per Zafra i Mérida), creuo pel Puerto de Béjar a la província de Salamanca, capital a la que arribo a finals del mes de juliol... porto més d’un mes caminant i més de 700 km a les cames. El meu estat físic ha millorat considerablement i en un tres i no res, creuo Zamora i acabo a León. Allà acaba el tram més llarg i dur, potser de tota la ruta. A partir de la capital castellana (visita obligada a la seva catedral i al tapeo del Barrio Húmedo), agafo el Camí de Sant Salvador que em portarà en cinc dies i 165 km més a la capital asturiana, tot creuant les estribacions del Sistema Cantàbric i entrant al Principat d’Astúries pel mític port de Pajares. Des d’Oviedo i en una jornada més, arribo a la meta de la travessa: Gijón. Remullar-me en les aigües del Cantàbric després de tota aquesta aventura... no té preu!

20


Han estat 46 dies de travessa, patint la calor i les butllofes. De pensaments dins de la gran solitud de molts moments. D’anècdotes bones i no tan bones. Gaudint dels paisatges, de les persones i d’una zona plena d’història i desconeguda per a mi fina aleshores. Tanmateix tasto la seva rica gastronomia i puc deixar la ment en aquelles magnífiques sortides de sol que m’han acompanyat cada inici d’un nou jorn i que em marcaven com anava recorrent de sud a nord la Península. També puc dir que he fet viatjar el mocador de la Colla, així com el meu pensament vers ella més enllà de les nostres fronteres i com he fet en d’altres ocasions, l’he fet conèixer més enllà de Manresa. Al 2010 va ser a l’Elbrus (Rússia), el 2012 des del Cap de Creus fins a Porto passant per Fisterra (2000 km a peu), enguany l’oest de la Península... quina serà la propera?, tant se val... però sempre portaré a la Colla en forma de mocador al cap, i sobretot al cor... Força Tirallongues!!! “Caminante no hay camino, 21

SANMI

A


JA LA TORNEM A TENIR TIRALLONGUES HEM TORNAT A DESCARREGAR LA TORRE DE SET!!!!

La torre de set era un repte per alguns, un castell molt difícil per d’altres i una obsessió per altres membres de la colla. Una espina que estava clavada molt profundament i que per fi ha sortit. 5096 dies han hagut de passar per tornarla a descarregar. Massa temps..., la nostra bèstia negra se’ns ha resistit massa temps, però per fi aquesta temporada hem aconseguit domarla. Han estat 5 intents, 5 intents desmuntats i 2 torres carregades en 14 anys. Durant molt temps ni ens la vam plantejar però des de fa uns anys ho vàrem tornar a intentar. Buscar un tronc estable, un pom de dalt segur i ràpid i una pinya forta. Però costa molt, moltíssim trobar els equips adequats i assajarla com cal, la torre de set és un castell molt tècnic, més difícil tècnicament que castells més alts. Aquesta temporada hem assajat la torre com mai ho havíem fet. Canalla, tronc i pinya (què

important és la pinya!!!). Sabíem que la teníem, i al mes d’Abril ho provem però no surt bé i cau, potser encara no estava a punt. Això no desanima a la colla i a cada assaig i amb paciència es prova fins que totes les peces del castell encaixen perfectament. Pinya, tronc i canalla treballen cada dia al 100%. Els resultats als assajos són evidents i estem a punt per portar la torre a plaça. I arriba el dia... FESTA MAJOR. L’expectació és màxima i la junta tècnica decideix tirarla en primera ronda. Es canta la pinya i els Tirallongues es posen a lloc conscients que s’acosta un moment màgic. Els nervis i la tensió es noten a plaça però tothom intenta estar tranquil i relaxat. Pugem segons a sobre la pinya. Les mans ens agafen perfectament, tenim molt bona mida i els terços 22


pugen i donen l’”ok” a la cap de colla que crida... quarts amunt!!!

És el castell que més he desitjat descarregar en els més de 20 anys que fa que sóc Tirallonga.

