Issuu on Google+

     

 

     

Projecte  La  llum  a  les  ones   Treballs  seleccionats     Col·legi  Casp,  curs  2012-­‐2013   http://bit.ly/llao_Casp      


1r  de  batxillerat  

 


Senzilla  complexitat   Tot  i  alhora  res.   Escolta-­‐la,  sent-­‐la  i  assaboreix-­‐la,   imperceptible  menys  pels  ulls,   la  llum  és  la  música  del  silenci.     Com  una  persona  guarda  un  secret   la  llum  amaga  l’arc  de  Sant  Martí:   una  cursa  de  colors,     refraccions  i  desviacions.     Miralls,  ombres  i  jocs  infinits.   Viatjant  sempre  en  línia  recta   les  ones  t’acaricien.   Quina  veu  més  dolça!     T’imagines  un  món  sense  llum?   La  veu  de  l’univers  silenciada:   el  regne  de  l’obscuritat:   la  presó  d’un  món  sense  sentit.  


Luces  cegadoras   Nos  encontramos  en  el  desván  lúgubre  de  una  mansión,  ocho  pequeñas   ventanas  y  ningún  tipo  de  decoración  en  aquellas  enormes  paredes,  me  acerco   al  pequeño  foco  de  tenue  luz  que  emana  de  una  de  las  ventanas.  La  SRA.   BLANCO,  el  ama  de  llaves,  junto  con  el  SR.  PRADO  y  la  SRTA.  AMAPOLA   esperan  pacientes  en  el  amarillento  sofá  mientras  que  la  SRA.  CELESTE  y  el   PROFESOR  MORA  intentan  apaciguar  a  sus  empleados,  quienes  parecen  muy   alterados  por  los  variopintos  rumores  que  han  estado  corriendo  durante  la   semana,  y  el  CORONEL  RUBIO  da  vueltas  sobre  sí  mismo,          algo  alejado  del   grupo.  Todos  esperan  a  que  diga  algo,  y,  aunque  no  sé  muy  bien  cómo   empezar,  lo  hago:   YO:  Parecía  un  crimen  perfecto,  el  más  perfecto  que  jamás  me  había   encontrado,  pero  el  asesino,  como  ocurre  en  todas  las  novelas,  ha  cometido   un  error:  no  haber  caído  en  que  yo  investigaría  el  caso.   Todos  los  presentes,  incluso  el  nervioso  CORONEL  RUBIO,  clavan  en  mí  su   mirada.  La  tensión  crece  de  forma  exponencial.  Noto  que  el  asesino  se  está   mordiendo  el  labio  superior  y  tiene  los  ojos  extremadamente  abiertos,  parece   que  su  serenidad  zozobra.   YO:  Todos  ustedes  tenían  motivos  suficientes  para  matar  al  mayordomo.  Por   ejemplo,  usted,  Sra.  Blanco,  le  tenía  un  gran  odio  después  de  que  él  matara   accidentalmente  a  su  gato. SRA.  BLANCO:  ¡Yo  jamás  habría  matado  a  nadie  por  esa  frivolidad! YO:  No  estoy  diciendo  que  sea  así.  Todos  ustedes,  al  igual  que  la  Sra.  Blanco,   tenían  un  móvil  que  les  podría  haber  impulsado  a  llevar  a  cabo  este   asesinato:  la  venganza. CORONEL  RUBIO:  (gritando  vehementemente)  ¡¿Quiere  dejarse  de  discursos   y  decirnos  ya  quién  es  el  canalla  que  mató  al  mayordomo?!  


