.c a t
Pe r q u è l e s v i s i t e s a l m e t g e c a d a c o p s ó n m é s c u r t e s El progrés fa que les activitats bàsiques siguin més fàcils de fer. Cada cop hi ha menys gent ocupada a produir menjar per exemple. Les màquines fan la vida diària més fàcil i amb els excedents de temps i energia col·lectives, hem explorat i descobert un nou món ple de noves possibilitats. Un nou món que, alhora, és més complex. Que el progrés facilita les activitats bàsiques no és tota la veritat. També és cert que per a mantenir un món complex cal que les activitats bàsiques consumeixin pocs recursos, cal que es conformin amb una part petita del pastís. Abans, els recursos bàsics eren menjar i habitatge i els serveis que identificaven el progrés eren ensenyament, cultura i sanitat entre d’altres. Ara a les societats avançades digitals les noves joies de la corona són els drets de les minories, la felicitat per decret llei, la comunicació ubiqua 24x7 i les tecnologies de l'alienació. Sanitat, educació i cultura han passat al calaix dels serveis bàsics on els recursos són escadussers. Per això les visites al metge cada cop són més curtes, l’energia ha de ser barata encara que sigui fòssil i contamini a matar, la qualitat dels aliments no pot ser alta per a tots, a l’SMI li costi pujar encara que no permeti sortir de la misèria i a les escoles substitueixen professors per monitors d’esplai. No és que faltin recursos, és que la societat és massa complexa, massa avançada, amb massa gent treballant en feines de futur per a poder dedicar recursos al que és antic, encara que sigui fonamental.
02
Un c o n t e A França estan tirant endavant una iniciativa que es diu: "bonus reparació"; una subvenció a la reparació del calçat i de la roba amb la intenció de reduir l'enorme contaminació i els paisatges infinits plens de deixalles que produeix el sector de la moda. Set euros per posar mitges soles, diuen que paga l'estat francès. Tal com les gasten els francesos, caldran vint o trenta euros d'impostos per a poder gestionar tota la burocràcia que necessita un sistema garantista per subvencionar-ne set per a posar mitges soles. Contaminar menys és necessari i s'agraeix la iniciativa i encara s'agrairia més si tingués una mica més de volada i no sembles tant un conte infantil. Vet aquí que una vegada hi havia un sabater que posava mitges soles i com que la gent dolenta llençava les sabates abans d'arreglar-les, no es guanya la vida. Va ser aleshores quan una fada que havia estudiat a l'Ecole Nationale d'Administration va tenir la idea...
03
PARAULA VS IMATGE
Ignasi Riera
Malaverany Ha romput el llamp rodola el bram del tro, l’arbrat és dempeus insomni etern del bosc. Un corb planeja silent. El llac és gelat, l’aigua de vidre cristall desvela el fons. Damunt el cel estritllat un batec negre hi vola. Vola el desglaç avall l’aigua terrosa, talla la pedra, s’entolla mansa al prat. Al llom del bou jau el corb.
Pe r q u è l e s g i r a f e s n o p a t e i x e n m a l d ’ e s q u e n a M . B e r n a d ó Aquest títol vol parafrasejar el llibre best-seller, del conegut científic R. M. Sapolsky, publicat fa gairebé 20 anys Why Zebras Don't Get Ulcers i traduït més tard al castellà. Altres títols alternatius podrien ser "Perquè les anacondes i les boes no tenen còlon irritable?", "Perquè els elefants o els cangurs no tenen dolor als genolls?" Segons Sapolsky la resposta a aquestes preguntes es troba en l'estrès, factor clau, però infravalorat, pel que fa al nostre estat de salut. Sapolsky compara l'estrès en què viuen els mamífers, derivat de les seves necessitats bàsiques de supervivència, i el compara amb l'estrès que afecta els humans, infinitament superior, majoritàriament emocional i creixent a mesura que passen els anys. L'estrès que castiga els éssers humans ja no ve principalment de la necessitat d'aconseguir menjar i protegir‐se de depredadors, sinó que té a veure amb la nostra participació en la societat. Adquirim compromisos, volem progressar, som responsables, volem tenir bons sentiments, hem de pagar factures, tenim una família a protegir, potser tenim una feina miserable que no podem deixar, patim l'atur i estan a punt de desnonar‐ nos, passem per frustracions i fracassos, tenim poquíssims seguidors a les xarxes socials, ens considerem irrellevants, acabem de patir la mort d'un ésser estimat, la nostra filla s'està deixant portar per l'alcohol o altres substàncies, al dinar de Nadal m'hauré de trobar amb el meu cunyat d'extrema dreta, l'Orient Mitjà ha esdevingut una picadora de carn, ens governen psicòpates, el Pentàgon vol que la intel·ligència artificial decideixi on cal llençar bombes, acabo de ser destituït de director del meu departament...
