Treball núm. 210 by Revista Treball

núm 210

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

Convenció Nacional Barcelona en Comú La confluència de l’esquerra ja és una realitat. Junts i juntes per guanyar. / Pàg. 14-15

març 2015 preu: 1,05 e

Celebrada a Sabadell els passats 27 i 28 de febrer, la Convenció era un mandat de la darrera Assemblea Nacional per fer balanç de gestió i preparar l’acció política per als propers dos anys.

Rescat social Entrevistem el portaveu de la PAH, i analitzem la pobresa energètica i l’emergència habitacional amb experts en la matèria. / Pàg. 8-9

Migracions i ciutadania Ens apropem a la realitat de la frontera sud en l’aniversari de la mort de 15 persones a Ceuta i analitzem el racisme institucional a Espanya. / Pàg. 10-11

treball

· núm 210 · març

convenció nacional

Una Catalunya lliure, social i ecològica en una Espanya plurinacional Els passats 27 i 28 de febrer ICV va celebrar la seva Convenció Nacional, un mandat de la darrera Assemblea per fer balanç de gestió i preparar l’acció política per als propers dos anys. Destaca l’aposta per una Catalunya lliure, social i ecològica en una Espanya plurinacional. Dolors Camats Coordinadora nacional d’ICV

olem iniciar un procés constituent per canviar de ple el model social i econòmic, el sistema institucional i les relacions amb l’Estat espanyol. Nosaltres volem una Catalunya lliure, social, ecològica i democràtica, en una Espanya plurinacional. Lliure - Perquè Catalunya ha de ser un subjecte polític sobirà que pugui determinar lliurement el seu futur. I a partir d’aquesta sobirania, poder establir lliurement la relació que volem amb la resta d’Espanya. - Es tracta d’un pacte de sobiranies, d’una relació d’igual a igual, en la que decidim què compartim en el marc espanyol i en el marc europeu. - Però no hi ha ciutadania lliure sense solidaritat entre pobles, sense una fiscalitat justa d’àmbit europeu que eviti la competència per l’abaixada d’impostos, sense una acció coordinada en l’àmbit laboral o mediambiental... - Per això calen sobiranies compartides, i competències exclusives i compartides, reconeixement ple de la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’Estat espanyol i un reconeixement singular i específic de Catalunya, amb una hisenda pròpia acordada amb la resta de l’Estat i la UE.

Democràtic - Lluitarem per acabar amb la democràcia tutelada pel poder financer i per organitzacions econòmiques públiques o privades que no responen a cap poder democràtic. - Proposem una reforma profunda de la democràcia representativa, basada en la transparència i la participació. - Participació perquè la ciutadania tingui de debò el poder de decidir, amb referèndums revocatoris o abrogatius, per tombar un llei o un càrrec, o el dret a vot de totes, totes les persones.

Social - Perquè no només aspirem a canviar la relació entre Catalunya i Espanya, sinó també la relació entre nosaltres mateixos. - Un Estat on els drets bàsics estiguin assegurats amb un Pla de Rescat Social urgent: garantint una llar, aigua, llum i calefacció, una renda garantida de ciutadania. - Un Estat que ampliï el patrimoni de les classes populars: els serveis públics com la salut, l’educació, els serveis socials, l’ajut a la dependència. - Un Estat que garanteixi l’equitat de gènere, perquè, sense equitat, no hi ha democràcia ni justícia social. - En definitiva, un Estat perquè sigui la societat qui governi l’economia i no l’economia qui governi la societat: una fiscalitat justa, una auditoria del deute, una banca pública... Ecològic - Necessitem un nou model de prosperitat compartida. Un green new deal, que impulsi la transformació ecològica de l’economia, per crear ocupació i benestar a la vegada que fem possible un entorn habitable i sostenible. - Volem sobirania energètica i alimentària, apostant per les fonts renovables i per la producció local, que crea ocupació. - I que faci front a batalles urgents, però no exclusives nostres, com la lluita contra el canvi climàtic.

No només aspirem a canviar la relació entre Catalunya i Espanya, sinó també entre nosaltres mateixos. L’únic dret que no tenim és el dret a resignar-nos. I defensem aquesta proposta de model d’Estat perquè és la més radical, perquè exigeix sobirania i llibertat. Davant de l’Estat però també davant dels mercats. També és la més contemporània, perquè parteix d’un concepte de sobirania pròpia del segle XXI. Una sobirania compartida amb Espanya i Europa, perquè els reptes globals, com la globalització, el canvi climàtic o el poder financer, requereixen una acció compartida, coordinada, en col·laboració amb altres pobles i països. I és la més transversal. Perquè és el que pot sumar més gent. Més gent a Catalunya, però també més gent arreu. Perquè assumeix que tenim batalles pròpies, i d’altres compartides amb la resta d’Espanya, però també amb el sud d’Europa i amb el conjunt de forces de l’esquerra i l’ecologisme del món. I necessitem aliats arreu. En definitiva, estem convençuts que és el millor model possible per contribuir a millorar la vida de la gent, i per fer-ho a Catalunya, però també a Espanya i a Europa.

I no deixarem cap batalla per donar, ni en el terreny social, ni en el nacional, ni en el democràtic, ni en l’ecològic. I els qui contraposen una cosa amb l’altra, és perquè en volen impedir o una o l’altra. L’únic dret que no tenim és el dret a resignar-nos. ICV hem estat en totes les lluites, en totes. Perquè som lluita. I la propera lluita és guanyar, per derrotar la troica i els governs que la representen a Barcelona i a molts municipis, a Catalunya, a Espanya i a Europa. El 2015 és un any electoral. I farem el que millor sabem fer: lluitar; per la gent, amb la gent. Només es guanya quan es lluita, i lluitarem per guanyar.

treball

· núm 210 · març

convenció nacional

Refundar el país Hi ha qui vol refundar el partit per disimular les retallades i la corrupció. Nosaltres volem refundar el país, des de la igualtat, l’ecologisme, la radicalitat democràtica i la llibertat per decidir. Joan Herrera Coordinador nacional d’ICV

olem refundar el país. Refundar el país des de la igualtat, impulsant una tarificació social i multiplicant les partides socials, com estem fent allà on governem: a Terrassa, a l’Hospitalet, a St. Feliu, a El Prat... Refundar el país des de la igualtat, perquè sabem que el desmuntatge de l’Estat del Benestar recau sobre les esquenes de les dones. Refundar el país a partir de la igualtat, fent de la Renda Garantida de Ciutadania un exemple de dignitat nacional. El segon pilar per refundar el país és la refundació democràtica. Refundació democràtica vol dir refundar l’economia, desterrant el capitalisme d’amiguets. Democràcia econòmica, que es tradueix en què les grans decisions en el sector financer, en l’energètic, en l’obra pública, es prenguin en funció de l’interès general. Democràcia econòmica, que vol dir democràcia dins de les empreses. I vol dir decidir-ho tot, i especialment allò que articula una societat, com el caràcter públic de les polítiques que garanteixen els subministraments bàsics –aigua i energia–, així com el model de Salut que volem. El tercer pilar per refundar el país és l’ecologia. Una economia que no pot créixer ignorant que estem en un país finit i en un país petit. I això vol dir fer de l’ecologia, de la mobilitat sostenible, de l’impuls de l’estalvi i l’eficiència i les renovables, una prioritat. Si som un país altament depenent energèticament de l’exterior, i tenim sol i vent, la resposta és simple: renovables i estalvi i eficiència. Refundar el país també es tradueix en una proposta que canvia la relació amb l’Estat. La gent d’ICV fem un pas en aquesta Convenció. Fem una proposta d’un Estat lliure en el marc d’un Estat plurinacional.

#SOMLLUITA Podeu veure el vídeo de la convenció en aquest link

Ens trobem immersos en una onada extraordinària de canvi i ICV en formem part, i en formarem part. Sabem que per refundar el país cal encarar tot el cicle electoral. Hi ha qui ho fia tot al que passi a Catalunya. Hi ha qui ho fia tot a que passi a Espanya. Nosaltres diem que cal donar totes les batalles. Que aquest any hi ha tres eleccions, però que hi ha un programa, una lluita. I lluitarem, perquè som lluita, Ens trobem immersos en una onada extraordinària de canvi, i ICV en formem part, i en formarem part; hem estat lluita i serem lluita. Corre per les nostres venes. El nostre partit fa 80 anys que lluita. Lluita és la cara del Sebastià Piera, i la de la Neus Català. I lluita és el que fan moltes i molts dels nostres militants en les Plataformes contra les retallades, participant en aturar un desnonament, mobilitzantnos contra el consorci sanitari de Lleida o per la dignitat de l’hospital de Bellvitge, sortint al carrer per dir que volem una universitat a l’abast de tothom. Per a nosaltres, lluita és mobilització; però també és responsabilitat, el compromís d’estar partintse la cara a les institucions. - Lluita és el que s’ha fet al Prat de Llobregat, a Sant Feliu de Llobregat o a Santa Perpètua de Mogoda, on s’han incrementat les partides de serveis socials en un 150% en dos anys. - Lluita és el que ha fet la nostra gent de Terrassa quan la intermediació d’execució hipotecària municipal ha atès 788 famílies i 608 més són beneficiàries de lloguer social. - Lluita és el que s’està fent per garantir els subministraments bàsics. A Terrassa, al Prat de Llobregat, a Sta. Perpètua, a Sta. Coloma de Gramenet o a St. Feliu de Llobregat, amb increments del 200% en ajuts d’habitatge, del 500% en subministraments, o del 300% en subsistència.

- Lluita és municipalitzar l’aigua, com s’ha fet a Montornès. - Lluita és el que vam fer al Govern de la Generalitat per impedir que es suprimís l’impost de successions, i per aprovar una llei d’habitatge que permetia expropiar pisos buits quan havia una urgència social, i per aprovar un codi d’ètica a la policia i posar càmeres a les comissaries. - I lluitar, des del govern, és el que fa Syriza a Grècia. No aconseguiran tot el que voldríem, però lluiten. Lluitar, lluitar i lluitar. Ho volem fer abans que ens ho prenguin tot, i amb aquells qui volen canviar la realitat. I ho volem fer també reivindicant allò que som: d’esquerres. Perquè si has d’amagar que ets d’esquerres per guanyar unes eleccions, qui et diu que no t’hagis d’amagar quan governes? En moments tan líquids i variables com els actuals, necessitem referents col·lectius o punts d’ancoratge sòlids, com ho és la nostra cultura política, social, d’organització i de lluita. Com ho és ICV. Per ser alternativa, no només testimoni. Per ser majoritaris, no només per resistir. Perquè el canvi no sigui només un canvi. Perquè sigui una revolució.

