Issuu on Google+

     

 

     

Projecte  La  llum  a  les  ones   Treballs  1r  de  batxillerat     Col·legi  Casp,  curs  2012-­‐2013   http://bit.ly/llao_Casp  

 


La  muerte  de  las  estrellas   Una  estrella  me  ilumina   Noche  y  día  sin  cesar,   A  lo  mejor  ya  no  está  “viva”.     Luz  constante  y  estelar   Única  en  el  firmamento   Zafiro  de  la  negra  mar.     Me  causa  sufrimiento   Una  y  otra  vez  pensar:   ¿Es  ese  tu  testamento?     Rayo  que  tardas  en  llegar,   Tú  que  de  la  estrella  naces,   Anúnciame  su  terminar.    


Rebel·∙lió  quàntica   En  un  laboratori  de  l’ICFO,  el  nom  del  qual  no  vull  recordar,  un  científic  que  es  deia   Λ  hi  treballava  desenfrenadament  per  tal  d’aconseguir  un  espectre  atòmic.  En  Λ  no   volia  complicar-­‐se  la  vida,  ja  que  era  un  home  molt  pragmàtic  i  senzill,  per  això  va   decidir  utilitzar  l’àtom  més  senzill  de  tots:  el  d’hidrogen.  Va  voler  repetir   l’experiment  que  Isaac  Newton  va  fer  amb  el  seu  prisma.  La  diferència  era  que  a  en   Λ  mai  li  havia  caigut  una  poma  al  cap  que  li  trastoqués  la  seva  manera  de  fer.   Després  de  pensar-­‐s’ho  molt  va  decidir  utilitzar  el  prisma  triangular,  òptic,   transparent,  dièdric  i  lúcid,  que  li  havia  regalat  la  seva  àvia  quan  era  petit.  Amb  un   somriure  a  la  cara,  va  recordar  el  dia  en  què  es  va  punxar  sense  voler  amb  el  curiós   objecte.  Tornant  a  la  realitat,  va  ajustar  amb  precisió  mil·limetrada  el  prisma  per   tal  que  el  feix  de  llum  el  travessés.  Poc  a  poc,  l’hidrogen  va  anar  absorbint   serenament  tot  el  que  el  científic  li  enfocava.  Els  electrons  farts  i  molestos  de   seguir  la  seva  rutina,  rotant  sense  parar  pels  orbitals,  al  ésser  enlluernats  per  una   potent  llum  van  decidir  saltar  de  n=1  fins  a  n=7.  Un  cop  aconseguit  l’espectre   atòmic,  el  científic  va  apagar  el  llum  i  va  anar  a  fer  un  mos.  A  continuació,  els   electrons,  al  veure  que  ja  ningú  estava  pendent  d’ells,  van  anar  retrocedint  cap  a   les  òrbites  més  internes,  fet  que  va  propiciar  l’emissió  de  diversos  fotons.  Aquests   quàntums  de  llum  volien  anar  a  veure  món.  No  obstant  això,  encara  els  quedava  un   obstacle  més  abans  de  sortir  del  laboratori  i  aconseguir  la  seva  llibertat.  Després   d’haver  estat  buscant  una  obertura  per  la  qual  poder  escapar,  van  trobar  un  doble   forat  de  ventilació  que  donava  a  l’exterior.  Un  dels  fotons  va  dubtar  per  quin  forat   sortir,  perquè  no  sabia  si  conduïen  al  mateix  lloc.  Finalment,  va  decidir  anar  pels   dos  alhora,  així  s’assegurava  de  sortir  d’aquell  maleït  indret.  Una  vegada  a  fora,   contents  d’haver  aconseguit  escapar  es  van  dir  adéu  i  cadascú  va  prendre  el  seu   camí  en  el  llarg  viatge  a  través  de  l’Univers,  interferint  amb  la  radiació  còsmica  del   nostre  origen.  


De  positrones  y  metáforas   No   ando   en   busca   de   la   aniquilación   mutua   entre   un   positrón   y   un   electrón.   ¿Para   qué   querría   yo   rayos   gamma?   Son   radioactivos,   mantenedlos  alejados  de  mí.     Tampoco  son  rayos  X  lo  que  persigo,  pues  todo  lo  que  tengo  que   ver,  lo  veo;  como  a  tantos  otros,  el  efecto  de  refracción  de  la  luz  me  lo   permite.     De   igual   manera,   no   me   interesa   la   radiación   ultravioleta.   Si   bien   estaría   dispuesto   a   disimular   mi   desagrado   por   la   luz   violeta,   no   ocultaré  mi    aprensión  hacia  el  oxímoron  que  constituye  la  luz  negra.     Y,  ¿si  me  ofrecéis  una  linterna?  Entonces  la  rechazaré,  pues  es  de   día.       No   hace   falta   decir,   entonces,   por   qué   no   me   beneficiaría   para   nada  de  las  propiedades  de  la  radiación  infrarroja.       Y  un  microondas  no  quedaría  bien  en  mi  cocina.  Ni  una  tele.  Y  no   escucho  la  radio.     Así  que  acabemos  con  esto,  ¿sabéis  qué  es  lo  que  busco?  Luz.   Rayos  de  luz.  De  ninguno  de  los  anteriores  tipos.  No,  yo  anhelo  una  luz   muy  diferente,  a  la  vez  visible  e  invisible.  Luz  en  forma  de  inspiración.   Porque  me  invitaron  a  escribir  sobre  la  luz,  y  no  sé  qué  decir.  


Dilatació   Observo  el  meu  entorn,  el  que  m’envolta,  la  realitat  que  m’envolta,  la   realitat  que  observo.       Un  punt  es  revela  en  front  meu,  un  punt  de  llum.  La  realitat  al  seu   voltant  es  distorsiona  i  desapareix.  Els  colors  es  perden,  els  objectes  es   difuminen.       Un  tot  blanc  i  enlluernador  es  presenta  com  una  nova  dimensió  en  els   meus  ulls.  Un  tot  que  no  és  res,  però  continua  sent-­‐ho  tot.  Com  un  sol   fil  de  llum  pot  transformar  la  visió  del  món?  Quelcom  ràpid,  d’estrany   comportament,  un  misteri  per  molts,  un  bé  per  a  tots.       Poc  a  poc  la  realitat  torna  al  seu  estat  original.  Els  colors  retornen  i  els   objectes  es  dibuixen.  El  punt  es  fa  petit,  molt  petit.  Com  un  punt  tant   petit  pot  tenir  tant  poder?     Tot  torna  a  estar  com  abans.  Llavors  em  pregunto:  estic  veient  la   realitat?  O  la  realitat  és  aquella  il·luminada?  


Punt  de  mira   Va  ser  entrar  a  l’habitació  i  veure’m  directament  al  mirall,  enfocada  per  un  focus   que  d’alguna  manera  estava  fixat  en  mi,  com  si  fos  el  centre  d’atenció.  No  podia   parar  de  mirar-­‐me,  i  cada  cop  em  veia  més  grossa.     Feia  dos  dies  havia  parlat  amb  el  meu  metge,  qui  em  va  comentar  quelcom  d’una   malaltia  mental  anomenada  anorèxia,  la  qual  consistia  en  un  trastorn  psicològic   relacionat  amb  l’alimentació  i  la  imatge  física  que  comporten  a  la  distorsió  de  la   visió  d’un  mateix.  Reflexionant  sobre  tot  això  vaig  encendre  la  llumeta  del  costat,  i   al  mirar-­‐me  de  nou  al  mirall,    vaig  notar  amb  molta  més  intensitat  el  focus  de  llum   que,  n’emetia  moltíssim  més  comparat  amb  abans;  una  llum  que  reflectia  al  mirall  i   es  concentrava  en  un  sol  punt,  jo.     Què  significa  això?  Per  què  aquesta  llum  assenyala  i  enlluerna  aquest  cos  tant   repulsiu?  Emfatitza  els  errors,  ressalta  i  destaca  la  deformitat.  Unes  cames  tant   amples,  i  uns  braços  tant  lànguids...     Recordo  les  paraules  dels  meus  pares  quan  em  deien  que  el  meu  pes  és   proporcional  al  meu  cos.  No  és  possible  això,  a  simple  vista  es  veu  clarament.  Jo   aquesta  malaltia  de  l’anorèxia  no  la  pateixo,  simplement  accepto  els  meus  defectes   i  els  intento  millorar.     La  pregunta  del  per  què  de  les  llums  reflectides  totes  sobre  meu  em  seguia  coent   dins  meu  i  em  vaig  adonar  que  no  només  era  això  sinó  que  també  començava  a   cremar-­‐me  físicament  al  concentrar-­‐se  tanta  llum  sobre  meu.  Totes  les  llums   enceses  de  l’habitació  rebotaven  al  mirall  i  reflectien  on  era  situada.  Vaig  decidir   apagar-­‐les  totes,  maleint  el  dia  que  tot  emocionats,  em  van  regalar  aquest  mirall   per  la  seva  forma  peculiar.  


Cristales  cegadores   Cristales  cegadores,   brillantes  marinos   que  al  caer  el  día   luces  tenues  anaranjadas  son     Espejos  cóncavos,   fuentes  de  la  refracción   que  la  luz  propagan   con  una  intangible  distorsión     Direcciones,  colores  e  intensidades   que  a  velocidades  infinitas   viajan  como  espectros  desorientados   por  cada  uno  de  los  más  recónditos  espacios  


Vida   DIA  1   I   la   sonda   ha   aterrat   suaument,   delicada,   sobre   el   terra   escarlata.   A   control   tothom   ha   esclatat   d’emoció.   No   hi   ha   hagut   cap   problema.   La   operació   ha   anat   com   la  seda.  Tant  temps  planificant  aquest  moment  ha  valgut  la  pena.  L’aparell  recollirà  i   analitzarà  mostres,  prendrà  fotografies  i  explorarà  la  zona  durant    2  anys,  abans  de   desconnectar-­‐se.  Tothom  està  que  encara  no  s’ho  creu.  És  un  moment  històric.  És  la   conquesta  del  planeta  vermell.     DIA  44    

Avui   ha   passat   alguna   cosa   estranya.   Ningú   s’explica   el   per   què   de   tantes  

interferències.  Des  que  vam  arribar  que  la  informació  que  recull  la  sonda  ens  arriba   molt  malament.  Però  avui  mitja  sala  de  control  ha  emmudit  quan  de  sobte  s’ha  sentit   un   espetec   pels   altaveus   i   tot   seguit   s’ha   pogut   escoltar   una   nota   estrident   que   clarament   no   ha   estat   produïda   per   la   pròpia   sonda.   Massa   perfecta,   massa   harmònica.  Els  experts  encara  estant  examinant  l’espectre  del  so  en  qüestió.  Ningú  ho   diu,  però  tothom  està  intrigat.       DIA  68    

Ha   tornat   a   passar.   Aquesta   vegada   el   so   s’ha   perllongat   uns   3   segons.   Ha  

quedat   del   tot   descartada   la   teoria   que   la   interferència   hagi   estat   causada   per   un   error   mecànic.   Encara   no   es   descarta   que   hagi   estat   produïda   per   una   radiació   espacial   de   gran   potència,   segurament   per   la   formació   d’un   quàsar   o   un   fenomen   semblant.   Tots   els   esforços   estan   posats   ara   mateix   en   solucionar   el   problema.   Les   ones   rebudes   són   d’uns   2000   Hz.   Audibles,   és   clar.   Irregulars.   Quasi   orgàniques,   m’atreviria  a  dir.  En  llegir  l’anàlisi  dels  experts  un  calfred  m’ha  trepanat  el  cos.  Tinc   una  estranya  sensació.          


DIA  124    

Ningú  li  dóna  més  voltes  a  les  misterioses  interferències.  Hem  après  a  conviure  

amb  elles.  El  senyal  que  rebem  de  la  sonda  és  prou  nítid  per  a  continuar  fent  els   anàlisis  pertinents.  Una  bona  notícia.  S’han  trobat  compostos  orgànics  com  ara   substàncies  clòriques  i  evidències  d’aigua  i  sulfurs.  Mitja  central  estava  radiant  de   felicitat!  Ningú  parla  encara  de  vida,  és  una  paraula  massa  feixuga  per  a  poder   utilitzar-­‐la  encara.  No  es  pot  anar  tan  ràpid.  Però  sota  la  capa  de  prudència   acadèmica,  una  pregunta  ens  rosega  a  tots:  I  si  en  algun  moment  de  la  seva  història   el  planeta  va  ser  capaç  d’allotjar  vida?     DIA  204    

Han  arribat  les  primeres  imatges  acolorides.  Les  exploracions  estan  sent  tot  

un  èxit.  Ja  s’ha  pogut  elaborar  un  mapa  topogràfic  de  la  zona.  S’han  observat  estels  i   la  seva  lluminositat.  Tothom  és  en  un  núvol.  Tothom  assaboreix  l’èxit  que  representen   aquestes  accions.       DIA  286    

Tot   ha   succeït   molt   ràpid.   Els   sensors   han   embogit   de   sobte.   Els   llums   de   la  

central   parpellejaven   sense   control.   Caos.   Rebombori.   Tothom   es   preguntava   què   havia  passat.  La  càmera  que  la  sonda  porta  incorporada  ha  topat  amb  alguna  cosa   mentre  feia  una  panoràmica  d’un  cràter.  Un  punt  molt  llunyà,  quasi  a  l’horitzó,  s’ha   mogut   clarament.   Un   punt   petit   i   borrós.   El   fantasma   de   la   sensació   que   vaig   tenir   amb   la   interferència   m’ha   colpejat   un   altre   cop   amb   tota   la   seva   força.   Ja   s’està   discutint  el  possible  origen  d’aquesta  polèmica  taca.  Però  la  veritat  és  que  no  hi  ha   massa  cosa  a  discutir.  Totes  les  hipòtesis  que  s’han  plantejat  han  sonat  ridícules.  Un   efecte?   Un   engany?   Les   fotografies   que   s’han   pres   automàticament   no   ajuden   gaire   a   decidir.  La  llum  lletosa  que  farceix  la  fotografia  fa  que  tot  encara  sigui  més  confús.     DIA  289    

Avui   s’ha   decidit   anar   a   investigar   la   zona.   Tot   i   que   la   sonda   haurà   de  

desplaçar-­‐se  uns  14  kilòmetres  i  per  tant  fer  un  arriscat  consum  d’energia,  el  misteri  i    


la  curiositat  han  guanyat  la  partida.  Tothom  està  neguitós.  No  han  faltat  detractors   a  la  proposta.     DIA  312   Ja   estem   a   la   zona   on   era   la   taca   a   la   fotografia.   Ara   mateix   s’estan   fent   un   munt  de  panoràmiques  i  fotografies  de  tot  tipus.  Començo  a  pensar  que  la  llum  ens   ha  jugat  una  mala  passada.  Ben  mirat,  és  impossible  que  cap  ésser  viu  sobrevisqui    en   aquestes   condicions:   climatologia   extrema,   temperatures   brutals   i   ni   una   sola   font   d’aigua   líquida.   Estem   sols   a   l’univers?   Qui   sap?   El   que   és   segur   és   que   al   planeta   vermell  no  en  trobarem  pas,  de  vida.  Un  moment.  Estan  tornant  a  sonar  els  sensors.   Què  passa?  Tothom  s’aplega  al  voltant  del  monitor.  La  càmera  s’engega  en  3,...  2,...,   1,...       Gale  Fastrong  es  passeja  per  la  superfície  marciana.  Des  que  van  arribar  que   les  contínues  interferències  impossibiliten  la  comunicació  entre  Houston  i  la  nau.   Tampoc   escolta     amb   nitidesa   les   instruccions   que   el   seu   company   dicta     des   del   mòdul  marcià.  Tothom  encara  es  pregunta  d’on  coi  han  sortit.  Tot  i  els  problemes   tècnics   que   entorpeixen   la   missió,   Gale   és   conscient   de   la   rellevància   que   la   seva   persona  tindrà  a  la  història  de  la  humanitat.  El  primer  ésser  humà  a  trepitjar  Mart.   Encara  al·lucina.  Tot  i  els  80  kilograms  que  pesa  el  vestit  espacial  de  la  NASA,  aquí     se   sent   lleuger   i   lliure.   Tot   i   saber   que   la   mort   aguaita   a   cada   pas,   se   sent   tranquil   i   calmat.   El   paisatge   és   incomparable.   El   cràter   Victòria,   d’uns   750   metres   de   diàmetre   és   espectacular.   Sap   que   ha   d’anar   per   feina.   Així   doncs   deixa   de   fer   turisme  i  es  disposa  a  tornar  al  mòdul.  Però  de  sobte  es  queda  petrificat.  Allà,  a  uns   18   metres,   hi   ha   una   capsa   metàl·lica   amb   rodes.   No   s’assembla   a   res   que   hagi   vist   abans.  El  seu  disseny  és  elegant  i  sofisticat.  De  sobte  la  capsa  es  desplega  i  emet  un   potent  flaix.     A   la   central   tothom   està   garratibat.   Ningú   s’atreveix   a   dir   res.   Tothom   observa  amb  una  barreja  de  por  i  fascinació  aquell  monstre  blanc  que  s’alça  davant   la  sonda.    


