Col·laboracions

El passat juliol es van complir els cent anys del que es va denominar com a desastre d’Annual, una de les derrotes militars més importants de l’Espanya del segle XX. Alguns personatges com el general Silvestre o el cabdill rifeny Abdulkrim, possiblement desconeguts per molts de nosaltres, van ser els protagonistes principals d’aquesta història.

Durant la primera meitat del segle XX (1912-1956) Espanya va exercir un règim de protectorat sobre alguns territoris del nord d’Àfrica (l’actual Marroc), que es dividia en dues zones: una propera a Melilla i una altra a Ceuta. Al mig quedava Alhucemas, territori controlat pel líder rifeny Abdulkrim, que impedia exercir un domini complert sobre el protectorat.

La intenció espanyola era acabar amb la resistència d’aquest enclavament i, a principis de 1920, el govern va enviar al general Fernández Silvestre, que va iniciar l’avanç cap al territori de la resistència rifenya, al capdavant d’un exèrcit mal entrenat i pèssimament equipat.

Fins al juny del 1921 les tropes espanyoles van aconseguir avançar uns 130 quilòmetres sense gairebé baixes. A més, Fernández Silvestre va comprar la lleialtat de diverses tribus rifenyes a canvi de diners, però va cometre l’error de no desarmar-les i, a més, es va allunyar massa de la seva rereguarda. A poc a poc, va anar establint més d’un centenar de petites bases dins el territori que anava ocupant (els denominats 'blocaos', amb guarnicions d’entre 100 i 200 soldats) que aviat van patir l’escassetat dels subministraments que havien d’arribar des de la rereguarda.

Fernández Silvestre havia arribat el gener del 1921 fins a la població d’Annual molt a prop de l’objectiu d’Alhucemes, sense trobar resistència i creient que la victòria estava molt propera. Però l'1 de juny, una posició avançada al mont Abarran, a nou quilòmetres d'Annual, va ser atacada pels homes d'Abdulkrim i van matar 24 soldats espanyols. A més, van arribar informacions que Abdulkrim estava unint diverses tribus rivals, sense que el general espanyol en fes massa cas.

El maig del 1921, el gruix de les tropes de Fernández Silvestre es trobaven instal·lades en el campament base ubicat a la localitat d’Annual, des d’on es volia preparar l’avanç final sobre el quarter general d’Abdulkrim. però aquest va aconseguir convèncer les seves tropes de la debilitat real dels espanyols i, en poc temps, els seus adeptes es van multiplicar. Abdulkrim va aconseguir concentrar 18.000 homes al voltant d’Annual, on hi havia uns 3.000 soldats espanyols força desmoralitzats i uns 2.000 aliats indígenes. La situació no era bona perquè, tot i que disposaven de queviures per uns pocs dies, els mancaven municions i aigua. 22 22

Fernández Silvestre, es va adonar de la impossibilitat de defensar Annual i, desobeint les ordres dels seus superiors, va planificar la retirada. Però només iniciar-la, el 22 de juliol de 1921, les seves tropes van començar a ser disparades, fins i tot pels indígenes teòricament aliats. Aleshores es va desfermar el caos, per salvar la vida, les tropes van començar a fugir en desbandada, deixant al darrere els seu armament i materials i abandonant els ferits.

Entre el 22 de juliol i el 2 d’agost es va consumar el desastre, quan entre 8.000 i 13.000 soldats van perdre la vida, entre ells el mateix Fernández Silvestre. Molts van morir de set als seus fortins assetjats pels rifenys, altres van morir tirotejats mentre intentaven fugir i d'altres, torturats després d'entregar-se.

El 'desastre d’Annual' va representar la major derrota militar infligida per Abdulkrim a l’exèrcit colonial espanyol i va derivar en una greu crisi política que va acabar amb el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera.

