Issuu on Google+


El dia de la nevada L’Eduarda Coedo Alba, a qui diuen Edua perquè li agrada més, viu al poble d’O Cebreiro, que és al cim d’una muntanya molt alta, prop de Pedrafita, als Ancares gallecs. Allà hi neva molt, però a l’Edua ja li agrada, la neu. Per això està molt contenta d’haver nascut en aquest poble de cases quadrades cobertes de pissarra i de cases rodones amb sostre de palla. De cases com aquestes, tan i tan antigues, no n’hi ha a gaires llocs més. O Cebreiro és al Camí de Sant Jaume i per això hi passen molts pelegrins. Gairebé tots s’hi aturen per descansar després de fer la pujada i, de pas, per veure aquest poble tan curiós. N’hi ha que s’hi queden a dinar, i alguns també fan nit a l’alberg o a l’hostal. A l’hivern en passen molt pocs, perquè la veritat és que hi fa molt fred. Llavors és quan la neu fa la seva aparició: és com un pelegrí més que, de vegades, triga uns dies a marxar i es queda fent el ronso pels voltants lluint la seva blancor. L’arribada de la neu és preciosa. Un matí d’hivern, l’Edua es lleva, s’atansa a la finestra, ho veu tot blanc i es posa contenta. Si és dia d’escola, demana si n’hi 7


haurà o si s’han suspès les classes. Si li diuen que no n’hi ha, o bé és cap de setmana, s’abriga més que els altres dies i surt de casa. Juga amb la neu, en fa ninots i llança boles a la gent que es troba i a les parets. Quan ja té les mans gelades i gairebé no es nota els peus, entra a casa un altre cop per escalfar-se amb el foc que fan les soques a la llar. Quan s’ha escalfat una mica torna a sortir de casa, perquè li sembla que estar-se allà asseguda és perdre el temps. De tant en tant cau de cul o es clava una trompada de les que no fan mal. I així va passant el dia. A casa de l’Edua conserven la llar de foc i l’encenen tot l’hivern. Quan fa molt fred, des de bon matí. L’avi César, que viu amb la família, és qui s’ocupa del foc i qui passa més estones amb la nena, perquè els pares han de cuidar els animals i treballar el camp. A la llar de foc és on l’avi li explica les històries més boniques i li parla de com eren les coses quan ell era un nen. A l’Edua, la llar de foc li agrada molt, encara que de vegades faci una mica de fum i li coguin els ulls i se’ls hagi de fregar amb cura. –Els ulls només es poden fregar amb els colzes, Edua –li diu l’avi per fer-li entendre que no és bo tocarse’ls gaire. A ella li agafa el riure, i la coïssor li passa de seguida. I les flames, a més d’escalfar, són tan boniques com 8


els núvols de fora i com el mar, que el va veure l’estiu passat a la platja de Benquerencia. A la llar de foc, no es cansa de mirar aquells colors ataronjats i blaus que es belluguen, s’enrabien i, de cop i volta, desapareixen. I les espurnes… Oh, que en són, de boniques, i com espeteguen quan surten disparades com coets! L’Edua fa els anys a mitjans de desembre. Durant la gran nevada d’aquest hivern en va fer deu. El seu aniversari va caure en dissabte i, tot i que és un bon dia per a celebracions, aquest cop els pares i l’avi no li van poder organitzar la festa que haurien volgut. Tot i que van fer tot el possible per fer-la contenta, les coses no van anar tan bé com els altres anys. El dia abans, l’avi César havia deixat preparats uns branquillons de boix grèvol per guarnir la taula i el passadís, perquè el Nadal ja era molt a la vora. La mare ho havia deixat tot a punt per fer un bon pastís de xocolata i havia omplert una bosseta de llaminadures per a cada convidat. Però el pare, que sempre és l’encarregat de comprar-li el regal, no havia pogut baixar a Pedrafita. L’Edua estava molt contenta perquè li havien dit que li comprarien un ordinador portàtil i el pare l’havia encarregat per a aquell dia. Però, com s’ho faria per baixar a buscar-lo? A la carretera hi havia més de mig metre de neu i els cotxes no podien circular en cap direcció. 10


–I ara què farem? –es preguntaven els pares a la cuina abans que l’Edua, que era molt dormilega, es llevés–. Tanta il·lusió que li feia! I tant temps que fa que l’espera! Quina mala sort, posar-se a nevar precisament avui! Perquè era un bon maldecap, el que se’ls presentava aquell dia. –I no hi tenim res, a casa, que li pogués agradar, mentrestant? –deia la mare–. Perquè això no té remei. L’ordinador, l’hi haurem de donar més endavant. –Deixa’m rumiar si pot haver-hi alguna cosa… –va dir el pare, gratant-se una mica el cap, com quan es pensa de debò en alguna cosa molt important que cal solucionar. I van barrinar plegats una bona estona, però no se’ls va acudir res que els semblés adequat. Quan l’avi César es va llevar, en van parlar amb ell, i l’avi també es va amoïnar perquè s’estimava molt la nena i sempre mirava de fer-la contenta. –A veure –van dir–. Pensem-hi tots tres, ara. No pot ser que no se’ns acudeixi res. I van barrinar una estona més, en veu baixa i en veu alta, però res! Mentrestant, la nena es va despertar, va sortir del llit, es va atansar al vidre i va veure neu, molta neu. Per això de seguida es va rentar la cara i es va vestir per sortir al carrer. 11


La van veure sortir corrent com un esquirol. Ni se’ls va acudir aturar-la per dir-li que esmorzés. No devia tenir gana, que havia sopat bé. I com més estona estigués entretinguda, millor. Quan tingués gana o massa fred ja tornaria, que era allà mateix. I tant de bo no se’n recordés, que era el seu aniversari! Tot i que això no era gaire probable: tota la vigília que l’hi havien estat recordant! –Ja veuràs, demà, amb el teu ordinador i el teu berenar…! I amb tot el que et portaran les amigues i els amics! –A més a més, ja tindràs deu anys –deia l’avi–, que és gairebé com ser gran. I vinga riure. Però ara no s’hi valien rialles. El regal els feia anar de corcoll. Pels convidats no calia patir, perquè eren les nenes i els nens del poble i podien venir igualment. Això sí, caminant amb compte, que la neu és perillosa. Segur que ja estaven tots tirant-se boles de neu els uns als altres, perquè se sentia molt xivarri de veuetes joves. I si estaven tots junts, segur que algú ja l’havia felicitada i li havia estirat les orelles i després ho havien fet tots els altres: d’això no se n’oblidaven mai. L’avi, malgrat tot, es va posar a guarnir la casa com si res: va col·locar els branquillons i va posar uns quants globus de colors al menjador. 12


El quadern de l'Edua