La torre puja bé, la pinya està perfecte, el tronc concentrat, la canalla es col·loca a lloc ràpidament i hi posa una mica d’emoció. El castell es carrega ràpid i la plaça esclata en aplaudiments i comença la descarregada.

Un castell que tots ens mereixíem. Els que ara formem part de la colla, els que hi han format part en algun moment, i els que malauradament ja no hi són (en especial Julià Fernández i el nostre Miliu), però personalment i per haverlo tingut a sobre com la primera torre de set de la colla al meu gran amic Jordi Solé.

Una descarregada que havia imaginat centenars de vegades al meu pensament però aquest cop per fi es feia realitat. La plaça va pujant el volum dels aplaudiments mentre baixa la canalla. Els petits ja són fora, quarts i terços baixen i llavors es disparen les emocions. La plaça esclata i tothom crida, plora i s’abraça. L’emoció del moment és indescriptible. Per fi Tirallongues, tornem a descarregar la torre de set!!!

Aquest castell, aquesta torre de set i el que significa per la colla quedaran per sempre als nostres records. Aquesta torre ha obert una nova porta pels Tirallongues, hem superat un gran obstacle i ara hem d’anar per castells més alts i entre tots segur que ho aconseguirem. TIRALLONGUES... AMUNT, AMUNT, AMUNT!!! DAVID JOVER

23


Por un momento solo se oyen las indicaciones que la Cap de colla grita a pleno pulmón, la plaza está llena de público pero nadie habla cuando el pilar empieza a ascender por las escaleras del Carme. Miro a mi compañero, él también esta absorto observando el esfuerzo de los que sujetan el pilar, brazos que parecen decididos a romperse antes que a ceder bajo el esfuerzo, me mira y sonríe. ‐Flipa‐Me dice. Es apenas un susurro que entiendo más por el movimiento de sus labios que por la voz, la suya es una sonrisa nerviosa, no estamos aquí como meros espectadores, estamos por si pasa lo que no debería de pasar, pero que todo el público teme que pase. El pilar llega a lo alto de las escaleras, por un momento, mientras gira, da la sensación de que se mueve demasiado, la gente del público se miran unos a otros intranquilos hasta que parece volver a estabilizarse y empieza el descenso, poco a poco, escalón a escalón. La enxaneta empieza a descender, noto como mi espalda se relaja y una sensación de cosquilleo que me sube por la columna, no me había dado cuenta de lo tenso que estaba hasta este preciso instante. La plaza estalla en aplausos, pero yo no aplaudo, no puedo dejar de mirar a la gente que se abraza en medio de la plaza, pañuelo en la cabeza y en las muñecas muchos de ellos, gente que no saldrá en la foto más que como la forma compacta e impersonal de la pinya, brazos alzados y cabezas agachadas.

Mientras recogemos las cosas y vamos hacia la Ambulancia pienso... Yo quiero estar ahí, quiero que uno de los brazos que sujetan los castillos sean los míos, el martes siguiente asistí a mi primer ensayo con los Tirallongues. Han pasado ya ocho meses desde ese día, una temporada entera, en este tiempo he aprendido mucho sobre este mundo ,a discernir cuando los movimientos del castell harán que este se caiga o no, lo que me ayuda a la hora de realizar mi trabajo cuando cubro una actuación castellera, pero también hace que cuando mis compañeros actúan y yo no puedo estar a su lado y los miro desde la ambulancia paso más nervios que antes, a valorar el esfuerzo que significa levantar un castell, me he dado cuenta de que gente muy diferente se puede unir para lograr que la canalla toque el cielo. Pero lo más importante de todo esto, lo que realmente hace que se dibuje una sonrisa en los labios cada vez que pienso en ello, es que para la próxima vez que los Tirallongues vayan a subir las escaleras del Carme y la técnica cante la piña, sonara mi nombre y unos de los brazos que estarán allí sujetando el pilar dispuestos a partirse antes que ceder ante el esfuerzo... serán los míos. TORRE

