DETROIT10

.c a t

S

ETGE A LA CLASSE MITJANA

La classe mitjana ha acumulat durant cent anys, almenys al món occidental, un poder notable. Un poder que s'ha traduït en una forma d'entendre la societat com una col·lectivitat que, a diferència del tradicional esquema de rics i pobres, s'identifica amb, diguem-ho així, més llibertat, més igualtat i més fraternitat.

La classe mitjana ha definit els drets humans i ha universalitzat, i ha pagat, la sanitat, l'educació i la cultura. La classe mitjana ha estat solidària dedicant recursos a atendre les necessitats bàsiques i la cura dels desafavorits i ha reconegut drets de les minories i dels que són o pensen diferent de la majoria. Classe mitjana, finalment, és sinònim de democràcia o, com a mínim, és condició necessària perquè s'esdevingui i sigui estable.

La classe mitjana també té defectes i el més important de tots és, al meu entendre, la poca capacitat que té per a defensar-se.

Bancs i els oligopolis de l'energia ataquen la classe mitjana buscant-hi els beneficis que ja no aporta un mercat aturat. Les administracions ataquen, també, la classe mitjana amb increments d'impostos que no poden aplicar als poders econòmics, que tenen manera d'escapar-se'n, ni tampoc saben com reduir despesa amb millores d'eficiència a la gestió.

La classe mitjana ha inventat mites propis com la solidaritat o la defensa dels drets individuals i del medi ambient. Amnistia Internacional, Green Peace o Open Arms són els mites moderns que substitueixen Déus, pàtries i ideologies amb la particularitat

02

que Déus, pàtries i ideologies serveixen tant per a defensar-se com per atacar mentre que els nous mites només serveixen per a reclamar. La debilitat de la classe mitjana rau en el fet que no sap imposar, només sap reclamar.

La classe mitjana manifesta la seva indefensió també amb la incapacitat de triar representants que la defensin i acaba escollint representants que en el millor dels casos reclamen racionalitat davant una paret o, més habitualment, reclamen somnis improbables que els permeten passar els dies.

La classe mitjana està de rebaixes i cada cop hi ha més rics i més pobresa posant en perill drets, serveis i també la mateixa democràcia.

03

L

A CONSTRUCCIÓ D'UN NOU PARADIGMA

Xavier Soler

Som en un moment fascinant, si m’ho permeten. En una sola generació hem fragmentat la matèria fins a les seves partícules elementals, reinterpretat l’univers, explorat el sistema solar, quadruplicat la població i destruït més superfície i recursos del planeta que en tota la història de la humanitat. Mentre viatgem cap al planeta Mart i desintegrem la matèria al sincrotró de Sant Cugat, la nostra atmosfera i els nostres oceans s’estan escalfant deu vegades més de pressa que en cap altra moment dels darrers 65 milions d’anys. Entre tots plegats ho hem aconseguit sense ni tan sols sospitar que el progrés i la destrucció caminaven agafats de la mà.

I seguim progressant al mateix ritme endimoniat i amb la mateixa ignorància. No sé si és per celebrar la pandèmia que aquest estiu ens hem llençat a envair el territori, que queda encara lliure de la voracitat agroalimentària, amb un exèrcit de furgonetes, gossos i patinets elèctrics sota la música del reguetón. Els creuers i els avions han tornat a engegar màquines. Per molts anys! Mai millor dit, perquè passaran més de dos mil anys abans de recuperar les temperatures que teníem en fa tan sols deu; en el cas altament improbable d’aconseguir-ho. La nostra vida actual sona a acomiadament, a la nostàlgia anticipada d’un planeta perdut, recorda els excessos del final de l’Imperi Romà. ¿Com hem pogut arribar a aquesta situació, inimaginable fa només 50 anys? Doncs posant tots els nostres desitjos, les nostres voluntats i els nostres coneixements al servei d’un

04

objectiu impossible: viure la felicitat a cada instant i oblidar-nos que som tan sols un organisme biològic més destinat a la descomposició bacteriana. El mantra d’aquesta nova religió ha estat la fe en el creixement econòmic del present, deixant per als Déus antics la feina d’arreglar el futur quan les accions humanes ja no serveixin de res.

Algú ens hauria d’explicar que a la natura no existeix el progrés, com no existeix la moral, els drets humans, la igualtat de gènere o la democràcia. Un bacteri pot ser infinitament superior a nosaltres i un vegetal pot viure només d’aigua i de la llum del sol, de la mateixa manera que un salvatge amazònic, amb una simple canya de bambú, pot sobreviure a la selva molt millor que un astronauta de la NASA armat fins a les dents. En lloc de parlar tant de drets i valors hauríem de reconèixer que el vertader valor aplicable al conjunt de la vida en el nostre planeta és el de la supervivència. I si volem seguir fent discursos sobre la moral i els valors humans, hauríem de recordar on hem conduït aquest planeta i quin llegat deixarem als que vindran al darrere.

