Ca tarrgona 2012

Direcció / Direction: CA Tarragona Centre d’Art. Coordinació / Coordination: Cèlia del Diego i Jordi Ribas. Textos / Texts: Xavier Antich, Cristian Añó (Sinapsis), Josetxo Cerdán, Cèlia del Diego, Joana Hurtado, Blanca Peirats, Jordi Ribas i Toni Serra.

Imatges / Images: Martí Gasull, Òscar González i Maria Veses. Edició / Edition: Patrícia Carles. Correcció / Correction: Marina Massaguer, Maria Massot i Arga Sentís. Traducció a l’anglès / English translation: Mike Keenan (Tarraco translation).

Disseny / Graphic design: Bildi Grafiks. Impressió / Printed by: Gràfiques del Foix. Dipòsit legal / Legal deposit: T-240-2013 Tots els textos d’aquesta publicació estan sota llicència Creative Commons CC - BY - NC - ND / All the texts of this publication have licence Creative Commons CC - BY - NC - ND

Web del CA Tarragona catarragona.net/

Presentació CA Tarragona

5

DIFUSIÓ Presentació difusió

9

Bouchra Khalili Bouchra Khalili. Cèlia del Diego Entrevista a Bouchra Khalili. Joana Hurtado Cartografia de la immigració. Blanca Peirats Migra visions. Toni Serra

12 14 20 22

«Habeas Corpus» «Habeas Corpus». Cèlia del Diego La qüestió del testimoni. Xavier Antich Enregistrar la (pròpia) mort: tecnologia, imatge i testimoni. Josetxo Cerdán

28 32 35

Raw // Rec

38

LABMEDIACIÓ Presentació LABmediació En relació Aproximacions Lectures amplificades D’històries i testimonis Grups de treball Polièdrica

41 42 44 45 51 52 55

FORMACIÓ Presentació formació Coaching per a artistes Escola de calor Posa’t en forma amb l’art contemporani

59 60 61 64

DOCUMENTACIÓ Presentació documentació L’Irradiador Publicació Obert per reflexió

67 68 70

CRÈDITS

71

PROGRAMACIÓ

73

ENGLISH TRANSLATION

76

PResenTAció APARTAT

CA TArrAgonA CenTre d’ArT

En primer lloc, es poden trobar les accions més significatives del programa de difusió: les dues exposicions portades a terme al Tinglado 2 del Moll de Costa, «Wet Feet» de Bouchra Khalili i «Habeas Corpus». Funcions i disfuncions de la figura del testimoni», i «RAW // REC», la instal·lació de Marcel Pey musicada per Don Simón y Telefunken i Teatre Magnètic, fruit de la col·laboració amb el REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona.

Presentació

En segon lloc, es detallen les propostes desenvolupades pel LABmediació, amb la intenció de valoritzar els processos assolits d’aprenentatge compartit que donen resposta al seu propòsit. El LABmediació dóna eines al Centre d’Art per enfortir els seus vincles amb el territori, i ho fa a través de projectes que tenen l’objectiu d’impulsar l’emergència d’espais transversals de treball, sobretot amb institucions i entitats que no són específicament del camp artístic. En aquest sentit, des del LABmediació s’ha donat suport als projectes dels grups de treball resultants de l’Obert per reflexió, de la mateixa manera que s’han generat activitats com tallers, projectes educatius, etc., en relació amb cadascuna de les mostres. Destaquen el taller de cocreació En relació, que obre la col·laboració amb diferents agents vinculats a l’acció social de la ciutat de Tarragona, i també el projecte D’històries i testimonis, amb el qual s’inicia una línia d’acció amb els agents educatius del Camp de Tarragona. D’altra banda, lidera processos de recerca pràctica que tenen l’objectiu d’aprofundir i desenvolupar les metodologies de la mediació, entre els quals sobresurt Polièdrica, un espai de consulta en xarxa fruit d’un procés col·laboratiu amb diferents agents culturals i artístics del país.

El CA Tarragona Centre d’Art és un equipament cultural públic per a la promoció de la recerca, la producció, la difusió, la formació i la documentació de l’activitat cultural i artística contemporània al Camp de Tarragona. És el resultat de la cooperació entre l’Ajuntament de Tarragona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

En l’àmbit nacional i amb la voluntat de situar el Camp de Tarragona dins el mapa de les arts visuals contemporànies, el CA Tarragona s’inscriu en la Xarxa de Centres d’Arts Visuals, promoguda i coordinada des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, juntament amb l’ACVic Centre d’Arts Contemporànies, el Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona, Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats de Barcelona, Centre d’Art La Panera de Lleida, Lo Pati Centre d’Art Terres de l’Ebre i Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat.

Respecte a les accions de documentació, és un plaer presentar la primera selecció dels artistes del Camp de Tarragona que conformen L’Irradiador, fruit d’una primera convocatòria pública. Un arxiu en contínua actualització i creixement concebut per difondre el seu treball dins i fora del territori.

CA TARRAGONA 2012

La primera activitat pública del CA Tarragona, l’Obert per reflexió (novembre 2011 - gener 2012), se situa dins les coordenades esmentades. Entès com un laboratori de treball col·laboratiu, cercava participar en la generació d’estructures en xarxa per esdevenir un catalitzador en l’enfortiment de les relacions entre projectes, agents i institucions del territori, i cristal·litzar en un ecosistema cultural més complex, ric i sostenible. Aquesta acció va donar peu a una publicació des de la qual es va aprofitar per reflexionar sobre els reptes i les problemàtiques amb les quals el Centre d’Art començava a treballar ara fa més d’un any.

Pel que fa a la formació, el CA Tarragona desenvolupa una varietat de propostes formatives enteses de manera àmplia que sobretot es concentren en el mes de juliol, en el marc de l’Escola de calor. D’aquesta manera, s’ofereixen no només cursos i tallers pensats per a diferents àmbits professionals, sinó també una proposta escènica per reflexionar sobre la condició de públic i un viatge a la dOCUMENTA (13) de Kassel, amb la finalitat d’aproximar, a aquelles persones interessades, les tendències internacionals de l’art contemporani.

10 5 //610

És en el marc d’aquesta xarxa que el CA Tarragona rep l’encàrrec d’especialitzar-se en mediació, entesa com una forma de treball dialògic entre les polítiques culturals, les pràctiques artístiques i el teixit social del territori. El LABmediació capitalitza simbòlicament aquesta especificitat, amb l’objectiu de fer recerca al voltant de les dinàmiques de participació i producció col·lectiva, i compartir els processos i els resultats des d’una perspectiva pedagògica. D’aquesta manera, el Centre impulsa un procés de reflexió institucional des del qual es puguin repensar les estructures que constitueixen els centres d’art i com aquestes es posen en relació amb els seus projectes.

La publicació que teniu a les mans recull, a la manera de memòria, tota l’activitat que s’ha impulsat des del Centre d’Art i els seus respectius programes en el seu primer any d’activitat pública, a partir del tancament d’aquesta proposta que va actuar com a declaració de principis del CA Tarragona.

Finalment, aquesta publicació té la finalitat de valoritzar la importància d’un projecte com el CA Tarragona per al territori, sobretot per totes les relacions personals i els convenis institucionals que s’han començat a gestar en cada una de les accions i que les fan possibles. Aquesta segona publicació del Centre d’Art i totes les accions que s’hi presenten són, també, un bon motiu per festejar aquest primer any d’un equipament amb molta voluntat de futur.

14 / 14 14 / 14

CA TARRAGONA 2012

APARTAT

APARTAT

DIFUSIÓ

DiFUsió / PResenTAció APARTAT

El programa de difusió promou la creació i el pensament contemporanis mitjançant projectes expositius que fan visibles elements discursius de la pràctica contemporània internacional i projectes de divulgació de la creació artística del territori.

En aquest apartat es presenta un recull de material generat al voltant de les exposicions com a eix vertebrador del programa de difusió. A més a més del text amb el qual des del Centre d’Art es presenta cada mostra, es complementa la informació sobre l’exposició «Wet Feet» amb la transcripció de l’entrevista que Joana Hurtado va fer a Bouchra Khalili, en la qual l’artista explica els objectius que mouen la seva recerca i el seu mètode de treball; un text de Blanca Peirats sobre l’exposició que s’inscriu en el curs de crítica divulgativa T’agrada criticar? i un text de Toni Serra al voltant del concepte de migració i de la seva presentació de vídeo documental Tarragona migra.

Pel que fa a «Habeas Corpus», es completa el relat de la mostra amb un text de Xavier Antich, que contextualitza la figura del testimoni en la contemporaneïtat, i un altre de Josetxo Cerdán, en el marc de la projecció de The Pixelated Revolution de Rabih Mroué, el document d’una conferència sobre el testimoni a les xarxes socials.

18 9/10 / 18

CA TARRAGONA AnUAL 2012 2012

D’altra banda, també es documenta l’esdeveniment «RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken, coproduït pel CA Tarragona i el Festival REC amb motiu de la cloenda d’aquest darrer.

BOUCHRA KHALILI

DIFUSIÓ

BOUCHRA KHALILI

Cèlia del Diego El treball de Bouchra Khalili fusiona la pràctica documental amb l’aproximació conceptual per explorar espais de transició i discursos latents en els marges polítics, socials i territorials del nostre món conegut. D’aquesta manera es posen en qüestió les nocions d’identitat, d’estat, de frontera, de lleis migratòries, d’exili; que prenen forma a través de les expressions subjectives de la pertinença a un lloc, el nomadisme i les existències clandestines; totes aquestes, formes de resistència a l’arbitrarietat dels poders.

El títol de la mostra al·ludeix a l’anomenada llei d’ajust a Cuba i a la política dels ‘peus secs-peus mullats’, segons la qual els cubans que aconsegueixen arribar a les costes dels Estats Units poden sol·licitar asil polític en aquest país. Khalili s’apropia d’aquesta expressió per fer referència als processos vitals d’aquelles persones que, pel fet de no poder acollir-se a les polítiques migratòries d’Europa i dels Estats Units, es veuen abocades, d’una manera o una altra, a embarcar-se clandestinament al Mediterrani o a l’Atlàntic, a ‘mullar-se els peus’. «Wet Feet» mostra una selecció de projectes de Bouchra Khalili produïts entre el 2007 i el 2012, on s’articulen itineraris singulars que redefineixen els territoris i els seus límits, les narratives i els discursos generats arran d’aquestes circumstàncies geogràfiques.

WET FEET

Entre les peces exposades, The Mapping Journey Project, 2008-2011, es basteix sobre l’acarament entre la cartografia política de l’àrea mediterrània i les trajectòries de vuit immigrants indocumentats que, amb les seves derives, n’esbossen cartografies alternatives. Cada història s’enregistra en un sol pla seqüència, mostrant frontalment el mapa i una mà que sosté un retolador permanent.

Mentre dibuixen les rutes sinuoses dels seus viatges, els immigrants narren amb gran sobrietat cadascuna de les etapes de sengles trajectòries. Només la mà i el que Roland Barthes anomena el «gra de la veu» «El gra és el cos en la veu que canta, en la mà que escriu, en el membre que executa». Roland Barthes, L’obvie et l’obtus, París, Éditions du Seuil, 1982. cosifiquen la invisibilitat d’aquell que parla i que resta fora de camp. La veu i l’absència de rostre paradoxalment permeten a l’espectador d’assolir una dimensió imaginària; el mapa esdevé literalment una superfície de projecció del viatge sobre la qual el públic és convidat a compartir i reconstruir cadascun dels recorreguts. El resultat són nous mapes que no saben de límits ni impossibilitats, sinó de desitjos i esperances. Una filosofia del mapa en continua mutació, sense sutures, en perpètua mobilitat, desterritorialitzat, reterritorialitzat i tornat a desterritorialitzar.

Com l’orquídia i la vespa de Deleuze, Gilles Deleuze, Felix Guattari, Mille Plateaux, París, Éditions de Minuit, 1980. mimesi una de l’altra i l’altra de l’una, cadascuna de les cartografies d’aquest projecte respon més a una acció i a una experiència que a la representació d’un territori donat. Al llarg d’aquests trajectes, el temps es dilata i reflecteix la magnitud de l’empresa: partir cap a un altre lloc, cercar sense trobar, encaixar els revessos, provar d’aconseguir els papers i arribar a Anglaterra, Suècia, els Estats Units o el Canadà. O bé desitjar tornar a casa, veure la mare, abraçar la promesa.

La sèrie de serigrafies The Constellations, 2011, constitueix el darrer capítol d’aquest projecte. S’hi reprodueixen les derives geogràfiques de cadascun dels vuit itineraris narrats, traduint els dibuixos generats per les trajectòries dels emigrants a siluetes imaginàries com les que perfilen les constel·lacions d’estels sobre l’esfera celeste.

De fet, una constel·lació és també l’aspecte dels astres a l’hora del naixement (o

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

renaixement) de la vida d’una persona. Amb aquest procés de traducció, Bouchra Khalili, a més a més d’esborrar les línies divisòries terrestres a favor d’un viatge continu i apuntar les infinites possibilitats de traçats arbitraris que uneixen cadascun dels punts del mapa, proposa un símil amb els sistemes d’orientació alternatius que utilitzen els navegants per determinar la seva posició en aigües internacionals –un espai no sotmès a la sobirania de cap estat– i fixa aquests vuit mapes com a possibles itineraris que podran també guiar d’altres emigrants.

DIFUSIÓ

BOUCHRA KHALILI

Entrevista a Bouchra Khalili Joana Hurtado

La idea de l’altre és també present a Wet Feet, 2012. La sèrie recull imatges sobre tot tipus d’embarcacions i bucs decrèpits, contenidors rovellats, envellits i fets malbé que es confonen entre la vegetació. De nou, Khalili mostra ocultant, desvetllant els rastres i les petjades ocasionades per un naufragi metafòric i, alhora, mostrant la documentació metonímica del comerç, del contraband i de les rutes migratòries il·legals que es troben al llarg del riu Miami i el seu port.

Els fluxos de migració i el tràfic clandestí de mercaderies com a mostra de la illegalitat o les visites turístiques i els processos de nacionalització exemplificant els viatges legítims. Aquest és el contrast que explora Circle Line, 2007, la instal·lació que tanca la mostra. El títol és hereu del nom col·lectiu que reben les dues rutes turístiques de ferri a Manhattan; línia circular. Aquesta complexa videoinstal·lació combina tres films en els quals es presenten imatges de Nova York desproveïda dels seus habitants, sobre les quals l’artista proposa, en alternança dialògica, nou preguntes extretes del qüestionari que es fa als nouvinguts que desitgen obtenir la targeta verda i fragments d’una conversa que l’artista va mantenir amb un immigrant clandestí del Senegal que viu a Nova York sense papers des de fa set anys. Mentre, de fons, es desplega l’espectacle sonor de la cerimònia de la nacionalització que dóna la benvinguda a quatre-cents vint-i-cinc nous ciutadans.

Si The Mapping Journey Project presentava una mínima edició, a Circle Line el muntatge construeix una narració generada pels espais intersticials. D’una banda, tres seqüències però un únic lloc; les perifèries marítimes de la ciutat enregistrades des d’un ferri i un telefèric des dels quals només es poden capturar imatges que suren inestables. I, per l’altra, tres sons: un de real, la declamació del mestre de cerimònies que literalment llista el reguitzell de països d’orígen dels nous ciutadans, des de la A d’Albània fins a la I de Iugoslàvia, i dos de mentals proporcionats per la lectura silent dels subtítols que avancen a les altres dues pantalles.

CA TARRAGONA 2012

«La vie des homes infâmes», Les Cahiers du Chemin, núm. 29 (15 gener 1977).

13 / 14

A través del vídeo, l’obra gràfica, la fotografia i la instal·lació, el treball de Bouchra Khalili transfereix les experiències i els coneixements adquirits en cadascun dels seus projectes i, alhora, teixeix horitzons discursius que contribueixen a eixamplar les significacions associades a les representacions de les minories, els seus territoris, les seves llengües i la complexitat de les qüestions que els envolten.

Des d’aquesta perspectiva, les propostes de Khalili s’emmirallen en l’antologia d’existències que compilava Foucault per al seu llibre inèdit «La vida dels homes infames»: «I és que és tal la concentració de coses dites contingudes en aquests textos que no se sap si la intensitat que els travessa es deu més al caràcter centellejant de les paraules o a la violència dels fets que bullen en aquestes.

Vides singulars convertides, per obscurs atzars, en estranys poemes». Michel Foucault,

«M’InTeressen Les Coses InVIsIBLes» The Mapping Journey Project (20082011) són vuit viatges clandestins explicats en veu en off sobre un mapa.

Com ho fas per trobar aquestes persones? És una pregunta que em fan regularment, malgrat que considero que no és el més important d’aquest treball. D’entrada, perquè no sóc jo qui troba la majoria de les persones que participen en els meus projectes, sinó ells qui em troben a mi.

I això es deu a una metodologia, bastant particular, que s’inspira en la psicogeografia descrita per Guy Debord, és a dir, una certa pràctica de la deriva que inclou perdre’s en un espai urbà. Només que, en el meu cas, perdre’s no és un joc com per als situacionistes, sinó el punt de partida d’alguna cosa. Per això, quan dic que són els participants dels meus projectes qui em troben, és perquè el fet de perdre’s en una ciutat genera la trobada. No faig cap càsting, no busco cap persona concreta, ni cap nacionalitat específica.

L’encontre fortuït forma part del procés.

Ara bé, no és l’atzar, en el sentit estricte del terme, sinó un atzar controlat i provocat, cosa que demana el seu temps, i alhora permet que els participants siguin part implicada del projecte. Ells saben exactament en què estan participant, i jo sóc molt clara amb ells sobre l’estatut de l’obra, el seu contingut, la seva contextualització... Això últim és molt important, perquè moltes de les meves obres acostumen a ser sèries, que s’allarguen tant en l’espai com en el temps. Per exemple, per dur a terme The Mapping Journey Project vaig necessitar tres anys.

En aquest temps tan llarg poden passar moltes coses, i això és propi de qualsevol encontre. Per això, quan he d’explicar de manera simple i ràpida quina és la meva metodologia pel que fa a l’encontre, dic que és com la vida mateixa. A la vida el temps passa i tot canvia; cal acceptar-ho.

Qualsevol projecte que faig s’inscriu en la vida, amb tot el que això comporta.

Et serveixes del detall, doncs, per remetre a un imaginari. El cas concret

Són retrats sonors, veus sense rostre, papers, identitat, abans has dit que es tracta d’una «paraula actuada», però en una entrevista amb Omar Berrada dius que «fas el contrari de la veu en off» «Le contraire de la voix-off. Entretien de Bouchra Khalili avec Omar Berrada», a Philippe Azoury, Pascale Cassagnau i Omar Berrada, Bouchra Khalili: Story mapping, Marsella,

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi CA TARRAGONA 2012

Per què t’interessa despullar-los de tot dramatisme?

Precisament l’objectiu d’aquest treball és evitar aquesta dimensió espectacular, evitar el pathos, el drama... Perquè si està cobert d’allò dramàtic, l’espectador no pot participar del relat. Cal que hi hagi un espai per a ell, per despertar l’imaginari.

I això no és possible si no és molt factual, molt desprès i molt precís. És totalment paradoxal, però és així com funciona.

d’aquests vuit periples han de servir per dibuixar un mapa més ampli de la clandestinitat?

No tinc una voluntat pedagògica. No vull fer un manual de rutes contemporànies de la immigració clandestina. Jo tracto amb vuit persones amb vuit destins absolutament singulars, no busco que siguin exemples de res. El que pretenc és mostrar com s’inventa i què és una vida clandestina, què és el marge, què hi ha al marge dels llibres de geografia o dels mapes geogràfics tal i com els coneixem. Aquest és el punt de partida; per això, The Mapping Journey Project es construeix a partir de mapes trobats en llibreries, a l’abast de tothom. Excepte el mapa de Palestina, dels territoris ocupats, que és l’únic que no podem trobar, per raons diverses i força complicades, la resta són mapes comuns, que tots coneixem.

Però el que veiem en aquesta obra és el marge d’aquests mapes, és el mapa invisible. En un primer nivell, doncs, es tracta de revelar una espècie de cartografia de la resistència. Tot seguit, en un segon nivell, si hi ha una forma d’invisibilitat dels participants, és perquè aquell mapa, al mateix temps que revela un mapa invisible, també esdevé la pàgina sobre la qual s’escriu un relat, el relat d’una existència clandestina.

Finalment, hi ha un tercer nivell, que és el que implica l’espectador, és a dir, la dimensió imaginària i fictícia que es genera en l’espectador per l’articulació dels dos nivells precedents. Tot plegat té lloc a partir de detalls molt minimalistes, però crec que precisament aquesta simplicitat, aquest minimalisme, permet que es produeixin pensaments molt complexos.

Bureau des Compétences et Désirs, 2010, p. 48-82.

En quin sentit?

Ho dic per dues raons. D’una banda, perquè

15 / 16

Els vuit relats també són experiències vitals, històries molt personals explicades amb molt de detall. Com ho fas perquè t’ho expliquin?

No són actors ni han après cap guió. No hi ha una actuació, sinó més aviat una paraula actuada, que no és el mateix. Diguem que aquest tipus de narració tan precisa i detallada, totalment deslliurada d’efectes dramàtics o espectaculars, també és el resultat de la meva metodologia, que consisteix a parlar moltíssim abans de filmar.

No repeteixo mai els vídeos, la primera captura és sempre la bona, perquè faig plans seqüència i no seria possible. Jo els explico com funciona un pla seqüència, els dic que comença amb un «som-hi» (perquè no dic «acció», sinó «som-hi») i s’acaba amb un «ok, gràcies» (no dic «talleu» ni res d’això). I així saben que, entre aquestes dues frases, els toca a ells. Però, abans, ells m’han explicat potser cent vegades el seu recorregut. Aquesta és la meva manera de dur-los a fer de la seva experiència un relat. És un procés bastant subtil, però per ells és una manera de convertir-se en el narrador del relat, que construeixen a mesura que el repeteixen.

Aquest és el meu treball, restituir la seva trajectòria, una forma d’escriptura del relat però sense escriptura, a través de la paraula. És difícil d’explicar perquè és entre ells i jo. No els dic que els ho faré repetir cent cinquanta vegades, però ho entenen, entenen que els estic ajudant a desprendre’s dels afectes, del caràcter espectacular que poden tenir alguns recorreguts.

en la tradició documental en general la veu en off és el comentari d’allò que veiem, i aquí no es tracta en absolut d’un comentari.

D’altra banda, perquè el que m’interessa és el procés d’encarnació que està fora d’allò que Lévinas anomena la «visagéité», Del mot visage, que vol dir ‘rostre’ en francès. La traducció literal

és a dir, com tractar amb l’encarnació sense necessitat de passar pel rostre, que, tanmateix, és la primera cosa que identifica.

Quan les tècniques policials es van sofisticar, va sorgir la fotografia del criminal: calia conèixer el rostre. Com si fos l’únic mitjà d’identificar algú. Jo crec que la identificació i l’encarnació poden ser més subtils i que es troben en detalls com el to de la veu, una llengua específica, una determinada manera de moure la mà...

De nou, això també és una manera de convocar un cert imaginari. D’entrada, perquè l’espectador és invitat a reconstruir tota la trajectòria mentre aquesta s’explica, però també perquè se situa del costat de qui l’explica, està amb ell, en aquell moment.

Cal que vegi el rostre per això? Al meu parer, no. Paradoxalment, això genera una determinada manera d’identificació, d’ésser en l’absència. L’absència esdevé una forma de presència més fina que si fos simplement un rostre que es mostra, perquè, en aquest cas, el rostre faria de pantalla, quasi d’obstacle.

d’aquest neologisme d’Emmanuel Lévinas seria ‘rostreïtat’.

És «la tirania del rostre humà» de la qual parlava Baudelaire. Tu fuges del rostre, però no del mapa. No creus que mostrar el mapa per parlar d’allò que el desborda és una contradicció? Ho dic perquè, d’una banda, veiem el mapa com una convenció abstracta i oficial, que no preveu les experiències vitals singulars, i, de l’altra, ens situem en el lloc de l’immigrant que viu les seves fronteres com horitzons i límits reals, que busca el seu lloc en el mapa i, per tant, el fa. O és que, en el fons, el mapa és necessari?

Evidentment que és necessari, però precisament perquè són les persones qui tenen poder sobre el mapa. Aquí cada bolígraf és un retolador permanent..., no s’esborra!

Per una vegada, és el seu propi trajecte el

que esdevé el veritable mapa. Per això dic que no són exemples de res o de ningú, perquè en aquell moment prenen possessió del mapa: és el seu mapa el que fa el mapa. És també la idea de la meva obra posterior, The Constellations, perquè cada constel·lació és única: sagitari, taure, etc.

Excepte que en la meva obra, les constellacions no són una manera d’orientar-se en un espai on et pots perdre, com el mar o el cel, sinó coses que ja existeixen però que són precisament la història d’una pèrdua, d’una deriva, i, paradoxalment, són també una manera de viure.

Tant a The Mapping Journey Project com a The Constellations (2011), en efecte, hi veig aquesta idea del viatge èpic, fins i tot utòpic, on el destí és un horitzó sempre desplaçat. Però per a mi les constel·lacions són un sistema d’orientació alternatiu als mapes, més rígids, reglats. Allò que en una és l’horitzó (la guia, l’objectiu), en l’altre és la frontera (allò fix, el «fins aquí»). És per això que The Constellations és com una utopia amagada i alhora forma una poesia estranya. De fet, quan vaig acabar el projecte, em vaig trobar amb un text de Michel Foucault que m’agrada molt, que es diu La vida dels homes infames. En realitat no és un llibre, sinó l’explicació d’un projecte que no va realitzar mai sobre la història de França abans de la Revolució, sobre com, durant l’Antic Règim, el rei tenia la possibilitat de signar lettres de cachet A França, durant l’Antic Règim, una lettre de cachet era una carta tancada on es transmetia una ordre reial que acostumava a privar

de llibertat algú (per empresonament, expulsió o desterrament). i empresonar la gent per una pila de motius no necessàriament justos (al·legant que estaven bojos, per exemple). Aquest text em va semblar revelador perquè ensenya de quina manera situem fora de la llei persones que no ho són en el sentit estricte del terme, i sens dubte no des del punt de vista moral o ètic. Hi ha un fragment molt bonic on Foucault explica que està molt interessat en totes aquelles persones contra qui es van signar lettres de cachet, perquè llegint les seves vides a través dels arxius té la impressió que està treballant en una

cault, «La vie des hommes infâmes», Les Cahiers du Chemin, núm.

diu la citació exacta del text.

I jo, quan miro aquests vídeos, és exactament això el que hi veig, una «antologia d’existències», una col·lecció, en el sentit de col·lecta, de vides particulars convertides en una espècie de poemes estranys.

Fer aquesta sèrie em permetia, doncs, fer aparèixer, també, aquesta dimensió lírica, ja que les constel·lacions són quelcom de molt poètic, sobretot si véns de la cultura àrab, on les estrelles formen part d’una llarga tradició poètica, malgrat que en aquest cas, les estrelles que veiem formen part de constel·lacions que a priori no tenen res de poètic, sinó al contrari, són la traducció de trajectòries molt complicades.

29 (15 gener 1977).

A mesura que avancem en els teus treballs veiem un procés de depuració, una eliminació gradual de l’èpica cap a l’abstracció, fins a Wet Feet (2012), una sèrie de fotografies sense gent, i això que també fa referència a la clandestinitat, concretament a les lleis d’immigració dels EUA, oi?

Sí. Wet Feet és un projecte que vaig fer a Florida, un dels llocs d’arribada per mar de clandestins als Estats Units, amagats als contenidors dels grans vaixells mercants o en embarcacions del tot extravagants. A Espanya i al Marroc no ve de nou perquè les pasteres van ser portada dels diaris durant quinze anys. Com a marroquina que sóc, anar a Florida i trobar-me pasteres amagades en jardins em deia moltes coses, però jo no sóc periodista. La meva metodologia de recerca consisteix a divagar allà on se suposa que no puc, i així vaig descobrir que hi havia immigrants que arribaven amagats en contenidors. A Miami hi ha dos ports: el Miami Port, que és molt gran i molt bonic, i un petit port, que està tocant al riu, dedicat al comerç entre els Estats Units i els països d’origen dels emigrants. A Florida hi ha una comunitat cubana molt gran des de fa quasi cinquan-

Abans, has parlat de minimalisme, i potser és aquest procés d’abstracció creixent que comentava que fa que passem del viatge com a experiència relatada al rastre, a la despulla sense vida.

Totalment. Són objectes que estan literalment dessecats, en el sentit vitalista del terme. Ara bé, he de dir que el minimalisme sempre m’ha temptat. Potser cada vegada més, però és una constant que travessa tot el meu treball, ja que mai no hi veiem res del que s’hi diu. En els meus vídeos, el so, per exemple, actua quasi

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

par je ne sais quels hasards, d’étranges poemes», a: Michel Fou-

CA TARRAGONA 2012

«Anthologie d’existences dont les vies singulières, sont devenues,

ta anys, arran de la Revolució Cubana, així com dominicans, veneçolans, haitians, i molts han arribat clandestinament a aquest port (tot i que els cubans arriben una mica més al sud de Miami, a una zona que està només a noranta milles de Cuba, una distància que és fàcil de fer en barca, més o menys com la que separa el nord del Marroc de les Illes Canàries). Quan vaig indagar sobre les estratègies per entrar als Estats Units i, sobretot, sobre allò que queda un cop s’hi ha arribat, em va interessar el fossar de contenidors trencats, rovellats, etc. En ells veia una metàfora dels viatges, i sobretot una metàfora del que esdevenen les existències clandestines als Estats Units, pel temps que passa i les coses que s’hi aglomeren. Com el vaixell que fotografio i que ja no es veu perquè la vegetació n’ha pres possessió, com en els cementiris abandonats. Quan deixem de tenir cura de les tombes, s’omplen del que anomenem males herbes, i és exactament el que passa amb aquestes embarcacions, que estan literalment recobertes de molsa, de fullatge, de vegetació de tot tipus. És paradoxal, perquè, si la vegetació creix, vol dir que hi ha vida, però al mateix temps creix allà on hi ha mort. És tan paradoxal com aquests viatges i aquestes existències. D’aquí, la relació amb el que es coneix com la política dels peus secs - peus mullats, segons la qual els cubans que aconsegueixen arribar a les costes dels Estats Units poden sol·licitar asil polític en aquest país, mentre que els que són capturats al mar són reenviats a Cuba. Una llei molt desigual, i que a més no s’aplica a la resta d’immigrants.

17 / 18

mena «d’antologia d’existències de la qual les vides singulars han esdevingut, per no sé quines casualitats, estranys poemes»,

com una imatge, un contrapunt o una forma d’articulació més subtil que l’acte de mostrar realment la cosa. I això està present també en aquestes fotos, que no es mostren en el sentit estricte del terme, sinó que s’amaguen, i precisament per això mostren. Funcionen quasi per oposició, per contradicció. Fins i tot Circle Line (2007) és una peça extremadament minimalista pel que fa a la seva factura, encara que tingui un aspecte complex, perquè hi ha so, diversos textos, etc. Els seus textos són també com una imatge, serveixen per fer una imatge que no es pot fer, ja que si es fes seria menys una imatge que el so mateix, generat per la lectura dels subtítols. És un joc de registres molt subtils, amb eines molt minimalistes. I aquesta combinació és la que intento fer amb cada treball.

Aquest decalatge entre el so i la imatge, entre el dir i el dit, entre allò que diem i allò que el llenguatge indica (quan assenyalem o fotografiem), és intrínsec al procés de materialitzar o re-fer experiències, viatges, que són invisibles i transitoris per definició, i més encara a través de la veu, de relats, és a dir, de la fluïdesa oral i de l’imaginari. És una mica la contradicció del mapa que mencionava abans. Com si filmessis el trànsit entre dos punts irreconciliables.

No tens la impressió de voler reproduir l’irreproduïble? Perquè al final el que busques són imatges...

Sí, absolutament. És una posició tant ètica com estètica. Per això sóc molt «baziniana», en el sentit del crític de cinema André Bazin. Crec que existeix una antologia d’imatges que no està necessàriament en allò que es mostra. Perquè a partir del moment en què s’enregistra alguna cosa, es grava alhora allò que és i allò que no es mostra; per això filmem en certa mesura quelcom d’invisible, quelcom que està desapareixent.

Et mous entre aquesta idea «baziniana» de la imatge com a registre d’un rastre, d’un esdeveniment, i alhora sento que hi ha una certa desconfiança envers qualsevol idea d’autenticitat de la imatge.

Creus que és possible filmar la realitat?

La realitat és un fantasma, però els fantasmes són necessaris per fer-nos reflexionar. Els llibres no ho diuen tot, ni els poemes; és per això que ens interessen, perquè hi ha una part d’imaginari, una part de misteri. Són revelacions parcials. Evidentment que una imatge no ho diu tot, és també una forma d’utopia.

També m’interessen molt els assajos de semiologia de Passolini, que no era un teòric sinó un poeta, un cineasta absolutament genial, però que es va posar a fer semiologia, i per això m’interessa, encara que sigui completament utòpica i, des d’un punt de vista científic, totalment boja. De fet, parteix d’una idea que pot semblar una heretgia, que és que el cinema és un llenguatge perquè enregistra el llenguatge de la realitat. És una doble bogeria: el cinema és un llenguatge i, a més, la realitat parla un llenguatge. Però hi estic d’acord, i per això en els meus vídeos sentim moltes llengües diferents, perquè això és la realitat; és una manera de fer parlar la realitat i de retre comptes de la realitat. No respon a preguntes, sinó que és una manera de mostrar la complexitat de certes coses, i és perquè són difícils i complicades d’entendre que penso que són interessants.

Quin és el teu mètode per mostrar aquesta part invisible?

A mi m’interessen les coses invisibles.

I això ho fa tot encara més complicat, perquè ens obliga a repensar l’estatus de la imatge: la imatge està feta per mostrar o per projectar-hi? Si considerem que està feta per projectar-hi, llavors el so és la imatge, per força; no pot ser una il·lustració, no pot ser un comentari de la imatge, sinó que esdevé una forma d’imatge, esdevé una imatge. I això afecta, també, el muntatge, no tant pel que fa a la tècnica, a la taula de muntatge, sinó en termes conceptuals. Per això, encara que sembli estrany perquè està molt lluny del meu treball, m’he interessat molt pel muntatge dels constructivistes russos i, en concret, per la teoria de l’interval de Dziga Vertov, segons la qual, quan mirem una pel·lícula, la imatge no està en les imatges, sinó entre

Els teus vídeos no es projecten mai en sales de cinema?

No. I això que m’ho demanen sovint. The Mapping Journey Project, per exemple, és una instal·lació. Si l’espai d’exposició no esdevé una sala de muntatge, llavors no funciona. Jo només puc concebre la instal·lació així. I passa el mateix amb les fotografies. Per això tots els marcs són diferents i poques imatges tenen la mateixa mida. En aquesta exposició n’hi ha només tres d’iguals, i sé molt bé per què.

He escollit els marcs i la seva col·locació seguint una lògica precisa, no de manera ortodoxa, com objectes que es pengen a les parets, sinó intentant articular les imatges entre elles, com si formessin part d’un bloc articulat.

Amb aquesta idea del dispositiu, i amb el decalatge que dèiem entre allò que veiem i allò que sentim, demanes a l’espectador que faci un treball de re-construcció.

Absolutament. L’espectador no entra en una sala d’exposicions, sinó en una sala de muntatge. Per això hi té quelcom a dir, perquè viatja a l’interior de tot el que veu. I per això és important el detall de les mides, del color, de la distància entre imatges, etc. El que de veritat vull és que les meves obres no siguin fàcils. Són obres que demanen a l’espectador que s’assegui

Entrevista realitzada per TAC 12 vimeo.com/m/54764632

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

BOUCHRA KHALILI

CArTogrAFIA de LA IMMIgrACIÓ Bouchra Khalili al Tinglado 2

Aquest és un dels articles que es van realitzar en concepte de pràctiques en el marc del taller de crítica divulgativa T’agrada criticar? També es van publicar textos d’altres assistents al taller a l’Encuentros. Diari de Tarragona1 corresponent al mes de juliol i al número 17 d’Artiga. Revista d’art i pensament contemporani.2 Totes les pràctiques van ser tutoritzades per Pilar Bonet.

I per què no desafiar també la sala de cinema? Amb totes les referències cinematogràfiques que té la teva obra, no has pensat mai a passar a la banda del cinema per replantejar el seu espai d’exhibició?

