Per tal d’acabar d’una vegada per sempre amb la falla clàssica Per Alejandro Lagarda

PER TAL D’ACABAR D’UNA VEGADA PER SEMPRE AMB LA FALLA CLÀSSICA

— Alejandro Lagarda

Associació d’Estudis Fallers —

Parlar de classicisme en falles és una absoluta fal·làcia. Mai no hi ha hagut un model únic, inequívoc i continuat a nivell formal i estructural de realitzar-les. En tot cas, han existit tendències, estils o maneres més o menys dominants. Un fet ben diferent és que artistes d’èxit o determinats models hagen creat escola o s’hi hagen autoimposat com clau de l’èxit als palets. No existeix el model perfecte de falla –per molt que algunes veus hi insistisquen– que puga ser considerat com “vertadera falla”. És un argument tan feble que cau pel seu propi pes.

La varietat de formes i discursos des de la consolidació de les falles és tan àmplia que, sumada a la inexistència –per sort– d’un òrgan acadèmic que definisca quina és la pauta, ens demostren que les falles són un art viu sense major condicionant que el fet de tenir un discurs, un contingut crític –satíric o no– i poder ser cremades durant la nit de sant Josep. És difícil comprendre que, malgrat aquesta llibertat, es tinga tanta por a exercir-la.

De la mateixa manera, si no hi existeix un classicisme –o millor, paradigma– és impossible que existisca una avantguarda de l’art faller. L’avantguarda naix per la

necessitat d’un enfrontament vers un model clàssic o acadèmic que, per diverses raons, resulta antiquat i poc útil. L’avantguarda, en la majoria de casos, actua com una reacció conscient al model imposat o autoimposat. No podem parlar en termes propis d’uns moviments o llenguatges artístics completament aliens a la realitat del format faller i tan allunyats cronològicament i ideològicament del que la realitat de les falles suposen. Tenint en compte, a més, el general retard que la majoria de propostes falleres, fins i tot aquelles que ens semblen més alternatives, manifesten respecte a la creació contemporània. Molt puntualment les falles han begut de la realitat del context artístic espanyol contemporani. Però quasi sempre ho han fet de manera superficial, sense acceptar o sense entendre el discurs que subjau al desenvolupament d’un estil o moviment contemporani. Assumim que la desconnexió amb la realitat de la creació contemporània és un fet. I no és, necessàriament un problema.

Les falles han funcionat no amb unes lleis però sí amb unes inèrcies que han generat mites i models. Inèrcies que, d’altra banda, han fet manifestament impermeable el format al fet que, amb excepcions i no sempre ben acceptades per un públic generalment ranci, creatius en principi aliens al format puguen aportar al format sense trencar completament les seues particularitats però contribuint a la seua evolució.

Només acceptant i assumint les falles dins de la seua pròpia evolució històrica i estètica, podem realitzar una autèntica teoria d’un art l’arrel del qual, com ja vam dir, és la construcció d’un discurs, figuratiu o no, que serveix

de base per a la crítica. Intentar analitzar o comprendre aquest format amb la pueril dicotomia de clàssic –o pitjor, barroc– o experimental i/o avantguardista.

Primer perquè tal dicotomia és falsa. No existeixen dos models a manera de compartiments estancs i irrenunciables. En segon lloc, perquè parlar en aquests termes supedita un determinat tipus de creacions falleres a les quals es considera residuals enfront d’un altre model majoritari amb notables fissures que s’hi empra per tal de designar el que una falla ha de ser. En tercer lloc, perquè les falles, com acabem d’indicar, necessiten ser analitzades en el seu propi recorregut i necessitem, igualment, uns termes que trenquen amb aquesta fal·làcia i que possibiliten valorar de manera més justa totes les aportacions del format faller independentment de les nostres preferències personals. Perquè, desgraciadament, en les falles el gust personal i intransigent ha exercit com a jutge i sentinella. Açò explica, entre moltes altres coses, el desastre que els premis suposen cada any. Uns premis, d’altra banda, inútils i que no han fet més que engreixar els prejudicis i l’estretor de mires.