06
Podeu imaginar tot el que s'estan estalviant les girafes per no ser humans, per no pertànyer a una societat tant i tan disfuncional com la nostra? Pocs anys després de l'aparició de Why Zebras... el Dr. David Clarke reblava el clau amb el llibre They Can't Find Anything Wrong!: 7 Keys to Understanding, Treating, and Healing Stress Illness (No es pot trobar res malament: 7 claus per a la comprensió, tractament i curació de les malalties produïdes per l'estrès), malauradament encara no traduït. L'aparició i/o persistència de tota mena de símptomes corporals (dolor, etc.) com a conseqüència d'estar (o haver estat) sotmesos a grans nivells d'estrès emocional és un aspecte de la salut que incomprensiblement encara segueix negligit. Continuarà... o no.
07
Te r r e s b e n e s t a n t s
Anna Cantón
Fa uns mesos que he començat a treballar en una empresa luxemburguesa d'assegurances mèdiques, una de les més importants del país. Abans d'aquest canvi ja treballava a Luxemburg, però en una empresa alemanya. Tot I que per començar la cultura laboral no s'assembla en res, aquest no és el factor determinant que les diferencia. Mentre els alemanys s'alarmaven de seguida que no funcionava alguna cosa, i ho solucionaven ràpidament, els luxemburguesos van estar tot un divendres sense treballar per problemes de connexió al sistema. Devien perdre molts diners, però semblava que no estava passant res: cap senyal d'alarma o nerviosisme. I aquesta situació és més aviat habitual. Aparentment, és més important mantenir una bona imatge, fer acte de presència als esdeveniments més "cool" del país i aparèixer a les xarxes socials en tot moment en comptes de "funcionar" com a empresa. I com s'ho poden permetre? Quin és l'origen d'aquesta economia tan potent? Què tenen les empreses amb capital luxemburguès que no tenen les de capital estranger (o dels països fronterers) tot i estar situades al mateix país? És el sector de les assegurances i les finances tan profitós econòmicament? Són les subvencions de les institucions Europees? La competitivitat fiscal? La posició geogràfica tan estratègica? El sector siderúrgic? L'agricultura i ramaderia? És un país molt petit ric en molts aspectes que efectivament rep moltes subvencions de la Unió Europea amb l'objectiu de potenciar el creixement econòmic. Un creixement que s'intensifica per les petites dimensions del país.
08
No obstant això, després de l'experiència, i a partir d'una mica de recerca, tinc clar que les immobiliàries també hi juguen un paper important, sobretot avui en dia. Totes aquestes empreses d'assegurances tan prestigioses són projectes secundaris dels propietaris de terres luxemburgueses. L'economia del país es manté com una de les més potents d'Europa gràcies als factors esmentats anteriorment i en gran part també gràcies a aquestes terres. Avui en dia comprar un pis de 70 m² als afores de la capital val gairebé un milió d'euros. I llogar-lo pot costar uns 1500 euros mensuals, despeses a part. És clar que perdre un dia de feina els és igual, són els pioners a invertir capital en béns immobles, i no és necessari que els beneficis superin les pèrdues a totes les empreses que tenen. Mentrestant van fent, s'entretenen amb el sector de les finances i les assegurances i es fan conèixer, com si es tractés d'un joc de nens. Ara ja ho sabem, si ens volem fer d'or, hem de comprar terres o immobles a Luxemburg.
