Page 1

any 1970 F u n d a t l’

la A d h e ri t a

t. c a t w w.c e o lo w a ny núm. 212 d e C a ta lu io n is te s RE 2019 B rs u M c E x T E E S d ’E n ti ta ts JULIOL F e d e ra c ió

4,00 €


SUMARI ACTIVITATS 11a VOLTA PELS VOLCANS D'OLOT XLII EMBARDISSADA L XAMPANYADA APLEC AL PIRINEU

Director: Ramon Regí

2 4 5

Redactor en cap: Kim Agustí Consell de redacció: Pep Badosa Alba Danés Paco Gil Marc Pons Adriana Ramon Pere Rifà Jaume Roqué

secció MUNTANYA

Edita: Centre Excursionista d’Olot Passeig d’en Blay, 5 - Tel. 972 26 06 75 17800 - OLOT (la Garrotxa) www.ceolot.cat ceo@ceolot.cat

CANICROSS

10

INFORMACIONS

10

8

Maquetació: Roser Puig · The Graphic room Impressió: Impremta Aubert Correcció lingüística: Òmnium Cultural de la Garrotxa Cartografia: publicada amb autorització de l’ICC

BIBLIOTECA DE MUNTANYA

11

secció MAINADA

12

COL·LABORACIONS

Dipòsit legal: GI-1453-1994 AQUEST BUTLLETÍ NO S’IDENTIFICA NECESSÀRIAMENT AMB LES OPINIONS EXPRESSADES PELS SEUS COL·LABORADORS. PVP: 4,00 € El preu del butlletí està inclòs a la quota de soci. QUEDA PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ TOTAL O PARCIAL, PER QUALSEVOL MÈTODE, DEL CONTINGUT D’AQUEST BUTLLETÍ, SENSE PERMÍS EXPLICIT DEL CEO I/O L’AUTOR.

Photo by Masaaki Marissa Rodriguez Komori

6

DEL CANIGÓ A LES TERRES DE L'EBRE 29 TeAraroa 34 GR-99. CAMÍ DE L’EBRE. 41ena ETAPA 38 GR-99. CAMÍ DE L’EBRE. 42ena ETAPA 41

LA "FLO" QUE NO FA ESTIU

www.ceolot.cat

CentreExcursionistaOlot @ceolot

#ceolot

@ceolot

#ceolot

Foto portada: Volta pels Volcans d'Olot Alba Danés.

43


A C T I V I TAT

S #Embardissada2019

XLII EMBARDISSADA L’edició d’enguany ha estat tot un èxit si tenim en compte que era el dia de les eleccions generals, la participació ha estat de 773 excursionistes provinents de comarques del Rosselló, Andorra, Barcelona, Girona i ja no cal dir-ho, del Ripollès, Pla de l’Estany, l’Empordà, la Selva i de la nostra Garrotxa. En aquesta XLII edició hem sortit de l'Església de Sant Llorenç d’Oix, creuant el poble pel seu carrer Major, en direcció a la zona del Cementiri, hem passat pel càmping La Soleia d’Oix, l’Alou, i a La Pineda, hem fet un descans al primer avituallament, hem seguit fins al Coll Sapell, des d’on hem iniciat la pujada al Montpetit passant per un forn de calç i una plaça carbonera, al Montpetit hem gaudit d’unes vistes del Canigó, Set Homes, Bastiments i altres. A la baixada hem passat per un camí recuperat on hem trobat el Castell del Montpetit amb vistes a la Vall del Bac, collada de Sant Pau i a la Vall Carrera, hem continuat la baixada per un camí que ens porta a Can Mercer, on trobem l'Església de Sant Martí de Toralles i després hem baixat fins a trobar un camí ben fressat pel qual hem arribat a Cal Quic, on hem gaudit d’un bon esmorzar. Després del refrigeri ens ha tocat una bona pujada en direcció a Pera; hem pogut fer un descans en passar per un roure monumental; hem passat pel costat de Sant Martí de Pera on hi havia un avituallament on ens hem hidratat i descansat de la pujada. Tot seguit, en direcció est, hem seguit pujant de forma més planera passant pel Coll de la Rabassa i seguint la mateixa direcció fins arribar al coll de Bestracà on hem trobat el darrer avituallament i hem pogut agafar forces per arribar al Puig del Bestracà, on després d’una bona estassada hem gaudit d’unes bones vistes. Aquest any, tant per als que feien tard per anar a votar, com per a aquells als quals les forces ja els havien minvat, hem donat

Escombra Embardissada. 4

l’opció de poder baixar des del Coll, directe a Oix, sense pujar al puig. A la baixada des del Puig, hem trobat Sant Andreu de Bestracà i de nou el Coll de Bestracà, des d’on hem iniciat la baixada passant per la casa del Peirer, que ens ha fet recordar la pel·lícula de La Punyalada. Tot seguit hem creuat la carretera de Beget i hem baixat per la vella pista fins a trobar una cruïlla on hem agafat el camí que porta de nou al poble d’Oix. L’Embardissada, la marxa popular excursionista més antiga del nostre entorn, té com a àmbit d’actuació l’Alta Garrotxa, zona aspra i de mala petja. La seva fundació, com a primer objectiu té la recuperació de camins antics i malmesos a causa de l’oblit, la migració de la pagesia i la climatologia adversa i rigorosa del nostre territori, i com a segon objectiu donar a conèixer l’Alta Garrotxa i el seu entorn com a marca de territori en les seves diferents vessants: humanes, històriques, geològiques i forestals, en un entorn immillorable, amb un gran potencial humà i una organització de qualitat i que vetlla pel territori. Activitats com aquesta requereixen el suport d’un nombrós grup de voluntaris que, durant una gran part de l’any estan dedicats a les tasques abans mencionades i que, amb l’ajuda d’empreses/entitats, fan que any rere any, es pugui portar a terme amb les millors condicions aquesta emblemàtica marxa. A TOTS ELS DONEM LES GRÀCIES. D’altra banda fem un llibret virtual, editat per persones col· laboradores del Centre i es pot baixar i/o consultar online entrant a la nostra pàgina web www.ceolot.cat/embardissada-2019/ per tal que en puguin gaudir tant els nostres socis del Centre com les persones que visitin la nostra pàgina web.•


A C T I V I TAT

#LXampanyada

L XAMPANYADA APLEC

al

S

PIRINEU

Bastiments (2-VI-19)

Les imatges ens recorden alguns moments de la celebració de la cinquantena Xampanyada, l'Aplec al Pirineu. El bon temps, que ens va acompanyar al llarg de tot el cap de setmana, va fer més lluïda la festa i tampoc va faltar neu per posar el cava en fresc.

Barri de l'Hostal del Sol; només ens falten 52 quilòmetres.

No ens falta un bon tou de neu. www.ceolot. cat

51 excursionistes van participar en la trobada, dels quals 12, amb representació paritària de dones i homes, van fer el recorregut íntegre d'Olot al Bastiments, amb els seus 52 quilòmetres de camí i 2977 metres de desnivells de pujada acumulats.•

Coll de la Coma de l'Orri; ja el tenim a tocar.

Els dos veterans de la segona Xampanyada. 5


secció

A M U N TA N Y

JULIOL 2019 Dl

Dt

Dc

3

Dj

4

Dv

5

AGOST 2019

Ds

6

Dg

1

2

8

9 10 11 12 13 14

Dt

Dc

7 5

6

7

Dj

Dv

Ds

3

Dg

1

2

8

9 10 11

4

15 16 17 18 19 20 21

12 13 14 15 16 17 18

22 23 24 25 26 27 28

19 20 21 22 23 24 25

29 30 31

26 27 28 29 30 31

MES DE JULIOL

MES D'AGOST

 Diumenge 7: Ribes de Freser - Campelles Itinerari: Ribes de Freser, roca de la Creu,collada de Segura, devesa Rosta, els Roures, camp del Vinyes, roques Blanques, serrat del Fenar, Campelles, collada de la Casassa, sant Antoni i Ribes de Freser. Hores de marxa efectiva: 4 i quart. Hora i lloc de sortida: a les 7 de l’aparcament del Consum. Coordinador: Pep Badosa.

 DiES 23, 24 i 25: Campament del CEO Pic d’Aragüells 3043 m Divendres: Sortida d'Olot a les 3 de la tarda de l'aparcament del Consum. Sopar i dormir en un hotel de Benasc. Dissabte: Refugio de Coronas, ibón de Coronas, lagos de Coronas, collado de Cregüeña, pic d'Aragüells i tornada.

 Diumenge 14: Espinavell Itinerari: Espinavell, oratori de sant Joan, coll Pregon, puig de l'Artiga del Rei, cim de Portabella, coll de Siern i Espinavell. Hores de marxa efectiva: 3 i mitja. Hora i lloc de sortida: a les 7 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Pep Badosa.

Hores de marxa efectiva: 8. Diumenge: Tornada a Olot després d'esmorzar. Coordinador: Pep Badosa.

 Diumenge 21: Costa Pubilla Itinerari: Montgrony, ermita de sant Pere, refugi de les Planelles, cim de Costa Pubilla, tossal de Meians, coll de Bona, collet de Meians i Montgrony. Hores de marxa efectiva: 4. Hora i lloc de sortida: a les 7 de l’aparcament del Consum. Coordinadors: Pep Badosa.  Dia 28: Puigmal Itinerari: Fontalba, Puigmal, puig del Segre, coll de Finestrelles, Núria i Fontalba. Hores de marxa efectiva: 4. Hora i lloc de sortida: a les 7 de l’aparcament del Consum. Coordinadors: Pep Badosa. Cal dur dinar a la motxilla.

Santa Margarida (31-III-19)

Santa Magdalena de Cambrils (17-III-19) 6

Dl

Marxa Bosc de Tosca (14-IV-19)


secció

SETEMBRE 2019 Dl

Dt

Dc

Dj

Dv

Ds

M U N TA N Y

Dg

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30

A

MES DE SETEMBRE  Diumenge 15: Travessia d'Ulldeter a Núria Itinerari: Ulldeter, ras del puig dels Lladres, refugi vell d'Ulldeter, coll de la Marrana, Tirapits, cims de la Vaca, Noucreus i Núria. Hores de marxa efectiva: 5. Hora i lloc de sortida: a les 6 de l'aparcament del Consum. Coordinadors: Colla Garrotxa. Cal inscripció prèvia al CEO.  Diumenge 22: Cursa dels Volcans Informació a la plana 2.  Diumenge 29: De cap de Creus al Port de la Selva Itinerari: far de cap de Creus, cala Culip, paratge de Tudela, mas Rabassers de Baix, Sant Baldiri de Taballera, punta de la Creu i Port de la Selva. Hores de marxa efectiva: 5. Hora i lloc de sortida: a les 7 de la parada de bus del Parc Nou. Coordinadors: Casal del Volcans. Cal inscripció prèvia, cost de 25 euros. Cal portar esmorzar i dinar. Sortida conjunta amb el GECA. Pedró de Tubau (12-V-19)

Volta per les Gavarres (7-IV-19)

Petjades del Comte Arnau (19-V-19)

Santa Magdalena de Terrades (19-IV-19)

Aplec de Sant Aniol (9-VI-19)

www.ceolot. cat

7


DE CANÀRIES A LA CURSA DE LA MOIXINA! Tot seguit recordem les primeres curses de l’any dels corredors de la secció de curses de muntanya del CEO, passant per la Transgrancanaria i fins arribar a les tradicionals marxes de primavera de la Garrotxa. Aquesta és sense dubte una secció on tour! El passat 2 de febrer l’Ivan Martín i en Xavier Pérez van participar a la Ultra Montnegre Corredor, un recorregut de 100km i 3800 d+ i que transcorre pel parc Natural del Montnegre Corredor (el Maresme). l’Ivan va quedar en 41a posició amb 14 h 14 m i en Xavier en 79a posició amb 16 h 41 m, “amb molt de fred a la nit però temperatures agradables durant el dia, amb uns paisatges de boscos molt idíl·lics” confirmen. El mateix mes l’Albert Calvo va fer la Marató de la Transgrancanaria, celebrada el 22 de febrer a l’illa de la Palma de l’arxipèlag de les Canàries, 42 km i 1000 d+, “un recorregut molt tècnic i una calor asfixiant” confirma, amb un temps de 5 h 22 m va obtenir la 178a posició general i 42a posició de la categoria M40. El 24 de març l’Ivan Martín va realitzar la cursa Entre Castells, una ruta que ofereix unes vistes espectacular del Parc Natural del Cap de Creus, 35 km i 2096 d+ amb un temps de 5 h 11 m. Pocs dies després, el 31 de març, l’Albert Calvo va realitzar la l’Enxerinada, mitja marató de muntanya per la zona de les Gavarres, 21 km i 850 d+ obtenint la 16a classificació amb un temps de 2 h 8 m. L’Albert Calvo i en Joel Bueno van participar com a parella a la 2a Cursa d’Orientació, celebrada el 7 d’abril, al voltant de les Fonts de Sant Roc i muntanya Pelada amb motiu del Dia Mundial de l’Activitat Física i l’Autisme, van quedar en 1a posició amb un temps de 34 minuts.

Albert Calvo - Marató Transgrancanaria.

Albert Calvo i Joel Bueno - Minirogaining.

Pocs dies després també van participar com a parella a la tradicional Cursa de la Moixina de l’1 de maig, un recorregut de 10 km i 200 d+ i que recorre les zones més emblemàtiques del paisatge olotí, i van obtenint una magnífica 2a posició amb 53 m.•

Albert Calvo i Joel Bueno - Cursa Moixina.

Podeu seguir les curses de la secció de Corredors de Muntanya amb el ’hashtag’ #CMCeolot

8


Ivan Martin i Xavier Perez_Ultra Montnegre Corredor.jpg

Albert Calvo - L'Enxerinada.

Albert Calvo - Maratรณ Transgrancanaria.

Ivan Martin - Cursa Entre Castells.

Albert Calvo - Maratรณ Transgrancanaria. www.ceolot. cat

9


secció

CANICROS

S

CANICROSS, EL CEO TAMBÉ CORRE AMB ELS MÉS PELUTS Ha arribat la calor i amb aquesta finalitza la temporada de canicross, les altes temperatures poden arribar a ser fatals per als nostres peluts. Tornarem passat estiu amb noves propostes d’entrenament en grup per a qui li interessi iniciar-se, apte per a tots els nivells. Per més informació consulta al CEO. Estem de vacances i recuperant forces per a la tardor.•

I N FO R M A C

IONS

ASSAMBLEA GENERAL DE LA FEEC Assemblea General de la FEEC El 25 de maig vam assistir a l’Assemblea General organitzada per la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya) i realitzada a la seu de la FEEC, Barcelona. En aquest acte anual hi assisteixen tots els presidents de les entitats excursionistes de Catalunya i els caps de cada àrea de les entitats. L’Assamblea té com a objectiu informar i fer un resum de tots els actes i activitats fetes al llarg de l’any per les diferents entitats de la Federació, així com també s’estableixen i es validen les actuacions a realitzar pel pròxim any.•

MENTRESTANT A LA REDACCIÓ DEL BUTLLETÍ La Lissi fent una ullada a les fotografies de la secció de mainada. 10


BIBLI

d e m u n t a O TE C A nya

NOVETATS!