YO:  Paciencia,  aquí  el  detective  soy  yo,  ¿me  permite  proceder?  (el  coronel   retrocede  en  silencio,  obediente  y  exhausto,  espero  unos  instantes  y  me   dispongo  a  continuar)  Como  decía,  todos  ustedes  tenían  motivos  para  acabar   con  su  vida,  pero  solo  una  persona  tenía  los  medios...  (advierto  varios   cambios  significativos  en  el  semblante  del  criminal,  su  tez  palidece  y  su  mirada   se  vuelve  lejana,  como  si  estuviera  a  quilómetros  de  distancia)…  sólo  uno   sabía  cómo  conseguir  que  pareciera  un  triste  accidente.  Es  increíble  lo  que   se  puede  hacer  con  un  pequeño  y  sencillo  artilugio,  ¿verdad?  (noto  como  sus   ojos  me  miran  furtivamente). Cuando  llegué  a  esta  habitación  por  primera  vez  para  realizar  una  rápida   inspección  ocular,  pensé  que  la  clave  del  asesinato  fue  la  poca  iluminación   que  esta  tiene.  Fue  usted  muy  agudo,  señor,  pero  yo  lo  soy  más.  El  pasado   miércoles,  mientras  la  Señora  Blanco  me  enseñaba  toda  la  casa,  me  llamó  la   atención  una  sala  con  estanterías  llenas  de  lentes  de  diferentes  tamaños.  Mi   padre  había  sido  fotógrafo  y  durante  toda  mi  infancia  no  hubo  día  en  que  no   me  enseñara  algo  sobre  ellas.  Los  recuerdos  que  afloraron  en  mí  me  hicieron   imposible  resistir  la  tentación  de  entrar  a  contemplarlas  y  entonces  fue   cuando  lo  vi  todo  claro:  la  clave  del  asesinato  no  estaba  en  la  oscuridad  de  la   sala,  sino  en  una  de  las  pequeñas  ventanas...  y  en  las  lentes.   En  ese  mismo  momento  recordé  un  detalle  que  me  había  sorprendido   cuando  visité  el  desván  para  hacer  la  rápida  inspección:  todos  los  cristales   de  los  ocho  tragaluces  que  hay  aquí  son  planos.  Todos  excepto  uno,  este  de   aquí  (señalo  la  ventana  que  está  a  mi  lado).  Esta  pequeña  ventana  tiene,  al   contrario  que  las  otras  siete,  una  lente  biconvexa,  más  conocida  como  lente   convergentes  (advierto  cómo  el  asesino  traga  saliva  e  intenta  mantener  la   calma,  la  gente  de  su  alrededor  empieza  a  mirarlo  con  sospecha).  Supongo   que  no  todos  ustedes  conocen  las  propiedades  de  este  tipo  de  lentes.  En   resumidas  cuentas:  proyectan  los  rayos  de  luz  que  las  atraviesan  en  un   punto  llamado  foco.       El  asesino  escogió  la  lente  de  tal  manera  que  su  foco  se  encontrara   exactamente  a  una  altura  de  un  metro  y  setenta  centímetros  del  suelo.  


Además,  conocía  perfectamente  la  hora  exacta  en  que  los  rayos  del  Astro   Rey  incidirían  sobre  dicha  lente.  Quedó  aquí  con  el  mayordomo  unos  y  se   encargó  de  entretenerlo  con  una  larga  charla  hasta  el  instante  concreto  en   que  los  rayos  del  sol,  focalizados  por  la  lente,  lo  cegaron.  El  pobre  infeliz  se   movió  bruscamente,  para  apartarse  del  exceso  luminoso,  y  tropezó  con  la   escoba,  que  había  sido  colocada  meticulosamente  para  que  el  asalariado   resbalara  y  se  golpeara  con  el  mueble.   Sé  que  esta  hipótesis  puede  parecer  un  poco  forzada,  pero  tengo  pruebas  de   ello.  Encontré  una  factura  de  hace  un  par  de  semanas  en  que  se  detalla  la   colocación  de  un  cristal  convergente  como  vidrio  para  la  ventana.  Resulta   sospechoso  que  en  una  habitación  con  siete  ventanas  con  vidrios  planos  se   coloque  uno  con  una  lente  convergente,  ¿verdad?  En  la  inspección  ocular  me   di  cuenta  de  este  detalle  y  me  dijeron  que  el  niño  había  roto  el  anterior   cristal  de  esa  ventanita  de  un  balonazo.  Le  pregunté  al  chaval  si  lo  había   hecho,  pero  él  lo  negó.  Después  de  mi  visita  a  la  habitación  de  las  lentes,  mis   sospechas  se  acrecentaron.  Supe  que  lo  que  me  habían  dicho  no  era  verdad   cuando  vi  que  en  el  patio  exterior  había  unos  trozos  de  cristal  del  mismo   grosor  que  el  de  las  ventanas.  Eso  me  dio  a  entender  que  se  había  roto  el   cristal  desde  dentro  y  no  desde  fuera  (noto  que  el  asesino  respira  de  forma   rápida  y  violenta).   Dicen  que  muchos  criminales  quieren  que  los  identifiquen  para  que  se   reconozca  su  trabajo,  quizás  eso  hizo  que  el  asesino  no  se  deshiciera  de  los   cálculos  que  realizó  para  saber  en  qué  punto  estaría  el  foco  que  cegaría  al   mayordomo.  Además,  la  hora  de  la  muerte  de  éste  coincide  con  el  momento   de  mayor  incidencia  de  los  rayos  del  sol  sobre  esta  ventana.  Por  lo  tanto...   PROFESOR  MORA:  No... YO:  Está  usted  detenido.  Es  una  idea  tan  meticulosamente  preparada  que   resulta  evidente  que  fue  suya. PROFESOR  MORA:  Pero...  ¿cómo  lo  ha  sabido?  ¿Cómo  ha  sabido  lo  de  las   lentes  y  los  cálculos? YO:  Profesor,  yo  también  soy  físico.  


