Page 1

XXIV

En homenatge a Caterina Albert (Victor CatalĂ )


Poesia Accèssits TORNAR José Luís García Herrera MISSATGE EN UNA AMPOLLA (DE VI) Frederic Cortés Cortés

1 6

Contes breus Primer premi TRES CONVENCIMENTS Núria Garcia Caldes Primers Accèssits PLORAR SENSE LLÀGRIMES Roser Ramon Carrasquer AQUELLES NITS D’ESTIU Pepa Juan Ariñó

13

15 21

Segons Accèssits L’ONADA Núria Tort Armengol DIAGNOSTICAR Amanda Bassa González

25 30

EL BALNEARI Iolanda Granados Camarasa

36

Premi Local


XXIV

Santa Perpètua de Mogoda, octubre 2017


Aquests dies els carrers de tot el país s’omplen de cultura i sobretot literatura, en la festa més representativa de Catalunya: Sant Jordi. Es presenten les grans novetats editorials, i tothom està a la expectativa de quines obres poden omplir la seva col·lecció personal. A Santa Perpètua posem en valor qualsevol activitat que fomenti la lectura i així ho plasmem en la nostra programació cultural i sobretot des de la Biblioteca Municipal, els clubs de lectura, les ponències, els BiblioAventurers i com no podia ser d’una altra manera, la Nit de la Cultura i el Premi Santa Perpètua de Poesia i Contes Breus que ja arriba a la seva XXIVa edició. Aquest recull d’obres premiades en format digital, te l’objectiu d’arribar amb facilitat a persones d’arreu interessades en conèixer als/es autors/es i dur el nom de Santa Perpètua arreu. Aquesta edició va dedicada a Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Victor Català, donat que la seva condició de dona no li va permetre publicar els seus textos amb el seu nom real. A dia d’avui seguim reclamant igualtat d’oportunitats per a tothom i llibertat d’expressió, drets que mancaven a principis del S.XX, quan Caterina Albert va escriure una de les seves obres més reconegudes, Solitud, tot i que s’han fet grans progressos, encara ens queda molt per treballar. Caterina Albert és un símbol d’aquesta lluita i una gran figura de l’escriptura catalana. Espero que gaudiu d’aquestes pàgines plenes de sentiments, que són un exemple més de la voluntat de Santa Perpètua de seguir treballant per la Cultura i de la capacitat artística del nostre país. Marçal Solà Garcia Regidor de Cultura i Joventut


TORNAR Jose Luís García Herrera


TORNAR Un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar. Joan Vinyoli

Tornar, sempre, és un ofici dur. Com els miners travessem túnels de foscor i galeries en la nit, cercant fragments de memòria, petites escletxes que omplin de llum l’estança buida o els carrers sense nom, atapeïts de cases anònimes, grises. Sentint, rere l’horitzó de roba estesa als terrats, el moviment de cortines, el murmuri de veus antigues que vetllen la espessa boira del silenci; els finestrons com parpelles tancades a un món que rodola més enllà d’aquesta gravetat de foscúria i lletanies. Però tornem, sempre, disposats al naufragi del cor. Girem els passos com fulls del calendari, combreguem amb els dies blaus de la infantesa, amb l’adolescent trepitjant els troncs caiguts al vell torrent; sacsejant un capítol massa breu d’una vida sempre en declivi, com una lluna en quart minvant, o com un batec que allargassa el vers i alhora mossega la pell del silenci. Tornar, mai vençuts, a la imatge borrosa del barri. I descobrir, des d’un altre cantó de la mirada, les faules sinistres de la seva pobresa, les esquerdes de les façanes pintades i repintades, els fanals

01


amb la llum groguenca dels comiats, les llambordes trencades i deslligades de la seva renglera, d’aquesta llei d’homes humils que tan sols esperant que algú els obri la porta a la fi de la jornada. Tornar, massa temps i massa tard, a la casa dels pares. Des del passadís escoltar la veu dolça que bressola la puresa del son, el soroll de la cullera metàl·lica relliscant pel fons d’un plat escantellat, les queixes del pare quadrant les misèries del sou, els plors de l’avia afegint a les cassoles el pa negre dels enyors. Però les cambres buides omplen de càntics muts els ulls plorosos, destil·len la fondària de l’ànima ancorada al guix de les parets, entonen el salm repetitiu, inacabable, de les penes, dels sentiments de culpabilitat per tot allò que vam poder fer per entendre la mesura de les distàncies, dels murs que vam aixecar amb maons de silenci i cabassos d’incomprensió. Tornar, sempre, és un acte de fe. Emprendre un camí per terres conegudes, per solcs plens de sang seca, per paisatges esfereïdors que fan mal, que fereixen com la punxa rovellada dels dies perduts, que burxen com les manilles d’un rellotge espatllat, com les arestes d’un cor trencat a cops de vides oblidades i d’absències. Fem del temps una qüestió d’aritmètica, de sumes allargant les espurnes dels records, de restes endurides ensumant el degoteig dels dies que pengen de les branques corcades de l’arbre de la mort. Però la vida no sempre és morir. Malgrat que aquesta lliçó s’aprèn quan l’esperança és raïm castigat d’una verema malmesa, quan les flames d’un foc antic han calcinat els rostolls del coratge, quan la nit tancada esperona a les besties ferotges dels malsons.

02


Pels camins de la pluja ens adrecem a les paraules que brollen de la terra, com empremtes imborrables calçades a la pell des de la naixença, com fruits que deixen a la boca l’agror de la certesa, l’aspror d’aquesta aventura de viure o de malviure, el neguit de les promeses mai complertes, la malastrugança d’un viatge que sempre és lluny i sempre de tornada. Des de la finestra polsegosa contemplem els carrers d’una memòria sense calendari, els racons íntims on intercanviàvem cromos, petons i penyores; els portals sempre oberts als vents del canvi, a les ràfegues capritxoses d’una fortuna més aviat adversa, d’una sort predestinada a ofegar-nos dins d’un mar d’ombres de carbur i de por. Rere les tàpies blanques, flanquejades de xiprers, mormolem les quatre lleis dels comiats, encongits com el condemnat que tem el tro del tret; pressentint que quatre paraules mal dites no ens trauran el pes de la mala consciència, el regust agredolç d’un comiat que arriba massa tard, que crema fullaraca de tardor a les quatre cavernes del cor; aixecant un fum blanc que desitja trobar els regnes de la pau, la comprensió del silenci que atresoren els morts; el misteri insondable escrit sobre els quatre elements que governen l’existència. Tornar, sempre, és esborrar l’últim full de la revolta i reconèixer la mida dels errors, mesurar la gravetat roja de les ferides, descosir el trau de l’oblit i deixar enrere, malgrat tot, les llavors corrompudes de la rancúnia. Un darrer sacrifici allibera l’ànima dels turmentats dins la gàbia dels malsons, dins l’estança opressiva plena de mobles amagats sota uns llençols, com fantasmes que ens criden i ens reclamen des d’un esclat de llum albirat només durant un segon, com el llamp estimbat que travessa els núvols i cau imponent sobre la terra. La mort no restarà raons per als que ploren al llindar

03


de les portes tancades; per als que vetllen, somorts, el somriure estàtic de les fotografies; com marmessors d’un temps que s’escola entre les mans com l’aigua lenta d’una font gairebé eixuta; com la sang de l’àngel guardià que dubtós, entre cel o infern, ens desempara. Però el repte no és abandonar-se en un voral del camí. La virtut de l’home està en aixecar-se quan més dur és el cop del destí, o quan més profunda i ferotge és la ganivetada traïdora de la fatalitat. Llavors, aferrant-nos a les xarxes de l’heura, hem de remuntar el vol imperfecte de les nostres vides, renaixent de les cendres d’un passat mai gloriós, acceptant el preu de la culpa i, alhora, agraint els codis de l’herència rebuda sota el sostre de la casa familiar, amb l’amor de la feina callada dels pares, de l’educació apresa al voltant d’una taula on no hi faltava el pa i mai faltaren els consells, cops de mà i bones converses. Pels carrers d’una llegenda íntima, d’una història pròpia, tornem a reviure una època d’imatges tendres, l’inici d’aquells somnis que desconeixien el desànim, o la llosa del cau de la rutina, o la penombra esquerpa del desencís. Herois de la solitud avancem, capcots, amb la mirada fregant el terra de la nit, avergonyits pel temps d’absència, de llunyania de totes les vivències estimades, del món al que pertanyíem i que rebutjàvem sense saber, malgrat la nostra beneïta creença, ben bé perquè. I donàrem un pas enrere per agafar embranzida, per anar obrint les portes tancades, per fugir de l’entrebanc de les penes passades, de les errades que abasten la fosquedat del nostre neguit, de les mentides aixecades com un mur de gel que, després dels anys, cap cisell pot enderrocar.

04


Tornar, sempre, és un ofici de tenebres. Els ulls mai s’acostumen al cos ingràvid de la boira, als rierols d’aigua antiga ancorats moll d’os endins, a la visió dels records que una tempesta de neu abat com ocells atrapats dins una gàbia invisible. I ja, solitaris, creuar la nit pels miralls de la pluja, endevinant al cor la ferida que no es veu, remugant les paraules mai no dites, els versos que insisteixen, tossuts, en abocar-nos a les margeres del camp per on pasturen els bous de la melangia. Tornar per fer i desfer les xarxes del destí, per mirar de fer un pas més enllà en aquesta història d’homes que vénen i marxen sense adonar-se’n que fóra més important, com fan els arbres, créixer sempre amb l’ànima lligada a les arrels. Un vent del nord escombra les ombres del carrer; l’abisme aixeca ponts entre cornises de pedra; la sang deixa en el terra empremtes de perdó. Tornar per a comprendre que ja no res serà igual, que omplirem el buit amb fragments de memòria. Tornar per a ser part de les engrunes del silenci.

05


MISSATGE EN UNA AMPOLLA (DE VI) Frederic Cortés Cortés


MISSATGE EN UNA AMPOLLA (DE VI) 1 Quan encara no coneixíem els nostres cossos nus, 2 ballàvem cançons d’amor lentes i suaus 3 sense moure els peus més enllà dels nostres pensaments, 4 i ens resseguíem la pell per davall la roba 5 anunciant-nos carícies encara més apassionades. 6 Quan encara no coneixíem els nostres racons 7 més amagats romaníem agafats hores i hores 8 prenen la mida de les nostres cintures 9 i sentit el contacte i la calentor dels nostres pits. 10 Ballàvem cançons d’amor lentes i suaus 11 que jo et cantava a cau d’orella 12 et feien estremir fins a les arrels 13 del pèl de tot el teu cos. 14 Quan encara no ens havíem pres les mides 15 dels nostres deliris en els orgasmes 16 ballàvem cançons d’amor suaus i lentes 17 fins que els nostres llavis s’ajuntaven 18 en un bes humit i delicat. 19 Quan finalment vam decidir d’oblidar-nos 20 ja ens coneixíem fins i tot els vicis 21 més inconfessables i no hi havia restes 22 per a poder salvar. 23 Però continuem retrobant-nos en somnis, 24 on ens perdonem tots els pecats 25 i ens passen les nits senceres 26 ballant cançons d’amor suaus i lentes 27 cantant cançons d’amor lentes i suaus.

06


28 M’agradaria poder dir-te 29 que només de veure’t passar 30 per l’altra banda del carrer, 31 amb aquesta manera de caminar que tens 32 que suggereix sirenes i onades, 33 se’m revolten les entranyes 34 i se’m renova l’esperit, 35 i això em dona força per rebentar 36 els horaris i les normes. 37 Però sento haver d’acceptar 38 que les cadenes no hi ha manera que es trenquin 39 i les hipoteques i la feina 40 i la família s’imposen 41 de manera subtil i inevitable. 42 M’agradaria poder deixar-me 43 emportar pel teu perfum i els teus moviments, 44 però no em queda més remei 45 que acontentar-me amb el revolt 46 que formes quan passes a prop meu 47 amb aquesta manera de caminar que tens 48 que suggereix sirenes i onades. 49 I resignar-me a la meva mediocritat 50 de nàufrag solitari gronxat 51 entre sirenes i onades, 52 de manera eterna i irremeiable.

07


53 T’he de dir que fa temps que no em recordava de tu. 54 T’he de dir que fa temps que no escoltava 55 les cançons que ens agradaven. 56 T’he de dir que ahir, escoltant-les, se’m feia un nus. 57 T’he de dir que enyoro les tardes 58 vora el foc i les nits al raser. 59 T’he de dir que tinc fills i sóc gran i no sóc músic 60 ni poeta ni escriptor, 61 i la vida se m’esmuny en qüestions mundanes 62 que no inclouen els capvespres 63 i l’amor sense condicions. 64 T’he de dir que enyoro els nostres petons 65 i la nostra innocència i el nostre perfum. 66 T’he de dir que ja no em queda més que el record 67 de les cançons que escoltàvem 68 i la intenció de deixar de fumar i de beure 69 per a recobrar la dignitat i sobreviure 70 a la pressió irresistible 71 de la vida quotidiana.

