Sa Sella 139

Centre Cultural de Sencelles_Número especial monogràfic sobre cultura popular 139_Maig 2014_3 €

especial_cultura_popular

Presentació A les vostres mans un treball més de recerca i de divulgació cultural totalment treballat en clau sencellera. Per a l’equip de redacció és un autèntic plaer poder presentar de bell nou un altre monogràfic, aquesta vegada dedicat exclusivament a diferents disciplines relacionades amb la Cultura Popular nostrada, en el que hi han treballat autors diversos, tots ells del nostre poble i municipi. Alguns d’aquests ja són habituals en les pàgines de la nostra revista, d’altres s’hi estrenen i d’aquests, dir-los, que esperem d’ells novelles col·laboracions.

En les aportacions que segueixen, veureu, que s’ha centrat la dedicació de tots per que puguem fer un itinerari per diversos aspectes de la Cultura Popular mallorquina i sencellera. Tots i cada un dels treballs presentats ens conviden a conèixer els orígens de les nostres festes amb més tradició, a gaudir un poc més dels sons musicals que han sonat en aquestes, dels sortits de les nostres ancestrals xeremies o d’una banda de música, que durant dècades animà la vida social de Sencelles. Podrem fer un tast i endinsar-nos en els quefers i costums dels nostres camps i de les nostres llars. I podrem presentar un corpus de llegendes i cantorelles, de regust senceller, altre temps molt popular i que ara volem contribuir a preservar-les d’un irreversible i nefast oblit.

Veuran els nostres subscriptors i lectors que monogràfics com aquest i els altres que hem anat publicant durant els darrers anys, són una altra aposta del Centre Cultural de Sencelles, editor de la Revista SA SELLA, en favor de la nostra cultura. Tothora pensem que les institucions i entitats com la nostra han de seguir potenciant iniciatives com aquesta ja que, precisament, ens trobem en temps en què la cultura, la llengua, la tradició, l’educació... són cruelment malmenats.

I finalment volem que aquestes paraules de presentació serveixin també per agrair a les entitats que han col·laborat econòmicament amb el nostre projecte, com ara el Molt Il·lustre Ajuntament de Sencelles i el Patronat de la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual. Als que formen aquestes, els que han aportat material per al present treball i a tots vosaltres el nostre desig que gaudiu d’una bona Fira del Tercer Diumenge de Maig.

Edita: Centre Cultural de Sencelles Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem Coberta: Detall Xeremies.

(Foto Jaume Perelló) Pàgina 2: Miquel Oliver Contraportada: Plaça de la Vila.

(Foto Jordi Llabrés)

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/ Escultor Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors.

Depòsit legal: PM-400-89 Amb la col·laboració de:

Ajuntament de Sencelles

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Maria Vich i Cirer Col·laboradors: Pere Bergas Martí Cirer de can Garrit Joan Colom i Ramis Miranda Miret i Mairata Miquel Oliver Jaume Perelló i Llabrés Sebastià Roig i Miralles Antoni Vallès i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

3

Sencelles, Biniali i Ruberts a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya Miranda Miret i Mairata

4

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser una institució fundada a Barcelona l’any 1922 dedicada a recollir d’una manera exhaustiva la música popular dels Països Catalans. L’entitat va ser creada gràcies a una donació de Concepció Rabell. El projecte va ser duit a terme entre els anys 1922-1936 amb el mecenatge de Rafael Patxot i la direcció de Francesc Pujol (de l’Orfeó Català).

Gràcies a aportacions diverses de molts estudiosos, a concursos i a un treball de camp sistemàtic i exhaustiu, s’aconseguí reunir una col·lecció de materials que l’any 1936 superava els 40.000 documents. L’Obra del Cançoner a més de cançons, també conté rondalles, refranys, danses, entremesos, dibuixos, fotografies i enregistraments sonors, entre molt d’altre material.

Fruit dels treballs de recerca dels nombrosos investigadors que hi participaren, es va anar publicat la col·lecció de llibres Materials, que aplega en vint-i-un volums la informació recollida durant els anys de treball d’aquest grup de persones. Fins a l’arribada de la Guerra Civil espanyola i per mitjà de la Fundació Concepció Rabell, se’n publicaren només quatre volums. Amb el desastre de la Guerra, el material inèdit va estar a punt de perdre’s però finalment es va salvar (en part perquè va estar amagat a Suïssa) i, des de 1990, els originals d’aquest gran fons estan en dipòsit a Montserrat. La represa de l’edició de la resta de volums s’ha fet posteriorment, per part de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, sota la direcció del monjo mallorquí Josep Massot i Muntaner.

L’investigador encarregat de fer missions de recerca a Mallorca

fou bàsicament el músic Baltasar Samper i Marquès. Aquest estudiós va néixer a Palma l’any 1888 en una família de músics: els seus pares eren cantants d’òpera i el seu germà Julià, organista. L’any 1907 es va mudar a Barcelona per estudiar i va ser deixeble d’Enric Granados a la seva acadèmia, on, amb el temps, hi guanyaria per oposició la plaça de professor de piano. Estudià harmonia, composició i instrumentació amb Felip Pedrell i, a París, fou deixeble del pianista Édouard Risler. Amb la fi de la guerra franquista, el 1939 s’hagué d’exiliar a França, per passar l’any 1942 a Mèxic.

Fou professor de l’assignatura de folklore musical al Conservatorio Nacional de Música de México.

Morí l’any 1966 exiliat.

El mes de febrer de 1924, Samper va començar a treballar a les oficines de l’Obra del Cançoner.

Aquell mateix estiu, la direcció de la institució li proposà que, amb altres col·laboradors, es fes càrrec de les missions de recerca a les Illes. En estius compresos entre 1924 i 1932, els investigadors encapçalats per en Samper recolliren milers de cançons de la tradició popular illenca que era molt viva. La seva missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada del 4 d’agost al 30 de setembre de 1924, va incloure visites a Biniali i a Sencelles. En canvi, la seva visita a Ruberts forma part de la seva expedició a la recerca de més material realitzada de l’1 al 30 d’agost de 1930.

Coneguem primer la seva experiència amb Sencelles i Biniali que va sortir publicada al llibre Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya Volum III editat a Barcelona per la Fundació Concepció Rabell l’any 1929.

especial_cultura_popular En total les cançons recollides a Sencelles foren 26 i a Biniali 17. La missió de recerca està redactada en forma de dietari de viatge on l’autor, en Baltasar Samper, va narrant la feina que fa. Quan comença a parlar d’aquestes poblacions del nostre municipi ja duu un temps fent la seva tasca i es refereix als ajudants que va aconseguint perquè li donin una mà: “Jo sol no podia desplegar tota l’acció eficaç que calia, i vaig demanar auxili a un altre bon amic, en Miquel Duran, d’Inca. Vaig proposar-li que deixés venir amb mi, alguns dies, el seu fill Llorenç, en la capacitat del qual sabia que podia confiar. En Duran té una impremta a Inca, i li venia molt malament que el seu fill abandonés aleshores la tasca que hi fa.

Consentí, no obstant, i he d’agrairli molt aquesta gentilesa, mostra sincera devoció per la nostra Obra.

En Llorenç Duran s’incorporà, doncs, a la missió i fou un excel·lent i actiu company. (Recordem com, anys després, a partir de mitjan mes de març de 1929, en Llorenç Maria Duran i Coli vendria destinat a l’escola pública de Sencelles on hi desenvolupà una fructífera tasca pedagògica ben coneguda i molt recordada per l’impuls que donà a la construcció de l’Escola Graduada. Per a més informació podeu veure Sa Sella número 90 -especial Segona República- o el número 116 -especial 75 anys de Ses Escoles-).

Visitàrem alguns pobles dels voltants de Binissalem, i férem arreu força bona collita. A Biniagual, poblet de molt poques cases, na Joana i na Francisca Ramonell de can Rego, noies de 25 i 13 anys respectivament, ens cantaren un dia a hora baixa algunes cançons, i ens convidaren a tornar-hi, car digueren que tenien llogades unes noies de Sencelles, que pelaven bessó i cantaven tot el dia.

Abans d’arribar nosaltres havien

D’esquerra a dreta Margalida Sans,

partit cap al seu poble, on anaven a dormir cada nit.

L’endemà, de bon matí, tornàrem, doncs, a Biniagual i en baixar del carretó, abans d’arribar a la casa, sentírem El Comte d’Arnau, cantat a cor i a plena veu (hi ha un peu que remet a la plana on hi ha la transcripció de la lletra i de la música).

Maciana Sastre, Maciana Ramis i Maria Sans. Sencelles

Les noies de Sencelles de les quals ens havien parlat el dia abans, i que acabàvem d’escoltar, eren na Maria Sans, de 13 anys, que serà una excel·lent i excepcional cantaire; na Maciana Ramis, de 15 anys, i na Catalina Florit, de 13.

Amb les dues noies de la casa i alguna altra un xic esquerpa, que no volgué tractes amb nosaltres, repetiren la cançó esmentada i seguiren cantant-ne d’altres, tot treballant, fins a l’hora de dinar. Els parlàrem de Sencelles, combinàrem la nostra visita a aquell poble, i prometérem a les eixerides cantaires una ensaïmada, que ens menjaríem tots plegats, si ens cercaven altres noies que ens diguessin força cançons.

A Sencelles hi anàrem dues vegades, amb profit sempre (hi ha una anotació que remet a les planes on hi ha la informació sobre aquestes cançons recollides a Sencelles: La Mort d’en Colomer, cançó de ses Panades, cançó de Ximbomba i cançó de Segar).

5

Reunírem una gran assemblea, i cada vegada, diguem-ho tot passant, ens posaren un cap com una bomba. El segon dia, alliçonats i escarmentats, celebràrem la sessió a l’aire lliure, dalt de la torre d’un molí.

En aquest poble recollírem per primera vegada la Tonada del glosats (hi ha un peu de pàgina explicatiu sobre la tradició dels glosats).

Anàrem una tarda a Borneta, finca molt important d’en Joaquim Gual de Torrella, ....”

Les brodadores cantaires de can Diner de Biniali

6

Peu de pàgina: “Glosats, glosadors i gloses: El glosador és un versaire popular que compon gloses., ordinàriament improvisades.

Hom dóna sense distinció el nom de glosa a una composició, el nombre de versos de la qual no és constant, que el glosador fa sobre un tema determinat, per ell triat, o sobre un tema que li és proposat, o també com a continuació d’un o de dos versos que li siguin dictats.

Un glosat és un conjunt de gloses compostes sobre un esdeveniment extraordinari, en lloança d’alguna persona, etcètera; però també són designats amb el nom de glosats uns torneigs que tenen lloc entre dos glosadors i que se celebren en públic. És un costum molt antic, que té encara nombrosos devots.

Solien celebrar-se els glosats en els cellers, quan aquests servien de taverna, i també en cases

particulars, amb motiu d’alguna festa. Actualment se’n celebren en els teatres dels pobles o en locals de molta cabuda.

Ordinàriament els glosadors van al torneig sense que cap dels dos sàpiga qui serà el seu adversari, fins al moment de trobar-se.

També, però, els mateixos glosadors concerten una reunió d’aquestes, anuncien el lloc on es trobaran i la gent hi acut. Un dels llocs clàssics per a celebrar glosats, ens digué el glosador Llorenç Ferragut Cartutxo, de Sencelles, que era sota el lledoner de la clasta de Binifuell (possessió del terme de Sencelles), on s’han celebrat glosats històrics, que han durat dies sencers. El mateix Cartutxo ens explicà que ell una vegada va glosar a Petra des de les 8 d’un vespre a les 5 del matí següent, sempre improvisant, i que fou interromput el glosat a aquesta hora per tal d’anar a missa.

Les gloses no són recitades, sinó cantades, amb una tonada molt lliure i característica. Hi ha una mena de fórmula, diguem, típica, però cada glosador té el seu esquema propi, que realitza i exorna de gran fantasia. Sense gran esforç, hom podria veure en el glosador del nostre temps, que conserva un just prestigi i és sincerament admirat pel poble, una supervivència de l’antic bard.

Imaginem aquest lledoner de sa clasta de Binifuell, voltat d’una gran gernació que ha acudit a presenciar el torneig poètic. Els dos glosadors que se saluden amb solemnitat, entonant, l’un després de l’altre, el cant emfàtic, lentament descabdellat; després les ironies que volen com fines sagetes i són recollides i retornades amb serenitat impertorbable, però més agudes i més picants cada vegada.

Sovint, un combat d’aquests, com ens deia en Cartutxo, ha durat dies sencers, fins que un dels dos contrincants ha hagut de donarse per vençut. No sembla tot això una evocació de velles tradicions perdudes?”

especial_cultura_popular “Anàrem també a Biniali, poble petit en el qual la impossibilitat de quedar-nos a dormir ens dificultà la feina. La segona vegada que hi anàrem, des de Binissalem, el Vicari em féu la gentilesa de deixarme romandre a casa seva, i això em permeté d’aprofitar molt bé el temps.

En aquest poble rebérem impressions inoblidables. A can Diner es reunia un estol d’al·lotes brodadores que cantaven a cor les cançons. Alguna tonada fou nova per a nosaltres, i ens cridà vivament l’atenció. L’efecte que ens causà escoltar aquell grup de noies de totes edats cantant amb tant d’amor les velles cançons, fou extraordinari. És un dels millors records que guardem d’aquesta missió. (Hi ha un peu de pàgina explicatiu amb tres cançons recollides a Biniali: la cançó composta formada per El Grumet Valent – Sublevació al Vaixell – El Mariner Temptat - Corranda, cançó de Veremada i cançó de ses Panades).

Passàrem també un dia a Consell, ...”

Llistat de cantaires de Sencelles: Miquel Arrom, de can Bassa, de 20 anys..

Llorenç Ferragut, de can Cartutxo, de 44 anys.

Catalina Florit, de 13 anys.

Maria Rosa Llabrés.

Catalina Ramis.

Joanaina Ramis.

Maciana Ramis, de cas Ferrerico des Molí, de 15 anys.

Antònia Sans.

Margalida Sans, de can Roquet Maria Sans, de can Roquet, de 13 anys.

Maciana Sastre, de 46 anys.

Josep Socias, de cas Mostatxet.

Llistat de cantaires de Biniali: Antònia Bover, de 20 anys.

Margalida Bover, de can Diner, de 22 anys.

Catalina Campins, de 20 anys.

Aina Cirer, de 25 anys.

Teresa Cirer, de 19 anys.

Francisca Fiol, de 14 anys.

Aina Noguera, de 15 anys.

Francisca Noguera, de 8 anys.

Peu de pàgina: “Sequers: A les cases de pagès que tenen figueral, es dediquen, durant el temps de la collita, a assecar les figues al sol.

Davant la casa es tanca un recinte, rectangular o circular, amb feixos de branques seques, i damunt d’aquests feixos es col·loquen els canyissos plens de figues, que cada dia són girades i aplanades, fins que estan a punt de guardar-les o embalar-les per ésser destinades a la venda. El tancat esmentat s’anomena sequer i dins el recinte se celebren balls, a les nits, que prenen el nom especialment d’aquest usatge: balls de sequer.

Quan a una casa ha de celebrarse un d’aquest balls, les al·lotes ho anuncien amb un crit especial que arriba a les cases veïnes i que des d’aquestes és tramès a altres, fins que a tota la rodalia se n’han assabentat. Aquests crits representen el convit.