24


Durant la primavera de l’any 2013, després d’una temporada sent membres de la colla universitària Ganàpies de la UAB, un grup de joves tirallongues vam decidir embarcarnos en la fundació d’una colla universitària a Manresa, la Colla Castellera universitària Penjats del Campus de Manresa. Sense mes preàmbuls vam posar fil a l’agulla, ens vam reunir amb la directiva de Ganàpies, que posteriorment van convertirse en els nostres padrins, ens vam reunir amb diverses persones de Tirallongues, que ens van ajudar i animar un munt i finalment vam començar amb la paperassa; estatuts, actes fundacionals... hores i hores de reunions per desencadenar en el que tenim avui. Una colla amb una base sòlida i que cada dia lluita per créixer. La veritat és que les hem vist de tots colors, bons i mals temps, actuacions grans i petites, però sempre amb ganes de passarho bé fent el que ens agrada, castells. El mon casteller universitari no és molt diferent del convencional, assagem tres cops per setmana, actuem tant a Manresa com a altres universitats de Catalunya, portem pantalons blancs, camisa i faixa, tenim canalla (si, si, canalla! Crescudets, com a mínim de 18 anys) i porten casc. Som dins de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i seguim els seus consells.

25

D’aquesta manera tot i ser membres de la colla universitària podem ser també membres actius de qualsevol colla castellera convencional. De fet, instem als nous membres de Penjats que ens acompanyin als assajos de Tirallongues (sempre que siguin o visquin a Manresa o voltants), ja que així veuen maneres de treballar i reforcen els lligams amb el món casteller. Moltes vegades Tirallongues ens ha ajudat i per això estem molt agraïts. Oficialment actuem en dos trams, 4 actuacions a l’hivern i 4 a la primavera, ja que la temporada es guia pel curs escolar, de setembre a maig, tot i que hi ha actes i actuacions que poden sortirse del calendari. Aquesta temporada ens hem assentat com a colla de 6 descarregant en una mateixa actuació el 3d6, 3d6a i el 4d6. Per una colla universitària és molt important això ja que, com hem dit més amunt, la nostra canalla és major d’edat, per tant el pes es multiplica, la tècnica i la manera de treballar és molt diferent ja que som tots adults i els nostres assajos duren 2h. Esperem haver aclarit els dubtes que alguns membres de tirallongues poguessin tenir, si no és així no dubteu en demanarho, sempre estem oberta a una xerrada castellera, amb els nostres companys. AINA VILA MOLTES GRÀCIES, FORÇA PENJATS I AMUNT TIRALLONGUES!!!


“Bones colla!! Com bé sabeu, cada any s’organitzen les colònies per la nostra canalla. Aquest any han estat a la casa de colònies El Xaloc, vora Calders.

Com que tots vam fer les proves molt bé, va caldre fer una prova per desempatar però aquest cop sense els més petits que ja queien rendits i van anar a dormir.

Van ser dos dies molt macos i sobretot divertits! Ens vam haver de llevar una mica d’hora després d’haver estat assajant el vespre anterior fins a altes hores de la nit, però tothom va arribar amb molta energia.

Un cop proclamat l’equip guanyador, i tot i que la canalla ens resistiam, ens van enviar cap al llit! Com que encara no era molt tard ens van deixar xerrar una estona però, de tan cansats que estavam, quan van arribar els caps ja somiavam tots!

Un cop vam ser a la casa vam anar directes a l’habitació a triar a quina llitera voliam dormir, tot i que al final les vam ajuntar gairebé totes! No quedava massa estona per anar a dinar així que, com feia un dia molt solejat vam aprofitar la piscina de la casa i hi vam anar de cap! El primer dinar va ser amb carmanyoles de macarrons, d’amanida, de truita o entrepans de pernil, de llonganissa... i vam tenir un petit descans abans de començar el taller d’aquest any: vam personalitzar un mocador casteller! Per grups, vam col·locar els mocadors a terra (folrat de cartrons), ens vam arremangar i a pintar!! La veritat és que van quedar unes obres d’art en aquests mocadors! Va ser una tarda molt entretinguda on vam compartir estones tot junts, pintant i també jugant. Se’ns va fer fosc de seguida i vam haver de recollir-ho tot utilitzant els lots! Vam anar a sopar al restaurant de la casa on cada responsable de taula es va encarregar de portar els vasos, plats, coberts...mentre els caps ens servien el menjar.

