Page 1

Kalleby

M

olt lluny, perduda al camp entre turons verds i suaus, hi ha la ciutat de Kalleby. Kalleby no és gaire gran; de fet, ni tan sols és una autèntica ciutat. Només és un grapat de granges i de cases petites i tortes apinyades al voltant d’un estany per als ànecs. Kalleby només té un carrer, i aquest carrer tampoc no és realment un carrer, sinó més aviat un camí de terra ple de sots. Quan plou, els sots s’omplen d’aigua i esquitxen a tort i a dret cada vegada que un carro de cavalls o un cotxe passen xerricant. Kalleby també té una sola botiga. Però s’hi pot comprar gairebé de tot: des de mitges de senyora i tapes per a cassoles fins a piruletes i tabac. Sí, fins i tot un sac de blat o un pernil fumat ben greixós, es poden comprar en aquesta botigueta agradable i acollidora com la cuina d’una àvia. Sempre hi fa olor de cafè, de sabó i de pomes podrides. Però, tot i que Kalleby no és gaire gran i el carrer només és un camí de terra ple de sots, en aquesta ciutat hi ha moltes coses bones.

7


En primer lloc, hi ha molts jardins plens de cirerers aromàtics, bancs blancs i cigonyes de plàstic que quan fa vent mouen les ales. També hi ha l’estany dels ànecs, que és rodó, i un munt de piles d’herba seca i groga que cada estiu s’omplen de nius de pardal. Hi ha femers, bombes d’aigua, pals de la llum i soroll de lleteres. Hi ha gossos, gats i porcs. Els porcs són d’allò més marrans, perquè sempre es rebolquen pel fang entre les ortigues i els tronxos pansits de les cols. Hi ha un riu ple de peixos i d’animals estranys, i al costat hi ha l’abocador, ple de diaris vells i llaunes rovellades. Hi ha l’escola del mestre Sakarias i l’església del pastor Emanuel, i també hi ha la verda esplanada de la fira, on cada estiu es munten les atraccions i on es poden trobar cavallets, parades de dolços i gitanos d’ulls negres. I, naturalment, també hi ha els habitants i els nens de Kalleby. D’aquests darrers no ens en podem oblidar, perquè sense ells Kalleby seria un lloc trist i avorrit.

8


L’Albert

D

oncs bé, va ser just a Kalleby on va néixer l’Albert. Va néixer un dimarts a les set del matí, i quan la seva mare va donar a llum ell es va posar a cridar tant que tots els habitants de Kalleby van sortir corrents de les seves cases petites i tortes per saber d’on venia aquella cridòria. –Deu ser el ferrer Völle, que deu estar matant el porc –va dir el botiguer. El botiguer era l’amo de l’única botiga de Kalleby. Gairebé sempre reia, perquè era un home alegre a qui li agradava de beure cervesa i cantar cançons. –Un porc no xiscla tan fort –va dir la senyora Stampe, que era la dona més vella de Kalleby–. En els noranta-set anys que fa que visc en aquesta ciutat no he sentit mai cap porc que xisclés d’aquesta manera. –Ah –va fer la gent, que treia el nas per les portes ajustades de casa seva per veure què passava–. Què deu ser, doncs? –Potser és alguna cosa perillosa –va dir una nena, i es va amagar sota el davantal de la seva mare.

9


Llavors el pare de l’Albert va treure el cap per la finestra i va cridar amb tota la força dels seus pulmons: –VISCA! HA NASCUT L’ALBERT! VISCA! –Qui és, l’Albert? –van demanar els curiosos–. No n’hem sentit a parlar mai. –No –va dir la vella senyora Stampe–. En els noranta-set anys que fa que visc en aquesta ciutat no he sentit a parlar mai de ningú que es digués Albert. –Bé, això no és gens estrany –va dir el pare de l’Albert–, perquè l’Albert és el meu fill i tot just acaba de néixer. –Oh, no! –van dir tots molt decebuts, perquè esperaven que es tractés d’alguna cosa realment emocionant–. Amb tanta canalla aviat no hi cabrem, en aquesta ciutat. –Bah –va fer el botiguer–. No n’hi ha per tant. Si en aquesta ciutat no hi hagués nens ens moriríem d’avorriment. Qui diantre faria totes les trapelleries? Però el sabater, que era un home tan esquerp i rondinaire que la seva cara semblava una poma arrugada, no va voler sentir el que deia el botiguer, sinó que va començar a cridar que ja n’estava fart, de tanta canalla: que li entraven a l’hort, li arrencaven els raves i li obrien la porta del galliner. –Si això continua així –va remugar–, aixecaré un tancat de fusta ben alt tot al voltant de casa meva.

10


I tot seguit va tancar la porta d’un cop, i poc se’n va faltar perquè s’hi enganxés el nas. Es va asseure en un racó del seu taller i es va posar a grunyir, a remugar i a fer carrisquejar les dents de la ràbia. Però un grup de vailets que estaven asseguts a la seva perera menjant peres verdes ho havien sentit tot. Es van mirar els uns als altres i van dir: –Oh! Sembla que aquest Albert, quan creixi, serà un gran arrencador de raves! I el temps els va donar la raó.

11


L'Albert  

L'Albert, Ole Lund Kirkegaard (Sushi Books, 2015): http://sushibooks.es/tenda_cat.php?op=ver&id=1382