M’interessen els espais que no són necessàriament els més fàcils per proposar aquest tipus d’experiència, a part que és molt difícil fer d’una sala de cinema una sala de muntatge. És complicat, el dispositiu està fet així. Excepte si pensem a fer una pel·lícula amb un únic pla seqüència, que és el gran fantasma de la història del cinema, i que, a més, ja ho ha fet Sokurov.

Jo no em considero cineasta, sé que no estic al meu lloc i això m’interessa. La idea del personatge una mica anacrònic, indesitjable, que no està al seu lloc, és interessant. Si tothom estigués al seu lloc, seria molt avorrit, no passaria res.

Tarragona, 21 de maig de 2012

DIFUSIÓ

Blanca Peirats

La primera proposta expositiva del CA Tarragona Centre d’Art ens ha apropat a la videoartista Bouchra Khalili (Casablanca, 1975). Els seus treballs són una anàlisi del nomadisme i la immigració. A través d’aquests, l’artista documenta de manera visual i sonora experiències reals i esdevé testimoni d’aquest conflicte en el nostre temps.

El treball «Wet Feet» (2012) es va presentar al Tinglado 2 del Port de Tarragona i va estar exposat del 25 de maig al 29 de juliol de 2012. Durant la meva visita a l’exposició se’m varen fer molt presents, en totes les seves peces, diverses qüestions com ara: per què encara ens seguim sorprenent de les circumstàncies vertiginoses a través de les quals arriben a passar les persones per tal d’aconseguir un futur millor? Quina vigència té l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans?: «1. Tota persona té dret a circular lliurement i escollir la seva residència dins el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i tornar al seu país».

CA TARRAGONA 2012

És molt interessant, sobretot pel que fa al treball amb el so. En aquest sentit, també deu ser important la disposició dels vídeos?

Absolutament. Ho és tant, que no considero que faci pel·lícules, sinó instal·lacions.

Fins i tot quan faig fotografies segueixo una lògica d’instal·lació.

i es prengui una mica de temps, que no les vegi de passada. Per això és important per a mi exposar en espais d’art i no en sales de cinema. A les sales de cinema, el dispositiu és autoritari, fins i tot quan la pel·lícula és molt dolenta la gent dubta de si sortir o no. En canvi, en una galeria, fins i tot quan el que hi ha és molt bo, la gent dubta d’entrar-hi i travessar-la en trenta segons. Per a mi és quasi un desafiament al format tradicional d’exposició: aquí teniu la meva proposta; si esteu disposats a fer l’esforç, seieu i escolteu, és a dir, feu exactament el contrari del que feu habitualment. Per tant, el meu espectador ideal no és un espectador fàcil, sinó que necessita temps, tot sol. Per mirar tots els The Mapping Journey calen quaranta minuts i poca gent s’està quaranta minuts en un espai dedicat a l’art...

19 / 20

les imatges; es construeix entre cada una de les imatges. Ara bé, jo faig quasi únicament plans seqüència. Per tant, en el meu cas, el repte és fer intervals a l’interior d’un únic pla i no entre plans. Aquí és on la qüestió del so esdevé d’una complexitat increïble, perquè cal que es converteixi en una articulació que generi intervals. T’estic revelant tots els meus secrets...!

L’exposició mostrava quatre peces que contenen una sèrie de treballs expressats mitjançant llenguatges diferents, els quals anaven des de la serigrafia fins al videoart passant per la fotografia, i reunides sota la narració d’un viatge que molts éssers humans realitzen com a forma extrema de supervivència. Bouchra Khalili presenta a l’espectador una cartografia de la immigració amb peces molt directes, com The Mapping Journey Project (2008-2011), vuit pantalles amb vuit històries diferents filmades en un pla seqüència sobre un mapa polític. Una persona realitza a mà el traçat de la ruta del viatge amb un retolador. Al mateix temps, ens explica les històries de cadascuna de les ciutats per on ha passat durant els seus últims vint-i-cinc anys. En aquest treball audiovisual no hi ha res per entendre, només cal posar atenció a la veu del narrador.

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

Les vuit serigrafies a una tinta que formen la peça The Constellations tenien un caire més poètic. Sobre el cel blau, uns estels de color blanc s’uneixen entre si a través d’una línia discontínua. Es tracta dels vuit viatges que havíem vist i escoltat anteriorment, però aquesta vegada la imatge no resulta tan angoixant. El cel és l’únic lloc on encara no s’han instaurat les fronteres, ni polítiques ni ideològiques. Els estels sempre han pertangut als viatgers afortunats, que se situen a sota seu i els guien en el seu llarg viatge. O potser es tracta del mar, aigües internacionals on es pot escapar de l’opressió de les polítiques d’immigració.

DIFUSIÓ

BOUCHRA KHALILI

MIgrA VIsIons Toni Serra

En un tercer espai es trobaven una sèrie de fotografies que ens remeten al perquè del nom de l’exposició: Wet Feet. Barques abandonades per aquells que varen buscar un somni americà Wet-foot, dry-foot és com es va denominar de manera informal un acord entre els Estats Units i Cuba sobre migració el 1995. Els cubans interceptats per la guàrdia marina dels Estats Units al mar (wet-foot), serien retornats a Cuba o a un tercer país; no obstant això, a aquells que arribessin a la terra nord-americana

apareixen cobertes per la vegetació i el temps, però la seva presència ens obliga a recordar que cada país té les seves polítiques d’immigració, tot i que la Declaració Universal dels Drets Humans digui que som lliures d’escollir el nostre lloc de residència.

(dry-foot) se’ls permetria romandre a Estats Units.

Per contextualitzar el treball de l’artista i construir un marc crític de la producció documental a l’entorn del concepte de migració, el CA Tarragona va proposar la projecció i presentació de tres treballs de vídeo documental a càrrec de Toni Serra, d’OVNI: Seffar [Fes ciutat interior], Abu Ali, Marroc, 2004, (14 min.); Europlex, Ursula Biemann, Angela Sanders, Suïssa, 2003, (20 min.); La Forêt, Álex Muñoz, Colectivo Frontera Sur, Espanya, 2005, (35 min.).

L’exposició es tancava amb una complexa videoinstal·lació amb trets molt cinematogràfics, Circle Line (2007). Tres canals sincronitzats amb imatges dels circuits turístics de l’illa de Manhattan. Al canal de l’esquerra apareixen frases dels immigrants, algunes amb caràcter aforístic. Al canal de la dreta, les preguntes que els funcionaris fan als immigrants que volen obtenir la Carta Verda. I al canal del mig, l’MC (Master of Ceremonies) presentant-nos els 77 països dels 425 candidats que han obtingut la nacionalització. La realitat supera la ficció, sempre.

L’exposició «Wet Feet» ens ha convidat a fer una reflexió sobre la consideració de la immigració en un temps de crisi com el que estem vivint. El que s’ha pogut veure en les diferents peces exposades és tot allò que molts hem vist al nostre voltant: emigrants que han arribat al nostre país, a la nostra ciutat, amb els quals hem compartit la cua de l’atur, i que molts d’ells han decidit tornar al seu país perquè el seu futur, aquell que els van i ens van vendre, ja no existeix.

Nosaltres compartim el camí amb ells, però aquesta vegada som nosaltres els qui haurem d’iniciar el viatge i passar per tot tipus de peripècies per veure si som tan capaços com ells de lluitar per un futur millor per als nostres. I que no se’ns acudeixi anar amb la Declaració Universal dels Drets Humans sota el braç, perquè a ningú no l’interessa el futur dels éssers humans, i menys a les polítiques d’immigració.

2

diaridetarragona.com/ extrasysuplementos/ encuentros

Guy Debord a La societat de l’espectacle afirmava que quan la realitat es captura i es converteix en meres imatges, les meres imatges esdevenen realitat, Guy Debord, La sociedad del espectáculo, València, Ed. Pre-Textos, 1999. un mecanisme que consolida el nucli irreal de la nostra realitat. Però alhora, com a contrapunt, allò que estaria en joc en la creació i difusió d’imatges seria la realitat mateixa. D’aquí la necessitat d’aprofundir en un discurs audiovisual independent; independent de la lògica de l’encàrrec, independent en l’elecció del tema i el seu enfocament, i sobretot de les normes i gramàtiques prefabricades per la indústria audiovisual i els seus criteris de consum i producció. Això comporta una reivindicació diferencial de la percepció de la realitat. Enfront dels mecanismes de clonació i monoforma Peter Watkins, blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma assistim a una constel·lació, un rizoma de mirades úniques en què se superposen coincidències i disparitats que no exclouen la contradicció, sinó que la valoren com a presència d’allò real en la imatge.

1

art-tarragona.com

21 / 22

1

CA TARRAGONA 2012

Aquesta exposició ens ha donat l’oportunitat de pensar i reflexionar sobre el nostre entorn social. És l’eina que té l’art per qüestionar i advertir-nos que hi ha moltes coses per les quals hem de seguir lluitant. Només calia apropar-se al Centre d’Art i escoltar, mirar, llegir i reflexionar.

Sovint, el tema de la immigració es tracta des de perspectives derivades del nostre posicionament davant de l’imaginari mediàtic. Un imaginari teixit per centenars de milers d’imatges que es van renovant i alhora repetint constantment, frases curtes que funcionen com a eslògans, dispositius de repetició que assolen la propaganda política, la indústria de les notícies, la publicitat, i sovint el cinema de consum. Un teixit que es va espessint fins a constituir un atapeït vel d’imatges que impedeix la visió, que mediatitza l’experiència directa. Així, amb freqüència sentim al carrer, als comerços o a vegades entre la gent més propera la inserció en la conversa de fragments d’aquest imaginari de consum.

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

Afortunadament, la mateixa lògica de mercat que ha inundat el paisatge d’imatges banals i de dispositius de captura, edició i difusió d’imatges, ha fet possible també la democratització en l’accés als mitjans de producció de vídeo i ha trencat l’oligopoli audiovisual, restant importància als grans canals mainstream.

Ara bé, cal utilitzar aquesta possibilitat oberta per a un temps que podria ser més limitat del que ens pensem. Cal anar més enllà d’aquesta boira d’imatges compulsives que inunden les xarxes per foradar el vel d’imatges mediàtiques; la pel·lícula màster que pretén reduir la realitat a un ordre representatiu, i els individus, a uns quants estereotips.

En l’exposició «Wet Feet» de Bouchra Khalili o en la videoprogramació paralel·la Tarragona migra no es tracta directament aquesta perspectiva, però sí que es fa de forma tangencial i significativa.

A «Wet Feet» l’artista ens proposa una instal·lació viatge, un recorregut que té quelcom de real i mític alhora. El viatge s’inicia amb uns mapes que, al netejar-se de qualsevol referència, recorden la disposició dels estels; caminem, doncs, guiats per aquestes constel·lacions llunyanes fins que de sobte els mapes es concreten, prenen nom, cos, rostre i sang, emanen relats d’experiències doloroses o esperançadores, subjectes a interpretacions que no deixen de sorprendre’ns, ja que responen a expectatives radicalment diverses. A poc a poc anem descobrint les restes físiques de les travesses com a restes humanes de l’oblit. A l’altra banda d’aquest desert s’alça un mur de projeccions, un mur d’edificis d’acer i vidre que indica el final del camí –deixat a l’atzar espectacular d’un sorteig de permisos de residència. Un mur d’esperança trista, l’inici d’un altre viatge dins de Babylon.

Aquest procés de dissidència i resistència audiovisual ha estat i és fonamental en la propagació de les realitats de la immigració. El mirall de la representació s’ha trencat en milers de fragments que reflecteixen i alhora són en si mateixos talls de profunditat d’aquestes realitats. Ens arriben així veus silenciades, invisibilitats, relats de l’exclusió i violència que ens donen una mesura fins ara desconeguda de la violència i sectarisme dels poders polítics i econòmics en la societat “occidental”, més enllà del vel humanista que sol cobrir aquest terme.

CA TARRAGONA 2012

La Forêt, del Colectivo Frontera Sur-Álex Muñoz (desorg.org/titols/la-foret/ ), transcorre al bosc de Benyounes. La Forêt, com l’anomenaven els seus habitants, és la darrera etapa d’un llarg viatge per a milers de persones provinents de l’Àfrica subsahariana. S’estableixen durant un temps variable molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc, abans de franquejar l’últim obstacle en el seu camí cap a Europa cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d’una precària situació econòmica. I moltes vegades, de tot plegat. Durant anys, els emigrants passaven per aquest bosc i després d’unes setmanes o mesos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea subcontracta amb el Marroc el control de la frontera hispanomarroquina. Els habitants de la Forêt comencen a sentir de seguida els efectes d’aquest acord: augmenten les devolucions il·legals i els maltractaments per part de la guàrdia civil, s’instal·len controls policials als voltants de la Forêt, se’ls impedeix l’accés a l’aigua potable, es produeixen atacs militars al campament, on es realitzen detencions massives i violacions com a arma de guerra.

La frontera està tancada. Violacions sistemàtiques dels drets humans finançades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els emigrants s’autoorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i xarxes de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint d’aquesta manera a les polítiques europees. Al bosc de Benyounes s’organitzen al voltant de les seves comunitats d’origen. Al febrer del 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest vídeo per fer visible la seva situació, en el qual denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans i l’absolut abandó que pateixen per part d’ONG, associacions i institucions defensores dels drets humans. Reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els drets com a éssers humans.

23 / 24

De sobte accedim a un rizoma Gilles Deleuze, Félix Guattari, Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia, València, Ed. Pre-textos, 2008. complex de relats, en què per exemple la protecció de les fronteres apareix com un gran negoci per a uns pocs, on la llei es decreta no tant per impedir la il·legalitat que defineix sinó per administrar-la: no tant barrar el pas com marcar l’estatus inexistent i, per tant, indefens dels emigrants que la creuen. Però alhora també prenem consciència del conjunt dispar de forces que ha impulsat aquests moviments migratoris: fugides per la supervivència, somnis, viatges iniciàtics, recerca de coneixement o experiència. Històries de dolor i vexacions que se superposen amb altres de solidaritat; guetos i camps de concentració amb zones autònomes i experiències d’autogestió.

A Europlex, Ursula Biemann, amb la col·laboració de l’antropòloga Angela Sanders (desorg.org/titols/europlex/ ), pren nota de les diferents activitats a l’encreuament de la frontera entre Espanya i Marroc, cercant fer visible recorreguts normalment

2

Des d’aquest rizoma de visions altres, els criteris que els mass media presenten com a realitats objectives apareixen com a construccions parcials que serveixen «espectacularment» a ambdues bandes de la frontera: com a descàrrega mediàtica d’estímuls de por o de desig. Principalment l’exportació del model consumista, davant del qual totes les altres formes queden estigmatitzades com a pobresa.

Podríem dir, doncs, que estem davant d’una guerra d’imaginaris. D’una banda, una omnipresent i fantàstica màquina de producció i difusió d’imatges i missatges prefabricats que, com qualsevol altre producte de consum, dibuixa un espectre de versions a partir d’un mateix patró bàsic: obtenir un benefici màxim i assegurar-ne la continuïtat. I d’altra banda, una mena de patchwork artesanal fet de bocins d’experiències personals o col·lectives, un patchwork ple d’esquinçalls i vida.

La pressió mediàtica insisteix a reduir el tema de la immigració a paràmetres legals, econòmics i polítics. Enfront d’això, el discurs crític cerca recuperar l’aspecte humà, una presa de consciència davant la indefensió i el dolor, l’explotació i el menyspreu, una alerta davant el racisme i la implantació de mesures autoritàries que en qualsevol moment poden expandir-se a altres camps i col·lectius socials, i alhora una motivació per crear i donar suport a iniciatives pràctiques d’ajut i solidaritat.

Aquest flux de la immigració comporta també un flux ingent de coneixement; coneixement que a vegades és homologable a la concepció occidental dominant però que moltes altres vegades no ho és (i per això encara és més interessant), ja que ens posa en contacte amb perspectives que aquí no s’han desenvolupat

o que ja s’han perdut; ens obre altres possibilitats de progrés, altres visions des de les quals es pot percebre la realitat fins a modificar radicalment l’experiència que tenim d’aquesta. Aquest flux d‘immigració és també històricament un fenomen associat a l’enriquiment social i cognitiu, mentre que al contrari, l’aïllament o el flux emigratori s’associa a l’empobriment.

3

Els primers minuts de Seffar [Fes ciutat interior] d’Abu Ali (al-barzaj.org/2011/06/seffarens mostren lentament uns jardins interiors, la quietud a l’interior d’una casa i el recorregut d’un estretíssim carreró que sembla introduir-nos a un altre món. Allà emergeix la primera part del relat, que ens ajuda a entrar en una altra visió, la que emana dels somnis i de la pròpia estructura de la ciutat islàmica, el seu simbolisme i els seus correlats: «Res s’ofereix de forma explícita, és una vida misteriosa, una ciutat velada; una altra dimensió [...]. Per a mi, Fes és una metàfora, la realitat exterior gairebé no existeix, carrerons que porten cap a l’interior. Des d’aquests carrerons no veus res, murs alts, cases austeres, però un cop hi entres, tota l’esplendor i la bellesa hi són amagades». Parla un artesà de Fes que, després de viure 10 anys a Londres, torna a la seva ciutat natal i pren consciència de l’aprenentatge en un entorn arquitectònic que transmet coneixement amb la mateixa fluïdesa que ho pot fer un llibre, però encara amb més eficàcia, ja que l’espai s’interrelaciona no només intel·lectualment, sinó orgànicament amb la vida. «Vaig tornar al Marroc per restaurar aquesta casa, i això em va donar coneixements. La meva manera de viure s’ha transformat a causa d’aquest entorn, i la relació amb aquesta casa [...]. Si la comparo amb Occident i la meva vida allà, aquí estic millor, en aquest entorn em sento millor, penso millor, dormo i somio millor». Constatacions sobre un model, el de l’economia global, que va provocant canvis i esborrant coneixements: «Hi ha molta informació sobre la nostra pròpia identitat que ja no som capaços d’interpretar, ja no veiem la bellesa allà on està, ni la veritat. Però podem comprar –i ells vendre’ns– la interpretació del que és bo per a nosaltres. L’únic canvi que hi pot haver és una crisi de tot el sistema, i succeirà per descomptat a Occident; el que veiem aquí és només un reflex de la globalització. Estem davant de dues influències: preservar la nostra manera de viure o acceptar i importar models d’Occident. Però Occident ha anat massa lluny, el sistema s’enfonsarà per si mateix».

DiFUsió / BOUcHRA KHALiLi

foscos. El territori fronterer com un espai on es manifesten les relacions de poder, els dispositius de control, on s’evidencien paradoxes, contradiccions. Disfuncions que són habitades per la supervivència en circuits de repetició. Dones que acumulen capes de roba sobre els seus cossos com a corretja d’un contraban minorista. Dones de fer feina que creuen dos cops al dia la frontera i que viuen amb dos horaris dispars alhora simultanis, com estranyes viatgeres en el temps. Dones que treballen en les zones transnacionals que el nord d’Àfrica posa a disposició del mercat europeu. Trajectòries i hàbitats de l’espai intermig i el creuament, que alhora pateixen la tensió i l’imperatiu rígid de les fronteres territorials. Com diuen les autores, la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s’obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algecires i les primeres ciutats magrebines. I que es projecta més enllà en el «miracle» de l’agricultura al sud d’Espanya: l’agricultura intensiva sota plàstic al camp d’Almeria i Múrcia, miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsaharians i magrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s’esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.

FUnCIons I dIsFUnCIons de LA FIgUrA deL TesTIMonI

3

4

25 / 26

2

CA TARRAGONA 2012

fes-ciudad-interior-spanish.html4)

1

HABEAS CORPUS

APARTAT

DIFUSIÓ

«HABEAS CORPUS»

Cèlia del Diego

CA TARRAGONA 2012

MAJA BAJeVIC BLedA y rosA kAJsA dAhLBerg rAQUeL FrIerA TeresA MArgoLLes rABIh MroUÉ UrIeL orLoW

El paper del testimoni és el responsable en bona part de la informació que rebem avui sobre allò que ocorre al món. La narració d’experiències personals ha passat de ser considerada un recurs secundari en la construcció de la història a ocupar-hi un lloc privilegiat i exercir una mena de fascinació que li atorga una credibilitat i un valor que sembla que no requereixin comprovació, tot i que sovint els relats són més a prop de l’espectacle que del rigor. La democratització de l’accessibilitat a la informació, que facilita la proximitat al lloc dels fets, lluny de fer realitat l’aspiració moderna de la crònica objectiva, ha possibilitat la proliferació de versions sobre el mateix succés. Cadascuna de les persones que ha assistit a un esdeveniment és susceptible de proveir-nos d’un relat sobre la veritat d’aquest, un relat subratllat per la seva condició de testimoni presencial. És així com aquests relats particulars, subjectius i parcials apel·len al crèdit i la confiança de l’altre i comprometen valors associats a la idea de veracitat: l’evidència, l’objectivitat i la intersubjectivitat.

54 / 54

CA TARRAGONA PUBLicAció AnUAL 2012

«Habeas Corpus» és una mostra col·lectiva que posa en relació un conjunt de projectes artístics que permeten abordar de manera complexa la figura del testimoni. El terme habeas corpus, provinent del llatí ‘tingues el cos present’, s’utilitza en dret per referir-se a la institució processal que, amb la finalitat de protegir la llibertat del detingut, el posa immediatament a disposició del jutge. Enfront de l’anunciada banalització del testimoniatge, a causa de la proliferació de mitjans de comunicació i xarxes socials que converteixen qualsevol persona que presenciï un fet en un enviat al centre de la notícia i en una font fiable d’informació, aquesta mostra convoca metafòricament la figura del testimoni per sotmetre-la a judici i li ofereix la possibilitat d’advocar pel seu valor, alhora que en qüestiona la vigència com a transmissora d’una veritat objectiva.

La significació històrica i política del testimoni es consolida com una forma fiable d’accedir a la veritat que només es pot conèixer en primera persona durant els anys seixanta, en el context dels processos judicials del genocidi jueu. En aquest sentit, ha estat determinant l’experiència del sistema d’extermini nazi, que va pretendre canviar el curs de la història i, al mateix temps, esborrar tots els rastres dels mètodes utilitzats per fer possible el canvi. És en aquest marc que la narració de la vivència abandona l’espai privat per agafar rellevància social. Comença «l’adveniment del testimoni» –en paraules de la historiadora, especialista en la Shoah, Annette Wieviorka–, Annette Wieviorka, L’ère du témoin, París, Hachette, «Pluriel», 2002. que suposa un gir radical en la construcció de la memòria del genocidi i de la noció de testimoniatge.

A aquesta nova dimensió de la figura del testimoni s’hi afegeix, a partir de les dècades següents i fins als nostres dies, la seva democratització, que dibuixa un canvi de paradigma afavorit per mitjans audiovisuals com la televisió, la ràdio o el cinema i, amb la imposició de les noves tecnologies, també d’Internet i les xarxes socials. Teòriques com Elisabeth Cowie Elisabeth Cowie, «¿Puede hablar el subalterno?», Revista Colombiana de Antropología, 39 (gener-desembre), 2003. i Hito Steyerl Hito Steyerl, «¿Pueden hablar los testigos?. Acerca de la filosofía de la entrevista», Die Farbe der Wahrheit, Viena, Turia, Kant, 2008. adverteixen que l’acte de donar veu a l’altre en el marc de mitjans subjugats a la mirada voyeurística

DiFUsió / «HABeAs cORPUs»

converteix necessàriament el seu testimoniatge en un recurs estilístic. Un recurs amb el qual es busca l’empatia i l’emoció ràpida i es presenta el testimoni com una víctima a qui l’engranatge del sistema deixa desemparada i, amb el pretext d’interpretar-lo, el desproveeix fins i tot de la possibilitat de representar-se a ell mateix segons els seus propis sistemes de simbolització. Així, aquella figura que neix amb el propòsit d’il·luminar la veritat d’uns fets esdevé ara també una eina que aplana el camí de la catarsi, la credulitat i la manipulació de la informació, i passa a ocupar un espai de força i tensió envers l’experiència de l’espectador.

La mostra pren com a punt de partida la reflexió de Michel Foucault Michel Foucault, sobre el compromís de la cultura en relació a la comunicació dels relats de la veritat. Foucault considera que la cultura, més que el mitjà per fer arribar les veritats a aquells que encara no les veuen i en nom dels qui no poden dir-les, és l’eina amb la qual es revelen les polítiques de l’enunciat, els sistemes mitjançant els quals ens arriba la informació.

Els projectes artístics que conformen l’exposició recopilen dades i documents que a priori no semblaven tenir propòsits testimonials. Els artistes els resignifiquen i construeixen narracions, no tant per subratllar la veracitat de la informació que ens fan arribar, sinó sobretot per activar mecanismes amb els quals poder qüestionar les possibilitats o impossibilitats intrínseques del testimoniatge en tant que recurs històric, jurídic o periodístic de la veritat. D’aquesta manera, persegueixen provocar en l’espectador una sensació de desplaçament en relació a aquella imatge que a poc a poc s’ha anat construint sobre la noció de testimoni a base de llegir articles de premsa, escoltar programes de televisió o ràdio, seguir diversos comptes de Twitter o Facebook, visionar vídeos per Youtube o Vimeo i fotografies a Flickr o Instagram. Aquest desplaçament, d’una banda, deixa en evidència que la mateixa condició de testimoni presencial no garanteix el coneixement dels fets esdevinguts sinó que només posa en funcionament un dispositiu relacional entre realitat, subjecte, canal i receptor que pot ser un espai de compromís amb un relat veraç. De l’altra, la sobreexplotació banalitzada del testimoniatge corre el risc de neutralitzar-ne el potencial polític que se li havia reconegut, aquell que el feia susceptible de generar un relat crític sobre el present i modificar el curs de la història.

Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones, Madrid, Alianza, 1981.

CA TARRAGONA 2012

1.432.327 m2, 2012, versa sobre la negació de l’accessibilitat com una altra manera de negar la possibilitat d’accedir a la veritat. En aquest treball videogràfic el rostre de Raquel Friera (Barcelona, 1974) suplanta el dels protagonistes de la narració, diversos immigrants il·legals que van ser retinguts en quatre centres d’internament europeus a Espanya, i amb qui ella ha tingut ocasió d’entrevistar-se.

Interferint entre els detinguts i l’espectador, reprodueix les paraules amb què els immigrants li han descrit l’atrocitat d’espais als quals a ella, com a ciutadana europea, li ha estat negada l’entrada. Tot i el rigor amb què recita cadascun dels testimoniatges memoritzats, la veritat testificada roman impresentable i inaccessible, no només a l’oient, sinó també a la missatgera, que esdevé el testimoni del testimoni. Amb aquest exercici, planteja una reflexió sobre la inaccessibilitat: la d’ella al recinte dels CIE, evidenciant el blindatge de l’aparell de l’Estat, i la de l’espectador al testimoniatge directe dels immigrants. Reflexiona, en definitiva, sobre la impossibilitat de l’experiència de l’alteritat mitjançant el format documental.

29 / 30

«Els sirians estan filmant la seva pròpia mort» anuncia el vídeo The Pixelated Revolution, 2012, de Rabih Mroué (Beirut, 1967). El projecte analitza un parell de gravacions extretes de Youtube en les quals es pot veure com un franctirador i un tanc disparen contra la càmera. L’inquietant final dels vídeos ens fa témer per la vida de qui grava. És així com les víctimes de l’encara vigent guerra civil a Síria, en sentir-se amenaçades de mort, contraataquen enregistrant amb els telèfons mòbils com l’assassí dispara el possible tret letal. Blow Ups 1-7, 2012, que significa alhora ‘ampliar’ i ‘explotar’, és un joc de paraules que posa títol a una sèrie de fotogrames homòlegs, extrets també de la xarxa, i ampliats fins a extrems que la seva resolució no pot suportar. Homicides espectrals disparant contra víctimes que, tot i que no disposen de més arma que un mòbil, no fugen. El fet d’assistir a la pròpia mort a través d’una pantalla converteix l’esdeveniment en ficció i el presumpte executat en espectador del moment. Trets creuats, entre una arma i un telèfon, amb els quals Mroué formula preguntes al voltant de la construcció de les narratives de la història i la pràctica d’enregistrar, difondre i arxivar. I és que, com que aquestes imatges poden ser compartides i difoses amb immediatesa, sovint de manera viral, se’ls reconeix el doble paper de mobilitzar les masses

durant els esdeveniments revolucionaris i d’informar del conflicte arreu.

Maja Bajevic (Sarajevo, 1967) assaja titulars que sintetitzen algunes de les contradiccions pròpies de l’ortodòxia religiosa vinculades a atribucions sexistes i polítiques. Bajevic s’adreça directament a la càmera per confessar en primera persona declaracions fictícies paradoxals del tipus «La meva dona porta xador. Jo l’obligo a portar-lo. Després em relaciono amb prostitutes», amb la voluntat de proposar una reflexió sobre la doble moral que amaga el fonamentalisme religiós. A Double Bubble, 2001, el testimoniatge no rau en la veritat exposada, ni en el grau d’objectivitat amb què aquesta s’hi formula, sinó en el compromís que adquireix el subjecte que testifica. L’artista, des de la seva condició de dona, no repta les sentències, només les afirma. Retrata la submissió a l’ortodòxia, malgrat la seva hipocresia.

Així, parafraseja la filòloga feminista Gayatri Chakravorty Spivak Gayatri Chakravorty Spivak, «Can the subaltern speak?», Wedge, 7-8 (hivern-primavera), 1985. quan afirma que aquest tipus de comportament de les dones subjugades a situacions patriarcals no és una prova de la seva voluntat submisa, sinó únicament de la seva impossibilitat d’enunciació.

Holy Precursor, 2011, d’Uriel Orlow (Zurich, 1973) és una reflexió sobre la possibilitat o la impossibilitat de negar l’empremta de la història. Protagonitzen el vídeo les imatges de Bingöl, un poble kurd de l’Anatòlia Oriental edificat sobre un antic monestir de Surb Karapet que va ser parcialment destruït durant el genocidi armeni el 1915. Més endavant, els militars turcs van enderrocar el monestir com a part d’una pràctica en curs que esborrava tots els signes d’herència cultural armènia a Turquia. Pedra a pedra, el nou poble fou reconstruït amb les restes de l’antic edifici. La proposta d’Orlow no es limita a documentar la història de Bingöl, sinó que pretén deixar constància de l’intent d’eliminació de les restes arqueològiques que podien ser testimonis de la destrucció. Assenyala els punts cecs de la representació, fent ús del paral·lelisme entre el palimpsest visible als murs de les cases i la narració muda de la teoria de Lucreci (s. I aC) sobre el continu moviment i mutació dels àtoms. Amb la voluntat d’emular el comportament atòmic, el rastre de l’antic monestir sobre les parets del poble posa de manifest que no hi ha origen, perquè tot origen conté la petjada d’un altre element que l’ha precedit.

Bleda y Rosa (Castelló, 1969 i Albacete, 1970) exploren els conceptes d’empremta i trauma sobre el territori com a testimonis solemnes de la història en els paisatges actuals. La sèrie Memoriales, 2010, presenta una cartografia visual de la ciutat de Jerusalem que posa de relleu els indrets on la memòria o l’oblit s’inscriuen sobre el teixit urbà. L’enquadrament subjectiu de les imatges, a més

DiFUsió / «HABeAs cORPUs»

a més d’evidenciar la presència dels mateixos fotògrafs en els llocs retratats, permet apreciar les marques del pas del temps sobre la pell dels murs i alhora reflecteix el trobament d’aquests murs amb el sòl i els nega qualsevol pedestal.

Així, Bleda y Rosa proposen una reflexió sobre les estratègies amb què la nostra cultura interactua amb els vestigis del passat per provar de fer memòria i qüestionen l’eficàcia dels seus afanys d’interpretació i monumentalització. El filòsof Jacques Derrida Jacques Derrida, «Poétique et politique du témoignage», L’Herne Derrida, París, L’Herne, 2004. relaciona la idea d’esdevenir petjada d’una altra petjada amb la lògica del supervivent, amb aquella presència que comprèn la desaparició en el seu propi nom.

En aquest sentit, Memoriales planteja el dubte de si el monument commemoratiu és capaç de transmetre allò que representa o bé si amb la seva pròpia presència basteix el simulacre i eclipsa el que pretenia rememorar.

Kajsa Dahlberg (Göteborg, 1973) a We notice no disturbances, all are happy and friendly (Postcards from Jerusalem 22/4 1911–24/1 1999), 2012, recol·lecta i collecciona targetes postals que els seus compatriotes suecs, de visita a la ciutat de Jerusalem, han enviat, durant un període de gairebé cent anys, a familiars i amics. Alguns textos fan esment a la bellesa del paisatge des d’un punt de vista turístic i obvien qualsevol referència a la tensa situació política entre Suècia i Israel. D’altres són un reflex de les relacions diplomàtiques conflictives entre ambdós estats. Les postals, tractades com a documents històrics, han estat curosament subratllades i endreçades segons el contingut dels missatges. Si cadascuna de les postals tenia la voluntat de deixar constància de l’estada a la ciutat de qui l’envia, la col·lecció assoleix ara la dimensió d’arxiu, d’eina de construcció de la memòria col·lectiva des de la perspectiva de l’experiència turística.

DIFUSIÓ

«HABEAS CORPUS»

LA QÜesTIÓ deL TesTIMonI Xavier Antich

La qüestió del testimoni és un dels temes centrals del nostre temps. D’una manera o altra, travessa àmbits tan diversos com la filosofia i les pràctiques artístiques, la fotografia o el cinema documental, el periodisme o la teoria postcolonial, la literatura narrativa o poètica i, evidentment, la vida quotidiana en la societat de la informació i les xarxes socials. I pertot, dues tendències s’entrellacen: l’ostentació del jo a través de la mostra i el relat, narrat o visual, de la pròpia experiència autobiogràfica i del propi cos, d’una banda, i, d’una altra, la voluntat de documentar a través de paraules i d’imatges de l’experiència dels altres i dels esdeveniments viscuts o coneguts en primera persona. Són, aparentment, dues tendències oposades, però, tanmateix, palesen una nova subjectivitat que, de vegades impúdicament, altres de manera crítica, es posa en el centre del testimoniatge d’un mateix o dels altres, dels esdeveniments propis, compartits o d’altri. I, al cor de tot, com una pulsió contradictòria i multiforme, sovint prismàtica, la qüestió del testimoni.

31 / 32

CA TARRAGONA 2012

Teresa Margolles (Culiacán, 1963), testimoni dels successos violents que van ocórrer al bar Chess de Ciudad Juárez la nit del 17 de maig de 2010, mitjança entre aquests fets i l’espectador i ofereix la seva experiència de primera mà. ¿Por qué van corriendo esas putas?, 2012, el títol de la peça, és possiblement la pregunta que li ressonava al cap mentre enregistrava aquest vídeo en pla seqüència.

Imatges sense veu en off, sense subtítols, que únicament reprodueixen l’escassa informació que ella va rebre, com a testimoni ocular, a l’escenari dels fets.

Malgrat la seva proximitat amb els esdeveniments que tenien lloc a l’interior del bar, el vídeo per si sol no transmet cap mena d’informació transcendent fins que Margolles no l’associa a la crònica periodística que relata què va passar aquella nit en aquell lloc. El projecte és un exemple més de les reflexions de l’artista al voltant de les situacions de violència clandestina que es viuen a Mèxic i introdueix el recel sobre l’experiència directa com a eina fidedigna per accedir a la veritat.

Giorgio Agamben, que va reactivar la problemàtica al voltant del testimoni en l’àmbit filosòfic a finals dels anys noranta, ja va recordar una distinció cabdal: «En llatí hi ha dues paraules per referir-se al testimoni. La primera, testis, de la qual deriva el nostre terme testimoni, significa etimològicament ‘aquell que se situa com a tercer (terstis) en un procés o un litigi entre contendents’. La segona, superstes, fa referència a qui ha viscut una determinada realitat, ha passat fins al final per un esdeveniment i està, doncs, en condicions d’oferir-ne un testimoni» (Ciò che resta di Auschwitz. L’Archivio e il testimone, 1999). Aquesta vivència pròpia, en primera persona, és la que autoritza, segons sosté Agamben, la paraula i la imatge del testimoni, el seu testimoniatge: «El testimoni testimonia d’ordinari en favor de la veritat i de la justícia, que són les que presten a les seves paraules consistència i plenitud».