08


72 Aquell gest indiferent però maliciós 73 que vas fer mirant-me de cua d’ull 74 va fer que em quedés encisat eternament 75 dels teus moviments elegants i assajats. 76 Ja mai més podré deslliurar-me ni de tu 77 ni de l’aire que remous al teu voltant, 78 com un remolí hipnòtic que fa que et segueixi 79 malgrat els anys i els compromisos familiars. 80 I, tot i que no coincidim en llocs ni coneguts, 81 fa que estem units per sempre. 82 Fins i tot ara, que he begut massa 83 i escric, i tu deus dormir, 84 vora el teu home, amb els fills a prop, 85 els cabells escampats pel coixí, 86 immòbil, però amb aquell gest maliciós 87 que has fet mentre et mirava de cua d’ull.

09


88 Lo dia que vaig veure’t, al tardet, 89 quan ja la lluna resplendia a dalt 90 de la cresta blava de les torres, 91 vaig descobrir que t’estimava, és clar; 92 però tu que no ho sabies estaves 93 esperant un home i no un poeta, 94 que et colgués de sons i de paraules. 95 Un home que omplís la pell nueta 96 del teu cos de grans ensalivades, 97 i el sexe de contractes per signar. 98 Lo dia que vaig veure’t, al tardet, 99 i vaig descobrir que t’estimava, 100 vaig decidir deixar la poesia 101 per a esperar cada dia, després 102 de vomitar lletres i paraules, 103 que m’acollissis a la teva sina, 104 com un home buit, talment salvatge, 105 que només aspira a ser la imatge 106 del semental que ta ment somia.

10


107 Llarg, estret i fosc era el camí 108 que cada diumenge, 109 pel passadís de casa teva, 110 ens portava del menjador a l’habitació. 111 El sol de la tarda es filtrava 112 pel balcó que donava al carrer del darrera 113 sense arribar a il·luminar el llit. 114 La veïna del costat es marcia 115 escoltant cançons velles del Serrat, 116 tots els diumenges. 117 Les dones del barri feien veure 118 que escombraven els carrers 119 mentre clavaven els ulls en el balcó. 120 Nosaltres matàvem la nostàlgia 121 dels diumenges a la tarda estimant-nos 122 sota els llençols amarats d’humitat 123 i mirant pel balcó l’antena 124 del repetidor de televisió 125 que llanguia a dalt de la muntanya. 126 Com la veïna del costat 127 o les dones escombrant a baix al carrer, 128 tots els diumenges.

11


129 Ja no tanco els ulls 130 amb delicadesa, a la nit, 131 quan m’adormo, 132 sinó de sobte, derrotat 133 pel traginar de la rutina diària. 134 Ja no hi ha imatges engrescadores 135 captades al vol durant el dia 136 que rememori abans d’adormir-me. 137 El pes del tedi 138 cau com una llosa al vespre 139 i no hi ha temps de crear fantasies. 140 Jec com una veritable desferra. 141 La nit no neteja l’esperit, 142 només desa les renúncies 143 al fons de l’ampolla 144 com un pòsit 145 (característic del vins d’aquesta terra).

12


TRES CONVENCIMENTS Núria Garcia Caldes


TRES CONVENCIMENTS 1 Sóc una persona especial, jo, em dic Paula i tinc tot un món a dins. No és cap misteri: és la capsa tancada que cadascú amaga com pot si és que sap que la té. Per això, quan li vaig dir vés-te’n, ja no ets la meva parella i no et vull més, ho vaig fer amb tot el convenciment. I he de dir que, aquestes paraules, les vaig pronunciar en un moment de clarividència que em va salvar, si no la vida en general com es diu habitualment, la possibilitat de viure ara. Segueixo fent caldos i buscant el punt dels sofregits, però ara ho faig sense ombres que em sobrevolin. A la cuina, és veritat, les coses s’omplen d’olors i es veuen d’una altra manera. I s’hi està bé si et deixen tranquil·la perquè vas fent i produeixes coses bones. És com planxar a poc a poc, quan et fixes en cada arruga i les fas desaparèixer sense estridències fent servir les dues mans. I encara després pots buscarhi el plec. És bonic. Només tinc un problema, i és que ell no em va sentir, és això el que ens ha passat... No escolta, gairebé mai no ho fa. Ja ha sortit una de les grans paraules de l’amor quan fuig, o bé és sempre o bé és mai, què hi vols fer. Ara, tancada a la cuina, intento acumular energia per repetir-li el missatge, i fer-ho en veu prou alta i ferma i ben dirigida a la seva oïda, tan desentrenada, com perquè no en puguin quedar dubtes. Una altra cosa és que, havent-me sentit, i havent entès el requeriment que li faig, agafi una maleta, qualsevol de les moltes que tenim no sé per què, i marxi. Perquè a casa, s’hi està bé. Ho reconec. I ho sé perquè me’n cuido personalment. 2 Sóc la Teresa, jo, però segurament em canviaré el nom, no us hi fixeu gaire. D’ençà del dia que vaig tenir notícia d’aquella dona que va obrir la porta de casa seva i se’n va anar, sense mirar enrere, concentrantse en el caminar enllà, i encara diuen que va fer més de mil quilòmetres, que m’he sentit inquieta. Alguna cosa se’m va desequilibrar per dins o potser se’m va posar a lloc, però d’ençà d’aquell dia reconec que em domina un cert estat nerviós. Crec que jo també ho vull fer i que no me’n sabré estar. Al llarg dels anys ho he regalat tot: he estat servicial i amorosa, he respost a cada necessitat de cada algú que he tingut al costat, he tingut, doncs, allò que anomenen esperit de sacrifici, m’he retirat quan ha calgut i fins i tot he parit i he criat, i he pujat tres criatures que s’han arribat a barallar el que no em podia pas imaginar que fos possible barallar-se. M’hi he interposat i he creat unes bases de convivència diferents, i ara només es fan ganyotes, força desagradables, a distància. Ja són grans.

13


Jo he anat quedant enrere, i m’adono que el pas del temps em desdibuixa, potser és que he deixat de ser tan funcional com havia arribat a ser. Qui utilitza què, què utilitza qui, i qui i qui, són preguntes que no m’he fet mai, i la veritat és que tant me fan, no sento que em facin cap falta. En el fons sé que ja ho tinc decidit: em faré una maleteta i deixaré una nota, una nota dient... una nota ben senzilla, com ara i simplement una nota que digui, ai, no ho sé, va, provem-ho, que digui: Nois, se m’ha acabat la corda. Sóc una dona gran que s’ha guanyat la independència. me’n vaig a fer un viatge, i serà llarg. Els estalvis, no els busqueu, i a mi no m’espereu. Mil petons. Una nota com aquesta em podria ser ben útil, sí senyora.

3 Em dic Maria i tinc una corda d’estendre. Hi estenc qualsevol mena de cosa que sigui rellevant, o que m’ho sembli. M’hi entretinc molt perquè em fa molta companyia. És llarga i fa com una diagonal al terrat però després torna i en dibuixa una altra i d’aquesta manera sembla que algú hagi volgut teixir-hi alguna cosa i algú altre ho hagi volgut aprofitar per penjar-hi de tot. Qualsevol cosa. Però no és qualsevol cosa, de cap manera. Hi he deixat marcades fites del camí. Hi he estès el dubte irresoluble al costat de coses precioses, sentiments exaltats recollits als capvespres del mes de juny, el sac de la indecisió, la coixinera farcida d’enveja. I així ho puc anar repassant tot, endavant i enrere, enrere i endavant. El meu home no la va saber entendre, aquesta afició meva, ni que m’hi entretingués tant ni que al mateix temps ho deixés tot plegat a la serena i que la roba de casa s’hagués d’estendre en un dels balconets remenuts del nostre pis, el de la cuina justament. Fes-te fotre. Deia que la roba agafava olor dels guisats del veïnat i dels nostres propis i, és clar, tenia raó. Un bon dia va marxar. Jo anava veient com s’hi acostava cada vegada més, però no em sabia greu, no sentia ni pena ni alegria, l’anestèsia amb què m’embolcallava va ser tothora potent i no em considerava amb prou capacitat de reacció, ni hauria sabut cap a on adreçar-la. Les coses passen, i aquesta vaig deixar que passés. Amb un tènue clap de porta ben de matinada i amb un armari mig buit en vaig tenir prou per saber-ho. Em penso que va marxar trist. Però, mira, em vaig limitar a estendre un mocador estampat tot carbassa per marcar el fet. Ara faig de dependenta en una sabateria. En sé molt, d’endevinar els interessos de les clientes, sé que els agrada que m’hi agenolli al davant i que els emprovi el calçat. No em costa gens ser admirativa i exclamar que bé que queden. Una sabata, quan troba el seu peu, és com si s’acabés de fer del tot, i ho dic de debò: jo ja en tinc prou.

14


PRIMER

PLORAR SENSE LLÀGRIMES Roser Ramon Carrasquer


PLORAR SENSE LLÀGRIMES La primera vegada que els vaig sentir cridar era de nit, jo estava dormint tranquil·lament al meu llit i em vaig despertar espantat, pensant que alguna cosa greu devia estar passant. Vaig aixecar-me de pressa i vaig recórrer tot el passadís fins a arribar a la seva habitació. La porta estava tancada, però per sota de la ranura s’escolava una petita escletxa de llum que il·luminava la foscor. No sé per què no em vaig atrevir a trucar, el que vaig fer és asseurem a terra sense fer soroll i intentar escoltar el que deien, però no vaig comprendre res. Després van deixar de cridar i es van posar a parlar en veu fluixa, una mica ronca, com si les paraules s’ofeguessin dins dels seus colls. Van estar així molta estona fins que ella va començar a plorar produint un gemec trist que em va destrossar el cor. I es va fer el silenci. No recordo quant de temps vaig estar quiet, sense atrevir-me a moure’m, el que sí recordo és la fredor del terra que em va travessar el cos com una fletxa glaçada. Llavors vaig decidir tornar al meu llit, em vaig abraçar al meu nino de peluix i jo també vaig plorar però sense vessar ni una sola llàgrima.

15


Diuen que ja sóc gran per dormir amb un ós de peluix vell i descolorit. Al pobre, a sobre, li falta una orella perquè quan era petit es veu que li vaig arrencar tibant com un boig en una de les meves enrabiades, i és un misteri sense resoldre saber on va anar a parar. Potser me la vaig empassar, però a mi m’estranya molt, no acostumo a menjar res que no m’agradi. El meu ós de peluix també té una pota més curta que l’altra, perquè diuen que quan m’estaven sortint les dents tot el dia me la posava a la boca per rosegarla. Però per molt destrossat que estigui, és el meu nino de peluix preferit i no penso pas desfer-me d’ell. Sóc d’idees fixes jo i quan una cosa m’agrada, m’agrada i prou, i quan una cosa no m’agrada, doncs no m’agrada i punt. I no penseu que canvio fàcilment de parer, ni amb bones paraules, ni a crits. Sóc una mica tossut, ho reconec. Els meus pares de vegades estan desesperats amb el meu caràcter. En realitat, no són els meus pares biològics, ja que em van adoptar quan tenia quatre mesos. Però jo els considero els meus pares de veritat i me’ls estimo molt. I si sóc així no és pas per culpa seva, perquè ells han fet i fan la seva feina amb molt bones intencions. Un exemple molt clar és que abans que jo arribés a les seves vides es van comprar un munt de llibres d’educació per poder seguir els consells que donen els experts. I em consta que se’ls van llegir tots, i els van subratllar, i van prendre notes en uns quaderns que encara conserven i rellegeixen alguns dies per veure que poden fer amb mi. Però jo sóc un cas perdut. I no és que tingui cap trauma, la meva ha estat una infància feliç. Ho demostra la foto que tenim sobre del bufet del menjador on estem els tres molt junts, abraçats i somrients. Estem molt guapos, no perquè jo ho digui, sinó que ho diu tothom, i també acostumen a dir que m’assemblo molt a ells, i això a mi m’omple d’orgull. El marc de la fotografia és de color blanc i fa joc amb una altra marc que hi ha al costat on s’hi veu la foto de casament dels meus pares. Aquesta foto està una mica més descolorida que l’altra perquè no té vidre, ja que es va trencar un dia que corria pel menjador jugant a pilota, un dels meus jocs preferits. Ja havia regatejat les potes d’una cadira, li havia fet una passada a la taula, i per últim havia rematat de cap contra la porteria, que en aquell moment era la porta del passadís, quan la mala sort va fer que la pilota rebotés contra el bufet del menjador. El marc va caure a terra i el vidre es va desfer en mil bocins fent un soroll del dimoni. Però per sort ni la foto ni el marc no es van trencar. Quan els meus pares, que estaven a la cuina preparant el sopar, van sentir l’estrèpit van venir corrents i en veure la destrossa no es van enfadar, ni em van renyar molt, més aviat tot el contrari, van comprovar que no m’havia fet mal i amb bones paraules em van explicar que no havia de jugar pilota dins de casa. No van aixecar la veu en cap moment, ells acostumen a dir les coses ben dites, no com jo que quan m’enfado començo a cridar com un boig, encara que després em passi de seguida i me’n penedeixi del que he fet. Per això em va estranyar tant aquella primera nit que els vaig sentir cridar.