Prevista  presbícia   Se  sent  cansat  i  ja  és  vell, en  un  mar  de  desesperació ningú  li  ha  donat  altra  opció que  la  desafortunada  operació... Es  qüestionen  quin  aparell no  compleix  amb  la  seva  funció, si  el  cristal·lí,  l’iris,  la  pupil·la  o  la  retina, però  junts  busquen  una  solució. El  nervi  òptic  no  coopera  amb  el  cervell, Els  rajos  de  llum  busquen  la  refracció, sense  assolir  en  la  retina,  la  concentració: Les  llargues  distàncies  no  són  de  fàcil  visió! Tot  indica  que  no  hi  ha  un  senzill  remei a  tots  la  cirurgia  els  causa  temor deu  ser  un  problema  de  creixement: Serà  imprescindible  l’externa  intervenció. Ara  tot  és  un  desgavell: l’energia  lumínica,  la  transformació, les  senyals  elèctriques  borroses, indesxifrable  i  errònia  informació... I  el  cervell  llença  un  últim  consell: “cal  que  milloris  la  captació i  enfocar  bé  a  la  retina o  el  bisturí  passarà  a  l’acció!” Se  sent  cansat  i  ja  és  vell, en  un  mar  de  desesperació: i  per  molt  esforç  que  hi  posi, li  espera  una  operació...  


Illuminating  light   As  he  looked  up  from  his  room  window,  he  saw  the  dull  grey  clouds  covering  the   countryside  as  if  trying  to  put  a  veil  of  obscurity  over  all  its  landscape.  He  observed   the  window  as  it  collected  splashes  from  the  rain,  which  soon  turned  to  streak  of   liquid  as  if  they  were  racing  each  other  to  the  window  base.  At  that  moment   suddenly  a  beam  of  bright,  luminous  sun  light  penetrated  the  dark  clouds   overwhelming  them,  within  a  blink  of  an  eye  it  extended  as  far  as  his  eyes  could   see.  The  light  passed  through  the  window  and  made  its  way  in  the  room  shedding   light  on  everything  that  was  in  it.  He  raised  his  gaze  again  and  through  the  window   saw  a  magnificent  stream  of  colours  forming  in  the  sky,  a  rainbow.  Intrigued  and   overwhelmed  he  stared  with  a  sharp  and  observant  gaze,  contemplating  on  the   phenomena  and  formulating  all  sorts  of  questions.  At  first  he  wondered  whether  it   was  the  doing  of  a  divine  almighty  power  or  there  could  be  possible  a  much   rational  explanation,  something  that  could  be  more  than  meets  the  human  eye.   During  the  course  of  the  next  days  he  acquired  all  the  research  done  on  light  by   past  and  contemporary  scientists,  who  were  viewed  as  brilliant  minds,  but  he   sensed  that  they  lacked  something  very  important  and  he  alone  had  the  divine   truth  of  light.  At  that  precise  moment  he  decided  to  reveal  its  secrets  “WHAT  I   PROPOSE  IS  NOT  TO  EXPLAIN  THE  PROPERTIES  OF  LIGHT  BY  HYPOTESIS  BUT  TO   PROVE  THEM  BY  REASON  OF  EXPERIMENTS”.    He  passed  his  days  gazing  for  hours   and  hours  at  the  beams  of  sun  light  that  passed  through  his  window  and  the   afterwards  he  would  shut  himself  down  in  a  dark  room  and  would  try  to  summon   by  will  alone  the  image  of  the  sun,  examining  in  deep  thoughts  what  he  had   observed.  Months  passed  by  and  his  obsession  with  light  would  grow  and  bring   him  to  the  brink  of  madness  to  the  point  where  he  claimed  “IN  HUNTING  FOR  A   SHADOW  I  SACRIFICED  MY  PEACE  OF  MIND  A  MATTER  OF  REAL  SUBSTANCE”.   Light  meant  everything  to  him  and  he  started  thinking  of  it  as  a  divine  principal.  As   more  and  more  time  went  by  things  became  more  dramatic,  he  decided  that  there   was  something  in  our  eye  that  pushed  on  the  retina  so  it  would  capture  light    


therefore  he  grabbed  a  wooden  needle  and  pushed  it  with  intensive  force  between   the  eyeball  and  the  bone  without  giving  any  care  to  the  possibility  of  losing  his   eyesight.  The  pain  that  he  felt  was  great  but  even  in  that  state  he  remained  so   focused  that  the  pain  became  minute.  He  noticed  how  his  eye  went  dark  but  in  that   darkness  he  saw  glittering  colour  circles  forming  around  the  focus  of  his  retina.   Finally  he  was  able  to  make  a  breakthrough  and  arrived  to  the  result  that  if  he  was   able  to  produce  the  same  optical  phenomena  that  took  place  in  his  eye  in  the  outer   world  he  would  be  able  to  solve  the  mysteries  of  light.  Thus  he  noticed  that  prisms   and  lenses  were  capable  of  doing  just  that.  Then  he  would  design  a  series  of   experiments  on  whose  reliability  rested  the  whole  status  of  his  new  theory  of  light.   Following  his  design  he  made  a  very  tiny  hole  in  the  window  shutter  allowing  a   beam  light  to  fall  on  the  opposite  wall  and  then  he  intercepted  the  sun  beam  with  a   prism  that  he  positioned  very  carefully  so  that  the  angle  in  which  the  sunlight  hit   the  prism  was  the  same  as  the  angle  which  it  left.  Finally  after  months  of  effort  he   was  able  to  get  some  solid  results.  He  noticed  that  what  he  had  done  was  make  an   artificial  rainbow  he  saw  the  colours  red,  orange,  yellow,  green,  blue,  indigo  and   violet.  He  invented  a  word  for  this  7  coloured  beam,  an  artificial  rainbow,  this   word  was  “SPECTRUM”.  For  the  first  time  someone  had  precisely  measured  the   exact  colours  in  a  beam  of  light.  To  further  study  this  light  he  holed  another  screen   that  allowed  only  the  red  light  to  pass  then  he  intercepted  it  with  a  prism  and  it   remained  the  same.  This  proved  definitively  that  prism  don’t  change  light  but   analyse  it  and  he  concluded  if  the  red  light  coming  from  the  prism  was  really   elemental  primitive  and  simple  it  wouldn’t  be  able  to  analyse  any  further  when  it   passed  through  the  second  prism  and  that  white  light  is  truly  formed  of  seven   colours.  “MY  OBSERVATIONS  THOUGH  PARADOXICAL  ARE  CLEAR  IT  IS  EACH   SEPARATE  COLOUR  THAT  IS  PURE  AND  IT  IS  THE  WHITE  COLOUR  THAT  IS  THE   MIXTURE”.  And  thus  proving  wrong  completely  all  the  theories  before  him  and   rewriting  the  book  of  light.  Centuries  later  knowledge  of  the  SPECTURUM  would   extend  to  X-­‐Rays,  radio  waves,  ultraviolet  and  infrared  it  would  even  reveal  what   the  stars  themselves  are  made  of.  


Raig  d’esperança   Des  de  temps  immemorials,  en  un  regne  remot,  els  seus  habitants   col·lisionaven  freqüentment,  cosa  que  provocava  el  naixement  de  petites   espurnes  que  amb  prou  feines  aconseguien  convertir-­‐se  en  autèntics   guerrers.  Aquests  emprenien  un  viatge  sense  saber  el  seu  destí,  però  sabien   que  fos  quina  fos  la  seva  missió,  haurien  de  complir-­‐la.     Alguns  guerrers  obtenien  una  petita  càpsula  on  hi  emmagatzemaven  un  raig   energètic  que  servia  per  a  mantenir  l’escalfor  del  planeta  Terra,  i  així   permetre  moltes  generacions  d’éssers  vius.  La  seva  missió  consistia  en   transportar  aquest  petit  raig  des  del  seu  regne  fins  al  planeta  Terra.  Fins   aquí  semblava  tot  molt  fàcil,  però  aquesta  missió  es  veia  alterada  per  un   grup  d’elements  constituents  d’un  exèrcit  rival  anomenat  “Ozó”.     Un  d’aquests  petits  guerrers,  juntament  amb  els  seus  companys,  va   emprendre  un  viatge  que  va  durar  aproximadament  vuit  minuts.     I  com  ja  sabeu,  els  guerrers  no  tenen  gaire  paciència;  per  tant,  quan  van   veure  la  silueta  del  planeta  al  qual  havien  sigut  enviats,  no  es  van  parar  ni  un   moment  per  donar-­‐li  un  cop  d’ull,  sinó,  que  eufòrics  per  la  situació,  no  van   poder  aturar-­‐se  i  en  un  tres  i  no  res  s’hi  van  endinsar.     Una  de  les  companyes  del  nostre  petit  guerrer,  la  Violeta,  va  ser  retinguda   per  una  capa  misteriosa  que  se  la  va  emportar.  Tot  això  va  passar  en  qüestió   de  mil·lèsimes  de  segon  sense  que  cap  de  la  tripulació  pogués  fer  res,  però   sabien  que  havien  estat  els  ozònics  amb  el  seu  terrible  poder  de  reflexió.  Tot   i  haver  perdut  energia,  no  podien  mirar  enrere  i  permetre  que  aquests   individus  els  allunyés  del  seu  propòsit,  de  manera  que  continuaren  cap  a  la   superfície  de  la  Terra  aportant  la  seva  calor  i  claror.      


Al  cap  de  poca  estona  van  arribar  a  la  superfície  de  la  Terra,  i  la  sorpresa  que   van  tenir  es  que  es  varen  trobar  tota  la  superfície  gelada.  Van  començar  a   recórrer-­‐ho  tot  i  van  veure  a  un  grup  de  persones  atrapades  rere  una  capa   de  gel,  s’hi  van  acostar  per  salvar-­‐los  i  aquesta  feina  la  van  dur  a  terme  els   LLUMIR’s  gràcies  a  la  seva  energia  calorífica.     Però  només  amb  una  nau  no  era  suficient  per  rescatar-­‐los  a  tots,  ja  que  sota   l’aigua  s'hi  trobava  un  grup  de  pingüins  que  no  trobaven  un  forat  en  el  gel   per  sortir.  Quan  les  altres  naus  anaven  arribant  intentaven  travessar-­‐la;  a   causa  de  les  grans  radiacions  solars  que  rebia  la  capa  de  gel  es  va  desfer   deixant  un  forat  pel  qual  els  pingüins  van  poder  sortir.  Els  rajos  que  ho  van   aconseguir  es  van  dirigir  cap  a  l’aigua  gelada  però  una  part  va  ser  reflectida  i   l’altra  es  va  submergir  a  l’aigua.  En  el  precís  moment  de  canvi  de  medi,  els   guerrers  van  prémer  un  botó  per  canviar  l’estructura  de  la  nau,  aquesta   estructura  els  va  permetre  viatjar  per  l’aigua  amb  uns  petits  canvis  com  van   ser  la  disminució  de  velocitat  i  variació  de  direcció.       El  nostre  petit  guerrer,  va  ser  una  de  les  ones  reflectides,  i  per  tant  es  va   dirigir  de  nou  cap  a  l’espai.  La  seva  sorpresa  però,  va  ser  que  no  ho  va   aconseguir,  ja  que  es  va  trobar  amb  una  densa  capa  que  li  ho  impedia.  Al   veure  la  gran  amenaça  dels  raigs  a  la  Terra,  l’exèrcit  Ozó  va  demanar   reforços  a  altres  exèrcits  per  impedir  la  sortida  dels  raigs  cap  a  casa  seva.   Quan  els  raigs  arribaven  a  enfrontar-­‐se  contra  l’exèrcit  Ozó  la  majoria  d’ells   quedaven  capturats,  a  causa  d’això,  en  comptes  de  salvar  aquests  pingüins   del  gel,  passava  un  efecte  invers:  la  temperatura  de  la  Terra  augmentava.     A  dia  d’avui  aquestes  batalles  són  contínues,  és  una  guerra  entre  el  bé  i  el   mal;  en  algunes  batalles  les  guanyen  els  bons  i  les  altres  els  dolents.  Podríem   predir  que  aquesta  guerra  serà  guanyada  per  l’exèrcit  Ozó  i  per  tant  la  vida   humana  desapareixerà,  però  com  no  ens  podem  avançar  al  futur  deixarem   que  el  temps  posi  a  cadascú  al  seu  lloc.  


Refractando   Era  un  día  de  esos  grises,  de  esos  miércoles  lluviosos  que  trastocan  el  ánimo.   Era  el  típico  día  triste,  aburrido,  de  sofá.  El  día  perfecto  para  que  Max   cogiera  su  sillón  con  ganas  y  se  estirara  a  ver  cuál  de  sus  películas  favoritas   introducía  en  el  reproductor  de  vídeo.  Había  sido  un  día  duro  para  él,  pero  a   pesar  de  todo,  por  una  vez,  había  llegado  a  casa  antes  de  las  diez  de  la  noche.   En  un  gesto  de  generosidad  y  compasión,  su  jefe  decidió  dejarle  la  tarde   libre.     Lo  primero  que  hizo  Max  al  llegar  a  casa  fue  rondar  por  las  habitaciones,  una   por  una,  empezando  por  la  planta  de  arriba.  Subió  y  se  dirigió  al  dormitorio.   Una  vez  allí  acarició  cada  mueble,  olió  cada  rincón,  se  sentó  en  la  cama,   fundiendo  sus  manos  con  el  colchón.  Observó  hasta  la  más  mínima  mota  de   polvo  y  se  marchó  de  allí  con  cierto  aire  pesimista.  La  siguiente  habitación   fue  el  baño  -­‐tenía  dos  en  esa  planta,  pero  le  bastó  con  examinar  uno  solo-­‐.   Prosiguió  por  el  largo  pasillo,  ese  que  se  hacía  eterno  cada  noche  al  irse  a   dormir  y  cada  mañana  al  despertarse,  hasta  llegar  a  su  despacho,  donde   cogió  un  bloc  de  notas  y  un  lápiz.  Sus  padres  siempre  le  dijeron  que  las   palabras  cobran  vida  y  que  son  capaces  de  atravesar  el  corazón  de  la  gente.   Así  que  desde  bien  pequeñito,  Max  dejaba  constancia  de  todo  en  ese  bloc  de   notas.     Bajó  a  la  primera  planta.  Entró  en  la  cocina  y  pensó  en  comer  algo.  Pero  se   dio  cuenta  de  que  no  tenía  apetito  alguno.  Decidió  que  lo  mejor  sería   abandonar  la  sala  y  dirigirse  al  salón:  su  habitación  favorita.  De  hecho  no  era   exactamente  un  salón,  pero  era  con  creces  la  habitación  más  grande  en  toda   la  casa.  Aquella  estancia  medía  lo  mismo  que  dos  pisos  juntos.  Era  una  sala   completamente  blanca,  de  un  blanco  cegador,  como  la  mayoría  de  casas   andaluzas,  y  estaba  separada  por  varias  columnas  de  un  mármol  tan  claro  y   pulido  que  casi  podía  verse  como  los  rayos  de  luz  incidían  oblicuamente   sobre  él,  rebotando  y  formando  exactamente  el  mismo  ángulo  con  el  que    