La qüestió, però, no és tan nova, perquè, en realitat, emergeix al cor del segle XX, a partir de 1945: en primera instància, arran de l’experiència concentracionària nazi i de l’extermini planificat sistemàticament i realitzat amb voluntat burocràtica i administrativa. Així, Jorge Semprún, deportat a un Lager, escriurà anys després, refent una experiència d’aleshores: «Hi haurà sobrevivents, evidentment. Jo, per exemple. [...] Però, es pot explicar? Es podrà explicar alguna vegada? El dubte m’assalta des del primer moment. És el 12 d’abril de 1945, l’endemà de l’alliberament de Buchenwald. [...] Pot dir-se tot d’aquesta

narratiu o artístic, afecta la naturalesa mateixa del discurs, escrit o visual, que pretén acollir l’experiència de l’altre privat de paraula i d’imatge: un testimoni que, en aquest cas, exerceix de mediador d’una experiència altra i d’un subjecte altre, però que no esdevé, ni en el text ni en la pràctica artística o visual, objecte de narració o de visualitat, sinó subjecte al qual es vol preservar de la violència de la representació. En aquest context, John Beverly, que ha esdevingut un teòric de referència al voltant de la figura del testimoni (La voz del otro: testimonio, subalternidad y verdad narrativa, 1993), es preguntava legítimament: «Com podem pretendre, doncs, conèixer o representar el subaltern des de la perspectiva del saber acadèmic o de la pràctica artística, quan aquest coneixement i aquesta representació es troben involucrats en la producció social del subaltern, en la seva constitució com a altre? Es poden concretar uns coneixements i unes representacions diferents a partir de les formes de la solidaritat, la resistència i la comunitat subalternes?». Segons Gayatri Spivak, que va titular justament el seu estudi més cèlebre i polèmic Can the subaltern speak? (1985), el subaltern és precisament allò que soscava les bases de la representació, de qualsevol representació possible, impugnant la seva determinació per part del testimoni i sabotejant que aquest pugui ser, en darrera instància, el subjecte del discurs.

D’aquí, que, a partir dels debats de les tres darreres dècades al voltant d’aquestes qüestions, es plantegi, contínuament, en les pràctiques documentals centrades en la figura del testimoni, el desplaçament continu, intermitent i interromput per força, en la direccionalitat d’unes pràctiques per força col·laboratives entre qui testimonia i aquell que és convocat pel testimoni i que ja no pot ser, perquè impugna aquesta seva limitació, aquell en nom de qui es parla o pel qual es parla.

Més enllà d’Agamben, serà François Rastier qui aporti una lúcida distinció formal, clau des del mateix moment que va ser formulada, per a l’anàlisi de la literatura testimonial concentracionària, entre la figura del sobrevivent i la del testimoni, encara que, sovint, totes dues coincideixin en la mateixa persona: «no és el sobrevivent qui testimonia; és un mort el que testimonia a través de les paraules del sobrevivent. [...] Amb tot, convé no oblidar, en el cas de Levi però potser també en tota la literatura de l’extermini, que els escrits testimonials, encara que semblin destinats als vius, romanen invisiblement vinculats amb els morts i, per tant, contenen passatges que només els difunts podrien comprendre» (Ulysse à Auschwitz. Primo Levi, le survivant, 2004). La qüestió del testimoni, doncs, arriba a un límit radical en la literatura concentracionària dels Vernichtungslager, els camps d’extermini, com tan bé ha assenyalat Rastier intentant precisar aquesta presa de paraula per comptes d’un tercer: «No hi ha dubtes, doncs, que el sobrevivent testimonia en favor dels morts i contra els vius, per les víctimes i contra els botxins». Per això, la seva paraula no parla en nom propi: no és la pròpia experiència la que esdevé motor i destinació del testimoniatge.

CA TARRAGONA 2012

A ningú no se li pot escapar que l’actualitat —i la urgència!— de la qüestió del testimoni en els nostres dies, tot i que preserva com una remor aquests antecedents evocats, té a veure, a més, amb el que Paul Ricoeur, molt justament, va anomenar el frenesí documental (La Mémoire, l’histoire, l’oubli, 2000) de la nostra època, gairebé un gir que afecta les representacions del passat i del present, i que contamina, per força, totes les problemàtiques. També, és clar, la del testimoni, una figura que hi està, amb la noció de document, estretament lligada, encara que sigui de manera paradoxal. També, com es pot imaginar, la qüestió de l’arxiu, la de les pràctiques artístiques i la del museu, així com la seva capacitat per donar la veu i per escoltar i acollir qui no en té. «Les històries requereixen una comunitat que les transmeti, caps en els quals reproduir-se, un terreny de cultiu que les permeti evolucionar. [...] Ja no podem pensar la història com una successió de grans personatges, ni tan sols com l’individu nòmada del moment multicultural, sinó com una multitud de secundaris, la multitud anònima i bullent d’esdeveniments, destins, moviments i vicissituds. L’autor és un vehicle a través del qual la biblioteca d’una comunitat busca replicar-se a si mateixa» (Manuel Borja-Villel, El museo interpelado, 2009).

Un segon moment, en el nostre temps, marca una inflexió essencial en la reflexió al voltant de la qüestió del testimoni: la teoria postcolonial i els estudis subalterns. En aquest cas, la figura del testimoni, de nou central, en l’àmbit

33 / 34

D’altres, poc abans, havien plantejat un dubte raonable sobre la legitimitat de la condició del testimoni i, de pas, sobre la naturalesa del relat de qui escriu sobre una experiència viscuda i aquell altre que ho fa de manera indirecta, a través del coneixement de l’experiència d’uns altres. Com Claudio Magris: «Cap escriptor, ni el més gran, pot competir des de la seva taula amb el testimoni, amb la transcripció fidel i material dels fets esdevinguts en els barracots i les cambres de gas. Només qui ha estat a Mauthausen o a Auschwitz pot intentar explicar aquell horror radical» (Danubio, 1986). I, tot i així, d’altres, com Elie Wiesel, també sobrevivent, tot i reprendre aquesta distinció essencial, porta les limitacions del testimoni a un altre lloc, més a prop de Semprún: «Els que no han viscut aquesta experiència mai no sabran el que va ser; els que l’han viscut no la contaran mai; no vertaderament, no fins al fons. El passat pertany als morts» (For some measure of humility, 1975). I aquesta intuïció, lúcidament insinuada per Wiesel, serà la dramàtica paradoxa que turmentarà Primo Levi, que havia estat deportat a la planta de Buna-Monowitz-Auschwitz, els darrers anys de la seva vida: «Al cap dels anys, es pot afirmar avui que la història dels Lager ha estat escrita, gairebé exclusivament, pels qui, com jo mateix, no han arribat fins al fons. Qui ho ha fet no ha tornat, o la seva capacitat d’observació va quedar paralitzada pel sofriment i la incomprensió. [...] Ho repeteixo, no som nosaltres, els supervivents, els autèntics testimonis. Aquesta és una idea incòmoda, de la qual he pres consciència a poc a poc, llegint les memòries dels altres, i rellegint les meves després dels anys. Nosaltres els sobreviscuts som una minoria anòmala a més d’exigua: som els que, per prevaricació, habilitat o sort, no van tocar fons. El qui ho va fer, el qui va veure la Gorgona, no va tornar per explicar-ho, o va tornar mut» (I sommersi e i salvati, 1986). D’aquí, que Agamben, comentant aquestes inquietants pàgines de Levi, hagi escrit que «el testimoni val en l’essencial per allò que hi manca».

DiFUsió / «HABeAs cORPUs»

experiència. [...] Però pot escoltar-se tot, imaginar-se tot? Podrà fer-se alguna vegada?» (L’écriture ou la vie, 1995). El dubte, en Semprún com en tants altres sobrevivents dels Lager, no afectava tant la possibilitat del testimoniatge com la seva naturalesa, la seva densitat, els seus límits.

Això són els treballs presentats a «Habeas Corpus»: dispositius a través dels quals diferents artistes han provat de donar rèplica. Perquè l’interès dels treballs de Maja Bajevic, Bleda y Rosa, Kajsa Dahlberg, Raquel Friera, Teresa Margolles, Rabih Mrouè i Uriel Orlow no rau només en allò que diuen i en com ho diuen, ni tampoc, només, en allò del qual els seus treballs són testimoni, sinó, sobretot, de com han introduït, en aquesta qüestió del testimoni, que és la qüestió del nostre temps, modulacions, ara ja imprescindibles, sobre la seva necessitat i les seves paradoxes, les seves limitacions i, encara, el seu immens poder.

«HABEAS CORPUS»

enregIsTrAr LA (pròpIA) MorT: TeCnoLogIA, IMATge I TesTIMonI

DiFUsió / «HABeAs cORPUs»

DIFUSIÓ

Josetxo Cerdán

El 29 de juny de 1973 es va produir a Xile un intent de cop d’estat (avantsala del que lideraria el fatídic 11 de setembre d’aquest mateix any Augusto Pinochet) que es va conèixer com el Tanquetazo. Leonardo Henrichsen, operador de càmera argentí que es trobava a Xile treballant per a una televisió europea, va registrar en aquest context unes imatges que després el cineasta xilè Patricio Guzmán va incorporar a la seva monumental obra La batalla de Xile (1972-1979).

En aquestes imatges s’observa com un militar l’apunta amb una pistola, dispara i, segons més tard, la imatge trontolla fins que topa amb el que sembla que és el terra i es fon a negre. El fragment del film de Guzmán es pot veure a Youtube: youtube.com/ watch?v=XrhQWzFUFS0.1 Sense voler entrar aquí en moltes consideracions referents a això, el breu fragment (poc més de dos minuts) mostra el treball de muntatge realitzat pel director xilè sobre el material original. En un primer moment es veu un pla prolon-

CA TARRAGONA 2012

En el marc de l’exposició «Habeas Corpus» es va projectar la conferència enregistrada de Rabih Mroué The Pixelated Revolution. Aquesta va comptar amb la presentació de Josetxo Cerdán, professor del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV, i Gaspar Maza, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV. El text que es presenta aquí recull la reflexió de Josetxo Cerdán al voltant del document de l’artista.

gat en què Henrichsen continua filmant després que un primer militar li hagi disparat amb una pistola, i veiem com un segon soldat torna a mostrar les imatges per, en aquesta segona ocasió, congelar alguns fotogrames –com el moment en què el primer militar apunta amb la pistola cap a la càmera– i muntar la caiguda de Henrichsen just després d’aquest primer tir.

Henrichsen va

35 / 36

l’apunta i li dispara, aquesta vegada amb un fusell. Només llavors percebem que la càmera va cap al terra. Però Patricio Guzmán

filmar, així, la seva pròpia mort. No sé, i tampoc no crec que sigui important, si aquesta és la primera ocasió en què un reporter gràfic (en aquest cas, cinematogràfic) va enregistrar amb la càmera la seva pròpia mort, però aquesta imatge de Henrichsen ha donat la volta al món i s’ha convertit en el símbol principal del que The Pixelated Revolution, de Rabih Mroué, al llarg dels seus 20 minuts de durada, vol analitzar.

Les imatges de Henrichsen, i les dels anònims testimoniatges que ha recopilat Mroué a Internet, i que han estat enregistrades amb mòbils o petites càmeres digitals, responen a un mateix impuls: el de donar testimoniatge d’alguna cosa que està succeint i que consideren rellevant, fins al punt d’arriscar (i perdre) la seva vida. Si, com s’ha dit en infinites ocasions, el segle XX va ser el segle de la imatge (des del fotoreporterisme de la dècada dels vint fins a la televisió global de final de segle), el nou segle ha estat el de la democratització d’aquesta imatge. Si al segle passat eren els càmeres professionals els únics que podien exercir aquest paper (a causa de l’alt cost i de la complexitat de la tecnologia), avui dia gairebé qualsevol persona es pot convertir en testimoniatge gràfic, perquè encara que segueixen existint àmplies capes de la població sense accés a la tecnologia (desconnectats, diria Néstor García Canclini), no hi ha dubte que aquesta està molt més estesa des que la digitalització ha irromput en el paisatge mediàtic. Passem així de la professionalització al caràcter amateur d’aquestes imatges, que no deixa de tenir implicacions ètiques. Així doncs, mentre que la defensa del treball dels fotògrafs professionals que han mort en conflictes bèl·lics sempre s’ha establert en termes de deontologia professional, la dels testimoniatges anònims implica una pulsió més que professional, cívica i ciutadana. L’impuls que mou els uns i els altres, i que possiblement no sigui molt diferent en ambdós casos, s’acaba revestint, en la seva circulació social, de forma diferent. Però al final, l’ètica està al darrere de tots dos casos: professional o ciutadana, tant és.

Pràcticament totes les qüestions que ja van plantejar en el seu moment les imatges de la mort de Leonardo Henrichsen són les mateixes que plantegen els enregistraments que ha recopilat Rabih Mroué. Però entre totes aquestes n’hi una que crida l’atenció, i és aquesta fixació (tant per part de Guzmán com de Mroué) de trobar una resposta en les imatges a preguntes que no tenen resposta. Per això, malgrat que tant un com l’altre forcen i manipulen les imatges a la recerca d’aquestes respostes, tots dos fracassen en l’intent. Les imatges, tossudes, els deixen sense resposta (encara que això és més obvi en el cas del segon, ja que el director xilè actua amb més precaució en aquest sentit). En el cas de Mroué, que és el que ens interessa aquí, això és molt clar quan realitza l’anàlisi, frame a frame, del primer dels vídeos que ha seleccionat (que ell mateix ha titulat Double Shooting): imprimeix tots els frames amb la idea, ens diu, d’esbrinar la identitat de l’assassí. Però quan realitza l’ampliació de la imatge del seu rostre l’única cosa que veiem és una taca informe de color. Ja en el seu moment Michelangelo Antonioni va fer una reflexió sobre la naturalesa de la imatge fotogràfica en termes similars a Blow Up (1966), una de les seves pel·lícules més

La imatge no té la definició suficient per poder identificar els trets de la cara d’una persona. Això encara li crea un major conflicte a Mroué, ja que no entén per què si la tecnologia no serveix perquè els assassins paguin per les seves accions, els ciutadans continuen arriscant les seves vides per enregistrar aquestes imatges. La pregunta de l’artista, una vegada frustrat el seu intent inicial de donar un ús social a les imatges enregistrades a través de la denúncia, es dirigeix cap a la pulsió d’aquells que, malgrat aquesta aparent inutilitat de les

conegudes.

Aquesta podria ser una explicació, però és massa senzilla: és evident que aquests operadors actuen –a pesar del nerviosisme que queda palès en la naturalesa agitada de les imatges– moguts per una pulsió que supera el temor i que no ho fan solament enganyats per la pròpia naturalesa de la tecnologia digital que utilitzen.

Aquest impuls no és altre que el de ser testimoni del que està passant. D’aquesta manera el gest no s’acaba amb l’enregistrament, sinó que s’estén a la seva propagació a Internet. Tan important és una cosa com l’altra perquè aquestes imatges agafin el sentit que tenien per a aquells que les van realitzar i que, com també ens diu Mroué, ara podrien estar morts... Però encara que això fos així, l’important és que aquestes imatges han trobat la seva via fins a la xarxa global: altres mans les hauran introduït allí en el cas que els seus realitzadors amateurs hagin perdut la vida, convertint, d’aquesta manera, el món sencer en testimoni de les atrocitats que el règim siri du a terme, cada dia, contra el seu poble.

DiFUsió / «HABeAs cORPUs»

imatges, segueixen arriscant les seves vides per fer-lo. La conclusió a què arriba és que, possiblement, la petita pantalla dels mòbils o de les càmeres digitals alteren la seva percepció i, d’aquesta manera, els fa perdre la noció del perill a què estan sotmesos. Veuen i viuen les imatges que estan enregistrant com si es tractés d’una ficció.

DIFUSIÓ

rAW // reC MArCeL pey + MAgneTrÓn I TeLeFUnken Cloenda del REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona

37 / 38

1

CA TARRAGONA 2012

A finals de novembre es conclou l’edició d’enguany del Festival REC amb un espectacle que ben bé hauria pogut sorgir de la Factory d’en Warhol, coproduït per Play Acció Cultural i el CA Tarragona. D’una banda, tamisades d’un vermell sang, les projeccions de les muses del Marcel Pey dels setanta conviuen amb una videoinstal·lació que concentra els seus recents i inquietants tràvelings per diverses ciutats com Roma, Viena o la mateixa Tarragona. De l’altra, Don Simón y Telefunken i Teatre Magnètic, fusionats per a l’ocasió com a Magnetrón i Telefunken, interpreten l’imaginari musical de l’artista. Versions d’Iggy Pop & The Stooges, els Bauhaus i David Bowie donen pas a l’apoteòsic «Venus in Furs» de la Velvet Underground fins que l’ombra d’un enigmàtic personatge irromp a la pantalla per aniquilar els músics a trets. D’un a un van caient mentre els supervivents, obstinats, no cessen de tocar davant l’estupefacció d’un públic entusiasta que omple l’espai del Tinglado 2.

Vídeo realitzat pel Festival REC vimeo.com/m/54796650

LABMEDIACIÓ

L ABMeDiAció / PResenTAció

El LABmediació desenvolupa una recerca pràctica i teòrica al voltant dels formats i les metodologies de treball que permeten aprofundir en els potencials i les contradiccions de les pràctiques de mediació entre l’esfera artística i la social. Es desplega articulant una relació transversal amb els altres programes.

LABMEDIACIÓ

BOUCHRA KHALILI

en reLACIÓ Taller de cocreació

En aquest apartat es presenta una selecció d’accions impulsades des del LABmediació com ara un taller de cocreació al voltant de l’exposició de Bouchra Khalili; un projecte educatiu, unes visites guiades fetes per professionals de la comunicació i un exercici obert d’interpretació dels treballs que conformen l’exposició «Habeas Corpus»; l’estat de la qüestió dels processos de treball dels grups de L’Antena, La Connectadora i la Xarxa de Gestors, i un projecte de recerca bibliogràfica per a un espai de consulta en xarxa.

En els textos de cada projecte se subratllen els aspectes que aporten innovació i alhora creen complicitats i coneixement amb i per al context. És, en definitiva, un exercici per compartir la recerca i la metodologia amb la qual es despleguen els objectius del LABmediació i del CA Tarragona com a Centre d’Art amb l’especificitat de mediació.

En relació és una taller impulsat pel LABmediació i la Fundació Casal l’Amic que ha tingut lloc entre el maig i l’octubre. És una aposta de les dues entitats per innovar i aprofundir en les col·laboracions entre camps professionals allunyats, per facilitar un aprenentatge recíproc que ajudi a innovar en les metodologies de treball i en els formats d’implicació i participació, sobretot dels projectes culturals i artístics vinculats a contextos locals.

El taller planteja un espai de treball adreçat a professionals de l’educació, la cultura i els serveis socials, entre altres, que vulguin desenvolupar processos de cocreació. I ho fa posant en relació l’obra de l’artista Bouchra Khalili, present a la primera exposició del Centre d’Art, «Wet Feet», amb l’entorn de treball de cada un dels participants. L’objectiu és que les persones que participen en el taller construeixin noves interpretacions sobre el treball de l’artista, a partir d’un procés que impliqui la posada en pràctica de metodologies i estratègies de reflexió i creació.

41 / 42

CA TARRAGONA 2012

El taller, en el qual participen un grup de deu persones vinculades a diferents entitats d’acció social de Tarragona, es desenvolupa en set sessions realitzades entre el 26 de maig i el 27 d’octubre, dia de la presentació del procés i dels resultats finals al LABmediació, conjuntament amb la inauguració de l’exposició «Habeas Corpus» al Tinglado 2.

Les sessions plantegen dinàmiques per facilitar la reflexió compartida i el diàleg entre els diferents punts de vista dels participants. Els debats al voltant del treball de l’artista i els processos migratoris posen l’accent en quines són les emocions dels individus sotmesos a situacions de canvis sobtats i profunds.

Els somnis, les expectatives, els imaginaris, les experiències, les pors, donen peu a triar una temàtica comuna: els processos de canvi. El concepte serveix com a eix per abordar, amb una altra mirada, la quotidianitat i l’entorn professional de cada participant.

Així, a partir de la construcció d’una lectura comuna sobre l’exposició, es planteja portar aquesta idea a l’entorn de treball de cadascú i veure si es pot

L ABMeDiAció / BOUcHRA KHALiLi

generar una proposta artística. En el marc del taller, es debaten les idees que es van generant i es converteixen en l’eix per reflexionar sobre què és un procés artístic i quin sentit pot tenir en el seu context propi. En el mateix marc, també es treballa col·lectivament la memòria del procés, els textos de presentació de cada entitat, el seu projecte per mostrar a l’espai expositiu, així com l’avaluació de tota l’experiència, que pren forma de conversa enregistrada en vídeo. El projecte exemplifica els diferents aspectes que el LABmediació desenvolupa en relació amb el treball de la mediació i que permeten al CA Tarragona explorar formes sostenibles de relacionar-se amb el territori i els seus contextos socials.

A continuació, se subratllen alguns elements que s’activen des del projecte.

LABMEDIACIÓ

«HABEAS CORPUS»

AproxIMACIons A l’exposició «Habeas Corpus» Els periodistes que porten a terme les quatre visites són Xavier Abelló (periodista i director de TAC12), Xavier Graset (periodista i director de L’oracle de Catalunya Ràdio), Carles Marquès (periodista i director de CaixaForum Tarragona) i Toni Orensanz (escriptor i periodista freelance, col·laborador de La Vanguardia).

En primer lloc, el mateix plantejament del taller fa de l’exposició des de la qual parteix no tan sols una experiència de consum cultural, sinó sobretot el motor d’un procés de treball que porta els participants més enllà de l’obra de l’artista, tot gràcies a una apropiació singular que els posa en relació amb l’entitat en la qual treballen. Projectes com aquest ressituen la producció cultural i desborden la seva condició mateixa d’artefacte artístic per potenciar relectures des d’àmbits aliens al camp de l’art.

En segon lloc, En relació reivindica la possibilitat d’articular un espai de treball transversal, construït a partir del contacte entre dos àmbits d’acció allunyats, com són l’artístic i el dels serveis socials. Un fet que ha estat possible perquè existeix una col·laboració amb una entitat social, la Fundació Casal l’Amic, amb la qual treballem la proposta de continguts i el procés de mediació per convidar els participants. Així, es plantegen objectius compartits que responen als interessos de tots els implicats: els del Centre d’Art, que cerca construir una xarxa de confiança amb entitats i persones que li permetin obrir la seva tasca a la societat en general, i els de les entitats, que volen crear espais de reflexió sobre la seva pràctica i experimentar amb noves metodologies.

Visites guiades a l’exposició, a càrrec de periodistes i comunicadors del Camp de Tarragona, amb la voluntat de donar diferents interpretacions a la mostra i als seus continguts, sobretot proposant noves reflexions sobre la funció i el paper del testimoni en els mitjans de comunicació.

El protagonisme d’aquestes visites recau en els mediadors, que proposen els seus codis i les seves experiències personals i professionals, diferents de les habituals en el món artístic, per facilitar al públic altres vies d’aproximació a l’exposició.

Amb la proposta Aproximacions, des del codi periodístic, s’aprofiten les coordenades conceptuals que obren l’exposició per sol·licitar a quatre professionals de la comunicació que s’encarreguin de mediar entre el llenguatge artístic i el públic.

En relació és, també, un exemple de com el LABmediació investiga al voltant de les fórmules per impulsar la participació del públic i la ciutadania en un centre d’art, potenciant la implicació de les persones en processos de treball creatius. És a dir, que pretén ampliar els rols tradicionalment establerts i construir dins del propi espai un fòrum on progressivament tenen cabuda, al costat de les manifestacions dels artistes professionals, altres veus que construeixen la seva mirada a partir de processos i metodologies de treball artístiques.

Bloc de procés del projecte enrelacio.wordpress.com

CA TARRAGONA 2012 43 / 44

En definitiva, un projecte d’aquestes característiques enforteix la qualitat porosa del CA Tarragona, mitjançant l’articulació d’un espai d’aprenentatge compartit que té l’objectiu d’activar un model de treball de ressonància dels projectes artístics exposats al Centre d’Art, però també del sentit mateix de la pràctica artística entesa com un apropament a la realitat i un hàbit crític i creatiu que està a l’abast de qualsevol persona o entitat.

Així, cadascuna de les Aproximacions es converteix en una acció senzilla que creix en múltiples direccions. D’una banda, es redibuixa el concepte de visita guiada, convertint cada visita en una acció singular i diferenciada, ja que els diversos convidats fan aportacions i interpretacions vàries en funció del seu bagatge periodístic i cultural. I, d’altra banda, se subratlla la relació entre l’eix temàtic de l’exposició i el món del periodisme. Els convidats, des de la seva condició de comunicadors habituats a cercar declaracions i testimoniatges que certifiquin els fets de què han d’informar, plantegen noves reflexions al voltant de la veracitat de la figura del testimoni i del rol del periodisme en la societat actual.

Una acció d’aquest tipus obre, també, nous camps d’impacte en altres territoris, els que pertanyen als àmbits dels convidats i a l’estela dels seus seguidors.

Vídeo realitzat per TAC 12 vimeo.com/m/56237474

«HABEAS CORPUS»

LeCTUres AMpLIFICAdes

L ABMeDiAció / «HABeAs cORPUs»

LABMEDIACIÓ

Exercici obert d’interpretació de les obres que conformen l’exposició. Gràcies a l’acompanyament mediador de Patrícia Carles i Jordi Martí Font, cada un dels treballs és compartit amb un grup diferent de persones. A través de dinàmiques de debat i escriptura col·lectiva, els grups proposen nous textos que reflecteixen la seva interpretació de la mostra. Aquests textos es mostren en el mateix espai expositiu, al costat de les peces a les quals fan referència, i es presenten a continuació.

Lectures amplificades és un projecte que respon a la necessitat d’investigar sobre possibles formats d’intermediació entre el treball artístic i els públics.

El punt de partida, en aquest cas, és la voluntat de generar «traduccions» o textos facilitadors que no reprodueixin la mirada i els codis de l’àmbit de l’art, com ho pot fer, per exemple, la visita guiada o el full de sala. Es tracta d’introduir una veu externa a l’exposició mateixa (obres, artistes, comissari, etc.), més propera al públic i capaç de suggerir als visitants que tota persona pot apropiar-se de la creació contemporània.

A PARTIR DE: MAJA BAJEVIC. Double bubble, 2001 Una noia en una habitació, sola.

Com si estigués en un escenari buit.

Parla en espais tancats, des de dins de casa. És l’espai domèstic, privat. És l’espai que hi ha reservat per a ella i per a moltes altres dones de la seva cultura o religió. Hi ha un moment que està a l’exterior, però no se li veu la cara. Parla des de l’ombra. A voltes des de la foscor. Però també parla mirant la càmera. Freda però tranquil·la. Directa.

Una mena d’oratòria sobre les contradiccions i les malinterpretacions que es donen dins una societat religiosa ortodoxa, i com afecta això a la vida de les dones.

Una denúncia en forma de pregària.

O en forma de titulars curts.

Amb pauses i repeticions, i frases inconnexes.

Contradiccions, obligacions, prohibicions, cultura, religió, sexe.

(Jo crec que això ho pensa en veu alta) (És com si fos l’eco d’un testimoni) (Es el testimoni d’un home) (És el testimoni d’una altra persona) (Per què ho està dient?) (A qui representa?) (Qui parla?) (Quina funció té?) (De qui parla?) (De part de qui parla?)

(Parla d’ella mateixa?) (Ella ha viscut tot el que està dient?) (Des d’on parla?) (A qui representa amb els seus missatges?)

Grup de Graduat en Educació Secundària Obligatòria (GESO) del Centre de Formació d’Adults Tarragona.

Professors: Ivan Favà Vives i Gerard Elies.

Relatora: Patrícia Carles.

45 / 46

CA TARRAGONA 2012

Lectures amplificades és, també, un exemple de relació activa entre col·lectius de diversos àmbits i el CA Tarragona, que afavoreix i reconeix la implicació creativa en el marc dels processos col·laboradors. Amb aquest tipus de procés de treball, el Centre d’Art enforteix el seu arrelament al territori i, alhora, fa recerca al voltant del context i les possibles col·laboracions futures.

A PARTIR DE: BLEDA Y ROSA. Memoriales.

Jerusalén, 2010 Les paraules que em surten són de pedra Escric, asseguda, des d’una taula de fusta i sento emocions fondes i calfreds.

Quan jo era petita tenia un moble marró, un escriptori igual, a la meva habitació. La nostra casa era molt gran, el pis on vivíem més encara, als afores de la ciutat. Ara ja no hi viu ningú i tornar a veure o viure en els seus espais només podria produir-me una gran soledat, que sentís que tot és a punt de caure, de derruir-se. La casa vella és a punt de caure i els meus records també.

Escric i les paraules que em surten són de pedra. De la pedra necessària i imprescindible per construir, per exemple, una antiga església i, enmig de dues parets, posar-hi un gran para-sol, com el que tenien els veïns, o com aquell que un cop vaig veure no sé on però que encara recordo i que és igual que aquest... Les paraules que em surten són de pedra i esdevenen murs presents des de l’antiguitat, murs de roca que protegeixen, amb taques negres que recorden la sang o l’oxidació, el meu propi passat. La sang. I l’òxid, que també em provoca fàstics perquè em fa present imatges de l’antigor i de com vivia la gent aleshores.

Ara caminem per carrers amb edificis de pedra, portes de fusta i columnes que els aguanten. Una porta de ferro vell, una columna com les del temple d’Artemis i el terra de marbre gastat. Roma, Grècia, Reus, Madrid, França... tot s’assembla, tot és semblant, però alhora diferent. El meu poble, les esglésies que s’afonen, les columnes que cauran, les portes que ja no tanquen. Caminem.

Una porta antiga. Una porta oberta per on entraven els meus avis. Una porta i una finestra també que em recorda el poble on gairebé sempre jugava amb els meus germans. Hi entraré, hi fa molt de fred, i malgrat tot em resulta un lloc de pau i tranquil·litat, on crec que em sentiré còmoda. Les parets li donen un toc antic, és clar, però no sé si és antic o de viatge en el temps. En entrar-hi em sento còmoda

Grup de lectura i conversa de la Biblioteca Pública de Tarragona. Amb Cristina Barbé, José Francisco García, Joan-Carles Pérez, Dolors Saumell. Relatora: Patrícia Carles.

L ABMeDiAció / «HABeAs cORPUs»

Una postal enviada des de Jerusalem ens explica Jerusalem?

600 postals són 600 Jerusalems?

Què hi veu un turista? Què mira un turista? Per on passa un turista?

La meva postal és el testimoni d’un lloc.

D’un espai-temps.

Un instant en què s’experimenta un present pur, perfecte, sense restes de passat, un «sempre».

A Jerusalem també hi ha les mirades breus, fugaces, mirades de turista. Fins i tot banals i frívoles. Polaroids explícites.

Testimonis que passen fugissers i que no expliquen res més que el fet d’haver estat allí. 600 mirades de turistes que relaten allò que es pot ensenyar, allò que és de visita obligada, i res més.

600 postals són el testimoni d’un lloc: Jerusalem. Quin Jerusalem? El teu Jerusalem. El seu Jerusalem.

No sembla que hi hagi cap conflicte, en aquesta ciutat. Les postals mai no parlen de conflictes. És un món gairebé meravellós, no real. Em banyo en el mar.

(Com es mesura el real?)

D’una banda, la situació de conflicte que es viu en un determinat lloc.

De l’altra, una realitat inesgotable que es fa present: el relat sobre l’experiència feliç que es pot arribar a tenir en aquest mateix lloc.

I quin de tots dos relats és més real?

Quin de tots dos és més vertader?

(La grandesa i l’alleujament de saber que hi ha moltes realitats.)

A PARTIR DE: RAQUEL FRIERA. 1.432.327 m2, 2012 Es mostra seriosa. Freda. Sense alegria.

Com si estigués en un lloc tancat i fent una testificació del maltracte que feien en aquest lloc. Un centre d’internament per a immigrants «il·legals».

Neutra.

No és un tema que agradi de parlar-ne.

Parla en primera persona. Ens explica alguna cosa que ella ha viscut. La seva experiència al centre, el malament que ho va passar. Però no pot ser, perquè ella és europea i això no ho ha pogut viure.

Però ens creiem la història que ens explica, per la manera com ho diu.

Parla en primera persona. Diu «jo» i «nosaltres» tota l’estona. I llavors és com si el que explica li hagués passat a ella. Parla en primera persona, però ella no hi era.

Explica el relat d’un altre. La distància entre ella i l’altre es dissol. L’altre també és ella.

(La seva imatge em fa pensar en la tele. El telenotícies. O en un anunci de la tele. Els anuncis contra el racisme, o contra els maltractaments a les dones.)

Es posa en la pell de les persones de l’internat. Explica la història d’aquestes persones, i ens les dóna a conèixer.

Si som un planeta sencer, per què necessitem papers per anar d’un lloc a l’altre, si tothom som persones? És una història d’ara? Sí. I on passa això? Aquí.

Alumnes de la Unitat d’Escolarització Compartida (Associació per a la Promoció Ocupacional i Social) de Tarragona. Educadors: Cristian Carrera, Rosa Escoda, Laia Estrada, Pau Mitjans. Relatora: Patrícia Carles.

CA TARRAGONA 2012

Alumnes participants de la classe de segon d’ESO, 1 / 2 de l’Institut – Escola Pi del Burgar, de Reus: Miguel Carrasco González, Joan Carles Gas, Jose Manuel Mendoza Fernández, Belén Mercado, Carla Andrea Argota, Clara Simón Garcia, Ariadna Pizarro Llauradó, Ana K. Cuéllar Roman, Andrea París Martínez de la Torre, Jordina Ciurana, Xènia Rey Téllez, África Domínguez Bernal, Raúl Molina Serrano, Cristian Castillejo, Marc Anguiano Mussons, Moi Escribano, Miguel Ángel Galdo, Adrià López, Priscila Baidoo, Carlos Burgos, Juan José Ramírez, Naomi Torres, Tània González i Laura Camacho. Relator: Jordi Martí Font.

A PARTIR DE: KAJSA DAHLBERG. We notice no disturbances, all are happy and friendly (Postcards from Jerusalem 22/4 1911 – 24/1 1999), 2012

47 / 48

perquè veig que no importa d’on ets, ni quina religió segueixes.

I dins hi veig el meu bateig, als deu anys, a l’església de la Puríssima Sang i recordo Móra d’Ebre i la setmana que em vaig quedar a dormir fora de casa. O quan feia la comunió... O el casament aquell a què vaig anar quan era petita, molt petita. Passejava amb els meus pares per una església antiga, els murs vells i gastats em provocaven tristesa, i a vegades també calfreds... Aleshores, vam entrar en aquella església i vam veure que tot estava fet pols, un espai ple de runes en una ciutat antiga.

Ja ho sabíem. Escric paraules de pedra.

I la porta d’un castell medieval, d’un castell que va ser atacat i cremat, va resistir només perquè també era de pedra; no va patir massa desperfectes. Com l’escriptori, com els meus records des d’on ara us escric.

Les parets de casa meva són de color rosa.

A PARTIR DE: TERESA MARGOLLES. ¿Por qué van corriendo esas putas?, 2012 Em segueix algú?

A l’extraradi de la ciutat, uns homes esperen. Avorriment de burritos i tacos, tacos i burritos. De tant en tant, també nachos.

Passivitat quotidiana. Miren com tot passa per no notar ni sentir. S’atura el temps, s’atura la vida, maten el temps i la vida continua sense esma, esmaperduda...

Els cotxes passen lentament, a poc a poc. Marquen l’avenir suau i imperceptible de la decadència completa. Territori decadent. Barri decadent, espai decadent, voreres decadents, carrers decadents...

Sin límites: Burritos. Un gat travessa el carrer, no el traspassa, com si tingués límits..., sigil·losament camina amb les seves quatre potes i passa com passa el temps...

El Piolín: Tacos de tripitas y bisteck. Més burritos. Burritos i nachos. No passa cap gat. Passen els set minuts més llargs de les seves vides. La llum d’un fanal proper dibuixa i marca siluetes en la foscor.

Foscor, foscor i fredor, fredor d’intempèrie en un espai desolat...

Desolació, decadència. Espai de la por.

Els únics fanals són els dels carrers, malmesos, i els que des de la cara dels homes ho enfoquen tot. Miren la foscor, els descampats... Ulls de voyeurs que posseeixen el seu voltant perquè és el seu món, el tros de món que els toca, la seva propietat...

Benvinguda al no-res! Benvinguda a l’alegria de veure passar més cotxes!

Benvinguda a les mirades que et tenen!

Encotillada en un vestit molt ajustat i dalt d’uns talons de vertigen, et deixes abraçar per un dels nois, per un dels homes que et mira. No sé encara per què, però la teva visió m’incomoda, com si les teves rialles amaguessin que no hi estàs a gust.

