Treball núm. 209 by Revista Treball

núm 209

La Revista d’Iniciativa per Catalunya Verds - Publicació fundada el 1936 com a òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya

Canviem el sistema, no el clima Al març hi haurà la Conferència sobre canvi climàtic de NNUU a París. Analitzem la situació actual i les perspectives de les negociacions. / Pàg. 8-9

Internacional i Europa De Brussel·les a Mèxic, de Brasil a Palestina, analitzem conflictes polítics d’actualitat i d’impacte internacional per part de persones que ho coneixen de primera mà. / Pàg. 10-12

desembre 2014 preu: 1,05 e

Estat i municipis Alberto Garzón ens explica perquè es presenta a les primàries d’IU i què proposa. / Pàg. 6 La #Barcelonaxviure en construcció que promou Ricard Gomà. / Pàg. 14

treball

· núm 209 · desembre

catalunya

Un país just, net i lliure Aquest és un resum dels aspectes més destacats del diàleg de Joan Herrera amb Lluís Rabell (activista veïnal), Cote Romero (activista ecologista), Màrius Garcia (advocat) i Najat el Hachmi (escriptora) el passat 15 de desembre. Hi ha qui diu: “primer, independència, i després, ja decidirem”. Nosaltres diem que no. Que volem saber des de ja quines són les bases del país que volem construir. Per això proposem fer tres grans consultes: – Renda Garantida de Ciutadania. Decidim si el país que volem es basa en la redistribució de la riquesa. En què tothom té dret a viure amb dignitat. – Lideratge públic en l’accés a serveis bàsics, com aigua i energia. Fem que aquest país basi la relació

en l’accés al més bàsic i estratègic per a un país mediterrani, l’aigua i l’energia, en el lideratge públic, o deixem que la lògica continuï sent privada. – Model de salut. Fem una consulta sobre si el model de salut ha de tenir el lideratge del sector públic, o permetem que es vagi mercantilitzant l’accés a la salut. Com fer tot això possible?

Quins són els problemes que afecten Catalunya? No ho podem reduir tot a un únic conflicte. A Catalunya tenim tres grans reptes: – Urgència social. Aquesta situació d’autèntica emergència no pot aguantar dilacions, no pot esperar. Necessita resposta ja, del proper govern. En la millor tradició del PSUC, per a nosaltres no hi ha progrés social sense progrés nacional, i a l’inrevés. I això implica que tot progrés nacional ha d’anar destinat a millorar la qualitat de vida de la gent. – Urgència democràtica. Perquè en les grans decisions, empreses de sectors com el financer, l’energètic o el de l’obra pública, prenen decisions per damunt de l’interès general. – Emergència nacional. Perquè mai com ara tanta gent havia volgut canviar la relació amb l’Estat. Tot això implica, en definitiva, no reduir-ho tot a la independència, perquè això simplifica la realitat. Però tampoc no neguem que hi ha una forta mobilització nacional. A Catalunya hi ha una majoria pel dret a decidir que entén Catalunya com a un subjecte polític propi, condició imprescindible per a tot avenç nacional. Però també hi ha una majoria social d’esquerres. I nosaltres no pensem renunciar a cap de les dues. Eleccions, doncs, per a què? Per donar resposta a tres problemes: emergència social i econòmica, emergència democràtica i emergència nacional (donar una solució a la voluntat de decidir). I no només a un, com fa Mas. En definitiva, volem dues coses. D’una banda, majories d’esquerres per canviar-ho tot, no només la relació amb Espanya, sinó també el model econòmic, social i polític que ens ha portat fins aquí. Una majoria d’esquerres al Parlament per fer front a l’emergència social i democràtica i impulsar la creació d’estructures d’Estat sobre les que sigui possible arribar a acords: agència tributària, banca pública, sistema públic de salut integrat, gestió pública de l’aigua. I de l’altra banda, eixamplar la majoria pel dret a decidir, amb la voluntat ferma d’exercir-lo i negociar amb l’Estat. Les plebiscitàries i la DUI no són cap solució. Només la consulta pot donar un mandat democràtic clar. Proposem de realitzar un gran debat nacional, un procés de deliberació ciutadana, sobre el futur de Catalunya, com a primer pas d’un procés constituent que ha de culminar amb la celebració d’un referèndum.

Sí, volem un país diferent del que tenim. Un país just, net i lliure. I això implica polítiques radicalment diferents de les aplicades fins ara. La qual cosa passa, necessàriament, per una majoria de govern també diferent. No és possible amb Mas de president ni amb CiU al Govern. I com fer efectiu a Catalunya l’exercici del dret a decidir? El PSUC era un partit de tradició federalista; l’ENE, de tradició independentista. Ambdues ànimes es van ajuntar a ICV, i no s’han de separar mai. Per a molts, la pluralitat en un partit o en un país és un problema. El valor de ser plurals, de tenir persones que el passat 9N van votar sí-sí i persones que van votar sí-no. Nosaltres volem un país plural i ens reconeixem en un partit plural. Per a nosaltres, és un motiu d’orgull. Som una força antipolarització. El nostre full de ruta parteix de dues premisses: 1a. Democràcia.

Perquè és el que més uneix. Només hi ha una majoria imbatible en aquest país: la que està a favor del dret a decidir. Sense referèndum, tots els projectes estan mancats de legitimitat democràtica, tant les eleccions plebiscitàries de Mas, com l’exercici de la independència que proposa ERC, la concessió federalista que diu que vol fer el PSOE o, per suposat, l’statu quo. Hi ha qui afirma que no acceptaran mai la celebració d’un referèndum. Però, que potser acceptaran la independència? No caldrà sempre una negociació? Doncs pressionem i negociem, per exercir el dret a decidir amb tota la legitimitat i garanties. 2a. Sobirania.

Davant de l’Estat, però davant dels mercats, també. Hi ha qui només pensa en la primera. És necessària, però no suficient. Volem llibertat per decidir respecte a l’Estat i respecte al capitalisme. I aquesta és una batalla també compartida amb la resta de l’Estat i d’Europa. Perquè de res no ens servirà ser sobirans pel que fa a Espanya si no ho som pel que fa al poder econòmic i financer ni tenim les eines adients per construir més progrés i benestar. I això és el que, malauradament, s’ha anat desmantellant en els darrers anys.

La gran paradoxa és que malgrat que es parla de Govern de concentració per proclamar la independència o per evitar-la, no es parla de majories d’esquerres, no es parla de majories diferents per fer que les polítiques estiguin al servei de la gent. Cap actor no pot canviar en solitari l’agenda del país. Ningú no pot aconseguir en solitari que es parli de com privatitzen, de com redistribuïm. De com guanyem la democràcia. I l’aúnica manera de ferho és sumant. Toca canvi a Barcelona, toca canvi a Espanya, però a Catalunya no toca canviar? Per això entenem que cal sumar. Què proposem com a ICV a la resta de forces polítiques? Un nou pol. Un pol d’esquerres. Que es basi en la igualtat, en la democràcia i en la llibertat de triar. Necessitem crear un tercer pol que neixi de la unitat de les esquerres i de la diversitat dels posicionaments nacionals, de federalistes a independentistes. Un tercer pol que tingui dos objectius mínims imprescindibles: garantir l’exercici del dret a decidir i guanyar, per aconseguir formar un govern d’esquerres que permeti un canvi radical en les polítiques, que faci net amb la corrupció, que impulsi la participació ciutadana i una democràcia plena. A aquest tercer pol estan cridats i cridades tots aquells i totes aquelles qui comparteixen aquests dos objectius. I crec que podrien ser-hi, o haurien de ser-hi, Procés Constituent i Podemos. I que seria fantàstic que hi fos gent de la CUP, i que també volgués sumar-s’hi ERC. Nosaltres creiem que és la millor opció. Però aquest tercer pol d’esquerres pot donar-se abans de les eleccions o després. Ens agradaria que fos abans, perquè creiem que podria multiplicar els resultats que obtindrem per separat. Però pot donar-se també després de les eleccions. Això sí, cal que la resta de partits es posicionin i es pronunciïn: ¿Està Podemos disposada a governar amb la resta de partits d’esquerres i partidaris del dret a decidir? ¿Vol la CUP no només millorar resultats, sinó assumir la responsabilitat, i les dificultats, de governar, de gestionar, d’aplicar polítiques? ERC, prefereix un govern d’esquerres plural o amb la dreta? Això vol dir que està disposada a votar novament la investidura de Mas? Ho farem com a Coalició o amb d’altres, però aquesta serà la proposta política que nosaltres defensarem. Perquè ser d’esquerres és fer tot el possible per canviar el que està passant. Perquè som molts i moltes, perquè som majoria.

treball

· núm 209 · desembre

catalunya

El projecte VISC+, o com fer negoci amb les nostres dades sanitàries ICV-EUiA ha aconseguit que el Govern aturi el projecte VISC+, que deixava la gestió de les nostres dades sanitàries en mans, i al servei, de l’empresa privada perquè en fes negoci. Marta Ribas Diputada d’ICV-EUiA al Parlament

ls darrers mesos ha transcendit públicament el projecte VISC+, del Departament del conseller Boi Ruiz, que pretén “donar valor” a la informació del sistema sanitari català. Parlem, ni més ni menys, que de la informació que es deriva dels historials clínics de tots els i les pacients de Catalunya. I què vol dir “donar valor”? doncs segons els autors del projecte, vol dir donar accés a aquest Big Data sanitari “a tots els agents que intervenen o tenen capacitat per millorar la salut de la població (...), empreses, centres de recerca, centres tecnològics, empreses de tecnologia sanitària”, per a produir benefici social a partir de recerca i estudis que millorin tractaments mèdics i també la transparència i l’eficiència del mateix sistema. Però quan t’endinses en el COM i sobretot en QUI volen que ho gestioni tot plegat, te n’adones que el “donar valor” del qual parlen, no és aquest. La fórmula triada per gestionar aquesta gran base de dades i també el seu accés des de fora és l’externalització: que ho faci una gran empresa privada del sector. Per què? Doncs perquè calculen

que aquest projecte pot tenir un cost d’uns 25Me (no hi ha memòria econòmica que justifiqui la xifra) i com que no tenen els recursos per fer-ho, han optat per adjudicar-ho a un extern, i no posar un euro des de la Generalitat. A casa meva, 1+1 són 2. O, pel que ens ocupa, una gran empresa no gestionarà aquest projecte sense saber que el benefici que en tregui serà, almenys, el doble del que ha d’invertir-hi. I d’on sortirà aquest benefici? Doncs de vendre l’accés a les dades (aquí és on apareix el veritable significat de “donar valor”). I qui pagarà per accedir a aquestes dades? Els centres de recerca públics ofegats per les retallades? ¿Els gestors dels serveis sanitaris públics del país, que se les veuen i se les desitgen per quadrar pressupostos? La resposta la trobem en l’informe “Diez temas candentes de la Sanidad Española para 2013”, on es destaca el “valor comercial” d’aquesta informació, per crear nous models de negoci, per conèixer millor el mercat i satisfer necessitats (des de l’oferta privada, està clar). Aquest informe el publicava l’abril de 2013 la consultora Price Waterhouse Coopers (PWC). Dos mesos després, el Govern aprovava iniciar el projecte VISC+, i contractava PWC per assessorar-lo! Per l’extrema sensibilitat de les dades de les quals parlem (dades mèdiques de tot un país), per les implicacions ètiques que comporta el tema, per

Aprovació del codi ètic i presentació del nou web de Transparència d’ICV

l passat 21 de novembre es va aprovar el codi ètic d’ICV. És un dels documents que es poden consultar en el nou web de Transparència d’ICV, que precisament dóna compliment a diversos dels seus compromisos. En aquest web es recull tota l’activitat i la informació econòmica del partit i de les activitats dels membres electes d’ICV pel que fa a remuneracions, salaris i agendes, un web pioner a tot l’Estat. El criteri per implementar la informació i l’accessibilitat s’ha fet seguint les reco-

manacions que fa l’ONG Transparència Internacional. També incorpora la història d’ICV, els òrgans de direcció i els càrrecs institucionals, els programes electorals, els documents de les assemblees i el codi ètic. El portal també incorpora les despeses en viatges dels diputats i les diputades al Parlament i al Congrés

Visita el nou web de Transparència d’ICV

Pressupostos: esmena a la totalitat

CV-EUiA he presentat esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per al 2015, per considerar-los ficticis, per no augmentar la pressió fiscal sobre qui més té i perquè cronifiquen les retallades i la injustícia social. Aquests pressupostos són la constatació del fracàs de les polítiques d’austeritat, que han devaluat les finances públiques i les condicions de vida de la gent. Uns comptes d’esquenes a la realitat del país, ja que s’han congelat les partides dedicades a pal·liar la situació d’emergència social.

