diagonal.38

Número 38 | Estiu 2014 L'espai obert a la metròpoli contemporània Enric Batlle Monarquia de la llum Eliel Saarinen

Portada: Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948.

New York, Museum of Modern Art (MoMA).

Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm).

Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Revista Diagonal. ISSN 2013-651X Associació Revista Diagonal.

Avda. Diagonal 649, 3r pis. 08028 Barcelona.

Edició: Ricard Gratacòs Batlle.

Direcció i redacció: Carles Bárcena, Ricard Gratacòs, Guim Espelt.

Col·laboradors: Giuseppe Aricó, Guim Espelt, Joan Florit, Alberto Enric Batlle per Maria Picassó

Hernández, Oscar Linares, Josep Mascaró, Xumeu Mestre, Pere Ponsatí, Marco Luca Stanchieri.

Agraïments: Enric Batlle, Adrià Goula, Bernat Hernández, Angel Martín Ramos, Maria Picassó, Museo del Prado, Musée du Louvre.

Amb el suport de: Secretaria d’Universitats i Recerca del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de

4

L'ESPAI OBERT A LA METRÒPOLI CONTEMPORÀNIA: 4 - ENRIC BATLLE Hem de parlar

Catalunya.

12 - Discursos sobre el verd a la ciutat. Joan Florit Correcció de textos: Maria Badia En els articles escrits en castellà, la revista segueix la recomanació general de la Real Academia Española (rae) de no accentuar els pronoms demostratius ni l'adverbi solo. Només s'accentuen quan en un mateix enunciat es pugui donar alguna ambigüitat.

Disseny, maquetació, web: Guim Espelt Estopà Agenda online: Marc Chela Versió digital: www.revistadiagonal.com

Impressió: Raser Digital S.L. 3.000 exemplars Dip. leg.: B-50.836-2009

© 2014 Associació Revista Diagonal. © Dels textos, els seus autors; © De les imatges, els seus autors.

Les opinions expressades en els diversos articles d’aquest número són responsabilitat exclusiva dels seus autors, i no reflecteixen necessàriament l’opinió dels editors de la revista.

Els editors no es responsabilitzen de l’exactitud i possibles omissions en els continguts dels articles.

En alguns casos ha estat impossible identificar els autors d’algunes imatges.

S’ha considerat que aquestes són de propietat lliure. En cas que algú identifiqui alguna d’elles com a pròpia, agrairem que es posi en contacte amb la redacció per fer les correccions pertinents.

18 - Collserola i la metròpoli. Josep Mascaró 21

El discreto encanto del “espacio público”.

Giuseppe Aricó y Marco Luca Stanchieri

26

ANTONIO GALA La luz en la pintura es el tema. Oscar Linares

30

El(s) centre(s) comercial(s) de ciutat vella. Pere Ponsatí

36

Autodidactas. Xumeu Mestre

41

La búsqueda de la forma: Imaginación y humor. ELIEL SAARINEN

44

Sandàlies i mitjons. Guim Espelt

46

Gran arquitecto 16. Alberto Hernández

EDITORIAL

NATURA, CULTURA I CIUTATS La ciutat és un dels productes artificials més

La ciudad es uno de los productos artificiales

complexos que produeix una cultura. S'hi

más complejos que produce una cultura. En ella

emmirallen el sistema de pensament i el ti-

se reflejan el sistema de pensamiento y el tipo

pus d'organització social del grup humà que

de organización social del grupo humano que la

la forma i l'habita. El tipus de relació que els

forma y la habita. El tipo de relación que los seres

éssers humans teixeixen amb la natura també

humanos tejen con la naturaleza también es un

és un factor determinant en la configuració

factor determinante en la configuración de un

d'un espai habitat i dóna lloc a diferents tipus

espacio habitado y da lugar a diferentes tipos de

de transformacions del territori, conforma

transformaciones del territorio, conforma paisajes

paisatges diversos.

diversos.

La varietat de maneres d'ordenar l'experi-

La variedad de modos de ordenar la experiencia

ència i d'operar amb la natura fa que no totes

y de operar con la naturaleza hace que no todas

les cultures s'hi relacionin de la mateixa ma-

las culturas se relacionen de la misma manera

nera. En la nostra ontologia, la cultura està

con ella. En nuestra ontología, la cultura está por

per sobre de la natura i la instrumentalitza,

encima de la naturaleza y la instrumentaliza, pero

però això no sempre ha estat així. A occident,

eso no siempre ha sido así. En occidente, la mo-

la modernitat va suposar un trencament del

dernidad supuso una ruptura del vínculo que los

vincle que els homes —la cultura— mantenien

hombres —la cultura— mantenían con la natura-

amb la natura. En el precís moment d'aquesta

leza. En el preciso momento de esta disociación

dissociació naixia també la necessitat i la vo-

nacía también la necesidad y la voluntad de volver

luntat de tornar a aproximar aquestes dues di-

a aproximar estas dos dimensiones. Los parques

mensions. Els parcs urbans van ser un primer

urbanos fueron un primer elemento que reintro-

element que reintroduïa la natura a la ciutat, i

ducía la naturaleza en la ciudad, y la evolución del

l'evolució del tipus de patró amb què es disse-

tipo de patrón con el que se diseñaban variaba

nyaven variava segons les concepcions que, en

según las concepciones que, en cada época, se

cada època, es tenien sobre com havia de ser

tenían sobre cómo debía ser esta naturaleza do-

aquesta natura domesticada.

mesticada.

Durant anys, l'objecte preferent de projecte

Durante años, el objeto preferente de proyecto

i d'estudi d'arquitectes i urbanistes ha estat

y de estudio de arquitectos y urbanistas ha sido

l'espai construït. Els espais que quedaven “en-

el espacio construido. Los espacios que queda-

tremig” de les aglomeracions urbanes, sovint

ban “en medio” de las aglomeraciones urbanas,

espais geogràfics d'aparença no antropitzada,

a menudo espacios geográficos de apariencia no

no mereixien cap tipus d'atenció. Des de fa un

antropizada, no merecían ningún tipo de aten-

temps, però, aquells espais oberts que abans

ción. Pero desde hace un tiempo aquellos espa-

ni vèiem han passat a ser els principals llocs

cios abiertos que antes ni veíamos han pasado a

d'oportunitat per donar un nou ordre (i valor)

ser los principales lugares de oportunidad para

a les metròpolis. No s'hauria produït aquest

dar un nuevo orden (y valor) a las metrópolis. No

canvi si no fos per la penetració en la socie-

se habría producido este cambio si no fuera por

tat d'una consciència mediambiental. Tot i

la penetración en la sociedad de una conciencia

així, subsisteix en el fons la subordinació de la

medioambiental. Aun así, en el fondo subsiste la

natura a la cultura. Assolir una nova relació

subordinación de la naturaleza a la cultura. Alcan-

que no sigui de dominació podria enriquir la

zar una nueva relación que no sea de dominación

manera de pensar aquests espais naturals i la

podría enriquecer la manera de pensar estos espa-

ciutat.

cios naturales y la ciudad.