El procés de debat previ a la convenció ha estat intens i llarg, democràtic i molt participatiu. Més de 60 debats a tot el territori i 425 esmenes presentades. La Convenció Nacional ha estat la culminació d’aquest procés, on finalment es va aprovar el document polític que defineix la proposta d’ICV d’un Estat lliure dins d’un Estat plurinacional, amb un 87% dels vots favorables, i l’informe de gestió, amb el 82,2%.

treball

· núm 210 · març

opinió

Arreplegar les cadires i escombrar la sala Andreu Mayayo Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

n plena cacera de bruixes al Hollywood dels anys cinquanta, s’atribueix al delator i confident Ronald Reagan l’afirmació que era molt fàcil saber qui eren els comunistes en aquell ambient que vessava pertot glamour i vanitat: “Són els qui, en finalitzar els mítings, arrepleguen les cadires i escombren la sala”. A Catalunya els comunistes van arreplegar les cadires i van escombrar la parròquia de Sant Medir l’any 1964, dels caputxins de Sarrià l’any 1966, del Monestir de Montserrat l’any 1970, de la parròquia de Sant Agustí el 1971, de centenars de locals de les associacions de veïns, de cineclubs, de festes i recitals en places públiques i camps d’esports... A més a més, els “psuqueros” van fer de servei d’ordre de les principals manifestacions i mítings unitaris de la Transició i de tot i més en les extraordinàries Festes de Treball. Així mateix, van enganxar els cartells i van repartir les paperetes electorals de tot un seguit de plataformes unitàries i candidats independents, des de l’Entesa dels Catalans al “Benet, president”, passant per un reguitzell de candidatures municipals. El PSUC fou el pal de paller de l’antifranquisme català, l’arquitecte de la política unitària, el ciment de la cohesió social i la minyona dels moviments socials. Un gran Partit, sens dubtes, amb el bo i millor

de les forces del treball i de la cultura, que genera encara avui vindicacions entusiastes i més d’una apropiació indeguda. Per citar-ne una de punyent, costa d’entendre que la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, surti en l’espot del 9-N afirmant (foto en mà) que votarà (Sí Sí?) pel Guti (l’Antoni Gutiérrez Díaz), quan ni tan sols el va votar quan ho podia fer d’una manera directa i personal en les eleccions al Senat de l’any 1982. Malgrat això, el Guti no va dubtar a proposar-la per ocupar un seient al Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983-1988).

El PSUC fou el pal de paller de l’antifranquisme català, l’arquitecte de la política unitària i la minyona dels moviments socials. Pablo Iglesias pregona que li hauria plagut militar al PSUC, la qual cosa vol dir que entén l’especificitat nacional de Catalunya palesada, entre altres coses, en un sistema de partits propi, ple de matisos, que respon a una societat més plural i diversa. Li pot servir, ben segur, la metàfora emprada per Gregorio López Raimundo quan deia als policies que l’interrogaven que no, que el PSUC no era un grill de la taronja del PCE sinó una altra taronja amb el mateix gust.

Ha mort, l’esquerra? Roger Molinas @arqueoleg

arrerament, sembla haver ressorgit amb força el debat sobre si cal superar la divisió simbòlica entre els camps ideològics de l’esquerra i la dreta, categories creades arran del lloc on s’asseien els representants de l’Assemblea Nacional Constituent durant la Revolució Francesa. No és un debat original en absolut. Ja l’any 1960 Daniel Bell anunciava, al llibre La fi de les ideologies, que en l’era postindustrial la lluita de classes ja no és el motor de la història, ja que l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions permetien un desenvolupament individual al marge de les mobilitzacions col·lectives. Aquestes idees varen ser popularitzades anys més tard per Francis Fukuyama, autor de La fi de la història i l’últim home (1992), on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de l’URSS. Segons ell, un cop desaparegudes les ideologies, el nou motor de la història seria “el desig de reconeixement”, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu,

que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint les estructures socials col·lectives. És a dir: quan es parla de “la fi de les idees”, sovint s’està decretant la mort de l’esquerra i anunciant la universalitat dels valors de la dreta com a únics possibles. Per altre banda, aquesta polèmica em recorda també un genial film de Pier Paolo Pasolini, “Uccellacci e uccellini” (1966), on un pobre agricultor i el seu nét van caminant pels afores de Roma i es troben un corb negre, que representa la consciència de classe o la intel·lectualitat marxista. L’au tracta d’explicar-los la teoria de la història i la lluita de classes, mentre el pagès i el vailet no entenen res i se’n riuen de l’ocellot. ¿És possible que els valors i enunciats de l’esquerra siguin tan sols comprensibles per a persones de classe mitjana amb estudis universitaris? Si hem de fer cas al CEO, aquest sembla ser el perfil majoritari dels i les votants d’ICV-EUiA i de la CUP. ¿Perquè les idees i els valors de l’esquerra reben l’absoluta indiferència, i fins i tot el rebuig, del proletariat no qualificat? La resposta la té Owen Jones al seu recomanable llibre Chavs: La demonización de la clase obrera. Des de la Revolució Conservadora de Reagan i Tatcher, en els anys 80 del segle XX,

La candidatura de Barcelona en Comú, amb la participació de Podem, segueix la tradició del naixement del PSUC i va en la bona direcció de la confluència de les diverses sensibilitats polítiques a l’esquerra dels socialistes. Esperem que l’èxit, ben segur, de Barcelona en Comú faciliti, així mateix, la construcció d’un espai d’agregació política i electoral que esdevingui l’alternativa al govern de les retallades del president Mas. Per això cal sumar, ampliar els perímetres electorals i desterrar la mirada curta.

La gent d’Iniciativa continuem sent indispensables, a Barcelona en Comú o a qualsevol candidatura de confluència. Els comunistes veníem de lluny i vam aprendre perquè no vam anar més lluny encara. Les divisions es paguen cares, i el sectarisme encara més. Tothom va fer llenya de l’arbre caigut i el PSC va voler arrencar fins les arrels. Tanmateix, durant trenta anys els comunistes catalans vam continuar arreplegant les cadires i vam escombrar la sala de múltiples plataformes unitàries –començant per l’anti OTAN i acabant per la defensa de la Sanitat Pública– i de múltiples ajuntaments, impulsant polítiques de regeneració democràtica i transformació social. Ara, quan el PSC fa figa, la gent d’Iniciativa continuem sent indispensables per arreplegar les cadires i escombrar la sala, de Barcelona en Comú o de qualsevol candidatura de confluència de partits i moviments socials arreu del país

la imatge de la “classe obrera”, dins l’imaginari col·lectiu, implica ser una choni poligonera d’extraradi, un paràsit semianalfabet que viu de subvencions, vesteix xandalls estridents, escolta Camela i deixa els estudis als 14 anys davant del primer embaràs. I clar, ningú no es vol donar per al·ludit amb aquesta descripció. És per això que als barris obrers de França prefereixen votar Le Pen abans que el Front de Gauche; la dialèctica de la pàtria i la raça els resulta molt més comprensible.

Si del que es tracta és de substituir les idees per la buidor espectral d’un populisme antipolític, amb mi que no hi comptin. Durant els anys de la bombolla immobiliària, els proletaris havien viscut dins de la ficció de ells eren propietaris benestants de classe mitjana, quan tan sols eren esclaus del deute i el crèdit. La patacada va ser molt dura amb la crisi, però no suficient perquè es tornessin a empoderar com a obrers. Els encarregats d’aquesta tasca, els grans sindicats en les cadenes de muntatge fordianes, ja no tenen cap paper en un món d’atur i capitalisme postindustrial basat en la informació i els serveis.

A tot això, ha arribat la irrupció de Podemos, amb un programa farcit de continguts d’esquerres però un discurs ple d’ambigüitats, transversalitat i eufemismes que sembla donar molt bons resultats electorals. Els de Pablo Iglesias, seguint l’estela del 15M o d’autors postmarxistes i lacanians com Ernesto Laclau, han construït una hegemonia cultural basada en significants buits de significat i antagònics entre si (dalt/baix, gent/casta). Si del que es tracta és simplement de renovar l’esquerra, fer pedagogia i disfressar les paraules per arribar a més gent, per mi, cap problema, ja que sóc un gran amant de la cultura travesti. Ara bé, vull que quedi clar que per “casta” entenem l’oligarquia financera, i per tant, la família Botín en forma part. Si del que es tracta és de substituir les idees per la buidor espectral d’un populisme antipolític que no qüestioni la relació entre capital i treball o les condicions objectives i materials de la gent que passa gana, amb mi que no hi comptin. I finalment, també recordar que a Grècia ha estat possible una victòria del canvi sense necessitat de tanta pirotècnia semàntica, amb un partit que s’autoanomena d’esquerra radical i un ministre de Finances que té un discurs marxista descarat i d’una gran complexitat intel·lectual. Clar que ells van inventar la filosofia i nosaltres “Mujeres y hombres y viceversa”

treball

· núm 210 · març

opinió

Castigar o integrar? Dolors Comas d’Argemir Catedràtica d’Antropologia

l terrible assassinat de treballadors i treballadores de Charlie Hebdo ha donat peu a reaccions molt diferents. A França, Manuel Valls fa un reconeixement inaudit en afirmar que existeix un apartheid al seu país, que contradiu els principis republicans. Què ha fallat de la res publica, de la gestió pública, que no ha estat capaç d’integrar els seus propis ciutadans? Què ha fallat perquè en comptes de la convivència emergeixi l’odi? Quina barrera invisible separa els francesos que viuen en les banlieues pobres de la resta de la ciutadania? La religió? La diferència cultural? ¿No serà que allò que diferencia és qui pot exercir la ciutadania i qui no, qui se sent discriminat per l’estigma de viure en un barri pobre o per l’estigma de tenir un nom d’arrel musulmana? L’apartheid simbòlic, que té, però, conseqüències molt reals, té a veure amb les contradiccions, l’exclusió i les expulsions socials que practiquem en les societats europees.

El racisme modern és la inferiorització dels pobles utilitzant la diferència cultural com a argument. Mentre a França analitzen com poden millorar el sistema educatiu i les bases de la convivència, a Espanya s’opta per la solució punitiva modificant el Codi Penal, com si el terrorisme fos un fenomen desconegut a Espanya i que per això calgués dotar-se d’instruments nous. Però clar, no és qualsevol terrorisme: és el terrorisme islamista, amb qualificatiu. Jo pensava que matar és igual que matar; rebutjable sempre, siguin quins siguin els motius.

Editorial

La campanya de pànic moral i odi que s’ha desfermat a Europa a través dels mitjans de comunicació no permet fer gaires matisos ni distincions i condueix directament cap a la islamofòbia. L’amalgama entre terrorisme, islamisme i Islam es fa molt fàcilment. S’insisteix una i altra vegada en l’uniformitat dels musulmans, que no té cap base real, ja que la diversitat de discursos i pràctiques en les societats musulmanes és enorme. I oculta que qui més pateix, i amb molta diferència, el terrorisme islamista són els països on predomina la religió musulmana. El socorregut argument de què la barbàrie dels assassins té una base cultural és d’una falsedat estrepitosa que, a més, ens porta a culpabilitzar indirectament els

L’argument de què la barbàrie dels assassins té una base cultural és d’una falsedat estrepitosa. musulmans europeus. És aquell “xoc de civilitzacions” del qual ens parlava Huntington, que oculta les relacions de poder, les exclusions i desigualtats entre pobles i que en canvi posa l’èmfasi en la diferència cultural, en la superioritat moral d’uns (“nosaltres”) front la barbàrie dels altres (”ells”). En això consisteix el racisme modern: és la inferiorització dels pobles utilitzant la diferència cultural com a argument, ja que hem desterrat la raça per fer-ho. Som conscients cap a on ens porta això? No hem escarmentat de les experiències històriques en què s’ha atiat l’odi entre pobles? ¿Com podem presumir de superioritat moral mentre oblidem que la història d’Europa està plena d’episodis d’odi i violència cap als “altres”? ¿Quina superioritat moral tenen avui els nostres governants, que opten per protegir els interessos financers i no els de la ciutadania? Què fàcil és culpar els “altres” dels nostres mals i eludir les pròpies responsabilitats...! Castigar o integrar són opcions que van en sentit contrari. ¿Com podem construir una societat integradora si castiguem els pobres, i els castiguem doblement si són musulmans? ¿Com podem construir una Europa plural si continuem convertint les diferències en desigualtats?

