Page 1

núm 208

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

De l’11S al 9N La reivindicació per l’exercici del dret a decidir ha viscut mesos clau. Repasem textos i posicionaments d’ICV en aquest procés. / Pàg. 2-5

TTIP Coneix la negociació de l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP). Un acord comercial que amenaça els nostres drets i la mateixa democràcia. / Pàg. 8

novembre 2014 preu: 1,05 e

Drets de les dones Gemma Lienas ens parla d’un èxit, frenar la llei de l’avortament, i Cristina Bigordà d’un fracàs en augment, la violència masclista. / Pàg. 10


2

treball

· núm 208 · novembre

catalunya

Un país just, net i lliure Resum de la conferència de Joan Herrera amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Cap on volem anar? La ruptura que plantegem, la transformació que volem i que ha de tenir forma de procés constituent és de model: econòmic, social, polític i de relacions amb l’Estat. La Catalunya que volem, la nació per la que treballem és la nació justa, neta i lliure. Un país just Per a nosaltres la justícia social ha de formar part de la pròpia identitat del país. I per fer un país just cal, de forma immediata, un pla de rescat social, per impedir desnonaments, per assegurar beques menjador, per aprovar la renda garantida de ciutadania. Cal un nou model productiu, amb economia verda i independència energètica. Cal una banca pública i una fiscalitat eficient i justa. Posar fi a les retallades i polítiques socials redistributives. Amb caigudes del 15% en el pressupost de salut, del 21’8% en educació, un 40% en cultura, per exemple, i amb les ràtios de treballadors públics més baixos de l’Estat no hi ha progrés ni justícia possible. Un país net Joan Herrera Coordinador nacional d’ICV

E

ns trobem immersos en un moment històric. La crisi i la resposta a la crisi han aprofundit en el creixement de les desigualtats i la concentració del poder econòmic i polític. Una dada molt clarificadora: l’any 2008 la renda mitjana del barri més ric de Barcelona (Pedralbes) era 3,7 vegades més gran que la renda del barri més pobre (Can Peguera), el 2012 ho era 6,4 vegades més. Avui a Catalunya no som un sol poble, no som una nació cohesionada. Hi ha la nació dels exclosos i dels empobrits en major o menor mesura, la majoria, i la nació dels qui no saben què és la crisi i fins i tot se n’han aprofitat. El nostre projecte nacional parteix de la necessitat de superar aquesta fractura i per fer-ho també cal un nou marc nacional amb més poder polític. Aquest increment de la desigualtat ha acabat topant amb la idea de democràcia. Aquest pes dels poders econòmics, una autèntica “captura del regulador”, explica moltes de les decisions que han configurat el model econòmic català i espanyol, a mans dels grans bancs, de les elèctriques i de les grans constructores. A Catalunya CiU ha fet bandera i ha practicat tant com ha pogut aquesta concepció neoliberal de deixar espai als operadors privats. Són exemples el regal de la gestió del cicle de l’aigua i del sistema de depuració a Agbar per part del govern català, o la indistinció volguda públic i privat en el model sanitari i la transferència de recursos al sector privat. I la corrupció també genera desigualtat política. La confessió de Jordi Pujol destapa i permet lligar totes les denúncies realitzades, els secrets a veus, la manera de fer en la que alguns creien que el país era seu. Quantes generacions del PSUC o d’ICV van ser titllades de ser “anticonvergents viscerals” pel simple fet de denunciar allò que ningú denunciava? Finalment, el PP també ha aprofitat la crisi per iniciar un procés de recentralització que buida de continguts els autogoverns i incrementa les desigualtats territorials, en benefici d’un poder polític i econòmic radial, centralitzat, amb un únic pol integrat en la xarxa global: Madrid.

On davant les acusacions de corrupció l’últim que es faci és refugiar-se en un procés judicial i l’actitud sigui d’exigència democràtica, de demanda d’explicacions. Un país net on la pràctica sigui la de la transparència. I amb una democràcia de qualitat on a la democràcia representativa se li sumen instruments de democràcia participativa, amb referèndum derogatoris de lleis o revocatoris de càrrecs executius i de govern. Un país lliure No hi ha país lliure sense consulta. No es resol el conflicte amb l’Estat si no hi ha una legitimació democràtica. I no hi ha res que tingui la legitimitat ni la força democràtica que pot tenir una consulta. El problema no és acatar o no el TC, sinó poder fer la consulta amb plenes condicions democràtiques. Una consulta homologable i amb legitimitat internacional. I això vol dir: - Que la consulta es faci a tot el país i amb condicions, donant compliment a les previsions de la Llei de Consultes: registre de votants, espais de votació assistència de funcionaris, composició de les meses, membres de les meses. - Que sigui possible una campanya amb el lliure contrast de totes les opinions. - Que se celebri amb normalitat cívica. - Que tingui credibilitat davant la comunitat internacional, especialment per a l’opinió pública dels països de la UE. Una consulta amb garanties democràtiques convocada pel govern de la Generalitat és insubstituïble. Però per això cal fermesa en defensar-la. I responsabilitat per no cremar-la. Hem arribat molt lluny gràcies a la unitat i la mobilització social i és un patrimoni que no podem malmetre. Al llarg d’aquest procés polític, fins i tot havent realitzat la consulta, serà imprescindible mantenir la transversalitat del moviment pel dret a decidir i l’aliança entre independentistes i federalistes. S’equivoca el PP quan pensa que impedint la consulta el problema s’ha acabat. L’estratègia de no escoltar, no voler veure i no parlar no porta enlloc, només incrementa el conflicte. I s’equivoquen els qui pensen que aquest és un procés curt i que la independència es pot imposar unilateralment, sense tenir en compte la correlació de forces de l’Estat i Europa.

Per a nosaltres el procés català no es pot deslligar del que passi a l’Estat i per això són molt importants les eleccions de 2015. Es tracta de canviar-ho tot i per això també cal canviar-ho a tot arreu, també a l’Estat i no només a Catalunya. I s’equivoquen aquells qui tot ho fien al canvi de la correlació de forces a l’Estat, negant per tant el que avui és indiscutible a la societat catalana, que els catalans i les catalanes som subjecte polític i que podem decidir. Construir una proposta política compartida Ara bé, si important és la consulta, important és construir escenaris per canviar l’agenda i les polítiques del país. El nostre objectiu és la ruptura de l’statu quo, del marc constitucional actual, per iniciar un procés constituent, tant a Catalunya com a l’Estat, on el que es planteja és la qüestió nacional, com també el model econòmic i el règim de drets. Per això, per construir una nació justa, neta i lliure cal una alternativa de govern d’esquerres que sigui trencadora, que tingui voluntat de governar i de transformar. El moviment pel dret a decidir és moltes coses, és la forma que ha pres a Catalunya el moviment contrari a la degradació de la democràcia que a Europa ha pres diferents formes, com el 15M i les seves derivades ho han estat també a Catalunya i a Espanya. I és un moviment que no es pot aïllar de la resta del cicle de mobilitzacions socials. A Catalunya hi ha moltes altres energies socials de canvi: moviments socials, plataformes... i nous subjectes com Procés Constituent o Guanyem. No hi ha nou país sense consulta. És cert. Tan cert com això és que no hi ha nou país amb CiU, que pertany més al passat que al futur. Però per a un canvi real cal articular un espai amb vocació majoritària i transformadora, que lligui carrer i institucions i que sigui determinant per construir majories plurals. El nostre paper com a ICV ha de ser el de relligar, el de sumar, el d’esdevenir punt de trobada per una alternativa per canviar-ho tot i a tot arreu. Avui la lluita pel dret a decidir no hauria de ser una qüestió només catalana, és una lluita per la democràcia

.


treball

· núm 208 · novembre

3

catalunya

Decidir-ho tot per canviar-ho tot Resum de la intervenció de Dolors Camats en el Ple d’aprovació de la Llei de Consultes. Dolors Camats Coordinadora nacional d’ICV

Les mancances de la democràcia La creixent desigualtat social i econòmica és conseqüència de la creixent desigualtat democràtica, de manca d’influència en les institucions i les decisions públiques. L’única manera de revertir aquesta dinàmica és repartir el poder. Establir mecanismes d’incidència política, de decisió i fins i tot de gestió, en mans de la ciutadania.

“Que ningú no s’enganyi, el debat d’avui és un debat sobre democràcia”. Aquesta llei, amb tota la modèstia però amb aquesta voluntat, n’és un intent. Quan la política no ofereix camins d’incidència política real a la ciutadania, la ciutadania se’ls pren i els construeix. Ja està passant. Hi ha una expressió de malestar que demana un canvi a fons del conjunt dels sistema econòmic, polític i social. Una exigència d’incidir, de participació i de gestió en i dels afers públics: des dels horts urbans a la PAH, des de l’okupació i l’autogestió a les consultes ciutadanes o els pressupostos participatius. És constitucional el 15M? És legal posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? Forma part del marc legal que 1’8M de persones surtin al carrer per reclamar que volen votar?

L’al·lèrgia a obrir les institucions, els governs i el poder a la incidència efectiva de la gent és enorme! El meu dubte és per una actitud paternalista, que suposa la incapacitat de la gent per prendre bones decisions, o és pel segrest de les decisions per part d’una minoria, sigui electe o no. I aquest és el tema de fons d’aquesta llei. Com pot ser que consultar a la ciutadania sigui tan problemàtic? La llei és un bon instrument de participació La nostra opció, modestament, és intentar que la llei reculli i potenciï el que ja passa al carrer. Per a nosaltres, el text fa un pas important en regular un nou instrument, les consultes no referendàries, a través del qual es podrien generalitzar i normalitzar les pràctiques de democràcia directa. A més, la llei contempla la iniciativa ciutadana. És a dir, si es recull el nombre suficient de signatures i es compleixen els requisits legals, la ciutadania podrà sol·licitar que es dugui a terme una consulta o un procés participatiu. I el govern interpel·lat estarà obligat a fer-ho. Les nostres esmenes i discrepàncies

Camats durant el Ple d’aprovació de la Llei / © ACN

La consulta és l’inici, és l’instrument per poder canviar, per començar un canvi. I no votar de qualsevol manera. Les garanties que volem per a la consulta del 9N són totes. Totes les d’aquesta llei. Els principis de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, no discriminació, protecció de dades... són les obligacions del govern i els drets i garanties ciutadanes. Així ho estableix la mateixa llei. I no votar només sobre un tema. Té sentit impulsar macroprojectes de negoci en el territori sense que el territori en digui res? Tant si parlem de BCN World com de prospeccions marítimes. L’exigència que ens empeny no és la de decidir només com a poble, ser sobirà, sinó que en tant que poble sobirà, decidir sobre tot per canviar-ho tot

.

Tot i així nosaltres haguéssim volgut fer-la encara millor. Especialment que el període d’arrelament mínim per poder votar per a les persones de fora de la UE fos el mateix que per a les de dins, és a dir, un any. Un requisit que canviarem quan tinguem l’oportunitat. I ara què n’hem de fer de la llei? Catalunya té una demanda social i política, per aquest ordre, de modificar la relació amb l’Estat espanyol. Qualsevol nova legitimitat, qualsevol nova relació o estatus, ha de ser a partir del que impulsi i decideixi democràticament la gent.

IU, EQUO, CHA, Anova, Iniciativa-Verds Mallorca i Espazo Ecosocialista defensen la celebració de la consulta

L

es formacions polítiques germanes d’ICV-EUiA a l’Estat van enviar una carta a Mariano Rajoy per demanar-li que no recorri la Llei de consultes i faciliti la celebració de la consulta. En el text acordat pels diferents partits que signen la carta es defensa la legalitat de la llei, tal i com va certificar el Consell de Garanties Estatutàries, i la necessitat de fer la consulta. En la missiva també es defensa la llei aprovada el passat divendres al Parlament com una eina per “ampliar els mecanismes democràtics i de participació política” i respondre a l’anhel d’una gran majoria de la ciutadania de Catalunya

Imatges de la Via Catalana, l’11 de setembre / © ACN

.