habían  chocado,  dejando  entrever  así  un  leve  reflejo  de  quién  lo  mirara.  Max   serpenteó  entre  las  heladas  columnas,  viéndose  a  sí  mismo  reflejado  y  sin   dar  crédito.  ¿Cómo  podía  ser  que  aquello  se  debiera  tan  solo  a  un  simple   fenómeno  luminoso?  ¡Era  espeluznante!     Dejó  su  imagen  atrás,  abrazada  a  las  columnas,  y  desvió  su  atención  hacia  la   elegancia  de  aquel  comedor  tan  grande  e  imponente.  Se  paró  frente  a  la   puerta  acristalada  que  daba  al  jardín  y  miró  el  cielo  ennegrecido  por  las   nubes  que  amenazaban  tormenta.  No  le  gustó  aquella  visión;  sintió   amargura  y  tristeza.  Las  gaviotas  volando  bajo  le  hicieron  pensar  en  la   libertad.  Se  imaginó  a  cientos  de  personas  con  rostros  lúgubres  y  decaídos;   él  mismo  se  sintió  así  por  un  instante.  Su  vida  siempre  había  sido  un  cúmulo   de  desgracias,  una  tras  otra,  todas  en  cadena.  Y  ahora  que  dependía  tan  solo   de  su  propia  voluntad,  se  pasaba  el  día  trabajando.  Jamás  fue  capaz  de   recordar  un  solo  momento  en  que  pudiera  disfrutar  de  aquella  maravillosa   casa.     Salió  al  jardín  y  respiró  el  olor  a  césped  recién  cortado.  Se  sentó  en  una  de   las  sillas  que  rodeaban  la  mesa  colocada  en  un  extremo  -­‐siempre  pensó  que   debía  haberla  cambiado  por  una  hamaca  en  su  momento.  Abrió  su  bloc  de   notas  y  empezó  a  examinarlo  meticulosamente.  En  un  segundo  se  transportó   al  pasado,  entre  miles  de  historias,  páginas  y  pensamientos  anotados  allí.  Le   invadió  una  sensación  curiosa,  una  especie  de  nostalgia  que  al  mismo   tiempo  le  reconfortó.  Se  levantó  y  se  miró  en  el  agua  de  la  piscina.  Su  imagen   era  borrosa  y  confusa,  más  o  menos  como  su  cabeza  lo  fue  en  su  momento.   Seguro  de  lo  que  hacía,  apoyó  la  libreta  y  el  lápiz  en  el  bordillo  de  la  piscina.     El  viento,  que  soplaba  con  agresividad,  movió  fuertemente  las  hojas  de  los   arboles  y  derribó  una  silla  que,  al  caer  al  suelo,  sobresaltó  a  Max  y  éste  dio   un  respingo.  El  lápiz  cayó  a  la  piscina.  Y  justo  entonces  se  detuvo  el  tiempo.   Entonces  sucedió  algo  que  Max  nunca  pensó  que  pudiera  ser  verdad.  El  lápiz   cambió  de  medio  natural,  del  aire  al  agua.  La  onda  -­‐igual  que  en  las    


columnas-­‐  incidió  en  diagonal  sobre  el  nuevo  medio,  cambiando  así  la   velocidad  y  la  dirección,  y  adoptando  un  índice  de  refracción  distinto  al   anterior.  A  causa  del  principio  de  Fermat,  según  el  cual  la  luz  se  propaga   entre  dos  puntos  siguiendo  la  trayectoria  de  recorrido  óptico  de  menor   tiempo,  entra  en  juego  la  ley  de  Snell,  pues  si  multiplicamos  el  índice  de   refracción  del  aire  por  el  seno  del  ángulo  que  forma  el  rayo  incidente,   obtendremos  como  resultado  la  multiplicación  del  índice  de  refracción  del   agua  por  el  seno  del  ángulo  que  forma  el  rayo  refractado.  En  efecto,  el  lápiz   parecía  haberse  doblado.     Max  sintió  que  era  uno  de  esos  momentos  bellos  de  la  vida  en  los  que   aprecias  hasta  el  más  mínimo  detalle.  A  pesar  de  todo,  estaba  decidido.   Cogió  una  de  las  piedras  grandes  del  jardín  y  se  la  ató  bien  fuerte  para  no   poder  despegarse.  Estaba  harto.  Se  lanzó  ala  piscina  y  en  cuestión  de   segundos  todo  quedó  en  nada.  La  nada.  Sólo  negro  y  más  negro.  


Senzilla  complexitat   Tot  i  alhora  res.   Escolta-­‐la,  sent-­‐la  i  assaboreix-­‐la,   imperceptible  menys  pels  ulls,   la  llum  és  la  música  del  silenci.     Com  una  persona  guarda  un  secret   la  llum  amaga  l’arc  de  Sant  Martí:   una  cursa  de  colors,     refraccions  i  desviacions.     Miralls,  ombres  i  jocs  infinits.   Viatjant  sempre  en  línia  recta   les  ones  t’acaricien.   Quina  veu  més  dolça!     T’imagines  un  món  sense  llum?   La  veu  de  l’univers  silenciada:   el  regne  de  l’obscuritat:   la  presó  d’un  món  sense  sentit.  


The  death  light   Four  walls  that  wrap  me,   and  a  powerful  light  illuminates  them.   I  can’t  see  where  it  comes  from    but  only  amuses  me.     Here  comes  the  end,   Its  just  the  final  countdown   and  I  can’t  see  you.     Wait  until  my  death.     All  black,  all  black,   but  I  see  a  light  at  the  end.  


El  fotó   Em  trobo  al  no  res.  Un  lloc  inhòspit  el  qual  no  li  desitjo  estar  ni  al  meu   pitjor  enemic.  La  foscor  i  la  gelor  són  els  meus  únics  acompanyants.  Val   més  ser  sol.  L’intent  de  moviment  és  inútil.  Cap  força  pot  ser  exercida   perquè  no  trobo  res  al  meu  abast.  Cap  objecte,  cap  lent,  cap  espill,  res.   Un  únic  moviment  a  l’inici  del  meu  temps  és  el  que  produeix  que  la   guspira  Esperança  s’encengui  dins  del  meu  ésser.  Una  centella   ràpidament  extingida  per  la  manca  d’estímuls  que  puc  rebre.  Hores,   dies,  mesos,  anys,  lustres,  dècades.  Viatjo  amb  un  rumb  fix,  però  perdut   en  la  immensitat  de  l’univers.  Milers  de  milions  de  quilòmetres   recorreguts,  un  sol  desig.  Poder  veure  el  que  mai  ningú  ha  vist.  Una   partícula  desconeguda,  una  bellesa  inexplorada.     Finalment,  succeeix  un  fet  inesperat.  En  mig  del  buit,  un  petit  àtom   s’atreveix  a  apropar-­‐se  i  interceptar  la  meva  trajectòria.  Una  petita   col·lisió  imperceptible,  ínfima,  m’il·lumina  i  una  guspira  de  calor  es   desprèn.  En  un  instant  ho  veig  tot.  Posteriorment,  no  veig  res.  L’espai  i   la  foscor  són  un.  Continuo  el  meu  nou  camí.  


Allá  donde  el  tiempo  no  tiene  límites   Parece   que   fue   ayer   el   primer   día   que   ocurrió   pero   lo   cierto   es   que   ya   han   transcurrido   cuatro   meses.   Es   curioso,   hablo   de   cuatro   meses   como   si   fuera   algo   muy  lejano  y…bueno,  quizás  sea  mejor  que  cuente  la  historia  desde  el  principio.     Aquella  noche  me  sentía  agotado.  Había  estado  corriendo  la  media  maratón  y  me   quedé   dormido   en   el   sofá   bañado   por   la   luz   de   la   luna   llena,   imaginando   poder   alcanzar  algún  día  metas  imposibles.  De  pronto,  me  pareció  que  mi  consciencia  se   separaba   de   mi   cuerpo   cansado   y   yo   me   vi   arrastrado   a   una   velocidad   inimaginable.  A  mí  siempre  me  ha  gustado  la  velocidad,  pero  aquella  me  producía   vértigo.  De  pronto  la  vorágine  se  transformó  en  calma.  Nunca  hasta  entonces  había   escuchado   el   sonido   del   silencio   ni   experimentado   una   paz   tan   plena.   Entonces   me   vi  en  una  piscina  con  mi  hermano  mayor,  peleando  por  coger  una  pelota.  Dejé  de   prestar  atención  a  la  pelota  cuando  noté  como  se  deslizaba  un  líquido  pegajoso  por   mi   mano   derecha,   sintiendo   el   dolor   de   la   herida   que   la   producía.   ¿Qué   estaba   ocurriendo?   No   tuve   tiempo   de   pensar   en   ello.   Como   si   de   un   nuevo   plano   de   película   se   tratara   ahora   estaba   en   la   habitación   de   un   hospital   con   mis   padres,   mi   hermano   y   un   bebé:   era   mi   hermana.   Me   animaban   a   cogerla   pero   yo   no   quería   porque  sentía  una  terrible  sensación  de  miedo…  ¿Y  si  se  me  caía  de  las  manos?  Con   esa   sensación   desagradable   sonó   la   alarma   del   despertador.   Sentí   una   enorme   alegría   al   verme   en   el   sofá,   notando   en   mi   cara   la   luz   del   día.   Miré   mi   mano:   no   había  sangre  y  no  sentía  ni  dolor  ni  temor  alguno.  ¡Qué  tonto!  Había  sido  solo  un   sueño.     Al   cabo   de   unos   cuantos   días   después   de   aquella   extraña   pero   maravillosa   experiencia,   acostado   en   la   cama,   sentí   que   una   luz   me   tomaba   de   la   mano   y   corríamos,   corríamos   cada   vez   más   rápido   por   el   espacio   infinito.   En   aquella   ocasión  vi  a  alguien  que  me  recordaba  a  mi  abuelo  que  corría  ágilmente  tras  una   pelota  y  se  revolcaba  por  el  suelo  con  un  niño  rubio:  era  mi  tío.  Lo  reconocí  por  las   fotos  que  mi  abuela  guardaba  y  solía  enseñarnos.  En  un  instante  me  vi  a  mí  mismo   con   un   aspecto   diferente   jugando   a   baloncesto   con   un   niño   de   unos   dos   años.   El   niño  me  llamaba  papá  mientras  me  tiraba  una  pelota  que  me  dio  en  toda  la  cabeza.    


¡Vaya   golpe!   ¡Qué   fuerza   tenía   el   niño!   Yo   continuaba   mi   carrera   imposible,   sin   poder  pararme.  Esta  vez  el  regreso  pareció  ser  un  poco  menos  fácil.     Me   sentía   extraño;   me   envolvía   una   sensación   de   irrealidad.   Como   cada   mañana   me   duché   y   me   fui   al   colegio.   Era   jueves   y   teníamos   Física   a   primera   hora.   El   profesor   empezó     a   explicarnos   la   teoría   de   la   relatividad   de   Einstein,   de   cómo   a   la   velocidad   de   la   luz   el   tiempo   se   dilata   y   de   cómo   una   partícula   sin   masa   puede   viajar  a  esa  velocidad  y  poseer  una  energía  infinita.  Sentí  una  especie  de  sudor  frío.   ¡Ahora  entendía  lo  que  me  había  ocurrido!  Al  soñar  mi  consciencia  se  separaba  de   mi   cuerpo   y   al   no   tener   masa   viajaba   a   velocidades   extraordinarias;   no   existían   las   distancias  y  yo  podía  estar  en  muchas  partes  a  la  vez.     Aquella  noche  me  acosté  intrigado  y  preocupado  a  la  vez.  Y  ocurrió  de  nuevo.  En  lo   que   creía   fueron   segundos   me   hallaba   en   lo   que   parecía   ser   un   campo   de   concentración   y   alguien   a   lo   lejos,   estaba   gritando   un   nombre   que   me   resultaba   familiar.  “No  puede  ser”-­‐  exclamé.  Era  el  nombre  de  mi  bisabuelo  y  yo  le  veía  allí,  a   mi   lado,   tumbado   en   el   suelo.   Al   intentar   acercarme   para   ayudarle   empezó   de   nuevo  mi  loca  carrera.  Yo,  con  aspecto  envejecido,  me  sentía  feliz:  estaba  dándole   la   mano   a   una   niña   rubia   que   me   sonreía,   mientras   su   padre   me   decía   que   los   abuelos  no  deberían  mimar  tanto  a  los  nietos.  La  loca  carrera  continuaba  cada  vez   más   fuera   de   control.   Tuve   que   hacer   grandes   esfuerzos   para   detenerme   y   conseguir  volver  atrás.  Me  desperté;  estaba  exhausto    y  no  podía  creerlo.  El  reloj   marcaba   las   23:53.   Solo   habían   pasado   cinco   minutos   desde   que   me   había   acostado.   Conseguí   volver   a   dormirme.   El   resto   de   la   noche   transcurrió   plácidamente.     No  me  he  atrevido  a  contar  a  nadie  esta  historia.  Pensarían  que  estoy  loco.  Y  quizás   lo  estoy.  Me  encanta  poder  ver  cosas  que  ocurrieron  y  cosas  que  han  de  ocurrir,   pero  no  puedo  evitar  tener  miedo,  mucho  miedo.  Cada  vez  asciendo  a  una   velocidad  mayor,  parece  como  si  quisiera  alcanzar  la  luz  y  me  siento  totalmente   fuera  de  control.  Quizás  algún  día  alcance  la  tan  nombrada  velocidad  de  la  luz.  ¡Qué   extraordinaria  y  maravillosa  experiencia  científica  podría  llegar  a  ser  si  lo   consiguiera!  Pero  yo  solo  soy  un  chico  normal  que  tiene  miedo  de,  sin  quererlo,     alcanzar  una  noche  la  máxima  velocidad  y  luego  ser  incapaz  de  regresar…  


Nit  de  llum   Queia  la  nit,  i  portava  per  fi  còmoda  penombra  a  la  Blanca.  Només  unes   hores  abans,  el  Roger  l’havia  aferrat  pel  braç,  havia  ajuntat  encara  una  mica   més  els  seus  rostres,  i  seriosament,  li  havia  preguntat  què  són  els  colors.   Curosament,  ella  havia  trobat  la  mirada,  mai  nascuda,  del  seu  amic  rere  els   vidres  foscos  i  s’hi  havia  fixat,  tot  i  saber  que  no  rebria  aquell  esguard;   aquesta  vegada  havia  trobat  una  resposta  millor.  “Res  sense  el  qual  no   puguis  viure”.  El  silenci  es  va  fer  incòmode,  inesperadament  per  als  dos,  i  el   noi,  com  si  sabés  com  se’l  mirava  ella,  va  tombar  el  cap  amb  resignació:    a  la   Blanca  li  va  semblar  la  pitjor  reacció  d’ençà  que  el  seu  amic  s’hi  havia   capficat.  Llavors  ell  va  deixar  anar  un  somriure  i  la  va  agafar  de  la  mà  perquè   el  continués  guiant  cap  a  casa  seva.           Va  tancar  la  porta,  va  tancar  un  llibre,  va  tancar  els  llums  i  va  tancar  els  ulls.   El  cap  li  donava  voltes  i  li  oferia  la  visió  de  formes  abstractes,  llum  d’origen   desconegut,  que  la  molestaven,  com  tota  la  resta  de  coses  radiants  i   acolorides  que  l’envoltaven...  així  que  va  tornar  a  obrir  els  ulls,  i  per  fi  el   silenci  de  l’habitació  era  també  una  taca  negra  sense  color  ni  forma.   Neguitejada  per  la  pregunta,  necessitava  trobar  quelcom  més  semblant  a   una  resposta...  i  que  pogués  donar  i  entendre  ella  mateixa,  perquè  el  llibre  de   física  que  acabava  de  tancar,  en  resposta  al  fracàs,  no  havia  aconseguit   donar-­‐li’n  cap  que  la  satisfés.  Ara  totes  les  coses  que  hi  havia  llegit  habitaven   la  seva  ment  i  s’hi  apilonaven  en  un  desordre  aparent  que,  no  obstant,  tenien   per  acròstic  el  desconcert.  ‘Però  ell  no  hi  veu,  i  es  creu  el  món  sense  els  colors...   I  el  que  jo  veig  turquesa,  tu  ho  veus  de  verd  i  un  altre  de  blau  cel.  On  de  dia  veig   blau  entre  els  núvols,  que  a  més  em  semblen  de  cotó  blanc,  de  nit  veig  punts    


d’argent  que  de  fet  són  incandescents.  Així  que  ara  res  no  em  sembla  real  fins   que  ho  palpo,  o  escolto  el  seu  so...  Creiem  que  el  que  ens  envolta  és  cert  i  ens   subordinem  a  aquesta  certesa.  Quadres,  fotografies,  vestits...  Tot  subjugat  al   més  subjectiu  subjecte.  I  és  que  cap  coneixement  humà  pot  anar  més  enllà  de   l’experiència.’     A  fora,  la  nit  oferia  un  espectacle  de  llums  com  un  miler  de  bombetes   disposades  acuradament  però  desordenada  sota  un  arc  de  llarga  volta.  I  de   tant  en  tant,  un  grinyol  agut  feia  aixecar  els  caps  dels  que  s'ho  miraven  del   terra  estant,  i  les  bombetes  es  feien  fonedisses  rere  punts  de  colors  que,  des   d’un  punt  incert,  s'alçaven  i  es  deixaven  caure  fent  figures  i  paràboles  en  tots   sentits  com  una  pluja  que  mai  arriba  a  colpejar-­‐te  el  cap.  Pam!  Cop  de  porta  i   el  petit  Guillem  manifestava  la  seva  presència  a  l'habitació  del  Roger.  Va   córrer  a  obrir  la  finestra  com  per  mostrar-­‐li  el  que  s'esdevenia  a  fora,   inconscient  que  la  gamma  de  sons  espurnejants  li  despertaria  l'interès  i   alguna  cosa  més.  Que  el  faria  estar  més  convençut  encara  del  que  la  Blanca,   hores  enrere,  li  havia  assegurat.  I  desconeixia  que,  uns  carrers  avall,  ella   romania  amb  la  finestra  tancada,  encegada  per  un  fracàs  inexistent.  "Els   colors  són  a  la  llum  com  la  música  al  so".  