A PUNTS DE CINE
Raimon Soler Renobell
Un pla és un petit fragment de pel·lícula on no hi ha talls de muntatge (la imatge és contínua, no hi ha un tall per passar d'una a l'altre); i una seqüència és un conjunt de plans amb una unitat d'acció i normalment de temps i espai. Tanmateix, per a aconseguir determinats efectes, el cineasta pot generar una seqüència sense talls entre plans. Es tracta del pla – seqüència. Aquesta tècnica s'ha fet servir en diverses ocasions i amb diferents objectius. Potser l'exemple més icònic és el pla – seqüència que dona inici a Sed de mal (Orson Welles, 1958), on veiem com a través d'una llarga peripècia amb la càmera es segueix tot el recorregut vital d'un explosiu instal·lat en un flamant descapotable. Aquí ens trobem davant d'una mostra de virtuosisme tècnic on, a partir de càmeres situades en grues i una perfecta coordinació de les entrades i sortides dels personatges, els espectadors, encara que no sapiguem exactament com està filmat allò que veiem, percebem clarament una sensació d'harmonia i continuïtat. En el cas de 1917 (Sam Mendes, 2019), el pla – seqüència d'un soldat avançant a contracorrent de tota la resta dels seus companys no es limita a una qüestió estètica o formal, sinó que penetra en el missatge de la pel·lícula: ens permet veure el sobreesforç i la desesperació que pateix aquella persona que s'ha d'oposar als sense sentits que sempre genera una guerra. Vegeu els dos exemples en els enllaços adjunts!
10
P OSTALS APÒCRIFES
Vilanova i la Geltrú
12
Josep Masalles
13
Targeta Postal
Mondo cane amo queixar de bobi omplir casa de pels i bobi dir ser natural de gossos caure pels i amo dir de entendre pero ser molta feina de escombrar i bobi pensar de amo tenir rao i dir de voler ajudar a escombrar i amo agafar escombra i retallar manec per deixar a mida de bobi i bobi agafar escombra amb boca i ser dificil pero insistir i començar a escombrar i bobi adonar de escombra no ser suficient i necessitar recollidor i amo agafar recollidor i retallar manec per deixar a mida de bobi i bobi afagar recollidor amb boca per recollir i adonar de si agafar recollidor amb boca no poder agafar escombra per bobi nomes tenir una boca i bobi dir de no poder continuar per nomes tenir una boca i amo dir de tenir idea i lligar recollidor a pota de bobi amb cinta aillant i bobi intentar escombrar amb escombra a boca i recollidor lligat a pota i invent no funcionar i amo mirar amb cara de pensar i a final amo posar jaqueta i dir de anar a supermercat a comprar recollidor i escombra nova i bobi pensar de si amos ser tots aixi no entendre com poder fer coets de anar a lluna.
14
bup bup bobi
C rèdits Raimon Soler: Apunts de cine Anna Canton : Terres benestants Josep Masalles : Postals apòcrifes Miquel Bernadó: Perquè les girafes... Ignasi Riera: Paraula vs Imatge Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició detroit.cat és un fanzine editat a Vilanova i la Geltrú i està subjecte a una llicència CC BY-NC-ND Agraïments : Els exemplars en paper d'aquest fanzine es poden trobar gratuïtament i segons existències a: Biblioteca Joan Oliva, Biblioteca Cardona Torrandell, Foment Vilanoví, Agrupació excursionista Talaia, Llibreria la Mulassa, Llibreria a Tres Tintes, Neàpolis, Centre Cívic Sant Joan i Centre Cívic la Geltrú, La versió digital és consultable a la secció d'opinió de www.exidiari.cat i a www.detroit.cat .
15
La Terra, la pruna, vestida de dol. Son pare la crida, sa mare la vol.