Biblioteca d e

m u n t a n y a

www.ceolot.cat/biblioteca

RECORDA...

www.ceolot. cat

Servei de préstec per a socis

Servei de consulta

• 3 llibres / 1 mes • o mapes / 15 dies

Accés a la sala de lectura per consultar el fons.

11


secció

MAINADA

MENUTS! 6 I 7 ABRIL

COLÒNIES Juntament amb Petits i Mitjans (l’escriuen Mitjans) 11 DE MAIG

BICICLETADA (OLOT – LA CASILLA – OLOT) Aquell dissabte no vam caminar com en una excursió normal, sinó que vam pujar a les bicicletes, amb les rodes ben inflades i vam pedalar i pedalar i pedalar. Però tot i així encara no seria una excursió normal ja que només vam fer una matinal, és a dir, cadascú va anar a dinar a casa seva perquè a la tarda hi havia molta previsió de pluja i no teníem ganes de mullar-nos ni de patinar. I oi tant que va ploure, sort que vam decidir només trobar-nos al matí. Vam trobar-nos com sempre al Pavelló Firal tots amb les rodes ben inflades i amb el casc ben posat. Després de fer unes voltes per allà al pàrquing provant les bicicletes vam anar cap al bici carril i vam començar a pedalar. En un tres i no res ja passàvem per Les Preses. Per tant, vam continuar i vam parar a esmorzar a Sant Esteve d’en Bas. Us en recordeu que per poc ens asseiem sobre un niu de formigues?? Un cop ben esmorzats i encara amb moooooltes ganes de pedalar vam continuar i vam arribar a la Casilla. Com que ja era hora de tornar cap a

25 I 26 DE MAIG DE 2019

CAMPAMENTS A CALELLA DE PALAFRUGELL Fa un dissabte grisós amb un cel un xic tapat. Menuts i mitjans pugem a l’autocar que ens portarà cap a la costa. Després d’una estoneta d’autocar arribem, descarreguem motxilles grans i… Ens preparem per anar a fer un camí de ronda que ens deixarà meravellats. Sortim del càmping Moby Dick de Calella de Palafrugell passant pel Jardí Botànic de Cap Roig. La primera cala on fem parada, per esmorzar, és El Golfet. Mentre juguem tot d’una apareixen unes màgiques sirenes - l’Annita i 12

Olot, vam decidir girar cua. Ara bé a la tornada vam haver de vigilar ja que hi havia unes baixades que gairebé ens quedem sense dents!! I amb la gana que teníem per anar a dinar....algun mosquit ens vam menjar. En arribar al pavelló firal vam poder jugar tots junts al plim, plam, boom. Us en recordeu tots allà asseguts en rotllana? En acabar encara hi havia algun menudet o menudeta a qui encara no s’havien acabat les piles, així que van continuar donant voltes al pàrquing amb les bicicletes fins que van arribar pares, mares i familiars a venir-nos a buscar. Va ser una excursió diferent i mooolt divertida!!

la Dani- que ens demanen que els ajudem a recuperar els peixos del mar, com ja ens havien enunciat els pescadors i pescadores a la carta. Les sirenes ens fan passar unes proves tot jugant i llavors ens indiquen la direcció a seguir. Ens diuen que al final del camí potser trobarem uns pirates que també ens podran ajudar. Després anem a parar a Cala Crit i trobem la porta màgica, plena de minerals que brillen, senyal que anem per bon camí, com ens han indicat les sirenes! Seguim tot passant per diferents cales: Font Mo-

risca, Cap de Planes, Roca Bona, Cala d’en Remendon, Cala Estreta, Cala Corbs, Cala Canyers. I és que l’aigua és tan temptadora que no podem evitar acostar-nos-hi, alguns necessitem sentir-la i ja hi som de peus, i d’altres de culs i tot! Llavors ja ens enfilem veient Cala Sanià, Cala Sa Cobertera i La Foradada, passant pel Poblat Ibèric fins que arribem a la Platja Es Castell! Que bé, amb la gana que teníem ara ja podrem dinar! Tot fent un cànon súper guai ens desitgem Bon Profit. Quan acabem posem els peuets a l’aigua que ens


secció

MAINADA

fa activar la circulació i fem castells a la sorra. El camí de tornada a Calella el fem per l’interior entre boscos de pins i surt el solet. Sort que fins ara estava amagat ja que surt amb força ara que l’estiu s’acosta. Quan ja som al càmping comencem a muntar el campament. Per a alguns i algunes de nosaltres és la primera vegada que dormirem amb tendes. Mentrestant l’aigua per fer el sopar va bullint. Tenim estones lliures, pintem, correm, ens amaguem… i ai, tu! Allà al fons, allà, surten com… uns pirates! Uns pirates ben embalats! En Cesc Sparrow i la Capitana ens expliquen com és la vida d’un pirata tot cantant i ens diuen també que pel càmping hi ha un tresor amagat. Quan volem anar a donar-los-el ja no hi són! A dins el cofre no hi ha monedes sinó un mapa amb senyals marcats. Haurem d’investigar què s’amaga darrere els senyals. Això, però, ho deixarem per l’endemà. Després de sopar fideus amb verduretes i salsitxes i un iogurt amb muesli ben bo estem molt cansats i cansades i els ulls se’ns acluquen. Pijames i dents però… quan arriba l’hora de dormir la son ens marxa i tenim ganes de bellugar-nos. Bona nit! Diumenge ens desperta un solet i uns rossinyols que canten o més ben dit menuts i menudes amb moltes ganes de tornar a

www.ceolot. cat

l’acció. Després d’un bon esmorzar fem una recollida de tendes, motxilles, i tot allò que s’hagi pogut quedar escampat, deixant-ho tot ben net. Llavors, ens dirigim cap a la platja: a veure si podem esbrinar el mapa que s’amagava dins el cofre dels pirates. Anem trobant ampolles amb símbols a dins que no entenem gaire… Un cop els unim tots, però, desxifrem el missatge que ens volen fer arribar: és de dia, ens hem de posar a dins l’aigua del mar, donar-nos les mans i girar i… Ai! Veig un peixet, i jo, i jo també! Hem aconseguit que tornessin els peixos. I sense adonar-nos-en ja hem fet la primera banyada de l’any, amb una aigua nítida i ben fresqueta i la gent que passeja ens mira somrient, percebent la nostra il·lusió. I no només estrenem la platja, també la piscina del càmping!!! Després de dinar i de descansar una estoneta ja carreguem motxilles i pugem a l’autocar per tornar cap a Olot: alguns i algunes no tardem gaire en fer un cop de cap somiant durant tot el viatge amb sirenes, pirates, cançons i rialles.

13


secció

MAINADA

PETITS! 16 DE MARÇ

SORTIDA COMANEGRA I PIC DE LES BRUIXES Després d’unes corbes entretingudes, i algun petit mareig, per fi vam arribar a les Basses de Monars. Ens vam acomiadar dels pares i mares i vam començar a enfilar-nos, d’una manera més aviat literal, muntanya amunt. Tot i que la perspectiva ens va enganyar més d’un cop, el sol radiant ens va animar a continuar avançant, fins que la gana va reclamar una parada per recuperar forces. I com les vam recuperar, al pic més alt de la Garrotxa amb un pastís per celebrar un aniversari ens va revifar a tots i a totes, donant-nos l’energia per seguir amb la caminada. Ja que ens trobàvem en un lloc privilegiat, vam aprofitar per posar nom i recordar totes les muntanyes que veiem a l’horitzó, i sobretot remarcant aquelles que havíem fet cim tots junts! Així doncs, un cop aconseguit el Comanegra, i entre baixades per tobogans de fulles, i corregudes per paratges quasi de pel·lícula, vam posar rumb cap al Pic de les Bruixes. Quan ja érem al cim, tot i que els núvols semblaven estar alineats, i la gana tornava a reclamar, vam decidir d’acabar de baixar fins a trobar una ombreta on poder refugiar-nos del sol. Sota un arbre, doncs, vam dinar, fer anar la imaginació intentant descobrir les històries amagades darrere d’unes frases, i descobrir l’entorn que ens envoltava. D’aquesta manera vam passar els minuts fins que va ser hora de tornar-nos-hi a posar. I entre anècdotes, rialles, i la caloreta del sol, vam anar fent camí, altre cop, fins a les Basses de Monars, on els pares ens van venir a buscar, acabant amb un dia ple d’aventures i rialles.

14


secció

MAINADA

6 I 7 ABRIL

COLÒNIES

Juntament amb Menuts i Mitjans (l’escriuen Mitjans) 11 DE MAIG

SORTIDA MATINAL MUNTANYA PELADA I SANT VALENTÍ DE LA PINYA Avui ens esperava una excursió diferent. Per les previsions de pluja, vàrem fer una petita sortida... no volíem anul·lar una aventura més. Teníem més poca estona per viure-la, però, això sí, en teníem les mateixes ganes de sempre. Feia un dia preciós, amb el cel completament blau. Vam començar a caminar des del Pavelló Firal i poc després ens vam enfilar cap a la Muntanya Pelada. Un cop a dalt vam gaudir de les fantàstiques vistes d’Olot mentre parlàvem i decidíem com seria 25 I 26 DE MAIG

MINIRUTA PETITS El cap de setmana es plantejava amb nervis i desconeixença; mai no havíem marxat un cap de setmana els petits sols, quina il·lusió que ens feia!!! Així doncs, el dissabte al matí, amb molta (de veritat: molta i molta) energia, vam carregar les motxilles de ruta a l’esquena i pas a pas vam anar pujant pel caminet que ens portaria a Falgars. Tot el camí jugàvem amb els núvols; cal dir però, que tot i no caure ni una gota, ens vam emocionar i ens vam posar totes les capelines, així que semblava un caminet de cargols més que d’excursionistes. Amb un parell de parades per esmorzar, tot animant ciclistes amb bicicletes híbrides (o no), i per deixar constància amb fotografies del moment, en un tres i no res vam arribar a dalt. De seguida vam veure el refugi, que més que un refugi semblava una casa de colònies, era tan xulo! Una vegada instal·lats i ben tips dels dinars, estirats a l’herba deixàvem que el vent ens fes pessigolletes i jugàvem a fer-nos massatges; però la tarda era molt llarga, o això semblava, i teníem moltes coses a fer. Entre partides del poble, del petó Elga (o Belga), el pi, improshows i algun altre joc... se’ns va fer tard! Amb l’ajuda del nostre súper intendent, vam sopar bastant ràpid per poder aprofitar l’estona dels jocs de nit: primer un d’enginy, la recerca de les cantimplores amagades en la foscor amb l’ajuda d’uns GPS que despistaven una mica; i després un d’espectacles i números artístics. Va ser un gran show ple de sorpreses, realment les monitores i el monitor vam quedar bocabadats de totes les actuacions de la nit! Diumenge vam mandrejar una mica però de seguida ens vam aixecar perquè teníem un esmorzar preparat, per posar-se les botes i llepar-se’n els dits. Que bo que era oi? Vam ben omplir la panxa, i sort que ho vam fer, perquè ens esperava un dia ple d’activitats!! Una vegada ja estàvem plens d’energia, ens vam dividir en 4 grups i vàrem organitzar uns quants jocs per poder-hi jugar tots. Realment van sortir uns www.ceolot. cat

la ruta que viuríem dues setmanes més tard. Després d’haver agafat forces vam continuar l’excursió cap a Sant Valentí de la Pinya. Abans d’arribar, però, vam fer una parada tècnica per esmorzar perquè les panxes ja ho demanaven. Un cop teníem les panxes contentes vam continuar per arribar al nostre destí, Sant Valentí de la Pinya. Allà vam estar-hi una estona, gaudint de les vistes de la nostra meravellosa Garrotxa. També vam jugar a la ONU i vam passar una gran estona entre reptes i endevinalles. I tant jugar i jugar vam veure que se’ns començava a fer tard. Amb les motxilles a l’esquena un altre cop, vam començar a baixar. Com que vam caminar tan i tan ràpid, sense aturar-nos ni un moment, vam tenir una estona per jugar al parc dels Tossols. Quan vam veure que era hora i tots ja teníem ganes de dinar, vam fer l’últim tram de la sortida fins a arribar al Pavelló Firal. Allà ens esperaven els nostres pares i mares, a qui també vam explicar la ruta d’aquell matí. Una excursió curta i diferent.

jocs molt originals, especials i súper divertits! Així que no teníem temps per avorrir-nos... Entre una cosa i l’altra va arribar la nostra intendent que ens ajudaria a fer el dinar, havíem d’agafar forces de nou perquè encara ens quedava la baixada! Després de dinar, vam recollir i netejar mentre recordàvem tot d’anècdotes i historietes que ens havien passat durant el cap de setmana. I una altra vegada, motxilles a l’esquena i a refer el camí que havíem fet el dia anterior. Ens vàrem encaminar per aquell camí tan verd i entre històries i rialles no ens en vam adonar que això ja s’estava acabant... Just abans d’arribar on havíem quedat amb les famílies, vam aturar-nos un moment al costat del riu; gairebé no ens n’havíem adonat i ja havíem passat gairebé 48 hores junts, no volíem tornar a l’escola l’endemà, volíem quedar-nos uns dies més tots junts a Falgars. Això sí, aquesta vegada tornàvem amb la motxilla una mica més plena que el dia anterior: ens endúiem a casa tot el que havíem compartit i après d’aquell cap de setmana junts! Que afortunats som de viure on vivim i de poder-ho gaudir en companyia.

15


secció

MAINADA

MENUTS, PETITS I MITJANS!