ENRIC BATLLE HEM DE PARLAR

Entrevista: Joan Florit Femenias i Ricard Gratacòs Batlle

Enric Batlle i Durany (Barcelona, 1956) és arquitecte i paisatgista. És professor titular del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya. L'any 2002 va obtenir el títol de doctor amb la seva tesi “El jardí de la metròpoli”, amb què va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat i el Premi Lluís Domènech i Montaner de Teoria i Crítica d'Arquitectura. La tesi ha estat publicada recentment per l'editorial Gustavo Gili i va rebre el Premi fad de Teoria i Crítica d'Arquitectura 2012. Des de l'any 1981 comparteix oficina amb Joan Roig. Ens trobem al seu despatx per parlar sobre l'espai obert a la metròpoli contemporània. A la versió digital de la revista podreu trobar una versió més extensa de l'entrevista, en què parlem sobre la seva visió de l'especialització de l'arquitecte i sobre l'ensenyament del paisatge i l'urbanisme.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

D’on prové el prestigi actual de l'espai verd? —

En el cas de Barcelona, com succeeix a mol-

Per explicar-ho s’haurien de repassar diversos

tes ciutats, la gran majoria de la gent viu en

orígens de l’espai verd urbà. A banda d’un cert

una ciutat, treballa en una altra i fa activitats

mite que sempre ha existit, va ser a principis

quotidianes en altres indrets de la metròpoli.

del segle xix, quan les ciutats havien crescut

La població habita dins d'un territori urbanit-

tant que havien allunyat massa la natura del

zat format per moltes peces i en el qual molts

ciutadà, que es va sentir la necessitat de re

fets geogràfics queden entremig.

introduir-la a la ciutat. I així és com es va do-

Per tant, d’entrada, tindríem una paraula

nar cos al concepte de parc urbà, amb idees i

que hauríem de recuperar per definir l’espai

visions que van caracteritzar el romanticisme.

obert de la ciutat, la geografia. La costa, els

Textos com els de Rosseau, descobriments de

rius, les muntanyes que la ciutat no ha aca-

viatgers o quadres romàntics com el de Frie-

bat d’ocupar, també són espais oberts per a la

drich —que representaven per primera vegada

metròpoli contemporània, que se sumen als ja

la naturalesa com a espectacle— van formar

esmentats de la ciutat compacta. En tot aquest

un clima de redescobriment i interès per la na-

magma d’espai no urbanitzat romanent, so-

tura que va tenir ressò en les teories urbanís-

vint poc estructurat, i moltes vegades sense

tiques de l’època.

nom, s'hi poden distingir qualitats diferenci-

Explico sovint que dos-cents anys després

ades, tipologies diferents: restes agrícoles en-

vivim un cert neoromanticisme: la conscièn-

cara productives, espais vinculats a les infra-

cia ecològica i mediambiental és una actitud

estructures o a grans equipaments, etc.

neoromàntica. Quan ens adonem que estem

I tots aquests espais són objecte d'interès

consumint el món —avui ja no és només la

per a la metròpoli contemporània, perquè crec

ciutat, sinó el món sencer el que ens preocupa

que poden jugar un paper força important en

i ocupa—, veiem que cal escriure una nova

l’estructura de la ciutat d’avui (per decidir

manera de relacionar-nos amb la natura i els

com hem de créixer —si és que hem de créi-

seus recursos.

xer—, o de com ens hem de reformar —si és

En l'actualitat, aquesta nova actitud favora-

que hem de reformar alguns sectors de la ciu-

ble al verd actua, al meu entendre, des de dos

tat). L’estructura que composin aquests espais

fronts igualment rellevants per al projecte de

oberts és per a mi una de les apostes fonamen-

la metròpoli: des de la construcció de la ciutat

tals a l’hora de pensar la ciutat del futur.

i el seu espai públic; i des de la construcció

És una qüestió de l’escala amb què es mira la

d’un hàbitat mediambientalment i ecològica-

ciutat? — Sí, i de fet ho explicava així fa poc en

ment satisfactori.

la ponència de la revisió del pdu (Pla Director

Quin rol assumeixen els espais oberts en la constitució de la metròpoli contemporània? — Si parlem d’espais oberts i parlem de metròpoli,

Urbanístic de la Àrea Metropolitana de Barcelona).

Els espais oberts metropolitans juguen el

hauríem d’entendre que ens referim a una ciu-

seu paper a tres escales diferents, i alhora

tat que és molt més àmplia que aquella ciutat

m’agrada interpretar-ho a través d'ensenyan-

central que de vegades ens agrada recordar.

ces provinents de tres professions diferents:

En el que sovint anomenem ciutat compacta

d'una banda hi ha el que l’ecologia i els estudis

o ciutat central, hi teníem uns models i tipo-

mediambientals anomenen la matriu ecolò-

logies d’espai obert, habitualment públic, que

gica metropolitana, els espais de la biodiver-

enteníem molt bé, i podíem anomenar amb

sitat. S’hi sumen les idees que provenen del

paraules com carrer, plaça, avinguda, o parc...

món del paisatge, del qual Olmsted va comen-

Però resulta que fa molts anys que aquesta

çar amb el sistema de parcs de Boston, o el

ciutat compacta no existeix, encara que molts

que Le Corbusier va desenvolupar amb les 7V’s

vulguin recordar que és la millor, o d'altres

a Chandigarh, és a dir, es poden estructurar

s’entestin a dir que encara hi vivim.

els espais públics de la ciutat en sistema, con-

4|5

nectant-los. Finalment, s’hi suma el que, per

que, en un sentit ampli, hi trobo moltes opor-

provocar, dic que prové de l’urbanisme tradici-

tunitats de producció, en aquests espais. Es

onal. Faig servir aquestes paraules amb tan poc

pot treballar en la producció d’energia (si tens

prestigi avui dia per referir-me a la manera de

boscos pots produir biomassa), en la recollida

fer ciutat i de composar espais públics a partir

d'aigües, en la producció de menjar a petita

de l’edificació.

i també a gran escala. S’ha de creure que en

Cal sumar totes aquestes idees, ja que penso

aquests espais s'hi poden produir coses útils

que no es poden entendre separadament, tot i

per als ciutadans. Inclús poden servir per cul-

que les professions a vegades pretenguin sepa-

tivar la recuperació de la vida. Per exemple, en

rar-les. Amb aquestes tres escales sumades es

el nostre projecte de l’abocador del Garraf es

pot formar un sistema desfilat que aniria des

va projectar una determinada introducció de

de qualsevol casa de la ciutat fins als sistemes

l’agricultura, no amb l’objectiu d’obtenir-ne

ambientals passant per connectors projectats

productes agrícoles, sinó com un accelerador

des del paisatge. Tot plegat, es pot trenar orga-

de la recuperació de la vida.

nitzant tota la metròpoli.