A Pollença són com segueix, dialogats, d’una casa a l’altra: – Alatxa!...

– Qui l’ha duita?

– La coa curta.

– Utxana!...

7

Margalida Oliver de Ruberts

A Sencelles fan ressonar un Ujujú!... (pronunciat amb la j espanyola) llarg i modulat d’una manera p a r t i c u l a r, impossible gairebé de descriure.

Hi ha jocs i cançons propis dels sequers i de la temporada en què aquests funcionen.”

(La imatge dels ujujú! És del volum VI de Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya).

Coneguem per ara la seva experiència a Ruberts que va sortir publicada al llibre Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya Volum XIII editat a Barcelona l’any 2003 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Margalida Oliver de Ruberts

“Ruberts. 15 agost Avui hi ha festa patronal a molts pobles de Mallorca. N’hi ha a Sencelles, poble pròxim a Santa Eugènia, i tota la gent d’aquests voltants hi ha anat. Era inútil tot intent de trobar per aquí persones disposades a atendre’ns, i, acompanyats pel nostre bon amic Josep Julià, de Binissalem, hem decidit anar a visitar alguns llogarrets veïns de la seva finca Son Gelabert. A Ruberts és on hem topat millor. Hem visitat el Sr. Sard, que té una possessió dins el poblat i coneix tota la gent que l’habita, i, després d’explicar-li l’objecte de les nostres exploracions, s’ha prestat molt amablement a acompanyarnos. La seva col·laboració ens ha estat utilíssima. Hem anat amb ell a algunes cases, i per bé que les cançons sembla que no abunden gaire en aquest indret, hem trobat dues cantaires, na Francisca i na

Joana Ferragut, que ens n’han dites sis. (Hi ha un peu de pàgina que remet a l’explicació detallada de la cançó recollida: A les horts del rei moro).

També molta gent d’aquí és a festa i hem arribat a migdia sense haver pogut escriure més cançons. No obstant, el Sr. Sard, vivament interessat a complaure’ns, ens proposa de fer encara alguna visita més, que hem hagut d’ajornar per a la tarda.

El Sr. Julià ens ha portat a dinar a la seva finca i a mitja tarda hem tornat a Ruberts, on hem visitat una velleta de 70 anys, na Margalida Oliver, que el Sr. Sard ens ha indicat. Ens ha semblat que ens diria alguna cançó, però està malalta i avui es trobava molt malament. Com que ella mateixa ens ha instat perquè hi tornéssim demà, li hem promès que així ho faríem i hem partit amb el nostre amic Sr. Julià cap a Binissalem, on hem fet nit.

Ruberts. 16 d’agost Hem tornat a Ruberts. Na Margalida Oliver (a) de can Costa, que ahir coneguérem, ens esperava desitjosa de dir-nos cançons que havia repassat. Ens hem posat tot seguit a la tasca i la sessió ha resultat bastant laboriosa. La bona dona té una excel·lent voluntat, però, com que pateix del cor, canta amb dificultat i es cansa molt. A més, la memòria no li és del tot fidel, i els dubtes entrebanquen sovint la feina. Hem escrit, amb tot, sis cançons, i era certament commovedor de veure l’esforç que ha costat. No podem amagar que, en acomiadar-nos de na Margalida, fins sentíem una mica de remordiment d’haverla fet cantar. (Hi ha una anotació explicativa d’una de les cançons recollides, l’anomenada Madò Catalina).

La nostra tasca a Ruberts ens ha semblat ja ben acabada després d’aquesta sessió.”

especial_cultura_popular

Xeremiers i xeremies a Sencelles, la música més popular i arrelada Si ens fessin la pregunta de quin és el so amb el qual podem identificar Mallorca, amb quina música podem relacionar més estretament la identitat d’aquesta terra emmig de la mar; segurament la resposta de molts de nosaltes seria la de les xeremies -o colla de xeremiers més concretament-.

La pràctica totalitat dels veïnats del nostre poble han escoltat més d’una vegada els sons d’aquests instruments tan arrelats, les tonades dels quals ens remeten a la festa, a la bauxa i a la trobada amb la resta de la comunitat al carrer. És el so de la festa i l’alegria per excel·lència.

Per començar crec que cal respondre a una qüestió molt bàsica; què són les xeremies?

Doncs és un instrument de la família de les cornamuses i donen nom a la colla de xeremiers -que també inclou el flabioler-. L’instrument es compon d’un recipient que tradicionalment solia ser de pell -actualment s’empren materials sintètics- anomenat sarró, del qual en surten tres orificis: el bufador, que és la peça que serveix per introduir l’aire bufant i inflar el sarró; el grall -que és la part que realitza les diferents notes- i el braguer que té per encàrrec dur l’aire a la trompa i els bordons -que a la xeremia tradicional no sonen-. Per fer sonar les xeremies cal aconseguir un volum constant d’aire dins el sarró i una pressió contínua, fet que manté estable el so. La trompa fa sempre la mateixa nota. La fusta adient per construir unes xeremies ha de permetre un acabat pràcticament perfecte, no s’ha de cruiar, ha de transmetre bé el so, no s’ha d’inflar amb la humitat i ha de permetre un bon poliment.

Aquestes característiques són les d’algunes fustes com el ginjoler o l’ametller que eren les

fustes tradicionals amb les quals es fabricaven, o d’altres com el cirerer, la granadella, l’ullastre, el boix, l’albercoquer o l’eben; que més recentment també s’estan utilitzant per aquesta finalitat.

Però les xeremies mai sonen totes soles, sempre ho fan amb l’acompanyament del flabiol i del tamborí, amb els quals es forma la colla, la fórmula tradicional en

que es sonen aquests instruments a Mallorca. Aquest és un petit instrument de fusta que es tocat per la mateixa persona que toca el tamborí, fent sonar un instrument amb cada mà. La seva funció és complementar la xeremia al donar brillantor a la tonada amb el seu timbre així com picar les notes per poder diferenciar-les millor, a causa del fet que la xeremia només pot fer notes lligades. Les seves dimensions solen ser les d’un tub cilíndric de 25 cm de llargària i d’un centímetre de diàmetre, amb un nombre de forats que oscil·la entre els cinc i els set.

Com hem comentat, el flabioler sempre toca el tamborí juntament amb el flabiol, instrument amb el qual donam el ritme de la peça.

El tamborí està format per una

Joan Colom i Ramis

9

10

caixa de ressonància cilíndrica feta habitualment a partir d’una planxa de lledoner doblegada i closa pels extrems i dues pells que solen ser de cabrida, cosides a dos cercles fets amb vergues d’ullastre i adaptades a les boques de la caixa de lledoner. També és costum posar en contacte amb la pell una corda de budell que vibra amb el repicar del tambor.

Un cop feta aquesta anàlisi més tècnica, és necessària respondre a una altra pregunta, d’ençà de quan es toca aquest instrument a Mallorca? Com ja hem esmentat, la xeremia procedeix de la família de les cornamuses, un instrument que s’ha fet servir a la regió mediterrània i del Sud-est asiàtic des de fa uns quatre mil anys, bufant dos tubs a través d’un mateix bufador. A partir d’aquestes regions es van anar expandint per tot Europa, sobretot durant l’època medieval i avui en dia podem trobar cornamuses a tots els indrets del vell continent -les gaites gallegues, les escoceses, el sac de gemecs català, la cabreta occitana o el boto aragonès, etc.-.

Tot i que és possible que ja durant la dominació islàmica de l’illa la música d’aquest instrument ja

s’escoltés a les nostres contrades, no tenim notícies escrites de la seva arribada fins a la conquesta catalana de Jaume I, moment en el qual els conqueridors duen la seva cornamusa a l’illa, el conegut com a sac de gemecs. El flabioler i la formació de la colla és d’origen més incert i sembla que la seva aparició -entès com a flabioler el que el toca amb una mà i l’altra l’empra per tocar el tamborí- es produeix a tot Europa durant el segle XIII, adquirint arreu una gran popularitat. Durant els primers segles d’existència de l’antic Regne de Mallorques, l’instrument tenia una utilitat bàsicament cortesana, amb l’encàrrec de posar l’acompanyament musical a les festes de palau. Però amb el pas del temps desapareix de les altes esferes socials i passa a ser un instrument popular, caràcter que ha conservat fins als nostres dies. Bona mostra d’això és que quan durant el segle XVII els ministrils -formació musical de l’antic Gran i General Consell de Mallorca- es va posar al servei de la Catedral, els xeremiers en van ser apartats, essent substituïts per l’orgue d’interior del temple.

A partir d’aquell moment, en

especial_cultura_popular abandonar la formació de ministril, es va passar a la “cobla de tres quartans”, i finalment amb una nova retallada, a la “mitja cobla”, sense la tarota i sacabutx, restant únicament la coneguda “colla”, o sigui xeremier i flabioler, formació que des de llavors encara avui perviu. Fins els anys setanta del segle XX, els pastors van ser els transmissors del coneixement xeremier, una transmissió que es donava per via oral, participant de la majoria d’actes i festes de carrer que es produïen a Mallorca -actes oficials, festes patronals o balls organitzats pels propietaris de les possessions per divertir als seus treballadors-. La decadència arribà en especial a partir dels inicis del segle passat, en que com a molt hi havia unes set o vuit colles que realitzaven sobretot cercaviles pels pobles. Això era degut a la irrupció de les verbenes o l’aparició de nous estils musicals i d’oci d’origen forà que poc a poc van anar desplaçant els tradicionals instruments de les revetlles.

Tot i aquesta situació, els pocs xeremiers que quedaven van convertir el seu art en pràcticament un ofici, guardant gelosament el secret de la seva música així com els seus instruments, reservant tant l’aprenentatge com l’instrument en si mateix pels membres de la seva família -ja que era molt complicat fer-ne de noves i la poca gent que en feia no tenien cap coneixement musical, amb la conseqüència lògica de fabricar xeremies de mala qualitat-.

Això comença a canviar a partir dels anys setanta del segle passat, ja que en aquells moments sorgeix a tot Europa una corrent d’interès pel folcklore tradicional i rural, de la cultura popular que havia estat despreciada des de l’adveniment de l’economia industrial, al estar relacionada amb el camp. A Mallorca es tradueix amb la creació de l’Escola de ball de bot de Palma, d’on sorgeixen els primers xeremiers no procedents de la pagesia, gent amb coneixement

musical, que van ser els que van convertir-les en una mena de símbol identitari mallorquí. Aquesta gent les va anar prefeccionant i pulint, va crear noves formes per reproduir i millorar els instruments de forma estètica i en qualitat musical. És durant aquests anys que neixen els primers luthiers o constructors, que sense ser professionals aconsegueixen fer uns instruments bastant

acceptables.

Els anys vuitanta i noranta és quan sorgeixen els primers mestres xeremiers i les primeres escoles de xeremiers, que tenen per voluntat ensenyar bé com tocar les xeremies i el flabiol, amb tècniques semblants a la resta d’instruments i allunyats del format tradicional basat en l’oralitat. Es millora així la formació dels xeremiers en tècnica musical, execució i coneixement del propi instrument. La culminació d’aquest procés el trobam ja a la nostra centúria, quan s’obre l’aula de música tradicional i popular al Conservatori de música de Palma, fet amb el qual es “professionalitza” el seu ensenyament i que també ha ajudat a la seva introducció a diferents àmbits musicals fins ara aliens, com per exemple a mesclarles amb instruments electrònics i grups de música rock, folk, pop, etc. Això ha vengut acompanyat alhora per la seva popularització, ja que durant la primera dècada de segle XXI s’han anat formant grups

11

12

de xeremiers a pràcticament tots els pobles de Mallorca, sorgits la majoria d’ells de les escoles locals de xeremies i flabiol. Fruit d’aquest “boom” són les multitudinàries trobades que es fan a diferents pobles, essent la més important la que es fa a Sa Pobla durant els mes de novembre de cada any, on també es fa una fira de luthiers i venen sonadors d’altres tipus de cornamuses d’arreu del món.

Xeremiers a Sencelles Després d’aquesta introducció al món xeremier i a la seva evolució, toca parlar sobre l’evolució més recent d’aquest instrument al nostre poble, ja que les fonts de les quals disposam ens incapaciten per fer una revisió més profunda, tret de saber que el 1359, la Universitat de la ciutat de Mallorca fa avís al Batle de Sencelles, entre d’altres, per tal d’acudir a la festa de l’Estendard amb “tots los juglars que sien en les dites vostres parròquies”, i entenent per joglars els xeremiers en la seva versió medieval.

El nom de Sencelles ha estat lligat arreu de Mallorca amb el nom de les xeremies gràcies a una família, la dels Aloy o de malnom “Llargos”, que van dur el seu sonar juntament amb el nom de Sencelles a pràcticament tots els indrets de Mallorca, en un temps durant el qual escassejaven les persones que estaven capacitades per tocar aquests instruments. El primer membre d’aquesta família que es feu conegut arreu de Mallorca per fer sonar les xeremies, va ser Miquel Aloy Llach, que alhora va aprendre de sonar-les de Biel “Bandereta” d’Algaida. És ell el que d’alguna manera es converteix en el “patriarca” d’aquesta nissaga familiar de xeremiers, i el que ensenya els seus tres fills també a tocar-les. Això no volia dir que actuassin plegats, ja que per exemple Miquel “Llargo” pare va fer colla pràcticament sempre amb un altre flabioler senceller, Antoni Bestard “Rata”, mentre que Mateu i Miquel fill formaven una altra colla.

Amb els anys les dues colles es van intercanviar els xeremiers, i els dos Miquels, el pare i el fill, passaren a formar una nova colla mentre que Mateu i mestre “Rata” en formaren una altra. És important destacar el paper d’Antoni Bestard, ja que va introduir dins el repertori xeremier les peces musicals que ell havia après a la banda de música de Sencelles, les mateixes que després van aprendre els “Llargos” gràcies a formar colla amb ell (Les campanes de París, Entrada a Bilbao, etc. ). Un altre aspecte remarcable d’aquests anys, és que el 1947 els germans Miquel i Mateu Aloy van guanyar un concurs de colles organitzat pel Foment del Turisme amb la cançó de l’oferta dels homes i les dones, així com un altre concurs a la colla que més actuacions realitzàs al llarg de l’any. Aquests fets són importants ja que els premis eren en metàl·lic i suposaven una quantiosa suma de doblers per aquella època ( el premi del concurs del Foment eren 750 pessetes quan un picapedrer guanyava unes 60 pessetes en una setmana ). A finals dels anys cinquanta en Mateu deixà de sonar i va montar una vaqueria, i va estar així prop de vint-i-cinc anys durant els quals la colla “Llargo” la van formar els dos miquels, fins que entorn dels anys vuitanta va tornar a agafar l’instrument juntament amb el seu germà petit Tomeu.

Aquest s’havia vist en l’obligació de cercar un company de colla durant els seus inicis en la persona de Joan Pubil de Campos, amb el qual va guanyar un concurs de colles a Selva l’any 1962. Un any després també va deixar de tocar fins que va tornar a fer-ho amb el seu germà Mateu a principis dels vuitanta. Sense ser xeremier, també hi ha un altre senceller a tenir en compte dins aquest món i en aquells anys, que és Miquel Contestí “Collera”, que va ser qui durant molts anys va fer les peces dels instruments dels “Llargos”.

