Projecte La llum a les ones

Projecte La llum a les ones Treballs 1r de batxillerat

Col·legi Casp, curs 2012-­‐2013 http://bit.ly/llao_Casp

La muerte de las estrellas Una estrella me ilumina Noche y día sin cesar, A lo mejor ya no está “viva”.

Luz constante y estelar Única en el firmamento Zafiro de la negra mar.

Me causa sufrimiento Una y otra vez pensar: ¿Es ese tu testamento?

Rayo que tardas en llegar, Tú que de la estrella naces, Anúnciame su terminar.

Rebel·∙lió quàntica En un laboratori de l’ICFO, el nom del qual no vull recordar, un científic que es deia Λ hi treballava desenfrenadament per tal d’aconseguir un espectre atòmic. En Λ no volia complicar-­‐se la vida, ja que era un home molt pragmàtic i senzill, per això va decidir utilitzar l’àtom més senzill de tots: el d’hidrogen. Va voler repetir l’experiment que Isaac Newton va fer amb el seu prisma. La diferència era que a en Λ mai li havia caigut una poma al cap que li trastoqués la seva manera de fer.

Després de pensar-­‐s’ho molt va decidir utilitzar el prisma triangular, òptic, transparent, dièdric i lúcid, que li havia regalat la seva àvia quan era petit. Amb un somriure a la cara, va recordar el dia en què es va punxar sense voler amb el curiós objecte. Tornant a la realitat, va ajustar amb precisió mil·limetrada el prisma per tal que el feix de llum el travessés. Poc a poc, l’hidrogen va anar absorbint serenament tot el que el científic li enfocava. Els electrons farts i molestos de seguir la seva rutina, rotant sense parar pels orbitals, al ésser enlluernats per una potent llum van decidir saltar de n=1 fins a n=7. Un cop aconseguit l’espectre atòmic, el científic va apagar el llum i va anar a fer un mos. A continuació, els electrons, al veure que ja ningú estava pendent d’ells, van anar retrocedint cap a les òrbites més internes, fet que va propiciar l’emissió de diversos fotons. Aquests quàntums de llum volien anar a veure món. No obstant això, encara els quedava un obstacle més abans de sortir del laboratori i aconseguir la seva llibertat. Després d’haver estat buscant una obertura per la qual poder escapar, van trobar un doble forat de ventilació que donava a l’exterior. Un dels fotons va dubtar per quin forat sortir, perquè no sabia si conduïen al mateix lloc. Finalment, va decidir anar pels dos alhora, així s’assegurava de sortir d’aquell maleït indret. Una vegada a fora, contents d’haver aconseguit escapar es van dir adéu i cadascú va prendre el seu camí en el llarg viatge a través de l’Univers, interferint amb la radiació còsmica del nostre origen.

De positrones y metáforas No ando en busca de la aniquilación mutua entre un positrón y un electrón. ¿Para qué querría yo rayos gamma? Son radioactivos, mantenedlos alejados de mí.

Tampoco son rayos X lo que persigo, pues todo lo que tengo que ver, lo veo; como a tantos otros, el efecto de refracción de la luz me lo permite.

De igual manera, no me interesa la radiación ultravioleta. Si bien estaría dispuesto a disimular mi desagrado por la luz violeta, no ocultaré mi aprensión hacia el oxímoron que constituye la luz negra.

Y, ¿si me ofrecéis una linterna? Entonces la rechazaré, pues es de día.

No hace falta decir, entonces, por qué no me beneficiaría para nada de las propiedades de la radiación infrarroja.

Y un microondas no quedaría bien en mi cocina. Ni una tele. Y no escucho la radio.

Así que acabemos con esto, ¿sabéis qué es lo que busco? Luz. Rayos de luz. De ninguno de los anteriores tipos. No, yo anhelo una luz muy diferente, a la vez visible e invisible. Luz en forma de inspiración.

Porque me invitaron a escribir sobre la luz, y no sé qué decir.

Dilatació Observo el meu entorn, el que m’envolta, la realitat que m’envolta, la realitat que observo.

Un punt es revela en front meu, un punt de llum. La realitat al seu voltant es distorsiona i desapareix. Els colors es perden, els objectes es difuminen.

Un tot blanc i enlluernador es presenta com una nova dimensió en els meus ulls. Un tot que no és res, però continua sent-­‐ho tot. Com un sol fil de llum pot transformar la visió del món? Quelcom ràpid, d’estrany comportament, un misteri per molts, un bé per a tots.

Poc a poc la realitat torna al seu estat original. Els colors retornen i els objectes es dibuixen. El punt es fa petit, molt petit. Com un punt tant petit pot tenir tant poder?

Tot torna a estar com abans. Llavors em pregunto: estic veient la realitat? O la realitat és aquella il·luminada?

Punt de mira Va ser entrar a l’habitació i veure’m directament al mirall, enfocada per un focus que d’alguna manera estava fixat en mi, com si fos el centre d’atenció. No podia parar de mirar-­‐me, i cada cop em veia més grossa.

Feia dos dies havia parlat amb el meu metge, qui em va comentar quelcom d’una malaltia mental anomenada anorèxia, la qual consistia en un trastorn psicològic relacionat amb l’alimentació i la imatge física que comporten a la distorsió de la visió d’un mateix. Reflexionant sobre tot això vaig encendre la llumeta del costat, i al mirar-­‐me de nou al mirall, vaig notar amb molta més intensitat el focus de llum que, n’emetia moltíssim més comparat amb abans; una llum que reflectia al mirall i es concentrava en un sol punt, jo.

Què significa això? Per què aquesta llum assenyala i enlluerna aquest cos tant repulsiu? Emfatitza els errors, ressalta i destaca la deformitat. Unes cames tant amples, i uns braços tant lànguids...

Recordo les paraules dels meus pares quan em deien que el meu pes és proporcional al meu cos. No és possible això, a simple vista es veu clarament. Jo aquesta malaltia de l’anorèxia no la pateixo, simplement accepto els meus defectes i els intento millorar.

La pregunta del per què de les llums reflectides totes sobre meu em seguia coent dins meu i em vaig adonar que no només era això sinó que també començava a cremar-­‐me físicament al concentrar-­‐se tanta llum sobre meu. Totes les llums enceses de l’habitació rebotaven al mirall i reflectien on era situada. Vaig decidir apagar-­‐les totes, maleint el dia que tot emocionats, em van regalar aquest mirall per la seva forma peculiar.

Cristales cegadores Cristales cegadores, brillantes marinos que al caer el día luces tenues anaranjadas son

Espejos cóncavos, fuentes de la refracción que la luz propagan con una intangible distorsión

Direcciones, colores e intensidades que a velocidades infinitas viajan como espectros desorientados por cada uno de los más recónditos espacios

Vida DIA 1 I la sonda ha aterrat suaument, delicada, sobre el terra escarlata. A control tothom ha esclatat d’emoció. No hi ha hagut cap problema. La operació ha anat com la seda. Tant temps planificant aquest moment ha valgut la pena. L’aparell recollirà i analitzarà mostres, prendrà fotografies i explorarà la zona durant 2 anys, abans de desconnectar-­‐se. Tothom està que encara no s’ho creu. És un moment històric. És la conquesta del planeta vermell.

DIA 44

Avui ha passat alguna cosa estranya. Ningú s’explica el per què de tantes

interferències. Des que vam arribar que la informació que recull la sonda ens arriba molt malament. Però avui mitja sala de control ha emmudit quan de sobte s’ha sentit un espetec pels altaveus i tot seguit s’ha pogut escoltar una nota estrident que clarament no ha estat produïda per la pròpia sonda. Massa perfecta, massa harmònica. Els experts encara estant examinant l’espectre del so en qüestió. Ningú ho diu, però tothom està intrigat.

DIA 68

Ha tornat a passar. Aquesta vegada el so s’ha perllongat uns 3 segons. Ha

quedat del tot descartada la teoria que la interferència hagi estat causada per un error mecànic. Encara no es descarta que hagi estat produïda per una radiació espacial de gran potència, segurament per la formació d’un quàsar o un fenomen semblant. Tots els esforços estan posats ara mateix en solucionar el problema. Les ones rebudes són d’uns 2000 Hz. Audibles, és clar. Irregulars. Quasi orgàniques, m’atreviria a dir. En llegir l’anàlisi dels experts un calfred m’ha trepanat el cos. Tinc una estranya sensació.

DIA 124

Ningú li dóna més voltes a les misterioses interferències. Hem après a conviure

amb elles. El senyal que rebem de la sonda és prou nítid per a continuar fent els anàlisis pertinents. Una bona notícia. S’han trobat compostos orgànics com ara substàncies clòriques i evidències d’aigua i sulfurs. Mitja central estava radiant de felicitat! Ningú parla encara de vida, és una paraula massa feixuga per a poder utilitzar-­‐la encara. No es pot anar tan ràpid. Però sota la capa de prudència acadèmica, una pregunta ens rosega a tots: I si en algun moment de la seva història el planeta va ser capaç d’allotjar vida?

DIA 204

Han arribat les primeres imatges acolorides. Les exploracions estan sent tot

un èxit. Ja s’ha pogut elaborar un mapa topogràfic de la zona. S’han observat estels i la seva lluminositat. Tothom és en un núvol. Tothom assaboreix l’èxit que representen aquestes accions.

DIA 286

Tot ha succeït molt ràpid. Els sensors han embogit de sobte. Els llums de la

central parpellejaven sense control. Caos. Rebombori. Tothom es preguntava què havia passat. La càmera que la sonda porta incorporada ha topat amb alguna cosa mentre feia una panoràmica d’un cràter. Un punt molt llunyà, quasi a l’horitzó, s’ha mogut clarament. Un punt petit i borrós. El fantasma de la sensació que vaig tenir amb la interferència m’ha colpejat un altre cop amb tota la seva força. Ja s’està discutint el possible origen d’aquesta polèmica taca. Però la veritat és que no hi ha massa cosa a discutir. Totes les hipòtesis que s’han plantejat han sonat ridícules. Un efecte? Un engany? Les fotografies que s’han pres automàticament no ajuden gaire a decidir. La llum lletosa que farceix la fotografia fa que tot encara sigui més confús.

DIA 289

Avui s’ha decidit anar a investigar la zona. Tot i que la sonda haurà de

desplaçar-­‐se uns 14 kilòmetres i per tant fer un arriscat consum d’energia, el misteri i

la curiositat han guanyat la partida. Tothom està neguitós. No han faltat detractors a la proposta.

DIA 312 Ja estem a la zona on era la taca a la fotografia. Ara mateix s’estan fent un munt de panoràmiques i fotografies de tot tipus. Començo a pensar que la llum ens ha jugat una mala passada. Ben mirat, és impossible que cap ésser viu sobrevisqui en aquestes condicions: climatologia extrema, temperatures brutals i ni una sola font d’aigua líquida. Estem sols a l’univers? Qui sap? El que és segur és que al planeta vermell no en trobarem pas, de vida. Un moment. Estan tornant a sonar els sensors.

Què passa? Tothom s’aplega al voltant del monitor. La càmera s’engega en 3,... 2,..., 1,...

Gale Fastrong es passeja per la superfície marciana. Des que van arribar que les contínues interferències impossibiliten la comunicació entre Houston i la nau.

Tampoc escolta amb nitidesa les instruccions que el seu company dicta des del mòdul marcià. Tothom encara es pregunta d’on coi han sortit. Tot i els problemes tècnics que entorpeixen la missió, Gale és conscient de la rellevància que la seva persona tindrà a la història de la humanitat. El primer ésser humà a trepitjar Mart.

