IMPULS Cal Roiget

3r Quadrimestre 2010

EDITORIAL,3 CAL..., 3 D’ON SOM, 4

ESLOVÀQUIA

ON ANEM, 6 VIVÈNCIES D’EN BESORA, 7 VENEDISSOS, 8 ESTER CABROL, VOLTANT PEL MÓN

MOVIMENT CREATIU, 10

RIMES FESTIVES D'AFICIONAT

CANÇONER, 12 SALUT, 14 BENESTAR, 19 AHIR I AVUI, 20

JOAN LLURBA

EL RACÓ DEL PORC, 23

PREMIS PORC D'OR

ES RODA..., 25 ON MENJAR?, 27 I... QUÈ MÉS?, 29

C

R

al

t e g i o

E

L

S

CAL...

R

E

N

O

M

S

Molts són els agramuntins que desconeixen que el Sr. Joan Llurba és de Cal Roiget. L’origen del renom no es coneix, però us narraré l'anècdota que, fruit de la conversa, és un clar exemple de l'ús dels renoms en un temps ja passat. Farà cosa de 4 anys, en Joan, fent ús del transport públic a Barcelona, va coincidir amb un viatger que conversant amb el conductor va afirmar ser d'un poblet de Lleida. Coincidències que en menys de 6m2, pujats en autobús, 2 "desconeguts" fossin d'Agramunt!

"El poble dels torrons", va exclamar el propi conductor. En Joan Llurba volia fer saber a aquell altre viatger que ell també era del mateix poblet de Lleida. La parada s’aproximava i els dos homes, viatger i conductor, havien iniciat una conversa que es dilatava.

“Perdonin la interrupció, no he pogut evitar de sentir que vostè és d'Agramunt. Jo també sóc d'Agramunt", va exclamar en Joan.

Els agramuntins quan som a fora de casa, ens omple d'orgull pronunciar aquesta afirmació. Tan en Joan com l'altre senyor, al que la ceguesa el feia anar agafat a un bastó, van voler saciar una de les virtuts més bàsiques dels éssers humans: la curiositat. El viatger va demanar-li pel seu nom. "Sóc en Joan Lluba", va respondre. Mentre l’home intentava trobar entre els records de joventut viscuts a Agramunt alguna pista que el fes assentir, en Joan va afegir: "De Cal Roiget". Va ser llavors, que sense pensar-hi més, i de manera immediata va exclamar: "Ah!, de Cal Roiget! I tant!". De cop, els dubtes es van esvair. Definitivament aquell viatger era d'Agramunt. Es tractava d'en Josep Ribalta, conegut com en Pepet de Cal Xurruviu.

Entre d'altres coses, en Joan parla de la casa pairal de cal Roiget que està al carrer Vilavella, 4. Els padrins (en Joan Vicens Mingot i Teresa Carbonell Bonet) hi van obrir una botiga de queviures que havien traslladat des del carrer Sant Joan. Aquells baixos del carrer Vilavella, posteriorment van ser testimoni dels primers sacs de paper i l’origen del que molts anys més tard ha esdevingut una de les grans empreses del nostre petit país, presidida pel Sr. Joan Lluba, també conegut pels més grans del poble com en Joan de Cal Roiget.

G

E

EDITORIAL N

E

R

R

O

M

E

U

S’acaba un altre any. Segur que per a molts us haurà passat volant i per altres ja feia setmanes que teníeu ganes que s’acabés, per passar pàgina. A vegades, un no sap ben bé perquè, hi ha temporades a la nostra vida que només són males notícies, desgràcies,…, en el nostre entorn que ens fan pensar en dormir llargament i despertar-nos quan tot això hagi passat.

Hagi estat bo o dolent el 2010, el que segur que tots volem és que el 2011 ens dugui bones notícies. A nivell personal o a nivell professional. Un xic de sort sempre ajuda a aconseguirho, però, sens dubte, l’esforç i el treball són dos premisses per assolir els somnis de cadascú. Perquè aquests, la majoria de vegades, no et truquen a la porta perquè sí, ni t’arriben en format sms per art de màgia.

I és en aquest esforç en el que ens hem volgut fixar a la secció d’“Ahir i avui”, entrevistant un empresari que, malgrat la situació econòmica, ens pot alliçonar –positivament, clarsobre com tirar endavant. Aixecar un llegat empresarial costa ara, i ha costat sempre, sigui quin sigui el període econòmic.

Però no costa tant iniciar-lo –normalment la il·lusió del projecte t’omple d’energia, com mantenir-lo. I aquí és on es descobreix l’autèntic emprenedor.

No vull acabar aquest editorial sense demanar-vos un exercici personal: en una època en què costa aturar-nos per dedicar més temps als nostres o a nosaltres mateixos, aprofiteu el final d’any per, de debò, mirar més cap al vostre interior per tal que això es reflecteixi al vostre exterior. Sembla fàcil, però requereix objectius assolibles i molta capacitat de superació.

Comenceu per petites coses i veureu que al final, podreu amb tot.

Bones Festes a tots!

Gener Romeu

Edita ROTECNA,SA Polígon Industrial, nau 3,

Col·laboradors

E-mail: rotecna@rotecna.com

Joan Pedrós Montse Serra Josep Farreny Montserrat Guerrero

Redacció Montse Palau

Dipòsit legal L-213-99

25310 AGRAMUNT Tel.: 973391267 · Fax: 973391232

Disseny i Maquetació: Montse Guerrero Publicitat Núria Chana

La botiga de Cal Roiget finalment va ocupar el núm 10 del carrer Sió d'on pertany la foto amb els pares de del Sr. Joan Llurba: en Ramon Llurba Vilà i Carme Vicens Carbonell. Foto: Joan Llurba.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

ON ANEM?

F I R E S

I

C O N G R E S S O S

EUROTIER, l’empenta alemanya humit i en caiguda en tub- per tal que el ramader pugui triar l’opció que més s’adeqüi a la seva explotació.

Els països del nord d’Europa, com el cas d’Alemanya, són els mercats que més comandes fan d’aquest tipus de tolves. Per aquest motiu, exhibir la família Swing R3 a Eurotier era gairebé obligat. De totes maneres, ROTECNA també va posar a atenció al seus optimitzats Maxi Pan i Maxi Hopper Pan, el plat i la tolva de deslletament. Han estat dissenyats sense racons en el plat, per tal que la seva neteja sigui més fàcil i a més, la tolva de la Hopper és translúcida perquè el ramader pugui veure d’un cop d’ull el pinso que hi ha.

Vista del stand del gran stand de Rotecna on van presentar-se les últimes novetats.

Els mercats exteriors estan animant les perspectives de futur tal i com van poder valorar tot el Departament Comercial a la fira d'Eurotier.

Aquest darrer quadrimestre de l’any, ROTECNA ha participat en una de les fires ramaderes més importants d’Europa: Eurotier, que se celebra cada 2 anys a la ciutat alemanya de Hannover.