A finals dels anys noranta, el fenòmen xeremier esclata i passa

especial_cultura_popular a ocupar nous rols diferents als quals havia ocupat fins aquell moment, que eren els de participar en els cercaviles, corregudes de joies i actes en presència de les autoritats o de caire religiós. A Sencelles per exemple, hi havia xeremiers -la colla dels Llargosals cercaviles que es feien els matins de la Mare de Déu d’Agost, diada en que després sonaven a les corregudes de joies; el dia Santa Àgueda i més recentment el dia de Sor Francinaina, sense oblidar les actuacions dins l’església com l’oferta de les dones i els homes, durant el moment de besar les relíquies de la santa. A banda d’aquests actes més de caire oficial, hem de recordar que el paper dels xeremiers era protagonista durant les revetlles fins el moment en que van aparèixer les verbenes. Així, ells eren els encarregats de tocar peces per ballar boleros, jotes, mateixes, copeos, polques, etc. És per aquesta llarga continuitat i presència ininterrompuda al nostre poble, que cap membre de cap generació pot concebre unes festes sense xeremies. Tal com diu Joan Florit “són un element que sempre ha estat present, tan arrelat i normalitzat que ningú es plantejava el perquè del seu paper o existència, simplement eren i són part indispensable de les nostres celebracions”.

A causa de l’interès per la cultura popular que es va despertar durant els anys 80 i 90, a Sencelles noves persones van entrar en contacte amb les xeremies. Gent com Joan Sans “Revull”, Toni Ramis “Drogueria” i en especial Joan Florit “Bessó”, que ha esdevingut un dels millors flabiolers de Mallorca. El primer d’ells que ho va fer va ser Joan Sans que de forma autodidacta juntament amb un company de feina i amb l’ajuda d’una professora de música de secundària i diverses xerrades amb gent com Miquel Tugores de Sineu o Joan Morey de Sant Joan, va començar a aprendre a

tocar les xeremies a principis dels anys noranta. La metodologia que va emprar va ser gravar a Joan Morey mentre tocava i després a partir d’un llibret que aquest tenia de cançons, anar tocant a casa seva fins a poderles sonar. El paper que va tenir Joan Morey i Miquel Artigues en la recuperació, popularització i “professionalització” de les xeremies és importantíssim. El darrer va ser el que va recopilar, ordenar, estandartitzar i transcriure tot el saber popular dels xeremiers “vells” que havien après i transmès el seu coneixement per via oral i en molts casos aïllats els uns dels altres; mentre que el valor del primer és haver agafat aquest coneixement i haver-lo ensenyat i transmès ja en la nova forma.

Entorn a l’any 1994 es comencen a fer petites trobades al teatre de Búger per reunir a aquella gent que estava començant a aprendre a tocar xeremies i flabiols per anar practicant; entre aquests hi trobam a Joan Sans, i al cap de poc temps a Joan Florit, que s’havia sentit atret per l’instrument en veure els gaiters gallecs a un intercanvi amb “Es Jonc” uns anys abans, ocasió en què també van

13

14

actuar els “Llargos”. En Joan Florit comença a aprendre’n també amb Joan Morey de Sant Joan, primer amb el flabiol i després amb les xeremies, i com ja hem anomenat, un temps després de que comencin les petites trobades setmanals al teatre de Búger, ell també s’hi apunta per anar aprenent i practicant, fent colla amb Miquel “Canta” de Búger, Toni Contestí de Llubí o Guillem de Vilafranca. És allà on amb poc temps assoleix un molt bon nivell, i a partir del 1995, entra amb contacte amb gent com Pere Martorell o els xeremiers de sa Calatrava, amb els quals ha pogut actuar a llocs com Nova York, Praga, Sicília, Andorra, Polònia, Galícia, Portugal, Hongria, Madrid, Catalunya, entre d’altres. A més, va fer classes a Felanitx, Vilafranca, Muro, Palma o Sencelles, tot i que al nostre poble no va sortir a tocar públicament fins l’any 2007 durant la primera edició de la festa Embala’t. El mateix va passar amb en Joan Sans o en Toni Ramis “Drogueria”, que també va començar a aprendre’n uns anys després que ells dos i que només van tenir actuacions en públic al poble en motiu d’actes reivindicatius com el Correllengua, així com a d’altres esdeveniments similars arreu de Mallorca o trobades com la de Sa Pobla que es ve duent a terme des de l’any 1995.

Més recentment, a l’any 2012 es va formar l’actual agrupació “Es Capoll Llarg”, una associació que té per objectiu revitalitzar tot allò en relació a la cultura popular a Sencelles, amb un especial èmfasi pel que fa a les xeremies. Joves que entorn dels anys 2009 i 2010 van començar a anar a classes amb Toni Ramis i Joan Sans i posteriorment també amb Joan Florit. És de destacar que entre aquests s’hi troben els nets de Mateu Aloy “Llargo”, Pere Marc i Mateu, pel que sembla que la tradició xeremiera familiar està assegurada per les generacions

posteriors; així com la primera dona flabiolera de Sencelles, Margalida Vicens. A més d’aquests components, avui també en són membres Pere i Sebastià Llabrés de ca’n Lluch, Miquel Ramis de ca’n “Pelea”, Miquel Aguiló i el que escriu aquestes línies.

Aquesta associació ha agafat molt protagonisme en els darrers anys a les diferents festes populars del poble, ja que és extranya l’ocasió en que no els trobem a cercaviles, fires, passacarrers, actes culturals o reivindicatius, festes populars com l’Embala’t, o les diades de cultura popular que s’han fet, durant les quals s’ha convidat a gegants, caparrots, xeremiers d’altres pobles i dimonis. En un primer moment es va anar fent feina d’iniciació i després de pràctica de diverses cançons i en els darrers anys ja s’ha fet més feina d’especialització amb Joan Florit, essent la darrera actuació la interpretació de l’himne a Sor Francinaina Cirer, amb música de Joan Florit i lletra del famós glosador Mateu Matas “Xurí”.

En conclusió, Sencelles és un poble xeremier i cuna de xeremiers molt importants, tant en el passat com en el present i segur que també ho serà en el futur; on amb la nova fornada de joves que han fet nèixer “Es Capoll Llarg”, la presència de la xeremia i de la música d’arrel popular i tradicional està més que garantida a les properes generacions. Una música, la popular i tradicional, que és una de les nostres senyes d’identitat com a poble, la nostra particular contribució a la cultura popular universal i a la música en general. Per aquest motiu cal no només conservar-la i assegurarne la pervivença - cosa que avui en dia sembla assegurada -, sinó dotar-la de la categoria que es mereix.

especial_cultura_popular

Llorenç Ferragut Cartutxo Hem bastit aquest treball a partir de dues fonts d’informació: l’oral i l’acadèmica. La primera parteix de diverses entrevistes fetes a diferents informadors sencellers, la majoria dels quals conegueren Llorenç Cartutxo, el nostre glosador, quan ell era un home madur i ells eren bastant més joves que no ell. Des d’aquí agraïm el temps que ens han dedicat Antònia Ferragut i Llorenç Ferragut (néts del glosador), Josep Tiró, Macià Merris i Antònia Majoral, Tomeu Riera (i la seva família) i Toni de na Cavallera (...) La segona font d’informació, l’acadèmica, parteix del Manual del bon glosador1 de Felip Munar i Munar, i d’un treball-recull de gloses que féu Francisca Campaner fa una sèrie d’anys sobre els glosadors de Sencelles. Així mateix també agraïm la disponibilitat i el temps que ens ha dedicat Francisca Campaner.

Algunes dades biogràfiques sobre Llorenç Cartutxo Llorenç Ferragut i Munar de can Cartutxo (1880-1954) nasqué, visqué i morí a Sencelles. No aprengué a llegir ni a escriure fins que anà al servei militar. A partir d’aquí la seva formació va ser autodidacta: va llegir de tot i molt, i tenia amplis coneixements de matemàtiques, història i teologia. Va arribar a fer classe per a la gent a ca seva. (...) Cartutxo féu feina a la farinera de Sencelles, però els seus néts asseguren que el seu ofici era el de glosador professional, amb la qual cosa rebia un sou suficient per mantenir la seva família. (...) asseguren que Llorenç Cartutxo tenia molt bona veu i que començava cada glosa cantussejant una esto-

1

Ja que la voluntat d’aquest treball era donar a conèixer la glosa de Llorenç Cartutxo, a penes documentada, no hem reproduït per a Sa Sella el material que tanmateix ja està publicat al manual esmentat de F. Munar (dins Edicions Documenta Balear).

na, una cantoria llarga a fi de tenir més temps per pensar la glosa. Era un bon recurs per fer uns versos ben composats. (...) sabia fer sonar la guitarra molt bé.

Amb tot, els entrevistats asseguren que, a part de llegir i de tenir una gran quantitat de llibres, el seu padrí també escrigué molt (els entrevistats asseguren, però, que no mostrà mai gaire els seus escrits).

El seu estudi era en una finca de la carretera d’Algaida: sa Rota (...).

En morir demanà a la seva dona que ho cremàs tot i així ho va fer en compliment de la seva darrera voluntat. Pensam que, conscient que totes les seves possessions intel·lectuals, si algun dia eren descobertes per la censura, suposaven un mal per a la seva família, decidí eliminar tot allò que podia amenaçar la pau de la família (tot això com a hipòtesi personal nostra). D’aquesta manera Francisca Campaner transcriu en el seu recull una frase que estigué en boca de Cartutxo i que ara recuperam a posta perquè il·lustra perfectament l’assumpte: mort jo, mort tot. (...) podem considerar Cartutxo, més que un glosador, una mena d’il·lustrat enmig de la mediocritat intel·lectual de l’època en què visqué, una persona amb molt lletra i saviesa, crític i intel·ligent, irònic però amant de la pau, del diàleg, i millor si era glosat...

En esclatar la guerra civil espanyola, se l’endugueren a tancar a can Mir i després al castell de Bellver (...), juntament amb tot l’ajuntament d’aleshores perquè ell hi feia de saig. Tots els entrevistats coincideixen amb el fet que Cartutxo, fos republicà o no, d’esquerres o no, era una bona persona que mirava d’estar bé amb tothom i que rebutjava la violència, i que si se l’endugueren fou simplement perquè ocupava un càrrec públic en temps de la República. Llorenç

Pere Bergas

LLORENÇ FERRAGUT CARTUTXO1 Treball de recerca de l’assignatura Cultura popular (UIB, 2000-2001) Text revisat per a la revista Sa Sella, abril de 2014 1 Aquest article és un extracte del treball de recerca sobre la biografia i l’obra del glosador senceller Llorenç Ferragut Cartutxo, com a treball de l’assignatura Cultura popular de la UIB el curs 2000-2001. En aquesta ocasió, hem refet i reordenat el material, i ens hem limitat a transcriure el recull de gloses, les anècdotes que les suscitaren, i uns apunts al voltant de la figura del nostre glosador que hem cregut interessants de mantenir.

15

Cartutxo estigué empresonat una temporada breu (...) A la presó, la seva dèria per la glosa no minvà i (...) s’amagava les gloses als calcetins perquè no les hi trobassin. Una vegada alliberat, l’únic jornal que guanyava era el que li suposava el seu ofici de glosador, un sou a bastament per surar una família amb infants.2 Dues temàtiques habituals de la seva glosa van ser la religiosa-anticlerical i la política (contrària a la dreta feixista espanyola). Tant una com l’altra varen ser expressades sempre directament i amb contundència: Es falangista mos predica que hem de fer una Espanya gran; però d’aquest pas que anam, si hem de patir tanta fam, mos convé més sa petita.

L’església és un sementer que cada any dóna bon compte, i mentre hi haja gent tonta es capellans viuran bé.

Ara bé, també estotjà alguna alabança en forma de glosa a Sta. Àgueda, patrona de la vila, invocada en temps de sequera (la glosa fou recopilada per F. Campaner de Joan Pastor Amengual de cas Sabater, de Biniali): Àgueda particular, de Sencelles invocada: fins a la vostra diada d’eixut no pogueren sembrar i encara hi va haver mitja anyada de blat, ordi i civada i faves pes bestiar.

Però una gran quantitat de cançons són humorístiques que no tenen transcendència ja que no superen l’anècdota, com veurem a continuació. Quant a la forma exterior de les gloses recopilades, encara que n’hi ha unes de més

16

2

En el treball original, s’adjuntà documentació extreta de l’arxiu municipal de l’Ajuntament de Sencelles que creditava la presa de càrrec com a saig de Llorenç Ferragut, així com també d’altra que deixà palesa la recerca que feren les autoritats del nostre glosador una vegada encetat el conflicte.

extenses que no d’altres, les consideram breus.

Gloses de Llorenç Cartutxo -Gloses recopilades a partir del treball de Francisca Campaner: Les dues gloses següents varen ser recitades per l’amo en Joan Llabrés de sa Cometa: Ses sedes de juliol solen esser punyeteres, més per aquelles femelles que tenen ses alfebegueres defora des cossiol.

Senyor de possessió de vint-i-cinc quarterades i les tens ben conrades d’esbarzers i de brutor, i quan van a treure-la, dónes cosses i barres.

La següent glosa va ser recitada per en Jaume Letgori: Un fadrí i cinc fadrines que davallen per avall se’n van a veure aquell ball que fan a dins can Ribes.

Les dues gloses següents varen ser recitades per l’amo en Jaume Rostit:

Senyor de possessió de quaranta quarterades, de roques molt ben poblades de braceres i brutor, i a es seu arrendador ja li pega es tremolor es dia de bones diades.

Capellans no sou beneits i ocultau ses vostres faltes i en parlar de sants i santes voleu fer creure en es altres tot lo que voltros no creis.

La següent glosa va ser recitada per l’amo en Perico Bitzo: El món està perdut i cada dia més s’esbuca: quants n’hi ha que tenen sa dona puta i ningú vol esser banyut!

especial_cultura_popular La següent glosa va ser recitada per l’amo en Toni Ferrerico:

A sa Rota hi tenc un pi que fa escaldums de pollastre, panades de bona pasta, rom, caçalla i un bon vi; un bon llit per jeure-hi amb sos peus a lo balancí que està (...) de canastra; qui en prova, somia, tasta i té ganes de tornar-hi: al·lota, si vols venir allà et podràs devertir fins que jo et diga basta!

La següent glosa va ser recitada per l’amo en Toni Xoi: Tenc es barram que me cruix i es pulmó que no me basta; ara seria bo es moreduix per fer es escaldums des pollastre.

Les següents gloses recollides al treball de F. Campaner, no n’indiquen l’informador:

L’any 1912 era que vaig venir a Felanitx a complir es meu desig que duia de temps enrere.

En Bernat Loco era homo de molts bons escrits però perdé es esperits com aquells infants petits que les llevau sa mamera, i a tu lo mateix t’espera sa llicència des complits; bé te xuparàs es dits però sa mel serà meva!

Sa mort no té companyeros, parents, amics ni germans, ni monges ni capellans, ni artistes ni toreros, i a aquests homos embusteros les se’n du ballant boleros pegant crits i quatre llamps!

A sa Rota hi tenc un pi que fa albercocs i cireres, i síndries i meloneres, al·lota, que hi vols venir?