16


Però no penseu que amb aquest caràcter que tinc sóc poc afectuós, al revés, em considero sensible i en general tinc molt bons sentiments. Als meus pares, ja us he dit que me’ls estimo molt. Estic tan unit a ells que l’únic any que van marxar de vacances sense mi, ja que em van deixar a casa dels meus avis materns, vaig estar tres dies plorant sense parar. Em vaig negar a sortir de casa, no vaig voler menjar ni beure res i no vaig fer cas a les joguines noves que em van comprar per veure si em passava el disgust. Al final els meus avis, una mica desesperats i sense saber ben bé que fer amb mi ni com consolar-me, van haver de trucar als meus pares per telèfon. Ells, molt preocupats, van tornar de seguida, cinc dies abans del que tenien previst. A partir de llavors és quan van decidir comprar l’autocaravana, i ara quan marxem de vacances ho fem sempre els tres junts. Hem viatjat per tot arreu de Catalunya, d’Espanya i de l’estranger, visitant ciutats i descobrint paisatges. Però a mi les ciutats no m’agraden, estan plenes de gent i de cotxes. Les catedrals i els museus m’avorreixen, em poso nerviós i no faig cas, i més d’una vegada m’he escapat i els meus pares m’han hagut de perseguir corrents pels carrers fins a atraparme. Jo prefereixo caminar pel bosc amb ells al meu costat, sentir la fressa del vent entre les fulles dels arbres, travessar els rierols quedant xops de dalt a baix, perdre’ns per la muntanya per trobar després el camí de tornada, olorar la terra humida, anar a buscar bolets a la tardor o mullar-nos sota la pluja de primavera si no tenim temps de tornar a l’autocaravana. La platja també m’encanta, però quan no hi ha gent, nosaltres acostumem a anar-hi a primera hora del matí o a última de la tarda. M’agrada molt el mar, sentir la remor de l’aigua xocant contra les roques, poder tirar-nos de cap contra les onades després d’un dia calorós i interminable d’estiu, perseguir l’escuma de les ones quan ens estem banyant, sentir l’olor de la sal, dels peixos i de les algues, nedar fent carreres amb els meus pares o jugar amb la sorra a fer túnels i desfer castells. Ja ho veieu que sóc fàcil de conformar, per això no entenc quan a l’escola el mestre s’enfada tant amb mi. És veritat que em costa molt aprendre i que no sóc gens sociable. No em relaciono amb els meus companys, diuen que sempre sóc jo el que comença les baralles, que sempre estic buscant brega, que em poso molt nerviós i que a la mínima que em diuen qualsevol cosa em poso a la defensiva. La veritat és que quan em barallo amb algú perdo el sentit de la realitat i em torno una fera salvatge capaç de destrossar a qui sigui a mossegades. Però jo quina culpa tinc, sóc així i no puc fer-hi res. Els meus pares m’han portat a una de les millors escoles de la ciutat i s’han gastat molts diners per donar-me una bona educació. Però què si pot fer, a mi no m’agrada anar a classe, detesto seguir les ordres, m’avorreixo quan he de repetir els exercicis que proposa el mestre una vegada i una altra com si fos retardat, no faig cas dels premis i odio que em manin i que em diguin com m’he de comportar. No trobo el sentit d’aprendre noves normes, jo preferiria quedar-me a casa dormint al meu llit o jugant amb les meves joguines. D’altres companys que tampoc els hi agrada aprendre només volen a anar a escola per fer amics, però a mi els altres em molesten, em fan fàstic, jo prefereixo estar sol. Un dia després d’una baralla sonada

17


on vaig sortir ferit d’un ull, el mestre va cridar als meus pares i els va recomanar que em portessin al psicòleg. Des de llavors que em fan sessions amb molt bones intencions i a uns preus desorbitats, però no sé pas si serveixen de gaire. Els meus pares sí que tenen molts amics, de quan eren petits i de la feina, de vegades queden per fer sopars o per sortir els dies de festa. La meva mare treballa d’administrativa en una empresa que fan dolços. Quan a la tarda torna a casa va escampant la flaire encaramel·lada dels pastissos i l’olor amarga de la xocolata, i jo la sento arribar des de lluny. El meu pare, en canvi, treballa d’informàtic i els ordinadors no fan olor, però com ell fuma sempre fa olor de tabac. Últimament ha adoptat el costum de fumar a la galeria de la cuina sense que ningú el vegi, ho fa una mica d’amagat perquè a la mare no li sembla bé que fumi, sempre li diu que és molt dolent per a la seva salut. Però ell és una mica tossut, ja veieu d’on he sortit. A mi tampoc m’agrada gens que fumi, així que si es descuida un paquet de cigarretes per sobre de la taula, jo l’agafo i l’hi trenco. Però ell mai s’havia enfadat amb mi, fins a l’altre dia que quan va veure tota la destrossa per terra de tabac, cigarretes i caixa feta miques, em va començar a cridar i va cridar també a la meva mare. I van tornar a barallar-se, aquest cop davant meu. Jo estic molt preocupat per aquesta situació, a casa hi ha una tibantor que flota a l’aire, hi ha un ambient tens que sembla que costa fins i tot de respirar, la tristesa s’ha filtrat per tots els racons. Fa dies que quan sortim no ho fem els tres junts. Al parc o a l’escola, m’hi porta la meva mare o m’hi porta el meu pare, però sempre per separat. No hem tornat a sortir de viatge amb l’autocaravana. Quan arriba la nit ja no s’asseuen junts al sofà i jo ja no puc saltar-los a sobre fent que riguin contents i divertits. Al contrari, fa molts dies que no els he sentit riure i, si no s’estan cridant, es passen hores senceres sense dirigir-se la paraula, i això és molt pitjor. Intenten dissimular davant meu, però ja sóc gran per adonar-me que alguna cosa molt greu està passant. M’he fixat com en creuar-se pel passadís i passar un al costat de l’altre s’esquiven, o es miren amb una cara d’odi que mai els havia vist abans. Jo he intentat portar-me molt bé, fer cas del mestre, no barallar-me amb ningú, fer bona cara davant del psicòleg i fer els deures sense protestar, però no ha servit de res. Últimament he perdut la gana, ja no em bé de gust jugar a pilota, no em distrec ni mirant la televisió i me’n vaig a dormir d’hora arrossegant una mica els peus com fan ells, sense fer massa soroll. L’altra nit, mentre estava dormint, em vaig tornar a despertar sentint els seus crits, aquest cop més forts que mai. Vaig aixecar-me i em vaig dirigir a la seva habitació sense fer soroll, la porta estava tancada i vaig asseure’m a terra. Aleshores vaig escoltar com deien el meu nom diverses vegades i vaig tornar a sentir com plorava la meva mare, i em va semblar que el meu pare també ho feia. Se’m va tornar a destrossar el cor mentre caminava

18


cap al meu llit i ni el meu ós de peluix em va poder consolar. Estic convençut que aquella nit els meus pares no van dormir junts, i les nits següents tampoc. M’imagino que la mare dorm a l’habitació dels convidats, tot i que quan es lleva al matí ho dissimula perquè jo no em preocupi més. I avui m’he llevat d’hora, una mica més animat, ja que era dissabte i no havia d’anar a l’escola. Quan he vist que la mare preparava la meva maleta i posava a dins les meves coses junt amb les meves joguines, he fet un bot de content, doncs he pensat que sortíem de festa els tres junts, a qualsevol lloc, com abans. I quasi em poso a plorar d’alegria quan he descobert que el pare ens esperava a la porta del cotxe, perquè ja feia dos dies que no el veia per casa. Quan he pujat m’ha estranyat observar que al maleter només hi havia dues maletes, la meva i la de la mare, però no li he donat importància. Quan ja estàvem els tres a dins i el pare ha engegat el motor, he escoltat el silenci tens, he olorat el dolor i el desencant, he vist les seves cares tristes, i la meva felicitat ha marxat volant per la finestra oberta. No hem trigat gaire a sortir de la ciutat i enfilar per una carretera de corbes envoltada de pins que jo no coneixia. El pare ha afluixat la velocitat quan hem travessat un mur de pedra i finalment s’ha aturat davant de la porta d’una masia. Quan hem baixat del cotxe he sentit tot de gossos que bordaven desesperats i a mi m’ha caigut l’ànima als peus, perquè ja us he dit que no m’agraden gens els gossos. De la masia ha sortit un home gran que jo no havia vist mai, ha fet unes passes fins on estàvem i ens ha saludat. He tingut una sensació estranya, alguna cosa per dins em deia que allò no rotllava bé. La mare s’ha ajupit al meu costat i m’ha abraçat molt fort, plorant desconsolada mentre em parlava. —He de marxar, tu no ho pots entendre, però he de marxar lluny, a l’estranger. Necessito fer-ho, no pots venir amb mi. Ho sento Truski, ho sento de veritat, em sap tant de greu. Jo seguia sense saber que passava i cada cop estava més neguitós. El pare també s’ha ajupit al meu costat plorant i m’ha parlat a l’orella. —He de tornar amb la meva mare, ella té al·lèrgia als pèls. Tu no em pots comprendre, però ho estic passant molt malament, no puc viure sol, tinc por de fer una bogeria. Ho sento, ho sento molt. Després li han donat la meva maleta amb les meves coses a aquell home. Jo m’he quedat quiet com un estaquirot, sense moure’m, sense respirar. L’home ha començat a parlar sense parar. —No es preocupin. Jo sé que ha de ser molt dolorós per a vostès, però aquestes coses passen, viure en parella és complicat i la convivència un fàstic. En fi, serà fàcil trobar-li una família, jo no crec que estigui entre nosaltres gaire temps, ja ho veuran. Marxin, marxin tranquils. I mentre l’home parlava, i jo seguia sense entendre res, he buscat els ulls dels meus pares, però ells han defugit la meva mirada. Aleshores han fet mitja volta i s’han posat a caminar cap al cotxe. El pare li ha passat el braç per sobre de les espatlles de la mare i he pensat que tot s’estava arreglant, que

19


ja eren amics, que anaven a buscar alguna cosa i tornaven. Però quan he vist que s’allunyaven he començat a tremolar. I quan han pujat al cotxe sense mi i han tancat les portes, m’he tornat boig. M’he espantat de veritat i els he cridat amb totes les meves forces. Els meus lladrucs han ressonat entre les muntanyes com a trons eixordadors. Marxaven, no m’ho podia creure. El pare ha engegat el motor i el cotxe s’ha posat en moviment. Jo continuava cridant com un boig però ells no han girat el cap ni un moment. S’estaven allunyant sense mi, era impossible. He cridat desesperat. He bordat tan fort i tan alt com els meus pulmons m’han permès. I quan han desaparegut de la meva vista pensava que em volia morir. He bramat i he tibat de la corretja que l’home subjectava, però no m’he pogut moure del lloc. No sé quant de temps he estirat, debatent-me amb totes les meves forces, lluitant per escapar-me. El collar se m’ha clavat al coll i m’ha tallat la respiració, però jo he continuat bordant i estirant, cridant sense parar. Fins que en una de les estrebades quasi em moro ofegat. Llavors m’he quedat quiet i s’ha fet el silenci. I m’he posat a plorar com només ho sabem fer els gossos, sense vessar ni una sola llàgrima.