Luces  cegadoras   Nos  encontramos  en  el  desván  lúgubre  de  una  mansión,  ocho  pequeñas   ventanas  y  ningún  tipo  de  decoración  en  aquellas  enormes  paredes,  me  acerco   al  pequeño  foco  de  tenue  luz  que  emana  de  una  de  las  ventanas.  La  SRA.   BLANCO,  el  ama  de  llaves,  junto  con  al  SR.  PRADO  y  la  SRTA.  AMAPOLA   esperan  pacientes  en  el  amarillento  sofá  mientras  que  la  SRA.  CELESTE  y  el   PROFESOR  MORA  intentan  apaciguar  a  sus  empleados,  quienes  parecen  muy   alterados  por  los  variopintos  rumores  que  han  estado  corriendo  durante  la   semana,  y  el  CORONEL  RUBIO  da  vueltas  sobre  sí  mismo,  y  algo  alejado  del   grupo.  Todos  esperan  a  que  diga  algo,  y,  aunque  no  sé  muy  bien  cómo   empezar,  lo  hago:   YO:  Parecía  un  crimen  perfecto,  el  más  perfecto  que  jamás  me  había   encontrado,  pero  el  asesino,  como  ocurre  en  todas  las  novelas,  ha  cometido   un  error:  no  haber  caído  en  que  yo  investigaría  el  caso.   Todos  los  presentes,  incluso  el  nervioso  CORONEL  RUBIO,  clavan  en  mí  su   mirada.  La  tensión  crece  de  forma  exponencial.  Noto  que  el  asesino  se  está   mordiendo  el  labio  superior  y  tiene  los  ojos  extremadamente  abiertos,  parece   que  su  serenidad  zozobra.   YO:  Todos  ustedes  tenían  motivos  suficientes  para  matar  al  mayordomo.  Por   ejemplo,  usted,  Sra.  Blanco,  le  tenía  un  gran  odio  después  de  que  él  matara   accidentalmente  a  su  gato. SRA.  BLANCO:  ¡Yo  jamás  habría  matado  a  nadie  por  esa  frivolidad! YO:  No  estoy  diciendo  que  sea  así.  Todos  ustedes,  al  igual  que  la  Sra.  Blanco,   tenían  un  móvil  que  les  podría  haber  impulsado  a  llevar  a  cabo  este   asesinato:  la  venganza. CORONEL  RUBIO:  (gritando  vehementemente)  ¡¿Quiere  dejarse  de  discursos   y  decirnos  ya  quién  es  el  canalla  que  mató  al  mayordomo?!


YO:  Paciencia,  aquí  el  detective  soy  yo,  ¿me  permite  proceder?  (el  coronel   retrocede  en  silencio,  obediente  y  exhausto,  espero  unos  instantes  y  me   dispongo  a  continuar)  Como  decía,  todos  ustedes  tenían  motivos  para  acabar   con  su  vida,  pero  solo  una  persona  tenía  los  medios...  (advierto  varios   cambios  significativos  en  el  semblante  del  criminal,  su  tez  palidece  y  su  mirada   se  vuelve  lejana,  como  si  estuviera  a  quilómetros  de  distancia)…  sólo  uno   sabía  cómo  conseguir  que  pareciera  un  triste  accidente.  Es  increíble  lo  que   se  puede  hacer  con  un  pequeño  y  sencillo  artilugio,  ¿verdad?  (noto  como  sus   ojos  me  miran  furtivamente). Cuando  llegué  a  esta  habitación  por  primera  vez  para  realizar  una  rápida   inspección  ocular,  pensé  que  la  clave  del  asesinato  fue  la  poca  iluminación   que  ésta  tiene.  Fue  usted  muy  agudo,  señor,  pero  yo  lo  soy  más.  El  pasado   miércoles,  mientras  la  Señora  Blanco  me  enseñaba  toda  la  casa,  me  llamó  la   atención  una  sala  con  estanterías  llenas  de  lentes  de  diferentes  tamaños.  Mi   padre  había  sido  fotógrafo  y  durante  toda  mi  infancia  no  hubo  día  en  que  no   me  enseñara  algo  sobre  ellas.  Los  recuerdos  que  afloraron  en  mí  me  hicieron   imposible  resistir  la  tentación  de  entrar  a  contemplarlas  y  entonces  fue   cuando  lo  vi  todo  claro:  la  clave  del  asesinato  no  estaba  en  la  oscuridad  de  la   sala,  sino  en  una  de  las  pequeñas  ventanas...  y  en  sus  lentes.   En  ese  mismo  momento  recordé  un  detalle  que  me  había  sorprendido   cuando  visité  el  desván  para  hacer  la  rápida  inspección:  todos  los  cristales   de  los  ocho  tragaluces  que  hay  aquí  son  planos.  Todos  excepto  uno,  este  de   aquí  (señalo  la  ventana  que  está  a  mi  lado).  Esta  pequeña  ventana  tiene,  al   contrario  que  las  otras  siete,  una  lente  biconvexa,  más  conocidas  como   lentes  convergentes  (advierto  cómo  el  asesino  traga  saliva  e  intenta   mantener  la  calma,  la  gente  de  su  alrededor  empieza  a  mirarlo  con  sospecha).   Supongo  que  no  todos  ustedes  conocen  las  propiedades  de  este  tipo  de   lentes.  En  resumidas  cuentas:  unen  los  rayos  de  luz  en  un  punto  llamado   foco.  El  asesino  conocía  perfectamente  la  hora  exacta  de  un  día  soleado  en   que  los  rayos  del  Astro  Rey  incidieran  en  la  lente  para  cruzarse  a  la  altura  de   los  ojos  del  mayordomo.  Lo  situó  en  el  punto  exacto  en  que  los  rayos    


llegaran  a  sus  ojos.  Esta  es  mi  hipótesis:  el  asesino  entretuvo  al  mayordomo   con  una  larga  charla  hasta  el  instante  concreto,  en  que  situó  el  cristal  del   tragaluz  de  forma  que  los  rayos  cegaron  al  mayordomo,  que  se  movió,   apartándose  del  foco,  y  tropezó  con  la  escoba,  colocada  meticulosamente   para  que  el  asalariado  resbalara  y  se  golpeara  con  el  mueble.   Sé  que  esta  hipótesis  puede  parecer  un  poco  forzada,  pero  tengo  pruebas.   Encontré  una  factura  de  hace  un  par  de  semanas  en  que  se  detalla  la   colocación  de  un  cristal  convergente  como  vidrio  para  la  ventana.  Resulta   sospechoso  que  en  una  habitación  con  siete  ventanas  con  vidrios  planos  se   coloque  uno  con  una  lente  convergente,  ¿verdad?  En  la  inspección  ocular  me   di  cuenta  de  este  detalle  y  me  dijeron  que  el  niño  había  roto  el  anterior   cristal  de  esa  ventanita  de  un  balonazo.  Le  pregunté  al  chaval  si  lo  había   hecho,  pero  él  lo  negó.  Después  de  mi  visita  a  la  habitación  de  las  lentes,  mis   sospechas  se  acrecentaron.  Supe  que  lo  que  me  habían  dicho  no  era  verdad   cuando  vi  que  en  el  patio  exterior  había  unos  trozos  de  cristal  del  mismo   grosor  que  el  de  las  ventanas.  Eso  me  dio  a  entender  que  se  había  roto  el   cristal  desde  dentro  y  no  desde  fuera  (noto  que  el  asesino  respira  de  forma   rápida  y  violenta).   Dicen  que  muchos  criminales  quieren  que  los  identifiquen  para  que  se   reconozca  su  trabajo,  quizás  eso  hizo  que  el  asesino  no  se  deshiciera  de  los   cálculos  que  realizó  para  saber  en  qué  punto  estaría  el  foco  que  cegara  al   mayordomo.  Además,  la  hora  de  la  muerte  de  éste  coincide  con  el  momento   de  mayor  incidencia  de  los  rayos  de  sol  de  esta  ventana.  Por  lo  tanto...   PROFESOR  MORA:  No... YO:  Está  usted  detenido.  Era  una  idea  tan  meticulosamente  preparada  que   era  evidente  que  fue  suya. PROFESOR  MORA:  Pero...  ¿cómo  lo  ha  sabido?  ¿Cómo  ha  sabido  lo  de  las   lentes  y  los  cálculos? YO:  Profesor,  yo  también  soy  físico.  


Els  enigmes  d’en  Pere:  la  llum   Un  bon  mati,  en  Pere  un  nen  de  12  anys,  espavilat  i  molt  intel·ligent,  es   desperta  per  un  raig  sol  que  es  cola  per  una  reixeta  de  la  paret.  Ell   caracteritzat  per  plantejar-­‐ne  i  resoldre  enigmes,  es  queda  pensant  en   aquest  fenomen  i  els  seus  orígens.  Com  tota  la  gent  sap  (  o  almenys  la   majoria)  la  velocitat  d’aquesta  “cosa  o  espectre”  que  anomenem  llum  es  de   300000  km/s  arrodonint.  Però  en  Pere  no  es  preguntava  la  velocitat,  ell  es   preguntava  què  era  el  què  origina  aquesta  llum  de  l’estrella  que  nosaltres   anomenem  Sol.  Es  va  aixecar  del  llit,  va  agafar  un  diccionari  que  tenia  al   prestatge  i  va  buscar  el  perquè  de  la  llum  del  Sol.  A  part  de  trobar  que  la   llum  es  la  suma  de  tots  els  colors  i  la  frase  que  apareix  en  tot  tipus  de  llibre   relacionat  amb  la  llum,  “sense  la  llum  del  sol  no  viuríem”  ell  estava   summament  interessat  en  trobar  quin  era  el  fenomen  que  provocava   aquesta  llum.  Finalment,  va  trobar  que  la  llum  del  sol  es  provocada  per  les   reaccions  termonuclears  de  fusió  que  converteixen  l'hidrogen  en  heli.  Per   ser  mes  precisos  cada  segon,  3,9  ×  1045  àtoms  passen  per  aquest  procés,  això   allibera  tal  quantitat  d’energia  que  fuig  de  la  superfície  del  Sol  en   “forma”  llum.  En  Pere,  volen  arribar  mes  al  fons  del  assumpte,  es  planteja   una  altra  pregunta:”com  podem  percebre  la  llum,  te  algun  límit  ?“  (si  li  afecta   el  fregament)    Com  era  d’imaginar  en  Pere  no  va  trigar  gaire  en  pensar  que   la  llum  la  percebem  pels  ulls  (l’ull,  transforma  la  llum  en  impulsos  neuronals   que  ho  transmeten  al  cervell),  però  en  la  pregunta  de  si  la  llum  te  límits,  clar   amb  això  s’ha  de  dedicar-­‐hi  temps,  desprès  d’estar-­‐hi  una  bona  estona   pensant...  A  dinar,  va  dir  la  seva  mare-­‐  ostres,  tan  pensar  i  no  he  esmorzat!-­‐   va  xiuxiuejar  en  Pere.  I  amb  aquest  enigma,  mes  endavant  en  Pere  es   convertiria  amb  un  dels  millors  físics  del  moment  però  sense  resoldre   aquest  enigma...  La  pregunta  es,  tu  en  saps  la  resposta?    T’has  parat  a   pensar-­‐ho?  Reflexiona.  


Vuit  minuts  dinou  segons   Calor.  Explosions  solars.  Petons  irrefrenables  sobre  la  sorra.  Nuclis   d’hidrogen  en  reacció  de  fusió.  Deler  imparable  d’unió.  Xocs  atòmics  i   desintegracions.  Mans  cercant  arrelar  en  cabell  aliè.  Heli  i  energia   nounats  al  món.  Gemecs  llençats  a  l’aire  nocturn.  Radiacions  emeses  a   l’infinit  buit.  Mirades  capaces  de  fondre.  Infraroigs  que  escalfen  àtoms   en  solitud.  Sang  repicant  en  les  oïdes.  Rajos  movent-­‐se  al  límit  de  la   realitat.  Calor  febril  sota  capes  de  roba.  Fulgurant  poder  apropant-­‐se  a   una  roca  rodona.  Cors  bategant  a  velocitats  insospitades.  Brou   d’energia  i  gasos  atmosfèrics.  La  romàntica  Eos  els  amants  esperant.   Primerenca  energia  en  forma  de  llum  solar,  espectre  visible  per  l’ull  nu.   Mans  unides  i  enamorades  parpelles  obertes  cap  al  mar.  Lux  i  Iris  junts   al  final.  


Viure  i  no  veure   A  voltes  diem,  he  vist  la  llum!  Però  quina  llum?  Si  som  cecs,  bé...   gairebé  cecs!  El  que  entenem  per  llum,  la  part  visible  per  l'ésser  humà   de  l’espectre  electromagnètic,  és  una  mínima  part  d’aquest  espectre,   però  te  n’adones?  Molt  mínima!  Però...  llum?  Què  és  la  llum?  Ones?   Partícules?  Partícules  sense  massa!  Com  s’entén  això?!  Quasi  com  voler   entendre  la  Santíssima  Trinitat!   Meravellós,  sublim!  La  llum,  quin  misteri!  Increïble!  Resta  sense   resoldre...  ho  intentem,  però  en  va,  és  com  les  nines  russes:  quan   sembla  que  ho  tenim,  nous  interrogants  apareixen.  Se’ns  escapen   tantes  coses!     Ignorants!  Com  es  pot  viure  així?  Si  és,  i  mai  més  ben  dit,  com  viure  a   les  palpentes.  Som  tan  poc  conscients  que  sense  llum  tota  possibilitat   de  vida  queda  reduïda  al  no  res.   La  física  és  com  una  religió  i  Schrödinger,  un  profeta.  


