Page 1

El món secret d’en Basilius Hoffman

El lladre de somnis Fernando M. Cimadevila


Per a la Rita, la veritable Rivka, per ser qui em va mostrar la porta al meu propi m贸n secret.


Al començament hi va haver un somni, perquè totes les coses, grans o petites, comencen amb un somni. Extracte del Diari del Cartògraf


[Els gats] prenen, somniejant, poses nobiliàries | de grans esfinxs jaient fondament solitàries, | talment com adormint-se en un son sense fi; | plens els prolífics flancs de màgiques centelles, | i tot d’engrunes d’or, com d’un sorral molt fi, | els ulls místics els brillen, vagament, com estrelles. Baudelaire

Capítol 1 Yidaki Tot just quedava una setmana per Nadal quan en Peter va rebre la notícia que aquell any les vacances serien diferents. Els seus pares li havien promès que passarien a recollir-lo aquella mateixa tarda a les sis davant de l’internat on estudiava. Però, com de costum, no van complir la seva promesa. Els va esperar durant molta estona, observant com els altres interns abandonaven el col·legi, com es tancava la vella reixa de ferro i com la nit queia com un mantell sobre la ciutat. No era un d’aquells vespres agradables en què venia de gust passejar-se pel parc, sinó un vespre humit i fred d’hivern, un d’aquells vespres en què la foscor devora el dia abans d’hora i el millor lloc del món és a casa a la vora de l’estufa. En Peter es va esperar llargament assegut en un banc, envoltat d’un munt de maletes, encongint-se de fred i pregant perquè la petita gota que li havia caigut al nas no fos el preludi d’un xàfec. Quan per fi la luxosa limusina familiar va fer cap per recollir-lo, amb prou feines va ser capaç de moure un múscul i, amb els ossos entumits, va pujar al cotxe petant de dents. La seva mare li va fer un petó de benvinguda, mentre justificava el retard amb alguna disculpa típica a la qual no va parar gaire atenció. De fet, tant se li’n donava: havien passat més de tres mesos des del darrer cop que s’havien vist, quan havia entrat per primera vegada a l’internat. En general la paraula “internat” ens fa pensar en un edifici gris, amb aspecte de búnquer o de presó juvenil, però res més lluny de la realitat. Aquell en particular era una prestigiosa escola situada en un antic monestir de pedra tallada, amb cortines de vellut i taules de roure. Ara bé, això no vol dir que no hi hagués horaris, normes i sancions, professors tibats amb massa cera a les orelles, nois que no sabien parlar


de res més que de la riquesa de les seves famílies i una reverència desmesurada i absurda per la disciplina més rígida. De manera que, comptat i debatut, en Peter estava content de poder sortir d’allà per estar amb els seus pares, encara que només fossin uns dies. Llavors la seva mare li va dir, amb aquell to de veu que no feia presagiar res de bo: –Peter, el teu pare i jo hem de marxar de viatge urgentment. Aquelles dues paraules, “viatge” i “urgència”, eren les que més li havien repetit al llarg de la vida. I és que els pares d’en Peter tenien moltíssims diners, però això comportava tenir poquíssim temps, perquè l’havien d’utilitzar gairebé tot per impedir que la seva fortuna s’esfumés arran d’alguna mala inversió o algun negoci ruïnós. –Així doncs, hem pensat que el millor per a tu serà que et quedis a casa del meu germà, l’oncle Basilius –va afegir la seva mare. Els seus pares, com gairebé tots els pares, feien sempre el que ells consideraven que era millor per al seu fill. En el cas d’en Peter, això significava viatjar constantment, canviar de col·legi cada dos per tres o tenir per dormitori una habitació d’hotel diferent cada dia. Com que allò no ajudava gaire al seu rendiment acadèmic, al cap d’un temps van pensar que el “millor per a ell” seria recloure’l en un internat bona part de l’any. –L’oncle Basilius? –va demanar disgustat–. No em vull quedar a casa de ningú. Per fer això m’estimo més quedar-me al col·legi. –Vinga, Peter –li va dir la seva mare amb to acaramel·lat–. Que no recordes com xalaves, de petit, a casa seva? Et passaves tot el dia corrent amunt i avall per les escales i jugant al jardí. La seva mare era una dona atractiva que havia après a utilitzar el seu poder de persuasió per aconseguir el que volia, però en Peter ja estava molt escarmentat de tanta xerrameca i falses promeses, i no pensava deixar-se entabanar. –Mare… tinc dotze anys, ja no em diverteix córrer per les escales. Cosa que, d’altra banda, em sembla força perillosa. –Ho has d’entendre, Peter, hem de resoldre un assumpte molt urgent –va concloure la seva mare, posant tota l’atenció a retocar-se el maquillatge. –Però si ni tan sols té tele! –va protestar en Peter. –Tele, has dit? –va intervenir el seu pare, bo i aixecant el seu petit bigoti d’uns informes, cosa que no feia mai. Duia els cabells engominats 12