Sento alleujament quan moc els ulls que havia clavat en tu i entro dins d’un cotxe amb més gent. Ara som davant més casetes de burritos i torna l’avorrida incomoditat dels mascles en els seus negocis. Xiulen una noia que passa, et xiulen quan passes, i cada aparició de

Sabeu què? Veieu només el que semblen fotos tractades amb filtre «posterització» de Photoshop i, per tant, és una mica «fàcil»... no sé com dir-vos-ho... com si l’autor s’ho hagués «currat» poc...

Com que les fotografies no són nítides, només podeu intuir el que representen, com en són d’amenaçadores... I si en un primer moment resteu captivats, al final sempre us adonareu que allò que mireu és la violència de cara. El tirador coneix el seu poder i el seu anonimat s’intensifica per tan borrosa com és la imatge; i el poder que això li dóna depassa els límits de l’ètica...

Un ésser humà davant d’una finestra, recolzat a una taula... enmig d’una escena domèstica, a la cuina. És una dona, pacient i pensativa...

Desenfocada també. Sembla, només, una persona... Si li dónes dos tombs sembla el que veu algú darrere d’una finestra o a través d’uns ulls plorosos. Un noi jove, amb barba i mirant cap a amunt...

La llum que sembla que entra per una finestra. Pel reflex de llum al crani sembla que l’home s’està quedant calb...

Agafa un telèfon entre la cara i l’espatlla, abillat amb un camisa de dormir blanca i un soldat amb un fusell a l’espatlla i un casc antic al cap, de la guerra del Vietnam...

Un nen? Un nino? Porta quelcom agafat.

Un animal? Un nino? O li està fent un fuck you a la càmera? Mirada seriosa, enfadada, bastant mal rotllo i no sabria dir per què...

Un guerrer amb una màscara d’aikido.

O un policia antidisturbis amb la visera abaixada? No em fa venir ganes de dedicar-li ni dos segons...

Artista i espectador. Prenem cafè i galetes i parlem amb l’Ipad, amb superretina display. Comentem, commoguts, si qui s’enfronta a una arma amb la seva càmera busca transcendència o no, si les imatges que provoquen inquietud, mostren el que mostren. Si ho fan o no ho fan perquè no són prou nítides... Recordem les amenaces que intuïm, aquelles de les quals només en

L ABMeDiAció / «HABeAs cORPUs»

Ens apunten...

CA TARRAGONA 2012

Col·lectiu de dones de l’Ateneu Llibertari Alomà: Raquel Bello Collado, Adriana Rubio Amo, Ana Briñas Golderos, Gemma Fuentes Garcia, Laura Romano Serrano, Pili Sanmartín Ferrer i Maria Miró Ferré.

Relator: Jordi Martí Font.

A PARTIR DE: RABIH MROUÉ. Blow Ups 1-7, 2012

49 / 50

qualsevol persona dona és l’única cosa que els treu del seu avorriment, com si es tractés d’un animal exòtic. Poques coses tenen clares i, entre aquestes poques, una llei pròpia i compartida hi senyoreja. No dita, no escrita, la seva llei et fa paisatge per conquerir amb la mirada, la seva norma social esdevé mirada que t’abraça i et recorre entre son i son. Ets seva.

Me’n vull anar d’aquí, vull deixar de mirar aquesta gent. No m’interessen les seves avorrides vides! Ni les seves propietats! Tu, només. I així és quan el cotxe on vaig se’n torna a anar i parem un cop més, aquesta vegada en una parada de nachos...

Et tinc als ulls quan et recordo. Penso les seves ànsies plenes de greix llardós i sec. Penso com s’asseca en el seu avorriment, avorriment del no-res.

Final incert. Em segueix algú? A tu sí.

podem copsar la suposada mala intenció. I com aquesta ens dóna o no ens dóna prou inseguretat i incertesa per reenviar, arxivar o esborrar allò que veiem. Parlem sobre si les imatges les penjarem al Facebook i, si ho fem, si esperarem que molts i moltes alcin el polze.

Perquè nosaltres també som reflexos borrosos del que realment som i podem acabar algun dia com a retrats dels més buscats, als aeroports, als bancs... desdibuixats... Perquè quan ens mirem davant un mirall a vegades només cerquem allò que els altres veuen en nosaltres. D’altres, busquem la part negativa d’allò que aparentem ser i perseguint la satisfacció personal.

I les imatges, aquestes imatges que no sabem explicar, ens provoquen inquietud, pel que mostren i pel que no mostren. No podem apartar-ne la vista, com més temps les observem, més insuportables resulten i passem més i més a la posició d’espectadors. La fe, les armes, la manipulació, la por i l’odi costen d’entendre tan difuminades i borroses com se’ns presenten en aquesta realitat feta de fotografies confuses i eixordadores, que acabem omplint amb ombres i buits, amb pors i manies, amb els esquemes on ens refugiem i protegim d’allò que ens inquieta... Ens apunten...

Encara no portem AK-47 però som al carrer, apuntant, lluitant, com a objectius de les seves lents, dels seus sistemes de computació i control. I ara hi som només com a números, classificats des de l’exili tourist class o destinats a ser cambrers a Londres per servir cafès, com diuen il·lustres consellers. Però ho saben. Som els futurs «replicants», eixelebrats en la societat de l’espectacle, perillosos perquè pensem, perquè atresorem quelcom construït per segles de lluita i manilles trencades: dignitat, consciència i bona punteria.

I aleshores, ben aviat, els nostres reflexos no perdran la nostra pròpia concreció.

Grup de tarragonines i tarragonins exiliats per Facebook: Alba Canellas Canadell, Barcelona (PPCC); Jaume Fortuño Polinario, Bogotà (Colòmbia); Carol Galais, Mont-real (Quebec); Andrés Hernández Alba, Karlsruhe (Alemanya); Marina Massaguer Comes, Òxford (Anglaterra) i Francesc Richart Barbeira, Mèxic DF (Mèxic). Relator: Jordi Martí Font.

A PARTIR DE: URIEL ORLOW. Holy Precursor, 2011 (Aquest vídeo resulta bastant inquietant.

La manera de combinar el text amb les imatges, gairebé mudes, amb només alguns sons, fa que la confusió i la curiositat hi actuïn.)

Imatges d’un camp, i una arquitectura que mostra decadència.

Imatges sòbries, plans fixos. Sembla que no hi passi res. Hi veiem gent, la vida que passa.

Apareixen animals sobre les ruïnes d’un espai.

Hi ha poques persones, al poble reconstruït. Es pot copsar l’esperit que hi va haver. Un passat tèrbol o tràgic, els corbs.

Ara hi ha soledat i silenci.

El cant de l’home explica el consol d’un fill a la seva mare, sembla una cançó popular. L’home no apareix en la major part del vídeo, i quan hi apareix, actua com a testimoni de la història d’aquest poble.

Però també les pedres en són testimoni.

Com a contrapunt, el text. De què estem fets i de què formem part. Matèria, àtoms.

La relació entre el comportament dels àtoms i l’origen del poble, construït a partir de les restes d’un antic temple. Destrucció i creació. La comparació entre la unitat de l’àtom i l’antic temple: encara que aquest hagi estat destruït, continua present amb el rescat que veiem d’algunes peces.

El testimoni d’una tragèdia que es recull en les pedres i en les paraules de la gent.

Destrucció i creació.

I una esperança i ganes de tornar a germinar la terra i cobrar vida de nou.

Alumnes de Fotografia Artística de L’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona (EADT): Jessica Arroyo, Adrià Borràs, Marcel Cabrera, Jessica Carmona, Lluna Castellón, Mireia Fernández, Ferran Ferrando, Oscar Gonzalez, Ainoa López, José Miguel Martínez, Pol Massip, Noemi Olivera, Victòria Pawlak, Lidia Pedrosa, Mireia Pi, Marta Recasens, Maria del Carmen Rodriguez, Cristina Sabaté, Patricia Sabio, Nadia Salvador, Ana Maria Sánchez, Marta Sanz, Anna Suñé, Esther Todó i Laura Vallejo. Professors: Marc Coromina i Manel Margalef. Relatora: Patrícia Carles.

«HABEAS CORPUS»

d’hIsTòrIes I TesTIMonIs Projecte educatiu D’històries i testimonis és un projecte educatiu, compartit amb alumnes, mestres i professors, que neix al voltant de la idea de testimoni i de la seva representació. El projecte desenvolupa una pràctica que integra la recerca, la reflexió, la creació i els formats de difusió. Es treballa la idea de testimoni amb relació a l’entorn familiar, escolar o al context social de cada un dels participants. El procés de treball es porta a terme en dues fases, la primera de les quals coincideix amb el temps de l’exposició (novembre-desembre de 2012). Els grups participants treballen a l’espai expositiu i a l’aula. En una segona fase, es pretén que tota l’experiència educadora que ha donat peu al material present a l’arxiu del LABmediació esdevingui el contingut d’una maleta pedagògica promoguda pel CRP del Tarragonès (gener-juliol de 2013). D’aquesta manera, els materials treballats pels alumnes i els mestres es posaran a disposició de totes les escoles i els instituts que ho desitgin.

L ABMeDiAció / «HABeAs cORPUs»

LABMEDIACIÓ

D’històries i testimonis posa en relleu diferents elements significatius del marc de treball i dels objectius del CA Tarragona. El primer té a veure amb el fet que el Centre d’Art no disposa d’un departament educatiu, sinó que les accions que a aquest se li reconeixerien es desenvolupen dins el marc de les propostes impulsades des del LABmediació i, per tant, en clau de recerca pràctica i de creació de xarxes de col·laboració amb altres àmbits i contextos. Un segon element correspon al fet que, tant alumnes com mestres, tenen el paper d’agents actius i creatius en els projectes. En aquest cas, la proposta, a més a més de fomentar la seva capacitat d’expressió, els convida a reflexionar sobre el seu entorn immediat a partir d’una metodologia de treball artístic. El resultat són uns treballs que retornaran a l’espai del LABmediació al Tinglado 2 el proper mes de maig. Amb aquesta acció de situar-los en un espai identificat amb l’excel·lència artística i on seran visitables per la família, els amics i la ciutadania en general, es pretén reconèixer el procés de recerca dels alumnes i els seus resultats més enllà de l’aula.

Bloc de procés del projecte dhistoriesitestimonis.wordpress.com

grUps de TreBALL Continuïtats de l’Obert per reflexió

Els grups de treball sorgeixen a partir del projecte Obert per reflexió, un taller que es va plantejar com un laboratori de creació de xarxa i de producció artística i cultural. Aquesta va ser la primera activitat del Centre d’Art per presentar-se a les institucions i als agents del territori, en el marc d’una acció compartida on es buscava reflexionar, conjuntament, al voltant de la idea de mediació i de les possibles maneres de portar-la a la pràctica. L’Obert per reflexió va ser la interpretació i posada en pràctica d’uns objectius plantejats pel sector mateix després d’un procés llarg de reivindicació, però també de col·laboració amb les administracions, amb el qual es reforçava la noció que el CA Tarragona hauria de tenir una funció de catalitzador del sistema cultural del Camp de Tarragona.

CA TARRAGONA 2012

L’Obert per reflexió tenia, entre els seus objectius, augmentar les coneixences i les connexions entre persones i projectes, i enfortir, en la mesura del possible, les xarxes informals del territori. També es perseguia propiciar futurs projectes cooperatius creant nous escenaris locals per a la producció cultural i artística.

D’aquest procés, en van sorgir cinc grups de treball dels quals avui tres continuen treballant de manera decidida per portar a terme el seu projecte.

51 / 52

El projecte també planteja una nova relació entre els centres educatius i el Centre d’Art, i genera un diàleg que permet un enriquiment compartit. Així, el CA Tarragona, més que oferir un servei, facilita la innovació i aprofundeix, des de la praxis, en les maneres en què l’art pot entrar als contexts d’educació reglada.

Amb D’històries i testimonis es comença a teixir una xarxa de complicitats amb persones, entitats i institucions per poder treballar col·laborativament en projectes amb els quals es puguin plantejar altres maneres de vincular les arts visuals contemporànies i la creativitat en els àmbits educatius.

LABMEDIACIÓ

El CA Tarragona ha fet les funcions de coordinació, per articular les motivacions inicials i convertir-les en grups estables de treball orientats a desenvolupar les propostes. Per part de la institució, l’interès rau a donar suport a aquelles situacions que reforcen la sostenibilitat i la capacitat d’autoorganització de l’ecosistema cultural. El treball mediador des del LABmediació s’orienta a reforçar l’autonomia dels projectes i, tot i que és i serà part implicada en els grups, paradoxalment l’objectiu és que la tasca des de la mediació no sigui necessària perquè aquests projectes es mantinguin en actiu. Un procés incert en què la motivació i la implicació s’han de desenvolupar als marges dels espais laborals i en competència amb molts altres factors que en dificulten la continuïtat i l’estabilitat.

L’Antena L’Antena és el resultat del grup de comunicació de l’Obert per reflexió i té l’objectiu d’iniciar un canal de comunicació de la xarxa d’agents culturals vinculats a les pràctiques artístiques contemporànies del Camp de Tarragona, en el qual es publiqui una agenda dels actes programats per cadascuna de les institucions i espais associats, així com una selecció d’articles, talls d’àudio o clips de vídeo destacats dels mitjans de comunicació implicats. Lideren el projecte els responsables del suplement cultural Encuentros del Diari de Tarragona, Artiga.

Revista d’art i pensament contemporani i el programa de ràdio La Casa de palla de La Veu Jove de la Conca a Ràdio Montblanc, i, periòdicament, es comparteixen els avenços amb la Xarxa de Gestors per tal de construir una eina útil per a tots.

L ABMeDiAció / GRUPs De TReBALL

Els grups actius són:

Tarragona. La voluntat és promoure la visibilitat dels projectes que es desenvolupen al territori, col·laborar en la formació d’aquelles persones que gestionen espais o programes de cultura contemporània al territori, fomentar projectes conjunts i experimentar models de coproducció.

D’acord amb necessitats puntuals de formació sol·licitades per aquest grup de treball, el CA Tarragona proposa una doble sessió de presentació del codi de bones pràctiques professionals a les arts visuals, de la mà de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, i dels principals programes de finançament de l’àmbit europeu, de la mà d’Interarts.

Actualment, el grup està treballant per preparar un projecte expositiu per al maig de 2013, que parteix de la voluntat de col·laboració per part dels responsables de deu espais dedicats a la difusió de les arts visuals del territori. El projecte, anomenat «Breathing Time», comissariat per Aureli Ruiz i Cecília Lobel, cerca difondre de manera conjunta la programació dels espais implicats a partir del treball dels artistes de l’arxiu comissariat L’Irradiador.

És en aquest sentit que L’Antena es planteja com un espai web que utilitzarà i connectarà els recursos i els serveis dels web de cadascun dels participants amb la voluntat de donar a conèixer de manera conjunta tota l’activitat, cercant arribar als usuaris no necessàriament especialitzats, tant de dins com de fora del territori, al mateix temps que es genera un arxiu virtual d’informació fàcilment recuperable i es treballa per augmentar el reconeixement social de l’activitat del sector artístic del territori.

Aquesta primera fase ha rebut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, mitjançant una subvenció concedida a La Veu Jove de la Conca, i està sent desenvolupat per OVNI Comunicació Visual.

Xarxa de Gestors i Programadors del Camp de Tarragona La Xarxa neix del grup de Programacions en Xarxa de l’Obert per reflexió i l’objectiu principal és impulsar un espai de treball i comunicació amb els i per als gestors vinculats a les pràctiques artístiques contemporànies del Camp de

53 / 54

El grup potencia diferents estratègies que provoquin reaccions en els col·lectius amb els quals es col·labora, a partir de diferents espais de mediació centrats en tres eixos: la recerca, la facilitació-connexió i la formació. Aquests es concreten en: un espai de debat amb trobades mensuals obertes i un fòrum en línia; tallers que tenen com a objectiu facilitar la investigació qualitativa i quantitativa, per tal de fomentar noves visions en el camp de la investigació i producció artístiques, i, al mateix temps, reflexionar sobre la pràctica mateixa; la Incubadora, eina de disseny, desenvolupament i promoció de col·laboracions entre artistes i agents dels diferents contextos (socials, culturals, empresarials i altres sectors professionals).

CA TARRAGONA 2012

La Connectadora La Connectadora neix de la transformació del grup PAC (Pràctiques Artístiques en Context) i vol ser una estructura estable que fomenti l’acollida i el desenvolupament de processos artístics en context i posi en relació àmbits professionals artístics i altres espais socials (entitats veïnals, escoles, organitzacions culturals i juvenils, espais comercials, equipaments socioculturals, etc.). El grup té l’objectiu de fomentar les pràctiques de treball en procés basades en dinàmiques de collaboració, articulades des d’un punt de vista ètic i rigorós, i que generin formes de relació sostenibles. Aquests marcs de relació seran, per definició, horitzontals, equitatius i produiran beneficis per a les dues parts, a més de tenir una finalitat pedagògica i crítica.

Bloc de procés dels grups de treball labmediaciogrupsdetreball. wordpress.com

Espai web de L’Antena antena.cat

Bloc de procés de La Connectadora connectador.wordpress.com

Bloc del projecte «Breathing Time» de la Xarxa de Gestors breathingtime2013. wordpress.com

poLIÈdrICA

Espai de consulta en xarxa

L ABMeDiAció / POLiÈDRicA

LABMEDIACIÓ

El segon repte està en relació amb la noció de procomú i del concepte obrir el codi.

El projecte pren la forma d’un espai web organitzat per facilitar la consulta a persones de diferents àmbits d’interès i expertesa, però també perquè aquestes s’hi vinculin aportant continguts, ja sigui a títol individual o a través de la col·laboració d’entitats i institucions.

L’arquitectura de l’espai web està concebuda per tractar els continguts formant part d’un context conceptual, històric, territorial específic, però, sobretot, dins d’un sistema de relacions complexes. Per això, el web proposa diferents nivells d’interacció, que van des de l’àmbit de les polítiques fins al de la producció discursiva i la praxis, i en els quals participen institucions, artistes i agents autònoms. En aquest sentit, obrir el codi fa referència a la voluntat de fer transparents els objectius i les metodologies de treball i producció de continguts del projecte per tal que qualsevol professional els pugui utilitzar en contextos de formació i autoaprenentatge o com a trampolí per als seus propis processos de producció de coneixement.

55 / 56

CA TARRAGONA 2012

Fins ara, s’ha treballat el contingut des de les disciplines següents: arts visuals, teatre, dansa, música, arquitectura i urbanisme, pedagogia crítica, performance, comissariat col·laboratiu i polítiques culturals, incloent referències comentades de material bibliogràfic editat (publicacions, articles, tesis, etc.), documentació no publicada, vídeos i fotografies sobre projectes artístics i culturals, i un glossari específic.

Polièdrica, a més a més de ser un web de consulta, també és un procés de treball en xarxa amb el qual se cerca generar dinàmiques de col·laboració entre professionals d’aquests àmbits de treball i altres professionals o usuaris. L’espai web, el seu procés de creació i la seva dinamització posterior són el motor per promoure eines que ajudin a la reflexió, la formació i la visibilitat de les

Polièdrica no es planteja com un projecte amb un inici i un final, sinó com una recerca pràctica en procés. En una primera fase, se centra en la creació d’un artefacte tecnològic i relacional que impulsi la producció d’espais de col·laboració, transversalitats entre disciplines i vincles entre l’àmbit local i l’àmbit nacional. En una segona fase, aspira a consolidar-se com una estratègia de creixement basat en la xarxa per créixer cap a la producció de tallers i col·laboracions amb altres projectes en els quals cada soci aprofiti el web per donar resposta a interessos i objectius propis.

Polièdrica planteja dos reptes. El primer es vincula amb els formats dels equips de treball i com es poden aplicar els principis d’una praxis col·laborativa a un arxiu o espai de consulta. Aquest ha estat concebut com un procés de treball dialògic i transversal, amb un equip d’editors de continguts que representen camps de coneixement i perspectives diferents i que, alhora, fan aportacions sobre la usabilitat del web i la forma en què es presenten els continguts. Els editors tenen la possibilitat, a més a més, d’utilitzar el web en els seus entorns de treball i activar grups que col·laborin en el procés afegint nous continguts o dotant de més complexitat els ja existents.

Polièdrica és un espai de consulta en xarxa amb vocació crítica i pedagògica.

El seu objectiu principal és facilitar a diferents comunitats d’usuaris l’accés a coneixements produïts al voltant de les pràctiques artístiques, produccions i polítiques culturals que desenvolupen metodologies col·laboratives i estratègies de treball, amb l’accent posat en la mediació i la producció de retorn social.

Al lloc web es poden consultar directament les fitxes sobre documents, projectes i termes de glossari o bé a partir de propostes de lectura que es materialitzen, d’una banda, en les anomenades panoràmiques i, de l’altra, en els itineraris. Les panoràmiques són aproximacions generalistes i introductòries a aspectes bàsics recollits a Polièdrica (per exemple, «Urbanisme i pràctiques col·laboratives»). Pel que fa als itineraris, són recorreguts que vinculen els projectes, els documents i el glossari des d’una mirada més complexa (per exemple, «Problemàtica de la idea d’autoria en les pràctiques culturals col·laboratives»). Així, els continguts es presenten com una xarxa de relacions significatives per la qual l’usuari navega segons els seus interessos.

pràctiques de mediació disseminades pel territori català i les relacionades amb altres referents situats també a Espanya i a Europa. D’aquesta manera, es persegueix el reconeixement i la legitimitat de les pràctiques artístiques col·laboratives per, a mig termini, incentivar la promoció de polítiques culturals que facilitin el desenvolupament d’aquest tipus de pràctiques.

El treball des de Polièdrica, per tant, no suposa només la creació d’un arxiu de materials documentals, sinó la d’un projecte de restauració, recreació i alhora producció d’un coneixement i capital simbòlic en relació amb un conjunt de pràctiques. Un procés d’emergència d’un procomú invisible que sigui restituït a partir del reconeixement d’unes maneres de fer polítiques culturals i, sobretot, d’un entramat de significacions i referents en els quals aquestes s’inscriuen.

Espai web del projecte poliedrica.cat

FORMACIÓ

FORMAció / PResenTAció APARTAT

El programa de formació dóna suport tècnic i discursiu a la professionalització dels creadors, els crítics i els agents artístics del territori, i també posa a l’abast del teixit social eines que fomentin una relació dialògica amb els processos artístics.

En aquest apartat, es presenta un registre textual i gràfic de les principals accions de formació del CA Tarragona. D’una banda, aquelles que estan plantejades per donar resposta a les necessitats de l’ecosistema cultural del territori, com ara el coaching per a artistes, el curs de crítica divulgativa, el de dibuix i narrativa o les nocions bàsiques de drets d’autor per a artistes i gestors culturals. D’altra banda, aquelles accions dirigides al públic en general plantejades en diversos formats de participació i amb una clara finalitat d’apropament a les tendències contemporànies, com el curs d’introducció a l’art contemporani, l’acció-espectacle de Roger Bernat al voltant de la condició de fer de públic i el viatge organitzat a l’esdeveniment quinquennal artístic de Kassel.

FORMACIÓ

COACHING per A ArTIsTes Comunicació i presentació de la trajectòria professional i artística

L’habilitat professional del creador actual passa per dominar molts processos diferents que van des de la projectació, preproducció i realització de la seva obra fins a la difusió, distribució o divulgació. Amb motiu de la convocatòria L’Irradiador 2012 (Arxiu comissariat d’artistes del Camp de Tarragona), el CA Tarragona ha ofert aquest curs amb l’objectiu de proporcionar eines per a cadascun d’aquests processos, amb la finalitat d’actualitzar i ampliar les capacitats específiques de la professió artística.

Es tracta d’un curs de formació específica per a la professionalització de l’artista en el sector de les arts audiovisuals, dirigit a tots aquells artistes (joves i emergents, de curta o mitjana carrera) que vulguin millorar, contrastar o actualitzar la seva manera de presentar i comunicar el seu treball.

118 59 // 60 118

CA TARRAGONA 2012

A càrrec de: Joan Morey. Llicenciat i D.E.A. en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Sobre la base de la seva trajectòria personal ha realitzat diversos comissariats d’exposicions i ha format part de nombrosos jurats de premis i altres convocatòries; destaca la convocatòria BCN_Producció’10/11 a La Capella de l’Institut de Cultura de Barcelona. Creador de l’ARXIU_DOSSIERS per a l’antic Centre d’Art Santa Mònica (CASM). Combina el seu treball artístic amb la docència i el coaching, principalment en el sector audiovisual i de màrqueting artístic. Com a formador de professionals en aquest àmbit col·labora en el màster on-line IL3 (Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona) i ha impartit conferències, seminaris, workshops en diverses universitats d’art, moda i disseny, escoles d’art i institucions privades (Universitat de Barcelona, IED a Madrid, Elisava, Escola Massana, A*STUDY, etc.) tant en matèries properes als temes que abasta el seu treball artístic com sobre la relació i contaminacions entre sectors creatius que predominen en els nous corrents de la creació contemporània.

esCoLA de CALor

FORMAció / escOL A De cALOR

FORMACIÓ

T’AGRADA CRITICAR? CURS TEÒRIC I PRÀCTIC AL VOLTANT DE LA DIVULGACIÓ DE L’ART I LA CRÍTICA Taller de cinc sessions que sorgeix del grup de treball L’Antena del LABmediació.

La finalitat del taller és aprofundir en els fonaments de la crítica com a eina de coneixement artístic, les seves actituds i les seves sortides professionals i, alhora, reflexionar sobre els públics de les arts visuals contemporànies, posant especial èmfasi en les possibilitats de traducció entre el pensament i la divulgació.

El taller compta amb la col·laboració d’Encuentros. Diari de Tarragona, Artiga.

Revista d’art i pensament contemporani i l’Aula d’Art de la URV; una selecció dels treballs resultants es publiquen en les diferents plataformes i les pròpies del CA Tarragona.

El CA Tarragona proposa un programa d’estiu amb tres cursos, un viatge i una acció espectacle a l’espai públic.

Aquestes accions es presenten com a oportunitats de formació amb les quals, d’una banda, es pretén obrir vies de reflexió al voltant de la idea del públic i, per l’altra, oferir espais d’aprenentatge i professionalització a aquelles persones que treballen en el camp de la creació, la gestió i la crítica de les arts visuals contemporànies.

A càrrec de: Pilar Bonet. Historiadora, crítica d’art, comissària d’exposicions i professora d’art contemporani a la Universitat de Barcelona. Membre de la Comissió de Programes d’Hangar, del Consell de Direcció de Can Xalant i de l’associació ACM. Mery Cuesta. Llicenciada en Belles Arts, i Màster en Comunicació i Crítica d’Art a la Universitat de Girona. Escriu al suplement Cultura/s de La Vanguardia, a Temps d’Art i a TMEO. Col·labora amb Paramount Comedy i Com Ràdio.

Oriol Fontdevila. Comissari independent i crític d’art. Forma part de l’equip gestor de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. Coordinador del programad’investigació i educació Prototips en codi obert a la Fundació Antoni Tàpies.

Carles Guerra. Artista, crític d’art i comissari d’exposicions.

Conservador en cap del MACBA i professor associat d’art contemporani a la Universitat Pompeu Fabra.

61 / 62

CA TARRAGONA 2012

Joana Hurtado. Crítica d’art i cinema i comissària independent.

Coordina el programa d’arts visuals de Can Felipa, comissaria el cicle «Catedrals a la capella» de la Capella de Sant Roc i escriu per al suplement Cultura/s de La Vanguardia.

Antonio Salcedo. Crític d’art, doctor en Història de l’Art i professor titular d’Art del segle XX a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Membre de l’equip de redacció Artiga.

Revista d’art i pensament contemporani.

CÒMIC RARO TALLER DE DIBUIX I NARRATIVA Un taller pràctic per experimentar col·lectivament alguns usos i pràctiques laterals extretes i adaptades de la narració gràfica contemporània. El taller es construeix a partir de tres sessions de 4 hores, cadascuna amb una introducció i diversos exercicis pràctics. Dirigit a qualsevol persona que vulgui experimentar amb nous formats narratius.

A càrrec de: Francesc Ruiz. Artista plàstic. El seu treball, centrat des dels anys noranta en el dibuix, ha derivat en una pràctica que utilitza el còmic com a mitjà expandit. Aplicant certes estratègies provinents de la tradició de l’art conceptual i del situacionisme, crea instal·lacions i intervencions vinculades a contextos específics. Entre les seves últimes exposicions individuals es troben «The Paper Trail» (Fundació Suñol, Barcelona, 2011), «Gasworks Yaoi» (Gasworks, Londres, 2010), «The Paper Trail» (Contemporary Image Collective, El Cairo, 2010) i «Big Boom» (Centre d’Art La Panera, Lleida, 2008).

DRETS D’AUTOR I ART CONTEMPORANI NOCIONS BÀSIQUES DE DRETS D’AUTOR PER A ARTISTES I GESTORS CULTURALS, I ALTERNATIVES COPYLEFT A LA GESTIÓ TRADICIONAL DE DRETS Curs estructurat en dues sessions que pretén, d’una banda, donar a conèixer als alumnes els conceptes bàsics dels drets d’autoria, i de l’altra, analitzar l’art contemporani i la seva problemàtica específica tenint en compte la legislació de la propietat intel·lectual vigent.

A càrrec de: Eva Sòria. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, diplomada en conservació de patrimoni al Palazzo Spinelli (Itàlia), i Juris Doctor per la Golden Gate University (San Francisco, EUA).

Ha treballat a Califòrnia Lawyers for the Arts, a la UNESCO i a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Actualment és coordinadora d’Arts Visuals i Arquitectura a l’Institut Ramon Llull. Ensenya Dret al màster de IL3-Universitat de Barcelona i col·labora amb diverses universitats donant tallers i conferències sobre propietat intel·lectual i les arts.

FORMAció / escOL A De cALOR

L’objectiu d’aquests tipus de propostes és facilitar el coneixement d’institucions i projectes significatius dins l’àmbit de la creació contemporània. En aquest sentit, el CA Tarragona s’ofereix com a intermediari d’un viatge obert a totes aquelles persones del territori que tenen l’interès i la possibilitat de sumar-s’hi. L’activitat compta amb la gestió de l’agència de viatges Tarraco Travel i és autofinançada per cadascuna de les persones participants.

El viatge aplega un grup de vint-i-tres persones provinents de Tarragona, Valls, Montblanc, Reus, els Monjos, Barcelona, Santa Eulàlia de Ronçana, l’Esquirol i Andorra. Una primera parada a Frankfurt durant el matí del dia 26 serveix per visitar el Museum Für Moderne Kunst, el Frankfurter Kunstverein i l’espai expositiu Portikus. Al vespre, i ja a Kassel, comencen tres dies i mig d’itineraris per visitar l’esdeveniment artístic quinquennal que, per tretzena vegada des de l’any 1955, se celebra en aquesta ciutat alemanya.

FORMACIÓ

posA’T en ForMA AMB L’ArT ConTeMporAnI Curs d’introducció a l’art contemporani

El curs Posa’t en forma amb l’art contemporani neix de la col·laboració entre el Museu de Valls i el CA Tarragona. L’objectiu d’aquest curs, impartit per Jordi Ribas, és donar eines teòriques i pràctiques a tothom qui tingui interès a entrar en contacte amb la creació contemporània.

En aquesta primera edició, que s’ha realitzat al Museu de Valls, el programa del curs s’ha desenvolupat durant quatre sessions de dues hores cada una amb els següents continguts: Apunts per a una història de l’art de l’ara mateix, on es plantegen les fites d’una cronologia de l’art contemporani (1960 - 2012) i també de la primera i segona avantguardes de l’art del segle XX; Sistemes de l’art contemporani: quins són els protagonistes de l’art contemporani i quins són alguns dels seus escenaris determinants (la política, el mercat, la crítica, etc.); Actituds i posicionaments crítics: sessió compartida amb l’artista Lídia Porcar, que a partir de la presentació del seu treball i dels seus referents, proposa estratègies lúdiques d’aproximació a l’obra d’art; Eines i recursos a l’abast: sessió per situar i conèixer els espais d’art més propers, tant al Camp de Tarragona com a Catalunya, i els espais de documentació més assequibles.

A càrrec de: Jordi Ribas. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1992-1997). Ha col·laborat en diferents projectes educatius al voltant de l’art contemporani per a l’associació Experimentem amb l’art, per a l’Es Baluard de Palma, per al Laboratori de les Arts de la Fundació “la Caixa” i per a la Diputació de Barcelona. Ha estat professor d’educació visual i plàstica a secundària i ha realitzat també cursos de formació per a mestres d’educació visual i plàstica. És el responsable de comunicació i mediació al CA Tarragona Centre d’Art. CA TARRAGONA 2012

Roger Bernat. Inicia la seva formació en el camp de l’arquitectura a partir de la qual s’interessa pel teatre. Estudia Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, on es gradua amb el Premi Extraordinari 1996. Durant el període 1997-2001 funda i dirigeix General Elèctrica amb Tomàs Aragay, un Centre de Creació per al Teatre i la Dansa. És autor i ha dirigit, entre d’altres, les següents peces teatrals: 10.000 Kg (Premi Especial de la Crítica 96/97); Confort Domèstic (Premi de la Crítica al Text Dramàtic 97/98), Àlbum, Trilogia 70, Bones Intencions, el cicle Bona Gent, LALALALALA, Amnèsia de Fuga, Tot és perfecte o Rimuski.

dOCUMENTA (13).

VIATGE ORGANITZAT A KASSEL En el marc de les activitats de l’Escola de calor, el CA Tarragona organitza del 26 al 29 de juliol un viatge a Frankfurt i a Kassel amb motiu de la dOCUMENTA (13).

63 / 64

DOMINI PÚBLIC. UNA ACCIÓ-ESPECTACLE DE ROGER BERNAT / FFF Una proposta escènica que prescindeix de l’actor com a punt central de l’espectacle i deixa el públic com a únic participant.

No es tracta de convertir l’espectador en actor sinó d’atendre a les possibilitats narratives del grup a partir d’eines estadístiques. Els espectadors formen part d’una ficció sense necessitat d’exposar-se com a individus en un escenari que, d’altra banda, disposa de tants actors com espectadors assisteixen a la funció.

Domini Públic s’emmarca dins un treball més ampli al voltant del públic i la participació.

DOCUMENTACIÓ

DOcUMenTAció / PResenTAció

El programa de documentació i arxiu aplega, organitza i posa a l’abast del públic material documental sobre mediació entre pràctiques artístiques i contextos socials, sobre els projectes del Centre d’Art i sobre les arts visuals al Camp de Tarragona.

DOCUMENTACIÓ

L’IrrAdIAdor Arxiu comissariat d’artistes del Camp de Tarragona

En aquest apartat es presenten dues de les accions més significatives d’aquest programa: la relació de creadors que fins ara conformen l’arxiu d’artistes comissariat del Camp de Tarragona, al qual any rere any se n’aniran sumant més, i la menció a la primera publicació del CA Tarragona amb la pretensió de documentar, contextualitzar i avaluar el projecte Obert per reflexió.

D’altra banda, el LABmediació capitalitza la compilació de documentació al voltant de les pràctiques culturals col·laboratives i en facilita la consulta a través del projecte Polièdrica.

I, finalment, la present publicació és, en si mateixa, l’acció més recent de documentació del Centre d’Art en relació amb el seu primer any d’activitat pública.

El Centre d’Art de Tarragona presenta les bases de la primera convocatòria de l’arxiu comissariat L’Irradiador, destinat a donar suport i visibilitat als creadors i crítics que han nascut, viuen i/o treballen al Camp de Tarragona. La convocatòria respon a l’interès del Centre d’Art per enfortir el context cultural local, per afavorir un marc de creixement i consolidació professional per als creadors i crítics del territori i per fomentar un espai de comunicació i intercanvi entre aquests i altres contextos.

CA TARRAGONA 2012

L’Irradiador és un servei per a professionals de les arts visuals que reuneix dossiers d’una selecció d’artistes del territori. El CA Tarragona fa ús del material d’aquest arxiu per presentar els seleccionats més enllà dels contextos locals posant-los en relació amb d’altres agents culturals nacionals, estatals i internacionals, per tal de facilitar-los vies de professionalització dins de l’àmbit de les arts visuals contemporànies.

67 / 68

Arxiu L’Irradiador catarragona.net/projecte/ ca/lirradiador

ÀLVAR CALVET Pintura Tremp, 1965 usuaris.tinet.org/alvarcal

RO CAMINAL Vídeo Fotografia Instal·lació Barcelona, 1966 vimeo.com/ rocaminal/videos

PATRÍCIA CARLES Instal·lació Vídeo Art processual Barcelona, 1975 patriciacarles.cat

GERARD CUARTERO Art processual Instal·lació Obra gràfica Dibuix Barcelona, 1979 gerardcuartero.net

PAU FRANCESC LÓPEZ Fotografia Instal·lació Dibuix Esplugues de Llobregat, 1986

VANESSA PEY Fotografia Tarragona, 1973 vanessapey.com

DOCUMENTACIÓ

pUBLICACIÓ Obert per reflexió. Laboratori de treball en xarxa i producció artística i cultural.