Atrapats  en  la  polarització   Necessito  arribar-­‐hi.  Necessito  que  ningú  m’aturi.  Ja  no  sé  què  fer,  què   pensar.  No  puc  desviar  la  meva  trajectòria.  Si  torna  a  passar,  si  realment  me   la  torno  a  trobar,  no  crec ��que  surti  d’aquesta.  I  ho  necessito.  He  de   sobreviure  i  arribar  al  final  del  meu  destí.  N’érem  moltes,  provant  d’arribar   al  final  del  camí.  Moltes,  totes  diferents.  Totes  corríem  en  diferents   direccions,  diferents  angles,  diferents  camins,  però  només  un  objectiu:   arribar-­‐hi.  Només  quedo  jo.  Estic  sola.  Tinc  por.  Si  ha  passat  un  cop,  pot   passar  una  altra  vegada.  No  sobreviuré.  Ho  sé.  Totes  consumides,  totes   devastades,  cap  va  poder  passar  la  barrera.  El  mur.  El  gran  mur  que  s’estenia   davant  nostre.  Tenia  por.  Totes  en  teníem.  Tanco  els  ulls,  i  continuo   impertorbable  el  meu  camí.  Potser  això  em  va  salvar.  L’esperança.  A  elles  no.   Les  van  fer  desaparèixer  a  totes.  No.  El  veig.  Un  altre.  Està  girat.   Perpendicularment.  No  és  el  mateix  mur.  No  sé  què  fer.  No  puc  escapar.  No   vull  escapar.  Estic  sola.  Jo  i  el  meu  destí.  Jo  i  les  meves  ambicions.  Jo  i  el  meu   objectiu.  Tanco  els  ulls,  i  continuo  impertorbable  el  meu  camí.  Potser  això   em  salvarà.  L’esperança.  Quelcom  m’està  absorbint.  No  puc  parar-­‐ho.  Intento   travessar  aquest  mur  que  s’estén  majestuós  davant  meu.  No  puc.  Sóc   reduïda  a  res.  És  claustrofòbic.  No  hi  podré  arribar.  Mai.  Algú  els  ha  posat   allà.  Un  filtre.  No  volen  que  hi  arribi.  Em  filtren.  Estic  atrapada.  Vull  sortir.  Ja   no  sé  què  fer.  Ja  no  hi  ha  esperança.  Només  angoixa.  I  claustrofòbia.  Mica  en   mica,  vaig  complementant-­‐me  amb  el  mur  que  em  mata.  Mica  en  mica  vaig   inserint-­‐me  en  ell.  No  podré  sortir-­‐ne  mai.  Ja  ho  sé.  Ja  sé  el  que  sentien  totes.   Totes  les  ones  que  hi  van  xocar.  No  sóc  res.  Estic  enmig  de  dos  murs  que   m’insereixen  dins  seu.  Absorbida.  Reduïda.  Atrapada.  En  menys  d’una   mil·lèsima  de  segon,  em  trobo  atrapada  en  la  polarització.  


Demostrant  que  l’home     va  arribar  a  la  lluna   Sobtadament  vaig  sortir  disparat  a  gran  velocitat  cap  el  cel  des  d’un  llarg  tub,   en  el  que  semblava  el  terrat  d’un  sisè  pis.  Era  de  nit,  i  vaig  poder  veure  al  meu   voltant   un   munt   de   cases   que   comparades   amb   la   meva   mida   eren   extremadament   grans   però   a   mesura   que   m’allunyava   s’anaven   fent   més   petites.   Els   fanals   d’aquella   ciutat   desprenien   un   a   llum   que   em   feia   menys   visible,  però  aquesta  claror  no  era  suficient  perquè  la  gent  pogués  veure  un  feix   de   color   verd   que   es   perdia   en   la   foscor.   A   dins   del   feix   hi   havia   un   munt   de   partícules   idèntiques   a   mi   que   també   miraven   meravellades   la   ciutat   que   al   cap   d’uns   segons   no   era   res   més   que   un   punt   de   llum.   Aquest   punt   de   llum   era   cada   cop  més  petit,  i  al  seu  voltant  en  van  aparèixer  molts  com  aquell.  Totes  aquelles   ciutats  havien  format  una  constel·lació.  I  quan  vaig  mirar  cap  el  cel  vaig  veure  el   mateix,   un   munt   de   punts   de   llum,   però   aquest   cop   rodejaven   la   lluna.   A   diferència  de  la  resta  de  punts  de  llum,  la  gran  esfera  blanca  era  cada  com  més   gran.  Al  mirar  enrere  ja  no  veia  cap  punt  de  llum,  només  el  gran  planeta  blau.  Ja   em  trobava  fora  de  l’atmosfera.       Varem  creuar  el  buit  a  gran  velocitat  fins  que  poc  a  poc  vaig  poder  anar  veient   els  cràters  de  l’escorça,  sempre  la  mateixa,  de  la  lluna.  Fou  llavors  quan  em  vaig   adonar  que  just  davant  nostre,  totes  les  partícules  que  viatjàvem  pel  raig,  hi   havia  un  gran  reflectant  recolzat  a  la  superfície  contra  el  que  varem  xocar   perpendicularment.  De  sobte,  totes  les  partícules  que  havien  viatjat  a  traves  del   feix  ver  de  llum  van  donar  mitja  volta,  dirigint-­‐se  al  lloc  des  del  que  havien   sortit.  Vaig  poder  veure  com  la  Terra  es  feia  cada  vegada  més  gran,  com  tots  els   punts  de  llum  s’anaven  distanciant  entre  ells  i  la  ciutat  de  la  que  havíem  sortit   abraçava  fins  al  nostre  horitzó.  En  arribar  de  nou  al  llarg  tub  va  quedar   confirmat  que  l’home,  anys  enrere,  havia  arribat  a  la  lluna.  


Sol  en  una  habitació  buida   La  llum  que  s'escola  per  la  finestra  dibuixa  ombres  i  tenyeix  les  parets  de   color.  Paquets  d'energia  que  passen  per  l'habitació  sense  mobles.  Només  hi   passen,  no  s'hi  queden.  La  llum  sempre  està  de  pas.  Parpellejo  i  ja  no  hi  és.   Respiro  i  és  ben  lluny,  fora  del  meu  abast  per  sempre.  Es  mou,  però  sembla   que  es  quedi  quieta.  No  percebo  ni  el  més  mínim  indici  del  seu  moviment,   però  tanmateix  sé  que  res  a  l'Univers  pot  ni  tan  sols  provar  de  perseguir-­‐la.   Partícules  que  viatgen  i  xoquen  i  reboten.  O  ones  que  es  propaguen  i  es   reflecteixen  i  es  difracten.  Tant  se  val.  Agafo  les  pintures.       La  llum  és  blanca  i  alhora  plena  de  colors.  Primer  esbosso  les  formes  de   l'habitació.  Les  cantonades  abruptes  impedeixen  a  la  llum  arribar  a  tots  els   racons  de  la  sala.  Les  ombres  s'oposen  a  la  llum,  però  sense  llum  no  hi  hauria   ombres.  S'exclouen  i  es  complementen  al  mateix  temps.  Com  l'ona  i  el   corpuscle.  Com  la  nit  i  el  dia.  Com  la  calor  i  el  fred.  Com  l'amor  i  l'odi.   Recordo  el  principi  d'aquell  llibre:"Mai  no  som  infinitament  lluny  d'aquells   qui  odiem.  Per  la  mateixa  raó,  doncs,  podríem  creure  que  mai  no  serem   absolutament  a  prop  d'aquells  qui  estimem”.  La  idea  m'esgarrifa.  Començo  a   barrejar  els  colors.  Groc  i  ocre,  i  una  mica  de  negre.  La  tela  blanca  brilla   davant  meu.  Hi  ha  poques  coses  millors  que  una  tela  blanca,  inert,  esperant   que  algú  l'ompli  de  vida  amb  un  pinzell.  Poc  a  poc,  començo  a  transformar  la   tela.  És  només  quan  pinto  que  sento  alguna  cosa  semblant  a  la  felicitat,  o  a  la   no-­‐tristesa.  El  meu  braç  llisca  per  la  tela  talment  com  una  ballarina,  àgilment   i  lleugera.      


La  buidor  de  l'habitació  em  neguiteja.  No  aconsegueixo  deixar  de  pensar  que   l'habitació  no  és  res  més  que  un  reflex  de  la  meva  ànima.  Fa  anys  que  la   buidor  va  apoderar-­‐se  de  mi.  Com  si  fos  un  forat  negre  que  va  empassar-­‐se   tota  la  llum  que  tenia  dins.  Aixeco  el  cap  i  miro  el  Sol.  Dos  nuclis   incandescents  que  es  repel·leixen  i  s'atrauen.  Una  força  que  supera  l'altra.  I   els  dos  es  converteixen  en  un  de  sol.  Vuit  minuts  després,  la  llum  il·lumina  la   meva  tela.  El  procés  es  repeteix  durant  mil·lennis.  Dos  que  es  tornen  un  de   sol  i  donen  sentit  al  meu  món.  Contemplo  el  quadre  acabat.  La  buidor  torna  a   omplir-­‐me.  Agafo  una  d'aquelles  píndoles  per  dormir  que  em  va  receptar  el   metge.  Me  la  prenc  sense  aigua.  Corro  a  la  finestra  i  baixo  les  persianes.  La   foscor  m'acull,  em  reconforta  com  una  mare  quan  abraça  el  seu  fill  que  plora.   Jo  no  ploro.  Fa  temps  que  vaig  deixar  de  plorar.  Plorava  quan  alguna  cosa  es   movia  dins  meu.  Però  ja  no  hi  tinc  res,  a  dins.  Només  un  forat  negre  que  s'ho   empassa  tot.  Les  ganes  d'estimar,  de  riure,  de  veure  aquella  pel·lícula  que   tant  m'agradava.  I  es  va  fent  més  i  més  gros,  com  si  també  s'empassés  la   llum  de  cada  dia.  Tanco  els  ulls.  Ara,  la  llum  no  pot  atrapar-­‐me.  


Aquella  cançó  de  cada  dia   Entrava  punyent  i  reveladora,  inconscient  que  aquell  dia  no  era  un  dia   qualsevol.  Aquell  dia  no  seria  analitzada.  A  la  retina  s'havia  declarat  la  vaga   davant  d'una  greu  disputa  la  nit  anterior.  Els  bastons  argumentaven  que  eren   ells  els  imprescindibles.  Perquè  si  no  s'en  necessitaven  tants?  A  més,  eren  més   prims,  el  que  segons  ells  era  marca  de  bellesa,  i  tenien  una  gran  sensibilitat  a   aquell  fenomen  que  era  la  llum.  Els  altres,  els  cons,  que  ja  de  per  si  tenien  un   sentiment  d'inferioritat  respecte  el  nombre,  defenien  que  almenys  ells  no  eren   tots  iguals,  es  complementaven  per  obtenir  tots  els  colors  i  eren  molts  més   forts,  ja  que  no  es  saturaven  davant  un  atractiu  raig  de  llum.  Finalment,  com  a   totes  les  competicions  havien  obtingut  la  victòria  els  majoritaris:  7  milions  no   eren  res  davant  dels  altres  125.     Com  nens  petits,  els  altres  en  un  atac  de  rebequeria  volien  demostrar  que  sense   ells  la  vida  seria  fosca,  buida  i  trista.  Un  accent  que  impossibilitaria  embellir  o   fer  més  amenes,  les  injustícies,  la  violència  o  la  impotència  del  món.       Evidentment,  com  tot  indicava,  aquell  dia  va  ser  un  dia  trist.  Va  ser  un  dia  sense   dia.  Va  faltar  l'ànima  de  la  vida:  Els  colors.  En  Joan,  no  n'encertava  ni  una,  no   sabia  quan  podia  travessar,  el  menjar  sense  color  li  resultava  insípid,  els  seus   companys  més  antipàtics  del  habitual,  per  la  finestra  tot  semblava  fúnebre,  el   mar  no  despertava  el  misteri  d'altres  dies,  les  muntanyes  semblaven  de  ciment   i  era  quasi  impossible  distingir  lletres  i  altres  arts.     Va  tornar  a  casa  molt  d'hora  i  s'en  va  anar  directe  el  llit,  no  tenia  ni  gana.  Aquell   dia  tampoc  els  bastons  van  poder  treballar  i  veient  que  sense  els  cons  no  se'ls   apreciava  van  acabar  admetent  que  tots  dos  eren  de  vital  importància,  que  tots   dos  es  complementaven.  Que  eren  una  història  d'amor  mai  millor   complementada.  Eren  nit  i  dia.  Foscor  i  llum.  Uns  eren  els  acords  i  els  altres  la   melodia,  d'aquella  cançó  que  era:  el  dia  a  dia.  


Rocsof   Escolto  com  la  pluja  va  caient  des  del  cel.  L’aigua  regalima  per  la   finestra  a  temps  de  compàs.  Va  caient,  a  poc  a  poc,  però  quan  una  gota   es  troba  amb  una  altra,  les  dues  esdevenen  una  de  sola,  creant  petits   rius  descendents  que  junts  conformen  un  gran  escenari.  Tempesta.  Així   és  com  els  humans  hem  anomenat  aquest  gran  espectacle  de  llums  i   ombres;  a  la  precipitació  de  petites  porcions  de  núvol  que,  un  cop   haver  passat  per  la  condensació,  transformant-­‐se  en  aigua  de  nou,   esclaten  contra  l’asfalt  i  produeixen  aquella  música  que  recorda  un  vals   de  Debbusy.     La  immensitat  de  l’Univers  s’amaga  rere  els  núvols  grisos  contaminats   per  l’aire  de  la  ciutat.  Com  si  es  tractés  d’una  obra  artística,  em  disposo   a  observar  aquest  gran  paisatge  que  envolta  l’edifici,  però  que  amb   prou  feines  puc  veure,  a  causa  dels  grans  blocs  que  s’alcen  davant  meu.   Al  cel,  s’estenen  núvols  de  mil  tonalitats  de  gris  diferents,  i  més  enllà,  a   més  de  140  milions  de  quilòmetres  de  distància,  el  Sol  emet  llum.  Una   llum  que  en  poc  més  de  8  minuts,  arriba  a  nosaltres,  il·luminant  els   carrers.  Aquella  melodia  produïda  per  l’aigua,  va  perdent  intensitat.   Sense  gairebé  poder  adonar-­‐me’n,  el  bromall  que  s’havia  creat  ha   desaparegut.          


L’aire  no  és  buit.  Milions  de  partícules  d’aigua  es  troben  suspeses  en   ell.  Amb  els  anys  he  après  que  és  impossible  parar  quiet,  que  per  molt   que  pretenguem  aturar-­‐nos,  sempre  existeix  el  moviment  en  nivells   microscòpics.  Responsables?  Les  partícules.  I  no  només  es  troben  en   l’aire.  Qui  ho  diria,  que  gràcies  a  elles,  poguéssim  veure  les  meravelles   del  món.  Ona  i  partícula,  dualitat  inseparable  que  es  desplaça  a   velocitats  extraordinàries,  sense  necessitat  de  medi  de  propagació.   Però  en  un  instant,  tot  canvia.  L’enorme  cel  que  havia  estat  tacat  de   gris  minuts  abans,  és  ara  la  tela  on  el  pinzell  és  lliure  de  dibuixar  el  que   sigui.  I  així  ho  fa  la  llum.  Refracció  i  dispersió.    Puc  sentir  com  ara,  la   llum  que  feia  brillar  els  meus  ulls,  una  llum  blanca  i  cegadora,  rebota   contra  les  petites  gotes  i  en  surt  disparada  segons  la  seva  freqüència.   Arc  de  Sant  Martí.  La  varietat  de  colors  s’estén  damunt  nostre,  sortint   del  seu  amagatall  i  no  deixant  a  ningú  amb  indiferència.  Els  colors  es   barregen  tal  i  com  ho  fan  a  la  paleta  del  pintor.  Grocs,  vermells,  verds,   blaus…  es  troben  ara  units,  resseguint  una  mateixa  trajectòria.  La  gent   surt  de  les  cases  amb  els  ulls  ben  oberts,  fotografiant  l’obra  d’art  o   simplement  observant  l’espectacle.       Tanco  els  ulls,  i  res  no  canvia.  Els  torno  a  obrir,  esperant  alguna  cosa.   Fosc,  sempre  és  fosc.  Sovint  em  preguntava  si  tot  allò  havia  existit  de   veritat,  o  simplement  formava  part  de  la  meva  imaginació.  No  crec  que   existeixi  la  foscor,  perquè  tota  foscor  té  la  seva  llum.  La  meva,  però,  és   no  perdre  mai  l’esperança  a  poder,  algun  dia,  tornar  a  veure-­‐hi.  


3·∙108   Laberint  de  llums  i  ombres   I  en  el  moment  oportú   Projectats  per  totes  bandes   Convergeixen  en  un  punt:     Radiacions  ultraviolades   Refractant-­‐nos  al  revés   Quatre  frases  mal  comptades,   Pel  moment  no  saben  res.     Encetem  una  conversa:   Albert,  Jou  i  Barceló.   Blau,  vermell  i  viceversa,   Una  polarització.     En  diversos  cromatismes   És  difícil  l'elecció   I  passant  pel  tros  de  vidre,   Cada  raig  tria  un  color.     Apareixen  infrarojos   Desitjant  el  meu  color.   No  necessito  reforços,   Tan  sols  una  reflexió.  