i feia cara de pomes agres–. Jovenet, després de les notes tan desastroses que ens has portat no et deus pas pensar que et deixarem mirar la tele. –El teu pare té raó –va reblar la seva mare mentre s’allisava distreta l’espectacular cabellera rossa. El pare d’en Peter, el senyor Hillman, era un home molt rigorós. No li agradaven els ensurts ni la improvisació, tot havia de seguir el camí establert prèviament, i no hi havia res que el torbés més que les sorpreses o els imprevistos. De manera que quan un tema, com ara els estudis d’en Peter, no complia les seves expectatives, el tancava com abans millor. –Saps el que ens costa la teva estada en un col·legi tan prestigiós? Va tornar a centrar-se en els papers sense esperar resposta. –Jo em pensava que les presons les pagava l’Estat… –va murmurar en Peter en veu baixa, tot i que li feia la impressió que ni cridant no l’haurien sentit. Sabia que el que pogués pensar o dir no importava gaire. Feia la sensació que al seu pare el molestava més malgastar els diners que no pas que ell hagués suspès. Els seus pares s’organitzaven eficientment la vida, i sempre decidien què era millor o pitjor per a ell. Però quan les coses no sortien com ells havien previst, el culpaven dient-li que era un dropo i que mai no arribaria enlloc. La relació amb ells havia canviat molt amb els anys, i els records de quan passejaven plegats o passaven tardes com aquella tots junts a casa eren un miratge llunyà. Va decidir no escarrassar-s’hi més. Va repenjar el cap al vidre de la limusina, bo i observant com passaven les cases de pedra i fusta que formaven la part antiga de la ciutat. Les finestres s’il·luminaven, ataronjades, i les taules estaven parades per sopar a la vora del foc de les xemeneies. Al cap d’una bona estona van arribar a casa del seu oncle. En Peter gairebé no en conservava cap record, perquè feia anys que no l’anaven a veure; i no només perquè els seus pares havien estat molt ocupats, sinó perquè pel que es veia l’oncle Basilius també viatjava molt. Va pensar que era una casa estranya. A primer cop d’ull semblava la típica construcció de pedra i fusta fosca, però parant-hi atenció es veia que de típica no en tenia res. Al que temps enrere devia haver estat un casalot clàssic, hi havien anat afegint balcons, petites golfes amb finestrells rodons, galeries, i fins i tot noves habitacions adossades que 13


s’aguantaven sobre bigues com cabanes en un arbre. Exactament així, com un arbre, feia la impressió que aquell palauet antic creixia amb el temps, estenent les seves branques cap al cel estrellat. En Peter va intentar recordar l’última vegada que havia estat allà, potser cercant algun motiu d’alegria, però només li van venir al cap imatges borroses de menjar i de llibres. Va recordar que el seu oncle havia fet una festa en arribar al mig segle de vida, tot i que la seva mare assegurava que feia anys que feia el mateix, i de llavors ençà no l’havien tornat a visitar. Un temps que per a algú de l’edat d’en Peter era tota una vida. Resignat, va baixar de la limusina i va travessar amb els seus pares un jardí molt cuidat amb centenars de plantes de tota mena: arbres fruiters, acolorides espècies florides a ple hivern i arbustos amb formes d’animals sorprenents. Quan van arribar a la gran porta de roure de l’entrada, la seva mare va estirar una petita cadena platejada i es va sentir un so de campanetes dins la casa. Els va obrir la senyora Spinelli, amb el davantal de cuina encara posat. –Benvinguts! Quina puntualitat! –va dir amb el seu jovial accent italià. Era una dona plena d’energia, de galtes vermelles i malucs ondulants, per a la qual la jubilació no existia. Ja ni se sabia els anys que feia que treballava allà de majordoma, de cuinera, de costurera, de missatgera i d’encarregada d’una munió de tasques. –Francesco, ja són aquí! –va cridar cap a l’interior de la casa. En Francesco era el seu marit, el senyor Spinelli: jardiner, xofer, fuster i factòtum amb l’ajut del qual aconseguia imposar un cert ordre en la vida excèntrica d’en Basilius Hoffman. El senyor Spinelli va aparèixer caminant lentament i amb pas cansat pel passadís. Era un ancià a qui semblava que els anys havien passat factura, perquè, tot i que era alt, el pes del temps li oprimia les espatlles i el feia vinclar-se com les branques d’un salze. Vestia uns pantalons de pana marrons i un jersei gris. –Buona sera, senyor i senyora Hillman –va dir pausadament–. Bona tarda, jovenet –va afegir adreçant-se a en Peter. –Presto! Puja l’equipatge i avisa el professor –el va apressar la seva dona. El senyor Spinelli es va mirar amb resignació la feixuga pila de maletes que el xofer de la limusina havia dut fins al rebedor en diversos 14