24 - núm. 210 - març 2015 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Júlia Brosa, any

Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Júlia Mas, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Marta Ribas, Jaume Risquete, Xavier Riu, Jaume Rovira, Gerard Sentís i Joan Vallbé.

col·laboren en aquest número:

Andreu Mayayo, Roger Molinas, Dolors Comas, Sixte Garganté, Merche García Arán, Dones amb Iniciativa, Fuensanta Alcalà, Marta Garcia, Joana Mundó, Gaby Poblet, Sectorial de Migració i Ciutadania, Wilder Palacio, Ernest Urtasun, Delfina Rossi, Ricard Gomà i Laia Ortiz.

Sergi de Maya: Director de Treball

ls termes del debat nacional fa temps que giren entorn als marcs de referència de l’independentisme, segons els quals la divisió clau entre partits se situa entre els qui volen reformar Espanya i els qui no. És a dir, la independència i la resta. Un plantejament bipolar que posa en el mateix sac tot el que no sigui la primera opció. Però el criteri de distinció podria ser un altre. Per exemple, entre els qui posen com a subjecte de decisió Catalunya i els qui consideren que ho és Espanya, independentment de l’horitzó final de cadascú. Segons aquest criteri, hi ha una diferència clara entre PP-PSOE-C’s d’una banda, i CIU-ERC-ICVCUP, i sembla que també Podemos, d’una altra. Des d’aquest canvi de paradigma tota proposta que parteix de l’exercici de la sobirania de Catalunya és tan trencadora com la independentista. I ja no es pot interpretar que la proposta d’ICV pretén la reforma d’Espanya sinó l’encaix lliure de Catalunya en ella. La reforma d’Espanya, doncs, seria una conseqüència, no una causa. La diferència rau en l’instrument per fer aquest exercici de sobirania: un referèndum front a l’aposta per una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) o similars. Avalar una DUI vol dir donar suport a unes eleccions plebiscitàries. Però en realitat, perquè una DUI tingués efectes reals, el suport social que requereix hauria de ser molt més majoritari que el d’un referèndum. Amb un referèndum es poden pactar percentatges, del 50%, del 60%? Però a partir d’aquí comptes amb la legitimitat i el reconeixement per avançar. Una DUI, en canvi, aboca a la desobediència. Però la desobediència civil no la fan els partits, el Parlament o el govern; l’haurà de fer la ciutadania en el seu dia a dia. O et segueix una enorme majoria, o generes un enfrontament intern. Una DUI pot ser un acte rebel, sí, però estèril i contraproduent. Una altra qüestió és el debat sobre els models finals de cadascú. La proposta d’ICV no és la independència, però també és radicalment oposada a la de PP, C’s o PSOE. I, mirant-ho amb rigor, no crec que ningú pogués afirmar que no seria millor per a Catalunya espais compartits. No té sentit ignorar que els nostres vincles socials i econòmics amb Espanya són més estrets que amb qualsevol altre. Ja no parlo dels emocionals i identitaris per a molta gent. Qüestions com les relacions laborals, la seguretat social i certs aspectes de política econòmica i fiscal convé que siguin regulats en un marc supranacional. Si es vol en la transició cap a una cessió de sobirania cap a una Europa plenament democràtica. Una col·laboració molt en la línia del que cal que sigui Europa

Crèdits

Reforma, ruptura

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

treball

· núm 210 · març

estat

La lluita pels drets dels treballadors i les treballadores L’atac als drets dels treballadors i les treballadores ha estat excepcional en els darrers anys. En aquest article es fa un repàs i es plantegen propostes per un treball i una vida dignes. Sixte Garganté Professor de Dret del Treball de la UPF

a greu crisi econòmica generada per un afany incontrolat de negoci i de benefici, juntament amb unes polítiques antisocials i d’una forta càrrega ideològica neoliberal i individualista, ha comportat no només retallar drets dels treballadors i les treballadores, sinó també suprimirne. Els diferents governs d’inspiració neoliberal –malgrat el seu discurs, “hem de fer això perquè la situació de crisi ho exigeix”– han fet les reformes legals amb la voluntat de mantenir-les més enllà del final de la situació que, per a ells, les justifica. Així, s’ha modificat de forma radical el model de negociació col·lectiva i s’ha reduït el poder de negociació dels sindicats, s’ha incrementat de forma totalment desproporcionada la facultat unilateral dels empresaris de decidir sobre les condicions de treball –ja per si mateixes fràgils, com a conseqüència de la greu situació d’atur–, i s’està convertint els treballadors i les treballadores en una mercaderia més. A la contractació temporal fraudulenta i abusiva s’hi ha afegit un altre instrument de precarització, el contracte a temps parcial, que ja ha arribat a ser el 16% del total de contractes;

el 60% dels treballadors contractats a temps parcial voldrien un contracte e temps complert, i el nombre d’hores contractades, de mitjana, és de 17 hores setmanals. En definitiva, creix el nombre de treballadors pobres, i creix el nombre d’hores extres: fins a un total de més de 5 milions d’hores extres, de les quals el 50% ni tan sols es cobra. La caiguda dels salaris, un dels objectiu reals de la reforma laboral, es situa en, com a mínim, el 20% des de 2007, i ha estat afavorida pel creixement de l’atur i per la reforma de la negociació col·lectiva, que ha donat als empresaris la clau per no negociar, menystenint les organitzacions sindicals i trencant l’equilibri de la regulació legal anterior a l’any 2012.

Creix el nombre d’hores extres: més de 5 milions, de les quals el 50% ni tan sols es cobra. L’acomiadament és més fàcil, més ràpid i més barat per a l’empresariat, i ha deixat en paper mullat les possibilitats de resoldre els problemes reals que pugui tenir una empresa a través de mesures de flexibilitat interna negociada amb els representants dels treballadors. Finalment, la necessària estabilitat pressupostària ha estat la justi-

La caiguda dels salaris se situa, com a mínim, en un 20% des de 2007. ficació governamental per reduir les prestacions i els subsidis d’atur per a tots els milions de treballadors que han perdut la feina i que no en poden trobar una altra; més de 3 milions són aturats de llarga durada, dels quals el 42% no cobra cap tipus de prestació, subsidi o ajut. Ara, quan, segons el PP i CiU, estem ja en un inici de recuperació, cal que recuperem els drets que transitòriament –segons la justificació dels governs– els treballadors vam perdre. És per això que el Grup parlamentari d’IU, ICV-EUiA, CHA: La Izquierda Plural ha presentat al Congrés de Diputats diverses propostes sobre treball digne, sobre creació d’ocupació de qualitat i sobre recuperació de prestacions i subsidis d’atur. En compliment dels Convenis de la OIT, de la Carta Social europea, de les Directives europees sobre contractació temporal i a temps parcial i de les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, s’ha de derogar la reforma laboral, i s’han de fer efectius els 4 objectius estratègics de la OIT, amb l’objectiu transversal d’igualtat de gènere:

Més populisme punitiu: la cadena perpètua Merche García Arán Catedràtica de Dret Penal de la UAB

o hem dit tantes vegades que ja resulta gairebé banal: des de 1995, el Codi Penal postconstitucional, ha patit vint-i-vuit reformes, impulsades per Governs de diferent signe però unides pels mateixos defectes, entre els que destaquen el freqüent oportunisme i la utilització del Codi com a instrument de propaganda. El resultat és un Codi Penal inestable i, en algunes matèries, erràtic, que provoca inseguretat jurídica –ni els experts més atents estan segurs del que conté en cada moment– i enormes problemes aplicatius derivats de la superposició desordenada de reformes o de normes confuses de tant retocades. Ara, el Senat està a punt d’aprovar una reforma impulsada pel Partit Popular, que afecta gairebé tants articles com la que va impulsar el PSOE el 2010. L’actual presenta els mateixos defectes que

moltes de les anteriors, però ha rebut una especial atenció mediàtica per la regulació de la cadena perpètua, denominada “presó permanent revisable”. Es preveu per assassinats especialment greus, homicidi del Cap de l’Estat i genocidi i, òbviament tant sols podrà aplicar-se a delictes comesos després que la reforma entri en vigor. Els condemnats a cadena perpètua podran aspirar a una primera revisió per obtenir la llibertat, passats vint-i-cinc anys com a mínim i la veritat és que –si es manté l’activitat frenètica dels nostres legisladors–, ningú no pot saber com serà el nostre Codi Penal d’aquí a vint-i-cinc o trenta anys i, per tant, no és agosarat pensar que potser no arribarà a aplicar-se. Però cal denunciar-la com una pena innecessària, inconstitucional i demagògica. És innecessària perquè, fins i tot acceptant la molt discutible hipòtesi que aquesta pena serveix per prevenir-los, Espanya té un dels índex més baixos d’assassinats d’Europa. A més, tenim ja una pena màxima de 40 anys de presó sense revisió, de manera que, en alguns casos, la presó perpètua revisable als vint-i-cinc anys pot resultar fins i tot més benèvola.

1.- Crear ocupació i ocupació de qualitat, de forma que la contractació temporal es regeixi pel principi de causalitat i que es sancioni la utilització fraudulenta i abusiva de la contractació temporal; i de forma que el contracte de treball a temps parcial es regeixi pel principi de voluntarietat i sigui un instrument al servei de les necessitats dels treballadors i treballadores per a la conciliació de la vida laboral i familiar. 2.- Garantir els drets dels treballadors, i fer que els salaris siguin d’una quantia que garanteixi una vida digna, per a que els convenis col·lectius recuperin la seva funció de fixar les condicions de treball. En paraules de la OIT, els treballadors desfavorits o pobres han de tenir unes lleis adequades que es compleixin i estiguin a favor, i no en contra dels seus interessos. 3.- Estendre la protecció social per garantir unes prestacions públiques adequades i suficients en cas de pèrdua o reducció d’ingressos. 4.- Promoure el diàleg social entre les organitzacions empresarials i sindicals, per tornar a reequilibrar la negociació col·lectiva com a instrument útil per regular els drets i obligacions d’ambdues parts en el contracte de treball. En definitiva, un canvi radical en la política laboral del govern del PP, una aposta per un treball digne

És inconstitucional o, com a mínim –segons el Consell General del Poder Judicial–, planteja seriosos dubtes de constitucionalitat. El fet que la presó sigui “revisable” –com als països que la mantenen–, pretén seguir el mandat d’orientació de les penes a la reinserció social (art. 25.2 de la Constitució), que, per definició, no respectaria l’empresonament fins a la mort del condemnat, com alguns demanen. Formalment, doncs, aquest no seria el problema, que la reforma bandeja també envoltant la cadena perpetua d’apel·lacions purament retòriques a la reinserció, com el pronòstic favorable o la valoració de les circumstàncies “familiars i socials” que cal per revisar la pena.

Espanya té un dels índex més baixos d’assassinats d’Europa i una pena màxima de 40 anys de presó sense revisió. El problema constitucional més clar és, en canvi, que el condemnat a aquesta pena no té cap seguretat de quan s’acabarà. A les revisions, regulades molt confusament, no tan sols poden negarli la llibertat, sinó que, si li la concedeixen, serà

treball

· núm 210 · març

dones

Sense les dones els drets no són humans El 8 de març, Dia de les Dones, és una data reivindicativa i també festiva, on commemorem i expressem les lluites i reivindicacions de les dones. Dones amb Iniciativa

na data que serveix per fer la nostra veu, les nostres demanades, més fortes. Una data que les agendes política i mediàtica no poden ignorar i que serveix perquè hagin d’escoltar, almenys un cop a l’any, el que tots els altres dies assenyalem, reivindiquem i lluitem. El ventall de lluites que lliurem les dones és infinit i complex. En moltes ocasions, són lluites diàries i quotidianes, lluites en l’àmbit públic i en el privat. Però no n’hi ha prou a assenyalarles i visibilitzar-les; cal dur a terme els canvis necessaris per combatre-les. Cal assenyalar les desigualtats i discriminacions que seguim vivint les dones pel simple fet de ser dones. La dreta i els sectors més conservadors ens han situat en un escenari polític d’agressió als drets de les dones i un retrocés, sense precedents, en les llibertats civils i el desenvolupament efectiu dels drets de ciutadania.