La seva importància no passa desapercebuda per cap empresa capdavantera d’Europa, per això és un moment perfecte per exhibir les novetats. En el cas de ROTECNA, vam aprofitar per mostrar la família dels Swing R3, unes tolves de gran capacitat que hem dissenyat en 3 versions diferents –menjar en sec, en 6

D’altra banda, l’estand de ROTECNA, on tot el Departament Internacional donava la benvinguda als visitants, també va exhibir la gamma de terres de plàstic, un dels productes estrella de la nostra empresa.

El pas per Eurotier, del 16 al 19 de novembre, fou molt positiu, i malgrat que el sector ramader encara li falta una embranzida, tan a nivell nacional com internacional, la fira alemanya va donar un bon alè de cara al futur. La fira va comptar amb 1.900 expositors i 140.000 visitants, dels quals 24.000 van venir de fora d’Alemanya. En una enquesta feta per la mateixa fira, el 42% dels expositors van declarar que tenien l’intenció de tornar en la propera edició, al 2012, i un 40% creia que probablement també. En quant als visitants, el 45% d’ells diuen que principalment visiten Eurotier per conèixer les últimes innovacions.

Abans però d’Alemanya, ROTECNA va viatjar a l’octubre a Moscou, a la fira Golden Autumn, celebrada del 8 a l’11. Si el país alemany és un mercat important, és el segon productor porcí europeu després de l’espanyol, el mercat rus tampoc s’ha de menysprear, ja que en els darrers temps les inversions han crescut. Rússia és una de les economies emergents d’Europa, juntament amb la resta de països bàltics. Així que la Golden Autumn és un lloc de trobada per al sector agrícola i ramader d’aquests indrets on descobrir la tecnologia per posar al dia les explotacions russes.

També l’octubre, del 21 al 23, l’Àrea Manager de Llatinoamèrica i el Director Comercial de ROTECNA, vam fer una escapada a Guadalajara, Mèxic, per assistir a la fira VIV FIGAP 2010. Tot i que no hi va haver exposició directa dels nostres productes, fou un punt de trobada per prendre el pols del sector ramader a llatinoamèrica.

D

’

VIVÈNCIES

E

N

ARA QUE TINC 77 ANYS (I)

B

E

S

O

R

A

Per Josep Farreny

Dalt: Ramon Figuera, Boiscadera, Josep Penella, Pere Miralles, Josep Mª Balagueró, Pere Cahelles. Baix:Genaro Romeu, (?), David Pont, Josep Farreny i Jaume Bertran. Sant Isidre, 1952.

Rosario Castellà, de ca la Tresa, Josep Farreny, Teresa Flaquer, Noguera gran, (?), darrera esquerra, el ferrer de Tall i en Josep Soldevila. Festa Major, 1950.

Ara que tinc 77 anys, des de la distància, estic segur que als anys 50, fou el principi d’una mena de llavor cultural, i molt positiva, que s’incorpora en mi, psicològicament per causes diverses.

nois, que es deia “Energía y pureza”, l’autor de la qual era Tiamer Thot. Per aquells anys, també fou quan aparegué el famós llibre “Camino”, del creador del Opus Dei, Escribà de Balaguer. Temps d’obscurantisme, de poc, repressió extrema.

S’esdevingué en temps de l’escola, abans dels 13 anys, de quan al Sigle –el Sr. Eudald en fou el propietari- hi havia, entre altres coses que havia comprat, un fons de l’Editorial Sopena. Crec que en el lot hi havia, a més, llibres d’altres editorials. En concret, recordo la col·lecció completa de “Las mil y una noches”, traduïda per Vicente Blasco Ibáñez. Quina no fou la meva sorpresa quan en comprar aquesta obra fa uns anys amb uns magnífics dibuixos - es deia que era una traducció del mateix autor- vaig notar que els llibres d’abans de la guerra eren d’un erotisme sorprenent. I els d’ara, segur que censurats.

Recordo molt bé que hi vam anar amb el Genaro Romeu, els que compràvem tots els exemplars. Val a dir que els llibres de la República eren, no recordo quants exemplars, de butxaca. Els anàvem comprant a poc a poc. I els de la dictadura estaven editats a Barcelona. Això sí, esplèndidament i enganyosament.

Eren d’un erotisme sorprenent, no crec haver llegit res de tanta qualitat literària com aquesta. Un equivalent podria ser, encara que sigui de cinema, el del director Tito Brass. També recordo una sèrie de pel·lícules eròtiques que les va encarregar TVE a directors d’un nivell molt notable i que s’emeteren al principi de la democràcia, al temps del “destape”. En general, aquestes segones eren d’una qualitat molt inferior a les que comento.

En aquell temps, calia citar dos llibres fonamentals que foren un per noies que és titulava “Pureza y hermosura”. I un altre per

En aquells anys, es donava en alguns dels joves aquest xoc de poder llegir l’erotisme de la lectura de llibres editats en temps de la república, molt permissius, i els del franquisme, que eren tot el contrari.

Al mateix “El Siglo”, tot en castellà llavors, també hi havia una quantitat de llibres de tot tipus. En concret, recordo haver llegit “Así hablava Zaratustra”, de Federico Nietzsche, editat els anys 1920. Era una literatura bellíssima, només recordo un altre autor que estava en certa manera al mateix nivell que aquest: un llibre d’assaig de Leon Trotsky, que vaig llegir uns anys més tard. Era d’un gran editor, Alberto Corazón, que no sé com em va arribar a les mans un catàleg de les seves col·leccions. Jo sé que li vaig escriure una carta felicitant-lo pel bones que eren i em va contestar.

Aquest del Leon Trotsky parla dels poetes russos Assenin i Mayacoksky. És de les coses més belles que he llegit, així com el “Así hablaba Zaratustra”, com ja us he dit. Encara que va ser tant fort l’impacte rebut per Nietzche que vaig recórrer a Jaume Balmes amb “El criterio” sense que ningú m’ho aconsellés. I he de confessar amb tota sinceritat que és la literatura més pesada i inaguantable que mai he llegit. Vaig intentar llegir la seva “Historia de la filosofia”, però vaig deixar-la.

Us desitjo de tot cor Bones Festes!

7

A

VENEDISSOS

L

'

E

S

T

R

A

N

G

E

R

ESTER CABROL, voltant pel món

L’Ester collint pomes a Nova Zelanda, on va coincidir amb un altre agramuntí, Hèctor Martínez.

Hi ha moments en la vida que un ha d’aprofitar les oportunitats que li sorgeixen. Això sí, les oportunitats sempre es busquen, no vénen perquè sí. Les oportunitats de l’Ester Cabrol li han vingut en forma d’estades a l’estranger: per finalitzar els estudis, per aprendre anglès, per trencar amb un ritme de vida accelerat,...

Motius suficients perquè durant 4 anys la seva vida transcorregués entre 4 països.

Les seves estades han estat relativament curtes: 6 mesos per a cada país. Per aquest motiu, l’Ester reconeix que amb aquest poc temps sempre li ha tocat fer la part més dura, “adaptar-me al país i a la feina, o buscar-ne, fer amics,... I quan ja ho tenia tot... era moment de tornar a marxar”. Malgrat això, l’Ester explica el seu periple per terres estrangeres com una aventura anhelada.

