PER TAL D’ACABAR D’UNA VEGADA PER SEMPRE AMB LA FALLA CLÀSSICA — Alejandro Lagarda Associació d’Estudis Fallers —
Parlar de classicisme en falles és una absoluta fal·làcia. Mai no hi ha hagut un model únic, inequívoc i continuat a nivell formal i estructural de realitzar-les. En tot cas, han existit tendències, estils o maneres més o menys dominants. Un fet ben diferent és que artistes d’èxit o determinats models hagen creat escola o s’hi hagen autoimposat com clau de l’èxit als palets. No existeix el model perfecte de falla –per molt que algunes veus hi insistisquen– que puga ser considerat com “vertadera falla”. És un argument tan feble que cau pel seu propi pes. La varietat de formes i discursos des de la consolidació de les falles és tan àmplia que, sumada a la inexistència –per sort– d’un òrgan acadèmic que definisca quina és la pauta, ens demostren que les falles són un art viu sense major condicionant que el fet de tenir un discurs, un contingut crític –satíric o no– i poder ser cremades durant la nit de sant Josep. És difícil comprendre que, malgrat aquesta llibertat, es tinga tanta por a exercir-la. De la mateixa manera, si no hi existeix un classicisme –o millor, paradigma– és impossible que existisca una avantguarda de l’art faller. L’avantguarda naix per la 101