© ACN


4

treball

· núm 208 · novembre

catalunya

Canviar-ho tot... i a tot arreu El 10 de novembre començarà un nou capítol del procés pel dret a decidir a Catalunya, en el que l’avançament de les eleccions sembla més que probable. Josep Vendrell ens parla dels escenaris que s’obren per canviar la relació amb Espanya, però també el model econòmic i el mateix sistema polític. Josep Vendrell Secretari general d’ICV

E

scric aquest article quan el govern de l’Estat ha iniciat els tràmits per impugnar el procés participatiu impulsat pel govern el 9N i sense conèixer com anirà el nou 9N. En qualsevol cas, el 9N obrirà una nova etapa en l’anomenat “procés” amb unes possibles eleccions avançades –no sabem quant d’avançades– a les quals CiU i ERC, l’ANC i Òmnium voldran donar un caràcter plebiscitari, amb llista unitària o sense. ICV-EUiA ha contribuït, com qui més, a impulsar l’exercici del dret a decidir, a donar-li coherència i credibilitat democràtica. Bona part dels principis de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el gener de 2013 tenien la marca d’Iniciativa: pluralisme, transparència, cohesió social, qualitat democràtica, l’objectiu de cercar un gran acord nacional o d’establir la centralitat del Parlament en tot el procés. I hi hem aportat, també, l’únic suport d’una força parlamentària de l’Estat, IU, dels Verds Europeus i del Fòrum de Sao Paulo, que agrupa l’esquerra llatinoamericana. Estem convençuts que només un referèndum o una consulta pot resoldre democràticament el conflicte amb l’Estat. Només un referèndum pot permetre recuperar la legitimitat democràtica que va trencar la vulneració d’un altre referèndum, el que va ratificar l’Estatut de 2006. Només un referèndum o una consulta, amb debat entre totes les opcions, amb una administració electoral independent, amb credibilitat internacional, dóna un mandat democràtic clar per iniciar un procés constituent dins o fora de l’Estat o per mantenir l’statu quo actual.

Una altra via, unes eleccions “plebiscitàries”, no té ni la legitimitat, ni la força democràtica d’un referèndum, perquè en unes eleccions no hi ha només un tema en debat, ni dues opcions a escollir, sinó projectes, models de societat i de relacions amb l’Estat diversos. Fins i tot, en el cas de manifestar-se reiteradament una majoria independentista en les eleccions al Parlament, caldria un referèndum per establir que aquesta és l’opció majoritària. A parer meu, a partir de l’experiència d’aquests anys, es constaten dues conclusions que cal tenir en compte per encarar el futur: 1. A Catalunya hi ha una majoria social i parlamentària àmplia i sòlida que, després de la sentència de l’Estatut, rebutja l’actual marc estatutari i constitucional i que vol un referèndum o consulta sobre el futur polític de Catalunya. I també una majoria relativa, més o menys àmplia segons les enquestes, favorable a la independència, especialment si no arriba cap nova proposta per part de l’Estat. I això no ho canviarà ni el PP amb els seus recursos al TC, ni el PSOE amb un federalisme que no reconeix ni el dret a decidir, ni la plurinacionalitat de l’Estat. 2. Catalunya forma part d’un marc polític, el de l’Estat espanyol i el de la Unió Europea. Un marc en el qual econòmicament i políticament hi estem profundament interrelacionats. Prescindir de com ens afecta la correlació de forces a l’Estat i com ens condiciona la UE, amb l’alegria que es fa en determinats sectors independentistes, és tan sorprenent com erroni. Hem comprovat la impossibilitat de realitzar un referèndum o una consulta amb una majoria absoluta del PP. Ens hem carregat de raó, s’ha consolidat una majoria social a favor del dret a decidir, hem posat en evidència que l’Estat té un greu problema democràtic i una crisi constitucional, la qüestió catalana és coneguda arreu d’Europa... Tot això és veritat, però no han estat possibles ni el referèndum ni la consulta. En aquest marc europeu la ruptura unilateral –sense negociació– per la independència no sembla possible, tret que la societat catalana i l’espanyola estiguessin disposades a pagar un preu elevat en termes econòmics, socials i emocionals, per imposar la unitat o per guanyar la independència. Per impulsar un procés constituent a Catalunya amb èxit no es pot menystenir, com sovint es fa des de la política catalana, la correlació de forces que hi ha a l’Estat. El diàleg i la negociació són imprescindibles, també per a la independència. Per altra banda, el conflicte català forma part de la crisi sistèmica, de règim, que viu l’Estat espanyol i el seu sistema polític bipartidista, al costat de l’esgotament del model productiu de totxo i platja i de la corrupció. Ara ja no estem davant de casos de corrupció puntuals, sinó que la corrupció ha format part estructural en el funcionament del PP i, en bona mesura del PSOE, i de l’anomenat capitalisme concessional, tant espanyol com català.

ICV-EUiA ha contribuït, com qui més, a impulsar l’exercici del dret a decidir, a donar li coherència i credibilitat democràtica. Bona part dels principis de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el gener de 2013 tenien la marca d’Iniciativa. Per tant, ara cal continuar mantenint la pressió des de Catalunya amb mobilització social i iniciatives polítiques del Parlament, el més unitàries possibles, que ha de sortir d’unes eleccions avançades per trencar democràticament l’statu quo. Esperar passivament, deixant passar el temps, que l’Estat segui a la taula de negociacions o que el PP i el PSOE impulsin, de mutu propi, una reforma constitucional federal, sense la pressió social, especialment la pressió catalana, ens porta a la impotència i la derrota. Aquesta és l’estratègia que planteja el PSC i s’ha demostrat una estratègia esgotada. Després del llarg procés de l’Estatut la lliçó és que Catalunya ha de sortir del règim comú autonòmic, que després de la sentència buida de contingut polític l’autogovern i el converteix, progressivament, en una descentralització administrativa, per passar a una relació d’igual a igual amb l’Estat, basada en la idea de la sobirania compartida. En conseqüència, no podem tornar a delegar en les grans forces polítiques de l’Estat la solució a la qüestió catalana. Per contra, CDC, ERC i la CUP opten per la via unilateral, per la via de la ruptura específicament catalana a través d’una declaració/proclamació d’independència, amb més o menys voluntat de negociar amb el govern de l’Estat i sense tenir en compte quina és la correlació de forces de l’Estat. Què passa el dia després de la declaració unilateral d’independència, si l’Estat es nega a qualsevol negociació? I si la declaració d’independència passa a ser una ruptura efectiva, quins són els costos que la societat catalana i també l’espanyola estan disposats a assumir?


treball

· núm 208 · novembre

5

catalunya

Sí + Pluralitat de vot ICV va celebrar una consulta interna a tota la seva militància i amics i amigues, tal i com es va acordar a la darrera Assemblea Nacional, per fixar col·lectivament quin serà el sentit del vot que promourà la nostra organització de cara a la consulta del 9N. La proposta que se sotmetia a votació era:

SÍ a la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

LLIBERTAT DE VOT a la segona pregunta: Vol que aquest Estat sigui independent?

FINALMENT VA SER APROVADA PEL 80,73% DELS VOTS

Aquest posicionament és rupturista, perquè situa clarament la voluntat de trencar amb l’statu quo actual i que Catalunya esdevingui un subjecte polític que estableixi lliurement i d’igual a igual les seves relacions amb l’Estat. I alhora és un posicionament inclusiu, que permet integrar tant aquells membres d’ICV partidaris de la independència com els partidaris del federalisme o la confederació. I sempre tenint present que, per a nosaltres, l’exercici del dret a decidir és també una oportunitat per obrir un nou procés constituent, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, per impulsar un nou contracte social i polític basat en l’equitat, l’ètica i l’ecologia

.

© ACN

La via catalana i la via estatal han de ser complementàries i no antagòniques, han de formar part d’una mateixa estratègia i d’un projecte global: no es pot trencar i superar el marc constitucional actual sense l’impuls i la pressió rupturista de Catalunya, com sempre ha passat en la història contemporània, i difícilment Catalunya podrà guanyar la sobirania, repeteixo, per la via negociada i amb els menors costos possibles si no hi ha un canvi polític a l’Estat. Guanyar al PP i al bipartidisme hauria de ser un veritable objectiu nacional per a les forces polítiques catalanistes. Però aquesta estratègia global encara és més necessària quan l’objectiu no és només un canvi institucional de relacions amb l’Estat sinó un canvi de model de societat. Aleshores es fa més necessària, encara, una pluralitat de processos constituents, a Catalunya i a l’Estat, perquè la realitat social i econòmica està estretament interrelacionada.

La via catalana i la via estatal han de ser complementàries i no antagòniques, han de formar part d’una mateixa estratègia i d’un projecte global. La darrera constatació és que l’objectiu d’impulsar un procés constituent, que permeti Catalunya disposar d’un estat propi i transformar el model econòmic i social, requereix de la confluència a Catalunya i d’una confluència a l’Estat d’aquelles forces que vulguin impulsar una nova dinàmica constituent i també d’una àmplia política d’aliances a Catalunya i a l’Estat per fer-ho possible. Una aliança catalana amb punts en comú entre diverses forces i una aliança per un procés constituent plurinacional amb forces polítiques de tot l’Estat que, més enllà de fórmules electorals, comparteixi aquest objectiu. ICV-EUiA pot tenir un paper destacat, des de la seva pluralitat i transversalitat per impulsar un projecte constituent, inclusiu, transformador, tant a Catalunya com a l’Estat. Es tracta de canviar-ho tot, però també a tot arreu

.

A la 10a Assemblea Nacional es va acordar fer una consulta interna per decidir el sentit del vot d’ICV

És l’hora de la política Màrius Garcia i Andrade Advocat

É

s clar que la consulta del 9 de novembre depenia i depèn únicament i exclusivament de la política però la diferència, una vegada que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos del govern espanyol, és que ara l’única data que queda en el calendari és la del 9N. Tots els escenaris previsibles s’han esfumat i ara tenim davant nostre un repte democràtic que depèn tan sols de la política. La unitat, s’ha dit moltes vegades, és imprescindible. El país no pot permetre’s el luxe de discussions estèrils entre partits que volen la consulta quan el problema està ben situat: un PP i un PSOE que es neguen a escoltar l’opinió de la ciutadania. Però aquesta hora de la política exigeix també que els partits siguin clars a l’hora d’adreçar-se a la ciutadania. La consulta interna que planteja ICV és important per dues coses. Primer pel seu valor democràtic i, en segon lloc, perquè suposa una ruptura amb l’statu quo actual. Però en aquesta hora de la política ICV ha de fer un pas més i concretar quin és el model de relació entre Catalunya i Espanya. Com he dit abans, la consulta interna en qualsevol dels casos suposa deixar clar que Iniciativa vol que

Catalunya i Espanya parlin de tu a tu com a dos subjectes polítics diferents, però cal fer un pas més per dissenyar en què ha de basar-se aquesta relació. Si ICV sempre ha tingut un model clar per què no ha de tenir-lo ara? A ICV al llarg de la seva història –també al PSUC– han conviscut diverses sensibilitats en relació al tema nacional i sempre s’ha trobat la proposta que aglutinava el conjunt de l’organització partint de dues premisses fonamentals: la primera, que els adherits i les adherides d’ICV sempre hem considerat que la qüestió social i la nacional són les dues cares d’una mateixa moneda; i la segona, que no ens havíem de convèncer els uns als altres de la nostra aposta nacional. Avui els temps han canviat i ICV, necessàriament, ha d’adaptar-se a aquesta nova situació i reformular quina és la seva proposta de relació entre Catalunya i Espanya; i hem de fer-ho tenint ben present les premisses de sempre: 1) ICV és una força política d’esquerres, 2) que no hi ha avenç social sense avenç nacional i 3) que hi ha un respecte a la pluralitat de l’organització. És cert que la consulta interna plantejada per la direcció permet que aquesta pluralitat d’ICV se senti còmode, però es fa del tot imprescindible que en aquesta exigència de claredat que reclama la ciutadania, l’organització –com a projecte polític que aspira a transformar la realitat– tingui propostes clares per a tot, també per al tema que ens ocupa

.