I després dels sis mesos de pràctiques, es va adonar que li mancava tenir un bon nivell d’anglès. Així que el setembre de 2004 va posar rumb a Dublín, Irlanda. Els companys de viatge? Ella mateixa i la motxilla. Tot i que el principi fou dur, l’Ester explica que no li va costar massa trobar una feina. “Vaig repartir molts currículums, sobretot en empreses de restauració”. La qüestió era trobar feina de seguida per pagar-se les classes d’anglès i un lloc on viure. I en una setmana va aconseguir-ho tot.

L’any 2003 va demanar una beca Erasmus per finalitzar la carrera de Biologia a la ciutat italiana de Torino. El setembre d’aquell any marxava cap a Itàlia amb una beca de 100 euros al mes, el que no li permetia grans luxes. Li havien dit que Torino era una ciutat industrial, més aviat lletja; en canvi, “em va sorprendre”, diu, “perquè el barri vell, per exemple, el vaig trobar molt bonic”. De la gent italiana, “em va sorprendre que criden molt”, comenta l’Ester, “sobretot pel tema de la conducció”. Es va adaptar a la perfecció a la pizza i la pasta, “tot i que al pis en menjàvem cada dia, i al final ja en vaig acabar cansada”, explica.

Va treballar de cambrera en un restaurant i el primer dia els va dir: “No good, no money”. És a dir, “Si no ho faig bé, no em pagueu”.

Però l’experiència al Blanc i Negre l’avalava, així que aquella fou la seva feina. “Quan els clients demanaven, els companys es posaven al meu costat i em repetien el que deien perquè ho entengués”, diu, “ i em feien contestar el telèfon”. Tot perquè aprengués anglès. L’Ester també va treballar per la Universitat de Dublín de voluntària en un programa que estudiava les costes irlandeses.

L’ambient estudiantil, i que hi anava amb un amic de carrera, féu més fàcil l’integració de l’Ester al seu nou entorn. Encara ara 8

manté el contacte amb els estudiants que va conèixer, sobretot gràcies al Facebook, “tot i que també ens hem retrobat a altres ciutats d’Europa de viatge o a Barcelona”. Es veu que quan deia vivia a la capital catalana, “els amics es reproduïen”, recorda rient.

L’Ester va poder visitar el país (Roma, Bologna, Venècia,...) abans de marxar cap a Barcelona per fer-hi les pràctiques de la carrera.

D’aquells mesos en destaca l’amabilitat de la gent, sempre a punt per ajudar-te. Però “al clima no m’hi vaig acostumar”, recorda, potser perquè hi va ser de setembre a març i l’hivern irlandès és

A

VENEDISSOS

L

'

E

S

T

R

A

N

G

E

R

ESTER CABROL, voltant pel món pluja i vent, i poc sol. “Així que quan al març vaig aconseguir aprovar l’examen d’anglès, vaig tornar cap a casa”, explica. De Dublín també li va agradar la música en viu dels pubs, i li va sorprendre que aquests fossin punt de trobada de tot tipus de gent. “El meu cap venia molt sovint amb ressaca”, recorda.

A més de la seva determinació de voler deixar el clima irlandès, l’Ester havia rebut un email on se li comunicava que havia aconseguit una beca Eurodisea per anar a treballar a les illes Açores, en un hospital per a fer recerca al seu laboratori de genètica. El canvi va ser substancial, molt lluny d’aquella primera beca d’Erasmus. “Ara cobrava 500 euros al mes”, explica, “i vivíem en una casa que ens pagava la beca”. En una casa amb jardí que compartia amb una desena de persones més. I el millor... hi va anar de juny a desembre, amb millor clima que a Irlanda.

Quan va aterrar a Sao Miguel (l’illa principal de les 9 que conformen les Açores, en ple Oceà Atlàntic i a dues hores de Portugal, país al què pertany), “semblava que havia tornat uns quants anys enrere”, recorda l’Ester. “Les sabates, la roba,... semblava una altra època”. Però el lloc era petit, tothom es coneixia i la gent era molt amable, amb algun contrast. “Per exemple, vam trobar un senyor amb un burro que transportava llet i ens va contestar en anglès!”, diu encara sorpresa. Si preguntaven per anar a un lloc, més d’una vegada els havien acompanyat. La familiaritat era present, encara que “són gent més tancada”, confessa l’Ester, però que un cop en fas amistat “són d’aquells amics per sempre”.

L’estada a les Açores va ser més turística que en anteriors viatges.

Els menors de 26 anys, per 1 euro, podien anar amb vaixell a visitar les altres illes, “nosaltres en vam visitar 5”. I també fou un dels indrets on més amics la van visitar, “en una ocasió érem 8 agramuntins a les Açores!”. L’experiència de la feina i del destí fou molt positiva per l’Ester, i la seva marxa ja fou diferent d’altres viatges. “Tot i ser el tercer comiat, va ser molt difícil separar-se dels amics amb qui havia compartit casa i aventures i dir adéu als companys de feina, que també m’havien ajudat molt”, explica, “però, de fet, amb alguns encara hi mantinc contacte”.

L’any 2006 fou per ella sabàtic. Bé, sabàtic de viure a l’estranger, perquè en realitat es va dedicar a treballar. Però “era una feina molt estressant”, recorda, “ i al final vaig decidir deixar-ho per anar a Nova Zelanda. Sempre m’havia fet gràcia”. Motxilla i cap a l’altra punta de món! Després d’un any amb un sou, aquell era un viatge més tranquil, sense preocupacions per sobreviure.

En 4 anys, l’Ester va viure en 4 països diferents.

L’objectiu era gaudir una mica més, i aprofitant que un agramuntí, l’Hèctor Martínez, també era per Nova Zelanda van trobar-se. L’experiència novazelandesa va tenir de tot: rutes a la costa, treballar a la vinya, collint pomes, ... Uns agramuntins collint pomes a Nova Zelanda? Sí. “Et pagaven per palet omplert, així que al final acaba sent una competició”, explica l’Ester. “Si un dia en feies 3, l’endemà en volies fer 4”. Va conviure amb gent de tot arreu i vivien al mateix camp, en casetes per als treballadors.

Després d’uns dies de feina, fins i tot es van poder comprar un Subaru de segona mà, “amb el que vam recórrer durant 15 dies el sud de l’illa”. Va ser una experiència frapant per l’Ester, “allà vaig poder recollir musclos, ostres i pescar algun peix,..., era un lloc paradisíac. I molt tranquil i ple de natura”. És un destí que no dubtaria a tornar a repetir. Ara, de moment, no té previst cap altre viatge d’aquest tipus. Però, qui sap; l’inquietud hi és.

Quin lloc t’ha agradat més? Wellington, a Nova Zelanda, al costat del mar.

Quin caràcter? El del Dublín, són molt amables.

Una frase feta. “In bocca al luppo”, que es diu a Itàlia per desitjar sort.