En  freqüència  violada,   Entre  encants  color  morat:   "D'on  ve  el  nom  de  la  parada?   Quan  et  veig  ho  tinc  molt  clar  ".     Aquest  cop  ja  carregats,   Els  oposats  s'atreuen   I  entre  camps  magnetitzats:   Dues  ones  que  s'encreuen.     S'apaga  el  flaix  tot  fon  a  negre   Cau  la  pluja  i  xiula  el  vent.   Tot  comença  altra  vegada,   Acaba  l'arc  que  creua  el  cel.     Tot  comença  altra  vegada,   Un  reflex  del  capità   7  colors  fent  ziga-­‐zaga,   i  ens  tornem  a  refractar.  


Mr.  Kingfisher   Mr.  Kingfisher  is  a  bird  that  when  wetted,  puts  himself  on  a  branch  and  dries   his   suit   of   beautiful   colors   in   the   sun.   But   he   has   not   always   dressed   so   well.   When  birds  first  appeared  in  the  world,  all  the  birdies  were  laughing  at  poor   little   Kingfisher   and   he   did   not   understand   the   reason.   They   were   saying   that  he  dressed  really  badly  but  kingfisher  couldn’t  understand  them  as  he   saw  them  all  the  same.       One  day  he  met  the  Parrot  King  and  he  explaind  him  his  problems.  The  king,   seeing  him  so  depressed  and  not  being  capable  of  explaining  what  the  colour   was,  flapped  his  magical  wings  and  made  visible  to  the  Kingfisher  the  light  of   wavelengths  ranging  between  7.8  x  10-­‐7  and  3.09  x  10-­‐7  meters.  Crossing  the   waves,   the   different   ocular   structures,   reaching   the   rods   and   cones   of   the   retina   that     send   information   to   the   brain,   the   light   created   a   new   magical   feeling  to  Kingfisher:  the  colors.     His   world   changed   completely,   everything   was   so   different.   It   was   then   when   he   understood   what   the   birdies   were   saying   to   him.   Flying   over   a   lake   Mr.   Kingfisher   saw   his   virtual   image   thanks   to   the   specular   reflection   produced   by   the   water,   and   discovered   that   he   was   as   white   as   the   snow.   Only   his   beak   and   legs   were   red,   in   contrast   to   his   partners   who   were   of   many  colors.  Consequently  he  was  jelous.   For  this  reason  Mr.  Kingfisher  soared  in  flight  and  went  away  looking  for  his   suit  of  colors.  From  that  hight  he  could  contemplate  that  the  Earth  was  also   covered  with  many  colors.        


As  he  glanced  at  the  sky,  he  wanted  to  know  why  it  was  blue  so  he   asked  the   wise   Hawk   about   it.   The   Hawk   told   him   that   the   light   that   comes   from   the   Sun  is  a  mixture  of  all  the  colors  of  the  visible  spectrum.  Thanks  to  his  new   ability   to   see   colors,   he   understood   what   the   Hawk   was   telling   him.   “The   solar   rays   penetrate   in   the   atmosphere   and   spread   through   the   air   molecules,   the   diffusion   of   those   of   shorter   wavelenghts,   like   the   blue,   become   clearer,   so   that   the   rest   of   the   colors   of   longer   wavelengths,   are   less   disseminated,”  concluded  the  Hawk.     After   the   explanation,   the   blue   seemed   an   amazing   color   to   Kingfisher,   therefore  he  tried  to  convince  the  sky  to  give  him  a  suit  of  its  color  “eh,  you!”   he  shouted  “give  me  your  blue!”  But  the  sky  was  so  high  that  it  couldn’t  hear   him.  Consequently  Mr.  Kingfisher  had  to  continue  with  his  trip.     One  morning  he  came  across  an  enormous  meadow.    He  landed  on  them  and   said     “meadow,   give   me   your   green   color   to   my   outfit”.   But   the   meadow   couldn’t  answer,  because  winter  came  and  the  snow  covered  them.     After  a  long  way  Mr.  Kingfisher  took  refuge  among  some  rocks  to  rest.  Soon   night   came   and   with   it   the   dark.   He   was   so   desperate   that   even   the   black   seemed   a   suitable   color   for   his   costume   “Night   please,   share   with   me   your   absence   of   white   light”   he   asked.   But   once   more   he   wasn’t   lucky,   as   in   between   some   mountains,   the   moon   appeared   and   the   darkness   had   to   leave.     The   day   dawned   and   a   great   source   of   natural   light   appeared   through   the   horizon.  Mr.  Kingfisher  was  dazzled  by  its  brilliance.    “Sun”  he  begged  “lend   me   the   golden   color   of   your   rays”.   The   sun   was   about   to   reply   when   suddenly,  a  cloud  hid  him.    


A  little  beyond,  in  the  forest,  there  was  a  fire.  Mr.  Kingfisher  walked  towards   it  “fire”  he  begged    “grant  me  the  orange  color  of  your  flames”.  And  when  the   fire   was   about   to   speak   a   storm   picked   up   and   the   rain     extinguished     the   fire.     From  a  branch,  Mr.  Kingfisher  contemplated  the  rain.  He  felt  very  depressed   as  he  thought  that    he  would  never  get  a  colorful  dress.  Then  he  realized  that   when   the   sun   crossed   the   raindrops   the   chromatic   dispersion   of   light   occurres   breaking   white   light   into   each   of   its   components   (red,   orange,   yellow,  green,  blue  and  violet)  and  a  large  Rainbow  appeared  on  the  sky.     -­‐  How  many  colors!  –  he  said  admiringly.  And  Mr.  Kingfisher  flew  toward  it.   He  crossed  it  a  thousand  times,  without  dareing  to  ask  him  anything.  He  was   sure  to  be  resigned  to  always  wear  his  white  suit.     After  flying  so  much,  Mr.  Kingfisher  was  very  tired  and  hungry.  So  he  dived   into  the  river.  This  one,  like  a  mirror,  returned  his  image.  What  an  incredible   surprise!  He  was  no  longer  white.  His  plumage  had  acquired  all  the  colors  of   the  Rainbow.     Since  that  day,  Mr.  Kingfisher    shows  off  his  beautiful  multicolored  suit,  of   which  he  feels  very  proud,  and  goes  through  the  fields  flying  and  diving  in  all   rivers.  He  says  that  he  does  it  for  fishing.  But  do  not  believe  him,  he  does  it   because  he  enjoys  being  reflected  in  the  water,  he  is  so  smug.  


Tocar  de  puntetes  els  somnis   En  aquesta  vida  s’ha  d’ésser  solució,  no  el  problema.  De  petit  no  en  tenia  cap,   de  problema.  Però  les  persones  som  com  som,  i  de  seguida  me’n  van  trobar   un.  Jo  era  un  nen  com  tants  d’altres.  Jugava  i  reia  a  totes  hores.  Res   m’agradava  més  que  sortir  fora  de  casa  per  poder  veure  els  avions  volar  per   sobre  el  jardí.  Podia  passar  hores  i  hores  observant-­‐los  i  tot  just  em   semblava  que  havien  passat  cinc  minuts.  Hi  ha  nens  que  volen  ser   astronautes  o  futbolistes.  Jo  volia  pilotar  avions.  Desitjava  volar  per  el  cel,   travessar  els  núvols  i  veure  món.  Però  el  que  més  em  fascinava  era  el  sol  i  la   seva  llum.     Recordo  quan  tenia  cinc  anys  i  demanava  l’avió  vermell,    però  mai  ningú   me’l  donava.  No  entenia  per  què  els  meus  pares  no  podien  donar-­‐me’l,  si  jo   el  veia  perfectament  sobre  la  taula.  Al  principi  no  semblava  preocupar-­‐los,   somreien  i  deien  que  anés  a  jugar.  Un  dia  en  concret,  però,  els  meus  pares   em  van  demanar  l’avió  vermell  i  ja  no  somreien.  Jo  els  donava  l’avió,  però  el     deixaven  a  terra  i  me’l  tornaven  a  demanar,  com  si  jo  no  els  escoltés  bé.  A   partir  d’aleshores  va  començar  a  passar  més  sovint,  quan  em  demanaven   que  els  passes  qualsevol  cosa  o  quan  jo  els  en  demanava  alguna.     És  curiosa  la  relativitat  dels  problemes.  Com  els  nostres  pares  poden  fer   d’un  petit  problema  un  de  més  gran.  Si  fins  aleshores  la  meva  vida  havia   sigut  normal,  davant  meu  es  presentava  un  món  condicionat  per  una   paraula:  daltonisme.  Als  cinc  anys  em  va  semblar  interessant,  em  vaig  sentir   especial.    


Si  la  majoria  de  nens  creixen  i  canvien,  jo  seguia  somiant  en  sobrevolar  el  cel   pilotant  un  avió.  No  devien  pensar-­‐s’ho,  els  meus  pares,  que  ser  pilot  era   més  que  un  somni  de  nen  petit  per  a  mi,  devien  pensar  que  amb  els  anys  em   passaria  la  obsessió  amb  els  avions.  Però  no  va  passar-­‐me  mai.     Amb  els  anys  vaig  interessar-­‐me  més  per  la  malaltia  que  tenia,  ja  que   únicament  sabia  que  no  podia  distingir  entre  el  color  vermell  i  el  verd.  Vaig   investigar  sobre  quin  era  el  problema  per  el  qual  no  podia  distingir  aquests   colors.  Tots  tenim  uns  pigments  als  ulls  que  ens  permeten  veure  tots  els   colors,  en  el  meu  cas  m’en  faltaven  alguns.  Poc  a  poc  anava  obtenint  més   informació  sobre  el  daltonisme  però  encara  em  quedaven  algunes  preguntes   així  que  vaig  continuar  buscant.  Els  pigments  de  l’ull  distingeixen  els  colors.   El  meu  cervell  interpretava    les  ones  de  la  llum,  les  transformava  en  colors.   Així  doncs,  l’arrel  del  meu  problema  era  la  llum,  allò  que  tan  em  fascinava  a   mi.  La  llongitud  de  les  ones  dona  lloc  als  colors  i  permet  distingir  desde  el   vermell,  que  eren  ones  amb  una  gran  longitud  i  amb  freqüencies  baixes  fins   el  violat  que  tenia  freqüencies  més  altes.     A  la  vida  em  de  ser  la  solució,  no  el  problema.  Però  a  vegades  els  problemes   són  massa  grans.  Investigant  vaig  trobar  una  informació  que  em  va  deixar   molt  angoixat  i  va  fer  que  tots  els  meus  somnis  que  tenia  des  de  petit  es   trenquessin.  Recordo  exactament  el  que  hi  posava:  “  A  causa  de  la  mala   percepció  de  l’espectre  visible  de  la  llum,  les  persones  daltòniques  no  els   està  permès  ser  pilots”.  


La  luce  in  esso   Dia,  Crepuscle,  Cumulonimbus,  Nit,  Arc  de  Sant  Martí     Crepuscle:  Em  podries  explicar,  el  meu  inseparable  company  Dia:  de  què   presumeixes?     Dia:  Estimat  Crepuscle,  jo  només  gaudeixo  de  la  meva  resplendor,  la  meva   bellesa  que  abasta  tot  allò  que  veus  fins  l’horitzó.  Sóc  el  color  que  regna  en  el   cel.     Crepuscle:  Sento  dir-­‐te  que  no  ets  capaç  de  presenciar  tots  els  confins  de  la   Terra.  Jo  veig  com  a  l’inici  i  al  final  de  la  teva  presència  cada  jornada  apareix  un   altre  que  ràpidament  ocupa  el  teu  lloc.     Dia:  Estàs  qüestionant  el  meu  poder?  Amb  els  meus  propis  ulls  veig  com  tots   els  miralls,  mars  i  oceans  em  reflecteixen;  com  tots  els  humans,  animals  i   vegetals  viuen  sota  la  meva  persona.     Crepuscle:  No  m’imagino  pas  res,  només  sé  que  no  veig  no  res.  Però  no  sóc   l’únic  que  ha  viscut  aquesta  experiència:  aquells  cumulonimbus  d’allà  baix   poden  demostrar-­‐ho.     Dia:  A  cas  tu,  causant  de  tempestes,  dones  testimoni  d’allò  que  el  Crepuscle   afirma?     Cumulonimbus:  Dono  fe  de  què  després  de  la  teva  estada,  tot  allò  que   abandones  passa  sota  el  poder  d’un  altre.  Però  arran  de  la  teva  absència,  mai   puc  veure  el  seu  rostre  ja  que  el  seu  poder  no  té  punt  de  comparació  amb  el  teu.   Tant  el  Crepuscle  com  jo  perdem  la  nostra  lluentor     quan  ens  abandones.     Dia:  I  tu  Crepuscle,  com  a  ferm  acompanyant  meu  que  em  podries  comentar   davant  d’aquest  nou  adversari?     Crepuscle:  Sé  que  es  coneix  sota  el  nom  de  Nit.  Però  ell  es  nega  a  parlar  amb  mi   quan  estem  junts,  i  per  tant,  només  sé  que  el  seu  regnat  es  rebutjat  per  la   majoria  dels  teus  fidels  habitants  de  la  Terra.  Però,  a  més  de  nosaltres,  també  hi    


és  un  altre  que  es  present  en  la  Nit:  l’astre  lluminós.  Però  quan  tu  marxes  també   perd  aquella  energia  i  canvia  de  rostre.     Dia:  Per  tant,  arribem  a  la  conclusió  de  què  som  neòfits  al  respecte.  Qui  ens   podrà  resoldre  aquest  gran  misteri  ?     Crepuscle:  Existeix  un  rumor  que  es  basa  en  què,  a  vegades,  apareix  aquell  que   tot  ho  sap:  l’arc  de  Sant  Martí  l’anomenen.       Cumulonimbus:  Cert,  però  només  apareix  quan  els  que  són  els  meus   semblants  marxen  sobre  l’escorça  terrestre.  Només  hi  ha  un  mètode  per  tal  de   descobrir  la  veritat.       Dia:  Certament,  ha  de  ploure.  Però  saps  estimat  company  celestial  que  això   provocarà  la  teva  desaparició?     Cumulonimbus:  A  tots  ens  arribarà  algun  dia  el  final,  adéu  companys,  em   precipito.     Aparició  de  l’Arc  de  Sant  Martí     Arc  de  Sant  Martí:  Qui  és  aquell  gosa  molestar-­‐me?  Quins  són  els  seus  motius?     Dia:  Jo  sóc  el  Dia,  que  aporto  la  claror  al  planeta,  i  jo  sóc  aquell  que  t’ha   dispersat  per  tal  que  ens  aportis  consell  davant  un  problema  irresoluble:  és   aquell  que  coneixen  per  Nit  un  competidor  al  meu  regnat?       Arc  de  Sant  Martí:  Ni  tu  ets  ni  la  Nit  en  sou  de  competidors.  El  que  sou,  és   conseqüencia  de  la  llum,  és  a  dir,  jo.  Vosaltres  només  sou  difusions  del  meu   ésser.  Vosaltres  sou  colors.  Jo  sóc  la  llum  i  em  manifesto  a  vosaltres  en  forma   d’Arc  de  Sant  Martí.       Dia:  Si  la  realitat  es  correspon  a  les  teves  paraules,  si  ets  aquell  que  conforma  la   nostra  existència,  demostra-­‐ho.     Arc  de  Sant  Martí:  La  llum  us  permet  observar  el  vostre  voltant  ja  que  tot  allò   que  copseu,  són  meres  reflexions,  refraccions,  dispersions,  difraccions,   interferències  i  absorcions  de  la  llum..  El  vostre  rostre  és  visible  gràcies  al  fet   que  la  llum  és  reflecteix  en  els  grans  mars.      