20


PRIMER

AQUELLES NITS D’ESTIU Pepa Juan Ariñó


AQUELLES NITS D’ESTIU -“Tu ets meu, aquests ulls són meus, aquests cabells que semblen de seda són meus. Ets el millor de tots els escriptors contemporanis. Ets l’única esperança de Rússia... Escrius amb sinceritat, amb senzillesa, amb frescor, amb sana alegria...” Algú riu des del fons obscur del pati de butaques. No estava sola, Armand. M’espiava. Li llance una sabata que m’havia descalçat, l’esquiva. Jo no n’he tingut mai de punteria. Riem. Van arribant els altres actors, la majoria joves, tenen els ulls vius, curiosos, la mirada adreçada a tot allò que està per passar. L’assaig comença, la recta final, estem a cinc dies de l’estrena. Fem l’última prova de vestuari. Porte un vestit color de pell, i a l’últim acte vaig negra. Armand riu quan m’observa emmirallant-me. Té els ulls riallers últimament. Ha tornat a tindre els ulls riallers, jo també torne a riure després d’aquest temps, una mica àrid, una mica fosc. Un text gran, amb personatges grans, una obra sàvia, Armand dirigeix. Tenim por, els dos en tenim. Una por, no per coneguda, menys intensa. L’abisme incert. L’etern vertigen. Els xavals ens han encomanat l’alegria i a nosaltres ens ha costat poc. Hui l’assaig ha estat dur, fructífer, però. Acabem. És tard. Nit tancada quan isc del teatre. Hi ha animació al carrer, és dissabte i fa bon estar. Les terrasses dels bars atapeïdes de gent. Jo camine mentre vaig sentint retalls de converses, lleugera, Arribe a casa, sent música, rialles a l’habitació de Sergi. – -Mamà? -Sí. Heu sopat? No em senten. Em prepare un bany. “Bona nit i bons somnis, descansa”, un whatsapp d’Armand al mòbil. “Igualment. Descansa tu també. Fins demà.” Torne a somriure. Per què ara açò? Per què ara al cap de tants anys de ser amics? Inesperat, potser inevitable. No ho sé, millor no pensar, millor deixar-se anar. O no? No ho sé. Cap dels dos diem res, només anem deixant passar els dies. Les sorpreses, la vida. Sergi guaita a la cambra de bany. -Eixim a fer un tomb. -No oblides les claus, jo me n’aniré prompte al llit. Passeu-ho bé.- Em llança un bes des de la porta. Respire suaument dins l’escuma tèbia. Cansada. Mandrosa. Tèbia. Què és açò? Déu meu. Déu meu, què és açò?

21


__________________________________________________________________________ Fume una cigarreta. El jardí de la porta de l’hospital està ben cuidat. Ha plogut uns dies i la primavera ha entrat amb força. He d’agafar un esqueix d’aquella gardènia que em té el cor robat, quan isca, si ningú no em veu. Ara arriba una ambulància, gire el cap i m’allunye uns passos de l’entrada. Sóc aprensiva, els hospitals sempre m’han fet angúnia. La mare, tan valenta, s’acovardia davant la malaltia, jo també. N’he trepitjat pocs d’hospitals ben mirat. Entren un home gran amb una llitera, molt pàl·lid. Ix una jove amb el seu nadó als braços, orgullosa, somrient, una mica espatarrada, li deuen fer mal els punts. L’estrena de l’espectacle va ser meravellosa. Ja fa dues setmanes, llargues, sembla que no passe el temps. El teatre s’omple cada dia i jo gaudisc de la feina com mai. Cada nit quan isc a l’escenari ho faig com si no hi haguera demà. A l’hivern proper ens han contractat una gira per l’Argentina, mai no he creuat cap mar tan gran, cap oceà, mai, i no sé... Millor no pensar. Ara la jove passa pel meu davant, sembla una xiqueta, preciosa. La mare somriu. Li done l’enhorabona, ella em dóna les gràcies una miqueta tímida. La menuda dorm. Té les galtones rosades. Seguisc fumant, mire les flors del jardí. Sergi està capficat. El sorprenc mirant-me, pensarós, i quan veu que me n’adone, desvia la mirada, o somriu, com si no passara res, i jo també li somric, com si no passara res. Aprofita qualsevol moment per a tocar-me, quan em passa el pa a taula, quan ens creuem pel corredor, fa bromes i quan jo ric, se li alleuja el semblant. A la nit, quan torne del teatre, inventa excuses per vindre una estona al meu llit. I parla, sense parar, i em fa parlar. Tenia examen a la facultat, m’ha dit que quan acabara correria a casa a preparar el dinar. No tinc molta gana jo. Inevitablement farà macarrons. Entre. Ja he aprés el camí. És dilluns. Aquesta nit no hi ha funció, demà tampoc. Dos dies per descansar, per recuperar-me. Em despulle i em pose una mena de bata, em fan estirar. Tinc molt fred. Tremole. El metge em toca els pits. En l’esquerre s’hi està més estona. Seguisc tremolant. Cada dia em mire nua al mirall de la cambra de bany, i després al teatre, al camerino quan em pose el vestit de color de pell per a la funció. I em toque els pits. Maixa va entrar l’altre dia de sobte i em va vore, va quedar quieta un moment, desconcertada, després em va abraçar. Sense dir res. A escena té uns ulls preciosos, més grans, més negres, més somiadors. El metge em somriu, ha sentit les meues dents com picaven en tremolar. Em tira un llençol per damunt i m’abriga. Mira la metgessa, amiga d’una meua amiga. Ella mira el metge, interrogant.

22


- Hi ha hagut algun canvi?, m’escolte dir. - Encara és prompte, només portes una sessió. Mentrestant, intenta no amoïnar-te massa, fes vida normal. Ara, abans del goteig, farem un tac. Isc de l’hospital, pare un taxi. Finalment decidisc caminar, demane disculpes al taxista. Em mira malcarat i arrenca d’una revolada. Pel retrovisor encara em mira i diu alguna cosa, no l’entenc. Ai, se m’ha oblidat l’esqueix! Arribe a casa. El meu fill m’espera amb la taula parada, ha fet arròs, em mira somrient, triomfant davant la cassola. - Que bo, amor meu, tinc una gana!- mentisc. No puc acabar de dinar, vaig al bany i ho trec tot. Passe la vesprada estirada al sofà. Sergi ix a comprar uns folis. I estirada al sofà plore, desesperada. Sona el mòbil. És Armand. Està a Madrid, dirigeix una altra obra. No agafe el telèfon. Després. Armand. Vaig esperar a dir-li-ho passada l’estrena. L’endemà. Després de la funció em convida a sopar, anem al port. Per acomiadar-nos, diu. Havent sopat fem una passejada per vora mar, ens engresquem a tirar-nos aigua del mar, correm, riem, ens empaitem fent l’adolescent, .M’atrapa i ens deixem caure a la sorra, una mica humida, la de la vora. Ell a sobre meu. Em mira els ulls, i em mira els llavis. I aleshores li ho dic. De raig, sense mirar-lo. Amb l’esquena al damunt de la sorra humida, amb un cel ben negre per horitzó, galta contra galta per no trobar-me amb els seus ulls, quasi un xiuxiueig a cau d’orella. - Tinc càncer. Al pit. Comence demà les tandes de quimioteràpia, em cauran els cabells, estaré feble, vomitaré. En dos mesos m’operen, segurament me’l trauran sencer, el pit. Per ara no ha fet metàstasi. Potser hauràs de pensar a substituir-me si hi ha gira. Demà tinc una reunió amb producció per a dir-los-ho. Això és el que hi ha. Em queden dues setmanes de funcions. La perruquera del teatre m’ha preparat tot un rengle de perruques. Fem broma, vénen tots els actors al camerino a triar-la, se les emproven, riem. Em decidisc per una de rossa, de cabells molt curts, m’anima la cara. Quan m’han vist sense cabells no han dit res, només el que fa de Kòstia, el meu fill, el fill d’Irina Nikolaievna. - Mare, tens un cap perfecte! Tots han dit que sí, que era veritat. Després silenci. Sergi fa un xiscle quan arribe a casa i em veu amb la perruca rossa, ell i l’amiga riuen i fan com tothom, em diuen que m’està molt bé. Quan torna d’acompanyar a l’amiga entra a l’habitació, jo estic llegint. Em veu per primera vegada sense cabells, es tira sobre el llit al meu costat i plora, i

23


veig com se li sacseja l’esquena, violentament, i li l’acarone. - Tot anirà bé. Em sents?, tot anirà bé, només és un bony, me’l trauran i ja estarà . Ix a posar-se el pijama i torna amb el seu llibre. - Hui llegirem junts. Armand em despulla, em veu la cicatriu al lloc on era el pit i vomita, a sobre meu, m’agafa l’altre pit i comença a tocar-me’l, amb ànsia, amb les dues mans me’l va manegant, amb les mans plenes del vòmit que acaba de traure i ho fa molt fort, em fa mal, i em fa tant fàstic que jo també vomite . Aleshores comença a mossegar-me el mugró violentament però ara no em fa mal, m’excita, i li mire la cara, i la boca, i riu, sense dents, la seua boca és un forat negre que em fa molta por, i tota jo plena de vòmit vull cridar, cride tan fort com puc sense aconseguir que m’isca la veu. Em desperte. Sergi dorm al meu costat, amb el llibre obert deixat anar, encara tenim el llum de la tauleta de nit encesa. M’alce i faig una dutxa freda, estic amerada de suor. Torne al llit i, a poc a poc, em va venint la son mentre mire els cabells del meu fill, d’esquena a mi, dormint. _______________________________________________________________ Entra un raig de sol per la finestra de l’habitació, m’he posat una cadira just on arriba per empomarlo sencer, a la cara, a l’escot, a les mans. Fora deu fer calor, fa una llum feridora. Ja quasi és l’estiu. Aquell matí d’estiu que em vaig perdre a la platja i unes amigues de la mare em varen trobar caminant per la vora, perduda, desconsolada. Aquelles nits d’estiu al castell del poble amb un entrepà de tonyina, olives i ou dur. Aquella vesprada d’estiu que va començar a ploure i els carrers del meu barri eren com un riu d’aigua i fang i amb les amigues ens vam descalçar i corríem esbojarrades rient sota la pluja i jo vaig perdre una sabata. Aquella nit d’estiu que menjava caragols de mar a la platja amb aquells ulls tan negres enfront que m’anaven mirant. Aquell matí d’estiu que el xiquet va vore el mar per primera vegada i se m’escapava gatejant molt de pressa cap a l’aigua. Sergi m’abraça abans que se m’enduguen al quiròfan, li somric. Li faig besos a la galta, molts besos seguits, besos sonors, besos de mare. Encara té la mirada de xiquet. Abans de traure’m de l’habitació em crida: - T’ha saltat un whatsapp. -Ja el miraré després- dic rient - No, mira’l ara. Pot ser important. La infermera espera, amablement. “La meua molt estimada Irina Nikolaievna, aquest mar tan gran, que de tan gran ens sembla un oceà, si tu vols, el creuarem junts. Armand.” Em porten al quiròfan.

24


SEGON

L’ONADA Núria Tort Armengol


L’ONADA I De moment, a la llibreria no hi ha tornat. El propietari la va trucar i li va concedir una mena d’excedència, va dir que comprèn les circumstàncies i que la substituirà durant uns mesos, però que estigui tranquil·la que li guarda el lloc, fins que es refaci. El propietari de la llibreria li ha recomanat que torni a treballar ben aviat, de seguida que s’hi vegi amb cor. Això també li va dir el seu marit i li tornaran a dir les visites aquest cap de setmana; es veu que li aniria tant bé. La Muriel s’estima més quedar-se a casa. És presonera d’una onada que no s’atura, l’envesteix endavant, la colpeja amb violència per darrera i l’ofega quan torna a començar. El seu marit marxa a tres quarts de nou del matí i s’endú el fill petit. La casa és buida. Ella es lleva, es pentina, es vesteix, i s’asseu al llit del dormitori de la seva filla —en un extrem, perquè no el vol rebregar— i espera que es faci fosc. La casa és buida també quan arriba el seu marit, a tres quarts de nou del vespre, i quan els crits i les rialles del nen ressonen pel passadís, i quan arriben les visites, el dissabte i el diumenge, i la fan entrar al menjador i s’escanya amb la barreja d’olors forasteres de gent que pràcticament mai abans havia trepitjat casa seva. Excepte fa nou anys, quan va néixer la nena. La Muriel va tenir la nena deu mesos després de casar-se. Llavors van tenir moltes visites, perquè el seu marit té molts tiets i tietes —germans per part del seu pare— i totes van desfilar per la sala duent robeta, llençols i joguines. Després, la Muriel i la nena van passar cinc mesos soles a casa, durant el dia, fins que al vespre tornava el seu marit i llavors, tot i que era fosc i eren al mig de l’hivern perquè la criatura havia vingut a finals d’octubre, sortien a passejar amb el cotxet. La nena no va tenir un pare absent, ell n’estava molt. —Ja dus mocador, Muriel? —li va dir una coneguda amb qui es van creuar durant un dels passeigs nocturns amb el cotxet—. Vigila, que li cau la bava. La Muriel va observar a la seva filla, cotxada sota la manta, amb el somriure plàcid i la pell rosada que només aconsegueixen els infants quan dormen, i va interrogar la coneguda amb la mirada, perquè no entenia què volia dir. —El mocador és pel teu marit, Muriel; és a ell a qui li cau la bava. Ella es va adonar de seguida que el seu marit no suportava que aquesta mena de conegudes que es trobaven pel carrer s’apropessin gaire a la criatura, i encara menys que la volguessin agafar.