Sense justícia social i equitat de gènere, no hi ha democràcia. La igualtat entre homes i dones és encara una qüestió pendent. La realitat és que mentre el model de societat segueixi sent patriarcal, les dones seguirem sent ciutadanes de segona. I el 8 de març,

sols una llibertat condicional que pot revocar-se si els jutges consideren que han canviat les circumstàncies. I no pot descartar-se que arribat el moment d’obtenir l’alliberament, si es tracta d’un cas mediàtic, es desfermi l’habitual campanya reclamant el podriment del condemnat a la presó, com si això fos una exigència ineludible de la justícia. Massa indefinició i risc d’arbitrarietat per als principis constitucionals de seguretat jurídica i taxativitat de les penes. I, finalment, és una pena demagògica, perquè la seva única raó de ser és donar satisfacció a les campanyes inspirades per a alguns casos especialment greus. Quan es reivindica la cadena perpètua amb l’argument que alguns delinqüents “tornaran a delinquir, segur”, no tant sols és impossible assegurar-ho, sinó que s’amaga la veritable raó de la reivindicació, que no és altra que la retribució del delicte, basada en el sentiment de venjança. Dit per les víctimes, mereix comprensió i respecte; però, precisament pel seu patiment, no estan en condicions de decidir la política criminal estatal. Estem davant d’un cas més de l’anomenat “populisme punitiu”, lamentablement habitual en les reformes penals, pel qual l’Estat renuncia a la seva funció racionalitzadora, configurant un dret penal autoritari amb l’esperança d’obtenir uns més que discutibles rèdits electorals

Dia de les dones, és una data significativa perquè els governs, els partits polítics i les administracions prenguin el compromís necessari per tal de dur a terme els canvis estructurals, culturals i quotidians necessaris per superar el model patriarcal en el qual vivim. És per això que cal construir un nou paradigma. Ens trobem davant la necessitat i el repte de redefinir i reconstruir les relacions de gènere. La sostenibilitat de la vida i la justícia social han de ser els eixos vertebradors d’aquest paradigma, construït sobre les bases i el convenciment que “allò personal és polític”. La realitat actual constata la necessitat inajornable i urgent de fundar unes noves bases d’organització social i de relacions de gènere, creades des del reconeixement a les lluites històriques del feminisme i arrelades en els seus principis i valors. Les dones, però, també necessitem respostes avui. Les dones ja partíem d’una situació de desigualtats i la crisi econòmica les ha agreujades a quotes intolerables. Avui la igualtat s’ensorra en indicadors catastròfics, el benestar es desmantella i, en conseqüència, la democràcia es deteriora. Sense justícia social i equitat de gènere, no hi ha democràcia. L’equitat és indestriable. És per això que calen mesures urgents per desenvolupar un pla de xoc per l’equitat de gènere, per actuar contra els efectes del desmantellament del benestar i la igualtat sobre la vida de les dones. Cal lluitar contra la feminització de la pobresa amb, entre d’altres mesures, pensions i rendes justes i dignes. Cal construir i consolidar un sistema públic al servei de l’equitat i fer de la cura de les persones i la creació de xarxes comunitàries elements centrals.

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

160 140 120 100 80 60 40 20 0

Imatge de la campanya del 8 de març

Cal transformar el present avui mateix, perquè la situació en la qual viuen moltes dones no pot esperar, necessita una resposta immediata. No podem deixar, però, de mirar el futur. Cal superar els rols de gènere, les relacions entre sexes han d’eradicar i superar el sistema de creences i estereotips que perpetuen el sexisme, la violència masclista i les desigualtats. Cal un canvi cultural que permeti abolir el patriarcat, i aquest canvi serà impossible mentre el sistema educatiu no es basi en la coeducació real i els principis de l’equitat

Taxa de criminalitat

Bèlgica

Dinamarca

Alemanya

UE-15

França

Espanya

Població reclusa per 100.000 habitants Espanya

Bèlgica

Dinamarca

Alemanya

UE-15

França

treball

· núm 210 · març

actualitat

Avui es pot, i nosaltres ho sabem

Membres de la PAH protesten per evitar un desnonament / © ACN

Redacció: Rosa Mateu

l 13 d’octubre va ser admesa a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular de Mesures Urgents per fer front a l’Emergència Habitacional i a la Pobresa Energètica. Una iniciativa impulsada per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Aquesta ILP té en el seu frontispici el concepte de “segona oportunitat” per a aquelles persones i famílies que no poden fer front a un sobreendeutament inassolible, i provocat en moltes ocasions per l’abús dels bancs i caixes, en l’adquisició de l’habitatge habitual. La proposta també és sensible als problemes per fer front al pagament del lloguer sense deixar de banda les persones propietàries de l’habitatge, petits propietaris que en moltes ocasions han de cobrir el que l’administració deixa de fer. Es demana que en aquest cas haurà de ser l’administració l’obligada de concedir ajudes per al pagament del lloguer o assegurar un reallotjament. La situació de vulnerabilitat de moltes persones s’agreuja amb l’alarmant creixement de la pobresa energètica. La ILP planteja mesures per garantir el subministrament de serveis bàsics a les llars en situació de vulnerabilitat i evitar-ne els talls indiscriminats.

Entrevistar un activista de la PAH és entrevistar algú que defensa amb una passió contagiosa la seva reivindicació: no consentir que “invisibilitzin” el sofriment de milers de persones que pateixen, la majoria d’elles com a conseqüència d’haver perdut la feina, l’angoixa que els arrabassin casa seva. El Carlos “manega” xifres i informes i ho acompanya sempre amb casos reals, persones amb les quals conviu i lluita diàriament en les assemblees de la PAH. Actualment, a més d’estar “promocionant” la ILP, està activament implicat en donar a conèixer l’impacte sobre la salut –i especialment en els infants– que provoquen la manca d’un habitatge digne i els desnonaments.

“Catalunya està liderant el rànquing de la vergonya” Com va la recollida de signatures? Fa dos mesos que vam començar i va molt bé. Diàriament tenim arreu del territori 72 PAH recollint signatures i ens expliquen que la gent de seguida es presta a donar-hi suport. Estem assolint un dels objectius d’aquesta ILP, que és fer sensibilització al carrer. El més difícil és incidir en l’agenda política i mediàtica. Per això hem promogut la ILP amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica, perquè tenim dret a un sostre, però si no es tenen garantits els subministres, aquest no és un habitatge digne. Ens estem trobant persones que han pogut solucionar la dació en pagament i han aconseguit un lloguer assequible i ara el problema més gran que tenen és que els estan tallant els subministraments. L’habitatge digne ha de ser tenir un sostre el preu del qual, amb lloguer i subministraments, no passi del 30% dels ingressos.

Punt.cat amb el conseller Vila, que comencen a utilitzar l’excusa competencial i de l’Estat propi. I nosaltres els diem que en un context en el que s’està plantejant la definició del país, l’excusa competencial i condicionar a aprovar aquesta ILP a tenir un Estat propi no és acceptable. La Generalitat té les competències, ho diem el grup promotor, però comptem també amb l’aval dels Serveis Jurídics i de la Mesa del Parlament. Però a més a més, tenim un informe del Consell de l’Advocacia de Catalunya i del Col·legi d’Advocats de Barcelona que ho confirma. Per tant, les excuses competencials no serviran.

Carlos Macías Portaveu de la PAH

Entrevista: Rosa Mateu

En aquest sentit, Laia Ortiz va defensar fa unes setmanes al Congrés la rebaixa de l’IVA en els subministraments bàsics: aigua, gas, electricitat i transport, com una opció d’urgència per reduir el cost del rebut, i la Laura Massana, al Parlament, ha desemmascarat el conseller Puig i li ha recordat que els ajuntaments estan destinant diners d’altres partides a polítiques socials al mateix temps que paguen tot el que s’ha de pagar i que, mentrestant, la Generalitat és “incapaç” de fer el mateix. Ni fred, ni set, ni foscor i un sostre digne. Amb una signatura, la mobilització ciutadana i voluntat política, avui pot ser una realitat

I a més de la recollida de signatures, penseu en altres accions? Estem pensant en tres diferents moments: una manifestació, per demostrar el suport al carrer; un acte cultural festiu reivindicatiu i, més endavant, una jornada de debat polític sobre la situació de l’habitatge a Catalunya, que permeti per una banda mostrar la ILP com a mesura per pal·liar l’emergència social i també abordar el model de l’habitatge a Catalunya més enllà de l’emergència que estem vivint. Ens has explicat la bona acollida d’aquesta ILP entre la ciutadania. Però en l’àmbit polític, quins són els suports? Hem fet una primera ronda d’entrevistes amb els grups parlamentaris, i en principi tots diuen donar-hi suport, menys el PP, que no ens han rebut –tampoc no em sorprèn, després de la ILP estatal– i CiU, que, de moment, oficialment a la reunió “ni sí ni no”. Ens hem trobat en debats públics, per exemple l’altra dia al

És tenen les competències, això ho sabem; però creus que vindran amb l’excusa dels recursos? Catalunya està liderant el rànquing de la vergonya a nivell estatal: és on més execucions hipotecàries s’han iniciat des del 2007, segons el Consell del Poder Judicial, més de 116.000, i acumulem més de 50.000 desnonaments. Actualment ens estem trobant, no només en les assembles, sinó que també apareix en les dades proporcionades pel CGPJ, que hi ha més desnonaments de lloguer que d’hipoteca i aquesta ILP també vol donar resposta als desnonaments de lloguer. A Catalunya hi ha més 450.000 pisos buits, segons l’INE, més de 100.000 en mans d’entitats financeres, i nosaltres diem: “Comenceu per aquests!” Ho permet la Llei catalana del Dret a l’Habitatge. Es tenen les eines per crear un parc de lloguer social amb aquests pisos. No pot ser que a Catalunya el parc de lloguer social sigui de l’1% quan la mitjana europea és del 18%. Hi ha recursos, doncs vés a buscar-los; i això es fa limitant els privilegis d’uns pocs i garantint l’accés a drets de tothom

XIFRES 43 desnonaments diaris a Catalunya. 320.000 famílies en situació de pobresa energètica. 450.00 habitatge buits (100.000 en mans de les entitats financeres) Dades: Aliança contra la Pobresa Energètica

treball

· núm 210 · març

actualitat

Desnonaments: la injustícia interminable? Fuensanta Alcalà Advocada

l 26 de juny de 2012, es va debatre al Congrés dels Diputats la Proposició de Llei de la Izquierda Plural que proposava mesures per resoldre el sobreendeutament de les famílies, contemplant la dació en pagament, simplificant els procediments concursals i incidint en la regulació del mercat hipotecari. Evidentment, la proposta va resultar refusada amb els vots en contra del PP. Recordo al Joan Coscubiela com va avisar a la bancada del PP que si no abordaven aquesta dramàtica problemàtica, la societat organitzada a través de la PAH ho faria i que quan això succeís “por favor, no empiecen a levantar la voz denunciando que las organizaciones sociales son unos antisistema.” La societat s’estava organitzant, efectivament. Al febrer del 2013, es va debatre al Congrés la ILP que havien presentat la PAH i l’Observatori DESC a més d’altres entitats socials i organitzacions sindicals, per aprovar la dació en pagament retroactiva i la paralització dels desnonaments, amb quasi bé un milió i mig de signatures. El resultat és ben conegut. És cert que no va suposar una sorpresa la votació contrària del PP en la primera ni el seu intent de manipulació de la segona; més sorprenent és

que el Grup de CiU hi votés a favor d’ambdues, tenint en compte la política d’habitatge que practica el seu Govern a Catalunya, en aplicació de les seves pròpies competències. Cal recordar que una de les primeres mesures del Govern de CiU va ser derogar, a través de les anomenades Lleis Òmnibus, els apartats 6 i 7 de l’art. 42 de la Llei pel Dret a l’Habitatge de l’anterior govern tripartit, que permetia a l’administració acordar el lloguer forçós d’habitatges en casos de “demanda forta i acreditada”, que hagués contribuït a la formació més ràpida del Fons Social d’Habitatges destinat a les persones desnonades o amb poc recursos. És a dir, van eliminar una eina bàsica per evitar que els habitatges en mans de les entitats financeres hagin estat buits durant anys, alhora que aquestes continuaven amb les execucions hipotecàries, malgrat la ingent quantitat de diners públics rebuts. Ara, quasi bé cinc anys desprès, el Govern de CiU anuncia un impost de quantia irrisòria a les entitats financeres, per “estimular” que posin de lloguer els seus habitatges. La proposta de la ILP Catalana que actualment promou la PAH, reivindica la dació en pagament i el lloguer forçós de l’habitatge executat durant un mínim de 3 anys si les persones continuen en situació de vulnerabilitat. Caldrà veure com reacciona el grup de Convergència al Parlament a aquesta proposta, que significaria, de fet, la restauració dels esmentats apartats derogats.