ICV-EUiA ha reclamat un Pla de Rescat Social, per fer front al patiment que suporta el 20% de la població en risc de pobresa, el 26% d’infants que pateixen pobresa a Catalunya i la situació de les famílies que no poden pagar l’aigua, la llum o el gas. Així mateix, és lamentable que el retorn de la paga doble a les treballadores i als treballadors públics i la recuperació del 100% de la jornada del personal interí tornin a estar subjectes a l’aprovació o no dels comptes, quan hi ha instruments jurídics suficients per garantir la recuperació de la paga doble

la importància estratègica vital que té aquesta informació per a la gestió del sistema sanitari públic català, i per les mil sospites que ens genera l’opacitat amb què s’ha gestionat tot plegat, el passat mes d’octubre vaig interpel·lar el conseller Boi Ruiz respecte a aquest tema al Ple del Parlament. Li vaig reclamar transparència, debat públic, respecte a la propietat de les dades (que són de la ciutadania) i garanties d’un control públic estricte en la gestió d’un projecte com aquest. De moment no ho hem aconseguit, però si provocar debat polític sobre el VISC+, aturar-los el projecte i forçar-los a fer una jornada pública de debat sobre els mil dubtes que des de molts sectors (partits, sindicats, centres de recerca, universitats, gestors del sistema sanitari públic, l’Autoritat de Protecció de Dades...) ja hem plantejat. Ara toca batallar per aturar-ho del tot. I per aconseguir que les dades de totes i tots no serveixin pel negoci d’alguns, sinó per generar un Big Data sanitari públic, amb estrictes garanties i controls, que realment doni valor social al seu ús

Podeu veure la interpel·lació defensada al Parlament en el següents link

treball

· núm 209 · desembre

opinió

25N: Violència masclista i consens social Maria de la Fuente Directora de l’observatori IQ

n any més, el Dia internacional de lluita contra la violència envers les dones ha passat amb la seva corresponent agenda d’actes commemoratius, especials a la premsa, jornades de reflexió de les entitats, manifestos i llaços en els balcons dels ajuntaments i altres administracions. Aquest any, a més, commemorem que en fa 10 de l’aprovació de la Llei Integral estatal (1/2004), amb el lideratge del PSOE. A més, en fa 6 de l’aprovació de la Llei catalana (5/2008), impulsada pel tripartit. Val a dir que el compromís del govern d’esquerres a Catalunya amb aquesta qüestió ens va permetre de quantificar l’abast del problema. L’Enquesta sobre violència masclista a Catalunya de l’any 2010 ha fet possible estimar que més d’1 de cada 4 dones a Catalunya han patit alguna situació greu de violència masclista. Això vol dir que ningú no viu al marge d’aquest fenomen i que, lector, lectora, si no en coneixes cap cas és, molt possiblement, perquè no te l’han explicat, no pas perquè no el tinguis ben a prop, en el teu entorn. En tot cas, aquest desè aniversari converteix l’actual diada en un bon moment per a comparar i reflexionar sobre l’evolució de les respostes polítiques. Fa una dècada, en un moment on la sensibilització anava associada al sensacionalisme, es va fer un gran esforç per abordar la violència masclista, emmarcant-la en la lògica de la desigualtat de gènere (extraient-la del marc de la “violència domèstica”, o els “crims passionals”, entre d’altres), i fa sis anys es va ampliar l’acció pública a un ampli ventalls més enllà de l’àmbit conjugal. Avui tothom sap que l’alcohol no causa el sexisme, que la passió amorosa no és el desencadenant de la violència vers les dones, i que violència conjugal és una sola part d’un fenomen arrelat en el sexisme a la societat i que afecta no només les parelles (o ex), sinó l’entorn laboral o social comunitari, a través de manifestacions tan diverses com l’assetjament, les agressions sexuals, la mutilació genital o la violència econòmica. En resum, en deu anys n’hem après força i més del 95% de la població diu estar en contra de la violència masclista.

Malauradament, una altra cosa que ha canviat en aquests deu anys és el compromís de l’administració central i també de l’autonòmica. Aquestes administracions, sota governs progressistes, van fer normes i polítiques públiques model d’actuació arreu d’Europa, polítiques que s’han quedat a mig camí en la seva implementació (i que cal començar a revisar). Avui, el govern central porta retallat un 30% del pressupost directe per a aquesta qüestió, i gairebé el 50% en igualtat. A més, es fa difícil saber què està passant amb els ajuntaments, pioners en l’atenció de les dones víctimes des d’una perspectiva de gènere i amb una visió de proximitat1. Avui, la falta de finançament local i l’ARSAL, podem suposar que han impactat greument la seva capacitat d’acció. La meva impressió és que ni l’evolució (positiva) en la sensibilització social sobre la violència masclista, ni l’evolució (negativa) en el seu abordatge institucional, han anat suficientment aparellats amb un canvi d’estratègia política per part de les entitats feministes i partits d’esquerres, si més no quan arriba la diada commemorativa. Com he dit, seguim veient massa llaços, massa manifestos i massa actituds falsament unitàries, que distorsionen on és (i com és de greu) el problema de la violència masclista avui. El consens en la commemoració tenia sentit fa deu anys, quan els agents socials i polítics es van posar d’acord en admetre l’existència de la “xacra de la violència de gènere”. Avui, però, els discursos del consens poden estar provocant diversos efectes no desitjats: un, l’exoneració d’aquelles opcions polítiques que han desinvertit en la qüestió (CiU) i/o que, amb una agenda antifeminista, estan desmuntant el marc d’anàlisi de quines són les causes socials i estructurals d’aquesta violència (PP). D’una altra banda, un inconcret rebuig social de la violència masclista ens pot mantenir en una posició fàcil i poc crítica sobre l’abast de la mateixa en manifestacions culturals àmpliament acceptades. El pitjor efecte d’aquest superficial i acrític consens és, però, el risc d’aïllament de les dones que en són víctimes. Em pregunto si quan compartim el llaç i el manifest amb la immensa majoria dels mitjans de comunicació, representants polítics de diversos colors i persones de totes les opinions, no estem despolititzant el problema. Si no mirem a un altre lloc davant

de fets com l’acceptació social acrítica de pel·lícules, cançons, anuncis, programes2 que són autèntiques apologies sexistes de la dominació masculina. Si no ens autoenganyem sobre l’abast, avui, del problema de fons: els valors subjacents, també presents en les generacions més joves. Estudis recents mostren que al voltant del 70% del professorat de secundària infraestima el nombre real de nens i nenes a les seves aules que tenen creences pro violència masclista. Si no estem evitant dir que els operadors jurídics i policials no estan oferint una protecció prou efectiva a les dones que s’hi adrecen, perquè no tenen mitjans o simplement perquè subestimen el risc que aquestes estan patint (elles, i els seus fills o filles). Si no estem passant de puntetes sobre el fet que no es pot retallar a la meitat la despesa de l’Estat en abordatge del problema i pretendre que això no tingui un impacte (com han fet els partits conservadors). El pitjor de tot és que sota el “miratge de la igualtat” que pot afavorir aquest fals consens del 25N, potser estem responsabilitzant les víctimes de la seva situació. Perquè si resulta tan evident per a tothom, i si tothom està disposat a fer el possible al respecte… Per què les dones no demanen ajuda? Per què no denuncien? El 2004, amb unes administracions pioneres i una societat que encara no coneixia el fenomen, era un bon moment per al consens polític i social entorn de la violència masclista. El 2014, la sensibilització potser ha de ser una altra cosa. Tenim uns operadors policials o jurídics sense mitjans ni formació per a calibrar-ne el risc, un sistema educatiu que –contra les dades– en considera els seus valors de fons com a marginals i per tant no problemàtics, uns mitjans escampant porqueria sexista d’alta rendibilitat econòmica, un neomasclisme emergent que –emparat sota el “miratge de la igualtat”– porta a l’absurd la victimització dels homes en els moments de separació i, sobretot, un govern autonòmic que ha desmantellat la transversalitat de les polítiques, i un de central amb una agenda política antifeminista. Potser sensibilitzar ja no és fer consens, sinó fer conflicte. Potser ja n’hi ha hagut prou de dir que estem en contra de la violència. Potser ara toca identificar-la, més enllà de les seves manifestacions extremes, i assenyalar els responsables que no s’estigui abordant en tota la seva gravetat

L’actuació local va ser, des de mitjans dels 90, bàsica per lluitar contra l’anomenada “victimització secundària”, que és aquella que provoquen les institucions que haurien de protegir les víctimes, a causa de la seva incomprensió, problemes de coordinació o burocratització.

2 Recentment he pogut assistir a un taller de Tamaia sobre el nefast –i explícit!– missatge sexista i proviolent de l’exitosa (i premiada) Tres Metros Sobre El Cielo.

Amb la pobresa no s’hi juga Sara Moreno Colom Sociòloga

a suspensió del Tribunal Constitucional del Decret de Pobresa Energètica Català posa sobre la taula diversos aspectes molt significatius del moment social i polític que estem vivint. En primer lloc, evidencia la incompetència del govern espanyol per donar resposta als problemes d’una part de la ciutadania, la que viu en pitjors condicions i, per tant, la que més polítiques socials necessita. En termes

quotidians, la suspensió del decret de pobresa energètica vol dir que el proper hivern hi haurà moltes llars on les persones que hi viuen passaran fred perquè no es podran escalfar, no podran cuinar calent i s’hauran de dutxar amb aigua freda. Llars on a partir de les sis de la tarda, quan es fa fosc, no s’hi podrà llegir, ni escriure, ni fer deures i caldrà administrar les hores de llum segons les necessitats més urgents. Situacions que, segons IDESCAT, poden viure 300.000 famílies durant els propers mesos. En segon lloc, evidencia la preocupant pobresa política del moment actual. D’una banda, s’abusa, novament, de la Justícia per resoldre

problemes polítics. La judicialització de la política és un bon indicador per valorar la salut dels governs. D’altra banda, es problematitza judicialment un decret autonòmic, tot esgrimint com a principal argument que representa una millora per a la ciutadania que més pateix en comparació amb les altres CCAA. Qualsevol govern sensat, independentment del seu color polític, hauria actuat radicalment a l’inrevés: fent extensible el decret a la resta de CCAA per tal d’arribar a tota la ciutadania necessitada arreu de l’Estat espanyol. En tercer lloc, evidencia la bombolla mediàtica-política en la que s’està immers, on tots els debats es-

tan centrats en el procés i, per tant, descentrats respecte altres qüestions que també afecten la vida de la gent. Tant de bo que el govern no hagués impugnat el decret de pobresa energètica. Tant de bo que la suspensió del Tribunal Constitucional no s’hagués fet. Tant de bo que la decisió del Tribunal Constitucional hagués motivat una cimera al Parlament de Catalunya. Tant de bo que en la cimera s’hagués plantejat l’opció de la desobediència. Tant de bo que els diferents mitjans de comunicació haguessin fet programes especials per seguir aquesta cimera. Tant de bo que la societat civil organitzada hagués sortit massivament al carrer per protestar contra la suspensió del decret de pobresa energètica català. Tant de bo que ningú no s’ofengués en llegir aquesta reflexió

treball

· núm 209 · desembre

opinió

Eleccions, per canviar el govern Andreu Mayayo Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

al la pena estirar les cames per l’extrem oriental de la serra de Collserola i anar a visitar la restauració del Castell de Torre Baró, que ens ofereix una nova perspectiva de la ciutat de Barcelona des del mirador privilegiat de Nou Barris. Val la pena observar la geografia de la perifèria urbana solcada pel riu Besòs, on la Ciutat Comtal canvia de nom i pren els noms de Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet, o bé girar el cap i veure els blocs de pisos de Ciutat Meridiana, rebatejada com a “Ciutat Desnonada”. Val la pena, sobretot, aturar-se en el plafons exteriors i interiors i observar amb deteniment les fotografies i els textos explicatiu d’un temps, els anys seixanta i setanta, i d’uns barris teixits pel moviment obrer i les associacions veïnals, esperonades per militants antifranquistes i beneïdes per capellans compromesos. Recordem, a tall d’exemple, com dos de cada tres ciutadans i ciutadanes de Torre Baró van votar comunista o socialista en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980. Les polítiques públiques de retallades socials han fet estralls a Torre Baró, i les desigualtats han crescut sense aturador. La renda ha baixat a la meitat de la renda mitjana de la ciutat de Barcelona, a la mateixa velocitat que van desapareixent els bons llocs de treball, les vacances pagades i les prestacions socials. Una situació que s’escampa amb ràbia per tot Nou Barris i el conjunt de barris populars d’arreu de la ciutat i del país.

Corrupció estructural Gemma Lienas Escriptora

n home n’assassina un altre pel carrer per robar-li la cartera; parlem de violència puntual, ja que es tracta d’un fet aïllat i sense connexió amb una ideologia concreta. Un home mata la dona amb la qual viu; parlem de violència estructural, perquè és la conseqüència d’unes idees patriarcals i d’una determinada mentalitat.

