Sushi Books_En Xildas

Antonio Manuel Fraga

En Xildas

Per a la IcĂ­a. Benvinguda.

La tardor

Un dia, de cop i volta, la tardor va llepar Sesgaña amb la seva llengua de coure.

El final d’aquell estiu asfixiant significava algunes coses bones per a la Catuxa: podria, per exemple, atipar-se de menjar raïm collit a la vinya de l’avi o anar amb els seus germans, l’Iria i en Nuno, a plegar castanyes a la Castanyeda de Figueirido. A la castanyeda, les germanes grans sempre havien de tenir cura d’en Nuno, perquè, com que era petit (a l’abril havia fet cinc anys), sempre es punxava els ditets de les mans amb els pellons i acabava plorant.

Tanmateix, l’arribada de la nova estació també anava acompanyada de la pluja, els dies més curts i foscos, la roba d’abric i, sobretot, la tornada a l’escola; tot això, és clar, ja no li agradava tant.

9

1

La Catuxa i la seva família vivien als afores de Sesgaña. La vila es troba on l’estuari del riu s’uneix amb el mar, davant de Tordollobre i la seva platja, que es pot veure des del moll. A la Catuxa, els mapes de Sesgaña i els seus voltants sempre li recordaven un esquema de l’aparell digestiu que penjava de la paret del laboratori de ciències naturals de la seva escola. Així, si la Ria de Sesgaña fos la boca i el riu l’esòfag, la vila es localitzaria sota la llengua i Tordollobre al paladar. Sesgaña comptava amb un gran castell i dos ponts que creuaven el riu: el Pont Vell, que comunicava amb Tordollobre, i el Pont Nou, que arribava fins al Lugar da Veiga. Aquest últim, tot i el seu nom, semblava tan vell com l’altre, i ni els més ancians de la vila recordaven quan s’havia construït.

El primer dia de curs la Catuxa es va despertar a causa del renou que l’Iria havia estat fent des de ben d’hora. L’Iria, la seva germana gran, amb qui compartia habitació, havia fet onze anys a l’abril.

10

Era alta, prima i de cames llargues, i tenia els cabells negres i llisos tallats per damunt de les espatlles i un serrell que li tapava tot el front. A la Catuxa li semblava que era una miqueta rara.

L’entusiasmava anar a l’escola, on sempre aconseguia les millors qualificacions de la classe. El soroll d’aquell matí es devia al fet que estava preparant minuciosament el material necessari per inaugurar bé el curs.

–Però si avui tot just coneixerem els mestres i anotarem els horaris de les classes! –la va informar la Catuxa, que amb nou anys acabats de fer ja era tota una veterana en aquells assumptes.

–Sí, però estic desant a la motxilla uns regles i uns llapis de colors per fer uns horaris genials. Vull fer bona impressió des del primer dia.

«El que dic sempre», va pensar la Catuxa, «boja com una cabreta…»

Mentre l’Iria feia un últim recompte dels estris necessaris per elaborar els seus «horaris genials», la Catuxa bregava amb

11

la seva tofa de cabells ondulats per fer-se una cua. Després d’haver-se fet cadascuna el seu llit, les dues germanes van baixar corrents de les golfes i van entrar d’una revolada a la cuina, bo i omplint-la d’una conversa nerviosa en què enumeraven els companys que frisaven per retrobar per explicar-los els esdeveniments d’aquell estiu.

El pare estava acabant de preparar l’esmorzar i en Nuno, assegut a la seva cadira alta, esperava el permís patern per començar a endrapar. El nen era força alt per la seva edat, tenia els cabells arrissats i castanys plens de remolins i dos ulls enormes de color de mel que li donaven un aspecte de belluguet; ara bé, en Nuno no podia ser més cançoner.

Aliè a tot aquell rebombori, el gat Mortimer dormia al seu cabàs de vímet situat a tocar de la cuina de ferro. Quan l’hivern anterior la Catuxa l’havia trobat a la Plaça del Sortidor, no era més que un sac d’ossos i puces; però al cap de gairebé un any d’atencions i bona vida havia

12

esdevingut una bola de pèl negre a qui agradava passar les hores mortes dormint de panxa enlaire, una postura molt poc felina.

Damunt la taula, quatre bols de llet calenta, codonyat, formatge, una plata plena de llesques de pa torrat i una altra amb fruita esperaven el pare i els nens.

Els ulls de la Catuxa es van esbatanar per poder captar tota aquella teca: acabava de tenir la primera alegria del dia!

Sota l’aixeta de la pica, encara per rentar, s’esperaven el bol i la cullera de la seva mare. Ella ja feia més d’una hora que se n’havia anat a treballar al gran hospital blanc, lluny, a la ciutat. La nit passada, abans d’anar-se’n a dormir, havia deixat preparada la roba dels tres germans. La mare feia això curs rere curs des que el pare, el primer dia que l’Iria havia anat a escola, havia vestit la nena amb unes faldilles vermelles, una samarreta rosada, unes mitges blaves i una armilla verda.

Quan la mare la va anar a buscar a la sortida de l’escola, gairebé li agafa un atac.

13

Amb els ulls plens de llàgrimes només va poder balbucejar: «Petitoneta, si sembla que t’hagis escapat d’un circ…». De llavors ençà, els nens troben sempre la roba del dia ben plegada damunt d’una cadira. A l’Iria, que era la més presumida, ja li agradava, als seus onze anys, de canviar alguna de les peces proposades per la mare per donar-hi el seu toc personal. En canvi, a la Catuxa tant li feia, la roba; sempre, això sí, que no s’hagués de posar faldilles, perquè no li anaven gens bé per jugar a futbol. A en Nuno, el més petit, el pare encara l’ajudava a vestir-se, i com que era tan bo no protestava mai per la roba.