Energia: un dret o un privilegi? Marta Garcia Joana Mundó Autores de l’estudi “L’energia com a dret. Com afrontar la pobresa energètica”, de l’entitat Ecoserveis.

ltimament sentim parlar sovint de pobresa energètica. No es tracta d’un fenomen nou, però malauradament s’ha fet més visible perquè cada cop més les famílies en pateixen. La xifra ha augmentat considerablement des de l’inici de la crisi, el 2008. En aquests últims 6 anys, el preu de l’electricitat gairebé s’ha duplicat, mentre que el nivell de vida de moltes famílies catalanes ha disminuït degut a l’augment de l’atur, la disminució de prestacions socials i l’empitjorament de les condicions salarials. En un estudi recent, hem vist com s’ha triplicat el nombre de famílies que destinen més d’un 10% dels seus ingressos a pagar factures d’energia, i gairebé s’han duplicat les que declaren no poder mantenir la llar a una temperatura adequada de confort. Davant d’aquest alarmant augment, és necessari repensar com hem de donar resposta a aquesta problemàtica creixent, integrant una visió a mig i llarg termini que garanteixi a tothom l’accés a un bé bàsic com és l’energia.

Imatge d’una família en el moment de ser desallotjada de casa seva / © ACN

Tampoc no ha contribuït l’actual govern a ajudar les famílies vulnerables a mantenir-se en els habitatges de lloguer. Sistemàticament, des del 2011 ha anat reduint l’import dels ajuts al lloguer un 59% entre el 2010 i el 2014, a més a més d’endurir considerablement les condicions d’accés a les famílies. Sembla ser que, tant el PP com CiU, aposten perquè sigui la recuperació econòmica la que permeti a les famílies, sense cap intervenció pública, resoldre tant els seus problemes

Les mesures correctives tenen per objectiu pal·liar una situació puntual. Són mesures absolutament necessàries per fer front a situacions d’urgència, però no garanteixen que les persones puguin millorar la seva situació en un futur immediat. Per aquest motiu, és important incorporar també mesures preventives. Moltes d’aquestes mesures tenen a veure amb la millora de l’eficiència energètica i l’aïllament de les llars vulnerables, com el programa Habiter Mieux a França, Energy Companies Obligation a Anglaterra o Energy Efficiency Standard For Social Housing a Escòcia.

d’habitatge, com de deutes, com de manca de solvència per poder fer front a les despeses dels subministres bàsics, etc. Es necessitarien uns càlculs encara més optimistes que els d’aquests dos governs perquè això fos factible i, el més probable és que la pobresa de les famílies afectades es converteixi en estructural i irreversible. La societat es torna a mobilitzar i, una vegada més, proporciona les eines als governs -–en aquest cas al català– per poder pal·liar el desastre. Sabran aprofitar l’oportunitat?

Altres mesures serien augmentar la protecció al consumidor energètic i millorar la transparència en el sector. Tots els consumidors hauríem de tenir accés a informació clara sobre els preus, l’accés al subministrament, i els serveis que tenim contractats. L’accés als serveis d’energia és una condició prèvia a la satisfacció de diversos drets, com el dret a un habitatge digne, el dret a una alimentació adequada, o el dret a la salut. Així doncs, és imprescindible avançar en el reconeixement de l’energia com a dret bàsic per a una vida digna, i en el desenvolupament de mesures que en garanteixin l’accés de forma universal

Comparativa d’indicadors des de l’inici de la crisi 18% 16% 14% 12% 10% 8% 6% 4% 2% 0%

Ingressos dedicats a energia

Llars que dediquen més d’un 10% a energia

Llars que declaren no poder mantenir temperatura adequada

Llars amb retràs en els pagaments

2007 2012

Llars amb goteres o humitats

treball

· núm 210 · març

migracions i ciutadania

Vista des dels campaments del mont Gurugú, a Nador (nord del Marroc), a la frontera amb Melilla

#Fronterasur : més enllà de les fronteres El 6 de febrer va fer un any de la mort de 15 persones d’origen subsaharià que intentaven creuar la frontera a Ceuta. Ens apropem a la realitat de la Frontera Sud, però també a la “darrera tanca”: el procés d’obtenció de la nacionalitat. Gaby Poblet Antropòloga i investigadora en Polítiques Migratòries

a Guàrdia Civil espanyola va disparar bales de goma i gasos lacrimògens, com a “mesures dissuasives”, a les persones que estaven nedant. No era la primera vegada que succeïa una tragèdia a la frontera. De fet, la Frontera Sud i tot el Mediterrani s’han convertit en un lloc de mort i patiment on l’única governança és l’ambigüitat jurídica i la impunitat. Ceuta, Melilla, Lampedusa, la costa Siciliana, són notícia gairebé a diari per morts i “tragèdies”. Però això és només l’arbre que ens tapa el bosc. Per entendre tota la complexitat en torn de la Frontera Sud, cal creuar la tanca cap a l’altra banda i conèixer llocs com el Monte Gurugú, on es troben

centenars de persones que viuen en campaments en espera de creuar la tanca de Melilla. S’organitzen per comunitats nacionals i compten amb l’ajuda d’una ONG que depèn de la Diòcesi de Tànger i de la coordinació de l’Esteban Velázquez, jesuïta d’origen canari, qui coordina un equip de vuit persones per facilitar l’assistència sociosanitària. Al seu equip també treballa gent que va decidir no creuar a Europa i quedar-se a viure a Nador. La visió de la situació al Monte Gurugú recorda sempre una guerra. Semblen dos exèrcits: a una banda, els campaments dels africans, i a l’altra, amb una vall al mig, les tendes verdes de l’exèrcit marroquí. Els campaments malià i camerunès, que són els més nombrosos, es troben primer i després el de Guinea, el de Costa d’Ivori i els senegalèsgambià i de Gabon, que viuen junts. El nucli dels nigerians està en una altra banda. Empremta de l’ordre colonial.

Contràriament al que molta gent podria imaginar, la sensació al Gurugú no és de patiment i misèria; és d’energia, voluntat, espiritualitat i organització, més enllà de la precarietat i la clandestinitat. Això sí: quan hi ha salts, els relats dels homes –i també de les dones– i de la infermera de l’equip de l’Esteban que els porta al hospital, torna a ser la descripció d’una guerra: ferits greus, cames trencades, cops de l’exèrcit marroquí i algun amic mort. Tot, producte de les anomenades “devolucions en calent” i de la manca de protocol de la Guàrdia Civil espanyola. I producte de la total manca de responsabilitat de la UE, que encara no facilita l’asil i la migració garantint els drets humans i deixa el “treball brut” a mans d’altres Estats de fora de la UE, com, en aquest cas, el Marroc. Això és el que denunciem com “Externalització de fronteres”. I al Marroc li convé tenir campaments de migrants esperant saltar la tanca, per pressionar Espanya. Les fronteres s’han concebut per defendre’ns dels països enemics. Com enclavament colonial del nord d’Àfrica, a la Ciutat de Melilla encara perviu aquest imaginari. Però ara les fronteres van adquirint un altre significat. La guerra és contra el pobre. Les tanques i els murs hi són per “defendre’ns” dels pobres “invasors”, “negres i moros”. Però la desigualtat global fa que la gent de països saquejats i empobrits tingui un somni molt concret: migrar a Europa. Les persones que intenten creuar la tanca o es llencen al mar per arribar nedant, no ho fan només per guanyar diners. Ho fan perquè creuen que són –i ho són– amos del seu propi destí, i cap força o maquinària d’Estat no ho impedirà

The land between, el documental que mostra el dia a dia dels campaments al Monte Gurugú i la constant vulneració dels Drets Humans a la Frontera Sud.

avid Fedele, cineasta de origen australià, va filmar el documental el 2013. El seu treball ofereix una mirada íntima de les vides de les persones que fugen de guerres, persecucions i gana i arriben al Marroc, on esperen la seva oportunitat per creuar a Europa. Mitjançant diversos testimonis de la gent que habita al Monte Gurugú i als campaments a la frontera amb Algèria, es denuncia la violència de l’Estat espanyol –les devolucions “en calent” i la repressió de l’Estat marroquí, així

com la vulnerabilitat a la que són condemnades persones que haurien de tenir protecció internacional. El documental és una clara denuncia de la situació a la Frontera Sud, però també transmet la valentia, la confiança i l’organització que té aquesta gent per buscar una vida millor, fins i tot a través del testimoni d’una dona amb quatre fills petits. Com diu uns dels protagonistes, “és més fàcil seguir endavant que tornar enrere” thelandbetweenfilm.com

treball

· núm 210 · març

migracions i ciutadania

La nacionalitat és un concurs? A partir de la implementació del “test d’espanyolitat”, les denegacions de nacionalitat afecten tots els col·lectius de persones estrangeres, fins al punt de trobar casos de persones d’origen llatinoamericà a qui la deneguen perquè “no entiende ni habla el castellano adecuadamente”. Sectorial de migració i ciutadania

l racisme institucional es defineix com un conjunt de polítiques, normes, procediments i pràctiques que perjudiquen algun col·lectiu concret o grup de població, impedint-lo que accedeixi a una posició d’igualtat. I això és exactament el que està succeint a una bona part de la població estrangera amb les denegacions massives que es produeixen en el procés d’obtenció de la nacionalitat. I quan diem massives no estem exagerant.

“Y usted, ¿por qué quiere ser español?” El “ser” es confon amb un altre concepte tan valuós com és la ciutadania. A partir del govern del PP, les denegacions s’han multiplicat per cinc. Des de llavors, molts Registres Civils han posat en pràctica un “test d’espanyolitat” que consisteix a fer preguntes sobre institucions, història, literatura, geografia i cultura d’Espanya. Aquest “test”, que va començar a ser implementat per una jutgessa de Barcelona, és totalment discrecional i arbitrari i mai no es va estandaritzar.

