P: Acudir o no a una associació és una decisió molt personal que té a veure amb com voleu passar el dol —la lluna, la pruna vestida de dol. D: El dol? Quin dol!? –el dol era el que portava la mare des de la mort del pare. Vint anys de vestir de negre per ell i malparlar-ne a les sobretaules. H: Però quina bestiesa està dient! El nostre fill és ben viu, senyora, però què s’ha pensat! —malgrat haver-los enterrat feia poc, els seus pares no eren morts. El seu fill tampoc. Admetre era difícil. I cinquanta-tres. P: Em refereixo a l’acceptació, en psicologia vindrien a ser sinònims. És evident que vosaltres esteu immersos en el difícil procés d’entendre la pèrdua del fill perfecte que vau concebre un dia i acollir el fill real que us estem posant sobre la taula —en realitat havia de reconèixer que les amigues no la trucaven perquè tenia ínfules de superioritat i no sabia resumir, però admetre era difícil. H: Senyora, nosaltres no estimem al nostre fill perquè sigui perfecte. Ja ho sabem que no ho és i ens l’estimem igual, faltaria més! Però d’aquí a dir-nos que no està bé del cap hi ha un bon tros, no troba?! —recentment havia vist un documental que detallava les atrocitats que Hitler havia comès en nom de la perfecció. Ell sí que no estava bé del cap. I cinquanta-quatre. P: Mireu, em sap greu però no em podré estendre molt més perquè tinc una altra visita a continuació. Ja decidireu amb calma si busqueu el suport d’una associació o no. Si us sembla, us faig la derivació a la unitat de salut mental, que és el centre que continua la nostra tasca. Ara en Pau està força estable, però qui sap. Si mai fes una crisi de Neurotípia, allà us podrien atendre. A més a més, compta amb un excel·lent equip psiquiàtric que us podria indicar una medicació adient per controlar la simptomatologia més disfuncional —cremor i coïssor generalitzada, mareig i basques. Els símptomes d’intolerància eren ben clars. Necessitava tancar i derivar amb urgència. D: Però què està dient? Drogar el meu fill!? —El seu fill es deia Pau, tenia cinc anys, els cabells castanys i un somriure pigat molt trapella. Li agradaven els contes, l’espai i jugar a la placeta. No li agradava el futbol. Tenia la pell atòpica i, si no l’abrigava bé, de seguida li venia tos. Quan feia vent, li canviava l’humor. No havia anat a escola bressol. Havia tingut algunes dificultats d’adaptació al parvulari. Estava a punt de convertir-se en germà gran del bebè que estava gestant al seu ventre i a qui explicava acudits a través del melic. Feia sis mesos havia assistit a l’enterrament de l’àvia Paquita, la mare del seu marit. Hi hauria una medicació per tot això? H: Ja n’he tingut prou, marxem d’aquí —i cinquanta-cinc. Encara és a temps d’acomplir l’horari. Si no entra puntual a la feina després tot es complica i ha de treure un pam de llengua per poder enllestir i recollir a en Pau a la sortida d’escola. El millor moment del dia. L’únic al que no pot renunciar. Ni pot ni vol.
34