6

treball

· núm 208 · novembre

opinió

Consulta plebiscitària Andreu Mayayo Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

E

n un tres i no res, el president Mas va esclafar el martell a la porcellana fina de la unitat (metàfora precisa i brillant de Joan Herrera) i la consulta se’n va anar en orris. Enrere quedaven els programes electorals, les declaracions parlamentàries, els acords de forces polítiques catalanes diverses respecte a la resposta, la defensa de la consulta al Congrés dels Diputats, el suport (sempre de la mà d’ICV-EUIA) de partits espanyols, europeus i llatinoamericans, la mobilització popular... Ara la consulta es transforma en un plebiscit a favor de la independència a l’espera de confeccionar la candidatura del president per convocar eleccions avançades. Ras i curt: el president Mas malbarata (per raons de partit, no de país) el consens polític i social més preuat al voltant d’una consulta amb garanties democràtiques, de la qual sortís una resposta clara de la voluntat dels catalans. L’independentisme polític i social no pot caure en el parany de fer costat a una consulta plebiscitària fruit

d’una estratègia electoral i, molt menys, substituir la consulta de tots (també dels no independentistes) per unes eleccions al Parlament de Catalunya, que poden ser indicatives però mai definitives sobre la voluntat ciutadana que cal que s’expressi, amb tot els ets i uts, en un referèndum vinculant tal com fem amb l’Estatut. O és que per declarar unilateralment la independència en tenim prou amb 68 diputats i no com a mínim 90, que són els que nosaltres (no l’Estat) vam acordar que eren els necessaris per emprendre una reforma estatutària? O és que el vot del ciutadà de Bagà val menys que el de Tarragona, Lleida o Girona? Un Parlament es pot escollir de moltes maneres, però en un referèndum tots els vots han de tenir el mateix valor. El repte principal de l’independentisme no és aconseguir la secessió de Catalunya sinó fer-ho d’una manera clara, neta i àmplia. Res de nou, només cal resseguir la història del catalanisme farcida de regeneració democràtica i cohesió social. A més a més, l’independentisme d’esquerres no hauria de supeditar l’agenda política a la social. La manera millor d’aconseguir complicitats en el projecte nacional per construir un nou Estat és apostar (com a Escòcia) per la defensa de l’Estat del Benestar i la gestió pública de serveis bàsics com l’aigua.

La capacitat de persuasió de l’agitprop presidencial és extraordinària, així com la d’alguns mesells d’empassar-se els gripaus. Les retallades del govern Mas són de collita pròpia, no imposades pel govern de l’Estat. A l’escola pública li manquen diners, entre d’altres raons, perquè la consellera Rigau reparteix milions d’euros en concerts a les escoles concertades de l’Opus. Unes eleccions plebiscitàries són el parany perfecte i punyent per aconseguir que la gent d’esquerres voti la dreta.

Unes eleccions plebiscitàries són el parany perfecte i punyent per aconseguir que la gent d’esquerres voti la dreta. PD. Aquest cap de setmana celebro el quarantè aniversari del meu ingrés a la Joventut Comunista de Catalunya. El meu compromís polític amb els comunistes catalans i la gent d’ICV ha estat, ben segur, una de les coses millors que m’han passat a la vida. En dono gràcies als qui, dissortadament, ja no hi són –tot i que els tinc ben presents!– i als qui continuen el combat amb fermesa, perseverança i intel·ligència, pels quals tinc gratitud eterna. Salut i llarga vida!

.

Nova política per a la confluència? Ismael Blanco Investigador Ramón y Cajal a la UAB

L

a divisòria entre la vella i la nova política ha emergit amb força en els darrers anys, superposant-se a les clàssiques clivelles esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme. El panorama polític se’ns ha fet més complex, la qual cosa comportarà, segons indiquen totes les enquestes, més fragmentació i, per tant, més necessitats de pacte, però també més dificultats per assolir-lo. Existeix un debat emergent sobre el significat de les categories de la nova i la vella política, un debat que obre molts interrogants. Quins són

© Núria Casal

els principis fonamentals de l’una i de l’altra? Com ubicar els diferents actors polítics en aquest eix? No hi ha vella política en els nous moviments? No pot haver-hi nova política en els partits tradicionals? No és la nova política, en part, una reinvenció de pràctiques polítiques molt antigues? No està predestinada la nova política a esdevenir una “nova-vella política” amb el temps? El que és evident a hores d’ara és que les clàssiques divisòries són insuficients per entendre la complexitat de l’escenari emergent. La crisi del bipartidisme, l’entrada en escena electoral de moviments com Podemos o Guanyem, l’expansió de la comunicació política horitzontal a través de les xarxes socials... són senyals inequívocs d’una profunda mutació i no el simple resultat d’una conjuntura particular.

Un aspecte crític de la “nova política” serà la seva institucionalització, és a dir, la seva capacitat per penetrar les institucions i per transformar substancialment els seus principis de funcionament. Noms com Podemos i Guanyem expressen clarament la voluntat d’aquests moviments de superar el resistencialisme i d’ocupar posicions de poder institucional com a pas necessari per a la regeneració política i social. Alhora, els nous moviments són conscients que la consecució d’aquesta fita depèn en bona mesura de la seva capacitat per teixir aliances. La confluència no és només un requisit per a la victòria. La confluència serà també una exigència per a la conformació de majories de govern i per al seu exercici. És fonamental, doncs, que es pensi una estratègia consistent per fer-la possible. En els usos polítics de les categories de la nova i de la vella política es corre el risc de caure en el maniqueisme, entès com aquella “actitud derivada de la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable” (Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana). La nova política tendeix a ser assimilada amb la “bona política” i la vella política tendeix a ser desqualificada com la “mala política”. Analíticament, l’argument és pobre; políticament, pot ser molt injust; però sobretot, estratègicament, pot ser contraproduent. Sovint a la “vella política” se l’insulta i des d’aquestes bases resulta molt complicat establir la confiança necessària. Sens dubte, el mateix podria dir-se a la inversa: la “vella política” tendeix a menystenir els nous

moviments, o pitjor encara, acostuma a englobar-los sota la categoria pejorativa del “populisme”. La vella política es mou sovint entre la desqualificació i la voluntat d’instrumentalització dels nous moviments. Això és molt propi de la vella política.

La nova política hauria de ser capaç de transcendir la vella lògica del partidisme desaforat. Prioritzar els objectius de transformació social per sobre dels objectius organitzatius propis. Dins dels múltiples valors i principis de la “nova política”, caldria remarcar la importància de la lògica de la confluència. La nova política hauria de ser capaç de transcendir la vella lògica del partidisme desaforat. Prioritzar els objectius de transformació social per sobre dels objectius organitzatius propis. Ser capaç de reconèixer els mèrits de l’altre així com els propis errors. Ser crític i exigent, alhora que comprensiu i generós. Totes aquestes serien, sens dubte, actituds polítiques molt noves. Són, en tot cas, actituds que necessitem per fer avançar la nova política en l’escenari institucional

.


treball

· núm 208 · novembre

7

opinió

És l’hora de la ingenuïtat Quim Brugué Catedràtic de Ciència Política de la UAB

T

irant de tòpics, segur que ningú pot llençar la primera pedra i que tendim a veure la palla a l’ull aliè ignorant la biga en el propi. Cert, però, un cop fet aquest reconeixement inicial, que un dels principals canvis que hauria d’acompanyar la regeneració democràtica té a veure amb algunes actituds bàsiques de coherència política que han estat i estan encara absents de manera molt transversal. La tan esmentada regeneració política i democràtica no s’assolirà ni amb noves lleis (electorals, de transparència, etc.), ni amb nous instruments més o menys sofisticats (llocs web, twitter, etc.), sinó amb modificacions substancials en els comportaments i les actituds polítiques. Matisant-ho, segur que necessitem noves lleis i noves tecnologies, però són insuficients per aconseguir regenerar la política i la democràcia. Allò que al meu parer és imprescindible són algunes transformacions que no tenen a veure amb respostes tècnicament complexes (legislatives o tecnològiques) sinó amb replantejaments profunds en els comportaments polítics més habituals. Amb l’única intenció d’il·lustrar-ho, i essent conscient que faig un exercici d’ingenuïtat gairebé intolerable, us proposo tres compromisos per a la regeneració democràtica: 1. No donar la culpa als adversaris polítics sortints La política consisteix en assumir responsabilitats, però s’ha convertit en la pràctica de traslladarles a les teulades dels altres. Per a un espectador mínimament neutral, resulta incomprensible que, després de travessar una crisi de caràcter marcadament internacional, la culpa de tot encara avui sigui de ZP o del tripartit. Insistir en aquesta línia pot generar rèdits a curt termini, però perjudica clarament la credibilitat de la política a llarg termini. I encara més, qualsevol que s’ha dedicat a la política sap que aquesta consisteix en un complex exercici de prendre decisions difícils i que, inevitablement, hi ha coses que surten millor i coses que surten pitjor. Tots tenim encerts i tots cometem errors. Donar la culpa de tot a l’adversari sortint no és una hàbil maniobra partidista, sinó un exercici d’irresponsabilitat que perjudica greument la credibilitat de la política. La regeneració política i democràtica ens demana assumir amb respecte les herències rebudes, la qual cosa vol dir acceptar allò que es pugui considerar un error i donar continuïtat a allò que ha estat un encert. Avui ni assumim els inevitables errors ni donem continuïtat als encerts també existents. El resultat és un intercanvi de retrets demolidor per a qualsevol intent regenerador.

Crèdits

23 - núm. 208 - novembre 2014 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Clara Bosch, any

Júlia Brosa, David Cester, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Delfina Rossi, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

col·laboren en aquest número:

Joan Herrera, Dolors Camats, Josep Vendrell, Màrius Garcia, Andreu Mayayo, Ismael Blanco, Quim Brugué, Lluís Camprubí, Jesús Hernández, Oscar Mateos, Mar Garcia, Cristina Bigordà, Gemma Lienas, Mònica Guiteras, Joan Coscubiela, Arnau Funes, Albert Arias, Carles Spa i Dolors Comas d’Argemir

2. Donar periòdicament la raó a l’adversari polític La democràcia requereix de múltiples perspectives i d’establir-hi processos de diàleg que permetin adoptar decisions col·lectives. Per tant, no hi ha cap situació més contrària a la democràcia que aquella on hi ha algú que sap allò que toca o cal fer en un moment determinat. Si monopolitzem la raó, la democràcia deixa de tenir sentit. Per això els ciutadans observen estupefactes com uns creuen que sempre tenen raó i que els altres mai la tenen. I com els altres ho veuen simètricament al revés. Un atemptat al sentit comú que invalida qualsevol procés regenerador. Sóc conscient de la ingenuïtat de proposar que donem la raó periòdicament als adversaris polítics, però també voldria subratllar la ingenuïtat d’aquells que pretenen regenerar la democràcia monopolitzant les raons. És a dir, negant l’essència de la pròpia democràcia. Tàcticament ens pot semblar molt hàbil presentar-nos com a posseïts per la veritat, però no és creïble i acaba essent molt perjudicial. La política és una activitat humana, no dels déus. 3. Tractar els adversaris polítics com tractaries els teus “No fer als altres allò que no voldries que et fessin a tu” és un dels principis morals més bàsic, més sòlid i més menystingut en els comportaments polítics habituals. És gairebé hilarant observar com uns parlen de la corrupció quan és seva o de l’altre. Resulta lamentable veure com s’exigeix un pla B a un govern i es defensa la seva inexistència quan governen els altres. Són grotesques les crítiques a la despesa o l’austeritat en funció d’on estiguis assegut en el Parlament. Hauria de caure’ns la cara de vergonya quan filtrem qualsevol valoració política en funció de si afecta els nostres afins o els nostres antagonistes polítics. De nou, reconec la ingenuïtat de demanar que, en política, no fem als altres allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres. Però davant de la meva ingenuïtat també ens trobem amb el poc realisme d’aquells que esperen regenerar-la sense respectar els principis morals més elementals. Les lleis poden dir el que vulguin, però no regenerarem res mentre permetem que la política es defineixi per comportament incoherents. La ciutadania potser no està massa al cas de les novetats legislatives, però detecta ràpidament els comportaments immorals. I ja no els tolera. Doncs ja veieu, tres idees ingènues i poc realistes. Molt d’estar per casa. Una ingenuïtat que es contraposa al maquiavel·lisme d’aquells que saben el pa que s’hi dóna i que porten anys i panys fent un exercici de realisme polític. Cínics i realistes que, finalment, han conduit la política al descrèdit i la democràcia al col·lapse. És l’hora, al meu modest parer, de la ingenuïtat

.