Tarragona, CA Tarragona Centre d’Art, 2012

JORDI LLORT Dibuix Instal·lació Performance Vídeo Tarragona, 1977 llortfiguerola.blogspot.com.es

FANI PIZARRO Escultura Dibuix Instal·lació Vídeo Fotografia Tarragona, 1976 fanipizarro-taller.tumblr.com MANEL MARGALEF Instal·lació Amposta, 1963 JORDI MARTORELL LÍDIA PORCAR Art processual Jordi Martorell, Montblanc, 1961 Lídia Porcar, Montcada i Reixac, 1958

JORDI EROLA Instal·lació Fotografia Obra gràfica Calafell, 1977 jordierola.com

LA FERIDA PRODUCCIONS Vídeo Gerard Gil, Tarragona, 1976 David Fernàndez, Tarragona, 1979 laferida.com

ARIADNA PARREU Art processual Reus, 1982 ariadnaparreu.com

DOcUMenTAció / L’iRRADiADOR

JORGE CONDE Fotografia Instal·lació Vídeo Pintura Barcelona, 1968 jorgecondeartistavisual.blogspot.com

ESTER FERRANDO Escultura Instal·lació Reus, 1972 esterferrando.cat

MARIONA MONCUNILL Art processual Tarragona, 1984 marionamoncunill.com

QUIM PACKARD Instal·lació Art processual Performance Reus, 1985 quimpackard.wordpress.com

Aquesta publicació és la continuació del projecte Obert per reflexió que, des del LABmediació, s’ha dut a terme entre el novembre de 2011 i el gener de 2012. S’hi exposa un relat sobre com s’ha desenvolupat aquest laboratori de treball en xarxa amb la finalitat de donar-ne a conèixer els objectius, les dinàmiques de treball i els participants, així com per fer una aproximació als continguts presentats pels ponents convidats. També inclou una valoració i un avanç de la continuïtat del projecte.

NÚRIA RION Dibuix Fotografia Pintura Instal·lació Tarragona, 1976 nuriarion.com

Raquel Sánchez-Friera, periodista i artista que va participar a l’Obert per reflexió, recull les entrevistes que va fer a quatre dels seus participants per fer un tempteig al projecte des d’òptiques diverses. Cristian Añó, del col·lectiu Sinapsis i coordinador del LABmediació del CA Tarragona, proposa una relectura de referències institucionals, discursives i pràctiques, enteses com un sistema complex de relacions en el qual s’inscriu l’Obert per reflexió i, per extensió, el Centre d’Art mateix. Javier Rodrigo, investigador i codirector dels projectes Transductores i El complex educatiu, presenta diversos casos de treball que permeten estudiar com altres institucions museístiques i centres d’art han desenvolupat projectes, accions o programes centrats en la mediació amb els seus contextos.

Judit Vidiella, a partir d’una conversa amb Cristian Añó i Javier Rodríguez, aborda la contradicció entre les necessitats dels processos de mediació i les formes amb les quals els equipaments artístics construeixen la seva identitat com a institució.

RAQUEL FRIERA Vídeo Fotografia Instal·lació Barcelona, 1974 raquelfriera.net

CRISTINA SERRA Fotografia Tarragona, 1979 GEMMA VALLS Fotografia Torredembarra, 1987

CA TARRAGONA 2012

GERARD BOYER Fotografia L’Ametlla de Mar, 1974 gerardboyer.info

GEMMA CLOFENT Fotografia Valls, 1966 gemmaclofent.cat

69 / 70

MAR BORRAJO Obra gràfica Tarragona, 1984 marbv.com

Aquesta publicació vol fixar l’experiència de l’Obert per reflexió, i alhora vol ser el fonament sobre el qual es puguin construir les bases de la pràctica artística des de la mediació en el context del Camp de Tarragona i que permeti noves connexions amb futurs projectes i altres realitats culturals.

cRÈDiTs

CrÈdITs Difusió

LABmediació

Bouchra Khalili. «Wet Feet»

Bouchra Khalili / En relació

Comissariat: Cèlia del Diego. Disseny de l’espai i direcció de producció: Xavier Torrent. Producció audiovisual: Miquel Giner. Muntatge: Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona. Assegurança: Allianz Seguros. Transport: Jean Pierre Gapihan encadreur i Transports Joan Ruiz.

Traducció: Blanca Domingo. Correcció: Marina Massagué.

Disseny gràfic: Bildi Grafiks. Amb la col·laboració del Port de Tarragona, Bòlit - Centre d’Art Contemporani de Girona, TAC12 i Viticultors Mas d’en Gil.

Disseny i coordinació: Marta Ricart i Cristian Añó (Sinapsis).

Amb la col·laboració de la Fundació Casal l’Amic. Han participat de manera puntual o durant tot el procés: Associació de Familiars d’Alzheimer de Tarragona, Auriga Serveis Culturals, Equip de Prevenció en l’Àmbit de les Drogues i la Sexualitat, Fundació FIAS, Fundació Salut i Comunitat, Punt Òmnia Torreforta i Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania (UTIC-IMSST).

«RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken Comissariat: Xavier Garcia Puerto. Coordinació: Cèlia del Diego i Núria Serrano. Producció audiovisual: Miquel Giner i Xavier Torrent. Assistents de producció: Daniel Arrébalo, Núria Fonoll i Jordi Viñolas. Tècnic de so: Kiko Àlvarez.

Regidora de l’acte: Aida Bañeras. Presentador: Oriol Montesó.

Amb la col·laboració del REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona Port de Tarragona i Cooperativa Falset Marçà.

Agraïments Amics de la Cultura, Jordi Abelló, Montse Adán, Marc Antillach, Carme Badia, Anton Baixeras, Xavier Bassas, Judit Borrell, Montserrat Caballero, Pilar Carbonell, Manel Caro, Joan Cavallé, Josetxo Cerdán, Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona, Joan Carles Fortuny, Xavier Garcia Puerto, Gerard Gil, Pablo Pedro González, Carles Guerra, Joana Hurtado, Gaspar Maza, Galerie Mor Charpentier - Alex Mor, Bartomeu Navarro, Neus Pàmies, Galerie Polaris - Bernard Utudjian, Begoña Parra, Parra & Romero - Tiphanie Chauvin, Antònia Maria Perelló, Rosa Ricomà, Àlex Romero, Marta Rovira, Joan Ramon Salvadó, Toni Serra, Galerie Sfeir-Semler - Ulrike Heidelbach, Marisa Suárez i Galeria Toni Tàpies.

Polièdrica Coordinació i editors: Cristian Añó i Helena Migueiz (Sinapsis) i Javier Rodrigo (Transductores). Editors: A Bao a Qu, Oriol Fontdevila, Comusitària, Forn de Teatre pa’tothom, Montserrat Iranzo, Jordi Pascual, Aida Sánchez de Serdio, Marta Serra i Judit Vidiella. Programació: Roger Batlle. Disseny: La Japonesa. Amb el suport econòmic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya mitjançant una subvenció concedida a Alternativa Jove per la Interculturalitat.

«Habeas Corpus» / Aproximacions A càrrec de Xavier Abelló, Xavier Graset, Carles Marquès i Toni Orensanz. Amb la col·laboració de TAC12.

«Habeas Corpus» / Lectures amplificades

L’espai

Coordinació i edició: Patrícia Carles i Jordi Martí Font. Amb la col·laboració dels alumnes de fotografia artística de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona, grup de GESO del Centre de Formació d’Adults de Tarragona, grup de Lectura i conversa de la Biblioteca Pública de Tarragona, grup de dones de l’Ateneu Llibertari Alomà, alumnes de 2n d’ESO de l’Institut-Escola Pi del Burgar de Reus, Tarragonins a l’exili connectats a Facebook (Alemanya, Anglaterra, Colòmbia, Mèxic, Òxford, Països Catalans, Quebec) i Unitat d’Escolarització Compartida (Associació per a la Promoció Ocupacional i Social) de Tarragona.

Disseny de l’espai: Aida Cisa, Vanessa Pla. Direcció de projecte: Ignacio Álvarez. Muntatge: Xavier Torrent, Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona i Brigada Municipal de l’Ajuntament de Tarragona. Amb la col·laboració del Cicle d’Arquitectura Efímera de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Reus.

Agraïments

Jordi Abelló, Xavier Abelló, Roca Bargalló, Maite Blay, Núria Boronat, Judit Borrell, Montserrat Caballero, Manel Castañó, Pau Catà, Àlvar Calvet, Jesús Calvo, Ro Caminal, Esther Canals, Patrícia Carles, Cristian Carrera, Anna Catà, Montse Coll, Jordi Collado, Rosa Comes, Marc Coromina, Claus Dasca, Jose Diego Vargas, Coia Domingo, Enric Escoda, Marc Ferran, Ivan Favà, Xavier Filella, Magda Guillén, Cecília Lobel, Albert Macaya, Montserrat Marco, Carles Marquès, Mikel Morlas, Ció Pallarès, Elena Martí, Jordi Martorell, Carmela Mas, Gemma Massagué, Armand Medina, Anna Muntaner, Magda Murillo, Jordi Olivan, Jordi París, Rosalina Ponce, Lídia Porcar, Assumpta Rosés, Ramon Rosich, Aureli Ruiz, Tamara Ruiz, Raquel Sánchez-Friera, Dolors Saumell, Yerba Segura, Isabel Taixés, Núria Tibau, M. Àngels Torras, Eloïsa Valero, Anna M. Vallès, Ramon Vilella, Marina Vives i Alba Zamora.

«Habeas Corpus» / D’històries i testimonis Disseny i coordinació: Cristian Añó i Jordi Ribas. Mediació: Esther Canals Assessorament: Eloïsa Valero. Han participat: IES Pons d’Icart, IES Sant Pere i Sant Pau, grup de la Fundació Casa Sant Josep, IES Martí i Franqués, IES Gabriel Ferrater de Reus i IES Narcís Oller de Valls. Amb la col·laboració dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Tarragona de la Generalitat de Catalunya i CRP del Tarragonès.

Grups de treball / L’Antena Compta amb el suport del suplement cultural Encuentros.

Diari de Tarragona, Artiga. Revista d’art i pensament contemporani i el programa cultural La Casa de palla de La Veu Jove de la Conca de Montblanc. La primera fase del projecte està liderada i gestionada per La Veu Jove de la Conca, i compta amb el suport econòmic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya mitjançant una subvenció concedida a La Veu Jove de la Conca.

Grups de treball / La Connectadora Compta amb la participació de Jordi Abelló, Àlvar Calvet, Ro Caminal, Paula Domínguez, Pau Catà, Magda Guillen, Mikel Morlas i Alba Zamora.

CA TARRAGONA 2012

Comissariat: Cèlia del Diego. Disseny de l’espai i direcció de producció: Xavier Torrent. Producció audiovisual: Miquel Giner i Diego Rada. Muntatge: Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona. Assegurança: Allianz Seguros. Transport: Crisóstomo Transportes i Transports Joan Ruiz. Traducció: Mike Keenan. Correcció: Maria Massot i Arga Sentís. Disseny gràfic: Bildi Grafiks. Estudiant en pràctiques de l’EADT: Òscar González. Amb la col·laboració del Port de Tarragona, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, SCAN Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona, Bòlit - Centre d’Art Contemporani de Girona, TAC12 i Cervesa Rosita.

Els espais implicats en el projecte per al qual treballa actualment són la Sala Àmbits de Cambrils, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, el Centre d’Art Cal Massó de Reus, el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus, la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus, l’Espai Jove Kesse de Tarragona, Display. Laboratori Visual de Tarragona, els Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, el Museu de Valls i el Portal del Pardo del Vendrell.

71 / 72

«Habeas Corpus»

Grups de treball / Xarxa de Gestors i Programadors d’Arts Visuals Contemporànies del Camp de Tarragona

Formació Coaching per a artistes Docent: Joan Morey. Amb la col·laboració de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya i l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona.

Escola de calor / T’agrada criticar?

Docents: Pilar Bonet, Mery Cuesta, Oriol Fontdevila, Carles Guerra, Joana Hurtado i Antonio Salcedo. Amb la col·laboració d’Encuentros. Diari de Tarragona, Artiga.

Revista d’art i pensament contemporani i l’Aula d’Art de la URV.

Escola de calor / Còmic raro Docent: Francesc Ruiz.

Escola de calor / Drets d’autor i art contemporani Docent: Eva Sòria. Amb la col·laboració del Museu del Port.

Escola de calor / Domini Públic Creació, direcció i locució: Roger Bernat / FFF. Estudiants que van col·laborar en la creació: Adriana Bertran, Aleix Fauró, Anna Roca, Sonia Espinosa, Tonina Ferrer i María Salguero.

Música: W. A. Mozart, A. P. Borodin, G. Mahler, A. Dvorak, B. Smetana, J. Sibelius, J. Williams i E. Grieg. Selecció musical, edició i versions: Juan Cristóbal Saavedra Vial. Fotografia: Txalo Toloza, Cristina Fontsaré. Direcció tècnica: Txalo Toloza. Grafisme: Marie-Klara González. Coordinació: Helena Febrés. Amb la col·laboració de la Sala Trono, ETC 2012 – Festival d’Estiu de Tarragona i Colla de castellers Xiquets de Tarragona.

Escola de calor / dOCUMENTA (13) Amb la col·laboració de Tarraco Travel.

Posa’t en forma amb l’art contemporani Docent: Jordi Ribas. Amb la col·laboració del Museu de Valls.

Agraïments Patrícia Carles, Jennifer Colomina, Pau Castro, Club de Tennis Tarragona, Neus Pàmies, Jordi París, Assumpta Rosés, Joan Sala, Antonio Salcedo, Joan Ramon Salvadó, Raquel Sánchez Friera i Xavier Torrent.

Documentació L’Irradiador Comissió de selecció de L’Irradiador 2012: Cristian Añó, Cèlia del Diego, Àlex Nogueras, Martí Peran, Francesc Perramon, Antonio Salcedo i Eva Sòria. Artistes seleccionats: Maria del Mar Borrajo, Gerard Boyer, Àlvar Calvet, Ro Caminal, Patrícia Carles, Gemma Clofent, Jorge Conde, Gerard Cuartero, Jordi Erola, La Ferida, Ester Ferrando, Raquel Friera, Pau Francesc López, Jordi Llort, Manel Margalef, Mariona Moncunill, Quim Packard, Ariadna Parreu, Vanessa Pey, Fani Pizarro, Lídia Porcar i Jordi Martorell, Núria Rion, Cristina Serra i Gemma Valls.

Publicació Obert per reflexió Direcció: LABmediació del CA Tarragona. Coordinació: Cèlia del Diego i Jordi Ribas. Textos: Cristian Añó (Sinapsis), Javier Rodrigo, Raquel Sánchez-Friera i Judit Vidiella.

Imatges: Jose Luis Rosado. Correcció: Maria Massot.

Disseny: Bildi Grafiks. Impressió: Gràfiques del Foix.

Avaluació del projecte Obert per reflexió Polièdrica

abril

13-14 juliol

3-5 juliol

2-5 juliol

16 juny – 19 juliol

13 juny

25 maig – 19 octubre

25 maig – 29 juliol

25 maig – 29 juliol

25 maig – 29 juliol

3 maig

24 abril

abril – juliol 2013

Visites per a grups i per a escoles En relació.

Taller de cocreació Tarragona migra.

Projecció i presentació de treballs de vídeo documental Aproximacions a l’exposició «Wet Feet» T’agrada criticar?

Curs teòric i pràctic al voltant de la divulgació de l’art i la crítica Còmic raro.

Taller de dibuix i narrativa Drets d’autor i art contemporani. Nocions bàsiques de drets d’autor per a artistes i gestors culturals, i alternatives copyleft a la gestió tradicional de drets

Sessió de presentació.

Recursos europeus per a la cultura Sessió de presentació.

Codi de bones pràctiques professionals a les arts visuals Bouchra Khalili.

«Wet Feet» Espai del LABmediació

Coaching per a artistes. Comunicació i presentació de la trajectòria professional i artística.

L’Irradiador 2012

7-16 març

març

TÍTOL PROJECTE Obert per reflexió.

Laboratori de treball en xarxa i producció artística i cultural

CALENDARI 21 novembre 2011 – 25 gener 2012

progrAMACIÓ

Formació

Formació

Formació

LABmediació

Difusió

LABmediació

LABmediació

LABmediació

Difusió

Difusió

Difusió

LABmediació

LABmediació

Difusió / Documentació

Formació

PROGRAMA LABmediació

Eva Sòria

Pilar Bonet, Mery Cuesta, Oriol Fontdevila, Carles Guerra, Joana Hurtado i Antonio Salcedo.

Francesc Ruiz

CA Tarragona

Toni Serra (OVNI)

Cristian Añó i Marta Ricart

CA Tarragona i Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Reus (EADR) CA Tarragona

Cèlia del Diego

Florenci Guntin (AAVC)

Cristian Añó, Cèlia del Diego, Àlex Nogueras, Martí Peran, Francesc Perramon, Antonio Salcedo i Eva Sòria (comissió de selecció) Cristian Añó, Blanca Domingo i Sunsi Huertas Cristian Añó i Helena Migueiz (Sinapsis) i Javier Rodrigo (Transductores) Jordi Baltà (Interarts)

A CÀRREC DE LABmediació, amb el suport d’Aula a la Deriva, a través de la vinculació de Javier Rodrigo i Cristian Añó (Sinapsis).

Paul Capriotti, Txelu Balboa (Amasté), Alfred Porres, Jordi Canudes, Jordi Martorell, Lídia Porcar i Marta Ricart (ponents convidats) Joan Morey

Sala d’actes del Museu del Port

Tinglado 2

Campus Catalunya de la URV

Tinglado 2

Espai LABmediació.

Tinglado 2 Sala d’actes de l’Antiga Audiència

Tinglado 2

Tinglado 2

Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat a Tarragona Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat a Tarragona Tinglado 2

Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona (EADT)

LLOC Institut Municipal d’Educació de Tarragona (IMET), Espai Jove Kesse, Departament d’Estudis de Comunicació de la URV, Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat a Tarragona

75 / 76

CA TARRAGONA 2012

21 novembre – 12 desembre 11 desembre

6 novembre – 6 gener 2013 6 novembre 28 febrer 2013 18 novembre

27 octubre – 20 desembre 10 novembre – 1 desembre

26-29 juliol

15 juliol

Visites per a grups i per a escoles D’històries i testimonis.

Projecte educatiu «RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken Posa’t en forma amb l’art contemporani The Pixelated Revolution.

Rabih Mroué

Aproximacions a l’exposició «Habeas Corpus»

Domini públic. Una acció-espectacle de Roger Bernat / FFF «Habeas Corpus.

Funcions i disfuncions de la figura del testimoni». Maja Bajevic, Bleda y Rosa, Kajsa Dahlberg, Raquel Friera, Teresa Margolles, Rabih Mroué, Uriel Orlow Lectures amplificades

Josetxo Cerdán i Gaspar Maza

Difusió

Formació

Difusió

Cristian Añó, Esther Canals i Jordi Ribas CA Tarragona i REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona Jordi Ribas

Patrícia Carles i Jordi Martí Xavier Abelló, Xavier Graset, Carles Marquès i Toni Orensanz CA Tarragona

Cèlia del Diego

Roger Bernat / FFF

LABmediació

LABmediació

LABmediació

LABmediació

Difusió

Formació

PROGRAMAció

Campus Catalunya de la URV

Museu de Valls

Tinglado 2

Tinglado 2

Tinglado 2

Tinglado 2

Tinglado 2

Tinglado 2

Plaça del Rei

engLIsh TrAnsLATIon

In the national ambit and with the will to place the Camp of Tarragona on the map of contemporary visual arts, the CA Tarragona is registered with the Network of Visual Arts Centres, promoted and coordinated from the Generalitat de Catalunya’s Department of Culture, along with the ACVic Centre d’Arts Contemporànies, the Bòlit Centre d’Art Contemporani in Girona, Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani in Mataró, Fabra i Coats.

Barcelona Centre d’Art Contemporani, Centre d’Art la Panera in Lleida, Lo Pati Centre d’Art in the Terres de l’Ebre and Tecla Sala in l’Hospitalet de Llobregat.

It is within the framework of this network that the CA Tarragona receives the challenge to specialise in mediation, understood to be a dialogic way of working between cultural policies, artistic practices and the social fabric in the territory. The LABmediació symbolically capitalises on this specificity, with the aim of researching into the dynamics of collective participation and production, and to share the processes and results from a pedagogical perspective. In this way the Centre drives the process of institutional reflection from which to re-think the structures that they establish in art centres and how these build the relationships with their projects.

The first public activity carried out by the CA Tarragona, Open to reflection (November 2011 - January 2012), is placed within the mentioned coordinates. Understood as a collaborative work laboratory, it looked for participation to generate network structures to become the catalyst to strengthen relations between projects, agents and institutions in the territory, and crystallise in a cultural ecosystem that is more complex, richer and more sustainable. This act gave way to a publication from which advantage was taken to reflect on the challenges and problems with which the Centre d’Art started to work with a year ago now.

The publication you have in your hands collects, like a report, all the activities promoted by the Art Centre and their respective programmes in this first year of public activity, from the closure of this proposal that acted as declaration of principles for the CA Tarragona.

Secondly, the proposals carried out by the LABmediació are detailed, with the intention of evaluating the shared learning processes achieved in response to its mandate. The LABmediació provides the Art Centre with the tools to strengthen its links with the territory, and it does this through projects aimed at driving the urgency for transversal work places, above all with institutions and entities that are not specifically in the artistic field. In this way the LABmediació has given support to the work group projects resulting from Open to reflection, in the same way that it has generated activities like workshops, educational projects, etc., related to each and every exhibition. We would highlight the co-creation In relation, that opens the collaboration between different agents linked to social action in the city of Tarragona, and also the project called Of stories and witnesses, with which the line of action with education agents was started in the Camp of Tarragona. Also, it leads practical research processes that have the aim of deepening and developing mediation methodologies, amongst which Polièdrica stands out, a network reference site fruit of the collaborative process with different cultural and artistic agents in the country.

The diffusion programme promotes contemporary creation and thinking through expositive projects that make discursive elements of international contemporary practice visible and dissemination projects regarding artistic creation in the territory.

Regarding training, the CA Tarragona develops a variety of training proposals in the widest sense which are carried out in the month of July, within the framework of the School of heat. In this way not only courses and workshops are designed for different professional ambits but also a scenic proposal to reflect on the condition of public and to take a trip to dOCUMENTA (13) in Kassel, with the aim of bringing those interested nearer to the International tendencies in contemporary art.

As for documentation events, it is a pleasure to present the first selection of artists from the Camp of Tarragona who make up L’Irradiador, fruit of a first public convocation. An archive that is continuously being updated and growing designed to spread its work within and outside the territory.

Finally, the goal of this publication is to evaluate the importance of a project like CA Tarragona for the territory, above all for all the personal relationships and the institutional agreements that have begun to develop in each one of the acts and

enGLisH TRAnsLATiOn

make them possible. We hope this second publication from the Art Centre and all the events it has presented are good reason for celebration, as is this first year of a service that has great future expectations.

DIFFUSION Presentation

In this section we present a collection of general material about the exhibitions as the backbone of the diffusion programme.

In addition to the text with which the Art Centre presents every exhibition, the information about the exhibition «Wet Feet» is complemented with the transcription of the interview that Joana Hurtado had with Bouchra Khalili, in which the artist explains the goals that motivate his research and his work method; a text

by Blanca Peirats about the exhibition included in the course on critical diffusion called Do you like criticising? And a text by Toni Serra about the concept of migration and his presentation of the documentary video presentation called Tarragona migra.

And «Habeas Corpus», the exhibition thesis is completed with a text by Xavier Antich, which contextualises the figure of the witness nowadays, and another

by Josetxo Cerdán within the showing of The Pixelated Revolution by Rabih Mroué, the document of a conference about the witness in social networks.

Likewise, the «RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken event is also documented, coproduced by the CA Tarragona and the REC Festival, during the latter’s closing ceremony.

BOUCHRA KHALILI «WET FEET» Cèlia del Diego Khalili’s work merges documentary practice with a conceptual approach in order to transitional spaces and latent discourses territorial outskirts. She then questions the notions of identity, country, frontier, immigration law and exile; embodied by the subjective expressions of belongings, nomadism, and clandestine existences, all forms of resistance to the arbitrary of the powers.

The title of the exhibition alludes to the socalled Cuban Adjustment Act and the ‘wet foot, dry foot’ policy whereby Cubans who

CA TARRAGONA 2012

The CA Tarragona Centre d’Art is a public cultural amenity for the promotion of research, production, diffusion, training and documentation of the contemporary cultural and artistic activity in the Camp of Tarragona.

It is the result of the cooperation between the Tarragona City Council and the Catalan Government’s Department of Culture.

Firstly, we can find the most significant actions in the diffusion programme: the two exhibitions held in the Tinglado 2 del Moll de Costa, «Wet Feet» by Bouchra Khalili and «Habeas Corpus. Functions and dysfunctions of the figure of the witness», and «RAW // REC», the installation

by Marcel Pey with music by Don Simón y Telefunken and Teatre Magnètic, fruit of the collaboration with the REC Tarragona International Film Festival.

77 / 78

CA TARRAGONA CENTRE D’ART Presentation

manage to reach the United States coast can request political asylum there. Bouchra Khalili appropriates this expression to refer to the lives of those people who, unable to fit with the immigration policies of Europe and the United States, find themselves forced, one way or another, to set out on a clandestine voyage over the Mediterranean or the Atlantic, to ‘get their feet wet’. «Wet Feet» shows a selection of projects produced by Bouchra Khalili between 2007 and 2012, articulating peculiar trajectories that redefine territories and their boundaries, and the narratives and discourses generated by those geographical situations.

Among the pieces exhibited, The Mapping Journey Project (2008-2011) confronts political maps of the Mediterranean with the peculiar journeys of eight undocumented immigrants, whose wanderings reveal counter-geography. Each video is recorded in one single shot, showing frontally a map, and a hand holding a permanent marker. While drawing the winding routes of their journeys, each migrant recounts with a great sobriety each of the stages of their trajectories. Only the hand and what Roland Barthes calls the ‘grain of the voice’ objectifies the invisibility of those who speak and who remain out of bounds.

The voice and the absence of a face paradoxically allows the viewer to reach an imaginary dimension, the map becoming then literally a surface of projection where the viewer is invited to share and reconstruct each of the journeys. This process results in new maps which know neither limits or impossibilities, but wishes and hopes. that do not know neither limits or impossibilities, but wishes and hopes.

A philosophy of the map in continuous mutation, without sutures, in perpetual mobility, de-territorialised, re-territorialised and de-territorialised again. Like Deleuze’s orchid and wasp, the mimesis of one of the other and the other of the one, every one of the cartographies in this project responds more to an action and an experience than to the representation of a given territory.

In the course of these journeys, time stretches and reflects the magnitude of these ventures: setting out for a new place, drifting, coping with setbacks, trying to get papers and aiming to finally reach Britain, Sweden, the United States or Canada. Or aiming to go back home, seeing again one’s mother, one’s fiancée.

The series of silkscreen prints entitled The Constellations (2011) is the latest chapter of this project. They show the geographical drifts of each of the eight journeys recounted, transposing the shape of the emigrants’ routes into imaginary silhouettes like those traced by the constellations of stars in the sky.

In fact, a constellation can also mean how the stars appear when a person is born - or reborn. Through this process of

translation, Bouchra Khalili not only erases terrestrial dividing lines to replace them with a continuous journey and point to the endless possible arbitrary routes joining up each of the points on the map, but also proposes an analogy with the different systems of navigation used by sailors to determine their position in international waters - a place outside the sovereignty of any state - and sets down these eight maps as possible routes which could also guide other emigrants.

The idea of the other is also there in Wet Feet (2012). The series shows old, abandoned, and rusty boats and containers, dilapidated and half hidden by vegetation.

As in her other works, Khalili’s approach consist in showing by hiding, by revealing the traces and marks left by a metaphorical shipwreck while showing at the same time the metonymic record of the trade, the smuggling, and the illegal roads that meet along the Miami River and its port.

Migratory roads, smuggling and trade of goods embody illegality, while holiday tours and the processes of gaining nationality exemplify legal journeys. This is the contrast explored in Circle Line (2007), the video installation that completes the exhibition. The title refers to the two tourist ferry lines in Manhattan. This complex video installation combines three films offering views of New York emptied from its inhabitants, while the artist proposes a dialogue between questions taken from the application for the green card, and fragments of a conversation between her and an undocumented immigrant from Senegal who has been living in New York for seven years. Simultaneously, in the background, the sound of a ceremony of naturalization welcoming four hundred and twenty-five new citizens is performed.

While The Mapping Journey Project was minimally edited, Circle Line’s editing carries a narrative generated by interstitial spaces. On one hand, three sequences but a single place: the city and its waterfront district filmed from a ferry and a cable car, from which only floating and unstable images can be captured. And on the other hand, three sounds: one real – a master of ceremony at the city hall who literally lists the native countries of the new citizens, spanning from « A » for Albania, to « Y » for « Yugoslavia », and two mental soundtracks, provided by the reading of scrolling subtitles on the two other screens.

Through video, prints, photography and installation, Bouchra Khalili’s work contribute to enlarge the discursive horizons of meaning that go along with the representation of minorities, their speeches, discourses, languages, territories, and the complexity of those issues. From this perspective, the proposals made by Khalili are mirrored in the anthology of the existences that Fou-

cault compiled for his unpublished book: «The life of infamous men»: «And there is such concentration of things said contained in these texts that it is not known whether the intensity they go through is due more to the blazing character of the words or to the violence of the events that seethe within them. Singular lives converted, by obscure chance, into strange poems».

1 «The grain is the body in the voice that sings, in the hand that writes, in the limb that executes». Roland Barthes, L’obvie et l’obtus, París, Éditions du Seuil, 1982.

Gilles Deleuze, Felix Guattari, Mille Plateaux, París, Éditions de Minuit, 1980.

2

3 Michel Foucault, “La vie des homes infâmes”, Cahiers du Chemin, núm. 29 (15/01/1977).

I AM INTERESTED “IN INVISIBLE THINGS” Interview with Bouchra Khalili Joana Hurtado The Mapping Journey Project (20082011) are eight clandestine trips explained in voice-over about a map. How do you manage to find these people?

That’s something I am asked regularly, although I don’t think it’s the most important about this work. Firstly because it’s not me who finds the majority of these people who participate in my projects, they find me.

And that’s due to a rather particular methodology, which is inspired in the psychogeography described by Guy Debord, meaning that it is a type of drifting that includes getting lost in an urban place. It’s just that, in my case, getting lost is not a game like for the situationist but rather the starting point of something. Therefore, when I say that it’s the participants in my projects who find me, it’s because the fact of getting lost in a city generates the finding. I don’t do castings, I don’t look for a specific person or specific nationality. The chance meeting forms part of the process. However, it is not at random in the strictest sense of the word, but a controlled and provoked randomness, something that requires time, but at the same time lets the participants get involved in the project. They know exactly in what they are participating and I am very clear with them about the rules of the work, its content, its contextualisation...This last point is very important as many of my works are usually series, which stretch out in space as well as in time. For example, making The Mapping Journey Project took me three years. During such a long period of time many things can happen, and that is true of any encounter. That’s why, when I have to explain in a simple, quick way what my methodology is regarding the meeting,

Why does it interest you to strip them of all dramatics?

Precisely because the objective of this work is to avoid these spectacular dimensions, avoid the pathos, the drama... Because if it is covered in dramatics, the spectator cannot participate in the story. There has to be a space for them, to awaken the imaginary.

And that is not possible if it is not very factual, very disinterested and very precise. It is totally paradoxical, but that’s how it works.

You use the detail then to send an image. The specific case of these eight tours should be used to draw a wider map of clandestinity?

I have no pedagogically intentions. I don’t want to make a manual of contemporary routes for clandestine immigration. I deal with eight people with eight absolutely singular destinies, I don’t expect them to be examples of anything. What I seek is to show how a clandestine life is invented and what it is, what is outside, what there is out with the geography books or the geography maps as we know them. This is the starting point and therefore The Mapping Journey

These are sound stories, voices without faces, papers, identity, before you said it is a «performed word», but in an interview with Omar Berrada you say that «I do the opposite of a voice over».1 In what way?

I say that for two reasons. On one hand, because in the general documentary tradition the voice over is a running commentary on what we see, and this is not a commentary at all. On the other hand, because what interests me is the incarnation process that is outside what Lévinas calls the «visagéité»,2 meaning how to deal with incarnation without the need to see the face, which no doubt is the first thing that it identifies. When police techniques got sophisticated, the criminal photograph appeared: we had to know the face. As if it were the only means with which to identify someone. I think that the identification and incarnation can be more subtle and can be found in details like the tone of voice, a specific language, a determined way of moving your hand... Once again, that is also a way to conjure up imagery.

Firstly because the spectator is invited to rebuild the whole journey whilst it is being explained, but also because he/she stands by the person who explains it, is with him/ her, at that moment. Do we have to see the face for that? In my opinion, no. Paradoxically, this generates a certain type of identification, being in absence. Absence becomes a type of presence that is finer than if we simply showed a face, because in this case the face would become the screen, nearly an obstacle.

It is «the tyranny of the human face» that Baudelaire spoke about. You flee from the face but not the map. Don’t you think that showing the map to talk about everything that floods from it is a contradiction? I say that because, on one hand, we see the map as an abstract,

In The Mapping Journey Project as well as in The Constellations (2011), in fact, I see this idea of the epic voyage, even utopic, where the destination is an always moving horizon. But for me the constellations are an alternative orientation system to maps, more rigid, regulated. What for one is the horizon (the guide, the goal), for another is the border (something fixed, the «up to here»).

That’s why The Constellations is like a hidden utopia and at the same time makes a strange poem. In fact, when I finished the project, I came across a text by Michel Foucault that I like a lot, called The life of infamous men. In reality it is not a book but rather the explanation of a project that he never carried out about the history of France before the Revolution, about how, during the Old Regime, the King had the chance to sign the lettres de cachet3 (Lit. Letters of the sign/signet) and imprison people for a load of reason that weren’t exactly fair (claiming they were crazy, for example). This text seemed revealing to me as it shows how we place outside the law people who are not, in the strictest sense of the word, and, undoubtedly, not from the moral or ethical points or view. There is a very nice fragment where Foucault explains that he is very interested in all those people that the lettres de cachet were signed against, because reading their lives through the archives he has the impression that he is working with a type of «anthology of existences in which the singular lives have become, through some kind of chance, strange poems»,4 to quote the text. And me, when I look at the videos, it’s exactly what I see, an «anthology of existences», a collection, in the sense of collect, of private lives converted into a kind of strange poems.

enGLisH TRAnsLATiOn

official convention that does not contemplate the singular, vital experiences; and on the other, it puts us in the place of the immigrant who sees his/her frontiers like horizons and real limits, who looks for his/her place on the map and therefore he/she makes it. Or is it just that, in the end, the map is necessary?

Obviously it is necessary. But precisely because it’s the people who have power over the map. Here every pen is a permanent marker... it can’t be rubbed out! For once, it is their own journey the becomes the authentic map. That’s why I say they are not examples of anything, of anyone, because at that moment they take possession of the map: it is their own map that makes the map. This is also the idea in my last work, The Constellations, because each constellation is unique: Sagittarius, Taurus, etc. Except that in my work the constellations are not a way to guide yourself through a place where you can get lost, like the sea or sky, they are things that already exist but they are precisely the story of a loss, a drift; and paradoxically, they are also a way of life.

CA TARRAGONA 2012

The eight tales are also vital experiences, very personal stories explained in a lot of detail. How do you get them to explain it to you?

They are not actors and they haven’t learnt a script. There is no performance, but rather a performed word, which is not the same. Let’s just say that this type of narration, so precise and detailed, totally freed from dramatic or spectacular effects, is also the result of my methodology, which consists of talking very, very much before filming. I never repeat the videos, the first shot is always the good one, and because I make scenes-sequences it wouldn’t be possible. I explain to them how the scenesequence works, I tell them that it starts with a «let’s go» (because I don’t say «action» I say «let’s go») and it ends with an «ok, thanks» (I don’t say «cut» or anything like that). And so they know that, between these two sentences, it’s their turn. But beforehand they might have explained their routes to me a hundred time over. This is my way of hardening them to make their experience a story. It is quite a subtle process, but for them it is a way of becoming the narrator of the story, that they build up as they repeat it. That is my work, restore their trajectory, a way of writing the story without writing, through the word. It’s difficult to explain what there is between me and them. I don’t tell them that I will make them repeat five hundred times, but they understand it, they understand that I am helping them get rid of the affection, of the spectacular nature that some journeys may have.