Encara al·lucina. Tot i els 80 kilograms que pesa el vestit espacial de la NASA, aquí se sent lleuger i lliure. Tot i saber que la mort aguaita a cada pas, se sent tranquil i calmat. El paisatge és incomparable. El cràter Victòria, d’uns 750 metres de diàmetre és espectacular. Sap que ha d’anar per feina. Així doncs deixa de fer turisme i es disposa a tornar al mòdul. Però de sobte es queda petrificat. Allà, a uns 18 metres, hi ha una capsa metàl·lica amb rodes. No s’assembla a res que hagi vist abans. El seu disseny és elegant i sofisticat. De sobte la capsa es desplega i emet un potent flaix.

A la central tothom està garratibat. Ningú s’atreveix a dir res. Tothom observa amb una barreja de por i fascinació aquell monstre blanc que s’alça davant la sonda.

Prevista presbícia Se sent cansat i ja és vell, en un mar de desesperació ningú li ha donat altra opció que la desafortunada operació...

Es qüestionen quin aparell no compleix amb la seva funció, si el cristal·lí, l’iris, la pupil·la o la retina, però junts busquen una solució.

El nervi òptic no coopera amb el cervell, Els rajos de llum busquen la refracció, sense assolir en la retina, la concentració: Les llargues distàncies no són de fàcil visió!

Tot indica que no hi ha un senzill remei a tots la cirurgia els causa temor deu ser un problema de creixement: Serà imprescindible l’externa intervenció.

Ara tot és un desgavell: l’energia lumínica, la transformació, les senyals elèctriques borroses, indesxifrable i errònia informació...

I el cervell llença un últim consell: “cal que milloris la captació i enfocar bé a la retina o el bisturí passarà a l’acció!”

Se sent cansat i ja és vell, en un mar de desesperació: i per molt esforç que hi posi, li espera una operació...

Illuminating light As he looked up from his room window, he saw the dull grey clouds covering the countryside as if trying to put a veil of obscurity over all its landscape. He observed the window as it collected splashes from the rain, which soon turned to streak of liquid as if they were racing each other to the window base. At that moment suddenly a beam of bright, luminous sun light penetrated the dark clouds overwhelming them, within a blink of an eye it extended as far as his eyes could see. The light passed through the window and made its way in the room shedding light on everything that was in it. He raised his gaze again and through the window saw a magnificent stream of colours forming in the sky, a rainbow. Intrigued and overwhelmed he stared with a sharp and observant gaze, contemplating on the phenomena and formulating all sorts of questions. At first he wondered whether it was the doing of a divine almighty power or there could be possible a much rational explanation, something that could be more than meets the human eye.

During the course of the next days he acquired all the research done on light by past and contemporary scientists, who were viewed as brilliant minds, but he sensed that they lacked something very important and he alone had the divine truth of light. At that precise moment he decided to reveal its secrets “WHAT I PROPOSE IS NOT TO EXPLAIN THE PROPERTIES OF LIGHT BY HYPOTESIS BUT TO PROVE THEM BY REASON OF EXPERIMENTS”. He passed his days gazing for hours and hours at the beams of sun light that passed through his window and the afterwards he would shut himself down in a dark room and would try to summon by will alone the image of the sun, examining in deep thoughts what he had observed. Months passed by and his obsession with light would grow and bring him to the brink of madness to the point where he claimed “IN HUNTING FOR A SHADOW I SACRIFICED MY PEACE OF MIND A MATTER OF REAL SUBSTANCE”.

Light meant everything to him and he started thinking of it as a divine principal. As more and more time went by things became more dramatic, he decided that there was something in our eye that pushed on the retina so it would capture light

therefore he grabbed a wooden needle and pushed it with intensive force between the eyeball and the bone without giving any care to the possibility of losing his eyesight. The pain that he felt was great but even in that state he remained so focused that the pain became minute. He noticed how his eye went dark but in that darkness he saw glittering colour circles forming around the focus of his retina.

Finally he was able to make a breakthrough and arrived to the result that if he was able to produce the same optical phenomena that took place in his eye in the outer world he would be able to solve the mysteries of light. Thus he noticed that prisms and lenses were capable of doing just that. Then he would design a series of experiments on whose reliability rested the whole status of his new theory of light.

Following his design he made a very tiny hole in the window shutter allowing a beam light to fall on the opposite wall and then he intercepted the sun beam with a prism that he positioned very carefully so that the angle in which the sunlight hit the prism was the same as the angle which it left. Finally after months of effort he was able to get some solid results. He noticed that what he had done was make an artificial rainbow he saw the colours red, orange, yellow, green, blue, indigo and violet. He invented a word for this 7 coloured beam, an artificial rainbow, this word was “SPECTRUM”. For the first time someone had precisely measured the exact colours in a beam of light. To further study this light he holed another screen that allowed only the red light to pass then he intercepted it with a prism and it remained the same. This proved definitively that prism don’t change light but analyse it and he concluded if the red light coming from the prism was really elemental primitive and simple it wouldn’t be able to analyse any further when it passed through the second prism and that white light is truly formed of seven colours. “MY OBSERVATIONS THOUGH PARADOXICAL ARE CLEAR IT IS EACH SEPARATE COLOUR THAT IS PURE AND IT IS THE WHITE COLOUR THAT IS THE MIXTURE”. And thus proving wrong completely all the theories before him and rewriting the book of light. Centuries later knowledge of the SPECTURUM would extend to X-­‐Rays, radio waves, ultraviolet and infrared it would even reveal what the stars themselves are made of.

Raig d’esperança Des de temps immemorials, en un regne remot, els seus habitants col·lisionaven freqüentment, cosa que provocava el naixement de petites espurnes que amb prou feines aconseguien convertir-­‐se en autèntics guerrers. Aquests emprenien un viatge sense saber el seu destí, però sabien que fos quina fos la seva missió, haurien de complir-­‐la.

Alguns guerrers obtenien una petita càpsula on hi emmagatzemaven un raig energètic que servia per a mantenir l’escalfor del planeta Terra, i així permetre moltes generacions d’éssers vius. La seva missió consistia en transportar aquest petit raig des del seu regne fins al planeta Terra. Fins aquí semblava tot molt fàcil, però aquesta missió es veia alterada per un grup d’elements constituents d’un exèrcit rival anomenat “Ozó”.

Un d’aquests petits guerrers, juntament amb els seus companys, va emprendre un viatge que va durar aproximadament vuit minuts.

I com ja sabeu, els guerrers no tenen gaire paciència; per tant, quan van veure la silueta del planeta al qual havien sigut enviats, no es van parar ni un moment per donar-­‐li un cop d’ull, sinó, que eufòrics per la situació, no van poder aturar-­‐se i en un tres i no res s’hi van endinsar.

Una de les companyes del nostre petit guerrer, la Violeta, va ser retinguda per una capa misteriosa que se la va emportar. Tot això va passar en qüestió de mil·lèsimes de segon sense que cap de la tripulació pogués fer res, però sabien que havien estat els ozònics amb el seu terrible poder de reflexió. Tot i haver perdut energia, no podien mirar enrere i permetre que aquests individus els allunyés del seu propòsit, de manera que continuaren cap a la superfície de la Terra aportant la seva calor i claror.

Al cap de poca estona van arribar a la superfície de la Terra, i la sorpresa que van tenir es que es varen trobar tota la superfície gelada. Van començar a recórrer-­‐ho tot i van veure a un grup de persones atrapades rere una capa de gel, s’hi van acostar per salvar-­‐los i aquesta feina la van dur a terme els LLUMIR’s gràcies a la seva energia calorífica.

Però només amb una nau no era suficient per rescatar-­‐los a tots, ja que sota l’aigua s'hi trobava un grup de pingüins que no trobaven un forat en el gel per sortir. Quan les altres naus anaven arribant intentaven travessar-­‐la; a causa de les grans radiacions solars que rebia la capa de gel es va desfer deixant un forat pel qual els pingüins van poder sortir. Els rajos que ho van aconseguir es van dirigir cap a l’aigua gelada però una part va ser reflectida i l’altra es va submergir a l’aigua. En el precís moment de canvi de medi, els guerrers van prémer un botó per canviar l’estructura de la nau, aquesta estructura els va permetre viatjar per l’aigua amb uns petits canvis com van ser la disminució de velocitat i variació de direcció.

El nostre petit guerrer, va ser una de les ones reflectides, i per tant es va dirigir de nou cap a l’espai. La seva sorpresa però, va ser que no ho va aconseguir, ja que es va trobar amb una densa capa que li ho impedia. Al veure la gran amenaça dels raigs a la Terra, l’exèrcit Ozó va demanar reforços a altres exèrcits per impedir la sortida dels raigs cap a casa seva.

Quan els raigs arribaven a enfrontar-­‐se contra l’exèrcit Ozó la majoria d’ells quedaven capturats, a causa d’això, en comptes de salvar aquests pingüins del gel, passava un efecte invers: la temperatura de la Terra augmentava.

A dia d’avui aquestes batalles són contínues, és una guerra entre el bé i el mal; en algunes batalles les guanyen els bons i les altres els dolents. Podríem predir que aquesta guerra serà guanyada per l’exèrcit Ozó i per tant la vida humana desapareixerà, però com no ens podem avançar al futur deixarem que el temps posi a cadascú al seu lloc.

Refractando Era un día de esos grises, de esos miércoles lluviosos que trastocan el ánimo.

Era el típico día triste, aburrido, de sofá. El día perfecto para que Max cogiera su sillón con ganas y se estirara a ver cuál de sus películas favoritas introducía en el reproductor de vídeo. Había sido un día duro para él, pero a pesar de todo, por una vez, había llegado a casa antes de las diez de la noche.

En un gesto de generosidad y compasión, su jefe decidió dejarle la tarde libre.

Lo primero que hizo Max al llegar a casa fue rondar por las habitaciones, una por una, empezando por la planta de arriba. Subió y se dirigió al dormitorio.

Una vez allí acarició cada mueble, olió cada rincón, se sentó en la cama, fundiendo sus manos con el colchón. Observó hasta la más mínima mota de polvo y se marchó de allí con cierto aire pesimista. La siguiente habitación fue el baño -­‐tenía dos en esa planta, pero le bastó con examinar uno solo-­‐.

Prosiguió por el largo pasillo, ese que se hacía eterno cada noche al irse a dormir y cada mañana al despertarse, hasta llegar a su despacho, donde cogió un bloc de notas y un lápiz. Sus padres siempre le dijeron que las palabras cobran vida y que son capaces de atravesar el corazón de la gente.

Así que desde bien pequeñito, Max dejaba constancia de todo en ese bloc de notas.

Bajó a la primera planta. Entró en la cocina y pensó en comer algo. Pero se dio cuenta de que no tenía apetito alguno. Decidió que lo mejor sería abandonar la sala y dirigirse al salón: su habitación favorita. De hecho no era exactamente un salón, pero era con creces la habitación más grande en toda la casa. Aquella estancia medía lo mismo que dos pisos juntos. Era una sala completamente blanca, de un blanco cegador, como la mayoría de casas andaluzas, y estaba separada por varias columnas de un mármol tan claro y pulido que casi podía verse como los rayos de luz incidían oblicuamente sobre él, rebotando y formando exactamente el mismo ángulo con el que

habían chocado, dejando entrever así un leve reflejo de quién lo mirara. Max serpenteó entre las heladas columnas, viéndose a sí mismo reflejado y sin dar crédito. ¿Cómo podía ser que aquello se debiera tan solo a un simple fenómeno luminoso? ¡Era espeluznante!