El millor indret per desconnectar. El sud de Nova Zelanda.

Algun destí que et recordés Agramunt? Agramunt, no, però sí Catalunya. Quan el dia del meu aniversari, a Nova Zelanda, vaig arribar a casa i m’havien preparat una festa amb una bandera estelada i cerveses Estrella.

9

E

L

S

MOVIMENT CREATIU A

R

T

I

S

T

E

S

D

’

A

G

R

A

M

U

N

T

RIMES FESTIVES D’AFICIONAT

El Peroles amb una de les poques poesies que guarda per escrit.

Escultors, músics, pintors,..., artistes, vaja, de diferents disciplines han vessat tinta per L’Impuls. Però encara no havíem trobat cap poeta, o algú qui es dediqués a fer versos. Viure de l’art –en qualsevol de les seves manifestacions- és difícil. Però fer-ho com a distracció, sense la pressió d’haver de buscar cap recompensa, i encara menys econòmica, dóna una certa relaxació. I és en aquest estat de relax, que el Francisco Rúbies –el Peroles, vaja- s’inspira.

Després d’anys dedicat al transport de l’alfals li arribà la jubilació, “i no pots passar de 100 a 0”, diu ell. Així que es va buscar distraccions diverses, com fer hort, “i una mica lluny de casa, perquè així pugui fer també exercici”, explica amb un bon somriure. Caramelles, teatre, bitlles, butifarra –el seu onzè manament, diu- aficions variades per gaudir de la vida de jubilat, i entre elles els versos.

D’escriure amb prou feines ho havia fet a col·legi, “més aviat era el meu germà bessó qui semblava que li agradaven les lletres”, recorda, “el meu era més aviat el tros, llaurar,...”. Un dia el seu amic Ramonillo, apicultor al que ajudava, li va dir que el convidava a un dinar que organitza el sector de la mel lleidatà. “Vaig pensar que havia de fer alguna cosa per aquella trobada”, explica el Peroles. I a l’hora del brindis... (i que ara dedica al Ramonillo): 10

Aquestes petites bèsties que us mireu amb atenció, cuideu amb tant carinyo i sentiu tanta admiració, a vosaltres mai us piquen quan vos claves en fibló. És la manera de dir-vos que us donen un petó.

Elles defensen la mel que és el fruit del seu treball.

Treballen de sol a sol i moltes acaben mortes al pic d’un abellerol,

una espècie pel Govern molt protegida però per als apicultors resulta molt maleïda.

I ara companys, alcem la copa I brindem per la indústria de la mel, per la província de Lleida, i per vosaltres que sou els apicultors, i de la resta d’Espanya ben segur sou dels millors.

La sorpresa dels apicultors fou enorme i en acabar la trobada els responsables de la revista sectorial L’Eixam ja li van demanar de publicar el vers a la revista. I alguns dels apicultors li van deixar la seva adreça perquè els fes arribar una còpia de l’original brindis.

En Sisco no sap quants versos ha escrit, “des de llavors, cada vegada que vaig en una festa així en faig un”, explica, “però no sabria dir-te quants n’he escrit”. I memoritzar, perquè me’ls recita tots sense un paper al davant i com si revisqués de nou cada moment en el que els va pronunciat per primera vegada.

E

L

S

MOVIMENT CREATIU A

R

T

I

S

T

E

S

D

’

A

G

R

A

M

U

N

T

RIMES FESTIVES D’AFICIONAT L’hort li serveix molt d’inspiració. “Mentre estic a l’hort, si sé que he d’anar a una trobada, penso. I quan arribo a casa escric el que he pensat”, explica. La taula sembla una olla barrejada, amb totes les idees. “I ho lligo. I a vegades surt ben lligat. N’hi ha fins i tot que a mi m’agraden”, comenta amb una rialla ben sonora. I és que parlar, recitar, dir-hi la seva, mai ha estat cap problema pel Sisco, no li ha fet pas vergonya. De sobte, en el moment idoni, s’aixeca i demana silenci per recitar als companys del seu onzè manament: Al divendres a la nit, al Casal Agramuntí, ens reunim tota la colla i fem petar la xerrada, tot jugant-nos els 3 punts al joc de la botifarra.

Que és un joc que és molt bonic i per fer molta amistat.

Tot jugant i anant fent broma,

passem una bona estona.

Per alguns fins és excusa per poder sortir de casa i a vegades si s’escau hasta fer una escapada.

Per això hem de brindar perquè l’any que ve amb salut puguem trobar-nos aquí una altra vegada per jugar en aquest bonic joc que se’n diu la botifarra.

Després d’això, l’habitual són els aplaudiments i les rialles. I passa el mateix si el recital passa a la festa dels jubilats: Avui en aquesta festa que fem tots els jubilats volem demostrar una cosa: que no volem ni podem estar parats.

Hem de caminar, anar al gimnàs.

Ens hem de moure amunt i avall

i si el cos ens ho permet cada diumenge anar al ball.

Perquè si el cos es belluga no hi ha ningú que ens atura.

Per això hem de brindar i seguir tots units per poder-li dir a tot el món i amb una veu molt alta: Som una gent ben parits!

Però, sens dubte, les que aconsegueixen més tendresa i emoció són les dedicades a algun membre de la família, com l’oncle Ton:

Aquest home, el cap de taula pal i bandera dels Fontanets, no és un home qualsevol.

Tothom el vol, tothom l’estima, tothom li diu, oncle Ton. Avui tota la família celebra que és el seu sant

i el volem felicitar.

Que en puguis complir molts més per poder-los celebrar i tu als qui més estimes ens puguis pagar aquest dinar.

L’hort és un bon moment d’inspiració pel Sisco.

No compon per encàrrecs, o almenys de moment no ho ha fet.

Pel Peroles, fill de La Guàrdia, és una distracció, una afició més per omplir els dies de jubilat. Quan treballava no havia tingut ocasió, i ara el temps li ha donat una oportunitat.

La seva dedicació als versos és espontània, sense encàrrecs, però amb sentiment. Per això tampoc es va oblidar d’una veïna el dia que es va casar. “Un dia li vaig dir que quan es casés li faria un vers”, comenta en Sisco. I aquí està:

Yolanda, per tu ha arribat el dia tant esperat.

Veuràs complert el teu somni i després d’aquesta boda seràs la muller del Jordi.

Que siguis, núvia bonica, molt feliç en aquesta unió i que molts anys el Senyor et doni salut i vida.

I jo, la Pepi, i totes les vostres famílies demanem amb rei del cel que aquesta feliç unió sigui tota vostra vida eterna lluna de mel.

11

CANÇONER

P O P U L A R

D ’ A G R A M U N T

CANÇONS ELIMINATIVES

Per Joan Pedrós Dins el món de la cançó popular i tradicional més de caire infantil, hi ha el que s'anomena la cançó eliminativa. Això no és altra cosa que una cantarella de caràcter trivial, amb la finalitat d'escollir o anar eliminant participants en algun tipus de joc.