Vuit  minuts  dinou  segons   Calor.  Explosions  solars.  Petons  irrefrenables  sobre  la  sorra.  Nuclis   d’hidrogen  en  reacció  de  fusió.  Deler  imparable  d’unió.  Xocs  atòmics  i   desintegracions.  Mans  cercant  arrelar  en  cabell  aliè.  Heli  i  energia   nounats  al  món.  Gemecs  llençats  a  l’aire  nocturn.  Radiacions  emeses  a   l’infinit  buit.  Mirades  capaces  de  fondre.  Infraroigs  que  escalfen  àtoms   en  solitud.  Sang  repicant  en  les  oïdes.  Rajos  movent-­‐se  al  límit  de  la   realitat.  Calor  febril  sota  capes  de  roba.  Poder  Fulgurant  apropant-­‐se  a   una  roca  rodona.  Cors  bategant  a  velocitats  insospitades.  Brou   d’energia  i  gasos  atmosfèrics.  La  romàntica  Eos  esperant  els  amants.   Primerenca  energia  en  forma  de  llum  solar,  espectre  visible  per  l’ull  nu.   Mans  unides  i  enamorades,  parpelles  obertes  cap  al  mar.  Lux  i  Iris   junts  al  final.  


Atrapats  en  la  polarització   Necessito  arribar-­‐hi.  Necessito  que  no  m’aturi  ningú.  Ja  no  sé  què  fer,  què   pensar.  No  puc  desviar  la  meva  trajectòria.  Si  torna  a  passar,  si  realment  me   la  torno  a  trobar,  no  crec  que  surti  d’aquesta.  I  ho  necessito.  He  de   sobreviure  i  arribar  al  final  del  meu  destí.  N’érem  moltes,  provant  d’arribar   al  final  del  camí.  Moltes,  totes  diferents.  Totes  corríem  en  diferents   direccions,  diferents  angles,  diferents  camins,  però  només  un  objectiu:   arribar-­‐hi.  Només  quedo  jo.  Estic  sola.  Tinc  por.  Si  ha  passat  un  cop,  pot   passar  una  altra  vegada.  No  sobreviuré.  Ho  sé.  Totes  consumides,  totes   devastades,  cap  va  poder  passar  la  barrera.  El  mur.  El  gran  mur  que  s’estenia   davant  nostre.  Tenia  por.  Totes  en  teníem.  Tanco  els  ulls,  i  continuo   impertorbable  el  meu  camí.  Potser  això  em  va  salvar.  L’esperança.  A  elles  no.   Les  van  fer  desaparèixer  a  totes.  No.  El  veig.  Un  altre.  Està  girat.   Perpendicularment.  No  és  el  mateix  mur.  No  sé  què  fer.  No  puc  escapar.  No   vull  escapar.  Estic  sola.  Jo  i  el  meu  destí.  Jo  i  les  meves  ambicions.  Jo  i  el  meu   objectiu.  Tanco  els  ulls,  i  continuo  impertorbable  el  meu  camí.  Potser  això   em  salvarà.  L’esperança.  Quelcom  m’està  absorbint.  No  puc  parar-­‐ho.  Intento   travessar  aquest  mur  que  s’estén  majestuós  davant  meu.  No  puc.  Quedo   reduïda  a  res.  És  claustrofòbic.  No  hi  podré  arribar.  Mai.  Algú  l’ha  posat  allà.   