Quines noves funcions ofereix a la metròpoli

Crec que almenys aquestes –continuïtat i productivitat- són dues perspectives molt

aquest sistema complex? — Crec que les dues

contemporànies sobre les funcions de l’espai

discussions més contemporànies se centren en

obert metropolità.

la continuïtat i la productivitat de l’espai obert.

Sovint, des d'una perspectiva només ecolò-

Tenim prou quantitat d'espai obert a les nostres ciutats? — Contra l'opinió fàcil que diu

gica es diria que la continuïtat no és tan im-

que a Barcelona hi manquen espais oberts —

portant, perquè la vida pot saltar, per l’efecte

la que tenen els que creuen que vivim en una

steppingstones, o amb el vol d’ocells i insectes,

ciutat compacta—, si es considera que vivim

però estic convençut que la continuïtat sempre

en una ciutat dispersa o fragmentada, i si es

és una bona excusa per projectar, per harmo-

miren les dades a escala metropolitana, re-

nitzar sistemes continus que formen part de la

sulta que la urbanització només ocupa un 30%

metròpoli com la telemàtica i la informació, les

de la superfície. D'espai obert n’hi ha prou, i si

energies, el transport de persones i béns a gran

es té aquesta sensació errònia que n’hi ha poc,

escala i també els desplaçaments quotidians

és potser perquè està mal organitzat o mal

del ciutadà que es mou amb mobilitats lentes,

connectat.

caminant o en bicicleta. Projectar la ciutat amb aquesta perspectiva de la continuïtat acosta a models de parcs, i a models de ciutat,que quasi posarien en dubte el parc urbà com a tal, com a peça tancada, per passar a entendre que és molt mes útil un espai lineal. A Barce-

“Cal aprendre a projectar de maneres diferents: amb els rius, amb l'aigua, amb les infiltracions, amb la recuperació de la natura, amb salvar obstacles.”

lona, sense anar més lluny, hi ha molta més gent corrent i passejant per la carretera de les

El que hi ha de bo en el fet de tenir tanta

aigües, per l'avinguda Diagonal, o pel front ma-

superfície és que no cal posar a cada espai to-

rítim, que a determinats parcs tancats on s’ofe-

tes les coses, com es feia tradicionalment als

reix un tipus d’ús de l’espai molt més estàtic.

parcs. Llavors, s’hi havien de posar llocs per

El suport a la continuïtat dels sistemes de la

al joc dels infants, de repòs per a la gent gran,

metròpoli, els naturals i els artificials, és una

etcètera, i en resultaven una successió d’àrees

de les funcions contemporànies que volia es-

específiques destinades a un programa molt

mentar, l’altra, és la productivitat. Produir a

complex. En canvi, ara, mirant l’espai obert

l’espai obert de la metròpoli apareix avui com

metropolità a través del prisma de la connecti-

un cert mite i un interès real de molta gent, i

vitat i la continuïtat, el ventall de possibilitats

no em refereixo només al horts urbans, sinó

per distribuir aquest programa s’amplia.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

I aquí és quan hem d’introduir, i reivindicar, una qualitat que crec que és bàsica en l’espai obert contemporani: a més de continus i productius, han de ser espais equipats, tot i que aquesta és una reivindicació difícil.

Quines serien les principals dificultats en aquest sentit? — En el nostre context estem acostumats a entendre com a dues coses separades els espais oberts i els equipaments. Això és molt clar en la qualificació del sòl del pgm: unes qualificacions són clau 6 i unes altres són clau 7; una cosa és una escola i una altra és un parc. Però si penses que a la ciutat li aniria bé comptar amb un sistema interconnectat d’espais oberts com a part de la seva estructura, per força entens que els equipaments no poden estar en una posició més bona que vinculats a aquests espais. Ja sé que ara es tracten per separat perquè depenen de departaments administratius diferents i tot això, però aquestes coses s’haurien de poder discutir i, potser, en el futur haurien de funcionar d’una altra manera.

I a més, en aquest país les tanques, les di-

Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer (El caminant sobre el mar de boira), 1817. Kunsthalle d'Hamburg, Alemanya.

visions, i la sectorització ens pot. Una escola ha de tenir una tanca perimetral de 3 metres

acollir equipaments i activitats que avui són

perquè els nens no s’escapin. I vas pel món i

bàsiques per a la vida urbana.

t'adones que hi ha escoles que estan al mig de

Segurament hi ha un tema cultural de fons.

parcs i no hi ha cap problema... I és que a quin

Als països del sud d'Europa tendim a una acció

pati els nens jugaran més a gust que en un

pública a la defensiva, que fruit de la desconfi-

parc? O quan vas a Olot a la pista d’atletisme

ança tendeix a assegurar espais lliures i espais

dels arquitectes rcr que és a dins del Parc Na-

equipats. Admetre ocupacions de l'espai lliure

tural, fantàstica, no entens que aquell projecte

podria crear precedents en contra de la seva

hagués d’afrontar mil i un problemes perquè

preservació... — Des de la meva perspectiva,

el deixessin posar allà, i perquè els deixessin

en el projecte de la metròpoli contemporània

posar arbres al mig de la pista perquè segons

hi ha sempre una certa confrontació entre

les autoritats competents en esports una pista

alguna cosa que es vol transformar, créixer o

d’atletisme és una cosa urbana, amb una

fer, i unes altres que es volen preservar, man-

tanca al seu perímetre... I on pot estar millor

tenir o estructurar com a matriu ecològica,

una pista d’atletisme que enmig d’un espai

com el sistema d’espais oberts que comen-

natural, si aquest està ben connectat i organit-

tàvem. Penso que això, en comptes de ser un

zat? O un altre cas: nosaltres hem fet un poli-

conflicte és una meravella, ja que és la gran

esportiu al parc de la Ciutadella i la gent que el

oportunitat per al projecte i la invenció. M’in-

fa servir ens diu que està molt bé, perquè així

teressen molt els projectes en aquest territori

surten del gimnàs directament a córrer a l’ex-

de la frontera, de la fricció entre dos mons que

terior, fent una ruta pel parc.