Crèdits

23 - núm. 209 - desembre 2014 director: Sergi de Maya consell de redacció: Amèlia Bautista, Clara Bosch, any

Júlia Brosa, David Cester, Aritz Cirbián, Jesús Hernández, Gabi Losada, Arnau Martí, Rosa Mateu, Susi Montón, Roger Morales, Josep Puigdengolas, Marta Ribas, Xavier Riu, Delfina Rossi, Jaume Rovira i Gerard Sentís.

col·laboren en aquest número:

Marta Ribas, Maria de la Fuente, Sara Moreno, Andreu Mayayo, Gemma Lienas, Alberto Garzón, Júlia Mas, Mar Asunción, Clara Rodríguez, Saül Escobar, Mónica Valente, novact.org, Ernest Urtasun, Ricard Gomà i Ariadna Cotén.

Editorial Esquerra i dreta

L’estat d’emergència social no és fruit de cap accident o bé fatalitat divina, sinó d’unes polítiques abonades pels diversos governs, de la ciutat de Barcelona, de la Generalitat, de l’Estat, de la Unió Europea… En aquest sentit, la prioritat hauria de ser fer fora aquests governs o, si més no, obligar a canviar radicalment aquestes polítiques. Tota la resta són cants de sirena independentistes o tinta de calamar de qui continua saquejant els béns i els diners públics. La proposta d’unes eleccions plebiscitàries substitutives d’un referèndum o consulta acordada amb l’Estat i amb totes les garanties democràtiques és una befa a la ciutadania i un cop baix a l’autogovern català. El que convé són eleccions per canviar el Govern de la Generalitat, com cal fer-ho a les eleccions municipals a Barcelona ( i altres ciutats) i a les generals amb el Govern del PP. El que convé és que, més enllà de les confluències possibles i desitjables, totes les candidatures progressistes i d’esquerres comparteixin com a primer punt l’establiment de la Renda Bàsica de Ciutadania. Torre Baró ens recorda com l’Assemblea de Catalunya va assumir la vindicació dels drets laborals i socials tot cridant a la mobilització el Primer de Maig i a la solidaritat, una pila de vegades, amb els treballadors i les treballadores en vaga. Res a veure amb una Assemblea Nacional Catalana que s’arronsa davant de qualsevol vindicació laboral, social o territorial concreta i que afecta a la cohesió social del nostre país. No podem deixar que bona part de la nostra gent s’escoli per l’aigüera de l’atur i la precarietat laboral, que perdi els drets de ciutadania i l’esperança d’un futur diferent i millor. Ara més que mai, un sol poble! I visca la Renda Bàsica i mori el mal Govern!

La corrupció aquí no és un fet aïllat, com hem pogut comprovar amb el seguit de casos que han anat aflorant i que ens han deixat sense alè: els Millets del Palau, els Pujols, els bànkies, els pretòries, els púnicos i els campeones, els EROs, els Gurtels, els Urdangarins… La corrupció aquí és estructural, perquè és conseqüència d’unes idees i una determinada mentalitat: la dels qui no estimen la cosa pública. I, és clar, és de ximples permetre que qui no aprecia la cosa pública, qui no respecta l’interès de la col·lectivitat, es posi a remenar uns pressupostos que mouen mils de milions. I és fàcil entendre que molts d’aquests calés acaben desviats a les seves butxaques particulars. L’única solució per posar fre a aquesta disbauxa és establir uns mecanismes de control que impedeixin la corrupció, la qual cosa només es pot esperar dels partits d’esquerres de debò, de la gent que estima la cosa pública. Perquè, de debò, no vindrà “el Llanero Solitario” a salvar-nos

Sergi de Maya: Director de Treball

eia Norberto Bobbio que no hi ha res més ideològic que sentenciar la fi de les ideologies. Fins ara havia estat només la dreta la que havia volgut negar la significació de la contraposició esquerra-dreta, o donar-la per superada. Altres vegades pretenen substituir-la per una altra, com l’eix nacional. Fa pocs dies F. Homs desprestigiava aquests conceptes per considerar-los “espanyols”. L’objectiu és sempre el mateix: amagar el conflicte entre models de societat que, quan es visualitza, acaba desemmascarant les desigualtats en la renda, l’estatus i en l’accés al poder. En els darrers anys, però, ha anat sorgint una àmplia gama de nous partits, molts amb un discurs i un programa que podem entendre com a progressista, que s’han apuntat a donar aquesta divisòria ideològica com a obsoleta. La desideologització pot facilitar arribar a determinats sectors socials, però alhora és un risc a mig i llarg terme. Desdibuixat els referents ideològics no tindrem les bases sobre les que construir el futur. És cert que, malauradament, el concepte de l’esquerra ha estat desgastat pel mal ús dels qui l’han abanderat. La pràctica política recent de la socialdemocràcia realment li ha fet un flac favor. Però seria un reduccionisme injust identificar el concepte d’esquerra només amb determinats partits que han volgut representar aquest espectre. Hi ha raons per creure que els motius són tàctics, per aconseguir pescar vots d’arreu. Tanmateix, és l’única manera? O més clarament, és aquesta la manera de guanyar? Fent una ullada al món es tracta d’un fenomen bastant exclusiu del nostre país. A Llatinoamèrica els exitosos moviments polítics que han arribat a governar gairebé tot el sud van presumir sempre de la seva posició ideològica d’esquerres. I a Europa, Syriza, és l’acrònim de “Coalició de l’esquerra radical” i està a punt de guanyar les eleccions. Repassant aquests exemples ens adonem d’un altre element en comú: la confluència, la voluntat de sumar esforços dins de l’esquerra plural, sense demanar-li a ningú que renunciï al que és, alhora que es construeix una cosa nova. En cap d’aquests casos els processos van ser senzills, ni immediats. No van triomfar a l’any de néixer. Però van créixer més sòlids i alimentant una ciutadania compromesa amb uns valors, no només amb una imatge nova o una cara pública. Juntes i junts anirem més lents, però arribarem més lluny. Perquè, com ens recordava Bobbio, “dreta i esquerra no són només ideologies (...). També indiquen programes contraposats (...), de contrastos, no només d’idees, sinó també d’interessos i valoracions sobre la direcció que hauria de donar-se a la societat.”

correccions: Àngels Manent i Mercè Canals maquetació: Enrique Esteve disseny: Eva Marín fotos: Enrique Esteve i Departament de Comunicació d’ICV redacció: Passatge del Rellotge, 3 08002 Barcelona tel.: 93 301 06 12 correu electrònic: treball@iniciativa.cat web: http://www.iniciativa.cat impressió: Rotimprès dipòsit legal: B-36406-1991 edita: Fundació Nous Horitzons (NIF: G-60193331) Treball no es responsabilitza necessàriament de les opinions que expressen els articles signats

Els continguts d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència ReconeixementNoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Treball) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra derivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

treball

· núm 209 · desembre

estat

Un momento histórico para la izquierda Alberto Garzón, candidat a les primàries d’IU a la presidència del govern, ens explica per què es presenta i què proposa. Alberto Garzón Diputat d’IU per Màlaga

sistimos a un momento de emergencia social con desigualdades crecientes, con enormes injusticias contra las y los más débiles y con un sistema de gobierno basado en la corrupción generalizada. En definitiva, un país descompuesto económica y políticamente que es necesario cambiar. Por eso, más allá de la posición política en la que nos podamos encontrar cada uno y cada una, son tiempos de dar pasos al frente y de asumir nuevas responsabilidades políticas para cambiar esta realidad. Yo participé en el 15M, en la calle y con la movilización social. Posteriormente, y como diputado por Málaga, he debatido con el ministro de Economía, de Hacienda o incluso el presidente del BCE. Y es en ese recorrido donde uno aprende y sufre que el Congreso está secuestrado. Y lo está porque las grandes decisiones que nos afectan se toman más allá del espacio público. Los diferentes gobiernos del bipartidismo han utilizado el Estado y sus instituciones como si fueran su cortijo. Por eso es necesario llegar a la Moncloa y expulsar a los mercaderes que están usurpando el poder popular. Pues no tenemos un verdadero presidente de gobierno, sino un director ejecutivo que sólo responde a sus accionistas. Ese es, en realidad, el principal problema: que mandan quienes no se presentan a las elecciones. Y si no conseguimos cambiar eso, no importará qué caras sean las que gobiernen porque todas ellas actuarán como meros siervos del poder económico.

Nuestra tradición democrática nos obliga a defender el derecho a votar del pueblo catalán y de tantos otros pueblos a lo largo del Estado.

Garzón durant un míting, el mes de maig © Núria Casal

Necesitamos una alternativa de izquierdas para cambiar esta realidad. Necesitamos un gobierno de izquierdas por primera vez en la historia de este país y eso significa hacer una política económica de izquierdas, con un enfoque vinculado a los intereses de la mayoría social. Pero no debemos aportar sólo un cambio generacional en este país, en un momento en el que las generaciones más jóvenes vemos la política de una forma distinta. También debemos aportar bases económicas sólidas al cambio, para poner en marcha otras políticas que impugnen este sistema económico capitalista. Además, es necesaria la movilización social en todo momento. No se puede pretender transformar el país sólo a través de las elecciones, sino que es necesario contar con fuertes redes de organización de la sociedad civil que respalden los cambios institucionales y sean, asimismo, el verdadero motor de cambio.

Concentració del moviment 15M a la Plaça de Catalunya de Barcelona, l’any 2011 / © ACN

Eso sí, las encuestas no nos pueden hacer caer en el repliegue interno. Todo lo contrario. Ahora toca adaptar IU al momento histórico que estamos viviendo. Hay que iniciar una nueva etapa en IU. Es necesario que todo nuestro potencial, todo nuestro saber hacer y todo nuestro bagaje institucional lo pongamos al servicio de la transformación. Así, junto a mucha más gente, estaremos en condiciones de iniciar un gran proceso constituyente que recupere la soberanía, que recupere la Democracia. Es por eso que IU debe abrir puertas y ventanas e impulsar desde abajo grandes procesos de convergencia y unidad popular. Es necesario que todo el poder social que la sociedad civil organizada ha ido acumulando durante estos duros años de resistencia a las políticas del PP y del PSOE tome ahora forma y se transforme en candidaturas populares. En este sentido las candidaturas de unidad popular municipales son una oportunidad. Unidas y unidos somos más fuertes. Es probable que este camino no esté exento de dificultades, si bien hay que dedicar toda la energía en superar los posibles obstáculos.

La gente no entendería que ante una oportunidad histórica de derrocar al bipartidismo en unas municipales y autonómicas, la izquierda, el proyecto de cambio, camine fragmentado. No podemos restar importancia a unas elecciones que deberían ser el inicio de un proceso constituyente. Si son unas elecciones en las que la mayoría social va unida a candidaturas ciudadanas, los resultados pueden manifestar el deseo del cambio y de transformación de este país. Y para eso hay que ser generoso y apostar por reunirnos en torno a un programa político, necesariamente de izquierdas, con unos procedimientos democráticos y siempre pensando en el interés de la mayoría de la gente. La gente no entendería otra cosa, la gente no entendería otra vez disputas internas, disputas de egos, disputas que siempre son diferentes en función de la ciudad. La gente no entendería que ante una oportunidad histórica de derrocar al bipartidismo en unas municipales y autonómicas la izquierda, el proyecto de cambio camine fragmentado. Hay un punto final relevante en este marco de proceso constituyente. Este proceso también pasa por Catalunya. Nuestra tradición democrática nos obliga a defender el derecho a votar del pueblo catalán y de tantos otros pueblos a lo largo del Estado. El autogobierno es una máxima republicana. Ahora bien, desde IU defendemos un modelo de Estado federal, plurinacional, cooperativo y solidario que debe basarse en la libre y voluntaria adhesión a la forma política resultante de la creación del Estado federal. Un modelo basado en la cooperación horizontal, que permita una distribución homogénea del poder, superando la visión subordinada Administración central-Administración periférica, donde la diversidad plurinacional, plurirregional y plurilingüística de todo el Estado se gestione como un valor a defender y no como un problema. Sabemos que el autogobierno real no se consigue sólo a través de un procedimiento formal sino otorgando a la gente su libertad; esto es, la libertad de no pasar hambre, desempleo, miserias o necesidades. La lucha democrática está innegablemente unida a la lucha por la independencia respecto de la troika y del poder económico privado. Estas son las aspiraciones de nuestro modelo federal. Y no quepa duda, este modelo de país sólo se podrá llevar a cabo dándole voz a la gente para que decida qué modelo territorial y político quiere.

treball

· núm 209 · desembre

dones

El sexisme en les joguines, el sexisme en la vida El sexisme és una constant en la nostra societat i és una de les causes per les quals les dones seguim vivint fortes situacions de desigualtats, discriminacions i violències. Júlia Mas Co-fundadora de projecte ella projecteella.org

l sexisme és la discriminació que es basa en atorgar-nos un sexe determinat (home/dona) i que d’aquest se’n deriva un gènere (masculí/ femení) que determina què s’espera de nosaltres al llarg de la vida. Aquestes diferències entre dones i homes no són innates, són apreses des de la infància, moltes d’elles a través del joc i el bombardeig constant d’un únic model de dona que veiem a tothora a la televisió, la publicitat, etc. Una dona que té com a objectiu principal agradar a un home, per suposat, i que està disposada a (renunciar a) tot per amor. El sexisme, com a bona constant, i per tal de mantenir aquest lloc privilegiat en la nostra societat, no podia faltar en un espai tan important en la socialització de la canalla com ho és l’oci. A través dels jocs i les joguines, la canalla (i també les persones no tan petites que seguim jugant!) desenvolupen unes habilitats, unes capacitats, unes actituds i un univers referencial que formaran part de la seva motxilla i el seu aprenentatge durant tota la seva vida. Creem imaginaris i aprenem models de relacions i de formes de ser. Les habilitats i capacitats que es desenvolupen són, evidentment, diferents en funció dels jocs a què se les convidi a jugar i participar. Uns jocs i unes joguines que mostren un model de dona que té com a objectiu principal estar guapa i sempre a punt per a quan aparegui un príncep, un home, a través i gràcies a la mirada del qual ella començarà a existir i tindrà valor. La dona, una vegada més, com a objecte, i l’home com a subjecte. La dona dolça i submisa que confon cuidar-se de la salut amb cuidar-se per agradar i que, sobretot, aprèn a cuidar els altres.

