L’aventura d’en Hodia de Piort Ole Lund Kirkegaard re
llib Aquest galat a ☐ l’han re at any ☐ l’ha g u rat mp o c ☐ l’ha pat is p a ☐ l’h bat ☐ l’ha tro
El nen Hodia
L
a ciutat de Piort és a Bulguislàvia, i a la ciutat de Piort hi vivia un nen que es deia Hodia. Aquest llibre tracta d’ell. D’ell i de la catifa vermella. Però abans d’explicar-te més coses sobre en Hodia, et parlaré una mica de la ciutat on vivia. La ciutat de Piort s’assembla a qualsevol altra ciutat petita de Bulguislàvia. Està situada a la riba d’un riu petit i fangós, i a l’altra banda del riu s’hi poden veure les muntanyes. Totes les cases de Piort estan encalcinades i tenen la teulada plana. A la tarda, quan el sol es pon per darrere les muntanyes, a l’altra banda del riu, i l’aire refresca i es torna més lleuger, els homes s’asseuen a les teulades planes de les cases i fumen les seves pipes d’aigua. De vegades també passa que els habitants de Piort dormen a les teulades planes de les cases. Abans d’adormir-se, s’ajeuen
7
en la foscor respirant l’olor dels tarongers en flor i mirant els estels. Els carrers de la ciutat de Piort són estrets i costeruts. Alguns són tan costeruts que fins i tot tenen escales.
8
I tot Piort és ple de places petites i polsegoses. En aquestes places hi ha els comerciants, els sabaters i els venedors de catifes, que esperen a l’ombra dels seus tendals que algú s’acosti a comprar alguna cosa.
9
A Piort gairebé tots els homes porten fes –sí, fes– i babutxes. Potser no saps què és un fes, però t’ho puc dir jo. És una petita gorra vermella que sembla una torreta posada del revés. Però a la gent de Piort això tant se li’n dóna, perquè no han vist mai cap torreta. A la majoria els encanta caminar amb babutxes, perquè no estrenyen els dits i no s’han de netejar mai. Segurament és per això que els homes de Piort estan tan contents de les seves babutxes. I les dones de Piort?
10
Doncs duen llargues túniques negres i un petit vel que els tapa el rostre. L’únic que se’ls veu són els ulls i els peus. Les dones semblen enormes ocells negres quan deambulen pels carrers estrets i costeruts amb els càntirs d’aigua al cap. I per què porten vel? Bé, les dones de Piort estan tan entusiasmades amb els seus vels com els homes amb les seves babutxes. Perquè quan les dones es tapen la cara amb el vel, no els cal fer servir pintallavis, i ningú no pot veure si els falta cap dent. Tot això sona molt estrany. Però et puc assegurar que, a part de les babutxes, els vels i les pipes d’aigua, els habitants
11
de Piort no són gaire diferents dels de qualsevol altra ciutat del món. I ja és hora que sapiguem alguna cosa més del nen Hodia. En Hodia tenia nou anys. Cada matí, com els altres nens de Piort, anava a l’escola a aprendre a llegir i escriure, com és costum a tot Bulguislàvia. Però a en Hodia no l’interessava gaire, aprendre a llegir i escriure. En Hodia tenia al cap unes idees completament diferents. En Hodia volia anar a córrer món. Un dels carrers més estrets i costeruts de la ciutat de Piort era el carrer dels Sastres. En aquest carrer hi vivien tots els sastres de la ciutat, i en aquest carrer també hi vivien en Hodia, el seu pare i la seva mare. Perquè el pare d’en Hodia era sastre. Cada dia, en Hodia pare s’asseia a l’ombra de davant de casa i cosia. Havia cosit tant durant tants anys que s’havia quedat completament guenyo. Perquè un sastre ha de mirar alhora l’agulla i la tela, i com més llarg és el fil, més distància hi ha entre la tela i l’agulla. En Hodia pare era molt mandrós. Sempre feia servir un fil molt llarg, de manera que sempre hi havia molta distància entre la tela i l’agulla. I com que havia de tenir un ull clavat a
12
totes dues coses alhora, un dels ulls li mirava cap avall i l’altre cap amunt. A Piort no hi havia hagut mai cap sastre tan mandrós com en Hodia pare, ni tampoc cap sastre tan guenyo com ell. –Has de ser sastre –deia en Hodia pare mirant el seu fill amb els seus ulls guenyos–. És un bon ofici. –Ni parlar-ne –deia en Hodia–. Jo vull anar a córrer món.
