fet tota la vida. Ella estava encantada i, malgrat les nits sense dormir que se les tornaven, perquè estàvem destrossats, eren una petita família feliç. Quan es va quedar embarassada de nou, la relació es va estroncar greument. Ella tenia el desig de continuar endavant però ell no volia que ho fes. Va ser la primera vegada des que havien començat la convivència que no va sentir cap culpabilitat i va defensar la seva postura fermament. Llavors va passar dos mesos sense dirigir-li la paraula. Arribàvem de la feina, ella amb la nena que havíem recollit prèviament de casa de la sogra, es saludàvem amb cortesia i fèiem el que toqués fer sense dir res i gairebé sense mirar-se. Ell va fer un canvi de torn a la feina, treballava durant la nit, li va dir que així guanyaria més diners. Ella va saber que es canviava per eludir la seva responsabilitat. Com l’altre embaràs, tot va anar perfecte però quan va néixer la nena la cosa va canviar. Des de la primera nit va ser un bebè ploraner fins als dos anys. Ja no podia comptar amb ell i es moria cada cop que, en la solitud de la seva habitació, la nena iniciava el seu concert de plors que s’allargava nit darrera nit. La va portar al pediatra i li va dir que no tenia res, la va canviar d’habitació, la va deixar plorar.... Amb el seu marit coincidien a l’hora de dinar perquè durant el matí ell descansava. La gran estava a la llar d’infants i la petita feia la migdiada, aquesta era l’única estona del dia que era capaç de dormir unes sis hores seguides. Xerraven mentre feien l’àpat i després, ella també necessitava anar a dormir desesperadament perquè sabia que li esperava una altra nit d’insomni. Ell no veia o, no volia veure, la seva cara de cansada, l’avorriment de sentir-lo i sobretot la ràbia que la consumia perquè ell s’havia desvinculat de les nits amb el seu canvi d’horari. Mai no li va dir res. Quan va tornar a la feina, hi havia dies que estava tan cansada que trucava per dir que arribaria més tard i que ja ho recuperaria. L’empresa era d’articles per a mares i nens, dirigida per una dona i amb una política de conciliació familiar que resultava poc comú en aquella època, quinze anys abans. Va començar a tenir fred, el fang havia perdut l’escalfor i ella havia deixat de sentir-se bé amb el tractament. Va picar el comandament, mentre es deia que els pensaments que havia tingut li recordaven una de les èpoques més dures de la seva relació de parella on havia començat a odiar el seu marit. Era cert que ella havia triat seguir endavant, però mai s’hagués imaginat que ell fos capaç de desvincular-se de la situació que vivia cada nit. No el podia ni veure i, de fet, ara era ella qui no li dirigia la paraula, en part pel cansament i en part perquè pensava contínuament que, per estar d’aquesta manera, millor separar-se. No ho va fer. Amb el temps, la petita va començar a dormir cada dia més
42