SUPERCOLÒNIES AMB ELS SÚPERMALVATS Colònies compartides Menuts, Petits i Mitjans

Falten 30 segons! I quins segons més llargs no? I és que els súpermalvats van començar súper bé el dia arribant súper puntuals a la seva cita amb els nouvinguts. Sí sí! 4 malvats! I cada un amb unes aspiracions més terrorífiques que l’anterior... Un cop es van haver presentat, vam marxar tots plegats d’excursió, això sí, amb una companyia ben poc habitual: una francesa i dos joves misteriosos. Allò va ser amor a primera vista, no us vau separar d’ells ni un segon! Tot i això, no eren l’únic atractiu, perquè feia un dia preciós i el llac de Banyoles era més blau que mai! De fet, el seu encant va estar a punt de fer-ne caure més d’un a l’aigua després d’esmorzar. La malvada del canvi climàtic va engegar el ventilador i fins que no vam arribar les estunes un vent incansable ens va estar tocant els nassos. Un cop allà, vam dinar amb calma i després vam jugar un xic i ens vam endinsar entre les roques. D’un salt vam tornar a ser a la casa, vam trobar-nos un mapa on es veia que enlloc de seguir el camí més curt havíem anat a fer una volta gegant! I no només això, sinó que al llarg de tot el dia ja havíem trobat indicacions errònies que ens feien parar bojos. Amb aquell sol baix de tarda tan agradable, vam tenir una estona per jugar a futbol i bàsquet mentre sentíem la guitarra de fons. Fins que el “quarteto” de malvats va tornar a aparèixer, aquest cop per comunicar-nos que ens volien fer servir per construir el seu cau d’operacions. Quina barra! Per això, segons ells, ens feia falta conèixer-los una mica millor, així que ens van donar el que quedava de tarda per descobrir les seves identitats. Durant 2 hores vam exprimir els cervells al màxim i vam córrer d’una punta a l’altra tot buscant informació. Mentre es preparava el sopar, alguns nens van començar a descobrir que els malvats havien tornat a fer-ne de les seves: on eren els coixins? I els matalassos? Tot plegat era un caos, nens corrent amunt i avall, alguns espantats i d’altres rient. Per sort, van avisar-nos que el menjar ja estava a punt i podríem descansar... Però no! Hi havia sal a l’aigua! És ben bé que havíem d’estar alerta en tot moment, oi? Abans d’anar a dormir ens van comunicar que els malvats s’havien amagat i que havíem de tro-

16

bar-los. Vam registrar TOTA la casa de dalt a baix i no hi va haver manera de enxampar-los... però de sobte, una veu arrogant ens va cridar des de la finestra i van treure el cap aquelles 4 cares tan conegudes. Fent-se els xulos, com sempre, ens van dir que hauríem de dormir tota la nit a fora perquè tot plegat havia estat un pla per tancar-nos a fora. Vam insistir molt i vam aconseguir que ens donessin una oportunitat. Cada grup s’havia de posar a prova i trobar una clau. I un cop aconseguit, tots junts vam pujar les escales per anar a obrir... i les vam provar totes i cap no obria! Apa tu, ves quina sorpresa, altre cop ens havien enredat! Però no per gaire estona, perquè la becària es va posar a jugar amb la clau i l’hi va caure a terra! Quins malvats de “pacotilla”... Finalment vam poder entrar, i llavors, tots ben agermanats i amb veu cansada però tendra, vam cantar un parell de cançons i arrossegant-nos vam arribar al llit! Ara sí, bona nit!

L’endemà, amb tota la calma, (molta calma) vam intentar parar-los els peus. Va ser realment difícil, ells comptaven amb l’energia que els havia donat la lluna, però a nosaltres el sol ens en treia i estàvem tots una mica aixafats. Sort que sempre ens en sortim passi el que passi! Quan després de les proves vam tornar a reunir-nos, sense que s’ho esperessin, els vam capturar a tots un per un, gaudint de les seves cares de patiment i del nostre exitàs! I ara que ja no podien tornar a empipar-nos, vam córrer tots cap al menjador on uns macarrons ben ons ens estaven esperant!


secció

MAINADA MITJANS! EXCURSIÓ A CABRERA Ens vam trobar a les 8 del matí al pavelló firal com sempre i, de seguida que vam haver fet els cotxes, ens vam dirigir a Falgars d’en Bas, punt d’inici de la sortida. Allà vàrem començar a caminar i al cap de poc, com que ja teníem gana, vàrem parar una estona per esmorzar en un prat molt bonic. Després, vam seguir el camí que de mica en mica anava pujant fina a arribar a sota Cabrera, i llavors només ens faltaven les famoses escales per arribar-hi. Així que decidits vam començar a pujar-les, i Déu n’hi do quantes que n’hi ha!! Entre la calor i el sol que feia vàrem arribar a dalt esbufegant una mica. Però va valdre la pena, perquè quines magnífiques vistes que hi havia de des dalt! Us en recordeu? Si fins i tot es veia el Pedraforca nevat a la llunyania. A dalt, vam tenir temps per fer algun joc i sessió de fotos al mirador, abans de dinar. I també vam fer un petit escrit a la llibreta que hi havia al cim. Tot seguit vam dinar, que entre una cosa i l’altra havíem agafat gana. Després de dinar encara hi va haver temps d’anar a fer una petita visita a l’església que hi ha. I cap avall s’ha

dit! Vam baixar pel camí fins a Falgars d’en Bas i com que no en teníem prou vam continuar baixant fins als Hostalets. Allà ja ens esperaven les mares i els pares tot mirant el reguitzell de cotxes antics que passaven pel poble. Es veu que vam enganxar una trobada. I així es va finalitzar un bonic dia i gran excursió!

MATINAL DE JOCS, ORTIGUES I VAQUES Previsió del temps: pluja a partir de les 14 hores. Això volia dir que havíem o bé d’anul·lar la sortida, o bé fer una matinal. Poques vegades s’ha fet aquesta darrera opció però vam decidir que era la millor idea, i la veritat, és que va anar prou bé. Ens vam trobar ben d’hora ben d’hora a les 8 al pàrquing del pavelló firal, i un cop ja hi vam ser tots, vam marxar a peu des d’allà. A mig camí, morts per la calor i la gana, se’ns va acudir la gran idea de girar-nos els papers: els nens van esdevenir monitors els monis van convertir-se en nens. S’ha de dir que aquests “nous monis” no van fer gaire bé la seva feina perquè al cap de deu minuts ja ens van expulsar a tots de la secció de mainada. Vam arribar al destí de l’esmorzar el Volcà Bisaroques i allà, vam esmorzar amb molta calma i després vam jugar a un joc molt divertit. El camp on ho vam fer, però, ens tenia preparada una trampa, i és que era un camp de mines d’ortigues! En vam sortit tots ben ortigats! Sort que en Joan ens va ensenyar un remei natural de plantes per curar-ho i vam poder seguir. Al cap d’una estona vam arribar a la Font de la Salut, on ens vam acabar de curar les ferides de guerra i a emplenar les cantimplores per seguir amb el nostre trajecte. La propera parada era el jardí de casa en Joan, i allà sí que ens en van passar de coses... Un cop vam arribar www.ceolot. cat

17


secció

MAINADA

allà vam fer un joc molt reclamat, el Petó Belga. Mentre jugàvem, tres vaques enormes es van apropar a nosaltres. Els bons mitjans van fer molt cas a les indicacions dels monitors (que eren no córrer ni cridar) i van fugir cames ajudeu-me corrent i cridant com mai fins a un lloc amb una tanca per posar-nos segurs. Arran de l’esverament, les vaques van embogir i van acabar saltant pel camp

RUTA BEGUR – PALAFRUGELL – PALAMÓS Finalment havia arribat el moment. Ja feia massa temps que no ens posàvem a prova de veritat i portàvem les nostres passes a llocs llunyans i desconeguts. Enfrontant-nos a una experiència nova i desafiant. Havia arribat el dia de la nostra primera gran ruta. Les motxilles pesen més i la fatiga s’ha d’aguantar no només un dia, sinó dos de camí tortuós per la costa. No obstant les ganes acumulades tot aquest temps era la millor gasolina que el cos i la ment podien demanar. El que no sabíem però és que el començament ja no seria fàcil. Als 5 minuts d’haver baixat de l’autobús ja no quedava ningú sec per culpa d’una pluja que tot i fina, tot ho calava. Previsors de nosaltres, tots ( o quasi tots, alguns som més despistats que d’altres ) portàvem una magnífica capelina per ser impermeables al temporal i caminar com petites bosses d’escombraries sota el cel gris. Per sort, i molt poc a poc, els núvols ens van dir adéu. I en el seu lloc es va instaurar un sol fred que ens va acompanyar la resta del dia de forma tímida. Entre platges i pinedes, poblets i ports costers, banys en platges idíl·liques i jocs de contacte a la sorra humida vam fer via fins arribar al destí del primer dia. Un càmping on ens esperaven el Menuts amb un piló de tendes per muntar i una intendència que, dins d’una olla a vessar, cuinaven el que seria el nostre deliciós sopar. Un cop ja tots havíem construït el sostre on dormiríem i emmudit la veu de la gana a base de fideus, salsitxes i iogurt molts de nosaltres no teníem més forces que les necessàries per caure rendits dins els sacs de dormir. Cal remarcar que alguns mitjans s’havien assabentat que una ruta no és una ruta si no es fa una mica de disbauxa quan tothom dorm. I així ho feren. Fins les 2 de la matinada quan alguns es van veure sorpresos i enviats a dormir per un monitor amb pixera nocturna. L’endemà, frescos o no encara ens quedava un dia llarg de camí. I després d’haver esmorzat, i carregat el dinar, un mític pa amb fuet i formatge que no pot faltar a totes aquelles rutes que es preïn, vam seguir caminant amb direcció a Palamós. Aquest cop sí, el dia ens va brindar un sol radiant. Tant que alguns fins i tot el maleïen i enyoraven la frescor de l’ahir. Xino-xano però, tot camí es fa. I més si de fons es té l’espectacle natural que ofereix la costa brava. És així doncs que entre cales i olor marina vam estirar fins arribar a Palamós. Lloc on alguns agosarats es van tornar a llençar a l’aigua i vam dinar i descansar per esperar a l’arribada de l’autobús de tornada. Estàvem fosos. Per últim només ens quedava lligar-nos el braçalet de rigor que acompanya qualsevol ruta del CEO i donar per acabada l’aventura. Sense cap mena de dubte una gran primera petita ruta. 18

just al nostre costat. Vam aprofitar per fer una petita reflexió de “feu cas a les indicacions dels monitors” (molt necessària) i llavors vam continuar jugant. Ens va passar tan ràpid l’estona que de cop i volta ja era hora de tornar i vam fer via cap al pavelló firal per explicar als pares i mares que aquella matinal havia donat per molt...


secció

MAINADA GRANS! RUTA PER L'ALTA GARROTXA

Abans d’una ruta de 4 dies s’ha de fer un entrenament com cal, la PRE-RUTA!. A les 7 del matí ja érem de camí a les Basses de Monars, punt d’inici de la ruta. Des d’allà vam pujar al cim més alt de la Garrotxa, el Comanegra, i tal com vénen seguits, el Pic de les Bruixes i el Sant Marc. Un cop havíem fet el trident ens decidíem a baixar per Can Barrufa fins a Sant Aniol d’Aguja. Allà vam dinar i banyar-nos a l’aigua congelada de la riera de Sadernes, per recuperar forces i les cames. Un cop ja altre cop apunt, vam acabar d’arribar a Ca n’Agustí de Riu, un oasi al mig de l’Alta Garrotxa. Allà ens esperaven els intendents. Vam berenar junts i mentrestant uns muntaven tendes els altres cuinaven. Amb un sopar calent tothom dorm content! L’endemà al matí, com que havien canviat l’hora n’havíem dormit una menys, va costar llevar-nos, però amb l’olor d’esmorzar tothom ho va acabar fent. Aleshores tocava pujar al Bassegoda. Sembla fàcil ara, però quan ja portes un dia caminant i la motxilla pesa, les cames es queixen! Però tots i totes vam arribar a dalt! Allà vam fer el tercer esmorzar i un son per descansar cap i cames.

www.ceolot. cat

Ja de baixada vam resseguir els Cingles de Gitarriu fins a Sant Feliu de Riu, una ermita preciosa! Allà vam dinar el famós dinar de ruta: pa amb fuet i formatge! Ja amb les últimes forces que ens quedaven vam acabar d’arribar, per la pista, a Sadernes, tot i que abans vam decidir fer un suca-mulla per recuperar les cames de l’esforç. Parlant i parlant, podem dir que aquesta ha estat la ruta més dura que hem fet en tots els anys, ara bé, segurament també una de les més boniques!

19


secció

MAINADA

28 D’ABRIL

EMBARDISSADA El dia 28 d’Abril ser el torn de l’Embardissada! Vam quedar el dia abans per aprofitar i anar a dormir a Oix tots plegats! A la tarda alguns vam aprofitar per posar-nos al dia Grans i Joves, fer una mica de “chill” al parc i jugar als gronxadors. Un cop sopats tots ja ens preparàvem per anar a dormir, teníem ganes de l’endemà. Al matí ens vam despertar molt aviat per poder ser els primers de sortir a la caminada. A les 7 en punt del matí començà-

RUTA SETMANA SANTA CAVALLS DEL VENT Ep! I després de molts anys d’espera va arribar el gran dia. LA RUTA DE SETMANA SANTA! El grup de Grans, dijous al vespre vam agafar un bus que ens va deixar al peu del Pedraforca, concretament al poble de Saldes! Allà, en un càmping vam fer nit per a l’endemà al matí, ben d’hora ben d’hora, llevar-nos i començar l’aventura. El sol encara no s’havia despertat que nosaltres ja esmorzàvem! En un tres i no res vam desmuntar les tendes i havent agafat forces ens vam posar a caminar. La idea del primer dia de ruta era fer el cim del mític Pedraforca, però durant la setmana havia estat nevant i això ho va fer impossible. Ara bé, no ens vam quedar de braços creuats, ens vam inventar una ruta alternativa ben divertida! Direcció Gòsol el camí era ben planer i bo de fer, els intendents ens esperaven allà amb el segon esmorzar, si una cosa vam fer a la ruta va ser menjar, molt i bé! Gana no en vam passar, tot sigui dit! Sort que vam menjar i agafar forces a Gòsol, perquè després ens esperava una pujada d’aquelles que només de veure-la al mapa ja t’espanta. Hehehe... De mica en mica s’omple la pica i finalment, després de molt patir vam arribar a dinar a Coll del Verdet. Tots i totes recordarem el nom de Coll de Verdet, perquè va ser allà on vam viure una de les experiències més èpiques de la ruta. Just a 150 metres abans d’arribar al coll una membre del grup es va esquinçar el turmell, i li fou impossible avançar. Després d’estar una estona rumiant com fer-la volar per arribar a baix, se’ns va acudir trucar al 112 i que la vingués a buscar un helicòpter. Era més ràpid que esperar que li sortissin plomes. I sí sí, dit i fet, en un tres i no res l’aire de l’helicòpter dels bombers ens 20