25


La Muriel també volia protegir la nena, però no concebia ser desagradable amb la gent. Encara que estosseguessin descaradament o s’acabessin d’eixugar el nas amb la màniga, la Muriel els deixava agafar la nena al coll, si li ho demanaven. Tothom es delia per agafar-la. Encara més si estava desperta. Estirava el coll d’aquella forma antinatural en que alcen el coll les ballarines, i esbatanava els ulls, exageradament oberts, com si sabés que s’havia d’afanyar a veure tot allò que el món li oferia. Tampoc és res de l’altre món que els pares estiguin enamorats de les filles. Sortint de l’hospital mateix, dos dies després de parir, va ser ell qui feia rodar el cotxet fins a casa, perquè la Muriel estava massa dèbil a causa dels punts que li havien hagut de posar. Així van travessar els passadissos de l’interior de l’hospital: ell empenyia el cotxet de la criatura i ella feia passes curtes i ràpides al seu darrera. També era ell qui duia la bossa amb la roba del bebè i la maleta amb les coses per a l’estada de la mare, i tot i així no semblava que anés gaire carregat, perquè era un home alt i fort, i semblava que això ho havia injectat als seus gens, perquè la criatura feia més de cinquanta-nou centímetres, i els havien dit que això, per ser una nena, era molt. La Muriel va somriure, alleugerida, quan el seu marit va aturar el cotxet a la porta de sortida de l’hospital. Va suposar que l’esperava a ella i va reduir el pas. No se n’havia adonat quan s’havia aixecat del llit, però a cada passa que feia, sentia que el seu cos li demanava quietud. Els passadissos de l’hospital semblava que no havien d’acabar mai. Es va tornar a mirar el seu marit, dret davant la porta de vidre, i li va estranyar que ell no es tombés, per veure-la arribar, si l’estava esperant a ella. Però ell seguia d’esquena, tenia la vista clavada a terra, a la vorera. No. Mirava més enllà de la vorera. Potser intentava recordar on havia aparcat. Quan la Muriel va arribar al seu costat es va repenjar al cotxet i li va preguntar què buscava. —El cotxet pot trepitjar el pàrquing? —ho va preguntar fluixet, com si pensés en veu alta—. Sense asfaltar, hi haurà massa sotracs. Fins fa poc, la Muriel somreia sempre que pensava en aquest delit del seu marit per protegir la filla. Van haver-hi altres moments, en aquells dies dolços, on ell cuidava la família. Si tanca els ulls el pot veure, ara mateix, colpejant el cotxe del veí, amb la ma plana damunt del capó, tres cops per indicar-li que deixi de fer sonar la botzina, que xiscla, estrident, mentre ells travessen el pas de vianants al seu davant. De fet, a ella tampoc li agradava submergir la criatura en els sorolls impertinents de la ciutat i, per això, els caps de setmana d’hivern i durant l’estiu, s’escapaven a la casa d’herència familiar a la platja. A la nena —avui la Muriel ho troba absurd— li van posar Mar.

26


II La casa de la platja té dues plantes. És una casa gran, que no s’haguessin pogut permetre comprar mai i ell havia tingut la sort d’heretar dels seus pares morts. A la Muriel li agrada passar els estius vora el mar, quan les tardes i les ombres s’allargassen s’entreté fent castells de sorra, i el seu marit se’n burla, juganer, dient-li que allò és cosa de nens. La Muriel no troba mai l’hora de tornar cap a la casa, sobretot a l’hivern, quan la resta del poble està pràcticament desert i els arbres que flaquegen el camí s’inclinen al seu pas, per ordre del vent. La casa és prima, no està preparada per a passar-hi els mesos freds. Fins i tot la pluja fina se sent repicar a la teulada. La nit és més fosca perquè neix del mar i es fa immensa, tenyeix les parets, s’escola per les escletxes de les portes, inunda les estances. Si hi ha temporal, el forat del pany també udola i les branques, despullades, copegen metòdicament els vidres de les finestres del pis de dalt, fins que una porta els hi respon a la planta baixa, lamentantse entre grinyols. Per la Muriel, el pitjor és quan callen tots, en sec, de cop, com si algú hagués tancat el puny i els hagués obligat a fer silenci. Va mirar de convèncer el seu marit de tallar el llimoner que donava a les habitacions del darrera però ell no hi va accedir. A l’estiu els feia molta ombra i el pis de dalt no s’escalfava tant. Els sorolls de la casa també espantaven la Mar. A la nit es llevava cridant, desorientada, i buscava a les palpentes l’habitació dels pares. Ell no volia ni sentir-ne a parlar de tenir-la al llit i la feia tornar, plorant, cap al seu dormitori. La Muriel no volia deixar plorar la nena, i aviat li va ensenyar a fer camí sense fer soroll i a ficar-se sota les mantes, al cantó d’ella. Enmig de la nit, la Muriel i la nena s’enriolaven veient el cos del pare com el d’un gegant pelut que travessava el matalàs. Roncava com un os. El braç dret d’ell pesava més que una cuixa de la Muriel. Ella li aixecava la mà amb molta cura, i mirava de deixar-la uns centímetres més enllà, per fer-se lloc i encabir la nena. Ell mai no es despertava. Aquest matí ha sentit com el nen preguntava si ja és prou gran per anar nedant fins al fons, amb el pare. Tot seguit, n’ha sentit la resposta. La Muriel ha notat la il·lusió tremolar a la gola; a la gola del pare. Ella era a l’habitació. S’havia raspallat el cabell, llarg i negre, i havia enterrat el floc blanc que li tenyia l’arrel dins una trena. S’havia vestit i s’havia assegut a l’extrem del llit. Ni el pare ni el fill han vingut a acomiadar-se abans de tancar la porta de casa per anar a treballar i a l’escola. Ha estat llavors. La Muriel ha vist que l’onada es retirava i a la sorra hi havia, escrites, les paraules que temia trobar. Ha sentit que, avui, el pare ha respost que sí, que el seu fill ja és prou gran. Es pot dir que el petit va arribar per accident. La Mar ja tenia cinc anys quan ell va néixer.

27


No l’esperaven, de fet, no l’havien anat a buscar. El seu marit es va enfadar, quan ho va saber, però era massa tard i en qualsevol cas la Muriel sí que volia donar un germà a la Mar. Si no ho havien fet abans era perquè a ell li semblava que ja eren prou i que ja tenien prou feina. Un dia, de sobte, ho va acceptar. I mai més se’n va tornar a queixar. La Mar va començar a passar més temps amb el seu pare i la Muriel es va poder dedicar al nadó. L’estiu que el petit va néixer va ser especial. El van passar a la casa de la platja, i s’hi van poder quedar més temps de l’habitual, aprofitant els mesos de calor i el temps de baixa que la Muriel va tenir. Van decidir que la Mar aniria a l’escola uns mesos més tard del que tocava. Segur que la nena podia aprendre més coses convivint amb la natura que empresonada entre quatre parets, jugaria a la sorra, aprendria a nedar. La Muriel donava el pit al nadó, sota el parasol, i a la Mar li encantava jugar amb el seu pare entre les onades. Això els va dur alguna discussió. Ara no ho sap segur perquè el record se li esborra amb l’anar i venir de les onades, com s’esborra la petjada d’un peu nu, i el dibuix és cada cop més difós, enmig de la sorra. A la Muriel li semblava que ell s’enduia la nena massa endins del mar. Quina necessitat hi havia d’anar tan lluny on ella gairebé no podia veure’ls? Sap que li havia preguntat. Però no n’està del tot segura. Van passar estius molt feliços a la platja. La Mar va aprendre a nedar molt aviat i el petit se’n delia, i sempre li demanava al pare que el prengués amb ell i amb la seva germana a nedar. El pare li deia que no era prou gran i la Muriel també protestava, i feia costat al nen, perquè a la seva edat, la Muriel ho recorda, el pare ja s’enduia a la Mar a dins l’aigua, i se’ls veia jugar, ell l’envoltava amb les mans i amb les cames, per no perdre-la, i es submergien i després tornaven a la superfície. A la nit, la Muriel, llegia contes al nen, mentre el pare posava a dormir la nena. Ell, enlloc de conte, li feia pessigolles. El pare en sabia molt de fer pessigolles, ficava la mà grossa cap dins la manta i els dits gruixuts sota el jersei del pijama, i repassava tota la panxa, les aixelles, l’esquena, i es perdia per dins els pantalons, entre les cuixes, i la nena no parava de riure i demanar que parés, fins que parava, però llavors li demanava més pessigolles. La Muriel i el nen es van acostumar a llegir el conte a l’altra habitació, perquè amb tant de xivarri no es podien concentrar. La Muriel volia que el nen estimés els llibres, com havia aconseguit que ho fes la Mar, que ja era més gran i se’ls llegia pel seu compte. III Li agrada seure a l’extrem del llit, per no rebregar-lo. El dormitori de la seva filla està preparat per a que algú hi vingui a dormir aquesta mateixa nit. No li agrada deixar l’habitació buida. Sap que a la nit ho haurà de fer, perquè anirà a dormir al costat del seu marit. Però de dia la vol omplir, només amb aquesta presència és suficient per mantenir l’habitació amb vida. La Muriel sap que si marxes de vacances i deixes la casa buida una setmana, o quinze dies, o tres setmanes, quan tornes, la casa està ressentida. Et rebutja. Sap que l’has deixat i es respira un ambient estrany. És el recel, i te

28


l’escup perquè abans l’has abandonat tu a ella, has deixat els miralls sense cares per reflectir, i les portes entreobertes, travades a mig camí, sense rialles que les empenyin i hi irrompin per, de seguida, tornar-ne a sortir corrents. No t’agrada aquesta sensació d’acabat d’arribar a una casa desconeguda, que abans de marxar era teva però ara no és de ningú. Això és el no ha de passar en aquest dormitori, la Muriel se’n cuida que l’habitació visqui. En canvi, la casa de la platja ha quedat tancada i ella no hi tornarà a posar els peus, i li és igual si la casa els gira l’esquena. També hi era la Muriel a la plata la tarda en que la Mar no va sortir de l’aigua. Fa sol i la bandera verda gairebé no té força per onejar. La mare i el nen juguen a la sorra, i el petit es deleix, un cop més, d’anar amb el pare. Avui també li pregunta quan serà prou gran, sempre ho fa. La nena sí que és gran, cada dia més, i, en canvi, ha agafat por a entrar al mar. Això li estranya, a la Muriel, perquè la nena s’ha posat a protestar i no té ganes d’anar aigua endins, ni tan sols de la mà del pare. Es mira suplicant la mare i, serà ell qui li haurà d’insistir, i qui li prometrà que no aniran al fons. Per això, la Muriel queda estranyada de veure’ls, poc després, travessant la segona platja, i es preguntarà, inquieta, perquè es submergeixen vàries vegades si a la nena no li venia de gust i perquè triguen tant a sortir a la superfície. L’estranyarà veure’l a ell, cridar, de cop i volta, i sortir esverat mirant a tots costats per trobar algú, enmig de la sorra, quan qui ha de buscar encara és a dins l’aigua. La Muriel ho recorda aquest matí, asseguda en un extrem del llit, quan sent la veu del seu marit tacada d’impaciència, responent-li al petit que ara ja és prou gran per anar amb ell. L’onada ha fet un pas enrere, la Muriel ha obert la boca i ha agafat aire amb un xiscle sec, l’última glopada que es pot empassar.