necessàriament han de conviure a la nostra

Aquestes tres anècdotes reforcen aquest

metròpoli, perquè permeten treballar amb

argument del potencial de l’espai obert per

l’expressió de les virtuts de cadascun d’ells

6|7

amb la voluntat de respondre a problemes de

Totes aquestes coses es poden dissenyar de

la ciutat lligant-se adequadament amb l’espai

formes molt diferents. Segurament els arqui-

obert.

tectes hem d'entonar el mea culpa, ja que hem

Es projecta de la mateixa manera l'espai

dissenyat la ciutat des de la qualitat de l'espai

obert que els espais públics de la ciutat com-

urbà entès com a “molt urbà”, i ens hem oblidat

pacta? — Tots aquests espais de què estem

d'altres tècniques que tenen gran interès i que

parlant s'han de projectar, s'han de dissenyar.

jo insisteixo a dir que també requereixen de

Jo penso que s'ha de projectar tot, i això signi-

disseny. Aquí és on xoco amb els mediambien-

fica que cal aprendre a projectar de maneres

talistes, ja que ells pensen que renaturalitzar

diferents: amb els rius, amb l'aigua, amb les

no és dissenyar. No hi estic d'acord, i per això

infiltracions, amb la recuperació de la natura,

dic als joves estudiants d'arquitectura que saber

amb salvar obstacles.

coses d'aquest tipus és una gran acció de futur.

En aquest moment tot està mixtificat, i en

Perquè inclús no fer, representa una decisió pro-

els darrers anys crec que s'ha demostrat que

jectual. Es pot preparar un lloc perquè la natura

no tot prové d'una professió única, sinó que

hi actuï d'una determinada manera. Es tracta

t'has de fer un currículum i saber coses di-

de saber projectar amb el temps, amb els cicles.

ferents. Per exemple, al nostre despatx fem

Insisteixo a utilitzar les paraules projectar i dis-

molts ponts. Si preguntes, a l'Escola et diran

senyar. Potser canvien les maneres, però el fet

que els ponts els fan els enginyers. Els ponts

és el mateix.

els hem de fer per resoldre discontinuïtats. A

Això és una lluita de professions, i no la ve-

l'Escola insisteixo a posar com a exercici fer

iem al darrere. Des d'altres professions es fa

ponts, perquè els arquitectes també n'han

veure que no són tècniques pròpies. Però de fet

de saber fer. Quan faig el taller de l'aigua al

són tècniques que hem d'aprendre per projec-

màster de paisatge, crec que és important

tar millor. Cada cop m'agrada més projectar

perquè l'aigua és a tot arreu, i saber relaci-

amb eines i tècniques d'aquest tipus. Pensar

onar-se amb ella, amb els seus cicles, saber

que pots fer un parc només amb arbres, o amb

recollir-la, depurar-la amb sistemes naturals

la topografia, o amb l'aigua. A l'inici he parlat

és important. Hi ha tècniques noves que s'han

dels paisatges productius, avui es parla molt de

d'aprendre, i no podem pensar que no atenyen

renaturalització, a mi també m'agrada parlar de

els arquitectes.

la reagricolarització. Per a mi, l'agricultura és

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

un camp important a treballar. Nosaltres hem

útil de cara a enfrontar-nos amb situacions

dissenyat moltes vegades des de l'agricultura.

i projectes complexos. Hi ha molta gent que

Ja sigui pel pur plaer estètic —quan has de fer

participa en aquests projectes complexos, però

un paisatge et mires al mirall de l'agricultura.

no hi ha ningú que sintetitzi. Els arquitectes

D'altres vegades, per fer un projecte estableixes

som sintetitzadors, i ens hem de vendre com

un sistema agrícola. L'agricultura és modelar la

als millors sintetitzadors. Ser un bon sintetit-

terra, modelar l'aigua, modelar la vegetació; és

zador vol dir conèixer de tot per poder parlar

un sistema que pots fer servir per projectar. És

amb tots els actors, i entendre i processar

curiós perquè quan la gent vol renaturalitzar

informacions variades i tenir capacitat de do-

no sap quines són les accions que s'han de dur

nar una resposta integradora. Però al mateix

a terme.

temps penso que no tothom pot viure només

Un últim aspecte a considerar és que, for-

de ser sintetitzador. Per això és important te-

malment, avui existeix una lluita per la indefi-

nir especialitats. I com més se'n tinguin, i més

nició. Si analitzem el projecte que va guanyar

diverses siguin, millor. Sé que això que dic

el concurs de la plaça de les Glòries, ho va fer

va en contra del que diuen molts dels meus

perquè tenia molt poca definició, i això agrada

companys, però penso que s'equivoquen. Els

més des d'una perspectiva naturalista. Glòries

arquitectes perdem moltes feines que ens pre-

és un projecte que requerirà de més fases, i els

nen altres professions (enginyers, mediambi-

arquitectes que al concurs van definir massa

entalistes). No es tracta d'una lluita de classes,

elements, en van sortir perjudicats ja que el seu

però cal ser conscients que al mercat laboral

disseny era més geomètric, més contundent.

ens “prenen” les feines per tot arreu.

I davant del nou mite, el de la renaturalitza-

Per exemple, durant uns anys els espais

ció, els jurats volen veure que la natura no té

públics els feien els arquitectes, però estem

forma. A mi m'agrada dir que la natura és plena

notant que en els darrers anys les enginyeries

de forma i de molts processos de disseny. Tu

estan fent molts d'aquests projectes. Per què?

pots escollir la forma, evidentment no cal que

La meva resposta és molt dura: els arquitec-

sigui paral·lela.

tes no ho saben fer bé i l'administració ha co-

Com veus la tendència a l'especialització en

mençat a confiar en altres col·lectius. Atesa la

la nostra professió? — Penso que la gent s'ha

inutilitat del nostre col·lectiu, que era incapaç

d'especialitzar, però estaria bé que, almenys en

de fer els projectes executius ben fets, les en-

el cas de l'arquitectura, es mantingués l'actiu

ginyeries fan els projectes. Els fan prou bé per-

d'aquesta multidisciplinarietat i d'aquest ense-

què han agafat els estàndards de l'espai públic

nyament global. Cal aconseguir les dues coses:

de Barcelona, i no es passen del pressupost. Fa

ser transversal i global, i tenir una o més espe-

uns anys era impensable, però nosaltres ens

cialitats. Estem en un món en què si no estàs

ho hem deixat perdre.

especialitzat és molt difícil que puguis incidir

En el meu cas particular, jo m'he venut com

en la realitat. Ho puc exemplificar de diverses

a especialista en paisatge. I és precisament

maneres. Per exemple, al meu despatx profes-

per això que hem pogut fer altres feines. Com

sional fem de tot, però tenim una etiqueta de

fèiem paisatge, vam començar a dir que fèiem

paisatgistes que no ens la traiem de sobre. Ens

urbanisme del paisatge. Com molts clients te-

esmercem a dir que no som només paisatgistes,

nen un problema urbanístic, el podem resoldre

però quan ens presentem a concursos a Europa

des del paisatge i de pas fer l'edificació. No ha-

ens seleccionen a tots els de paisatge, mentre

gués fet edificis si no hagués fet paisatge. Des

que als d'arquitectura no és així. El món vol

d'una especialitat podràs fer coses globals.

sectorització i vol sentir que tu saps d'una cosa.