El diumenge, després d’una bona dormida, els primers en llevar-se van ser els més xics un altre cop, que matiners!! I amb música a tot volum ens van fer aixecar el cul del llit!! Tot seguit vam anar a esmorzar i a agafar energia per la súper gimcana. Aquest cop, la gimcana va ser una mica més mogudeta però ens ho vam passar teta!! Tant vam suar que després els que vam voler vam posar-nos el banyador i cap a dins la piscina, uns quants però, sembla que no havien suat prou i no volien remullar-se així que van seguir jugant...en sec! Jejeje... El dinar també va ser a la casa i què ens van fer? Macarrons!!! Mmmmm! Ep, papes i mames! Després de deixar les taules netes entre tots, tocava anar a descansar i acabar de passar-nos-ho bé abans que arribéssiu vosaltres. Vam saltar corda, vam jugar amb la pilota...Ah! I ens vam pintar de dalt a baix amb uns retoladors que no marxaven fàcilment!

Després d’un sopar tranquil i deliciós tocava l’esperat joc de nit!

Quina cara que vau posar quan ens van veure.... sorpresaaaa!! Quan vam arribar a casa tocava una bona dutxa (buff)...i una bona dormidaaaaa!”

Ens van fer menjar iogurts per parelles, ens van seguir un camí amb un guia i la resta els ulls tancats...Ah! i als que no ens agradava el iogurt també el vam haver de tastar (eeeecs)!!

La veritat és que els caps també vam disfrutar molt, vam gaudir de tota la canalla en un àmbit diferent als castells i va ser igual o millor que sempre. Un, dos, tres, tiracanalla!! ANNA MONTENEGRO 26


27


XIX JORNADA DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN EL MÓN CASTELLER

XIX JORNADA DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN EL MÓN CASTELLER

cal destacar que el desenvolupament d’habilitats concretes pot ENTRENARSE.

Característiques especials de la canalla

En el desenvolupament psicològic hi ha tres àmbits que interactuen i, que en la infantesa, configuren la base de la nostra intel·ligència i personalitat: cognitiu, social i emocional.

Sílvia Simó, Resident de Pediatria, Hospital Sant Joan de Déu i Responsable Sanitària dels Castellers de Sants M. Dolors Pallarès, Psicòloga Clínica i Responsable Equip de canalla Tirallongues de Manresa (2010 2014) Estem tots d’acord en que la canalla és diferent als adults i que cada edat comporta diferències a tots nivells, físic, cognitiu, emocional i social. També estem d’acord que als castells necessitem canalla de totes les edats i mides. Hi ha una especificitat infantil de maneres de sentir, pensar i actuar que cal respectar i que és a la vegada intensa i dominant. El creixement del cos és molt ràpid en la infància, amb múltiples factors que hi intervenen, així com que l’estructura osteomuscular dels nens és molt més flexible que la dels adults, amb canvi gradual de la proporció de greix per múscul. Algunes lesions òssies poden tenir conseqüències en la talla final del nen. En el desenvolupament psicomotor es defineixen unes etapes clares fins als 23 anys, als 45 ja s’han assolit totes les habilitats, a partir d’aquí és INDIVIDUALITZAT...cada nen és un món! També