Dia:  Per  tant,  segons  el  que  tu  hem  dius,  la  Nit  també  hauria  de  ser   desenmascarada  en  la  vostra  presència,     Arc  de  Sant  Martí:  En  la  teva  pròpia  pregunta  si  troba  la  resposta:  durant  la   nit,  no  hi  sóc  present.  Conseqüentment,  la  Nit  no  és  perquè  quan  jo  no  sóc,   vosaltres  com  a  colors  no  existiu.  En  canvi,  un  idèntic  a  tu  és  aquell  que  sempre   t’acompanya  quan  t’envàs:  el  Crepuscle.     Crepuscle:  Ignorant  com  sóc  en  aquestes  situacions,  no  sóc  capaç  de   comprendre  com  és  que  dius  que  el  Dia  i  jo  som  iguals  si  les  nostres  diferències   són  clarament  perceptibles  visualment.     Arc  de  Sant  Martí:  Ni  vosaltres  ni  tampoc  jo  som  l’origen  d’aquesta  història,   sinó  que  provenim  del  Sol,  una  gran  esfera  de  foc  que  constantment  està   emetent  radiacions.  Jo  he  viatjat  milers  de  quilòmetres  fins  arribar  aquí.  Durant   aquest  trajecte,  m’he  topat  amb  les  molècules  d’aire  que  es  trobaven  en  la   trajectòria  i  aquestes,  al  seu  torn,  emeten  ones  electromagnètiques  en  totes   direccions.  Però  aquesta  difusió  es  fa  més  patent  per  ones  de  longitud  d’ona   curtes,  com  és  el  cas  del  blau.  Per  aquesta  raó,  el  Dia  és  més  present  en  el  cel  i   no  pas  el  Crepuscle.  A  més,  la  resta  d’éssers  vius  no  us  han  pogut  diferenciar  ja   que  la  difusió  també  depèn  d’altres  factors:  quan  la  llum  ha  de  travessar  una   capa  d’aire  gruixuda,  i  per  tant,  amb  un  gran  angle  de  visió,  es  veu  la  llum  blava;   mentre  que,  quan  mires  directament  al  Sol,  veus  unes  tonalitats  roges  i   ataronjades.       Dia:  I  quina  és  la  raó  per  la  qual  dius  que  tu  estàs  formada  de  tots  aquests   colors  i  ara  només  ets  visible  puntualment  i  d’una  forma  tant  dispersada  o   distorsionada?     Arc  de  Sant  Martí:  Perquè  sóc  un  Arc  de  Sant  Martí,  i  com  a  tal  consisteixo  en   un  simple  efecte  òptic  de  dispersió  de  la  llum  del  Sol.  Però  a  partir  d’aquesta   llum  es  generen  totes  aquelles  varietats  que  puguis  arribar  a  imaginar,  i  més...   Des  d’un  petit  insecte  fins  els  grans  astres  que  ens  envolten;  allò  tangible,  i  fins  i   tot,  allò  abstracte  representable  amb  colors;  des  de  vosaltres,  fins  el  meu  propi   ésser.  Per  tant,  tot  això  haurà  de  contenir  la  llum,  l’espectre  visible.  Però,  a  més,   com  correctament  heu  observat,  la  llum  no  la  veus  malgrat  en  ella  són  presents   tots  els  colors.  Per  aquesta  raó,  podem  arribar  a  la  conclusió  de  què  l’unió  de   tots  els  colors  forma  el  color  blanc,  una  llum  blanca  que  no  podem  percebre  a   partir  de  l’òptica.  Perquè,  a  vegades,  els  ulls  ens  enganyen.  


La  pell  que  veu   Jeia  a  la  cadira  mirant  el  no-­‐res:  el  buit.  Com  podia  mirar  quelcom  que  era   inexistent?   Era   l’únic   que   coneixia,   la   meva   realitat   de   cada   dia.   Incapaç   de   percebre   més   enllà   de   la   foscor   absoluta.   Incapaç   de   veure.   Veure,   un   verb   que  manca  de  significat  per  a  mi,  un  verb  que  mai  arribaré  a  comprendre,  un   verb  que  mai  podré  conjugar  amb  sentit  la  primera  persona  del  singular.  Els   meus  somnis  farcits  d’ombres  provoquen  en  mi  una  por  constant.  La  foscor   amb   qui   convisc   dia   a   dia   em   transmet   inseguretat.   I   quan   no   és   així   sento   una  angoixa  profunda  per  saber  què  és  allò  que  m’estic  perdent.  Què  és  allò   que  omple  de  felicitat  les  persones  que  són  capaces  de  veure  l’antítesi  de  la   meva  realitat.  Què  és  la  llum.     A  cops  penso  en  la  de  vegades  que  he  fet  aquesta  pregunta  a  algú  i  com  tots   han   estat   totalment   incapaços   de   respondre’m:   és   molt   difícil   de   definir-­‐la,   només  l’entens  si  la  veus,  és  la  base  de  totes  les  coses  visibles...són  algunes   de   les   respostes   que   obtinc   a   la   meva   pregunta.   Totes   em   resulten   insatisfactòries.  Quan  provo  d’imaginar-­‐me  com  és  la  llum  o  què  és  la  llum   em   xoco   contra   un   mur   negre   i   d’ombres   que   m’impedeix   de   veure-­‐hi   a   través.  Suposo  que  som  absolutament  incapaços  d’imaginar  allò  que  mai  no   hem   vist.   I   sí,   aquesta   sensació   és   totalment   frustrant.   Només   hi   ha   una   cosa   en  què  trobo  consol.  Si  no  puc  imaginar-­‐me  la  llum,  almenys  puc  entendre-­‐ la,   com   a   fenomen   físic,   no   tant   com   a   imatge.   És   per   això   que   romanc   asseguda  a  la  cadira  amb  un  llibre  a  les  mans  a  punt  de  resoldre  el  meu  gran   interrogant.  Hi  deixo  anar  suaument  les  mans  al  damunt  i  començo  a  moure-­‐ les   per   la   superfície   irregular.   Noto   sota   els   meus   dits   moltes   vegades   la   paraula  ull  i  decideixo  no  parar-­‐m’hi  ja  que  és  precisament  allò  de  què  ja  en   tinc  constància.    


De   sobte   m’aturo.   Hi   ha   alguna   cosa   que   em   crida   l’atenció.   Comença   a   parlar-­‐me  de  la  llum  no  com  una  cosa  visible  per  a  l’ull  humà  sinó  com  un  riu   de   partícules   sense   massa   ni   càrrega   que   condueixen   qualssevol   formes   de   radiació   i   que   quan   s’estavellen   contra   els   objectes   perden   energia   alhora   que   en   guanyen.   És   a   dir,   aquest   torrent   de   coses   que   no   sé   què   són,   va   xocant  contra  allò  visible  amb  qui  és  capaç  d’intercanviar  petites  quantitats   d’energia.   En   la   meva   ment   es   crea   la   primera   imatge   de   la   llum:   una   línia   negra  formada  per  punts  microscòpics  que  incideix  damunt  els  objectes.       Sóc   capaç   d’entendre   llavors   que   quan   em   cremo   amb   un   objecte   que   ha   estat  temps  al  Sol  és  perquè  ha  absorbit  la  llum  que  hi  ha  incidit,  convertint-­‐ se   així   en   una   petita   estrella   capaç   d’emetre   una   sensació   tèrmica   que   sí   que   sóc   capaç   de   percebre:   la   calor.   És   en   aquest   moment   quan   m’adono   que   sense   ser-­‐ne   conscient   ja   havia   percebut   la   llum   abans.   Aquell   objecte   que   havia   estat   exposat   a   la   llum   solar   i   que   més   tard   jo   tocava   i   com   a   conseqüència   em   cremava,   simplement   m’estava   tornant   aquella   radiació   que  havia  rebut  anteriorment,  en  forma  de  calor.     M’aturo.  Ploro  en  silenci.  Les  llàgrimes  recorren  el  meu  rostre  i  cauen  sobre   el  llibre.  El  que  acabo  de  llegir  em  meravella  i  m’inquieta  alhora.  El  llibre   anomena  el  radiador  com  a  cos  negre,  però  jo  l’entenc  d’una  altra  manera.   Diu  que  és  el  que  va  permetre  d’explicar  l’intercanvi  d’energia  entre  la   radiació  i  la  matèria.  M’és  ben  igual.  Ara  sé  que  sempre  que  percebo   l’escalfor  d’un  objecte  que  ha  estat  exposat  al  Sol,  estic  notant  la  pròpia  llum   solar  a  través  de  les  puntes  dels  dits.    Aquells  que  m’havien  dit  que  era   impossible  que  pogués  veure  la  llum  tenien  raó.  Simplement  s’oblidaven  que   no  em  cal  ser  capaç  de  veure-­‐la  per  entendre-­‐la.  Sempre  que  vulgui  podré   sentir-­‐la  a  través  de  la  calor  gràcies  al  seu  caràcter  corpuscular.  


Not  forever.  Not  anymore   I  was  waiting  for  your  precious  light,     But  all  in  a  sudden,  nothing  showed  up.     Your  convex  eyes  showed  me  so  unfairly.     But  as  in  the  cave,  you  couldn’t  realize.     I  thought  for  a  moment  my  skin  had  turned  black:     I  just  kept  everything  from  you.     Every  glance,  every  move,  every  devious  gift.     Each  little  thing  seemed  such  a  world  to  me.     Damned  divergence!  I  seemed  pitiful  next  to  you.     Still,  I’ve  come  to  a  limit.  All  actions  so  different  will  be.     I’ll  eat  from  the  lotus.  I’ll  get  on  Charon’s  boat.     Oh  love,  my  love,  I  won’t  know  of  you  anymore.  


Oda  a  la  llum   Que  em  va  ensenyar  que  no  fan  falta   cicatriu  ni  vareta  per  fer  meravelles.     Que  en  el  món  d’avui  dia   que  no  s’atura,  només  gira,   hi  ha  un  lloc  per  l’essència   que  sense  massa  ens  regeix.     Que  si  no  fos  per  ella,   subtil,  veloç,  excelsa,   no  hagués  vist  mai   les  més  belles  postes  de  dol   les  aurores  ondulants   o  els  llamps  electritzants.     Qui  hauria  dit     que  l’eina  de  tot  artista   no  és  sinó   una  constant  lumínica,   i  que  més  que  art,  és  física?     Qui  més  transforma   la  rugositat  en  so,   la  nit  en  dia,   el  buit  en  furor,     el  no-­‐res  en  brillantor?     Si  és  metàfora  de  vida,   que  com  jo,  es  refracta   quan  canvia  de  rutina,   quan,  com  pot,  s’adapta   i  m’il·lumina:  freqüència  limitada.


Llums,  ulls,  memòries   La  recull,  la  refracta,   de  còrnia  a  humor  i  cristal·lí.   Projecta  la  imatge  a  la  retina   i  el  que  m’envolta  ja  és  a  dins.     Espectre  revelador  que,   com  un  intrús  esperat,   més  enllà  de  les  convexes  portes   és  doblement  intercanviat.     Raigs  que  convergeixen   es  transformen  en  imatge.   I  d’aquí  a  la  memòria:   transcendent  viatge.     Què  se’n  faria  de  les  memòries?   Solsticis,  crepuscles,     aurores,  tempestes.   L’abscència  d’ella  és  l’obscur  abisme.     I  tot  i  així,  modesta   S’estén  en  front  meu.   El  seu  reflex:  un  miratge     de  la  seva  perfecció  un  simple  rastre.  


Per  ella  conec  l’entorn,   puc  gravar  amb  la  mirada,   conèixer  tots  els  colors  del  món,   longituds  d’ona  anhelades.     Tots  som  observadors  errants,   però,  amb  el  desgast  dels  anys,   com  a  màquines  temporals   impassibles  en  patirem  els  danys.     La  recull,  la  refracta,   de  còrnia  a  humor  i  cristal·lí.   Projecta  la  imatge  a  la  retina:   és  un  cicle  sense  fi.     Doncs  llum  érem  i  a  llum  retornem.  


Etern  solstici  o  l’última  nit  del  món   Ja  s’acluquen  els  ulls  de  la  terra,   un  planeta  orbita  davant  el  Sol,   la  llum  invencible  topa  amb  l’astre   i  desconcertada,  mor.     Potser  és  menys  immutable  del  que  crèiem,   com  l’Albert  ja  va  predir:   la  massa  indirectament  l’influencia,   sí,  tal  com  a  tu  i  a  mi.     Corbant-­‐se  ens  desvetlla   que  el  físic  tenia  raó   i  esperem  intranquils   l’última  nit  del  món.     Difracció.  I  ja  s’escampa   per  no  tornar  mai  més  a  nosaltres.   S’ha  acabat  el  dia  del  món   i  dóna  pas  a  la  nit  més  llarga.     Mai  t’hem  observat  inercials     tot  i  la  teva  constància:   la  més  alta  velocitat   i  amb  més  usos  a  la  pràctica.     Ja  s’apaguen  els  llums,   s’evaporen  amb  prudència,   i  la  Lux  aeterna   brilla  per  la  seva  absència.  


Quelcom  virtual   Realitat  hi  ets? Capgirada  entre  els  versàtils Hi  ets  i  no  hi  ets  al  mateix  temps

Emissió  encisadora Instituidora  d’un  reguitzell   d’imatges  tergiversades

Fluxe  de  llum Reflexió  intermitent  d’un  paral·lelisme  remot Distància  focal  que  esdevé  infinita

Llunyania  inexistent d’il·lusions  malvestants de  la  pròpia  objectivitat

Esdevenir  quelcom  virtual Raigs  de  llum  incidents propagant-­‐se  rectiliniament  

Xarolar  la  superfície on,  inconstantment, el  reflexe  hi  és  present  

Inversió  en  profunditat mil  fotons  ondulant d’esquerra  a  dreta  dins  l’espai

Òptica  obsessiva  en  el  mirall que  incita  a  desaparèixer,   esfumar-­‐se.  Esvair-­‐se...  


Escalant  la  curiositat   Llum  Amplificada  per  eStimulada  Emissió  de  Radiació    

Ordenada,  coherent,  amb  els  fotons  l’un  darrere  l’altre,  desfilant  com   l’exèrcit  més  endreçat,  el  raig  de  llum  travessa  invisiblement  l’espai  per   projectar-­‐se  a  la  pantalla,  el  primer  obstacle  que  s’interposa  en  el  seu  rumb.   La  conferència  periodística  m’està  resultant  francament  avorrida  i  em   distrec  observant  el  punter  làser  que,  tot  i  intentar  assenyalar  un  punt   concret,  es  belluga  contínuament  amb  un  nerviosisme  incomodant.  El  d’avui   és  vermell  però  sé  prou  bé  que  té  germans  de  tots  colors:  groc,  verd,  blau...   En  física,  aquest  canvi  de  color  és  mesurat  en  nanòmetres  i  resulta  tan   intangible  per  a  l’ésser  humà  que  sovint  ens  sembla  màgia  com  aquesta   variació  de  l’ona  o  de  la  intensitat  és  capaç  de  malmetre  un  teixit  o  guarir-­‐ne   un  altre.      

No  pot  ser  percebuda  fins  que  es  reflexi  i  el  nostre  ull  capti  la  porció  de   l’espectre  electromagnètic  que  ens  permetrà  copsar  la  seva  existència   (interferència).  L’ull:  una  espècie  de  maquinària  complexa  que  ens  permet   captar  la  reflexió  de  la  llum  que  ens  envolta,  anomenada  incoherent  per   oposició  a  la  llum  làser.  Us  imagineu  que  fóssim  capaços  de  veure  els  làser   sense  necessitat  de  ser  reflectits?  Us  imagineu  un  món  ple  de  llums  làser?      

Gairebé  ens  resultaria  impossible  però  estic  segura  que  veuríem  línies.   Moltes  línies  de  colors  purs  travessarien  l’espai  ininterrompudament  i   donarien  a  l’entorn  un  aire  futurista.      

I  la  gent  també  seria  diferent.  L’home  que  s’asseu  a  la  meva  esquerra,  per   exemple,  un  home  calb,  gros  i  panxut,  potser  ni  s’adonaria  que  viu  en  un    


món  amb  llums  làser  perquè  ja  hi  estaria  tan  acostumat  que  no  pararia  a   preguntar-­‐se  res.      