També hi ha un llit per dormir-hi;

una femella i un mascle tan hi poden fer s’ullastre com dormir-hi.

-Gloses recopilades a partir de l’entrevista feta a l’amo en Toni de na Cavallera:

Déu te pag amb caritat ell que té molt de poder que jo te dic ben de ver que de dobbé, no en duc cap.

L’anècdota que suscità aquesta glosa ve d’una ocasió en què Llorenç Cartutxo, carregat amb dos paners amb figues, va ser duit en carro per l’amo de sa Creu a fi d’alleugerir-li el camí. En arribar, el glosador li ho regracià amb una glosa.

En una altra ocasió, en un hort de la família d’en Cavallera, el Pou Nou, se celebrà un ball després d’una aplanada de figues. En Cartutxo hi amollà aquesta: Al·lotes no mireu prim anant amunt i avall que ara ja s’acaba es ball de s’era de can Xim -Gloses recopilades a partir de l’entrevista feta a l’amo en Tomeu de can Riera: Els següents jocs de paraules són recordats amb molta de gràcia pel nostre informador perquè ell participà en l’anècdota que els motivà.

Resulta que tres jovençans es passejaven i Cartutxo, que feia feina, en veure’ls, els demanà d’on era cadascú. A partir de llurs malnoms, els composà uns mots: -I a tu d’on te diuen?

-Jo? De can Rostit.

-De can Rostit? I en Rostit se menja es cantó petit!

-I a tu?

-Jo? De can Parrilla.

-De can Parrilla? I en Parrilla sempre se roega sa brilla!

-I a tu, d’on te diuen?

17

-Jo? De can Riera (el nostre informador).

-De can Riera? En Riera sempre torna enrere i llavors se’n va a cagar dins sa pastera!

Dues gloses adreçà Cartutxo a l’amo de can Malagana de Sencelles: Diràs a en Malagana que venga que l’he [de] mester, que encara des magraner li estorj una magrana.

Malagana, jo me’n vaig a un altre món millor que diuen que un glosador allà hi té més bon despatx.

Així mateix, la vena antisemita tan viva en el corpus de la poesia popular mallorquina, també va ser present en la glosa de Llorenç Cartutxo en una ocasió: El senyor Toni Aguiló, es seus infants i sa mare, escopiren a sa cara de Cristo nostro senyor.

Puntualitzem que Cartutxo només glosava quan ell volia o quan era en un combat. No solia fer-ne si li ho pregaven a deshora. Segons l’amo en Tomeu Riera, aquest Toni Aguiló al·ludit en la glosa era d’ascendència jueva, i sempre pregava al glosador que li fes una glosa. Cartutxo, cansat de la seva insistència, li féu aquesta.

L’amo en Tomeu Riera recorda un fragment d’un combat de glosadors fet a Sencelles:

18

Vols que te diga, Calafat, que dus es traje manllevat des fosser de son Cervera?

Així interpel·là Cartutxo dos homes que pretenien de glosador:

No ets més que un cadafet més tosco que una espardenya; te presentes per balena i no arribes a jarret.

I com a darrer apunt de l’entrevista, el nostre informador ens contà

com una dona va fer la següent glosa a Cartutxo i a un altre glosador en temps d’un combat (l’amo en Tomeu Riera no recorda el nom d’aquella dona): Un conill surt furiós i grata i va dins es cau i voltros aquí m’estau i encara paga-guanyau i no serviu ningun des dos.

-Gloses recopilades a partir de l’entrevista feta a l’amo en Macià de can Merris: Cartutxo féu la següent glosa en una ballada a Ciutat: Jo tenc una cosa qui no sé com se diu, s’allarga i s’acurça, i fa es mort i fa es viu.

Mentre fou saig, en una ocasió hagué d’arrabassar de les parets els pasquins aferrats de propaganda electoral quan hagueren passat les eleccions, de la qual cosa féu una glosa en castellà que palesa la importància del tema ja que no el feia en la seva llengua. Per entendre la glosa cal atendre a les indicacions fetes per l’amo en Macià; primer: Cartutxo banyava els pasquins amb una brotxa i aigua per ablanir-los i poder-los llevar amb facilitat, a la vegada que s’esquitxava a si mateix fora voler; segon: l’eslògan de l’esquerra era Esos son los poderes del pueblo, i l’eslògan de la dreta, encapçalada per Gil Robles, era Esos son mis poderes.

Cumpliendo nuestros deberes, bebiendo sin tener sed, quitamos de la pared, Gil Robles y sus poderes.

L’amo en Macià ens digué la següent glosa: Capellans no sou beneits i sabeu tapar ses faltes, i en parlar de sants o santes en el cel són els remeis.

No sé com voltros no veis que no crec en mentides tantes i voleu fer creure a es altres tot lo que voltros no creis!

especial_cultura_popular Hem de situar l’anècdota en el descans que es féu en una glosada a Campos, al Centro de Acción Católica. En un reservat, mentre feien la fumada, el glosador amollà aquests mots, precisament perquè cap dels organitzadors no el senta. A un sergent retirat de la Guàrdia Civil que hi era present, li féu tanta gràcia, que tot d’una anà pels cafès de Campos a dir-la. Més endavant en volgueren fer passar comptes a Cartuxo, però ell recordà a les autoritats que havia fet la glosa en privat i que havia estat algú altre que l’havia escampada.

Per això no li feren res.

-Gloses recopilades a partir de l’entrevista feta a l’amo en Josep de can Tiró: La següent glosa ve del fet que Cartutxo veiés unes nines jugant al maquet al carrer: Ses al·lotes s’avorreixen perquè es treball les és pesat, i si no tenen enamorat amb cinc macs de deverteixen.

L’anècdota que suscità la següent glosa prové d’una ocasió en què Llorenç Cartutxo prengué l’exclusiva (l’autocar de línia) (...) per anar cap a la banda de Ciutat. Quan el conductor (...) li hagué cobrat el viatge, el darrer de tots, ell li amollà aquesta: Jo amb vós rallar no puc, es vostro rallar m’espanta: a tots les deis sis-quaranta i a jo sis-seixanta: què és, que som més feixuc?

Possiblement li cobrà més perquè el trajecte que havia de fer el glosador era més llarg que el d’altres passatgers.

La següent anècdota ve d’una ocasió en què Cartutxo volgué posar a prova l’agudesa d’en Pau Roquet, un home que pretenia de glosador.

Cartutxo, al cafè de can Coques, el reptà de la següent manera: li havia d’acabar els dos darrers mots d’un vers que li diria i a l’endemà es veu-

rien un altre cop per veure qui dels dos hauria resolt millor la glosa. Els dos primers mots eren aquests: Totes ses lletres del món / no fan un homo de bé.

A l’endemà en Pau Roquet arribà més prest a la cita i digué la glosa al públic del cafè: Totes ses lletres del món no fan un homo de bé; Jesucrist Déu vertader totes ses coses confon.

Quan Cartutxo hi arribà, tothom ja donava per guanyador en Roquet.

Ben tranquil, Cartutxo prengué un cafè i es féu una cigarreta. Després digué al seu adversari: ara pots partir! (com dient-li comença!). I en Roquet digué la glosa. Cartutxo, en haver-la escoltada, li encolomà aquesta glosa amb la qual resultà ser el guanyador: Totes ses lletres del món no fan un homo de bé, homo i dona el poden fer perquè ses eines hi són.

En una ocasió, madò Maria Roquet havia tret el sequer en una finca devers Leiar, però s’adonà que el cel s’ennigulava. Veié l’amo en Cartutxo que s’acostava pel camí amb somera i li demanà a veure si plouria, i si convenia entrar el sequer no fos cas que l’aigua el fes malbé. Ell li digué aquesta: Vols que el t’entri? El t’entraré!

No estigues empegueïda que si se banya sa figa és més lletja que garrida i si llavors la duus a fira es fadrins no hi diran bé.

Una glosa d’atribució dubtosa a Llorenç Cartutxo és la següent encara que no desdiu en la temàtica: A es forn Nou no hi ha pa ni a can Guixa galletes: això són ses paperetes que mos donaven ses dretes quan havíem d’anar a votar!

I per acabar, en Josep Tiró ens en digué tres més, atribuïdes a Cartutxo:

Tu ets femella i jo mascle.

Tu tens un xap i jo un canó, llarg com aquest bastó i fort com aquest bravó, i si vols provar-lo, anem davall aquell ullastre.

En Miquel Sansó Dardar i en Cartutxo de Sencelles, si les posaven en ganelles, les podrien caponar!

Calafat, Calafató, t’he de posar per bandera a s’arròs de s’Albufera per fer por a es gorrió!

(...) [Llorenç Cartutxo] digué que al segle XX l’ofici de glosador gairebé desapareixeria, però que al segle XXI reprendria força (...) El present d’aquest art, avui, creim que és difícil, com preveia Cartutxo, tant per la manca de temps i de voluntat per aprendre’n com per la indústria de l’oci i l’impressionant devessall d’informació que l’ofeguen. (...) fa difícil la connexió entre els glosadors i la joventut per fer perviure el glosat com una cosa normal i nostrada. Tot això fa que la glosa es vegi com una cosa anacrònica que poques persones cultiven i que uns lletraferits volen recobrar (...) Però potser caldrà tornar a la senzillesa, espontaneïtat i vivesa de la glosa per veure que una de les coses que ha de motivar més la represa de la glosa és justament la seva capacitat de transmissió d’informació instantània, amb la càrrega que vulguem que tengui (denúncia, sentimentalitat, ironia, etc.). (...) Confiem que l’adagi de Cartutxo, fora que avui no vegem res en clar, demà sigui cert. (...)3.

3

Tota aquesta darrera valoració personal, feta l’any 2001, a partir de la predicció de Cartutxo, cal matisar-la avui, ja que efectivament pensam que la figura del glosador, i el glosat en si, tornen a ser coneguts, vius, viscuts i respectats. Cartutxo no anava gens errat.

19

Els jardins tradicionals de Sencelles, una mostra d’arquitectura popular Joan Florit i Horrach

L’arquitectura popular es pot definir com el conjunt de construccions i de tècniques constructives d’un lloc concret que es distingeixen per compartir les característiques tradicionals pròpies d’aquell lloc i ser el fruit de l’experiència.

Durant les darreres dècades, els intensos processos de globalització han tendit a la desaparició de la diversitat en l’edificació. Si per una part això ha suposat uns avanços de servicis, comoditats i instal· lacions, per altra part també han suposat una important pèrdua de varietat arquitectònica i han contribuït a l’homogeneïtzació.

Tanca d’Es Jardí a Son Pou

20

L’arquitectura popular és el resultat de la interacció i influència de diverses variables, i de l’acció de moltes de generacions anteriors que han aportat els seus coneixements i experiència per donar resposta a cadascuna de les necessitats que els edificis susciten amb les possibilitats que es troben a l’abast dels seus usuaris. Moltes vegades pe-

cam per reduir el concepte d’arquitectura popular a les cases, quan en sentit tècnic aquest terme no tan sols inclou els habitatges sinó també les instal·lacions agrícoles annexes, imprescindibles per a l’existència de la pròpia població com és el cas d’aljubs, pallers, molins, edificis religiosos o cementeris, etc. i tot això perquè l’arquitectura popular és un element infraestructural directament derivat de la tradició.

Ja han sortit a Sa Sella reportatges sobre de diversos elements que entrarien perfectament en la definició d’arquitectura popular: teules pintades (Sa Sella n. 46), escopidors de pedra (Sa Sella n. 86), creus d’anguila de teulada (Sa Sella n.113 ), basses (Sa Sella n. 120), rellotges de sol (Sa Sella n.127), a part de moltíssimes referències a pous, creus o a cases de possessió a la tan recordada secció Cases i Terres. En aquesta ocasió i per al número especial monogràfic que dedica Sa Sella a la cultura popular es fa una anàlisi d’un altre: el jardí tradicional.

Un jardí és un espai a l’aire lliure que ha estat intervingut per l’home amb la intenció de crear un lloc agradable per passejar, per estar a l’ombra, per descansar, per llegir, per destinar-lo a oci, etc. Els jardins tradicionals formen part del patrimoni cultural i són importants des del punt de vista històric ja que degut als elements habituals tenen interès patrimonial. Antigament la paraula jardí també s’usava per anomenar un hortet. Amb el temps es varen diferenciar les dues definicions i jardí va quedar per al lloc d’oci que tenia plantes no productives, i en canvi a paraula hort s’aplica a un lloc per fer-hi feina amb la intenció de fer un cultiu productiu. És molt habitual que s’ubicassin

especial_cultura_popular entorn de les principals residències de les classes poderoses, ja sigui l’aristocràcia terratinent o la burgesia adinerada. Molts d’ells són a residències rurals, moltes de vegades motivat pel seu caràcter de lloc d’estiueig o d’entreteniment, i evidentment tenien un caràcter privat.

No serà fins a partir del segle XIX quan es començaran a desenvolupar jardins urbans públics. A Sencelles tenim el cas de com una part del jardí tancat de la rectoria es va convertir en públic l’any 1995 quan es va eixamplar el carreró de l’Obra per convertir-la en una placeta, que per cert va conservar els tarongers de l’antic hortet.

A l’hora de planificar i construir un jardí es tenia present que havia de ser un lloc agradable per a tots els sentits. Per a l’olfacte (amb la presència d’espècies molt oloroses com el gessamí, el romaní, la lavanda o la flor de taronger); molt agradable a l’oïda (sentir el renou d’aigua que brolla o degota, els cants dels ocells que hi cercaven recer), i fins i tot al gust (amb la sembra d’arbres fruiters exòtics o poc comuns com ginjolers, serves, atzeroles, etc.).

Podem diferenciar entre dos tipus de tractament de la vegetació. Si una vegada plantada la vegetació és treballada per donar-li formes artificials o els jardins són organitzats de manera regular amb parterres de forma estàndard fent formes geomètriques i fins i tot laberíntiques: són els de tradició francesa. En canvi, si es tendeix a recrear espais que semblen més naturals, com a imitant un espai salvatge fent petites recreacions de boscs, turons, llacs, etc.: són els d’influència anglesa.

N’hi ha que fins i tot eren un petit mostrari de plantes agafant així un to tipus jardí botànic ja que era allà on s’anaven plantant espècies vegetals exòtiques que arribaven d’altres territoris sovint mantengudes a cobert dins d’uns hivernacles de ferro i vidre.

Entre les plantes que hi solen trobar hi ha les típiques de jardí o hort mediterrani, però també de més exòtiques o estranyes com a fassers o araucàries (els anomenats arbres de pisos).

Elements que molt habitualment podem trobar formant part indestriable dels jardins tradicionals són: - Els parterres o pasteres que delimiten l’espai entre les zones de pas i la part cultivada moltes de vegades amb l’ús de pedres com més bonyarrudes millor. També poden ser separacions fetes d’obra i ben sovint amb copinyetes incrustades.

Pèrgola a Sa Rota d’es Capellans

- Els caminals que poden ser empedrats o amb macolim que ha sortit del fet d’haver espedregat les pasteres. També n’hi ha més sofisticats con si fossin una vorera amb una estesa de còdols de torrent.

