Shakespeare emocionant (suplement diari ara, 23 iv 2014)

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

SHAKESPEARE EMOCIONANT 450 anys del naixement del dramaturg que va capturar l’ànima humana

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

02

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 03

SUMARI 04 06 08

EDITORIAL Preparats, llestos... Shakespeare! per Salvador Oliva Economia i diners a les obres de Shakespeare per Jordi Coral

Temps de conspiracions i conquestes

16

Els reis de Shakespeare

18

L’autor més traduït en català

22

Entrevista a Joan Sellent

24

Què han dit del Bard...

30

Literatura i política per satisfer els reis per Miquel Berga Un humanista carregat de lliçons per Josep Maria Jaumà

32

10 millors adaptacions a la gran pantalla

34

Ai, si Shakespeare aixequés el cap!

36

“Jo he fet Shakespeare”

40

10 millors muntatges de Shakespeare per Juan Carlos Olivares

44

Shakespeare des del prisma català per Helena Buffery

46

Aforismes que formen part de la memòria col·lectiva per Santi Fontdevila

48

En una caleta de l’oceà per Txema Martínez

52

10 creadors musicals influïts pel llegat shakespearià

56

Un autor que es ven amb comptagotes

60

Un temple literari

62

Fades i elfs: de Shakespeare a Tolkien per Jaime Oliveros

66

Artistes que s’apropien de versos de Shakespeare

70

Shakespeare en vinyetes: adaptacions i homenatges

72

‘Hamlet’ explicat als joves per Laura Borràs

76

Trepitjar els escenaris de les obres de Shakespeare

78

Seguint els passos del Bard per Anglaterra

Director Carles Capdevila Director adjunt Ignasi Aragay

CAP DE CULTURA

Shakespeare, poeta i rendista per Miquel Desclot

10

26

LAURA SERRA

Edició Rosa Rodon Fotografia Francesc Melcion Llengua Albert Pla Cap de disseny Cristina Córdoba

Cap de cultura Laura Serra Coordinació Núria Juanico Disseny Idoia Vallverdú

ARA C/ Diputació, 119 08015 Barcelona Telèfon 932029595

SHAKESPEARE NO TEM ELS ESPÒILERS

E

n aquests temps calamitosos en què els bojos guien els cecs, ha irromput al timeline de la nostra vida una petita tragèdia que pot fer trontollar un palau, originar una guerra i trencar matrimonis més consistents que el de Rosencrantz i Guildenstern. És el temut espòiler –en català, l’aixafament de guitarra–.

En el cinema, i sobretot en les sèries de televisió, la trama és el missatge, i revelar-ne el final, un crim digne de guillotina. No cal dir que amb Shakespeare no passa el mateix que amb Titanic: el plaer és el viatge.

Així que permeteu-me fer alguns spoils dels articles que podreu llegir en aquest suplement en què commemorem el 450è aniversari del naixement del dramaturg i, com cada Sant Jordi, el dia de la seva mort, avui fa 398 anys. “Morir sense llegir Shakespeare és com morir sense haver viscut”.

“Va ser realment molt bo, malgrat que tanta gent digui que és molt bo”. “És tan gran que tothom s’hi assembla”. “Certament, en Shakespeare hi és tot”. Les seves frases immortals encapçalen cada pàgina, mentre recorrem tots els vessants de la seva obra, de la més lírica a la més prosaica.

Benvinguts al gran teatre.

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

04

SHAKESPEARE, 450 ANYS

PREPARATS, LLESTOS...

SHAKESPEARE! Salvador Oliva repassa les claus per llegir les obres del Bard i absorbir-ne tota la riquesa. Conèixer els personatges, entendre el joc dramàtic i capturar la riquesa del lèxic són condicions fonamentals per gaudir de la lectura

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“LA INCONSTÀNCIA PERD ABANS D’HAVER GUANYAT” Els dos cavallers de Verona

1. LLEGIR EL TEXT

2. LES TRADUCCIONS

3. CAPTURAR LA RIQUESA DEL LÈXIC

L

ideal és llegir sempre els originals; però, en el cas de Shakespeare, com que es tracta de textos escrits fa més de cinc-cents anys, en un anglès que s’aparta bastant de l’anglès contemporani, molta gent es veurà obligada a llegir-ne una traducció. I com que el teatre de Shakespeare és majoritàriament en vers, és bo que el traductor sigui o bé un poeta o bé un escriptor tècnicament competent en la tècnica del vers. Recordem que llegim les paraules que ha escrit el traductor, i no pas les que va escriure Shakespeare. Això sol ja ens demostra la importància que té escollir una bona traducció.

L’

E

a primera condició és comuna a tots els textos teatrals i té tres apartats, a saber:

SALVADOR OLIVA TRADUCTOR

A

l nostre país no és possible veure obres de Shakespeare amb la freqüència amb què es poden veure al Regne Unit, per exemple. Per tant, tot i que el teatre escrit és per als directors i no per al públic en general, quan les representacions són escasses o mediocres ens hem de refiar més de la lectura. El problema és que aquí, a l’escola, no s’ensenya a llegir teatre als nens, i el teatre requereix una manera de llegir diferent de com llegim el diari o una novel·la. En aquest article, doncs, intentaré parlar de les condicions que es necessiten per llegir l’obra dramàtica de Shakespeare i dels avantatges que en podem treure.

♦ Abans de començar la lectura, és del tot necessari passar una bona estona mirant la llista dels personatges i, encara millor: aprendre’ns-els de memòria, així com parar atenció a l’espai descrit al final de la llista. És el primer pas per entrar en el món de la ficció que el text ens invita a imaginar. ♦ Cada lector s’ha de convertir en director de l’obra que llegirà. I, per tant, ha de visualitzar cada un dels personatges; imaginar quines són les seves característiques físiques i morals, com van vestits, com els tenim distribuïts, com es mouen, i fins i tot com reaccionen a les paraules dels altres. Això no es pot fer en una primera lectura si no en coneixem l’argument; ho haurem de fer, com a mínim, en una segona lectura. El bon teatre requereix més d’una sola lectura, de manera anàloga a una peça musical, que requereix moltes audicions. ♦ Els apartats anteriors no s’han de prendre com a obligacions, sinó com a regles del joc. Llegir bon teatre d’aquesta manera s’ha de transformar en un joc divertit, que ens dóna, a canvi, la possibilitat d’exercitar la imaginació i ferla més poderosa, cosa que ens servirà molt per a les altres arts, perquè totes requereixen la participació de la nostra imaginació. També la música la requereix.

4. CAPTURAR LA COMPETÈNCIA DE DRAMATURG

U

na altra de les qualitats de Shakespeare és la seva intel·ligència com a dramaturg. Un exemple: a Romeu i Julieta, per mostrar-nos l’excel·lència de l’amor dels amants, usa un procediment curiós. Posa al costat d’aquest amor les comparacions següents: ♦ l’obscenitat dels criats dels Capulets a la primera escena ♦ l’enamorament inicial de Romeu amb Rosalina, seguint les normes de l’amor cortès ♦ les referències sexuals de Mercutio i la Dida, cada un pel seu compte ♦ la cursileria de la mare de Julieta quan compara el comte Paris amb un llibre ♦ la vulgaritat del pare quan, a la festa, fa el discurs sobre les dames que tenen ulls de poll als peus ♦ l’odi ancestral de Tibald, expressat en primer lloc a la festa i després a la plaça, quan assassina Mercutio ♦ la beneiteria del frare, la seva il·lusa pretensió de voler eliminar l’enemistat de les dues famílies amb el casament dels amants Naturalment, aquestes, com a mínim, set comparacions tenen a l’altre costat els versos excel·lents dels amants així que es coneixen i s’enamoren a primera vista; l’escena del balcó, per exemple. El contrast és tan gran que l’espectador (el lector) no té pas la impressió que aquest amor acabi malament, sinó que acaba on només podia acabar: fora del món, perquè el món no hauria tolerat mai veure davant seu una passió tan abassegadora i a la vegada tan sublim com la de Romeu i Julieta. Això, el frare, per més bona fe que tingui, és incapaç d’entendre-ho.

5. CAPTURAR UN CONEIXEMENT PROFUND DE L’ÀNIMA HUMANA

L

es absurdes teories que proposen alguns crítics sobre el fet que Shakespeare no va existir tenen la seva causa en aquest punt. Contradient els fets comprovables que posseïm sobre la veracitat de la seva existència, aquests crítics no toleren que un escriptor que no va anar mai a la universitat hagués estat capaç d’un coneixement tan ampli i profund de l’ànima humana, de les seves dèries i de les seves passions, així com escriure trenta-nou obres (unes poques en col·laboració amb altres dramaturgs) tan diferents entre elles i tan diverses quant als personatges, els llocs i les aventures que hi tenen lloc. També els gèneres són molt diversos: tenim obres històriques, comèdies, tragèdies i romanços. A aquests crítics se’ls fa molt difícil de creure que una persona sola hagués escrit tantes obres i de tan alta qualitat, unes obres on hi ha, en totes elles, retrats tan profunds sobre l’esperit humà: amors, ambicions, gelosies, enveges, camaraderia, germanor, conjures, acudits i comportament còmics, llàgrimes i rialles, dolor i alegria, i un llarg etcètera que abasta totes les possibilitats de les reaccions humanes possibles. No en va Shakespeare està situat al mateix centre del cànon literari. El valor de les obres s’obté sempre en relació al que va escriure Shakespeare.

l valor de Shakespeare està en les paraules i no en l’argument. Ho podem comprovar, por exemple, mirant la pel·lícula de Kurosawa Tron de sang (1957), que és una versió cinematogràficament competent de Macbeth. Però qualsevol que hagi llegit Macbeth no podrà sinó trobar a faltar els versos de Shakespeare. Un exemple d’aquesta obra són aquestes paraules que diu Macbeth quan li anuncien que ha mort la seva esposa: La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor, que gasta fums i consumeix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.

Per més que Tron de sang ens doni unes magnífiques imatges, ens roba els versos, que és el valor més gran de l’original.

S’ha calculat que el vocabulari de Shakespeare arriba fins a més de vint mil paraules, sense comptar les d’una mateixa arrel. Com a comparació important, el del dramaturg francès Jean Racine arriba fins a quatre mil.

6. QUÈ OBTENIM DESPRÉS DE LA LECTURA?

A

questa pregunta es podria contestar amb dues paraules: plaer i saviesa.

Plaer mentre el llegim, saviesa després d’haver-lo llegit. Però plaer i saviesa de quina mena? Llegir el seu teatre és un joc que consisteix, com he dit abans, a convertir-nos en directors d’una obra que té lloc en la nostra imaginació. És absolutament necessari que en aquesta operació hi trobem divertiment; si no, la lectura no ens servirà de res.

Per això sempre he estat un enemic de les lectures obligatòries, tant als instituts com a les universitats.

Més important que l’obtenció del plaer és l’obtenció de la saviesa. Es tracta d’una saviesa moral. Llegir Shakespeare vol dir identificar-se amb moltes vides, i aquesta identificació enriqueix la nostra, ens ajuda no tan sols a saber més sobre l’experiència humana, sinó sobretot a saber més sobre nosaltres mateixos. Aquesta saviesa, doncs, és com una llum que pot il·luminar, si som capaços de llegir bé, les zones fosques de la nostra ànima, aquelles que els hàbits i les convencions ens amaguen per protegir-nos, perquè potser si les veiéssim de cara podríem enfollir. Però (i aquest és el miracle de l’art) el teatre pot il·luminar aquestes zones sense causar cap trastorn. Al contrari: després de llegir les obres de Shakespeare, som més savis que abans de llegir-les.

Un crític canadenc va dir, i jo no considero pas que sigui una exageració, que morir sense llegir Shakespeare és com morir sense haver viscut.

05

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

06

SHAKESPEARE, 450 ANYS

ECONOMIA I DINERS A LES OBRES DE SHAKESPEARE La gran intensitat lírica i les històries emocionals de les obres no exclouen les metàfores i el lèxic comercial. ‘El mercader de Venècia’ és un exemple de com l’autor posa al descobert les estructures econòmiques de l’època

JORDI CORAL PROFESSOR DE LITERATURA ANGLESA DE LA UAB

“S

hakespeare va fer la seva aparició en el moment en què Londres per primera vegada se’l podia permetre”. Amb aquesta justa observació, un historiador de la literatura anglesa pretén subratllar la importància que tenen els factors socioeconòmics per entendre l’obra del dramaturg. Cal recordar que, efectivament, va ser durant el regnat d’Elisabet I que el teatre va esdevenir, a Anglaterra, una professió tal com l’entenem avui dia. De fet, la primera estructura permanent destinada a realitzar-hi actuacions no es va construir fins al 1576. El nom que li van posar proclamava la seva singularitat: era, simplement, The Theatre. El sorgiment del teatre comercial londinenc, que trobaria en Shakespeare el seu màxim exponent, va ser possible gràcies a la incipient transformació capitalista del segle XVI i la constant expansió demogràfica i urbana que va TENIA ORÍGENS comportar. Simplificant mica, es pot afirmar HUMILS PERÒ VA una que una nova economia de PROSPERAR mercat, dinàmica i comGRÀCIES A SER petitiva, iniciava la reesACCIONISTA DE LA tructuració d’una societat tradicional, essencialCOMPANYIA ment feudal, agrària i estàtica. Davant aquesta evolució històrica el dramaturg no es va quedar pas com un mer espectador passiu.

Malgrat uns orígens provincians poc prometedors i una adolescència que intuïm marcada per problemes d’endeuta-

ment familiar, és un fet que Shakespeare va saber prosperar. Tenim poques dades certes sobre el període inicial de la seva vida. Quan tenia tot just divuit anys, es va casar amb Anne Hathaway. Un temps després, el jove William va deixar el seu Stratford natal i no va reaparèixer fins a uns anys més tard a Londres, convertit en un autor teatral amb prou èxit per suscitar comentaris poc afalagadors de col·legues envejosos. De fet, la primera referència que en tenim com a professional de les arts escèniques és un insult de Robert Greene, autor dramàtic i poeta rival. Sabem del cert, però, que la nova indústria de l’entreteniment amb què es va vincular des de l’inici el va enriquir.

Bon gestor que inverteix en ‘totxo’

Shakespeare no va fer diners, com podria semblar, gràcies a la seva activitat com a autor dramàtic. És ben sabut que no es va preocupar gens de la publicació de les seves obres teatrals. El que li va reportar beneficis importants va ser la seva condició d’accionista, un entre vuit, de la seva companyia teatral, The Chamberlain’s Men. Costa imaginar-se el creador de Hamlet concentrat a maximitzar guanys o interessant-se per l’evolució dels preus del mercat immobiliari, però tota l’evidència de què disposem (contractes, cartes comercials, testament) indica que aquest tipus d’interessos no li van ser aliens. Durant la seva trajectòria professional, Shakespeare va acumular uns recursos considerables que va invertir en propietats urbanes i finques rústiques a Stratford que li van reportar unes rendes substancials fins a la fi del seus dies. Així mateix, entre les seves amistats hi havia homes de negocis, advocats i propietaris. No es tracta pas de defugir el tòpic del poeta sentimental faltat de tot sentit

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“CADA MOT ÉS UNA FERIDA OBERTA BROLLANT SANG VIVA” El mercader de Venècia

pràctic per caure en el flagrant anacronisme d’un Shakespeare emprenedor, però sí que es pot afirmar que va ser un bon gestor dels recursos que va adquirir aprofitant les oportunitats que el dinamisme de Londres li brindava.

Literatura plena de mots comercials

No deixa de sorprendre la presència obsessiva del lèxic comercial en les obres de Shakespeare. Intriga l’abundància de referències al mercat i, encara més, la sistemàtica infiltració en tot discurs del llenguatge econòmic. Així, moments de gran intensitat lírica sovint incorporen símils i metàfores que evoquen el món del comerç i de les finances. Aquesta monetització de les relacions socials i afectives esdevé el focus d’atenció, justament, d’El mercader de Venècia, una obra que fa d’una transacció financera el fil conductor de la seva trama: Antonio, un ric mercader de la ciutat, es veu obligat a manllevar una suma important de diners del jueu Shylock. Conscient de la contradicció en què està incorrent, el prohom venecià mostra més que mai el seu menyspreu cap al jueu. Shylock insisteix a fer-li un tracte d’amic, estipulant com a pena d’impagament no una quantitat dinerària sinó una lliura de carn del cos del deutor.

El text explora amb incomparable riquesa de matisos els conflictes legals, morals, teològics i polítics que es generen quan sobrevé la crisi: Antonio fa fallida i no pot fer front als terminis acorRamon Madaula va interpretar Shylock i Àlex Casanovas Antonio en el muntatge dirigit per Rafel Duran al Teatre Nacional el 2012. DAVID RUANO / TNC

dats. Llavors Shylock amolla tot l’odi acumulat contra els patricis cristians i, convertit pel desig de venjança en un creditor de rapacitat inhumana, insisteix que el contracte s’apliqui al peu de la lletra, tal com es va acordar.

Per alguns comentaristes de l’obra, incloent-hi el mateix Karl Marx, cal veure en aquest Shylock el prototip del nou homo economicus que redueix tota racionalitat a un càlcul de costos i beneficis, totalment disposat, com se li acostuma a recriminar, a sotmetre la pròpia mare a trans-

‘EL MERCADER DE VENÈCIA’ EXPOSA ELS PRINCIPIS INHUMANS DE L’ECONOMIA VENECIANA DE L’ÈPOCA acció mercantil si les expectatives de benefici així ho requereixen. Tanmateix, seria del tot erroni atribuir aquest economicisme exagerat a cap mena d’idiosincràsia hebrea. Les societats afluents (amb el permís de John Kenneth Galbraith) tendeixen a confondre valor i preu: en forçar el compliment del contracte, l’usurer posa al descobert els principis inhumans en què se sustenta l’estructura econòmica de Venècia.

Els punts foscos de la usura

Una economia en constant expansió no funciona sense crèdit. Tot i això, en els estadis inicials del capitalisme, la concessió de crèdit no era encara una qüestió merament pecuniària, ni tampoc professional.

Els diners es deixaven entre amics i coneguts, és a dir, a aquells la reputació dels

07

quals els avalava perquè tenien crèdit moral. En la societat elisabetiana existia una doble economia del crèdit: d’una banda, els Antonios, que creuen en l’ús dels diners per enfortir els vincles socials (l’ideal de la caritat cristiana); de l’altra, els Shylocks, que volen rendibilitzar qualsevol préstec. És interessantíssim comprovar com en el decurs de l’obra aquesta distinció es va diluint de manera que tant l’usurer com els seus crítics cauen en contradiccions constants.

La pràctica de la usura va esdevenir en aquells temps el símbol de tot el que la nova economia tenia de desestabilitzador. El viu debat que provocava no es va tancar ni amb la llei parlamentària del 1571 que en va regular la pràctica. Un dels passatges bíblics citats més sovint en aquest context diu: “No exigeixis interès del teu germà, ni per diners, ni per comestibles, ni per cap cosa de les que s’acostumen a prestar amb interès. Pots exigir interès de l’estranger, però no del teu germà”. Una de les claus de la rehabilitació teològica de la usura va ser l’ambigüitat dels termes germà i estranger en aquesta cita.

Per aquest motiu, la qüestió de la usura porta implícita l’espinosa distinció entre el que podem anomenar –per satisfer el vici de la paronomàsia– germans i forans. Ningú que conegui una mica la història fascinant d’aquesta controvèrsia es pot sorprendre de la facilitat amb què la present crisi del deute ha reobert el debat sobre la identitat europea. ¿El creditor pot tractar el germà com un simple deutor sense alienarlo com a forà? Ja ho veurem. En qualsevol cas, constatem un cop més que, en aquesta qüestió, com en tantes altres, Shakespeare sol anar sempre un pas davant nostre.e

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

SHAKESPEARE, POETA I RENDISTA

08

De la vida del Bard se’n sap ben poca cosa. La seva data de naixement és una incògnita i també es desconeixen els motius pels quals va involucrar-se en la companyia de teatre que el va portar a la glòria MIQUEL DESCLOT TRADUCTOR I POETA

E

l fet que un home com nosaltres fos capaç d’escriure tot el que va escriure Shakespeare en poc més de vint anys ha causat sempre una admiració i una perplexitat tan grans que mai no han deixat d’estimular l’instint tafaner de la humanitat a ficar el nas en la vida d’aquella persona excepcional. És natural, doncs, que les biografies de l’anomenat Cigne de l’Avon hagin proliferat incessantment al llarg dels segles, fins avui mateix, amb l’afany d’apaivagar una necessitat tan

humana. El mal és que fa tot l’efecte que Shakespeare volgués desaparèixer darrere els seus personatges, com el ventríloc que es vesteix de negre per crear la il·lusió que els seus ninots tenen vida pròpia, i en conseqüència s’entestés a esborrar rastres de la seva vida personal.

La realitat, doncs, és que, malgrat els esforços dels investigadors més tenaços, sabem molt poca cosa del cert de la vida de William Shakespeare (molt menys, per exemple, que de la vida d’un poeta com Francesco Petrarca, nascut dos segles i mig abans, tot i que no gaire menys que de la vida d’altres contemporanis anglesos). Lluny de dissuadir els biògrafs, però, aquesta circumstància ha estimulat justament la passió per fer-se una imatge

de l’home a partir de les poques dades disponibles, com qui reconstrueix un trencaclosques impossible.

Una vida plena d’incògnites

El novel·lista Anthony Burgess, autor d’una biografia ja clàssica del Bard, va arribar a parlar del dret de tot amant de Shakespeare a pintar el seu propi retrat del poeta. El previsible problema d’aquest impuls és que els escriptors que s’hi han embarcat s’han sentit temptats massa sovint a omplir els buits desesperants de la història amb la fertilitat de la pròpia imaginació. Així, doncs, la biografia de Shakespeare s’ha convertit en un veritable gènere literari... de ficció. De manera que el lector interessat es pot

passar anys llegint joiosament obres ben variades d’aquest gènere tan singular com entretingut.