Quin fàstic, educar la canalla en aquests valors. Hi ha exemples de manual, com els centres d’oci Princelandia destinats a nenes de 4 a 12 anys, on entre d’altres, es poden celebrar festes d’aniversari tot pintant-se les ungles i fent passes de models, veritables escoles de rols i estereotips de gènere. Des de projecte ella hem dut a terme una campanya de rebuig sota el lema #StopPrincelandia, amb la voluntat de provocar un debat seriós sobre models d’oci, els implícits (i no tan implícits) i les seves conseqüències. Una denúncia i un debat que va molt més enllà d’aquest cas concret, que qüestiona, en el fons i en les formes, el sexisme transversal i que impossibilita d’arrel la igualtat i mutila i limita les opcions de les dones de ser persones lliures, crítiques, plenes d’inquietuds i curiositats.

Hi ha exemples de manual, com els centres d’oci Princelandia destinats a nenes de 4 a 12 anys, on entre d’altres es poden celebrar festes d’aniversari tot pintant-se les ungles i fent passes de models, veritables escoles de rols i estereotips de gènere. Però com deia, Princelandia és només un exemple més d’una indústria que es lucra a través de tallar les ales de la imaginació de les criatures, de vendre el bé i el mal, el rosa i el blau, la submissió i el poder, en una falsa dicotomia heteronormativa, castradora de la diversitat i l’esperit crític, perpetuadora d’un model social basat en un contracte de gènere misogin i caducat.

Ara que s’acosten festes nadalenques és escandalosament més visible aquesta realitat de la qual parlem i que es fa palesa a través dels jocs i les joguines però també, per exemple, en els colors i dibuixos de la roba que es ven a les botigues de nadons. El rosa per a les nenes i el blau per als nens. Tot sempre dins d’una falsa dicotomia, arraconant i menyspreant la diversitat, les múltiples maneres diferents de ser nenes i de ser nenes, alimentant un amor romàntic ple de mites i fal·làcies, ensenyant les nenes quin és el paper que la societat els hi té reservat: agradar, cuidar, cuinar, netejar. Pàgines de catàlegs de joguines de colors pastel, principalment rosa, amb cuinetes, nines i kits de neteja. Pàgines del mateix catàleg en colors foscos, que criden a l’acció, a la guerra, a la lluita, a ser el més valent i poderós. Sembla que tant el programa ideològic de la dreta misògina que ens governa com l’oferta d’oci, jocs i joguines destinades per als nostres infants, van orientats a un mateix objectiu: consolidar els rols tradicionals de gènere en els quals la dona és la mestressa de casa i cuidadora i l’home el valent i intrèpid, que surt a buscar el pa i sosté econòmicament la llar. No podem obviar, doncs, la nostra responsabilitat individual i col·lectiva, en un tema clau com ho és aquest. Cal prendre consciència de la infinitat de senyals i missatges sexistes que enviem a la canalla, dels més subtils als més implícits, sobre què esperem d’ells i elles com a nens i com a nenes. Cal combatre el sexisme en el joc, en l’oci, en l’educació, en la vida. Només així podrem acabar algun dia amb una societat desigual en la qual les dones seguim sent de segona

Incrementa la violència, intensifiquem la lluita! Per un acord social i polític contra les violències de gènere

mb motiu del Dia internacional per a l’eradicació de les violències masclistes, el passat 25 de novembre, Dones amb Iniciativa va llançar la campanya “Ni una més, volem justícia” i va presentar una resolució on s’insta a un acord social i polític per combatre i eradicar les violències masclistes presents en la nostra societat. “Hem d’acabar amb aquesta xacra, que a Catalunya ja suma 12 víctimes mortals”, va explicar Bigordà, que va assegurat que els assassinats masclistes “són la punta de l’iceberg de situacions dramàtiques de violència que viuen moltes dones al llarg de la seva vida”. “Ni una dona assassinada més pel simple fet de ser dona”, va afegir la presidenta de Dones amb Iniciativa.

En aquest sentit, Bigordà va expressar la seva preocupació “davant el constant desmantellament de les polítiques d’igualtat i l’exaltació de valors masclistes i de retorn a rols tradicionals, que reforça un imaginari col·lectiu que sovint no detecta com a violències masclistes actituds, expressions i comportaments que ho són”. “Existeix un biaix masclista en el sistema judicial, no pot ser que el nombre d’ordres de protecció segueixi baixant”. A Catalunya, el segon trimestre d’aquest any, més del 60% d’aquestes ordres de protecció han estat denegades

Pots accedir a la resolució en aquest link

treball

· núm 209 · desembre

actualitat

Passar del canvi cl No, gràcies! Redacció: Rosa Mateu

n l’actual context de crisi social i política, no ens podem permetre perdre el rumb, ni tampoc deixar en mans de governs “neoliberals” les solucions al canvi de model energètic en l’objectiu de la mitigació dels efectes del canvi climàtic. Des de l’ecosocialisme s’assenyala el camí cap a l’economia verda i innovadora com a generadora d’una prosperitat sostenible, una economia baixa en carboni, que contràriament a l’austeritat i les reformes estructurals, crea llocs de treball allà on l’economia dominant, una economia agonitzant basada en els fòssils i els mercats, els ha destruït. La clau està en la reducció efectiva d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, i això només serà possible amb l’energia neta. Europa encara aquest repte marcant objectius comuns, com que el 27% de l’energia europea procedeixi de fonts renovables.

Aïda Vila Rovira Activista de Greenpeace Aïda Vila Rovira forma part de l’equip polític climàtic de Greenpeace Internacional i segueix la negociació climàtica europea i internacional. Llicenciada en Dret, és especialista en Dret Ambiental nacional, comunitari i internacional, a més de en Drets Humans i Cooperació. L’Aïda és una activista de Greenpeace, de les que ha de plantar cara als lobbys ferotges que pressionen els més poderosos governs i que sabotegen els acords per salvar el Planeta.

“El sector dels combustibles fòssils té els dies comptats, i el món s’encamina cap a un futur d’emissions zero” Entrevista: Rosa Mateu

Creus que s’ha perdut massa el temps en la lluita contra el canvi climàtic? La negociació climàtica ha avançat més lenta del que seria desitjable, és veritat, però ha estat un procés de “pèrdua de temps” totalment conscient i orquestrat des de l’ombra pel sector dels combustibles fòssils. Malgrat això, els científics de Nacions Unides acaben de confirmar que encara som a temps de frenar l’escalfament global. Això sí, a un preu: el de deixar intactes dues terceres parts de les reserves

fòssils que coneixem. Frenar el canvi climàtic, per tant, significa el final d’un negoci, els dels combustibles fòssils, que ha estat molt rentable, tant per als grans empresaris del gremi com per a alguns polítics, i per això la resistència és tan gran. Però els intents d’uns i altres per mantenir l’statu quo cada vegada estan més fora de lloc: governs com el d’Espanya, al servei de Repsol, cada vegada semblen més ridículs i imatges com les que hem vist darrerament a Canàries, on Greenpeace ha estat brutalment atacada per fer-se ressò de la voluntat d’un poble que diu “no al petroli”, s’aniran convertint en l’excepció.

En canvi, ens trobem que la Comissió Europea de Jean-Claude Juncker nomena un comissar d’Energia i Canvi Climàtic com Miguel Arias Cañete, exministre del govern que va votar en contra a la Directiva d’Eficiència Energètica a 2012; de ben segur, no serà l’impulsor d’una política comuna i de transició energètica cap un nou model eficient i no depenent dels combustibles fòssils. Espanya és un dels Es tats europeus que més paga per complir amb Kyoto: entre el 2008 i el 2012 ha gastat més de 800 milions d’euros en comprar drets d’emissió. El Govern de Rajoy s’ha passat tota la legislatura passant del canvi climàtic i apli cant polítiques clarament contràries a mesu res d’eficiència energètica, enfonsant les reno vables, impedint l’autoconsum i premiant les elèctriques, autoritzant prospeccions i fins tot enviant l’Armada a protegir els interessos de les multinacionals petrolieres. Una actitud que contrasta amb el fràgil “clima d’entesa” en l’àmbit internacional

Què esperes de la Cimera de París del 2015? Per a Greenpeace, la cimera de París ha de marcar un punt d’inflexió i posar de manifest que el sector dels combustibles fòssils té els dies comptats, i que el món s’encamina cap a un futur d’emissions zero, mitjançant un procés de transició justa envers un sistema 100% renovable d’energia per a tots al 2050. El que diferencia París 2015 d’altres trobades climàtiques és que cada cop més governs donen mostres del camí a seguir; per exemple, el recent acord Xina-EUA que, si bé és millorable, és un pas en la direcció correcta. O en el compromís de països com Dinamarca, de ser 100% renovables al 2050 o en els projectes pilot en zones rurals de països com Índia, on s’abasteix d’electricitat a la població 24 hores al dia, set dies a la setmana, només amb energia solar. A més augmenta el nombre de membres de la societat civil que es manifesta, com el passat mes de setembre a Nova York, o que individualment o col·lectiva posa en marxa projectes d’energia renovable, no para de créixer. D’altra banda, les energies renovables guanyen en competitivitat –i per tant, en implantació– a una velocitat impressionant. Entre 2009 i 2013, el 37% de les centrals de nova construcció a tot el món han estat renovables (i només al 2013, el 53%). Les regions del Mediterrani tenen un gran potencial de recursos renovables. Quin és el principal obstacle que detecteu? Multitud d’informes avalen el potencial renovable d’Espanya. El darrer, per part de Greenpeace, és Energia 3.0, en el que es posa de manifest que ser 100% renovable a España al 2050, a més de ser tècnicament possible, és econòmicament recomanable. Les renovables guanyen en competitivitat i el seu domini serà inevitable, perquè són tecnologies més modernes i eficients, perquè no tenen els riscos i costos associats als combustibles fòssils i l’energia nuclear i perquè són capaces de donar subministrament energètic en

zones alt sable per de person Ara m els pals a en la dar difiquen de mane res), me Això sí, m forma de no als tre s’autoritz cions pet d’oposarNacions danys am

Quin és ble aqu Des essencia Des sant el d Ciutadan fensem d i fem val dicials to d’activism enllà de part de l’ des de fi activitats cions, sig altres mo gencials ríem de futur que a una alt per no se rits i calla

treball

· núm 209 · desembre

actualitat

limàtic?

a ri s n al a p s sb s s a iuos i s d ”

La Conferència sobre el Canvi Climàtic a Lima de desembre de 2014 (COP20/CMP10), prèvia a la Conferència de París de març del 2015 (COP 21 CMP 11), ha aplanat el camí per a un acord mundial. Un pacte “dèbil” a Lima, segons Greenpeace o Amigos de la Tierra, perquè no fa cap referència a compromisos vinculants per a la reducció d’emissions abans del 2020. París 2015 serà probablement de les darreres oportunitats per a què governs, Estats i organismes internacionals decideixin substituir el Protocol de Kyoto per un nou acord global vinculant de lluita contra el canvi climàtic i recollir el clam de la comunitat científica, les ONG, les organitzacions ecologistes i socials que des de fa anys s’estan mobilitzant. Una ciutadania que reclama democratitzar les decisions conjuntes i justes per afrontar un problema global de grans conseqüències ecològiques, econòmiques i socials.