Quan ICV va fer preguntes al Congrés l’any 2013, el Govern va respondre que estava en mans dels encarregats dels Registres Civils “la responsabilitat d’avaluar l’adaptació a la cultura i a l’estil de vida espanyol”. El procediment es va convertir en pervers, especulatiu i abusiu. Hi ha gent que gasta diners en despatxos jurídics per “estudiar” aquestes famoses preguntes, que poden anar des d’un article de la Constitució, fins a com es diu la dona de R a j o y, o una recepta de truita de patates o calçots. Però també n’hi ha que encara no està assabentada, i arriba desprevinguda a la cita del Registre Civil amb la seva pila de papers i certificats, amb els nervis de què estigui tot amb el seu segell, i es troba amb un qüestionari on li fan ubicar rius en un mapa d’Espanya o li pregunten si Espanya és un país catòlic, i la persona, com no, respon que sí. Així, a un funcionari del Registre Civil li sembla coherent i legítim fer preguntes personals del tipus “¿Y usted, por qué quiere ser español?”, entenent que la persona té la voluntat de “fer-se natural” d’un Estat perquè hi està arrelat. El “ser” es confon amb un altre concepte tan valuós com és la ciutadania.

Des d’ICV entenem que la nacionalitat, en tant que, fins ara, sinònim de ciutadania, és un estatus que facilita drets i emancipació política a la població estrangera, la qual cosa dignifica el procés migratori i la vida a Catalunya, i no es defineix pel que l’Estat espanyol –o qualsevol altre Estat en construcció– entén per “suficiente grado de integración” o “estilo de vida español”. Per això continuarem dient fins al final: la nacionalitat no és un concurs, és un dret. No pararem fins fer de la ciutadania un estatus inclusiu basat en la residència, i no en una nacionalitat

L’última tanca: la representació institucional Wilder Palacio Pineda Psicòleg i coordinador d’ICV Salt. D’origen colombià, va migrar a Salt als 17 anys.

es properes eleccions municipals presenten un desafiament important pel que fa a la representació de la població migrada a les institucions locals. Un desafiament no només per a la població migrada, sinó per a tota la societat. La política local i la migració no eren una parella habitual, però ha estat una trobada inexorable i ara és un fet, especialment de la mà dels moviments socials com les PAH, on conflueixen persones de totes les procedències, on en Josep, en Mohamed, la Mariana i en José Luis lluiten per la casa de la Dolors i del Hassan. A Catalunya ja portem gairebé 30 anys d’immigració, i malgrat que encara no tenim cap representant d’origen migrant a les institucions, estic convençut que el primer alcalde o alcaldessa de procedència migrada ja ha nascut. Quan això passi, podem parlar de mestissatge institucional, reflex de la societat on vivim. D’aquí podem deduir també que tot el que està succeint va més enllà de la procedència i afecta una classe, la classe treballadora. El racisme institucional, econòmic i social fan que el camí cap a la plena ciutadania sigui llarg, tediós i, de vegades, poc gratificant. Les tanques invisibles en la nostra societat, dibuixades a foc pel procés colonial, perduren avui dia de la mà de lleis d’estrangeria i burocràcia kafkiana, que impedeixen que les persones estrangeres puguin votar i ser votades. Però la nostra presència, veu i voluntat política de reivindicar els nostres drets de ciutadania ja són innegables. Això és el que fa que premisses com “primer, els de casa” siguin una versió esbiaixada de la realitat i es converteixin en premisses més realistes i amb nous valors que diguin: “primer, les persones!”. Al maig, juntament amb els companys de Salt ens tocarà trobar-nos amb aquesta última tanca: la representació i la presència a les institucions de les persones migrades. Els vots ho decidiran, però sense dubte, formem part d’un procés que ja s’està desenvolupant

treball

· núm 210 · març

europa

Syriza obre un nou escenari La victòria de Syriza en la darrera campanya electoral grega ha obert un nou escenari. Per primera vegada, el govern d’uns dels països endeutats contesta les polítiques austeritàries imposades pel “Consens de Brussel·les.” Ernest Urtasun Eurodiputat d’ICV

ots els Governs de la perifèria europea que havien existit fins ara, conservadors o socialdemòcrates, havien acceptat amb total resignació el mandat de Brussel·les i han col·laborat amb un ajust pressupostari doblement injust: perquè ha recaigut exclusivament en les esquenes dels països endeutats, quan els desequilibris de la zona euro són responsabilitat de tots; i perquè, dins d’aquests països, ha recaigut en els més desfavorits, el més pobres, a qui se’ls ha privat de casa, feina i menjar.

No és estrany, doncs, que la primera mesura que ha adoptat Tsipras hagi estat el desenvolupament d’un programa de rescat humanitari: tornar a donar accés a l’electricitat i menjar a les víctimes del programa de la Troika. És clar que els voltors del neoliberalisme intentaran fer-nos creure que Grècia no té diner per pagar l’anomenat “programa de Salònica”, que inclou les mesures humanitàries.

El pla de Tsipras: contestar l’austeritat, rescatar els més febles i reformar l’Estat.

I és fals, sí que els té. Grècia fa ja un temps que està en superàvit dels comptes públics, però els diners que té disponibles, la Troika obliga que vagin tots destinats al servei del deute. El que, lògicament, ha proposat Syriza és que primer s’atenguin les necessitats de la població i es pugui aplaçar el pagament del deute. És important fer notar que Syriza no ha plantejat als seus socis no pagar, sinó fer-ho en millors condicions. I Grècia vol també contestar les reformes fetes fins ara, que també havien recaigut, com en el cas d’Espanya, en els més febles. En són exemples apujar el salari mínim o reincorporar funcionaris acomiadats. A canvi, Syriza proposa una altra bateria de reformes, que tenen a veure amb fer pagar impostos als més rics (en un país on la fiscalitat fa aigües per tot arreu), lluitar contra la corrupció i fer una reforma a fons de l’administració. “Destruir el sistema oligàrquic grec”, com va dir Varoufakis. El que no ha volgut fer la partitocràcia cleptòmana grega dominant en els darrers decennis. En definitiva, contestar l’austeritat, rescatar els més febles i reformar l’Estat. Però, i més enllà de Grècia? ¿Pot Syriza jugar algun paper més enllà de renegociar les condicions del rescat grec? Així ho esperem. Alexis Tsipras va dir la nit electoral que no governaria només per als grecs, sinó per “tots els pobles d’Europa que anhelen el canvi”.

Una finestra d’oportunitat per acabar amb l’austeritat Delfina Rossi Economista. Investigadora de la Universitat d’Austin (EEUU).

ot i que Syriza s’ha trobat sola a la taula de negociació, s’ha obert per fi una finestra d’oportunitat per acabar amb l’austeritat a Europa. La qüestió és si Espanya, Portugal o, fins i tot, França i Itàlia aprofitaran aquesta oportunitat. Després de dures negociacions, el ministre grec de Finances, Yanis Varoufakis, va anunciar una pròrroga del préstec per quatre mesos amb l’objectiu de renegociar les condicions del rescat del seu país. En termes de política econòmica, podem extreure tres conclusions d’aquestes negociacions: Primer: la condicionalitat macroeconòmica associada als programes de rescat necessiten ser realistes. Varoufakis va reconèixer que Grècia és un país en fallida, i en lloc d’acceptar més diners per pagar un deute insostenible, demanda noves condicions que permetin créixer a l’economia grega. Reconèixer aquest fet significa acceptar que els rescats es van dur a terme per salvar el sector financer europeu i que el paquet de mesures d’austeritat només

ha acabat generant atur i pobresa. Perquè, diguemho clar, és irracional demanar a un país en depressió que assoleixi un superàvit primari del 4,5% del PIB. Segon: Grècia està complint. Varoufakis ha aconseguit acordar algunes reformes estructurals que seran beneficioses per aturar l’austeritat Ponzi (austeritat com a estafa piramidal), particularment reduint l’objectiu acordat de superàvit primari del 4,5% a l’1,5% del PIB el 2015. Acabar amb l’evasió fiscal i la corrupció, oferir un pla per alleugerir la pobresa i fer fora els “homes de negre” de la Troika presents a Atenes, són grans victòries. Tercer: proposant introduir els bons sobirans lligats al creixement, Grècia està oferint un nou contracte per a Europa per restablir el creixement i la prosperitat al Sud sense canvis institucionals. Syriza ha fet una crida a una “Conferència Europea del Deute” per cancel·lar la major part del valor nominal del deute públic. Sembla una proposta necessària i urgent, però hi ha pocs incentius per acollir aquesta conferència multilateral, en la mesura que el deute de l’eurozona està estructurat en forma d’acords de préstec bilaterals. Ara, Grècia està oferint als seus creditors un intercanvi dels bons pendent per altres on el pagament dels interessos queda indexat al creixement de l’economia grega.

Atenes ha de posar sobre la taula amb urgència la reforma en profunditat del sistema de Govern de la zona euro, que està en l’arrel de tots els problemes que hem tingut des del 2008. Avançar cap a una fiscalitat europea que completi l’eurozona, construir la unió de transferències, lluitar contra l’evasió fiscal i governar millor els desequilibris comercials a la zona euro per evitar noves bosses de deute, conformen un programa europeu de reforma urgent.

L’esquerra europea ha de donar suport al govern grec en la seva negociació amb l’Eurogrup. L’esquerra europea, i així ho intentem al Parlament Europeu les forces d’esquerres i ecologistes, ha de donar suport al Govern grec en la seva negociació amb l’Eurogrup, per així també permetre a Atenes obrir la porta al canvi a la resta d’Europa. I sobretot, no hem d’oblidar que aquest 2015 cal que les forces que volem acompanyar Syriza en el canvi europeu tinguem èxit en el cicle electoral que comença a Catalunya i a Espanya. Les nostres eleccions no són només en clau local, catalana o espanyola. Guanyar també significa fer-nos forts per acompanyar Tsipras en aquesta tasca. Cal que tothom aporti la intel·ligència i la generositat necessària, la mateixa que varen tenir fa uns anys les forces que van construir Syriza, per fer possible la victòria

L’intercanvi inclouria un nou acord amb el Banc Central Europeu, per tal que el deute grec en mans del BCE sigui canviat per nous bons anomenats perpetus, i milloraria les condicions de repagament del deute. Aquesta política requereix l’acord de les institucions (i d’alguns inversors privats). Això no implica cap mutualització del deute o grans canvis en els tractats, però és una política poderosa, ja que vincular el pagament del deute al creixement té tres grans avantatges: evitar fallides, evitar una política fiscal pro cíclica, i promoure el contagi internacional del risc. I, en el cas de l’Eurozona, aquests bons podrien, al mateix temps, contribuir a corregir els desequibilibris macroeconòmics de l’Eurozona.

És irracional demanar a un país en depressió que assoleixi un superàvit primari del 4,5% del PIB. Després de més de cinc anys d’eurocrisi, avui Syriza està conduint canvis de baix a d’alt a Europa, tot trencant la idea que “no hi ha pla B” per a l’austeritat. Això obre l’oportunitat per als països del sud d’establir noves condicions en relació als programes d’ajust macroeconòmic. Hi ha lloc a la UE per a les polítiques progressistes; només cal voluntat política

treball

· núm 210 · març

cultura

Joan Maria Minguet President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA-AICA Catalonia) Comissari, crític d’art, poeta. Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President d’ACCA-AICA. En aquesta entrevista repassa la política cultural a Catalunya i, podeu estar segurs, no es mossega pas la llengua. Fa veritable honor a una de les seves facetes professionals, la de crític; això sí, amb coneixement de causa.