viatges. Va agafar de cop tot l’equipatge amb una gran facilitat, com si s’avorrís, i davant la mirada atònita d’en Peter va començar a enfilar les escales amb pas cansat. –Però passin, passin. No es quedin a la porta, per favore –va dir la senyora Spinelli–. Poden esperar el professor a la sala d’estar. En Peter no recordava res d’aquell lloc, i estava sorprès per tot el que l’envoltava. La casa tenia un aspecte arcaic però molt cuidat. Estava construïda amb fustes de diferents tonalitats combinades amb gran encert. Hi havia estores i miralls per tot arreu, i també làmpades que feien una llum suau i agradable i donaven al lloc un aspecte confortable. De la cuina, a més del so esmorteït d’una ràdio que retransmetia un partit, els va arribar l’aroma d’un festí apetitós. La família Hillman va ser conduïda a una sala àmplia. El pare es va asseure en una còmoda butaca victoriana a tocar de la llar de foc i va consultar l’agenda. A l’estança hi havia diversos prestatges amb llibres d’aspecte antic, amb els títols impresos en or i argent, molts dels quals escrits en idiomes que en Peter desconeixia. En d’altres lleixes hi va veure una infinitud d’objectes: flautes de fusta i de fang, tambors i timbals, curiosos instruments musicals, màscares de tota mena, pipes grosses i petites, armes rudimentàries d’os i de pedra, espases medievals i mil coses més que no va saber reconèixer. De les parets en penjaven quadres, gravats i tapissos amb paisatges de terres llunyanes: deserts ardents i muntanyes nevades, boscos a la llum de la lluna i illes tropicals. Li va cridar l’atenció un llibre vell folrat de cuir marró que reposava mig obert sobre un sofà; a la coberta, hi va poder veure una poma daurada amb una lletra A impresa a l’interior. Després de tafanejar dissimuladament entre les seves pàgines el va sorprendre que es tractés d’una recopilació de fulls de diversa mena i antiguitat. Alguns eren passatges d’històries escrites a mà en fulls de llibreta, d’altres eren dibuixos realitzats per un nen amb colors de cera, poemes, fotos degradades de color sípia, mapes barroers sense referències ni escales… En resum, un munt de documents que no semblava que tinguessin res a veure entre si, ni tan sols l’autor. –El sopar gairebé està a punt –va dir la senyora Spinelli, obligant en Peter a deixar dissimuladament el llibre al seu lloc–. El professor baixarà tan aviat com el meu marit l’avisi. Disculpin-lo, fa poques hores que ha 15