vem a pujar cap al Coll Sapell per poder fer Mont Petit. Tothom va anar fent el recorregut al seu ritme, es veu que alguns tenien una mica de pressa, i la van fer corrents. Després de l’esmorzar començava la pujada circular del Bestracà, mentre a l guns la pujaven, d’altres la baixaven, n’hi va haver alguns que ni la van veure, i se la van saltar! Un cop al cim, ja tot feia baixada, en un tres i no res, ja vam ser a Oix!. La veritat és que en un tres i no res ja vam tenir tota l’Embardissada feta, va resultar un matí ben productiu, a l’hora de dinar ja tothom era a casona! despentinava els cabells. Van saltar dos homes i en un pim pam la van carregar a l’helicòpter i en 3 minuts era a Saldes, llavors una ambulància, a velocitat de ral·li la va portar fins a l’hospital de Berga. La resta vam seguir muntanya avall, per la cara nord, on encara quedaven algunes clapes de neu, cosa que dificultava una mica el descens. Amb una estoneta vam ser al Refugi Lluís Estasen. Allà ens esperaven els intendents amb el berenar i el sopar mig engiponat. Amb la panxa ben plena ens vam adormir tots i totes a la primera i l’endemà, com sempre a les rutes, ben d’hora, ben d’hora, va sonar el despertador. Amb les lleganyes encara als ulls vam esmorzar al mirador del Pedraforca i ja amb les piles carregades vam començar la segona etapa de la ruta. Una baixada bastant empinada és el que separa el Refugi Lluís Estasen i el Gresolet. Amb les motxilles plenes es va fer feixuga. Després de fer el segon esmorzar, ioga, i quatre fotos de grup, al prat del Gresolet, vam enfilar amunt direcció el Refugi de Sant Jordi. Cavalls del Vent és una ruta bastant típica, aquest dia ens vam trobar uns quants grups de caminaires que ja portaven unes quantes etapes i les seves cames i cares ho demostraven. De passada vam trobar un petit rierol, on tothom hagués dit que no hi havia ni un “bitxu” però amb l’ajuda del nostre monitor biòleg vam començar a trobar tritons, salamandres, i larves de tot tipus d’insectes voladors. Per arribar a Sant Jordi ens quedava una única pujada. Mai ningú no l’havia fet abans, no sabíem el que ens esperava. Vam dinar per agafar forces pel que pogués venir i apa, amunt! El camí es va començar a enfilar pel costat del riu, de cop i volta estàvem a Sadernes. Un paisatge molt similar ens envoltava i ens vam sentir com a casa, però observant cada racó. L’aigua baixava entre la roca calcària formant petites gorgues


secció

MAINADA

d’aigües cristal·lines. Feia molta calor i teníem unes ganes boges de banyar-nos. Vam anar allargant l’espera i de cop es va acabar el riu... penedits a la primera bassa (literal) que vam trobar ens hi vam posar. L’aigua ens arribava als genolls, però va ser suficient per a fer el fet. Per fi vam arribar al refugi, estava ben amagat, fins que no vam ser-hi a sobre no el vam veure. Els guardes ens van acollir millor que a qualsevol hotel de 5 estrelles. Ens van preparar, per a nosaltres, el millor àpat que havíem tastat mai, no sé si era per la gana que teníem i que feia dos dies que menjàvem pa amb fuet, però no va quedar res! Gairebé sense dir res, després de sopar es va fer un silenci sepulcral, tothom a dormir! Després d’una nit de descans molt necessari a les lliteres triples del refugi de Sant Jordi, ens llevem ben d’hora i comencem a esmorzar i a mobilitzar-nos per fer la foto de rigor amb els amos del refugi i, després de desitjar-los un molt bon dia, ens disposem a enfilar cap al coll, el punt més alt. I si n’és d’alt que la muntanya ens regala un paisatge ben blanc, efectivament, ahir ens banyàvem en un gorg al mig de la muntanya i avui ens fem fotos a la neu, no ens podem queixar! Tot i així no parem gaire estona, no fa precisament molta calor i tampoc no volem refredar el cos, així que continuem el nostre camí fins al Refugi Cortals de l’Ingla; ara sí! Parada tècnica i ingesta de sucres, cadascú amb el que té, alguns ja ho porten de casa, altres s’han racionat els “kits de supervivència” que els intendents els han preparat. La dona del refugi ens informa que hi ha una altra manera d’arribar a Bellver més ràpid, i per por a no arribar-hi a temps, decidim fer-li cas. Aquest camí ens condueix al peu de la muntanya on comencem a trobar pista i algun excursionista, ens acostem a la societat de nou... la pista es fa amb penes i treballs però sempre amb algunes panses o altres fruits secs per aguantar fins al final, on ens espera el bonic poble de Bellver de Cerdanya. Ara sí, amb més ganes de dormir que de caminar, ens disposem a dinar la deliciosa amanida de pasta que els intendents ens han preparat amb molt d’amor. I mentre alguns fan la migdiada, els excursionistes amb l’esperit més jove van a divertir-se al parc infantil del costat, i és que d’esperit jove en tenim molt, al grup de grans! Acabem amb els jocs i reprenem la marxa cap al càmping, on, ves per on, tenen piscina, i hi decidim esgotar les energies que ens queden abans de sopar un plat oriental molt especial que els monis ens han preparat per a l’ocasió. El dia s’acaba per molts, però els qui no n’han tingut prou encara donen guerra i s’animen a jugar a uns quants jocs més abans d’anar cadascú a les seva cambra. Bon dia! No sabem quant tardarem a arribar al nostre objectiu, Alp, per això més val prevenir que curar i marxem ben d’hora del càmping. El matí es fa feixuc, les nostres cames de muntanya s’han d’adaptar a la carretera durant una bona estona, i és que per arribar a la pista no tenim cap altra opció, i per si fos poc, el dia es comença a trencar i ens comença a ploure, sort que l’olor de terra mullada és agradable... perquè anar amb els peus ben xops, no! Per sort, com que és l’últim dia, som capaços d’agafar-nos-ho amb filosofia i fins i tot gaudir de la dutxa inesperada, trepitjar el fang de la pista i olorar el verd mullat dels prats que ens rodegen. La ruta està arribant a la seva fi, però ens falta un últim esforç per acabar-la com Déu mana, el sol surt i el dia s'aixeca, també ens donen la benvinguda algunes urbanitzacions adinerades, ja podem www.ceolot. cat

21


secció

MAINADA

dir que hem vist totes les facetes de la Cerdanya, i una d'aquestes urbanitzacions es deia Mosoll, haurem de demanar explicacions a algun monitor... Després de passar per entremig de moltes cases, arribem al bonic poble d’Alp, i... ara sí! Ens escarxofem al primer parc que trobem i donem per conclosa la caminada! Algunes voluntàries ens acompanyen a buscar les pizzes i ens mengem el nostre trofeu amb delit, ens el mereixem! Després del festí, ens toca caminar uns minuts per arribar a la que probablement és l’estació més fantasmagòrica de tot Catalunya, situada a un turó sobre d’Alp, quin lloc més estrambòtic. Tot i així, això ens importa ben poc perquè el que volem és agafar ja el tren i descansar un xic. El tren arriba, pugem i cap a Torelló falta gent, que els pares i mares ja ens hi esperen amb ganes de veure en quin estat tornem, o si tornem... Quina ruta!

11 DE MAIG

AIGUANEGRA Que el temps no ens atura, va quedar clar a la ruta de Setmana Santa. Ara bé, quan la previsió no és bona cal replantejar les coses. Així que uns correus a última hora del divendres us informaven que el dissabte faríem una matinal. I quina matinal eh! Estàvem disposats a veure la nostra ciutat des d’on pocs estem acostumats a veure-la. Vam sortir del Pavelló Firal mateix, i es notava que estàvem frescos i acabats de llevar perquè vam creuar el centre en un tres i no res. Però per si de cas algú anava encara mancat d’energia vam parar a fer un esmorzar d’allò més dolç abans de començar a pujar, així que croissants per tots! Des de les Fonts de les Tries, situades en una de les raconades del Fluvià vam anar en direcció a la Casa-Xalet de les Tries per seguir des d’allà cap al volcà d’Aiguanegra. D’acord sí, va ser un d’aquells dies que el GPS ens va enganyar per un moment i encara no sabem com vam acabar enmig de les bardisses. Esgarrinxats i descabellats ens vam plantar al mateix cràter d’Aiguanegra. Allà vam fer el 2n (o potser 3r d’alguns) esmorzar del dia, i després de gaudir de les brutals vistes vam començar el camí de tornada. Passant per La Canya i tornant a travessar el centre d’Olot. 22


@ceolot

VISITA'NS AL WEB www.ceolot.cat

etiqueta'ns

#ceolot

Busca les nostres rutes a

bicistarres@telefonica.net


ACONSEGUEIX ELS MILLORS VOLS AMB LA RESERVA ON-LINE

GC - 792

Visites a hores concertades. Sense esperes! C/ Sant Tomà s, 4 - 17800 OLOT - ) 972 26 98 00

SERVEI A DOMICILI


Aixecaments topogràfics tot tipus de terrenys urbans, rústics, parcel·les, As-built Replanteig d‘obra urbanització, edificació, estructura, cubicacions Estat actual d'edificacions plantes, alçats, seccions, delineació Finques rústiques atermenaments, delimitacions acord entre veïns i correcció Cadastre C/ Sant Francesc d'Assís, 2 - 17800 OLOT Tels. 972 274 074 - 676 33 65 76 - jgirones@gbtopografia.com

www.gbtopografia.com

Vols anunciar la teva empresa, negoci o esdeveniment a la nostra revista? Informa-te'n: ceo@ceolot.cat


VENDA i REPARACIÓ DEL ROBOT ROOMBA C/ La Fageda, 17 (Pol. Ind) - 17178 LES PRESES Tel. 972 693 097 Tel./Fax 972 693 629 www.taller-reyes.com


secció

MAINADA

25 DE MAIG

EL FERRAN S’havia d’anar a l’aigua i no es va poder… plovia, d’aigua, n’hi havia, però no la de la platja, és clar. Es va escollir l’Alta Garrotxa com a escenari per a aquesta sortida, de les últimes del curs. La sortida i l’arribada eren conegudes per tothom, Oix i Sadernes. Però el que té l’Alta Garrotxa és que es pot anar d’un punt a un altre per molts camins diferents. Aprofitant aquesta característica vam decidir anar d’Oix a Sadernes per camins poc trepitjats. D’Oix a la palanca a l’inici de la Vall d’Hortmoier per la pista, això sí que és típic, però calia anar ràpid. Llavors, un cop travessada la palanca vam anar en direcció al Pas dels Lliberals. I abans d’arribar-hi, allà on el Ferran es capbussa al riu, vam trencar cap a l’esquerra tot pujant just per sota els penya-segats del Ferran pel Bac del Vaquer. Puja que puja i fins a Talaixà. Boscos frondosos, plens de molsa i envoltats d’una atmosfera fantasmagòrica creada pels raigs de sol i la boira que omplia l’aire. Un cop a Talaixà

www.ceolot. cat

vam fer una parada i acte seguit pujarem d’una tirada al Ferran. Puja, però res que un grup de la Secció de Mainada no pugui superar. Un cop dalt començava la baixada, una baixada que tot hi ésser ja especial tal com l'havíem planejat es va convertir en tota una odissea. No vam trobar el camí que baixava cap a Coll de Terres, així que vam fer una marrada Ferran avall fins arribar-hi. Va ser dur, llarg i un xic fastigós. Les famoses erugues que s’estan menjant els boixos de l’Alta Garrotxa van fer acte de presència, i si no ens en vam emportar 100 cada un enganxades a la samarreta, no ens en vam endur cap. Un cop a Coll de Terres, esgarrinxats i cansats vam començar l’últim descens fins al fons de la Vall de Sadernes. El camí elegit era el Grau Sadidorta, una tartera empinada i desfeta on cada passa era un acte de valentia. Poc a poc, pas a pas vam anar baixant. Pedres caient, relliscades, trams de corda i salts entre pedres. Tot i més, quina baixada!!! I un cop a baix, veient que els núvols s’havien enretirat, vam aprofitar per fer un banyet a l a famosa Miami beach de Sadernes! I això va ser. Un dia intens i diferent.

23


secció

MAINADA

JOVES! RUTA SERRA DE TRAMUNTANA, MALLORCA 12 D’ABRIL OLOT - BARCELONA - PALMA DE MALLORCA El grup de joves vam tenir el privilegi de viure altre cop un d’aquells moments més màgics i increïbles que un nen, nena, monitor o monitora del CEO pot experimentar. En podríem dir la cirereta del pastís, o el gran premi de passar per la secció: la Ruta Final. Si ja de per si sol aquest és un moment espectacular, més ho era el fet que aquest es decidís anar, ni més ni menys, que a Mallorca, a recórrer la Serra de Tramuntana. Això era tota una novetat dins la secció, cosa que va implicar dissenyar la ruta des de 0 i preparar-ho tot de manera intensa els últims dies abans d’agafar el vaixell transmediterrani. Amb la il·lusió que desbordava a cabassos doncs, vam començar l’aventura el divendres 12 d’abril, a les sis de la tarda des del Pavelló firal d’Olot. Els cotxes dels pares i la “furgo” dels monitors ens van portar al Port de Barcelona, on ens esperaven els altres monitors (els pixa-pins residents a Barna) i també, atenció, un grup de 5 nenes que havien arribat el mateix dia de viatge a Holanda. Elles, igual que molts altres nens del grup amb l‘institut, estaven empalmant pràcticament dues aventures i dos viatges diferents, la qual cosa no deixava de fer-ho tot encara més èpic. Tots reunits,

24

acomiadant els pares per un bon grapat de dies, i també amb la furgoneta dels intendents, vam embarcar en un vaixell bastant sofisticat i confortable que ens faria passar la nit a alta mar rumb a Palma de Mallorca. La nit va començar amb premi: jersei/ dessuadora nova amb disseny exprés per a tots els nens (aquests monitors són el que no hi ha!!!). I arribats a mitjanit, dormir mig recolzats als seients, mig estirats per terra, i evidentment, fent el son petit i incòmode per anar agafant el costum d’aquells dies. 13 D’ABRIL SANT ELM - SES FONTANELLES (12 KM - 500+) A les 6 tocades del matí, la megafonia del vaixell ens despertava de mala manera: havíem arribat a Palma. Ens esperaven unes hores frenètiques que van marcar el

destí de tota la ruta. Per què? Doncs perquè la manera d’arribar a Sant Elm, punt més occidental de la Serra i sortida de la nostra ruta, era amb transport públic. Dit i fet, vam desembarcar del vaixell, vam dirigir-nos a la parada de bus que ens connectés amb l’estació central de Palma, i allà vam esperar. Doncs bé, els bus no arribava, i no va passar fins el cap d’una horeta. Se’ns presentava un problema: endarrerir la ruta un parell d’hores, i fer el tram sencer pensat sota el sol del migdia. Arribats a Palma, els intendents ens esperaven amb la furgo i l’esmorzar. Per sort, durant tots aquells dies, les comunicacions telefòniques ens van permetre coordinar-nos bé amb ells, i això va ser un gran què. Vam quedar amb ells directament a Sant Elm per donar el tret de sortida plegats. Nosaltres, i els 33 nens i nenes, ens disposàvem a agafar el bus de línia Palma – Sant Elm. Aventura. Els bus anava carregat com mai no hi havia anat fins aquell dia, entre turistes, nens del CEO i uns pocs residents alarmats. Amb penes i treballs, vam fer les parades fins arribar al petit poble de Sant Elm: petava el sol amb força i era l’una del migdia. Traient el mapa, com tantes vegades el trauríem aquells dies, vam decidir retallar la primera etapa, calculant uns 12 km i fent nit a mig camí d’Estellencs. Sense pensar-ho més i acomiadant-nos de la Fio, Ilona i Joan, arrencàrem camí amb les nos-