Un  filtre.  No  volen  que  hi  arribi.  Em  filtren.  Estic  atrapada.  Vull  sortir.  Ja  no   sé  què  fer.  Ja  no  hi  ha  esperança.  Només  angoixa.  I  claustrofòbia.  Mica  en   mica,  vaig  complementant-­‐me  amb  el  mur  que  em  mata.  Mica  en  mica  vaig   inserint-­‐me  en  ell.  No  podré  sortir-­‐ne  mai.  Ja  ho  sé.  Ja  sé  el  que  sentien  totes.   Totes  les  ones  que  hi  van  xocar.  No  sóc  res.  Estic  enmig  de  dos  murs  que   m’insereixen  dins  seu.  Absorbida.  Reduïda.  Atrapada.  En  menys  d’una   mil·lèsima  de  segon,  em  trobo  atrapada  en  la  polarització.  


Sol  en  una  habitació  buida   La  llum  que  s'escola  per  la  finestra  dibuixa  ombres  i  tenyeix  les  parets  de   color.  Paquets  d'energia  que  passen  per  l'habitació  sense  mobles.  Només  hi   passen,  no  s'hi  queden.  La  llum  sempre  està  de  pas.  Parpellejo  i  ja  no  hi  és.   Respiro  i  és  ben  lluny,  fora  del  meu  abast  per  sempre.  Es  mou,  però  sembla   que  es  quedi  quieta.  No  percebo  ni  el  més  mínim  indici  del  seu  moviment,   però  tanmateix  sé  que  res  a  l'Univers  pot  ni  tan  sols  provar  de  perseguir-­‐la.   Partícules  que  viatgen  i  xoquen  i  reboten.  O  ones  que  es  propaguen  i  es   reflecteixen  i  es  difracten.  Tant  se  val.  Agafo  les  pintures.       La  llum  és  blanca  i  alhora  plena  de  colors.  Primer  esbosso  les  formes  de   l'habitació.  Les  cantonades  abruptes  impedeixen  a  la  llum  arribar  a  tots  els   racons  de  la  sala.  Les  ombres  s'oposen  a  la  llum,  però  sense  llum  no  hi  hauria   ombres.  S'exclouen  i  es  complementen  al  mateix  temps.  Com  l'ona  i  el   corpuscle.  Com  la  nit  i  el  dia.  Com  la  calor  i  el  fred.  Com  l'amor  i  l'odi.   Recordo  el  principi  d'aquell  llibre:  "Mai  no  som  infinitament  lluny  d'aquells   qui  odiem.  Per  la  mateixa  raó,  doncs,  podríem  creure  que  mai  no  serem   absolutament  a  prop  d'aquells  qui  estimem”.  La  idea  m'esgarrifa.  Començo  a   barrejar  els  colors.  Groc  i  ocre,  i  una  mica  de  negre.  La  tela  blanca  brilla   davant  meu.  Hi  ha  poques  coses  millors  que  una  tela  blanca,  inert,  esperant   que  algú  l'ompli  de  vida  amb  un  pinzell.  A  poc  a  poc,  començo  a  transformar   la  tela.  És  només  quan  pinto  que  sento  alguna  cosa  semblant  a  la  felicitat,  o  a   la  no-­‐tristesa.  El  meu  braç  llisca  per  la  tela  talment  com  una  ballarina,   àgilment  i  lleugera.      