Tot  plegat  em  recorda  a  un  capítol  del  llibre  “El  món  de  Sofia”,  del  filòsof   noruec  Jostein  Gaarder,  on  parla  del  fenomen  de  la  curiositat  i  la  sorpresa.   Es  compara  el  nostre  món  amb  el  conill  d’un  mag.  Els  que  hi  habitem,  estem   acomodats  molt  endins  del  pèl  de  conill  mentre  que  els  científics,  els  filòsofs,   els  nens  i  tota  la  gent  que  té  preguntes  i  lluita  amb  tota  la  seva  ànima  per   respostes  intenta  escalar  pels  cabells  de  l’animal  fins  arribar  a  la  superfície.      

Un  cop  assolit  l’abisme,  pretenen  observar  el  món  i  meravellar-­‐se  de  cada   petit  detall  mentre  busquen  la  mirada  del  prestidigitador.  L’afany  de   curiositat  m’atrau  altra  vegada  cap  al  tema  de  la  llum...      

Decidida,  silenciosa,  veloç  i  direccional,  avança  sense  miraments  en  una   trajectòria  perfectament  rectilínia.  Us  imagineu  que  les  persones  del  nostre   món  imaginari  també  avancessin  en  línia  recta?  Al  cap  i  a  la  fi,  seria  tot  força   més  avorrit,  no  creieu?  Més  i  més  preguntes  aterren  al  meu  cap  a  la  recerca   de  respostes  imminents,  però  no  les  hi  troben...      

On?  On  es  troba  la  teva  llum  abans  que  es  reflecteixi  en  algun  cos?  Quants   desitjaríem  poder  evadir-­‐nos  d’aquesta  manera  de  l’espai  i  anar  a  parar   directament  allà  on  volem...      

Només  veiem  les  coses  quan  quelcom  ens  ho  fa  veure?      

Aquest  trencaclosques  d’idees  per  muntar  i  ordenar  em  remet  a  una  frase:   “Ningú  pot  créixer  i  desenvolupar-­‐se  realment  si  sap  les  respostes  abans  que   les  preguntes”.    


��

Invisibilitat,  inexistència   Si  pogués  jo  vinclar  la  llum,   impedir-­‐ne  la  carícia   que  amb  tanta  malícia   m’ha  manat  obrir  els  ulls,   podria  ser  jo  invisible   i  no  ser  vista  mai  més   en  aquest  món  invencible?     Si  pogués  jo  vinclar  la  llum,   ella  no  em  veuria,   ni  els  d’allà  dalt,  serien  fum.   No  veuria  el  món  que  m’enaltiria.     Molts  serien  els  mals  que  patiria.     Tants  invisibles  hi  ha  en  aquest  món,   i  no  per  ser  menors  a  certa  longitud  d’ona,   sinó  simplement  per  ser  inferiors,   a  un  Univers  que  els  condiciona.     Per  ser  diferents,  reflecteixen  del  tot  la  llum   ningú  els  vol  veure,  no  volen  ser  vistos,   desconeixen  cap  ciència,   però  cada  dia  en  vesteixen  una.  


Necessitem  la  llum  per  existir.   Si  fóssim  invisibles  i  no  sentíssim  la  claror,   voldria  dir  que  no  existiríem?     I  aquesta  llum  que  sempre  hi  és,   seguiria  sent  si  res  no  fos?   Que  sempre  amb  nosaltres  és,   seguiríem  sent  si  ella  no  hi  fos?     Fosa  ella,  fosa  el  món.  


Petjades  d’un  raig   Començo  el  meu  camí,  ferm,  en  línia  recta.  Busco  la  meva  direcció,  el   meu  rumb.  El  persegueixo  a  la  velocitat  de  la  llum,  passant  grans   distàncies  en  breus  instants.  Vull  viure,  vull  sentir  aquesta  curta  vida   que  se’m  presenta.  El  principi  et  semblat  molt  agradable,  sense   obstacles.  Comences  a  madurar  i  uns  certs  dubtes  et  transcorren  i  et   trastoquen.  Jo  em  pregunto  què  serà  del  meu  futur?,  On  aniré  a  parar?,   Quin  serà  el  meu  paper?,  què  m’omplirà?...  Apareixen  les  inseguretats  i   m’angoixo.  Pateixo  pel  meu  fracàs,  dubto  de  no  poder  arribar  on   tothom  espera.  Tot  i  així  duré  a  terme  aquesta  aventura,   experimentant  les  sensacions  més  profundes  i  els  canvis  més   trontollants.  Xocaré  i  canviaré  la  meva  visió  i  així  tan  de  bo  podré   enlluernar  el  meu  petit  món,  sentir-­‐me  bé  amb  mi  mateix.  Molts  cops   em  sento  sol,  tot  i  estar  acompanyat.  N’Hi  ha  molts  com  jo  al  meu   voltant  i  no  els  valoro  tot  i  que  m’empenyen  o  em  recolzen.  Segueixen   una  fi  gairebé  idèntica  a  la  meva,  però  tanco  els  ulls  i  els  dono   l’esquena.   Com  en  tot  viatge  l’esgotament  arriba  i  vols  parar.  La  suor  et  cau  i  les   extremitats  et  flaquegen.  Sents  que  tot  això  no  té  sentit.  Jo  també  visc   la  por  a  enfrontar-­‐me  als  reptes  i  a  allò  desconegut.  Diuen  els   optimistes  que  toparé  i  retornaré  tot  sencer  en  una  direcció  diferent.   Qui  sap  si  potser  al  impactar  m’hauré  de  fragmentar  per  així  poder   arribar  a  més  llocs  o  simplement  per  desaparèixer.  El  destí  és  així  i  ens   costa  comprendre  que  tots  tenim  un  final.  Però  tot  i  que  sembla  un    


desastre  sense  sentit,  us  he  de  dir  que  val  la  pena  viure;  només  per   aquell  instant  en  que  traspasses  els  límits  i  les  barreres  de  la  por,  et   superes  a  tu  mateix.    Aquesta  sensació  fa  que  experimentis  una  pau   amb  tu  mateix,  un  silenci,  que  et  commou  i  fa  que  a  dins  teu  sembli   escoltar-­‐se  la  remor  del  mar.       Als  meus  últims  instants  de  vida  faré  esborrar  la  blancor  del  meu   rastre  i  fer  aparèixer  a  la  meva  descendència.  Sembla  difícil  d‘entendre,   donar  la  teva  vida  pels  altres  costa  molt.  Però  moriré  perquè  així   quedin  els  meus  fills  en  múltiples  colors,  uns  de  més  grans  i  d’altres  de   més  petits.  Uns  de  més  alegres  i  altres  de  més  apagats,  tots  diferents.   Sobretot  em  sentiré  orgullós  al  veure  com  penetren  en  les  esferes   d’aquells  perfectes  èssers  i  fan  que  un  somriure  es  desprengui  dels   seus  llavis. Mai  vols  que  les  coses  bones  s’acabin,  no  ens  agrada  dir  adéu.  Tot  i  així   entraré  en  aquell  prisma  i  moriré.  La  fe  em  farà  ser  valent  perquè  sé   que  aquell  astre  que  em  va  llençar,  per  a  mi  va  ser  el  meu  avi,  tornarà  a   brillar  i  em  rebrà  al  cel  amb  una  abraçada  perquè  l’ajudi  a  il·luminar   aquells  a  qui  ja  no  m’acompanyaran.


El  sueño  de  Edison   Si  Edison  estuviera  hoy  aquí,  afirmaría: “Y  entonces,  se  hizo  la  luz.”   Tal  vez,  fue  el  recuerdo  de  una  mañana  veraniega  o  aquel  cielo  azul  que   lo  conmocionó,  sin  saber  realmente  lo  que  ocultaba.  Su  mente,  aún   incapaz  de  entender  el  fenómeno  que  más  tarde  conoceríamos  como   “difusión”,  ignoraba  por  completo  que  los  rayos  de  luz  blanca,  con  la   que  jugaba  a  coger  con  sus  manos,  era  la  mezcla  de  todos  los  colores   del  espectro  visible  y  que,  al  penetrar  en  la  atmósfera,  la  luz,  se  difunde   por  las  moléculas  del  aire,  permitiendo  la  mejor  propagación  del  color   azul  por  su  corta  longitud  de  onda.   Tal  vez,  fue  entonces  cuando  todo  se  removió  en  su  mente  y  su  deseo,   de  que  la  noche  fuese  día  se  hizo  más  persistente.  Sus  ambiciosos   pensamientos  estuvieron  fuera  de  su  alcance,  ya  que  por  aquel   entonces,  su  oficio  era  vender  periódicos  en  un  tren  matutino.  Con   pocas  esperanzas  y  un  salario  más  que  precario,  el  destino  y    la  suerte   le  favorecieron.     Con  el  tiempo,  logró  aquel  sueño,  aquel  que  tanto  anhelaba.  La   invención  de  un  artilugio  capaz  de  mantener  la  “noche  encendida”.     Mejoró  por  completo  lo  que  se  conocía  por  entonces  como  la  lámpara   incandescente,  logrando  mantenerla  encendida  durante  48  horas   seguidas.  Recuerdo  aquel  momento  preciso  en  que  utilizó  aquel    


filamento  de  bambú  carbonatado  que  alcanzaba  la  incandescencia  sin   fundirse.  Todos  supimos  con  certeza  que  lo  había  logrado,  pero  Edison,   cómo  hombre  ambicioso  que  era,  nunca  tuvo  suficiente  y  al  parecer,  su   invento  nunca  le  llevó  a  sentirse  un  hombre  afortunado  ni  mucho   menos  importante.   Pero  tal  vez,  lo  que  realmente  culminó  su  esperanza  fue  aquélla  noche   en  Paris.  Se  veían  las  luces  parpadeando  y  los  campos  Elíseos  más   brillantes  que  nunca,  todo  el  mundo  estuvo  expectante  delante  de  las   famosas  “bombillas”,  pero  nadie  sabía  con  certeza  que  eran,  tan  solo   sabían,  que  la  noche  se  había  vuelto  un  poco  más  clara. Tal  vez  y  tan  sólo  tal  vez,  fue  en  aquél  momento,  en  que    Edison,  frente   aquella  mirada  atónita,  pudimos  contemplar  todos  los  presentes,  la   esperanza  de  aquel  niño  perdido,  que  jugaba  con  sus  pequeñas   manos    a  aferrar    los  blancos  rayos  del  sol.


Miles  de  cosas  por  descubrir   En  un  pueblo  montañoso,  donde  la  luna  y  las  estrellas  brillan  por  la  noche  y   durante  el  día  luce  un  sol  radiante,  vivía  un  pequeño  y  curioso  zorro  llamado   Colín  que  con  solo  seis  años  preguntaba  sin  cesar  a  su  madre  zorro.   Durante  el  día  Colín  salía  a  jugar  con  su  cometa  y  disfrutaba  corriendo  por  el   campo  mientras  observaba  como  los  rayos  del  Sol,  Colín  le  preguntó  a  su   madre: –¿Qué  es  eso  que  hay  en  el  cielo?     Y  su  mamá  le  contestó: –Es  el  Sol,  una  estrella  que  nos  da  energía  a  través  de  la  luz.   Colín  curioso,  preguntó  a  su  madre; –Y  ¿qué  es  la  luz?   –Mira  Colín,  un  rayo  de  luz  contiene  todos  los  colores  que  nuestros  ojos   pueden  ver.  Por  eso  puedes  ver  que  tu  cometa  es  de  color  roja,  los  campos   son  verdes,  el  cielo  azul  y  las  nubes  blancas.   Colín  desconcertado  pero  a  su  vez  interesado  por  la  explicación  que  le  daba   su  madre  sobre  todo  lo  que  le  rodeaba,  ya  que  sin  luz  no  sería  posible  la   vida,  siguió  con  la  conversación. –Entonces  mamá,  cuando  me  voy  a  dormir  y  está  todo  oscuro…  Es  porque  el   Sol  ya  no  está,  ¿verdad?   –Claro  Colín   –Pero,  ¿la  Luna  también  es  una  estrella  que  da  luz?   –No  es  una  estrella,  es  un  satélite  y  refleja  la  luz  del  Sol  cuando  ya  no  lo   podemos  ver.      


El  pequeño  zorro  imaginaba  el  cielo  cuando  era  de  noche  y  se  imaginaba  la   Luna  y  las  estrellas,  pero  no  entendía  qué  eran  las  estrellas  y  porqué  sólo  las   podía  ver  por  la  noche. –Mamá,  y  ¿qué  son  los  puntos  blancos  que  hay  en  el  cielo  cuando  es  de   noche?   –Son  estrellas.  Hay  miles  de  estrellas  en  el  universo,  Colín.  Las  estrellas   producen  su  propia  luz  y  energía,  así  la  estrella  se  calienta  y  brilla.     Algo  confundido  el  pequeño  zorro  siguió  planteando  muchas  preguntas  a  su   madre.   –Pero  el  Sol  es  amarillo  y  por  la  noche  ¿las  estrellas  son  blancas? –Hay  muchas  estrellas –¿Cuántas? –Miles –¿Tantos  como  juguetes  hay  en  el  mundo? –No,  ¡muchísimas  más!  Además  cada  estrella  tiene  un  tamaño  y  un  color   distinto.  Por  eso  vemos  el  Sol  amarillo  y  las  estrellas  que  ves  por  la  noche  de   color  blanco,  aunque  cada  una  tiene  un  color. Colín,  entusiasmado,  pensaba  en  viajar  por  el  universo  para  poder   responder  todas  las  preguntas,  por  eso  se  le  ocurrió  una  idea  que  no  tardó   en  proponér  a  su  madre. –Mamá  para  mi  cumpleaños  quiero  que  vayamos  a  ver  la  Luna,  las  estrellas,   el  Sol  y  todo  lo  que  veo  en  el  cielo.   La  mamá  zorro  no  podía  parar  de  reír  enternecidamente  y  pensaba  en  el   imposible  deseo  que  le  pedía  su  hijo. –Eso  no  puede  ser  Colín  porque  las  estrellas  están  muy  muy  lejos,  a  más  de   40  millones  de  kilómetros  de  distancia.     Al  oírlo  el  pequeño  empezó  a  llorar.  Su  madre  no  sabía  qué  hacer  para   calmarle,  pero  se  le  ocurrió  una  idea.


–No  llores  más  cariño,  tengo  una  idea.  No  podemos  ir  donde  están  las   estrellas,  pero  ¡podemos  verlas  más  de  cerca!  ¿Te  gustaría?   Colín  poco  a  poco  dejó  de  derramar  lágrimas  de  sus  ojos. –¡Siiiii!  Pero  ¿Cómo  lo  vamos  a  hacer  si  están  tan  lejos?   –Esta  noche  lo  verás.   La  mamá  zorro  fue  a  comprar  un  telescopio  y  lo  dejó  en  el  jardín.  Cuando  se   hizo  de  noche  Colín  estaba  muy  nervioso  esperando  lo  que  le  había   prometido  su  madre. –Ya  es  de  noche,  mamá.  Gritó  entusiasmado  Colín.   Mamá  zorro  cogió  a  Colín  de  la  mano  y  lo  llevó  donde  había  dejado  el   telescopio  y  un  libro  sobre  astronomía.   –Con  este  aparato  llamado  telescopio  podremos  ver  de  cerca  las ��estrellas  y   la  Luna.   –¿Por  dónde  tengo  que  mirar  mamá?     Mamá  zorro  le  enseñó  como  ver  el  cielo  a  través  del  telescopio.  Cuando   empezó  a  mirar,  Colín  muy  contento  cada  vez  tenia  tenía  más  preguntas   sobre  los  astros.     A  partir  de  aquel  día  cada  noche  miraban  por  el  telescopio  y  observaban   juntos  la  grandeza  del  universo. Pasaron  los  años  y  Colín  estudió  astronomía  en  la  universidad,  pero  cada  vez   que  salía  a  pasear  y  veía  los  rayos  del  sol  iluminando  el  campo  pensaba  en   aquella  conversación  que  había  mantenido  con  su  madre  años  atrás.  A  pesar   de  todos  los  conocimientos  que  había  adquirido  al  largo  de  su  vida,  siempre   que  observaba  aquel  lugar  recordaba  las  miles  de  preguntas  que  había   contestado  su  madre  y  que  años  después  seguía  respondiendo.  Ahora  no   sólo  veía  una  flor,  las  nubes  o  el  campo,    sino  que  observaba  todas  aquellas   cosas  y  seguía  descubriendo  la  grandeza  de  la  vida.  



Projecte La llum a les ones