secció

MAINADA

tre motxilles i el sol de primavera que tant ens va acompanyar durant tota la ruta. Aquell matí frenètic tindria premi ben aviat. La pista del GR-211 desembocava en una variant que anava a petar a la costa ja encrespada de la Serra, a principi d’aquesta, on les vistes ja eren d’un nivell molt superior. Els primers balcons sortint de la pineda ens oferien Sa Dragonera preciosa, al mig del blau del mar ondulat. Un privilegi de vista que ens acompanyaria fins a la parada per dinar al Mirador de la Trapa. Un espectacle pels ulls. Aquell primer tram ja ens oferia uns altiplans on s’intercalaven turons sorrencs amb el blau del cel, del mar i de l’aire pur. Després de 2 o 3 miradors més, reférem la pista del GR fins anar a petar a la carretera Ma-10 provinent d’Andratx. Allà passaven intendents i furgoneta de l’Ajuntament ben enriolats. Què faltava? Doncs res, buscar lloc per dormir. Mirant un xic més el mapa, un caminet a mà dreta ens oferia un planer aparcament a prop d’una finca/refugi on començava un fort sender de pujada. Allà era el lloc perfecte. Iniciàvem el ritual rutinari d’aquells dies: el campament i la vetllada. Mentre esperàvem que es fes de nit i que es fes el sopar, jugàvem, cantàvem, descansàvem i ens explicàvem batalletes del dia i de la vida. En

marxar la llum, paràvem les tendes i preparàvem coberts per sopar els magnífics plats que els intendents ens cuinaven. Primer sopar: Cous-cous amb verduretes! “No està mal”! 14 D’ABRIL SES FONTANELLES - ESTELLENCS - BANYALBUFAR - SON SANUTGES (21 KM - 700+) El diumenge va començar com la majoria de dies, amb un bon esmorzar a base de sucs, pa amb tomàquet i pernil dolç, o pa amb Nutella. Cada un de nosaltres i també per grups de 2/3 carregàvem

www.ceolot. cat

el pa, el fuet o el formatge, i també fruits secs, fruita i brioxeria per tal d’aguantar tota una jornada de ruta. D’aquesta manera, després de plegar les tendes i refer forces, sortíem endavant a la conquesta d’una nova etapa. Vam començar a pujar de seguida pel sender de Ses Fontanelles fins a coronar un d’aquells turons. No vam parar fins arribar al lloc on esmorzaríem, un coll a sota el pic més alt, el Galatzó. Entre crestes de pedra i preciosos caminets de pastors, vam anar baixant fins albirar Estellencs, i entrar al poble triomfalment ja ben entrat el migdia. La gana i el sol collaven quan ens vam allunyar una mica del poble i vam parar dinar. Hem de dir que els ànims estaven ben frescos, i els nens i nenes ja començaven a agafar la dinàmica del caminar i de l’aire lliure les 24 hores del dia. Per tant, a la tarda podíem fer sense problemes un tram més per acostar-nos a Esporles. Sabíem que potser no arribaríem tan lluny, així que vam pactar amb els intendents un punt entremig per l’interior de Banyalbufar en un tros de pista que tenia bona pinta. Per als nens i monitors no va suposar més esforç que entrar a la pista i camí planer, anar avançant fins un encreuament de camins que ja ens apropava prou al lloc desitjat. Aquest tipus de pistes a Mallorca són totes molt semblants: connecten finques privades més o menys sumptuoses, moltes propietat de famílies alemanyes,

25


secció

MAINADA

i molt ben accessibles en aquest sentit. En un racó doncs, ens disposàvem a esperar els intendents que vinguessin carregats de menjar per fer el sopar i passar la nit a l’encreuament. Aquests, però, sí que tenien problemes. Una roda punxada, ni més ni menys. El camí que la furgoneta havia agafat era massa “particular” i no era de bon conduir. El fet és que els intendents, després d’unes quantes comunicacions de crisi amb els monitors, van aconseguir refer la furgo i fer un camí alternatiu, també prou malparit, fins a l’encreuament on estava la resta del grup. Una bona aventura també, però havíem arribat a pont port. Aquesta vegades a hores més intempestives, aconseguíem sopar un bon plat de trinxat de la Cerdanya per refer les forces en aquell dia intens. Acampàvem amb la companyia de ràfegues importants de vents, però que no ens van impedir dormir intensament a l’espera d’un nou dia de ruta. 15 D’ABRIL SON SANUTGES - ESPORLES VALLDEMOSSA (13 KM - 600+) Sembla que ja no era una novetat el despertar enmig d’un camí, sortir de la

26

tenda, esmorzar amb un silenci causat per la son i només pertorbat pel cant d’alguns ocells que piulaven alegres la sortida del sol. I és que sent el tercer dia de ruta, aquests petits detalls, començaven a dibuixar una rutina que seguiríem durat els encara sis dies que ens quedaven. Així doncs que, energies carregades i motxilles a l’esquena, iniciem nou dia de ruta. Aquest cop amb l’objectiu posat en Deià, poble on en teoria ens posaríem al dia del retard que portàvem a causa del primer dia. Semblava llarg, però sobre mapa ho vèiem factible. Així que camina que caminaràs, ens plantem a Esporles a mig matí. Tot apunta que va sobre rodes. Però una pujada dreta i llarga, amb un camí força perdedor ens endarrereix més de l’esperat. Amb tot plegat, ens plantem al cim de Sa Comuna ben arribat el migdia. Recarreguem forces amb quatre fruits secs i alguna fruita, intentant així apaivagar la gana, pensant a dinar més tard per tal que a la tarda no ens quedés tant de tros. Comencem, doncs, a baixar en direcció a Valldemossa, últim poble abans

de Deià. Altre cop, un camí poc marcat i potser també la gana, ens fan despistar en un parell de punts i això retarda la nostra arribada al poble fins ben bé les quatre de la tarda. Amb una gana de tigre i cansats com un atleta després d’una marató, busquem ràpidament un lloc on dinar dins d’un poble bàsicament turístic. Després d’allunyar-nos una mica del centre, trobem un recinte esportiu públic, que sembla ser el camp de futbol del poble. Decidim entrar i, per fi, allà, dinar. Mentre tothom devora el pa amb fuet, els monitors decidim que, cansats com estem, amb algunes butllofes, i encara uns 500 metres de desnivell positiu per davant abans d’arribar a Deià, no és sensat arriscar-se a una caminada que pintava ser d’unes 3 hores llargues. I amb la possibilitat de quedar-nos a les fosques a mig camí vam prendre la decisió de descansar la resta de la tarda i aprofitar l’endemà, el dia que havíem planejat com a dia de descans, per acabar d’arribar al poble i així posar-nos al dia amb el pla de ruta. El grup reafirma la nostra decisió per unanimitat. Així doncs, encarreguem feina als nostres estimats intendents, mentre nosaltres reposem. Fent unes voltes amb la furgo, ens informen que la zona està plena de camps d’oliveres i que llocs per dormir, un xic allunyats del nucli urbà, sembla que no n’hi ha. Juguem la següent carta: demanem a alguns habitants del poble on podíem dormir. Justament topem amb una família molt maca que ens assenyala un


secció

MAINADA

lloc a les afores del poble que sembla que compleix amb les nostres expectatives. Així que ens desplacem cap allà, on passarem la resta de la tarda-vespre fent jocs i dinàmiques de cohesió de grup, aprofitant així el temps que no hem dedicat a caminar. Ja entrada la foscor, un plat de pasta a la carbonara i unes postres de maduixes amb Nutella i nata ens retornen una part de les forces que ens havia tret aquest llarg i dur dia, i que amb un bon son, acabem de recuperar. 16 D’ABRIL VALLDEMOSSA - DEIÀ - ALCONÀSSER (11 KM - 500+) Falten pocs minuts perquè soni el despertador, estem dins el sac acabant d’aprofitar aquells últims roncs (que són els que es posen millor), quan la pluja se’ns avança a l’alarma. Els monitors consultem la previsió i sembla que haurem d’ajornar el despertar una mitja horeta. Els nois i noies ho celebren amb alegria, tot el descans que es pot esgarrapar al matí, és una gran victòria. Ja quan la pluja passa i dóna lloc a un nou dia de sol, sortim de la tenda, i després del ja rutinari despertar, ens posem a caminar. En principi no hem de fer gran cosa, cal fer la feina que ahir no vam poder acabar i, amb sort, podrem descansar tota la tarda a la platja! Camina que caminaràs, sembla que www.ceolot. cat

tothom ha recuperat forces i els 500 metres de desnivell desapareixen en un no res. Fem un petit esmorzar a dalt. Ja només ens queda una baixada i serem al poble. Que bé, tot ens somriu – per fi! – pensem. Però no, com s’anava evidenciant al llarg de tota la ruta, semblava ser que no podia ser que un dia sortís tot com estava planejat i de cop, a mitja baixada, el camí desapareix i ens trobem davant d’un cingle d’unes quantes desenes de metres. Encuriosits per com el camí podia acabar allà de cop, veiem com també altres caminaires acaben allà. Tornem a consultar el GPS i el mapa i sí, sí, el camí estava marcat per allà. Després d’observar-ho bé i de donar-hi moltes voltes, suposem que s’ha esfondrat una part del cingle, que donava continuïtat al camí. Així doncs busquem una alternativa i veiem que hi ha un altre camí, que fent molta volta, salvava el cingle. A mig camí de la volta però, ens fixem que hi ha un petit atall que ens estalviaria la nostra mitja horeta o tres quarts de camí. Així que després que un dels monitors comprovés que era viable, ens hi posem i trobem ja el camí que va baixant. I entre uns càntics animats d’alguns dels joves del grup, ens plantem per fi a Deià, on no perdem ni un minut i anem directe a la platja. Per sorpresa nostra estava plena de turistes. Però en uns instants descobrim perquè: allà hi van gravar un dels anuncis d’Estrella.

Entre turistes ens fem un forat i ens disposem a dinar. No abans però, sense que alguns dels més valents decideixin fer un petit bany per estar ben frescos a l’hora de menjar. Passem allà una part de la tarda, amb alguns prenent el sol, d’altres a l’aigua i alguns aprofitant el lavabo que oferia un “xiringuito” de la platja. De mica en mica però, veiem com el temps es va girant i el vent va augmentat, fins al punt que ja no s’està bé a la platja. Decidim anar a buscar un lloc on dormir. Però després de mirar i remirar el mapa, sembla que el punt més viable està a una horeta i mitja. Així que motxilles a l’esquena i seguim. Camí fàcil, planer i vora la costa, anem veient com el sol es va ponent dins el mar agitat. Just quan el sol entra en contacte amb l’aigua, arribem on havíem quedat amb els intendents. Un bonic paratge ens ofereix un espai per posar les tendes. Aquella nit sopem com mexicans un preciós guacamole i unes plenes fajites que fan que més d’un corri cap al lavabo. No estàvem tant cansats com altres dies, així que cantem algunes cançons i finalment si, els ulls s’acluquen. Bona nit i tapa’t! 17 D’ABRIL ALCONÀSSER - SÓLLER - BINIMORAT CÚBER (21 KM - 800+) I passat l’equador de la ruta, ens vam despertar amb ganes de menjar-nos el món i arribar aviat a Cúber, per poder tornar a descansar! Durant aquesta etapa no oblidem que ens va acompanyar la superintendent Fiona que va estar en tot moment a l’alçada d’un dia dur. El cinquè dia sincerament l’afrontàvem amb por, érem molt conscients que la muntanya era a prop i no hi havia manera d’evitar-la, però no ens vam desesperar, si s’havia de fer, es feia, arribats aquí no ens podíem rendir. Amb quatre brioxeries, dues peces de fruita, un grapat de fruits secs i pa amb fuet en fèiem prou per afrontar el dia! Després d’estirar les cames, acabar-nos de despertar i esmorzar una miqueta, tot caminant entre mig de bonics rentadors públics, camps de tarongers 27


secció

MAINADA

i llimoners, de sobte vam agafar un camí sense asfaltar i el monstre vertical havia arribat. Imponent, majestuós, inhòspit i tortuós teníem davant El Barranc de Biniaraix! Només diré una cosa: 4 km – 700+. No obstant, superat el primer esglai i els primers moments de desesperació, vam començar a guanyar altura amb cadascuna de les successives corbes i també a gaudir del bonic camí en ziga-zaga fet de pedra seca, amb el so llunyà del torrent fugitiu que ressonava enmig dels penya-segats. Sí, tot molt romàntic i bla-bla, però totes vam arribar a dalt amb la llengua fora i el que vam fer quan es van acabar les maleïdes corbes i el camí de pedres tortes va ser estirar-nos a terra i descansar. No ens enganyem. Fins i tot alguns van dormir i fer el mandra una estoneta. Vençut el monstre, el camí fins l’estany de Cúber va ser bufar i fer ampolles (sí, sí, alguna que altra butllofa als peus teníem). I el chill, els ramats de vaques, el postureo, les trenes i el cansament es van apoderar de nosaltres. Amb un bon brou ben calent, i ben amagats de la zona militar que teníem a pocs quilòmetres, vam anar al que ja era el nostre familiar sostre cada nit, la tenda. I allà, en qüestió de segons totes vam anar caient en un profund i agraït son. 18 D’ABRIL CÚBER - LLUC (20 KM - 400+) Si t’aixeques ben d’hora, ben d’hora, podràs desmuntar tenda i tenir temps de veure sortir el sol mentre esmorzes i arribar a Lluc abans de dinar. La pujada del dia anterior ja ens va donar senyals de que ens disposàvem a travessar els trams més muntanyosos de tota la ruta. I com sempre que fem muntanya en una ruta, el nostre amic el vent ens ha de venir a acompanyar una estoneta (les de Ports de Beseït bé ho saben!). Arribar al punt més alt del dia va ser dur, però ara tot era baixada i ben alimentats allò creiem que seria fàcil. I tal dit, tal fet! Descendint per camins de pedra seca i ziga-zaga, amb moments de bogeria transitòria, ens vam plantar a Lluc. Per aquells que no ho conegueu, Lluc és com el Montserrat de ses Illes. Un santuari i turistes a tort i a dret. No us penseu però, que allò més sagrat de Lluc va ser el lloc on passaríem la nit. Disposats a trobar un lloc ben bonic, 28

vam mirar i remirar el mapa fins que un indret marcat al mapa, semblava que satisfaria les nostres necessitats. Així que després d’una caminadeta de mitja hora ens hi vam plantar. I on vam anar a parar? Enmig d’un bosc màgic de roques encantades, habitades per fades i cabres salvatges. I com bé sabeu, els joves som esportistes apassionats per molts esports i anem sempre ben preparats, així que no podíem deixar escapar l’ocasió de calçar-nos els peus de gat i a escalar una micona, les roques ens ho demanaven a crits i va ser fantàstic! Això si, el dia ens havia deixat baldats... i tant és així que us sorprendreu estimats lectors, de saber que tots (sí, sí, tots!) els joves van anar a la tenda de pet sense ni tan sols menjar postres. I és que

és clar, portàvem ja 7 dies de ruta a l’esquena i, evidentment, es nota. Així que, en mig d’una lluna plena molt màgica, cadascú es va anar endinsant en els seus somnis, on algun d’ells s’imaginava ser un pirata de l’illa d’aquells vells temps en què dominaven mars i muntanyes.