Fixemnos en l’edat en que comencen a aparèixer pel local: Dels 2 als 6 anys: els petits van assolint orientació en el temps i l’espai, problemes de lateralitat (dretaesquerra), moviments encara grollers, coordinació i equilibri en desenvolupament, dificultat per entendre la cronologia, durada i lògica dels fets. Comencen a desenvolupar LA VOLUNTAT, adquireix consciència de si mateix i es construeix el jo autònom. Això el fa sensible a la mirada de l’altre i comporta poder sentirse avergonyit pel que fa. A través del joc i la fantasia aprèn a cooperar, a ser competitiu i sentirse orgullós, també pot adquirir pors (a la foscor, ansietat de separació...) Dels 6 als 12 anys: la canalla presenta bona orientació en el temps i l’espai, ja distingeix dretaesquerra, moviments més fins, cap el final de l’etapa bon equilibri, correcta cronologia i lògica dels fets, encara hi pot haver problemes de concentració, moviments ja adults. Cada cop desenvolupa un nivell més abstracte de pensament i va emergint una intel·ligència 28


més complexa. Els jocs i els esports són més grupals i amb normes a seguir, es desenvolupa el concepte de COMPETÈNCIA, comencen a compararse i es preocupen per les seves capacitats, apareix la culpa davant l’error, millora la capacitat d’expressar emocions i més consciència sobre els seus pensaments i sentiments. Dels 12 als 16 anys: els adolescents presenten una integració en precisió, rapidesa i força, bona capacitat de concentració i inici de la individualització. Mostren una màxima diferenciació sexual que afecta tant física com psicològicament. Buscant la pròpia identitat enmig d’un garbuix d’emocions que comporten actuacions adultes entre altres encara infantils, importa més l’aprovació dels iguals que complaure als pares. Tot i l’inici turbulent, la tendència és a millorar les relacions i adquirir més habilitats socials i capacitat en resolució de conflictes. A partir d’aquí anar madurant implica identificar les pròpies emocions, aprendre a regular les reaccions que ens activen i aprendre a expressarles de forma adient, amb empatia i autocontrol, acceptarse i acceptar els altres i tenir alta capacitat per resoldre conflictes. L’àmbit social influeix d’alguna manera en tot el que té a veure amb el seu desenvolupament. Els primers valors que l’influeixen són els aspectes 29

culturals, familiars i de la societat de la qual forma part. Més endavant serà l’escola, la colla, la resta d’activitats en les que participi les que influiran en la seva maduració. En resum, per madurar amb normalitat a nivell psicològic també ens cal una base biològica sana (família) i un ambient afavoridor i estimulant (colla). Considerar també que l’emoció i la intel·ligència són necessàries i inseparables: la primera motiva i la segona estructura el pensament. L’entrenament i el condicionament físic millora la força de músculs, tendons i articulacions aportant ESTABILITAT i RESISTÈNCIA FÍSICA i, la millora de l’equilibri emocional, la concentració i la satisfacció aporta ESTABILITAT EMOCIONAL i CONFIANÇA i tot plegat ajuda a prevenir LESIONS i millora el RENDIMENT. En definitiva, volem nens FELIÇOS i SANS d’una forma global per arribar a tenir castellers “COMPLETS” i tots els membres de la colla tenim aquesta responsabilitat doncs convivim i esdevenim un model per a la canalla tant dins com fora de la colla.


XIX JORNADA DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN EL MÓN CASTELLER

Taller: Gestió de les emocions de la canalla M. Dolors Pallarès, Psicòloga Clínica i Responsable Equip de canalla Tirallongues de Manresa (20102014) L’emoció regula l’energia de l’acció, per tant, cal entendre l’emoció com a eina per relacionarse amb el món. Com a humans, ens cal conèixer des del comportament emocional bàsic que presentem tots i que ens fa semblants (sentirpensarfer) fins a les diferències personals de cadascú que fan que, des de ben petits, valorem i visquem les situacions d’una forma molt personal i diferenciada de la resta, fins i tot entre germans (el com sentimpensemfem cadascú). Un cop som capaços d’acceptar tant les semblances com les diferències en el sentir, pensar i fer de cada individu ens és molt més senzill comprendre i resoldre els conflictes personals i interpersonals. Adonarnos fins a quin punt, en la mesura de les nostres capacitats,