Dejó su imagen atrás, abrazada a las columnas, y desvió su atención hacia la elegancia de aquel comedor tan grande e imponente. Se paró frente a la puerta acristalada que daba al jardín y miró el cielo ennegrecido por las nubes que amenazaban tormenta. No le gustó aquella visión; sintió amargura y tristeza. Las gaviotas volando bajo le hicieron pensar en la libertad. Se imaginó a cientos de personas con rostros lúgubres y decaídos; él mismo se sintió así por un instante. Su vida siempre había sido un cúmulo de desgracias, una tras otra, todas en cadena. Y ahora que dependía tan solo de su propia voluntad, se pasaba el día trabajando. Jamás fue capaz de recordar un solo momento en que pudiera disfrutar de aquella maravillosa casa.

Salió al jardín y respiró el olor a césped recién cortado. Se sentó en una de las sillas que rodeaban la mesa colocada en un extremo -­‐siempre pensó que debía haberla cambiado por una hamaca en su momento. Abrió su bloc de notas y empezó a examinarlo meticulosamente. En un segundo se transportó al pasado, entre miles de historias, páginas y pensamientos anotados allí. Le invadió una sensación curiosa, una especie de nostalgia que al mismo tiempo le reconfortó. Se levantó y se miró en el agua de la piscina. Su imagen era borrosa y confusa, más o menos como su cabeza lo fue en su momento.

Seguro de lo que hacía, apoyó la libreta y el lápiz en el bordillo de la piscina.

El viento, que soplaba con agresividad, movió fuertemente las hojas de los arboles y derribó una silla que, al caer al suelo, sobresaltó a Max y éste dio un respingo. El lápiz cayó a la piscina. Y justo entonces se detuvo el tiempo.

Entonces sucedió algo que Max nunca pensó que pudiera ser verdad. El lápiz cambió de medio natural, del aire al agua. La onda -­‐igual que en las

columnas-­‐ incidió en diagonal sobre el nuevo medio, cambiando así la velocidad y la dirección, y adoptando un índice de refracción distinto al anterior. A causa del principio de Fermat, según el cual la luz se propaga entre dos puntos siguiendo la trayectoria de recorrido óptico de menor tiempo, entra en juego la ley de Snell, pues si multiplicamos el índice de refracción del aire por el seno del ángulo que forma el rayo incidente, obtendremos como resultado la multiplicación del índice de refracción del agua por el seno del ángulo que forma el rayo refractado. En efecto, el lápiz parecía haberse doblado.

Max sintió que era uno de esos momentos bellos de la vida en los que aprecias hasta el más mínimo detalle. A pesar de todo, estaba decidido.

Cogió una de las piedras grandes del jardín y se la ató bien fuerte para no poder despegarse. Estaba harto. Se lanzó ala piscina y en cuestión de segundos todo quedó en nada. La nada. Sólo negro y más negro.

Senzilla complexitat Tot i alhora res.

Escolta-­‐la, sent-­‐la i assaboreix-­‐la, imperceptible menys pels ulls, la llum és la música del silenci.

Com una persona guarda un secret la llum amaga l’arc de Sant Martí: una cursa de colors, refraccions i desviacions.

Miralls, ombres i jocs infinits.

Viatjant sempre en línia recta les ones t’acaricien.

Quina veu més dolça!

T’imagines un món sense llum?

La veu de l’univers silenciada: el regne de l’obscuritat: la presó d’un món sense sentit.

The death light Four walls that wrap me, and a powerful light illuminates them.

I can’t see where it comes from but only amuses me.

Here comes the end, Its just the final countdown and I can’t see you.

Wait until my death.

All black, all black, but I see a light at the end.

El fotó Em trobo al no res. Un lloc inhòspit el qual no li desitjo estar ni al meu pitjor enemic. La foscor i la gelor són els meus únics acompanyants. Val més ser sol. L’intent de moviment és inútil. Cap força pot ser exercida perquè no trobo res al meu abast. Cap objecte, cap lent, cap espill, res.

Un únic moviment a l’inici del meu temps és el que produeix que la guspira Esperança s’encengui dins del meu ésser. Una centella ràpidament extingida per la manca d’estímuls que puc rebre. Hores, dies, mesos, anys, lustres, dècades. Viatjo amb un rumb fix, però perdut en la immensitat de l’univers. Milers de milions de quilòmetres recorreguts, un sol desig. Poder veure el que mai ningú ha vist. Una partícula desconeguda, una bellesa inexplorada.

Finalment, succeeix un fet inesperat. En mig del buit, un petit àtom s’atreveix a apropar-­‐se i interceptar la meva trajectòria. Una petita col·lisió imperceptible, ínfima, m’il·lumina i una guspira de calor es desprèn. En un instant ho veig tot. Posteriorment, no veig res. L’espai i la foscor són un. Continuo el meu nou camí.

Allá donde el tiempo no tiene límites Parece que fue ayer el primer día que ocurrió pero lo cierto es que ya han transcurrido cuatro meses. Es curioso, hablo de cuatro meses como si fuera algo muy lejano y…bueno, quizás sea mejor que cuente la historia desde el principio.

Aquella noche me sentía agotado. Había estado corriendo la media maratón y me quedé dormido en el sofá bañado por la luz de la luna llena, imaginando poder alcanzar algún día metas imposibles. De pronto, me pareció que mi consciencia se separaba de mi cuerpo cansado y yo me vi arrastrado a una velocidad inimaginable. A mí siempre me ha gustado la velocidad, pero aquella me producía vértigo. De pronto la vorágine se transformó en calma. Nunca hasta entonces había escuchado el sonido del silencio ni experimentado una paz tan plena. Entonces me vi en una piscina con mi hermano mayor, peleando por coger una pelota. Dejé de prestar atención a la pelota cuando noté como se deslizaba un líquido pegajoso por mi mano derecha, sintiendo el dolor de la herida que la producía. ¿Qué estaba ocurriendo? No tuve tiempo de pensar en ello. Como si de un nuevo plano de película se tratara ahora estaba en la habitación de un hospital con mis padres, mi hermano y un bebé: era mi hermana. Me animaban a cogerla pero yo no quería porque sentía una terrible sensación de miedo… ¿Y si se me caía de las manos? Con esa sensación desagradable sonó la alarma del despertador. Sentí una enorme alegría al verme en el sofá, notando en mi cara la luz del día. Miré mi mano: no había sangre y no sentía ni dolor ni temor alguno. ¡Qué tonto! Había sido solo un sueño.

Al cabo de unos cuantos días después de aquella extraña pero maravillosa experiencia, acostado en la cama, sentí que una luz me tomaba de la mano y corríamos, corríamos cada vez más rápido por el espacio infinito. En aquella ocasión vi a alguien que me recordaba a mi abuelo que corría ágilmente tras una pelota y se revolcaba por el suelo con un niño rubio: era mi tío. Lo reconocí por las fotos que mi abuela guardaba y solía enseñarnos. En un instante me vi a mí mismo con un aspecto diferente jugando a baloncesto con un niño de unos dos años. El niño me llamaba papá mientras me tiraba una pelota que me dio en toda la cabeza.

¡Vaya golpe! ¡Qué fuerza tenía el niño! Yo continuaba mi carrera imposible, sin poder pararme. Esta vez el regreso pareció ser un poco menos fácil.

Me sentía extraño; me envolvía una sensación de irrealidad. Como cada mañana me duché y me fui al colegio. Era jueves y teníamos Física a primera hora. El profesor empezó a explicarnos la teoría de la relatividad de Einstein, de cómo a la velocidad de la luz el tiempo se dilata y de cómo una partícula sin masa puede viajar a esa velocidad y poseer una energía infinita. Sentí una especie de sudor frío. ¡Ahora entendía lo que me había ocurrido! Al soñar mi consciencia se separaba de mi cuerpo y al no tener masa viajaba a velocidades extraordinarias; no existían las distancias y yo podía estar en muchas partes a la vez.

Aquella noche me acosté intrigado y preocupado a la vez. Y ocurrió de nuevo. En lo que creía fueron segundos me hallaba en lo que parecía ser un campo de concentración y alguien a lo lejos, estaba gritando un nombre que me resultaba familiar. “No puede ser”-­‐ exclamé. Era el nombre de mi bisabuelo y yo le veía allí, a mi lado, tumbado en el suelo. Al intentar acercarme para ayudarle empezó de nuevo mi loca carrera. Yo, con aspecto envejecido, me sentía feliz: estaba dándole la mano a una niña rubia que me sonreía, mientras su padre me decía que los abuelos no deberían mimar tanto a los nietos. La loca carrera continuaba cada vez más fuera de control. Tuve que hacer grandes esfuerzos para detenerme y conseguir volver atrás. Me desperté; estaba exhausto y no podía creerlo. El reloj marcaba las 23:53. Solo habían pasado cinco minutos desde que me había acostado. Conseguí volver a dormirme. El resto de la noche transcurrió plácidamente.

No me he atrevido a contar a nadie esta historia. Pensarían que estoy loco. Y quizás lo estoy. Me encanta poder ver cosas que ocurrieron y cosas que han de ocurrir, pero no puedo evitar tener miedo, mucho miedo. Cada vez asciendo a una velocidad mayor, parece como si quisiera alcanzar la luz y me siento totalmente fuera de control. Quizás algún día alcance la tan nombrada velocidad de la luz. ¡Qué extraordinaria y maravillosa experiencia científica podría llegar a ser si lo consiguiera! Pero yo solo soy un chico normal que tiene miedo de, sin quererlo, alcanzar una noche la máxima velocidad y luego ser incapaz de regresar…

Nit de llum Queia la nit, i portava per fi còmoda penombra a la Blanca. Només unes hores abans, el Roger l’havia aferrat pel braç, havia ajuntat encara una mica més els seus rostres, i seriosament, li havia preguntat què són els colors.

Curosament, ella havia trobat la mirada, mai nascuda, del seu amic rere els vidres foscos i s’hi havia fixat, tot i saber que no rebria aquell esguard; aquesta vegada havia trobat una resposta millor. “Res sense el qual no puguis viure”. El silenci es va fer incòmode, inesperadament per als dos, i el noi, com si sabés com se’l mirava ella, va tombar el cap amb resignació: a la Blanca li va semblar la pitjor reacció d’ençà que el seu amic s’hi havia capficat. Llavors ell va deixar anar un somriure i la va agafar de la mà perquè el continués guiant cap a casa seva.

Va tancar la porta, va tancar un llibre, va tancar els llums i va tancar els ulls.

El cap li donava voltes i li oferia la visió de formes abstractes, llum d’origen desconegut, que la molestaven, com tota la resta de coses radiants i acolorides que l’envoltaven... així que va tornar a obrir els ulls, i per fi el silenci de l’habitació era també una taca negra sense color ni forma.

Neguitejada per la pregunta, necessitava trobar quelcom més semblant a una resposta... i que pogués donar i entendre ella mateixa, perquè el llibre de física que acabava de tancar, en resposta al fracàs, no havia aconseguit donar-­‐li’n cap que la satisfés. Ara totes les coses que hi havia llegit habitaven la seva ment i s’hi apilonaven en un desordre aparent que, no obstant, tenien per acròstic el desconcert. ‘Però ell no hi veu, i es creu el món sense els colors...

I el que jo veig turquesa, tu ho veus de verd i un altre de blau cel. On de dia veig blau entre els núvols, que a més em semblen de cotó blanc, de nit veig punts

d’argent que de fet són incandescents. Així que ara res no em sembla real fins que ho palpo, o escolto el seu so... Creiem que el que ens envolta és cert i ens subordinem a aquesta certesa. Quadres, fotografies, vestits... Tot subjugat al més subjectiu subjecte. I és que cap coneixement humà pot anar més enllà de l’experiència.’