“Calen ajuts perquè la cultura interpel·li o tindrem una societat morta” Entrevista: Carles Spa

Últimament, has estat una de les veus més crítiques en relació a les polítiques culturals del Departament de Cultura. Com és que el sector de la cultura no ha estat capaç d’articular-se per fer crítica? Al món de la cultura som molt pocs. Alguna vegada, algun periodista amb bona intenció pregunta: “I perquè no us manifesteu?” És que si ens manifestem, omplim com a molt la plaça Sant Jaume... Mentre que a d’altres sectors, com l’educació o la sanitat, a més de ser fonamentals per a la societat, són molts i es nota. I hi ha una altra explicació, i és que encara estem esperant el que jo en dic la “carícia institucional”. És a dir, encara hi ha por que, si aixeques la veu, no tindràs la subvenció. I la població? Amb altres retallades s’organitzen els usuaris, els consumidors... però en l’àmbit de la cultura, no. La cultura que no pretén només entretenir cada vegada s’allunya més de la societat. Els grans musicals sí que es poden autofinançar. Però la cultura no té perquè autofinançar-se. Com més gent hi vagi, millor, però hi ha d’haver ajuts perquè la cultura interpel·li, de vegades d’una manera forta, de vegades fins i tot de manera provocativa. Si no, tenim una societat morta. Des dels impressionistes fins a Flaubert, Baudelaire, Picasso, Joan Miró... tants artistes que ara saludem com a grans, en el seu moment no eren entesos; però van emergir. La teva crítica va més enllà de la qüestió econòmica, hi ha una manera de fer i una manera d’entendre la cultura. Quins serien els elements claus? Quan algú administra menys de l’1% del pressupost, està administrant misèries. Però només hi ha una manera de combatre-ho, que és treballar conjuntament amb el teixit cultural. El conseller Tresserres, la consellera Mieras i tots els consellers anteriors de Convergència plantejaven un diàleg. Després, com que la legitimitat de la democràcia és la que és, feien el que volien, però al menys hi havia un contacte. El conseller Mascarell el primer que va fer és un pla estratègic per a l’any 2025, que va ser un fracàs; després fa un mapa dels museus, tanca centres d’art com el Santa Mònica... sempre improvisant. Això el que vol dir, per a mi, és claríssim: que la conselleria de Cultura, per tant el govern de Convergència i Unió, i els partits que li han donat suport (sobretot ERC), confien poc en el teixit cultural.

El tema CoNCA visualitza clarament aquesta idea. És un tema fonamental, amb el que havia costat. En al·legar problemes econòmics, el que es fa és desplaçar la idea que la cultura pugui tenir un ens independent. No pot ser que en el món de la cultura visquem al caprici del polític que ve. La política cultural ha d’estar pactada en les seves línies generals i hi poden haver vaivens, però hi ha línies que no es poden traspassar i el CoNCA era una idea millorable, però era una línia ideal. Sobre el que ha passat amb el Canòdrom, quin relat en fas? El canòdrom neix amb la idea que Barcelona, com qualsevol ciutat europea, ha de tenir també un lloc on l’art contemporani es pugui visitar, on pots anar a veure obres contemporànies emergents o fins i tot gent consolidada. I de cop, el nou govern diu que faltava una partida pressupostària; és a dir, l’excusa dels diners.

Fora bo que en hi hagués com la Taula del Tercer Sector en el sector de la cultura. Ara hem firmat una plataforma d’arts visuals que ha costat molt. Hem anat a un manifest de mínims per plantejar anar junts (galeristes, crítics, autors...). El to del comunicat descriu la situació de malestar profund que hi ha amb la conselleria, amb el ministerio, amb la societat, amb nosaltres mateixos... i és una mena de cop intern i extern per dir ‘prou, posem-nos a treballar i ara les agendes culturals les marcarem nosaltres’.

Arribes a la conclusió que la cultura que vol (CiU) és molt antropològica, de fer museu etnològic amb barretina i porrons.

Corre la idea que des de l’Estat volen recórrer la taxa audiovisual al constitucional. Des de les arts visuals, com heu vist tota aquesta operació? El suport tan gran de tots els partits progressistes que va tenir aquesta taxa al Parlament va ser una bufetada al món de la cultura. Aquesta unanimitat al Parlament de Catalunya per a nosaltres és paradoxal, perquè, efectivament, està molt bé posar taxes i tenir més recursos per a la cultura. Però un cop més, perquè es decideix des de les altes instàncies com es reparteixen aquests diners en comptes de parlar amb el sector de la cultura global? I segur que entendrem que una indústria com la cinematogràfica pot tenir una part més gran del pastís. Que tot vagi cap a ells i que no hi hagi la seguretat de quines pel·lícules es faran amb aquestes diners, si arribessin...

Al final, tots els espais que s’han tancat, tret de Tarragona que és socialista, són del mateix partit (CiU); això no és opinió. Quina cultura vol per a Catalunya aquest partit? Arribes a la conclusió que la cultura que vol és una cultura molt antropològica, de fer museu etnològic amb barretina i porrons. Aquí hi ha una responsabilitat per a tots els partits, sobretot d’esquerres, que poden aixecar la veu, però sembla que es preocupen poc per la cultura; perquè si els partits progressistes posessin més atenció en la cultura i s’involucressin més amb el sector i hi haguessin accions conjuntes...

Tinc la sensació que hem tocat fons des de la perspectiva de què pot fer l’administració per destrossar el sector: l’IVA, pressupostos, subvencions... no tornarem allà on érem. Com es refarà el sector? El sector es refarà treballant. La única manera que té el sector de sortir-se’n és treballant, i això no ho dic com a profecia, és que s’està fent. Notes que els galeristes estan proposant coses en el seu sector i les tiraran endavant amb l’ajut o no, que els artistes joves no deixen de treballar, malviuen i suposo que els escriptors... tothom ens posarem a treballar

treball

· núm 210 · març

barcelona

Barcelona en Comú, la confluència ja és una realitat La candidatura de confluència acordada entre Guanyem Barcelona, ICV-EUiA, Podem Barcelona, Procés Constituent i Equo per a les properes eleccions municipals ja és una realitat i es diu “Barcelona en Comú”. Redacció

a denominació permet visualitzar alhora la irrupció d’un nou espai comú i la voluntat de construir la ciutat des d’una nova manera de fer, comptant amb l’aportació de tothom i amb un clar protagonisme de la ciutadania. Com va dir la regidora d’Iniciativa per Catalunya Verds Janet Sanz en la seva presentació, “avui comença l’adéu a Trias”, i ha destacat com “aquest acord permet posar fi a la Barcelona trencada de CiU, per posarla de nou al servei dels veïns i les veïnes”. La candidatura integra 3 persones d’ICV (Laia Ortiz, Janet Sanz i Agustí Colom) i 1 d’EUiA (Mercedes Vidal) entre els 10 primers llocs de la llista, encapçalada per Ada Colau, i també formen part activistes destacats com Gala Pin, Jaume Asens o Gerardo Pisarello

Imatge de la presentació davant l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, de la candidatura de Barcelona En Comú

Construint Barcelona en Comú Ricard Gomà President del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona

ecordo el mes de Juliol del 2013. A l’Assemblea d’ICV de Barcelona parlàvem del canvi d’època i de la voluntat d’afrontarlo amb solidesa i audàcia alhora. Apostàvem per construir una ICV més activista, no com a refugi de certeses pròpies, sinó per anar més enllà de la nostra fortalesa. I ens conjuràvem a impulsar la creació d’un espai polític i ciutadà més ampli, per fer l’esperança majoritària, per guanyar i forjar la Barcelona del bé comú. Ha passat poc més d’un any i mig, hem treballat amb tenacitat, discreció i convenciment, i hem assolit ja dues de les fites: tenim una ICV més arrelada, i tenim un bon acord de Confluència. Ara hem de fer realitat la tercera: articular dia a dia, barri a barri, el nou subjecte, Barcelona en Comú, amb la finalitat irrenunciable de guanyar, per derrotar les injustícies i reconstruir el dret a la ciutat. Trias parla del somni social de Barcelona. Sabem que la geografia del seu s’estén de la Marina de Luxe al Deutsche Bank. Però el somni social de la gent és derrotar Trias. I Barcelona en Comú ho fa possible. L’acord entre ICV-EUiA, Guanyem, Podem, Procés Constituent i Equo és històric: un subjecte teixit amb valors de justícia social i revolta democràtica protagonitzarà la batalla municipal per guanyar Barcelona. Per construir una ciutat

amb feina per viure i aire net per respirar, en mans de la gent. Enfront la vulneració de la dignitat, enfront el segrest democràtic del govern municipal, Barcelona en Comú multiplica energies per rescatar els drets bàsics, per retornar la ciutat als seus veïns i les seves veïnes. Atorga sentit col·lectiu a l’esperança.

L’acord entre ICV-EUiA, Guanyem, Podem, Procés Constituent i Equo és històric. L’equip que acompanya l’Ada és el millor valor. Aquest temps d’esperança està habitat per persones, rostres i somriures diversos. És una gran força ordida per moltes contribucions personals, totes elles instransferibles. L’Ada Colau ha expressat la voluntat d’encapçalar-la. L’Ada aporta un llarg camí de compromís, de treball per l’empoderament de persones humils, de lluita contra la corrupció. I ara l’aboca a l’articulació d’una eina col·lectiva que permeti a la gent i als barris avançar de la ciutat trencada a la Barcelona en comú. L’Equip que acompanya l’Ada és el millor valor. Dones i homes de trajectòries i perfils

diferents, amb compromís i anhels compartits. En ell, l’aportació humana d’Iniciativa és extraordinària. Sento orgull de formar part d’una organització que aporta la Laia Ortiz, la Janet Sanz, l’Agustí Colom i la Marta Verdejo a l’equip que encapçala la candidatura. Són tres companyes i un company que expressen, en clau personal, els valors del projecte: persones lluitadores, generoses, honestes i amables. He treballat colze a colze amb la Janet, aquests darrers quatre anys, i ho dic amb seguretat: ha estat, de llarg, la millor regidora de l’Ajuntament. Perquè ho sap i ho comparteix la gent humil i lluitadora dels barris, hi poso la mà al foc. N’estic convençut de la força d’aquest projecte. Em fa il.lusió participar-hi. No ho faré des de la candidatura. He treballat 12 anys a l’Ajuntament, durant 3 mandats, i toca passar el relleu. Tornaré a fer classes i recerca, a retrobarme amb companyes i companys de feina, em fa il·lusió. Queden, però, moltes causes per lluitar, injustícies encara clavades a la pell de la ciutat. I seguiré implicat, des de l’activisme, des d’ICV i el nou subjecte compartit, aportant un gra de sorra per guanyar Barcelona, per fer-la més humana i habitable. Ha estat un temps magnífic, d’esforços i complicitats per anar fent realitat somnis discrets, al costat d’equips de persones extraordinàries, militants de les utopies quotidianes. A totes vosaltres, un agraïment immens. Sou el millor que m’ha passat. I a les que agafeu el relleu, un agraïment també immens. I molta força. Guanyarem!

treball

· núm 210 · març

municipals

Junts i juntes per guanyar Barcelona Laia Ortiz, cap de la llista d’ICV integrada dins de la candidatura Barcelona en Comú, ens exposa el valor de la confluència i els seus objectius. Laia Ortiz Número tres de la llista de Barcelona en Comú

stem en un moment transcendental a Europa, Espanya, Catalunya i Barcelona. I els ajuntaments són clau per desencadenar el canvi democràtic que posi la ciutadania com autèntica protagonista de la política i les polítiques. No és cert que no hi ha res a fer. No és cert que no hi ha alternativa. Són precisament les majories conservadores que ocupen avui les institucions les qui ens estan marcant el destí. Per això és imprescindible posar fre al desmantellament dels serveis públics i la mercantilització de les nostres vides. La nostra organització, com en d’altres moments de la nostra història, ha donat un salt endavant, oferint el nostre capital polític i organitzatiu per construir una alternativa. ICV som una força inconformista i amb vocació de transformació social, i avui només és possible des de la suma i la confluència amb aquelles organitzacions i moviments que compartim aquest objectiu de canvi profund. ICV volem aportar a aquesta il·lusió col·lectiva tota la nostra experiència com a partit de lluita i de govern. Per fer fora la dreta i canviar a fons les polítiques i la política, és imprescindible aprofitar les sinergies i la intel·ligència col·lectiva per al treball quotidià a l’Ajuntament.