Editorial El dret a decidir no s’acaba el 9N Sergi de Maya: Director de Treball

L’

assoliment del dret a decidir es concretava idealment en un referèndum a l’escocesa. O, si més no, en una consulta tolerada. Sí, és cert, no sorprèn l’acció del govern del PP, era d’esperar. Tanmateix, explorar totes les possibilitats per intentar dur-la a terme tenia el sentit de situar la pressió sobre el PP i reforçar de legitimitat democràtica la demanda dels partits proconsulta. La situació canvia i el conflicte se situa dins de Catalunya quan aquestes alternatives s’esgoten i només queda la desobediència o els succedanis, que a efectes pràctics són el mateix. I és aquí on, finalment, es comença a qüestionar per part de quins dels partits proconsulta l’aposta pel dret a decidir era estratègica o era tàctica. I comença a esquerdar-se la unitat. Els camins divergeixen en la mesura en què l’instrument es veu substituït per la fi en si mateixa. Quan passem de la reivindicació de poder decidir (el mecanisme) a la declaració de la independència (l’objectiu d’alguns). Ho deia Junqueras ben clar fa pocs dies: no importa el com, importa només el què, la independència. Que és tant com afirmar que la fi justifica els mitjans. Des d’un punt de vista de principis democràtics, la frase és preocupant. Per justificar aquest salt cal primer donar per esgotada la via de la consulta. Per a ERC, CUP i CDC (ni que sigui per electoralisme) l’objectiu és tancar el tema. Es tracta, ara ja, d’evidenciar que l’Estat mai no ens deixarà fer-la i empoderar així la independència. Però des d’un punt de vista del catalanisme, si es dóna per tancada la reivindicació del dret a decidir amb garanties, aprofundirem en un escenari de divisió en les vies d’avenç de l’autogovern com mai ens havíem trobat. I aquest pot ser l’error més gran dels darrers anys. Si es perden aliats es perd força. Ben al contrari, el 9N té sentit com a acte massiu de protesta i de reivindicació del dret a decidir. Sí, un cop més. I estic segur que haurà estat un èxit. Els avenços nacionals, com els socials, rarament acostumen a ser producte de l’esprint, sinó d’una carrera de fons. Per això caldrà mantenir l’activisme, omplir-se de legitimitat per guanyar suports internacionals i augmentar la pressió situant la consulta a la ciutadania com a condició sine qua non de tot pacte amb l’Estat, respectant l’objectiu final de cadascú (statu quo, federalisme o independència). I per suposat, impulsar un canvi de majories a Catalunya i Espanya. La reivindicació del dret a decidir no s’acaba el 9N ni el 2014

.

correccions i traduccions: Mercè Canals,

Àngels Manent i SusiMontón

maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca


8

treball

· núm 208 · novembre

europa

TTIP: Democràcia segrestada, drets en perill, ciutadania en acció Actualment s’estan duent a terme les negociacions entre els Estats Units i la UE per una Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP), un acord comercial sense precedents que amenaça els nostres drets i la mateixa democràcia. La batalla política fonamental dels nostres dies: equalitzar marcs polítics i econòmics

Lluís Camprubí Responsable de l’Àmbit de polítiques europees i internacionals Jesús Hernández Membre de la Plataforma Stop TTIP

A

quest acord va molt més enllà del comerç, no es negocia només acabar amb els aranzels sinó unificar regulacions sobre tot allò que els negociadors considerin una barrera. En la seva lògica, una barrera al comerç pot ser una regulació que protegeixi el medi ambient, evitar les privatitzacions en sanitat, garantir drets dels consumidors o simplement sotmetre les transnacionals a l’Estat de dret. En definitiva, ells anomenen acabar amb barreres quan en realitat volen dir “protegir les inversions”, protegir-les de la democràcia. TTIP: Segrestar la democràcia durant el tràmit, fer-la impotent si entra en vigor Des dels seus inicis, la tramitació i l’avenç de les negociacions no ha pogut ser sotmesa als òrgans ordinaris de supervisió, fiscalització, control i deliberació ordinaris, ni de les institucions europees ni dels estats membres, per més que ICV i moltes altres forces així ho haguem reclamat. Amb el pretext de la “sensibilitat” dels elements que s’estan negociant, s’ha negat qualsevol accés als documents de treball, únicament fets públics a través de filtracions. Fruit de la lectura de la documentació filtrada s’entén la recança a donar-los a conèixer: el rebuig ciutadà pot ser majúscul. Així doncs se n’ha bunkeritzat la negociació. La Comissió va prohibir una iniciativa ciutadana de recollida de signatures perquè saben que la llum és la principal amenaça del TTIP i s’han rebutjat iniciatives parlamentàries que reclamaven control democràtic i transparència. El perill per a la democràcia, però, no només rau en el procés sinó sobretot en els impactes de la seva hipotètica entrada en efecte. Com s’ha dit, suposa una amenaça als drets dels consumidors, als serveis públics, a la protecció ambiental, a la salut pública i a les garanties jurídiques dels estats vers les multinacionals. La camisa de força dels nostres dies de la democràcia, que és tenir espais democràtics estatals intentant controlar àrees d’integració econòmica superior, entraria en una nova dimensió: un espai d’integració econòmica absoluta UE-EUA sense cap ni una estructura política democràtica paral·lela.

Drets en perill: privatitzacions, desregulació i transnacionals sense control El tractat pot afectar directament tots els pilars de la nostra societat i les nostres vides. Tenim exemples d’altres acords comercials a l’Amèrica Llatina i a Europa que han suposat una pèrdua de regulació en camps com la seguretat alimentària, la protecció ambiental, la protecció als consumidors. Les grans empreses pretenen atacar el principi de precaució que guia la legislació mediambiental europea. És a dir, una porta oberta per a la carn hormonada, el fracking i els transgènics, entre moltes altres desregulacions.

La Comissió va prohibir una iniciativa ciutadana de recollida de signatures perquè saben que la llum és la principal amenaça del TTIP i s’han rebutjat iniciatives parlamentàries que reclamaven control democràtic i transparència. Una de les amenaces més preocupants és la possibilitat que l’acord inclogui un mecanisme per a la solució de controvèrsies inversor-Estat: permet els inversors estar al marge de la justícia i presentar les seves queixes directament als “tribunals internacionals d’arbitratge”, sovint compostos per advocats de les mateixes empreses. Aquest mecanisme està sent molt discutit i la pròpia Comissió és capaç d’afirmar amb contundència que no l’inclourà i al dia següent corregir les seves paraules. Tenim exemples dels efectes devastadors d’aquest mecanisme. Com el d’una asseguradora sanitària que va guanyar 22 milions d’euros contra Eslovàquia per “lucre cessant” quan aquest país va paralitzar el procés de privatització de la sanitat. Austràlia i Uruguai van haver d’indemnitzar Philip Morris per legislacions antitabac més restrictives. Una petroliera nord-americana va rebre 1.770 milions de dòlars quan Equador va posar fi a un contracte per incompliment i Canadà va haver de pagar per una moratòria al fracking. Exemples de com un tractat pot hipotecar el futur democràtic, econòmic, ambiental i social d’”Estats de dret”.

Tot i els esforços continuats per invisibilitzar el debat a la ciutadania o convertir-lo en la caricatura interessada d’un debat entre “lliurecanvistes versus proteccionistes”, el TTIP, de ser aprovat, suposaria un dels majors impactes en els nostres drets i condicions quotidianes de vida. No té a veure amb abaixar aranzels, això té a veure amb abaixar garanties democràtiques i capacitat de regulació vers el poder de les multinacionals. Frenar el TTIP entronca amb la nostra batalla europea, amb la nostra lluita per un projecte constituent a escala europea. Convertir Europa en un espai plenament democràtic, on amb efectivitat es pugui governar unes àrees econòmiques, monetàries i fiscals equivalents. El camí que de nou obre el TTIP de “primer integració econòmica i després ja veurem com fem la integració política” ens condueix indefectiblement a una major encara dislocació de la sobirania.

Permet els inversors estar al marge de la justícia i presentar les seves queixes directament als “tribunals internacionals d’arbitratge”, sovint compostos per advocats de les mateixes empreses. Però la bona notícia és que som a temps de parar-lo. Hi ha campanyes unitàries a escala catalana, estatal i coordinades en l’àmbit europeu. Cal posarhi llum per tal que la ciutadania el conegui. A les institucions no defallim exigint transparència, informació i debat. I si les negociacions conclouen amb un acord (possible entre 2015 i 2016), caldrà exigir que els processos de ratificació a escala dels Estats i de les institucions europees siguin legitimats en consulta ciutadana. No deixem que passi aquest somni neoliberal, aquest malson democràtic

.

Per saber-ne més Web de la campanya no al TTIP:

noalttip.blogspot.com.es Web de la campanya europea de Greens-EFA:

ttip2014.eu

Article de J. Coscubiela: “Desglobalizar” Article de L. Ortiz i E. Urtasun: “Tratado de Libre Comercio UE-EEUU: un sueño neoliberal, una pesadilla democrática”


treball

· núm 208 · novembre

9

europa

Ebola: de la indiferència internacional a la contenció de la “frontera Sud” L’ebola pot semblar un problema nou a Europa, però no ho és pas al món. La preocupació generada aquests dies evidencia la interdependència en què vivim, així com l’egoisme de la comunitat internacional. Oscar Mateos Investigador i professor en temes de pau, desenvolupament i seguretat

Q

uan el mes de març va esclatar l’actual brot d’ebola, algunes organitzacions humanitàries ja van advertir de la transcendència de reaccionar a temps, tenint en compte que la regió de l’Àfrica occidental mai havia estat afectada per aquest virus i que els països afectats presentaven sistemes sanitaris del tot deficitaris. El mes de juny, quan ja es contaven per centenars els morts i els casos detectats, des d’organitzacions com Metges Sense Fronteres s’advertia que “el foc estava fora de control” i que els recursos i mitjans destinats per la comunitat internacional per “extingir-lo” eren rotundament insuficients (En un país com Libèria, per exemple, hi ha 45 metges per a una població de 4,5 milions de persones). Des de mitjans de setembre s’han produït, per fi, les reaccions internacionals, almenys a nivell retòric: Obama considerant el brot com el desafiament internacional més important del moment i, fins i tot, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovant una resolució històrica en la que titllava el brot “com una amenaça per a la pau internacional”. Amb la detecció de casos en territori europeu i nord-americà, l’alarma s’ha disparat i l’ebola és avui dia –i ho serà durant un temps– principal portada de tots els mitjans internacionals. Hem passat, doncs, de la indiferència de veure morir milers de persones a Sierra Leone, Libèria i Guinea, a una certa histèria per la repercussió que

tot plegat pot tenir en la salut pública dels països occidentals. Hem necessitat aquest escenari perquè les autoritats entenguin una obvietat assenyalada pels estudis crítics de seguretat, pau i desenvolupament des de fa temps: els conflictes bèl·lics, la pobresa, les desigualtats o un virus com l’ebola mai poden ser considerats i gestionats com a problemes estrictament locals, ja que les seves causes, així com l’abordatge de les solucions, passen per una perspectiva del tot global. És aquesta miopia internacional la que ha provocat, per una banda, una reacció molt tardana, i per altra banda, el descontrol de la gestió del brot. Què feia falta, una vegada més, per entendre la interdependència de tots els problemes? No eren suficients les demandes d’ajuda per part d’organitzacions humanitàries ja fa uns mesos quan denunciaven que el brot anava a més i que les víctimes augmentaven dia rere dia?

En lloc d’apostar per una ajuda que apuntali els serveis d’urgència o que rescati uns sistemes de salut que estan col·lapsats, s’opta per una solució en clau de contenció, que contribueixi a no escampar el problema més enllà de les fronteres dels països afectats.

Tanmateix, la resposta internacional que s’està efectuant en les darreres setmanes no parteix d’una lògica transformadora. Els EUA i el Regne Unit han decidit enviar milers de soldats per ajudar els governs africans locals a fer respectar les mesures de quarantena i evitar qualsevol inestabilitat política local. En lloc d’apostar per una ajuda que apuntali els serveis d’urgència o que rescati uns sistemes de salut que estan col·lapsats, s’opta per una solució en clau de contenció, que contribueixi a no escampar el problema més enllà de les fronteres dels països afectats. En el cas de l’ebola té el seu sentit, actualment, en termes d’emergència de salut pública internacional, però és el símptoma, una vegada més, d’una perspectiva que pretén per sobre de tot –i utilitzo aquí l’expressió del politòleg Mark Duffield– “controlar la frontera Sud”. És la perspectiva que interpreta “els Estats fràgils africans” i els problemes que se’n poden derivar d’ells (fluxos migratoris, terrorisme, narcotràfic...) com una potencial amenaça a la seguretat internacional. Aquesta visió “securitzadora” s’ha convertit en pensament hegemònic en els darrers anys i ha portat, precisament, a la “securització” de l’ajuda internacional i la cooperació al desenvolupament, destinant per exemple, recursos per enfortir els exèrcits locals o les xarxes de control migratori com a partides de cooperació, en detriment de les partides en salut o educació. La història es repeteix una i altra vegada. I és que el curtplacisme i l’egoisme dels països amb pes de la comunitat internacional continua sent la principal part del problema. Del seu modus operandi hem d’esperar les solucions?