Sense anar més lluny, la data de naixement del poeta és un bon exemple de les superxeries ordides pel gremi dels biògrafs. Encara avui se sol llegir que William Shakespeare va néixer el 23 d’abril del 1564, però la bona veritat és que només sabem que va ser batejat el 26 d’aquell mes a l’església de la Santíssima Trinitat de Stratford. La tradició ha volgut que el poeta nacional anglès nasqués el dia del sant patró d’Anglaterra, però la història continua negant-se tossudament a donar-ne ni la més petita prova. De fet, la història ha llegat molt de camp per córrer a la imaginació i la capa-

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ELS CABELLS QUE EL TEMPS ROBA A L’HOME ELS HI TORNA AMB SENY” La comèdia dels errors

09

A

EL ‘CIGNE DE L’AVON’ A L’AST

més d’admiració i estupefacció, la superioritat insultant de la intel·ligència, la imaginació i la memòria de Shakespeare va suscitar, també ben naturalment entre els seus col·legues, els no menys humans sentiments de l’enveja i el ressentiment. De fet, la primera notícia que tenim dels èxits teatrals del jove principiant apareix justament en un agre pamflet escrit pel dramaturg Robert Greene, l’any 1592, en plena epidèmia de pesta, mentre ell es moria de sífilis en un cau de misèria i els seus col·legues havien fugit tots de la ciutat infectada: “Vet aquí un poll ressuscitat, embellit amb les nostres plomes, que amb el seu cor de tigre embolcat amb pell d’actor es creu capaç d’engegar versos estramps com el millor de vosaltres; i que, tot i ser un perfecte Jan Manefla, es té en la pròpia vanitat per l’únic revoluescenari [Shake-scene] del país”. El malaventurat Greene no podia suportar que un no ningú que havia començat com a últim mico d’una companyia de teatre triomfés tan escandalosament per sobre de veritables autors com ell mateix, que s’havien format a la universitat i se sentia amb dret a una fortuna superior.

citat de deducció dels biògrafs, perquè dels primers vint-i-vuit anys del poeta només tenim documentats el seu bateig, el 1564; el seu casament amb Anne Hathaway, el 1582; el naixement dels seus fills, els anys 1583 i 1585, i la primera notícia de la seva activitat com a autor teatral a Londres, el 1592. Els buits que queden entre aquests fets provats s’han d’omplir amb conjectures més o menys ben argumentades. Com per exemple que el futur poeta, fill d’un artesà emprenedor de confessió catòlica, devia tenir accés a la prou documentada escola de segon ensenyament de Stratford, on va poder rebre una educació remarcable.

En canvi, no tenim manera d’endevinar què va empènyer el jove Bill a deixar en-

rere la casa familiar, amb dona i criatures, per enrolar-se en una companyia ambulant de teatre i acabar a Londres, a quatre jornades a cavall de Stratford. A la companyia, sens dubte, li devia tocar fer tots els papers de l’auca durant uns anys, però ja el 1592 se l’esmenta com a jove actor i autor de drames d’èxit.

Un triomf plàcid

Justament a partir del moment en què sabem que el poeta és a Londres escrivint i estrenant una obra rere l’altra, com a membre i després soci de la companyia The Lord Chamberlain’s Men, la vida de Shakespeare ja no es presta tant a la llegenda, tot i que continua plena de petits misteris sense resoldre. La imat-

Un home tranquil

Així i tot, Shakespeare sembla haver estat un home de prou dots socials i prou sàvia prudència per sobreviure sense enemics seriosos en un món on un dramaturg de classe com Christopher Marlowe podia morir apunyalat en una taverna. És ben simptomàtic, per exemple, que un reputat busca-raons de llengua viperina com el dramaturg Ben Jonson tingués sempre tan bona relació amb el seu competidor i no li escatimés altíssims elogis (hem de creure que a l’últim xeflis de Shakespeare, a Stratfordupon-Avon, Jonson només va ser un bon company de taula i un bevedor honrat).

Malgrat tot, l’enveja i la mesquinesa van sobreviure llargament al poeta. Un dels esports preferits de certs estudiosos de Shakespeare en els últims segles ha consistit a donar com a impossible que aquell homenet sortit d’un Stratford provincial pogués produir en menys d’un quart de segle la quantitat i la qualitat de tot el que se li atribueix, i a buscar en conseqüència candidats a veritable autor de les obres shakespearianes, com ara, entre molts altres, el bon Edward de Vere, dissetè comte d’Oxford, posseïdor de la formació i la sang adequada per ser un geni de debò. Aquest esport tan divertit ha acabat amb la famosa poca-soltada que les obres de Shakespeare no les va escriure William Shakespeare, sinó un altre autor del mateix nom.

El veritable enemic de Shakespeare va ser el canvi de gustos que es va produir al llarg del segle XVII, que va provocar que l’obra del Bard aparegués molt aviat com una producció rústica i inelegant que no es podia representar sense adaptacions edulcorants. Per sort, més tard, Shakespeare va tenir amics de la talla de J. W. Goethe que el van retornar al seu lloc. M.D.

ge que en sorgeix és la d’un burgès que es guanya bé la vida com a dramaturg a Londres, que torna a casa amb la família durant els períodes de Quaresma, quan es tancaven els teatres, i que ja el 1597 es podia comprar la segona casa més gran de Stratford. Dos anys després, fins i tot podia construir, amb els seus socis, el teatre The Globe, a la riba sud del Tàmesi, com tot un empresari d’èxit. El 1605, en el moment àlgid dels seus màxims triomfs literaris, encara va comprar noves propietats a Stratford, que el van convertir en un veritable rendista acomodat. Tots aquells èxits com a escriptor i com a negociant li van permetre el 1612 retirar-se amb tota tranquil·litat a la casa familiar de

Stratford, on ja no va escriure gaire més.

Més aviat el trobem ocupat amb el casament de la seva filla, com qualsevol prohom de ciutat, o dictant previsorament el seu testament (en el qual llegava a la seva dona el seu “segon millor llit”). Segurament arran del casament de la filla petita, Shakespeare va convidar uns quants col·legues amics a celebrar-ho.

Així ho contava més tard el metge local John Ward: “Shakespeare, Michael Drayton i Ben Jonson van fer una bella celebració, i sembla que van beure més del compte, perquè Shakespeare va morir d’ una febrada que hi va agafar”. Era el 23 d’abril, aquest cop sí, de l’any 1616.

Fet i comptat, ja es veu, en podríem dir una vida de “poeta beneït”.

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

10

SHAKESPEARE, 450 ANYS

TEMPS DE CONSPIRACIONS I CONQUESTES Els coetanis de Shakespeare van viure una època de grans canvis culturals i socials.

Van dominar el mar i Londres va atreure viatgers d’arreu. Es van obrir els primers teatres, que reunien des del reis fins a les classes populars

SÍLVIA MARIMON

U

n caprici aparentment carnal va provocar un gran daltabaix i va revolucionar la societat i cultura angleses al segle XVI. Era el 1533 quan Enric VIII (1491-1547) va decidir divorciar-se de la seva primera i més longeva esposa, Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics. El poderós rei anglès s’havia enamorat d’Anna Bolena (1501-1536) i s’hi volia casar. El divorci no només va provocar una gran indignació a la cort castellana sinó també la ira de Roma. Enric VIII no estava disposat a cedir davant el Papa i va decidir crear la seva pròpia Església anglicana. En va sortir força beneficiat, perquè també va confiscar tots els monestirs. Amb els Tudor, la monarquia seria encara més centralista i guanyaria poder davant l’aristocràcia.

El matrimoni amb Anna Bolena, mare de la reina que més tard governaria Anglaterra, Elisabet I (1533-1603), va durar poc. Enric VIII va perdre el cap per una altra dama –acabaria casant-se amb sis dones diferents– i va decidir decapitar la seva segona muller. Se la va acusar de bruixeria, de tenir relacions adúlteres amb cinc homes, d’incest amb el seu germà Jordi Bolena i d’injuriar el rei i conspirar per assassinar-lo, amb l’agreujant de traïció. Els càrrecs eren enterament fabricats, però el maig de 1536 es va condemnar Anna i el seu germà a mort. Els altres quatre homes acusats de tenir relacions amb Anna van ser condemnats a ser penjats, ofegats i esquarterats. Més tard, Elisabet I va encarregar a William Shakespeare escriure sobre el casament d’Anna Bolena i Enric VIII, evitant el tràgic final.

Shakespeare va viure uns temps convulsos, però també un dels moments més esplendorosos d’Anglaterra. Amb Elisabet I, que va ser reina d’Anglaterra i d’Irlanda des del 17 de novembre de 1558 fins a la seva mort, el país es va enriquir, va créixer i va arribar a nous mercats a través del mar. Els súbdits de la cinquena i última monarca de la dinastia dels Tudor eren optimistes. Les victòries sobre l’etern enemic castellà, com la terrible derrota infligida, en menys de tres set-

1558

1567

1567

Elisabet I va ascendir al tron després de la mort de Maria I, que no va deixar descendència. Els catòlics la consideraven una bastarda i una heretge, i van conspirar en diverses ocasions per assassinar-la.

La primera expedició, encapçalada per Francis Drake, tenia com a objectiu portar esclaus africans a Amèrica. A la tornada, un temporal els va desviar i un esquadró espanyol va atacar-los. El retorn a Anglaterra va ser penós i sense aliments a bord.

El primer teatre d’Anglaterra era, originalment, una granja. L’espai va sorgir de la mà de John Brayne, un botiguer amb inquietuds culturals. La bona rebuda va empènyer Brayne a aixecar un segon equipament, que va anomenar The Theatre.

ELISABET I ÉS PROCLAMADA REINA

ELS ANGLESOS FAN EL PRIMER VIATGE ESCLAVISTA

S’INAUGURA LA PRIMERA SALA TEATRAL

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“POSA L’ESPASA A LA SEVA BEINA, FINS QUE HAGIS APRÈS A SABER-LA ESGRIMIR”Titus Andrònic

11

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

12

SHAKESPEARE, 450 ANYS

manes, a l’Armada Invencible de Felip II de Castella, avivaven el seu patriotisme.

Francis Drake també alimentava l’orgull anglès amb les seves victòries i el saqueig dels vaixells castellans que tornaven carregats a Espanya amb la plata d’Amèrica.

I els colons anglesos, liderats per homes com Humphrey Gilbert i Walter Raleigh, van començar a arribar a Amèrica.

Complots d’assassinat

Van ser també, però, temps violents, de guerra religiosa i de moltes conspiracions.

A les corts de Madrid i París, i als passadissos del Vaticà, es teixien complots per derrocar Elisabet I i entronitzar Maria Stuart (1542-1567), reina dels escocesos, que era catòlica. Maria acabaria decapitada, acusada de participar en un dels molts intents d’assassinar la monarca anglesa.

Si bé al principi Elisabet I no volia entrar en cap guerra religiosa, cap al 1570 la seva tolerància amb els catòlics es va acabar. Aquell any el papa Pius V va declarar que Elisabet I era una heretge, que no podia ser la reina legítima i, per tant, els seus

súbdits no li devien obediència. Els capellans catòlics van començar a ser titllats de traïdors, perseguits i executats. I els que declaraven públicament la seva fe catòlica podien ser exclosos d’algunes professions i empresonats.

En aquests temps d’ebullició, Londres era una de les ciutats més atractives i perilloses del món. La confluència de viatgers i mariners era constant. I la ciutat creixia a un ritme trepidant: si el 1500 hi havia 50.000 habitants, a finals de segle la xifra s’havia multiplicat per quatre.

Només la superaven, en extensió, les ciutats de París i Nàpols. Els carrers eren molt estrets, les finestres dels veïns a banda i banda del carrer pràcticament es tocaven, cosa que afavoria freqüents epidèmies de pesta. Així que es declaraven es prohibien les reunions públiques i els monarques es refugiaven als palaus que tenien als afores de la ciutat. Rics i pobres vivien molt més junts i barrejats que ara. De fet, eren veïns. El 1592 el dramaturg Robert Greene moria miserablement en una habitació llogada, a poques

portes d’on vivia Francis Drake, un dels homes més rics del país. Les seves condicions de vida, però, eren molt diferents.

El sucre, qüestió de classe

Els que tenien més fortuna podien permetre’s el luxe de menjar carn: al plat no acostumava a faltar-hi alguna au, com el cigne o la cigonya. La dieta dels més pobres es limitava sovint al pa negre i al formatge.

Afegien sucre a quasi tot, fins i tot al vi. El dolç era un símbol de benestar: molts dels coetanis d’Elisabet I acabaven amb les dents negres. Se les arribaven a ennegrir de forma artificial per demostrar que podien permetre’s el luxe de menjar sucre.

Hi havia moltes normes, que incloïen fins i tot com es podien gastar els diners els anglesos. Elisabet I va incorporar noves lleis a les Sumptuary Laws, que regulaven també com havien de vestir els seus súbdits. La moda era important perquè identificava a quina classe pertanyia cada individu. La reina podia decidir colors, teixits, estils, qui podia i qui no vestir amb pells de guineu, o portar joies d’or i de plata. Va ser també durant el regnat d’Elisabet I que es va inaugurar el Royal Exchange, un espectacular edifici comercial que acollia 150 comerços. Va ser un dels primers centres comercials del món i va fer feliços a uns 4.000 mercaders de la City, perquè finalment se’ls protegia de les inclemències del clima anglès.

Teatres, bordells i presons

A la nit tancaven les tavernes i no es podia sortir al carrer. En una ciutat tan bulliciosa com Londres, també el crim vivia una època d’esplendor. Els delinqüents eren molts i es van especialitzar: hi havia els coney catchers (engalipadors), els foist (carteristes), els hooker (accedien a les cases amb l’ajuda d’un ganxo), els abtam (feien veure que estaven bojos per distreure les víctimes), els cross biters (xantatgistes)...

Les tortures i càstigs exemplars eren freqüents: en un extrem del Pont de Londres era tradició exhibir, clavats en piques, els caps dels criminals i traïdors. N’hi havia tants, que es va crear el Guàrdia de Caps.

La monarca anglesa era molt aficionada al teatre, l’art i la música. Durant el regnat d’Elisabet I es van arribar a publicar més de 7.000 títols. Però hi havia oci per a tots els públics. Els anglesos es podien emocionar amb un drama shakespearià ELS ANGLESOS però també amb dues S’EMOCIONAVEN AMB feres clavant-se mosA Elisabet I UN DRAMA segades. l’apassionaven les baSHAKESPEARIÀ PERÒ ralles d’óssos. Els qui TAMBÉ AMB DUES tenien menys diners FERES BARALLANT-SE s’havien d’acontentar amb l’espectacle d’un simi aterrit i assetjat per un munt de gossos. Era un espectacle força popular a l’època. És també en temps d’Elisabet I que van sorgir els primers teatres. La primera sala teatral, el Red Lion, la va obrir l’empresari John Brayne el 1567 a White Chapel. Nou anys més tard, Brayne continuava la seva aventura teatral amb una altra sala: The Theatre. Poc després, Henslowe, l’etern ri-

La reina Elisabet I La Reina Verge, Gloriana o la Bona Reina Bess és segurament una de les monarques més icòniques de totes les que han governat Anglaterra. Filla d’Anna Bolena i Enric VIII va ser declarada hereva després de la mort de la seva germana Maria. Va ser proclamada reina el 1558 i va governar fins que va morir, 45 anys després. Va rebutjar molts pretendents, un dels quals Felip II de Castella, i va morir soltera i sense fills. El monarca espanyol, poc temps després de ser rebutjat, el 1588, va enviar l’Armada Invencible a conquerir Anglaterra.

La reina es va desplaçar fins a Essex per adreçar-se a les seves tropes: “Sé que tinc el cos d’una dona feble, però el cor i l’estómac d’un rei, d’un rei anglès, i és ofensiu que Parma o Espanya o cap príncep europeu, creguin que poden envair el meu reialme”. Va ser una política molt hàbil i va saber treure profit del Parlament. Ella era qui utilitzava els parlamentaris, i no al revés. També es preocupava molt per la seva imatge, i moltes dones van intentar imitar el seu pentinat tenyint-se el cabell de roig i arrissant-se’l. A la monarca també li agradava accentuar amb maquillatge la pal·lidesa del rostre i la vermellor dels llavis.

1580

1587

1586

Francis Drake va sortir d’Anglaterra el 1577 en direcció a Cap Verd. Uns mesos més tard i després d’haver perdut tots els vaixells excepte un, va travessar l’estret de Magallanes, que fins aleshores cap anglès havia creuat.

La relació entre Elisabet I i Maria Stuart, reina d’Escòcia, estava plena d’arestes. Maria Stuart, una devota catòlica, va participar en diverses conspiracions per assassinar la reina anglesa, fins que aquesta la va empresonar i, més tard, la va executar.

El somni de Felip V era destruir Elisabet I i conquerir Anglaterra. Per això, va enviar-hi una flota amb 30.000 homes, 123.000 bales de canó i 3.000 canons.

Tres setmanes més tard, els anglesos i el mal temps els havien vençut.

PRIMERA VOLTA AL MÓN DELS ANGLESOS

MARIA STUART ÉS EXECUTADA

EL FRACÀS DE L’ARMADA INVENCIBLE

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“LES BELLES FLORS CREIXEN LENTAMENT I LES MALES HERBES CREIXEN MOLT DE PRESSA” Ricard III

13

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

14

SHAKESPEARE, 450 ANYS

val de Brayne, inaugurava el Burbage Theatre, i el teatre es va començar a popularitzar a Londres. En aquella època els teatres compartien ostracisme amb els bordells, les presons, els manicomis i els cementiris no consagrats. Estaven fora muralles, prop de les fàbriques pudents de sabó i tint.

Set xílings per fer teatre

Un dels grans enemics dels teatres eren els puritans. Els consideraven nius de prostitució, creien que eren pornogràfics i que també alimentaven la sodomia, perquè fins a finals de la dècada de 1660 els homes hi havien d’interpretar el paper de les dones. Elisabet I, però, no estava disposada a tancar-los, perquè li agradaven i perquè en treia diners. També hi exercia un control: cada producció teatral havia de pagar a la monarca set xílings i es comprovava que la companyia fos respectuosa i seguís uns codis morals.

Si el contingut era ofensiu, el dramaturg podia perdre les orelles i el nas.

En temps de Shakespeare els teatres tenien pocs elements escenogràfics: no hi havia cortines ni teló. En canvi, el vestuari era força sofisticat. Les representacions, les més breus i si no hi havia gaires entrebancs, podien durar quatre hores i mitja.

En el món de l’espectacle del segle XVI no era fàcil sobreviure, perquè havia de ser rendible. I això comportava normalment que una companyia arribés a representar entre cinc i sis obres a la setmana.

El mariner Francis Drake Crowndale, Devonshire Francis Drake (Crowndale, 1543 Portobelo, 1596) va fer la seva primera expedició al Carib en una operació de venda d’esclaus i va dedicar bona part de la seva vida a perseguir i buidar vaixells espanyols que venien carregats amb la plata d’Amèrica. Amb el títol de vicealmirall, va comandar una divisió de la flota anglesa que va lluitar contra l’Armada Invencible.

Va ser tot un heroi i un exemple a seguir per la noblesa que volia enriquir-se amb el cors. Va ser el segon navegant, després del portuguès Fernão de Magalhães, a donar la volta al món. Va ser un acèrrim i perillós enemic dels castellans.

Una patent reial per a Shakespeare

El març de 1603 Elisabet I va caure malalta: patia debilitat i insomni. Va morir el dia 24 d’aquell mes al palau de Richmond. Tenia 69 anys i la van enterrar a l’Abadia de Westminster, al costat de la seva germana. Al seu epitafi s’hi pot llegir: “Companyes en el tron, aquí descansen dues germanes, Elisabet i Maria, en l’esperança d’una resurrecció”.

La va succeir, pacíficament i tan sols al cap d’algunes hores, Jaume I (15661625), fill de la seva cosina Maria, la reina escocesa a qui Elisabet I havia ordenat decapitar. No va ser tan hàbil com la seva tia. No va acontentar ni catòlics ni protestants, i va dissoldre en diverses ocasions el Parlament. Durant el seu regnat, un grup de catòlics van voler dinamitar el Parlament britànic el dia de la sessió inaugural (el 5 de novembre de 1605). Van col·locar tot d’explosius al soterrani, però l’atemptat, conegut amb el nom de la Conspiració de la Pólvora, es va poder frustrar gràcies a un avís.

Sigui com sigui, Jaume I d’Anglaterra va ser molt generós amb William Shakespeare. Li va atorgar una patent reial i, a la seva cort, el dramaturg va arribar a fer 187 representacions. Sota el seu regnat, el Bard va poder estrenar algunes de les seves obres més importants, com ara Otel·lo, Macbeth, El rei Lear o Antoni i Cleopatra.

El primer gravat il·lustra una de les moltes execucions de l’època.

A baix, la il·lustració d’un jardí londinenc.

La reina Maria I d’Escòcia Maria I d’Escòcia (8 de desembre de 1542 - 8 de febrer de 1587) va ser coronada reina dels escocesos quan tan sols tenia sis dies. Amb cinc anys va anar a viure a la cort francesa i amb 14 anys es va casar amb l’hereu al tron, Francesc II. Va ser reina de França durant molt poc temps, Francesc II va morir un any després de ser proclamat rei. Maria, que era una devota catòlica, va tornar a una Escòcia protestant. No va tenir un regnat fàcil, els protestants es van sublevar i la reina va ser empresonada. Va buscar refugi a Anglaterra, on va passar 19 anys en captiveri.

Acusada de conspirar per assassinar Elisabet I va ser executada el 8 de febrer del 1587.

Tenia 44 anys.

PER SABER-NE MÉS SHAKESPEARE BILL BRYSON SHAKESPEARE JAMES SHAPIRO

1603

1603

1605

A principis del 1600, Elisabet I es va posar malalta. La reina patia insomni, debilitat i una forta depressió. Va morir el 24 de març del 1603 i va ser enterrada a l’abadia de Westminster, al costat de la seva germana Maria I.

El testament d’Enric VIII, pare d’Elisabet, establia que els hereus havien de ser descendents de Maria Tudor, però Jaume I, fill de Maria Stuart, era l’únic descendent amb capacitat per reclamar la corona. En morir Elisabet I, va ser coronat rei d’Anglaterra.

L’octubre del 1605, el rei Jaume, la seva muller i els seus fills, havien de volar pels aires. Amb ells, també tots els parlamentaris britànics. Els catòlics havien col·locat pólvora als soterranis en un atemptat conegut com la Conspiració de la Pólvora.

MOR ELISABET I

JACOB I ÉS PROCLAMAT REI D’ANGLATERRA

LA CONSPIRACIÓ DE LA PÓLVORA

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“EL TEMPS ÉS EL REI DELS HOMES PERQUÈ ÉS EL SEU PARE I LA SEVA TOMBA” Pèricles

15

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

16

SHAKESPEARE, 450 ANYS

Enric II 1154-1189

Ricard I

Joan

1189-1199

1199-1216

ELS REIS DE SHAKESPEARE

Enric III 1216-1272

Eduard I 1272-1307

Eduard II 1307-1327

matrimoni

Eduard III 1327-1377

anys de regnat

York

Eduard

Lionel

Joan

Príncep de Gal·les

Duc de Clarence

Duc de Lancaster

Ricard II

Felipa

Enric IV

1377-1399

Joan Beaufort

1399-1413

Roger

Enric V

Comte de March

Joan Beaufort

1413-1422

Ricard

Enric VI

Comte de Cambridge

Margarida Beaufort

1422-1461 i 1470-1471

Ricard Duc de York

Ricard III

Eduard IV

1483-1485

1461-1470 i 1471-1483

Eduard V

Elisabet de York

Enric VII

1483

1485-1509

Tudor

Jaume IV

Maria

Enric VIII

Margarida

1509-1547

Dinastia Steward (més tard, Stuart)

Jaume V rei d’Escòcia

Caterina d’Aragó

Anna Bolena

Joana Seymour

Maria Stuart

Maria I

Elisabet I

Eduard VI

Reina d’Escòcia

(1553-1558)

(1558-1603)

1547-1553

Jacob VI / I (1567-1625 i 1605-1625)

*

Frances

Joana Reina dels nou dies

*Enric VIII encara es va casar tres vegades més tot i que no va tenir més descendència legítima Font: Elaboració pròpia / Gràfic: E. Utrilla

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“LA MÚSICA ÉS L’ALIMENT DE L’AMOR” Nit de Reis

17

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

18

SHAKESPEARE, 450 ANYS

L’AUTOR MÉS TRADUÏT AL CATALÀ Des de la dècada de 1880, l’obra teatral de William Shakespeare ha estat versionada en català amb constància.