A fora, la nit oferia un espectacle de llums com un miler de bombetes disposades acuradament però desordenada sota un arc de llarga volta. I de tant en tant, un grinyol agut feia aixecar els caps dels que s'ho miraven del terra estant, i les bombetes es feien fonedisses rere punts de colors que, des d’un punt incert, s'alçaven i es deixaven caure fent figures i paràboles en tots sentits com una pluja que mai arriba a colpejar-­‐te el cap. Pam! Cop de porta i el petit Guillem manifestava la seva presència a l'habitació del Roger. Va córrer a obrir la finestra com per mostrar-­‐li el que s'esdevenia a fora, inconscient que la gamma de sons espurnejants li despertaria l'interès i alguna cosa més. Que el faria estar més convençut encara del que la Blanca, hores enrere, li havia assegurat. I desconeixia que, uns carrers avall, ella romania amb la finestra tancada, encegada per un fracàs inexistent. "Els colors són a la llum com la música al so".

Luces cegadoras Nos encontramos en el desván lúgubre de una mansión, ocho pequeñas ventanas y ningún tipo de decoración en aquellas enormes paredes, me acerco al pequeño foco de tenue luz que emana de una de las ventanas. La SRA. BLANCO, el ama de llaves, junto con al SR. PRADO y la SRTA. AMAPOLA esperan pacientes en el amarillento sofá mientras que la SRA. CELESTE y el PROFESOR MORA intentan apaciguar a sus empleados, quienes parecen muy alterados por los variopintos rumores que han estado corriendo durante la semana, y el CORONEL RUBIO da vueltas sobre sí mismo, y algo alejado del grupo. Todos esperan a que diga algo, y, aunque no sé muy bien cómo empezar, lo hago: YO: Parecía un crimen perfecto, el más perfecto que jamás me había encontrado, pero el asesino, como ocurre en todas las novelas, ha cometido un error: no haber caído en que yo investigaría el caso.

Todos los presentes, incluso el nervioso CORONEL RUBIO, clavan en mí su mirada. La tensión crece de forma exponencial. Noto que el asesino se está mordiendo el labio superior y tiene los ojos extremadamente abiertos, parece que su serenidad zozobra.

YO: Todos ustedes tenían motivos suficientes para matar al mayordomo. Por ejemplo, usted, Sra. Blanco, le tenía un gran odio después de que él matara accidentalmente a su gato.

SRA. BLANCO: ¡Yo jamás habría matado a nadie por esa frivolidad!

YO: No estoy diciendo que sea así. Todos ustedes, al igual que la Sra. Blanco, tenían un móvil que les podría haber impulsado a llevar a cabo este asesinato: la venganza.

CORONEL RUBIO: (gritando vehementemente) ¡¿Quiere dejarse de discursos y decirnos ya quién es el canalla que mató al mayordomo?!

YO: Paciencia, aquí el detective soy yo, ¿me permite proceder? (el coronel retrocede en silencio, obediente y exhausto, espero unos instantes y me dispongo a continuar) Como decía, todos ustedes tenían motivos para acabar con su vida, pero solo una persona tenía los medios... (advierto varios cambios significativos en el semblante del criminal, su tez palidece y su mirada se vuelve lejana, como si estuviera a quilómetros de distancia)… sólo uno sabía cómo conseguir que pareciera un triste accidente. Es increíble lo que se puede hacer con un pequeño y sencillo artilugio, ¿verdad? (noto como sus ojos me miran furtivamente).

Cuando llegué a esta habitación por primera vez para realizar una rápida inspección ocular, pensé que la clave del asesinato fue la poca iluminación que ésta tiene. Fue usted muy agudo, señor, pero yo lo soy más. El pasado miércoles, mientras la Señora Blanco me enseñaba toda la casa, me llamó la atención una sala con estanterías llenas de lentes de diferentes tamaños. Mi padre había sido fotógrafo y durante toda mi infancia no hubo día en que no me enseñara algo sobre ellas. Los recuerdos que afloraron en mí me hicieron imposible resistir la tentación de entrar a contemplarlas y entonces fue cuando lo vi todo claro: la clave del asesinato no estaba en la oscuridad de la sala, sino en una de las pequeñas ventanas... y en sus lentes.

En ese mismo momento recordé un detalle que me había sorprendido cuando visité el desván para hacer la rápida inspección: todos los cristales de los ocho tragaluces que hay aquí son planos. Todos excepto uno, este de aquí (señalo la ventana que está a mi lado). Esta pequeña ventana tiene, al contrario que las otras siete, una lente biconvexa, más conocidas como lentes convergentes (advierto cómo el asesino traga saliva e intenta mantener la calma, la gente de su alrededor empieza a mirarlo con sospecha).

Supongo que no todos ustedes conocen las propiedades de este tipo de lentes. En resumidas cuentas: unen los rayos de luz en un punto llamado foco. El asesino conocía perfectamente la hora exacta de un día soleado en que los rayos del Astro Rey incidieran en la lente para cruzarse a la altura de los ojos del mayordomo. Lo situó en el punto exacto en que los rayos

llegaran a sus ojos. Esta es mi hipótesis: el asesino entretuvo al mayordomo con una larga charla hasta el instante concreto, en que situó el cristal del tragaluz de forma que los rayos cegaron al mayordomo, que se movió, apartándose del foco, y tropezó con la escoba, colocada meticulosamente para que el asalariado resbalara y se golpeara con el mueble.

Sé que esta hipótesis puede parecer un poco forzada, pero tengo pruebas.

Encontré una factura de hace un par de semanas en que se detalla la colocación de un cristal convergente como vidrio para la ventana. Resulta sospechoso que en una habitación con siete ventanas con vidrios planos se coloque uno con una lente convergente, ¿verdad? En la inspección ocular me di cuenta de este detalle y me dijeron que el niño había roto el anterior cristal de esa ventanita de un balonazo. Le pregunté al chaval si lo había hecho, pero él lo negó. Después de mi visita a la habitación de las lentes, mis sospechas se acrecentaron. Supe que lo que me habían dicho no era verdad cuando vi que en el patio exterior había unos trozos de cristal del mismo grosor que el de las ventanas. Eso me dio a entender que se había roto el cristal desde dentro y no desde fuera (noto que el asesino respira de forma rápida y violenta).

Dicen que muchos criminales quieren que los identifiquen para que se reconozca su trabajo, quizás eso hizo que el asesino no se deshiciera de los cálculos que realizó para saber en qué punto estaría el foco que cegara al mayordomo. Además, la hora de la muerte de éste coincide con el momento de mayor incidencia de los rayos de sol de esta ventana. Por lo tanto...

PROFESOR MORA: No...

YO: Está usted detenido. Era una idea tan meticulosamente preparada que era evidente que fue suya.

PROFESOR MORA: Pero... ¿cómo lo ha sabido? ¿Cómo ha sabido lo de las lentes y los cálculos?

YO: Profesor, yo también soy físico.

Els enigmes d’en Pere: la llum Un bon mati, en Pere un nen de 12 anys, espavilat i molt intel·ligent, es desperta per un raig sol que es cola per una reixeta de la paret. Ell caracteritzat per plantejar-­‐ne i resoldre enigmes, es queda pensant en aquest fenomen i els seus orígens. Com tota la gent sap ( o almenys la majoria) la velocitat d’aquesta “cosa o espectre” que anomenem llum es de 300000 km/s arrodonint. Però en Pere no es preguntava la velocitat, ell es preguntava què era el què origina aquesta llum de l’estrella que nosaltres anomenem Sol. Es va aixecar del llit, va agafar un diccionari que tenia al prestatge i va buscar el perquè de la llum del Sol. A part de trobar que la llum es la suma de tots els colors i la frase que apareix en tot tipus de llibre relacionat amb la llum, “sense la llum del sol no viuríem” ell estava summament interessat en trobar quin era el fenomen que provocava aquesta llum. Finalment, va trobar que la llum del sol es provocada per les reaccions termonuclears de fusió que converteixen l'hidrogen en heli. Per ser mes precisos cada segon, 3,9 × 1045 àtoms passen per aquest procés, això allibera tal quantitat d’energia que fuig de la superfície del Sol en “forma” llum. En Pere, volen arribar mes al fons del assumpte, es planteja una altra pregunta:”com podem percebre la llum, te algun límit ?“ (si li afecta el fregament) Com era d’imaginar en Pere no va trigar gaire en pensar que la llum la percebem pels ulls (l’ull, transforma la llum en impulsos neuronals que ho transmeten al cervell), però en la pregunta de si la llum te límits, clar amb això s’ha de dedicar-­‐hi temps, desprès d’estar-­‐hi una bona estona pensant... A dinar, va dir la seva mare-­‐ ostres, tan pensar i no he esmorzat!-­‐ va xiuxiuejar en Pere. I amb aquest enigma, mes endavant en Pere es convertiria amb un dels millors físics del moment però sense resoldre aquest enigma... La pregunta es, tu en saps la resposta? T’has parat a pensar-­‐ho? Reflexiona.

Vuit minuts dinou segons Calor. Explosions solars. Petons irrefrenables sobre la sorra. Nuclis d’hidrogen en reacció de fusió. Deler imparable d’unió. Xocs atòmics i desintegracions. Mans cercant arrelar en cabell aliè. Heli i energia nounats al món. Gemecs llençats a l’aire nocturn. Radiacions emeses a l’infinit buit. Mirades capaces de fondre. Infraroigs que escalfen àtoms en solitud. Sang repicant en les oïdes. Rajos movent-­‐se al límit de la realitat. Calor febril sota capes de roba. Fulgurant poder apropant-­‐se a una roca rodona. Cors bategant a velocitats insospitades. Brou d’energia i gasos atmosfèrics. La romàntica Eos els amants esperant.

Primerenca energia en forma de llum solar, espectre visible per l’ull nu.

Mans unides i enamorades parpelles obertes cap al mar. Lux i Iris junts al final.

Viure i no veure A voltes diem, he vist la llum! Però quina llum? Si som cecs, bé... gairebé cecs! El que entenem per llum, la part visible per l'ésser humà de l’espectre electromagnètic, és una mínima part d’aquest espectre, però te n’adones? Molt mínima! Però... llum? Què és la llum? Ones?

Partícules? Partícules sense massa! Com s’entén això?! Quasi com voler entendre la Santíssima Trinitat!

Meravellós, sublim! La llum, quin misteri! Increïble! Resta sense resoldre... ho intentem, però en va, és com les nines russes: quan sembla que ho tenim, nous interrogants apareixen. Se’ns escapen tantes coses!

Ignorants! Com es pot viure així? Si és, i mai més ben dit, com viure a les palpentes. Som tan poc conscients que sense llum tota possibilitat de vida queda reduïda al no res.

La física és com una religió i Schrödinger, un profeta.

Atrapats en la polarització Necessito arribar-­‐hi. Necessito que ningú m’aturi. Ja no sé què fer, què pensar. No puc desviar la meva trajectòria. Si torna a passar, si realment me la torno a trobar, no crec que surti d’aquesta. I ho necessito. He de sobreviure i arribar al final del meu destí. N’érem moltes, provant d’arribar al final del camí. Moltes, totes diferents. Totes corríem en diferents direccions, diferents angles, diferents camins, però només un objectiu: arribar-­‐hi. Només quedo jo. Estic sola. Tinc por. Si ha passat un cop, pot passar una altra vegada. No sobreviuré. Ho sé. Totes consumides, totes devastades, cap va poder passar la barrera. El mur. El gran mur que s’estenia davant nostre. Tenia por. Totes en teníem. Tanco els ulls, i continuo impertorbable el meu camí. Potser això em va salvar. L’esperança. A elles no.