Project is built on maps found in bookshops, within everyone’s reach. Except the map of Palestine, of the occupied territories, which is the only one we can’t find, for various and very complicated reasons, the rest are common maps that we all know.

But what we see in this work falls outside these maps, it is the invisible map. At a first level then, it is about revealing a type of cartography of resistance. Then, at a second level, if there is a type of invisibility of the participants it’s because that map equally reveals an invisible map and also becomes the page upon which to write the story, the story of a clandestine existence. Finally, there is a third level, which involves the spectator, meaning the imaginary and fictitious dimension generated in the spectator by the articulation of the two preceding levels. In short, it happens from very minimalist details, but I believe that precisely this simplicity, this minimalism, allows for the production of very complex thoughts.

79 / 80

I say it is like life itself. In life time goes by and everything changes, and we have to accept it. Any project I carry out registers life, with everything that entails.

Making this series has therefore allowed me to make this lyrical dimension appear too, as the constellations are something very poetic, above all if you come from an Arabic culture where the stars form part of a long poetical tradition. Although in this case the stars we see form part of constellations that, a priori, are not poetical at all, totally the contrary, they are the translation of very complicated journeys.

As we go through your works we see a purging process, a gradual elimination of the epic towards the abstract, until Wet Feet (2012), a series of photographs without people that also refers to calndestinity, specifically the USA immigration laws, right?

Yes. Wet Feet is a project I carried out in Florida, one of the US clandestine sea arrival points, hidden in the containers of large merchant ships or very extravagant vessels. For Spain and Morocco this is nothing new because the boat people made the newspaper headlines for fifteen years.

As the Moroccan I am, going to Florida and finding boat people hidden in gardens tells me many things, but I am not a journalist.

My research methodology consists of wandering through places where it is supposed I can’t, and that’s how I discovered that there were immigrants who arrived hidden in containers. There are two ports in Miami, the Miami Port, which is very big and very nice, and a smaller one next to the river, dedicated to commerce between the USA and emigrants’ countries of origin. In Florida there is a very big Cuban community that has been there for nearly 50 years, due to the Cuban Revolution, as well as Dominicans, Venezuelans, Haitians and many have arrived clandestinely to this port (although the Cubans arrive a bit further south of Miami, to an area that is only 90 miles from Cuba, an easy distance by boat, more or less like the distance between Morocco and the Canary Islands). When I inquired into the strategies on how to enter the USA and, above all, about what was left once they had arrived, I was interested in the graveyard of broken, rusty containers etc. I saw a metaphor for the journeys in them and, above all, a metaphor of what becomes of the clandestine existences in the USA, for the time that passes and the things that agglomerate. Like the ship I photograph and now can’t be seen because of the vegetation that has taken possession of it, like in the abandoned cemeteries. When we stop taking care of the tombs they get covered in so-called weeds, and that’s exactly what happens to these ships, that they are literally covered in moss, leaves, vegetation of all types. It is paradoxical because if the vegetation grows then there is life, but at the same time it grows where there is death. It is just as paradoxical as these journeys and these existences. This is where the Wet feet-dry feet policy comes from, according to which the Cubans that

manage to reach the US coast can apply for political asylum in this country, whilst those captured at sea are sent back to Cuba. A very unfair law which, moreover, is not applied to the rest of the immigrants.

Before you spoke about minimalism, and maybe it’s this growing abstraction process that you commented on, that makes us take the journey like an experience told without trace, with lifeless waste.

Totally. They are objects that are literally desiccated, in the vitalist sense of the word.

However, I have to say that minimalism has always tempted me. Maybe more and more so, but it is a constant that goes throughout my work, as we never see anything that is said. In my videos the sound, for example, nearly acts like an image, a counterpoint or a more subtle way of articulation than the act of really showing the thing. And that is also present in these photos, which aren’t shown in the strictest sense of the word, but are hidden and precisely for that reason they show. They nearly work through opposition, contradiction. Even Circle Line (2007) is an extremely minimalist piece that does its own making, even though it has a complex aspect, because there is sound, various texts, etc. Its texts are also like an image, used to make an image that can’t be made as, if it is made, it would be less of an image than the sound itself, generated by the reading of subtitles. It is a very subtle play on register, with very minimalist tools. And this combination is what I try to get in every work.

And this time lag between sound and image, between to say and the said, between what we say and what language indicates (when we show or photograph) is intrinsic in the materialisation process or to remake experiences, trips, which are invisible and transitory by definition, and more so through the voice, from stories, well, from the oral fluidity and the imaginary. It’s a little like the contradiction of the map mentioned before. As if we filmed the transit between two irreconcilable points. Don’t you have the impression of wanting to reproduce the un-producible? Because, in the end, you are looking for are images...

Yes, absolutely. It’s a posture that is just as ethical as it is aesthetical. That’s why I am very «baziniana», in the sense of the cinema critic, André Bazin. I believe there exists an anthology of images that are not necessarily in what is shown. Because from something registered, something else that is not shown is also recorded, and that’s why we film something that in a way is invisible, something that is disappearing.

You move between this «baziniana» idea of the image as a track register, a happening, and I also feel that there is some mistrust towards any authentic idea of the image. Do you think it’s possible to film reality?

Reality is an apparition, but apparitions are necessary to make us reflect. Books don’t explain everything, poems neither, and that’s why they interest us, because there is an imaginary part, a mysterious part. They are partial revelations. Evidently, the fact that an image doesn’t explain everything is also a type of utopia. I am also very interested in Passolini’s semiology essays, who wasn’t a theorist but a poet, an absolutely brilliant film-maker, but who decided to go into semiology, and that’s why I am interested, even though it is completely utopic and, from the scientific point of view, totally crazy. In fact, he starts from an idea that could seem to be heresy, which is that cinema is a language because it records the language of reality. It’s double madness: cinema is a language and also reality speaks a language. But I agree, and that’s why we hear many different languages in my videos, because that is reality, it’s a way of making reality speak and explain reality. It doesn’t answer questions but it is a way to show the complexity of certain things, and it’s because they are difficult and complicated to understand that I think they are interesting.

What is your method to show this invisible part?

I am interested in invisible things. And that makes everything even more complicated because it obligates us to re-think the status of the image: is the image made to be shown or to be projected? If we consider that it is made to be projected, then sound is the image, perforce; it can’t be an illustration, it can’t be a comment on the image, but it becomes a type of image, it becomes an image. And that also affects the editing, not so much for the technique, on the editing desk, but in conceptual terms. That’s why, even though it seems strange because it is removed from my work, I have been very interested in the editing of the Russian constructivists and, specifically, in Dziga Vertov’ interval theory, according to which, when we watch a film, the image is not in the images but between the images, built between each one of the images. Well, I nearly always make scene-sequences therefore, in my case, the challenge is to make intervals in the inside of one unique scene and not between scenes. This is where the question of sound becomes one of incredible complexity, because it has to become an articulation that generates intervals. I am giving away all of my secrets...!

It’s very interesting, above all regarding the sound work. In the same way the video layout must also be important?

Absolutely. It is just as much so, and I don’t think I make films, I make installations. Even when I take photographs I follow an installation logic.

Your videos are never shown in cinemas?

No. And I am asked a lot to do so. The Mapping Journey Project, for example, is

And why not also challenge the cinemas? With all the cinematographic references your works have, haven’t you ever thought about going over to cinema to reconsider your exhibition places?

I am interested in the places that are not necessarily the easiest places to propose this type of experience, apart from the fact that it’s difficult to turn a cinema into an editing room. It’s complicated, the medium is set up like that. Except if we think about making a film with just one scene-sequence, which is the great apparition in the history of cinema and which, moreover, Sokurov has already done. I don’t consider myself a filmmaker, I know I am not in my place and that interests me. The idea of the character that is a bit anachronistic, undesirable, that isn’t in his/her place, is interesting. If everybody was in their place it would be

“Le contraire de la voix-off. Entretien de Bouchra Khalili avec Omar Berrada”.

Dins: Philippe Azoury, Pascale Cassagnau, Omar Berrada, Bouchra Khalili. Story mapping, Marsella, Bureau des compétences et désirs, 2010, p. 48-82.

2 Del mot “visage”, means “face” in French. The literal translation of this neologism by Emmanuel Lévinas would be “face-to-face”.

3 In France, during the Old Regime, a “lettre de cachet” was a sealed letter that transmitted a royal order that normally deprived someone of their freedom (imprisonment, expulsion or exile).

4 “Anthologie d’existences dont les vies singulières, sont devenues, par je ne sais quels hasards, d’étranges poemes”. Dins: Michel Foucault, “La vie des hommes infâmes”, Les cahiers du chemin, núm. 29, 15 gener 1977.

Interwiev recorded by TAC 12 vimeo.com/m/54764632

CARTOGRAPHY OF IMMIGRATION Bouchra Khalili in Tinglado 2 Blanca Peirats This is one of the articles that realised in concept of practical in the frame of the workshop of critical Do you like criticising?. Also they published texts of other assistants to the workshop to Encuentros. Diari de Tarragona1 (july 2012) and Artiga. Revista d’art i pensament contemporani2 (number 17). All the practical were supported for Pilar Bonet.

The first exhibition proposal made by the CA Tarragona Centre d’Art has given us an insight into the video-artists Bouchra Khalili (Casablanca, 1975). Her works are an analysis of nomadism and immigration.

Through these the artist documents, visually and with sound, real experiences and becomes a witness to this conflict in our times.

The work entitled «Wet Feet» (2012) was presented in Tinglado 2, in the Port of Tarragona, and was on exhibition from the 25th of May to the 29th of July 2012.

During my visit to the exhibition I was faced with, in all of her pieces, many questions like: why are we still surprised about the dramatic circumstances faced by people trying to get a better future?

What validity does Art. 13 of the Universal Declaration of Human Rights have?:3 «1. Everyone has the right to freedom of movement and residence within the borders of each state. 2. Everyone has the right to leave any country, including his own, and to return to his country.»

enGLisH TRAnsLATiOn

Tarragona, May 21st 2012 1

The exhibition showed four pieces that contained a series of works that were expressed using different languages, which went from the serigraphy to video-art and including photography, brought together under the narration of a trip that many human beings take as an extreme form of survival.

Bouchra Khalili presents the spectator with a cartography of immigration that has very direct pieces, like The Mapping Journey Project (2008-2011), eight screens with eight different stories filmed in sequence shots over a political map. Someone traces out the route taken with a pen. At the same time the person explains the stories of the cities passed through during the last twenty-five years. There is nothing to understand in this audio-visual work, you just have to pay attention to the narrator’s voice.

diaridetarragona.com/extrasysuplementos/encuentros

The eight serigraphs in one ink that make up the piece entitled The Constellations have a more poetic edge. Over a blue sky, some white stars are joined together in a broken line. These are the eight trips we have previously seen and heard about, but this time the image is not so distressing. The sky is the only place where borders, politics and ideologies still have not been set up. The stars have always belonged to lucky travellers who are guided by them throughout their long journeys. Or maybe it is the sea, international waters where the oppression of immigration policies can be escaped from.

1

art-tarragona.com

2

Wet-foot, dry-foot is the informal name given to the agreement between the USA and Cuba on immigration in 1995. The Cubans intercepted by the USA coast guard at sea (Wet-foot), would be sent back to Cuba or a third country; however, those who reached North American land (Dry-foot) could stay in the USA.

3

In a third area we find a series of photographs that explain the exhibition’s name: Wet Feet. Boats abandoned by those looking for the American dream1 appear covered by vegetation and time, but their presence makes us remember that every country has its own immigration policies, even though the Universal Declaration of Human Rights states that we are free to choose our place of residence.

The exhibition closes with a complex videoinstallation with many cinematographic traits, Circle Line (2007). Three channels synchronised with images of the Manhattan Island tourist circuit. Sentences by the immigrants appear on the left-hand channel, some of an aphoristic nature. On the righthand channel, the questions the civil servants ask the immigrants who want to get the Green Card. And in the middle channel, the MC (Master of Ceremonies) presents us with the 77 countries of the 425 candidates who have obtained nationalisation. Reality is stranger than fiction, always.

The «Wet Feet» exhibition invites us to reflect on the consideration of immigration in times of crisis like the ones we are living in now. What we can see in the exhibited pieces is everything that many of us have seen around us: emigrants who have reached our country, our city, with whom we have shared the dole queue, and many of them have decided to go back to their

countries because their future, the one they were sold, no longer exists. We share the road with them but, this time, we have to start the journey and face all types of unpleasant incidents in order to see that we are able, like them, to fight for a better future for our loved ones. And do not even think about going with the Universal Declaration of Human Rights under your arm, nobody is interested in the future of human beings, and even less so in immigration policies.

This exhibition has given us the chance to think about and reflect on our social surroundings. It is the tool that art has to question and warn us that there are many things that we have to continue fighting for. You only had to come to the Art Centre and listen, look, read and reflect.

MIGRA VISIONS Toni Serra In order to contextualise the work of the artist and build a critical framework of the documental production about the concept of migration, the CA Tarragona proposed the showing and presentation of three video documental works assigned to Toni Serra, from OVNI: Seffar Fes City interior, Abu Ali, Morocco, 2004, (14 min.); Europlex, Ursula Biemann, Angela Sanders, Switzerland 2003, (20 min.); La Forêt, Alex Muñoz, Colectivo Frontera Sur, Spain, 2005, (35 min.).

CA TARRAGONA 2012

With this idea of the frame, and with the time lag we talk about between what we see and what we feel, you are asking the spectator to make a reconstruction.

Absolutely. The spectator doesn’t enter an exhibition space, he/she enters an editing room. That’s why they have something to say, because they travel to the centre of everything they see. And that’s why it’s important to get details of size, colour, the distance between images, etc. What I really want is that my works aren’t easy.

They are works that require the spectator to sit down and take some time, that they don’t just glance at them. That’s why it’s important for me to exhibit in art centres and not in cinemas. In a cinema the frame is authoritarian, even when the film is very bad, the people doubt whether to leave or not. On the other hand, in a gallery, even when it is very good, the people doubt whether to go inside and then go through it in 30 seconds. For me the traditional format of an exhibition is nearly a defiance: here you have my proposal, if you are willing to make the effort, sit down and listen, meaning, do exactly the opposite to what you normally do. So, my ideal spectator is not an easy spectator, he/ she is someone who needs time, all alone.

To watch all the The Mapping Journey you need 40 minutes and few people spend 40 minutes in a place dedicated to art...

very boring, nothing would happen.

81 / 82

a good installation. If the exhibition area doesn’t turn into an editing room, then it doesn’t work. I can only conceive the installation like that. And the same happens with the photographs. That’s why all the frames are different and few images are the same size. In this exhibition only three are the same, and I know very well why. I have chosen the frames and their positioning according to a precise logic, not in an orthodox way, like objects that are hung on a wall, but trying to articulate the images amongst themselves, as if they were part of an articulated block.

Very often the subject of immigration is treated from the perspectives derived from our positioning before media imagery. An imagery woven from hundreds of thousands of images that are updated and constantly repeated, short sentences that work like slogans, repetitive devices that get political propaganda, the news industry, publicity and, very often, the cinema of consumption. A fabric that gets thicker until it builds a tight veil of images that impede vision, which obstructs live experience. Therefore, we frequently hear on the street, in the shops and, sometimes, amongst the people closest to us, fragments of this imagery of consumption that become part of our conversations.

Guy Debord in the Society of the Spectacle affirmed that when reality is captured and it becomes mere images, these mere images become reality1, a mechanism that consolidates the unreal nucleus of our reality. But at the same, as a counterpoint, what would be at stake in the creation and diffusion of images would be reality itself. Therefore the need to go into detail in an independent audio-visual discourse; independent from the assignment logic, independent from the choice of theme and its approach and, above all, from the prefabricated norms and grammars for the audio-visual industry and its consumption and production criteria.

This entails a differential recognition of perception from reality. Faced with the mechanisms of cloning and mono-form2 we partake in a constellation, a rhizome of unique insights superimposing coincidences and disparities that do not exclude contradiction, but rather they value it as presence of what is real in the image.

Fortunately, the same market logic that has inundated the scenery with banal images and devices to capture, edit and diffuse images has also made it possible to democratise access to video production media and has ruptured the audio-visual oligopoly, taking importance away from mainstream channels. However, we must use this open possibility for a time that could be more limited than we think. We must go beyond this haze of compulsive images that inundate the networks to pierce the veil of media images, the master film that aims to reduce reality to a representative order and individuals to just a few stereotypes.

This audio-visual dissidence and resistance has been and is fundamental in the propagation of the realities of immigration. The mirror of representation has shattered into thousands of fragments that reflect and at the same time are themselves deep cuts in these realities. In this way we receive the silenced voices, the invisibilities, the stories of exclusion and violence that give us an idea, until now unknown, of the violence and sectarianism of political and economic powers in «western» society, far from the humanistic veil that usually covers this theme.

Suddenly we access a complex rhizome3 of stories in which, for example, border protection appears as a large business for a few, where the law is decreed not so much as to impede the illegalities it defines but rather to administrate it: not so much as to close the passage as to set the inexistent status and therefore the defenceless of the migrants that cross it. But we also become aware of the disparate set of forces that have driven these migratory movements: flight for survival, dreams, initiation trips, search for knowledge or experience. Stories of pain and vexations that are superimposed by other stories

of solidarity; ghettos and concentration camps with self-sufficient zones and experiences of self-organisation.

From this rhizome of other visions, the criteria that the mass media presents as objective realities seem like partial constructions that serve «spectacularly» both sides of the border: as a media shock of stimuli of fear or hope. Principally, the exportation of the communist model before which all other ways are stigmatised as poverty.

We could therefore say that we are facing a war of images. On one hand, an omnipresent production and diffusion machine of prefabricated images and messages which, like any other consumer product, draws a spectrum of visions from the same basic pattern: get the maximum profit and ensure its continuity. And, on the other hand, a type of artisan patchwork made of scraps of personal or collective experiences, a patchwork full of shreds and life.

Media pressure insists in reducing the subject of immigration to legal, economic and political parameters. Against this, the critical discourse tries to recuperate the human aspect, a dose of conscientiousness in front of the defencelessness and pain, the exploitation and contempt, an alert against the racism and the implementation of authoritarian measures that can spread to other fields and social collectives at any time and, at the same time, a motivation to create and give support to practical help and solidarity initiatives.

This immigration flow also entails a huge flow of knowledge; knowledge that is sometimes comparable with the dominant western conception but at many other times it is not (and that is why it is still more interesting), as it puts us in touch with perspectives that have not been developed here or that have been lost; it opens us up to other possibilities for progress, other visions from which we can perceive reality to the point of radically modifying our experience of it. This immigration flux is also a phenomenon that is historically associated with social and cognitive enriching, whilst the opposite, alienation or emigratory flow is associated with impoverishment.

In the show «Wet Feet» by Bouchra Khalili or in the parallel video-programming Tarragona migra it is not directly about this perspective, but it is done in a tangential and significant way.

In «Wet Feet» the artist offers us an installation trip, a journey that is somewhat real and mythical and the same time. The trip starts with some maps which, having been cleared of any references, resemble the layout of the stars; we walk, therefore, guided by these far off constellations until the maps suddenly come together, they have a name, body, face

In Europlex, Ursula Biemann, in collaboration with the anthropologist Angela Sanders (desorg.org/titols/europlex/), notes down the different actions taken to cross the border between Spain and Morocco, trying to make normally dark journeys visible. The border territory as a place where power relationships are manifested, the control set ups, where paradoxes, contradictions, are made clear. Dysfunctions that are inhabited by survival in circuits of repetition. Women who wear layers of

The first minutes of Seffar [Fes Interior City] by Abu Ali (al-barzaj.org/2011/06/ seffar-fes-ciudad-interior-spanish.html) slowly shows us some inner gardens, the quietness of the inside of a house, and the route through a very narrow alleyway that seems to take us into another world. This is where the first part of the story emerges, and it helps us to enter another vision, one that emanates from dreams and from the structure of the Islamic city itself, its symbolism and its correlations: «Nothing is offered in an explicit way, it is a mysterious life, a veiled city; another dimension [...]. For me, Fes is a metaphor, the outside reality hardly exists, alleys that go inwards. From these alleyways you can’t see anything, high walls, austere houses, but once you enter, all splendour and beauty is hidden». Speaks an artisan from Fes who, after living in London for 10 years, has come back to his birthplace and takes note of the learning in an architectonic environment that transmits knowledge with the same fluidness that a book can, but with even more efficiency, as the place doesn’t just interrelate intellectually, but organically with life too. «I came back to Morocco to do up this house, and that gave me knowledge. My way of living has changed because of this environment, and the relation with this house [...]. If I compare it with the West and my life there, I am better off here, in this environment I feel better, think better, sleep and dream better». Confirmations about a model, the one on the global economy that provoked changes and eliminated knowledge: «There is a lot of information about our own identity that we are not able to interpret, now we don’t see beauty where it is, or the truth. But we can buy them, they sell them to us- the interpretation of what is good for us. The only change there can be is a crisis throughout the system, and of course it will happen in the West; what we live here is just a reflection of globalization.

We are facing two influences: conserve our

Guy Debord, La sociedad del espectáculo, València, Ed. Pre-Textos, 1999.

Peter Watkins, blogs.macba.cat/peterwatkins/2010/05/26/monoforma 3 Gilles Deleuze, Félix Guattari, Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia, València, Ed. Pre-textos, 2008 1

2

enGLisH TRAnsLATiOn

way of living or accept and import models from the West. But the West has gone too far, the system will collapse in on itself».

HABEAS CORPUS Functions and dysfunctions of the figure of the witness Maja Bajevic / Bleda y Rosa / Kajsa Dahlberg / Raquel Friera / Teresa Margolles / Rabih Mroué / Uriel Orlow Cèlia del Diego «Habeas Corpus» is a collective exhibition related to a set of artistic projects that allow us to approach, in a complex manner, the figure of the witness. The term habeas corpus, coming from the Latin ‘that you have the body present’, is used in law to refer to the institutional process which, with the aim of protecting the detainee’s liberty, brings him or her immediately before a judge.

To confront the widespread trivialisation of evidence, caused by the proliferation of media and social networks that turn anyone on the scene into a news reporter and a reliable source of information, this exhibition metaphorically summons the witness for trial and offers him/her the chance of defending himself/herself and, at the same, questions their validity as a transmitter of objective truth.

The part played by the witness is responsible for a large amount of the information we receive nowadays about what is happening in the world. Narrating personal experiences has gone from being a secondary resource for story-building to taking a privileged position and exercising a type of fascination that confers credibility and value that appears not to require proof, even though the stories are more often like a show and not exactitude. The democratisation of access to information, which brings the place of the event much closer, far from the making the modern aspiration of objective reports a reality, has made it possible to spread many versions about the same event. Anyone who attends an event is able to provide us with true account, an account emphasised by his/her condition as an eyewitness.

This is how these individual accounts, subjective and biased, appeal to people’s credit and trust and compromise values associated with the idea of truthfulness: proof, objectivity and intersubjectivity.

The historic and political importance of the witness is consolidated as a reliable

way of getting to the truth, which can be seen first-hand during the sixties within the context of the Holocaust trials. In this sense, the experience of the Nazi extermination system has been decisive, a system that aimed to change the course of history and, at the same time, erase all traces of the methods used to make the change possible. It is within this framework that the narration of this experience abandons privacy to become socially relevant. «The era of the witness» begins –in the words of the historian and specialist in the Shoah, Annette Wieviorka–,1 which led to a radical change in how the genocide is remembered and the idea of testimony.

To this new dimension of the witness democratisation is added, from the decades that followed up to our times, that paint a change in the paradigm favoured by audio-visual media like television, radio and cinema and, with the introduction of new technologies, the Internet and social networks. Theorists like Elisabeth Cowie2 and Hito Steyerl3 warn that giving the other a platform within a media subjugated to the voyeuristic look necessarily converts their testimony into a stylistic resource.

A resource in which empathy and fast emotions are looked for and which present the witness as a victim who is left abandoned to the workings of the system and, under the pretext of interpreting them, they are even deprived of the chance of representing themselves according to their own symbolisation systems. Therefore, the figure that is born with the purpose of shining light on the truth of the events, now becomes a tool that paves the way for catharsis, credulity and the manipulation of information and takes up a position of strength and tension in the spectator’s experience.

CA TARRAGONA 2012

La Forêt, by Col·lectiu Frontera Sur-Alex Muñoz, (desorg.org/titols/la-foret/) takes place in the Benyounes forest. , as its inhabitants called it, is the last stage of a long trip for thousands of people coming from Sub-Saharan Africa. They stay for varying periods of time very near the fence that separates Ceuta from Morocco, before flanking the last obstacle on their way towards Europe looking for a better life.

Sometimes running away from wars, political persecutions, famine or a precarious economic situation. And many times from all of these things. For many years the migrants passed through this forest and, after a few weeks or months, managed to reach Ceuta. At the end of 2004, the European Union subcontracted the control of the Spanish-Moroccan border to Morocco. The inhabitants of la Forêt immediately started to feel the effects of this agreement: an increase in illegal returning of people and abuses by the civil guard (Spanish police), police controls are set up around la Forêt, drinking water is not allowed to be delivered, military attacks on the campsite, where mass detentions and rape are used as weapons of war. The border is closed. Systematic violations of human rights financed by the taxpayers of the democratic European Union. The migrants self-organise themselves in places like this and build support places and networks in Moroccan territory, and in this way they face up to European politics.

In the forest of Benyounes they get organized by origin. In February 2005 all the communities decide together to record this video in order to make their situation visible, in which they condemn the systematic violation of human rights and the absolute abandonment of NGO’s, associations and institutions that defend human rights. They demand their citizen status and their rights as human beings.

clothes over their bodies to smuggle them in. Cleaning ladies who cross the border twice a day and who simultaneously live in two different time zones, like strange time travellers. Women who work in the transnational areas that the north of Africa offers to the European market. Routes and habitats of the intermediate space and the crossing, where they also suffer the tension and rigid imperative of territorial borders. As the authors say, the border is not a lineal formation; it is an area of possibilities that opens up between strongholds: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras and the main Maghreb cities. And it is catapulted beyond the agricultural «miracle» in the south of Spain: the intensive agriculture under plastic sheets in the fields of Almeria and Murcia, a miracle driven by the work efforts of the so-called sub-Saharans and Maghrebians, a workforce that is often devoured, lives that drain away in a few years and have to be constantly renewed.

83 / 84

and blood, they emanate stories of painful or encouraging experiences, subject to interpretations that are always surprising as they respond to radically diverse expectations. Step by step we discover the physical remains of the voyage like human remains of oblivion. On the other side of this desert a wall of projections is raised, a wall of steel and glass buildings that show the end of the road – left to the spectacular chance of a resident permit raffle. A wall of sad hope, the start of another journey into Babylon.

The exhibition takes its starting point from the reflection made by Michel Foucault4 about the commitment of culture regarding the communication of true stories. Foucault considers that culture, more than just a means of getting the truths to those who still do not see them or in the name of those who cannot say them, is a tool to reveal the policies of the enunciate, the systems through which information reaches us. The artistic projects that make up this exhibition gather data and documents which, a priori, do not seem to have testimonial intentions.

The artists give them a new meaning and build narrations, not just to emphasise the veracity of the information that reaches us but, above all, to activate the mechanisms with which to question the possibilities or impossibilities intrinsic in the testimony regarding the historical, juridical or journalistic source of the truth. In this way they aim at provoking the spectators into a sensation of displacement in relation to that image that they have slowly built up about the idea of the witness based on reading press articles, listening to television

and radio programmes, following stories on Twitter or Facebook, watching videos on Youtube or Vimeo and photographs on Flickr or Instagram. This displacement, on one hand, makes it clear that the being an eyewitness does not guarantee knowledge about the events that took place, it only starts up a relational device between reality, subject, channel and receiver that could be awkward with a truthful account.

On the other hand, the trivialised overexploitation of the testimony runs the risk of neutralising the political potential that it had been acknowledged with, that which made it susceptible to generating a critical account about the present and change the course of history.

«Syrians are filming their own death» announces the video of The Pixelated Revolution, 2012, by Rabih Mroué (Beirut, 1967). The project analyses a couple of recordings taken from Youtube in which we can see how a sniper and a tank fire at the camera. The disturbing end of the videos makes us fear for the life of the person filming. That is how the victims of the on-going civil war in Syria, threatened with death, counterattack, by recording on their mobile phones how the assassin fires that possibly lethal shot.

Blow Ups 1-7, 2012, which means both ‘enlarge’ and ‘explode’, is a play on words given to the title of a series of homologous photograms, also taken from the Net, and enlarged to extremes that their resolutions cannot withstand. Ghostly killers shooting at victims who, even with no other weapons than just their mobiles, do not flee. The fact that we see death itself through a screen converts it into a fictional event and the allegedly executed becomes the spectator of the moment.

Crossfire, between a gun and a telephone, with which Mroué formulates questions around the construction of the story’s narratives and the practice of filming, divulging and saving. It’s just that, as these images can be shared and spread around immediately, very often like a virus, they are acknowledged as having the double role of mobilising the masses during the revolutionary happenings and of informing about the conflict everywhere.

Maja Bajevic (Sarajevo, 1967) rehearses headlines that synthesise some of the contradictions belonging to the religious orthodoxy linked to sexist and political attributions. Bajevic directly addresses the camera to confess, in the first person, paradoxical, fictitious declarations like «My wife wears a chador. I force her to wear it. Then I go with prostitutes», with the aim of prompting a reflection on the double moral standards that religious fundamentalism is built on. A Double Bubble, 2001, the testimony does not lie in the expounded truth, nor in the degree of objectivity with which it is formulated,

but in the commitment taken on by the individual who testifies. The artist, as a woman, does not challenge the sentences, she just affirms them. She portrays the submission to orthodoxy, despite its hypocrisy. Therefore, paraphrasing the feminist philologist Gayatri Charavorty Spivak5 when she affirms that this type of behaviour in women subjugated to patriarchal situations is not proof of their submissiveness, but only of their impossibility of enunciation.

1.432.327 m2., 2012, verse about the denial of accessibility as another way of refusing the possibility of obtaining the truth. In this video-graphic work the face of Raquel Friera (Barcelona, 1974) replaces that of the protagonists of the narration, various illegal immigrants who were detained in four European internment centres in Spain, and that she had the chance to interview. Moving between the detainees and the spectator, reproducing the words the immigrants used to describe the atrocities committed in places where, as a European citizen, she had been denied entry. Even with all the rigour with which each of the memorised testimonies is recited, testified truth remains inadmissible and inaccessible, not just to the listener but also to the messenger, who becomes the witness of the witness. With this exercise, she poses a reflection on inaccessibility: the one about the Internment Centre, making the control of the State apparatus very obvious, and the one about the spectator to the live testimony of the immigrants. She reflects, in short, on the impossibility of the experience of otherness through the documental format.

Holy Precursor, 2011, by Uriel Orlow (Zurich, 1973) is a reflection on the possibility or the impossibility of denying the mark left by history. The leading roles in the video are the images of Bingöl, a Kurdish village in Eastern Anatolia build on the old monastery of Surb Karapet which was partially destroyed during the Armenian Genocide of 1915. Later on, Turkish soldiers demolished the monastery as part of the normal practice to eliminate all signs of Armenian cultural inheritance in Turkey. Stone by stone, the new village was built with the remains of the old building. Orlow’s proposal is not limited to documenting the history of Bingöl, it also aims to leave proof of the attempt to eliminate the archeological remains that could have been testimonies to the destruction. He points out the blind spots of the representation, making use of the parallelism between the palimpsest visible on the house walls and the mute narration about the continuous movement and mutation of atoms. Aiming at emulating atomic behaviour, the trace of the old monastery on the village walls highlights that there is no origin, because every origin contains the mark of another element that preceded it.

Teresa Margolles (Culiacán, 1963), witness to the violent events that happened in the Chess bar in Ciudad Juárez on the night of the 17th of May 2010, she mediates between these events and the spectator and offers her first-hand experience. ¿Por qué van corriendo esas putas?, (Why are the whores running?), 2012, the title of the piece, is possibly the question that resounded in her head whilst recording this sequence video. Images without voice overs, without subtitles, that only reproduce the little information she received, as an eyewitness, at the scene of the crime. Despite being so

Annette Wieviorka, L’ère du témoin, París, Hachette, «Pluriel», 2002.

Elisabeth Cowie, «¿Puede hablar el subalterno?», Revista Colombiana de Antropología, 39 (gener-desembre), 2003 3 Hito Steyerl, «¿Pueden hablar los testigos?. Acerca de la filosofía de la entrevista», Die Farbe der Wahrheit, Viena, Turia, Kant, 2008 4 Michel Foucault, Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones, Madrid, Alianza, 1981 5 Gayatri Chakravorty Spivak, «Can the subaltern speak?», Wedge, 7-8 (hivernprimavera), 1985.

6 Jacques Derrida, «Poétique et politique du témoignage», L’Herne Derrida, París, L’Herne, 2004.

1

2

THE QUESTION OF THE WITNESS Xavier Antich The question of the witness is one of the central questions of our times. In one way or another, through such various ambits as philosophy and artistic practices, photography or documental cinema, journalism or the post-colonial theory, narrative or poetic literature and, of course, day to day life in the information society and social networks. And everywhere the two tendencies intertwine: the ostentation of the I through the display and the story, narrated or visual, of the autobiographical experience itself and of the body itself, on one hand, and on the other, the desire to document through words and images the experiences of others and of the happenings lived through and known in the first person. They are, apparently, two opposed tendencies, but no doubt demonstrate a new subjectivity which, sometimes immodestly, others critically, gets to the centre of the testimony of oneself or of others, of the happenings themselves, shared or someone else’s.

And, at the heart of everything, like a contradictory and multiform beat, often prismatic, the question of the witness.

Giorgio Agamben, who reactivated the problematic about the witness in philosophical circles at the end of the nineties, reminded us about an essential differentiation: «In Latin there are two words to refer the witness. The first, testis, from which our term testimony comes from, etymologi-

enGLisH TRAnsLATiOn

cally means he/she who is positioned as a third party (terstis) in a process or litigation between disputants. The second, superstes, refers to he/she who has lived through a specific reality, has gone through the whole happening until the end and is, therefore, in conditions to offer a testimony» (Ciò che resta di Auschwitz. L’Archivio e il testimone, 1999). This own experience, in the first person, is what authorises, as Agamben maintains, the word and the image of the witness, his/her testimony: «The witness usually testifies in favour of truth and justice, which are what give his/her words consistency and plenitude».

But the question isn’t so new because, really, it emerges in the heart of the XX century, from 1945: first of all, as a result of the Nazi concentration camp experience and the systematically planned extermination carried out with bureaucratic and administrative tenacity. That’s why Jorge Semprun, deported to a Lager, would years later write, referring to the experience of those times: «There will be survivors, of course. Me, for example. [...] But, can it be explained? Will it be able to be explained one day? The doubt strikes me from the first moment. It’s the 12th of April 1945, the day after Buchenwald was liberated. [...] All of this experience can be expressed [...] But can everything be listened to, everything imagined? Could it be done one day?» (L’écriture ou la vie, 1995).

The doubt, in Semprún, as for so many other survivors of the Lager, didn’t affect as much the possibility of the testimony as its nature, its density, its limits.

Others, a bit beforehand, had posed a reasonable doubt about the legitimacy of the position of the witness and, while they were at it, about the nature of the story written by the person who experienced it and he/she who has done it in an indirect way, through the knowledge of the experience given by others. Like Claudio Magris: «No writer, not even the greats, can compete from his/her desk with the witness, with the faithful transcription and the material of the events that took place in the barracks and the gas chambers. Only the person who has been in Mauthausen or in Auschwitz can try to explain that radical horror» (Danubio, 1986). And, despite this, others, like Elie Wiesel, also a survivor, even recovering this essential distinction, takes the witness’s limitations elsewhere, more similar to Semprún: «Those who have not lived through this experience will never know what it was like; those who went through it will never explain it; not really, not to the crux of the matter. The past belongs to the dead» (For Some Measure of Humility, 1975). And this intuition, lucidly insinuated by Wiesel, will be the dramatic paradox that will torment Primo Levi, who had been deported to the plant in BunaMonowitz-Auswitz, during the last years of his life: «After all these years, it can be

confirmed today that the history of the Lagers has been written, nearly exclusively, by those, like me, who have not reached into the depths of what happened. He/she who has done so hasn’t returned, or his/ her observation capacity was paralysed by the suffering and the incomprehension. [...] I repeat, it’s not us, the survivors, who are the authentic witnesses. That is a burdensome idea, one that I have slowly become aware of, reading others’ memories, re-reading mine after many years. We the survivors are an anomalous minority in addition to being exiguous: We are those who, through prevarication, skill or luck, didn’t reach the bottom. He/she who did so, he/she who lived through the Gorgona, didn’t come back to explain it, or came back mute» (I sommersi e i salvati, 1986). Therefore Agamben, Levi’s disconcerting pages comment, has written that «the value of testimony lies essentially in what it lacks».