La  buidor  de  l'habitació  em  neguiteja.  No  aconsegueixo  deixar  de  pensar  que   l'habitació  no  és  res  més  que  un  reflex  de  la  meva  ànima.  Fa  anys  que  la   buidor  va  apoderar-­‐se  de  mi.  Com  si  fos  un  forat  negre  que  va  empassar-­‐se   tota  la  llum  que  tenia  dins.  Aixeco  el  cap  i  miro  el  Sol.  Dos  nuclis   incandescents  que  es  repel·leixen  i  s'atrauen.  Una  força  que  supera  l'altra.  I   els  dos  es  converteixen  en  un  de  sol.  Vuit  minuts  després,  la  llum  il·lumina  la   meva  tela.  El  procés  es  repeteix  durant  mil·lennis.  Dos  que  es  tornen  un  de   sol  i  donen  sentit  al  meu  món.  Contemplo  el  quadre  acabat.  La  buidor  torna  a   omplir-­‐me.  Agafo  una  d'aquelles  píndoles  per  dormir  que  em  va  receptar  el   metge.  Me  la  prenc  sense  aigua.  Corro  a  la  finestra  i  baixo  les  persianes.  La   foscor  m'acull,  em  reconforta  com  una  mare  quan  abraça  el  seu  fill  que  plora.   Jo  no  ploro.  Fa  temps  que  vaig  deixar  de  plorar.  Plorava  quan  alguna  cosa  es   movia  dins  meu.  Però  ja  no  hi  tinc  res,  a  dins.  Només  un  forat  negre  que  s'ho   empassa  tot:  les  ganes  d'estimar,  de  riure,  de  veure  aquella  pel·lícula  que   tant  m'agradava.  I  es  va  fent  més  i  més  gros,  com  si  també  s'empassés  la   llum  de  cada  dia.  Tanco  els  ulls.  Ara,  la  llum  no  pot  atrapar-­‐me.  


Llums,  ulls,  memòries   La  recull,  la  refracta,   de  còrnia  a  humor  i  cristal·lí.   Projecta  la  imatge  a  la  retina   i  el  que  m’envolta  ja  és  a  dins.     Espectre  revelador  que,   com  un  intrús  esperat,   més  enllà  de  les  convexes  portes   és  doblement  intercanviat.     Raigs  que  convergeixen   es  transformen  en  imatge.   I  d’aquí  a  la  memòria:   transcendent  viatge.     Què  se’n  faria  de  les  memòries?   Solsticis,  crepuscles,     aurores,  tempestes.   L’absència  d’ella  és  l’obscur  abisme.     I  tot  i  així,  modesta   S’estén  en  front  meu.   El  seu  reflex:  un  miratge     de  la  seva  perfecció,  un  simple  rastre.    


Per  ella  conec  l’entorn,   puc  gravar  amb  la  mirada,   conèixer  tots  els  colors  del  món,   longituds  d’ona  anhelades.     Tots  som  observadors  errants,   però,  amb  el  desgast  dels  anys,   com  a  màquines  temporals   impassibles  en  patirem  els  danys.     La  recull,  la  refracta,   de  còrnia  a  humor  i  cristal·lí.   Projecta  la  imatge  a  la  retina:   és  un  cicle  sense  fi.  


4t  d’ESO  

 