arribat d’un llarg viatge a Austràlia i deu estar cansat. Segur que no ha sentit la campana. –L’he sentida, senyora Spinelli, no pateixi –va dir l’oncle Basilius, que en aquell mateix instant entrava a l’habitació–. El problema és que no trobava les maleïdes sabatilles. I, com en Peter va poder comprovar, devia haver desistit de buscar-les, perquè en duia una de cada color. Allò encara accentuava més el seu aspecte peculiar. Era un home no gaire alt, robust com una soca vella i rabassut. Els cabells, de color ataronjat, li creixien abundants a ambdós costats de la calba, i els duia agafats en una cua que subjectava amb una anella de bronze treballat. Del mateix color eren la barba i un llarg bigoti que li queia sota les galtes vermelles. Vestia una camisa blanca i una armilla marró, en què destacava la cadena daurada d’un rellotge de butxaca. Els pantalons eren negres i ratllats. Com la cirereta d’un pastís, rematava aquella indumentària tan curiosa un llacet vermell. –Quina alegria tornar-vos a veure! –va dir abraçant la mare d’en Peter, que li va tornar l’abraçada sense gaire entusiasme. Després la va separar, agafant-la per les espatlles, i la va observar amb els seus ulls blaus i profunds, buscant potser de reconèixer-hi la nena que un dia havia estat la seva germana i que tant havia canviat amb els anys. Després d’encaixar amb el senyor Hillman, es va inclinar per mirar directament en Peter. –Mmmm… no ets gaire alt per la teva edat –va dir sorprenent-los a tots–. Un autèntic Hoffman, ja ho crec que sí. Per postres tenim pastís de xocolata i plàtan. Em sembla que era el teu preferit, oi? –Eh… sí, i tant, gràcies –va dir en Peter, sorprès que algú recordés un detall sobre els seus gustos. La senyora Spinelli els va oferir una deliciosa selecció de plats: crema de carbassa amb crostons, crestes de tonyina, pollastre amb xampinyons i salsa de nata i, per descomptat, el pastís de xocolata i plàtan que li havien promès, coronat com una muntanya nevada de merenga dolcíssima. Després de sopar, l’oncle Basilius es va entestar a ensenyar-los un nou instrument musical que havia portat del seu viatge a Austràlia. Davant la incredulitat d’en Peter i malgrat les presses i la reticència dels seus pares, els va aconseguir convèncer perquè es quedessin una estona. 16


–Senyor Spinelli, que ens podria portar la meva última adquisició? Al cap d’una estona el vell Francesco va aparèixer traginant un objecte d’allò més estrambòtic. L’instrument en qüestió no era res més que un tronc de fusta blanquinosa d’uns dos metres de llargada que serpentejava suaument i s’anava eixamplant com una trompeta. Estava molt ben polit i tenia gravats uns signes incomprensibles. Segons va comentar el seu oncle, era una versió un xic particular de l’anomenat “yidaki”, un estrany instrument que fan servir els aborígens australians. Seguint les seves instruccions, van apagar tots els llums i l’estança va quedar il·luminada només pel foc de la xemeneia. L’oncle Basilius va agafar aire i va bufar per l’extrem més estret. El so que en va sortir va ser prolongat i greu, semblant al d’un corn enorme, i a en Peter li va fer l’efecte que s’allunyava i després tornava com un eco. Va tancar els ulls. Un fort vent va rugir al seu voltant, un vent fresc i vigoritzant que li xiuxiuejava coses a cau d’orella. A mesura que en van anar sortint notes noves, va tenir la sensació que es trobava enmig de grans muntanyes: el so davallava per profunds penya-segats i ressonava al fons de les valls. Llavors li va semblar que tot desapareixia. Com en un somni. Es va sentir al capdamunt d’aquelles muntanyes, gairebé a tocar del cel, sentint només la seva pròpia presència, el seu propi pensament, sense que ningú pogués intervenir per dir-li què havia de fer o com havia d’actuar, i es va sentir lliure. Va romandre així mentre l’eco de l’última nota es va anar allunyant fins a desaparèixer i el vent va amainar. Va obrir els ulls i es va trobar de nou a l’habitació. Els Hillman no van trigar ni un segon a acomiadar-se. Van recollir els abrics i, ja a la porta, el seu pare va recordar a en Peter que aprofités el temps per estudiar i recuperar les assignatures pendents. La seva mare li va fer un petó i li va prometre que mirarien de tornar abans de Nadal. En Peter la va mirar als ulls i va tenir la sensació que alguna cosa minúscula havia canviat en ella. Gairebé li va semblar que desitjava quedar-se allà amb ell i no fer aquell viatge, però alguna cosa més forta l’arrossegava a complir amb les seves obligacions. –Bé, Peter, t’agradaria aprendre a tocar el yidaki? –li va dir l’oncle Basilius quan els seus pares se’n van haver anat–. O potser t’estimes més que comentem algun dels meus quaderns de viatge? Tu tries. Què et ve gust? 17