19 D’ABRIL LLUC - SANTUARI DE LA VICTÒRIA (AMB BUS) - CALA DES COLL BAIX (10 KM 400+)


CO L · L A B O per Ramon Feixas

RA C I Ó

DEL CANIGÓ A LES TERRES DE L'EBRE DE LA CARRETERA D'OSOR A JOANET En amunt pujant en un dia d’aigua i per molt que anéssim ben abrigats, equipats i al dessota d’un paraigües carena amunt anàvem com de gesta. A més d’indeterminat el revolt de la carretera inici de l’etapa, aquell dia era molt plujós. Les previsions ja ens havien anunciat pluja per tot el dia. Però nosaltres a la nostra, cap a fer travessia. Cal dir que la intensitat de la pluja no va ser exagerada, però sí espessa i continuada. De la carretera, quasi tocant la Riera d’Osor fins al cim de Solterra hi ha una carena gens mandrosa anomenada La Serra Gran que per començar la caminada és prou exigent. Mig amagat i aperduat a l’entrada, rere l’esquei, comença a pujar el camí, fins a una corba que permet tirar un petit tram planer paral·lel a la carretera per acostar-se al dibuix carener. Vam prendre l’opció que puja dreturera fins un forat miner, que ens va donar excusa per bufar l’esforç previ. Al dessota d’una lleixa cinglada vam seguir per una pista en desús que podria ser d’origen miner. La pista ens va menar cara al nord fins a trobar un camí que puja aprofitant el trencament de la rocosa lleixa.

Sant Miquel de les Formigues

pel Coll de Llevanyes. I més endavant vam arribar a la pista amb amplada de carretera, encara que sense asfaltar, que ressegueix la part de dalt de la carena principal de sant Hilari nord-est enllà. Nosaltres la vam seguir en sentit Sant Hilari, mentre ens perdíem el pas per fonts que havíem previst. Per Can Calabrés, per sobre la Fossa de la Minyona, prop de Les Clotes i d'un magatzem, vam acostar-nos a un refugi que els caçadors ens van permetre usar. De fet no era un refugi tancat sinó un cobert amb foc-barbacoa i una taula llarga amb bancs. De tal manera que, el vent circulava però estàvem a aixopluc i teníem foc per escalfar els fesols. Vam poder eixugar-nos mínimament i recuperar forces.

El foc encès fou un regal ofert pels acompanyants intendents que possibilitaren treure el fred d’aquell dia rúfol i inclement.

De pistes travesseres aperduades en vam trobar moltes en tota la pujada. Una d’elles ens permeté tornar a la línia carenera ja superada la lleixa. Un modest corriol ens acompanyà carena amunt creuant les pistes que trobàvem. En una d’elles, a pesar de la incomoditat del lloc i la pluja, vam haver de decidir esmorzar, cadascú procurant fer-ho en el lloc menys inclement possible. En amunt la traça es fa menys visible, però la carena és transitable, encara que amb pendent i en alguns punts, amb rocam a enfilar. Finalment a dalt s’allargassa planera al trepig d’una desdibuixada senda poc còmode en un dia de pluja. Muntant l’última roca vam enfilar-nos a nivell de creu. La creu la vèiem perquè érem allí mateix, però la vista ens l’haguérem d’imaginar boira espessa endins. La foto de rigor va fer-se per molt que faltés el paisatge. Ens va tocar prendre una decisió: la de baixar pel camí més factible que surt de dalt pel seu vessant nord. El sender baixa per una petita pista, que va prenent més cos a l’avançar. Vam passar www.ceolot. cat

Vam escollir el GR en lloc del recorregut previst. Precisament el que procedeix del Canigó com la traça de la nostra travessia més interior. Per carretera vam arribar a la part de dalt de Sant Hilari, enmig de les naus del polígon del Pla d’en Serres. Vam travessar la carretera de Santa Coloma. Vam seguir 300 metres al dessota per incorporar-nos-hi i seguir-la prop d’un quilòmetre, optant a la cruïlla per l’opció que va a Joanet, seguint una variant de carretera per la qual transcorre el GR de Mataró. Vam anar deixant i agafant sender fins a arribar al cementiri de Joanet, on ens esperava l’autocar per a la tornada.

29


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP DE JOANET A FOGUERES DE MONTSORIU Més llarga que l’anterior etapa, però amb menys desnivell, vam començar la caminada davant el cementiri de Joanet. Vam travessar pel carrer de dalt del poble amb una climatologia que ja hauríem volgut a l’anterior etapa caminant propers a la partió entre els aiguavessos de la Riera d’Arbúcies i el de la Riera de Santa Coloma. A pesar de ser pista bona part del recorregut, els paratges son prou atractius. Vam passar pel Pla de la Fossa, per les runes de la casa el Raurell i el coll del Raurell. Vam vorejar per l’oest fins al sud el turó de Teira pel vessant d’Arbúcies, per una pista de bosc que va menar-nos a la Petja de Sant Salvi. Aviat vam trobar al Collet les típiques plantacions d’avets de les Guilleries. Vam baixar suaument fins a la carretera asfaltada que va a l’ermita de Sant Segimon del Bosc.

L’ermita prèvia a l’ esmorzar la de Sant Segimon del Bosc molts varen voler-la retratar. Tot plegat molt a prop del Restaurant Can Puig on vàrem fer un esmorzar podríem dir de dues forquilles. Allí fou on es destarotà l’horari que ens condicionaria la resta de la caminada. Vam pujar pel dret a buscar la carretera que va a Buixalleu, i de seguida la de terra que va a Santa Bàrbara, resseguint el vessant sud del Puigdui, per la reconstruïda Can Mannana, fins a finalment enfilar-nos al turó on hi ha l’ermita de Santa Bàrbara , i als seus peus un planell.

Veuríem vista fins i tot de fosc de Santa Bàrbara al turó enlairat allargant fins al mar fent el badoc. De retorn al collet iniciàvem la principal baixada del dia, primer per la pista que baixa a Sant Feliu, però més avall per pistes de desemboscar. Vam passar pel Mas Pol i acabàrem la baixada a prop de Can Vilar. Sorprenentment se’ns va retreure de forma poc amable que haguéssim passat per les pistes de bosc per les que vàrem baixar amb l’excusa que eren en un espai de propietat privada com de fet ho són gairebé la totalitat d’espais per on transcorren els camins que trepitgem. Vam enyorar les bones rebudes

Sant Segimon del Bosc 30

per Ramon Feixas

que solem tenir en llocs amb cotes una mica més altes ja que ens sembla que hauria de ser més fàcil la convivència en espais de muntanya i el diversos motius que ens hi porten a cada grup sense haver de dubtar del comportament respectuós de cada actor. Vam seguir uns metres de la carretera d’accés a Sant Feliu de Buixalleu i la d’Arbúcies. Aquesta la vam deixar per anar a Molí de n’Horta travessant per un pontet la Riera d’Arbúcies. Vam seguir per un corriol ramader prop de la riera i començàrem a pujar per una pista de desemboscar vella i petita, mentre els caçadors anaven tocant retirada i recollint el senglars morts: la pujada es combinava entre pistotes i corriols poc usats per la Costa del Buc Sec, anant una mica més decidits ja que teníem visita concertada a dalt per les 4 i no ens sobrava temps. Finalment férem cap a la carena principal per on puja el sender procedent de Breda. Encara per pistes i finalment per sender vam fer el cim del turó de Montsoriu. Hi vam arribar a les 4, hora de la visita i sense haver pogut parar a dinar (sort que ja portàvem bon coixí de l’esmorzar a Can Puig). Va ser interessant la visita al castell seguint la lògica de l’enemic. Un cop acabada la visita vam prendre’ns una estona petita per menjar. Quan el sol se n’anava a la posta, vam emprendre el camí que amb ziga-zagues baixa al Coll de Castellar per on passa la carretera d’accés a la urbanització de Fogueres de Montsoriu. La vam seguir uns 500 metres i la vam deixar per seguir la pista que va a Riells mentre el llostre feia el seu procés cap a l’obscuritat donada la limitació d’hores de claror del mes de gener. Una altra pista apta per a vehicles es deprèn de la primera per pujar a la urbanització. Més amunt vam optar encara per pistes velles de bosc que ens acostaren al punt objectiu que és al capdavall de l’avinguda de Montfort, havent de fer uns pocs metres , ja en plena fosca per un corriolet, essent encara prescindible l’ús dels frontals. Allí ho vàrem deixar a punt per reiniciar les dues etapes de Montseny, partint d’aquesta seva part baixa. Pujant, la claror guanyava lluminositat. L’ombra estripada del faig, encara amb la nuesa de l’hivern, acompanyava el melòdic gemec de les fulles trepitjades que s’anaven trinxant a cada trepig que suportaven. La tonalitat d’aquella claror, d’alguna manera, ja augurava el vestit verd que el bosc es posa per allà, passats un parell de mesos de la data de la nostra caminada, però encara vestia la nuesa de l’hivern. La nostra fita era la més voluminosa de les tres cotes que conformen el Montseny, una serra que fa de balcó vers la costa, des de la Serralada Prelitoral, que tot just havíem encetat a les Guilleries. És una serralada que ens promet un seguit de puges i baixes, d’acord amb les sifonades que hi dibuixa la combinació entre els aiguavessos i les carenes que la conformen. La senda, que era molt concorreguda, tot i rocallosa i pendent, és ampla. És, doncs, un punt de coincidència per als que venen de la part més poblada de Catalunya, així com aquells per als que som una mica més de terra endins. La nostra caminada estava completa, i ja hi havia un sentit comú partidari d’esmorzar al cim del Matagalls, per no haver de reprendre pujada posteriorment, i al mateix temps gaudir un xic més de la generosa vista circular que ofereix aquell cimal. Amb aquestes sensacions i cabòries vam emprendre el camí des de Sant Marçal i ens vam anar enfilant pel sender, gaudint d’aquella semi-ombra i a la vegada posant l’esforç que exigeix l’ascensió. Vam fer la primera pujada decidida fins al pla del Parany. Vam


CO L · L A B O per Kim Agustí

RA C I Ó

DE FOGUERES DE MONTSORIU A SANT MARÇAL

Santa Bàrbara

continuar més suaument passant pel Pla dels Èvols i pel Coll ses Portadores. Al passar pel Coll Pregon vam decidir no parar-nos i completar la pujada fins al cim. A dalt hi vam poder albirar d’on veníem i on anàvem des dels altius dominis sobre el Vallès, Osona i la Selva. Havent esmorzat, vam emprendre la baixada, primer pel camí que mena a Collformic i que nosaltres vàrem deixar al Pla de la Barraca, per seguir cap al Turó del Esqueis i el Coll de la Pomereta. D’allí vàrem baixar cap al Brull, on teníem reservat el dinar. Un cop fetes les celebracions, vam baixar a buscar un camí que ressegueix el cingles del Saní per la seva part superior. Després vam anar a la Muralla ibèrica de Montgrós. No es va poder visitar per estar l’excavació en activitat. Encara ens quedava un bon tros de baixada i no tanta llum com necessitàvem, així la majoria va arribar entrada la fosca a la Font dels Enamorats d’Aiguafreda on acaba l’etapa. Vam trobar-nos amb l’entrebanc que estaven estassant i hi havia branques enmig del camí. Vam haver de lamentar una lleugera lesió d’un dels metges del grup, i així vam concloure les etapes de travessia del Montseny.

El 23 de febrer tornem a Fogueres de Montsoriu, urbanització que rep el nom d’una important masia, edificada en els termes d’Arbúcies i de Riells i Viabrea. Som 32 de colla i a un quart de 9 del matí sortim de la seva plaça Major (620 m), sota un cel ben blau; el dia serà esplèndid. Ens guia un track d'en Ramon Feixas, que avui no ens pot acompanyar, i el llunyà cim de les Agudes ens assenyala el nostre itinerari. Seguim una carretera de terra que ens porta a Santcliment, masia a mig restaurar. Un rètol ens indica la bona direcció per anar al Canigó, però cap no ho fa per a fites molt més properes. La primera és la torre de Montfort (742 m), torre de guaita medieval, de planta circular. Les seves ruïnes són un bon mirador, que ens permet recordar les etapes de Sant Miquel de les Formigues i del castell de Montsoriu.

Torre de Montfort

Baixem de la torre per una drecera, anem al collet de Can Romualdo i ens enfilem a l'emboscada collada Xica, un bon lloc per esmorzar. Després de l'àpat continuem cap al collet de la Coma i el pla de la Feixa Llarga, per una pista. Els antics conreus són actualment un planter d'avets. Passem als peus de la casa, seguim cap al pla de la Llet i faldegem el turó de Grenys. Aviat arribem a coll de Te (1007 m) i fem una refrescant aturada a l’hostal.

Castell de Monsoriu www.ceolot. cat

31


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Més enllà del coll, ens enfilem pel llom del turó del Maçaners. Deixem el camí de Santa Fe i pugem per una bonica fageda, completament despullada en aquesta estació. Anem al pla del Rovirol i seguim cap al Convent (1230 m), edifici de fa poc més d'un segle, tancat. Al seu costat travessem la carretera de Santa Fe a Sant Marçal.

Ens resta una darrera pujada, tota una clàssica. Aviat confluïm amb el concorregut camí de Santa Fe i pugem decididament per una preciosa fageda, ornada per alguns grèvols. Fem una plaent

Les Agudes. Fotos: Kim Agustí. 32

per Kim Agustí

aturada i una foto de grup a la font de Briançó, fresca i cabalosa, i girem cap al coll de les Agudes, tot faldejant el puig Sacarbassa. Un cop al coll, només ens resta una curta pitrada per assolir el cim de les Agudes (1706 m), el més destacat del Montseny. Hi arribem a tres quarts de 2 de la tarda i dinem al cim, tot gaudint alhora de l'àpat i d'un immens panorama. A tres quarts de 4, després d'una celebració d'aniversari i de fer una segona fotografia de tota la colla, tornem al nostre itinerari. Ens espera una rosta davallada, per un corriol pedregós però molt fressat. L'obaga conserva petites restes d'unes nevades que hom ja no recorda, en una època de forta secada. Deixem el camí dels Castellets, atrevida però fàcil aresta, i baixem en seguits revolts per la fageda. Al capdavall, travessem el singular paratge del Pedregar Rodó i continuem, ja per carretera de terra, cap a la Fàbrica i Sant Marçal. L'església de Sant Marçal de Montseny fou consagrada al segle XI. Es un bonic edifici, d'una sola nau amb absis semicircular. Les dependències de l'antic priorat acullen actualment un hotel, que rep l’assedegada colla amb les portes ben obertes. La font de Sant Marçal, cantada pel poeta olotí Guerau de Liost, és el naixement de la Tordera, riu que desemboca a la Mediterrània entre Malgrat de Mar i Blanes. Des de l'església, encara amb llum de dia, anem al veí coll de Sant Marçal (1106 m), punt i a part en la nostra travessia. Visitem la taula dels Tres Bisbes, els de Girona, Vic i Terrassa (abans Barcelona), i pugem a l'autocar que ens tornarà a casa.