29


SEGON

DIAGNOSTICAR Amanda Bassa Gonzรกlez


DIAGNOSTICAR Al capdavall, doncs, les conclusions són provisionals. Tot ho és. Nosaltres mateixos ho som. Ni tu, ni jo, ni ningú. Flavia Company

Una consulta psicològica. Un matrimoni jove ocupa dues cadires a la banda exterior d’un escriptori. Són petites, de plàstic i de colors llampants. Els fan semblar els alumnes repetidors d’un parvulari que s’està fent massa llarg. A l’altra banda de la taula, hi ha una gran butaca ergonòmica. Ergo, negra i professional. I buida. Ara són dos pàrvuls repetidors al despatx del director. Tots els indicadors apunten que l’han feta grossa. Però no ha estat culpa seva. No ha estat culpa nostra, senyor director. No parlen ni es miren. L’home (H) sacseja amb desfici la cama esquerra mentre pensa en com se li complicarà el desplaçament a la feina si no pot sortir a i cinquanta-cinc. Ni un segon més. Aquest és el seu límit. Passat aquest és probable que hagi d’excusar-se i marxar a mitges. També és possible que exploti en mil bocins i s’endugui per davant la bruixa impuntual de la psicòloga del seu fill. Tot dependrà de les circumstàncies. L’home sacseja la cama, pensa en el trajecte infernal al despatx i recrea escenes gore amb la terapeuta sense cap mena de malícia, només per evitar pensar en la reunió que tindrà lloc tot seguit. En l’altra cadira infantil —fúcsia-reina-maduixa— la dona (D) entrellaça reflexiva les mans sobre els genolls, frega amb delicadesa les puntes dels polzes realitzant moviments circulars, respira rítmicament i, no, malgrat que en practica els dimarts i els dijous, això no és cap postura de ioga. Fa estona que se sent intimidada per les figures deformes i bigarrades que l’observen des dels plafons de suro. Només concebibles per la retorçada imaginació d’un psicòpata, d’un nen o d’ambdós alhora. La tranquil·litza la perfecció hermètica dels marges dels DIN-A4 que les retenen. La caseta amb els playmobils, la torna a inquietar. Qui sap quines escenes familiars haurà representat el seu fill amb aquell instrumental sota l’analítica i capciosa mirada de la psicòloga. La dona fa postures impossibles creient-se a una classe de ioga, s’imagina monstres en els dibuixos infantils i conspiracions diverses entre el seu fill i la terapeuta sense cap mena de fonament, només per evitar pensar en la reunió que tindrà lloc tot seguit. La porta de la consulta s’obre darrera d’ells i entra la psicòloga (P). Relativament jove, definitivament no tant com ells. Avança per la sala segura i decidida. Té una carrera, dos màsters, encara conserva la feina i aquest

30


matí ha aconseguit escenificar perfectament amb el seu estil el que pensa d’ella mateixa. La roba no és només roba, la roba ets tu. La roba és ella. Però per moltes voltes de fulard que dugui al coll, el pòsit de mala baba no el dissimula. Ni pot ni vol. En passar al costat del matrimoni mastega una fórmula de salutació entre cordial i asèptica sense esperar resposta. Seu a la seva butaca amb un somriure condescendent i metàl·lic de directora d’escola —no ha estat culpa nostra, senyora directora— que convida al diàleg però es reserva l’última paraula. I la primera. Arribat a aquest punt, mai no sap com anirà tot plegat. Tot dependrà de les circumstàncies. Tothom està incòmode. Comença la reunió. P: Bon dia. Gràcies per venir. Com sabeu, la reunió d’avui té dos propòsits. D’una banda, tancar l’expedient d’en Pau que, en haver fet cinc anys, queda fora del nostre àmbit d’atenció primerenca; i de l’altra, oferir-vos la nostra orientació diagnòstica i fer-vos la derivació pertinent —sempre que podia triava la variant B del preàmbul inicial, per què funcionava molt bé independentment de les circumstàncies. A partir d’ara la seva agenda funcionaria molt millor sense aquest cas. Tancament i derivació. D: Sí, perfecte—i la seva ment va viatjar fins al pati de l’escola del seu fill i es va entretenir en imaginar-se’l jugant a la pilota content com qualsevol dels altres nens que mai no havien necessitat anar a un psicòleg. El seu fill tampoc. H: Endavant— i quaranta-quatre. P: Si no us fa res, començaré amb un breu resum per situar-nos— li agradava llegir la sinopsi de les pel·lícules i l’experiència adquirida amb aquesta pràctica la convencia d’haver assimilat les tècniques de la síntesi, però no. En resum, no seria breu—. Hem estat seguint l’evolució d’en Pau durant un any i escaig, des que l’escola ens va passar el seu cas a l’inici de P3. Vosaltres mateixos, quan us vam convocar a la primera entrevista, vau exposar-nos la vostra inquietud sobre alguns aspectes de la seva conducta. Vam fer unes primeres sessions conjuntes i al cap d’un mes vam iniciar una intervenció específica a en Pau combinant psicologia i psicomotricitat. Quan es va establir el vincle adient entre ell i les terapeutes vam passar-li, a més a més, unes bateries de proves que ens han donat indicacions sobre el seu grau de maduresa en diferents aspectes. Vaja, hem seguit el protocol adequat a aquests casos, bàsicament. Tot queda detallat a l’informe que us donaré al final, no patiu— “És el patiment i no el geni, només el patiment, el que ens permet deixar de ser titelles” era l’única frase cèlebre d’Emil Cioran que tenia el gust de poder citar de tan en tant. H: Sí— i quaranta-cinc. Se sabia un titella en mans de la doctora. Ja ho veia venir que la reunió acabaria quan ella volgués i no a i cinquanta-cinc. Estava patint. Genial. D: Gràcies— se la col·loca ràpidament, remata amb força i goooool! Qui diu que el seu fill té problemes?

31


P: Amb tot plegat, estem en condicions ja d’apuntar una impressió diagnòstica prou ferma —tancament i derivats. La llet i els seus derivats se li posaven malament. No era intolerant a les trobades de retorn amb els pares però, eventualment, també li produïen problemes intestinals i urticària. H: Sí —i quaranta-sis. D: Digui, digui —en realitat havia d’admetre que ni a en Pau ni a ella els agrada el futbol. P: A hores d’ara en Pau se’ns revelaria com un cas clar de... Neurotípia1— al foooons de la xarxaaaaa! D: Com? —admetre era difícil. H: Perdoni, de què? —i quaranta-set. No li agradaven les persones que amagaven la seva manca de sentit tècnic darrera els tecnicismes i la seva incultura darrera els cultismes. A ell no li feia res exhibir-los. P: De N-e-u-r-o-t-í-p-i-a. No ho busqueu a internet, ja us en facilitarem informació, si us cal —no li agradava la gent que no hagués pogut ubicar a Emil Cioran si no feia una cerca a la xarxa. D: Però com ho ha agafat, això? —descreua les mans i les col·loca sobre la falda amb els palmells clamant al sostre o a punt per agafar alguna cosa. P: No, no. La Neurotípia no és una malaltia. És, més aviat, una condició —si et menges tota la bleda, per postres hi haurà flam. “Si hagués sabut que series tan infeliç, t’hauria avortat” va dir la mare de Cioran al seu fill quan aquest tenia 24 anys. Això podria explicar moltes coses. H: No estarà dient que és una cosa genètica, no? —La mare sempre deia que, del pare, havia heretat la impaciència i el nas. D’ella, ni un duro. Heretar o no sempre era un maldecap. I quaranta-vuit. P: A veure, no està clara la seva etiologia, però en molts casos s’observa filiació genètica, sí. Alguns ho defineixen com una variant del desenvolupament infantil que pot comportar-li algunes dificultats en la seva relació amb el món al llarg de la seva vida —definitivament, en aquest cas la variant B no resultava tan reeixida com la A. Però ell no havia pogut triar. D: És incurable, doncs? No s’hi pot fer res!? Tan petit... —llums, càmera i... acció! P: No, enteneu-me. Es poden treballar encara alguns aspectes per donar-li un repertori d’eines que compensin la seva naturalesa i l’ajudin a funcionar millor. Però no es pot pensar en termes de curació. En Pau no pateix Neurotípia. En Pau és i serà sempre neurotípic —aquesta concatenació d’arguments precisos era un bon exemple de les seves capacitats de síntesi i anàlisi. La primera, l’havia perfeccionada llegint la sinopsi de les pel·lícules. La segona era genètica per via materna. 1

Terme encunyat per la comunitat autista per tal de designar la condició de tota aquella persona que no en forma part o, més àmpliament i des de la perspectiva tradicional, de tot aquell que no pateix cap trastorn mental. El concepte s’emmarca dins el moviment per la neurodiversitat i sorgeix de la substitució de la definició tradicional de normalitat per la de tipicitat i de la reconsideració d’alguns trastorns mentals com a diferents expressions de la neurodiversitat humana i no pas com a patologies.

32


H: I què vol dir ser neurotípic? Que té els seus moments? D’acord. Però no oblidem que és un nano, i amb els nanos, ja se sap. Jo en veig molts al parc que, déu n’hi do. La fan ballar magra als seus pares, i ningú s’ha dedicat a passar-los pel microscopi com han fet amb el meu fill —però heu mirat l’hora? I quaranta-nou, i quaranta-nou, i quaranta-nou. P: Tot això pot semblar molt subtil, és cert. Però amb el desenvolupament infantil cal estar atents als petits senyals d’alerta si volem intervenir a temps. Nosaltres ho hem vist clar. Reuneix força trets del perfil: gregarisme exagerat que no li permet concentrar-se prou, tenir iniciativa o atendre les feines individuals; desig patològic de comunicació que sovint resulta molt disruptiu a l’aula; tendència excessiva a la generalització i poca atenció al detall; marcada emotivitat i pobre funcionament lògic; gust preocupant per la fabulació que el porta sovint al terreny de la mentida; hipercinèsia i certa malaptesa motriu... —i tanca el marcador al seu favor perrrrr... golejada! D: ...Déu meu, és greu, doncs... —talleu, és bona! H: Què greu, ni greu! Escolti, però si en Pau és molt espavilat. Que no l’ha vist? I no serà que és superdotat i ningú no l’entén? Un d’aquells genis que de petits passen per dropos. N’hi ha molts: l’Einstein, en Mozart, en Dalí mateix. Fins i tot aquell quatre ulls del Windows, diuen, no? I no em dirà que no es guanya bé la vida, el del Windows? —“No hi ha polític que em desperti més simpatia i admiració que Hitler” és una frase d’Emil Cioran que desconeixia i que, d’haver conegut, mai hagués tingut el mal gust de pronunciar, perquè aquesta sí que ho deixava tot ben clar. I cinquanta-dos. P: De recursos cognitius no li’n falten, realment. Però aquest no és el tema. A més a més, la intel·ligència dels nens està en una evolució crítica fins als sis anys i abans d’aquesta edat qualsevol diagnòstic d’altes capacitats no seria seriós. En qualsevol cas, mireu, jo no hi comptaria gaire... —les seves amigues mai comptaven amb ella per res. I tot, perquè tenia una bona feina, dos màsters i una carrera. Elles només eren la roba que portaven. I allò no era seriós. Era ben clar, a més a més, que envejaven la seva superdotada capacitat de síntesi i anàlisi. Tot cuejava ja des de l’ institut. D: I ara què fem? P: No us atabaleu. Anem a pams. D: No, no. No podem perdre ni un minut. Diu que es poden fer coses, no? Ens pot recomanar algun especialista? O millor, una associació? En deuen haver, no, d’associacions de pares de nens neurotípics? —associació de pares de nens autistes, associació de pares de nens sords, associació de pares de nens amb TDAH, associació de pares de nens amb TGD, associació de pares de nens adoptats, associació de pares de nens celíacs, associació de pares de nens dislèxics, associació de pares de nens amb càncer, associació de pares de nens amb trastorns alimentaris, associació de pares de nens amb síndrome d’Asperger, associació de pares de nens amb altes capacitats, associació de pares de nens amb altres capacitats, associació de pares de nens precoços, associació de pares de nens procaços, associació de pares de nens infantils, associació de pares d’alumnes d’escola cristiana, associació de pares de nens amb sobrepès...

33


P: Acudir o no a una associació és una decisió molt personal que té a veure amb com voleu passar el dol —la lluna, la pruna vestida de dol. D: El dol? Quin dol!? –el dol era el que portava la mare des de la mort del pare. Vint anys de vestir de negre per ell i malparlar-ne a les sobretaules. H: Però quina bestiesa està dient! El nostre fill és ben viu, senyora, però què s’ha pensat! —malgrat haver-los enterrat feia poc, els seus pares no eren morts. El seu fill tampoc. Admetre era difícil. I cinquanta-tres. P: Em refereixo a l’acceptació, en psicologia vindrien a ser sinònims. És evident que vosaltres esteu immersos en el difícil procés d’entendre la pèrdua del fill perfecte que vau concebre un dia i acollir el fill real que us estem posant sobre la taula —en realitat havia de reconèixer que les amigues no la trucaven perquè tenia ínfules de superioritat i no sabia resumir, però admetre era difícil. H: Senyora, nosaltres no estimem al nostre fill perquè sigui perfecte. Ja ho sabem que no ho és i ens l’estimem igual, faltaria més! Però d’aquí a dir-nos que no està bé del cap hi ha un bon tros, no troba?! —recentment havia vist un documental que detallava les atrocitats que Hitler havia comès en nom de la perfecció. Ell sí que no estava bé del cap. I cinquanta-quatre. P: Mireu, em sap greu però no em podré estendre molt més perquè tinc una altra visita a continuació. Ja decidireu amb calma si busqueu el suport d’una associació o no. Si us sembla, us faig la derivació a la unitat de salut mental, que és el centre que continua la nostra tasca. Ara en Pau està força estable, però qui sap. Si mai fes una crisi de Neurotípia, allà us podrien atendre. A més a més, compta amb un excel·lent equip psiquiàtric que us podria indicar una medicació adient per controlar la simptomatologia més disfuncional —cremor i coïssor generalitzada, mareig i basques. Els símptomes d’intolerància eren ben clars. Necessitava tancar i derivar amb urgència. D: Però què està dient? Drogar el meu fill!? —El seu fill es deia Pau, tenia cinc anys, els cabells castanys i un somriure pigat molt trapella. Li agradaven els contes, l’espai i jugar a la placeta. No li agradava el futbol. Tenia la pell atòpica i, si no l’abrigava bé, de seguida li venia tos. Quan feia vent, li canviava l’humor. No havia anat a escola bressol. Havia tingut algunes dificultats d’adaptació al parvulari. Estava a punt de convertir-se en germà gran del bebè que estava gestant al seu ventre i a qui explicava acudits a través del melic. Feia sis mesos havia assistit a l’enterrament de l’àvia Paquita, la mare del seu marit. Hi hauria una medicació per tot això? H: Ja n’he tingut prou, marxem d’aquí —i cinquanta-cinc. Encara és a temps d’acomplir l’horari. Si no entra puntual a la feina després tot es complica i ha de treure un pam de llengua per poder enllestir i recollir a en Pau a la sortida d’escola. El millor moment del dia. L’únic al que no pot renunciar. Ni pot ni vol.