Se n’han ocupat Salvador Oliva, Joan Sellent i J.M. de Sagarra, entre d’altres

JORDI NOPCA PERIODISTA I ESCRIPTOR

L

es primeres traduccions de William Shakespeare al català van arribar a l’últim terç del segle XIX. “Des de la de 1880, no hi ha ni una sola dècada sense una nova traducció al català de Shakespeare, que s’ha convertit en l’autor més traduït en aquesta llengua”, escriu Helena Buffery, professora de la Universitat de Cork, que ha dedicat tot un assaig a analitzar la història de la traducció i recepció del dramaturg anglès a Catalunya, Traduir l’imperialisme (Eumo, 2010). Per què va arribar tan tard? Buffery apunta, com a motiu principal, la “situació de diglòssia que patia la llengua a la primeria del segle XIX”.

Va caldre que la Renaixença comencés a carregar les piles del català perquè comencessin a arribar-ne les primeres mostres: Arthur Masriera i Gaietà Soler donarien a conèixer les seves versions íntegres de Hamlet pràcticament al mateix moment (1898 i 1899); el primer que n’havia traduït un fragment, publicat a La Ilustració Catalana, va ser Josep Franquesa i Gomis (1880).

Soler –capellà catòlic– feia que el príncep de Dinamarca es reconciliés amb el seu oncle, un dels principals conspiradors de l’assassinat del rei, i exclou del tot “les lascives Ofèlia i Gertrudis”, segons comenta Buffery. També recorda que, a banda del Hamlet de Magí Morera i Galícia –publicat al 1920–, no hi ha cap altra traducció de l’obra fins que a finals dels 70 se n’ocupa Terenci Moix.

Paradoxalment, poc després seria versionada per Salvador Oliva (1984), i setze anys després Quaderns Crema publicaria el Hamlet de Joan Sellent, representat al Teatre Grec l’any 1999. Tot i això,

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“CONÈIXER BÉ A UN HOME SERIA CONÈIXER-SE A SI MATEIX” Hamlet

19

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

L’EDITORIAL VICENS VIVES VA PUBLICAR LES 37 OBRES DE SHAKESPEARE EN VERSIÓ DE SALVADOR OLIVA en termes comercials no va ser aquesta obra la que va atreure els públics catalans a les primeres dècades del segle XX. Hi va haver, entre d’altres, Les alegres comares de Windsor, segons la pirotècnia enlluernadora de Josep Carner (1909), Molt soroll per res, de Ramon Pomés Soler (1909), i L’amansiment de la fera, de Cèsar August Jordana (1930). Escriptor i traductor que es trobava en plena consolidació, Jordana hauria pogut ser el primer que s’ocupés de versionar tot Shakespeare al català. La Guerra Civil escapçaria el projecte, que a més de L’amansiment de la fera havia comptat amb bones traduccions de La tempestat (1930), Els dos cavallers de Verona (1930), Troilus i Cressida (1932), Timó d’Atenes (1932), Romeu i Julieta (1932) i Otel·lo (1932).

De Sagarra a Oliva i Sellent

L’any 1945 Josep Maria de Sagarra començava a donar a conèixer l’ambiciós projecte de traduir bona part del llegat teatral de Shakespeare. Primer des de Calíope –amb edicions molt petites– i a la dècada dels 50 des d’Alpha, el dramaturg i poeta reuniria en diversos volums vint-i-vuit obres de l’anglès, entre les quals hi havia Macbeth, Conte d’hivern, les quatre Tragèdies romanes i El mercader de Venècia. Entre les absències destacades hi havia Hamlet i El rei Lear. “Tot i el seu model de llengua proper a la re-

alitat oral, Sagarra no es caracteritzava per la senzillesa o contenció retòrica, sinó que utilitzava una opulència adjectival i uns artificis discursius que dotaven les seves traduccions d’un dels estils més personals i inconfusibles de la literatura catalana –recordava la traductora i professora Maria Bosom al 2010–.

Aquesta empremta estilística personal, que de vegades comportava certa manca de fidelitat a l’original, va ser precisament el que van criticar de Sagarra traductors posteriors com ara Gabriel Ferrater”.

A partir del 1984 i fins al 1992 Salvador Oliva traduiria les trenta-set obres de Shakespeare per a l’editorial Vicens Vives, començant amb Romeu i Julieta i acabant amb Pèricles. “La figura de Salvador Oliva destaca per la seva contribució a fer prendre consciència del llenguatge de Shakespeare, fent-lo simultàniament accessible a noves generacions de lectors i públic teatral, i prenent una perspectiva crítica d’intents anteriors de representar Shakespeare en català”, explica Helena Buffery a Traduir l’imperialisme. Encara cal destacar dues aportacions significatives més, les de Joan Sellent –que des de Hamlet (1999) s’ha ocupat de sis obres més de l’autor– i Miquel Desclot (La tempesta, Macbeth, Otel·lo i Romeu i Julieta).

A més de les nombroses traduccions de l’obra teatral, hi ha també les dels exquisits Sonets shakespearians. La bibliografia inclou versions parcials de Carles Riba (1909), Magí Morera i Galícia (1919), Cèsar August Jordana (1938), Marià Manent (1955), Joan Triadú (1958) i Marià Villangómez (1979). Durant l’última dècada encara han estat publicades dues últimes aportacions: la de Salvador Oliva (2003) i la de Txema Martínez Inglés (2010).

JOSEP FRANQUESA I GOMIS, ‘HAMLET Y OFELIA’ (1880) “Ésser ó no esser, aqueixa es la qüestió. Qué es més noble, suportar los cops y’ls darts terribles de la fortuna injusta ó oposarse á aqueix torrent de calamitats y dárlashi fi?

Morí es dormir. Res més? Y en aqueix son s’acaban las afliccions del cor y las malaltias á que la nostre carn está subjecta? Per cert que seria un final qu’hauriam de desitjar ab ansia. Morir es dormir... y potser somiar. Guai! és aquest el gran obstacle”.

IGNASI IGLÉSIAS, ‘L’ENCÍS DE LA GLÒRIA’ (1917) “Viure o no; la qüestió és aquesta.... ¿Què és més digne i més just: la resistència als cops i dards de la fortuna esquiva, o contra eix mal de penes revoltar-se en ardits de braó i, a l’últim, vèncer?

Morî..; és dormir, només. Dor que adormint-se s’acaben les tortures i les plagues que són del nostre cor fatal herència és un fi que amb ardor deu desitjar-se.

Morî és dormir... Dormir? Potsê es somnia?

Ah! La dificultat és sols aquesta”.

MAGÍ MORERA I GALÍCIA, ‘HÀMLET’ (1920)

(VERSIÓ DE L’EDITORIAL CATALANA AMB LES REVISIONS QUE APAREIXEN A L’EDICIÓ SELECTA DEL 1964 ENTRE CLAUDÀTORS) “Viure, o no viure: la qüestió és aqueixa [aquesta]: si pensa amb més noblesa qui suporta dards i fonades d’ultratjant fortuna, o aquell que s’arma contra un mar de penes i amb les armes s’hi oposa per finir-les.

Morir, dormir: res més. I dir que acaben amb un son les tristors i els mil encontres dels quals la carn és natural hereva, és una fi que desitjar deuríem [ens caldria] devotament. Morir, dormir. Dormir!... qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol”.

TERENCI MOIX, ‘HAMLET’ (1980) “Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió. ¿Què és més noble per a l’esperit, sofrir les fletxes i els flagells d’una ultratjant fortuna o, armat, abrandar-se contra un mar d’entrebancs i, oposant-s’hi, finir-los? Morir, dormir, res més. I dir que amb un somni solament acabem el turment del cor i els mil cops naturals, herència de la carn. Ai, consumació devotament volguda! Morir, dormir, somniar potser: heus aquí el destorb!”

SIS HAMLETS CATALANS

20

SALVADOR OLIVA, ‘HAMLET’ (1986) “Ser o no ser: aquest és el problema: saber si, a l’esperit, li és més noble sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir; res més que això, i amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn. Això fóra un final a desitjar devotament. Morir, dormir: dormir i potser somniar; aquest és el destorb”.

JOAN SELLENT, ‘HAMLET’ (2000) “Ser o no ser, aquest és el dilema: ¿és més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…

I si dormint s’esborren tots els mals del cor i els mils estigmes naturals heretats per la carn ¿quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...

Sí, aquest és l’obstacle”.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“SI NO TENIU VIRTUT, ALMENYS FINGIU-LA” Hamlet

21

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

22

SHAKESPEARE, 450 ANYS

JOAN SELLENT TRADUCTOR

“EL MÉS DIFÍCIL DE TRADUIR ÉS L’HUMOR”

Sellent al jardí de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. RUTH MARIGOT

JORDI NOPCA

Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) fa quinze anys que va començar a traduir obres de William Shakespeare. Abans d’això havia ofert en català novel·les de Willa Cather, Paul Auster, H.G. Wells i Mark Twain, entre d’altres, a més de doblar pel·lícules i sèries per a TV3.

La primera obra de Shakespeare que va traduir va ser Hamlet. Devia ser un repte considerable.

Fins llavors havia traduït alguna obra amb Ferran Toutain, però en aquells moments, a finals dels 90, ell tenia molta feina i no se’n podia ocupar. D’entrada em feia molt de respecte, traduir Hamlet. Coneixia Shakespeare com a lector i com a espectador. N’havia vist muntatges a Barcelona –sobretot traduïts per Josep Maria de Sagarra– i a Anglaterra.

També havia llegit el Shakespeare de Salvador Oliva. Les seves versions i les de Pujante m’havien permès entendre el significat de les obres.

Què opina del Shakespeare sagarrià?

Les frases sonen molt bé, però no et permet la comprensió immediata (en Shakespeare, d’altra banda, això és gairebé impossible). La tria estilística i lèxica de Sagarra ho dificultava una mica més. Ara bé, no negaré el valor de la seva feina.

hi va haver Conte d’hivern (2010), Nit de Reis o el que vulgueu (2010), Ricard II (2009), El rei Lear –representada el 2004 i el 2008– i Coriolà (2002). El 2009 vaig revisar la traducció de Hamlet per a un nou muntatge d’Oriol Broggi, i hi vaig fer uns quants canvis.

Un dels objectius de les seves traduccions –teatrals, però també de narrativa– és fugir dels arcaismes i dels dialectalismes. Fer textos identificables, contemporanis i versemblants.

Si a l’hora de traduir una obra que ha de ser posada en escena no tingués present que els actors hauran de dir el text, malament. La traducció literària ha de funcionar en veu alta. No vull abaratir la llengua ni fer-la només col·loquial, però miro de fer servir una llengua actual, que pugui ser entesa per la majoria de parlants mínimament cultes.

Com treballa els textos, amb actors i directors?

Hi ha d’haver una bona química amb el director de muntatge. Després d’una primera lectura amb ell i de discutir possibles modificacions, és important ser als primers assajos amb els actors. De vegades, a l’hora de provar el text, es pot donar el cas que diguin les frases una mica diferent, i que les solucions espontànies siguin millors que el que jo havia pensat. La negociació amb els actors hi ha de ser sempre: crec que no tocar el text –creure que només és cosa teva– no és una actitud realista.

Des del primer Hamlet, que va ser estrenat al festival Grec el 1999, s’ha ocupat de sis peces més de Shakespeare.

L’última va ser El mercader de Venècia, estrenada al TNC el gener del 2012. Abans

Aquest 2014 fa 15 anys del seu primer Shakespeare. ¿Ha canviat gaire, el model de llengua, des de llavors? És un temps massa curt per dir-ho. Per

desgràcia, el català espontani i parlat es va deteriorant d’una manera galopant.

Els escriptors i traductors bàsicament som els mateixos: el que varia són els graus de competència. Sí que veig un canvi amb el català literari que es feia servir fa 30 o 40 anys. Era un model heretat del Noucentisme i sovint mal digerit. Des que va aparèixer TV3 existeixen diversos registres, i això ha enriquit la nostra feina, a més d’eixamplar el públic i la recepció de les obres.

Quina obra de Shakespeare li ha estat més difícil de traduir?

No n’hi ha cap que m’hagi estat fàcil.

Sempre he procurat buscar l’equilibri entre la mètrica i el sentit. Sense fer únicament decasíl·labs –el vers que s’acosta més al pentàmetre iàmbic shakespearià– procuro que cada vegada n’hi hagi més. Les parts més difícils d’un text de Shakespeare no són les grans tirades en vers amb una volada retòrica, sinó les més lleugeres, on el llenguatge és més estripat i l’autor fa molts jocs de paraules. El més difícil de traduir és l’humor: no resisteix el pas del temps.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’OR ÉS QUI FA MATAR L’HOME HONRAT I QUI SALVA EL LLADRE” Cimbel·lí

23

IOT ) . EL 65 T. S 88-19 (18

“ d De ha ir q Sh re v u a nd ia e m ke im ac a sp xe en ons i ab ear m t t eg an e e en an u s n t t al it t un po an t a re ho de es un ure me m cà co u s” n n ei -

“ ke El f m sp et m ol ea é t b re s r o di , m és q em gu a u ar i q lgr e v ca ue at a ble és qu ser so m e ta re br ol n al e S t b ta m h o” g en aen t t

DI T DE L

qu “Ha de e n ml v o e el ulg Fra se t és n po dra ars ça ria un de m irr o tol dr n a a eg Ità era am tr n u l de oba glè lar ia. P t pe a vu la r p s t ita er r la lg m as an ts, ò t g ar és s a q ot en i b gr atg bsu ue i a t m àr an es rd av qu é ba ge su i b ui es s v r, ni bt àr dia tes il al ils ba f ita , d r, an t” ig s’h ne i s

HA N IRE ) LTA 78 VO 94-17 (16

VES RA ) T G 985 BER -1 RO (1895

S LLE WE 85) SON -19 OR 1915 (

Sh “A ci ak ra ó es re de p p e a m tro ar sse és ba e a m co r- m l’o ne hi b l br gu les a in a d de fr te e s” ase ns

BA RD ..

e “En co ls a Sh el rs rbu ak s e e c m au nú sti sto sp ul l vo m s ea tit a n ls en ve re ud it pa , l st e e e l , pl s p el t sse s à ixe s oc an ar e g ni n e a len mp en me de lls pe , s , f s v ca r s el pa a c pa er nt ob va ss al te d, en re st a, or ix els , de so bo i fr en to mn sco ed , t” i e s i , te rn

GO HU 5) TOR 188 VIC 802(1

CE EN WR 30) . LA -19 D. H (1885 qu “Q e ua fe son do n l le t ca atg adm leg nt rí e i ei at cie s t ra xo fe s i an t p Sh n t e ta t s alh riv l fe ake n er or ia t q sp ad vi a s ls u e or r u ’h s’h e p are ab na ag ag er le ll in in ” en vi gu oa

24

QU È

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

OM BLO LD ) RO 30 HA (19 S EAT ) N K 821 JOH 95-1 (17 m “T e gi sa inc r i ti u se pot sfe na n s t: gr W tit er f grà an ill pr in ci ra ia of s i es ó m u to a pe Sh nd t D r s ak de en éu en es l’o ten pu ti pe br d c l rar a d re lee” e el

m “L di ist a v a, er id no i m a pi m ag de S st és n h a d ífi ak em e c p i e si en jo t spe gu sa re a i r r q m re ev u ol és el e a o c un ad lg ad a” un a a

S KEN DIC 0) LES 87 AR 2-1 CH (181

m “Sh en illo ak qu s rs es an en n pe pa yar i pit are rle à jo n m m a es rs, o e at am co pe ns ei b lt rò fa xo n ar e rà s” os -n ns al os tr es

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 “LA MORT ÉS LA CLAU QUE OBRE TOTES LES PORTES” Antoni i Cleopatra 25

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

26

SHAKESPEARE, 450 ANYS

MIQUEL BERGA PROFESSOR DE LITERATURA ANGLESA A LA UPF

P ‘Macbeth’ és un dels exemples que mostra com Shakespeare s’adaptava als gustos dels monarques per gaudir de la protecció reial. El dramaturg era un artista a l’hora de combinar els interessos polítics i l’art

LITERATURA I POLÍTICA PER SATISFER ELS REIS

Àlex Rigola va adaptar Macbeth amb el títol de MCBTH en una producció del 2012 d’El Canal i el TNC. DAVID RUANO / TNC

oques vegades un autor ha fet matar tants reis a les seves obres sense que, per això, se li ofenguessin els seus reis. Shakespeare va posar en safata els caps de molts monarques com si es tractés d’una ofrena a la reina Elisabet i al rei Jaume, que eren els que li convenia tenir a favor. L’ofrena, però, és sempre subtil, i el dramaturg domina l’art de jugar a diverses bandes. Aprofita les històries del passat per projectar-hi cauteles i lliçons de cara al present i en la seva reflexió sobre les tensions dels que ostenten poder hi ha, implícites, lliçons de pedagogia política que volen, alhora, afalagar els monarques anglesos del seu temps.

Shakespeare aconsegueix sempre que els seus herois tràgics ens facin participar dels conflictes que tenen amb els altres i els conflictes que tenen amb ells mateixos. El seu llenguatge dramàtic sempre té diversos nivells de lectura, potser perquè el seu olfacte d’empresari l’obligava a ser entès pels senyors cultes ben asseguts a les llotges i els analfabets que jeien per terra, amb la boca oberta, al voltant de l’escenari elisabetià.

Al capdavall, més o menys, tots pagaven.

Shakespeare entenia perfectament el negoci: “Els has de fer riure; els has de fer plorar; els has de fer pagar”. I com que, sovint, amb l’aportació del públic no s’hi acaba d’arribar, res més important que gaudir de la subvenció oficial o, per dirho en el context històric pertinent, gaudir de la protecció reial.

El rerefons polític de ‘Macbeth’

Per posar en perspectiva aquestes qüestions podem agafar un estudi de cas: Macbeth i el context de producció de l’anomenada obra escocesa de Shakespeare. Som a l’any 1603. La reina Elisabet –que havia preferit no haver d’aguantar algun marit emprenyador a canvi de parir un hereu– mor soltera. La corona passa a un que havia estat el seu fillol i que és, ara, rei d’Escòcia. El seu nom és Jaume, fill de Maria Stuart, reina dels escocesos, la catòlica i rival potencial executada anys enrere amb el consentiment d’Elisabet. Coses que passen.

El nou rei serà coronat com a Jaume I i, gràcies a això, els regnes d’Escòcia i Anglaterra s’unificaran. El monarca resulta ser un home tan culte com paranoic, tan bon lingüista com bon caçador, un homosexual declarat que, amb un gran sentit professional del càrrec, va generar uns quants fills per a la successió.

Va encarregar una nova traducció de la Bíblia (The King James Bible) d’extraordinària influència en la llengua anglesa.

El nou rei té un detall immediat amb la indiscutible estrella teatral del moment, William Shakespeare, i els seus nois de The Globe. D’ara endavant els fa canviar el nom i atorga a la companyia l’honorífic The King’s Men. Són la companyia del rei i seran presents amb vestits solemnes en totes les processons reials.

Shakespeare esdevé, definitivament, part de l’establishment.

Els lloguen per fer funcions a les diverses seus de la cort del rei Jaume i, cosa que és més important, la protecció reial els facilita aconseguir el teatre cobert que feia temps que cobejaven, el teatre Blackfriars.

S’ha acabat haver de suspendre funcions per culpa del mal temps, s’ha acabat que les espelmes s’apaguin per culpa del vent. Al Blackfriars els efectes escènics poden ser espectaculars, tothom té cadira propera a

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’AMOR ÉS COM UN FUM, FET D’ALENADES DE SOSPIRS” Romeu i Julieta

27

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

28

SHAKESPEARE, 450 ANYS

L’OLFACTE EMPRESARIAL DE SHAKESPEARE EL VA CONDUIR A UTILITZAR UN LLENGUATGE DRAMÀTIC AMB DIVERSOS NIVELLS DE LECTURA, PERQUÈ L’ENTENGUESSIN ELS SENYORS CULTES PERÒ TAMBÉ ELS ANALFABETS

l’escenari i es pot apujar el preu de les entrades. El negoci no pot anar millor. Al cap de cinc anys, Shakespeare ha esdevingut prou ric per retirar-se a viure com un senyoràs a la seva Stratford natal.

Bruixes i traïcions a gust del rei

Mentrestant, un atemptat terrorista de matriu catòlica que es perpetraria al Parlament el 1605, l’anomenat Gunpowder Plot (Conspiració de la Pólvora) de Guy Fawkes, dispara totes les alarmes, i els catòlics ho passaran malament durant anys. Des del meu punt de vista, Shakespeare s’afanya a oferir al rei la seva nova obra mestra, una obra escocesa per a un rei escocès. El primer que se sent a Macbeth són les bruixes, un detall per a un rei interessat en la bruixeria, fins al punt que havia publicat un tractat sobre els poders diabòlics que s’encarnen en certes dones velles.

Curiosament, a l’obra tenim en el suposat fundador de la dinastia dels Stuart, Banquo, el personatge que es pot veure com el més noble i lleial.

El nou rei seria, doncs, descendent d’aquesta noble dinastia i trobaria –via Shakespeare– una reafirmació de la seva legitimitat. El pobre Jaume havia de patir per força en relació a la legitimitat, sa-

bent com sabia que l’havia escollit la gran enemiga de la seva mare. L’art sempre procura consol, i d’això Shakespeare en sabia un niu. D’altra banda, tot en Macbeth apareix com una mostra de la traïdoria, el tema del moment, una qüestió de màxima actualitat que connectava plenament amb la croada nacional contra el terrorisme catòlic, tot i que alguns d’aquests referents són difícils de captar pel públic d’avui. Els més malintencionats hi veuen l’impuls d’un estómac agraït que vol posar mel a les orelles del rei i que, subtilment, s’adhereix al programa polític dominant.

