posta a una situació de violència a Sao Paulo,
lític al centre de la discussió sobre la urbanitat.
per donar seguretat a aquells que podien pagar
Per evitar espais basats en el privilegi i promoure
una vida en ciutats privades, es reprodueix en
un urbanisme construït sobre la igualtat i sobre
termes d’exclusivitat i de luxe en molts altres
el respecte als principis d’autonomia individual,
llocs, fins i tot en països amb índex de crimina-
les polítiques urbanes democràtiques haurien
litat molt baixos com són els del Golf Pèrsic. La
de crear les condicions en les quals el conflicte
imatge d’una societat perfectament reconci-
pogués trobar la seva expressió en termes ago-
liada es ven sense cap mena de preocupació
nístics. Perquè negar la dimensió de l’inevitable
ni consideració pel que queda fora. El conflicte
antagonisme que existeix en totes les societats,
queda restringit fora del sistema. “La discrimi-
“no el fa desaparèixer, només condueix a la im-
nació ells/nosaltres que suposa qualsevol cons-
potència alhora de reconèixer les seves diverses
trucció d’una identitat col·lectiva”14 es tradueix
manifestacions i en saber com tractar-lo. Aquest
físicament a l’espai urbà i defineix els límits
és el motiu pel qual un enfocament democràtic
del que és una comunitat en funció del dibuix
necessita incloure el caràcter ineludible de
que tracen els seus límits. Tanques, murs i con-
l’antagonisme. Una de les seves tasques princi-
trols de vigilància són els elements arquitectò-
pals és la d’imaginar com és possible desactivar
nics recurrents emprats en la construcció de la
les tendències a l’exclusió presents en totes les
nova ciutat.
construccions d’identitats col·lectives”.16
En aquest context, la política, o més preci-
Hem d’entendre que la imperfecció forma
sament, allò que és polític, queda oficialment
part de la naturalesa humana i, per tant, tam-
exclòs tant de la teoria com de la pràctica de
bé de la naturalesa de les seves creacions. I que
l’urbanisme establert. Allò polític com a con-
les ciutats i la democràcia comparteixen una
frontació d’idees diferents o fins i tot antagò-
condició fonamental: totes dues són estructu-
niques ha estat substituït per la ficció d’un
res en evolució en un procés infinit per explorar
acord racional. Com ha argumentat Chantal
com les comunitats i les identitats col·lectives
Mouffe, la idea postpolítica d’un consens global
es poden articular. Un urbanisme polític hau-
s’oposa als objectius democràtics i revela una
ria de treballar amb la condició plural de cada
“absoluta falta de comprensió del que està en
societat, hauria d’entendre la diferència com
joc en la política democràtica i de les dinàmi-
un valor i oblidar els models universals. La di-
ques de constitució d’identitats polítiques”.15
ferència s’hauria de celebrar com el fonament
Igualment, les formes pures en arquitectu-
sobre el qual construir cada realitat, així com
ra pretenen construir una ciutat més enllà de
la uniformitat no hauria de ser més ni una po-
l’antagonisme. Mentre el que la vida urbana i
lítica democràtica ni un instrument urbanístic.
democràtica necessita amb urgència per con-
Un urbanisme compromès amb els objectius
solidar i estendre els seus principis és una con-
d’una democràcia radical hauria de preferir la
frontació saludable que pugui incloure les con-
diversitat per sobre de l'homogeneïtat, la pro-
tradiccions inherents a qualsevol societat.
miscuïtat per sobre la repetició, l’accessibilitat
L’evasió d’allò polític de l’espai urbà no no-
per sobre l’exclusivitat; s’hauria de basar en una
més empobreix la cohabitació a les ciutats, sinó
varietat d’arquitectures, de la mateixa manera
que va carregada amb els perills que comporta
que la societat està formada per una diversitat
l’exclusió. Com podem crear un espai físic on la
d’individus. Perquè la política no té una deter-
democràcia pluralista sigui possible? Com po-
minada mida ni escala, no té imatge ni forma,
dem integrar la creació d’identitats col·lectives,
només es relaciona amb la manera com la com-
polítiques i socials, en realitats urbanes? En
plexitat de la realitat s’articula.
una època en què qualsevol tipus de mediació està qüestionada, la participació social i la confrontació democràtica haurien de ser una fase prèvia al disseny. Cal fer tornar el discurs po-
REVISTA DIAGONAL. 37 | PRIMAVERA 2014
Mouffe, Chantal (1993), The return of the political. Londres: Verso. Moufee, Chantal (2005), On the political. Abingdon: Routledge. 16 Mouffe, Chantal (2007), “For a Politics of Democratic Identity”, a Prácticas artísticas y democracia agonística. Barcelona: MACBA. 14 15