Crec més en això que no pas en el contrari.

És veritat que la nostra professió ens dóna un

Ara has dit que feu urbanisme des del pai-

coneixement global, que ens permet saber par-

satge, i és precisament aquí on volíem portar

lar de moltes coses diferents, i que ens és molt

la conversa: el paisatge s'ha d'ensenyar dins

Parc Atlàntic a Santander. Batlle i Roig Arquitectes, 2006-2008.

8|9

de l'urbanisme o ha d'aparèixer una nova ti-

diferencien, quan és el mateix. Però anem a la

tulació? — No crec que tingui importància, ja

pregunta: hi ha d'haver una titulació inde-

que pots aprendre el mateix en llocs diferents

pendent de paisatge? A França és així, i no els

. Crec que són dos temes diferents: l'un és

va pas malament. Això no vol dir que els ar-

què ha d'aprendre la gent, i l'altre quins són

quitectes francesos no hagin d'aprendre'n. El

els programes d'estudis. Ho diferencio perquè

millor és que cadascú faci el seu propi itinerari

una cosa és on s'ensenyen les coses i l'altra

i el seu propi currículum. Avui hi ha tantes

com són els programes d'estudis, que depe-

coses per saber, que és impossible saber-les

nen de cada escola, dels directors. Al final el

totes. Per això defenso l'especialització: com

més rellevant és qui fa les assignatures, els

no és pot saber tot, és millor que en sàpigues

professors. Jo a l'etsav feia Arquitectura del

molt d'alguna cosa, ja que el món espera de tu

paisatge, i després durant uns anys vaig fer

que sàpigues fer alguna cosa. Com hi ha tantes

taps. Llavors em preguntava, què deuen ex-

coses per saber, el paisatge pot ser una d'elles.

plicar a urbanisme? Després em van dir que

Qui farà els projectes després? Doncs, ja veieu

havia de donar Urbanística II. Al programa hi

que avui la discussió no és sobre el Paisatge,

vaig posar precisament alguns dels temes que

és si les cases les faran els arquitectes o els

estem parlant avui, els del llibre El jardí de la

enginyers.

metropoli dividits en dotze lliçons. En aquest

Anteriorment has esmentat que un dels es-

cas, paisatge estava dins d'Urbanística II. Però

pais oberts de la metròpoli és el que generen les

em sembla que jo no explico només Paisatge

infraestructures. El Nus de la Trinitat va ser

o Urbanisme, perquè en realitat, parlem de la

als anys noranta un projecte molt notable que

ciutat. Les coses com a coneixement poden es-

aconseguia col·locar un espai públic qualificat

tar a molts llocs.

a l'interior d'un nus viari. Com veus el projecte

Des d'altres disciplines anuncien la mort del

amb els anys? Podria establir més relacions

paisatge i diuen que és una cosa carrinclona,

amb el seu context immediat? — De fet, ja es-

i el que toca és parlar del medi ambient. Ho

tava pensat així, el problema és que no es va

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

executar. El Nus de la Trinitat va ser un èxit

El tema de les infraestructures ens ha inte-

perquè aconseguia unir espai públic i infraes-

ressat moltíssim. A més a més, cal dir que els

tructura. Com a resultat, se'n desprenia una

enginyers, en general, tenen tendència a pen-

idea potent. El fet que un parc i una infraes-

sar que les infraestructures es dissenyen te-

tructura poguessin conviure sense problemes

nint en compte el principal ús per al qual han

era una manera d'explicar que els projectes

de servir, i la resta són accidents. Si un medi-

poden anar junts, es poden projectar a la ve-

ambientalista els diu que s'ha de fer alguna

gada de manera integrada. Barcelona, amb el

cosa en un punt, en resulta un accident més,

projecte de les rondes va fer un projecte en

però no és un tema fonamental del projecte.

què s'intentava que la infraestructura s'inte-

Per als arquitectes és molt difícil fer projectes

grés en la ciutat, generés espais públics, espais

de grans infraestructures. Però és clar, la dis-

d'oportunitat, etc.

cussió d'on es posa una infraestructura o de

Tot i així, en el cas del Nus de la Trinitat els

com ha de ser traçada és molt important per

projectes van anar per separat. A l'inici, es va

al territori i per a les ciutats. Al nostre país, les

fer un intent que els arquitectes poguéssim

decisions de les infraestructures són a nivell

incidir en les infraestructures, per prendre de-

polític i a nivell de finançament. No es parla de

cisions sobre el traçat del viari, però finalment

com es fan les infraestructures. I es fan força

es van partir les competències i vam acabar

malament, perquè els projectes estan mal fets.

fent només el parc interior.

El nostre projecte, inicialment, lligava amb

Cal pensar que les infraestructures es poden pensar d'una manera integrada amb la

el Besòs —calia expropiar unes fàbriques que

resta d'elements de la ciutat, i a més hauríem

encara existeixen— i feien que el parc no fos

de pensar que són un territori de projecte

tancat, i d'altra banda lligava amb el que serà

adient per als arquitectes. Tenim por que els

el parc del Camí Comtal. La connexió física

enginyers ens prenguin projectes quan en rea-

que hem aconseguit fer en altres llocs, allà no

litat hauríem d'estar pensant a fer autopistes,

va ser possible.

ponts i altres obres d'enginyeria.

Recuperació mediambiental dels marges del Llobregat.

Batlle i Roig Arquitectes, 2007-2011.

