Memòries d'un/a adolescent en temps del coronavirus (selecció de textos i de fragments 4t ESO) març-abril 2020
Dimecres, matí. Tenia la sensació que un tren m’havia passat per sobre. Sense febre, sense oportunitats de no anar a l’institut. Allà no es parlava de res més: la sensació que s’apropava un huracà era palpable. L’escola de música estava buida. El professor xiuxiuejava; s’havia quedat sense veu. Jo no estava d’històries i no hi vaig donar més importància. El següent alumne entra una hora més tard content; han cancel·lat llenguatge. Dijous, tarda. Dècimes de febre la nit anterior, em vaig quedar a casa i vaig destinar el dia a no fer res. Entren a casa el meu germà i el seu amic d’una revolada. “Demà no hi ha institut” diuen. Recordo això uns dies més tard amb el cap sobre la taula durant una crisis existencial. No sé a quin dia passem. Jo només volia dormir unes quantes hores més i passar-me el dia en pijama mirant Élite un altre cop, no fos cas que miraculosament hagués canviat el final. No ha set així. Estic, doncs, envoltada d’apunts, davant del portàtil, intentant entendre la diferència entre el Palentozoic del Mesozoic. El meu germà repeteix un cop i un altre els acords de Guantanamera. Tinc la sensació que em tornaré boja. En quin moment vam arribar a pensar que això podia sortir bé? “I quants dies dius que portem ja?” Demano al meu germà sense canviar de postura. Ell riu, i em contagia aquesta felicitat espontània tan seva. Per uns moments, em sento invencible. C.F
Van passar uns tres dies en què tenia moltes ganes d’anar a l’escola però aquest sentiment va passa ràpidament, em vaig adonar que no era l’escola la que trobava a faltar sinó els meus amics. (...) M’agrada haver aportat el meu granet de sorra i no haver sortit. R.A