Haver d’escoltar les batalletes del seu oncle era l’última cosa que necessitava per acabar de rematar aquell dia ja prou penós, de manera que es va afanyar a respondre: –Gràcies, però estic una mica cansat i m’estimaria més anar a dormir. –És clar, ja t’entenc. Amb el viatge i tot plegat… D’acord, recupera forces per demà. He planejat unes quantes coses que segur que t’agradaran. “Fantàstic”, va pensar en Peter, “només em faltava haver d’aguantar les aventures fascinants de la tercera edat”. –No ho sé… Haig de fer bastants deures –es va justificar, mirant d’evitar aquell compromís. –Vaja, doncs quina llàstima –va dir el seu oncle afligit–. Els estudis són el primer. El va acompanyar fins a la seva habitació, que era en un dels pisos de dalt. No era gaire gran, però era molt acollidora. Tot estava fet de fusta fosca. Hi havia un llit cobert amb un edredó gruixut, un armari, un penja-robes de peu, un mirall antic de cos sencer i un luxós escriptori. A més, una de les parets, que coincidia amb part de la teulada, tenia una finestra amb grans vistes i un petit banc per gaudir-ne. –Espero que tot sigui del teu grat. Si necessites res, només has d’estirar aquella cadena que hi ha al costat del llit. –Gràcies, l’únic que necessito és descansar –va respondre en Peter. –Així doncs, que descansis. –I abans de tancar la porta va afegir–: Escolta, Peter, què has sentit en escoltar el yidaki? En Peter va rumiar un moment la resposta. No s’esperava una pregunta com aquella. –Doncs… no sé gaire com dir-ho. He sentit com si em traguessin un pes enorme del damunt, com si… com si les meves preocupacions desapareguessin. Crec que ha estat relaxant. –Ja t’entenc –va dir pensatiu l’oncle Basilius–. Creus que els teus pares han sentit el mateix? –No ho sé, potser la mare… Crec que per relaxar el pare hauríem de fer servir cloroform –va respondre tot rient de la seva pròpia broma. –La teva mare… ahà. No et molesto més, bona nit. Va tancar la porta de l’habitació. En Peter es va trobar tot sol davant del mirall. Encara duia posat l’uniforme de l’internat. Va apartar de seguida la mirada del mirall i el va girar cap a la paret. No li agradava veure’s. La veritat és que no tenia un 18


cos gaire esvelt i sabia que corria el risc d’entrar ben aviat a la categoria de “grassonet”. Tenia uns cabells bonics de color de coure, però li queien llisos sobre els ulls. I per acabar-ho d’adobar el seu oncle considerava que era “baixet per la seva edat”. No va trigar gens a treure’s aquella roba que odiava tant i a posar-se el pijama. Després es va estirar al llit de panxa enlaire. Les notes del yidaki del seu oncle van començar a sonar llunyanes des del pis de baix, mentre la lluna i els estels brillaven sobre els teulats a l’altra banda de la finestra. Es va adormir contemplant-los, sense imaginar-se que aquella mateixa nit la seva vida canviaria per sempre. La primera nit que en Peter va passar a casa d’en Basilius Hoffman van succeir coses realment estranyes, encara que per a aquells que coneixen la vida del professor haurien estat força corrents. En Peter dormia com un soc i no es va adonar de la petita figura que treia el cap per l’altra banda de la finestra. Si ho hagués fet hauria vist com, amb una ungla esmolada, dibuixava un cercle al vidre i el tallava com si fos mantega, i tot seguit ficava una pota peluda pel forat i obria el pestell. A continuació, amb molt de compte i sense fer gens de soroll, va saltar àgilment a l’interior de l’habitació amb unes potetes encoixinades d’aspecte felí. Vestia una roba vellutada de color blau fosc i, tot i que s’alçava sobre dues potes, amb prou feines s’aixecava mig metre de terra. Amb un sigil absolut, la figura va obrir un sarró de cuir que duia a l’espatlla i de dins en va treure un saquet de tela de color porpra. Va afluixar el cordill amb què el lligava, va ficar-hi la petita urpa i en va treure un grapat d’una cosa que semblava sorra. Després el va llançar enlaire amb fermesa i va crear un núvol de partícules daurades que va quedar surant sobre el llit en què en Peter descansava. Una imatge va aparèixer reflectida al núvol, com emesa per un projector de cine invisible: era en Peter creuant un bosc damunt d’un cavall al galop. Uns ulls felins van brillar en la foscor de l’habitació mentre contemplaven l’escena, i un petit ronc va assenyalar la bona marxa de l’assumpte. Tot seguit, la figura va desembolicar una tela que protegia un aparell platejat amb l’aparença d’una xeringa enorme. Va apuntar al núvol i va començar a aspirar-lo, mentre l’objecte adquiria una brillantor blavosa. 19