10 | 11

DISCURSOS SOBRE EL VERD A LA CIUTAT: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA LONDRES (1637-1811), BARCELONA (1867-1929), PHILADELPHIA (1835-1969) Joan Florit Femenias Avui, qualsevol reflexió ben orientada sobre la

“bons vells temps”. A Londres, els interessos

construcció de la ciutat té en compte l’espai

dels monarques actuen de catalitzadors perquè

verd com a qualitat a considerar. Això que ara

d’aquestes inclinacions culturals en resultin es-

assumim amb tanta naturalitat no ha estat

pais aconseguits en quantitat considerable.

sempre així, sinó que ha anat arrelant a poc

L’arquitecte danès Steen Eiler Rasmussen

a poc en la cultura urbanística, a mesura que

(1934:61 i ss.) adverteix, en la seva perspicaç

s’anaven definint les diferents facetes dels be-

crònica de Londres, que l’esport ha estat sem-

neficis que avui associem a la presència del

pre una activitat molt rellevant per a la vida

verd en el nostre hàbitat.

dels londinencs, que es consideraven amb

Aprofundir en aquesta història donaria per

el dret de disposar d’espais oberts per exer-

repassar un bon nombre de textos, personatges

citar-se. Als espais conservats de la tradició

i projectes que han anat construint diferents

medieval dels prats comuns o commons, s’hi afe-

discursos per al verd a la ciutat, els quals, en

girien espais provinents de les desamortitzaci-

una espècie de procés d’acumulació selectiva,

ons que, a Anglaterra, ja des del segle xvi van

basteixen els fonaments de la cultura urbana

transferir a mans públiques les propietats de

contemporània. Tanmateix, es pot fer una

les ordres religioses. En aquests espais oberts

aproximació a alguns d’aquests matisos en la

públics periurbans en què la generositat del

concepció del verd urbà atenent a l’exemple de

clima britànic mantenia el verd de forma natu-

tres ciutats prou diferents: Londres, Barcelona i

ral, els londinencs exercitaven el cos i l’anima

Philadelphia.

amb jocs i diversions de tota mena. L’esport en

LONDRES (1637-1811)

aquests camps era fomentat per la corona, es-

Es fa difícil no referir-se a Londres quan es

pecialment aquelles pràctiques que contribuïen

pensa en espai verd a les ciutats. Contingències

al bon to físic dels súbdits i a la seva destresa

de la història i la cultura britànica han fet de la

en habilitats útils per a la guerra. Amb l’expan-

City un lloc de referència en aquestes qüestions.

sió urbana del segle xix, antics prats periur-

La magnífica verdor dels seus espais oberts, es-

bans es van incorporar com a espais verds de la

pecialment del conjunt de parcs reials (St James

ciutat i, a Londres, la conservació dels commons

P., Green P. i Hyde Park), ha estat històricament

va promoure les primeres reclamacions conser-

admirada, envejada i citada com a exemple a

vacionistes modernes (el cas de Hampstead He-

perseguir per responsables de l’administració

ath entre 1829 i 1844), i la fundació de la Com-

de ciutats d’arreu. Els relats dels viatgers feien

mon Preservation Society l’any 1865.

d’aquesta verda imatge de prestigi una icona re-

Sovint es diu que el rei d’Anglaterra es devia

presentativa del paper capdavanter de Londres

a Londres. De la fortalesa de la City com a cen-

al món sense que importés com de bruts i fos-

tre econòmic depenia el finançament extraordi-

cos fossin els seus estrets carrers.

nari de la corona i no eren pocs els gestos de fa-

L’especial rellevància del cas de Londres en

vor que els monarques mantenien amb els seus

la construcció de discursos favorables a la in-

habitants. Si deixem les qüestions tributàries

corporació del verd a les ciutats troba motius,

de banda, en destaca, entre aquests favors, la

almenys, en dos trets distintius de la cultura

servitud de pas des de 1637 a algunes parts dels

britànica: d'una banda la pretèrita associació de

exquisits parcs reials.

l’espai obert amb el dret ciutadà a la pràctica

El joc i l’esport també van ser motiu per al-

de jocs i exercici físic a l’aire lliure; de l’altra,

gunes intervencions als parcs reials, com ara

l’arrelada reticència dels britànics a viure lluny

el passeig lineal de St. James Park (c. 1650), as-

del camp, a viure de manera diferent a la dels

sociat a la pràctica del joc cortesà del Pall-Mall.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

MOGG, E., (1807), "London in Miniature, with the surrounding villages. An entire new plan in wich the improvements both present and intended are actually reduced (by permission) from the surveys of the several proprietors. The hole laid down from the best Authorities and carefully corrected to the present time by Edward Mogg”, Londres: E. Mogg (Fragment).

També la intervenció de negat del meandre del

classes mitjanes i altes—, entre finals del segle

riu Westbourne per a construir l’estampa del

xvii i durant tot el segle xviii es basés en la

llac Serpentine (planificada per William Kent,

planificació de conjunts residencials ordenats

1787), associada en l’imaginari històric a la

al voltant de squares enjardinades. Aquest patró

natació de monarques (Chadwick, 1966:37-52).

de promoció especulativa de la ciutat d’inicia-

Aquesta associació dels espais verds amb l’es-

tiva aristocràtica, que forma unitats urbanís-

port als parcs reials de Londres es manté viva

tiques completes amb un control total sobre

i, per exemple, es va difondre al món sencer

la composició resultant, va alimentar el tòpic

amb les proves olímpiques del triatló i la nata-

que deia que “viure a Londres és viure amb una

ció de llarga distància l’estiu de 2012.

catifa verda davant de casa”, i va descobrir que

Com observaria Rasmussen, el tarannà

l'espai verd era un atribut requalificador dels

anglès ha estat sempre reticent a acceptar

sòls del voltant, capaç de fer pujar els rèdits

la necessitat de viure de manera diferent als

econòmics de promocions immobiliàries ben

seus avantpassats i sempre ha preferit la casa

dirigides. L’exemple de l’operació de Regent’s

unifamiliar. Sembla doncs que els londinencs

Park (1811) és el més prestigiós i reconegut que

només haurien acceptat la seva sort a força

ha donat Londres sobre les capacitats del verd

d’introduir elements que recorden el camp en

com a generador de plusvàlues, culminació

el major nombre possible a l’escena urbana.

d’un argument que l’expansió urbana per squa-

Així, no és estrany que la forma de creixement

res havia demostrat sobradament (Bloomsbury

urbà més característica de Londres —especi-

Sq., c.1650; St James’ Sq. 1662; Soho Sq., c.1740;

alment de les àrees de l’oest habitades per les

Hanover Sq., 1717-1721; etc.).

12 | 13

BARCELONA (1867-1829) Quan Ildefons Cerdà inicia els seus estudis previs per al projecte d’Eixample de Barcelona els inconvenients de la ciutat industrial ja s’han fet molt evidents als centres més potents d’Europa, han fomentat una sòlida literatura al respecte i s’estan produint ja les primeres reaccions i projectes per a corregir-los o mitigar-los.

