6
SomGarrigues •del 29 de desembre del 2006 a l’11 de gener del 2007
L’ENTREVISTA
Joan Botam (Les Borges Blanques)
J
oan Botam (Les Borges Blanques, 1926) fa més de mig segle que viu fora del poble. Se’n va anar per ingressar a l’ordre dels frares caputxins, del qual va ser provincial. Això li va permetre dedicar-se a la reflexió intel·lectual i esdevenir un autèntic humanista. Amable en les formes i profund en els continguts, conversar amb ell és un autèntic plaer, per això ho publicarem en dues parts. Malgrat els seus 80 anys i els records que
evidentment guarda a la memòria, aquesta vegada no hem volgut parlar de passat ni de fets històrics –malgrat ser figura clau de La Caputxinada, el 1966- sinó que hem campat per terrenys més abstractes però no menys realistes. Els coneixements de les vicissituds de l’ésser humà i dels racons de l’intangible, en definitiva, el seu cap clar ajuden, sens dubte, a interpretar el present i encaminar el futur.
“La solitud radical és la mort. L’intercanvi és vida” Miquel
“La crisi de la postmodernitat reclama més participació democràtica”
“A l’hora de construir una societat benestant s’ha de comptar amb tothom”
“Cada vegada hi ha més gent que està de tornada de les imposicions i prioritza la pròpia consciència”
“El principi masculí imposa autoritat, el de maternitat no imposa, sedueix”
Andreu Miquel Andreu • El dia de l’homenatge va defugir l’elogi personal i va parlar més de subjecte col·lectiu. A què es referia? Joan Botam • Això per mi és una experiència, en el sentit que tal com he anat seguint la meva trajectòria, des de la meva identitat, des de la meva consciència i de la meva reflexió, m’he adonat que la majoria de les coses no les he triat, sinó que d’alguna manera m’han anat venint, m’han anat invitant. I en diàleg a aquestes circumstàncies, que em vénen de fora però que m’impacten a dins, ho miro des d’una síntesi que evidentment, en ordre dels resultats, no és individual, sinó que és personal. I personal vol dir que comporta una dimensió social. I per tant, en aquest sentit, entenc que hi ha un subjecte ampli, diguem-ne compartit. I que després he vist en la filosofia d’alguns pensadors postmoderns que aquesta és en realitat la condició humana, és a dir, que som relacionals ja de naixença, pel fet d’existir. A qualsevol experiència humana si li trenques les relacions és la mort. La solitud radical és la mort, mentre que l’obertura, l’intercanvi, el diàleg és la vida. I en aquest terreny m’hi sento còmode, perquè no és un caprici o una arbitrarietat, sinó que és una cosa vinguda, compartida i, per tant, que és de tots, no hi ha un mèrit personal. M.A. • Aquest subjecte ampli i els sentiments de pertinença a la col·lectivitat estan en crisi? Hi ha moltes circumstàncies compartides, però se n’és conscient? J.B. • Tinc la impressió que no està en crisi. Millor dit, sí que ho està però en el sentit d’una crisi positiva. No tota crisi és negati-
va; la crisi és lluita, tensió dialèctica, forta. Però aquesta crisi, al meu entendre, obeeix a una exigència d’obertura, de diàleg, d’aproximació i d’identificació social. En el nostre cas concret, per exemple, venim de visions culturals i socials molt dirigides, molt estructurades de dalt a baix, en què el factor autoritat, sigui dictatorial o fins i tot de partits, la societat, i sobretot els seus corrents de pensament des de la modernitat a la postmodernitat busquen alliberament, manifestació d’allò que hi ha de viu, d’imaginatiu, de creatiu, però en un procés a la inversa, que va de baix cap dalt. Tenim necessitat de principis ordenadors, de referents d’autoritat, però tenim tanta més necessitat que això sigui educatiu, estimulant de totes les energies i possibilitats en ordre a la realització no només personal sinó de la societat. En aquest sentit, la crisi de la postmodernitat és en funció de més participació democràtica, de més participació de poble a poble. Si la crisi s’orienta en aquest sentit, benvinguda sigui. M.A. • Suposo que aquí és on entra en joc el diàleg del qual vostè és tan partidari. J.B. • Hi entra, sí. Perquè a partir d’aquí un s’adona que ens necessitem mútuament, que en tot el que és per al benestar social i la creixença de la societat ha de comptar amb tothom, amb els malalts i els sans, amb els d’una ideologia i els d’una altra, amb els creients i no creients, amb tothom, perquè el col·lectiu, la ciutat diguem-ne, necessita ser de tothom i per a tothom. Llavors, el fet de participar de la construcció d’aquesta ciutat –el president Maragall, en una de les seves intuïcions en deia una societat convivencial, i no està mal pensat-, aquesta convivència no és una realitat estàtica, és vida, és intercanvi, i aquest intercanvi, a nivell de la vida humana, es fa a través de la comunicació. I