34


P: Escolteu, preneu-vos el vostre temps, d’acord? No ho fareu tot en un dia. Habitualment no procedim així, però mireu-vos l’informe, païu tot i, si us queda algun dubte, puc mirar d’arreglar l’agenda per organitzar una trobada extraordinària —la derivada d’arc cosinus és menys 1 partit per l’arrel quadrada d’1 menys ics al quadrat. Extraordinari. H: Vagi-se’n a la merda! —En mil bocins. Ella s’ho havia buscat per no saber resumir i ser profundament impuntual. No havia tingut més remei que explotar-li en plena cara. Mentre s’aixecava, va observar el paisatge hivernal a través del seu rostre foradat, inexpressiu i buit. P: Us entenc perfectament, no passeu pena, que no us ho tindré en compte. Aquesta reacció forma part del procés, ja ho veureu. Està descrit i ho veig cada dia, això —sense saber perquè havia començat a notar un fred intens al clatell que li estava fent venir mal de cap. Aquesta no era una reacció habitual de la seva intolerància. Es va aixecar a tancar la finestra que tenia darrera per controlar la simptomatologia més disfuncional de l’hivern. En fer-ho va sentir una lleu nostàlgia per les lliçons de matemàtiques de l’institut. D’aleshores ençà, la carrera, els màsters, la feina i tanta reunió de devolució amb pares dissortats l’havien foradada per tot arreu. Havia de reconèixer que estava tan buida com les seves amigues. Però admetre era difícil. En comptes d’això, la seva ment va viatjar fins al pati de l’escola del seu fill i es va entretenir en imaginar-se’l jugant a la pilota content com qualsevol dels altres nens que no tenien una mare psicòloga. El seu fill tampoc—. Tinc un nen sabeu? Personalment, us puc dir que em poso a la vostra pell i me’n faig al càrrec que ha de ser un tràngol molt dur que diagnostiquin el teu fill. I més encara si el diagnòstic és una condició tan complexa i de pronòstic tan incert com és la Neurotípia.

35


PREMI LOCAL POESIA I CONTES BREUS EL BALNEARI Iolanda Granados Camarasa


EL BALNEARI El cotxe va entrar en el camí que anava cap al balneari, va creuar el pati fet de pedretes blanques i es va dirigir cap a l’aparcament de l’establiment. Quan es va obrir la porta del vehicle, una dona va baixar i es va dirigir cap al maleter, d’on va treure una maleta petita amb rodetes, va estirar de la nansa i es va dirigir cap a la recepció. Abans però, va donar un cop d’ull a l’edifici d’estil neoclàssic i als voltants, on va veure una piscina exterior amb l’aigua fumejant. Va girar el cap i va pensar que estaria bé poder ficar-se dins mentre contemplava l’edifici i els magnífics jardins que el rodejaven. Quan havia entrat al recinte amb el cotxe ja havia quedat impressionada pel portal, també d’estil neoclàssic, sota el qual es va sentir com una nena petita que entra en un castell. Va mossegar-se els llavis i enfilant les escaletes que portaven a la porta, la va obrir i va entrar en la recepció. Es va dirigir al noi que estava darrere el taulell i li va comentar: -Bona tarda, em dic Rosser Costa i tinc una reserva feta d’una habitació de matrimoni per aquest cap de setmana. Després de teclejar a l’ordinador, el recepcionista, diligentment, li va donar la clau de l’habitació 200. De sobte va semblar que li volia comentar alguna cosa però amb un gest imperceptible va adoptar un somriure amable i li va desitjar una bona estada al balneari. La dona va pujar a l’ascensor fins a la segona planta, va caminar pel passadís fins a trobar l’habitació, va obrir la porta i va entrar. Què faig aquí -va pensar, mentre mirava l’habitació de sostres alts i finestres de fustes repintades de color verd aigua. Al mig, un llit de matrimoni li va recordar esfereïdorament que quan havien fet la reserva, ella i el seu marit, la relació es trobava en un punt una mica rutinari però encara amb dies genials on un pensava que valien la pena els 25 anys que havien compartit junts. Va deixar la maleta als peus del llit, la va obrir i va col·locar la roba que portava als penja-robes de l’armari. Estava una mica arrugada, tot i haver-la planxat al matí, i no tenia cap intenció que encara es rebregués més. Va entrar al bany per deixar el necesser i va mirar la banyera que, com la resta del mobiliari d’aquella cambra, tenia el mateix regust antic que la resta de l’habitació. De sobte, li va venir de gust fer un bany. Hi havia un potet de sals, juntament amb uns altres de gel i de xampú, una pastilla de sabó i una bosseta que si no s’equivocava era un espongeta per netejar-se les sabates. Darrere la porta hi havia un barnús blanquíssim de cotó que en la part superior esquerra portava el nom del balneari en lletres blaves. Als peus, unes sabatilles blanques fetes del mateix teixit, amb el corresponent logotip.

36


“Quin luxe”, va pensar. Es va despullar davant del mirall, que anava de paret a paret sobre la pica de bany. Era l’únic element que tenia un aire modern. En un tamboret anava deixant les diferents peces de roba: primer els pantalons, després les calcetes, el jersei prim, la camisa i els sostenidors. Abans s’havia tret les sabates i els mitjons que havia deixat ben posats al costat de la pica. Es va mirar al mirall, primer del dret, després del costat i aquest li va mostrar una dona entrada a la quarantena. Va mirar-se de prop la cara i el que va veure la va deixar satisfeta. Després es va posar recta i va veure els seus pits, els va tocar suaument, els va sospesar mentre pensava que no estaven tan malament. Eren de dimensions generoses, igual que les seus malucs “marca de família”, va pensar. Va somriure perquè, malgrat tot, el conjunt resultava... “què? agradable a la vista? Sensual amb aquell punt de maduresa que li donava la edat?”, reflexionà A ella li agradava, però el seu marit últimament no parava de dir-li que s’havia engreixat i que havia de perdre pes. Ella no ho veia així i, encara més, tenint en compte que ell també havia guanyat pes i mai se li havia ocorregut dir-li que començava a fer aquella panxa que els homes comencen a tenir a partir d’una certa edat, encara que estiguin prims. Se sentia acomplexada pel fet que la seva parella no fos capaç de veure el que les amigues valoraven en positiu quan tenien aquelles converses íntimes sobre homes i dones. “I què?” es va dir. Dues filles i encara conservava un cos que, sense estridències, mereixia un millor tracte que el que tenia als ulls de la persona amb qui havia compartit una quarta part de la seva vida. Va tancar l’aixeta, va tirar un polsim de sals i es va posar a dins. El contacte amb l’aigua calenta li va provocar una eriçada de pell, igual que la primera vegada que ell la va tocar. -T’agrada? - li va dir mentre l’acariciava suaument. Estaven tots dos nus al llit dels pares d’ella, que havien marxat tot el cap de setmana a la caseta que tenien fora. -Molt, m’encanta - li va respondre, mentre dins d’ella començava a sentir un desig que anava omplint totes les parts del seu cos. La va besar amb els ulls brillants, primer suau, després més profundament. Ella li tocava els cabells. El vi que havien begut durant el sopar s’havia emportat la vergonya que solia tenir en aquelles ocasions. -Segueixo? --li va preguntar mentre iniciava un recorregut descendent de carícies, petons i llepades cap al seu sexe. -Sí, si us plau-- es va deixar anar mentre contemplava com d’excitat estava ell. Després li va tocar a ella, va ser generosa o, almenys, així ho recordava, en acariciar-lo, en besar-lo i en tocar-lo. Després la va posseir fins que tots dos, en tempos diferents, van arribar a l’orgasme. Llavors, es van estirar satisfets un al costat de l’altre.

37


Així va ser el sexe durant uns quants anys. Recordava que no hi havia cap racó del seu pis que tingués possibilitats, perquè no era qüestió de fer-se mal, on no haguéssim mantingut sexe. L’aigua s’estava refredant. Va sortir de la banyera, va eixugar-se amb una tovallola immensa i suau i es va dirigir cap a l’habitació, es va vestir amb una altra roba i va baixar a la recepció on hi havia el mateix noi que l’havia atès. -El menjador, si us plau? -Al fons, giri a la dreta i al final del passadís el trobarà. Va seguir les indicacions i, quan va veure la porta, va respirar profundament. Sempre havia tingut una vergonya espantosa d’entrar sola en espais on ja hi havia gent. Va recordar que quan era adolescent i quedava amb la colla: sempre feia entrar abans el seu germà més gran perquè l’avises si els seus amics estaven a dins. No podia suportar el fet de recórrer l’espai que quedava al final dels futbolins i que, girant a la dreta, es trobés que els altres encara no havien arribat. Cap dels seus amics tenia el mateix comportament, si no hi havia ningú dels seus seien tranquil·lament i els esperaven, ella no. Es quedava als jardinets del costat de l’ateneu, que era el lloc de reunió del poble, sobretot dels joves i, quan veia que arribava algú dels seus coneguts, el cridava i entraven junts. Va obrir la porta i el cambrer la va acompanyar fins una taula, amb dues cadires, que quedava al fons, i on veia, sense dificultats, la resta de taules. Va demanar el sopar. El menú no era molt extens, però ella estava afamada, gairebé no havia dinat al migdia del disgust que portava i ara tenia molta gana. -Què beurà? -Una copa de vi que estigui bé. Li van portar el primer plat i la copa de vi, que va tastar amb prudència. Li va indicar al cambrer que li agradava i ell va acabar d’omplir la copa. Mentre sopava, es mirava a la gent de les altres taules. Hi havia famílies amb nens, parelles, homes i dones sols com ella. La majoria xerraven, les parelles sobre tot. El seus cossos i el volum de la veu li explicaven si estaven ben avinguts o no. Alguns, amb el posat seriós, xiuxiuejaven i per les cares ja s’intuïa que la seva relació no estava passant pel millor moment. Una crisi, va recordar la primera vegada que es van barallar. Feia poc que havia entrat en l’empresa on treballava actualment i li van proposar un curs. Es feia a Madrid, on estava l’ empresa mare. Tenia el transport, l’hotel i les dietes pagades. Duraria un parell de setmanes i li permetria posar-se al dia de les novetats del sector dels productes que l’empresa fabricava. Ella els dissenyava juntament amb un equip de cinc persones. Emocionada, va arribar a casa i quan li va comentar ell li va dir.