13
En Hodia pare sacsejava el cap. –Ximpleries –deia–. Com pot ser que se t’hagin ficat al cap unes idees tan estúpides? No, fill meu. Et quedaràs a Piort i seràs sastre. Has de tocar de peus a terra. –Què és això de tocar de peus a terra? –va preguntar en Hodia.
14
–He, he, ehem… –va grallar en Hodia pare fent-li l’ullet amb un dels seus ulls guenyos–. Doncs tenir una caseta, un jardinet amb una font… i potser també una doneta, eh? –Bah –va dir en Hodia–. No necessito cap doneta. –Bé, bé –va dir en Hodia pare, gratant-se la barba–. Ja posaràs seny, fill. Però en Hodia no va posar seny. En comptes d’això, va baixar al riu per parlar amb els pescadors. Les barques dels pescadors es balancejaven al riu petit i fangós, mentre els pescadors, asseguts a la riba sota una gran vela, fumaven les seves pipes d’aigua. –Hi ha algú que vulgui dur-me riu avall? –va preguntar en Hodia als pescadors–. M’agradaria anar a córrer món. Els pescadors van deixar les pipes d’aigua i es van mirar el nen. –Què has dit? –va demanar un dels pescadors. –Que m’agradaria anar a córrer món –va dir en Hodia. Els pescadors es van mirar i van esclatar a riure. –Anar a córrer món! –van exclamar–. Aquest nap-buf vol anar a córrer món! Es cargolaven de riure i es donaven cops a l’esquena. Alguns van riure tan fort que es van ennuegar amb el fum de les pipes d’aigua.
15
–No sóc cap nap-buf –va dir en Hodia, ofès–. Només vull anar a córrer món. –Aquest nen s’ha tornat boig –se’n van mofar els pescadors–. Però ja posarà seny. I van continuar petant-se de riure. “Bé”, va pensar en Hodia allunyant-se del riu. “Es veu que no em volen portar. Ho hauré de provar en un altre lloc, doncs.”
16
No, en Hodia no va posar seny. Al contrari: es va dirigir a la plaça dels traginers. La plaça dels traginers era una plaça enorme, bruta i polsegosa. Era plena de carros, rucs i mules, i darrere els carros hi havia els traginers amb les seves brutes vestimentes bevent aiguardent de pruna. –Hi ha algú que pugui portar-me? –va preguntar en Hodia als bruts traginers–. M’agradaria anar a córrer món.
17
Els bruts traginers es van apartar les ampolles d’aiguardent de la boca i van treure els seus nassos llargs per darrere els carros per veure millor en Hodia. –Què diu, aquest marrec? –va preguntar un dels traginers. –Si vol aiguardent –va dir un altre traginer–, deixeu-n’hi fer un trago. –No vull el vostre aiguardent –va dir en Hodia–. M’agradaria anar a córrer món. Els traginers es van mirar amb els seus ulls envermellits.
18
–Anar a córrer món! –van cridar, i van esclafir a riure–. No havíem sentit mai una ximpleria tan gran! Es van tirar enrere i van riure encara més fort. –Cap de vosaltres no vol portar-me? –va preguntar en Hodia–. M’agradaria anar a córrer món. –Escolteu –va dir el traginer més gros i més gras–. Aquesta criatura no para de desvariejar. –Sí,–va exclamar un altre, aixecant-se titubejant–. Fuig d’aquí, brètol, i deixa que la gent begui en pau el seu aiguardent! “Vaja”, va pensar en Hodia. “No em volen portar.” I mentre s’allunyava de la plaça gran i polsegosa, va sentir clarament com els bruts traginers reien i cridaven: –Ja posarà seny algun dia, aquest nen estrafolari. Però creu-me: en Hodia va continuar sense posar seny.
19