- La pèrgola com a un pas dins el jardí que queda flanquejat per una filera de columnes o pilastres que aguanten una estructura de fusta o de metall damunt la qual descansen plantes enfiladisses ornamentals o parres, de manera que es crea un túnel vegetal molt apreciat en cercar les ombres durant l’estiu.

Seria el cas del jardí de Son Antic a Biniali o el de la Rota dels Capellans, al camí d’Algaida just a la sortida del poble per sa Cometa.

- Les escales que serveixen per comunicar les diferents parts dels jardins ja que moltes de vegades estan dissenyats en forma de marjades a diferent alçada, un fet que li dóna molta teatralitat i monumentalitat.

- Els elements hidràulics que són detalls que serveixen per jugar amb l’aigua i produir efectes sonors. Són les fonts, les escultures

21

possessió d’Aireflor vell, que degut a que hi ha un gran aljub, el jardí n’aprofita la seva presència per convertir-se en una terrassa superior amb balustrada que realment suposa un mirador sobre la resta del jardí i les finques dels voltants.

- Les grutes o coves creades artificialment per crear un espai de misteri i que serviran per jugar, per amagar-se, per descobrir racons als menuts de la casa, etc. A partir de mitjan del segle XIX va guanyar molt d’adeptes la representació d’una coveta a imitació de la de Lourdes. És el cas del jardí de l’antic convent de Ruberts reconvertit en teleclub als anys 60.

Parets del jardí de ca’n Maví

que tenen gerres que vessen, els brolladors, els llacs artificials, les piques o els estanys amb peixos de colors i ramellers aquàtics, etc.

- Els pedrissos o bancs de pedra al costat dels caminals i davall de les pèrgoles o parrals per descansar i poder gaudir de la pau del jardí.

- La gàbia per coloms o d’altres ocellets més menuts com canaris, caderneres, diamants, etc.

- Les parets altes que envolten l’espai del jardí fent un tancat per guardar la intimitat de la zona d’oci i per tant evitar mirades indiscretes.

Encara ho podem apreciar al jardí de can Maví al principi del camí de Costitx o a la tanca d’Es Jardí a la carretera cap a Cascanar, entre molts d’altres ja que és un element que es repeteix sovint.

- Els berenadors que són normal-

ment a llocs privilegiats, amb taules de fusta o pedra. Per poder ferhi menjades còmodament gaudint del sol o de la fresca.

22

- Els miradors, quan des del jardí es pot contemplar una vista espaiada o per gaudir d’amples panoràmiques de les dependències del jardí o de l’entorn. Aquest seria el cas per exemple dels jardins de la

- Les cases de jocs infantils, com a un element arquitectònic eren cases en miniatura destinades a que jugassin els infants o que hi guardassin les seves juguetes.

- Els elements escultòrics que decoren els jardins representant escenes mitològiques, divinitats paganes, al·legories de les virtuts, sants, etc. En ocasions als jardins es col·locaven elements arquitectònics trobats en excavacions, peces tretes d’edificis antics ja esbucats o bé antigues eines en desús.

- Les hídries, espècie de gerra de pedra o ceràmica en forma copa a on es planten flors ornamentals. O també els inevitables cossiols, alfàbies, cossis, etc.

Durant l’article han anat sortint el nom de diversos jardins tradicionals del municipi per exemplificar el que s’anava expressant. De tota manera, durant les darreres dècades, hem anat veient com la modernitat també ha afectat aquesta casta d’element de cultura popular amb la moda de la gespa, de les piscines o la manca de cura de les espècies vegetals. Tan de bo que els que encara perduren amb un caràcter tradicional ho facin per molts d’anys!.

especial_cultura_popular

Algunes anotacions sobre els orígens de les principals festes de Sencelles Els sociòlegs afirmen que la festa és una constant en el cicle vital dels homes i les dones de totes les cultures, civilitzacions i èpoques.

Començ aquesta aportació manllevant unes paraules d’Andreu Ramis Puig-Gròs i d’Antoni Ginard Bujosa (veure Les Festes de Sant Domingo. Permanència, transformació i canvi. Llorito, segles XVIIXX). “Les festes populars són una expressió col·lectiva de joia, arrelada en la tradició tant religiosa com profana, en la qual el vertader protagonista és el poble. Durant un breu espai de temps, s’interromp el ritme de la vida quotidiana i del treball diari per exterioritzar petites espurnes de llibertat”.

Tots sabem que Sencelles té fama de ser una vila que durant l’any celebra més festes. Aprofitant l’avinentesa del present monogràfic dedicat a diversos aspectes de la Cultura Popular, intentarem fer un recorregut sobre la història, la tradició, el folklore i la memòria d’algunes de les celebracions més significatives del nostre cicle festiu.

Principalment ens centrarem en les que, adaptant-se als corrents actuals, són vigents avui en dia, tenint al poble com a protagonista exclusiu.

SANTA ÀGUEDA La Festa Major d’hivern es celebra a Sencelles en honor de la Patrona, la Verge i Màrtir Santa Àgueda de Catània. Els orígens d’aquesta festa es remunten a aquell dia en què el nostre poble fou salvat de les penúries vingudes per aquella sequera tant feresta, que no sabem quan fou però que ha quedada gravada en la memòria col·lectiva.

La llegenda ens assegura que llavors que els sencellers sentiren la protecció de Déu feren el vot d’honorar tot temps a la santa siciliana oferint-li festa colenda tots els anys, dia 5 de febrer.

Altre temps la de Santa Àgueda era una festa que es presentava amb una consueta i protocol ben observat i que es va mantenir, sense gaire alteracions, fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX. Cal apuntar que aquella fou una època nefasta per les nostres tradicions i el nostre folklore, ja que amb l’objectiu de posar-lo a l’abast del turisme que de cada cop es feia més present a la nostra illa, s’anà desvirtuant per complet.

La festa patronal de Sencelles, antany, venia precedida per un solemne novenari que s’iniciava dia 27 de gener. Durant tots aquests dies els Obrers, l’Obrer Major i els Clavaris de l’Obraria de Santa Àgueda s’afanyaven en fer una capta per les possessions i cases de foravila. D’aquella manera la gent que es dedicava a conrar els nostres camps, amb les seves donacions i almoines tenien ocasió de reafirmar la promesa dels nostres majors. Els darrers dies la capta es centrava per les cases de la vila. Mentre tant la capillera de Santa Àgueda, que es coneguda amb el nom de l’Obrera, s’afanyava en enllestir la capella amb tots el seu aixovar de tovalles, canelobres, catifes, cossiols ufanosos i els gerros per les flors, que altre temps sempre eren d’ametller o de mimosa. Aquests dies també els obrers obsequiaven a totes les nines, al·lotes i dones que eren batejades amb el nom de Santa Àgueda enramellant-los el portal de casa seva i la carrera amb canyes verdes i palmes.

Dia 4 a vespre, la revetlla començava amb unes

Jordi Llabrés i Sans Cronista oficial de Sencelles

23

24

Completes a l’església i que eren una de les funcions més sonades de tot l’any. En un moment donat de la celebració els capellans que eren damunt el cor per cantar davallaven en processó portant el reliquiari de Santa Àgueda i exposant-lo a l’altar de la capella. Les persones que ens relataven aquest acte insistiren amb la solemnitat en que era revestit el moment: era el moment just i precís en què els sencellers i sencelleres es retrobaven un any més amb la seva Patrona. La tradició manava i mana, de manera inalterable, que la responsabilitat dels trasllats del reliquiari durant els dies de festes sempre recau en la persona del degà dels clergues fills de Sencelles. Una vegada acabada la celebració religiosa la festa seguia a la Plaça amb encesa de festers, l’animació de la música i els balls.

Dia 5 era i és la gran diada. De bon mati el poble ja despertava amb un “toc de diana” que feien els xeremiers i músics. Aquests dia a Sencelles hi compareixien tots aquells que essent naturals d’aquí, per una raó o altra vivien a Ciutat o a fora poble. L’acte central de tot el dia era l’ofici solemne, del que hom sempre destacava el nombre de capellans que hi compareixien, si havia vingut algun canonge o no, la presència de les autoritats convidades, el sermó que sempre era de “pinyol vermell” i si per un cas en alguna ocasió no ho era massa se’n parlava ben abastament i el moment de l’Oferta... sublim, carregat d’emoció. Era el moment en que la gent podia venerar les relíquies de la Patrona. Tot això, sense gaires alteracions, ha arribat als nostres dies. En l’únic que tal vegada ha canviat és que abans en el Presbiteri s’hi col·locava el penó de domàs vermell de la Patrona i mentre s’acostaven a “besar mans” els homes aquest bellugava de manera diferent de quan ho feien les dones. Com a mostra copiarem ara una breu crònica de la festa de l’any 1901 que ens podrà ajudar a comprendre la solemnitat

que revestia la diada, fitxeu-vos amb els personatges que s’hi feren presents: “... este año se celebró con mas solemnidad asistiendo a la Iglesia presidiendo el Ayuntamiento el Sr. Governador de la Provincia Sr. Rafael Álvarez. Celebró la Misa Mayor el M. Iltre. Sr. Dn. Antonio Mª Alcover, Pbro. y Vicario General, oficiando como asistente Dn. Miguel Gayá, Pbro. y Vicario de San Jaime, de diácono Dn. Sebastian Antich, Pbro. de Binisalem y de subdiacono Dn Guillermo Figuerola, Pbro. de esta Parroquia. Predicó Dn. Miguel Costa y Llobera”.

Acabat l’ofici, la festa seguia a la Plaça. Hi havia corregudes de joies i voltant tota la Plaça un bon nombre de sollerics amb coves carregats de taronges venien aquesta fruita que durant tot l’any, aquí era quasi estranya. Mentre els capellans i les autoritats anaven a la casa de l’Obrer Major on eren complimentats amb un refresc i un bon dinar. El càrrec d’Obrer Major de Santa Àgueda sempre requeia en el primogènit de dues de les cases més principals de Sencelles, els de Can Molinas i els de Can Garau. Un testimoni d’aquesta darrera ens va relatar que “dos criats ben etiquetats, vestits de negre i amb guants blancs, els dos millors i més abrinats que tenien en el servei de la casa, servien primer als capellans, per ordre de preferència i a la resta de convidats, tota casta de copes amb vi dolç, anisats i llimonada, “cuartos”, rosquilles, congrets fets per les monges tancades d’Inca, “madritxos” i “senyorets” de pasta clepa que obsequiaven les monges de la Caritat de Sencelles, neules torrades i puros”. En aquest sentit trobem una nota en el dietari personal de Mossèn Antoni Mª Alcover, ell també havia vingut a Sencelles per predicar el sermó de la Patrona l’any 1899, copiem el que va escriure: “som anat a Sencelles a predicar de Santa Àgueda” i el dia següent: “he predicat de Santa Àgueda: l’església era plena. A Can Molinas, a on pos, m’han tractat massa bé” .

especial_cultura_popular Després d’un bon dinar de família, que era complit a totes les cases, la tradició manava que tothom es congregués a la Plaça per una dels actes també principals de la festa.

Era l’hora de posar en escena l’auto sacramental “Misteri de Santa Àgueda”, o el que la gent anomenava “Sa Comèdia de Santa Àgueda”. El moment que despertava més emoció i sentiment era al final de la representació en què Santa Àgueda, un cop arribat al zenit del seu martiri entregava la seva ànima a Déu. En aquell precís moment les campanes de la Parròquia començaven a repicar i sortia de l’església la processó que, tot acompanyant el reliquiari i la imatge de la nostra Patrona recorria els carrers principals del poble. Un cop acabada aquesta i retornada a l’església es cantava un solemne Te-Deum, instituït des de temps immemorials pels Jurats de la Vila en agraïment a la nostra Patrona per la protecció dispensada a la nostra vila.

A partir de què el sol era post la festa de Santa Àgueda ja quedava enrere i prenia un altre caire ben atapeït de gresca, era la festa de “Santa Aguedeta”, esperada durant tot l’any per molts. En els cafès del poble hi compareixen els glosadors més abrinats de Sencelles, i entre una copa i una altra anaven glosant fins ben entrada la nit i tocant temes de tots els colors.

La festa de Santa Àgueda ha evolucionat i avui se’ns presenta amb algunes alteracions del ritual tradicional, però conservant bona part de l’essència que la fa una festa única i autènticament patronal.

El dia de la vigília ja no es fan les completes, però si que el poble es veu congregat en la seva màxima expressió a la Plaça entorn del fogueró. L’Obraria ja no es manté corporativament, però no han desaparegut els obrers, en Guillem Ferrer de na Cavallera i en Ramon Morey de Can Ramon ostenten el càrrec fent honor a llur tradició familiar. Les enramellades de les cases on hi ha àguedes no es fan, però sempre som a temps a

recuperar-les. L’essència tradicional de l’Ofici quasi no s’ha alterat. El càrrec de l’Obrera és ben vigent.

I sobre tot la implicació de les forces vives del nostre poble, de les autoritats i dels sencellers que s’impliquen en la cultura del nostre poble no escatimen cap esforç perquè aquesta festa en lloc de decaure, de cada cop esdevingui més viva i més gran.

LA BEATA FRANCINAINA La festa de la Beata Francinaina, com no podia esser d’altra manera, avui han esdevingut de les més importants de tot l’any i tal vegada la que té més incidència mediàtica, la que és més coneguda arreu de tot Mallorca i la que concentra en el nostre poble més gent, vinguda de tot arreu. No està gens clar quan és que els sencellers van començar a celebrar amb to de festa l’aniversari de la seva mort. Probablement els primers anys tot es reduïa a una missa d’aniversari com encara avui és habitual que celebrem pels nostres difunts. Les primeres notes documentals sobre l’organització d’un homenatge festós arriben amb motiu del cinquantenari de la seva mort. Dia 27 de Febrer de 1905, tot el poble de Sencelles vibrava d’entusiasme i es va vestir de gala com millor va saber. Un dels testimonis directes dels actes celebrats va declarar que “mai s’havia vist a Sencelles una manifestació de fe tan ben acabada i perfecte”. La crònica d’aquella jornada ens ofereix moltes de les particularitats de la festa i ens demostra que foren unes celebracions de caire eminentment religiós, tal com manaven els costums i sentiments dels nostres majors. El moment més àlgid de la jornada fou una imponent i multitudinària processó que tenia l’objecte d’exaltar la figura de Sor Francinaina. Va sortir

25

26

de la Parròquia i va visitar la Capella de la Caritat, el sepulcre de la “Mare Superiora” i les quatre creus de terme de Sencelles. Els carrers per on havia de passar la comitiva s’enramellaren i s’il·luminaren profusament. L’acte va esdevenir un sublim espectacle del que se’n feu ressò la premsa.

Però avui en dia l’acte central, més popular i ineludible de totes les festes de la Beata, sense cap tipus de dubte és l’ofrena floral de tot el poble al seu monument, que amb motiu del Centenari (1855-1955) es va erigir a la Plaça de la Vila. El matí de cada 27 de Febrer, el carrer major de Sencelles (dedicat a Sor Francinaina) s’omple de gent àvida de gratitud, d’afecte i de devoció, de totes les edats, la majoria van vestits “a l’ample”, amb el vestit tradicional mallorquí, que es disposa a visitar la Capella de la Caritat per venerar el sepulcre de la Beata i després, en comitiva anar a la Plaça a presentar la seva ofrena.