Inspirades pels nous coneixements científics sobre la influència de l’ambient en la salut de les persones i dels mecanismes de transmissió de malalties, les analogies de la circulació y la respiració a la ciutat havien avalat reformes contundents en ciutats com París. Allà, el conegut projecte dels Grands Travaux (18531869), sota la visió i iniciativa de Napoleó iii, la direcció de Haussmann i amb la substantiva aportació de l’enginyer Alphand —al capdavant del Service des promenades et des plantations—, va obrir amples i rectilínies vies arbrades, va construir una extensa xarxa de clavegueram i va nodrir la ciutat de nous i millors espais verds —especialment redefinint i equipant els seus dos grans boscos d’antiga propietat reial.

En aquell temps, Barcelona vivia confinada en el seu recinte emmurallat esgotat i, com moltes ciutats medievals de la vella Europa, fins llavors havia comptat el seu progrés considerant només l’augment de m2 pavimentats amb pedra. El projecte de la seva expansió oferia la possibilitat de començar bé, i incorporava les coetànies reflexions sobre les necessitats circulatòries i pulmonars d’una ciutat industrial pròspera. Així, a la visió de Cerdà, tots els carrers de la futura ciutat serien passejos arbrats i, a més, Barcelona necessitaria dos grans parcs, un a cada extrem, com tenia París.

Amb aquestes vastes àrees verdes Cerdà pretén donar resposta a un Funcionament urbà exterior l’objecte del qual és l’esbargiment i el lleure (Cerdà, 1867). La prevista generalització de l’oci a gran part de la ciutadania contribuiria a l’ús massiu i concentrat en determinats dies i hores dels espais de lleure, i es necessitarien “lugares más a propósito” que els passejos arbrats, “cuya estrechez y falta de ámbito se siente entonces y se deplora; porque no sirven ya a los que van a buscar en ellos esparcimiento y sa-

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

CERDÀ, I. (1859), “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche. Copia reducida y comprobada del plano aprobado por Real orden de 7 de junio 1859”, Barcelona: La Moderna de B. Roca (Fragment)

CASTELUCHO-VENDRELL, A. (c.1872), Vista d’ocell sobre el parc de la Ciutadella segons el projecte de Josep Fontseré i Mestre. MUHBA.

ludable distracción sino solo a los que van con

servitud de pas de la ciutadania als seus boscos

el propósito de ver y de ser vistos”. Les grans

d’esbarjo, va fomentar l’obertura de propie-

ciutats necessitaven, no només parcs o jardins,

tats similar a les principals capitals Europees

sinó “más aún los bosques que a pocas (urbes)

(Berlín 1649; París,1727; Dublín, 1745; Estocolm,

es dado disfrutar”.

1750; Viena, 1766). Mentre que a les ciutats en

La necessitat d’espais verds de gran dimen-

què, com a Barcelona, no hi havia propietats

sió a les grans ciutats modernes, que Cerdà

reials van haver de fer-se servir altres mètodes

justifica per la seva utilitat a l'escala de tota

per construir-los, com ara aprofitar l'impuls de

la ciutat, és un argument que trobem repetit

la celebració de grans esdeveniments urbans

en pensadors coetanis amb diverses accepci-

internacionals en aquelles urbs amb prou pro-

ons. Camilo Sitte, per exemple, veu en la gran

jecció (Glasgow, 1888; Chicago, 1893; Sant Louis,

dimensió l’oportunitat per a guarir “la prolon-

1904; Sevilla, 1929).

gada nostàlgia de natura autèntica” que afecta psicològicament l’home urbà.

Tanmateix, a més de la discussió sobre la di-

Les exposicions internacionals de l’època van fomentar una intensa difusió d’imatges icòniques en què s’associava el progrés en la qualitat

mensió, en el discurs de Cerdà es posa èmfasi

de vida a les ciutats modernes i avançades amb

en l’associació d’aquests parcs amb la polifun-

l’accés a més oci i més entreteniment, i on el

ció. La varietat es presenta com a qualitat en

verd resultava un acompanyament amb cert

aquests espais contenidors d’activitats i “diver-

prestigi. La celebració de l’exposició de 1888 va

sions de tot tipus: ...galeries topogràfiques, pa-

llegar a la ciutat el Parc de la Ciutadella, amb

norames, col·leccions zoològiques, botàniques,

una oferta certament variada d’entreteniments

etc.” (Cerdà, 1867). Una varietat que s’expressa

i dotacions. Quatre dècades després, la segona

en el dibuix del “Gran Bosque” al Plano de los al-

exposició (1929) va iniciar la primera colonitza-

rededores de la Ciudad de Barcelona y proyecto de su

ció de la muntanya de Montjuïc com a parc pú-

reforma y ensanche (1859), ubicat seguint els curs

blic. En aquesta ocasió, les transformacions per

del riu Besòs, en el seu patró de patchwork que

a la modernització de la ciutat van transcendir

anticipa la diversitat requerida al seu interior.

l'àmbit del recinte per a l'esdeveniment (metro,

Aconseguir aquests grans espais públics mai

electrificació...), però les actuacions a Montjuïc

ha estat una tasca fàcil. L’exemple donat pel

van seguir aprofundint en la relació entre espai

rei Carles I a la ciutat de Londres (1635), amb la

lliure verd i polifunció per a l'oci, i en l'asso-

14 | 15

ciació dels parcs a escala de la ciutat amb la

primers jardins d’inspiració barroca a la seva

instal·lació de dotacions singulars i estratègi-

llera. Alhora, l’ús d’energies netes per a impul-

ques amb gran poder d'atracció (la fira, l'estadi

sar l’aigua anticipava una actitud sostenible. La

olímpic, el palau que avui ocupa el mnac, etc.).

figura de Fairmount Park, que havia comen-

Al final, amb el llegat de les dues exposicions

çat amb aquests jardins d’acompanyament als

es completava el patró anticipat per Cerdà, el

Waterworks, aviat es va associar a la protecció

de la ciutat amb dues orelles verdes (Solà-Morales,

activa de la font de recursos, animant a succes-

2008:411-464), tot i que amb un canvi de prota-

sives ampliacions dels espais reservats com a

gonista a llevant.

parc per a garantir el drenatge net al riu i l’eli-

PHILADELPHIA (1835-1969)

minació de les primeres indústries amb poten-

Als Estats Units, durant el segle xviii van te-

cial contaminant establertes a la riba (White,

nir especial difusió els discursos que troba-

1975:24 i ss.).