El gran actor shakesperià Michael Pennington ha insinuat que, per calmar un monarca paranoic (com alguns líders occidentals després dels atacs a les Torres Bessones), veiem a Macbeth com el nostre gran humanista –possiblement un criptocatòlic ell mateix– es posa al servei de la histèria anticatòlica del moment. Política i literatura. La gràcia de Shakespeare és que –ni quan vol servir a una causa política determinada– mai no deixa de banda els objectius artístics i aconsegueix, a Macbeth també, escriure una obra mestra, carregada de ressonàncies universals i per a tots els temps.

Macbeth pot ser llegit com un artefacte encobert al servei de la histèria anticatòlica, escrit poc després d’un atemptat contra el Parlament. D.R. / TNC

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’AMOR, QUE ENS PERSEGUEIX, ÉS SOVINT UN TURMENT PER A NOSALTRES” Macbeth

29

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

30

SHAKESPEARE, 450 ANYS

UN HUMANISTA CARREGAT DE LLIÇONS La igualtat i la justícia són principis irrenunciables en les obres de Shakespeare, que s’identificava amb l’ordre d’Elisabet I

JOSEP MARIA JAUMÀ TRADUCTOR I DOCTOR EN LITERATURA ANGLESA

U

n dels llocs comuns més acceptats sobre Shakespeare és que tant ell com la seva obra estan mancats de conviccions. Com si el que s’hi representa aparegués sota una llum neutra, objectiva, exempta d’un punt de vista particular, sense prendre partit i, no cal dir-ho, sense cap mena de lliçó: política, ideològica o moral. Segons això, el dramaturg es comportaria com una espècie de camaleó, depenent de cada situació.

Suposo que l’origen d’aquesta idea són les famoses cartes de John Keats en què Shakespeare és presentat com el millor exemple de negative capability: la capacitat del poeta de deixar fora el seu propi jo. “Un poeta no té identitat”, diu Keats, avançant-se en un segle a T.S. Eliot, per a qui el poeta és només un catalitzador impassible davant les forces en pugna dins el text.

Pel que fa a Shakespeare, no em convenç gens que sigui així. La llibertat amb què permet que s’expressin tota mena de personatges, inclosos els més despietats, i el fet de proveir-los de trets molt humans són sovint malentesos com una actitud d’indiferència envers ells. La perplexitat que ens provoca la figura de Shylock, d’una humanitat i alhora d’una crueltat extremes, en seria un exemple. Crec que confonem el respecte i la llibertat deguts a cada individu, herència de l’humanisme renaixentista, amb l’absència de tot principi ordenador. Estic amb Germaine Greer en el fet de veure el nostre dramaturg com a essencialment un humanista; no

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ELS COVARDS MOREN DIVERSES VEGADES ABANS D’EXPIRAR” Juli Cèsar

només amb el respecte a la llibertat individual, sinó també amb la igualtat i la justícia com a principis irrenunciables. La seva posició contra les guerres civils, per exemple, és explícita: en una escena d’Enric VI, un soldat gran en mata un de jove, que resulta ser el seu fill; en una altra escena, un de jove en mata un de gran, que resulta ser el seu pare. Ja està tot dit.

Un dramaturg afí a l’ordre establert

Les dues grans aportacions de la dinastia Tudor van ser acabar amb les guerres feudals, que havien ocupat quasi segles sencers, i introduir la filosofia humanista a Anglaterra. Malgrat que els dos primers successors d’Enric VIII s’embranquessin en terribles persecucions religioses, la seva filla, Elisabet I, va encarnar l’esperit equilibrat, tolerant i culte propi de l’humanisme. L’època era certament molt violenta, l’espionatge i la censura eren omnipresents, però el que més va contribuir a desestabilitzar l’optimisme elisabetià (amb el qual sembla evident que Shakespeare se sentia identificat) va venir de fora: la inoportuna excomunicació papal de la reina, i la por i el ridícul causats per l’Armada Invencible i per les successives amenaces d’invasió espanyoles.

A les obres shakespearianes, qualsevol amenaça a l’ordre establert (que, en la ment dels espectadors, representava necessàriament l’ordre Tudor) és sistemàticament presentada com un greu error: el primer que fan sempre els revoltats és barallar-se entre ells (vegeu Enric El mercader de Venècia uneix crueltat i humanitat en un sol personatge. A la foto, el muntatge del TNC del 2012. TNC

IV, Juli Cèsar, etc). L’ordre humanista no admet alternativa. El personatge de Brutus, presentat molt sovint com el defensor de la llibertat contra la tirania, és, en realitat, tan perillosament insegur d’ell mateix que no fa sinó agreujar espantosament la situació. Com també li passa al seu successor, Hamlet, l’humanista, incapaç d’enfrontar-se al cruel, omnímode i eficaç poder del seu oncle Claudi. La realitat del país –i de tot el continent– s’estava decantant cap a la força absoluta.

L’estratègia dels secundaris

El panorama canvia amb els patètics últims anys de la reina verge, i amb l’arribada del primer Stuart, Jaume I. L’humanisme (si més no, teòric) dóna pas a l’absolutisme. Shakespeare devia ser dels pocs poetes anglesos que no va escriure cap benvinguda a l’escocès en la cerimònia de coronació; tampoc ens consta que, malgrat ser l’escriptor de la Companyia Reial, escrigués ni una sola de les masquerades que amb gran pompa i despesa es representaven a la Cort. El nou rei i la seva forma de govern li semblen produir una aversió que, en la meva opinió, apareix reflectida de seguida a Mesura per mesura, i en les obres que seguiran no s’estarà de donar el nom del mateix monarca a un dels pitjors canalles, Iago, o la gosadia increïble, per a mi, de presentar un avantpassat dels Stuart, Banquo, com a covard còmplice silenciós de Macbeth.

Exceptuats els últims romanços (que cal atribuir a raons personals: precisament perquè eren els últims) ja no escriu pràcticament cap comèdia. El seu firmament s’ha enfosquit del tot. “Mai no diguis «Això és el pitjor»”, dirà Lear. Hi ha biògrafs que ho atribueixen a una sífilis,

31

o aneu a saber a què. L’evidència apunta directament al nou desordre regnant.

Haver desatès aquest lligam entre els dos escenaris –el polític i el dramàtic– ha portat al malentès d’haver considerat Shakespeare simplement com un fabricant genial de focs d’artifici (personatges i passions extremes, imatges i expressions brillants). D’aquí a convertir-lo en matèria d’espectacle hi ha només un pas.

Moltes de les produccions cauen en aquesta trampa: el rei Joan menjant ostres obsessivament, l’arquebisbe de Canterbury tocant la bateria, Macbeth fent anar la serra mecànica o Roma vista com una escena de Tarantino. Una manera de presentar Shakespeare que té l’inconvenient, especialment per a un públic que gairebé no l’havia vist abans, d’impedir entendre quin és el conflicte presentat i quina la manera particular d’enfocar-lo.

Ja no es pot parlar de “missatge” ni de “lliçó”, però certament que hi ha un punt de vista i un esperit humanista que em temo que els nostres espectadors no han pogut ni sospitar. La presència habitual de personatges molt secundaris (un pagès queixant-se de la pujada del preu del gra, un criat interferint –i pagant-ho amb la vida– en la crueltat del seu amo) són, al meu entendre, un (o el) punt focal, el forat del pany, des del qual se’ns convida que vegem –i jutgem– el que passa a l’escenari. Estratègia, per cert, molt semblant a la del mateix escriptor, que va semblar amagar-se tota la vida sota una figura modesta, grisa, quasi invisible.

Després de tot, el mateix Keats també deia que “el poeta és com una aranya, que no pot teixir sense el fil de les pròpies entranyes”. I en la nostra societat de l’espectacle, la perspectiva humanista ens fa més falta cada dia que passa.

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

32

SHAKESPEARE, 450 ANYS

TRON DE SANG

(Kenneth Branagh, 1996)

E

U

l cineasta Akira Kurosawa trasllada la tragèdia escocesa de Shakespeare al Japó feudal.

Macbeth es transforma en una història de samurais protagonitzada per Washizu (Toshiro Mifune), un general sotmès a les ànsies de poder de la seva dona. A ulls de Kurosawa, les bruixes de Shakespeare són uns éssers andrògins que profetitzen un futur victoriós per a Washizu, però el seu destí s’allunyarà d’aquest auguri. El film, farcit de sang i de violència, substitueix el caràcter tràgic de Macbeth per un to èpic en blanc i negre.

10

MILLORS ADAPTACIONS A LA GRAN PANTALLA NÚRIA JUANICO / XAVI SERRA

HAMLET

(Akira Kurosawa, 1957)

na colossal adaptació de Hamlet que aconsegueix no perdre la fidelitat del text de Shakespeare. Amb una durada de més de quatre hores, Kenneth Branagh va filmar l’obra sencera acompanyat d’un repartiment estel·lar.

Kate Winslet (Ofèlia), Derek Jacobi (Claudi), Julie Christie (Gertrud) i Gerard Depardieu (Reinaldo), entre d’altres, donen vida a l’adaptació, amb el mateix Branagh al capdavant en el paper protagonista. El film és una versió enlluernadora i exuberant del clàssic de Shakespeare.

MOLT SOROLL PER NO RES

(Kenneth Branagh, 1993)

L’

amor pren formes semblants, per moltes diferències que hi hagi entre les parelles.

Així ho torna a demostrar Kenneth Branagh en la seva adaptació de Molt soroll per no res, en què narra dues històries sentimentals simultànies. D’una banda, un jove comte i una bella noia experimenten, per primera vegada, l’amor. De l’altra, una dona i un oficial viuen les picabaralles pròpies d’una relació estancada en la rutina. Lluminosa i festiva celebració de l’enamorament amb ritme trepidant i bones interpretacions de Branagh, Emma Thompson i Michael Keaton.

CAMPANADES A MITJANIT

(Orson Welles, 1965)

S

ir John Falstaff és un cavaller covard, prepotent, descarat i amb un lleuger sobrepès que treu el cap en diverses obres de Shakespeare. A partir dels fragments en què es parla d’aquest personatge, Orson Welles configura un còctel cinematogràfic torrencial i virtuós sobre aquest home i la seva amistat amb l’hereu de la corona anglesa, Enric V. El film, rodat en part a Catalunya, desprèn un aire mordaç i còmic reforçat per la interpretació del mateix Welles en el rol protagonista.

ROMEO + JULIET

(Baz Luhrmann, 1996)

B

az Luhrmann es tira a la piscina i modernitza l’imaginari de Romeu i Julieta, mantenint-ne l’essència i el text original. La història d’amor dels joves se situa als suburbis d’una Verona contemporània, envoltats de màfies, drogues i prostitutes. L’exuberància visual que caracteritza els films de Luhrmann pren forma a través de llums de neó, vestits ostentosos i la passió desenfrenada que comparteixen Romeu (Leonardo DiCaprio) i Julieta (Claire Danes). Tot plegat serveix per acostar l’obra de Shakespeare a l’espectador jove del segle XXI.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“EN AMOR CAL QUE ELS CORS NO ES VALGUIN D’INTÈRPRETS I QUE ELS ULLS FACIN ELS SEUS TRACTES” Molt soroll per no res

ENRIC V

LA TRAGÈDIA DE MACBETH

(Roman Polanski, 1971)

(Richard Locraine, 1995)

L

M

L’

(Kenneth Branagh, 1989) a sanguinolenta batalla d’Agincourt exerceix de nucli a Enric V, el primer text de Shakespeare que Kenneth Branagh va traslladar a la gran pantalla. La pel·lícula mostra les disputes militars entre anglesos i francesos des del moment en què Enric V (Kenneth Branagh), influït pel clergat, decideix conquerir França. L’amor apareix al film de la mà de Catherine de Valois (Emma Thompson), la princesa francesa i futura esposa del protagonista. Una versió bruta, versemblant i realista de la història d’Enric V.

RICARD III

acabra i pertorbadora, aquesta pel·lícula de Polanski està banyada d’una atmosfera inquietant que combina amb la violència i la maldat de l’obra de Shakespeare. L’actor Jon Finch encarna un Macbeth ple de fúria i totalment sotmès als encants de la seva dona (Francesca Annis), que exemplifica el cinisme més egoista i extrem. Tot i estar envoltada de polèmica i ser el primer fracàs comercial de Polanski, l’adaptació es va acabar convertint en un film de culte.

obsessió de Ricard III per assolir el poder no té època. Per això, el cineasta Richard Locraine pren la història del monarca i la transposiciona a una Anglaterra del 1930 governada per un règim feixista. La conspiració, el crim i els enganys serveixen d’armes al protagonista, interpretat per Ian McKellen en un dels seus millors papers. Locraine firma una versió especialment cinematogràfica amb una posada en escena barroca i enlluernadora.

MACBETH

(Orson Welles, 1948)

O

rson Welles no va deixar passar l’oportunitat d’adaptar Macbeth. Amb la decoració d’un castell medieval fet de cartró pedra, el film relata la història de Macbeth (interpretat pel mateix Welles) i com aquest s’enfonsa en la bogeria, sota els encantaments de la seva dona.

La pel·lícula va ser un fracàs comercial als països anglosaxons per l’accent escocès dels actors, però avui dia es reivindica com una de les versions més amargues i rigoroses del text.

HAMLET

(Laurence Olivier, 1948)

E

l Hamlet de Laurence Olivier no s’allunya gaire de l’obra de teatre que va escriure Shakespeare. Amb els trets propis d’un gran clàssic, el cineasta se cenyeix a la representació escènica i construeix una versió més teatral que cinematogràfica de la història del príncep de Dinamarca. El film va acompanyat d’un ambient fosc que reforça el laberint emocional del protagonista i els seus conflictes interiors. Amb aquesta pel·lícula, Olivier va guanyar set Oscars i un Globus d’Or.

33

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

34

SHAKESPEARE, 450 ANYS

AI, SI SHAKESPEARE AIXEQUÉS EL CAP! Perversions fílmiques que posarien els pèls de punta al Bard: des del musical (‘West Side story’) fins a la ciènciaficció (‘Planeta prohibit’) o la comèdia adolescent (‘10 raons per odiar-te’)

Wise és segurament l’adaptació fílmica de Shakespeare amb més èxit, tot i que molts dels seus espectadors desconeixien que l’argument estava basat en Romeu i Julieta. El mateix passa amb Planeta prohibit (1956), clàssic reverenciat de la ciència-ficció dels 50 i gran referent del subgènere de viatges espacials i exòtics escenaris alienígenes que, de fet, calca amb força fidelitat la trama i personatges de La tempesta. Només cal substituir l’illa solitària per un planeta i els vaixells per naus espacials i afegir-hi una mica de subtext freudià... et voilà, ja tenim una versió EN LA HISTÒRIA DE galàctica de l’última SIMBA (’EL REI LLEÓ’) obra de l’escriptor.

Però Shakespeare RESSONEN fins i tot ha servit d’insCLARAMENT ELS ECOS piració per a un gènere DE LA TRAGÈDIA tan nord-americà com la SHAKESPEARIANA comèdia adolescent d’institut. A 10 raons per odiar-te (1999), Joseph Gordon-Levitt vol sortir amb una noia, però abans ha de trobar parella a la seva germana, així que mou els fils perquè el fumeta de l’institut, Heath Ledger, li tiri la canya. Sembla un altre embolic hormonal en la tradició de les comèdies de John Hughes dels 80, però no, és La feréstega domada en versió MTV. I no és l’única comèdia adolescent shakespeariana: el llibret de Nit de Reis serveix de punt de partida per a Ella és el noi (2006). La mateixa història de canvi de sexe, disfresses i triangles amorosos, però en lloc d’un naufragi aquí el detonant és el canvi XAVI SERRA d’institut. L’obra shakespeariana també s’infiltra en els regnes de Walt Disney. La popular cinta animada El rei lleó (1994) apulets i Montagús ballant als està plena de paral·lelismes amb Hamlet: carrers de Nova York? ¿Pròsper el noble rei (Mufasa) assassinat pel seu i Miranda exiliats en un plane- malvat germà (Scar), el príncep i legítim ta llunyà? ¿La feréstega domada hereu (Simba) que després d’un temps en un institut nord-americà? El torna per reclamar el tron, l’aparició escinema ha produït algunes de les versi- pectral del rei mort, els dos amics xerraions més extravagants i sacrílegues de res (Timon i Pumba) –equivalents de Rol’obra de Shakespeare, moltes de les sencrantz i Guildenstern–. És cert que quals ni tan sols es presenten com a la sabana africana no és el regne de Dinaadaptacions oficials. Una de les més po- marca. I en la versió de Shakespeare el fipulars, West Side story (1961), té el seu nal no era precisament feliç. Però en la origen en el musical homònim de Broad- història de Simba ressonen clarament els way, una revolucionària interpretació de ecos de la tragèdia shakespeariana.

Romeu i Julieta en forma de lluita de banLa llista de perversions cinematogràdes juvenils al Harlem dels 50. Les enèr- fiques no acaba aquí. El drama dels prosgiques coreografies de Jerome Robbins, tituts d’El meu Idaho privat (1991) està l’exuberant partitura de Leonard Berns- vagament inspirat en Enric IV i Enric V; tein i els diàlegs de Stephen Sondheim l’èpica Ran (1985), d’Akira Kurosawa, van crear un univers propi que reflecteix adapta de manera encoberta El rei Lear, tant la pulsió destructiva de l’amor com etc. La dramatúrgia de l’obra de Shakesles tensions ètniques i socials de l’èpo- peare és tan poderosa i viva que pot prenca. Amb 10 Oscars, la versió cinemato- dre formes insospitades. Només es qüesgràfica codirigida per Robbins i Robert tió de temps que n’arribin de noves.

C Richard Beymer (Tony) i Natalie Wood (Maria) són els Romeu i Julieta del musical West Side story (1961). UNITED ARTISTS

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“EL MÓN SENCER ÉS UN TEATRE, I TOTS ELS HOMES I DONES SIMPLEMENT COMEDIANTS” Al vostre gust

35

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

L

luís Marco es confessa un lector apassionat de Shakespeare.

“He llegit pràcticament totes les seves obres i no em veig capaç d’escollir-ne una de sola”, admet. Un dels muntatges que més recorda és Timó d’Atenes, que va representar el 1991 al Teatre Lliure sota la direcció d’Ariel Garcia-Valdés. “Ell va ensenyar-me a treballar l’esquema interior per interpretar els personatges de Shakespeare”, rememora. Marco va assumir el paper d’Alcibíades, un capità de la brigada militar autoritari i dictatorial.

A

JOSEP MARIA POU

JOAN CARRERAS

C

assi, el senador que lidera la revolta contra Juli Cèsar, va marcar Alícia Pérez. L’actriu va posar-se a la pell del personatge masculí el 2006, sota la batuta d’Àlex Rigola al Teatre Lliure. El rerefons polític i “la capacitat de parlar de coses de la vida real” de Shakespeare va seduir Pérez, que guarda un bon record de Cassi perquè “simbolitza el dret a decidir i la llibertat”. Aquest senador evidencia, segons l’actriu, “que el teatre és allò que passa a la societat”.

Més enllà de Cassi, el que l’atreu del dramaturg és “la brutal vigència dels seus textos”, que demostren que “passi el que passi, la misèria humana sempre és la mateixa”.

LLUÍS MARCO

A

mb nou muntatges de Shakespeare a l’esquena, Joan Carreras té molt clar què l’atrau del dramaturg. “Els seus versos connecten tant amb la gent que és impossible deslligar-se’n”, subratlla. El vessant emocional dels textos de l’escriptor anglès commou l’intèrpret. “És capaç de captar les pulsions més humanes, com la gelosia i l’amor, però també les trifulgues quotidianes”, emfatitza. Per això, Carreras està convençut que Shakespeare no passarà mai de moda.

ALÍCIA PÉREZ

36

la tauleta de nit de Josep Maria Pou sempre hi ha un llibre de Shakespeare. Les obres del dramaturg són la seva alternativa quan no troba una lectura prou atractiva o que ha deixat d’interessar-li. “Aleshores obro Shakespeare i sempre m’hi enganxo”, afirma l’actor, que ha participat a El rei Lear i Forests. Però no només dalt de l’escenari s’ha posat a la pell dels personatges del bard. “Entre les quatre parets de casa m’he fet, jo sol, quasi tots els protagonistes de Shakespeare i també he assistit a molts muntatges”, explica. Tot aquest bagatge li ha ensenyat “a veure teatre i a gaudir-lo”.

“JO HE FET SHAKESPEA

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“LES PARAULES NO SÓN MÉS QUE PARAULES” Otel·lo

37

E

JORDI ORIOL

ndinsar-se en la vida interior de Hamlet va ser tota una experiència per a Jordi Oriol. Mentre estava investigant el personatge, l’intèrpret va descobrir la història d’Amleth, el protagonista d’una llegenda escandinava que, més tard, va derivar en el Hamlet de Shakespeare. A partir d’aquí, va tirar-se a la piscina. “Vaig adonar-me que Hamlet parlava en retòrica i podia estar sol dalt de l’escenari”, diu. Aquestes van ser les primeres llavors de La caiguda d’Amlet, un monòleg que aborda les pors, els desitjos, les febleses i les heroïcitats de les persones. Segons Oriol, Hamlet és “el punt de partida per explicar la història de la humanitat”.

RE”

FOTOS CEDIDES PER: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA, INDI GEST, TEATRE LLIURE, SALA MUNTANER,

N.J.

GRUP FOCUS I LA PERLA 29

“H

L

LLUÍS SOLER

els cinc personatges shakespearians que ha interpretat, Pep Garcia-Pascual es queda amb el que resulta més fàcil d’odiar. Es tracta de Malvolio, el majordom d’Olívia a Nit de Reis. Garcia-Pascual recorda que s’ho va passar molt bé fent-lo i elogia els personatges de Shakespeare perquè “donen molta llibertat a l’actor a l’hora de construir-los”. L’intèrpret també admira la vigència de les obres. “Malgrat que els textos tenen més de 400 anys d’història, els humans ens continuem movent pels mateixos instints i ens preocupem per les mateixes coses”, diu.

a relació de Lluís Soler amb Shakespeare oculta un secret. L’intèrpret ha participat en cinc espectacles del dramaturg anglès, però el vincle que més el lliga amb l’autor no està dalt de l’escenari, sinó entre les pàgines d’El rei Lear. Durant deu anys, Soler va dedicar-se a traduir el text de l’anglès al català paraula per paraula, amb un diccionari al costat. “Shakespeare se’t fa molt proper però no l’acabes d’abraçar mai”, explica. El misteri que envolta la figura del dramaturg també fascina Soler, que admira la seva capacitat de “dir les coses com ningú les ha dit mai”.