Les cantaires, que entre altres cançonetes de caire infantil, van cantar quatre cançons d'aquest gènere, tenien 9 anys, i van donar els noms de Teresina Romeu i Vila, Magdalena Soler i Oller i Guadalupe Vicens Mir.

De cançons eliminatives n'hi ha un bon grapat. Les que posarem aquí són les recollides en la missió de recerca per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya el dia 20 d’agost de 1929, a càrrec del músic Joan Tomàs i el folklorista Joan Amades, al seu pas per Agramunt.

NOTA: Hem publicat de nou les primeres Cançons Eliminatives ja que, per error, no es va publicar completa la partitura de la segona cançó.

CANÇÓ ELIMINATIVA 1 Un, dos, tres, quatre.

Lo segat, birbat.

Segarem, baterem, Quina feina que tindrem.

Ja hem segat, ja hem batut, Quina feina que hem tingut.

Truc, truc, truc, qui hi ha?

Vos venim a convidar

CANÇÓ ELIMINATIVA 2

12

Un rodet de fil Cent quaranta mil Un guàrdia civil De la carretera Pim pom fora.

Per l'enterro de demà.

A les vuit, un quart de nou, Enterrem el nostre bou.

Pell de vaca, pell de bou, Vés-te'n tu. Que ets la més maca del món.

CANÇONER

P O P U L A R

CANÇONS ELIMINATIVES

D ’ A G R A M U N T

Per Joan Pedrós

Dues cançons eliminatives més, recollides per boca de les tres nenes agramuntines, les quals foren immortalitzades en aquesta fotografia feta en el moment de la recerca per la vila, durant el dia 30 d'agost de 1929.

La foto pertany a l'arxiu de les memòries de missions de recerca de l'Obra del Cançoner popular de Catalunya, propietat de l'Abadia de Montserrat.

Fou editada en el dotzè volum de materials de les missions l'any 2002.

Teresa Romeu Vila, Magdalena Soler Oller i Guadalupe Vicens Mir, d'Agramunt.

CANÇÓ ELIMINATIVA (3)

CANÇÓ ELIMINATIVA (4)

Paula maula, para la taula.

Para-la bé, que ton pare ve.

Foc a la cunya, foc a l’entrada, Foc al cul de la criada.

La rua de la pitxera, Lo caragol porta dol De Maria Celestina, De l’aubat de Montserrat.

Vés-te'n tu, que estàs llufat.

13

A

L

SALUT

A

P

R

À

C

T

I

C

A

BRINDAR AMB CERVESA, FONT DE SALUT Font: Centro de Información Cerveza y Salud (CICS).

d’escorpí. A més, relata que les dones egípcies, molt preocupades per la seva bellesa i grans expertes en cosmètica, utilitzaven l’espuma de la cervesa posant-la com si es tractés una crema, per conservar al frescor de la seva pell. Hipòcrates, pare de la medicina, va alabar aquesta beguda pels seus importants beneficis saludables: “La cervesa és un calmant suau que apaga la set, facilita la dicció, enforteix el cor i les genives”.

Fins al segle XII, amb el sorgiment dels gremis cervesers, la cervesa era un complement alimentari per als pelegrins i malalts d’albergs i hospitals. Existeixen referències precises sobre l’ús d’un dels seus ingredients –el llúpol- a la medicina per el seu poder antiinflamatori i la seva acció antibacteriana.

En els últims anys, diferents investigacions apunten que les begudes fermentades –cervesa, vi o sidra- podrien tenir beneficis addicionals sobre la salut cardiovascular, pel seu contingut d’antioxidants naturals, entre els que destaquen els polifenols. En el cas de la cervesa, estudis científics han demostrat que el seu consum moderat té efectes antiinflamatoris, pot augmentar de forma significativa els nivells de colesterol HDL i participa en la protecció del organisme enfront a malalties cardiovasculars.

Segons l’estudi “La cervesa a la dieta dels espanyols”, dirigit pel Dr. Lluís Serra, els espanyols que consumeixen cervesa de forma moderada aporten a la seva dieta una major quantitat de folats (àcid fòlic), especialment en el cas de les dones, i vitamines del grup B, com la riboflavina, que facilita la digestió, la niacina, tiamina, àcid pantotènic i biotina. Totes elles importants per a un bon desenvolupament del sistema nerviós.

Foto: CICS

La cervesa és una beguda mil·lenària originària de la cultura mediterrània clàssica, vinculada des de l’antiguitat a fins terapèutics. Les primeres referències històriques, fa 6.000 anys, demostren que la cervesa era consumida per la civilització amb l’objectiu d’evitar malalties infeccioses que s’adquirien al beure aigua no higienitzada.

El primer historiador, el grec Herodoto, va destacar les propietats medicinals d’aquesta beguda a l’assegurar que era molt apropiada per als dolors estomacals i per a la picadura 14

Tant és així, que l’any 2004 la Sociedad Española de Nutrición Comunitaria (SENC) va incloure la cervesa, juntament amb la resa de begudes fermentades, a la Piràmide de l’Alimentació Saludable, sempre que el consum el facin adults sans, dins d’una dieta equilibrada i de manera responsable.

Elaborada a partir d’ingredients naturals -aigua, civada maltejada i llúpol-, té un baix contingut calòric (45 kcal/100 ml) i diferents nutrients com les vitamines del grup B (especialment àcid fòlic), fibra i minerals (silici, potassi, magnesi, calci i poc sodi). Refrescant i saludable, dues bones raons per a seguir bevent –moderament- cervesa.

18

I

BENESTAR S

A

L

U

T

LA MAGRANA, l’antioxidant per excel·lència

Per Montse Serra

Actualment, s’està fent molt estudis sobre les propietats de la magrana. Aquest fruit és originari de l’Himalaia, però el seu cultiu és molt intens i molt antic. Les seves propietats són medicinals. Últimament es considera l’antioxidant més fort.

La magrana s’està utilitzant per curar infeccions, problemes cardiovasculars, cerebrals, de pròstata. En estudis recents, també han trobat que redueix els tumors i va molt bé per si estàs baix de defenses.

Si ens el prenem en format suc, cal tenir en compte la qualitat d’aquest, ja que pot variar molt segons la concentració, la temperatura i la fermentació. Per tenir aquest efecte curatiu el millor es prendre suc concentrat i fermentat. Cal pensar que per poder fer un litre d’aquest concentrat es necessita una gran quantitat de magranes, unes 100 per litre.

Energia per la tardor

La xufla porta hidrats de carboni, que ens aporten energia. Les de fruits secs, com d’ametlles o avellanes, són riques en proteïna, aminoàcids i omegues. Les de cereals com l’avena, aporten vitamines del grup B i minerals com el magnesi i el fòsfor. La d’arròs és molt digestiva i la de soja té molta proteïna sense greix saturat. En el cas del kamut, un derivat del blat, és molt nutritiva i suau de gust, rica també en calci i vitamines. En el cas de la llet de sèsam, és nutritiva i fàcil de digerir.