Quan va haver acabat l’operació i es disposava a desar l’estri, la porta es va obrir de cop. En Peter es va despertar esverat, va mirar al seu voltant i va veure l’oncle Basilius, que acabava d’entrar. Amb la mà dreta feia girar alguna cosa a gran velocitat, i els seus ulls escodrinyaven l’habitació tot cercant l’intrús. Quan va descobrir la figura misteriosa al fons, li va llançar l’objecte amb decisió. Dues boles metàl·liques unides entre si per una corda van passar giravoltant per davant d’en Peter i es van dirigir cap a una ombra que era als peus del llit. Però no la van poder agafar. Amb un esbufec de gat enfadat, la criatura va fer un ràpid salt enrere, va rebotre contra la paret, el sostre i el terra i va sortir disparada per la finestra, deixant que les boles xoquessin i s’entortolliguessin al penja-robes. –Maleït sia! –va protestar en Basilius mirant d’encalçar-la. Però aquella cosa ja es perdia en la nit saltant per les teulades. En Peter va encendre el llum de la tauleta mentre el seu oncle tancava la finestra i els porticons. –Què ha passat?! Què era allò?! Què…?! –Tranquil, Peter, calma’t. No passa res –el va interrompre l’oncle Basilius. –Però què era allò?! –va insistir. –Hmmm… la veritat és que no ho sé, però penso esbrinar-ho. Sembla que amb les presses li ha caigut això –va dir en Basilius mentre plegava aquell misteriós objecte metàl·lic. –I això què és? –va demanar en Peter alçant-se del llit. Es va atansar a l’objecte i la cara se li va il·luminar amb la resplendor blavosa que deixava anar. –Tampoc no ho sé –va respondre, frustrat–. I aquest no és el millor lloc per examinar-ho. Anem a l’estudi. En Peter es va posar una bata i unes sabatilles, malgrat que en aquella casa sempre semblava fer-hi una calor agradable, i va acompanyar el seu oncle. –Escolta, oncle Basilius, com has sabut que algú havia entrat a la meva habitació? –va demanar intrigat. –És senzill. Vine, t’ho ensenyaré. El professor el va dur fins al seu dormitori i allà li va mostrar un sistema d’alarma que s’havia empescat. Consistia en un conjunt de pe20


tites campanetes etiquetades amb els noms dels diferents llocs de la casa i que, pel que li va explicar, estaven connectades amb portes i finestres mitjançant finíssims fils de niló. –No se sap mai qui pot voler entrar en aquesta casa, ni per on. A en Peter allò no el va estranyar gens ni mica, perquè allà dins hi havia un munt de coses valuoses. Quan van arribar a l’estudi, que es trobava a la part més alta de la casa, l’oncle Basilius va encendre una làmpada que hi havia sobre el seu escriptori i va situar l’objecte sota la llum. Es va posar un monocle molt curiós, que va resultar ser una lupa de rellotger, i va començar l’examen amb minuciositat. Mentre duia a terme aquella operació, en Peter va voler tafanejar per l’estança, però la poca llum li impedia de veure res a més de tres passes de la taula. Tenia la impressió que el lloc era ampli i va suposar que devia abastar una bona part de les golfes de la casa. La tènue claror de la lluna entrava per unes petites lluernes i perfilava prestatgeries altes i aparells estranys. Fins i tot li va semblar veure unes escales que es perdien en la foscor. –Ahà! –va exclamar el professor, interrompent l’escrutini d’en Peter. –Has esbrinat què és, oncle Basilius? –La veritat és que no. No sé per a què serveix, però em sembla que conté alguna cosa i que si empenyo aquesta palanca descobrirem de què es tracta. Va pressionar lleugerament el mecanisme i un pilonet de sorra brillant va caure damunt l’escriptori. Va tornar a fer servir la lupa per examinar-la i la va remenar amb un obrecartes. –Que estrany…! –va murmurar l’oncle Basilius–. Sembla sorra normal i corrent, però aquesta brillantor daurada és inquietant. En va agafar una mica amb els dits per comprovar quin tacte tenia. –Sorprenent! Fixa-t’hi, Peter –va afegir–. Sembla que existeix una mena de magnetisme entre les partícules. Va dividir la sorra en dos pilonets propers entre si i van observar astorats com els petits grans començaven a desplaçar-se cap a un punt intermedi, en què es van ajuntar formant un sol piló. –Puc? –va demanar en Peter. –Endavant –va respondre el seu oncle després de meditar un instant si hi havia cap perill–. Dues ments pensen més bé que una. 21