Alba   -­‐On  vas?  Per  què  fuges  de  mi?  No  corris!-­‐  Mai  podré  jugar  amb  ella,  sempre   s’escapa  de  mi.  Potser  no  vol  jugar,  potser  l’espanto  quan  li  crido,  o  potser,   simplement,  no  li  agrado.  La  mare  no  em  creu  quan  li  dic  que  la  meva  “petita   amiga”  vola  i  se’n  va  per  un  forat  del  sostre  i  no  torna  fins  l’endemà.  A  casa   tothom  pensa  que  són  coses  de  la  meva  edat,  que  m’he  creat  una  amiga   imaginària  només  per  passar-­‐hi  l’estona,  però  no  és  així.  Se  ben  bé  que  la   Blanca  és  real  i  algun  dia  l’agafaré  i  li  demostraré  a  la  gent  que  no  són  coses   de  nenes  petites.  Un  cop  vaig  estar  a  punt  de  tocar-­‐la,  però  va  tan  ràpida  que   és  gairebé  impossible.  Mai  havia  vist  una  cosa  com  la  Blanca,  depèn  del  dia   brilla  més  o  menys,  és  preciosa.   Avui  és  un  nou  dia  i  vull  tornar  a  veure-­‐la,  així  que  m’afanyo  a  vestir-­‐me  i   surto  de  casa.  Llavors,  em  trobo  amb  la  mare  i  em  diu  que  haig  d’anar  amb  el   pare  a  treballar,  així  que  agafo  la  pala  i  segueixo  el  pare.  Al  poblat  ens   passem  gran  part  de  la  vida  excavant  el  terra  perquè  diuen  que  hi  ha  un  altre   lloc  on  fa  temps  els  nostres  avantpassats  hi  vivien,  l’anomenem  Terra  de   Llum.  La  llegenda  diu  que  aquest  món  es  troba  sota  els  nostres  peus  i  que   conté  una  cosa  única,  es  diu  Llum.  Segons  ma  mare,  la  Llum  no  té  forma  i  es   propaga  per  tot  arreu  sense  aturar-­‐se.  Diuen  que  et  fa  veure  coses   al·lucinògenes  com  per  exemple  mil  i  un  colors  estesos  per  tot  el  sostre,  o   com  antigament  li  deien  en  l’altre  món,  el  Cel.  Jo  de  colors  només  en  conec   quatre:  el  negre,  el  marró,  el  gris  i  el  de  la  Blanca.  Com  no  hi  ha  res  com  ella   no  se  quin  és  el  seu  color,  no  té  nom.  Només  puc  dir  que  es  tot  el  contrari  al   negre,  que  quan  més  a  prop  estic  més  clares  veig  les  coses,  és  com  si  fos  una   bola  d’energia  màgica.  Veig  que  el  pare  està  molt  concentrat  en  la  feina  així   que  aprofito  per  escapar-­‐me  i  buscar  la  Blanca.            


Ja  he  arribat.  Estic  sota  el  foradet  del  sostre  per  on  ella  entra  i  surt  cada  dia.   L’espero  ansiosa  perquè  estic  segura  que  aquest  cop  l’atraparé.  Sempre   bloquejo  la  porta  de  la  cova  on  es  troba  el  forat,  així  no  s’escapa.  La  Blanca  ja   ha  entrat  i  com  de  costum  està  donant  voltes  per  tot  arreu.  Avui  no  la   perseguiré,  ara  ja  he  après  la  lliçó  i  sé  que  no  la  podré  agafar  tret  que  ella   s’aturi,  cosa  que  mai  li  he  vist  fer.  Arriba  un  moment  que  em  posa  tan   nerviosa  que  crido  sense  adonar-­‐me’n:  ATURA’T!!!  De  sobte,  la  Blanca  es   queda  quieta,  flotant  a  l’aire,  i  jo,  amb  els  ulls  perplexos  i  bocabadada  li  dic   amb  un  to  tranquil  i  serè:  M’entens  quan  et  parlo?  Aleshores,  ens  apropem   l’una  a  l’altra  al  mateix  ritme,  amb  calma  i  precaució.   -­‐Mai  havia  parlat  davant  teu,  perquè  pensava  que  no  m’entendries.  Sento  no   haver-­‐ho  fet  abans.  Com  et  dius?  Tens  nom?.–  Li  pregunto   -­‐No  tinc  nom.-­‐  Diu.   -­‐Llavors  et  puc  dir  Blanca?  Crec  que  és  un  nom  molt  bonic  per  a  una  criatura   com  tu.  Per  cert,  què  ets?   -­‐Jo?  No  sóc  cap  criatura.  Sóc  un  petit  raig  de  llum  provinent  del  Sol.  Els  meus   germans  es  propaguen  en  línies  rectes  per  on  el  medi  els  deixi  passar,  però   jo  prefereixo  anar  pel  meu  compte  mentre  pugui  fins  a  la  nit.  –  M’explica.   -­‐El  sol?  Què  és  el  sol?  I  la  nit?  –  Li  pregunto  amb  una  mirada  molt  confusa.   -­‐No  saps  què  és  el  sol?  És  aquella  estrella  que  dóna  tanta  llum!-­‐  Exclama.   -­‐Llum!!!  Tu  coneixes  la  Llum?  On  és?  El  meu  poble  porta  buscant-­‐la  des  de  fa   un  segle.-­‐     -­‐Jo  vinc  del  món  que  és  a  sobre  del  vostre.  Hi  ha  llum,  aigua,  terra  i  arbres   per  tot  arreu...  Si  em  segueixes  t’hi  puc  portar.-­‐      