Mar Garcia, candidata a la Secretaria General del Partit Verd Europeu Actualment membre de l’Executiva del Partit Verd Europeu, en aquest escrit ens explica les raons que l’han portat a presentar-se com a secretària general. Mar Garcia Membre de l’Executiva del Partit Verd Europeu.

margarcia.eu

D

esprés de la renúncia de Jacqueline Cremers com a secretària general del Partit Verd Europeu (PVE) he estat valorant si havia de presentar la meva candidatura per a aquest càrrec. Com tota dona, mare i companya, he meditat molt sobre això. Finalment he decidit presentar la meva candidatura per al càrrec de secretària general del PVE perquè em veig capaç, en primer lloc, de compaginar les meves responsabilitats familiars amb la feina de secretària general del PVE. Així mateix, la meva experiència a l’Ajuntament de Barcelona,

al govern i a la oposició, a la direcció d’ICV i també dins el mateix PVE crec que són actius per a la meva candidatura. I, per suposat, perquè sóc una dona membre d’un partit d’àmbit no estatal i del sud d’Europa, de la seva perifèria. Considero que tot això em permet entendre i poder intervenir en un PVE divers i complex i en uns moments històrics, per a Europa, carregats de reptes i de problemes. Formo part d’una realitat que ha d’afrontar l’aparició de nous fenòmens com són els nacionalismes, els populismes i l’antieuropeisme. Fenòmens que s’estenen per tota Europa carregats de conflictes i de perills. Així mateix també apareixen noves demandes als partits, noves maneres de relació entre els ciutadans i la política; l’era digital transforma també l’acte polític.

El PVE haurà d’anar renovant-se permanentment per adaptar-se al ritme dels canvis que pateixen les nostres societats. Els principals reptes polítics són a escala europea. El PVE ha de ser un protagonista actiu d’una nova governabilitat europea. Estic fermament convençuda del rol fonamental que ha de jugar el PVE en la construcció d’”un interès comú europeu” que combati la desafecció present a les nostres societats i el creixent replegament nacional. La Unió no pot esdevenir un mirall trencat mal enganxat per economia, moneda i interessos, sinó un mosaic plural cohesionat per projectes compartits i majoritaris. Europa és l’espai econòmic políticament més integrat del món. És a Europa on es realitza el 50% de la despesa

.

social mundial. Ha de ser Europa qui lideri l’aposta i les propostes per a la sostenibilitat social i ambiental. La cita del COP-2015 a París ha de ser una nova oportunitat per al planeta. Tota generació té les seves responsabilitats històriques, la nostra com a partit verd és afrontar els múltiples reptes que planteja la globalització i fer-ho amb un projecte europeu. I així poder donar esperança en aquests moments de tantes incerteses. Oferir perspectives de futur a les noves generacions ostatges de la precarietat. Donar estabilitat i seguretat en aquests temps incerts i inestables. Molts d’aquests objectius els compartim amb altres espais polítics, però el que ens fa únics, el que fa singulars els Verds són les nostres propostes, la nostra crida a la humanitat sencera que avui el nostre principal deure és protegir i defensar l’únic ecosistema compatible amb la vida humana. Per als Verds, Europa és una de les nostres més belles i viables utopies. Recuperar els ideals de l’Europa de les llibertats, la democràcia, el progrés, la sostenibilitat, el benestar i el respecte pels drets humans és el nostre afany. Gràcies per la vostra confiança

.


10

treball

· núm 208 · novembre

estat

On queda el dret de les dones a viure lliures de violències masclistes? Les dades que veieu en el quadre adjunt són només una petita part d’una situació dramàtica que no para de créixer i que qüestiona els fonaments de la nostra democràcia incapaç de garantir el dret de les dones a viure lliures de violència. Cristina Bigordà Presidenta de Dones amb Iniciativa

A

questes dades són la punta de l’iceberg, la manifestació més dramàtica, més explícita i visible de les violències masclistes. El que sosté aquest iceberg és tot un sistema de dimensions enormes i entrellaçades com ho són, entre d’altres, els rols sexistes i la divisió del treball o la naturalització de la violència simbòlica. Malgrat els passos en ferm per combatre aquesta xacra que van suposar l’aprovació de la Llei de violència de gènere (fa 10 anys) i la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista (fa 6 anys), que van aconseguir, entre d’altres, que la violència masclista fos tractada a l’àmbit públic i polític i no privat, actualment hi ha un buit de lideratge polític i una manca de recursos econòmics que estan significant un retrocés en el combat contra les violències masclistes, especialment preocupant en l’àmbit judicial. Les retallades en la lluita contra la violència de gènere i en els programes d’igualtat d’un 15% en els Pressupostos Generals de l’Estat l’any 2013 i les retallades dels pressupostos de la Generalitat amb una reducció en polítiques de dones de 2M200 mil euros (de 9M600 a 7M400, 23% reducció) són la cara més econòmica d’una realitat complexa que necessita ser abordada, també, des d’altres angles. Estem vivint una època d’efervescència del patriarcat masclista, amb la dreta i l’església com a abanderades, que promou uns valors retrògrads, d’involució i de retorn al passat. En aquest context, la permissivitat i la impunitat amb què s’exerceixen, també des de càrrecs electes, com per exemple les declaracions de l’alcalde de Valladolid, diferents tipus de violències, promouen i consoliden imaginaris col·lectius que normalitzen les desigualtats i la violència i dificulten enormement la tasca d’eradicar aquesta xacra social.

Una vegada més és de la mà de les organitzacions feministes que incidim en la lluita pel dret a viure lliures de violència. Són les organitzacions feministes qui alerten dels incompliments i les que, en gran mesura, lideren la lluita per aquest dret fonamental, com és el de viure lliures de violència i alerten dels incompliments de les recomanacions internacionals per eradicar la violència masclista que es produeixen a casa nostra. Cal fer un canvi de rumb decisiu, calen polítiques actives i valentes de lluita contra el masclisme.

Estem vivint una època d’efervescència del patriarcat masclista, amb la dreta i l’església com a abanderades, que promou uns valors retrògrads, d’involució i de retorn al passat. Cal voluntat i lideratge polític, com el que expressen els compromisos que hem proposat al Congrés i al Parlament de crear un Acord Social i Polític per a l’eradicació de la violència masclista, que superi les barreres que els actuals governs són incapaços de vèncer i esdevingui una qüestió d’estat amb la implicació de totes les institucions i organitzacions socials i polítiques. El dret de les dones a viure lliures de violència no pot estar subjecte a excuses pressupostàries. Cal fer saber als agressors el rebuig i la condemna absoluta de totes les expressions de violència masclista, també de les més subtils i simbòliques. Cal emetre un contundent missatge que no hi ha impunitat front els feminicidis i les violències masclistes. Cal que sigui una lluita central, tant al carrer com a les institucions

.

41 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles en el que va d’any, segons les dades oficials. 9 d’elles a Catalunya, un 20% del total. Només 11 havien denunciat prèviament el seu agressor. Segons registres d’organitzacions i entitats especialitzades (feminicido.net) el nombre de dones assassinades per violència masclista en el que va d’any s’eleva fins a 71. En 10 anys 700 dones assassinades. 700 homes assassins. 5.000 agressors a la presó. Els sobreseïments provisionals de denúncies per violència masclista han augmentat un 158% en set anys (del 2005 al 2012), segons dades de l’informe de la Plataforma CEDAW Ombra Espanya, presentat el setembre davant l’ONU. Informes recents, com el de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, presentaven unes conclusions alarmants: un 22% de les dones a l’Estat espanyol afirmava haver patit violència física o sexual. Un 30% denunciava haver patit violència física, psicològica o sexual a la infància per part d’un adult.

Gallardón i la maternitat Gemma Lienas Escriptora

E

l fins fa poc ministre i hores d’ara exministre Gallardón ha perdut la partida i no ha pogut tirar endavant la seva llei “contra l’avortament”. Una llei que s’anomenava “Ley de protección de la vida del concebido y de los derechos de la mujer embarazada”. Ell mateix fa molts mesos, quan encara no sabia que aquest projecte de llei engegaria en orris (suposadament) la seva carrera política, explicava que l’havia tirat endavant “per protegir els més dèbils: els concebuts i no nascuts”, però “sempre en interès de la dona”. Fins i tot, va anar més enllà quan va dir que les dones es veuen sotmeses “molt sovint (!) a una violència de gènere (!) estructural pel sol fet d’estar embarassades”. O sigui, ras i curt: en opinió de Gallardón moltes dones s’han vist obligades a avortar i ell volia salvar-les perquè poguessin ser mares. Saltem per damunt del fet que usa el concepte “violència de gènere” de manera fraudulenta. Saltem per damunt del fet que l’usa un paio que ha estat en un govern plegat de braços davant la violència masclista. Deixem també de banda la seva preocupació pel nasciturus, fins i tot encara que tingui malformacions incompatibles amb la vida. Deixem de banda que no diu com s’ho han de fer les dones quan es queden embarassades i no volen aquella maternitat. I centrem-nos en la dèria del ministre perquè les dones puguin ser mares sempre que vulguin. Molt lloable! Examinem la natalitat a Espanya. Segons la Maria Pazos, autora del llibre Desiguales por ley, la lectura del qual us recomano, la taxa de fecunditat havia anat creixent des del 1998 fins el 2008, per començar a caure a partir del 2009 i arribar el 2012 a 1,32 fills/es per dona, una xifra molt baixa que porta el país a una inversió de la piràmide de població. Dit d’una altra manera: cada vegada hi haurà menys gent jove capaç de treballar i cada vegada hi haurà més gent gran jubilada, malalta i/o depenent. I tot això per què? Potser, amb les maniobres de Gallardón, heu arribat a pensar que les dones, durant aquests últims cinc anys, s’han vist empeses per forces malèfiques a interrompre els embarassos, raó per la qual tenim una de les taxes més baixes d’Europa. Però, no. Segons Maria Pazos, la decisió de tenir criatures està en principi condicionada per la situació econòmica i, doncs, la taxa pateix fluctuacions en funció dels cicles. Amb tot, els països que tenen estats del benestar sòlids, amb serveis públics que funcionen i amb polítiques públiques que afavoreixen fer compatible la maternitat amb l’ocupació en el mercat de treball, tenen taxes molt més altes i estables. Quina llàstima que un ministre de justícia amb aquesta preocupació no s’hagi dedicat a revisar totes les lleis i polítiques públiques que encara ara discriminen la dona sobretot quan és mare. Tota una oportunitat perduda

.


treball

· núm 208 · novembre

11

estat

El deute alliçonador de Castor El govern indemnitzarà l’empresa ESCAL (participada majoritàriament per ACS) per renunciar a la concessió del magatzem de gas Castor. 4.700 milions d’euros que aniran a càrrec de les nostres butxaques. Mònica Guiteras Observatori del Deute en la Globalització

L

a lletra petita del Reial Decret que aprova aquesta indemnització contempla un interès del 4,2% que acumula les quantitats més els interessos any rere any i converteix així la ja considerable xifra inicial de 1.350 milions d’euros en prop de 4.700. Tampoc són menyspreables els 100 milions anuals en termes de manteniment que també van a càrrec de la factura del gas, així com altres imports associats a la retribució financera i a costos d’operació i manteniment que ESCAL ha tingut fins la data d’extinció de la concessió. La planta, a més, es deixa preparada per tornar a operar si es considera oportú. Així, el Reial Decret blinda l’opció més perjudicial per a la ciutadania: no hi ha cap quitança en el deute, ans al contrari, s’estableixen les bases perquè aquest pugui seguir creixent (com ja ve fent-ho des que es va iniciar el projecte). El PP argumenta que era l’única via possible degut al contracte de concessió que el PSOE va aprovar el 2008. Val a dir, però, que l’exministre d’Indústria de mitjans dels anys noranta, Josep Piqué, va ser qui va donar el tret de sortida a aquesta operació, atorgant el permís per a l’exploració a una promotora amb ACS al capdavant (empresa

sense experiència prèvia en hidrocarburs). S’ha arribat a comparar fins i tot els 4.000 milions d’euros que la ciutadania consumidora hagués pagat igualment per Castor si hagués estat en funcionament amb el deute actual. La (significativa) diferència és que aquesta infraestructura no ha entrat mai en funcionament, no respon a les necessitats energètiques de les persones i ha tingut greus impactes ambientals. Estem davant l’ús de diner públic per donar suport a uns projectes financerament inviables que ni són “verds” ni responen als interessos de la població a la que haurien de servir. Un aspecte preocupant d’aquesta iniciativa és, a més, que no es responsabilitza dels contractes que les empreses promotores tenen als països membres, cosa que en el cas de Castor ha permès la generació de deute públic –il·legítim– a partir d’un deute privat.