Ens trobem en un moment apassionant perquè ara es tracta justament de lluitar per la nostra supervivència, una cosa tan antiga que gairebé havíem oblidat. Diguin el que diguin els polítics, els governs i els profetes del liberalisme, l'única solució que tenim és la de reduir dràsticament el consum i canviar el nostre model de vida. Hem de construir urgentment un nou paradigma basat en la col·laboració en lloc de la competència, i en aquesta tasca ens faran nosa moltes lliçons de la modernitat i en trobarem a faltar d’altres que ja hem oblidat.

05

El bé i el mal caminen plegats com la tecnologia i el progrés són positives i negatives alhora. L'agricultura i la ramaderia van afavorir fa deu mil anys els grans assentaments humans i el creixement de la població, però van provocar l’aïllament del medi natural, la pèrdua de boscos i d’aigua, la proliferació de plagues i la desertificació. La tecnologia ens ha permès créixer fins a límits insospitats i viure millor a una bona part de la població, però ha provocat l’esgotament de recursos, ha convertit els productes naturals en residus atmosfèrics i oceànics, ha canviat el clima i ha degradat la vida del planeta.

Hauríem de rebre amb palmons i rams de llorer l’arribada del nou paradigma. Poder deixar enrere la fragmentació de les nostres societats mitjançant l’individualisme i la competència, canviar el creixement econòmic pel creixement del coneixement, la responsabilitat i la solidaritat, oblidar les malalties socials, els ansiolítics, els parcs temàtics i els viatges absurds a la recerca d’una felicitat inexistent. Posem que parlo d’un somni.

06

P

ARAULA VS IMATGE

Ignasi Riera

EMERGITS DE L'AIGUA, DEL BRESSOL INGRÀVID GUARDEM RÈPTIL RECORD

07

08

E

NTREVISTA CURTA : BIN LADEN

Redacció : Primer que res, xeic Bin Laden, moltes gràcies per acceptar una entrevista d'un mitjà modest com aquest i, escolti, és cert que vostè té cinquanta-dos germans tots del mateix pare?

Bin Laden : Sí, sí, és cert. Costa de creure però és cert.

Rd : Bufa, això vol dir que el seu pare tenia més d'un fill cada any?

I quantes dones va tenir?

BL : El pare va morir jove, amb cinquanta-nou anys i va tenir el primer fill, el Salem, quan ja en tenia quaranta. Esperi un moment que trec la calculadora .. el pare va néixer l'any 8 i va morir el 67 ... el Salem va néixer el 46 i això fa ... i si dividim ... El pare tenia 2,47 fills nous cada any i 1,05 dones noves cada any! ... Total 52 fills i 20 dones.

Rd : Perdoni el que li digui d'aquesta manera, però des d'una perspectiva de gènere ho trobo insultant ...

BL : Que potser vostè posa en qüestió la Xaria i les paraules del Profeta? Vagi amb compte que tinc un imam de confiança que li pot fotre una fàtua per blasfèmia que li caurà el pèl.

Rd : Perdoni, però vostè no sap amb qui està parlant. Sàpiga que jo conec el Conseller d'Interior que va ser alcalde del meu poble i si agafo el telèfon la liarem ...

BL : Ha! Jo he estat l'home més buscat del món i perseguit per la CIA durant més de deu anys i ara vostè m'amenaça amb Conseller d'Interior? Ui quina por, ja tremolo; i si tant coneix a Conseller d'Interior perquè no l'entrevista a ell en comptes de mi?

Rd : Bé, i a part de tenir molts germans, creu que el turbant afavoreix l'alopècia com diuen per la tele?

09

E

CONOMIA DE LA VIDA

Oriol Andrés

El decreixement econòmic és la solució per pal·liar l'escassetat de recursos i mitigar l'impacte del canvi climàtic. Evident? Doncs no.

Comencem pel principi, com es mesura el creixement econòmic?

Principalment amb la xifra del Producte Interior Brut (PIB) que mesura el valor monetari de la producció de béns i serveis finals en un territori en un període determinat. Tot el que comprem (menjar, roba, entrades de cinema, cases, etc.) suma al PIB. No obstant, és una mesura macroeconòmica imperfecta, ja que la producció inútil de construir aeroports buits com el de Ciudad Real o les ciutats fantasma de la Xina sumen al PIB, mentre que les feines no remunerades que aporten valor a la societat com poden ser tasques de voluntariat no. Encara que sigui una mesura imperfecta, el PIB ajuda a veure l'evolució de la riquesa d'un territori. La riquesa es pot entendre com a major oportunitat present i futura, ja que els recursos naturals i laborals evolucionen, es transformen i es reenfoquen depenent de les necessitats del moment.

Decréixer econòmicament i deixar de generar recursos no pot ser la solució. No hi haurà una transició d'economia sostenible possible, hi haurà misèria i el cost d'oportunitat de no poder solucionar altres problemes. Bjorn Lomborg, president del Copenhagen Consensus Center, va proposar als millors economistes del món que prioritzessin els problemes globals. El canvi climàtic va sortir en l'última posició per darrere de l'educació, nutrició, accés a aigua potable entre d'altres. A més, els països amb renda per càpita més alta són els països que tenen una major cura del medi ambient.