Les van fer desaparèixer a totes. No. El veig. Un altre. Està girat.

Perpendicularment. No és el mateix mur. No sé què fer. No puc escapar. No vull escapar. Estic sola. Jo i el meu destí. Jo i les meves ambicions. Jo i el meu objectiu. Tanco els ulls, i continuo impertorbable el meu camí. Potser això em salvarà. L’esperança. Quelcom m’està absorbint. No puc parar-­‐ho. Intento travessar aquest mur que s’estén majestuós davant meu. No puc. Sóc reduïda a res. És claustrofòbic. No hi podré arribar. Mai. Algú els ha posat allà. Un filtre. No volen que hi arribi. Em filtren. Estic atrapada. Vull sortir. Ja no sé què fer. Ja no hi ha esperança. Només angoixa. I claustrofòbia. Mica en mica, vaig complementant-­‐me amb el mur que em mata. Mica en mica vaig inserint-­‐me en ell. No podré sortir-­‐ne mai. Ja ho sé. Ja sé el que sentien totes.

Totes les ones que hi van xocar. No sóc res. Estic enmig de dos murs que m’insereixen dins seu. Absorbida. Reduïda. Atrapada. En menys d’una mil·lèsima de segon, em trobo atrapada en la polarització.

Demostrant que l’home va arribar a la lluna Sobtadament vaig sortir disparat a gran velocitat cap el cel des d’un llarg tub, en el que semblava el terrat d’un sisè pis. Era de nit, i vaig poder veure al meu voltant un munt de cases que comparades amb la meva mida eren extremadament grans però a mesura que m’allunyava s’anaven fent més petites. Els fanals d’aquella ciutat desprenien un a llum que em feia menys visible, però aquesta claror no era suficient perquè la gent pogués veure un feix de color verd que es perdia en la foscor. A dins del feix hi havia un munt de partícules idèntiques a mi que també miraven meravellades la ciutat que al cap d’uns segons no era res més que un punt de llum. Aquest punt de llum era cada cop més petit, i al seu voltant en van aparèixer molts com aquell. Totes aquelles ciutats havien format una constel·lació. I quan vaig mirar cap el cel vaig veure el mateix, un munt de punts de llum, però aquest cop rodejaven la lluna. A diferència de la resta de punts de llum, la gran esfera blanca era cada com més gran. Al mirar enrere ja no veia cap punt de llum, només el gran planeta blau. Ja em trobava fora de l’atmosfera.

Varem creuar el buit a gran velocitat fins que poc a poc vaig poder anar veient els cràters de l’escorça, sempre la mateixa, de la lluna. Fou llavors quan em vaig adonar que just davant nostre, totes les partícules que viatjàvem pel raig, hi havia un gran reflectant recolzat a la superfície contra el que varem xocar perpendicularment. De sobte, totes les partícules que havien viatjat a traves del feix ver de llum van donar mitja volta, dirigint-­‐se al lloc des del que havien sortit. Vaig poder veure com la Terra es feia cada vegada més gran, com tots els punts de llum s’anaven distanciant entre ells i la ciutat de la que havíem sortit abraçava fins al nostre horitzó. En arribar de nou al llarg tub va quedar confirmat que l’home, anys enrere, havia arribat a la lluna.

Sol en una habitació buida La llum que s'escola per la finestra dibuixa ombres i tenyeix les parets de color. Paquets d'energia que passen per l'habitació sense mobles. Només hi passen, no s'hi queden. La llum sempre està de pas. Parpellejo i ja no hi és.

Respiro i és ben lluny, fora del meu abast per sempre. Es mou, però sembla que es quedi quieta. No percebo ni el més mínim indici del seu moviment, però tanmateix sé que res a l'Univers pot ni tan sols provar de perseguir-­‐la.

Partícules que viatgen i xoquen i reboten. O ones que es propaguen i es reflecteixen i es difracten. Tant se val. Agafo les pintures.

La llum és blanca i alhora plena de colors. Primer esbosso les formes de l'habitació. Les cantonades abruptes impedeixen a la llum arribar a tots els racons de la sala. Les ombres s'oposen a la llum, però sense llum no hi hauria ombres. S'exclouen i es complementen al mateix temps. Com l'ona i el corpuscle. Com la nit i el dia. Com la calor i el fred. Com l'amor i l'odi.

Recordo el principi d'aquell llibre:"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem”. La idea m'esgarrifa. Començo a barrejar els colors. Groc i ocre, i una mica de negre. La tela blanca brilla davant meu. Hi ha poques coses millors que una tela blanca, inert, esperant que algú l'ompli de vida amb un pinzell. Poc a poc, començo a transformar la tela. És només quan pinto que sento alguna cosa semblant a la felicitat, o a la no-­‐tristesa. El meu braç llisca per la tela talment com una ballarina, àgilment i lleugera.

La buidor de l'habitació em neguiteja. No aconsegueixo deixar de pensar que l'habitació no és res més que un reflex de la meva ànima. Fa anys que la buidor va apoderar-­‐se de mi. Com si fos un forat negre que va empassar-­‐se tota la llum que tenia dins. Aixeco el cap i miro el Sol. Dos nuclis incandescents que es repel·leixen i s'atrauen. Una força que supera l'altra. I els dos es converteixen en un de sol. Vuit minuts després, la llum il·lumina la meva tela. El procés es repeteix durant mil·lennis. Dos que es tornen un de sol i donen sentit al meu món. Contemplo el quadre acabat. La buidor torna a omplir-­‐me. Agafo una d'aquelles píndoles per dormir que em va receptar el metge. Me la prenc sense aigua. Corro a la finestra i baixo les persianes. La foscor m'acull, em reconforta com una mare quan abraça el seu fill que plora.

Jo no ploro. Fa temps que vaig deixar de plorar. Plorava quan alguna cosa es movia dins meu. Però ja no hi tinc res, a dins. Només un forat negre que s'ho empassa tot. Les ganes d'estimar, de riure, de veure aquella pel·lícula que tant m'agradava. I es va fent més i més gros, com si també s'empassés la llum de cada dia. Tanco els ulls. Ara, la llum no pot atrapar-­‐me.

Aquella cançó de cada dia Entrava punyent i reveladora, inconscient que aquell dia no era un dia qualsevol. Aquell dia no seria analitzada. A la retina s'havia declarat la vaga davant d'una greu disputa la nit anterior. Els bastons argumentaven que eren ells els imprescindibles. Perquè si no s'en necessitaven tants? A més, eren més prims, el que segons ells era marca de bellesa, i tenien una gran sensibilitat a aquell fenomen que era la llum. Els altres, els cons, que ja de per si tenien un sentiment d'inferioritat respecte el nombre, defenien que almenys ells no eren tots iguals, es complementaven per obtenir tots els colors i eren molts més forts, ja que no es saturaven davant un atractiu raig de llum. Finalment, com a totes les competicions havien obtingut la victòria els majoritaris: 7 milions no eren res davant dels altres 125.

Com nens petits, els altres en un atac de rebequeria volien demostrar que sense ells la vida seria fosca, buida i trista. Un accent que impossibilitaria embellir o fer més amenes, les injustícies, la violència o la impotència del món.

Evidentment, com tot indicava, aquell dia va ser un dia trist. Va ser un dia sense dia. Va faltar l'ànima de la vida: Els colors. En Joan, no n'encertava ni una, no sabia quan podia travessar, el menjar sense color li resultava insípid, els seus companys més antipàtics del habitual, per la finestra tot semblava fúnebre, el mar no despertava el misteri d'altres dies, les muntanyes semblaven de ciment i era quasi impossible distingir lletres i altres arts.

Va tornar a casa molt d'hora i s'en va anar directe el llit, no tenia ni gana. Aquell dia tampoc els bastons van poder treballar i veient que sense els cons no se'ls apreciava van acabar admetent que tots dos eren de vital importància, que tots dos es complementaven. Que eren una història d'amor mai millor complementada. Eren nit i dia. Foscor i llum. Uns eren els acords i els altres la melodia, d'aquella cançó que era: el dia a dia.

Rocsof Escolto com la pluja va caient des del cel. L’aigua regalima per la finestra a temps de compàs. Va caient, a poc a poc, però quan una gota es troba amb una altra, les dues esdevenen una de sola, creant petits rius descendents que junts conformen un gran escenari. Tempesta. Així és com els humans hem anomenat aquest gran espectacle de llums i ombres; a la precipitació de petites porcions de núvol que, un cop haver passat per la condensació, transformant-­‐se en aigua de nou, esclaten contra l’asfalt i produeixen aquella música que recorda un vals de Debbusy.

La immensitat de l’Univers s’amaga rere els núvols grisos contaminats per l’aire de la ciutat. Com si es tractés d’una obra artística, em disposo a observar aquest gran paisatge que envolta l’edifici, però que amb prou feines puc veure, a causa dels grans blocs que s’alcen davant meu.

Al cel, s’estenen núvols de mil tonalitats de gris diferents, i més enllà, a més de 140 milions de quilòmetres de distància, el Sol emet llum. Una llum que en poc més de 8 minuts, arriba a nosaltres, il·luminant els carrers. Aquella melodia produïda per l’aigua, va perdent intensitat.

Sense gairebé poder adonar-­‐me’n, el bromall que s’havia creat ha desaparegut.

L’aire no és buit. Milions de partícules d’aigua es troben suspeses en ell. Amb els anys he après que és impossible parar quiet, que per molt que pretenguem aturar-­‐nos, sempre existeix el moviment en nivells microscòpics. Responsables? Les partícules. I no només es troben en l’aire. Qui ho diria, que gràcies a elles, poguéssim veure les meravelles del món. Ona i partícula, dualitat inseparable que es desplaça a velocitats extraordinàries, sense necessitat de medi de propagació.

Però en un instant, tot canvia. L’enorme cel que havia estat tacat de gris minuts abans, és ara la tela on el pinzell és lliure de dibuixar el que sigui. I així ho fa la llum. Refracció i dispersió. Puc sentir com ara, la llum que feia brillar els meus ulls, una llum blanca i cegadora, rebota contra les petites gotes i en surt disparada segons la seva freqüència.

Arc de Sant Martí. La varietat de colors s’estén damunt nostre, sortint del seu amagatall i no deixant a ningú amb indiferència. Els colors es barregen tal i com ho fan a la paleta del pintor. Grocs, vermells, verds, blaus… es troben ara units, resseguint una mateixa trajectòria. La gent surt de les cases amb els ulls ben oberts, fotografiant l’obra d’art o simplement observant l’espectacle.

Tanco els ulls, i res no canvia. Els torno a obrir, esperant alguna cosa.

Fosc, sempre és fosc. Sovint em preguntava si tot allò havia existit de veritat, o simplement formava part de la meva imaginació. No crec que existeixi la foscor, perquè tota foscor té la seva llum. La meva, però, és no perdre mai l’esperança a poder, algun dia, tornar a veure-­‐hi.

3·∙108 Laberint de llums i ombres I en el moment oportú Projectats per totes bandes Convergeixen en un punt:

Radiacions ultraviolades Refractant-­‐nos al revés Quatre frases mal comptades, Pel moment no saben res.

Encetem una conversa: Albert, Jou i Barceló.

Blau, vermell i viceversa, Una polarització.