tament descentralitzades, quelcom indispenr garantir l’accés a l’energia de 1,3 mil milions nes que encara no en gaudeixen al món. mateix, a Espanya, el principal obstacle són a les rodes que el Govern ha posat al sector rrera reforma legislativa, en la qual es moa la baixa els subsidis a l’energia renovable era retroactiva (quelcom inaudit fins aleshoentre es penalitza l’autoconsum energètic. mantenint els privilegis del sector fòssil en e subvencions als empresaris del carbó (que eballadors) o de facilitats de tot tipus perquè zin pràctiques com el fracking o les prospectrolíferes en aigües profundes que, al marge r-se a les recomanacions dels científics de Unides, ens poden costar molts diners en mbientals.

s el paper de l’activisme per fer possiuest canvi de model energètic? de Greenpeace pensem que l’activisme és al per canviar les coses. de Greenepace, aquests dies, estem defendret a protestar davant una Llei de Seguretat na que pretén deixar-nos sense veu, ens dedels abusos de l’Armada espanyola a Canàries ler el nostre caràcter pacífic en processos juotalment desproporcionats. Però la necessitat me que té el món en el que vivim va molt més Greenpeace. Les petites accions són també ’engranatge que serà motor del canvi: recollifirmes o qualsevol altre via de suport on line, locals o la mera assistència a les manifestaguin climàtiques o siguin en solidaritat amb oviments socials que pateixen els efectes tande l’escalfament global. Tots podem, i hauposar el nostre gra de sorra per construir el e volem; es tracta d’alçar la veu i no mirar cap tra banda, de tenir els 30 segons de coratge er còmplices d’un sistema que ens vol atemoats davant la injustícia

¿Qué le falta a la negociación climática? Mar Asunción Responsable del Programa de Cambio Climático de WWF España

an pasado más de 20 años desde que el mundo reconoció que teníamos un problema de calentamiento global, provocado por la emisión de gases de efecto invernadero a la atmósfera derivada de las actividades humanas. Fue en la Convención de las Naciones Unidas sobre Cambio Climático en la Cumbre de la Tierra de1992. Sin embargo, todavía no hemos conseguido abordar la principal causa de estas emisiones, que es el CO2 producido por un modelo energético basado en los combustibles fósiles (carbón, petróleo y gas natural). Ya no puede esgrimirse la ignorancia para evitar la acción. La ciencia es clara y contundente: el “V Informe del Panel Intergubernamental de Cambio Climático (IPCC)” no deja lugar a dudas sobre el calentamiento que ya está experimentando el Planeta, y sobre la necesidad de reducir las emisiones entre un 40 y un 70% a nivel mundial entre 2010 y 2050 y llegar a 0 en 2100. De este modo, podremos evitar superar un umbral de calentamiento que nos abocaría a sufrir impactos catastróficos a nivel ecológico, económico y humano. Así mismo, nos dice que existen oportunidades para la trasformación, que pasan por un cambio de modelo energético, y que retrasar la acción solo llevará a mayores costes. Nos presenta cuatro escenarios que tienen distinto nivel de riesgo e impacto, y nos recuerda que la elección está en nuestras manos. También la sociedad cada vez es más consciente y demanda acción climática urgente y contundente, como se pudo apreciar en las masivas movilizaciones que en todo el mundo tuvieron lugar el pasado septiembre, con su epicentro en Nueva York.

Sin embargo, a la hora de abordar el marco que promueva la colaboración mundial en materia de lucha contra el cambio climático que se plasme en un Acuerdo, Tratado o Protocolo, hasta ahora los gobiernos han ido retrasando la acción, mirándose y exigiéndose unos a otros en vez de estar a la altura del liderazgo que se les supone para asumir un reto de estas características. Pesa más el statu quo, los intereses de unos pocos que se lucran a costa del Planeta de todos, que el coraje para afrontar la crisis climática, ambiental y económica como una oportunidad para el cambio de modelo de desarrollo, que por otra parte es inevitable. Y el resistirse a ello solo conlleva más sufrimiento y costes a todos los niveles. El plazo que los gobiernos se concedieron para llegar a un acuerdo climático global se va acabando. Es la segunda oportunidad tras el fallido acuerdo de Copenhague en 2009. Queda un año para alcanzarlo en París, y antes de que acabe 2014, en la COP de Lima, los gobiernos tienen la oportunidad de demostrar que no sufren de sordera y falta de visión y avanzan hacia un acuerdo en línea con las contundentes conclusiones del V informe del IPCC, cuya “Síntesis para Responsables Políticos” ellos mismos aprobaron

Ladislao Martínez, continuarem la lluita ecologista amb tu Clara Rodríguez Tècnica del grup parlamentari d’ICV al Congrés

adis era excepcional en tots els sentits. Compromès amb una infinitat de causes, era una de les persones que millor coneixia el sistema energètic espanyol. No només gaudia d’una ment brillant sinó que, a més, a nivell humà era generós i solidari; era una de les poques persones de les quals tens la certesa que no et fallaran. En les discussions era dialogant i permetia aproximar opinions que facilitaven arribar al consens. Actuava de manera coherent amb les seves idees, quelcom que, en els temps que corren, és difícil de trobar. Va ser un dels fundadors d’Aepden, que es convertiria en Aedenat, i posteriorment en l’actual Ecologistas en Acción.

Va ser un dels principals impulsors del moviment contra la privatització del Canal Isabel II, gràcies al qual es va aconseguir que la gestió de l’aigua de Madrid continués sent completament pública. Era membre del Consell Científic d’ATTAC i del Consell Editorial de la revista Viento Sur. També va coordinar l’àrea federal de Medi Ambient d’Izquierda Unida, impulsà Izquierda Anticapitalista, va ser activista dins del moviment 15M i va participar en l’aparició de Podemos. Professor de Física i Química d’un institut de Vallecas, jo sempre vaig sentir enveja dels seus i les seves alumnes; segurament, m’hauria apassionat la química si hagués tingut en Ladis de profe. Quan li ho explicava, somreia complaent. Recordo haver-lo trucat a l’institut per demanar-li assessorament en alguna qüestió energètica que no podia esperar, i sempre estava disposat a ajudar i a explicar les coses de manera summament didàctica.

Em costa molt assumir la teva pèrdua, i serà difícil continuar caminant sense tu, company; però no desistirem en la lluita, tu no ho hauries volgut. Passarem el temps i l’espai, els teus amics i companys, i continuarem agafats de la mà per continuar lluitant per les causes que compartim i en les quals creiem fermament

Ladislao Martínez

treball

· núm 209 · desembre

internacional

La verdad y la memoria Saúl Escobar, exdirigent del PRD, analitza la situació que explica la matança dels estudiants a Iguala, en un exercici de crítica a les institucions i a aquest mateix partit, així com d’exigència de responsabilitat sense paliatius. Saül Escobar Professor d’Estudis Històrics de l’lNAH (Instituto Nacional de Antropología e Historia) i fundador i exdirigent del PRD.

a represión a los estudiantes normalistas de Ayotzinapa, en Iguala, la noche del 26 de septiembre, ha puesto al país frente a un espejo que refleja una imagen aterradora. Las instituciones del Estado son incapaces de garantizar la vida y la integridad de las personas. Aún más: algunas de ellas han sido las principales promotoras de esas violaciones. México está transitando de un Estado fallido, inexistente, simulado, a un Estado controlado cada vez más por terroristas, que se han dado a la tarea de aniquilar ciudadanos indefensos. ¿Qué democracia es esta? ¿A quiénes elegimos? ¿Y para qué? Para salir de esta situación, no hay otro camino que saber lo más a fondo posible del estado que guardan las instituciones. Y para ello se requiere de la participación ciudadana que, actuando directamente y presionando por la búsqueda de la verdad, pueda llevar a una amplia y profunda depuración1 del Estado mexicano. Eso debe llevar no solo a la cárcel a los que roban, matan y hoy gobiernan; no solo separación inmediata de sus cargos para quienes han actuado con irresponsabilidad e ineficiencia. Debe conducir también a rehacer las instituciones. A volverlas a construir. En algunos casos, quizás, a empezar de cero. El PRD, al igual que muchas de las instituciones del Estado, también se corrompió2. En este caso, su degradación empezó cuando se decidió que era más importante ganar una elección que construir un partido desde abajo. Así, se seleccionaron como candidatos personajes de dudosa o sabida calidad moral, a verdaderos pillos que, sin embargo, tenían el dinero y el poder necesarios para ganar una elección. Después, se establecieron alianzas electorales con otros partidos, sin importar la orientación política de esas coaliciones.

El PRD tiene que reconstruirse. Todos los que somos o fuimos del PRD tenemos que ser los principales interesados en las dos cosas: conocer la verdad y perpetuar la memoria. Pero el pragmatismo electoral no fue la única razón de los desaciertos. La otra fue el descuido para evaluar a los gobiernos que triunfaron bajo las siglas del PRD. El partido no se esforzó por promover una forma de gobierno distinta, alternativa, diferente. Pero lo peor fue convertir al partido en una red de intereses. Todo se conectó y adquirió una dinámica enfermiza. Los grupos internos promovieron candidatos corrompidos, atrabiliarios o caciquiles, a cambio de recursos y votos en las elecciones internas. Las dirigencias partidarias se convirtieron en cabezas de grupos de intereses, que se apoderaron de las estructuras del partido gracias al poder, el dinero y la complicidad con mafias que actuaban en el PRI, el PAN, la delincuencia organizada o en todos estos ámbitos al mismo tiempo.

El partido fue secuestrado poco a poco por estos grupos de interés internos y, a través de ellos, por personajes que, en el mejor de los casos, eran completamente ajenos a la izquierda y a cualquier inspiración progresista, y en el peor… en el peor, como el de Iguala, resultaron delincuentes que dirigían a pandillas de asesinos. Por eso el PRD tiene que reconstruirse. Se ha cerrado el ciclo que comenzó hace 25 años y hay que volver a empezar. Para dar paso a la verdad y para que la memoria de Iguala se grabe, se preserve y no olvidemos hasta dónde puede llegar la corrupción, la ambición política y la complicidad con los personajes más siniestros de nuestra tragedia nacional. Todos los que somos o fuimos del PRD tenemos que ser los principales interesados en las dos cosas: conocer la verdad y perpetuar la memoria. Para lograrlo, como en el caso del Estado mexicano, la presión ciudadana es necesaria. Podría formarse un grupo ciudadano o establecerse un acuerdo entre dirigentes del partido y representantes de la sociedad que puedan conducir este proceso. Pero con una condición: toda la dirigencia actual del partido tendrá que dejar sus cargos, renunciar, para dar paso a una renovación total bajo nuevas bases que impidan que el poder del dinero y el dinero del poder se impongan otra vez a sus órganos directivos.

Aún no sabemos la dimensión histórica de los acontecimientos de Iguala, porque ni siquiera conocemos las causas y hechos más importantes. Quizás los historiadores del futuro llamarán a estos años la era del terror, o la del 1 por ciento (contra el 99 por ciento), porque, de manera similar a la desigualdad económica hoy sabemos que, en México, la inmensa mayoría de los mexicanos estamos secuestrados por una élite económica y política que se ha vuelto promotora o cómplice de la violencia. Quién sabe cuál será finalmente el resultado de este derrumbe de las instituciones y cómo se volverá a construir un nuevo orden político. La sociedad puede estar dominada por el temor, pero no toda ni todo el tiempo. Si de arriba no hay ninguna respuesta, la sociedad se impondrá por encima de las élites; pero nadie puede saber, hoy, el costo de ello, y hasta dónde tendremos que llegar

1 En el sentido de “someter a un funcionario a expediente para sancionar su conducta política”, según la definición de la Real Academia Española. 2 El autor de estas líneas fue fundador del PRD y miembro de su dirección nacional durante varios años, hasta la última elección interna. Asumo, por lo tanto, lo que aquí se afirma en esa calidad y me hago cargo de la responsabilidad que ello implica.

Reelección de Dilma Rousseff: la lucha continúa Mónica Valente Secretària de Relacions Internacionals del PT

l significado de la reelección de Dilma Rousseff como presidenta de Brasil el 26 de octubre pasado significa la derrota de los “rentistas”, de los medios y de los conservadores nacionales en general, y también la derrota de aquellos que en el exterior apostaban al retorno de las políticas del “Estado mínimo”, privatizaciones y flexibilización de los derechos laborales. El “mercado internacional” hinchaba por la victoria de los que defendían en la campaña la inserción brasileña en las cadenas productivas internacionales, es decir, la subordinación de nuestra economía a los intereses de las empresas multinacionales, implicando más apertura comercial, políticas de austeridad o protección a los inversores, entre otros flagelos neoliberales. Una prueba de ello fue la opinión de la revista británica The Economist defendiendo el voto por el candidato de la oposición Aécio Neves, una semana antes de las elecciones. La candidatura de la presidenta Dilma Rousseff fue desnudando a los ojos del electorado qué estaba por detrás del discurso de “cambio de verdad” del candidato Aécio Neves: bajar la inflación al costo de tener una política de altas tasas de interés, desempleo, el fin de las políticas de valorización salarial, la reducción del papel de los bancos públicos, el fin de la política de subsidios al programa de vivienda “Mi casa, mi vida”, entre otros temas importantes para el pueblo brasileño.