[Text reescrit a partir de: “La derrota de Annual, cien años de olvido”, article de EL PAIS, 16 de juliol de 2021 i “El desastre d’Annual en cinc passos” publicat a www.sapiens.cat] 23 23

José Luis Cantón

Aquest article tracta de la comparació entre el cant V de la Divina comèdia de Dante Alighieri i la pintura Dante et Virgile aux enfers; La luxure (1897), de EugèneAuguste-Francois Deully (1860-1933), un pintor francès del Romanticisme. Així, podrem veure com els artistes europeus van reflectir les seves impressions de la lectura d’aquesta obra mestra de la literatura europea. Ens centrarem en la representació visual de l’obra de Dante i en l’expressió, a través de l’art visual, d’alguns dels principals aspectes del poema, els quals arriben fins avui en dia. Eugène-Auguste-Francois Deully va ser conservador general dels museus de Lille; de fet, aquesta pintura es conserva al Palais des Beaux-Arts de Lille. S’ha decidit il·lustrar un passatge de Dante a partir d’una pintura romàntica perquè el Romanticisme, per definició, proposa la representació dels sentiments humans, des de l’amor al terror, amb especial atenció al patiment, la qual cosa resulta ideal per mostrar l’obra de Dante i del cant V, dedicat, com diu el títol del quadre, a la luxúria. En efecte, el cant V de la Divina comèdia comença amb la baixada al segon cercle de l’Infern, on troba “major dolor, turments i planys” (v. 3). Allà parla amb Minos, el jutge de les culpes dels condemnats —el qual prové de la tradició homèrica—, que s’enrosca la cua al cos tantes vegades com pisos ha de baixar el jutjat. Virgili l’obligarà a deixar-los passar i Dante veurà que els castigats aquí són els luxuriosos, colpejats i arrossegats per una “ventada infernal” que no els deixa parar (vv. 31-33). Dante defineix la luxúria com el pecat de “els que sotmeten la raó al desig ” (v.39) i, segons Joan F. Mira, «per a Dante els pecats menys greus són els “carnals” [...]; el luxuriosos, doncs, es troben al primer cercle dels condemnats, el més extens i de penes menys terribles [...]. Són pecadors que mereixen la pietat del visitant» (p. 71). Això és, efectivament, el que trobarem en Dante et Virgile aux enfers: una representació del pecat, però també de la pietat. Els viatgers es troben amb Semíramis, Dido, Cleòpatra i Helena, amb Aquil·les, Paris i Tristany i altres esperits. Els vents infernals els porten d’ací per allà, entre “els crits, els plors i els planys” (v. 35), que és el que podem veure a l’obra de Eugène Deully: Dante i Virgili observen des de la cornisa d’un penya-segat, envoltats d’obscuritat, com al fons de l’abisme els vents arrosseguen cossos nus i retorçats que podrien representar aquests personatges. Un dels cossos nus és una dona, amb una corona que podria ser egípcia — representant potser Cleòpatra; del gust romàntic per l’orientalisme—, té els ulls i la boca molt oberts, en una expressió d’horror que mira cap a l’espectador. A sobre, al centre del quadre, dos amants que Dante, vestit de vermell, mira atentament: té una

Dante et Virgile aux enfers; La luxure (1897), de Eugène-Auguste-Francois Deully (1860-1933)