Arribem a la presentació de Barcelona en Comú després d’un llarg camí de diàleg, encontres i desencontres que amb maduresa, renúncies i cercant complicitats, esdevé un nou subjecte polític que aglutina moviments socials i organitzacions polítiques capaces de confluir des de la pluralitat i les distintes trajectòries per disputar el govern a Trias i recuperar Barcelona per a la gent. Arribem en aquest punt gràcies a la excel·lent feina feta pel Grup Municipal a l’Ajuntament de Barcelona sent la veu més clara de l’oposició a la Barcelona en venda i fracturada de Trias, i plantejant setmana rere setmana, i amb aliança amb les organitzacions veïnals, alternatives valentes per una Barcelona inclusiva, per viure i conviure. Però també hem de dir que Iniciativa apostem clarament per Barcelona en Comú perquè des de la nostra experiència de Govern i la nostra estima a Barcelona, sabem tot el que està en joc. Des del coneixement de ser protagonistes i liderar dins l’Ajuntament l’impuls d’una xarxa d’escoles bressol municipals de qualitat, un dels patrimonis d’aquesta ciutat. Perquè som conscients de la imprescindible necessitat de preservar el model de referència impulsat pel Ricard Gomà, que és el Pla d’Inclusió Social potent i innovador fet amb la participació i el protagonisme del teixit associatiu que va multiplicar els recursos per a les persones en situació de vulnerabilitat. Perquè tenim molt present la capacitat dels ajuntaments per ubicar

l’agenda ambiental i la transició ecològica de les ciutats, perquè va ser ICV que va saber posar la política energètica i de residus com una qüestió estratègica en la política municipal, esdevenint una ciutat capdavantera a l’Estat en els índex de reciclatge i premiada a nivell europeu per la política d’estalvi energètic. Sabem que en ocasions ens ha faltat força per deixar més petjada transformadora o per aturar decisions amb les que estàvem clarament en desacord. I sabem el que està en risc si continuem deixant en mans de de la dreta la política municipal. Tenim la ferma voluntat de fer un canvi en profunditat en el fons i en la forma de governar, per això contribuïm al naixement de Barcelona en Comú.

ICV no ens conformem i sabem que som un instrument al servei de les classes populars per recuperar Barcelona. ICV no ens conformem i sabem que som un instrument al servei de les classes populars per recuperar Barcelona. Per això em fa especial il·lusió el moment actual en el que ens trobem com a organització i formar part de l’equip de dones i homes d’ICV que serem a la candidatura de Barcelona en Comú. Hem de recuperar la dignitat, la il·lusió, l’esperança i la confiança dels veïns i les veïnes de Barcelona en la política municipal i aquest nou projecte en comú que estem endegant. Si totes i tots aquells qui hem somiat en una ciutat cohesionada, justa, participativa i ecològica anem de la mà, serem imparables

Les eleccions municipals, primer combat per tombar els “peons de la Troika” a Catalunya i a l’Estat Redacció

ICV-EUiA-EPM vam celebrar la Convenció Programàtica Municipal el passat 8 de febrer a Castelldefels, un èxit de participació amb més de 400 persones d’arreu del país, on es va aprovar el programa marc per les eleccions municipals i els 10 compromisos per “Ciutats i pobles amb dignitat, drets i democràcia”. Per derrotar la Troika calen majories i municipis d’esquerres, per després aconseguir un país d’esquerres perquè les polítiques estiguin al servei de la gent. I per això ICV-EUiA-EPM treballarà per la dignitat, els drets i a democràcia als pobles i les ciutats de Catalunya. Les propostes de la coalició són les que ja es posen en pràctica als ajuntaments on governem. Allà on governa la coalició hi ha més política social: més beques menjador, més suport als aturats i més garantia d’accés als subministraments bàsics. Entre els 10 compromisos adquirits per als primers 100 dies destaquen un “Pla de rescat social a les ciutats i pobles de Catalunya” que concreti i faci realitat un mínim vital garantit, i el dret a l’alimentació bàsica a totes les persones, així com als subministraments bàsics. Un altre dels 10 primers compromisos és un Pla d’emergència contra l’atur, integrant tots els recursos públics i desenvolupant polítiques actives d’inserció i crear un Fons Social d’habitatge, sancionant els bancs que mantinguin pisos buits per tal d’estimular la seva sortida al mercat, o elaborar Projectes Educatius Locals que integrin el conjunt de l’oferta formativa a pobles i ciutats

treball

· núm 210 · març

Cristina Puig Periodista Cristina Puig (Barcelona, 1972) ha estat notícia involuntària fa unes setmanes per ser acomiadada de TVE per motius “disciplinaris”, que ella nega. Llicenciada per la UAB, ha treballat en diferents mitjans de tot l’espectre ideològic com Ràdio4, Cadena SER, la COPE, RAC1 i Catalunya Ràdio i també va estar col·laborant 5 anys amb Albert Om al programa El Club de TV3. Però mai com fins a TVE, explica, havia sentit que es volgués controlar políticament la seva feina. Ens ho explica a Treball en una entrevista sobre la llibertat d’expressió, sobre la relació entre els mitjans de comunicació i la política, sobre pluralitat i, en definitiva, sobre el periodisme avui en dia.

“El meu acomiadament és un avís a navegants en any electoral” Entrevista: Sergi de Maya

Llegeixo el titular d’una entrevista recent a Eladio Jareño (director de TVE a Catalunya) a El País: “No conozco una tele pública más plural que TVE”. Sabent que és un titular que et poden qüestionar des de molts àmbits, començant per la teva pròpia gent que hi treballa, hauries de ser molt curós en dir segons quines frases. Ells al·leguen indisciplina pel teu acomiadament. No és indisciplina. El dret a discrepar el tenim tots. Saps per què? Perquè la cara era jo. I tot el que passava allà, encara que el programa el signés un altre senyor, s’identificava amb la meva persona. He estat una mosca collonera, però penso que en la discrepància està la nostra feina. Estic segura que en l’època socialista, que és quan jo vaig aterrar, també hi havia control polític. Però no eren tan descarats. Quan guanya el PP, aquest programa es passa a fer directament als despatxos. I que hi hagi gent, que no sé quin càrrec ocupa, que es dediqui a mirar els meus guions, a veure què pregunto... Però això què és? Vaig intentar fer les entrevistes que creia que s’havien de fer. I on creus que es pren la decisió de fer fora Cristina Puig? Estudiant-t’ho en la distància, penso que ha volgut ser una demostració de força i de poder per part del director de TVE a Catalunya. És demostració de poder de cara a la resta de treballadors: intenteu molestar com menys millor, perquè ve un any electoralment complicat i si toqueu molt els... mireu el que li ha passat a la Puig. En el fons ha volgut demostrar: mireu del que sóc capaç. Sí, és un avís a navegants. Ho penso jo, però ho veuen els sindicats i el consell d’informatius. S’ha augmentat el control i el centralisme a l’hora de fer informatius? Del tot. Absolutament. En el meu cas, les tertúlies eren molt coixes. No pot ser que en un debat amb sis tertulians no hi hagi cap, o només una, representació dels qui estan a favor de la consulta, perquè no es correspon amb els escons al Parlament. I quan dius això, et diuen que a Espanya hi ha majoria absoluta del PP. Però clar... estem treballant per a Catalunya... i et diuen que allò és televisió espanyola. Això és el que no els ha agradat de mi.

És curiós, perquè aquesta mateixa crítica sobre la pluralitat en les tertúlies també es dóna respecte a TV3. Segurament, a TV3 molta gent que hi treballa pensa que allà també s’està inclinant la balança cap a un altre cantó; però qui i com ho fa, fa menys mal als ulls. Això em porta a una reflexió: el gran engany dels mitjans públics. Això és el que m’havíeu venut: garantir pluralitat, que s’informi de tot...? I en canvi els mitjans públics es converteixen en els mitjans del partit que està en el govern. Tenim un problema. O potser hem de tenir clar que això funciona així. Alguns són més plurals que d’altres, és clar. A TV3 carreguen cap a una altra banda, però no és tan escandalós. Però sí que s’acaba transmetent al ciutadà que això és irresoluble. Fa la sensació que mai no serem una BBC. Perquè, governi qui governi, sempre hi ha manipulació.

Crec que els periodistes tendim a ser més protagonistes que l’entrevistat. Pitjor que la censura és l’autocensura. No sé com s’ha de fer ni quina ha de ser la solució. D’entrada, crec que els mitjans públics els han de dirigir periodistes, i no gestors. Evidentment, tots tenim la nostra ideologia i quan algú dirigeix una empresa intenta que la gent de confiança sigui gent propera. Però més enllà del fet que tinguis ideologia, el que crec que no pot ser és que el director d’un mitjà públic hagi tingut un càrrec dins d’un partit polític, perquè aleshores em fa pensar que no serà del tot objectiu.

Una de les coses que he criticat sempre d’un mitjà públic, pitjor que la censura, és l’autocensura. Quan algú treballa amb por de què dir, s’autocensura. T’imagines els qui manen fotent-se les mans al cap i ja estàs incòmode fent la feina. No es pot canviar, perquè juguen amb la feina. Intentar batallar-ho, intentar oposar-t’hi, intentar dir que aquest diputat ha de venir perquè l’ha escollit el poble us agradi o no... Si comences a tocar els nassos, doncs fora; i això és horrorós. És una merda, perdona. Quins creus que són els principals problemes de la professió? De format? De públic i influència? D’empreses que la controlen? D’ètica? No som una excepció a d’altres professions. És una feina que sembla que pot fer qualsevol en el món de les xarxes. Això també l’ha fet una feina precària. Les feines que s’ofereixen són miserables.

Quan el PP guanya, el programa es passa a fer als despatxos. Si batalles per la pluralitat dels mitjans públics, acabes al carrer. El periodisme té una visió romàntica, lligada a la vocació de descobrir les intrigues del poder; denúncia, investigació i compromís social. Però la feina del periodista moltes vegades és anar a cobrir rodes de premsa. A vegades en una tele de plasma on no s’accepten preguntes. Perquè anem a cobrir aquella roda? L’error ja l’estem cometent nosaltres. Ara semblo negativa, però no. Vull ser realista. Quan es pot fer millor que mai aquesta feina, ens està arruïnant una mica a tots. La immediatesa, la rapidesa, el saber-ho fer tot, allò gratuït, fa que la nostra feina es desvirtuï. Era la feina del corresponsal que t’explicava allò perquè havia anat allà, ho havia viscut, tenia les seves fonts. Això ara val molts calers. Aquí hi ha el perill de perdre la qualitat. Igual tens més diversitat, més fonts, però costa més de distingir el bon periodisme elaborat.

Quin paper i responsabilitat tenen els periodistes per trencar aquesta dinàmica? No es pot.

Et va donar un premi l’associació de dones periodistes pel llenguatge no sexista. Com va ser? En aquesta feina hi ha moltes dones a les Facultats, però en llocs de poder de decisió i en les tertúlies hi ha sobretot homes. Ens pensem que col·locant una dona ja complim. Doncs no. Aleshores, amb el Gent de paraula, l’Associació de Dones Periodistes va veure que hi havia el 50% de dones convidades i em va premiar per això.

Tu ho has intentat... Sí... i m’he quedat sense feina. Aquest és el problema. Si ho intentes, ets mosca collonera, i et foten al carrer.

Tens projectes en ment? Estic parlant amb gent. Tinc coses. No vull estar-me aturada. A mi m’agrada fer això i per poc que pugui, intentaré que m’ho deixin seguir fent