38


- No hi ha cap curs més a prop? - Doncs no, ja ho he preguntat. - Vaja! I tan important és que el facis? - Home, és una oportunitat excel·lent, pensa que aquest any es fa aquí. Pel que m’han dit cada any el fan en altres països d’Europa on tenen sucursals. Total, Madrid està a prop de Barcelona i si vols em pots venir a veure el cap de setmana. Ell no va dir res, la seva boca havia quedat en una línia recta i li defugi la mirada. Amb el temps va aprendre que aquesta conducta seria sinònim de la seva ràbia. No li va parlar durant la setmana prèvia al viatge. Ella intentava relativitzar el tema, intentava acostar-se a ell, li explicava com era d’important aquest curs... res no va canviar el seu comportament. El va fer, patint, però el va fer. El trucava cada nit per explicar-li què havia après aquell dia. Ell va passar de contestar amb monosíl·labs a interessar-s’hi. Ella es va sentir més tranquil·la. Quan es van retrobar a l’aeroport, ella el va mirar amb timidesa i ell, somrient, la va acostar suaument i li va fer un petó brevíssim, li va passar un braç per les espatlles i junts van marxar cap on ell havia aparcat. Ella es va sentir emocionada després del patiment previ al seu viatge i amb molta tendresa li va comentar: -Vull viure amb tu sempre, sempre. Ell va abraçar-la fort sense dir res. No calia. Van tenir altres baralles, per motius diferents, que s’anaven intercalant amb moments molt bons. Com a parella, estaven bé. Planificaven viatges , tenien converses interminables i encontres sexuals molt plaents. Ja no tenien la freqüència d’abans, ni ho feien a qualsevol racó del pis, però seguia estant molt bé i tots dos gaudien molt. Es va aixecar de la taula sense prendre les postres. Havia begut dues copes de vi al sopar i va ser capaç de recórrer el menjador sense abaixar el cap i encongir-se, com feia habitualment. En sortir, va veure una porta transparent que donava a un bar, en la qual no s’havia fixat quan havia anat a sopar. “Perquè no?”, es va dir mentre obria la porta i anava cap a la barra. A casa, de vegades prenien un licor durant el cap de setmana, i no tots, que els feia estar molt relaxats i riure molt, més del que era habitual. Ell era molt seriós i una copa de licor el feia desinhibir-se i ser molt divertit. Va demanar un Baileys. Li encantava, esperava una mica mentre els glaçons es desfeien i, ben fresquet, se l’anava prenen a glopets. -Hola, t’importa que segui aquí? –va dir un home. Ella va mirar la barra, que encara tenia seients buits, però la vergonya, malgrat l’alcohol, li va impedir contestar-li. Només va fer un gest amb el cap que indicava que no l’importava. Van parlar de banalitats. En realitat, bàsicament va parlar ell mentre ella

39


l’escoltava interessada. En un moment de la conversa, ell va comentar-li que s’acabava de separar, que la seva dona l’havia enganyat i que malgrat que tan sols havia estat una vegada, segons li havia explicat, se li havia fet insuportable continuar vivint amb ella. Ella el va mirar i va pensar que estava molt bé físicament, que la seva conversa era interessant i que anímicament estava ensorrat. El va mirar de nou als ulls i va veure el seu interès d’anar més enllà. - Marxo a dormir -va comentar, mentre baixava del tamboret i agafava la seva bossa. - T’acompanyo? - No, no cal, sé arribar sola - No ho poso en dubte, però hauria estat bé poder anar amb tu. Sense respondre, ella va girar-se i, enfilant les seves passes cap a la porta, sent conscient que ell la mirava, va sortir del bar. Va recorre el passadís, va saludar el recepcionista i va anar cap a la seva habitació. Quan va tancar la porta, el seu pensament es va centrar en el motiu pel qual havia decidit anar al balneari sola. Havia de prendre una decisió i estar amb un altre home, ara, li semblava fora de lloc. Potser en un altre moment no hauria dubtat però ara tenia massa en què pensar i no estava per res més. De fet, havia d’haver anat amb el seu marit, però ell no estava d’acord en ocupar l’habitació que ella havia escollit. L’havia triat perquè l’estada al balneari havia estat un regal de la seva família, quan ella va fer els 45 anys. Ella li va demanar que l’acompanyés. Ell volia una habitació de l’ala més moderna, ella estava encantada de gaudir d’ una habitació on, malgrat la restauració, tenia l’encant dels anys que portava obert el lloc i a ella li agradava imaginar quines coses havien passat entre aquelles quatre parets. Aquesta elecció havia provocat una baralla entre els dos i ell li va plantejar que, o escollien la que ell volia, o no hi anava. I no va anar perquè ella no va canviar de parer i no va canviar perquè estava cansada de discutir i un regal fet amb molta il·lusió s’estava convertint en un verí entre ells dos. Va posar-se la camisa de dormir, es va rentar les dents i es va ficar al llit. Va agafar una de les capçaleres, la va abraçar i va sentir-se infinitament sola, es va posar a plorar. Degué quedar-se adormida després, perquè quan va obrir els ulls entre les escletxes del porticó entraven rajos de sol que il·luminaven, tènuement, l’habitació. Es va aixecar, els va obrir i des del balcó es va mirar la gent que estava ja a la piscina. Uns practicaven exercicis dirigits per un monitor i altres simplement gaudien de l’aigua calenta. Aquesta provenia d’una font propera al balneari i que, segons havia llegit, passava per un procés de refredament artificial per abaixar la temperatura de 70º a 38º, sense perdre les propietats medicinals i fent-la apte pel bany.

40


Va trucar a la recepció i va demanar que li pugessin l’esmorzar, un cafè amb llet i unes torrades amb melmelada. Va aprofitar per rentar-se la cara i pentinar-se, es va posar el banyador, el barnús i les sabatilles. En aquell moment van trucar a la porta, va obrir i va indicar al cambrer que deixés la safata en la taula que hi havia a la terrassa. -Perdoni, he demanat hora per fer un tractament amb fang, em podria indicar on he d’anar? -- a l’arribada, havia oblidat preguntar-ho al noi que la va atendre. - Només ha d’agafar l’escala que es troba a l’esquerra de la principal i anar fins el soterrani. Allí és on es fan els tractaments. -Voldrà que li facin l’habitació mentre és fora? –va dir, mentre feia un gest amb la mà i mirava el llit de matrimoni només desfet per un cantó. -No, no és necessari, quan surti de l’habitació trucaré a recepció perquè vinguin a recollir la safata. Ella el va acompanyar fins a la porta, es va girar i va anar fins al balcó i, seient en una cadira, va començar a menjar el que li havien portat. De tant en tant, mirava la piscina plena de gent, on havia decidit no anar. Arribar vestida amb el barnús, treure-se’l davant els banyistes i ficar-se en una piscina plena de gent li causava una incomoditat innecessària, va pensar. S’aniria a fer el tractament que, segons deia el fulletó de l’establiment, resultava molt gratificant, relaxant i beneficiós per la pell. Va trucar a recepció indicant que podien recollir la safata i que no volia que li fessin l’habitació. Va insistir, no fos cas que el cambrer no hagués donat el missatge. Quan va arribar al soterrani, després de baixar per les escales on hi havia un moviment amunt i avall de gent en barnús com ella, es va dirigir cap a un taulell. Una noia li va indicar quina era la seva cabina, li va demanar que s’anés despullant mentre arribava la esteticien. Va entrar a un recinte petitíssim, on amb prou feines cabia una llitera de fer massatges. Va fer el que li havien dit però es va posar el barnús perquè no sabia qui podia entrar. Uns segons després, una noia va obrir la porta, la va saludar i, posant un plàstic gruixut sobre la llitera, li va indicar que s’estirés. -Ara li posaré argila calenta per tot el cos i l’embolicaré amb aquest plàstic. A la cara també li farem una mascareta i s’haurà d’estar uns vint minuts. Li posaré unes mantes per sobre perquè no passi fred. Li donaré aquest comandament i, si necessita quelcom, m’avisa. Va fer tota l’operació que li havia descrit. De sobte es va trobar embolicada com una mòmia, com ella embolicava les seves nenes quan eren bebès i ploraven. Això les feia sentir protegides mentre ella podia fer les coses de la casa. El tema dels fills va complicar la relació, ell només en volia tenir un. Quan va néixer la nena estava extasiat i va assumir les seves tasques paternes com si ho hagués

41


fet tota la vida. Ella estava encantada i, malgrat les nits sense dormir que se les tornaven, perquè estàvem destrossats, eren una petita família feliç. Quan es va quedar embarassada de nou, la relació es va estroncar greument. Ella tenia el desig de continuar endavant però ell no volia que ho fes. Va ser la primera vegada des que havien començat la convivència que no va sentir cap culpabilitat i va defensar la seva postura fermament. Llavors va passar dos mesos sense dirigir-li la paraula. Arribàvem de la feina, ella amb la nena que havíem recollit prèviament de casa de la sogra, es saludàvem amb cortesia i fèiem el que toqués fer sense dir res i gairebé sense mirar-se. Ell va fer un canvi de torn a la feina, treballava durant la nit, li va dir que així guanyaria més diners. Ella va saber que es canviava per eludir la seva responsabilitat. Com l’altre embaràs, tot va anar perfecte però quan va néixer la nena la cosa va canviar. Des de la primera nit va ser un bebè ploraner fins als dos anys. Ja no podia comptar amb ell i es moria cada cop que, en la solitud de la seva habitació, la nena iniciava el seu concert de plors que s’allargava nit darrera nit. La va portar al pediatra i li va dir que no tenia res, la va canviar d’habitació, la va deixar plorar.... Amb el seu marit coincidien a l’hora de dinar perquè durant el matí ell descansava. La gran estava a la llar d’infants i la petita feia la migdiada, aquesta era l’única estona del dia que era capaç de dormir unes sis hores seguides. Xerraven mentre feien l’àpat i després, ella també necessitava anar a dormir desesperadament perquè sabia que li esperava una altra nit d’insomni. Ell no veia o, no volia veure, la seva cara de cansada, l’avorriment de sentir-lo i sobretot la ràbia que la consumia perquè ell s’havia desvinculat de les nits amb el seu canvi d’horari. Mai no li va dir res. Quan va tornar a la feina, hi havia dies que estava tan cansada que trucava per dir que arribaria més tard i que ja ho recuperaria. L’empresa era d’articles per a mares i nens, dirigida per una dona i amb una política de conciliació familiar que resultava poc comú en aquella època, quinze anys abans. Va començar a tenir fred, el fang havia perdut l’escalfor i ella havia deixat de sentir-se bé amb el tractament. Va picar el comandament, mentre es deia que els pensaments que havia tingut li recordaven una de les èpoques més dures de la seva relació de parella on havia començat a odiar el seu marit. Era cert que ella havia triat seguir endavant, però mai s’hagués imaginat que ell fos capaç de desvincular-se de la situació que vivia cada nit. No el podia ni veure i, de fet, ara era ella qui no li dirigia la paraula, en part pel cansament i en part perquè pensava contínuament que, per estar d’aquesta manera, millor separar-se. No ho va fer. Amb el temps, la petita va començar a dormir cada dia més

42


hores fins que va ser capaç de fer-ho durant tota la nit. Ell va fer un canvi i de cop va assumir les tasques ingrates de la criança dels fills. Veure’l com era d’afectuós amb les nenes li compensava la carència de mostres d’estimació cap a ella. Va entrar la noia i li va treure les mantes. Ella, llavors, ja tremolava. La va ajudar a aixecar-se i li va explicar que ara aniria a una banyera on es rentaria. Embolicada en el plàstic, va sortir de l’habitació per una altra porta on l’esperava una banyera plena d’aigua calenta. Als dos costats hi havia unes cortines opaques per donar intimitat. Va treure’s els plàstics del cos i, gotejant fang, va entrar en l’aigua bullint amb una sensació de plenitud. Quan ja tenia la pell neta, va sortir de la banyera, es va assecar, es va posar el banyador i el barnús que, en contacte amb la seva pell li va provocar un calfred molt agradable, va ficar els peus a les sabatilles i es va dirigir a la seva habitació. Es va vestir amb roba còmoda i se’n va anar a passejar pel poble mentre es feia l’hora de dinar. Pensava en com li hagués agradat que les coses fossin d’una altra manera entre ells dos, que ell la pogués entendre i l’escoltés com ella feia amb ell. Que cada cop que obria la boca per explicar-li quelcom no li donés consells, tan sols volia que l’escoltés, les solucions ja li preguntaria si ho necessitava. “Vull que em demanis com ha anat el dia com jo faig amb tu. Vull que m’abracis sense cap motiu, que em facis petons quan arribes i quan marxes. Vull, vull i vull.” En contrapartida, ella li oferia compartir les amistats que havia fet durant els anys i que ell sempre havia rebutjat, malgrat no tenir cap amic. Ser amable quan se sentia irritada per comentaris que ell feia, bé sobre seu físic, sobre el seu treball o bé de les persones que ella estimava, amics inclosos. Respectar els seus moments d’angoixa i no fer-li preguntes. Mantenir sexe amb ell encara que en un principi no li vingués de gust per com se sentia tractada. Parlaven molt, seguien compartint idees i activitats, però s’havien instal·lat en una monotonia i encara més ara que les nenes ja eren adolescents. Volia avivar la relació. Com fer-ho, ho desconeixia però ho podien parlar. Era clar que ell també hauria de tenir ganes de fer canvis. Era això o separar-se. Tenia ella ganes de lluitar la relació? Preferia que morís de cop? Era per aquest motiu que havia obviat les mirades tant del recepcionista com del cambrer quan va ocupar l’habitació de matrimoni. No li havia donat la gana de canviar-la perquè era allí on volia estar. Era per aquest motiu que no s’havia deixat acompanyar per l’home que va conèixer en el bar. No li venia de gust el sexe pel sexe, era una alternativa que en aquests moments no li solucionava res i encara hauria perdut el temps amb una persona que també tenia els seus problemes com ella. Llavors ho va veure clar, molt clar i va prendre una decisió. Va donar la volta i va tornar cap al balneari, ara sabia què havia de fer. Va arribar a l’entrada, va obrir la porta i va anar cap a l’habitació. Un cop a dins, va arreglar la maleta i va mirar per última vegada aquelles parets, ara tenien una història per explicar, la seva.

43


Poesia contes breus 2017 internet (2)  
Poesia contes breus 2017 internet (2)  
Advertisement