En diversos cromatismes És difícil l'elecció I passant pel tros de vidre, Cada raig tria un color.

Apareixen infrarojos Desitjant el meu color.

No necessito reforços, Tan sols una reflexió.

En freqüència violada, Entre encants color morat: "D'on ve el nom de la parada?

Quan et veig ho tinc molt clar ".

Aquest cop ja carregats, Els oposats s'atreuen I entre camps magnetitzats: Dues ones que s'encreuen.

S'apaga el flaix tot fon a negre Cau la pluja i xiula el vent.

Tot comença altra vegada, Acaba l'arc que creua el cel.

Tot comença altra vegada, Un reflex del capità 7 colors fent ziga-­‐zaga, i ens tornem a refractar.

Mr. Kingfisher Mr. Kingfisher is a bird that when wetted, puts himself on a branch and dries his suit of beautiful colors in the sun. But he has not always dressed so well.

When birds first appeared in the world, all the birdies were laughing at poor little Kingfisher and he did not understand the reason. They were saying that he dressed really badly but kingfisher couldn’t understand them as he saw them all the same.

One day he met the Parrot King and he explaind him his problems. The king, seeing him so depressed and not being capable of explaining what the colour was, flapped his magical wings and made visible to the Kingfisher the light of wavelengths ranging between 7.8 x 10-­‐7 and 3.09 x 10-­‐7 meters. Crossing the waves, the different ocular structures, reaching the rods and cones of the retina that send information to the brain, the light created a new magical feeling to Kingfisher: the colors.

His world changed completely, everything was so different. It was then when he understood what the birdies were saying to him. Flying over a lake Mr. Kingfisher saw his virtual image thanks to the specular reflection produced by the water, and discovered that he was as white as the snow.

Only his beak and legs were red, in contrast to his partners who were of many colors. Consequently he was jelous.

For this reason Mr. Kingfisher soared in flight and went away looking for his suit of colors. From that hight he could contemplate that the Earth was also covered with many colors.

As he glanced at the sky, he wanted to know why it was blue so he asked the wise Hawk about it. The Hawk told him that the light that comes from the Sun is a mixture of all the colors of the visible spectrum. Thanks to his new ability to see colors, he understood what the Hawk was telling him. “The solar rays penetrate in the atmosphere and spread through the air molecules, the diffusion of those of shorter wavelenghts, like the blue, become clearer, so that the rest of the colors of longer wavelengths, are less disseminated,” concluded the Hawk.

After the explanation, the blue seemed an amazing color to Kingfisher, therefore he tried to convince the sky to give him a suit of its color “eh, you!” he shouted “give me your blue!” But the sky was so high that it couldn’t hear him. Consequently Mr. Kingfisher had to continue with his trip.

One morning he came across an enormous meadow. He landed on them and said “meadow, give me your green color to my outfit”. But the meadow couldn’t answer, because winter came and the snow covered them.

After a long way Mr. Kingfisher took refuge among some rocks to rest. Soon night came and with it the dark. He was so desperate that even the black seemed a suitable color for his costume “Night please, share with me your absence of white light” he asked. But once more he wasn’t lucky, as in between some mountains, the moon appeared and the darkness had to leave.

The day dawned and a great source of natural light appeared through the horizon. Mr. Kingfisher was dazzled by its brilliance. “Sun” he begged “lend me the golden color of your rays”. The sun was about to reply when suddenly, a cloud hid him.

A little beyond, in the forest, there was a fire. Mr. Kingfisher walked towards it “fire” he begged “grant me the orange color of your flames”. And when the fire was about to speak a storm picked up and the rain extinguished the fire.

From a branch, Mr. Kingfisher contemplated the rain. He felt very depressed as he thought that he would never get a colorful dress. Then he realized that when the sun crossed the raindrops the chromatic dispersion of light occurres breaking white light into each of its components (red, orange, yellow, green, blue and violet) and a large Rainbow appeared on the sky.

-­‐ How many colors! – he said admiringly. And Mr. Kingfisher flew toward it.

He crossed it a thousand times, without dareing to ask him anything. He was sure to be resigned to always wear his white suit.

After flying so much, Mr. Kingfisher was very tired and hungry. So he dived into the river. This one, like a mirror, returned his image. What an incredible surprise! He was no longer white. His plumage had acquired all the colors of the Rainbow.

Since that day, Mr. Kingfisher shows off his beautiful multicolored suit, of which he feels very proud, and goes through the fields flying and diving in all rivers. He says that he does it for fishing. But do not believe him, he does it because he enjoys being reflected in the water, he is so smug.

Tocar de puntetes els somnis En aquesta vida s’ha d’ésser solució, no el problema. De petit no en tenia cap, de problema. Però les persones som com som, i de seguida me’n van trobar un. Jo era un nen com tants d’altres. Jugava i reia a totes hores. Res m’agradava més que sortir fora de casa per poder veure els avions volar per sobre el jardí. Podia passar hores i hores observant-­‐los i tot just em semblava que havien passat cinc minuts. Hi ha nens que volen ser astronautes o futbolistes. Jo volia pilotar avions. Desitjava volar per el cel, travessar els núvols i veure món. Però el que més em fascinava era el sol i la seva llum.

Recordo quan tenia cinc anys i demanava l’avió vermell, però mai ningú me’l donava. No entenia per què els meus pares no podien donar-­‐me’l, si jo el veia perfectament sobre la taula. Al principi no semblava preocupar-­‐los, somreien i deien que anés a jugar. Un dia en concret, però, els meus pares em van demanar l’avió vermell i ja no somreien. Jo els donava l’avió, però el deixaven a terra i me’l tornaven a demanar, com si jo no els escoltés bé. A partir d’aleshores va començar a passar més sovint, quan em demanaven que els passes qualsevol cosa o quan jo els en demanava alguna.

És curiosa la relativitat dels problemes. Com els nostres pares poden fer d’un petit problema un de més gran. Si fins aleshores la meva vida havia sigut normal, davant meu es presentava un món condicionat per una paraula: daltonisme. Als cinc anys em va semblar interessant, em vaig sentir especial.

Si la majoria de nens creixen i canvien, jo seguia somiant en sobrevolar el cel pilotant un avió. No devien pensar-­‐s’ho, els meus pares, que ser pilot era més que un somni de nen petit per a mi, devien pensar que amb els anys em passaria la obsessió amb els avions. Però no va passar-­‐me mai.

Amb els anys vaig interessar-­‐me més per la malaltia que tenia, ja que únicament sabia que no podia distingir entre el color vermell i el verd. Vaig investigar sobre quin era el problema per el qual no podia distingir aquests colors. Tots tenim uns pigments als ulls que ens permeten veure tots els colors, en el meu cas m’en faltaven alguns. Poc a poc anava obtenint més informació sobre el daltonisme però encara em quedaven algunes preguntes així que vaig continuar buscant. Els pigments de l’ull distingeixen els colors.

El meu cervell interpretava les ones de la llum, les transformava en colors.

Així doncs, l’arrel del meu problema era la llum, allò que tan em fascinava a mi. La llongitud de les ones dona lloc als colors i permet distingir desde el vermell, que eren ones amb una gran longitud i amb freqüencies baixes fins el violat que tenia freqüencies més altes.

A la vida em de ser la solució, no el problema. Però a vegades els problemes són massa grans. Investigant vaig trobar una informació que em va deixar molt angoixat i va fer que tots els meus somnis que tenia des de petit es trenquessin. Recordo exactament el que hi posava: “ A causa de la mala percepció de l’espectre visible de la llum, les persones daltòniques no els està permès ser pilots”.

La luce in esso Dia, Crepuscle, Cumulonimbus, Nit, Arc de Sant Martí

Crepuscle: Em podries explicar, el meu inseparable company Dia: de què presumeixes?

Dia: Estimat Crepuscle, jo només gaudeixo de la meva resplendor, la meva bellesa que abasta tot allò que veus fins l’horitzó. Sóc el color que regna en el cel.

Crepuscle: Sento dir-­‐te que no ets capaç de presenciar tots els confins de la Terra. Jo veig com a l’inici i al final de la teva presència cada jornada apareix un altre que ràpidament ocupa el teu lloc.

Dia: Estàs qüestionant el meu poder? Amb els meus propis ulls veig com tots els miralls, mars i oceans em reflecteixen; com tots els humans, animals i vegetals viuen sota la meva persona.

Crepuscle: No m’imagino pas res, només sé que no veig no res. Però no sóc l’únic que ha viscut aquesta experiència: aquells cumulonimbus d’allà baix poden demostrar-­‐ho.

Dia: A cas tu, causant de tempestes, dones testimoni d’allò que el Crepuscle afirma?

Cumulonimbus: Dono fe de què després de la teva estada, tot allò que abandones passa sota el poder d’un altre. Però arran de la teva absència, mai puc veure el seu rostre ja que el seu poder no té punt de comparació amb el teu.

Tant el Crepuscle com jo perdem la nostra lluentor quan ens abandones.

Dia: I tu Crepuscle, com a ferm acompanyant meu que em podries comentar davant d’aquest nou adversari?

Crepuscle: Sé que es coneix sota el nom de Nit. Però ell es nega a parlar amb mi quan estem junts, i per tant, només sé que el seu regnat es rebutjat per la majoria dels teus fidels habitants de la Terra. Però, a més de nosaltres, també hi

és un altre que es present en la Nit: l’astre lluminós. Però quan tu marxes també perd aquella energia i canvia de rostre.

Dia: Per tant, arribem a la conclusió de què som neòfits al respecte. Qui ens podrà resoldre aquest gran misteri ?

Crepuscle: Existeix un rumor que es basa en què, a vegades, apareix aquell que tot ho sap: l’arc de Sant Martí l’anomenen.

Cumulonimbus: Cert, però només apareix quan els que són els meus semblants marxen sobre l’escorça terrestre. Només hi ha un mètode per tal de descobrir la veritat.

Dia: Certament, ha de ploure. Però saps estimat company celestial que això provocarà la teva desaparició?

Cumulonimbus: A tots ens arribarà algun dia el final, adéu companys, em precipito.

Aparició de l’Arc de Sant Martí

Arc de Sant Martí: Qui és aquell gosa molestar-­‐me? Quins són els seus motius?

Dia: Jo sóc el Dia, que aporto la claror al planeta, i jo sóc aquell que t’ha dispersat per tal que ens aportis consell davant un problema irresoluble: és aquell que coneixen per Nit un competidor al meu regnat?

Arc de Sant Martí: Ni tu ets ni la Nit en sou de competidors. El que sou, és conseqüencia de la llum, és a dir, jo. Vosaltres només sou difusions del meu ésser. Vosaltres sou colors. Jo sóc la llum i em manifesto a vosaltres en forma d’Arc de Sant Martí.

Dia: Si la realitat es correspon a les teves paraules, si ets aquell que conforma la nostra existència, demostra-­‐ho.

Arc de Sant Martí: La llum us permet observar el vostre voltant ja que tot allò que copseu, són meres reflexions, refraccions, dispersions, difraccions, interferències i absorcions de la llum.. El vostre rostre és visible gràcies al fet que la llum és reflecteix en els grans mars.

Dia: Per tant, segons el que tu hem dius, la Nit també hauria de ser desenmascarada en la vostra presència,

Arc de Sant Martí: En la teva pròpia pregunta si troba la resposta: durant la nit, no hi sóc present. Conseqüentment, la Nit no és perquè quan jo no sóc, vosaltres com a colors no existiu. En canvi, un idèntic a tu és aquell que sempre t’acompanya quan t’envàs: el Crepuscle.