Aquest tribut d’amor filial envers la nostra Germana Major és una tradició que va començar per iniciativa d’una de les mestres de l’escola de les nines del Convent, Sor Margalida Casasnovas i Llobera.

Encara que, en el llibre de cròniques del Convent, aparegui anotat que dia 26 de febrer de 1967 a les 19:30h. es va fer una senzilla ofrena al monument, no es fins a dia 27 de Febrer de 1969 que trobem l’escrit que refereix els seus orígens: “A las 10:45h. se organiza un pasacalles haciendo el siguiente recorrido calle Gall, Ramón Llull, General Franco (avui d’Es Rafal) y Plaza de la

Iglesia. Habría la comitiva los clásicos “xeremiers”, las niñas visten el típico traje mallorquín, todos niñas y niños llevan un ramo para ofrendarlo a Sor Francinaina colocándolo en su monumento el cual queda hecho un verdadero jardín. Se vuelven a colocar en fila regresando al Convento donde tiene lugar una expansión de entusiasmo con algunos bailes típicos mallorquines en el patio interior alegrando el ambiente”.

LA FIRA I EL FIRÓ La del tercer diumenge de maig és la única que ens queda actualment d’un antic cicle anual de fires a Sencelles. Ara és la única, i antany, de totes les que hi va arribar haver, la principal. Fa uns anys en Joan B. Florit va publicar a la revista Sa Sella un article sobre les fires i els mercats a Sencelles. D’allí n’extrec les següents paraules: “Les fires han estat des de sempre encoratjades i protegides pels poders públics. Antigament aquestes reunions de mercaders i comerciants tenien gran importància en servir per subministrar els productes de consum més generalitzats als petits i disseminats mercats locals. La gent esperava la fira per comprar allò que necessitava i que a les botigues del poble no hi havia. Amb el progressiu desenvolupament del capitalisme mercantil, el concepte tradicional de fires ha anat canviant i avui es pot dir que són una mescla d’exposicions de productes de la pagesia, de lloc de passejada dominical, de fira de mostres, de manifestacions folklòriques i culturals, entre altres”.

Fins l’any 1901 hi havia a la nostra Vila dues fires, la de Maig i una en el mes de novembre, creada l’any 1893, que es celebrava el diumenge anterior al Dijous Bo, que tots sabem que aquest tanca el tradicional cicle de fires d’Inca. En data de 2 de desembre d’aquell any, l’Ajuntament de Sencelles presidit per Macià Pons Ramonell decideix instituir tres fires més durant l’any, una per el darrer diumenge

especial_cultura_popular d’abril, una altra per l’anterior a la festa de Sant Pere i una tercera a celebrar-se el darrer diumenge de setembre. Com a data curiosa esmentar que a les hores, Sant Pere era una festa que estava protegida per l’Ajuntament i anaven al seu càrrec les despeses més importants de la diada, aquell any es gastaren 22 pessetes per pagar el refresc i al predicador.

La Fira del Tercer Diumenge de Maig, per antonomàsia la Fira de Sencelles, fou creada l’any 1856 juntament amb el dia de mercat setmanal. Dia 9 de setembre d’aquell any el Batlle en nom de tota la Corporació Municipal posa en coneixement del Governador de la Província que han acordat “establecer un mercado semanal y una feria el tercer domingo de Mayo” i en demana l’aprovació: “y en consecuencia del art.122 de la ley municipal vigente espera merecer la aprobación de V.E.” Adjunta en aquella sol·licitud hi anava l’informe o memorial que signaren tots els membres de l’Ajuntament i que resulta interesantíssim per explicar els orígens de la nostra Fira de Maig: “Excmo Sr.: Varias han sido las indicaciones hechas por muchos vecinos de esta villa dirigidas a manifestar la conveniencia de establecer en esta un mercado semanal como se verifica en los pueblos de Inca y Sineu y ademas feria anual conforme se practica en otros de esta Isla.

Tales deseos han ido de dia en dia en aumento en terminos que faltaria este Ayuntamiento a su deber si dejara de atenderlos, y mas aun cuando actualmente tan solo debe obtener el competente permiso de la Excma. Diputación y Gobernador de la Provincia segun lo prescrito en el caso del art.

128 de la ley de 5 de Julio último.

Reunido, pues, este Ayuntamiento con su conside-

rable número de mayores contribuyentes y en la seguridad de que encontrarà en las autoridades que hoy se hallan al frente de esta provincia la cooperación y apoyo necesarios por hallarse animadas de los mejores deseos de promover todo cuanto interese al binestar y prosperidad de sus habitantes, ha acordado dirigirse a V.E. solicitando la competente autorización para establecer en este pueblo un mercado semanal en cada domingo del año y ademas una feria anual el tercer domingo del mes de Mayo respecto de que en los dos anteriores se celebra en los pueblos de Sineu y Soller.

Al mismo tiempo ruega a V.E. este Cuerpo municipal, sirva interponer su poderoso influjo cerca del Sr. Gobernador de esta Provincia a fn de que preste también su asentamiento a los deseos de estos vecinos, en uso de las facultades que le confiere el referido art. 128 de la citada ley.

Sansellas nueve Sept de 1856.

Miguel Aleñar, Alcalde. Antonio Cirer. Juan Cirer, Regidor. Felipe Cirer, Regidor. Juan Arrom, Síndico.

Gabriel Verd, Síndico. Pedro José Amengual, Regidor. Juan Vicente Castell, Secretario”.

El dia 3 d’octubre següent l’ano-

27

menada “Comisión de Fomento” de la Província va emetre el seu informe favorable per la creació del mercat setmanal i la fira ja que “tanto lo uno como lo otro facilita y aumenta el comercio y la industria en beneficio de dicho pueblo”.

I finalment arribà a Sencelles el document que autoritzava la sol· licitud del poble: “Sr. Alcalde y Ayto. de Sancellas. En 15 oct.

1856. La Diputación ha aprobado el acuerdo de este Ayuntam. en qe establece en esa Villa un mercado semanal el domingo, y una feria anual el tercero de mayo.

Lo qe comunica a V. a los efectos consigs...”

Aquests són els orígens de la nostra Fira i del nostre Firó, que avui s’ha convertit en una autèntica festa que concentra a Sencelles gent dels pobles veïns i sencellers que viuen a fora poble.

28

LA MARE DE DÉU D’AGOST Quan l’estiu arriba al seu punt més àlgid, a moltes contrades de Mallorca en general i a Sencelles en particular, es celebra de forma colenda la diada de la Mare de Déu d’Agost. Aquí esdevé la festa major d’estiu.

El culte que els mallorquins tributem a la Verge Maria Assumpta al Cel, ja es mostra ben arrelada en el segle XIII a partir de la Conquesta del Rei en Jaume I d’Aragó. En aquell Misteri volgué que dediquessin l’obra de la nova catedral mallorquina, que s’aixecava desafiant l’altura i la bellesa, reflectint-se dins el “Mare Nostrum”, temple major i joiell de la nostra raça. El Bisbe Berenguer Batle (1333-1349), va ordenar la celebració litúrgica de la festa de la Mare de Déu d’Agost i de la seva octava. Primer es va celebrar de manera molt solemne a la Seu i després imitant en aquella, així com solia passar amb les principals festes litúrgiques de l’any, a totes les esglésies i esglesioles de Ciutat i de la Part Forana.

Tenim noticies de que la festa es celebrava ja a Sencelles en el s.

XIV. Consta que l’any 1395 per la diada de “Madona Sancta Maria d’Agost” a més dels actes de culte religiós s’hi uniren els de caire popular amb corregudes d’ànecs i joglars que pagaven els Jurats de la Vila, però que aquell any i altres anteriors havia bestret el noble Bernat de Santacília, de la família que des de temps immemorials era la protectora de la festa. Cal tenir present que els orígens de la festa de l’Assumpció els trobem quan els grans senyors volien dedicar als seus criats i súbdits, una jornada festiva i de repòs. No només de pa viu l’home! El calendari medieval disposava el temps lliure al ritme de la litúrgia de les majors festes cristianes, així com hem vist en bona part d’aquesta aportació.

Molta força tenien per les festes de la Mare de Déu d’Agost les corregudes de ànecs, ànneres, polls i tota classe d’animals de ploma. Aquestes carreres se solien fer al lloc anomenat “Es Cos”, a la part baixa de la Vila mirant a Tramuntana. La paraula cos, ve d’arrel llatina I significa el camp de les corregudes. El que avui diem “correr les joies”, antany era a Mallorca “correr la oca”. Les notes més antigues sobre aquest punt que s’han trobades, venen del lloc d’Alcúdia, on l’any 1382 es compraren “dos pols per córrer la oca” i al final el dia de Sant Jaume, Patró d’aquella Fidelíssima Ciutat, es van córrer “un parel de oches e un de anades” (anecs, o anneres); a Pollença, “El Cos” és el Camp de l’Oca. Per tot arreu hi havia carreres per fadrins i casats i en alguns pobles també per cavallers ben endressats i muntats a cavall.

Amb el temps el pes de l’organització de la festa de la Mare de Déu d’Agost hagué de recaure en una obraria, de naturalesa eclesiàstica però formada per seglars, anomenats “obrers” i que per el general eren “amos” de les principals terres del nostre terme. Les notes més primitives que tenim d’una obreria

especial_cultura_popular dedicada a l’Assumpció daten de 1681, però més antigues són les noticies de l’existència d’una figura de la mateixa advocació dins la nostra Església Parroquial.

L’any 1595 ja es venerava a la Capella de Santa Àgueda. En el segle XVII la trobam a la Capella de la Mare de Déu del Roser: “una figure de Ntra. Sra. de l’Assumpció en una tomba al peu del retaula sobre lo altar, de bulto gran”.

Aquell sepulcre que la guardava, no és altre que el que encara es conserva amb la mateixa funció, obra de M. Lòpez, junior i sènior, de l’any 1567. En aquell temps la Mare de Déu, durant la festa i la vuitada ja era col·locada en el seu llit que muntarien sota “un dosser de tafeta groch y vermell” i ella era cuberta amb “un vel de Ntra. Sra. de Agost de coto”; el seu aixovar es completava amb “dos coxins de vallut y domas vermell y vert” i amb “un matalas de baix de dita figura”. Tot això vendria esser el precedent del monumental “Llit de la Mare de Déu morta” que es bastia anualment a l’església i del que, disortadament, no més se’n guarden alguns elements.

El que si encara conservem és el bell costum de col·locar per la seva festa de l’Assumpció el Llit, al bell mig de l’església, enrevoltat de bellveures i aromàtiques alfabagueres, que segons l’antiga tradició els sencellers haurem d’haver sembrat per la festa de la Patrona de la Vila, Santa Àgueda, i trasplantat per la Fira del tercer diumenge de maig. D’aquesta manera queden lligades amb vincles de cultura popular tres de les principals festes de Sencelles. La festa de la Mare de Déu d’Agost, és una de les més entranyables, almenys en opinió de la nostra jovenea.

Una festa que tothora s’ha sabut adaptar als corrents i exigències de cada moment, cada època i cada

generació de gent.

I quan aquests dies de bulla, de berbenes, de corregudes en el cos, de focs d’artifici, de música i de festa a la Plaça, al Pou Major, a la Plaça Nova o al camp d’esports, s’han esvaït, hom torna a l’agraïda tranquil·litat i s’enfonsa en la normalitat. Cada qual torna als seus deures i obligacions, i a l’hora del campanar de la Parròquia és retirada “Na Fideva”, la bandera que hi és penjada vuit dies abans de la festa, sense alterar el costum, el dia de Sant Domenec a les tres del capvespre, en punt. “Na Fideva”, així anomenada perquè era costum menjar fideus el dia que la hissaven (per alguns és “la bandera que fa fideus”), mentre voleteja, és un símbol autèntic de llibertats, de joia, de sarau i d’acció de gràcies. Un símbol que fa poble, que uneix i que creiem que hauria de ser un poc més valorat. Un símbol ple de significat que ens evoca una i mil vegades a la lletra d’una cançó de fora vila, el copeo, que diu així: “per el present: una esperança, per el demà: la realitat; per el futur: l’anyorança, secreta del bé passat.”

Ad multos annos!!.

29

L’ofici d’emblanquinar Maria Vich i Cirer

Emblanquina que emblanquina, fins es més veis carrerons tendran una albura fina, florida de cobertons.

Mirau com plany i s’enyora aquell que es troba embarcat N’Antonina Borronat n’és bona emblanquinadora.

Fang i calç, tapen molt de mals.

Tenir més set que la calç.

Aferrar-se a s’emblanquinat.

Fer de granereta d’emblanquinar.

T’han emblanquinat Bernat.

Qui no ha sentit parlar d’emblanquinar? A les Illes Balears emblanquinar les parets de calç era una tradició molt arrelada fins fa pocs anys. Les raons per fer-ho eren molt diverses: per millorar les condicions tèrmiques i sanitàries; donar protecció a les parets tan interiors com exteriors, ja que solien fer-se amb materials fràgils; la calç deixa transpirar el mur; i el color blanc dóna més frescor a l’estiu...

Els antics pobles sumeris, els acadis, els babilonis... ja coneixien el sistema de convertir la pedra viva en calç mitjançat la cocció de la pedra. Els inicis d’aquesta tecnologia es trobaren en el jaciment

30

de Beidha, Palestina, (8300-7600 aC). La tècnica es va estendre per tota la costa Mediterrània. A Jericó descobriren uns paviments de calç i l’anomenada Màscara de Jericó, una calavera amb un emplastre de calç polida (7000 aC). En el jaciment neolític de Yiftah, al sud de Galilea, també s’han fet troballes de paviments de calç polida.

A Mallorca, en especial a la Serra de Tramuntana, és on es troba la majoria de forns de calç, però també se’n localitzen a altres indrets de l’illa, des de Artà a Santanyi i a la Marina de Llucmajor. A dia d’avui estan en runes. A la nostra illa la fabricació de la calç es remunta a segles enrere, però fou en la segona meitat del segle XIX quan es produí una forta expansió de grans forns de calç. Deixà de ser una activitat “marginal” i passà a ser un vertader ofici.

El lloc més avinent per construir el forn de calç era el terreny amb pendent, per facilitar la càrrega de la pedra calcària i la descàrrega de la calç, una vegada acabat la cuita i controlar millor la cocció, ja que la boca del forn estava situat a la part baixa. El forn tenia forma cilíndrica, construït amb pedres i fang, situat a zones poc elevades i sempre a la vora dels camins per facilitat el transport de la calç amb carros i bèsties. La pedra calcària, “pedra viva” era la més cercada, ja que no era possible emprar qualsevol altre. La pedra s’havia de treure dels penyals propers, i a vegades no tan propers. Una vegada acabada l’extracció, la pedra se traginava cap el forn. Rarament es podia fer en carro degut al mal estat del terreny, s’havia de transportar amb senalles amb l’ajut de la manuella, o aprofitar la pendent del terreny, fent rodolar la pedra.

La època més adient per la cocció era l’estiu, per ser el període del any en menys pluges, en concret entre els mesos d’abril a setembre.