La candidatura de Dilma Rousseff fue creciendo y consolidándose. Además de defender el legado de los gobiernos del PT, altamente inclusivo, de protección de los empleos, salarios y de igualdad de oportunidades para todos los brasileños, Dilma Rousseff presentó un conjunto de nuevas propuestas para mejorar la vida de las personas, de combate a la impunidad y a la corrupción, de combate a la inflación, de mejora de la salud, de la educación y de la seguridad pública. Asimismo, otros sectores de la izquierda, intelectuales, movimientos sociales, que en un primer momento no estuvieron con Dilma, en esta segunda vuelta asumieron claramente el voto, contra el retroceso que significaría la victoria de Aécio Neves. Así llegábamos, en vísperas de las elecciones, con la candidatura Dilma Rousseff en clara ascensión.

El gobierno de Dilma Rousseff, así como los de Lula, fue el que más medidas de combate a la corrupción tomó en la historia del país. Fue entonces cuando, a menos de 72 horas de la votación, ocurre el intento de golpe mediático. Una revista semanal trae en la portada una supuesta declaración sin NINGUNA comprobación, de que Dilma y Lula estarían implicados en el esquema de corrupción de Petrobras. Para completar el intento de golpe, la mañana del domingo mismo de las elecciones circularon notas en sitios web fake que imitaban las páginas virtuales de un periódico de repercusión nacional,

treball

· núm 209 · desembre

internacional

Legislant l’ocupació Una activista de l’Institut Internacional per l’Acció No-Violenta que viu a Ramallah (Palestina), i que prefereix mantenir l’anonimat, ens explica i analitza la situació actual a la zona, les iniciatives del govern israelià i les perspectives d’un Estat Palestí. M.B. International Institute for Nonviolent Action (NOVACT.org)

amallah, considerada com una bombolla de tranquil·litat, és un dels pocs llocs de Palestina on pots arribar a creure’t que l’Autoritat Nacional és el govern fàctic del territori, on pots passar-te setmanes sense veure l’exèrcit israelià que manté el bloqueig sobre la Franja de Gaza i ocupa militarment Cisjordània i Jerusalem Est. Ni tan sols veus colons, sempre i quan no t’acostis als límits de la ciutat, és clar. Tanmateix, també és un indret interessant tant pels palestins com pels estrangers que s’hi mouen; en qualsevol bar, restaurant o taxi, en qualsevol moment, sorgeixen debats com el que vaig viure ahir sobre les dues últimes propostes de Llei del govern israelià. La primera és una proposta de llei “temporal” com a “mesura d’emergència”, degut a les creixents tensions i atacs, especialment a Jerusalem. L’est de la ciutat està reconegut, segons legislació internacional, com a territori Palestí, i sota ocupació israeliana des de fa 47

de que el delator habría sido “eliminado” por el PT… Puede parecer una historia de ficción, una telenovela, como dijo un senador amigo de un país vecino sobre las elecciones brasileñas. Pero fue así. Evidentemente, Dilma Rousseff reaccionó públicamente con fuerte indignación a esas falsas acusaciones, además de recurrir a la Justicia Electoral. El gobierno de Dilma Rousseff, así como los de Lula, fue el que más medidas de combate a la corrupción tomó en la historia del país, al igual que jamás dejaron encajonar cualquier denuncia de corrupción y siempre aseguraron la independencia de los órganos de investigación, policiales o judiciales (al contrario de los gobiernos del PSDB, a nivel nacional o estadual). Votaron 112.683.870 electores: Dilma Rousseff obtuvo 54.501.118 votos (51,64%), Aécio Neves 51.041.155 votos (48,36%); blancos y nulos, 7.140.000 (5,34%) y abstenciones 30.137.000 (21,10%). En la Cámara de Diputados, el PT sigue como primera fuerza, aunque redujo su bloque de 88 a 70 diputados. Se destaca, además, en la Cámara, el crecimiento de grupos conservadores relacionados al bloque religioso, al bloque ruralista y a sectores de la extrema derecha (expolicías y exmilitares), así como el crecimiento de la fragmentación: eran 22 partidos en 2010, tendremos ahora 28 partidos representados en la Cámara de Diputados. En el Senado Federal, el PT sigue con 13 escaños (uno menos que en 2010). El PT eligió además a 5 gobernadores: Acre (reelecto), Bahía (reelecto), Ceará, Minas Gerais y Piauí. Al final, el pueblo brasileño triunfó. Los festejos de la victoria invadieron la madrugada del lunes, cuando Brasil amaneció con Dilma presidenta de nuevo ¡con la fuerza del pueblo! Muchos retos se nos plantean por delante, muchos de ellos similares a los de los pueblos latinoamericanos de esta parte del mundo, América Latina y el Caribe, que vienen dando al mundo un significativo ejemplo de solidaridad, inclusión social y oportunidades para todos. Por eso, compañeros y compañeras, decimos: ¡la lucha continúa!

anys. De fet, la Coalició Civil pels Drets Palestins a Jerusalem i el Consell d’Organitzacions Palestines de Drets Humans han alertat sobre el perill de no contextualitzar la situació d’augment de violència a Jerusalem, en la realitat d’ocupació i reiteració de violacions de drets humans per part d’Israel cap a la població palestina de Jerusalem Est des de fa quasi cinc dècades. La proposta de Llei és un paquet de vuit mesures per tal de crear una “dissuasió real” a palestins que pensin a imitar els atacs de les últimes setmanes. Entre les mesures, es preveu la revocació de permisos de residència de palestins a Jerusalem Est o Israel a familiars d’autors d’atacs. Altres mesures són la demolició de les cases dels autors dels atacs (mesura molt utilitzada durant la Segona Intifada, que ja es va reiniciar aquest estiu amb les dels suposats autors del segrest i assassinat de tres colons prop d’Hebron), la deportació a Gaza o, en cas (molt probable) de mort dels autors, el no lliurament dels cossos i enterrament en indrets desconeguts, sense un futur accés per part de les famílies.

La Llei sobre la naturalesa jueva d’Israel institucionalitzaria el que ‘de facto’ ja existeix: la discriminació cap a la població no jueva d’Israel. Aquestes mesures draconianes sorgeixen en ple debat sobre una altra proposta de Llei, aquesta sobre la naturalesa jueva de l’Estat d’Israel. Si bé el mateix naixement de l’Estat sionista es plantejava ja com la llar dels jueus del món, aquesta seria la primera vegada que estaria estipulat per Llei, fet que ha aixecat moltes crítiques, fins i tot per part del president del Parlament israelià, Reuven Rivlin, socis de govern (del partit centrista de YeshDin) o Tzipi Livni (actual ministra de Justícia). Es tracta d’una mesura que institucionalitzaria el que de facto ja existeix: la discriminació cap a la població no jueva d’Israel (un 24,6% de la població, quasi dos milions d’habitants), la majoria palestins però també drusos siris del Golan ocupat i immigrants etíops, filipins o russos.

Aquest debat té lloc en ple moviment diplomàtic cap al reconeixement unilateral de l’Estat palestí per part de diversos països europeus, entre ells Espanya, que aposten per la solució negociada al conflicte tot creant dos Estats (Israel i Palestina) amb un territori diferenciat (seguint més o menys les fronteres establertes en la resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides l’any 1967). De fet, Ban-ki-moon va declarar que “aquest impuls creixerà”, degut al fracàs de la solució negociada just quan el parlament europeu acaba d’aplaçar la votació de la moció per demanar el reconeixement de l’Estat palestí a mitjans de desembre. En aquesta línia d’intentar salvar la solució de dos Estats, es podria donar el cas que la comunitat internacional no entrés a debatre els assumptes “interns” israelians, en cas de prosperar la Llei sobre l’Estat jueu, tot i que li quedaria l’obstacle del mateix Tribunal Suprem israelià, que ja ha anunciat que podria contradir-se amb la Declaració d’Independència de l’Estat hebreu, màxim text legal ja que Israel no disposa de Constitució. Tanmateix, és important no perdre de vista el veloç ritme de la construcció d’assentaments i l’augment de la repressió en territori ocupat: segons Nacions Unides, 4.586 palestins han resultat ferits per les forces de seguretat israelianes a Cisjordània aquest 2014, el 35% dels quals a Jerusalem Est; i l’atac aquest estiu a la Franja de Gaza va deixar més de 2.200 morts, més de 500 dels quals menors; mentre que en els últims mesos, tot i les múltiples condemnes internacionals, el govern israelià ha anunciat milers de nous habitatges en colònies a Jerusalem Est i Cisjordània. Des de 1967 han establert més de 150 assentaments, i la població colona ha passat de 262.500 l’any 1993, quan es van firmar els Acords d’Oslo, a 520.000 al cap de vint anys. Sembla que la comunitat internacional comença a preocupar-se sobre la viabilitat del ja moribund Pla dels dos Estats, a través d’una sèrie de reconeixements d’un Estat palestí que ja existia però que, simplement, seguirà sense ser viable mentre Israel no rebi la pressió i coerció necessària

treball

· núm 209 · desembre

europa

Juncker: sense credibilitat per continuar El frau i l’evasió fiscal destapats amb el cas LuxLeaks afecten directament el president de la Comissió, institució que precisament ha estimat que aquestes pràctiques costen 1 bilió d’euros a l’any. Ernest Urtasun Eurodiputat d’ICV

l president de la Comissió de la UE, JeanClaude Juncker, va decidir finalment comparèixer, d’urgència i per sorpresa, davant el Parlament Europeu, per explicar els tripijocs fiscals de Luxemburg quan era president del Gran Ducat. El primer que cal dir és que el senyor Juncker no volia comparèixer malgrat la petició de l’esquerra al Parlament Europeu (la Gran Coalició el va vetar). Ho ha fet a última hora i a conseqüència del gran escàndol creat en l’opinió pública per l’estafa fiscal. Juncker ha comparegut per presentar mesures d’urgència en matèria fiscal. A més de la seva poca credibilitat en la matèria, el problema és que el que ha proposat és clarament insuficient. Es manté ferm en la seva posició de defensar la competència existent entre els diferents països de la UE en matèria fiscal. Està molt bé que vingui ara a la desesperada a proposar l’establiment d’un intercanvi automàtic d’informació sobre decisions fiscals i una base comuna per a l’impost de societats; no obstant això, no són mesures prou ambicioses.

Al mateix temps, el senyor Juncker ha pretès avui distreure l’atenció dels problemes dins de la Unió Europea traslladant el debat polític a nivell del G-20 i la seva futura reunió amb el Grup aquest cap de setmana. Les mesures que els països del G-20 plantegen també són clarament insuficients per resoldre els problemes. El G-20 no té en compte una base comuna per a l’impost de societats, ni els tipus impositius mínims. Amb aquest capítol estem tocant l’os de la ruptura del contracte social europeu que opera des de fa anys. Però la pregunta de fons, més enllà de les limitacions del que ha proposat, és: ¿amb quina credibilitat presenta això avui Juncker? Avui és un president sense legitimitat per afrontar aquest problema. La hipocresia que suposa que el president de l’Eurogrup estigués exigint retallades mentre alhora permetia l’evasió fiscal massiva, l’incapaciten per afrontar seriosament aquest assumpte. A més, li toca a la Comissió Europea, que ara presideix, investigar els rulings (els pactes fiscals opacs realitzats amb grans corporacions) que ell mateix va pactar. Per més que ell ho negui, el conflicte d’interessos és evident.

Juncker no era la persona per presidir la Comissió. Ho sabíem. Avui constatem una vegada més que és la persona equivocada en el lloc equivocat, i que la seva presència al capdavant de la Comissió Europea posa aquesta institució en una situació impossible en els pròxims cinc anys. A més, genera tal cabreig a la ciutadania que enfonsa una mica més en el forat el ja perjudicat projecte europeu. Europa necessita urgentment salvar-se a si mateixa enviant a casa personatges que ja haurien de formar part del passat

Visita la campanya “Juncker: actua o dimiteix” del Partit Verd Europeu, signa la petició per exigir una actuació ferma de la Comissió contra els paradisos fiscals i consulta el decàleg per una política europea contra el frau fiscal.

http://act-or-go.eu/es

És una hipocresia que estigués exigint retallades mentre permetia l’evasió fiscal massiva. L’actual president de la Comissió Europea no ha esmentat ni una sola vegada la necessitat de transparència en matèria fiscal de cada país, començant per Luxemburg, i no ha parlat tampoc de tipus impositius mínims. Avui, a Europa, la competència fiscal entre Estats sense tipus impositius mínims i el manteniment del nucli de l’Estat de Benestar són dues coses incompatibles. Una base comuna per a l’impost de societats és un pas endavant, però això no aturarà la carrera per abaixar els impostos llevat que s’apliquin tipus impositius mínims.

