En Tippe Tophat Ole Lund Kirkegaard re
llib Aquest galat a ☐ l’han re at any ☐ l’ha g u rat mp o c ☐ l’ha pat is p a ☐ l’h bat ☐ l’ha tro
El passeig de l’àvia en carro
E
l meu avi era un vellet menut de cabells grisos. No parlava mai gaire, però quan badava la boca per dir alguna cosa semblava un d’aquells pardals congelats que piulen sota el ràfec un dia d’hivern. Solia donar-me copets al cap i em regalava pals de regalèssia i terrossos de sucre. El meu avi era un vellet bondadós i tranquil, i tots ens l’estimàvem moltíssim. La meva àvia era completament diferent. Era una dona enorme, rodona i feixuga. Semblava una màquina de segar i batre. Quan era a la seva cuina càlida i acollidora, gairebé l’ocupava tota. Fins i tot el gat s’havia d’encongir al relleix del forn per cabre-hi. La meva àvia sempre duia un davantal de quadres que li cobria la panxa enorme, i quan parlava era com si tronés darrere d’aquell ventre de quadres.
7
I quines mans que tenia! Eren grosses com pales. Imagineuvos si n’eren, de grosses, que al seu costat les olles de ferro negres i pesades semblaven tassetes, quan les agafava. Quan l’àvia era a la cuina semblava un hipopòtam tancat en una gàbia d’ocells. Sí, us ben asseguro que molts cops tenia por que tirés a terra una paret o un envà, o pitjor encara: de vegades tenia por que s’assegués a sobre de l’avi sense adonar-se’n. Però per sort això no va passar mai, i tots ens estimàvem tant la meva àvia descomunal com el meu avi bondadós i tranquil. Quan a l’hivern anava a viure a casa dels avis, dormia a les golfes, en una caixa plena de palla tova a prop de la xemeneia. Però les nits clares i estrellades en què glaçava, no sempre era fàcil, per a un nen petit com jo, de mantenir calent el llit de palla. Per això cada nit abans d’anar a dormir, l’àvia pujava a les golfes per l’escala, que cruixia i grinyolava, amb uns totxos calents que ficava entre la palla per escalfar-me el llit. I cada matí tornava a pujar a les golfes a recollir-los. Llavors els duia a la cuina i els escampava per damunt del forn per tal que es tornessin a escalfar al llarg de tot el dia. Però un dia, quan l’àvia pujava a buscar els totxos a les golfes, l’escala es va enfonsar amb un gran estrèpit sota el seu pes enorme.
8
L’avi i jo érem a la cort quan vam sentir el soroll, i vam sortir corrents a veure què havia passat. I allà hi teníem l’àvia: estesa a terra entre trossos d’escala i remugant enfadada. –Coi d’escala! –va dir esbufegant, i es va aixecar–. De poc que no acaba amb mi, la maleïda. No aguanta ni el pes d’una mosca. Llavors ens va veure. –Ah! –va exclamar–. No us quedeu aquí palplantats; sembleu dos estaquirots. Alegreu-vos de no haver estat sota l’escala quan he caigut, perquè ara estaríeu fets miques. L’avi i jo ens vam mirar i vam fer que sí amb el cap, i ens vam alegrar de no haver estat sota l’escala. –Però ara –va dir l’àvia– hem d’anar al poble a encarregar una escala nova. Vinga. Som-hi, tropa! La tropa érem l’avi i jo. L’avi va treure el carro del cobert mentre l’àvia agafava l’abric i s’embolicava amb una manta per a cavalls, perquè aquell dia feia un fred que pelava. L’avi no tenia cap cavall per tirar el carro, però tot i així el treia si s’havia d’anar al poble, perquè era l’únic vehicle en què cabia l’àvia.
9
–Si vosaltres dos tireu el carro fins al poble –va remugar ella balancejant el cos sobre l’empedrat del pati–, si el tireu pel camí de baixada, en tornant l’empenyeré jo. L’avi i jo vam fer que sí amb el cap, ens vam mirar i ens vam picar l’ullet: el camí cap al poble era tot baixada, de manera que no hauríem de tirar gaire. Vam pujar l’àvia al carro. Ostres, com va cruixir! Però va aguantar. Quan vam sortir al camí a través del portal, les rodes grinyolaven com flautes. –Alto! –va bramar l’àvia–. No podem arribar al poble fent aquest terrabastall. Això sembla un cor de gats malalts. Heu d’engreixar els eixos, abans de sortir. Vam deixar el carro al capdamunt del turó, davant del portal, i ens en vam tornar al cobert a buscar el lubricant.
10
El cobert era fosc i vam trigar una bona estona a trobar el pot de lubricant. Vam tornar a sortir al camí i ens vam aturar en sec: l’àvia i el carro havien desaparegut sense deixar cap rastre. –Que estrany –vaig dir, gratant-me el cap. –Sí, és molt estrany –va piular l’avi, i va agafar una mica de tabac de mastegar–. Estranyíssim. Sembla que ha marxat sense nosaltres. Vam baixar cap al poble. Pel camí ens vam fixar en el paller del veí: estava completament desfet, i hi havia palla escampada per tota l’era. –Mmmm… –va fer l’avi–. Em fa l’efecte que la teva àvia ha tirat per aquí. Vam travessar la tanca del veí per un forat immens; un forat que abans no hi era. –Mare meva! –va exclamar l’avi–. Sembla que… eh… també ha passat per aquí. En entrar al jardí del veí vam contemplar un espectacle realment estrany. El veí estava assegut a la copa d’un arbre. Estava assegut a la copa de l’arbre més alt del jardí, sense abric, malgrat que era un dia d’hivern fred i ventós. I tremolava com una fulla. –Eh… hola –va piular l’avi–. Va tot bé?
11