CO L · L A B O per Ramon Feixas

RA C I Ó

DE SANT MARÇAL A AIGUAFREDA Pujant, la claror guanyava lluminositat. L’ombra estripada del faig, encara amb la nuesa de l’hivern, acompanyava el melòdic gemec de les fulles trepitjades que s’anaven trinxant a cada trepig que suportaven. La tonalitat d’aquella claror, d’alguna manera, ja augurava el vestit verd que el bosc es posa per allà, passats un parell de mesos de la data de la nostra caminada, però encara vestia la nuesa de l’hivern. La nostra fita era la més voluminosa de les tres cotes que conformen el Montseny, una serra que fa de balcó vers la costa, des de la Serralada Prelitoral, que tot just havíem encetat a les Guilleries. És una serralada que ens promet un seguit de puges i baixes, d’acord amb les sifonades que hi dibuixa la combinació entre els aiguavessos i les carenes que la conformen. La senda, que era molt concorreguda, tot i rocallosa i pendent, és ampla. És, doncs, un punt de coincidència per als que venen de la part més poblada de Catalunya, així com aquells per als que som una mica més de terra endins. La nostra caminada estava completa, i ja hi havia un sentit comú partidari d’esmorzar al cim del Matagalls, per no haver de reprendre pujada posteriorment, i al mateix temps gaudir un xic més de la generosa vista circular que ofereix aquell cimal. Amb aquestes sensacions i cabòries vam emprendre el camí des de Sant Marçal i ens vam anar enfilant pel sender, gaudint d’aquella semi-ombra i a la vegada posant l’esforç que exigeix l’ascensió. Vam fer la primera pujada decidida fins al pla del Parany. Vam continuar més suaument passant pel Pla dels Èvols i pel Coll ses Portadores. Al passar pel Coll Pregon vam decidir no parar-nos i completar la pujada fins al cim. A dalt hi vam poder albirar d’on veníem i on anàvem des dels altius dominis sobre el Vallès, Osona i la Selva. Havent esmorzat, vam emprendre la baixada, primer pel camí que mena a Collformic i que nosaltres vàrem deixar al Pla de la Barraca, per seguir cap al Turó del Esqueis i el Coll de la Pomereta. D’allí vàrem baixar cap al Brull, on teníem reservat el dinar. Un cop fetes les celebracions, vam baixar a buscar un camí que ressegueix el cingles del Saní per la seva part superior. Després vam anar a la Muralla ibèrica de Montgrós. No es va poder visitar per estar l’excavació en activitat. Encara ens quedava un bon tros de baixada i no tanta llum com necessitàvem, així la majoria va arribar entrada la fosca a

Matagalls

El Brull

la Font dels Enamorats d’Aiguafreda on acaba l’etapa. Vam trobar-nos amb l’entrebanc que estaven estassant i hi havia branques enmig del camí. Vam haver de lamentar una lleugera lesió d’un dels metges del grup, i així vam concloure les etapes de travessia del Montseny.•

Horaris de la travessia De la carretera d'Osor a Sant Miquel de les Formigues

2 h 37 min

De Fogueres de Montsoriu a la torre de Monfort i coll de Te

2 h 04 min

Del cim als carrers de Sant Hilari de Sacalm

2 h 26 min

Del coll al Convent, la font de Briançó i les Agudes

2 h 01 min

De Sant Hilari a Joanet

1 h 34 min

Del cim al coll de Sant Marçal

1 h 47 min

De Joanet a Sant Segimon del Bosc

1 h 40 min

Del coll de Sant Marçal al coll Pregon i el Matagalls

1 h 51 min

De l'església a Santa Bàrbara i el molí de n'Horta

2 h 19 min

Del cim al pla de Cinc Sous i el Brull

2 h 36 min

Del molí al castell de Montsoriu

1 h 22 min

3 h 11 min

Del castell al coll de Castellar i Fogueres de Montsoriu

1 h 03 min

Del poble a la muralla del Montgròs, Aiguafreda de Dalt i la font dels Enamorats (Aiguafreda).

www.ceolot. cat

33


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

per Miquel Pagès

TeAraroa TeAraroa (TA) és un trail de 3000 km que creua Nova Zelanda de nord a sud, des del far de Cape Reinga fins a Stirling Point a Bluff.

CANOA WHANGANUI.

Aquesta modalitat de recorregut, travessant un país caminant, és coneguda com a thruhike, una cultura molt estesa als Estats Units on hi ha dos trails amb molta història: AT (Appalachian Trail) i PCT (Pacific Crest Trail). En els últims anys, la tendència és a l'alça i han aparegut, arreu del món, trails més joves, com TA només amb 11 anys de vida. Fa tres anys, mentre caminava pel Tour du MontBlanc, vaig conèixer un noi belga que estava provant el seu nou material, amb la intenció de realitzar TA al cap de poc. NZ sempre ha estat un país somiat per tots els amants de la natura, així que empès pels seus consells i amb la disponibilitat temporal necessària vaig decidir aventurar-m'hi. Els primers dies d'aquest trail són, sense cap mena de dubte, una prova de foc. En primer lloc una platja de 90 kms on la calor, les lesions i peus adolorits i, sobretot, mantenir la ment entretinguda són els punts forts. Gairebé consecutivament es troba Raetea Forest, un bosc on avançar a 1,5 km/h és tot un èxit. Fang fins als genolls i arrels enmig del camí, fan que es converteixi en un dels dies més exigents a nivell físic i mental. Tothom apunta que qui supera aquesta secció, ha realitzat un gran pas per completar el trail. A partir d'aquí, el camí segueix fins a arribar a la costa est i resseguir-la fins a Auckland. Els paisatges en aquest tram són realment escènics, combinant platges, muntanyes i zones agrícoles i ramaderes. En aquesta secció ens convertim en experts pel que fa a control de marees, ja que és

CAGA TIÓ SECCIÓ CANOA. 34

necessari travessar diversos rius i estuaris que en marea alta són infranquejables. Pel que fa els novells com jo, agafem tants apunts com podem augmentant el nostre coneixement en termes de material, dieta i tot el que envolta el món del thruhike. L'arribada a Auckland marca un abans i un després. Per la gran majoria és el punt de partida del viatge, una quantitat de kms acceptable (590) i en el meu cas, i ja que en tinc l'opció, decideixo alleugerir part del material per seguir en l'aventura. El trail passa després per zones residencials i ressegueix unes quantes carreteres. Això és degut a dos motius: per una banda l'anomenat «Kauri die back», els kauris són l'espècie d'arbre més gran de NZ però a la vegada també una de les més perilloses: el fet de trepitjar amb la sola de la sabata les seves arrels en pot provocar una infecció i la mort, cosa que fa que hagin prohibit l'entrada a alguns boscos; per altra banda, el camí és molt jove i encara s'estan buscant noves rutes per suplir aquests trams buits. Tot i així, té un parell de trams muntanyosos interessants, i creuar zones residencials permet gaudir de l'amabilitat neozelandesa. Poc després s'arriba a un dels highlights de l'illa nord, Tongariro Crossing, freqüentat per turistes i conegut per ser l'escenari de Mordor a la pel·lícula de «El senyor dels anells». L'organització que s'encarrega de TA intenta que aquest esdevingui un tast de tot el que NZ representa, és per això que a part de caminar per uns entorns naturals espectaculars i també per paisatges humanitzats on apropar-se a la cultura, el trail segueix pel riu. NZ és conegut pels amants del kayak i canoa per la gran quantitat de rius i opcions per remar a tots nivells. Els nostres peus agraei-

COSTA EST NORD AUCKLAND.


CO L · L A B O

RA C I Ó

CAPE REINGA.

xen aquest descans de 7 dies remant aigües avall per l'icònic riu vivències comunes, comencem a decidir entre tots i organitzar els Whanganui. A més a més esdevé una gran oportunitar per menjar dies que ens vénen per endavant. Sempre amb llibertat i la màgia plats més elaborats i en el nostre cas celebrar cap d'any i fer cagar de seguir el nostre propi camí, caminant gairebé sempre sols i soel tió amb thruhikers d'arreu del món, que després d'al·lucinar amb cialitzant-nos amb els companys a les tardes i nits. El salt a l'illa sud és un canvi radical. El que tenim en ment la tradició catalana, volien experimentar-la. El final de l'illa nord és un tast del que esdevindrà la sud. Tararua com a trail esdevé una realitat. El Queen Charlotte track és la millor Ranges és un massís muntanyós espectacular que posa a prova el benvinguda a l'illa i enamora a qualsevol, mentre ràpidament ens nostre nivell físic a les muntanyes. També, és un dels primers llocs acosta a les muntanyes. on és totalment necessari planificar segons el temps, ja que els forts vents i pluges torrencials poden aparèixer en qualsevol moment. NZ és un país on fàcilment es poden experimentar les quatre estacions en un dia i cal estar ben preparat. Wellington és el final de l'illa nord, més de la meitat del trail (1689kms) i la meitat psicològica. La capital neozelandesa esdevé un punt de logística: recanvis de material, planificar l'inici de l'illa sud, comprar menjar per més de 20 dies i enviar-ne gran part d'aquest a petits pobles on el trail passa, però no hi ha la possibilitat de comprar menjar. Tot i no ser un camí massificat, des de bon inici vaig coincidir amb altres persones, la gran majoria soles, amb el mateix objectiu en ment. En la cultura del thruhike és coneguda la formació de families. Aquestes es formen quan t'adones que tens un ritme similar amb altres i arriba un punt en què coincideixes amb ells gairebé cada dia. En cert FINAL, STIRLING POINT, BLUFF. KAURI. punt i de manera espontània, conduïts per un conjunt de www.ceolot. cat

35


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

NELSON LAKES.

MOTATAPU TRACK ENTRE WANAKA I QUEENSTOWN.

A partir d'aquí dues seccions de muntanyes consecutives, Richmond Ranges i Nelson Lakes, que destaquen pel paisatge alpí, llacs de muntanya i bàsicament infinitat de serralades rodejant-nos sense veure més empremta humana que els refugis que ens donen resguard. NZ té un sistema de refugis «first come- first served» espectacular. Gairebé mil refugis en zones remotes, no guardats, que es poden utilitzar amb una targeta anomenada «Back country hut pass» que té una validesa de sis mesos o un any i pel servei i qualitat dels refugis la qualificaria de molt barat. En aquesta zona és important carregar menjar extra, ja que en condicions climàtiques adverses és realment fàcil quedar estancat. El camí travessa zones exposades i rius que poden experimentar crescudes sobtades, un dels principals perills de l'illa sud. El final d'aquesta secció remota passa per valls més obertes fins a topar amb el riu Raikaia. Aquest riu no és considerat part del trail, ja que no es pot creuar gairebé durant tot l'any i es considera molt perillós. Cal voltar-lo per carretera ja sigui fent autoestop o organitzant transport. El següent tram està ple d'extenses planes amb muntanyes més baixes rodejant-nos, l'encant segueix essent espectacular. Poc després el camí torna a topar amb un altre riu, Rangitata, declarat també zona perillosa i l'organització aconsella rodejar-lo. En aquest cas però, amb condicions d'aigua estivals, normalment es pot creuar sense grans dificultats. Just a l'altra banda d'aquest riu, el camí s'enfila a través d'un massís muntanyós on predominen els matolls d'herba alta, que fan que el camí sigui difícil de seguir en certs punts, però a la vegada donen un color daurat a les muntanyes que les converteix en un

QUEEN CHARLOTTE TRACK. 36

espectacle. També permet gaudir de vistes a l'imponent massís del MtCook on es troben les muntanyes més altes del país. Resseguir llacs enormes es converteix en el següent atractiu. Seguit d'algunes muntanyes, com sempre, boniques, fins a arribar a Queenstown (2666). A partir d'aquest punt les muntanyes es van fent més i més petites, i el final ja es nota molt a prop, massa. Les converses canvien de tema, ja es comença a pensar en quin serà el següent repte un cop acabat aquest i un s'adona que algunes de les persones amb qui he compartit gran part del camí esdevenen amics de per vida.

POSTA DE SOL A PAHAUTEA HUT.

El final són records de l'illa nord, zones agrícoles i ramaderes, boscos on el fang predomina i platges per acabar arribant a Bluff (3000 km) i tancar aquesta llarga aventura. Després de caminar durant 107 dies es produeix una sensació estranya, d'enorme felicitat per una banda i per altra un punt de tristesa en saber que aquesta etapa de vida realment simple, coneixent un país en el seu àmbit més natural, rodejat de gent bonica, es

RICHMOND RANGES.


CO L · L A B O per Miquel Pagès

RA C I Ó

TARARUA RANGE.

tanca. Per sort tots coincidim que és com qui acaba una temporada d'una molt bona sèrie sabent que continuarà. Aquest fet em confirma que un thruhike és una experiència que va molt més enllà de creuar un país caminant. DADES PRÀCTIQUES Situació i accés: Nova Zelanda és el punt de la terra més allunyat de Catalunya, cosa que fa que el viatge sigui llarg. En cas de realitzar el camí en direcció sud (SOBO, «South Bound»), Auckland és el millor punt de partida, on la logística més utilitzada és agafar un bus fins a Kaitaia, per a continuació fer autoestop fins a Cape Reinga. Nova Zelanda és un país molt segur, on l'autoestop és freqüentat tant per turistes com per locals: Època ideal: En cas de realitzar el camí «SOBO», que és la direcció lògica, ja que segueix l'estacionalitat del país, és recomanable començar entre inicis d'octubre i finals de novembre. El camí té entre 3 i 5 mesos de durada segons la velocitat en què la persona es vulgui/pugui moure. Si es vol evitar un fred important i possibles nevades a l'illa sud, és important intentar finalitzar a tot estirar a finals de març. El camí NOBO, s'inicia normalment entre desembre i gener. Allotjament: És necessari portar tenda. A l'Illa Nord, es practica molta acampada lliure, i es creuen pobles i ciutats on és fàcil trobar acomodació en càmpings o hostals. L'Illa Sud, destaca per la gran quantitat de refugis a les muntanyes:

VISTES MOUNT COOK. www.ceolot. cat

SORTIDA DE SOL A COLAC BAY, GAIREBÉ AL FINAL DEL TRAIL.

Material i menjar: Pel que fa al material, és important ser el màxim minimalista i ultralleuger. El fet de portar més pes simplement genera una major probabilitat de lesions, alenteix el ritme i crea una major demanda energètica; per tant, encara esdevé més pesada, ja que es necessita més menjar. Normalment es troben supermercats on comprar menjar cada 3-4 dies, tot i que l'illa sud té diverses seccions on és necessari enviar caixes de menjar a punts estratègics o fer autoestop per trobar un poble on comprar provisions.