-­‐D’acord,  però  jo  no  puc  volar  com  tu,  només  puc  caminar.  Espera  que  agafo   la  pala.-­‐   Començo  a  excavar  amb  totes  les  meves  forces.  Cada  gota  de  suor  que  em   llisca  pel  front  em  cau  als  ulls  i  haig  de  suportar  aquesta  calor  infernal   perquè  no  tinc  ni  un  segon  a  perdre.  De  sobte  noto  que  la  paret  ja  no  és  dura   com  una  pedra,  sinó  que  és  massa  tova.     -­‐És  fang!-­‐  Crido  a  la  Blanca.   -­‐Si!  Si!  Ja  som  a  prop  de  l’altra  banda.-­‐   Travesso  el  forat  que  he  creat  i  surto  a  un  altre  lloc  que  encara  no  he  pogut   contemplar  perquè  hi  ha  una  cosa  com  la  Blanca,  però  mil  vegades  més  gran   i  potent  que  ella,  que  em  cega  els  ulls.  Em  fa  mal  la  vista  i  no  puc  amagar-­‐me   a  cap  lloc  perquè  està  per  tot  arreu.   -­‐Blanca!  Què  és  això?!  Què  és  això?!-­‐  Li  pregunto  espantada.   -­‐Tranquil·la!  Gaudeix  de  la  llum  del  sol,  nota  la  seva  escalfor  i  contempla   l’arc  de  Sant  Martí.-­‐   Amb  els  ulls  mig  oberts  intento  observar  tot  el  que  m’envolta.  Ja  em  sento   més  segurs.  No  em  puc  creure  el  que  veig.  El  sostre  és  blau  i  molt  alt,  hi  ha   animals  dels  que  mai  havia  sentit  parlar,  unes  coses  tan  estranyes...  La   Blanca  m’explica  que  l’arc  de  Sant  Martí  es  crea  a  partir  d’un  raig  de  llum   blanca,  com  ella,  que  passa  a  través  de  les  gotes  d’aigua  i  llavors  el  raig  es   descompon  en  una  banda  de  colors  anomenada  espectre  de  la  llum  blanca.   Durant  una  bona  estona  m’explica  què  és  el  cel,  la  nit,  la  pluja...  Tants  anys   d’excavació  per  no  res,  resulta  que  estàvem  anant  en  la  direcció  contrària...   Per  últim,  abans  que  es  faci  de  nit  i  ella  desaparegui,  li  dic:     -­‐Per  cert,  em  dic  Alba.  


El  brillante  poema   Se  alzó  Newton  orgulloso y  bien  alto  pronunció: “Además  de  la  ley  del  reposo, la  duda  de  la  luz  se  acabó” Partículas  rebotadoras, pelotitas  a  la  par, experimentos  de  muchas  horas solo  quedaba  proyectar. Y  para  sorpresa  de  la  eminencia un  error  en  la  proyección. Nuevo  problema  para  la  ciencia al  que  Young  puso  solución. ¿Y  si  era  una  onda  y  dejaba  una  estela tomando  cualquier  dirección? Puso  el  joven  la  mano  en  la  vela y  la  sombra  abarcó  el  gran  salón. Iba  el  joven  alegre  pero  errado pues  no  era  onda  sino  radiación y  Maxwell  subido  al  estrado puso  fin  a  ésta  cuestión.


