Coordenades de treball del CA TARRAGONA
El context d’actuació dels centres d’art, si per alguna cosa es caracteritza darrerament, és per una complexitat definida per unes coordenades de treball difuses i en constant situació de canvi, debat i qüestionament: l’emergència de noves centralitats en la producció cultural i artística, la irrupció de nous models de treball i l’aparició de contradiccions manifestes presents en les diverses maneres de traduir a l’acció conceptes similars (participació, co-creació, treball en context, innovació social, mediació, etc.), sobretot a mesura que aquestes maneres de fer són metabolitzades per l’argumentari «oficial» de la gestió cultural i artística.
Falten espais transversals de debat entre àmbits i sectors que, tot i ser diferents, comparteixen les mateixes referències i vocabularis, i es reconeixen en imaginaris que són propers. Des de la multiplicitat de mirades i en diàleg amb la complexitat d’aquesta topografia referencial, volem situar l’especificitat de l’Obert per reflexió. Es tracta d’identificar unes coordenades de treball molt precises, ben definides, i posar-les en diàleg amb allò propi d’un centre d’art i aquell marc de referència que defineix la seva condició d’institució artística. El CA Tarragona s’ha de plantejar com es poden crear interaccions amb el territori i, alhora, com aquest diàleg es converteix en una porta oberta a interpretar, de manera innovadora, aquest marc de referències. El diàleg és amb una trama complexa de posicionaments, legitimitats discursives i praxis que, inevitablement, empenyen a reproduir models de treball que ja han perdut la seva raó de ser en relació amb l’àmbit local, més que no pas a assajar nous formats de treball. Des de la perspectiva d’un equipament com un centre d’art i el seu desplegament en un context local, aquest marc de treball, lluny de simplificar les línies d’acció per raó de la seva dimensió de proximitat, com veurem en els paràgrafs següents, el fa més complex i sensible a tot un seguit de problemàtiques que desborden les estratègies habituals tradicionalment instituïdes. Demana de desplegar processos de treball que tinguin l’habilitat de basar-se en la negociació, amb els interessos divergents que concorren en l’àmbit local. Cal que aquestes línies d’acció siguin inclusives, que afavoreixin el creixement de la connectivitat interna del teixit social, en quantitat i en qualitat. Cal iniciar polítiques de relació i de mediació, amb l’objectiu d’articular una forma específica, segons