Tan bon punt en Peter va tocar la sorra, va deixar de brillar. –Vaja! –va dir sorprès el professor–. Què ha passat aquí? En Peter tenia els ulls molt oberts, com si acabés de recordar alguna cosa important. –Et trobes bé, Peter? –Sí… sí. És que de sobte he sentit com el flaix d’una càmera, però no té importància. –Potser sí que en té. Pensa en com et sents, qualsevol cosa que et vingui al cap. Digues el primer que se t’acudeixi. –Doncs… acabo de recordar que avui he somiat que anava a cavall, però no sé què hi té a veure. –Un somni, dius –va meditar l’oncle Basilius. Va buidar una mica més de sorra sobre la taula–. Toca-la un altre cop, Peter, i concentra’t. En Peter hi va apropar la mà i, tot tancant els ulls, va enfonsar el dit en aquell polsim fluorescent. Com l’altra vegada, la sorra va perdre la seva brillantor. –Sí! –va exclamar en Peter sobresaltat–. Ha tornat a passar. Ara recordo que cavalcava per un bosc. En Basilius no s’ho va pensar dues vegades: va buidar tot el contingut de l’aparell i va convidar en Peter a tocar-lo. Tan bon punt va ficar la mà a la sorra la cara se li va il·luminar. –És increïble, oncle Basilius. Ara recordo perfectament tot el somni. El so dels ocells… recordo que arribava al mar i cavalcava damunt les ones… no entenc com me n’he pogut oblidar. –No és que te n’hagis oblidat, Peter –va dir el professor, amoïnat–. És que te n’havien robat el record. –I va afegir, remenant de nou la sorra–: Sembla que ha perdut el seu poder d’atracció. –Robat? Què vols dir? Això és impossible…! –va exclamar en Peter seguint el seu oncle, que, amb el llum a la mà, cercava alguna cosa en un prestatge. –Ve’t-ho aquí –va dir, agafant-ne un volum folrat de cuir negre. Va donar la làmpada a en Peter. Quan va apropar el llum al llibre, en va poder llegir el títol: Compendi de llegendes anglosaxones. El professor va començar a passar pàgines, en les quals es podien veure dibuixos de criatures i llocs misteriosos. –Això mateix… l’Home de Sorra –va dir el professor, aturant-se en una pàgina concreta–. Segons la llegenda, aquest personatge porta un 22


sac de sorra màgica; pel que es veu, en bufa als ulls dels nens per portar-los somnis dolços. –Per portar-los-en, no per robar-los-els. Creus que la sorra podria fer totes dues coses? –No ho sé. L’únic que sé és que aquella criatura no s’assemblava gens a la descripció de l’Home de Sorra. –No –va dir en Peter observant el dibuix del llibre: era un home alt i prim, pàl·lid com la lluna–. Allò semblava més aviat… un gat. –Tens raó –va admetre l’oncle Basilius–. Si no fos perquè podia caminar sobre dues potes i era el doble de gros, podríem dir que es tracta d’alguna mena de felí. Va tancar el llibre i el va tornar al seu lloc. Després va consultar el rellotge de butxaca, va meditar un segon i va dir: –Miraré d’esbrinar-ne alguna cosa més. Conec algú que podria tenir informació sobre aquest tema. –Ara? –va demanar en Peter–. Penses sortir a aquestes hores? –És el moment adequat. Creu-me, això només ho puc fer de nit. Allò va despertar la curiositat d’en Peter. L’incident l’havia desvetllat completament i, tot i que tenia la sensació que tot plegat no podia ser real, l’emoció pel desconegut l’empenyia a continuar endavant. –Deixa’m venir amb tu, oncle Basilius –va dir en Peter, i ell mateix es va sorprendre de la seva determinació. –No ho sé, Peter. No crec que sigui convenient. –Sisplau, em portaré bé. –No és això, el lloc on vaig… –va mesurar amb cautela les seves paraules, va mirar el seu nebot als ulls i va afegir–: Els teus pares no ho permetrien. –Els meus pares no em deixen fer mai res que no sigui organitzat, supervisat i avorrit. A més, ells no hi són i hem de suposar que sabien el que es feien quan m’han deixat aquí amb tu. –Ha, ha, ha! –el riure d’en Basilius Hoffman va inundar l’habitació–. Tens un enginy esmolat. Em sembla que són uns bons arguments. D’acord, però si decideixes acompanyar-me hauràs de guardar un secret. –Un secret? Què vols dir? –El lloc on anem està amagat per a la majoria de persones, i per ara ha de continuar així. –Ja ho entenc… No en diré res. T’ho prometo. 23