En tot cas, si volem emprar uns termes pràctics però que eviten –dins de les possibilitats– elaborar un discurs a partir d’un judici de valor moltes vegades negatiu, seria més apropiat parlar d’un model de falla hegemònica. Un model més o menys estés, encara que no inequívoc, basat en el representacionalisme, el desenvolupament seqüencial del contingut i, en allò estructural, un caràcter ascensional o piramidal. A partir d’ací, les varietat d’“escoles”, estils o propostes és quasi tan gran com la de creatius dedicats a treballar en el format. Per tant, aquell

model hegemònic es basa més en una qüestió estructural que en l’apartat formal o en la finalització material de les peces. No obstant açò, l’estètica i la forma, per ser allò que resulta més evident, han estat quasi sempre els únics elements a jutjar. Un altre gran error.

Al costat del model hegemònic existeix un altre tipus de falla, classificada generalment com a experimental, que trenca el model més habitual. Crec que aquesta ruptura ha existit, amb major o menor intensitat –casos ineludibles com el de R. Rubert– al llarg de tota la història de l’art faller. És cert que en l’actualitat, l’existència d’una etiqueta i l’homologació d’allò que entenem com a “experimental” a través de nous premis resulta més evident. De totes maneres, aquestes falles que apareixen com una resposta –pel fet de diferenciar-se, sobretot estructuralment– a les característiques del model hegemònic, són falles per dret propi. Ningú no té l’autoritat de dir que allò que es planta no és una falla. El contingut i el foc existeixen. No hi ha raó per a desqualificar-les tal i com es fa. A més, en moltes ocasions, sense el més mínim argument. Hi ha massa bilis i poca reflexió en aquest àmbit.

El model que actua com a resposta ha trencat estructuralment la falla, amb aportacions de caràcter autoral –per tant, la possibilitat de generar una “escola” es dilueixen– i per creatius que, formats al marge dels ressorts propis del model hegemònic, han alliberat per a la nostra sort les possibilitats d’un format que, de tant mirar-se ell mateix, s’ha esgotat.

En cap cas els que defensem l’existència d’aquestes falles que han actuat com a resposta no pretenem que els nous models substituïsquen el vigent. Al contrari. No volem

substituir un sistema per un altre. Simplement volem gaudir de la varietat possible i que ambdues realitats –i tots els matisos entre ambdues– interactuen i permeten una major evolució. De fet, algunes de les propostes més interessants a nivell faller dels últims anys –al marge de l’espectacle de les grues, els volums o el focus mediàtic– les han generades aquelles altres falles.

L’existència d’aquests dos models no actua com calaixos tancats i impermeables, com sí que es pretén assumir quan emprem la dicotomia clàssic/experimental. Són realitats artístiques líquides que poden i deuen conviure. I no són pocs els exemples d’obres que, partint del model hegemònic, l’han estirat sense trencar-lo, per tal d’aportar projectes interessants que han fet evolucionar, des de dins, la falsa falla clàssica. I açò només s’ha aconseguit obrint la porta a creatius que, sense estar contaminats per la inèrcia d’aquest particular microcosmos, han aportat la seua visió i saber fer. Autors com Carlos Corredera han sigut responsables d’algunes de les més recents obres mestres en el panorama artístic de les falles i de les fogueres. Comptant amb artistes constructors formats en tallers, aquests creatius han exercit com a directors del projecte, dotant d’homogeneïtat el projecte i ampliant les possibilitats estètiques i de contingut del format, per beure de les més diverses fonts. Malgrat els seus defectes en la consecució material del projecte, “Miracle!” (Na Jordana, 2020/21), per a mi resulta paradigmàtica en aquest sentit.

Més enllà del valor formal, de l’odiosa “bonicor”, les possibilitats són múltiples. Aprofitem-les. Manca una voluntat global.