La llenya tan necessària per la fer

especial_cultura_popular la cuita, per la gran quantitat que es necessitava, els calciners l’arreplegaven els mesos anteriors, però, durant la cocció havien de seguir amb la recerca de la apreciada llenya, el forn no podia quedar desabastit. La més adient era la rama seca, ja que aguanta més el foc en flama. També llenya prima i de qualsevol tipus d’arbre o arbust a l’abast dels calciners. La cuita de la pedra durava de 12 a 15 dies de mitjana. El forn estava les 24 hores del dia vigilat, per evitar que el foc s’apagués. Se destapava el forn quan ja havia refredat, passats uns 4 dies. La calç s’extreia molt aviat, ja que en contacte amb l’aire s’espolseix, afectant la qualitat i el preu.

Una vegada buidat el forn, transportaven la calç al poble, però no sempre eren els calciners els encarregats de fer aquesta tasca, a vegades era traginada per carreters o carboners. Mentrestant ells començaven una nova cuita, al mateix forn o a un altre.

Els calciners vivien al costat del forn en senzilles barraques, construïdes amb parets de pedra seca i tapades amb branques. A més de la seva barraca, en preparaven una de més petita devora la boca del forn, perquè durant el temps de la cocció de la pedra, l’home encarregat de mantenir el foc encès, pogués estar-hi arrecerat. La seva feina era molt dura, no sols cuidaven del forn les 24 hores del dia, també havien de tenir esment de la llenya, de no quedar-se sense, ja que la quantitat necessària per mantenir el forn encès, era molt alta.

Els calciners per fer el seu treball utilitzaven diverses eines, ja fos per extreure la pedra, o per tallar la llenya. Les més importants que utilitzaven eren: la forca; l’aixada; la picassa; el picassó; el martell; el càvec; el perpal; la manuella...

L’ofici d’emblanquinar era majoritàriament un ofici de dones. Solien ser dones fortes i acostumades a fer feina feixuga. De bon matí es presentaven a la casa on havien

d’emblanquinar carregades d’una escala de peu, amb molts quilos de pes i un poal, o un cossiol d’emblanquinar, o qualsevol altre recipient que servís per posar-hi la calç. El primer que feia era canviar-se de roba i posar-se un mocador pel cap, per no embrutar-se els cabells. No sempre llogaven una emblanquinadora per fer la feina, hi havia dones que per la seva edat, encara eren falagueres per pujar d’alt d’una escala i emblanquinar els alts de les parets i fer les bigues netes.

Uns dies abans de la neteja, la madona de la casa comprava la calç, les graneretes i el gasoil o petroli per fer els mobles i les bigues netes. Una vegada comprada la calç, s’havia d’amarar, a les hores només venien calç viva, per això les pedres de calç havien de posar-se dins una alfàbia o cossiol d’emblanquinar amb aigua i fer-la bullir.

Un cop que havia bullit, quedava calç morta i ja estava llesta per emblanquinar. Tenien la precaució de tenir tot l’any calç amarada, per qualsevol imprevist: un humit a la paret que s’havia de tapar, una rascada amb un moble...

De tant en tant, s’afegia aigua a la calç i així evitar que s’assequés.

Les alfàbies tenien un lloc reservat en un racó del corral, avinent, per tenir-les sempre a mà.

Estaven sempre tapades per prevenir que hi entrés brutícia i que la calç se fes mal bé. Les alfàbies que solien emprar, eren les mateixes que utilitzaven per salar olives, per salar els ossos del porc, o per qualsevol altre utilitat.

Això sí, una vegada que hi havien posat calç ja no podia servir per rés

31

32

més, i solien aprofitar les que estaven esmorrellades. No en compraven cap de nova, a Mallorca no es tudava rés, tot es reciclava.

Antigament als pobles, les graneretes es venien a les botigues de queviures, ara les comprem a les ferreteries, però no a totes.

Estan fetes amb palmes de garballó amb la rama molt esbrinada i pentinada. Abans d’emprar-les és necessari posar-les en remull, com a mínim un dia, ja que la primera vegada que se banyen fan un suc groguenc, d’aquesta manera fan la “verinada” i no hi ha perill de fer malbé “s’emblanquinada”. La meva mare, embolicava un tros de roba de cotó al mànec de la granereta, concretament en el tros que separa la rama del mànec, d’aquesta manera, la calç no regalimava i no feia degotissos.

L’emblanquinadora, si tenia força experiència amb l’ofici, i sempre era així, ja que si era un poc manyana tenia poques clientes, procurava que la calç que donava a la paret fos clareta i evitar fer carasses, ja que una vegada feta, és impossible de tapar. No hi havia cap madona que llogàs una emblanquinadora amb fama de fer carasses. Això era una tara molt grossa!

Mentre l’emblanquinadora donava calç a la part superior de la paret i a la teginada, amb la ajuda de la escala de peu, la propietària de la casa, emblanquinava la part inferior. Les filles, si ja eren grandetes, llevaven els esquitxos del trespol.

Totes les dones de la família ajudaven amb la tasca. L’emblanquinadora, una vegada acabada la seva tasca, tornava a pujar a l’escala per fer les bigues netes i després donar una passada de gasoil o petroli, segons els gust de la casa.

Si a les hores no hi havia escala, això no era inconvenient per deixar de fer net. A una canya gruixada i llarga, a la part superior es feien BIBLIOGRAFIA: uns talls, en ells es clavava la graVich Cirer, Maria.“El nom de les nereta, ben fermada, i si es tenia coses.” “Emblanquinar” Museu de habilitat, el resultat de l’emblanquiMallorca. (En premsa). nada era el mateix.

Al meu poble, Sencelles, a partir del

anys 50, més o manco, del passat segle, se solia assegurar per accident “laboral” a la treballadora, una precaució que va llevar més d’un mal de cap a la família que contractava l’assegurança. Altres pobles seguien el mateix sistema d’assegurança, entre ells el de Sineu.

A més del probable accident de caure de l’escala, podia succeir un petit incident, però no per això manco molest. El anomenat figuerol, que produïa la calç amb contacte amb la pell. Era una espècie de butllofa bastant dolorosa i que a vegades no deixava fer feina uns dies. Aquesta bòfega era molt semblant a la que es produïa a les mans de les figueraleres, en contacte amb la lletrada, tal vegada per aquest motiu rebien el mateix nom.

A Mallorca hi havia el costum molt arrelat d’emblanquinar una vegada a l’any, a unes dates molt assenyalades, per Nadal, Pasqua o les festes patronals del poble. Si un any per raons diverses no s’emblanquinava a les festes esmentades, no era un gran problema. Però hi havia un esdeveniment, con era la mort d’un familiar que, per molts d’inconvenients que pogués haver-hi, sempre s’emblanquinava l’endemà de l’enterro. Els motius eren diversos, sobretot per desinfecció, ja que moltes de vegades les defuncions se havien produït per epidèmies. També per costum i per aprofitar que la cambra estava buida de mobles, perquè hem de pensar que abans es solia vetllar els mort a ca seva.

Cada setmana sense excepció, el dissabte capvespre, s’emblanquinava el moro o frontis interior de la xemeneia, per llevar-li la sutja i la mascara que el fum produeix. La sutja i la mascara sempre han estat enemics de les madones. Això s’anomenava “fer es moro”.

A més d’emblanquinar l’interior de la casa, també es desinfectaven amb calç les parets del corral, les dependències del bestiar, fins i tot les solls.

especial_cultura_popular

Sencelles, terra de llegendes Toni Vallés i Perelló

A Sencelles com a la resta de pobles de Mallorca i de la Mediterrània, tenim tot un tret de llegendes que s’han anat transmetent oralment i que conformen un patrimoni molt important i amb unes arrels que permeten entendre com som nosaltres ara i com eren els nostres avantpassats.

Les llegendes ens mostren una determinada manera de veure el món i per damunt de tot intenten donar continuïtat a uns valors que el poble ha fet seus. No són altra cosa que donar vida a fets que la majoria de vegades han passat i que una i altra vegada anam recordant amb narracions plenes de màgia i fantasia.

N’he recollides cinc, tres d’elles estrictament per tradició oral, dues les me va contar ma mare, i les altres dues una de la guia de passeig de Sencelles d’en Gaspar Valero i l’altra de la tradició oral dels pobles de Llucmajor i Algaida.

La llegenda de l’origen del nom de Sencelles En els primers anys de la conquesta de Mallorca per part del Rei en Jaume es van fundar molts de pobles, un d’ells el nostre. Una vegada s’establiren els primers habitants i es va consolidar el nucli de població va sortir el problema de donar nom en aquest poble. Discussions i propostes de tot vent però sense arribar a cap acord. Entre discussió i discussió no estaven aturats i aixecaren l’església que avui hi ha al bell mig del poble.

Sigui per una cosa o per un altra, la qüestió va ser que una vegada acabat el campanar va quedar tort.

I ja tenim l’ase damunt la paret per veure com arreglam aquest problema. Com vos podeu imaginar per tota l’illa s’escampà la noticia i la veritat és que admiració, el que es diu admiració no era el que la gent

exclamava quan venia a veure la feta.

Les autoritats d’aquells dies, és a dir, Batlle, Jurats i Rector es reuniren d’urgència per veure com podien adreçar aquell campanar tort. El Batlle, que en aquells dies emprava el cap per pensar, va tenir una brillant i pràctica idea: fermar una corda voltant el campanar i estirant adreçar-lo. Dit i fet. Una corda llarga i gruixada fermada voltant aquella torre i al mig de la plaça tot el poble estirant amb tota l’ànima.

Senzill, tothom estira que estira però el campanar no es va moure gens ni mica. Més fort digué el Batlle, més fort digué el Rector. Però aquell monument, com un gegant guerrer no s’immutà. Amb això que se’n temeren que els homes estiraven en totes les seves forces i les dones, sempre les dones!, no feien més que xerrar i distreure aquells homes forts.

Així no el mourem varen dir. El Rector, home observador, va dir: provem sense elles, provem sense elles. Ajuntaren totes les forces i sense res que pogués distreure aquells homes valents amb una forta estirada van posar ben dret aquell campanar i de llavors ençà va quedar la torre majestuosa al mig de la nostra vila que des d’aquell dia es digué: Sencelles.

La llegenda de Santa Àgueda És sens dubte la llegenda que més vegades hem escoltat i la que ens mostra un poble pagès necessitat de la pluja per allunyar la fam. La llavor que germina i necessita l’aigua és el símbol del cicle de la vida.

L’any no es presentava bé. Els sencellers cada dia miraven al cel esperant la pluja salvadora i les nuvolades passaven de llis. A Sencelles les terres són primes i volen aigua. La fam com a boira matinal, espessa s’escampava damunt el

33

moltes generacions hem honrat i honram com a patrona de Sencelles Santa Àgueda, aquella pluja salvadora és mite i és història.

Imatge de s’Era Esfondrada de l’any 1915 provinent del Fons Arxiu Fotogràfic Mas.

34

nostre poble. Perillava no només l’anyada sinó també la llavor per continuar el cicle de la vida. És la paràbola del sembrador: hi va haver fruit i aquest va ser abundant.

Mirant el cel s’invocaren al Totpoderós i prometeren que el dia que plogués amb abundància triarien patró de la nostra vila al sant del dia. Volgué el Cel que fos el dia 5 de febrer, dia de Santa Àgueda, la santa siciliana. Plogué i a més hi hagué una anyada generosa, allunyant la fam.

Aquesta llegenda tantes vegades escoltada, no debades Santa Àgueda és la patrona del nostre poble, ja forma part del nostre sistema interior de creences. De fa

La llegenda de s’Era Esfondrada Si qualque dia anau en aquest indret al camí del mateix nom veureu un immens clot, d’aproximadament 15 metres de fondària i més de 40 metres de diàmetre. Estam a un lloc on el terreny és ben pla i sorprèn aquest accident del terreny.

He sentit contar que si la nit màgica de Sant Joan anau al vespre en aquest lloc sentireu gemecs i una estranya cançó de batre. D’on venen aquests renous?

Fa molts d’anys el dia de Sant Joan un matrimoni de pagesos estava batent a l’era amb la mula i el carretó. Hi havia molta feina, el sol era ben alt i feia molta calor.

Amb un moment donat passà pel camí el capellà que duia el Sant Viàtic a un malat greu que vivia a foravila devora aquell lloc. La dona s’agenollà en senyal de respecte i devoció i digué al seu marit que menava la mula que també ho fes, ell no només no ho va fer sinó que començà a flastomar i a maleir la seva dona perquè s’havia aturat i hi havia molta de feina. De cop i resposta l’era s’enfonsà i amb un so d’un tro engolí el pagès i la mula.

I de fet si anau la nit màgica de Sant Joan al lloc sentireu aquell home que encara no ha trobat descans a la seva ànima i que segueix voltant l’era amb la mula i el carretó fent un renou d’allò més esfereïdor. És la condemna de l’humà a l’infern sense possibilitat de tenir el repòs que tot creient es mereix. És el repòs impossible d’aquell home que va morir havent comés un sacrilegi.

La llegenda del moro de Son Jordà En aquesta llegenda trobam de manera fantasiosa dos fets molt habituals a les nostres illes: els sarraïns que volien quedar-se com a homes lliures a l’illa que tants d’anys havien habitada i l’aigua

especial_cultura_popular com a necessitat vital per la terra.

El fet tingué lloc fa molts d’anys a la possessió de Son Jordà a Ruberts. El senyor va manar fer un pou a un moro esclau que tenien a la possessió amb la promesa que si trobava aigua el deixaria en llibertat. Durant molts de dies va anar cavant un gran pou i després de molts d’esforços aconseguí arribar a la vena d’on brollar l’aigua tan desitjada. Tot content va anar al senyor a dir-li la bona nova i recuperar l’ansiada llibertat promesa. Però el senyor va fer anques enrere i no li volgué donar la llibertat. El moro sentint-se enganyat tornà cap al pou que bé coneixia i amb un capell i un mocador de seda començà a ventar l’aigua perquè aquesta s’escampàs. I el pou es va eixugar.

Després al moro anar a veure al senyor i li tirà un malefici: “Ningú qui és nat ni naixerà, aigua dins Son Jordà no trobarà“.

Veient el senyor el seu malfet va prometre donar la llibertat al moro si aquest feia que tenguessin una bona anyada. Així va passar i l’esclau recobrà la llibertat. És la típica llegenda, recollida també a determinades rondalles, on el respecte a la paraula donada es sobreposa als prejudicis racials.

La llegenda del peu de Sant Cristòfol Aquesta llegenda enllaça curiosament una llegenda molt arrelada a Llucmajor i Algaida nascuda a l’indret dels anomenats puig de ses Bruixes i puig de s’Heretat i Sant Cristòfol com a patró de Biniali.

Si anau d’Algaida cap a Llucmajor a l’esquerra teniu el puig de Randa on es troba el monestir de Cura.

A la dreta hi ha dues muntanyes manco conegudes anomenades el puig de ses Bruixes i fent cadena amb ell, el puig de S´Heretat.

Aquest nom segons conta la llegenda ve perquè hi ha havia dalt d’aquest puig unes bruixes que hi vivien. Heu de creure que quan s’avorrien i veien qualque pagès que anava pel camí amb el carro, es posaven damunt les seves gra-

neres i baixaven volant a pujar en el carro d’aquell bon home. Amb el seu pes el carro s’aturava i quan el pagès els arruixava començaven a jugar i donar voltes al carro fins que es cansaven. Llavors tornaven a pujar a les seves graneres i cap al puig falta gent.