Mar Garcia, elegida secretària general del Partit Verd Europeu

Susanne Rieger, presidenta de la Fundació Verda Europea

n un procés de primàries on es presentaven 4 candidatures, Garcia, candidata per ICV i Equo, ha estat elegida per un 54,4% dels vots dels delegats. Garcia, que va entrar en la direcció del Partit Verd Europeu fa dos anys a Atenes, ha assegurat que treballarà per “un canvi real a Europa” i “per enfortir la família verda europea”. “En aquests moments què Europa es troba en una cruïlla, els Verds tenim molt a dir”, ha manifestat Garcia, que ha reivindicat la “clara aposta europeista” del Partit Verd Europeu “amb voluntat de ser decisiva per aconseguir una Europa que doni les respostes que reclama la ciutadania: una sortida de la crisi

a representant de la Fundació Nous Horitzons a la Fundació del Partit Verd Europeu en els últims cinc anys, Susanne Rieger, ha estat elegida juntament amb Pierre Jonckheers copresidenta de la Fundació del Partit Verd Europeu (Green European Foundation, GEF en anglès) per als propers dos anys. Els temes que a nivell europeu GEF vol desenvolupar són la campanya contra el Tractat Transatlàntic de Comerç i d’Inversions (TTIP), la lluita en contra del canvi climàtic, crear més discurs sobre la necessitat d’un nou model productiu sostenible (Green New Deal) i, finalment, treballar per definir més concretament com hauria de ser l’Europa verda per la qual el Partit Verd està treballant

treball

· núm 209 · desembre

cultura Simón Vázquez Treballador de la cooperativa Tigre de Paper Entrevistem Simón Vázquez, treballador de la cooperativa Tigre de Paper, una editorial independent nascuda a Manresa l’any 2011 a iniciativa de tres persones que en formen part. Un model d’empresa d’economia social, que aposta per la cultura i pel coneixement i pel compromís social, tant en la seva forma de treball com en els continguts que ofereix en el seu catàleg.

“L’objectiu: fer pensar sense avorrir-nos” Entrevista: Carles Spa

Tigre de Paper ja compta amb un catàleg de divuit obres. ¿Consideres que el projecte està consolidat? Encara no, ens queda un llarg camí per recórrer, però partint de la base de que cap de nosaltres no teníem experiència editorial, ni tan sols teníem diners per fer aquesta inversió, podríem dir que estem contents amb el resultat obtingut fins ara. Hem tret llibres d’una qualitat literària important i d’una crítica punyent. La vostra és una aposta valenta, com la de moltes altres petites editorials, donada la vostra dimensió. ¿Amb quins avantatges i amb quines dificultats us trobeu en el mercat actual? Bé, no sé si és valenta, però sí que és una aposta necessària en el món en què estem. Tenim diversos avantatges i molts inconvenients: d’avantatges tenim que som una estructura molt minsa i això no ens suposa un desgast econòmic gran, però també dificulta molt el creixement; voldríem estar publicant més, traduint més, etc, i no podem. Ara bé, el ser petits ens permet moure’ns com una guerrilla i saltar-nos algunes de les lleis, no establertes, del mercat. Estem construint comunitat al nostre voltant, tenim un lector molt fidel i generem unes simpaties en el lector d’esquerres. La vostra iniciativa no és només una empresa a l’ús; esteu treballant per generar una comunitat de lectors al vostre voltant, el que anomeneu “el club del llibre”. Explica’ns-ho breument. La idea va sorgir de pensar que si ens manteníem dins del circuit oficial de distribuïdor-llibrerialector teníem molt poc recorregut, ja que es un circuit lent i en el que, en ser un projecte nou, tindria moltes dificultats. Per això vam voler agafar una drecera. Els lectors que es comprometen en el Club del llibre no paguen res, només es comprometen a comprar els nostres llibres, un màxim de deu a l’any, a un preu d’entre 8,5 i 12,75 e; és a dir, molt bé de preu si mirem el mercat actual. I ells també saben que donen suport al projecte i que ens fan tirar endavant. Ara ja som cent seixanta-un, però haurem d’arribar a dos-cents per consolidar-nos.

Com es pot veure al vostre web www.tigredepaper.cat, treballeu a partir de quatre col·leccions. En una frase, com descriuries cadascuna d’elles? Lletrafelina, són aquells llibres que t’entretenen però amb els que t’ho pots passar pipa. Feraferotge, aquells que et provoquen que quan els acabes de llegir dius: “joder!” Urpes, són aquells temes que mai no t’havies atrevit a qüestionar, que dóna elements de debat. I les 7 vides, són les vides de persones importants per molts processos revolucionaris, però que han estat oblidades per la història. El compromís social i polític està molt present en la vostra línia editorial. Sembla que enteneu la tasca d’edició amb una certa vessant de militància cap a la transformació social. ¿Creus que el sector de la cultura hauria de prendre majors compromisos en aquest sentit? No es pot entendre la cultura com un espai neutral apartat de la realitat. La realitat colpeja la cultura contínuament, el que passa és que la cultura sembla que no vol colpejar i sacsejar la realitat. En certa manera, es troba còmoda en els seus palaus de cristall. La nostra idea o el nostre esperit és poder treure materials que ens facin pensar sense avorrir-nos, sense córrer el risc de morir en l’intent de llegir-ho. Perquè, si ens ho passem bé i alhora estem impregnant-nos de pensament crític, que més podem demanar? El capitalisme ho fa així amb les seves idees i pràcticament ni ens adonem; donem-li la volta, no?

El format en paper en veritat és molt menys mercantilitzable que el digital, ja que, un cop comprat, el llibre està alliberat i pot passar per les mans que vulguin. Els nous models de consum són els que estem creant des del cooperativisme de consum que és el Club del llibre, i el format en paper, en veritat, és molt menys mercantilitzable que el digital, ja que un cop comprat, el llibre està alliberat i pot passar per les mans que vulguin. Les xarxes ens estan donant unes possibilitats immenses a les editorials petites, però el que realment consolida lectors és el carrer, és patejar-se les llibreries del territori, els ateneus, els clubs de lectura, fomentar el debat, generar cultura, ser més agitadors culturals que editors tancats en un despatx revisant originals

La crisi, la reducció de suports públics a l’edició, l’era digital, nous models de consum, nous formats... tot plegat ha dibuixat una realitat molt diferent de la que el món editorial havia conegut fins ara. Davant d’aquesta realitat, ¿quines estratègies segueix una petita editorial per mirar de créixer o de consolidar-se? L’estratègia, bàsicament, és no mirar el dit quan el problema és la lluna; és no mirar el format, el paper o el digital com el problema, sinó veure el que s’està editant. Si el que s’edita són refregits del que surt a la tele, tenim allà més i millor; ara bé, si el que traiem és realment diferent i innovador, llavors tenim sortida.

Tractat de Lliure Comerç entre EUA i Europa Signa per aturar-ho!

treball

· núm 209 · desembre

local

La #BarcelonaxViure ja està en construcció La gent d’ICV-EUiA a Barcelona hem posat en marxa l’elaboració oberta i participativa de propostes orientades a perfilar els compromisos electorals amb què volem guanyar. Ricard Gomà President del grup municipal d’ICV-EUiA a l’ajuntament de Barcelona

olem guanyar les municipals de 2015 perquè la Barcelona en venda de Trias és ja insuportable, per insensible i classista; perquè és marca i no barri. Volem posar la ciutat en mans de la gent i reconstruir amb la gent el dret a la ciutat. I ho volem fer en el marc d’un nou espai de confluència ciutadana, social i política que ja s’està forjant, de forma compartida. Sí, confluir per guanyar; i guanyar per viure, respirar i treballar amb dignitat. És de sentit comú, però no és fàcil. És perfectament possible, però haurem de lluitar-ho molt. Ha de ser un projecte il·lusionant, nou. I ben ple de continguts. A ICV-EUiA fa setmanes que hem obert un procés participatiu per construir aquests continguts que han de configurar la #BCNxViure, des del bagatge de la nostra activitat institucional

i política, però amb la plena vocació de canalitzar totes aquelles lluites ciutadanes que avui s’expressen als barris. Veïns i veïnes es mobilitzen arreu de la ciutat i estan construint ja l’alternativa. Hem estructurat en tres eixos la recollida de propostes –que compta també amb una eina online on poder fer aportacions (www.barcelonaperviure.cat)–, sobre la base dels quals estem organitzant jornades monogràfiques que ens permeten debatre propostes, ampliar coneixement i compartir l’expertesa d’entitats, col·lectius i moviments veïnals. En la primera d’elles, #Dignitatxviure, vam debatre sobre la reconstrucció dels drets socials, davant les retallades de serveis i la mercantilització de la vida. Vam fer-ho amb companyes i companys de l’IGOP, la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Institut d’Infància i Món Urbà. Vam compartir la realitat d’emergència social i d’habitatge palpable avui a Barcelona i la necessitat d’articular un Pla de Rescat Social orientat, per exemple, a fer possible el dret a

l’habitatge en una ciutat lliure de desnonaments, a eradicar la pobresa infantil, a garantir que a cap llar no es passa fred ni es talla l’aigua per motius econòmics, a garantir la seguretat alimentària o un transport públic a preus assequibles. Vam traslladar la proposta al Consell Plenari de l’Ajuntament, amb un paquet de mesures i una previsió de despesa i inversió de 150 milions d’euros per a 2015, orientada sobretot a combatre les creixents desigualtats entre barris. I per enèsima vegada, CiU i PP van tancar files, certificant de nou que el govern Trias i el seu etern aliat tenen altres prioritats: invertir en la reforma de les avingudes del luxe, promocionar la ciutat tourist friendly, afavorir la privatització de l’espai públic, serveis, equipaments... CiU i PP han tornat a aliar-se al Plenari de novembre per rebutjar la proposta de Pla de Lluita contra l’Atur que hem elaborat després de la segona de les jornades programàtiques, dedicada a les polítiques d’ocupació. A #FeinaxViure hem compartit la diagnosi d’una

Barcelona trencada per l’atur i la precarietat, amb més de 100.000 persones aturades, una taxa cronificada i, novament, amb impactes desiguals als barris, entre el 13,1% de mitjana al districte de Nou Barris i el 5,3% de Sarrià-Sant Gervasi. Hem posat en comú propostes per a l’ocupació juvenil, la reindustrialització, la inclusió laboral dels col·lectius vulnerables, l’ús de monedes socials i alternatives, l’emprenedoria col·lectiva i la redistribució dels treballs de cura, i ho hem fet de la mà del Consell Econòmic i Social, del Consell de la Joventut, del comitè d’empresa de Barcelona Activa, de la Federació d’Empreses d’Inserció de Catalunya i de la Fundació Social Trade Organisation, entre d’altres. El mes de desembre el dediquem al tercer dels eixos prioritaris, amb la jornada #EspaixViure, on debatrem propostes per superar la contaminació i la presència massiva de cotxes, per forjar una Barcelona amb aire net per respirar, barris humans i habitables, i els béns comuns –com l’aigua i l’energia– sota control públic. Jornades temàtiques que avancen en paral·lel a una vintena de trobades als barris, on copsem una ciutadania molesta amb un govern municipal desconnectat de les seves necessitats i preocupacions, però alhora compromesa, carregada de propostes transformadores i il·lusionada amb la perspectiva que guanyar la ciutat és possible per construir entre tots i totes la Barcelona per viure que volem

treball

· núm 209 · desembre

local

Un nou espoli d’allò públic: la T-Mobilitat La privatització de la gestió del transport públic cada dia és més a prop després de l’adjudicació del concurs “públic” de la T-Mobilitat a un grup d’empreses liderades per CaixaBank, que quedarà totalment instaurada en l’àrea metropolitana de Barcelona l’any 2018. Ariadna Cotén Stop Apujades, Mesa Popular del Transport