Going beyond Agamben, it will be François Rastier who provides a lucid, formal distinction, crucial from the moment it was formulated, for the analysis of testimonial concentrationist literature , between the figure of the survivor and that of the witness, even though both figures are often the same person: «it is not the survivor who testifies; it is a corpse that testifies through the words of the survivor. [...] All in all, it is worthwhile not forgetting, in the case of Levi but maybe in all literature about the extermination, that the written testimonials, although they seem aimed at the living, remain invisibly linked to the dead and, therefore, contain passages that only the deceased could understand» (Ulysse à Auschwitz. Primo Levi, le survivant, 2004). So, the question of the witness reaches a radical limit in the concentrationist literature of the Vernichtungslager, the extermination camps, which Rastier has pointed out so well trying to specify this taking the word on account of another: «there are no doubts then that the survivor testifies in favour of the dead and against the living, for the victims and against the executioners». That’s why his/her word doesn’t speak in his/her own name: it is not the experience itself that becomes the driving force and destiny of the testimony.

CA TARRAGONA 2012

Kajsa Dahlberg (Göteborg, 1973) We notice no disturbances, all are happy and friendly (Postcards from Jerusalem 22/4 1911–24/1 1999), 2012, gathers and collects postcards that her Swedish compatriots, on visits to the City of Jerusalem, have sent, during a period of nearly one hundred years, to families and friends. Some texts mention the beauty of the land from a tourist point of view and ignore any reference to the tense political situation between Sweden and Israel. Others are a reflection of the conflictive diplomatic relations between both states. The postcards, treated like historical documents, have been curiously underlined and arranged according to the message content. If every postcard was meant to leave proof of the state of the city it was sent from then collection now reaches the dimensions of an archive, a tool in the construction of collective memory from the perspective of the tourist experience.

near to the events that took place in the bar, the video in itself does not transmit any type of transcendental information until Margolles associates the journalistic chronicle she is explaining to what happened that night, in that place. The project is an example of the reflections of the artist on the situations of clandestine violence as lived in Mexico and introduces misgivings about the lived out experience as a reliable tool with which to access the truth.

85 / 86

Bleda y Rosa (Castelló, 1969 and Albacete, 1970) explore the concepts of the marks left and the trauma caused to the territory as solemn witnesses in the history of our current landscapes. The series Memoriales, 2010, presents a visual cartography of the City of Jerusalem and highlights the places where memory or oblivion is inscribed on the social fabric. The subjective framing of the images, in addition to showing the presence of the photographers themselves in the places portrayed , allows us to appreciate the marks left by the passing of time on the faces of the walls and, at the same time, to reflect on the encounter of these walls with the sun and deny them any pedestal. In this way Bleda y Rosa propose a reflection on the strategies with which our culture interacts with the vestiges of the past in order to try to remember and question the effectiveness of their zeal for interpretation and monumentalisation. The philosopher Jacques Derrida6 relates the idea of becoming the mark of another mark with the logic of the survivor, with that presence that includes the disappearance of his own name. In this way, Memoriales raises the doubt as to whether the commemorative monument is able to transmit all that it represents or whether with its presence builds an image and eclipses what it aimed to remember.

A second moment, in our times, marks an essential inflection in the reflection regarding the question of the witness: the postcolonial theory and the subaltern studies. In this case the figure of the witness, the new focal point in the narrative or artistic ambit, affects the very nature of the discourse, written or visual, that hopes to gather the experience of another deprived of word and image: a witness who, in this case, acts as mediator in another’s experience and in another’s subject, but doesn’t become, in the text or in the artistic or visual practice, object of the narration or the visuality, but subject to what is aimed at being preserved

of the violence in the representation. In this context, John Beverly, who has become a theorist of reference regarding the figure of the witness (La voz del otro: testimonio, subalternidad y verdad narrativa, 1993), legitimately asked: «How can we hope, then, to know or represent the subaltern from the perspective of academic know-how or from artistic practice when this knowledge and this representation are to be found linked to the social production of the subaltern, in his/her constitution as an another? Can different knowledge and representations from the solidarity, the resistance and the subaltern community be specified?».

According to Gayatri Spivak, who just happened to call his most famous and controversial study Can the Subaltern Speak?

(1985), the subaltern is precisely that which undermines the bases of representation, of any possible representation, impugning its determination on behalf of the witness and sabotaging that this could be, in the last instance, the subject of the discourses.

Therefore, from the debates over the last three decades regarding these questions, it is posed, continuously, in the documental practices centred on the figure of the witness, the continuous shifting, intermittent and interrupted perforce, in the directionality of some practices perforce collaborative between who testifies and he/she who is called to witness and now can’t be because this impugns its limitation, that in the name of whom we speak or for which we speak.

It can’t escape anyone’s attention that the present situation –and the urgency!– regarding the question of the witness in our times, even though the antecedents brought to mind continue being murmured, is related, moreover, with what Paul Ricoeur very fairly called the documental frenzy (La Mémoire, l’histoire, l’oubli, 2000) of our times, nearly a turnaround that affects the representations of the past and the present, and contaminate, perforce, all the problematic. Also, of course, of the witness too, a figure that is there, with the notion of document, closely bound, even though in a paradoxical way.

Also, as one can imagine, the question of the archive, the artistic practices and about the museum, as well as its capacity to provide a voice and to listen to and take in he/she who does not have one. «Stories require the community to transmit them, heads in which to reproduce them, cultivation soil where they are allowed to evolve. [...] Now we can’t think about a story as a succession of great characters, or even as the nomad individual of the multicultural moment, but as a multitude of supporting actors, the anonymous and burning multitude of events, destinies, movements and vicissitudes. The author is the vehicle through which the library in a community seeks to replicate itself» (Manuel Borja-Villel, «El museo interpelado», 2009).

These are the works presented in «Habeas Corpus»: devices through which different

artists have tried to give a replica. Because the interest in the works of Maja Bajevic, Bleda y Rosa, Kajsa Dahlberg, Raquel Friera, Teresa Margolles, Rabih Mrouè and Uriel Orlow does not just lie in what they say and how they say it, and neither, moreover, in that their works are witness. But, above all, in how they have introduced, into this question of witness, which is the question of our times, modulations, now indispensable, about its need and its paradoxes, its limitations and, still, its immense power.

REGISTERING (OWN) DEATH: TECHNOLOGY, IMAGE AND WITNESS Josetxo Cerdán Within the «Habeas Corpus» exhibition the conference recorded by Rabih Mroué, The Pixelated Revolution, was shown.

This was presented by Josetxo Cerdán, Professor of the Department of Communication Studies at the URV, and Gaspar Maza, Professor of the Department of Anthropology, Philospophy and Social Work at the URV. The text presented here summarises Josetxo Cerdan’s reflection on the artist’s document.

On the 29th of June 1973 there was an attempted coup d’état in Chile (precursor of what Augusto Pinochet would lead on that fateful 11th of September in the same year) that was known as the Tanquetazo. Leonardo Henrichsen, an Argentinian cameraman who was working in Chile for a European television, registered some images in this context that later on the Chilean film-maker Patricio Guzmán incorporated into his monumental work called La batalla de Chile (The battle of Chile) (1972-1979). In the images we see how a soldier points a pistol at him, fires and, seconds later, the image shakes until it goes against what seems like the ground, and there it goes dark.1 Henrichsen therefore filmed his own death. I don’t know, and I don’t believe it is important either, whether this is the first time that a graphic reporter (in this case cinematographic) registered his own death on camera, but Henrichsen’s image was seen around the world and has become the main symbol of what The Pixelated Revolution, by Rabih Mroué, throughout the 20 minutes it lasts, aims to analyse.

Henrichsen’s images, and those by anonymous witness that Mroué has gathered from the Internet, that have been recorded on mobile phones or small digital cameras, respond to the same impulse: that of witnessing something that is happening and which is considered to be relevant, to the extent of risking (and losing) his/ her life. If, as has been said on countless occasions, the XX century was the century of the image (from photo-journalism in the twenties up to global television at the

The fragment of the film by Guzmán can be seen on Youtube: youtube.com/ watch?v=XrhQWzFUFS0. Without entering into many aspects regarding it, the short fragment (just over two minutes) clearly shows the editing work carried out by the Chilean director on the original material.

The first instant shows a prolonged scene where Henrichsen continues filming after the first soldier shoots him with a pistol and we see how a second soldier aims at him, and shoots, this time with a rifle. Only then do we perceive that the camera is falling to the ground. But Patricio Guzmán shows the images again so as to, on this second occasion, freeze some frames (like the moment when the first soldier points his pistol towards the camera) and edit Henrichsen’s fall just as the first fires.

2 Already in his time, Micheangelo Antonioni carried out a reflection on the nature of the photographic image in similar terms, in one of his most well-known films; Blow Up (1966).

1

«RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken Closure of the Tarragona REC International Film Festival The end of November sees the closure of this year’s REC Festival with a show that could easily have come from the Warhol Factory, co-produced by Play Acció Cultural and the CA Tarragona. On one hand, sifted with red blood, the projections of Marcel Pey’s muses from the seventies coexist with a video installation that concentrate

enGLisH TRAnsLATiOn

Practically all the questions that were asked at the time about Leonardo Henrichsen’s death images are the same as those asked about the recordings collected by Rabih Mroué. But from all of them, one attracts attention, and it is this obsession (by Guzmán as well as by Mroué) to find the answer in the images to questions that the images can’t give. That’s why, in spite of the fact that both of them force and manipulate the images in their search for these answers, both fail in the attempt.

The images, stubborn, leave them with no answer (although this is more obvious in the case of the latter as the Chilean director acts with more precaution in this sense). In the case of Mroué, who is the one who interests us here, it is very clear when he carries out the analysis, frame a frame, in the first video he has selected (which he himself entitled Double Shooting): therefore he prints all the frames with the idea, he tells us , of finding out the murder’s identity. But when he enlarges the image of the face, the only thing we see is a shapeless stain of colour.2 The image does not have enough definition to be able to identify the person’s facial features.

This creates even more conflict for Mroué because he does not understand why, if technology cannot be used so that murders pay for their actions, that the citizens continue risking their lives to record these images. The artist’s question, once his initial attempt to give a social use to the recorded images through denunciation is frustrated, is directed towards the impulse of those who, despite this apparent uselessness, continue risking their lives by doing it. The conclusion he reaches is that, possibly, the small screen on mobiles or digital cameras alter their perception and, for that reason, they lose the notion of the danger they are facing.

This could be an explanation, but it is too simple: it is evident that these operators act, despite the nervousness that is clearly shown in the hectic nature of the images, motivated by an impulse that overcomes fear and they do not do it tricked by the nature itself of the digital technology they use. This drive is no other than to be a witness to what is happening. Therefore, the action does not finish with the recording, rather its propagation is spread throughout the Internet. One is just as important as the other for these images to become as meaningful as they are for those who took them and who, as Mroué also says, could now be dead... But even if that were the case, the important point is that these images have found their way into the global network: other hands would have filtered them there if their amateur producers had lost their lives, and therefore turning the whole world into witnesses of the atrocities carried out by the Syrian regime, every day, against its own people.

his recent and disturbing travels around various cities like Rome, Vienna and Tarragona itself. On the other hand, Don Simón y Telefunken and Teatre Magnètic, brought together for the occasion as Magnetrón i Telefunken, perform the artist’s imaginary musical. Versions from Iggy Pop & The Stooges, Bauhaus and David Bowie give way to the amazing «Venus in Furs» by the Velvet Underground until the shadow of an enigmatic figure burst onto the screen shooting down the musicians. One by one they fall whilst the survivors, obstinately, keep on playing before the astonishment of the enthusiastic audience that fills Tinglado 2.

Video recorded by REC Festival (vimeo.com/m/54796650)

The LABmediació carries out practical and theoretical research about work formats and methodologies that allow us to go deeper into the potential and the contradictions of mediation practices between the artistic and social spheres.

It spreads out by articulating a transversal relationship with other programmes.

The sessions look at dynamics to facilitate shared reflection and dialogue amongst the participants’ different points of view. The debates about the artist’s work and migratory processes put the emphasis on what emotions are felt by individuals who suffer sudden and extreme changes. The dreams, expectations, imageries, experiences, fears are all reasons to choose a common theme: the processes of change. The concept acts as a core to look into, from another view point, the professional day-to-day and environment of each and every participant.

In this section we present a selection of events driven by the LABmediació, like a co-creation workshop about Bouchra Khalili’s exhibition; an educational project, some guided visits for media professionals and an open interpretation exercise on the works included in the exhibition «Habeas Corpus»; the state of the question on L’Atena work group processes The Connector and the Network of managers, and a bibliographic research project for a network reference site.

Therefore, from the construction of a common reading about the exhibition, the suggestion arises to take this idea to the workplace of each one to see if an artistic proposal can be generated.

Within the workshop the ideas generated are debated and they become a core for reflection on what the artistic process is and what meaning it can have in their own context. Within the same framework, the memory process is also collectively worked on, the presentation texts of each entity, as well as the evaluation of the whole experience, which takes shape in conversations recorded on video.

The texts from each project underline the aspects that provide innovation and, at the same time, create mutual understanding and knowledge with and for the context.

It is, in short, an exercise to share the research and methodology with which to spread out the goals of the LABmediació and the CA Tarragona as an Art Centre with the specificity of mediation.

In relation is a workshop promoted by the LABmediació and the Fundació Casal l’Amic that took place between May and October.

It is a bet that both entities have placed to innovate and strengthen collaborations between fields that are set apart, to facilitate reciprocal learning that helps to innovate in

The workshop sets out a work area directed towards professionals in education, culture, social services..., who want to develop co-creation processes. And it does so by relating the work of the artist Bouchra Khalili, present in the Art Centre first exhibition, «Wet Feet», with the working environment of each of the participants. The objective is that the people who participate in the workshop build up new interpretations about the artist’s work, from a process that implies putting reflection and creation methodologies and strategies into practice.

The workshop, with the participation of a group of ten people related to different social action entities in Tarragona, is carried out over seven sessions between the 26th of May and the 27th of October, the day on which the process and the final results of LABmediació are presented, along with the inauguration of the exhibition «Habeas Corpus» in the Tinglado 2.

LABMEDIACIÓ Presentation

IN RELATION Co-creation workshop

work methodologies and the implication and participation formats, above all in cultural and artistic projects related to local contexts.

CA TARRAGONA 2012

They see and live out the images they are recording as if they were works of fiction.

The project exemplifies the different aspects that the LABmediació carries out in relation to mediation work and which allow the CA Tarragona to explore sustainable ways to relate with the territory and its social contexts. The following highlight some of the elements activated from the project.

87 / 88

end of the century), the new century has been the one for democratising this image.

If in the last century the only people who did this were professional camera-people (given the high costs and the complexity of technology), nowadays nearly anyone can become a graphic witness because, although there are still wide areas of the population without access to technology (disconnected Néstor García Canclini would say), there is no doubt that it is much more widespread since digitalisation burst into the media scenario. We therefore go from professionalization to amateurisation of these images that still have ethical implications.

For instance: whilst the defence of the work carried out by professional photographers who have died in wars has always been established in terms of professional ethics; that of anonymous witnesses implies an urge that is more than professional, civic and public-spirited. The drive that moves some and others, and which possibly isn’t very different in either case, ends up being shown, in its social circle, in a different way.

But in the end, ethics is behind both cases: professional or citizen, whatever.

Firstly, the same thinking behind the workshop makes the exhibition that it comes from not just an experience of cultural consumption, but it is, above all, the driving force of

a work process that takes the participants beyond the work of the artist, all thanks to the singular appropriation they give in relation to the entity where they work. Projects like this one revive cultural production and go beyond their condition as an artistic artefact to promote re-readings in ambits that are alien to the field of art.

Secondly, In relation reclaims the possibility of articulating a transversal workplace, built up through the contact between distant areas of action, like the artistic and the social services. A fact that has become possible because there is collaboration with a social entity, the Fundació Casal l’Amic, with whom we work the content proposal and the mediation process in order to invite the participants. Therefore, shared objectives are set down that meet the interests of all those involved: those from the Art Centre, that seeks to build up a trust network with entities and people who allow them to open their works up to society in general, and those from the entities, who want to create places for reflection about their practices and experiment with new methodologies.

In relation is, also, an example of how the LABmediació researches into the formulas to drive public and citizen participation in an art centre, promote people involvement in creative work processes. This means that it aims to widen the traditionally established roles and build within its own space a forum where progressively there is capacity for other voices that build up their view point from processes and methodologies related to artistic work, and all alongside the manifestations of professional artists.

In short, a project with these characteristics strengthens the porous quality of the CA Tarragona, through the articulation of a shared learning space with the objective of activating a work model with repercussions on the artistic projects exhibited in the Art Centre, and also the meaning of artistic practice understood as an approach to reality and a critical and creative habit that is within the reach of any person or entity.

Process blog of the project (enrelacio.wordpress.com)

«HABEAS CORPUS» TALKS Guided visits to the exhibition headed by journalists and communicators from the Tarragona Region with the aim of offering different interpretations on the exhibition and its contents and, above all, to propose new reflections on the function and role of the witness in the media. The main role of these visits falls on the mediators who propose their own codes and their own personal and professional experiences,

different from the usual ones in the artistic world, to offer the public other ways of looking at the exhibition. All of them are open to the public and without pre-bookings.

Headed by Xavier Abelló, journalist and director of TAC12; Toni Orensanz, writer and freelance journalist, collaborates with La Vanguardia; Xavier Graset, journalist and director of L’oracle de Catalunya Ràdio; Carles Marquès, journalist and director of CaixaForum Tarragona.

With «Habeas Corpus» talks suggestion, form the journalistic code, the conceptual coordinate that open the exhibition are taken advantage of request to four professionals of communication who are occupy to mediate between artistic language and the public.

Like that, every Talk turns into a simple action that grows in multiple directions.

On the one hand, the concept of guided tour is redesigned, becoming every tour in a singular and a distinguided action, as depending on his journalistic and cultural baggage the guests do several contributions and interpretations. On the second hand, the relation between thematic axis of the exhibition and the world of journalism are highlighted. Guests rise new reflections about veracity of testimony and the role of current society, from his condition of habitual communicators to surrounding declarations and testimonies that certify about the facts that they should inform.

Finally, this type of action opens new fields of impact to other territories, which correspond to the range of the guests and the tail of his followers.

Video recorded by TAC 12 (vimeo.com/m/56237474)

EXTENDED READINGS An open exercise to interpret the works included in this exhibition. Thanks to the mediating accompaniment of Patrícia Carles and Jordi Martí Font, every one of the works is shared with a different group of people. Through the dynamics of debate and collective writing the groups propose new texts that reflect their interpretation of the exposition.

The written texts will then be shown in the same exhibition, next to the pieces referred to so that, now, they are a part of this publication.

Extended readings is a project that meets the needs to research into possible intermediation formats between artistic work and the public. The starting point, in this case, is the will to generate «translations»

TAKEN FROM: MAJA BAJEVIC. Double bubble, 2001 A girl in a room, alone. As if she was on an empty stage.

She speaks in enclosed places, from inside the house. It is the domestic, private place. It is the places she has reserved for herself and for many other women of her culture or religion. There is a moment when she is outside, but her face cannot be seen. She speaks from the shadow.

Sometimes from the darkness. But also looking at the camera. Cold but calm. Direct.

A kind of rhetoric about the contradictions and the misinterpretations that happen within an orthodox religious society, and how this affects women’s’ lives.

A denunciation through prayer.

Or in short headlines.

With pauses and repetitions, and unconnected phrases.

Contradictions, obligations, prohibitions, culture, religion, sex.

(I believe she is thinking out loud) (It’s as it was the echo of a witness) (It is the testimony of a man) (It is the testimony of another person) (Why is she saying that?) (Who does she represent?) (Who is speaking?) (What is her function?)

(Who is she talking about?) (On behalf of whom does she speak?) (Is she speaking about herself?) (Has she lived through everything she is saying?) (Where is she speaking from?) (Who does she represent with her messages?)

Group of Graduates in Compulsory Secondary Education (GESO), Tarragona Adult Education Centre. Teachers: Ivan Favà Vives and Gerard Elies. Narrator: Patrícia Carles.

TAKEN FROM: BLEDA Y ROSA. Memoriales.

Jerusalem, 2010 The words that come out of me are made of stone

enGLisH TRAnsLATiOn

Participating students of Second year secondary class, 1 & 2 of the Pi del Burgar Institute – School, Reus: Miguel Carrasco González, Joan Carles Gas, Jose Manuel Mendoza Fernández, Belén Mercado, Carla Andrea Argota, Clara Simón Garcia, Ariadna Pizarro Llauradó, Ana K. Cuéllar Roman, Andrea París Martínez de la Torre, Jordina Ciurana, Xènia Rey Téllez, África Domínguez Bernal, Raúl Molina Serrano, Cristian Castillejo, Marc Anguiano Mussons, Moi Escribano, Miguel Ángel Galdo, Adrià López, Priscila Baidoo, Carlos Burgos, Juan José Ramírez, Naomi Torres, Tània González and Laura Camacho. Narrator: Jordi Martí Font.

TAKEN FROM: KAJSA DAHLBERG. We notice no disturbances, all are happy and friendly (Postcards from Jerusalem 22/4 1911 – 24/1 1999), 2012 Does a postcard sent from Jerusalem explain Jerusalem to us?

Are 600 postcards 600 Jerusalems?

What does a tourist see? What does a tourist look at? Where does a tourist go?

My postcard is witness to a place.

Of a time-space.

An instant in which one experiments a pure present, perfect, with no remains from the past, an «always».

In Jerusalem there are also the quick, fleeting glances, tourist glances.

Even banal and frivolous ones. Explicit Polaroids. Fleeting witnesses that pass by and don’t explain anything other than the fact that they had been there. 600 tourist glances that describe what can be shown, the compulsory visit, and nothing else.

600 postcards are witness to a place: Jerusalem.

Which Jerusalem? Your Jerusalem.

Their Jerusalem.

There doesn’t appear to be any conflict in this city. Postcards never talk about conflicts. It’s a near wonderful world, not real. I bathe in the sea. (how is “real” measured?)

On one hand, the conflict that exists in a determined place.

On the other, an inexhaustible reality that makes itself present: the story about the happy experience we can come to have in this same place.

And which of the two stories is real?

Which of the two is more truthful? (the greatness and the alleviation of knowing there are many realities) Tarragona Public Library Reading and Debating Group. With Cristina Barbé, José Francisco García, Joan-Carles Pérez, Dolors Saumell. Narrator: Patrícia Carles.

TAKEN FROM: RAQUEL FRIERA. 1.432.327 m2, 2012 She looks serious. Cold. Without joy.

As if she were in a closed place giving a declaration about the abuse that was carried out in this place. An internment centre for «illegal» immigrants.

Neutral.

It’s not a nice thing to talk about.

She speaks in the first person. She tells us about some things she has gone through. Her experience in the centre, how bad it was there for her. But it can’ be, she is European and that couldn’t have happened to her.

But we believe the story she explains to us, because of how she tells it.

She speaks in the first person. She says «I» and «we» all the time. And then it’s like what she explains had happened to her. She speaks in the first person, but she wasn’t there. She explains the story of another. The distance between her and the other dissolves. The other is also her.

(Her image makes me think about the tele. The news.

Or about an ad on the tele. The ads against racism, or against violence towards women.)

She puts herself in the place of the people in confinement. She explains the story of these people, and lets us know about them.

If we are an entire planet, why do we need papers to go from one place to another if we are all people?

Is this a story of nowadays? Yes. And where does this happen? Here.

Students from the Shared Schooling Unit (Association of Occupational and Social Promotion) Tarragona. Educators: Cristian Carrera, Rosa Escoda, Laia Estrada, Pau Mitjans. Narrator: Patrícia Carles.

TAKEN FROM: TERESA MARGOLLES. ¿Por què van corriendo esas putas? (Why are those prostitutes running?), 2012 Is somebody following me?

CA TARRAGONA 2012

Extended readings is, also, an example of the active relationship between collectives from different ambits and the CA Tarragona, which favours and recognises the creative implication within the framework of collaborating processes. With this type of work process the Art Centre strengthens its roots in the territory and, at the same time, researches into possible future collaborations.

I write, seated, at a wooden table and I feel deep and shuddering emotions. When I was little I had a brown piece of furniture, a desk just the same, in my bedroom.

Our house was very big, the apartment where we lived even more so, on the outskirts of the city. Nobody lives there now and going back to see it or live in its rooms would only cause great loneliness, make me feel that everything was about to crumble down, to be demolished. The old house is about to collapse, and my memories too.

I write and the words that come out of me are made of stone. Of the stone that is necessary and essential for building, for example, an old church and, between two walls, place a large parasol, like the one the neighbours have, or like the one I saw I don’t know where but I still remember it and it’s the same as this one... The words that come out of me are made of stone and become walls present from antiquity, rock walls that protect, with black stains that look like blood or rust, my own past.

The blood. The rust, which also sickens me because it brings back images from the past and how the people lived then.

Now we walk through the street with stone buildings, wooden doors and columns that hold them up. An old iron door, a column like those in the Temple of Artemis and the ground of worn out marble.

Rome, Greece, Reus, Madrid, France... everything looks the same, everything is similar, but also different. My village, the crumbling church, the falling columns, the doors that no longer close. We walk.

An old door. An open door that my grandparents went through. A door and a window too that also reminds me of the village where I nearly always played with my brothers and sisters. I will enter it, it is very cold and, despite all, it turns out to be a place of peace and tranquillity, where I think I will feel comfortable. The walls give it an aged touch, obviously, but I don’t know whether it is old or time travelling.

On entering I feel comfortable because I can see that it doesn’t matter where you are from or which religion you follow.

And inside I see my baptism, at ten years old, in the church of the Puríssima Sang and I remember Móra d’Ebre and the week I slept away from home. Or when I made my first communion... Or the wedding I went to when I was little, very little. I walked through an old church with my parents, the old, wasting away walls caused me sadness and, sometimes, shivers... Then, we entered that church and I saw that everything was wasted away, a place full of rubble in an old city.

We knew that. I write words of stone.

And the door of a medieval castle, of a castle that was attacked and burnt, resisted only because it was made of stone too; it didn’t suffer a lot of damage. Like the writer, like my memories from where I write to you now. The walls of my house are pink.

89 / 90

or facilitating texts that do not reproduce the view points and codes in the ambit of art, as they can do, for example, in the guided visit or gallery leaflet. This is about introducing and external voice into the exhibition itself (works, artists, curators, etc.), closer to the public and able to suggest to the visitor that everybody can approach contemporary creation.

On the outskirts of the city, the men wait.

Fed up of burritos and tacos, tacos and burritos. From time to time, nachos too.

Daily passivity. They watch everything go by so as not to notice or feel. Time stops, life stops, they kill time and life continues mechanically, disconcerted...

The cars crawl by, very slowly. They set the smooth and imperceptible springing of complete decadence. Decadent territory.

Decadent district, decadent place, decadent pavements, decadent streets...

Sin límites: Burritos. A cat crosses the street, it doesn’t go beyond it, as if it had limits..., it syllogistically walks on its four legs and passes as time passes...

El Piolín: Tripe Tacos and steak. More burritos. Burritos and nachos. No cat

passes. The longest seven minutes of their lives go by. The light from a nearby street lamp draws and highlights silhouettes in the darkness. Darkness, darkness and inclement coldness in a desolate place...

Desolation, decadence. Place of fear.

The only lamps are the ones in the streets, damaged, and those from the men’s’ faces focus everything. The look at the darkness, the waste grounds... Eyes of voyeurs who own their surroundings because it is their world, the part of the world that belongs to them, their property...

Welcome to nothingness! Welcome to the joy of watching more cars going past! Welcome to the way they look at you! Squeezed into a very tight dress and on vertigo high heels, you let one of the boys hug you, for one of the men that are looking at you. I still don’t know why, but the sight of you makes me uncomfortable, like your laughs are hiding the fact that you’re not at ease.

I feel relief when I wipe my eyes that had stared at you and I get into the car with other people. Now we are in front of more burritos houses and the boring discomfort of males going about their business comes back. They whistle at a girl who passes by, and the appearance of any female person is the only thing that gets rid of their boredom, as if she were an exotic animal. They are only sure about a few things and, amongst these, their own, shared law of domination. Unsaid, unwritten, their law is a ticket to conquer with a look, their social norm becomes a look that embraces you and goes through you between sleep and sleep. You’re theirs.

I want to get out of here, I want to stop looking at these people. I am not interested in their boring lives! Or their properties! You, only you. And that’s when the car I am in turns back and we stop again, this time at a nachos stand...

You are in my eyes when I remember you. I think about your anxieties full of greasy and dry fat. I think about how your boredom dries up, boredom of nothingness.

Uncertain ending. Is somebody following me? Somebody is following you!

Participating Alomà Womens’ Libertarian Cultural Association: Raquel Bello Collado, Adriana Rubio Amo, Ana Briñas Golderos, Gemma Fuentes Garcia, Laura Romano Serrano, Pili Sanmartín Ferrer and Maria Miró Ferré. Narrator: Jordi Martí Font.

TAKEN FROM: RABIH MROUÉ. Blow Ups 1-7, 2012 They are aiming at us...

You know what? You only see what seems like touched up photos with Photoshop filter «posterization» and, therefore, it’s a bit «easy»..., I don’t know how to tell you,... like the author hadn’t «grafted» much....

As the photos aren’t clear, you can only intuit what they represent, like they

are menacing... And if at first you are captivated, in the end you will realize that what you are seeing is violence facing you. The sniper knows his power and his anonymity intensifies that, however blurred the image is; and the power that gives him surpasses the limits of ethics...

-A human being in front of a window, leaning on a table... amidst a domestic scene, in the kitchen. It’s a woman, patient, pensive...

-Also out of focus. It looks like, just, a person... If you turned it around twice it seems that someone can be seen through the window or through teary eyes. A young boy, with a beard and looking up...

-The light that seems to enter a window. Given the light that reflects on his head, it seems the man is going bald...

-He picks up a phone between face and shoulder, wearing a white sleeping shirt and a soldier with a rifle on his shoulder and an old helmet on his head, from the Vietnam War...

-A child? A boy? He is holding something. An animal? A boy? Or making a fuck you sign to the camera? His look is serious, angry, bad vibes and wouldn’t know how to tell us why...

-A warrior with an aikido mask. Or a riot policeman with the visor down?

I don’t feel like giving him even two seconds of my time...

Artist and spectator. Having a coffee and biscuits they talk using an ipad, with super retina display. They talk, poignantly, about if the person who confronts a weapon with a camera looks for transcendence or not, if the images that provoke uneasiness, show what they show. If they do it or don’t do it because they are not sharp enough... We remember the threats that we intuit, those of which we can only grasp the supposed bad intention. And how this gives us or doesn’t give us enough insecurity and uncertainty to re-send, save or delete what we see. We talk about whether we will upload the images to Facebook and, if we do it, if we hope that many, many will give the thumbs-up.

Because we are also blurry reflections of what we really are and one day we can end up as photos on wanted posters, in the airports, the banks... faded...

Because when we look at ourselves in the mirror sometimes we only see what others see in us. From others we look for the negative part of what we pretend to be and pursue personal satisfaction.

And the images, these images we don’t know how to explain, that provoke uneasiness, for what they show and what they don’t show. We cannot look away, the longer we observe them, the more unbearable they become and we move, more and more, to the position of spectators. Faith, arms, manipulation, fear and hate are hard to understand so faded and blurred like the ones presented in this reality made of confused and extraordinary photographs, that we end up filling in the shadows and empty spaces with fears and manias,

TAKEN FROM: URIEL ORLOW. Holy Precursor, 2011 (This video is rather disturbing. The way it combines the text with the images, nearly mute, with just some sounds, makes confusion and curiosity come to the fore.)

Images of a field, and an architecture that shows decadence.

Sober images, fixed frames. It seems nothing is happening. We see people, life goes on. Animals appear on the ruins of some place.

There are few people, the village rebuilt. We can grasp the spirit that was once there. A turbid and tragic past, the ravens. Now there is solitude and silence.

The man’s song explains the console a son gives his mother, it sounds like a popular song. The man doesn’t appear in most of the video, and when he does, he acts like a witness to the history of this village. But the stones are also witnesses.

As a counterpoint, the text. This is what we are made of and form part of.

Matter, atoms.

The relationship between the atoms and the origin of the village, built from the remains of an old temple. Destruction and creation. The comparison between the unity of the atom and the old temple: even though this has been destroyed, it continues present with the rescue we see of some pieces.

The witness to a tragedy gathered together in the stones and the words of the people.

Destruction and creation.

And a hope and a will to germinate the land again and bring it back to life.

OF STORIES AND WITNESSES Educational project An educational project that comes from idea of witness and its representation.

The project uses a practice that integrates research, reflection, creation and propagation formats. The idea of the witness is worked in relation to the family and school environment or to the social context of each participant. The work process is carried out in two stages, the first of which coincides with the exhibition (NovemberDecember 2012). The participating groups work in the exhibition area and in the classroom. In the second stage, all the educational experience coming from the material in the LABmediació archive becomes the content of a pedagogical suitcase promoted by the Tarragona CRP (January-July 2013). In this way the materials worked by the students and teachers become available to all the schools and institutions that want them.

Of stories and witness highlights different significant elements in the CA Tarragona work and aims framework. The first is related to the fact that the Art Centre does not have an education department, and so the actions that it is given acknowledgment for are actually carried out within the framework of the proposals driven by the LABmediació and, therefore, related to practical research and the creation of collaboration networks with other ambits and contexts.

The second element corresponds to the fact that, for students as well as for teachers, the active and creative agents also have a role in the projects. In this case, the proposal, in addition to fomenting their expressive capacity, invites them to reflect on their immediate surroundings from an artistic work methodology. The results are works that will return to the LABmediació in the Tinglado 2 next May. With this action of placing them in a location identified for its artistic excellence and where family, friends and the public in general can visit them, it is hoped recognition will

The project also sets down a new relation between education centres and the Art Centre generating a dialogue that allows for shared enrichment. Therefore, the CA Tarragona, more than just offering a service, facilitates innovation and goes deeper, from praxis, into the ways in which art can enter into official educational contexts.

With Of stories and witnesses we start to weave a network of mutual understanding with people, entities and institutions, in order to collaboratively work on projects with which we design new ways to link contemporary visual arts and creativity with educational ambits.

enGLisH TRAnsLATiOn

be obtained beyond the classroom for the research process carried out by the students and their results.

Process blog of the project (dhistoriesitestimonis.wordpress.com)

THE WORK GROUPS Continuities to open to reflection The work groups emerge from Open to reflection project which was designed as a network creation laboratory and for artistic and cultural production. This was the Art Centre first activity that presented it to the institutions and agents in the territory, within a framework of shared action, where reflection was sought, jointly, about the idea of mediation and the possible ways of putting it into practice. Open to reflection was the interpretation and putting into practice of one of the goals set down by the sector itself, after a long process of vindication, but also of collaboration with the administrations, with whom we strengthened the notion that the CA Tarragona should have a catalysing function within the cultural system in the Camp of Tarragona.

Open to reflection had, amongst its goals, to increase the relations and connections between people and projects, and strengthen, where possible, the informal networks in the territory. It also pursued contributing to future cooperative projects by creating new local scenes for cultural and artistic production. From this process the five work groups emerged and three of them are still working today in a determined way to carry out their project.

The CA Tarragona has carried out the coordination functions to articulate the initial motivations and convert them into stable work groups orientated towards developing the proposals. For the institutions, the interest lies in giving support to those situations that reinforce sustainability and the capacity to self-organise the cultural ecosystem. The mediator work carried

out by the LABmediació is aimed at reinforcing the autonomy of the projects and, even though it is and will be an implicated party in the groups, paradoxically the aim is that the task from the mediation is not necessarily why these projects remain active. An uncertain process in which motivation and involvement have to be developed outside the work places and in competition with many other factors that make continuity and stability difficult.