–Sembla que ets un autèntic Hoffman. Potser… sí, potser el destí t’ha donat aquesta oportunitat per una raó –va dir en Basilius, i la seva mirada es va tornar més profunda, com si volgués entrar a la ment del seu nebot–. Saps què, Peter? El lloc on anem podria canviar la teva vida per sempre. Les teves preocupacions, els teus problemes, ja no serien cap càrrega per a tu. –Si això és veritat, vull venir amb tu. Estic cansat de viure amb por: dels meus pares, dels meus companys, de no poder prendre cap decisió per mi mateix. Vull aquesta oportunitat, oncle Basilius. Encara que no ho semblava, en Basilius Hoffman sabia que aquella seria una de les decisions més importants de la seva vida, i que només el pas del temps revelaria les conseqüències de la seva elecció. –D’acord, Peter. Posa’t alguna cosa d’abric: la nit és freda. Estigues a punt d’aquí a deu minuts. No va trigar ni un segon a arribar a la seva habitació. Va obrir una de les maletes que encara descansaven al racó i en va treure unes botes marrons i gruixudes, uns guants i un abric de plomes. Mentre es vestia no parava de preguntar-se quin devia ser aquell lloc tan misteriós al qual es dirigien. En el fons –va pensar–, potser el seu oncle no era tan avorrit com s’havia imaginat. Quan va haver acabat de posar-se tot allò es va embolicar amb una bufanda de llana i va baixar corrents. Set minuts i vuit segons després d’haver rebut les instruccions, esperava el seu oncle al rebedor. Quan es va haver complert el termini, va sentir una veu al capdamunt de les escales. –Es pot saber què hi fas, aquí aturat? Vinga, puja ara mateix. No tenim tota la nit. Allò encara va intrigar més en Peter. Va pujar les escales i tots dos van tornar a l’estudi. L’oncle Basilius duia un abric gruixut i una làmpada de gas antiga amb la qual il· luminava el camí. L’estudi era tan gran com s’havia imaginat, i amb aquella llum somorta li va semblar inquietant. Quan van passar pel costat d’un penja-robes el professor va agafar un sarró vell que encara tenia restes de pols australiana. “Acaba d’arribar de l’altra punta del planeta”, va pensar en Peter, “i ja s’està embarcant en una altra aventura.” Van travessar el laboratori i es van aturar davant d’una prestatgeria. En Peter va mirar al seu voltant i es va sentir aclaparat pel pes dels secrets 24


que devien contenir aquells llibres, i per l’halo de misteri que embolcallava aquell santuari. L’oncle Basilius va agafar un volum gruixut d’un prestatge i va ficar el braç al forat que havia deixat. Es va sentir un clac i tot seguit el soroll d’un mecanisme. El moble es va enfonsar un pas i mig en la paret i va deixar a la vista el passadís que amagava. –No és tan senzill com sembla. Si t’equivoques en accionar el mecanisme d’obertura, ja pots dir adéu al braç –va dir en Basilius amb posat lúgubre. El passatge tot just avançava uns metres, i s’acabava davant d’unes escales de cargol rovellades que s’enfilaven en la foscor. En Peter les va pujar darrere del seu oncle, mentre l’estructura de metall grinyolava amenaçadorament. A la fi van arribar al capdamunt, van obrir una trapa que va deixar entrar el vent fred de la nit i van sortir a l’exterior. Eren en una petita torrassa al punt més alt de la teulada. No tenia res de particular, tret d’una campana de la mida d’una carbassa que penjava d’una fusta. En Peter va mirar al seu voltant fins on el deixava la boira. La ciutat s’ajeia davant seu com un mar de teulades silencioses. Només el vent i algun miol escadusser trencaven aquella pau. L’oncle Basilius va deixar la làmpada a un costat, va buscar dins del sarró i en va treure un martell petit i daurat, similar als que fan servir els geòlegs, amb el qual va picar la campana. La nota que en va sortir va ser aguda i clara, i va semblar com si aixequés un vent suau que en expandir-se per damunt dels teulats agitava la boirina, com l’ona que es dibuixa quan llancem un còdol a un estany. Quan es va tornar a fer el silenci, va repetir l’operació, i després un altre cop. Llavors es va asseure al terra de pedra i va encendre una pipa d’os. –Ara només cal que ens esperem –va dir en Basilius mentre el fum de la pipa s’enlairava cap al cel de la nit.

25


El món secret d'en Basilius Hoffman. El lladre de somnis  

'El món secret d'en Basilius Hoffman. El lladre de somnis', Fernando M. Cimadevila. Sushi Books, 2015. http://sushibooks.es/tenda_cat.php?op...

Advertisement