tesa l’opacitat amb la qual s’ha dut a terme el procés d’adjudicació, des de la Mesa Popular del Transport Públic (MPTP), en la qual participa la plataforma Stop Apujades, l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), la FAVB i altres col·lectius i territoris que defensen el transport públic, es va decidir que era necessari recopilar la màxima informació sobre la T-Mobilitat per tal d’esbrinar què hi ha darrere d’aquest projecte. Això és el que hem fet i el que us exposem en aquest escrit. La T-Mobilitat suposa la incorporació d’una nova tecnologia en la targeta de transport (es passarà de l’actual banda magnètica al xip) i també implica un canvi global en la gestió del transport públic, ja que s’incorpora un nou intermediari privat entre l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i les empreses operadores, i alhora es modificaran les tarifes i els sistemes de pagament. El concurs s’ha executat a partir d’un contracte de col·laboració públic-privada i mitjançant un diàleg competitiu entre les quatre unions temporals d’empreses (UTE). El fet que només hagi arribat un grup d’empreses a presentar-se a l’última fase del concurs i també la manca d’un procés participatiu ciutadà sobre un tema tan important com la mobilitat, ens generen, com a mínim, grans dubtes sobre com s’ha realitzat la licitació. De fet, que sapiguem, ni tan sols se n’ha informat la classe política, els mitjans o la ciutadania, i les notícies aparegudes als mitjans han estat escasses i incertes. El concurs preveu que l’empresa gestora, anomenada SOC Mobilitat, tindrà menys d’un 6% de participació pública i que la resta del capital quedarà en mans de les empreses que conformen l’UTE que s’ha adjudicat el concurs, integrada per CaixaBank, Fujitsu, Indra Sistemas i Marfina (grup Moventia). Aquesta privatització de la gestió del transport públic no es realitza per motius tècnics, ja que l’Administració ja disposa dels coneixements necessaris i està aplicant tecnologia sense contacte a llocs com Tarragona i Sant Cugat. El motiu financer esdevé, llavors, el més plausible. La concessió és per a 15 anys i, segons els nostres càlculs, molt bon negoci: l’adjudicatària invertirà inicialment uns 70 milions d’euros per renovar el sistema de validadores (al voltant de 30.000 màquines) i percebrà entre 22 i 25 milions d’euros anuals. Però el negoci encara és més rodó, perquè l’adjudicatària només ha d’invertir un 20% del total en capital; la resta pot finançar-se, i, en aquest sentit, sabem que l’ATM ha sol·licitat un crèdit de 35 milions d’euros al Banc Europeu d’Inversions. I per si això no fos poc, el concurs incorpora el “risc de demanda”, que compensa l’adjudicatària en cas que la demanda del transport no sigui l’esperada i els ingressos siguin menors dels previstos. Pel que fa a les noves targetes de transport, seran de plàstic i amb xip i antena, podran ser de post o prepagament (opció amb domiciliació i factura), portaran publicitat i permetran gaudir de descomptes. També es preveu una targeta de cartró de prepagament per a la qual la persona usuària no s’haurà de registrar ni donar les seves dades, però que no inclourà cap mena de descompte. En aquest sentit, ens preocupa, i molt, la gestió i la protecció de la base de dades de mobilitat de les persones usuàries, i més

encara si, com s’ha previst, la T-Mobilitat s’estén per tot Catalunya i s’utilitza en altres àmbits com poden ser peatges, pàrkings, Bicing... En principi, les dades seran propietat de l’ATM, però la gestió la farà el nou operador privat, que, no ho oblidem, també tindrà el control del flux econòmic derivat dels ingressos i de la gestió del sistema.

Aquesta privatització de la gestió del transport públic no es realitza per motius tècnics, ja que l’Administració ja disposa dels coneixements necessaris i està aplicant tecnologia sense contacte a llocs com Tarragona i Sant Cugat. El motiu financer esdevé, llavors, el més plausible. L’equilibri financer en la implantació de la T-Mobilitat, segons l’ATM, vindrà derivat de l’augment de la demanda, dels ingressos per publicitat i de l’exportació del nou coneixement tecnològic. En aquest sentit, s’hauria d’exigir que un coneixement tecnològic que ha estat, en última instància, pagat amb fons públics, sigui de propietat pública, per tal que tots els beneficis que generi també ho siguin. Considerem, així mateix, molt subjectiu i perillós el fet que l’equilibri financer es basi en un suposat augment de les vendes. I amb tot això, la incògnita que se’ns plateja és: si el nou sistema genera estalvis i ingressos, per què no es fa des de les administracions públiques? ¿Per què permetem que els guanys vagin a parar a l’UTE adjudicatària, que, no ho oblidem, són empreses privades que cerquen el seu propi benefici?

D’altra banda, el Síndic de Greuges ha obert una investigació per conèixer les condicions de l’adjudicació de la T-Mobilitat; en concret, per què s’ha adjudicat a un grup empresarial privat en comptes de fer-ho directament al sector públic. També investigarà si es garanteixen els drets actuals de les persones usuàries en el nou sistema tarifari, quina serà la zonificació i la tarifació social i quins seran els processos de participació ciutadana previstos, els quals, per ara, han estat inexistents. I finalment, tan sols manca explicar la cirereta del pastís. Només 15 dies després que s’anunciés que el grup de CaixaBank havia guanyat el concurs de la T-Mobilitat, els mitjans es feien ressò que un conglomerat de bancs, liderats també per CaixaBank, signaven un acord de refinançament del deute de més de 500 milions d’euros que té l’ATM, corresponent sobretot a Transports Metropolitans de Barcelona i Ferrocarrils de la Generalitat. I tot plegat sense que la T-Mobilitat ajudi a eixugar aquest enorme deute, que s’ha multiplicat exageradament en els últims 5 anys per manca de previsions i d’aportacions de les administracions públiques. Tots aquests acords faran que, si no els aturem, tant la gestió com els recursos financers del transport públic quedin compromesos i en mans d’entitats privades, cosa que hem de veure com el que és: la privatització del darrer sector que quedava en bona part en mans públiques. Davant d’aquesta agressió a un dret bàsic de la ciutadania com és el transport, des de l’MPTP creiem que hi ha altres models i maneres de fer les coses, i per això, durant el primer semestre de 2015 es convocarà el I Congrés en Defensa del Transport Públic, on es reuniran els diferents agents socials, les plataformes i els territoris en defensa del transport públic per tal de recollir iniciatives i idees que donin resposta ciutadana a aquest nou model que es vol imposar

Més informació i informe complert a: http://stoppujadestransport.blogspot.com.es

treball

· núm 209 · desembre

entrevista Xavier Vidal Folch Periodista Periodista de llarga trajectòria, ha analitzat la realitat catalana, espanyola, europea i internacional des de tribunes destacades, com la direcció adjunta de El País, o la dels serveis informatius de TVE als 80, i ara com a President del World Editors Forum. Per als malalts de política, un d’aquells articulistes als qui, coincideixis o no, els reconeixes una gran capacitat per desbudellar la realitat, especialment l’econòmica i l’europea (i sobretot, l’econòmica europea). Ens fa esperar uns minuts mentre acaba la seva columna per a l’endemà en un despatx de la seu de El País a Catalunya, on tindrà lloc l’entrevista.

“CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE” Entrevista: Txomin Martino i Sergi de Maya

Ja fa uns dies del 9N. En la seva opinió, ¿el referèndum és el mecanisme, o podria serho, per resoldre el conflicte polític actual entre Catalunya i Espanya? Jo crec poc en referèndums. No m’agraden com a instrument per dirimir conflictes o assumptes molt de fons. El referèndum té una contraindicació bàsica: és A o B, el que tendeix a polaritzar o a dividir les societats. Una altra contraindicació és que té biaix: segons com facis la pregunta, normalment el sí, al que sigui, té avantatge. Una més: els referèndums maten el matís, el “sí però”, “Sí a aquests pressupostos però amb aquesta esmena”, per exemple. La democràcia representativa t’ofereix un mostrari molt més ric en matisos... la qual cosa no vol dir que un referèndum no pugui ser útil en determinades situacions. Hi ha qui opina que sense la mobilització dels darrers anys no hi hauria hagut canvis en els posicionaments polítics a Espanya, per exemple del PSOE. Sense aquestes mobilitzacions es va fer l’Estatut del 2006. I no és necessari fer una mobilització permanent per la independència per obtenir un model federal o un model de federalisme asimètric. No és imprescindible. Segurament que la reforma de la Constitució ha pres també més força aquí a Catalunya després que es va veure que per la via estatutària no es podien resoldre les qüestions competencials i de caràcter simbòlic nacional que es volien aconseguir i que, per tant, la via estatutària només era insuficient. I que, per tant, s’havia d’optar per la via constitucional.

L’austeritat en dosi excessiva, mata. Perquè et torna tan prim que et quedes com un esquelet i qualsevol refredat et mata, i això és el que hem viscut. També hi ha els qui s’han desvinculat o diuen que s’han desvinculat de l’escenari polític espanyol, quan són els coautors del 90% de les seves lleis! CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE. Si no partit de govern, partit de legislació. De les lleis que s’han fet a Espanya, no sé en quina proporció, en són responsables els dos grans partits espanyols. Però del 90% del total és coresponsable CiU. I ara ens diuen que Espanya ens roba, que Espanya és un monstre?

Acabem de descobrir els acords de Luxemburg amb empreses per tal de fer dumping fiscal a la resta de països. Com creus que hauríem de muntar un bon sistema fiscal europeu? Tu creus que ho han descobert ara, això? El que passa és que ara ha quedat molt evident, ara s’ha batejat la criatura. La criatura existia des de fa molts anys. Ara li hem posat nom a les empreses, al mode concret de funcionament escandalós d’aquest país; però clar, resulta que no és un, és amb altres. La llibertat de circulació de capitals es va fer malament, perquè es va fer en un moment, a finals dels anys 80, en què no es va acompanyar d’una harmonització fiscal i, la circulació de capitals és la circulació de capitals cap a fora de la fiscalitat. Aquest va ser el resultat. Ara hauríem de fer el moviment invers. Un moviment per etapes, amb la prudència suficient perquè no hi hagués una fugida de capitals cap a Singapur, que és el que està fent molta gent, o molta gentussa. Anar cap a una taxació sobre el principi d’universalitat pel que fa a territoris i a activitats i, dintre d’això, unes reformes fiscals que com mínim compensessin algun caràcter molt antisocial de les darreres reformes fiscals que hi ha hagut a Europa des dels anys vuitanta. Que equilibrin més les rendes del capital i les rendes del treball, etc. Això només ho podem fer amb acords generals, amb una vigilància del Parlament. Ara hi ha una oportunitat, perquè la gent està molt irritada, i els governs i les institucions n’han de respondre. Fem també una gran conjura per completar Europa, i no per enfonsar Europa. Europa és el contrari del lepenisme, i el contrari del berlusconisme, i el contrari de liechtensteinisme, i el contrari de l‘UKIP party. No confonguem, i això és molt important, especialment per a la gent de l’àmbit progressista i d’esquerres, la necessària crítica a determinats governs, a determinades institucions, a determinades polítiques econòmiques o polítiques i la desautorització, la deslegitimació d’una idea que continua sent l’única idea potable que hem fabricat els europeus en els últims cent anys. I creu que estem obrint una nova etapa en aquesta política econòmica? L’austeritat en dosi excessiva, mata. Perquè et torna tan prim que et quedes com un esquelet i qualsevol refredat et mata, i això és el que hem viscut. Per tant, segurament hem de combinar, no dic una austeritat, però si una frugalitat pressupostària, que vol dir mantenir més les despeses d’inversió més que les despeses corrents, i en canvi hem de fer una política molt més expansiva, monetària i pressupostària. Això ja comença a calar bastant, però ni de bon tros hi ha un consens. Encara falta molta feina a fer, i exigir més.

Parlem de la seva professió. En els últims anys, també arran de la crisi, s’ha comentat molt el perill del pes dels bancs dintre dels accionistes d’aquests mitjans. ¿Com pot influir això en la tasca social i la llibertat d’expressió d’un mitjà com El País? Jo crec que els mitjans privats han de guanyar diners, han de ser rendibles, perquè quan no són rendibles acaben en mans de taurons. I hem tingut casos: financers, gent estranya, xarxes negres o simplement el poder econòmic i financer.

Fa temps que no innovem en periodisme, en les qüestions d’ètica de la responsabilitat del periodisme. Aquí la meva generació ens vam equivocar, perquè vam creure que nosaltres érem joves i valents, i ens consideràvem bons professionals. I que això ja era condició pràcticament sine qua non per a aquesta reforma dels mitjans de comunicació, que estava pendent dels anys 70. I quan aleshores van anar apareixent alguns empresaris molt més professionals dels que hi havia hagut en la nostra infantesa i vam fer una mica l’aliança amb ells per fer aquesta premsa, d’una banda econòmicament rendible i d’altra banda professionalment solvent i plural... vam pensar que ja havíem fet els deures, i la realitat que ens ha demostrat la crisi limitava tot aquest optimisme, fèiem alguns passos enrere com a ofici, com a sector. Fa temps que no innovem en periodisme, en les qüestions d’ètica de la responsabilitat del periodisme. I del canvi que sembla preveure’s del sistema de partits, què n’opines? Si els moviments més antisituació (no m’agrada dir antisistema, perquè n’hi ha que ho són, n’hi ha que són de molt reformisme, etc.) són capaços de conjugar el principi utòpic amb el principi d’un cert realisme, anirà endavant i podran aportar solucions. Hi ha moviments que a mi em sembla que han estat molt positius, especialment aquells que han fet una tasca concreta amb la gent, tot i que a molta gent ens semblava molt difícil o utòpica d’aconseguir, i en canvi van demostrar que tenien raó i que, a més, no està acabada la seva feina. Em refereixo a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Em sembla que aquest tipus de moviment té futur

Pots veure la versió completa de l’entrevista a: www.revistatreball.cat