The active groups are: L’Antena L’Antena is the result of the communication group from Open to reflection and its objective is to initiate a communications channel in the cultural agents’ network linked to the contemporary artistic practices in the Camp of Tarragona, in which it publishes an agenda of the programmed events for each institution and associated places, as well as a selection of articles, audio or video clips highlighted in the implicated media source. It is led by people who are in charge of the cultural supplement Encuentros from the Diari de Tarragona, Artiga. Revista d’art i pensament contemporani and the radio programme La Casa de palla from La Veu Jove de la Conca by Ràdio Montblanc, and, periodically, they share the advances with the Network of managers so as to build a useful tool for everyone.

That’s why L’Antena is designed as a website that will use and will connect the resources and services from the webs of each and every participant, with the wish to jointly disclose all of the activities, looking for new user who aren’t necessarily specialist, from within as well as outside the territory, and at the same time to generate a virtual information file that is easy to download and to work to increase the social recognition of the artistic sector’s activity in the territory.

This first phase has received the support of the Catalan Government’s Department of Culture, through a subsidy granted to La Veu Jove de la Conca, and is being developed by OVNI Comunicació Visual.

CA TARRAGONA 2012

Tarragona exiles’ group through Facebook: Alba Canellas Canadell, Barcelona (Catalan Countries); Jaume Fortuño Polinario, Bogotà (Colombia); Carol Galais, Montreal (Quebec); Andrés Hernández Alba, Karlsruhe (Germany); Marina Massaguer Comes, Òxford (England) and Francesc Richart Barbeira, Mèxic DF (Mexico).

Narrator: Jordi Martí Font.

Participating students of Artistic Photography from the Tarragona Local Council School of Art and Design (EADT): Jessica Arroyo, Adrià Borràs, Marcel Cabrera, Jessica Carmona, Lluna Castellón, Mireia Fernández, Ferran Ferrando, Oscar Gonzalez, Ainoa López, José Miguel Martínez, Pol Massip, Noemi Olivera, Victòria Pawlak, Lidia Pedrosa, Mireia Pi, Marta Recasens, Maria del Carmen Rodriguez, Cristina Sabaté, Patricia Sabio, Nadia Salvador, Ana Maria Sánchez, Marta Sanz, Anna Suñé, Esther Todó and Laura Vallejo. Teachers: Marc Coromina and Manel Margalef. Narrator: Patrícia Carles.

91 / 92

with the preconceptions where we take refuge and protect the things that make us uneasy... They are aiming at us...

We are not carrying AK-47’s yet but we are on the street, aiming, fighting, like targets in their sights, of their systems of computation and control. And now we are nothing but numbers, classified in tourist class exile or destined to be waiters in London to serve coffee, as the illustrious councillors say. But we know. We are the future «replicants», reckless in the show-society, dangerous because we think, because we amass anything built from centuries of struggle and shattered manacles: dignity, conscientiousness and a good aim. And so, very soon, our reflections will not lose our own concretion.

The Connector The Connector originates from the transformation of the PAC group (Artistic Practices in Context) and aims to be a stable structure that foments the acceptance and development of artistic processes in context, and bring together professional artistic ambits and other social places (neighbourhood associations, schools, cultural and youth organisations, commercial premises, socio-cultural installations, etc.). The goal of the group is to foment the work in process practices based on the dynamics of collaboration, articulated from the ethical and rigorous points of views, and that generate ways

for sustainable relationships. These relationship frameworks will be, by definition, horizontal, equitable and will produce profits for both parties, in addition to having a pedagogical and critical purpose.

The group promotes different strategies that cause reactions in the collectives with which they collaborate, with the different mediation places centred in three core points: research, facilitationconnection and training. These are crystallised in: a place for debate with open monthly meetings and an on-line forum; workshops with the aim of facilitating qualitative and quantitative research, in order to foment new visions in the field of artistic research and production and, at the same time, to reflect on the practice itself; the Incubator a design tool, development and promotion of collaborations between artists and agents from different contexts (social, cultural, business and other professional sectors).

Network of Managers and Programmers of Contemporary Art in the Camp of Tarragona The Network originates from the Programming in Network group of Open to reflection and the main objective is to drive forward a work and communication place with and for the managers linked to contemporary artistic practices in the Camp of Tarragona. The will to promote the visibility of the projects that are developed in the territory, collaborate in the training of those people who manage places or contemporary cultural programmes in the territory, foment joint projects and experiment with co-production models.

In accordance with the specific training needs asked for by the work group, the CA Tarragona proposes a double presentation session about the code of good professional practices in visual arts, jointly with the Association of Visual Artists of Catalonia, and about the main financing programmes in Europe, given by Interarts.

Currently the group is working to prepare an exhibition project for May 2013, which comes from the collaboration intentions of the managers of two places dedicated to the spreading of visual arts in the territory. The project, called «Breathing Time», curated by Aureli Ruiz and Cecília Lobel, seeks to jointly spread the programming of the involved places through the works of the artists in the L’Irradiador commissioned archive.

Process blog of the work groups (labmediaciogrupsdetreball.wordpress.com) Process blog of The Connector (connectador.wordpress.com) Website of L’Antena (antena.cat) Blog of the project «Breathing Time» of Network of Managers (breathingtime2013.wordpress.com)

POLIÈDRICA Network reference site Polièdrica is a network reference site with a critical and pedagogical vocation. Its main objective is to facilitate the different communities with access to information produced through artistic practices, productions and cultural policies that develop collaborative methodologies and work strategies, with the focus being placed on the mediation and production of social returns.

The project is set up like a website, organised to facilitate the search for people from different ambits of interest and expertise, but also because these people get involved by providing content, whether individually or through collaboration with entities and institutions.

Up till now the content of the following disciplines has been elaborated on: visual arts, theatre, dance, music, architecture and urbanism, critical pedagogy, performance, collaborative commission and cultural policies, including commented references on published bibliographic material (publications, articles, thesis, etc.), unpublished documentation, videos and photographs about artistic and cultural projects, and a specific glossary.

From the website we can directly consult files about documents, projects and glossary terms or from the reading suggestions that will appear, on one hand, in the so-called panoramas and, on the other, in the itineraries. The panoramas are generalist and introductory approaches to basic aspects collected in Polièdrica (for example, «Urbanism and collaborative practices»). With regards to the itineraries, these are routes that link the projects, the documents and the glossary together from a more complex view point (for example, «Problematic of the idea of authorship in collaborative cultural practices»). Therefore, the contents are presented as a network of significant relationships through which the user browses depending on his/her interests.

Polièdrica, in addition to being a reference web, is also a networking work process that seeks to generate collaboration dynamics between professionals in these work ambits and other professionals or users.

The website, its creation process and its posterior implementation are the driving forces to promote the tools that help in the reflection, training and visibility of the mediation practices spread around the Catalan territory and those related to others also located in Spain and Europe. In this way we pursue the recognition and legitimacy of collaborative artistic practices in order to, in the medium term, motivate the promotion of cultural policies that facilitate the development of these types of practices.

The second challenge relates to the notion of pro-common and the concept opening up the code.

The website architecture has been designed to treat the contents forming part of a conceptual, historic, territorial specific context, but, above all, within a system of complex relationships. For that reason the web proposes different interaction levels, which go from the ambit of the policies to the discursive production and the praxis, and in which institutions, artists and autonomous agents participate. In this sense, opening up the code refers to the will to make the goals and the work methodologies and project content production transparent, so that any professional can use them within the contexts of training and self-learning or as a trampoline for their own information production processes.

The work at Polièdrica, therefore, does not just mean the creation of a file of documental materials, rather it is a project of restoration, recreation and also the production of symbolic knowledge and capital related to a set of practices.

An emergency process of an invisible pro-common that is restored from the recognition of some ways of making cultural polices and, above all, of a framework of meanings and references in which these are registered.

Website of the project (poliedrica.cat)

COACHING FOR ARTISTS Communication and presentation of professional and artistic background The professional skills of a creator nowadays have to cover many different processes, from filming, pre-production and production of their works, right up to the diffusion, distribution or publicity.

Given the convocation of L’Irradiador 2012 (Commissioned report from artists and critics in the region of Tarragona), the CA de Tarragona has offered this course with the aim of providing the tools required for each and every one of these processes, with the final objective of updating and expanding the specific capacities in the artistic profession.

This is a specific training course for the professionalization of artists in the Audio-visual Arts sector, aimed at all artists (young and emerging, short or medium term careers) who want to improve, contrast and update the way they present and communicate their work.

Run by: Joan Morey. Graduate and D.E.A. in Fine Arts for the Universitat de Barcelona. On the base of his personal path has realised several exhibitions as a curator and has formed part of numerous juries of prizes and other announcements; highlight the announcement BCN-Production’10/11 to La Capella of the Institut de Cultura de Barcelona. Creator of the Arxiu Dossiers (File Dossiers) for the ancient Centre d’Art Santa Mònica (CASM). Combine his artistic work with the teaching and the

enGLisH TRAnsLATiOn

The training programme gives technical and discursive support to professionalise creators, the critics and the artistic agents in the territory, and also provides the social fabric with the tools to foment a dialogic relationship with artistic processes.

In this section we present a textual and graphical register of the CA Tarragona’s main training events. On one hand, those that are designed to meet the needs of the cultural ecosystem in the territory, like coaching for artists and cultural managers, the course on critical diffusion, the one on drawing and narrative or the basic notions of copyright for artists and cultural managers. And on the other hand, those actions aimed at the public in general designed in various participation formats and with the clear end of bringing contemporary tendencies closer, like the introductory contemporary art course, the event-show

by Roger Bernat about the condition of making public and the organised trip to the quinquennial artistic event in Kassel.

coaching, mainly in the audiovisual sector and of artistic marketing. As a professor of professionals in this field collaborates in the master on-line IL3 (Institute of Continuous Formation of the Universitat de Barcelona) and has done conferences, seminars, workshops in several universities of art, fashion and design, schools of art and private institutions (Universitat de Barcelona, IED in Madrid, Elisava, Escola Massana, A*Study, etc.). So much in next matters to the subjects that achieves his artistic work and that ones related to creative sectors that predominate in the new currents of the contemporary creation.

The CA Tarragona proposes a summer programme with three courses, a trip and an act-show in a public place. These acts are presented as training opportunities with which, on one hand, it is hoped to open up channels of reflection on the idea of the public and, therefore, offer learning and professionalization spaces to those people who work in the fields of creation, management and criticism of contemporary visual arts.

Run by: Francesc Ruiz. Visual artist. His work, concentrated on drawing since the nineties, has derived into a practice that is used in comics as an extended means. Applying certain strategies coming from the tradition of conceptual art and situationism, he creates installations and interventions linked to specific contexts.

Amongst his latest individual expositions we find The «Paper Trail» (Suñol Foundation, Barcelona, 2011), «Gasworks Yaoi» (Gasworks, London, 2010), «The Paper Trail» (Contemporary Image Collective, El Cairo, 2010) and «Big Boom» (Centre d’Art La Panera, Lleida, 2008).

DO YOU LIKE CRITICISING? THEORETICAL AND PRACTICAL COURSE ABOUT SPREADING ART AND CRITICISM Workshop of five sessions arising from the LABmediació work group called L’Antena.

The aim of the workshop is look closer at the fundamentals of criticism as a tool for artistic know-how, its attitudes and professional outlets and, at the same time, about the public in contemporary visual arts, placing special emphasis on the interpretation possibilities between thinking and divulgation.

The workshop is carried out in collaboration with Encuentros. Diari de Tarragona, Artiga. Revista d’art i pensament contemporani and the URV Aula d’Art; a selection of the resulting works are published in different platforms and also those belonging to CA Tarragona.

Run by: Pilar Bonet. Historian, art critic, exhibition curator and professor of contemporary art at the Universitat de Barcelona. Member of the Hangar Programmes Commission, of the Can Xalant Management Council and the ACM association.

Mery Cuesta. Graduate in Fine Arts and Master in Art Criticism and Communication from the Universitat de Girona. She writes for La Vanguardia supplement Cultura/s, for Temps d’Art and TMEO. She collaborates with Paramount Comedy and Com Ràdio.

Oriol Fontdevila. Freelance curator and art critic. He is part of the management team for the Sala d’Art Jove (Youth Art) run by the Catalan Government. Coordinator of the research and educational programme Prototypes in open

source at the Fundació Antoni Tàpies.

Carles Guerra. Artist, art critic and exhibition curator. Head curator of the MACBA and associate professor of contemporary art at the Universitat Pompeu Fabra.

Joana Hurtado. Art and film critic and freelance curator. She coordinates the Can Felipa visual arts programme, is curator of the “Catedrals a la capella” cycle of the Capella de Sant Roc and she writes for La Vanguardia supplement Cultura/s.

Antonio Salcedo. Art critic, Doctor in the History of Art and tenured professor of XX Century Art at the Universitat Rovira i Virgili in Tarragona. Member of the editorial team of Artiga. Revista d’art i pensament contemporani.

STRANGE COMICS A WORKSHOP ON DRAWING AND NARRATIVE A practical workshop to collectively experiment on some of the uses and lateral practices taken and adapted from contemporary graphic narration. The workshop is built on three 4 hour sessions, each one with an introduction and various practical exercises. Aimed at any person who wants to experiment with new narrative formats.

SCHOOL OF HEAT

CA TARRAGONA 2012

Polièdrica sets down two challenges.

The first is related to the formats of the work groups and how the principles of a collaborative praxis can be applied to a file or reference area. This has been designed as dialogic and transversal work process, with a team of content editors who represent different fields of knowledge and who, at the same time, make contributions to the web’s usability and the way in which the content is presented. The editors have the chance, moreover, to use the web in their work surroundings and activate groups that collaborate in the process by uploading new content or giving the already existing content more complexity.

TRAINING Presentation

93 / 94

Polièdrica has not been set up as project with a beginning and an end, rather it has been set up as practical research in progress. During the first stage the focus is on the creation of a technological and relational artefact that drives the production of collaboration sites, cross-cutting amongst disciplines and links between the local and national ambits. The second stage aims at consolidating it as strategy for growth based on the network in order to expand towards the production of workshops and collaboration with other projects in which each member can take advantage of the web to respond to personal interests and goals.

COPYRIGHTS AND CONTEMPORARY ART BASIC NOTIONS OF COPYRIGHT FOR ARTISTS AND CULTURAL MANAGERS, AND ALTERNATIVE COPYLEFT IN TRADITIONAL RIGHTS MANAGEMENT A course structured in two sessions that hopes, on one hand, to give the students the basic copyright concepts and, on the other, to analyse contemporary art and its specific problems bearing in mind current intellectual property legislation.

Run by: Eva Sòria. Graduate in the History of Art from the Universitat Autònoma de Barcelona, certified in heritage conservation at the Palazzo Spinelli (Italy), and Juris Doctor by the Golden Gate University (San Francisco, USA. She has worked for California Lawyers for the Arts, the UNESCO and the Institute of Culture of the Barcelona City Hall. She is currently the coordinator of Visual Arts and Architecture at

the Institut Ramon Llull. She teaches Law in the IL3 -Universitat de Barcelona master and collaborates with many universities by giving workshops on intellectual property and the arts.

PUBLIC DOMAIN AN ACT-SHOW BY ROGER BERNAT / FFF A stage proposal that does without the actor as the show’s central point and leaves the public as the only participants.

It is not about turning the spectator into an actor, it is about dealing with the narrative possibilities of the group through statistical tools. The spectator becomes part of fiction without the need to expose themselves as individuals on a stage which, moreover, has as many actors as the spectators who attend the function. Domini Públic falls within a work that covers, in the broadest sense, the public and participation.

Roger Bernat. Started his training in the field of architecture from which he became interested in the theatre. He studied Directing and Dramaturgy at the Barcelona Institute of Theatre where he graduated with the 1996 Extraordinary Award. During the period from 1997-2001 he founded and directed General Elèctrica with Tomàs Aragay, a Centre of Creation for Theatre and Dance. He is the author and has directed, amongst others, the following theatrical pieces: 10.000 Kg (Special Critics’ Award 96/97); Confort Domèstic (Critics’ Award fro Dramatic Text 97/98), Àlbum, Trilogia 70, Bones Intencions, the cycle Bona Gent, LALALALALA, Amnèsia de Fuga, Tot és perfecte and Rimuski.

dOCUMENTA (13) ORGANISED TRIP TO KASSEL Within the activities of the School of heat, the CA Tarragona organises a trip from the 26th to the 29th of July to Frankfurt and Kassel for the dOCUMENTA (13).

The aim of these types of proposals is to facilitate knowledge about significant institutions and projects within the area of contemporary creation. In this respect, the CA Tarragona offers itself as an intermediary for a trip that is open to everybody in the territory with the interest and the possibility of joining in. The activity is managed by the travel agency Tarraco Travel and it is selffinanced by those who participated.

The trip brings together a group of twentythree people coming from Tarragona, Valls, Montblanc, Reus, els Monjos, Barcelona, Santa Eulàlia de Ronçana, l’Esquirol and Andorra. The first stop in Frankfurt during the morning of the 26th serves to visit the Museum Für Moderne Kunst, the Frankfurter Kunstverein and the Portikus exhibition hall. In the evening, and already in Kassel, an itinerary of three and half days starts in order to visit the quinquennial artistic event that, for the thirteenth time since 1955, is held in this German city.

GET IN SHAPE WITH CONTEMPORARY ART Introductory course in contemporary art The course Get in shape with contemporary art arises from the collaboration between the Museu de Valls and the CA Tarragona. The aim of this course, given

by Jordi Ribas, is to give the theoretical and practical tools to everyone who is interested in getting in touch with contemporary creation.

In this edition, held in the Museu de Valls, the course programme has been carried out during four sessions of two hours each with the following contents: Points for a history of art nowadays, where the milestones of a chronology of contemporary art are considered (1960 - 2012) and also the first and second avantgardes of XX century art; Contemporary art systems, who are the protagonists of contemporary art and what are some of their determining scenarios (politics, the market, criticism, etc.); Critical attitudes and positioning: session shared with the artist Lídia Porcar who, through the presentation of his/her work and his/ her references, proposes ludic ways to approach the work of art; Tools and resources within reach, session to locate and get to know the nearest art establishments, in the Tarragona Region and throughout Catalonia, and the most accessible documentation facilities.

Run by: Jordi Ribas. Graduate in Art History for the Universitat de Barcelona (1992-1997). He has collaborated in different educational projects around the contemporary art for the association Experimentem amb l’art, for the museum Es Baluard of Palma (Mallorca), for the Laboratori de les Arts of the Fundació “La Caixa” and for the Diputació de Barcelona. It has been teacher of visual and plastic education to secondary and has realised also courses of formation for teachers of visual and plastic education. He is manager of communication and mediation to the CA Tarragona.

DOCUMENTATION Presentation The documentation and archive programme gathers, organises and makes available to the public the documental material about mediation between artistic practices and social contexts, about the Art Centre’s projects and about visual arts in the Camp of Tarragona.

Also, the LABmediació capitalises on the compilation of documentation about collaborative cultural practices and facilitates consultation through the project called Polièdrica.

And, finally, this publication is, in itself, the most recent documentation act carried out by the Art Centre in relation to its first year of public activity.

L’IRRADIADOR Comissioned file of artists in the Camp of Tarragona The Centre d’Art de Tarragona presents the basis for the first convocation of the commissioned file named L’Irradiador, aimed at giving support and visibility to creators and critics who were born, live and/or work in the Tarragona region.

The calling responds to the interest that the Art Centre has in strengthening the local cultural context, to favour a growth framework and professional consolidation for the creators and critics in the territory and to foment an area of communication and interchange between these and other contexts.

L’Irradiador is a service for visual arts professionals that gathers together dossiers from various artists and critics in the territory. The CA Tarragona will use the material from this report to present the selected dossiers beyond local contexts, making them available to other national, state and international cultural agents so as to facilitate professionalization within the ambit of contemporary visual arts.

PUBLICATION: OPEN TO REFLECTION Networking work laboratory and artistic and cultural production. Tarragona, CA Tarragona Centre d’Art, 2012 This publication is the continuation of the Open to reflection project which, from the LABmediació, was carried out between November 2011 and January 2012. It sets out the story of how this networking work laboratory has been developed in order to get to know the aims, the work dynamics and the participants, as well as to look closer at the contents presented by the invited speakers. It also includes an evaluation and a forward about the project’s continuity.

enGLisH TRAnsLATiOn

In this section we present two of the most significant actions in the programme: the list of creators who up till now formed part of the commissioned artists archive in the Camp of Tarragona, to which more and more will be added each year, and the mention of the first CA Tarragona publication with the aspiration to document, contextualise and evaluate the project called Open to reflection.

Raquel Sánchez-Friera, journalist and artist who participated in Open to reflection, collects the interviews that she carried out with four of the participants in order to test the project from different angles. Cristian Añó, from the Sinapsis collective and coordinator of the CA Tarragona LABmediació, proposes a rereading of institutional references, discursive and practices, understood as a complex system of relations in which Open to reflection is inscribed and, therefore, the Centre of Art itself. Javier Rodrigo, researcher and co-director of the Transductores and the educational complex projects, presents various work cases that allow us to study how other museum institutions and art centres have carried out projects, events or programmes focused on mediation with their contexts. Judit Vidiella, from a conversation with Cristian Añó and Javier Rodríguez, looks at the contradiction between the needs of mediation processes and the ways in which the artistic groups build their identity like an institution.

This publication aims at setting down the experience of Open to reflection and, at the same time, to be the foundation on which to build the basis of artistic practice from mediation within the context of the Tarragona Region and which allows for new connections with future projects and other cultural realities.

95 / 96

Please check the artists’ websites at the page 69.

CA TARRAGONA 2012

L’Irradiador file (catarragona.net/projecte/ca/lirradiador)

CALENDAR Nov. 21st 2011 – Jan. 25th 2012

TITLE Open to reflection.

Networking work laboratory and artistic and cultural production

PROGRAM LABmediació

RUN BY LABmediació, with the help of Aula a la Deriva through Javier Rodrigo and Cristian Añó (Sinapsis). Paul Capriotti, Txelu Balboa (Amasté), Alfred Porres, Jordi Canudes, Jordi Martorell, Lídia Porcar and Marta Ricart (guest speakers).

PLACE Institut Municipal d’Educació de Tarragona (IMET), Espai Jove Kesse, Department of Communication Studies at the URV, Territorial Services of the Culture Department of the Generalitat in Tarragona

Mar. 7th - 16th

Coaching for artists. Communication and Presentation of Professional and Artistic Background.

Training

Joan Morey

Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona (EADT)

Mar.

L’Irradiador 2012

Diffusion / Documentation

Cristian Añó, Cèlia del Diego, Àlex Nogueras, Martí Peran, Francesc Perramon, Antonio Salcedo and Eva Sòria (jury).

Apr.

Evaluation of the project Open to reflection

LABmediació

Cristian Añó, Blanca Domingo and Sunsi Huertas

Apr. – Jul. 2013

Polièdrica

LABmediació

Cristian Añó and Helena Migueiz (Sinapsis) and Javier Rodrigo (Transductores)

Apr. 24th

Presentation.

European Resources for Culture

Diffusion

Jordi Baltà (Interarts)

Territorial Services of the Culture Department of the Generalitat in Tarragona

May 3rd

Presentation. The Code of good practice in the field of Visual Arts

Diffusion

Florenci Guntin (AAVC)

Territorial Services of the Culture Department of the Generalitat in Tarragona

May 25th – Jul. 29th

Bouchra Khalili. «Wet Feet»

Diffusion

Cèlia del Diego

Tinglado 2

May 25th – Jul. 29th

Space of LABmediació

LABmediació

CA Tarragona and Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Reus (EADR)

Tinglado 2

May 25th – Jul. 29th

Guided visits for groups and schools

LABmediació

CA Tarragona

Tinglado 2

May 25th – Oct. 19th

In relation. Co-creation Workshop

LABmediació

Cristian Añó and Marta Ricart

Tinglado 2

Jun. 13th

Tarragona migra.

Projection and presentation of documental video works

Diffusion

Toni Serra (OVNI)

Auditorium of Antiga Audiència

Jun. 16th – Jul. 19th

«Wet Feet» Talks

LABmediació

CA Tarragona

Tinglado 2

Jul. 2nd – 5th

Do you like criticising?

Theoretical and practical course about spreading art and criticism

Training

Pilar Bonet, Mery Cuesta, Campus Catalunya Oriol Fontdevila, Carles Guerra, of URV Joana Hurtado and Antonio Salcedo.

Jul. 3rd – 5th

Strange Comics. A workshop on drawing and narrative

Training

Francesc Ruiz

Tinglado 2

Jul. 13th – 14th

Copyrights and Contemporary Art. Basic notions of Copyright for artists and cultural managers, and alternative Copyleft in traditional rights management

Training

Eva Sòria

Auditorium of Museu del Port

July 15th

Public Domain. An act-show

by Roger Bernat / FFF

Training

Roger Bernat / FFF

Plaça del Rei

Jul. 26th – 29th

«Habeas Corpus.

Functions and Dysfunctions of the figure of the witness»

Diffusion

Cèlia del Diego

Tinglado 2

Oct. 27th – Dec. 20th

Extended readings

LABmediació

Patrícia Carles and Jordi Martí

Tinglado 2

Nov. 10th – Dec. 1st

«Habeas Corpus» Talks

LABmediació

Xavier Abelló, Xavier Graset, Toni Orensanz and Carles Marquès

Tinglado 2

Nov. 6 – Jan. 6 2013

Guided visits for groups and schools

LABmediació

CA Tarragona

Tinglado 2

Nov. 6th Feb. 28th 2013

Of stories and witnesses.

Educational project

LABmediació

Cristian Añó, Esther Canals and Jordi Ribas

Tinglado 2

Nov. 18th

«RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón and Telefunken

Diffusion

CA Tarragona and Tarragona REC

Tinglado 2

th

th

International Film Festival

Nov. 21st – Dec. 12th

Get in shape with contemporary art

Training

Jordi Ribas

Museu de Valls

Dec. 11th

The Pixelated Revolution. Rabih Mroué

Diffusion

Josetxo Cerdán and Gaspar Maza

Campus Catalunya URV

LABmediació

Bouchra Khalili. «Wet Feet»

Bouchra Khalili / In relation

Curated by: Cèlia del Diego. Space design and production direction: Xavier Torrent. Audiovisual production: Miquel Giner.

Assembly: Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona. Insurance: Allianz Seguros. Transport: Jean Pierre Gapihan encadreur and Transports Joan Ruiz. Translation: Blanca Domingo. Correction: Marina Massagué. Graphic design: Bildi Grafiks. With the cooperation of Port de Tarragona, Bòlit - Centre d’Art Contemporani de Girona, TAC12 and Viticultors Mas d’en Gil.

Design and coordination: Marta Ricart and Cristian Añó (Sinapsis). With the cooperation of Fundació Casal l’Amic.

Have taken part occasionally or during all the process: Associació de Familiars d’Alzheimer de Tarragona, Auriga Serveis Culturals, Equip de Prevenció en l’Àmbit de les Drogues i la Sexualitat, Fundació FIAS, Fundació Salut i Comunitat, Punt Òmnia Torreforta and Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania (UTIC-IMSST).

Curated by: Cèlia del Diego. Space design and production direction: Xavier Torrent. Audiovisual production: Miquel Giner and Diego Rada. Assembly: Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona. Insurance: Allianz Seguros.

Transport: Crisóstomo Transportes and Transports Joan Ruiz. Translation: Mike Keenan. Correction: Maria Massot and Arga Sentís. Graphic design: Bildi Grafiks. Student from EADT: Òscar González. With the cooperation of Port de Tarragona, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, SCAN Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona, Bòlit - Centre d’Art Contemporani de Girona, TAC12 and Cervesa Rosita.

«RAW // REC» Marcel Pey + Magnetrón i Telefunken Curated by: Xavier Garcia Puerto. Coordination: Cèlia del Diego and Núria Serrano. Audiovisual production: Miquel Giner and Xavier Torrent. Production assistants: Daniel Arrébalo, Núria Fonoll and Jordi Viñolas. Sound technician: Kiko Àlvarez.

Stage manager: Aida Bañeras. Presenter: Oriol Montesó. With the cooperation of REC International Film Festival, Port de Tarragona and Cooperativa Falset Marçà.

Thanks to Amics de la Cultura, Jordi Abelló, Montse Adán, Marc Antillach, Carme Badia, Anton Baixeras, Xavier Bassas, Judit Borrell, Montserrat Caballero, Pilar Carbonell, Manel Caro, Joan Cavallé, Josetxo Cerdán, Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona, Joan Carles Fortuny, Xavier Garcia Puerto, Gerard Gil, Pablo Pedro González, Carles Guerra, Joana Hurtado, Gaspar Maza, Galerie Mor Charpentier - Alex Mor, Bartomeu Navarro, Neus Pàmies, Galerie Polaris - Bernard Utudjian, Begoña Parra, Parra & Romero - Tiphanie Chauvin, Antònia Maria Perelló, Rosa Ricomà, Àlex Romero, Marta Rovira, Joan Ramon Salvadó, Toni Serra, Galerie Sfeir-Semler - Ulrike Heidelbach, Marisa Suárez and Galeria Toni Tàpies.

Coordination and edition: Cristian Añó and Helena Migueiz (Sinapsis) and Javier Rodrigo (Transductores). Editors: A Bao a Qu, Oriol Fontdevila, Comusitària, Forn de Teatre pa’tothom, Montserrat Iranzo, Jordi Pascual, Aida Sánchez de Serdio, Marta Serra and Judit Vidiella. Programming: Roger Batlle. Graphical design: La Japonesa. With the support of Culture Department of the Generalitat de Catalunya through the subsidy to Alternativa Jove per la Interculturalitat.

«Habeas Corpus» Talks Headed by Xavier Abelló, Xavier Graset, Carles Marquès and Toni Orensanz. With the cooperation of TAC12.

«Habeas Corpus» Extended readings

The space

Coordination and edition: Patrícia Carles and Jordi Martí Font.

With the cooperation of students of artistic photography from Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona, grup GESO del Centre de Formació d’Adults de Tarragona, grup de Lectura i conversa de la Biblioteca Pública de Tarragona, grup de dones de l’Ateneu Llibertari Alomà, Students 2nd ESO from Institut-Escola Pi del Burgar in Reus, Tarragonins a l’exili connectats a facebook (Germany, England, Colombia, Mexico, Oxford, Catalonia and Quebec), Unitat d’Escolarització Compartida (Associació per a la Promoció Ocupacional i Social) in Tarragona.

Space design: Aida Cisa, Vanessa Pla. Project management: Ignacio Álvarez. Assembly: Xavier Torrent, Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona and Brigada Municipal de l’Ajuntament de Tarragona. With the cooperation of Cicle d’Arquitectura Efímera de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona a Reus.

Thanks to

Jordi Abelló, Xavier Abelló, Roca Bargalló, Maite Blay, Núria Boronat, Judit Borrell, Montserrat Caballero, Manel Castañó, Pau Catà, Àlvar Calvet, Jesús Calvo, Ro Caminal, Esther Canals, Patrícia Carles, Cristian Carrera, Anna Catà, Montse Coll, Jordi Collado, Rosa Comes, Marc Coromina, Claus Dasca, Jose Diego Vargas, Coia Domingo, Enric Escoda, Marc Ferran, Ivan Favà, Xavier Filella, Magda Guillén, Cecília Lobel, Albert Macaya, Montserrat Marco, Carles Marquès, Mikel Morlas, Ció Pallarès, Elena Martí, Jordi Martorell, Carmela Mas, Gemma Massagué, Armand Medina, Anna Muntaner, Magda Murillo, Jordi Olivan, Jordi París, Rosalina Ponce, Lídia Porcar, Assumpta Rosés, Ramon Rosich, Aureli Ruiz, Tamara Ruiz, Raquel Sánchez-Friera, Dolors Saumell, Yerba Segura, Isabel Taixés, Núria Tibau, M. Àngels Torras, Eloïsa Valero, Anna M. Vallès, Ramon Vilella, Marina Vives and Alba Zamora.

«Habeas Corpus» / Of stories and witnesses Design and coordination: Cristian Añó i Jordi Ribas. Mediation: Esther Canals Advice: Eloïsa Valero. Have taken part: IES Pons d’Icart, IES Sant Pere i Sant Pau, grup de la Fundació Casa Sant Josep, IES Martí i Franqués, IES Gabriel Ferrater de Reus and IES Narcís Oller de Valls. With the cooperation of Territorial Services of Education in Tarragona of the Generalitat de Catalunya and CRP del Tarragonès.

Work groups / L’Antena

With the help of the cultural supplement Encuentros del Diari de Tarragona, Artiga. Revista d’art i pensament contemporani and the cultural programme La Casa de palla of La Veu Jove de la Conca in Montblanc. The first stage of the project is leaded and organized by La Veu Jove de la Conca, with the support of Culture Departament of the Generalitat de Catalunya through the subsidy to La Veu Jove de la Conca.

Work groups / The Connector

Take part Jordi Abelló, Àlvar Calvet, Ro Caminal, Paula Domínguez, Pau Catà, Magda Guillen, Mikel Morlas and Alba Zamora.

CA TARRAGONA 2012

«Habeas Corpus»

The spaces involved in the project for which currently works are Sala Àmbits in Cambrils, Museu de la Vida Rural in l’Espluga de Francolí, Centre d’Art Cal Massó in Reus, Centre de la Imatge Mas Iglesias in Reus, Sala Hortensi Güell from Centre de Lectura in Reus, l’Espai Jove Kesse in Tarragona, Display.

Laboratori Visual in Tarragona, Territorial Services of the Generalitat de Catalunya in Tarragona, Museu de Valls and Portal del Pardo in Vendrell.

Polièdrica

174 97 //98 174

Diffusion

enGLisH TRADUcciOns TRAnsLATiOn

CredITs

Work groups / Network of Managers and Programmers of Contemporary Art in the Camp of Tarragona

Training Coaching for artists Teacher: Joan Morey. With the cooperation of Associació d’Artistes Visuals de Catalunya and Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona.

School of heat / Do you like criticising?

Teachers: Pilar Bonet, Mery Cuesta, Oriol Fontdevila, Carles Guerra, Joana Hurtado and Antonio Salcedo. With the cooperation of Encuentros. Diari de Tarragona, Artiga. Revista d’art i pensament contemporani and Aula d’Art de la URV.

School of heat / Strange Comics Teacher: Francesc Ruiz.

School of heat / Copyrights and Contemporary Art Teacher: Eva Sòria. With the cooperation of Museu del Port.

School of heat / Public Domain Created, written and directed by: Roger Bernat / FFF. Collaborating students: Adriana Bertran, Aleix Fauró, Anna Roca, Sonia Espinosa, Tonina Ferrer i María Salguero. Music: W. A. Mozart, A. P. Borodin, G. Mahler, A. Dvorak, B. Smetana, J. Sibelius, J. Williams and E. Grieg. Sound design, versions and audio edition: Juan Cristóbal Saavedra Vial. Photography: Txalo Toloza, Cristina Fontsaré. Technical direction: Txalo Toloza.

Grafisme: Marie-Klara González. Coordination: Helena Febrés.

With the cooperation of Sala Trono, ETC 2012 – Festival d’Estiu de Tarragona and Colla de castellers Xiquets de Tarragona.

School of heat / dOCUMENTA (13) With the cooperation of Tarraco Travel.

Get in shape with contemporary art Teacher: Jordi Ribas. With the cooperation of Museu de Valls.

Thanks to Patrícia Carles, Jennifer Colomina, Pau Castro, Club de Tennis Tarragona, Neus Pàmies, Jordi París, Assumpta Rosés, Joan Sala, Antonio Salcedo, Joan Ramon Salvadó, Raquel Sánchez Friera and Xavier Torrent.

Documentation L’Irradiador L’Irradiador 2012 jury: Cristian Añó, Cèlia del Diego, Àlex Nogueras, Martí Peran, Francesc Perramon, Antonio Salcedo and Eva Sòria. Selected artists: Maria del Mar Borrajo, Gerard Boyer, Àlvar Calvet, Ro Caminal, Patrícia Carles, Gemma Clofent, Jorge Conde, Gerard Cuartero, Jordi Erola, La Ferida, Ester Ferrando, Raquel Friera, Pau Francesc López, Jordi Llort, Manel Margalef, Mariona Moncunill, Quim Packard, Ariadna Parreu, Vanessa Pey, Fani Pizarro, Lídia Porcar and Jordi Martorell, Núria Rion, Cristina Serra and Gemma Valls.

Open to reflection publication Direction: LABmediació del CA Tarragona. Coordination: Cèlia del Diego and Jordi Ribas. Texts: Cristian Añó (Sinapsis), Javier Rodrigo, Raquel Sánchez-Friera and Judit Vidiella.

Images: Jose Luis Rosado. Correction: Maria Massot. Graphic design: Bildi Grafiks. Printed by: Gràfiques del Foix.

99 / 100

CA TARRAGONA 2012

enGLisH TRAnsLATiOn