VISTES LAKE TEKAPO. 37


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Jaume & Rosa

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE BENIFALLET - TORTOSA

QUARANTA-UNENA ETAPA

Dimecres, 29 de gener de 2014. Avui no ens cal esperar el Bus, ja que comencem allà on estem, a Benifallet. Són tres quarts de vuit del matí, engeguem, ens cal tornar a travessar el pont i seguir per l’altra riba un tram per la carretera. Veiem a sota nostra el camí marcat que evita una mica la carretera, però nosaltres no hem vist les marques, de fet només són uns metres, ja que puja a la carretera, la C-12 que seguim acompanyats pel GR-7 fins que tots dos GR’s deixen la carretera a uns quatre quilòmetres de la sortida.

Hostes de Aldover.

Estació de Benifallet.

Ara per pista a la dreta on al trencar hi ha el rètol indicador de “Estación de Benifallet”, anem caminant tot salvant amb pujada per l’esquerra de la riera “Canaletes”. Creuem la llera i així arribem a l’antiga estació del tren de Benifallet, ara convertida en el centre BTT, ja que per aquí passa la via verda de la “Val de Zafrán” que des de la Puebla de Híjar arriba a Tortosa. Aquesta via verda la seguirem tota l’estona doncs el camí de l›Ebre discorre per aquest vial, això vol dir un pis uniforme de terra compactada i sense gaires

desnivells, també amb alguns túnels, per això la guia recomana portar frontal. El camí segueix encaixonat entre parets; passem tres túnels fins arribar al viaducte del barranc “Dels Frares i dos túnels més fins al mas de “Xalamera”. Portem nou quilòmetres; un altre túnel, aquest molt més llarg, uns cinc-cents metres, molt seguits tres més i ara ja per terreny més obert arribem a les planúries de l›Ebre al terme de Xerta. Aquí traspassem els darrers contraforts de la serralada Costera Catalana. Un altre túnel i desemboquem a una àmplia zona de descans de la carretera on es contempla l’assut de Xerta construït el segle XII i reformat el segle XIX, tot fent una enclusa que permet el pas de petites embarcacions. Encara un altre túnel, el darrer, i ja ens plantem a l’estació de Xerta, ara convertida en un bar. És un quart de dotze.

Azur de Xerta.

Túnel. 38

Entrem a una zona d’hortes anomenada “Les hortes d’Aldover” tot entrant a la població; en una petita rotonda trobem un bon seient i parem a reposar una estona. Un camió de materials de construcció ens distreu l’estada ja que té molts problemes per poder passar a causa d’un altre de mal aparcat i no troben el seu


CO L · L A B O

Mirador de Xerta.

conductor. El camí és ample, trobem algú buscant espàrrecs. Ens acostem a la “Torre de Corder”, una torre en ruïnes que fou un far fluvial d’origen Ibero-romà que connectava amb les torres de la Suda a Tortosa i al de la Campana a Xerta. Aquí fem parada per dinar, no hi estem gaire, una mitja hora, perquè comença a ploure. De fet un plugim. Al seu davant l’illa d’”Audi”; aquesta zona té la protecció del “Pla d’espais d’Interès natural de les Illes de l’Ebre”.

RA C I Ó

Estació de Xerta.

Jaume) aquí han inaugurat un bar molt acollidor en una part dels banys que és propietat privada. Una altra etapa d’esplendor va ser durant l’edat mitjana cristiana, després de la conquesta pel comte Ramon Berenguer IV l’any 1148. Des de la conquesta cristiana de Tortosa, la ciutat és el principal nucli urbà costaner del Regne d’Aragó fins que, l’any 1244, Jaume I el Conqueridor va delimitar la frontera catalano-aragonesa passant Tortosa i el territori del marquesat i el marquesat de Lleida a formar part del Principat de Catalunya. Durant el Renaixement, Tortosa torna a viure una etapa de creixement econòmic que contrasta amb la pèrdua de pes de Catalunya després de 10 anys de guerra civil (1462-1472). De fet, des de fa uns anys Tortosa celebra unes jornades de recreacions històriques, la Festa del Renaixement. Festa que recomano, és molt interessant, nosaltres en una altra ocasió hi assistírem i en quedàrem meravellats.

Rellotge de Sol a l'àrea de Xerta.

Una lleugera pujada ens porta al Raval de Jesús i a la població de Roquetes, el camí hi entra i ja no deixem de caminar per carrers fins al final. Les poblacions de Roquetes i Tortosa estan molt properes i no es distingeix el canvi de municipi. Arribem al pont de ferro sobre l’Ebre que traspassem i entrem al parc de Teodoro González. I aquí s’acaba l’etapa d’avui. Son dos quarts de cinc. Hem caminat uns vint-i-nou quilòmetres, amb una marxa efectiva de quatre quilòmetres hora. Tortosa va ser possiblement la ciutat d’Ibera, capital del territori ibèric de la Ilercavònia. És molt probable que l’assentament principal estigués al turó que actualment ocupa el Castell de la Suda. Va ser Dertosa sota l’imperi romà, ocupada al 714 pels musulmans, que en 945 van construir per ordre d’Abd-ar-Rahman III una drassana tocant a l’Ebre, emmurallada i amb disset torres. El 1035 Turtusha es va convertir en la capital d’un regne de Taifa (el 2005 es van redescobrir els antics banys àrabs al barri de Sant www.ceolot. cat

La Torre de Corder.

Durant el Renaixement la ciutat es defensava amb els trasts de Tortosa i posteriorment amb la coronela de Tortosa. Durant la Guerra de Successió Espanyola, Josep de Nebot i Font prengué Tortosa el setembre de 1705, i la ciutat va donar l’obediència a Carles III. El juny de 1708, l’any següent de la batalla d’Almansa i l’ocupació de Lleida, les tropes victorioses de l’exèrcit borbònic posaren setge a Tortosa amb vint-i-vuit mil efectius, comandats pel duc d’Orleans. El comte Lescheraine dirigia la defensa, formada 39


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

per uns cinc mil combatents, un miler dels quals de la milícia gremial urbana, la Coronela. Després de diverses setmanes d’atacs incessants al sector de Remolins, el 10 de juliol de 1708 la plaça va capitular i Tortosa va donar l’obediència a Felip V. En el moment en què la guarnició aliada va abandonar la ciutat, els civils que s’havien significat en la defensa van ser durament represaliats per les forces borbòniques. Els francesos la van ocupar el gener de 1811, fet que va quedar gravat a l’Arc de Triomf de París junt amb altres ciutats conquerides, i restà alliberada el maig de 1814 amb la fi de la Guerra de la Independència d’Espanya. Durant el segle XIX Tortosa es va configurar com un important nucli carlista, encara que sota domini de les tropes liberals. El ressorgiment iniciat durant les primeres dècades del segle XX es va truncar a causa de la Guerra Civil, quan la ciutat va quedar pràcticament destruïda pels bombardejos franquistes (1937-1939). La reconstrucció va ser llarga i difícil. Un enorme monument alegòric a la victòria feixista enclavat al mig del riu conmemora aquesta trista efemèride; diverses iniciatives populars ciutadanes estan lluitan per enderrocar-l’ho, però, ara per ara, sense èxit. La Suda de Tortosa és una impressionant fortalesa, elevada a 59msnm que domina la ciutat i el riu Ebre constituint un excepcional mirador. Avui dia forma part de la xarxa de “Paradores Nacionales” empresa pública propietat de l’estat espanyol. Nosaltres busquem l’estació d’autobusos per tornar a Benifallet i tenim sort: està a punt de sortir el que ens va bé. Arribats a l’hotel i ja reposats anem a fer la cervesa i després a sopar, avui sopem al bar del poble. L’hotel amb 4 pernoctacions 6 sopars i 4 esmorzars costà 353.80€, Hotel Pepo, carrer Piscines, 1 – Tel. 977 462 200. L’endemà, després d’esmorzar anem a un comerç a comprar oli i vi de la contrada, i ja sense més dilació emprenem el viatge de retorn a casa, tot parant per dinar al Vertisol de Les Preses. Ara ja només ens manquen dos etapes per acabar el GR de l’Ebre, esperem poder fer-les aviat.

Perfil etapa 41

Mapa etapa 41 40


CO L · L A B O Jaume & Rosa

RA C I Ó

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE TORTOSA - DELTEBRE

Torre de Ayuso.

Dimarts, 18 de febrer de 2014. Encara no ha passat un mes des de que vam fer l’anterior etapa: Benifallet – Tortosa hi ja tornem estar aquí, el dia d’ahir el dedicarem al viatge d’Olot a Tortosa, anàrem a l’hotel que tenim encomanat, Hotel Tortosa Park, c/. Conde Bañuelos, 10 – Tel. 977 446 112. Esmorzem a l’hotel i quan son un quart de nou comencem a caminar. L’etapa d’avui es presenta molt planera, la guia la marca d’uns tretze quilòmetres, però nosaltres l’allargarem uns deu més, doncs on acaba no hi ha cap servei i ens cal un transport per tornar a Tortosa. El cel està una mica emboirat, La caminada recorre tot el passeig de Teodor González fins al final de la població, tombem a l’esquerra tot vorejant una escola al tombar el carrer un pal indicador ens encara a una pista a la dreta tot abandonant els carrers amb força trànsit. Aquesta pista és el “Camí del Mig” ruta tradicional de Tortosa a Amposta, caminem entre mig de masos algun força gran, reseguim un polígon industrial a l’esquerra i sortim a una rotonda de la carretera C-42, al costat hi un camí que sense entrar-hi la traspasa amb baixada fins a la vora d’un canal que seguim uns metres tot deixant-l’ho a l’esquerra, seguim per mig de camps carxofers fins a tornar a trobar el canal, més cultius a la dreta, a l’esquerra continua el polígon Industrial, anomenat “Polígon del Baix Ebre” o

Campredó. www.ceolot. cat

QUARANTA SEGONA ETAPA de “Campredó”, unes cases, el llogaret és el poble de Campredó, poble format més que res de disseminats camperols com el de la “Font del Quinto” i el “Raval del Pom”; el canal s’acosta al riu i per un pontet entrem a la “Font del Quinto” barri format per algunes cases on destaca la torre de “Ayuso” i la casa “Del Prat” també anomenada “La Lonja” tot això data del segle XIII i és d’origen Templari. Aquest tram, des de l’inici del Polígon el traçat està mancat de conservació i les marques estan esborrades pel pas del temps, cal estar alerta i confiar amb l’intuició, millor si portes un GPS. Deixem el canal i per la dreta un camí ens acosta a l’Ebre, darrera nostre els tubs d’un gasoducte traspasen el riu, ara arribem a la “Colada de la Cantera” i enllacem amb les marques del GR-92, marques que ja coneixem, doncs aquest GR, anomenat del Mediterràni que discorre

Paisatge de rivera.

de Port Bou a la Sènia ja l’hem fet. Caminem per camí conegut fins al Pont d’Amposta, aquí el GR-92 segueix per unes altres contrades. Nosaltres al arribar al pont el traspassem, al final del mateix hi ha un gran panell explicatiu de les peculiars característiques del Delta de l’Ebre. Tornem a travessar el pont, doncs el nostre camí continua

El Canal. 41


sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP Perfil etapa 42

L'Ebre a Ampopsta.

per la riba que ja veniem, només hem passat per veure el panell. Per un pas soterrat salvem el tren i tornem a caminar per l’esquerra del canal, l’autopista AP-7 passa per sobre nostre i seguim, aquí també hi ha un conflicte de marques, Unes segueixen en direcció a l’Aldea, però nosaltres seguim el que tenim entrat al GPS; s’han fet modificacions, però la guia oficial no ha estat modificada. Apareixen els primers camps d’arròs i fins el pont penjat d’Amposta. Aquí s’acaba sobre el paper l’etapa d’avui, però nosaltres la continuarem uns deu quilòmetres més. Sortim d’Amposta, aquí es pot passar per qualsevol de les vies de servei del canal, nosaltres seguim per l’esquerra, terreny pla i sense cap complicació, parem a l’ombra d’una caseta, no podem triar gaire doncs tot el recorregut del canal és a ple sol, aquí menjem alguna cosa, i així seguim fins a les envistes de l’”Illa de Sapinya”, lloc protegit, diuen que en aquesta illa hi ha el millor bosc de rivera de tot el Delta. I així entrem a Deltebre on recuperem les noves marques que venen de l’Aldea. Deixem el camí del canal, seguim per camí de terra fins a tocar el riu, unes instal·lacions d’esbarjo amb un

Mapa etapa 42 42

picnic, estem a la pedania de Jesús i Maria, a l’esquerra el mirador del “Molí dels Mirons” on podem contemplat l’illa de “García”. A les quatre de la tarda arribem a la plaça de l’Església de Deltebre, avui haurem caminat uns vint-i-quatre quilòmetres, amb una marxa efectiva de quatre quilòmetres hora. Es coneix poc sobre la història de Deltebre. Segons la tradició, van ser els moriscos els primers que es van instal·lar a la zona. A mitjan segle XVIII existien alguns assentaments temporals a la zona del Delta. En 1818 es va construir l’església de Sant Miquel de la Cava i la població va començar a organitzar-se al voltant de la mateixa. El municipi es va formar en 1977 per l’unió de les localitats de Jesús i Maria i La Cava. A finals del segle XIX, i després de la construcció del canal de l’Ebre, el cultiu de l’arròs es va convertir en la principal activitat agrícola a Deltebre, convertint-se pràcticament en un monocultiu. Hi ha algunes explotacions familiars de productes de l’horta. Des de 1955 compta amb una cooperativa arrossera. També hi ha turisme, que cada vegada està creixent més. Deltebre està agermanada amb la població de Reinosa, poble situat a tres quilòmetres del naixament de l’Ebre, visitat a la segona etapa. En aquesta plaça hi te parada el Bus que ens tornarà a Tortosa, hi ha un bar i per esperar anem a fer-hi la cervesa. Arriba un Bus, però és de transport escolar, no és el nostre. Cal esperar una estona més. Ja ve. Arribats a l’hotel, sortim a fer un tomb i ja a sopar. Demà ens toca fer l’última etapa d’aquest GR.•


De veritat que aquesta gent, no sé qui els ha ensenyat a penjar fletxes! Com podeu veure, jo les he seguit perfectament, sense equivocarme en cap moment….

www.ceolot. cat

La "Flo" que no fa estiu

...

-I mireu on m fet anar a aque ’han sta gent al darrera de le s fl et xetes! Jo mai de la vida em posaria en un lloc tant humit com aquest (o potser sí…. Bé, en tot no es culpa mev cas a!)

43


Profile for The Graphic room

Centre Excursionista Olot núm. 212  

BUTLLETÍ del CENTRE EXCURSIONISTA D'OLOT, fundat l'any 1970, adherit a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. #OLOT #LaGarrotx...

Centre Excursionista Olot núm. 212  

BUTLLETÍ del CENTRE EXCURSIONISTA D'OLOT, fundat l'any 1970, adherit a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. #OLOT #LaGarrotx...

Profile for rozebra
Advertisement