segons l’edat, formem part del problema o de la solució en un conflicte emocional. S’activa la POR davant una situació que l’infant valora com a perill i això pot variar molt d’un nen a un altre (a ferse mal, a fallar, a no controlar la sensació que sent a la panxa...). També el pensament i el fer, poden variar moltíssim d’un nen a un altre, no només depenent de l’edat, sinó del seu temperament i sensibilitat davant la mateixa emoció. De la mateixa manera davant l’angoixa abans de pujar un castell, la ràbia davant la frustració de no pujar, el desencís de no pujar mai... L’autoestima comporta la capacitat d’acceptarse amb tot el que sentim, pensem i fem i només es pot fomentar des de la CONFIANÇA. Quan som infants necessitem sentir que l’adult confia sincerament en el nostre potencial i s’alegra del nostre esforç (no només encert) per aprendre a confiar en nosaltres mateixos i en superar els nostres límits. La confiança és la base de l’autoestima i la base de la confiança es troba en 30


l’ESCOLTA ACTIVA, SENSE JUDICIS, per part de l’adult que acompanya l’infant

31

Tots els adults de la colla i particularment els responsables de canalla han d’estar sempre disposats a preguntar i escoltar l’infant abans de jutjar i donar per fet que sabem el que els passa i perquè han fet el que han fet. Escoltar activament implica posarse en el lloc del nen de forma empàtica, sabent en quin moment es troba (físicament, de salut, familiarment, escolarment, en relació amb la resta de la canalla...) per poder valorar la millor intervenció perquè aquest infant o adolescent es senti respectat i no jutjat i vulgui seguir esforçantse en el que li proposem. Per exemple: un nen de 6 anys que comença a tenir consciència de la por i que comença a pujar de forma més lenta, dubtant... el darrer que el pot ajudar és dirli que ho ha de fer com fins ara ho feia. Cal parar, donarnos temps per preguntarli què passa, què sent que no sentia abans i esbrinar amb ell com podem plantarhi cara i respectar que li calgui un temps abans de recuperar de nou la seguretat davant les noves

sensacions. Això crea un lligam de confiança amb aquest adult que és capaç de posarse al seu lloc en els moments crítics i fa que el nen o adolescent tinguin més predisposició a confiarhi i seguir les seves indicacions. Aquest lligam requereix temps i molta atenció per part de l’adult cap a l’infant i el seu entorn, no oblidem que, com més petits més importants són els pares...així com en l’adolescència els companys. Per tant, l’equip de canalla ha de ser un equip gran per poder atendre el millor possible tota la canalla i com més preparats millor, no tant sols a nivell tècnic ja que un infant trist o cansat no pot respondre físicament de cap manera i si no som capaços d’anticiparnos podem “cremar” la canalla i perdrela, i és el darrer que volem com a castellers. Aprenem a escoltar activament com està i què necessita l’infant i aconseguirem canalla feliç de ser castellera!

A


32


A 33


34


A 35


EDITORIAL TEXTOS Ferran Montenegro, Gisela Racero, Sanmi, Aina Vila, David Jover, Aina Vila, Anna Montenegro, Torre Thor, Laura Pinyero

FOTOS Tiaré Cartellar, Ana Garrigó, Maite Voique

TIRALLONGUES PEL MON Cristina Rovira, Queralt Cobaleda, Julià, Sanmi

36


37

A


M'enfilo i m'enfilo entre branques i tronc fins arribar a tocar el cel! Des de baix, tothom quiet. Comença un silenci que no es trenca fins que sóc dalt. Des del cim i fent l'aleta, aplaudiments, crits i alegria tots en un. Miro a baix i em sento mÊs gran. L'he coronat! Necessito baixar si vull que la colla, segueixi gaudint del premi aconseguit. Sandra

Profile for Tiralllongues de Manresa

La Tira 2015  

La Tira 2015