JULIO MANRIQUE

D

PEP GARCIA-PASCUAL

PERE ARQUILLUÉ

P

ere Arquillué s’ha fet gran amb Shakespeare. El 1991 va entrar a l’univers del Bard amb Somni d’una nit d’estiu, dirigit per Calixto Bieito. “Tenia 22 anys quan vaig interpretar un personatge de Shakespeare per primera vegada –recorda–, però des d’aleshores m’ha acompanyat i he crescut amb ell”. Un exemple d’això és que Arquillué ha seguit representant obres del dramaturg anglès i s’ha posat a la pell de figures tan emblemàtiques com Ricard III, Marc Antoni i Otel·lo. Tot i això, encara té la sensació que Shakespeare li pot donar molt.

“Els seus personatges són tan grossos que no hi acabes d’arribar mai del tot”.

Per això, no li faria res repetir les interpretacions. “Les seves obres configuren un joc teatral pur i molt divertit, tota una aventura per als que estem dalt de l’escenari i també per als espectadors”, afirma.

amlet és tan gran que tothom s’hi assembla”, sentencia Julio Manrique amb convicció. L’actor, que va encarnar aquest personatge el 2009 amb La Perla 29, recorre a una pluja d’adjectius per definir-lo. “És intel·ligent, lúcid, tendre, cruel i brutal”. De tot el que li passa al futur rei, Manrique hi va connectar, sobretot, perquè “era un home de teatre condemnat a portar les regnes del país”. L’intèrpret també guarda un bon record del Cassio que va representar quan va fer Juli Cèsar amb David Selvas, Pere Arquillué i Ferran Carvajal, entre d’altres.

Més enllà de l’experiència laboral, aquest muntatge va ser significatiu perquè li va permetre “conèixer un grup de gent amb qui he establert amistat”, explica.

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

L

a tempesta que va dirigir Lluís Pasqual el 2006 ha esdevingut un record preciós per a Francesc Orella. L’intèrpret va encarnar Pròsper al costat d’Anna Lizaran, que interpretava Ariel, l’esperit de l’aire.

Tot i el caràcter sever del seu personatge, Orella en subratlla, sobretot, la tendresa i la bondat. “Pròsper és un home ambivalent que traspua els clarobscurs dels éssers humans”, destaca. La voluntat de fer el bé del personatge fascina Orella fins al punt que en reivindica la humanitat, perquè “malgrat ser vist com un dictador, Pròsper corregeix les injustícies i afavoreix l’amor”.

“E

RAMON MADAULA

L

a primera vegada que Carlota Olcina va submergir-se en l’univers shakespearià va ser el 2011 amb Julieta & Romeo, una adaptació de la clàssica tragèdia romàntica. Per a Olcina, encarnar la Julieta va suposar endinsar-se en “un món enorme, ple d’una sensibilitat exquisida”. En un inici, l’actriu va sentir “molta por i respecte” per Shakespeare, ja que “és un autor que s’ha fet i interpretat molt”. L’estructura en vers del text també la impressionava fins que va aconseguir entendre’l. Olcina recorda que aleshores va descobrir “que realment és preciós i que els versos surten de manera natural quan connectes amb els sentiments dels personatges”.

FRANCESC ORELLA

MANEL BARCELÓ

M

anel Barceló s’ha posat a la pell de pràcticament tots els dolents de Shakespeare. Però en recorda, sobretot, un. “El 2009 vaig interpretar Ricard II en un muntatge dirigit per Carme Portacelli i, des d’aleshores, és el meu preferit”, reconeix. Es tracta d’un personatge “molt desconegut a Catalunya” i que va suposar un repte per a l’intèrpret. Barceló subratlla la personalitat “arbitrària, tirana i corrupta” del rei, que posa a prova la seva supèrbia quan és derrocat. Per a l’actor, Ricard II “és el protagonista més sorprenent de Shakespeare en una obra que permet viure els seus alts i baixos d’inici a fi”.

CARLOTA OLCINA

38

ncara no he fet un Shakespeare que m’hagi satisfet del tot”, opina Ramon Madaula.

L’actor va interpretar Shylock a El mercader de Venècia del Teatre Nacional de Catalunya el 2012 i també va participar en el Romeu i Julieta que es va representar al Romea el 1982. Malgrat tot, lamenta que “amb Shakespeare fem el que ens dóna la gana”. Madaula critica els “invents” escènics i demana “més humilitat” a l’hora de donar forma als textos de l’escriptor. També admet que ningú és responsable d’aquesta situació i manté l’esperança que pugui participar en un espectacle que li permeti “explicar bé” alguna de les històries escrites pel dramaturg.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“CREC QUE HI HA EN LA MORT UNA ESPÈCIE DE PASSIÓ QUE EXERCEIX EN ELLA ALGUNA VOLUPTUOSITAT” Antoni i Cleòpatra

39

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

40

SHAKESPEARE, 450 ANYS

AL VOSTRE GUST

TREBALLS D’AMOR PERDUTS

A

E

(Lluís Pasqual, Teatre Lliure, 1983) quest muntatge del Lliure en la seva essència i apogeu va ser una revelació personal: del teatre, el Lliure i Shakespeare.

Un encanteri d’efectes perdurables. Sota el gran mirall inclinat suspès per Fabià Puigserver, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch i Emma Vilarasau reflectien la seva blanca elegància tot buscant el paradís perdut al bosc d’Arden.

10

MILLORS MUNTATGES DE SHAKESPEARE A Stratford-upon-Avon s’organitza cada abril la setmana dedicada a William Shakespeare, el mes que el dramaturg i poeta copa per naixement i mort. A Anglaterra, el 23 d’abril és el Shakespeare’s Day, per a la resta de la gent és el Dia del Llibre i a Catalunya la diada de Sant Jordi. Ara que se celebra el 450è aniversari del seu naixement, des de les illes Britàniques es promou la internacionalització del Shakespeare’s Day. Sense ànim de desarrelar les tradicions pròpies, i en un gest de confraternitat dramàtico-literària, espero que aquesta selecció de produccions memorables de les comèdies i tragèdies de Shakespeare –segons un criteri estrictament personal i fal·lible, basat en l’experiència– serveixi per recordar des d’aquí l’efemèride. És un recompte subjectiu adornat amb la col·laboració apòcrifa del mestre crític Michael Billington, que des de les pàgines digitals de The Guardian coordina la secció Shakespeare’s Plays - As You Like Them, en què proposa el seu rànquing dels millors muntatges de cada títol, convidant els lectors a aportar els seus propis records memorables.

JUAN CARLOS OLIVARES, CRÍTIC TEATRAL

FOTOS CEDIDES PER: TEATRE LLIURE, GRUP FOCUS, FESTIVAL GREC, TEMPORADA ALTA, PEP PLA, FERRAN MADICO

(Ferran Madico, Artenbrut, 1995) l debut com a director de Madico es va materialitzar amb una producció tocada per la simplicitat espacial de Peter Brook. L’enginyosa guerra de sexes i sexe –un musical encriptat per la seva atmosfera lleugera– transcorria sobre la superfície d’un paisatge de catifes perses.

La jove companyia no es podia agafar a res més, més enllà de la seva energia desbordant.

EL REI LEAR

(Calixto Bieito, Teatre Romea, 2004)

É

s complicat escollir una de les lectures shakespearianes de Bieito, però en aquesta tragèdia es van unir dos elements que la fan especialment destacable: una visió beckettiana del text amb la intenció de situar-lo dins la lògica dramàtica del segle XX i la interpretació protagonista de Josep Maria Pou, fidelment acompanyat pel bufó lumpen de Boris Ruiz.

JULI CÈSAR

(Àlex Rigola, Teatre Lliure, 2002)

N

o era el primer Shakespeare de Rigola, ni seria l’últim, però aquest sobresurt per la radical i discutida intervenció al text i perquè aporta una visió inèdita d’un drama que sol contemplar-se com un tràmit per arribar als famosos discursos davant el cos assassinat del dictador. Un sorprenent matís poètic aflorava a partir d’una austeritat que podria recordar l’essencialitat japonesa. Un autèntic haiku shakespearià.

THE WINTER’S TALE

(Edward Hall / Propeller, Temporada Alta, 2005)

T

ot el que fa Propeller –la companyia anglesa que ha adaptat la tradició elisabetiana de “només homes” al teatre contemporani– frega l’excel·lència. Si s’ha d’escollir un sol títol, potser aquest hauria de ser The winter’s tale [Un conte d’hivern], perquè conté la poesia dels seus muntatges i guarda una joia dramàtica: el conte de la gelosia està contemplat des de la mirada trista d’un infant mort.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’AMOR NO ÉS AMOR SI SOFREIX CANVIS AMB ELS CANVIS TEMPORALS” Sonet 116

41

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

42

SHAKESPEARE, 450 ANYS

MACBETH

EL MERCADER DE VENÈCIA

D

na companyia de “només dones” –picada d’ullet inversa a la tradició– que entra a la selecció per una actriu: Anna Güell, que hi feia de Shylock. Veure una dona en Hamlet forma part gairebé d’una certa tradició (Sarah Bernhardt, la primera), però molt més inusual és que el mercader jueu assoleixi una altra dimensió pel talent que hi aporta una gran actriu.

(Jürgen Gosch / Düssseldorfer Schauspielhaus, Teatre Lliure, 2007) es d’Alemanya va arribar una versió explícitament gore de la tragèdia escocesa. Un espai ascèptic, blanc, plastificat i una gran taula per embrutar-se amb atrocitats i vileses, com només l’ésser humà pot imaginar-les i exercir-les, servides amb un traç de grand-guignol. Un brutal acte teatral d’extrema violència, inundat de sang i immundícies, que obligava el públic a contenir la respiració.

TRAGÈDIES ROMANES

(Pep Pla / Q-Ars Teatre, Biblioteca de Catalunya, 2007)

Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra (Ivo van Hove / Toneelgroep Amsterdam, Festival Grec, 2013)

U

U TROILUS I CRESSIDA

(Declan Donnellan / Cheek by Jowl, Festival Grec, 2008)

C

heek by Jowl i Shakespeare és un binomi reconegut. Donnelan és un expert a despullarlo de tot el que és innecessari perquè l’atenció es concentri en exclusiva en les intenses relacions humanes descrites en els drames. Troilus i Cressida és una de les obres més desconegudes i menys representades. En aquesta sòbria producció es jugava amb l’ambigüitat moral d’uns personatges que, casualment, han passat a la immortalitat com a herois de la guerra de Troia.

HAMLET

(Thomas Ostermeier / Schaubühne, Teatre Lliure, 2008)

U

na versió d’arrel i estètica expressionista per les seves solucions escèniques, dramatúrgiques i audiovisuals, amb l’important matís que tot el muntatge transcorre sobre el cadàver del rei-pare assassinat. Una terra contaminada que, a poc a poc, infecta la psique dels vius. Un procés de deliri que no es limita a la ment de Hamlet. Un repartiment de mínims obligava a esplèndides multiplicacions interpretatives, com la de Gertrudis-Ofelia, resolta amb una perruca.

n prodigi de l’ús de l’espai escènic (una gran àgora oberta al públic que modifica constantment el punt de vista de l’espectador, obligat a escollir entre l’escenari i la pantalla) i de dramatúrgia. La producció enllaça les tres obres per configurar un fresc polític colossal amb elements de thriller i de debat entre l’esfera privada i la pública dels governants, sotmesos a l’escrutini dels mass media.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“NO DEPLORIS EL QUE ÉS IRREMEIABLE, I BUSCA REMEIS A ALLÒ QUE LAMENTES” Els dos gentilhomes de Verona

43

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

44

SHAKESPEARE, 450 ANYS

HELENA BUFFERY DRA. EN ESTUDIS HISPÀNICS UNIVERSITAT DE CORK

E

l 31 d’agost del 2012 al vespre era amb la meva mare, de 80 anys, a l’exterior del Teatre Old Rep, al carrer de l’estació de Birmingham, per assistir a l’estrena de Forests, un muntatge dirigit per Calixto Bieito i emmarcat dins el World Shakespeare Festival. Algunes persones del nostre voltant estaven inquietes, ja que havien sentit que Bieito podia ser un director difícil o controvertit. D’altres, en canvi, es mostraven entusiasmades davant l’excitant qualitat visual de les seves obres, un tret mencionat per les ressenyes de pàgines web i dossiers de premsa. Admeto que jo no em sentia del tot còmoda amb mi mateixa, perquè, malgrat haver parlat amb la meva mare de la reputació dissident de Bieito, no estava segura de com reaccionaria.

En entrar al teatre, vam trobar-nos que l’escenari ja estava ple amb una espècie de decoració artificial, pròpia de les exposicions d’art contemporani. Al centre hi havia un arbre enorme, l’únic element que identificava els boscos anunciats al títol de l’espectacle. Així, l’arbre real de la fotografia del programa de l’obra havia estat substituït per un element artificial. Per tant, no es tractava d’un món natural per a la humanitat sinó d’una natura transformada irrevocablement; la seva artificialitat s’ubicava al centre d’un escenari museu perquè nosaltres l’observéssim.

En la posada en escena, un altre cos estava estirat a prop de l’arbre. De seguida em va resultar familiar i hi vaig reconèixer l’actor Josep Maria Pou. L’arribada del públic va anar seguida de l’entrada de tots els actors, que encarnaven els visitants d’una exposició: vorejaven l’arbre, trucaven per telèfon, passaven per sobre del cos prostrat de Pou. En aquest punt del muntatge, l’única narrativa era una citació de Joseph Beuys: “Crec que l’arbre és un element de regeneració que, en si mateix, és un concepte del temps”.

Un ampli ventall de reaccions

A través d’aquesta posada en escena, el públic s’ubicava en un espai on la relació entre art i realitat es percebia en termes ecològics, com un paisatge en què el present hi era inserit, col·lapsant els vincles entre art i realitat. No es tractava d’una representació per a espectadors passius: alguns provaven d’esbrinar algun tipus de narrativa de l’obra, o simplement de detectar les citacions dels 20 muntatges de Shakespeare que formaven l’arxiu en el qual es basava la producció; d’altres provaven de seguir els diversos personatges a l’escenari, que es canviaven mentre estaven parlant, jugant, ballant, cantant, intercanviant peces de roba, veus i estils d’interpretació; alguns altres provaven d’entendre els canvis entre l’anglès i el català en aquesta producció bilingüe i la relació entre les paraules parlades, escrites o cantades. Les múltiples perspectives i punts de vista d’un ampli ventall de textos i escenaris familiars eren, evidentment, impossibles de seguir al mateix moment. En brusques transicions, desviaven l’atenció des de l’obra fins al juganer espectacle dels actors passant-se la pilota escènica entre el públic.

El sentiment de malestar generat en aquell moment, tal com va aparèixer en diverses ressenyes i blogs (ja fossin de la Gran Bretanya, Holanda o Espanya), va ampliar-se amb la nuesa i la violència

SHAKESPEARE DES DEL PRISMA CATALÀ La diversitat lingüística ha generat múltiples interpretacions de les obres del Bard: cada idioma recrea les històries segons un imaginari col·lectiu

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’ORGULL ES DEVORA A SI MATEIX. ÉS EL SEU PROPI MIRALL, LA SEVA PRÒPIA TROMPETA I LA SEVA PRÒPIA CRÒNICA” Troilos i Crèssida

que van prosseguir durant l’espectacle, sobretot en les últimes escenes. La majoria de les reaccions davant la representació eren previsibles: oscil·laven entre la confusió, la ira, la decepció, l’entusiasme i l’enlluernament. I les crítiques es van fonamentar al voltant de l’imaginari de l’arbre bosc, fins al punt de convertir-lo en un clixé.

Deien que era una producció en què no es percebia la fusta dels arbres, en què tot era superficial i no hi havia contingut, on res tenia cap mena de sentit. Afirmaven que era un espectacle amb actors individualment ben considerats, malgrat que es rebaixaven a una manca de coherència escènica sense visió artística. Fins i tot quan lloaven la visió artística, els crítics es preguntaven per què el català era present a l’obra; percebien l’idioma com un truc que funcionava durant uns segons però que després cansava. La interpretació de Shakespeare de Bieito es va considerar monstruosa, fora de lloc, irreconeixible. I la presència del català era, per molts, superficial i provinciana.

El significat del Bard en català

Aquesta no va ser l’experiència de la meva mare, nascuda a Barcelona. Ella va trobar l’espectacle intrigant i es va entusiasmar en sentir el català i l’anglès dalt de l’escenari. Havia passat la majoria de l’estiu pendent de les xarxes socials, observant la presència dels catalans i de Catalunya a la premsa espanyola i a la televisió. Esclar que seria molt fàcil interpretar aquesta reacció, tal com fan alguns bloguers que no són catalans, ‘Forests’ es va estrenar a Londres el 2012 dins l’Olimpíada Cultural. GRUP FOCUS

45

en termes d’un desig provincià de veu- ca i imaginativa de Josep Carner a Somre el propi teatre i llengua dalt de l’esce- ni d’una nit d’estiu (1908).

Al prefaci de l’obra, Carner presenta nari. Però penso que és particularment interessant analitzar el significat de un cas eloqüent sobre el significat cultuShakespeare en català: com les coses ral de traduir Shakespeare al català. que podem aprehendre i comprendre Aquí l’esforç es presenta com un impuls depenen de la nostra relació amb l’en- al desenvolupament imaginatiu, espiritual, teatral, cultural i lingüístic, un símtorn i la llengua.

En una entrevista, Bieito defensa l’en- bol de llibertat, associant la capacitat de torn imaginatiu del seu projecte i la legi- somiar amb l’emancipació cultural i potimitat de presentar el Bard simultània- lítica. Al Somni de Carner, els “cervells ment en anglès i en català: “Vaig rellegir bullents” que Teseu atribueix als enal’obra completa de Shakespeare i després morats, als bojos i, per extensió, als povaig deixar que totes aquestes idees es etes a l’acte cinquè són traduïts com a “testes arborades”, formessin a la meva convidant-nos a relament. Aleshores, un dia, va aparèixer FoEL ‘SOMNI’ DE cionar la capacitat amb el rests”, deia. També CARNER d’imaginar bosc encantat d’Ateafirmava: “Els dos idiEXEMPLIFICA COM nes de l’obra. Presenta omes combinen bé i fluidament. Sonen de SHAKESPEARE ÉS un subtil però fèrtil manera meravellosa.

REIMAGINAT EN exemple de la manera en què Shakespeare és Tenim una llarga traCATALÀ reimaginat en català, dició de traduir Shaprenent “una habitakespeare al català. I jo ció local i un nom” que estimo Shakespeare en moltíssimes llengües. És una experi- són presents en diversos textos, traduccions i representacions: a la rica tradició ència real, molt excitant”.

Segons el meu parer, el significat de del còmic i de les traduccions poètiques, Shakespeare en català és el que surt a la als debats generats sobre teatre, llengua, palestra en la decisió de Bieito de perme- traducció i llibertat artística, a l’impactre al català i a l’anglès compartir escena- te creatiu i la influència de traductors ri a Forests. Això sorgeix del desig de veu- particulars, dramaturgs i actors (Morere, escoltar i jugar amb la relació entre ra i Galícia, Sagarra, Oliva, Sellent; Gual, l’hegemonia i la marginalitat, amb ele- Espert, Bieito, Lizaran, Rigola).

Per tant, existeix un paisatge que noments dominants i minoritaris. A més, el muntatge connecta amb la història com- més és visible o audible per a aquells pleta de les traduccions de Shakespeare que accepten el repte d’endinsar-se en i la recepció en català. Existeixen molts l’àrea de la traducció: igual que els actextos i muntatges remarcables amb els tors a Forests, es tracta d’aprendre a quals podria comparar el projecte de viure amb la diversitat lingüística, d’acBieito a Forests, però l’exemple immedi- ceptar que Shakespeare parla múltiples at que em ve a la ment és la força retòri- idiomes, registres i veus.

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

46

SHAKESPEARE, 450 ANYS

AFORISMES QUE FORMEN PART DE LA MEMÒRIA COL·LECTIVA Set cites de Shakespeare que ja hem incorporat com a expressions lingüístiques pròpies

Paraules, paraules, tot són paraules (Hamlet, acte II, escena II). No és es-

trany que fem servir aquest parlament en un món on efectivament només hi ha paraules que s’enduen el vent. Als articulistes de temes polítics els agrada molt.

Quan arriba, la desgràcia mai no ve sola (Hamlet, acte IV, escena V). Aques-

ta és realment popular tot i que modificada: les desgràcies mai no vénen soles.

La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit (Macbeth, acte V, escena

V). La famosa novel·la El soroll i la fúria de William Faulkner deriva d’aquesta frase en la qual Shakespeare expressa, com Faulkner, l’absurditat de la vida.

Woody Allen comença així la pel·lícula Coneixeràs l’home dels teus somnis.

Un cavall, un cavall! El meu regne per un cavall! (Ricard III, acte V, esce-

na IV). No sé si surt en gaires converses, però estic segur que la coneixen.

SANTI FONTDEVILA CRÍTIC DE TEATRE

cles periodístics i fins i tot en la publicitat. Fem un repàs de les més famoses.

El desgraciat no té altra medicina que l’esperança (Mesura per mesura,

Ser o no ser, aquesta és la qüestió

E

ls personatges de Shakespeare tenen la universalitat que permet que els trobem sempre en l’actualitat, d’una manera o altra, però deixin-me pensar que la grandesa de les obres de Shakespeare està, també, en com algunes de les seves cites, de les seves reflexions, s’han anat incorporant a la memòria col·lectiva i, encara més, acostumen a fer-se servir com a referències cultes en arti-

(Hamlet, acte III, escena I). La frase completa és de ben segur un trending topic del nostre món occidental, però el joc que proposa va molt més enllà: realment qualsevol ha oposat dos verbs, en algun moment, per parlar d’alguna dicotomia.

Recordem que fins i tot el cinema va agafar-la en la famosa i magnífica pel·lícula d’Ernst Lubitsch. Cal afegir que tantes i tantes vegades s’associa la dita amb la calavera, quan no hi té res a veure, per molt reflexius que ens posem.

acte III, escena I). Transformat popularment en: al pobre només li queda l’esperança.

El món sencer és un teatre (Al vostre gust, acte II, escena VII). És un tema que uns anys més tard va desenvolupar Calderón de la Barca. En qualsevol cas, és una de les idees més universals.