expressió servera i el puny tancat, un gest que suggereix certa contenció. Darrere, Virgili, coronat per llorer daurat, amb el braç aixecat, assenyala els amants i mira a Dante, mostrant-li que els ha d’observar. Aquells dos amants en primer terme serien Paolo i Francesca de Rímini, protagonistes del següent passatge. Dante, en escoltar els noms del passat, s’havia torbat i diu a Virgili que vol parlar “amb aquells dos que venen junts / i que pareixen tan lleugers com el vent” (vv. 74-75). S’ha de remarcar que al cant només aquests van junts: la resta semblen anar sols. Aquesta condició, però, no és respectada en la pintura, on els altres condemnats apareixen també apariats, potser en un intent de mostrar pictòricament el seu pecat luxuriós. Així, Dante els crida i hi venen, i Francesca li explica la seva història. Aquest era, en realitat, un fet d’actualitat en època de Dante: entre 1283 i 1286 Gianciotto Malatesta va assassinar a Francesca, la seva esposa, perquè es va enamorar i es va fer amant del seu cunyat, Paolo Malatesta, al qual Gianciotto també va assassinar —i serà, per això, al cercle més baix de l’Infern, a la Caïna (v. 107)—. Francesca, l’única que parla amb Dante, explica que es va condemnar per amor, que justifica la pietat, tot i que tingui un resultat condemnable. De fet, segons Joan F. Mira, «aquestes tres tercines són un cant a l’amor» (p. 75). En primer lloc, l’amor “es va encendre en aquest [cor], per la bellesa / del meu cos, i és com una ofensa encara” (vv. 101-102), i, en efecte, ella presenta els trets d’una bellesa clàssica: pell blanca i delicada, melena llarga i rossa... A més, l’amor “m’atragué cap a ell amb tanta força / que encara no m’ha abandonat, com veus” (vv. 104-105): ella és representada abraçant amb força el cos del seu amant, que, no obstant, no la mira i no la té agafada més que amb un braç. Finalment, els amants, a diferència dels colors vermells i taronges de record infernal que envolten a la resta de condemnats, estan mig vestits amb teles blanques, que ens suggereixen certa puresa: Dante, després d’escoltar la Francesca, és requerit per Virgili, que li pregunta què en pensa, i ell li contesta que “quants pensaments dolços, i quants desigs, / els van dur a un final tan dolorós!” (vv. 113-114). A continuació, li diu a Francesca que el seu turment “em fa plorar de tristesa i pietat” (vv. 116-117), paraula clau per entendre aquesta compassió que destil·la el cant pels luxuriosos i la pintura per la seva elecció de composició i paleta de colors. Després d’això, Dante pregunta a Francesca com va fer l’amor que caiguessin en “els incerts desigs”, establint una diferència entre amor i luxúria on també podem veure una crítica a l’amor cortès: Francesca explica que la lectura de la història de Ginebra i Lancelot —molt popular a l’Edat Mitjana— els va impulsar a cometre el pecat i passar de l’amor a la consumació. I, mentrestant, l’esperit de Paolo plora. Dante no ho resisteix i es desmaia “com pot caure un cos mort” (v. 142). Aquesta última part no la podem veure en l’obra pictòrica, però sí podem imaginar l’efecte que aquesta escena “doblement literària”, segons Joan F. Mira, va provocar en els lectors de l’època, que es van adonar que les seves lectures podien portar-los a la condemnació. Així, l’escena de Eugène Deully es situa justament abans i ens transmet el moment anterior d’aquest gran descobriment per a Dante, tenyint l’escena tant de pecat com de commiseració. Una bona síntesi, en resum, del que l’autor de la Divina comèdia ens proposa en aquest cant.

Alighieri, Dante. Divina comèdia. Infern. Traducció de Joan F. Mira. Barcelona, La Butxaca, 2010. Auerbach, Erich. "La representación". A: Dante poeta del mundo terrenal. Barcelona: Acantilado, 2008. 219-256. Rubio Tovar, José. “Viaje e Imagen del mundo en la Divina Comedia”. Cuadernos de CEMYR, no. 6, 1998, pp. 125-146.

Sota l’estàtua d’aquell vell mariner, ell que si, que se’n feu quan era jove i d’un vaixell que anava a la cacera d’estels. Sota l’ull de la lluna que ens veu, el vent de les paraules, dins un feu de màscares amb temps limitat. Damunt l’aigua cau la llum de la nit, i el vent udola a les veles el bell crit que porta a la terra la sal de la ciutat. Anem caçant imatges de paraules i als llavis una rosa al vent de les faules. I el blau paral·lel dels murs ha orbitat damunt els poetes a la cacera d’estels.