La  luz  y  el  cielo   Inmenso  manto  incógnito De  azul  nos  iluminas Del  reflejo  de  las  olas Hacia  tierra  mal  querida Te  llevas  los  deseos Nos  devuelves  los  lamentos Inocente  y  sensible Inmenso  e  imprescindible Viejo  sabio  experimentado De  blancas  manchas  te  adornas Y  a  la  gente  interesada Figuras  proporcionas Nos  arropas  con  tu  imagen Nos  levantas  iluminado Y  a  veces  te  vuelves  triste Si  de  gris  te  vistes  raro La  luz,  tu  aliada Hace  de  tu  estampa  hermosura Que  con  haces  de  luz  pura De  azul  tiñe  tu  largura Efecto  volteado Iluminado  cielo  enorme La  luz  tu  compañera Contigo  está  conforme


Lit   We  can  see  an  image  so  fast thanks  to  our  useful  eyes They  as  a  camera  act to  transmit  beautiful  straight  lights Light  in  vacuum  can  spread and  energy  transmit Their  waves  give  indications of  colour  or  polarization When  a  white  ray  of  light passes  through  a  glass  prism the  colours  come  up  bright and  a  rainbow  seem


L’ingredient  de  la  vida    

Sortint  d’una  gran  bola  de  foc  i  calor, recorre  una  gran  distància  amb  frissor. Travessant  l’immens  espai  solitari  i  buit, propagant-­‐se  en  totes  direccions  sense  aturar-­‐se A  una  velocitat  constant  en  el  buit, ve  cap  a  nosaltres,  per  no  deixar-­‐nos  sols. Me  la  imagino  blanca  i  brillant, fugaç  com  un  estel,  poderosa  com  tots  els  Sols Miro  el  rellotge,  arriba  8  minuts  i  18  segons  tard. Però  no  passa  res  pel  retard, sempre  serà  rebuda  amb  amabilitat, ja  que  per  a  nosaltres  la  seva  escalfor  és  reconfortant. Hi  ha  gent  que  l’espera  per  despertar-­‐se, altres  esperen  que  se’n  vagi  per  adormir-­‐se. Així  doncs  la  llum  és  molt  més  que  una  dualitat, és  l’energia  que  necessitem  pel  nostre  dia  a  dia.


MIRRORS...  Some  light  rhymes   Flat,  convexes  or  concaves   Help  the  tireless  light   To  turn  left  and  right   Spread  throughout  waves     On  shop-­‐windows,  glimpsing  your  reverse   See  whether  you’re  looking  nice   Stare  at  it  more  than  twice   You’ll  look  symmetric  but  inverse     It’s  not  magic  nor  superstition   All’s  related  to  light’s  transmission     Viganella’s  settled  on  a  valley   With  ranges  all  around   And  the  light  cannot  be  carried   So  rays  never  hit  the  town     Dark  and  cloudy  eighty  days,   Citizens  were  in  light’s  chase.   Hung  a  mirror  in  the  proper  place   Therefore  now  the  light  stays.     It’s  not  magic  nor  superstition   All’s  related  to  light’s  transmission.        


Were  also  used  in  ancient  times   Arquimedes  a  stratagem  designs   Beams  happened  to  defeat   And  burn  the  sails  of  a  whole  fleet     Even  in  myth  they  can  be  found   Shame  Narcis  ends  up  drowned   Once  the  next  the  pond  kneels   And  so  much  love  for  himself  feels     It’s  not  magic  nor  superstition   All’s  related  to  light’s  transmission.     As  well  as  in  science  are  effective,   In  many  issues  such  as  perspective:   With  the  set  of  mirrors  in  the  right  angle   The  microscope  will  magnify  the  sample     So  mirrors  countless  applications  have   But  their  success,  with  the  light  halve;   Unfortunately  now  the  story  is  over,   And  we  arrived  to  the  book’s  back  cover.  


Projecte La llum a les ones: TREBALLS SELECCIONATS