Estem ja immersos en la tardor, el dia és més curt, veiem menys el sol i això pot provocar que en trobem menys energètics.

L’estrés i la feina també ens hi ajuden.

Si a més a més, les consumim biològiques els seus beneficis encara són millors, perquè els cereals no han estat tractacts ni adobats amb productes químics, cosa que els da més sans.

Només caldrà canviar una mica la manera de menjar. Poden ajudar-nos els aliments que porten hidrats de carboni, com la pasta, els llegums, el pa, els cereals integrals,... A més que ens donen energia, no porten greixos. La fruita i la verdura ens aportaran més vitamines, i si prenem infusions de elenterococo, romer, té verd o ens prenem própoli, el nostre cansament millorarà i algunes d’elles també ens ajudaran a combatre l’insomni. Una altra planta, prou coneguda, és l’alfals, molt nutritiva, amb moltes vitamines i minerals.

Bones Festes per a tots!

Ara que és temps de magranes, aprofitem per menjar-nos-la i fer-nos suc natural.

També les begudes vegetals ens ajudaran a tenir més vitalitat.

Si volem fer dieta i som intolerants a la llet de vaca, hi ha una bona gamma de l’alternatives. Com ara, la beguda de soja, d’ametlles, avena, arròs, avellanes, quinoa, kamut, sèsam, xufla,... Aquestes begudes no porten lactosa ni colesterol.

19

AHIR I AVUI

O F I C I S

I

P R O F E S S I O N S

JOAN LLURBA, tirar endavant l’empresa Iniciar un negoci no ha estat mai fàcil. Cal nedar i saber guardar la roba, trobar l’equilibri que faci rutllar l’empresa. En aquesta edició, hem fet una excepció –només hi ha una entrevista- per tractar el tema de l’empresariat. Hem aprofitat els 50 anys de dedicació al grup Consist d’en Joan Llurba per explicar l’ahir i l’avui de l’empresari i, naturalment, l’empresa.

primeres poblacions on es van vendre els primers sacs. Era una època amb competència, fins i tot a Agramunt mateix.

La primera màquina que el Ramon Llurba va comprar l'any 1959; jubilada 25 anys més tard.

En Joan Llurba té 77 anys i en fa 50 que treballa del grup Consist, l’empresa que el seu pare va fundar, en Ramon Llurba.

Tenia 27 anys quan per primera vegada hi va entrar a treballar.

Més per ajudar al seu pare a tirar endavant el negoci que no per convicció de ser-ne el seu progenitor. Perquè amb 19 anys, el senyor Llurba se’n va anar a Cuba amb el seu oncle, per treballar-hi. Cinc anys més tard, torna a Agramunt i es troba amb l’estancament professional del negoci del seu pare.

“Us fa falta potenciar la part comercial”, els vaig dir al pare i al seu soci. Als baixos de casa seva, 100 m2, hi tenien la fàbrica.

En aquell moment, l’embrió de l’actual Consist era només un petit taller amb poca capacitat de producció i una producció molt minsa. A part del Ramon Llurba, l’empresa només comptava amb un altre soci i una tercera persona. “El pare hi va posar la idea”, comenta en Joan, “però jo li vaig donar l’empenta”.

Amb la intenció clara de tornar de nou a Cuba –tenia el càrrec de director comercial- va apostar per buscar-los un venedor, en Joan Puig, que els duria la feina necessària per tirar endavant.

D’aquesta manera, l’empresa potenciaria la part comercial engegada pel senyor Llurba. “Recordo anar a les fàbriques de ciment que teníem com a clients per preguntar-los on n’hi havia més”, explica. Mafet, Sant Guim, Calaf i Cervera foren les 20

La tornada a Cuba no fou l’esperada. I un any més tard, l’empresa on treballava el senyor Llurba es nacionalitzà; és a dir, el govern la va adquirir sense pagar-ne res. “Llavors em vaig plantejar tornar a casa”, recorda. Tot i que, “en aquell moment, creia que no encaixava a Agramunt”, explica en Joan Llurba.

De fet, però, això no el preocupava perquè venia amb una oferta laboral sota el braç. De nou, la situació de l’empresa del seu pare no rutllava. “Vaig demanar a l’empresa on m’havia d’incorporar 3 mesos per ajudar al meu pare”. Però, “al final vaig acabar sent el venedor que s’emportava una comissió per venda”, relata.

Vendre, repartir, ..., en Joan es va atrevir amb tot, fins i tot a comprar immobles per anar ampliant el negoci. Primer a l’Avinguda Agustí Ros i l’any 1977 a l’actual emplaçament, “tot i que vam estar a punt d’anar-nos-en a Cervera perquè a Agramunt no trobava terrenys”, explica. Encara ara no perd l’oportunitat d’adquirir nous emplaçaments de cara al futur.

Amb el seu pare van coincidir uns 15 anys treballant junts, “ell tenia clar que als 65 es jubilaria. I així va ser”, explica el senyor Llurba. “Tenia una altra mentalitat més conservadora”, recorda.

Un bon exemple fou quan el personal femení –que com la resta treballava de 6 del matí a 8 del vespre de dilluns a dissabte- li van demanar de plegar els dissabtes a les 7 del vespre.

“Senzillament, perquè volien anar a la perruqueria”, puntualitza.

“Li vaig dir al meu pare que havia de dir que sí”, afegeix.

El seu últim projecte ambiciós és un nou producte que estan desenvolupant -de moment, encara en proves- que juntament amb nova maquinària els ha fet invertir 6 milions d’euros, “que aviat ja està dit”, comenta somrient el senyor Llurba. L’entrevista coincideix en un dia que una grua instal·la una nova màquina

AHIR I AVUI

O F I C I S

I

P R O F E S S I O N S

JOAN LLURBA, tirar endavant l’empresa

En Joan Llurba supervisant una de les últimes màquines que han adquirit per fabricar unes bosses de més qualitat.

impressora que permet imprimir 10 colors, quan l’anterior versió n’era de 8. Sens dubte, la modernització de la fàbrica ha estat la inversió més substancial del grup Consist al llarg dels seus anys, a més dels terrenys.

Les naus del grup són l’història pura de l’evolució tecnològica de la fabricació dels sacs. Primer, fou la maquinària de color gris –el de les fàbriques; després el verd –una mica més alegre; “i ara les noves tecnologies es decanten per maquinària de color blanc”, ens comenta en Joan. L’any 1980 l’empresa va fer una forta inversió adquirint una nova generació de màquines i de nou l’any 1999. “En aquella ocasió”, recorda el senyor Llurba, “ens vam interessar per unes màquines amb tecnologia alemanya. Però els alemanys ens van dir que a Espanya no estàvem preparats tècnicament”. Però, finalment, amb un cert temps, les màquines van acabar a la Consist.

Davant la situació de crisi, Consist ha optat per diversificar, invertint en nous productes i buscar nous mercats. “És més arriscat”, reconeix en Joan Llurba, “però esperem sortir-ne airosos”. Per ell, davant una situació com l’actual només hi ha dues sortides: capitalitzar-se i fer diners per després indemnitzar el personal i adaptar la plantilla a la situació de crisi; o bé, invertir en nous productes, per mantenir i augmentar el personal o fer-se més competitiu per captar nous mercats, ja siguin nacionals o internacionals.