Finalment el pare va acabar d’esprémer l’última taronja i, deixant a la taula la gerra plena d’aquell suc tan gustós, va exclamar: –Endavant, a halar!

Després d’aquest senyal, els germans van emprendre la tasca de devorar l’esmorzar. La Catuxa es va partir amb en Nuno un enorme raïm dels de l’avi,

14

mentre que l’Iria va decidir clavar mossegada a una poma vermella. Tenia un aire meditabund a la mirada, potser perquè repassava mentalment les tasques que havia planificat afrontar aquell primer dia d’escola.

En acabat d’esmorzar, van desparar i van rentar els plats en un tres i no res, de manera que de seguida van estar a punt per anar a col·legi. La Catuxa va ser la primera de sortir de casa, amb la motxilla a l’esquena i fent botar la pilota que li havien regalat pel seu últim aniversari.

Ja a fora, sota el porxo, va tirar la pilota a terra i es va posar a driblar les plantes que hi lluïen, fatxendes.

–Quins driblatges! És increïble! –cridava mentre desplegava les seves habilitats–. Catuxinha, la nova perla del futbol brasiler!

Rere seu va sortir l’Iria, encara pensarosa, duent en Nuno agafat de la mà.

Amb la cara espantada pel primer dia d’escola, el nen aguantava amb la mà

15

lliure un petit maletí groc en què duia els seus estris.

La tardor havia començat suau, avisant amb una mica de pluja i vent de les seves intencions però sense fer por, encara, de manera que aquell matí els tres germans no es van veure obligats a recórrer als abrics.

L’últim de sortir de casa va ser el pare, que mirava amb preocupació com l’ímpetu futbolístic de la seva filla amenaçava de fer-li malbé alguna planta.

–Catuxa, ves amb compte! Que una planta és molt més delicada que un defensa central! –la va advertir, accionant amb una mà el comandament que obria la tanca mentre amb l’altra subjectava la corretja d’en Lladre, el vell gos de la família. El gos, tot i les xacres de l’edat, tenia afició a sortir a tot drap cap a la carretera sempre que se li presentava l’oportunitat de fer-ho.

Però la Catuxa, centrada com estava en el joc, no va sentir les súpliques del seu pare; un cop superada l’última planta del

16

porxo, va avançar com un llamp pel camí que vorejava el jardí. Tenia un únic objectiu al cap: fer gol a la meta improvisada sorgida en obrir-se la tanca. Va conduir la pilota amb la cama dreta fins que va ser a uns quatre metres de la porta; allí, ajudada per l’esquerra, va col·locar la pilota al punt exacte des d’on havia de realitzar la rematada final. Va inclinar lleugerament el cos cap endavant, va etzibar una potent puntada de peu a la pilota amb l’interior de la sabata dreta i…

–Gol! –va esclatar d’alegria.

Però no havia comptat amb l’aparició d’un obstacle! De cop i volta, de darrere la bardissa va aparèixer el senyor Sangonera avançant lentament cap a la trajectòria de la pilota. Com feia tot sovint, duia el telèfon mòbil enganxat a l’orella i, amb cara de pomes agres, cridava per aquell trasto mentre gesticulava violentament amb el braç lliure.

Els visitants que entraven al poble per la carretera que transcorre per la vora del riu trobaven, després d’un revolt molt

17

tancat, una casa de pedra de dos pisos amb un jardinet al davant. Allí és on vivien la Catuxa i la seva família. Si continuaven uns metres més enllà en direcció al poble podien veure, a la mateixa banda de la carretera, un mur enorme amb una tanca vermella; al darrere s’hi aixecava la casa dels Sangonera, encara que des de la carretera era impossible veure-la perquè els Sangonera havien convertit la seva llar en un veritable castell, envoltant l’habitatge amb el mur de formigó més alt de tota la contrada. Algun cop la Catuxa havia sentit a dir que la construcció d’aquella monstruositat es devia a un complex originat per la petita estatura dels seus propietaris, però la noieta no havia entès aquella absurda relació de mides. «No se suposa que si són baixets necessiten una casa més petita?», havia pensat.

Aquells veïns no agradaven a cap dels tres nens, principalment la senyora Sangonera, que sempre era molt melindrosa amb ells quan anaven acompanyats dels

18

pares i, en canvi, ni tan sols els saludava quan els veia sols. La Catuxa sospitava que el matrimoni tampoc no queia gaire bé als seus pares, però no ho podia assegurar, perquè sempre eren molt amables amb ells i mai no deien cap paraula en contra seva.

La senyora Sangonera tenia una xarcuteria al Carrer dels Porcs i era una gran amant dels xoriços i els embotits en general. L’avi solia dir que si lliguessin la senyora Sangonera amb un cordill i li escampessin pebre vermell per sobre, tota ella semblaria una sobrassada.

El senyor Sangonera també era baixet i rodanxó. A Sesgaña ningú no sabia a què es dedicava, més enllà de veure que es passava tot el dia escridassant algú per telèfon. I això mateix és el que estava fent fins que el cacau de la Catuxa es va estampar a la seva cara de bola i li va tirar les ulleres a terra.

–Les meves ulleres! Això és un abús!

–va protestar l’homenet, encara sense saber què passava.

19