16
SomGarrigues • del 7 al 20 d’agost del 2009
Reportatge
Més enllà de Barcelona, la Setmana
Aquests dies es commemora el centenari d’uns fets que van sacsejar el país. La guerra del Rif va ser el detonant amb una sola imatge, la dels convents de Barcelona en flames, i poc se n’ha parlat del que va succeir arreu de C
Reproducció de l’aquarel·la feta per Carles Vallalta en commemoració dels fets de la Floresta.
Jordi Soldevila•Historiador Universitat Pompeu Fabra
La imatge ha distorsionat la realitat. Les espectaculars fotografies de la Barcelona revoltada han amagat la realitat de comarques durant la Setmana Tràgica. Tan sols el llibre col·lectiu La Semana Trágica en Catalunya, publicat per Nabla Ediciones (2009), ha permès veure què havia succeït més enllà de Collserola. Els antecedents de la Setmana Tràgica cal buscar-los a principis de juliol de 1909, quan un grup de rifenys, aleshores colònia espanyola, va atacar uns treballadors del ferrocarril prop de Melilla. El govern espanyol va reprimir amb duresa l’atac, cosa que va provocar l’aixecament en massa de la població autòctona, donant lloc a una guerra oberta. Al mateix temps, el govern va cridar a files milers de reservistes, però va permetre que els fills dels rics s’escapolissin de la crida mitjançant el pagament d’una quantitat en metàl·lic. El dia 22 de juliol, a Terrassa ja hi havia hagut un nombrós míting que visibilitzava l’ampli suport que tenia el moviment contrari a la guerra. Finalment, el 26 de juliol es va convocar vaga general i s’iniciava així la revolta contra l’embarcament de tropes cap al Marroc. Els actors La qüestió de fons d’aquella guerra era preservar l’explotació i la propietat de les mines de ferro i
La qüestió de fons de la guerra era l’interès de la burgesia espanyola a les mines del Rif
plom que explotava la burgesia espanyola. El Marqués de Comillas o el mateix Alfons XIII hi tenien inversions, que corrien perill amb la revolta anticolonial rifenya. Tant la redempció d’anar a la guerra per part dels rics, com els interessos de l’alta burgesia a la zona del Rif feien de les classes populars la carn de canó de la guerra i l’epicentre de la futura revolta. El dia 24 s’havia creat un comitè amb participants diversos: socialistes, anarquistes i sindicalistes; i, entre aquests, s’hi va abocar especialment la recent creada Solidaritat Obrera, precedent de la futura CNT. Per la seua banda, els republicans també mostraven la seua oposició a l’embarcament de tropes i a la mateixa guerra. El recent nascut nacionalisme republicà, encara integrat a Solidaritat Catalana, va tenir poc protagonisme a la capital catalana, però sí que en va tenir força a comarques, que és on va rebre també bona part de la repressió posterior. En canvi, el republicanisme radical de Lerroux, exaltat en el llenguatge i gens interessat en la subversió de l’ordre social sobre el qual els mateixos quadres del partit se sostenien, va negar-se a capitanejar la revolta. Inici de la revolta El primer dia de vaga, el 26 de juliol, comença amb una parada general que va consolidantse a mesura que passa el matí a Barcelona, però no a la resta del país, on s’esperen notícies d’allò que succeeix a la capital. A la tarda, l’exèrcit ocupa els carrers i es produeixen els primers enfrontaments i barricades, que suposen el pas de la vaga a la revolta. Se suspèn la premsa i queden interferides les comunicacions. A diverses poblacions, com Sabadell, Mataró, Badalona, Granollers o Sitges també secunden la vaga. Els enfrontaments prenen força a Sabadell i Mataró, on una jun-
|Arxiu de Fèlix Martín|
A Ponent, els moments de màxima tensió es produeixen a les Garrigues
Els diputats Francesc Macià i Joan Moles, clau en l’alliberament dels detinguts Mobilitzacions a Barcelona pels represaliats.
ta revolucionària pren l’ajuntament i decreta el tancament de l’església. Els dies següents també es passa de la vaga a la revolta a ciutats com Manresa, Igualada, Olot, Vilanova i la Geltrú, Berga, el Vendrell, Girona o Alcoi, i a pobles com Anglès, Calonge, Palamós, Puig-reig, Fígols i alguns del Maresme com Malgrat i el Masnou. Pel que fa a les terres de Ponent, poblacions com Cervera, Tàrrega, Lleida, Mollerussa, Balaguer, Bellpuig i Agramunt s’afegeixen a la vaga i en alguns hi ha també aldarulls. Tanmateix, és a les Garrigues on la tensió arriba a l’extrem. Les Garrigues, la punta de llança del moviment a Ponent A Lleida, amb la premsa suspesa, les notícies que arriben ho fan a través dels viatgers del tren arribats de Barcelona. El dia 27 ja s’ha posat en marxa la vaga, amb arbequins i borgencs patrullant pels carrers i assegurant l’aturada. L’endemà, dimecres 28, sembla que hi ha alguns petits enfrontaments pels carrers. També es
produeixen algunes detencions. A Juneda, aquell dia, els aldarulls es tradueixen en la crema de travesses del ferrocarril, agulles, pals de telègrafs i l’intent de destruir ponts del ferrocarril. A la Floresta, la intervenció d’un nombrós grup provinent d’Arbeca i les Borges (i possiblement d’algun altre poble, com Juneda) acaba amb l’incendi d’un tren. El motiu era evitar que “salieran varios reclutas, para incorporarse a filas”1. El Pallaresa del dia 30 de juliol recull que “numerosos grupos, en su mayoria de Arbeca, trataron de impedir que se incorporasen a filas algunos soldados; obligaron a cerrar los establecimientos, rompieron postes del telégrafo en una extensión de dos kilómetros”. Al vespre Juneda, Arbeca i les Borges es veuen ocupades per forces de la Guàrdia Civil i s’hi fan detencions. Malgrat no tenir repercussió en forma d’aldarulls, la vida als pobles es va veure influïda per aquells fets i els diferents grups polítics es van posicionar. El cas de l’Albi reflecteix clarament com es va viure la tensió a pobles més petits. El Correo de Lérida del 6 d’agost deia que “los elementos sin Dios ni Patria que han devasta-
|foto: fund. F.L. Caballero|
do Barcelona [...] también perrean en esta [Albi] cantando de noche coplas infamantes y amenazadoras contra el clero y persones de órden y excitando a la sedición de día y de noche con bravatas públicas de que hicieron poco en Barcelona, hay que resistir al llamamiento de reservistas y acabar con sacerdotes y religiosos”. Detinguts i presos A les Borges, el dia 29 de juliol, Francesc Macià es persona a la caserna de la Guàrdia Civil per demanar l’alliberament dels detinguts del dia anterior, “logrando se apaciguaran los ánimos; habiendo sido puestos en libertad los detenidos”. Dies més tard, concretament el 7 d’agost, Francesc Macià i Joan Moles, diputats a Corts per les Borges i Lleida per Solidaritat Catalana, visiten el Capità General demanant que siguin alliberats els altres detinguts. Es recullen els fruits uns dies més tard, segons La Publicidad del 19 d’agost, que anuncia que “han sido puestos en libertad provisional todos los que fueron detenidos en Arbeca”. El dia 5 d’agost, El Pallaresa fa públic que han quedat restabler-