El senyor Llurba reconeix que “fins al 2007 les coses van anar bé, fins i tot massa bé” perquè tant famílies com empreses tenien el crèdit que volien, “tot i que en alguns casos no s’ha utilitzat adequadament”, afegeix. De la situació de la recessió actual en fa una comparació molt gràfica: “els ciclistes diuen que després d’una pujada sempre ve una baixada. I, generalment, quan la pujada és molt forta, també ho acostuma a ser la baixada”.

L’experiència del senyor Llurba en el camp de l’empresa fa que de tant en tant et doni classes magistrals: “Per ser empresari cal arriscar sent conservador”, “L’empresa és un ésser viu”, “El treball, la capacitat i rodejar-te de gent de qualitat són tres pilars perquè l’empresa rutlli” o “Els venedors són l’exèrcit de l’empresa”. Es considera una persona optimista i tossut, i afortunat que la tercera generació –en aquest cas, sota la direcció del seu gendrecontinuï el llegat iniciat.

Ara, amb 77 anys, continua tenint responsabilitats al grup Consist, com a president. “A aquesta edat, treballo perquè m’agrada”, confessa. I això que en l’època de la seva estada a Cuba, les coses li anaven tant bé que “pensava jubilar-me als 30 anys”. Ara, en canvi, per bé que la direcció general té plena autonomia, “encara prenc part de les decisions importants i no falto a la reunió setmanal del divendres”.

21

D

E

EL RACÓ L

P

O

R

C

PREMIS PORC D’OR, reconeixement al sector

Moment previ a l'entrega dels Premis Porc d'Or edició 2010 celebrada a La Llotja de Lleida. Font: IRTA

Com els actors de Hollywood, les granges porcines també tenen la seva pròpia catifa vermella. Home, potser amb menys glamur, però fa la mateixa il·lusió rebre un Oscar que un Porc d’Or, així s’anomenen els premis del sector porcí que cada any s’entreguen al mes de novembre. La distinció premia les millors granges d’Espanya pel que fa a productivitat, eficàcia i qualitat de producció porcina.

Els premis Por d’Or naixen l’any 1984 com una iniciativa de l’IRTA per a premiar els esforços d’una indústria que afrontava reptes i transformacions importants. Les noves demandes productives, la legislació medioambiental, els canvis en els hàbits alimentaris i les nombroses crisis, han enfrontat la indústria espanyola amb obstacles que han sabut superar de sobres gràcies a la professionalitat, l’esforç i l’ús de les millors tècniques de producció.

Les explotacions que opten als premis són aquelles adherides al BDporc, Banc de Dades de referència del porcí espanyol. En aquests moments, més de 900 explotacions s’evaluen regularment per criteris establerts en la base de dades. Cada any, casi 120 d’elles són nominades als premis en les seves diverses categories. La nominació s’obté en base a paràmetres de productivitat i rendiment de les explotacions, paràmetres que cada any milloren gràcies a l’esforç continu de la indústria porcina espanyola.

Un jurat format per personalitat de reconegut prestigi a la indústria, la investigació ramadera i l’administració, determina

els guanyadors d’un Porc d’Or d’or, un de plata i un de bronze per a cada criteri i a cada categoria. En total, hi ha cinc categories en funció del cens de la granja, i en cada categoria es premia les explotacions en funció dels mamellons Nascuts Vius, la Producció Numèrica i la Productivitat Total.

D’altra banda, el jurat també entrega un premi especial a la productivitat entre categories i un premi especial del jurat a la millor explotació, el Porc d’Or de Diamant.

Enguany les dues granges que optaven al premi eren: la Granja El Clos de Santa Cecilia de Voltregà, la Granja Castellets de Taradell i la Granja Espadaler de Sant Quirze de Besora. La guanyadora fou la Granja Castellet.

Enguany, un agramuntí va estar entre els nominats: Ramadera Ramon. En concret, el van nominat per la quarta categoria per la xifra dels Nascuts Vius.

L’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) és qui organitza els premis, que enguany han estat concedits a La Llotja de Lleida. Aquest 2010 83 explotacions optaven als 45 premis Porc D’Or. Com en edicions anteriors, Catalunya i Aragó són les comunitats que tenen més nominacions: 32 explotacions catalanes acumulaven 42 nominacions, mentre que les 24 aragoneses en van aconseguir 23. Però també hi participaven granges de Castella-Lleó, Castella La Manxa, Galícia, Múrcia, Navarra, País Valencià i País Basc.

23

24

L

A

ES RODA...

C

A

R

T

E

L

L

E

R

A

PROPERAMENT Burlesque

The tourist

Director: Steve Antin Estrena: 17 desembre 2010

Director: Floruan Henvkel von Donnersmarck Estrena: 31 desembre 2010

Drama musical protagonitzat per Ali (Christina Aguilera), una noia de províncies, que aconsegueix escapar-se d’una vida per perseguir els seus somnis a Los Ángeles. Aconsegueix una feina de cambrera a la Burlesque Lounge on coneix la Tess (Cher). A través de les seves amistats arriba fins a l’escenari on la seva gran veu restaura la majestuositat de Burlesque Lounge. L’atractiu de la pel·lícula?

Pels fans de Aguilera i Cher.

La pel·lícula gira entorn a Frank (Jonnhy Depp), un turista americà que viatja a Itàlia per mirar de recuperar-se d’un fracàs amorós. Elise (Angelina Jolie) és una extraordinària dona que deliberadament es creua al seu camí. Amb l’incomparable marc de Venècia com teló de fons, Frank es deixa endur per l’atracció del romanç, però en poc temps ell i Elise es veuran immersos en un cicló d’intriga i perill.

El discurso del rey

También la lluvia

Director: Tom Hooper

Estrena: 23 desembre 2010

Després de la mort del seu pare, el rei George V (Michael Gambon), i l’escandalosa abdicació del príncep Edward VII (Guy Pearce), Bertie (Colin Firth), afectat des de sempre de tartamudeig, ascendeix al tro com a George VI d’Anglaterra. El seu país es troba al llindar de la guerra i necessita un líder. La seva muller (Helena Bonham Carter), la futura reina mare, el posa en contacte amb un excèntric logopeda, Lionel Logue (Geoffrey Rush). Tot i el xoc inicial, estableixen un vincle fort. El rei superarà el seu tartamudeig i inspirarà el poble per unir-se a la batalla.

Directora: Icíar Bollaín Estrena: 5 gener 2011

Costa, un descregut productor de cine, i Sebastián, un jove i idealista realitzador, treballen junts en un projecte ambiciós per rodar a Bolívia. La cinta parlarà de l’arribada dels espanyols a Amèrica posant l’accent a la brutalitat del moment i al coratge d’alguns membres de l’Església que es van enfrontar amb paraules a les espases. Però el que no saben és que a Bolívia els espera un desafiament; un desafiament emocional.