L’alegria és la salsa dels sopars Dos anuncis que demostren el pes de Shakespeare en la cultura de masses.ARA

(Macbeth, acte III, escena IV). Menys coneguda, però ens agrada molt.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’AMOR NO ES VEU AMB ELS ULLS, SINÓ AMB L’ÀNIMA, I PER AIXÒ PINTEN CEC EL CUPIDO ALAT” Somni d’una nit d’estiu

47

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

48

SHAKESPEARE, 450 ANYS

Ni et vulguis recordar, si aquest vers has llegit de qui el va fer: t’estimo tan intensament que si, pensant en mi, t’has de veure afligit prefereixo no estar dins el teu pensament

EN UNA CALETA DE L’OCEÀ El traductor dels ‘Sonets’ de Shakespeare explica la fascinació que provoca, generació rere generació, la perfecció d’un autor que “ens conquereix el cap i el cor alhora”

TXEMA MARTÍNEZ TRADUCTOR DELS ‘SONETS’ DE SHAKESPEARE

T

inc quaranta anys i, ara que me n’adono, m’he passat la meitat de la meva vida adulta traduint Shakespeare. Vaig començar a traduir els seus sonets a mitjans dels noranta i els vaig acabar fa sis o set anys, abans de guanyar el premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia que impulsen aquests gloriosos lletraferits del

Cafè Central, amb Antoni Clapés i Víctor Sunyol al capdavant, la qual cosa em va obrir la porta a poder-los publicar a Eumo el 2010. Quatre anys més tard, l’edició s’ha esgotat. Tot plegat, tant la meva fal·lera quasi obsessiva, que em duia per hospitals, hotels, andanes, cases i moments morts a la feina carregat d’una maleteta amb diccionaris i llibres diversos, nits en vetlla per un vers, correccions rere correccions, com la fal·lera dels que després hi han desembarcat, lectors, músics, gent del teatre, gent boja de Shakespeare, tot, dic, apunta cap al terme que sembla definir,

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’HOME, SENSE LES COMODITATS DE LA CIVILITZACIÓ, NO ÉS RES MÉS QUE UN POBRE ANIMAL DESPULLAT” El rei Lear

49

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

50

SHAKESPEARE, 450 ANYS

transversalment, aquest nom: fascinació.

Per què segueix, quatre-cents anys després, despertant una tal fascinació, per sobre, potser, de la majoria de noms de la història de la literatura? La immensa bibliografia que ha suscitat, els milers de curadors, traductors, biògrafs, comentaristes i adaptadors diversos, no fan sinó indagar, ampliar i corroborar aquesta malaltissa fascinació, fins al punt que Shakespeare avui és ja Shakespeares, en plural, un lloc que de tan plural s’ha fet comú, singular, particular. És de tothom i de ningú. Una llengua universal, amb l’accent característic que vulgui donar-li l’últim parlant de l’últim dialecte d’una llengua extingida.

Per això, quan vaig començar a traduir-lo, sabia que volia traslladar, si se’m permet, el meu Shakespeare, aquell que veien, que sentien, els meus ulls, una veu sobretot apassionada i intel·ligent, seductora i juganera, sensual i sexual, sempre intensa. Una poesia que no era, perquè no ho volia ser, original, ni transgressora, ni moderna, tan sols ser sincera (en el sentit clàssic: ser vertadera, no versemblant, des de l’art). I formalment enlluernadora, també en les seves simplicitats.

viure com si la llar l’haguéssim construït nosaltres o en fóssim únics propietaris.

La necessitat, o la temeritat, de posar en aquesta bella, musical, monosil·làbica i decasíl·laba llengua nostra els pentàmetres iàmbics shakespearians, atesa la llunyania amb què vibraven a la meva oïda les traduccions catalanes existents fins llavors, va portar-me a encetar l’aventura i a no parar fins al final.

Arrapar-se a l’original

El meu Shakespeare aspira a respectar al màxim, a explicitar en la mesura possible, la naturalesa salvatge de l’original, que comentava més amunt, però mitjançant aquella rara lleugeresa, potser suggerida pel joc de repeticions, girs, polisèmies, rimes que de tan elementals sovint ens

agombolen més que no ens diuen, i tan típica en l’autor anglès. En la meva traducció, com succeeix sovint, no hi volia versos glossa, ni versos comentaris de text, ni rimes repetides o fàcils, ni, quasi, a voltes, tebiesa expressiva. Es tractava de fer un poema potent en català arrapant-se amb dents i ungles a l’original: l’opacitat de Shakespeare ja és prou clara i difícil (a dir d’Espriu). Forma i fons.

Aspirava a transmetre la complexitat anglesa, traslladar-la en consonància, amb l’obstinació d’encalçar, a través de la música i en el nivell de barroquisme primigeni, la veritat, la idea, del poema original. En català també havia de dir això, i fer-ho sempre, en els 154 sonets. El buit que ha quedat de l’intent, del pressupost, a la realitat, a la lletra final, han de jutjar-

‘T’ESTIMO TANT. SONETS DE SHAKESPEARE’ RAFA XAMBÓ COMBOI RECORDS, 2013

La conquesta del cap i del cor

Parafrasejant Borges, la perfecció més perfecta descansa en les imperfeccions naturals, aquelles que d’una manera espontània es deixen caure i humanitzen el text de tal forma que el receptor no pot sinó empatitzar-hi, instal·lar-s’hi còmodament, fins que pensem que entenem el que hem d’entendre i sentim el que hem de sentir. Ja ens ha conquerit el cap i el cor alhora. Shakespeare, el gran geni imperfecte, ens regala així la seva perfecció i només ell, amb uns pocs més, pot obrir-nos les portes de casa seva per deixar-nos-hi

‘TOT EL QUE HAS VOLGUT SABER DE LA VIDA SEXUAL DE SHAKESPEARE (I MAI NO HAS GOSAT...)’

TORB TEATRE

ELS SONETS A LA MÚSICA I AL TEATRE

ho els altres. Al capdavall, tots sabem que traduir Shakespeare és una simfonia d’impossibilitats. Cada generació, com diu Sam Abrams, ha de tenir el seu Shakespeare, igual que una Constitució, o una llei. I certament l’allau de tinta que ha generat, i genera, fa impossible abastar-ho tot o concebre una lleugera idea de la seva dimensió real. Us recomano, per llegir els sonets en anglès, les edicions de Katherine Duncan-Jones (1997) i, sobretot, Stephen Booth (1977), i quant als escriptors que n’han parlat no deixaria passar el que n’han escrit Auden, Eliot, Samuel Johnson i Herder i, sobretot, l’impressionant William Shakespeare de Victor Hugo, un llibre que transcendeix el bard de Stratford per endinsar-se de ple en el concepte, l’arrel, l’essència darrera, de l’art i dels cims més alts que la literatura ha escalat. Una veritable joia.

No ens enganyéssim. Shakespeare va començar a ser Shakespeare, per dir-ho així, a partir del primer Romanticisme, i abans, durant i després va rebre bastonades com pocs en la història de les lletres. Titllat de lleuger, fals, analfabet, tendenciós, de perillosa influència moral, pèssim historiador i rimaire mediocre, una troupe de romàntics entusiastes van reconduir-lo i van col·locar-lo, ja per sempre, a l’Olimp, fascinats per la desmesura (Hugo, que va qualificar-lo d’home oceà), l’exaltació (Wordsworth), l’energia (Coleridge) o el dramatisme (Browning) de Shakespeare que situava el jo en el centre de l’art, i fins avui en dia.

“Fart dia a dia, res no em satisfà./ Mentre tot ho devoro, tot se’n va”, va escriure el Bard. No seria un mal epitafi per qui va viure, en la seva, totes les vides de tots, inclosa la nostra, la teva. I no en va tenir prou. Per això mai s’acaba.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ELS HUMANS SÓN PER ALS DÉUS COM LES MOSQUES PER ALS NENS ENJOGASSATS: ENS MATEN PER AL SEU ESBARGIMENT” El rei Lear

51

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

52

SHAKESPEARE, 450 ANYS

MATTHEW LOCKE

GIOACHINO ROSSINI

E

D

‘La tempesta’ barroca l recorregut musical associat a Shakespeare comença en les representacions de les seves obres al llarg del segle XVII. Sovint es tractava de música incidental per acompanyar les funcions. Així va ser el cas de les peces que va compondre Matthew Locke per a l’adaptació de La tempesta feta per John Dryden i William D’Avenant i estrenada a Londres l’any 1667. La mateixa obra va inspirar Jean Sibelius, que el 1926 va enllestir una trentena de peces amb un valor per si mateixes que va molt més enllà de la funció incidental.

10

L’‘Otel·lo’ de la ‘Canzone del salice’ eu mesos després d’estrenar El barber de Sevilla, Rossini va deixar enrere l’òpera bufa per enfrontar-se a un dels grans drames shakesperians. El seu Otel·lo, presentat a finals del 1816 a Nàpols amb llibret de Francesco Berio di Salsa, és més romàntic que tràgic i té com un dels moments més memorables la Canzone del salice del tercer acte. La història ha acabat restituint tot el seu valor a l’Otel·lo rossinià, però durant molt de temps va ser eclipsat per l’òpera posterior de Verdi, un dels cims de la música shakesperiana.

HENRY PURCELL

Les fades del ‘Somni d’una nit d’estiu’

H

enry Purcell, el gran compositor del barroc anglès, va compondre la música per a la mascarada The Fairy Queen, una adaptació lliure de Somni d’una nit d’estiu, que es va representar per primera vegada el 1692 a Londres. Purcell va escriure la música dels intermedis deslligats de l’argument central de l’obra i la de les introduccions de les diferents escenes. Com era habitual en les semiòperes del segle XVII, l’obra combinava teatre textual, parts instrumentals i peces cantades. La relació de Purcell amb Shakespeare va tenir altres episodis, com ara la semiòpera Timó d’Atenes.

CHARLES GOUNOD

El cànon dels amants de Verona

CREADORS MUSICALS INFLUÏTS PEL LLEGAT SHAKESPEARIÀ

L’

XAVIER CERVANTES

ANTONIO SALIERI

‘Falstaff’ en un ‘dramma giocoso’

L

a força dramàtica de Shakespeare, sobretot la de les tragèdies, era massa llaminera perquè l’òpera no se’n fes ressò. Tanmateix, no sempre va ser l’alè tràgic el que va inspirar els compositors. Antonio Salieri va construir Falstaff com a dramma giocoso en dos actes al gust de finals del segle XVIII a partir d’un llibret de Carlo Prospero Defranceschi. L’òpera de Salieri Falstaff ossia Le tre burle, estrenada a Viena el 1799, se centra en les peripècies del Falstaff de Les alegres comares de Windsor. Gairebé un segle després, el 1893, Verdi va estrenar una altra Falstaff a Milà.

amor entre Romeu i Julieta ha tingut molta música. Una de les adaptacions canòniques és l’òpera de Charles Gounod estrenada a París el 1866. La lectura operística de l’obra de Shakespeare l’havia fet abans Georg Benda, l’any 1776. En canvi, Bellini va anar a la font original, la història de Mateo Bandello, per compondre I Capuleti e i Montecchi (1830). Hector Berlioz, que va partir de Molt soroll per no res per fer l’òpera Béatrice et Bénédict (1862), es va inspirar en Romeu i Julieta per escriure una simfonia dramàtica el 1839. I Serguei Prokófiev per enlairar un ballet el 1935. La història dels amants de Verona va saltar a Nova York de la mà de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim al musical West Side story, estrenat a Broadway el 1957.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ELS ULLS DE L’ENAMORAT PENETREN MÉS QUE ELS DE L’ÀLIGA” Treballs d’amor perdut

53

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

54

SHAKESPEARE, 450 ANYS

VERDI

BENJAMIN BRITTEN

THOMAS ADÈS

Tres monuments: ‘Macbeth’, ‘Otel·lo’ i ‘Falstaff’

Un somni del segle XX

‘La tempesta’ del segle XXI

V

a influència de Shakespeare es va escampar pel segle XX amb resultats tan extraordinaris com l’òpera Somni d’una nit d’estiu (1960) del britànic Benjamin Britten, amb instrumentació de cambra. Poques vegades ha sonat més harmònica la música de les fades. El 1966 Samuel Barber va estrenar Antoni i Cleopatra, amb llibret de Franco Zeffirelli. Tot i la qualitat musical, va ser un fracàs, i Barber en va fer una nova versió el 1975.

L

U

erdi i Wagner, els dos genis operístics del segle XIX, no van ser aliens a l’influx de Shakespeare. L’alemany, abans de trobar una veu pròpia, va adaptar la comèdia Mesura per mesura. El resultat, Das Liebesverbot [La prohibició d’estimar], es va estrenar el 1836 i no va tornar a representar-se en vida de Wagner. Més profitosa va ser la relació de Verdi amb el Bard. Tres títols shakesperians ha deixat per a la història de l’òpera: Macbeth (1847), Otel·lo (1887) i Falstaff (1893). La primera, composta abans de la trilogia romàntica, reflecteix la voluntat de Verdi de superar les convencions. La tragèdia alimenta una partitura que Verdi va refer en diverses ocasions després de l’estrena a Florència. El geni italià, que havia anunciat la seva retirada després de l’estrena d’Aida (1871), va tornar a l’activitat operística al final de la seva carrera per firmar dues obres mestres basades en Shakespeare. A Otel·lo va capturar tota la dimensió del drama i va convertir els protagonistes en tres dels papers més exigents del repertori verdià. El comiat de Verdi va arribar amb Falstaff, basat en Les alegres comares de Windsor i Enric IV. Va ser una exhibició de modernitat musical a càrrec d’un compositor de 80 anys.

RUFUS WAINWRIGHT

Sonets en clau de pop simfònic

L

a música popular angloxasona dels últims 50 anys ha sigut molt permeable a la influència de Shakespeare. El canadenc Rufus Wainwright va musicar cinc sonets per a un espectacle simfònic amb escenografia de Robert Wilson.

En general, els personatges que més han sovintejat en el pop són Romeu i Julieta. El fatalisme romàntic dels amants de Verona ha inspirat de manera més o menys explícita cançons de Dire Straits, Tom Waits i Elvis Costello, entre d’altres.

DUKE ELLINGTON

Una suite de jazz dedicada a Shakespeare

U

n vers de Somni d’una nit d’estiu, “Sweet such thunder”, va servir per titular un disc de Duke Ellington del 1957. L’alè shakespearià anava més enllà del títol. El Shakespearean Festival de Stratford (Canadà) havia convidat Ellington a tocar, i el pianista va compondre tota una suite dividida en dotze parts dedicada a diferents personatges de les obres de Shakespeare. En molts casos, els títols de les composicions indiquen quina és la font de inspiració, com passa a Lady Mac i Sonnet for Caesar.

na de les últimes òperes shakesperianes és La tempesta del britànic Thomas Adès, estrenada a Londres l’any 2004, i amb llibret de l’australiana Meredith Oakes. La mateixa obra va ser la primera matèria literària de Noises, sounds & sweet airs, una òpera de Michael Nyman estrenada el 1993. La influència del Bard continua ben present arreu del món. Per exemple, l’any 2000 el finlandès Aulis Sallinen es va atrevir amb El rei Lear, que va convertir en una òpera en dos actes. Tres anys abans, l’alemany Hans Werner Henze va estrenar Venus und Adonis, una òpera en un acte basada en el poema eròtic de William Shakespeare.

BRIAN VOICE

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“SER O NO SER, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ” Hamlet

55

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

SHAKESPEARE, 450 ANYS

UN AUTOR QUE ES VEN AMB COMPTAGOTES

NÚRIA JUANICO

S

hakespeare és un dels dramaturgs més universals, però les seves obres es venen a poc a poc al mercat literari català. En els últims anys diverses editorials han apostat per posar a l’abast del lector els seus textos amb traduccions actualitzades, malgrat que no hi ha un únic segell que ofereixi les obres completes del dramaturg anglès en català. Per exemple, la publicació més recent de Romeu i Julieta data del 2006 i l’ofereix l’editorial Vicens Vives, però si el llibre que es busca és Coriolà caldrà adquirir l’edició de Proa del 2002. El rei Lear només es pot trobar gràcies a l’editorial Quaderns Crema, que el va publicar el 2008, mentre que per llegir els Sonets s’ha de recórrer, de nou, als segells d’Edicions 62. Aquest garbuix editorial és el resultat d’un autor que genera una facturació minsa però contínua, irreductible al pas del temps.

“Shakespeare no es ven gaire, però es ven”, afirma el director de màrqueting de Vicens Vives, Eduard Pérez. El 1985 l’editorial va treure al mercat totes les obres del dramaturg traduïdes per Salvador Oliva. Des d’aleshores ningú ha

Les obres de Shakespeare defugen la tendència dels ‘bestsellers’ i tenen una sortida lenta al mercat editorial. Actualment, no hi ha un únic segell que ofereixi els textos complets del dramaturg traduïts al català

56

tornat a traslladar els textos complets de Shakespeare al català. A poc a poc, aquesta col·lecció es va esgotant a les llibreries i alguns títols ja s’han exhaurit sense que Vicens Vives els hagi reeditat en bloc. El 2006, però, van optar per seleccionar les obres més demanades i publicar-les en una nova edició. Així, la col·lecció més recent està formada pels textos més coneguts del dramaturg, com Romeu i Julieta, Macbeth i Hamlet. Ven entre 150 i 300 exemplars a l’any.

De fet, les baixes xifres de facturació de les obres del dramaturg anglès són una evidència freqüent entre els que opten per publicar-lo. “No és un problema de Shakespeare sinó del teatre, que es llegeix poc”, assegura l’editor de Proa, Josep Lluch. En un acord amb el Teatre Nacional de Catalunya, el segell del Grup 62 va editar La tempesta (1998), Coriolà (2002) i Nit de Reis (2010). Dels tres títols, que no estan exhaurits, n’han venut menys de 1.200 exemplars. En aquest sentit, Lluch admet que aquests llibres “no reporten gaires vendes, els publiquem més per servir al lector”.

Una filosofia que comparteix amb Andreu Jaume, editor de les obres completes del dramaturg anglès en castellà amb DeBolsillo, el segell de baix cost de Penguin Random House Mondadori.

“Els clàssics universals tan contundents com Shakespeare s’han de posar a l’abast del lector amb traduccions actualitzades”, subratlla Jaume. Per això, l’editorial va agrupar el teatre i la poesia

de l’escriptor anglès en cinc volums que es van publicar el 2012, i dels quals s’han venut prop de 3.000 exemplars.

A les llibreries també hi ha encara alguns exemplars d’una col·lecció impulsada per l’editorial Destino i la Universitat Pompeu Fabra que agrupava les obres de Shakespeare en diversos volums. Entre el 2003 i el 2006 van treure al mercat una primera entrega de les Tragèdies, les Comèdies, les Obres històriques i les Tragèdies romanes, però la col·lecció va quedar inacabada i els següents títols previstos no es van arribar a publicar mai. “Eren llibres molt cars que no sortien a compte”, explica l’editor del Grup 62, Jordi Cornudella. El segell va integrar Destino el 2006 i van adquirir els drets d’autor dels textos, però no tenen previst reprendre la iniciativa. Tot i això, sí que revisaran les traduccions per posar-les al mercat en format de butxaca a

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ESTIMAR ÉS CANVIAR PER UN INSTANT DE PLAER VINT NITS D’ANSIETAT I DE DESVETLLAMENTS” Els dos gentilhomes de Verona

57

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

58

SHAKESPEARE, 450 ANYS

principis de l’any vinent. Començaran amb un primer volum de les Tragèdies i, si la resposta és bona, tiraran endavant altres títols de la col·lecció.

‘Romeu i Julieta’, estrella del mercat

Les tragèdies triomfen en l’univers shakespearià. Quan es fa referència al dramaturg anglès, “la gent té al cap Hamlet, Otel·lo i Macbeth”, explica Jaume. L’èxit d’una representació teatral o d’una adaptació cinematogràfica també encén la demanda de l’obra en qüestió, tot i que aquest impacte no es pot comparar amb la facturació d’un bestseller. Segons Pérez, Shakespeare no és un autor de masses sinó que el seu públic “llegeix més clàssics que novetats i busca tenir una bona edició en paper a la biblioteca de casa”. Un altre nínxol de mercat el forma la gent vinculada amb el món del teatre, que solen ser lectors habituals de l’autor.

Però Romeu i Julieta trenca amb aquest perfil de lector. Vicens Vives en ven entre 800 i 1.000 exemplars cada any, una gran part adquirits per estudiants d’ESO i batxillerat quan l’obra entra dins el llistat de llibres acadèmics obliga-

toris. “La prescripció escolar és clau per a les vendes de Romeu i Julieta”, admet Pérez.

La freda rebuda dels ‘Sonets’

Els Sonets de Shakespeare configuren un món a part. L’edició més recent dels versos en català, traduïda per Txema Martínez, va sortir al mercat el 2010 de la mà de Cafè Central i Eumo Editorial. “La recepció va ser bastant freda i se’n va parlar poc”, recorda l’editor de Cafè Central, Antoni Clapés. Malgrat aquesta rebuda inicial, amb els anys s’han venut els 500 exemplars i ara el llibre està exhaurit. La presentació del títol al Festival Shakespeare va ajudar-hi força però, malgrat aquest tipus d’esdeveniments, “els Sonets no ai-

LA TENDÈNCIA HABITUAL DE LES LLIBRERIES ÉS DONAR PAS A LES NOVETATS I COMPRAR POCS LLIBRES DE FONS PER EVITAR AIXÍ LES DEVOLUCIONS

xequen passions entre el públic”. Per això, Clapés descarta, de moment, engegar una segona edició del llibre. Només si des de l’editorial en detecten una gran demanda, optaran per tornar-lo a publicar.

“No volem que els exemplars es quedin a les llibreries, de manera que farà falta que molta gent el reclami per reeditar-lo”, diu.

Pocs títols de fons a les llibreries

Bona part de l’oferta de Shakespeare en català no està exhaurida, però no sempre es pot trobar als prestatges d’una llibreria. La pluja constant de novetats dificulta que els llibreters facin grans demandes de títols de fons per no quedar-se amb estoc innecessari i haver-lo de retornar als magatzems, assumint els costos de les devolucions. Pérez explica que la tendència habitual de les llibreries és “comprar un o dos exemplars de cada obra, els que saben que es vendran”. Es tracta d’una estratègia poc arriscada però segura en termes econòmics.

Segons Lluch, “el llibreter no vol títols de fons perquè són diners immobilitzats”, de manera que en més d’una ocasió el lector es veu obligat a demanar l’exemplar que busca al magatzem.

Aquesta situació no agrada als editors, que consideren que les obres de Shakespeare tenen un mínim de vendes quan són presents als establiments. En aquest sentit, Cornudella assegura que “si un llibre no és als prestatges de la llibreria el lector no el demana, i queda mort i enterrat al magatzem”.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“EL SILENCI DE LA PURA INNOCÈNCIA PERSUADEIX ALLÍ ON L’ELOQÜÈNCIA FRACASSA” Conte d’hivern

59

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

60

SHAKESPEARE, 450 ANYS

N.J.