Els pagesos d’aquelles contrades es queixaren tantes vegades que arribà a les orelles del Rei Jaume I, en aquells dies rei de Mallorca. Dit i fet pujà al seu cavall i juntament amb un capellà I un escolanet partiren cap al puig.

En arribar i veure al Rei dalt del cavall amb l’armadura lluent tot engalanat es feren por i fugiren. El rei va fer clavar dalt del puig la creu de ferro que avui encara hi ha perquè les bruixes mai més tornassin en aquell lloc.

Idò heu de creure i pensar i creure que un bon dia Sant Cristòfol que venia de Llucmajor cap al nostre poble ensopegà amb es puig de s’Heretat i es puig de ses Bruixes, de fet a dalt des puig de s’Heretat d’aquella ensopegada encara hi ha un penyal amb una gran oberta, de l’ensopegada amb una passa se tirà en es Porrassar, quasi dins Algaida, on també hi ha una petjada marcada i amb un altre llongo se tirà dalt es campanar de Biniali on hi quedà com a patró.

I així es com l’església de Biniali té dalt del campanar a Sant Cristòfol que ja quedà com a patró.

35

Històries sobre les bandes de música de Sencelles Martí Cirer de ca’n Garrit

Ca s’Escolà Parlem de bandes de música, de sonadors i d’instruments.

A Sencelles s’han conegudes dues bandes de música. Sa primera es va formar a partir des anys 1800 i aquests són es seus personatges.

Gabriel Cirer

Joan Bennasar Cirer

36

Es primer personatge va ser en Joan Bennassar de ca na Polla, que és sa casa que està quasi davant des BMN Sa Nostra, la que té damunt es terrat balconer amb una barana de ferro forjat i artístic. Actualment és de n’Andreu de can Malagana. Aquest Joan Bennassar va arribar a ser escolà gran de l’església de Sant Pere de Sencelles i per aquest motiu li deien en Joan Escolà, i amb el temps a tota la seva família els digueren de cas s’Escolà. Aquest Joan era es redepadrí de l’amo en Joan Escolà, casat a can Pulit, pare de ses Pulides i de l’amo en Toni Escolà, casat a can Valero.

Quan en Joan va començar d’escolà ja era molt aficionat a sa música i li agradaven molt es diferents sons de cada campana, ell pareixia que les feia ballar, i combinava es seus sons amb dos instruments de música que ell tenia i que sempre sonava un violí i una trompeta, per exemple amb aquella cançó que diu “en Joan quan va arribar amb aquelles sabatotes, encalçava ses al·lotes per darrera es campanar”.

En Joan tenia més familiars i quasi tots eren aficionats a sa música. Fou així com, amb el temps, ells es formaren i feren una banda de música. Aquesta roda familiar no es va desfer

mai i es seus descendents més pròxims foren tres germans i una germana. Dos d’ells eren en Tomeu i en Toni, sa germana n’Aina i també hi havia son pare, que només sabem que era sastre d’ofici. Es padrins des matrimoni format per en Joan Bennassar i na Pulida varen emigrar a Amèrica Llatina. Tots ells allà aprengueren un ofici i as cap de molts d’anys tornaren a Sencelles. Tots ells seguiren amb sa música i varen formar una banda completa, per sa gran quantitat d’instruments que tenien podem calcular que eren més de vint músics. Ja dins es segle passat, sa banda encara funcionava i tenim es nom de qualcun d’ells. Encara molt de gent de Sencelles recorda els que pertanyien a aquesta banda. Un d’ells era son pare d’en Joan casat a cas Capità i que era s’electricista de Sencelles.

Una altre era l’amo en Toni Ramis des Vi, casat a ca na Vinyetes i que, en es mateix temps era cosí des Bennassars.

L’amo en Joan pare de ses Pulides tocava es cornetí. Un altra va ser es padrí de na Maria Rosa de can Jordi; en aquell temps li deien de cas Llebrers i hi tocava un trombó. Un altre descendent i cosí de l’amo en Ramis des Vi va ser en Gabriel Cirer, casat a can Valero però ja no varen esser músics igual que tampoc ho va esser en Toni Bennassar.

Només tenim es retrats d’en Joan Bennassar, en Toni Bennassar i Gabriel Cirer. Aquesta banda, igual que totes les altres, anaven pes pobles, generalment per ses festes, casaments, batiaments, difunts,... sempre foren molt estimats i respectats pes poble.

especial_cultura_popular La banda de can Pelat Seguim amb una altra banda de música, en aquest cas de can Pelat, entre d’altres.

Aquesta banda tenia més pocs sonadors, entre vuit i deu en total, però tots molt ben avenguts. Estan repartits entre dues èpoques diferents. A principis del 1900 es va formar es primer grup i es segon a partir del 1940. Tant a un com a s’altre, quasi tots sabien solfa. Se seves sonades eren ses cançons que els agradaven més. Entre d’elles hi havia La Madelon (que és un himne militar de França), La Cantinera (una cançó militar), Es Casament de Luís Alonso, Saragossa Acorralada i sa cançó A la Ciutat de Nàpols (aquella que diu ...hi ha una presó, la vida mia...). Respecta a la Cantinera, sa cançó diu que feia favors a des des soldat fins a n’es general....

Gràcies a s’afició que tenien a sa música, va fer que molt d’ells fessin esforços per poder comprar-se es seu propi instrument que guardaven a ca seva i així completar sa banda.

Integrants d’aquesta formació foren es dos padrins d’en Julià Ferrera, un d’ells li deien en Julià Teuler i s’altre padrí era en Pere Ferrera. Es de cas Teuler tocava es redoble i es de can Ferrera tocava sa guiterra. Fou aquesta guiterra la que va rebre en herència en Julià Ferrera i encara la guarda. També hi havia es músic Tomeu Riera amb es llaüt i també sa bandúrria. També hi havia l’amo en Bernat Just que tocava es platillos. Des demés sonadors que hi pogués haver se n’ha perdut sa pista, però hem de tenir present que es qui va rebre es tambor gros va esser son pare d’en Biel Pelat, per tant es padrí d’en Francisco Pelat sabem que era qui hi tocava el dit bombo gros. Es padrí d’en

37

Francisco Ramis Verd nomia Francisco Ramis Oliver (morí l’any 1922) i sa padrina Petra Ferragut Oliver. Només tenim es retrats d’ella i imatges actuals d’aquest bombo on hi podem apreciar les característiques que té.

Maceta del bombo de ca’n Pelat

Biel Pafaca amb la placa d’homenatge

38

Aquesta banda generalment tocava dins a es poble a sequers, veremades, etc. També anaven as llogarets com a Son Sant Joan, Sonarrossa, Ruberts, Jornets, Biniali, Cascanar, Laiar i sense descartar possessions.

També sabem que actuaren a poblets veïnats com a Costitx, Santa Eugènia, Lloret i Pina.

Sabem que a Pina els agradava molt La Madelon i La Cantinera i per tant els feien repetir moltes de vegades ses dues cançons, però per fer-les diferents cada vegada les feien més carregades de bombo. Aquest és el famós bombo gros que teniu a les imatges i que està amb molt bon estat. Va passar a ser propietat d’en Biel de can Pelat i avui dia és una joia. Fa 32 cm. d’alçada i 70 de diàmetre. Té una inscripció en castellà que diu “7 noviembre 1856, por 12 libras, hizo M.M.”.

Es meu agraïment a sa família de ca ses Pulides, a en Toni i també a na Rosa de can Jordi, germana de na Maria de can Jordi.

També vull agrair la informació facilitada per en Francisco de can Peret i en Julià Ferrera.

En Biel de can Pafaca Per acabar, també vull parlar del senceller, Gabriel Sans Horrach que també va formar part d’una banda de música. Va ser cantant, músic, barber i sabater.

Record que sempre es posava a riure quan jo li deia que em prenia es pèl i es doblers. Un dia em va contar un poc de sa seva vida, de quan era petitó i a grosso modo és així.

De petit solia tenir sa veu de nina, cosa que no devia agradar a ses monges perquè sempre el tenien agenollat i segurament per això va estar disposat a anar-se’n. És aquí quan va passar a recordar com va arribar a ser blavet. Un dia va demanar a un capellà que vivia devora ca seva si podia anar a cantar amb el Cor de Senceller i li va dir que sí. Això va ser s’any de sa neu 1956, i per a Nadal va cantar sa sibil·la, no sabia solfa i se l’aprengué de memòria. Per a ell i dos més de Sencelles que volien estudiar a Lluc, es capellans de la vila els pagaren es lloguer d’un cotxe per poder anar-hi.

Quan va arribar a Lluc i va sentir aquelles veus demanà a son pare si hi podia anar amb ells a cantar. Son pare ho va demanar a un capellà i d’aquesta forma passar a ser un blavet més.

Durant dos o tres anys va aprendre solfa amb es blavets.

Sabent solfa va tocar es bombardí i llavors es trombó. Amb el temps el sortejaren i li va tocar fer es servici militar a Àfrica. Ja de casat i amb fills, es va reenganxar a sa música. Ja ben format, va passar a ser un tocador

especial_cultura_popular més de la Unió Musical Inquera fins que es retirà de tot. Sempre va enyorar es monestir de Lluc, els capellans i els seus amics blavets.

Hem de tenir present que a Sencelles hem tengut més sonadors de bandes que tocaven llogats a altres pobles talment en Biel Pafaca. Sabem que n’hi havia un a Felanitx però no sabem d’on era de mal nom.

En Biel sempre va dur sa música dins sa sang. Record que es darrers anys de sa seva vida es passejava per carrer Jaume Sard, per davant s’Osca, d’alt a baix, un pic i s’altre quasi cada dia. Em cridava molt s’atenció que quan caminava sense ell témer-se’n duia es pas igual que quan feien es passacarrers amb sa banda. Un dia em va contar que per anar a un assaig a Inca hi va anar amb bicicleta, de vespre i amb una bona brusca. Qui feria això si no li agradàs amb deliri?

Aquí teniu part d’un article escrit per n’Aina Vives d’Inca, amb motiu que la banda de música es disfressava per anar a la Rueta d’Inca i as mateix temps per fer-li una festeta a en Biel Pafaca que anava fent de pallasso.

“Biel Sans Horrach, Pafaca, Lloro o Bielet de malnom. Això segons qui el crida a la banda de música d’Inca. En Biel és el més major de la banda i el que fa més anys que hi és. Ell sempre va als assajos i a les actuacions. De fet no se’n perd cap d’assaig, a no ser els dissabtes, que és quan ell va de barber pels quatre amics. També es reserva la revetla de Santa Àgueda, que per ell, és sagrada.

D’ell mateix, pensa, sempre he estat un no res i fins i tot quan li donaren la placa d’homenatge va pensar, aprofitaran per do-

nar-ne d’altres, explicà mentre es començava a vestir per anar a Sa Rueta d’Inca. I encara que les seves paraules podrien semblar malsonants varen caure bé als seus companys, fins i tot divertides a gent que l’envoltava. En Biel parla mentre es disfressa, i té poca manya per vestir-se de dona, se sembla més a Paco Martínez Soria vestit de tieta que a un músic de banda. Va fer voltes a la falda escocesa abans d’aconseguir col·locar-la, davall amaga els calçons arromangats. Les calces de dona també les du posades per damunt els calcetins negres. El jac el va voler dur per no constipar-se. I a damunt, s’abriga amb un mocador verd.

Per acabar una gorra blanca i unes bones ulleres negres, agafa el trombó i ca a Sa Rueta falta gent”.

Instruments d’en Biel Pafaca

39

Actualitat de Sencelles 1994-2013 Guillem Zuazaga i Llabrés

L’article que es presenta a continuació res té a veure amb els altres extraordinaris escrits presentats pels companys de revista, els quals han estat de recerca i d’investigació per part dels mateixos autors. Aquí, en canvi, el que teniu és un recull de les dades de pluja i un poc d’estudi de les mateixes des de l’any 1994, any en què va començar a brostetjar aquesta secció coneguda com a Actualitat de Sencelles, fins a l’any 2013; són 20 anys dedicats a la mesura de pluja i temperatura i que avui, en aquest monogràfic, queden reflectits, però, només les dades de precipitació i referent a dins el poble.

Ja dèiem al principi que aquest és un escrit diferent; no té tanta pro-

sa i sí més números i dibuixos. Per tant, pensam que pugui servir per quan un hagi acabat de passar gust amb la resta d’articles es pugui entretenir a mirar tots aquests números, taules i gràfics que surten i poder recordar un poc els litres que va fer en un cert any.

Voldria aprofitar també per donar les gràcies a les persones que aporten les dades de pluja i així poguem conèixer la diferent precipitació dins el nostre terme; a na Maria “Lipa” (Biniferrí), Lluís “Pou” (Son Boi) i tambè a mon pare (Toni “Pou”). Tambè agraïr a n’en Pep “Rei” que qualque vegada m’ha aportat alguna dada de precipitació que em mancava.

Resum de les Plugues de 1994 a 2003

40

especial_cultura_popular A continuació tenim totes les dades agrupades per mesos i anys. L’any amb menor pluja fou el 1999 i el que més fou el 2002. Pareix mentida que en tan pocs anys passem d’un extrem a un altre.

Amb aquestes dades s’ha comprovat que presenten una certa tendència, com es veu a continuació. Aquest gràfic està fet calculant la diferència entre un any i la mitjana i el que s’acumula dels anys anteriors. Ve a indicar-nos un poc el dèficit d’aigua que hi ha d’un any a un altre.

41

El que es presenta a continuació és una separació dels anys en funció d’un paràmetre que es coneix com a quintils. Aquests quintils són els nombres que divideixen el anys, un cop ordenats de menor a major, en cinc parts iguals. D’aquesta manera, i tal com ho fa l’AEMET, diferenciam els anys molt secs, secs, normals, plujosos i molt plujosos.

El que tenim ara és el climograma corresponent al poble, és a dir, el gràfic que relaciona la temperatura i la pluja i que ens serveix per comparar si un mes ha estat benèvol d’aigua en funció de la temperatura, o si pel contrari ha estat un mes que, a causa d’una elevada temperatura, l’aigua ha estat insuficient.

S’observa, igual que a tots els altres climogrames que han anat sortint a les diferents revistes com la línea, que representa la temperatura mitjana, supera durant l’estiu les barres, a que ens indiquen la pluja. Aquests tros es coneix com a zona àrida i és típic de totes les parts de la terra que tenen un clima mediterrani com el nostre, és a dir, amb estius calorosos i hiverns no tan durs.

Veim com els mesos de maig a agost estan situats per sota la línea. Aquests mesos, doncs, es consideren, segons uns indicadors, mesos àrids ja que la precipitació és menor al doble de la temperatura mitjana.

especial_cultura_popular Aquest gràfic, com deim, és característic de tots els territoris que tenen el mateix clima mediterrani que nosaltres i que són els que estan encerclats.

Per acabar, mostrar-vos aquestes fotografies corresponents a l’any 1999 que fou el menys plujós d’aquests darrers 20 anys. Corresponen a l’embassament del Gorg Blau, el qual va quedar pràcticament despullat de seu mantell blau i quedaren a la vista els secrets que amagava com puguin ser camins, parets, restes de casetes,... Si per Tramuntana sofriren aquesta sequedat, com ho deguérem passar per aquí...

43