Crepuscle: Ignorant com sóc en aquestes situacions, no sóc capaç de comprendre com és que dius que el Dia i jo som iguals si les nostres diferències són clarament perceptibles visualment.

Arc de Sant Martí: Ni vosaltres ni tampoc jo som l’origen d’aquesta història, sinó que provenim del Sol, una gran esfera de foc que constantment està emetent radiacions. Jo he viatjat milers de quilòmetres fins arribar aquí. Durant aquest trajecte, m’he topat amb les molècules d’aire que es trobaven en la trajectòria i aquestes, al seu torn, emeten ones electromagnètiques en totes direccions. Però aquesta difusió es fa més patent per ones de longitud d’ona curtes, com és el cas del blau. Per aquesta raó, el Dia és més present en el cel i no pas el Crepuscle. A més, la resta d’éssers vius no us han pogut diferenciar ja que la difusió també depèn d’altres factors: quan la llum ha de travessar una capa d’aire gruixuda, i per tant, amb un gran angle de visió, es veu la llum blava; mentre que, quan mires directament al Sol, veus unes tonalitats roges i ataronjades.

Dia: I quina és la raó per la qual dius que tu estàs formada de tots aquests colors i ara només ets visible puntualment i d’una forma tant dispersada o distorsionada?

Arc de Sant Martí: Perquè sóc un Arc de Sant Martí, i com a tal consisteixo en un simple efecte òptic de dispersió de la llum del Sol. Però a partir d’aquesta llum es generen totes aquelles varietats que puguis arribar a imaginar, i més...

Des d’un petit insecte fins els grans astres que ens envolten; allò tangible, i fins i tot, allò abstracte representable amb colors; des de vosaltres, fins el meu propi ésser. Per tant, tot això haurà de contenir la llum, l’espectre visible. Però, a més, com correctament heu observat, la llum no la veus malgrat en ella són presents tots els colors. Per aquesta raó, podem arribar a la conclusió de què l’unió de tots els colors forma el color blanc, una llum blanca que no podem percebre a partir de l’òptica. Perquè, a vegades, els ulls ens enganyen.

La pell que veu Jeia a la cadira mirant el no-­‐res: el buit. Com podia mirar quelcom que era inexistent? Era l’únic que coneixia, la meva realitat de cada dia. Incapaç de percebre més enllà de la foscor absoluta. Incapaç de veure. Veure, un verb que manca de significat per a mi, un verb que mai arribaré a comprendre, un verb que mai podré conjugar amb sentit la primera persona del singular. Els meus somnis farcits d’ombres provoquen en mi una por constant. La foscor amb qui convisc dia a dia em transmet inseguretat. I quan no és així sento una angoixa profunda per saber què és allò que m’estic perdent. Què és allò que omple de felicitat les persones que són capaces de veure l’antítesi de la meva realitat. Què és la llum.

A cops penso en la de vegades que he fet aquesta pregunta a algú i com tots han estat totalment incapaços de respondre’m: és molt difícil de definir-­‐la, només l’entens si la veus, és la base de totes les coses visibles...són algunes de les respostes que obtinc a la meva pregunta. Totes em resulten insatisfactòries. Quan provo d’imaginar-­‐me com és la llum o què és la llum em xoco contra un mur negre i d’ombres que m’impedeix de veure-­‐hi a través. Suposo que som absolutament incapaços d’imaginar allò que mai no hem vist. I sí, aquesta sensació és totalment frustrant. Només hi ha una cosa en què trobo consol. Si no puc imaginar-­‐me la llum, almenys puc entendre-­‐ la, com a fenomen físic, no tant com a imatge. És per això que romanc asseguda a la cadira amb un llibre a les mans a punt de resoldre el meu gran interrogant. Hi deixo anar suaument les mans al damunt i començo a moure-­‐ les per la superfície irregular. Noto sota els meus dits moltes vegades la paraula ull i decideixo no parar-­‐m’hi ja que és precisament allò de què ja en tinc constància.

De sobte m’aturo. Hi ha alguna cosa que em crida l’atenció. Comença a parlar-­‐me de la llum no com una cosa visible per a l’ull humà sinó com un riu de partícules sense massa ni càrrega que condueixen qualssevol formes de radiació i que quan s’estavellen contra els objectes perden energia alhora que en guanyen. És a dir, aquest torrent de coses que no sé què són, va xocant contra allò visible amb qui és capaç d’intercanviar petites quantitats d’energia. En la meva ment es crea la primera imatge de la llum: una línia negra formada per punts microscòpics que incideix damunt els objectes.

Sóc capaç d’entendre llavors que quan em cremo amb un objecte que ha estat temps al Sol és perquè ha absorbit la llum que hi ha incidit, convertint-­‐ se així en una petita estrella capaç d’emetre una sensació tèrmica que sí que sóc capaç de percebre: la calor. És en aquest moment quan m’adono que sense ser-­‐ne conscient ja havia percebut la llum abans. Aquell objecte que havia estat exposat a la llum solar i que més tard jo tocava i com a conseqüència em cremava, simplement m’estava tornant aquella radiació que havia rebut anteriorment, en forma de calor.

M’aturo. Ploro en silenci. Les llàgrimes recorren el meu rostre i cauen sobre el llibre. El que acabo de llegir em meravella i m’inquieta alhora. El llibre anomena el radiador com a cos negre, però jo l’entenc d’una altra manera.

Diu que és el que va permetre d’explicar l’intercanvi d’energia entre la radiació i la matèria. M’és ben igual. Ara sé que sempre que percebo l’escalfor d’un objecte que ha estat exposat al Sol, estic notant la pròpia llum solar a través de les puntes dels dits. Aquells que m’havien dit que era impossible que pogués veure la llum tenien raó. Simplement s’oblidaven que no em cal ser capaç de veure-­‐la per entendre-­‐la. Sempre que vulgui podré sentir-­‐la a través de la calor gràcies al seu caràcter corpuscular.

Not forever. Not anymore I was waiting for your precious light, But all in a sudden, nothing showed up.

Your convex eyes showed me so unfairly.

But as in the cave, you couldn’t realize.

I thought for a moment my skin had turned black: I just kept everything from you.

Every glance, every move, every devious gift.

Each little thing seemed such a world to me.

Damned divergence! I seemed pitiful next to you.

Still, I’ve come to a limit. All actions so different will be.

I’ll eat from the lotus. I’ll get on Charon’s boat.

Oh love, my love, I won’t know of you anymore.

Oda a la llum Que em va ensenyar que no fan falta cicatriu ni vareta per fer meravelles.

Que en el món d’avui dia que no s’atura, només gira, hi ha un lloc per l’essència que sense massa ens regeix.

Que si no fos per ella, subtil, veloç, excelsa, no hagués vist mai les més belles postes de dol les aurores ondulants o els llamps electritzants.

Qui hauria dit que l’eina de tot artista no és sinó una constant lumínica, i que més que art, és física?

Qui més transforma la rugositat en so, la nit en dia, el buit en furor, el no-­‐res en brillantor?

Si és metàfora de vida, que com jo, es refracta quan canvia de rutina, quan, com pot, s’adapta i m’il·lumina: freqüència limitada.

Llums, ulls, memòries La recull, la refracta, de còrnia a humor i cristal·lí.

Projecta la imatge a la retina i el que m’envolta ja és a dins.

Espectre revelador que, com un intrús esperat, més enllà de les convexes portes és doblement intercanviat.

Raigs que convergeixen es transformen en imatge.

I d’aquí a la memòria: transcendent viatge.

Què se’n faria de les memòries?

Solsticis, crepuscles, aurores, tempestes.

L’abscència d’ella és l’obscur abisme.

I tot i així, modesta S’estén en front meu.

El seu reflex: un miratge de la seva perfecció un simple rastre.

Per ella conec l’entorn, puc gravar amb la mirada, conèixer tots els colors del món, longituds d’ona anhelades.

Tots som observadors errants, però, amb el desgast dels anys, com a màquines temporals impassibles en patirem els danys.

La recull, la refracta, de còrnia a humor i cristal·lí.

Projecta la imatge a la retina: és un cicle sense fi.

Doncs llum érem i a llum retornem.

Etern solstici o l’última nit del món Ja s’acluquen els ulls de la terra, un planeta orbita davant el Sol, la llum invencible topa amb l’astre i desconcertada, mor.

Potser és menys immutable del que crèiem, com l’Albert ja va predir: la massa indirectament l’influencia, sí, tal com a tu i a mi.

Corbant-­‐se ens desvetlla que el físic tenia raó i esperem intranquils l’última nit del món.

Difracció. I ja s’escampa per no tornar mai més a nosaltres.

S’ha acabat el dia del món i dóna pas a la nit més llarga.

Mai t’hem observat inercials tot i la teva constància: la més alta velocitat i amb més usos a la pràctica.

Ja s’apaguen els llums, s’evaporen amb prudència, i la Lux aeterna brilla per la seva absència.

Quelcom virtual Realitat hi ets?

Capgirada entre els versàtils Hi ets i no hi ets al mateix temps

Emissió encisadora Instituidora d’un reguitzell d’imatges tergiversades

Fluxe de llum Reflexió intermitent d’un paral·lelisme remot Distància focal que esdevé infinita

Llunyania inexistent d’il·lusions malvestants de la pròpia objectivitat

Esdevenir quelcom virtual Raigs de llum incidents propagant-­‐se rectiliniament

Xarolar la superfície on, inconstantment, el reflexe hi és present

Inversió en profunditat mil fotons ondulant d’esquerra a dreta dins l’espai

Òptica obsessiva en el mirall que incita a desaparèixer, esfumar-­‐se. Esvair-­‐se...

Escalant la curiositat Llum Amplificada per eStimulada Emissió de Radiació

Ordenada, coherent, amb els fotons l’un darrere l’altre, desfilant com l’exèrcit més endreçat, el raig de llum travessa invisiblement l’espai per projectar-­‐se a la pantalla, el primer obstacle que s’interposa en el seu rumb.

La conferència periodística m’està resultant francament avorrida i em distrec observant el punter làser que, tot i intentar assenyalar un punt concret, es belluga contínuament amb un nerviosisme incomodant. El d’avui és vermell però sé prou bé que té germans de tots colors: groc, verd, blau...

En física, aquest canvi de color és mesurat en nanòmetres i resulta tan intangible per a l’ésser humà que sovint ens sembla màgia com aquesta variació de l’ona o de la intensitat és capaç de malmetre un teixit o guarir-­‐ne un altre.

No pot ser percebuda fins que es reflexi i el nostre ull capti la porció de l’espectre electromagnètic que ens permetrà copsar la seva existència (interferència). L’ull: una espècie de maquinària complexa que ens permet captar la reflexió de la llum que ens envolta, anomenada incoherent per oposició a la llum làser. Us imagineu que fóssim capaços de veure els làser sense necessitat de ser reflectits? Us imagineu un món ple de llums làser?

Gairebé ens resultaria impossible però estic segura que veuríem línies.

Moltes línies de colors purs travessarien l’espai ininterrompudament i donarien a l’entorn un aire futurista.

I la gent també seria diferent. L’home que s’asseu a la meva esquerra, per exemple, un home calb, gros i panxut, potser ni s’adonaria que viu en un

món amb llums làser perquè ja hi estaria tan acostumat que no pararia a preguntar-­‐se res.

Tot plegat em recorda a un capítol del llibre “El món de Sofia”, del filòsof noruec Jostein Gaarder, on parla del fenomen de la curiositat i la sorpresa.