E JORDI CARRION

UN TEMPLE LITERARI La llibreria Shakespeare & Company de París és un espai de visita obligada per als amants de les lletres

l santuari de la literatura anglosaxona s’amaga a París. Shakespeare & Company, una de les llibreries més emblemàtiques del món, és un refugi de dos pisos amb llibres a tots els racons. L’establiment va néixer el 1919 de la mà de Sylvia Beach, una nordamericana que trobava a faltar un lloc que vengués títols en anglès a la capital francesa. Beach va obrir l’espai a la Rue Dupuytren, però més tard va traslladar-la a la Rue de l’Odeon. Allà va ser on escriptors com Ernest Hemingway, F. Scott Fitzgerald i Ezra Pound van convertir-se en visitants habituals de la llibreria i on Beach va conèixer James Joyce, a qui més tard li publicaria, per primera vegada, l’Ulisses. Amb l’ocupació nazi, durant la Segona Guerra Mundial, la llibretera va tancar definitivament les portes de l’establiment. La llegenda que envolta la Shakespeare & Company diu que Beach va veure’s obligada a plegar veles després de negar-se a vendre un exemplar de Finnegans Wake a un oficial de l’exèrcit nazi.

Sigui com sigui, la història de la llibreria no s’acaba aquí. Un altre nord-americà, George Withman, va decidir preservar l’essència de la botiga anys més tard. Withman havia obert una llibreria el 1951 sota el nom de Le Mistral. Quan Sylvia Beach va morir, el llibreter va comprar el fons de la Shakespeare & Company i va rebatejar el seu establiment, situat just davant de la catedral de Notre-Dame, amb el mateix nom. Ben aviat, l’espai va esdevenir un dels centres neuràlgics de la cultura literària de la ciutat.

Així, per la nova llibreria també van passar-

hi grans noms de les lletres com Henry Miller, Anaïs Nin, Samuel Beckett i el català Terenci Moix, entre altres escriptors.

Un alberg obert a tothom

Piles i piles de llibres inunden totes les habitacions de Shakespeare & Company i freguen el sostre de l’espai. Entre aquests documents també s’hi amaguen uns quants llits. Whitman va convertir la llibreria en un refugi per als viatgers que visitaven París i no tenien un sostre per dormir. Segons explica ell mateix al llibre La librería más famosa del mundo del periodista Jeremy Mercer (Malpaso, 2014), el llibreter va donar allotjament a més de 40.000 persones.

La condició per poder dormir a la Shakespeare & Company era escriure abans una breu autobiografia. Aleshores, el visitant esdevenia un tumbleweed, tal com anomenava Whitman els seus hostes. El llibreter justificava la seva hospitalitat dient que “no val la pena comportar-se de manera desagradable amb els desconeguts, ja que podrien ser àngels disfressats”. Més enllà de la seva passió pels llibres i la solidaritat amb els visitants, l’home també era conegut per les situacions surrealistes que protagonitzava. Per exemple, tenia tendència a cremar-se els cabells acostant-hi la flama d’una espelma.

Whitman va morir el 2011 i, des d’aleshores, la seva filla Sylvia ha agafat les regnes de l’establiment. La llibretera, que s’anomena igual que la seva predecessora, ha mantingut l’esperit de la Shakespeare & Company, però ha reduït el nombre de llits i ha posat una mica d’ordre a l’espai. Recitals de lectures, presentacions de llibres i actes diversos segueixen donant vida a la botiga, que ha esdevingut un baluard de visita indispensable per als amants de Shakespeare i de la literatura.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“TOT EL QUE VAL LA PENA VIURE: JOVENTUT, BELLESA, SAVIESA, VALOR, VIRTUT” Tot va bé si acaba bé

61

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

62

SHAKESPEARE, 450 ANYS

JAIME OLIVEROS INVESTIGADOR EN FILOLOGIA ANGLESA

P

FADES I ELFS: DE SHAKESPEARE A TOLKIEN Algunes característiques de les criatures màgiques del Bard han perviscut fins a la literatura fantàstica actual, que beu de l’imaginari shakesperià

otser resulta estrany pensar que un autor com J.R.R. Tolkien menyspreés públicament les obres de Shakespeare. L’escriptor d’El Senyor dels Anells afirmava que s’estava donant massa importància al dramaturg britànic i advocava per una diferenciació entre drama i literatura. Tot i això, Tolkien mai va qüestionar la qualitat d’obres com Macbeth. La seva crítica anava dirigida més al gènere que a les fonts de les quals Shakespeare bevia. De fet, posar-les en dubte hauria estat una arma de doble tall, ja que ell mateix es nodria d’aquestes arrels.

Un dels elements en què podem trobar aquesta confluència de tradicions és, sense cap mena de dubte, el tractament dels elfs i les fades. Si bé és cert que l’única menció a les fades a l’obra de Tolkien apareix en boca dels habitants de la Terra Mitjana, i en referència al lloc on es dirigeixen Frodo, Bilbo, Gandalf i els elfs (faeries a l’original) al final de la saga, aquesta al·lusió enllaça directament els elfs amb la tradició anglesa de les fades.

El terme faerie, que prové del francès antic, era originalment l’indret màgic i atemporal on convivien les criatures fantàstiques i els humans (normalment, cavallers). Un exemple d’això és a l’incomplet poema d’Edmund Spenser, autor contemporani a Shakespeare, The Faerie Queene. Durant la Baixa Edat Mitjana, francesos i anglesos mantenien un estret contacte a causa de l’ocupació dels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys i, anteriorment, per la invasió normanda de la perfide Anglaterre. Tant és així que el mateix Oberón, personatge principal a la trama de les fades del Somni d’una nit d’estiu, fa la seva primera aparició en un romanç francès anomenat Huon de Bourdeaux.

Mal·leables i longeus

La tradició literària anglesa, que principalment barreja aspectes germànics, llatins i celtes, defineix les fades (i la seva contrapartida masculina, els elfs) com unes petites criatures de les quals cal protegir-se perquè les seves trapelleries poden anar des del fet més nimi fins a veritables atrocitats. De fet, etimològicament, les fades i el destí estan relacionats.

La paraula original llatina és fata, de la qual deriven adjectius com fatal. Així passa a l’obra de Shakespeare, en què aquestes criatures són els agents que provoquen tot l’argument.

Ara bé, si hi ha algun element notable de les fades que hagi sobreviscut al pas del temps és la seva mal·leabilitat. I és que poques criatures compten, al llarg de la seva història, amb tanta varietat de representacions com elles. Des de petits dimonis fins a elfs d’alçades descomunals han estat subjectes de múltiples canvis en tota la seva existència. La capacitat per canviar la seva mida ho exemplifica. A Somni d’una nit d’estiu veiem que tant Oberó com Titània varien de mida a mesura que avança l’obra. En una escena, Titània, encantada, manté relacions amoroses amb Fondo, un maldestre però altiu actor i artesà. En aquests fragments, podem assumir que la mida dels dos personatges és humana. Tot i això, en un diàleg amb Robin, Oberó menciona que al lloc on descansa Titània “la seva pell esmaltada deixa [...] la serp / vestidura que a una fada de sobres envolta”. Poc després, Titània ordena a la seva cohort que vagin “unes, a matar larves als capolls de roses / altres,

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 “ESTEM TEIXITS DE LA MATEIXA TELA QUE ELS SOMNIS I LA NOSTRA CURTA VIDA ES TANCA AMB UN SOMNI” La tempesta

63

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

64

SHAKESPEARE, 450 ANYS

a treure dels ratpenats el cuir / de les seves ales per fer capes als meus elfs”.

Aquesta possible contradicció entre una mida i l’altra s’explica amb facilitat si entenem que, a l’obra, la naturalesa de les fades és màgica.

No és així en el cas de Tolkien, en què la màgia (entenent-la com un acte sobrenatural que té una utilitat i una repercussió sobre el món) està reservada als Istari, uns éssers espirituals ideats per l’autor. De fet, els únics actes màgics que trobem al llibre procedeixen o bé d’algun d’ells o bé dels seus artefactes. Malgrat tot, una característica de les fades que sembla que és comuna al llarg de totes les èpoques és, si no la immortalitat, almenys la longevitat. Un altre punt en comú són les relacions entre fades i humans, que generen éssers mig màgics. Si ens fixem en Tolkien, ens trobem amb Elrond, un Peredhil que és mig elf. En el cas de Shakespeare, topem amb l’antiga creença dels changelings, un terme que s’utilitza per designar tant el nen que les fades roben com el nen-fada que es deixa com a intercanvi del furt. Per tant, en aquest concepte es crea la mateixa hibridació que podem percebre en Tolkien.

Aquesta relació ens acosta més a la definició d’aquests éssers com a àngels i com a dimonis.

teix va passar a Islàndia, on més d’un 80% de la població afirma creure en els elfs. Després de la cristianització islandesa durant el segle X, es va proposar barrejar elements pagans amb elements cristians per aconseguir una transició més senzilla. Tant és així que fins avui han perviscut testimonis de l’existència d’elfs, follets, nans i dragons.

Aquesta doble naturalesa resulta important en les obres de Shakespeare, ja que, com hem dit, aquestes criatures actuen com els agents pels quals les històries es desenvolupen, i en algunes ocasions són éssers angelicals i, en altres, demoníacs. A La tempesta, però, no és tan fàcil entendre’ls com a tals, ja que només apareixen en un monòleg de l’acte V. En aquest fragment, Pròsper abjura dels seus poders màgics fent referència a totes les criatures que se li ofereixen, incloent-hi els “elfs de les muntanyes i rierols”. A la vegada, aquest monòleg està relacionat amb un mite de la història grega en què Medea suplica als poders de la nit que salvin Jasó. Després de la cristianització de la història antiga, aquest mite es relaciona directament amb el tracte amb dimonis, mentre que al soliloqui aquestes criatures han ofert a Pròsper “música celestial”. Éssers màgics de la nit

La doble naturalesa de fades i elfs

Abans de continuar, seria pertinent fer un incís per aclarir que la relació que s’ha establert entre àngels, dimonis i fades es remunta a l’Alta Edat Mitjana. En un intent de combinar folklore i religió i, per tant, aconseguir que la tradició perduri i es mantingui, aquestes criatures van associar-se als servents (o enemics, segons la dècada) de Déu. El ma-

També en altres obres de Shakespeare hi surten les fades, però normalment de manera més anecdòtica. Així succeeix a Romeu i Julieta, en què Mercutio apunta que Romeo no només “ha somniat un somni” sinó que “la Reina Mab l’ha visitat”. La Reina Mab, que apareix origi-

nalment en aquesta obra, és una fada miniatura amb un carro de nou i “de la mida d’una àgata” que viatja a través de les cares de les persones adormides i els obliga a somniar i a complir els seus desitjos. Aquesta criatura serà redescoberta per Ben Jonson i apareixerà en obres de figures tan notables com Percy Shelley (marit de l’autora de Frankenstein i amic de Lord Byron), Herman Melville (Moby Dick) i, més proper en el temps, Jim Butcher (The Dresden Files). També resulta important considerar que, com bé menciona el crític Thiselton Dyer al segle XIX, “en els temps de Shakespeare, les fades exercien una posició molt més prominent a la literatura anglesa del que es pot concloure avui en dia amb les obres que ens han arribat”.

EN DIVERSES OBRES, FADES I ELFS MANTENEN RELACIONS AMB HUMANS I CREEN ÉSSERS MIG MÀGICS

Una de les característiques que més defineixen les fades i els elfs és la seva relació amb el món dels somnis i, per tant, de la nit. Tant és així que a Somni d’una nit d’estiu Lisandre, Hèrmia, Helena i Demetri consideren que tot el que han viscut al bosc és “un somni”. Aquesta característica és present en molts altres textos, incloent-hi El Senyor dels Anells. En una de les escenes més importants del primer llibre, Galadriel mostra a Frodo “les coses que van ser, les coses que són i les coses que potser seran”. No es tracta de premonicions pròpiament dites, ja que el que li ensenya és, en definitiva, hipòtesis sobre el futur (que, com bé sabem, no es compleixen). Aquesta escena, que es desenvolupa de nit, té una base fonamentada en la relació entre aquestes criatures i el món dels somnis.

No podem acabar l’anàlisi de les fades en la literatura del Bard sense dedicar un moment a Puck o, com ell prefereix que l’anomenin, Robin Goodfellow.

Aquest elf, tan prominent a Somni d’una nit d’estiu, és de lluny el més entremaliat de tots els personatges de l’obra.

Tant és així que el seu nom deriva d’una paraula que s’utilitzava per categoritzar totes les fades i que tenia la connotació de dimoníac en el sentit més pagà del terme. És a dir, esperits trapelles, però no enemics de Déu. Donada la seva triple naturalesa, no és estrany que aquestes criatures generin fascinació en el món literari ni que dos dels seus màxims exponents siguin autors de tanta importància com Shakespeare i Tolkien. No obstant això, resulta important recalcar que, malgrat que les fades i els elfs s’hagin estudiat molt, encara queda molt més per explorar.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“SIGUES EL QUE ETS, I SERÀS TAN GRAN COM AQUELL DE QUI TENS POR” Nit de Reis

65

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

66

SHAKESPEARE, 450 ANYS

ARTISTES QUE S’APROPIEN DE VERSOS DE SHAKESPEARE Creadors dels gèneres més diversos han adoptat frases del dramaturg per titular les seves obres. Clooney, Huxley i Manel són alguns dels creadors que s’han vist atrets per les expressions shakesperianes

N.J.

L’

ombra de Shakespeare ha deixat empremta en moltes creacions artístiques. Ja sigui per retre un homenatge al dramaturg o bé per l’atracció que provoquen les seves obres, artistes d’arreu del món s’han apropiat d’alguna de les seves frases. Des de la música folk de Mumford & Sons fins als thrillers inquietants de Hitchcock i la complexitat literària de Foster Wallace, creadors dels gèneres més diversos han vist, en els versos de l’escriptor anglès, bons títols per anomenar les seves obres.

En el món de la música, aquest impacte ha estat transversal i ha seduït compositors del segle passat, però també contemporanis. La frase “els gossos de la guerra” de l’obra Juli Cèsar, que pronuncia Antoni minuts després de l’assassinat del Cèsar, és un exemple de l’efecte dels versos shakespearians. Aquesta expres-

sió va derivar als anys 80 i 90 en dues cançons carregades de força. El grup de rock psicodèlic Pink Floyd va aprofitarla per parlar de mercenaris polítics i de les imposicions per part dels poderosos amb el tema Dogs of war. En canvi, la banda de heavy metal Saxon va crear una peça homònima en què plasma la cruesa i la devastació derivades de les grans batalles. Els canadencs Rush també van homenatjar Shakespeare en el seu primer àlbum gravat en directe, All the world’s a stage [El món sencer és un escenari]. La frase forma part d’un dels fragments més citats d’Al vostre gust, en què el dramaturg compara el món amb un escenari i la vida amb un espectacle.

I una de les estrelles del rock, Sting, va apropiar-se del vers inicial del Sonet 130 per posar nom al seu tercer disc en solitari, Nothing like the sun [Res com el sol].

Però no només el rock s’ha nodrit dels versos de Shakespeare. Les melodies amb aires de country folklòric del disc de debut de Mumford & Sons van prendre per títol Sigh no more [Prou de sospirs].

Es tracta de l’exclamació que arrenca el

monòleg de Balthasar a Molt soroll per no res, en què el criat critica la manca de compromís i fidelitat dels amants. I d’aquesta mateixa obra Manel van extreure’n “Deu milles per veure una bona armadura”, la frase que encapçala el seu segon treball. En aquest cas és Benedicte qui pronuncia el vers, fent referència al passat de Claudi, quan era un soldat capaç de caminar llargues distàncies per combatre en grans batalles.

Versos a la gran pantalla

Els músics no són els únics que han utilitzat versos de Shakespeare per posar nom a les seves creacions. La cançó de l’esperit Ariel a La tempesta va servir al cineasta Alfred Hitchcock per anomenar una de les seves primeres pel·lícules, Rich and strange (Ric i estrany, 1931).

Malgrat apropiar-se d’un dels versos del dramaturg, Hitchcock va desfer-se del context de l’obra per atorgar-li un nou significat: mentre que en paraules d’Ariel la frase fa referència a un tresor bonic i rar que apareix en un ambient envoltat de màgia, el film del director bri-

tànic narra les aventures d’un matrimoni londinenc que rep una gran herència i decideix marxar de viatge a Singapur.

Hitchcock va repetir la mateixa estratègia amb una de les seves pel·lícules més conegudes, North by Northwest (Perseguit per la mort, 1959). En aquesta ocasió, el cineasta va utilitzar la frase de Hamlet en què diu: “I am but mad north-northwest” [Només sóc boig al nord-nord-est].

Tot i això, tal com explicava el mateix Hitchcock el 1963 en una entrevista amb el crític cinematogràfic Peter Bogdanovich, van optar per modificar lleugerament el títol del film, que finalment va anomenar-se North by Northwest. En canvi, George Clooney va apropiar-se de l’èpica de Juli Cèsar per batejar el film Els idus de març (2011). Al text teatral, l’endeví alerta Cèsar que vagi amb compte amb els idus de març, fent referència al dia 15 d’aquest mes.

Ciència-ficció amb nom shakesperià

A més de músics i cineastes, els escriptors també han fet servir les frases de Shakespeare per anomenar les seves

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“PER UN HOME FIDEL N’HI HA MILIONS QUE SÓN FRÀGILS I ACUMULEN PERJURIS SOBRE PERJURIS” Somni d’una nit d’estiu

67

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

68

SHAKESPEARE, 450 ANYS

10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA

CORAZÓN TAN BLANCO

EL SOROLL I LA FÚRIA

LA BROMA INFINITA

LA RATERA

Javier Marías Alfaguara 1999 352 pàgines

William Faulkner Proa 2008 424 pàgines

David Foster Wallace Mondadori 2011 1.216 pàgines

Agatha Christie La Magrana 2011 112 pàgines

SIGH NO MORE Mumford & Sons Gentlement Of The Road / Island Records 2009

Manel Discmedi 2010

PERSEGUIT PER LA MORT

ELS IDUS DE MARÇ

Director: Alfred Hitchcock 1959 Intèrprets: Cary Grant, Eva Marie Saint, James Mason

Director: George Clooney 2011 Intèrprets: George Clooney, Ryan Gosling, Phillip Seymour Hoffman

obres i, alhora, retre-li un homenatge.

Un dels autors més partidaris d’aquesta tàctica va ser Aldous Huxley. L’escriptor britànic va adoptar un vers del dramaturg per a la novel·la que, anys més tard, el convertiria en un autor de referència de la ciència-ficció. Es tracta de Brave new world (Un món feliç, 1932), una expressió extreta del discurs de Miranda a La tempesta, en què exclama que la humanitat és una meravella. I la passió de Huxley per Shakespeare no s’acaba aquí. De l’obra Enric IV, l’escriptor britànic va utilitzar-ne un fragment del discurs que pronuncia Hotspur abans de morir per titular la novel·la Time must have a stop (El tiempo debe detenerse, 1944). I del famós monòleg de Hamlet en va extreure el títol d’un recull de cinc contes, Mortal coils [Cossos mortals].

Un altre autor que s’ha sentit atret per les frases de Shakespeare és Javier Marías, que no s’amaga de la seva afició per apropiar-se dels versos del dramaturg anglès. Així, la novel·la sobre secrets familiars Corazón tan blanco (Alfaguara, 1999) deu el seu nom a una expressió que

DOGS OF WAR

NOTHING LIKE THE SUN

Saxon Virgin Records 1995

Sting A&M 1987

pronuncia Lady Macbeth, mentre que el títol de la història sentimental Mañana en la batalla piensa en mí (Alfaguara, 1994) és un fragment de Ricard III. El personatge d’Ariel a La tempesta dóna peu a la novel·la Tots els dimonis són aquí (2011) de Pere Antoni Pons. Ariel relata com tots els membres de l’embarcació reial embogeixen sota un encanteri malèfic i Ferran, el fill del monarca, crida “L’infern és buit: tots els dimonis són aquí”. L’escriptor mallorquí trasllada aquesta atmosfera misteriosa al llibre, un thriller carregat d’intriga sobre la desaparició d’una jove a l’illa.

La reina de la novel·la negra, Agatha Christie, també va sucumbir als versos de Shakespeare per anomenar una de les seves obres teatrals, La ratera. En un inici, el text es titulava Three blind mice [Tres ratolins cecs] però el nom coincidia amb el d’una representació teatral que s’havia estrenat anys abans. Per això, el gendre de Christie va proposar-li de rebatejar l’obra amb el nom de La ratera, la resposta que dóna Hamlet a Claudi quan li pregunta sobre el títol de l’es-

TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ

UN MÓN FELIÇ

Pere Antoni Pons 2011 Empúries 184 pàgines

Aldous Huxley 2010 LaButxaca 256 pàgines

sa per un cementiri i descobreix que el bufó de la cort, Yorick, ha mort. És aleshores quan Hamlet agafa una calavera i es lamenta d’aquesta pèrdua, recordant la gràcia i les bromes infinites del bufó.

La tragèdia de Macbeth ha donat nom a dues novel·les molt diferents entre si.

D’una banda, un dels grans autors de la ciència-ficció, Ray Bradbury, va apropiar-se del vers “Something wicked this way comes” [Alguna cosa estranya s’acosta], que canten les bruixes en una trobada L’ESCRIPTOR JAVIER amb el protagonista. La MARÍAS HA BATEJAT frase literal és el títol original del llibre, traduALGUNES DE LES SEVES ït com La feria de las tiNOVEL·LES AMB nieblas, una història de FRASES D’OBRES DE fantasia a través de la l’autor analitza el SHAKESPEARE qual conflicte entre el bé i el mal. D’altra banda, un dels soliloquis de Macbeth va inspirar William Faulkner a l’hora d’escriure The sound and the fury (El soroll i la fúria), que narra la decadència d’una família del sud dels Estats Units.

pectacle que acaben de presenciar. I de Hamlet també n’ha sortit el nom d’una de les novel·les nord-americanes més innovadores de finals del segle passat, Infinite jest (La broma infinita, 1996) de David Foster Wallace. L’escriptor va fixarse en l’únic passatge en què Shakespeare indica que Hamlet parla amb una calavera a la mà. No es tracta del monòleg “Ser o no ser”, sinó unes quantes escenes més tard, quan el protagonista pas-

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“LES SENSACIONS EXTREMES, QUAN ES PERLLONGUEN, ACABEN PER NO SENTIR-SE” El rei Joan

69

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

70

SHAKESPEARE, 450 ANYS

SHAKESPEARE EN VINYETES: ADAPTACIONS I HOMENATGES Des de les primeres versions infantils als àlbums de De Luca o els jocs intertextuals de Neil Gaiman, la relació entre l’obra shakespeariana i el còmic ha sigut puntual però molt interessant

XAVI SERRA

L

es primeres adaptacions al còmic de Shakespeare neixen amb una clara vocació d’introduir l’obra de l’escriptor en el lector juvenil, que no en va ha sigut el públic majoritari de còmic durant bona part del segle XX. La primera referència digna de menció arriba de la mà de la col·lecció Clàssics Il·lustrats, que publica la versió en vinyetes de Juli Cèsar el 1950.

Més tard arribarien Hamlet, Macbeth, Romeu i Julieta i Somni d’una nit d’estiu.