Estem davant l’ús de diner públic per donar suport a uns projectes financerament inviables que ni són “verds” ni responen als interessos de la població a la que haurien de servir.

Treball digne Joan Coscubiela Diputat d’ICV al Congrés

A

Espanya el treball digne passa per aturar el procés de greu precarització de les condicions de treball. I per aconseguir-ho, una condició necessària –encara que no prou– és revertir les reformes laborals de Zapatero del 2010 i sobretot la del 2012, de PP i CiU. Esquerra Plural (IU, ICV-EUiA, CHA) vol contribuir al debat i a les solucions amb propostes pròpies per demostrar que sí que hi ha alternatives. Per a això vam presentar al Congrés dels Diputats una Proposició no de llei que proposa 50 línies d’actuació. La nostra proposta pretén recuperar drets usurpats aprofitant la crisi econòmica. Entre ells, els drets de negociació col·lectiva, per recuperar la

força vinculant, la capacitat d’obligar dels convenis col·lectius, perquè sense l’eina de la negociació col·lectiva és impossible construir drets en un model productiu profundament diversificat. Però no només es tracta de recuperar drets, també es tracta de generar-ne de nous. En aquest sentit, proposem regular en l’àmbit laboral la responsabilitat dels grups d’empresa, com ja es fa en l’àmbit fiscal i mercantil, per garantir que les responsabilitats es poden exigir als qui en últim extrem prenen les decisions i n’obtenen els beneficis.

La subcontractació en cadena és, de llarg, el més greu dels factors que provoquen segmentació entre treballadors.

© ACN

Enguany, cal evitar la socialització d’aquest deute i exigir responsabilitats a ACS, però també a les institucions que hi han estat implicades i han jugat un paper clau en el cas. Avui sabem que hi ha hagut institucions que en diferents moments han girat l’esquena a informes o perspectives ambientals, econòmico-financeres i socials desfavorables al projecte. Però, estem doncs davant un deute privat socialitzat per culpa d’una molt mala gestió? No. Estem davant un deute privat socialitzat gràcies a unes estructures financeres i a polítiques fetes a mida, que la mala gestió ha portat a la palestra dels mass media. Castor no és un cas aïllat sinó un cas reproduïble, fruït d’un mecanisme financer que encara existeix, d’una elit extractiva que segueix con-

També oferim alternatives per encarar els processos d’externalització productiva que es porta a terme a través de les cadenes de subcontractació. Avui es produeix una escissió de responsabilitats entre l’empresa que controla el mercat i els productes i la que es responsabilitza de la producció de béns o serveis. Aquesta lògica està servint per eludir responsabilitats empresarials i sobretot per trencar plantilles, impedint la construcció de solidaritat entre treballadors. La subcontractació en cadena és, de llarg, el més greu dels factors que provoquen segmentació entre treballadors. Nous drets per fer realitat, i no només música celestial, la conciliació de vida laboral i personal. Pretenem acabar amb l’esquizofrènia que suposa que les mesures de conciliació es quedin a les portes de l’empresa, on regnen de manera absoluta les necessitats productives i la facultat exclusiva i unilateral de les empreses. I en matèria de precarització de salaris pretenem actuar en un doble sentit: reforçant els drets de negociació col·lectiva i actuant legislativament allà

centrant poder i d’un model energètic on se segueix apostant pel gas com a combustible de transició, dins el país del vent i el sol. És necessària l’acció aquí i ara, fer el possible per frenar i esmenar aquest Reial Decret, però també el treball en una carrera més de fons: adreçar els diferents nivells de presa de decisions i responsabilitat en aquest cas (autonòmic, estatal, europeu...) i seguir de prop els futurs esdeveniments per aprendre del passat i evitar que es repeteixin experiències. Cal provocar canvis estructurals urgents que impossibilitin aquestes connivències, irresponsabilitats i despropòsits entre l’esfera polític-administrativa i l’empresarial-financera, en contraposició empoderant la ciutadania i fent-la partícip i decisora en allò que l’afecta

.

La nostra proposta pretén recuperar drets usurpats aprofitant la crisi econòmica. on la llei té més capacitat reguladora, en el salari mínim. Una actuació sobre el salari mínim tindria un efecte rehabilitador en relació a la precarització generalitzada dels salaris. I el camí passa per donar força legal al compromís d’apropar progressivament el nostre SMI a l’objectiu de la Carta Social Europea que el salari mínim sigui el 60% del salari mitjà de cada país. Amb aquesta Proposició no de llei Esquerra Plural pretenem que els debats laborals i socials no quedin sepultats al Congrés i la societat per l’immens soroll de fons que provoca un concepte de la política, centrat en discutir de les coses dels polítics i no les de la ciutadania. També volem posar de manifest que sí que hi ha alternatives i contribuir amb el nostre gra de sorra a construir-les

.


12

treball

· núm 208 · novembre

municipis

Guanyar els ajuntaments per canviar les coses. Cap a les eleccions municipals de 2015 Guanyar els ajuntaments per canviar les coses és el nostre objectiu polític més clar d’aquest curs, en la perspectiva de les eleccions municipals del proper 24 de maig. Arnau Funes Coordinador d’Eleccions Municipals d’ICV

A

quest és un objectiu que reforça ICV com una força municipalista i que ens diferencia d’aquelles forces d’esquerres “movimentistes”, que bàsicament van arribar a les institucions per fer soroll i traslladar debats extramunicipals, i també d’aquelles forces d’esquerres que van a les institucions per bàsicament gestionar-les i no utilitzar-les per transformar la realitat. Ser municipalista és una afirmació comuna i recurrent en totes les definicions del projecte d’ICV i en moltes de les explicacions públiques d’aquest. Ara, val la pena dir que molta gent entenem que aquesta no és una etiqueta més, és un concepte ple de contingut que defineix la nostra manera de fer política en els darrers 30 anys. Entenem la política com aquella que es fa des de, amb i per a la gent. La que viu en directe els seus problemes, les seves inquietuds, incerteses, les aspiracions col·lectives, les il·lusions i les seves esperances. La que contribueix a la millora de les seves condicions de vida sense falses promeses però amb inconformisme.

És innegable que la situació de Catalunya condicionarà com mai les eleccions municipals. Res quedarà fora del debat del procés català, del debat sobre les polítiques anticrisi i tampoc del debat entorn la nova política. Creiem en la política feta amb rigor, unitat i en temps real i creiem que aquesta política de proximitat, la municipal, és la que hauria d’ocupar la posició més estratègica en l’arquitectura institucional del nostre sistema democràtic. Volem que els ajuntaments puguin fer més coses, que puguin prestar més serveis, perquè poden ser molt més eficients que la resta d’administracions i perquè són clau per reforçar la comunitat i la democràcia. Una clara mostra del compromís inequívoc d’ICV en la defensa del municipalisme com a valor

de política de proximitat i de radicalitat democràtica i que, alhora, està carregada de valors com el rigor, la humilitat, la coherència o la generositat. És fruit d’aquesta concepció de la política que durant tota aquesta etapa de democràcia local (35 anys) es reconeix i es valora les dones i els homes que han participat des del projecte d’ICV en la política municipal. Dones i homes que han dedicat moltes hores de la seva vida a treballar perquè els seus veïns i les seves veïnes visquin millor, que han pogut gaudir menys de la seva vida familiar i del seu temps lliure, o que han vist aturades o compromeses les seves trajectòries professionals per acceptar participar en candidatures municipals o per ser regidores o regidors. Dones i homes que van als ajuntaments a treballar i fer política i que mai no s’han conformat amb els escenaris polítics adversos que tenien als seus municipis i que sempre han buscat sumar, confluir, amb totes aquelles persones, col·lectius o candidatures locals, que des de l’esquerra volien i volen fer política a peu de carrer. Això explica que les persones que ens van precedir en la responsabilitats de política municipal creessin i reforcessin les Enteses pel Progrés Municipal (EPM) i que en els darrers 20 anys en multitud de pobles i ciutats de Catalunya la gent d’ICV hagi sumat, confluït, amb desenes de candidatures independents i, en un grapat de casos, amb altres forces polítiques d’esquerres, per guanyar eleccions i fer que els ajuntaments serveixin per millorar la vida de la gent i defensar el territori. Hem sumat perquè compartíem un diagnòstic del que passava als nostres municipis. Hem sumat per derrotar la dreta i també per fer fora alcaldes corruptes, cacics o autoritaris. Hem sumat per derrotar l’urbanisme

voraç amb el territori, per derrotar la política autocomplaent, austericida, desmantelladora dels serveis públics i amiga dels poderosos que també veuen en el món local un filó de negoci. Aquesta és la política que es posarà a prova més que mai en aquest curs 2014/2015 on tindrem les eleccions municipals el 24 de maig. És innegable que la situació social, política i econòmica de Catalunya condicionarà com mai les eleccions municipals. Res no quedarà fora del debat del procés català, del debat sobre les polítiques anticrisi i tampoc del debat entorn la nova política, la regeneració política i potser tampoc de les anàlisis populistes. Un terreny probablement difícil per a una organització que ha fet del rigor un tret definitori de la seva política municipal, però no necessàriament un terreny totalment advers. La partida està per jugar i ICV té algunes bones cartes que, per què no, la ciutadania sempre ha valorat i ho pot tornar a fer.

Volem i podem sumar a les candidatures municipals d’ICV-EUiAEPM gent que avui fa política local des de l’esquerra i fora de la coalició. Tindrem bons diagnòstics de la situació de cada municipi; poca gent coneix millor que la gent d’ICV què ens passa als nostres barris, a les nostres viles i a les nostres ciutats. En conseqüència, tindrem bones propostes per defensar el territori, reforçar els serveis públics o lluitar contra la crisi.