és que el diàleg no és una experiència acadèmica, un debat d’uns savis al voltant d’una taula, sinó, com diu un dels meus mestres preferits, Raimon Paniker, la relació intrapersonal, és a dir, que des d’allò més profund que tenen la teva persona i la meva a l’hora de comunicar-nos hi ha un esforç de retrobament en un espai comú, i d’això en diem diàleg. I aquest diàleg és important a l’hora de configurar un projecte, que no és ni teu ni meu sinó el resultat d’aquest intercanvi, i després la capacitat d’anar-lo revisant sobre la marxa, en el benentès que podem equivocar-nos. Un de sol es pot equivocar, però quan ho fan tots junts aquell error els enforteix en la seva vinculació. M.A. • Es fomenten prou les ocasions per practicar el diàleg, els espais de trobada i participació? Fins i tot es defugen, no? J.B. • Depèn de l’escenari en què et situes. Hi ha associacions, moviments, experiències en les quals aquest intercanvi passa moltes dificultats. Una d’elles, per exemple, en les ideologies, o en els partits basats en una ideologia; una altra les esglésies, sovint estructurades des d’un líder, des del pensament d’una gent que està al capdamunt i les altres no tenen dret a pensar... Perquè a vegades un té la impressió que des d’aquestes instàncies t’estalvien la feina de pensar. Però, a desgrat d’això, que no és el meu escenari tot i considerar-me catòlic, veig en les bases, les bases socials, cada vegada més alliberament d’allò que és viu, espontani, creatiu, i d’alguna manera fins i tot sense traumes. Hi ha molta gent -sobretot entre els joves, els moviments, les persones obertes amb les problemàtiques reals- que està de tornada de les imposicions i valora molt més els criteris formats a través de la pròpia consciència.
M.A. • Si aquesta consciència no es fomenta, a través de l’educació, no pot quedar coix el qüestionament de l’autoritat? J.B. • Potser tens tota la raó. I és que aquestes coses les plantejo des d’un punt de vista diguem-ne radical i de pensament i teoria, però això reclama pedagogia, temps i fins i tot valors a primera vista insignificants. És a dir, des del meu posicionament radical antiguerra no puc girar la cara a un militar, com a persona no, ja que totes em són entranyables i pròximes. Ara bé, en funció de les creences o les ideologies no només tinc el dret, sinó l’obligació de manifestar el que penso. Una vegada manifestat això llavors hi ha d’haver una cultura de la tolerància, del respecte, però que no és una actitud passiva, de tancar els ulls a la realitat. El dia de l’homenatge, per exemple, a propòsit de l’alcaldessa de les Borges se’m va preguntar si preferia alcalde o alcaldessa. Mira, en profunditat, cada vegada veig més la necessitat d’un règim de matriarcat. Perquè el principi animus, masculí, home, imposa estructura, imposa autoritat, mentre que el principi maternitat, feminitat, sensibilitat, cor d’alguna manera no imposa res però sedueix. I aquesta seducció de la convivència és el que hauria de guiar els éssers humans en aquestes diferències de gènere, però també en les diferències ideològiques o qualsevol altres. La diferència és la gran riquesa de l’experiència humana, però perquè això es cregui d’aquesta manera, com un mosaic, sinó perquè la línia conductora de la bellesa d’aquest mosaic és que hi hagi una relació, respectuosa, que vol dir receptiva i alhora activa, mirant més endavant l’un i altre, que d’alguna manera significa una cultura. Una cultura de convivència i una cultura de pau, i això, com dius, reclama una pedagogia, a l’escola, al carrer, a l’entorn familiar, etc.