Eren versions planeres i mastegades del text, sense ambició artística, pensades per servir de pont cap als originals. La relació del còmic amb Shakespeare va canviar en paral·lel a l’evolució del mitjà.

L’italià Gianni de Luca, un dels autors clau del còmic europeu, L’ITALIÀ GIANNI marca un punt d’inflexió a mitDE LUCA MARCA jans dels anys 70 amb la Trilogia de Shakespeare. Hamlet, La temUN PUNT pesta i Romeu i Julieta són les D’INFLEXIÓ AMB obres que permeten a De Luca LA ‘TRILOGIA DE desenvolupar una atrevida narrativa gràfica que traça un paSHAKESPEARE’ ral·lel entre el llenguatge del teatre i del còmic prescindint de la divisió en vinyetes per fer fluir l’acció dins de la pàgina. Shakespeare també està present d’alguna manera en la creació més mitològica de Stan Lee i Jack Kirby, Thor. La prova és que, per portarlo a la pantalla, Marvel va fitxar el director shakespearià per excel·lència, Kenneth Branagh. A mitjans dels 90, en l’aclamada Sandman, Neil Gaiman va introduir com a homenatge la figura de Shakespeare en l’univers fantàstic de la

A dalt, una pàgina del trencador Romeu i Julieta de Gianni de Luca i, a baix, una vinyeta de The tempest, l’homenatge de Sandman a Shakespeare. 001 EDICIONES / ECC

sèrie. A l’episodi Somni d’una nit d’estiu, premi World Fantasy Award al millor relat curt, la companyia de Shakespeare representava l’obra del títol per a un públic molt especial: els autèntics Titània, Oberó i Puck. I en l’episodi que tancava la sèrie, Shakespeare entregava a Morfeu la seva última obra, La tempesta.

En els últims temps no han faltat noves i originals aproximacions a l’obra de Shakespeare. El 1991 el francès Enki Bilal publicava Julia & Roem, una versió futurista en clau apocalíptica de la història

dels amants de Verona. I a La tempestad (2008) Santiago García i Javier Peinado traslladen l’obra de Shakespeare a un context espacial i futurista –una idea que remet al clàssic de la ciència-ficció Planeta prohibit– equilibrant l’acció i el diàleg en un còmic que entusiasmarà els amants de la línia clara. I cal esmentar el Macbeth que van publicar el 2013 els catalans Josep Maria Polls i Jordi Sempere, que respecta el text i la trama però l’adapta al llenguatge del còmic amb una paleta de colors terrossos.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“UN CEL TAN TENEBRÓS NO S’ACLAREIX SENSE UNA TEMPESTA” El rei Joan

71

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

72

SHAKESPEARE, 450 ANYS

‘HAMLET’ EXPLICAT ALS JOVES La història del príncep de Dinamarca pren múltiples formes culturals a través de les nombroses adaptacions que se n’han fet. Però no passa de moda, sinó que també serveix per explicar alguns aspectes de l’època actual

LAURA BORRÀS DIRECTORA DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES

L’

altre dia explicava en una conversa entre amics la grata experiència que va significar per a mi participar enguany en un programa formatiu d’Esade basat en la lectura i comentari de grans obres de la literatura universal. Em sembla un fet del tot singular que una escola de negocis tan prestigiosa decidís posar en marxa un Taller d’Humanitat(s) perquè havien detectat una mancança formativa en matèria d’empatia i que arribessin a la conclusió que el que els calia era fer una mena de gabinet de lectura de clàssics. Arribat aquest moment de la conversa, un dels meus interlocutors em va respondre: “Esclar, els faltava Shakespeare”. Exactament.

Shakespeare ens és molt necessari. És un autor de proporcions monumentals que no deixa ningú indiferent, tampoc els nostres joves. A Gabriel Ferrater el va mantenir en un procés de lectura intensiva, l’agost del 1957, a l’edat de 35 anys.

Aquesta borratxera shakespeariana en-

cara havia de durar sis mesos més, segons explica a Baltasar Porcel en una entrevista a la revista Serra d’Or. A partir de llavors, això no obstant, el poeta de Reus llegia i rellegia cíclicament les seves quinze millors obres i afirma que va ser Shakespeare qui li va descobrir que en poesia es pot dir tot.

Certament, en Shakespeare hi és tot.

Per això cal llegir-lo, rellegir-lo i ensenyar-lo a llegir. Això faig des de fa temps a la Universitat de Barcelona, i darrerament he tingut ocasió de fer-ho amb Hamlet a tots els CaixaForums de l’estat espanyol, en el marc del cicle Clàssics moderns, 2013; també convidada per la Societat Shakespeariana de Catalunya, o fins i tot a l’Escola Aula.

M’agradaria referir-me breument a aquesta darrera experiència.

Infinites adaptacions d’un clàssic

Els destinataris eren alumnes de batxillerat que havien llegit l’obra i que després de la meva intervenció van obrir un torn de paraules que va generar reflexions ben interessants. Els vaig fer entrar en Hamlet a partir de la capacitat fagocitadora de Shakespeare, que el converteix en un rapinyaire genial. Vam resse-

guir els contorns de la genealogia hamletiana perquè veiessin d’on ve el tema i com li arriba a Shakespeare. D’aquesta manera és més interessant analitzar els canvis que hi opera i que determinen per sempre més la matèria. Perquè de Hamlet en coneixem l’argument tot i no haver-lo llegit, però si tornem al text en les seves diferents formes (lectures privades o públiques, clubs de lectura, espectacles, pel·lícules, etc.) és perquè quedem fascinats no només pel que diu, sinó per com és dit i, molt especialment, per la força de la unitat que conformen què i com, per la qualitat de l’artefacte estètic resultant. Pensem-hi breument: quantes vegades es reposa i reestrena aquesta obra en els teatres del món? La resposta resulta impossible per desmesurada. Aprofitant aquest fenomen de relectura constant, és molt útil fer comparacions cinematogràfiques que ens ajuden a entendre l’essència de l’obra tal com l’han entès els respectius directors que l’han adaptada a la gran pantalla. Aquesta vegada, però, essent nois joves, vaig abordar l’obra des de la perspectiva del que fan Hamlet i Ofèlia en qualitat de fills, atès que tots do s obeeixen les ordres dels seus pares. Tots dos

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ÉS MÉS SEGUR JUGAR AMB UN LLEONET QUE AMB UN VELL LLEÓ MORIBUND” Antoni i Cleòpatra

73

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

74

SHAKESPEARE, 450 ANYS

‘HAMLET’ ÉS UN CLÀSSIC QUE NO S’ESGOTA I QUE EXPOSA VALORS ENCARA VIGENTS EN LA SOCIETAT ACTUAL

PERE VIRGILI

són amos dels desitjos dels seus progenitors. I obeint-los, com és preceptiu, es neguen l’un a l’altre i emprenen el camí de la mort.

Hamlet i Ofèlia responen al mandat dels que els han donat la vida. L’una, perquè trenca amb el príncep de Dinamarca quan encara sembla que dubta de si emprendre el camí de la mort que li ordena el seu pare, que torna de l’altre món per demanar-li que es converteixi en un assassí. La reacció d’Ofèlia, en aquest punt, representa un estímul per a Hamlet en el terrible camí de la submissió. Amb gran violència, Hamlet arremet contra ella, que, amb l’obediència deguda al seu pa-

re, trenca els únics lligams que el podien mantenir vinculat amb aquest món, amb la vida. Vam comentar, també, algunes escenes, especialment la del comiat d’Ofèlia, o la de l’orgia final de mort. Els nois van escoltar amb interès i, en acabat, el torn de preguntes va girar al voltant dels valors de l’obra. Em van preguntar si Hamlet havia de ser considerat un heroi si s’havia comportat com un assassí. Tot parlant de valors vam anar a parar a la crisi en què estem immersos i a la qual ens han portat aquelles persones que en l’àmbit de les entitats bancàries van obeir ordres de superiors sense qüestionar-les o sense pensar que podrien acabar tenint conseqüències

directes tan negatives en les vides de les persones; qüestionant, doncs, els interessos i l’obediència acrítica. Però el que més em va sorprendre va ser la pregunta d’una noia que volia saber quins serien els Hamlets de la modernitat. Una pregunta que demostra que Hamlet, com a clàssic que és, no s’esgota. Com diu Jauss, les obres clàssiques “poden servir per recordar un antic problema, per expressar que una resposta ja clàssica resulta insuficient, per exigir de nosaltres un replantejament del problema i una nova solució”. La pregunta de la jove estudiant n’és una prova irrefutable, i és que Shakespeare, avui, segueix plenament vigent: llegim-lo!

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“L’AMOR ÉS MASSA JOVE PER SABER QUÈ ÉS LA CONSCIÈNCIA” Sonet 151

75

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

76

SHAKESPEARE, 450 ANYS

TREPITJAR ELS ESCENARIS DE LES OBRES DE SHAKESPEARE

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“ELS HOMES NO SÓN SEMPRE ELS MATEIXOS EN TOTS ELS MOMENTS DE LA SEVA VIDA” Timó d’Atenes

1. ROMEU I JULIETA / EL MERCADER DE VENÈCIA ELS DOS GENTILHOMES DE VERONA / OTEL·LO / JULI CÈSAR / CORIOLÀ

P

er als amants de Shakespeare, Verona és una parada obligatòria i indispensable. A la ciutat italiana hi ha la Casa di Giulietta, un palau medieval que ha esdevingut el nucli universal de l’amor. Tot i que no hi ha cap document que acrediti aquesta casa com la residència dels Capulet ni fonamenti que el dramaturg s’hi va inspirar, milions de visitants es fotografien cada any sota el balcó de l’edifici i recorden una de les escenes shakesperianes més conegudes. En aquesta vila també arrenca Els dos gentilhomes de Verona, que després trasllada la història a Milà i a Mantua. De fet, el nord d’Itàlia va seduir Shakespeare fins al punt que moltes de les seves obres inclouen escenes situades en aquesta regió. Tal com indica el seu títol, El mercader de Venècia situa tota la seva història a la vila italiana. També Otel·lo comença a la ciutat dels canals, on el senat venecià encarrega al protagonista que lideri una expedició a Xipre per combatre els turcs.

Juli Cèsar i Coriolà, situades a Roma, són dues de les obres menys fictícies de Shakespeare, que es va apropiar dels esdeveniments històrics reals per reescriure-les com a tragèdies. En el primer cas, la Roma clàssica exerceix de teló de fons d’una de les conspiracions més famoses de la història: la caiguda i assassinat de Juli Cèsar per part d’algun grup de senadors. En el segon cas, la capital italiana és l’escenari d’un assalt dirigit pel general Coriolà, que ha estat expulsat de la ciutat i pretén arrasar-la.

2. TOT VA BÉ SI ACABA BÉ / AL VOSTRE GUST / ENRIC V / ENRIC VI / EL REI JOAN / TREBALLS D’AMOR PERDUTS

E

ls textos de Shakespeare mantenen una relació agredolça amb França. Els conflictes entre anglesos i francesos vertebren obres com Enric V, Enric VI i El rei Joan, que també plasmen els contrastos ideològics entre els uns i els altres. Bordeus, Orleans, Angers i Agincourt són alguns dels escenaris on transcorren les disputes diplomàtiques i les batalles militars.

Però el dramaturg no només utilitza França com a territori bèl·lic, sinó que també juga amb els abismes culturals. En un context on el domini de l’idioma del contrincant és pràcticament nul, els malentesos i les dificultats per comunicar-se representen, per a Shakespeare, un mina de situacions còmiques i surrealistes. Més enllà de les desavinences polítiques, el poeta també va situar a França obres còmiques com Tot va bé si acaba bé i Al vostre gust.

3. EL REI JOAN / ENRIC IV / RICARD II / ENRIC V / ENRIC VI / RICARD III / ENRIC VIII / LES ALEGRES CASADES DE WINDSOR / EL REI LEAR / CIMBELÍ

S

hakespeare va passar la major part de la seva vida a Anglaterra, i les seves obres no s’escapen de la influència d’aquest fet. A l’illa britànica va situar-hi els drames històrics El rei Joan, Enric IV, Ricard II, Enric V, Enric VI, Ricard III i Enric VIII. Es tracta de muntatges amb un fort protagonisme de nobles i monarques, de manera que la majoria d’escenes transcorren al palau i als edificis aristòcrates britànics. Anglaterra també és l’escenari de la comèdia Les alegres casades de Windsor, situada a Windsor, i de les tragèdies El rei Lear, situada a Gloucester, i Cimbelí, que té lloc a Gal·les.

4. HAMLET

10. OTEL·LO

L

L’

a història del castell de Kronborg es remunta al 1420, quan es va construir, però la seva reputació va viatjar ben de pressa. Als voltants del 1600, Shakespeare ja coneixia la magnificència de la construcció, que va convertir en la casa de Hamlet, un dels seus personatges més memorables. Les parets del castell són el primer testimoni del conegut soliloqui “ser o no ser?”

També a Kronborg tenen lloc els assassinats de la tragèdia i les aparicions fantasmagòriques de l’esperit del rei mort.

5. SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU / TIMÓ D’ATENES

E

ls voltants d’Atenes oculten un dels espais més emblemàtics de l’obra de Shakespeare: el bosc fantàstic de Somni d’una nit d’estiu.

En aquest indret, que alguns situen al mont Parnes, el follet Puck encanta els joves protagonistes i, tot jugant amb la màgia, fa que s’enamorin de la persona que no estimen. També a Atenes té lloc un dels textos més experimentals del dramaturg, Timó d’Atenes.

6. NIT DE REIS

E

l paradís de l’amor és, per a Shakespeare, a Il·líria. El dramaturg imagina aquesta zona, situada entre Croàcia, Montenegro i Albània, com una terra fantàstica, boirosa i misteriosa on tothom té temps lliure per dedicar-se a estimar i els més grans no intervenen en les relacions amoroses dels joves. En aquest escenari, Nit de Reis narra com el destí separa dos germans bessons a la costa d’Il·líria. Després de moltes peripècies, els germans es retrobaran a la cort del duc i hi trobaran els amors de les seves vides.

7. MESURA PER MESURA

E

ls carrerons de la capital austríaca són l’escenari de Mesura per mesura, una comèdia que alhora exerceix de crítica al poder. Sota la mirada de Shakespeare, Viena és una font de luxúria fins que el jutge Angello arriba al govern. La ciutat també és espectadora de l’amor entre Julieta i Claudio, que el fiscal ha condemnat a la pena de mort per haver mantingut relacions abans de casar-se. Tot plegat acaba amb la victòria de l’amor per sobre de la llei. En homenatge a Shakespeare, els vienesos li han dedicat un espai de la ciutat amb les plantes que apareixen en les seves obres.

8. TREBALLS D’AMOR PERDUTS

U

na de les obres més primerenques de Shakespeare situa la seva acció a Navarra, on el rei prohibeix la presència de les dones a la cort per dedicar-se als estudis. La temptació arriba al territori espanyol amb la visita de la princesa de França i les seves donzelles, que sedueixen els tres vassalls del rei. La història transcorre entre l’actual comunitat autònoma i la regió francesa d’Aquitània.

9. TROILOS I CRÈSSIDA

E

ls carrers de Troia estan impregnats d’històries i llegendes mil·lenàries. Una és la història d’amor entre Troilos i Crèssida, que Shakespeare va transportar dalt dels escenaris.

Amb el rerefons de la guerra, la ciutat veu néixer i morir la passió dels amants, que els conflictes bèl·lics separen sense compassió i omplen de gelosies, rancúnies i maldat.

arribada d’Otel·lo a Xipre per combatre els turcs és accidentada. El moro de Venècia desembarca a l’illa després d’una terrible tempesta que ha fet naufragar la seva flota. I la seva estada també serà turbulenta: baralles, gelosies, enganys i robatoris perseguiran el protagonista al llarg de l’obra. Aquell Xipre claustrofòbic i tumultuós queda lluny dels paisatges que ofereix actualment l’illa. Un dels pocs escenaris que recorden l’obra de Shakespeare és el castell de Kyrenia. Malgrat que el dramaturg no l’esmenta al text, els rumors situen bona part de les escenes en aquesta construcció, que popularment es coneix com el castell d’Otel·lo.

11. CONTE D’HIVERN

L

a regió txeca de Bohèmia serveix de refugi a Políxenes quan Leontes decideix matar-lo a Conte d’hivern. Políxenes, que estava de visita a casa del seu amic sicilià Leontes, marxa a correcuita cap a casa quan aquest l’acusa de mantenir relacions amb la seva esposa.

A Bohèmia també s’abandona la filla de Leontes i més tard aquesta troba l’amor quan coneix el fill de Políxenes.

12. ANTONI I CLEOPATRA

T

repitjar el palau de Cleopatra resulta pràcticament impossible: les ruïnes de l’edifici on va viure la reina d’Egipte estan submergides al mar Mediterrani. Tot i això, sí que es pot visitar Alexandria i descobrir si la ciutat està tan carregada de sensualitat com narra Shakespeare a Antoni i Cleopatra. Malgrat que l’obra transcorre en diversos indrets, a la vila egípcia hi tenen lloc les escenes més exòtiques i més tràgiques de la història d’amor entre la monarca i el militar romà.

13. LA TEMPESTA

S

i es viatja en vaixell per la costa de Tunísia, cal anar ben amb compte. El malvat Pròsper de La tempesta resideix en una de les illes de la zona, on el rei de Nàpols i la seva tripulació van a parar després d’un naufragi. L’illa, un indret remot i farcit d’encanteris, també és la llar de l’esperit Ariel, la bruixa Sycorax i Caliban, un ésser deforme i monstruós. Només els més astuts podran escapar-se d’aquest tros de terra que també és escenari d’enamoraments i homicidis.

14. MACBETH

M

acbeth té les mans tacades de sang i no gaire bona reputació.

Per netejar una mica el seu nom i desvincular el personatge shakespearià del Macbeth real, des de l’any passat s’organitza una ruta que recorre els principals escenaris de l’obra. El recorregut arrenca al castell de Glamis, on el noble de Shakespeare mata el rei Duncan, i també visita espais com Lumpahan i Cairn O’Mount, que van esdevenir indrets clau per al Macbeth que va existir de veritat.

77

DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014 ara

78

SHAKESPEARE, 450 ANYS

STRATFORD-UPON-AVON

S

tratford-upon-Avon és la Meca dels shakespearians. La ciutat anglesa va veure néixer, festejar i morir Shakespeare i s’ha convertit en l’indret més representatiu de la vida del dramaturg.

La seva família va viure en una caseta de fusta ubicada a Henley Street, on el poeta va residir durant la seva infantesa. A pocs metres de la casa hi ha la seu de la fundació Shakespeare Birthplace Trust, que reuneix documents, quadres i altres materials relacionats amb l’escriptor anglès.

A Stratford-upon-Avon també hi ha la Royal Shakespeare Company, la formació teatral més gran d’Anglaterra. Assistir a un dels seus espectacles resulta indispensable per als fans del dramaturg.

Per recordar el Shakespeare més romàntic cal anar fins a la casa on va viure la seva dona, Anne Hathaway, durant la seva infantesa i adolescència. Els joves amants van festejar pels jardins de la vila, que s’han convertit en lloc de trobada de les parelles enamorades. Uns quants carrers més enllà hi ha la parcel·la de New Place, la casa adossada on Shakespeare va morir. El propietari del terreny va fer enderrocar l’edifici el 1759, de manera que l’habitatge on el dramaturg va viure els últims anys de la seva vida ha desaparegut. A canvi, però, els actuals responsables de l’espai hi han ubicat un jardí d’estil elisabetià amb un memorial dedicat al poeta. Shakespeare va ser enterrat a prop de New Place, a l’església Holy Trinity Church del poble. Però si es visita la seva tomba, cal vigilar de no molestar-lo: l’escriptor va deixar escrit un epitafi en què llança una maledicció a tothom que importuni el seu descans.

I si es vol conèixer la faceta més entremaliada de l’escriptor, el millor és anar a Charlecote Park. Segons diu la llegenda, als jardins d’aquesta casa aristòcratica Shakespeare va ser enxampat caçant cérvols i conills de manera il·legal.

LONDRES (THE GLOBE)

L

es obres de Shakespeare van viatjar per diversos indrets d’Anglaterra, però si hi ha un espai que faci honor als seus muntatges és el teatre The Globe de Londres. L’edifici, ubicat a la riba del riu Tàmesi, es va construir el 1599 i va acollir els muntatges de més renom del dramaturg fins al 1613, quan un incendi va destruir bona part de l’equipament. De seguida es va reconstruir un segon teatre al mateix indret, que va funcionar com a seu de la companyia de Shakespeare fins al 1642. L’administració puritana anglesa va demolir-lo dos anys més tard i no va ser fins al 1997 que el govern britànic va tornar-lo a erigir. Ara l’espai està obert al públic i ha esdevingut un dels teatres més emblemàtics per assistir a una representació de Shakespeare.

SEGUINT ELS PASSOS DEL BARD PER ANGLATERRA RUFFORD (RUFFORD OLD HALL)

TROTTON (ST GEORGE’S CHURCH)

MOLESEY (HAMPTON COURT PALACE)

Q

L

l primer Nadal que el rei Jaume I d’Anglaterra va passar al tron ho va fer acompanyat de Shakespeare. La companyia The King’s Men, de la qual formava part el dramaturg, va estrenar-se a la cort del monarca durant la temporada d’hivern. Algunes d’aquestes representacions van tenir lloc al palau de Hampton Court, una construcció monumental que va allotjar la família reial britànica fins al segle XVIII.

uan tenia poc més de 20 anys, Shakespeare va sumar-se a la companyia teatral de Lord Strange. Aquesta formació va actuar per a la família Hesketh el 1585 a Rufford Old Hall i tot apunta que el jove escriptor va participar-hi. De fet, les dates coincideixen amb l’absència de Shakespeare de Stratford-upon-Avon, on l’havien atrapat caçant il·legalment als jardins privats d’alguns habitatges.

a gentil Kate d’Enric IV va existir, o almenys algú que s’hi assemblava molt. Per construir aquest personatge, Shakespeare va inspirar-se en Elisabeth, la dona del baró Thomas de Camoys. Una bona manera de recordar els conflictes del matrimoni és visitar la tomba de la parella real, ubicada al temple Saint George’s Church de Trotton.

E

LONDRES (ABADIA DE WESTMINSTER) Malgrat l’abast de la seva obra, Shakespeare no va ser dels primers a ocupar el racó dels poetes de Westminster. De fet, cent anys després de la seva mort encara no disposava d’un monument a l’abadia londinenca. L’homenatge li va arribar el 1740 de la mà de l’arquitecte William Kent, que li va dissenyar una estàtua a mida en què se’l pot veure recolzat en una pila de llibres amb aire pensatiu.

ara DIMECRES, 23 D’ABRIL DEL 2014

“EL PENSAMENT ÉS L’ESCLAU DE LA VIDA I LA VIDA ÉS LA BOJA DEL TEMPS” Enric IV

79