Propostes que volem aplicar i que podem aplicar perquè hem demostrat capacitat de govern a molts municipis de Catalunya; moltes polítiques educatives, culturals, de sostenibilitat, agrícoles, de transparència o de participació i governança no haurien arribat mai als ajuntaments sense la gent d’ICV. Per exemple, aquest mandat hem afrontat els reptes de la crisi i la situació de precarietat de moltes famílies, articulant propostes d’urgència social però també de justícia social evitant l’assistencialisme i sovint sense la Generalitat i l’Estat (tarifació social, accions contra els desnonaments i per donar ús als habitatges buits, pressupostos extraordinaris per a la formació i l’ocupació, reglaments d’ajudes econòmiques per fer front als tributs, ordenances fiscals sostenibles ambientalment i equitatives, processos de transparència i participació ciutadana...). Serem gent generosa a l’hora de configurar les candidatures, però no serem gent ingènua. Volem i podem sumar a les candidatures municipals d’ICV-EUiA-EPM gent que avui fa política local des de l’esquerra i fora de la coalició, però no serem terreny abonat per al paracaigudisme polític. Si podem confluir confluirem, però no ens inseguritzarem perquè ja tenim bones candidates i bons candidats. Som gent honesta, treballadora i coherent i les nostres veïnes i els nostres veïns ho saben perquè ens coneixen. La gent sap que si ens vota perquè anem als seus ajuntaments hi anirem per intentar transformar la realitat, que el nostre objectiu és guanyar els ajuntaments per canviar les coses. Som un vot municipalista de debò i qui voti en les eleccions municipals del 24 maig de 2015 pensant en el millor per al seu ajuntament segurament pensarà en votar ICV. Ara cal aconseguir que ho faci. Tenim 7 mesos

.


treball

· núm 208 · novembre

13

municipis

No pensis en un turista despullat Barcelona rep cada dia més turistes, el que ha acabat per provocar problemes de convivència amb els veïns i les veïnes de diversos barris de la ciutat. Albert Arias ens proposa un enfocament del debat perquè hi guanyi la ciutat. Albert Arias Geògraf

T

othom ha vist la imatge dels nois despullats comprant cervesa en un negoci de la Barceloneta. Una postal que ha donat la volta al món i que quedarà vinculada per sempre a la cadena de mobilitzacions més important contra els excessos del turisme a la ciutat. Avui el turisme és una qüestió que està a l’agenda de gran part de moviments socials urbans i partits polítics, una preocupació que ha fet accelerar un debat en letargia des de fa anys per les suposades bondats econòmiques del sector. No hi ha dubte, el turisme s’ha convertit en una de les principals forces productores de la ciutat. Les xifres oficials parlen d’un 12% del PIB, prop de 78.000 llocs de treball relacionats i milers de milions d’euros en despesa anual. Podríem aportar més dades, més acurades i més complexes, però segurament no ens posaríem d’acord en si són positives o negatives per a la ciutat. Així que, per un moment, proposo aturar-nos i desplaçar la discussió del que suposa el turisme a una altra que se centri en el que ens preocupa. Tornem a la foto. Mirem-la bé. Què és el que ens preocupa? Si pensem en un turista despullat és fàcil que ens preocupin dues coses. La primera, el comportament disruptiu d’aquest turista. Així, ràpidament construirem una alteritat uniforme d’allò que estem convençuts de no ser –els altres, els turistes- i la invoquem quan més ens convé o més ens molesta: quan ens dificulta l’accés a l’autobús, quan fa massa xivarri, quan creua el carrer sense mirar, quan es disfressa de forma ridícula per celebrar un comiat de solter…

Però vet aquí la paradoxa. Etiquetant i discriminant el que és o no és turístic s’estigmatitzen també llocs que deixen de ser reconeguts com a propis i, conseqüentment, susceptibles a ser desposseïts i privatitzats. Llocs marcats amb una creu que deixen de ser viscuts i practicats quotidianament, facilitant-ne la despossessió a través de la creació d’espais tancats destinats exclusivament al visitant. Classificant els llocs pel seu ús “turístic” acabem provocant que s’executi la regulació d’accés de la “zona monumental turística” en “horari turístic” del Parc Güell quan, en realitat, la regulació afecta el 85% dels empadronats a Barcelona. Vet aquí que, sense adonar-nos, ens convertim en turistes sense sortir de casa. Ja no hi ha l’altre. Resulta que som nosaltres. La segona cosa que ens pot preocupar si pensem en un turista despullat és el “model de turisme”. Reclamarem un “turisme de qualitat” contraposant-lo al “turisme massiu”, suposadament font de tots els dimonis. Però, què vol dir “de qualitat”? Que vagin ben vestits? Que gastin molts diners? Que no molestin? El turisme es viu i s’actua de moltes maneres. I cadascú ho fa com vol, assumint el component ètic de la pràctica i atenent-se al marc legal de lloc. Com tothom. Massa sovint es parla del turisme com si se sabés amb certesa què és el que convé a l’altre. Però caldria advertir que quan reclamem un “turisme de qualitat” s’està justificant projectes com el de l’Hotel Vela, la reforma de la marina del Port Vell o la reurbanització del Passeig de Gràcia substituint llambordes que estaven noves de trinca. Qualitat i exclusivitat fàcilment van de la mà i allò que és exclusiu és, per definició, també excloent. Així doncs, pot passar que ens preocupi el “model turístic” i que parlant de “qualitat” acabem rebutjant els turistes per ser igual de pobres que nosaltres, els residents.

Imatges de la campanya d’ICV-EUiA Barcelona “El turisme té un límit”.

Caldria advertir que quan reclamem un “turisme de qualitat” s’està justificant projectes com el de l’Hotel Vela. Qualitat i exclusivitat fàcilment van de la mà i allò que és exclusiu és, per definició, també excloent. Aleshores, si no podem discriminar-los ni teledirigir-los, què fem? Per començar, faríem bé en acostumar-nos-hi perquè no viurem mai més sense turistes. El repte avui és com pensem la ciutat amb els turistes, no en contra seu. I per fer-ho caldria deixar de pensar en turistes despullats –que al cap i a la fi són una anècdota– i començar a pensar en les pràctiques, infraestructures, discursos i polítiques que sostenen aquestes pràctiques turístiques. Si aconseguim transcendir les cues al voltant de la Sagrada Família, si aconseguim no fixar-nos en l’aspecte terrorífic de les paelles precuinades, o si obviem aquells cossos rostits per una mala migdiada a la platja... aleshores potser podrem veure-hi la ciutat. I és que quan parlem del “turisme” a la ciutat en realitat estem parlant de polítiques públiques urbanes; de planificació i disseny urbà; de regulació d’activitats econòmiques; de gestió de la mobilitat, de finances locals; d’una muntanya de coses que res tenen a veure amb el turisme. Disparar contra els turistes i culpar-los del malestar que ens provoca la seva presència és un error. Més ens valdria preocupar-nos pels mecanismes i processos veritablement depredadors. Preocupar-nos per l’especulació immobiliària detonada en aquests darrers anys en els llocs centrals; per les condicions de treball del sector de l’hostaleria; pels instruments fiscalitzadors dels beneficis privats; pel cost d’oportunitat de les inversions públiques en “projectes singulars”; per l’excessiu control del sector privat –no només hoteler– sobre aquestes inversions... I si, després d’això, encara estem convençuts de no voler ser una ciutat turística, hauríem de començar a pensar en les alternatives. Mentrestant, hi ha molta feina a fer

.


14

treball

· núm 208 · novembre

cultura Sergi Picazo Soci fundador de Crític Sergi Picazo (@sergipicazoBarcelona, 1980) és un dels tres socis fundadors de Crític (@sentitcritic), un nou mitjà de comunicació especialitzat en periodisme d’investigació impulsat per una cooperativa de periodistes. Abans de Crític, va treballar a ElPunt Avui, el Triangle, ha col·laborat amb La Directa i va coordinar l’Anuari Mediacat dels Silencis Mediàtics. Avui ens parla del nou projecte que va arrencar gràcies a les aportacions de 1.062 micromecenes. Només en tres dies i mig, Picazo i els seus socis, Roger Palà i Joan Vila, van aconseguir el capital necessari per tirar endavant aquest nou mitjà de comunicació queserà independent dels poders econòmics, fiscalitzarà el poder polític i rendirà comptes a la ciutadania, als subscriptors i als lectors..

“El periodisme d’investigació, o el fas o te’l fan els grans poders”

© Iolanda Parra

Entrevista: Júlia Brosa

Una pregunta tòpica: per què ara toca Crític? Avui els mitjans de comunicació estan en crisi econòmica però també de credibilitat perquè depenen cada vegada més d’empreses, de multinacionals i, a més, cada vegada tenen menys diners i, per tant, el periodisme que fan és pitjor. Estem en un moment de discussió i de ser molt crítics amb el que ve de dalt i els mitjans de comunicació, lamentablement, no han fet la seva feina històrica de quart poder, de controlar i fiscalitzar els poders econòmics i polítics i han estat massa a prop del poder. Alhora, s’està donant un fenomen que permet fer periodisme de manera fàcil, ràpida i fins i tot de manera més modesta econòmicament i que pot arribar a la ciutadania gràcies a les noves tecnologies i a l’ús d’Internet. És per això que ara és el millor moment per a l’aparició de Crític, un projecte amb pocs recursos però amb la voluntat d’exercir aquest quart poder.

“Podríem haver fet una societat limitada (SL) o una societat anònima (SA) però no volíem reproduir el model de negoci de la majoria de mitjans de comunicació.”

Us voleu especialitzar en alguns temes? En quins? L’objectiu bàsic de Crític no és ser un mitjà de comunicació generalista i per tant ens volem especialitzar en temes relacionats amb la política, l’economia i en temes socials de l’àmbit geogràfic dels països catalans però principalment de Catalunya. La nostra especialització en la pràctica ha de ser la fiscalització del poder i per això investigarem els que estan a dalt, el poder financer i empresarial. Des del govern de la Generalitat, el govern de l’Estat i passant per l’exèrcit o l’Església. Sobretot el que volem fer és un periodisme que doni una perspectiva crítica del que passa i fins i tot denunciar les coses que fan malament els que poden ser més propers a nosaltres, com pot ser l’esquerra en general. En una entrevista vau dir que no preteneu ser un mitjà d’esquerres? Què vol dir això? Cadascú de nosaltres tenim la nostra ideologia. No reivindiquem cap neutralitat però si volem arribar ala ciutadania en general no ens hem de definir prèviament amb cap etiqueta ideològica concreta. Evidentment, l’objectiu de Crític és investigar els qui tenen el poder i estar al costat dela ciutadania que està en una situació més feble. Per tant, sí que ens posicionem però no volem que ningú ens posi l’etiqueta de si som d’un partit o d’una ideologia en concret. Pels nostres continguts ens coneixereu. No ens definim però sí que tenim els valors: la democràcia, la defensa del dret a decidir, la defensa de l’Estat del Benestar, la justícia social i la llibertat.

Us organitzeu com una cooperativa, per què? Vam pensar que era el model més democràtic, horitzontal i de corresponsabilitat que podríem tenir tot i ser una empresa. Fent una cooperativa permetia que fóssim socis de treball, que els treballadors tinguéssim el 60% dels vots en qualsevol decisió que prengui l’empresa.

“El periodisme que volem fer o compta amb el suport de la ciutadania o no podrà ser.” Per acabar... un desig? Més que un desig, el nostre objectiu és continuar fent periodisme crític contra els poderosos i poder tenir els treballadors pagats a final de mes, cosa que no és gens fàcil. Per tant, el periodisme que volem fer, o compta amb el suport de laciutadania o no podrà ser. Si no aconseguim crear una comunitat de lectors que ens doni suport, el nostre model periodístic fracassarà. Ara tenim 1.000 subscriptors però necessitem com a mínim arribar als 1.500 anuals quan abans millor. El factor clau és: aquest periodisme d’investigació o el fas o te’l fan. I si no te’l fas tu, el farà La Caixa, el Banc de Santander, Telefónica, el Corte Inglés, o qualsevol dels grans anunciats dels grans mitjans de comunicació generalistes

.

Per saber més de Crític: www.elcritic.cat o escrivint a info@elcritic.cat

Pagar per préstec a les biblioteques? Carles Spa Responsable de l’àmbit de Cultura d’ICV

E

l govern de l’Estat ha aprovat un decret amb el qual es crea un cànon per prestar llibres i altres documents a les biblioteques, excepte en municipis de menys de 5.000 habitants o centres docents. Pretén donar resposta a una obligació de la Llei de Propietat Intel·lectual de 2007 i a la Directiva europea 2006/115/CE i oblida que aquesta última dóna als estats membres la possibilitat d’eximir determinades categories d’establiments.