10

Encara que un creixement basat en construir ciutats fantasmes és clarament insostenible, cal recordar que el creixement econòmic ha permès que la població en pobresa extrema al món passi del 42.7% el 1980 al 9.2% el 2017 segons dades del Banc Mundial.

La cura del medi ambient i una economia més sostenible no és incompatible amb el creixement econòmic, mentre que un decreixement econòmic no ens portarà a cap transició possible. No tot s'hi val. Cada decisió lliure i individual té conseqüències.

La sobrietat potser ens ajuda a no necessitar consum superflu, però això depèn de cadascú. En termes globals i institucionals, potser és millor centrar l'atenció a invertir recursos en educació, aigua potable i nutrició que són problemes amb solucions més mesurables al curt termini i ajuden a que en el futur hi hagi més ments pensants que solucionin potencialment el problema del canvi climàtic.

11

C

ARTES AL DIRECTOR

Sr Director. Em dic Joaquina Ribbentrop i tinc una cafeteria al carrer de les Parellades de Sitges. Els escric aquesta carta perquè a l'Eco de Sitges, no sé per què, no en volen saber res de mi. Diuen que el que explico no té interès, vaja, ni que ells fossin el Berliner Zeitung, i he enviat aquesta carta al Detroit perquè m'han dit que a Vilanova no s'hi miren tant.

La qüestió és que per causa de la Covid, la cafeteria no funciona com hauria de funcionar. Molts mesos amb horaris restringits i la reducció de taules al carrer per a mantenir la separació fan que els números no surtin.

Al costat de la cafeteria, hi ha un bar de copes modern que es diu Molotov, que porten uns joves russos que també tenen dificultats per tirar endavant. Entremig del bar i la cafeteria hi ha una casa particular petita i jo vaig pensar que si em posava d'acord amb els russos del bar i donant una petita propina al propietari de la casa, podríem envair el seu tros de carrer i parar les taules que, per culpa de la Covid, vàrem haver de treure. La idea no va prosperar perquè els del bar diuen que no volen pactar res amb mi i m'ha estranyat doncs penso que era un tracte que anava bé a tothom i començo a sentir-me una mica discriminada.

Jo vaig néixer a Madrid on el meu pare es va traslladar quan la família va sortir d'Alemanya. A Madrid, el meu pare tenia un negoci d'importació de vins d'Alsàcia. El abuelo ja havia estat representant d'una empresa de vins aleshores propietat del seu

12

sogre, el meu besavi, i es pot dir que el negoci de vins és una tradició familiar. Vaig marxar de Madrid atreta per la Barcelona d'aquells anys en què era una ciutat molt viva i vaig acabar a Sitges on vaig muntar la cafeteria. A casa la disciplina era molt forta i el pare sempre repetia les frases de el abuelo “trabajo bien hecho es trabajo terminado” o “cada cosa su lugar y todos amigos”, quan s'enfadava per la falta de serietat de la gent.

Potser jo sóc una mica així, com el abuelo, i potser per això em costa relacionar-me i potser per això als de l'Eco o als del bar no els agrado. Deu ser això.

Si continuen les dificultats amb la cafeteria, em plantejo tornar a Madrid. Allà encara hi tinc família i crec que no em costaria gaire trobar feina. La família té molts coneguts al Ministerio de Asuntos Exteriores on, em diuen, la memòria del abuelo, encara avui en dia, és molt respectada.

Atentament, Joaquina Ribbentrop

13

Mondo cane Bobi agradar molt festa major i cercavila tenir dracs i mulasses i peixos i no tenir gossos i bobi enviar email a ajuntament per demanar ball de gossos a cercavila de festa major ajuntament respondre que manera de fer peticions ser amb pagina web i bobi entrar a pagina web de ajuntament i pagina web demanar dni i bobi no tenir dni i posar numero de xip de gos i pagina web dir que numero incorrecte i bobi enviar email a ajuntament per preguntar perque no poder posar numero de xip ajuntament respondre que això ser cosa de lleis i per canviar lleis unica manera ser ple municipal i bobi preguntar com demanar coses a ple municipal i resposta ser que propostes a ple municipal nomes poder fer partits i millor parlar amb partits bobi enviar email a esquerra republicana que ser partit que mana a ajuntament i resposta ser que propostes nomes poder fer militants i bobi preguntar com ser militant de partit i resposta ser que demanar per pagina web i bobi provar omplir pagina web de ser militant de esquerra republicana i primera pregunta ser nom i respondre bobi i segona pregunta ser dni.

14

bup bup, bobi

C rèdits Oriol Andrés : Economia de la vida.

Xavier Soler : La construcció d'un nou paradigma Ignasi Riera : Portada / Paraules vs Imatges Joaquina Ribbentrop : Carta al director Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició

Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució.

Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat

15

www.detroit.cat