25

26

R

E

ON MENJAR? S

T

A

U

R

A

N

T

THE OLIVE BRANCH BISTRO OLIVE BRANCH BRUNCH Ingredients: 2 ous 2 salsitxes

bacó xampinyons

tomàquet pa

Elaboració: Tant senzilla com fregir els ous, les salsitxes i el bacó. Passar per la paella els xampinyons i després el tomàquet.

Acompanyar con una llesca de pa torrada, a Edimburg juntament amb un tros de mantega. És ideal menjar-lo entre les 10 i 11 del matí, per després, si el temps acompanya, sortir a passejar i digerir-lo.

91 Broughton Street, Edinburg Tel. 0131 557 8589 Escòcia sempre ha gaudit d’una gran riquesa de productes del mar i la terra: la vedella Angus d’Aberdeen, el cérvol dels Highlands, el peix i el marisc de la ria Fyne, els formatges d’Ayrshire, les maduixes i les móres de la vall del Clyde, etc.

Als restaurants, l’oferta és rica i variada, amb tota una gamma de categories. En els darrers 20 anys ha sorgit una nova generació de cuiners, formats amb les grans figures de l’art culinari, que ha donat pas a la creació de menús imaginatius i interessants utilitzant els millors productes de la terra. En alguns casos això s’ha traduït en variacions dels plats favorits de sempre, mentre que en altres, s’ha aconseguit plats famosos que representen el millor de la cuina escocesa contemporània.

Un plat tradicional d’Escòcia és el Haggis, un mossegada a base de menuts de carn d’ovella amb espècies enrotllat amb estómac d’ovella o xai, de color fosc, cosa que permetia que fos de fàcil conservació, un requisit important en temps passats.

La cuina escocesa es caracteritza pels plats a base a carns, especialment productes de caça i pesca. Els àpats i plats escocesos són veritables delícies amb llocs per provar-les en el seu estil més tradicional. També hi ha gran varietat de mariscs; a Escòcia és una bona idea degustar les exquisides maneres de preparar les llagostes, llamàntols, crancs, …, entre altres.

En aquesta ocasió, ens fixem en el típic brunch escocès del The Olive Branch Bistro. De maig a agost, si el dia ho permet, són

molts els petits restaurants que treuen les cadires i les taules fora del local per a què els escocesos –i turistes avesats a temperatures moderades- gaudeixin d’un assolellat esmorzardinar (traducció de brunch), encara que les màximes només siguin d’uns 23 graus.

A la capital escocesa, hi ha molts restaurants que ofereixen el típic brunch escocès. En aquesta ocasió fem l’ullet al The Olive Branch Bistro per la seva situació, al tranquil veïnat de New Town, a Broughton Street número 91. També a la Royal Mile (el carrer que uneix el Castell d’Edimburg amb el Palau d’Holyroodhouse) hi ha diferents establiments recomanats. Els propietaris de l’empresa Olive Branch (amb dos establiments a la capital escocesa) són l’equip format pel matrimoni Stuart i Kerry, que van obrir el seu primer local el 2003, amb l’objectiu d’una experiència diària en l’art de menjar, “per a qualsevol ocasió”, diuen.

Una trobada amb els amics després de la feina, un dinar proper i romàntic amb aquella persona especial amb una botella de vi o un brunch el diumenge al matí per carregar bateries.

El The Olive Branch Bistro és un lloc petit, informal, amb un ambient relaxat i una decoració senzilla però elegant. El brunch més sol·licitat és el seu especial Olive Brunch, del que us oferim la recepta. Per bé que també es pot menjar, encara que només els caps de setmana, un més complet: amb els haggis, bollo anglès, pudding; a més dels ous, el bacon, els bolets, les salsitxes i la torrada especial de la casa.

27

28

E

N

I... QUE MÉS? T

R

E

T

E

N

I

M

E

N

T

SUDOKU Completar el taulell utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap linea, columna o bloc.

JEROGLIFIC Com vols el cafè?

5

8

1

7

PPPPP

3

PPPPP

7 1

9

4

4

7

PPPPP

2

2

5

3

4 9

8

9

4

5

1 5

5

LOGOGRIF

8

5 7

PPPPP

9

4

7 6

1 8

2

Forma paraules respecte al tema de TRANSPORTS (cada número és una lletra).

1. Transport públic bastant gran i de forma rectangular.

__ __ __ __ __ __ __ 1 3 7 4 9 6 2

2. És el que més s’utilitza.

__ __ __ __ __ 8 4 7 10 12

3. La gran part del temps va per l’aire.

__ __ __ __ 1 11 5 4

4. No toca terra però sí l’aigua.

__ __ __ __ __ __ __ 17 1 5 10 12 18 18

5. Pot tenir les rodes en línia.

__ __ __ __ __ __ 14 1 7 5 19 2

6. Aquí són blancs i amb ratlles verdes.

__ __ __ __ 7 1 10 5

7. A partir de 15 anys la pots conduir.

__ __ __ __ 13 4 7 4 29

Telèfons d’interès d’Agramunt EMERGÈNCIES 112 EMERGÈNCIES MÈDIQUES 061 MOSSOS D'ESQUADRA 088 BOMBERS 085 Ajuntament 973 390 057 Policia Local 973 390 843 CAP 973 390 635 CAP (Urgències) 973 392 020 Ambulància 973 711 335

Correus Autobusos Alsina-graells Pavelló poliesportiu Farmàcia Esteve Farmàcia Viladot Funerària J.Torné Parròquia Llar d'Infants "Nins" Col·legi Ntra. Sra. Socors

Bombers Agramunt Creu Roja

973 391 080 973 390 880

CEIP Macià Companys 973 390 668 IES Ribera del Sió 973 390 803

Jutjat de Pau Serveis Socials Oficina de Turisme Casal d’Avis Residència “Mas Vell” Casal Agramuntí

973 392 465 973 390 193 973 391 089 973 392 332 973 391 692 973 390 064

Biblioteca Municipal Servei Mun. Català Escola Mun. Música Radio Sió Servei Inf. per empreses

973 390 081 973 390 602 973 392 272 973 390 428 973 390 087 973 390 862 973 390 239 973 391 682 973 390 083

973 392 583 973 390 632 973 390 536 973 390 421 973 391 700

SOLUCIONS LOGOGRIF 1.- AUTOBUS. 2.- COTXE. 3.- AVIO. 4.- VAIXELL. 5.- PATINS. 6.- TAXI. 7.- MOTO

30

JEROGLIFIC SOLUCIÓ: Molt espès (moltes pes)

SUDOKU 5

8

1

2

3

7

4

6

9

7

2

6

1

4

9

3

8

5

3

9

4

5

6

8

1

2

7

1

3

7

4

2

5

6

9

8

2

5

8

3

9

6

7

4

1

4

6

9

7

8

1

2

5

3

6

1

2

8

5

3

9

7

4

8

4

3

9

7

2

5

1

6

9

7

5

6

1

4

8

3

2