S’estableixen dos tipus de remuneració que se sumen: • 0,004 e pel nombre d’obres objecte de préstec amb drets d’autor. • 0,05 e per cada usuari que hagi fet ús del servei de préstec durant un any. El cànon l’hauran de pagar bàsicament els ajuntaments, de qui depenen la majoria de les biblioteques, a les entitats gestores de drets d’autor, fet que minvarà encara més els seus pressupostos. El sistema penalitza l’adquisició d’obres atès que, a major fons bibliotecari i a major interès que generi aquest fons (volum de préstec), més s’haurà de pagar, perjudicant, en última instància els propis autors i els editors. També desincentiva l’ampliació del

nombre d’usuaris, ja que es pagarà per cada usuari que hagi usat el servei de préstec. És un error considerar les biblioteques com a entitats que perjudiquen econòmicament els autors, com fa el decret. S’està obviant el paper de dinamització lectora que exerceixen, així com el fet de ser una tribuna privilegiada de difusió dels autors i la seva obra. L’extensió de la xarxa de biblioteques públiques a Catalunya ha suposat un impuls a les polítiques de proximitat cultural. Les biblioteques exerceixen de porta d’entrada d’un gran volum de població a la cultura. Cal protegir els drets d’autor, però cal fer-ho equilibradament i amb mesures que a la llarga no juguin en contra dels propis autors

.


treball

· núm 208 · novembre

15

cultura

Jordi Pujol i la trama de corrupció Jordi Pujol va confessar haver defraudat Hisenda durant els darrers 34 anys. Lamentablement no és un cas aïllat en la seva trajectòria política, ni tampoc en la de CiU al govern. Dolors Comas d’Argemir Catedràtica d’Antropologia i presidenta de la Fundació Nous Horitzons

E

ra el 6 d’octubre de 1999. Aquell dia Jordi Pujol va cometre el que els psicoanalistes anomenen un acte fallit. Fent referència a la situació econòmica de la seva família, va dir amb tota naturalitat: “Demano els diners per a Catalunya, no per a mi, que ja tinc els meus set fills col·locats i la meva dona i jo no necessitem res més”. Però sembla que aquesta situació dels fills no era prou satisfactòria, que volien col·locar-se millor i tant ells, com la seva mare Marta Ferrusola, van saber aprofitar els contactes i les relacions que els donava estar tan a prop del poder, tenir-lo en la intimitat. I Jordi Pujol, president de la Generalitat, mirava cap a una altra banda? Sí. Sabíem que hi havia corrupció a Catalunya i que els components de la família Pujol estaven en la trama. I que la trama s’estenia cap els ajuntaments i consells comarcals, cap el món de la sanitat o el de l’urbanisme i que hi participaven empreses que en sortien beneficiades en concessions i privilegis. I ho feien convergents i també socialistes. Ho sabíem. Des d’Iniciativa per Catalunya s’havia denunciat ininterrompudament, sovint infructuosament perquè els fils de la trama i les complicitats entre els

Des d’ICV s’havia denunciat ininterrompudament, sovint infructuosament perquè els fils de la trama i les complicitats entre els diferents sectors implicats aconseguien ocultar les proves de la infàmia. diferents sectors implicats aconseguien ocultar les proves de la infàmia. I en el cas de Jordi Pujol qualsevol esment a aquests afers era immediatament qualificat com un atac a Catalunya. I és que Convergència i Unió, mitjançant el lideratge de Jordi Pujol, va aconseguir apropiar-se de la identificació amb Catalunya. Ells definien qui eren bons catalans i els qui no ho eren tant. Ells es consideraven el nucli central de la gran família, metàfora de la nació, i Jordi Pujol exercia de pare de tots nosaltres. Ell ens alliçonava en valors i renyava quan considerava que calia fer-ho. Aquest sentit patrimonial de Catalunya està en els transfons de què es considerés normal fer i desfer negocis. Al cap i a la fi, el profit personal i el profit de Catalunya s’entenien com a part del mateix.

Jordi Pujol a la compareixença del Parlament / © ACN

Ho sabíem. I per això la confessió de Jordi Pujol de què havia defraudat a Hisenda durant 34 anys va ser una gran sorpresa pel fet de la confessió, no pel contingut extravagant d’un llegat mai regularitzat i que és la punta de l’iceberg del que la mateixa confessió vol amagar: la corrupció de la pròpia família, d’amics, de coneguts i de saludats. De la trama d’interessos. I en la seva arrogància es va permetre renyar els diputats i les diputades en la seva compareixença parlamentària. Va continuar exercint de pare, millor dit, de patriarca, situant-se per sobre del bé i del mal i irritant-se quan se li demanaven comptes. Jordi Pujol: perquè ha volgut ser l’essència de Catalunya, ha traït Catalunya

.

Visita el vídeo de la intervenció de Joan Herrera a la compareixença de Jordi Pujol

1984 - 2014

CDC i UDC, 30 anys de corrupció

1984 – Banca Catalana Apropiació indeguda i falsedat documental. Afectat: Jordi Pujol.

1986 – Cas Casinos Finançament il·legal. Desviament de diners de Casinos de Catalunya i Luditec a CDC. Afectat: Francesc Gordó (fundador de CDC).

1990 – Cas Prenafeta Incompatibilitats i finançament irregular CiU. Afectat: Lluís Prenafeta (exsecretari gral. de Presidència).

1992 – Cas Planasdemunt

Estafa i frau. Afectat: Jordi Planasdemunt (exconseller d’Economia).

1992/3 – Cas CARIC (Comissió d’ajudes a la reconversió industrial)

Avals a canvi de repartiment de crèdits, en benefici de tercers o finançament il·legal. Afectats: diversos consellers, com M. Alavedra, Antoni Subirà, J.M. Cullell).

1994 – Cas Cullell Tràfic d’influències, pressió per la cessió d’un terreny al seu cunyat. Afectat: J.M. Cullell, conseller d’Obres Públiques (dimitirà).

1996 – Cas Roma Malversació i tracte de favor en la concessió d’obres. Afectat: Jaume Roma (conseller d’Obres Públiques, substitut de Cullell).

1997 – Cas de la Rosa i cas Estivill Les implicacions del govern CiU amb aquests casos acaben provocant la dimissió del conseller d’Economia, Macià Alavedra.

Autor: Jaume Rovira

1997 – Cas Pallarols Finançament il·legal mitjançant la utilització de fons europeus. Afectat: Ignasi Farreres (conseller de Treball).

2003 – Cas Turisme Finançament il·legal. Afectats: diversos membres d’UDC i CDC.

2008/9 – Cas Treball Finançament il·legal. Afectat: J.M. Servitje, secretari general del Departament de Treball. Condemnat i posteriorment indultat pel govern del PP.

2009 – Cas Palau Finançament il·legal. La seu de CDC és embargada en considerar el jutge que aquest partit va ser responsable civil a títol lucratiu.

2009 – Cas Pretòria Suborn, corrupció i blanqueig de diners. Afectats: M. Alavedra (conseller de CDC), Ll. Prenafeta (secretari general de Presidència de CDC).

2012 – Cas ITV Tràfic d’influències. Afectat: Oriol Pujol (secretari general de CDC).

2014 – Cas Pujol Ferrusola Comissions il·legals, tràfic d’influències. Afectat: Jordi Pujol Ferrusola (fill de l’expresident Pujol).

2014 – Cas Pujol i Soley Frau fiscal. Afectat: Jordi Pujol i Soley (expresident de la Generalitat).


16

treball

· núm 208 · novembre

entrevista Susan George Politòloga, presidenta del Transnational Institute El seu llibre “L’Informe Lugano” (1999) va contribuir a desemmascarar la globalització neoliberal i va alimentar el moviment alternatiu que va esclatar i estendre’s poc després des de Seattle a tot el món. Abans, com després, aquesta politòloga ha continuat denunciant el poder de les grans corporacions i del sistema financer, el seu atac a la democràcia (com denuncia en el més recent “Informe Lugano II”). I per suposat, treballant per un món més just, a Greenpeace, ATTAC–França o per NNUU. Americana de naixement, però amb nacionalitat francesa, actualment presideix el Transnational Institute, un think tank progressista amb seu a Amsterdam. Ha passat per Barcelona per participar en les jornades sobre el TTIP i denunciar el que aquest tractat pot representar.

© Anna Giralt Gris

Entrevista: Txomin Martino

Quin creu que és el paper del TTIP en el control dels mercats i el desmantellament de la democràcia? Els Estats Units no han signat sis dels vuit convenis més importants de l’Organització Internacional del Treball. La meitat dels estats als EUA han aprovat lleis antisindicals fa poc, en els darrers cinc anys. Els encantaria tenir un munt d’empreses europees implantant-se als estats on els salaris són els pitjors i on les regles són mínimes per als empresaris. Creuen que això serà una gran oportunitat, que aconseguiran una gran quantitat d’inversors europeus que aniran a Mississippí o a algun dels estats del mig-oest. Creuen que els aportarà diners i inversió i això és el que busquen. Les companyies estan interessades en una cosa: el benefici. I, per descomptat, augmentar la grandària dels seus mercats. La noció del bé comú queda completament fora, no existeix. Així que no cal esperar que els tractats que es preparen íntegrament per les corporacions més grans a ambdós costats de l’Atlàntic, i que estan d’acord en tot o gairebé tot, tinguin cap interès en absolut en la preservació del bé comú. I què és la democràcia, sinó tractar de donar el millor present i futur possibles per al major nombre possible de ciutadans? Aquest és l’ideal del que tracta la democràcia. I que aquells que estan sent governats tinguin control sobre les persones que els estan governant i, particularment, se’n puguin desfer si no els agrada el que fan o si estan fent les coses malament. Però del TTIP no te’n pots desfer, si desmantellen la democràcia no es pot tornar enrere, no es pot dir “Ep, espera un minut!” No. Si es fa... queda fet, és irreversible i és per això que no hem d’esperar que tinguin cap respecte per la democràcia. Per això el poder judicial està privatitzat al tractat. El poder judicial es privatitza i s’elimina la funció legislativa de regulació. Tenim agències reguladores; als EUA tenen, per exemple, l’agència de protecció del medi ambient, tenen els reguladors financers, nosaltres també els tenim. Però estaríem donant gairebé tot el poder de regulació a les corporacions. Elles dirien que volen uns determinats reglaments i després les agències serien allà per posar-ho en pràctica, però no tindrien la iniciativa que ve del legislador i que diu que necessitem un organisme de protecció del medi ambient, o una llei d’aire net o una llei d’aigua neta, o necessitem una llei de reducció de gasos d’efecte hivernacle, o el que sigui que només es pot decidir lluny de les corporacions perquè cap d’aquestes coses tirarien endavant si costessin diners a les companyies. Així que la qüestió ni tan sols es planteja, perquè la democràcia és un animal completament diferent al que ells estan fent. És com comparar cavalls i tigres.

“Què ha de fer l’esquerra? Unitat, unitat, unitat!” Què passa amb les alternatives dels partits d’esquerra? Com creus que els partits d’esquerra podrien resoldre la situació? Bé, si permeten el TTIP, si no surten i hi lluiten en contra, les emergències socials empitjoraran molt més del que voldrien ni tan sols reconèixer. Han de lluitar contra el tractat avui i han de seguir-hi lluitant en contra demà. Així que jo diria que aquesta és la meva primera resposta als partits d’esquerra. Això és una emergència perquè una vegada que s’aprovi no hi haurà marxa enrere. Llavors ens trobarem en seriosos problemes i fins i tot si els negociadors arriben a un acord entre ells, entre les dues parts, podrien arribar a forçar un acord provisional abans que el Parlament Europeu arribi a votar-lo. Si fan això, i poden fer-ho, a no ser que el Parlament Europeu o, diguem, el Parlament espanyol ho refusin de manera clara i contundent… se seguirà aplicant. I semblarà que sempre ha estat la llei. Això serà una emergència real aquest any, el vinent i fins que guanyem. Hem de fer-ho i podem fer-ho.

“Malgrat que (les esquerres) siguin diferents, hi ha un espai en el que se superposen, perquè som a la mateixa banda i és això en el que hem de treballar.”

Creu que la decepció de la gent amb la política pot acabar alimentant l’extrema dreta? Per descomptat, és clar. Em temo que moriré en un país feixista. No he vingut a França i m’he convertit en ciutadana francesa per morir en el moment en què el Front Nacional pren el poder. Tothom hauria d’estar molt preocupat perquè podria ser Franco altra vegada, podria ser diferent, però podria ser igual en molts aspectes. I què ha fet l’esquerra per arribar a aquest punt? És a dir, de vegades l’esquerra hauria de tenir un paper més important en la lluita contra aquesta mena de moviments, des del TTIPP...? Unitat, unitat, unitat!!! És l’única manera. Freud va parlar del narcisisme de les petites diferències, ser narcisista perquè, ja se sap, un ve d’una determinada tradició i no està d’acord amb l’article quart mentre que l’altre partit d’esquerres diu que l’article quart està bé. Això s’ha acabat. Hem d’anar junts en les coses principals. Això és un gran problema a França, de la mateixa manera que és un gran problema a tot arreu. L’esquerra té massa facilitat per separar-se i discrepar perquè no ha d’estar d’acord en absolutament tot. Parteixo del principi que els teus interessos, les teves preocupacions, la dels altres partits i la meva poden coexistir. I malgrat que siguin diferents hi ha un espai en el que se superposen, perquè som a la mateixa banda, i és això en el que hem de treballar. I el TTIP hauria d’estar en aquesta banda, perquè no veig com algú que afirmi ser d’esquerres pot estar d’acord, en cap cas, amb el contingut del TTIP

.

Imatge de les jornades sobre el TTIP celebrades a Barcelona els dies 10 i 11 d’octubre

Treball núm. 208  

Som lliures