Es compara el nostre món amb el conill d’un mag. Els que hi habitem, estem acomodats molt endins del pèl de conill mentre que els científics, els filòsofs, els nens i tota la gent que té preguntes i lluita amb tota la seva ànima per respostes intenta escalar pels cabells de l’animal fins arribar a la superfície.

Un cop assolit l’abisme, pretenen observar el món i meravellar-­‐se de cada petit detall mentre busquen la mirada del prestidigitador. L’afany de curiositat m’atrau altra vegada cap al tema de la llum...

Decidida, silenciosa, veloç i direccional, avança sense miraments en una trajectòria perfectament rectilínia. Us imagineu que les persones del nostre món imaginari també avancessin en línia recta? Al cap i a la fi, seria tot força més avorrit, no creieu? Més i més preguntes aterren al meu cap a la recerca de respostes imminents, però no les hi troben...

On? On es troba la teva llum abans que es reflecteixi en algun cos? Quants desitjaríem poder evadir-­‐nos d’aquesta manera de l’espai i anar a parar directament allà on volem...

Només veiem les coses quan quelcom ens ho fa veure?

Aquest trencaclosques d’idees per muntar i ordenar em remet a una frase: “Ningú pot créixer i desenvolupar-­‐se realment si sap les respostes abans que les preguntes”.

Invisibilitat, inexistència Si pogués jo vinclar la llum, impedir-­‐ne la carícia que amb tanta malícia m’ha manat obrir els ulls, podria ser jo invisible i no ser vista mai més en aquest món invencible?

Si pogués jo vinclar la llum, ella no em veuria, ni els d’allà dalt, serien fum.

No veuria el món que m’enaltiria.

Molts serien els mals que patiria.

Tants invisibles hi ha en aquest món, i no per ser menors a certa longitud d’ona, sinó simplement per ser inferiors, a un Univers que els condiciona.

Per ser diferents, reflecteixen del tot la llum ningú els vol veure, no volen ser vistos, desconeixen cap ciència, però cada dia en vesteixen una.

Necessitem la llum per existir.

Si fóssim invisibles i no sentíssim la claror, voldria dir que no existiríem?

I aquesta llum que sempre hi és, seguiria sent si res no fos?

Que sempre amb nosaltres és, seguiríem sent si ella no hi fos?

Fosa ella, fosa el món.

Petjades d’un raig Començo el meu camí, ferm, en línia recta. Busco la meva direcció, el meu rumb. El persegueixo a la velocitat de la llum, passant grans distàncies en breus instants. Vull viure, vull sentir aquesta curta vida que se’m presenta. El principi et semblat molt agradable, sense obstacles. Comences a madurar i uns certs dubtes et transcorren i et trastoquen. Jo em pregunto què serà del meu futur?, On aniré a parar?, Quin serà el meu paper?, què m’omplirà?... Apareixen les inseguretats i m’angoixo. Pateixo pel meu fracàs, dubto de no poder arribar on tothom espera. Tot i així duré a terme aquesta aventura, experimentant les sensacions més profundes i els canvis més trontollants. Xocaré i canviaré la meva visió i així tan de bo podré enlluernar el meu petit món, sentir-­‐me bé amb mi mateix. Molts cops em sento sol, tot i estar acompanyat. N’Hi ha molts com jo al meu voltant i no els valoro tot i que m’empenyen o em recolzen. Segueixen una fi gairebé idèntica a la meva, però tanco els ulls i els dono l’esquena.

Com en tot viatge l’esgotament arriba i vols parar. La suor et cau i les extremitats et flaquegen. Sents que tot això no té sentit. Jo també visc la por a enfrontar-­‐me als reptes i a allò desconegut. Diuen els optimistes que toparé i retornaré tot sencer en una direcció diferent.

Qui sap si potser al impactar m’hauré de fragmentar per així poder arribar a més llocs o simplement per desaparèixer. El destí és així i ens costa comprendre que tots tenim un final. Però tot i que sembla un

desastre sense sentit, us he de dir que val la pena viure; només per aquell instant en que traspasses els límits i les barreres de la por, et superes a tu mateix. Aquesta sensació fa que experimentis una pau amb tu mateix, un silenci, que et commou i fa que a dins teu sembli escoltar-­‐se la remor del mar.

Als meus últims instants de vida faré esborrar la blancor del meu rastre i fer aparèixer a la meva descendència. Sembla difícil d‘entendre, donar la teva vida pels altres costa molt. Però moriré perquè així quedin els meus fills en múltiples colors, uns de més grans i d’altres de més petits. Uns de més alegres i altres de més apagats, tots diferents.

Sobretot em sentiré orgullós al veure com penetren en les esferes d’aquells perfectes èssers i fan que un somriure es desprengui dels seus llavis.

Mai vols que les coses bones s’acabin, no ens agrada dir adéu. Tot i així entraré en aquell prisma i moriré. La fe em farà ser valent perquè sé que aquell astre que em va llençar, per a mi va ser el meu avi, tornarà a brillar i em rebrà al cel amb una abraçada perquè l’ajudi a il·luminar aquells a qui ja no m’acompanyaran.

El sueño de Edison Si Edison estuviera hoy aquí, afirmaría: “Y entonces, se hizo la luz.”

Tal vez, fue el recuerdo de una mañana veraniega o aquel cielo azul que lo conmocionó, sin saber realmente lo que ocultaba. Su mente, aún incapaz de entender el fenómeno que más tarde conoceríamos como “difusión”, ignoraba por completo que los rayos de luz blanca, con la que jugaba a coger con sus manos, era la mezcla de todos los colores del espectro visible y que, al penetrar en la atmósfera, la luz, se difunde por las moléculas del aire, permitiendo la mejor propagación del color azul por su corta longitud de onda.

Tal vez, fue entonces cuando todo se removió en su mente y su deseo, de que la noche fuese día se hizo más persistente. Sus ambiciosos pensamientos estuvieron fuera de su alcance, ya que por aquel entonces, su oficio era vender periódicos en un tren matutino. Con pocas esperanzas y un salario más que precario, el destino y la suerte le favorecieron.

Con el tiempo, logró aquel sueño, aquel que tanto anhelaba. La invención de un artilugio capaz de mantener la “noche encendida”.

Mejoró por completo lo que se conocía por entonces como la lámpara incandescente, logrando mantenerla encendida durante 48 horas seguidas. Recuerdo aquel momento preciso en que utilizó aquel

filamento de bambú carbonatado que alcanzaba la incandescencia sin fundirse. Todos supimos con certeza que lo había logrado, pero Edison, cómo hombre ambicioso que era, nunca tuvo suficiente y al parecer, su invento nunca le llevó a sentirse un hombre afortunado ni mucho menos importante.

Pero tal vez, lo que realmente culminó su esperanza fue aquélla noche en Paris. Se veían las luces parpadeando y los campos Elíseos más brillantes que nunca, todo el mundo estuvo expectante delante de las famosas “bombillas”, pero nadie sabía con certeza que eran, tan solo sabían, que la noche se había vuelto un poco más clara.

Tal vez y tan sólo tal vez, fue en aquél momento, en que Edison, frente aquella mirada atónita, pudimos contemplar todos los presentes, la esperanza de aquel niño perdido, que jugaba con sus pequeñas manos a aferrar los blancos rayos del sol.

Miles de cosas por descubrir En un pueblo montañoso, donde la luna y las estrellas brillan por la noche y durante el día luce un sol radiante, vivía un pequeño y curioso zorro llamado Colín que con solo seis años preguntaba sin cesar a su madre zorro.

Durante el día Colín salía a jugar con su cometa y disfrutaba corriendo por el campo mientras observaba como los rayos del Sol, Colín le preguntó a su madre: –¿Qué es eso que hay en el cielo?

Y su mamá le contestó: –Es el Sol, una estrella que nos da energía a través de la luz.

Colín curioso, preguntó a su madre; –Y ¿qué es la luz?

–Mira Colín, un rayo de luz contiene todos los colores que nuestros ojos pueden ver. Por eso puedes ver que tu cometa es de color roja, los campos son verdes, el cielo azul y las nubes blancas.

Colín desconcertado pero a su vez interesado por la explicación que le daba su madre sobre todo lo que le rodeaba, ya que sin luz no sería posible la vida, siguió con la conversación.

–Entonces mamá, cuando me voy a dormir y está todo oscuro… Es porque el Sol ya no está, ¿verdad?

–Claro Colín –Pero, ¿la Luna también es una estrella que da luz?

–No es una estrella, es un satélite y refleja la luz del Sol cuando ya no lo podemos ver.

El pequeño zorro imaginaba el cielo cuando era de noche y se imaginaba la Luna y las estrellas, pero no entendía qué eran las estrellas y porqué sólo las podía ver por la noche.

–Mamá, y ¿qué son los puntos blancos que hay en el cielo cuando es de noche?

–Son estrellas. Hay miles de estrellas en el universo, Colín. Las estrellas producen su propia luz y energía, así la estrella se calienta y brilla.

Algo confundido el pequeño zorro siguió planteando muchas preguntas a su madre.

–Pero el Sol es amarillo y por la noche ¿las estrellas son blancas?

–Hay muchas estrellas –¿Cuántas?

–Miles –¿Tantos como juguetes hay en el mundo?

–No, ¡muchísimas más! Además cada estrella tiene un tamaño y un color distinto. Por eso vemos el Sol amarillo y las estrellas que ves por la noche de color blanco, aunque cada una tiene un color.

Colín, entusiasmado, pensaba en viajar por el universo para poder responder todas las preguntas, por eso se le ocurrió una idea que no tardó en proponér a su madre.

–Mamá para mi cumpleaños quiero que vayamos a ver la Luna, las estrellas, el Sol y todo lo que veo en el cielo.

La mamá zorro no podía parar de reír enternecidamente y pensaba en el imposible deseo que le pedía su hijo.

–Eso no puede ser Colín porque las estrellas están muy muy lejos, a más de 40 millones de kilómetros de distancia.

Al oírlo el pequeño empezó a llorar. Su madre no sabía qué hacer para calmarle, pero se le ocurrió una idea.

–No llores más cariño, tengo una idea. No podemos ir donde están las estrellas, pero ¡podemos verlas más de cerca! ¿Te gustaría?

Colín poco a poco dejó de derramar lágrimas de sus ojos.

–¡Siiiii! Pero ¿Cómo lo vamos a hacer si están tan lejos?

–Esta noche lo verás.

La mamá zorro fue a comprar un telescopio y lo dejó en el jardín. Cuando se hizo de noche Colín estaba muy nervioso esperando lo que le había prometido su madre.

–Ya es de noche, mamá. Gritó entusiasmado Colín.

Mamá zorro cogió a Colín de la mano y lo llevó donde había dejado el telescopio y un libro sobre astronomía.

–Con este aparato llamado telescopio podremos ver de cerca las estrellas y la Luna.

–¿Por dónde tengo que mirar mamá?

Mamá zorro le enseñó como ver el cielo a través del telescopio. Cuando empezó a mirar, Colín muy contento cada vez tenia tenía más preguntas sobre los astros.

A partir de aquel día cada noche miraban por el telescopio y observaban juntos la grandeza del universo.

Pasaron los años y Colín estudió astronomía en la universidad, pero cada vez que salía a pasear y veía los rayos del sol iluminando el campo pensaba en aquella conversación que había mantenido con su madre años atrás. A pesar de todos los conocimientos que había adquirido al largo de su vida, siempre que observaba aquel lugar recordaba las miles de preguntas que había contestado su madre y que años después seguía respondiendo. Ahora no sólo veía una flor, las nubes o el campo, sino que observaba todas aquellas cosas y seguía descubriendo la grandeza de la vida.