ven en la natura i el paisatge arguments per a

D’aquesta manera, Fairmount Park es va anar

la construcció d’una idiosincràsia pròpiament

consolidant com a institució encarregada de

americana, per a l’aprenentatge i transmissió

vetllar per un progrés sostenible de la metròpoli

de valors com la justícia o la democràcia (p.e.

a través de la gestió i manteniment dels espais

Ralph W. Emerson a Nature, 1836), i per a la

oberts i les conques hidrogràfiques. Va assumir

consolidació d’un ideari urbanístic que prete-

els nous discursos sistèmics dels espais oberts,

nia superar els mals de les ciutats industrials

prenent com a propis passejos arbrats de con-

europees amb la introducció dels valors i quali-

nexió amb altres àrees verdes (B. Franklin

tats de la natura a la ciutat. Tanmateix, aquests

Parkway), i va acabar per estendre la seva influ-

arguments transversals que van fomentar la

ència a tots els espais oberts de la metròpoli.

construcció de grans parcs a ciutats com ara

La necessària atenció a la geografia i als sis-

Nova York, San Francisco o Boston van prendre

temes i processos naturals per a la construc-

a Philadelphia un matís especial, una certa in-

ció equilibrada de la metròpoli que l’origen de

clinació cap a l’ús de l’espai verd a favor de la

Fairmount Park avançava, va tenir un punt cul-

sostenibilitat ambiental de la metròpoli.

minant en els estudis i teories que l’arquitecte

El brot epidèmic que el 1793 va afectar la

i paisatgista d’origen escocès Ian McHarg va di-

ciutat, matant a 1 de cada 10 residents, va ser

vulgar des de Penn University. La publicació de

ràpidament atribuït a la contaminació dels

l’obra de referència Design with Nature (1969) va

pous privats que abastien la població. Com a

tancar el cercle que associa Philadelphia amb

resultat, Philadelphia va ser pionera amb la

algunes ensenyances cabdals per a la urbanís-

construcció d’un sistema col·lectiu de captació i

tica en el camp de la sostenibilitat: en un pro-

distribució d’aigua provinent del riu Schuylkill.

jecte de l’espai lliure basat en el coneixement

Després d’una primera intervenció de l’engi-

de les condicions de la geografia, de la biosfera,

nyer Latrobe —que havia requerit construir

que prengui els sistemes i processos naturals

una instal·lació de bombament impulsada per

com un capital a administrar, hi ha considera-

motors de vapor—, el 1853 el seu antic ajudant

bles oportunitats per a treballar activament en

Frederick Graff es va encarregar del projecte

la sostenibilitat de la metròpoli.

i construcció d’unes noves instal·lacions a la

IDEES VELLES PER A DISCURSOS RENOVATS

vora del riu que farien servir la pròpia energia

L’exemple de tres ciutats ben diferents permet

de l’aigua per a poder captar-la, impulsar-la a

veure l’origen de diversos matisos en el discurs

unes basses de reserva en un alt, i des d’allà

sobre el verd a la ciutat: l’associació amb l’es-

distribuir-la per gravetat a tota la ciutat.

port o amb el prestigi urbà a Londres; l’asso-

Així, en motiu de la construcció del que

ciació amb la polifunció, amb l’equipament

en principi era una infraestructura hidràu-

col·lectiu especialitzat o amb l’escenari apropiat

lica, Philadelphia va descobrir el poder del riu

per a la celebració de grans esdeveniments

com a lloc per a l’esbarjo col·lectiu bastint uns

urbans a Barcelona; l’associació amb aptituds

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

favorables per contribuir al progrés sostenible

Referències:

i amb el que hi ha d'oportú en la identificació

CERDÀ, Ildefons, (1867), Teoría general de la urbanización y

dels sistemes geogràfics amb l’espai obert de la

aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche

metròpoli a Philadelphia. Totes aquestes face-

de Barcelona, Edició facsímil a cura de A. Barrera i F. Estapé, Ma-

tes del verd urbà segueixen vigents amb major

drid: Instituto de EstudiosFiscales, 1968.

o menor pes específic a dia d’avui i, al costat

CHADWICK, George, (1966), The Park and the town: public

d’altres, contribueixen a una complexa concep-

landscape in the 19th and 20th centuries, Londres: The Archi-

ció de l’espai verd i de les possibilitats que pot

tectural Press.

oferir a les nostres ciutats. També en formen

MCHARG, Ian, (1969), Design with nature, Nova York: Double-

part aquelles reflexions que tenen a veure amb

day-Natural HistoryPress, 1971.

la relació del verd i les infraestructures de mo-

RASMUSSEN, SteenEiler,(1982), Londres, ciudad única, edició

bilitat —anunciada en els projectes de sistemes

en llengua castellana a cura de A. Martín, Barcelona: Fundación

d’Olmsted o en les visions de París d’Henard—,

Caja de Arquitectos, 2010.

amb el repartiment difós dels beneficis del

SOLÀ-MORALES, Manuel de, (2008), “La Ciutadella i Montjuïc:

verd a tota la ciutat a través de parcs i jardins

Barcelona té dues orelles”, a Deu lliçons sobre Barcelona, Barce-

de dimensió menor, o amb el retorn a la faceta

lona: COAC, 2a edició, 2009, pp. 411-464.

productiva dels espais oberts considerada com

WHITE, Theo B., (1975), Fairmount, Philadelphia'spark: a history,

a nova funció urbana. Tot això es mescla en els

Philadelphia: Art Alliance Press.

discursos contemporanis sobre el verd, i queda tant per avançar en alguns camps oberts ja fa tant temps que a vegades sembla que prou en tenim com per ser capaços de introduir-hi nous matisos.

MCHARG, I., (c. 1965), Mapa resum de característiques hidrològiques i del terreny a l’àrea metropolitana de Philadelphia. Dels materials elaborats com a consultor d’espais públics per a la ciutat, posteriorment publicat a Design with Nature (1967) (Fragment).

16 | 17

COLLSEROLA I LA METRÒPOLI Josep Mascaró L’any 1987 es va aprovar el Pla Especial d’Or-

ciutat dispersa, les urbanitzacions, els polígons

denació i de Protecció del Medi Natural del

industrials i les infraestructures.

Parc de Collserola (PEPCo). Un dels 5 objectius

Ja no s’hi val continuar amb la vella dico-

d’aquest Pla era “formalitzar la ciutat metro-

tomia espai natural-espai urbanitzat, ja que

politana”. Aquest objectiu ja ens indicava quin

aquesta visió implica desconfiança, resistència

paper havia de jugar el parc en la ciutat. Situ-

als canvis, implica també congelar la natura,

em-nos, però, en l'època. La societat de 1987

i aquesta no es pot congelar. El paisatge és

era encara una societat analògica. No existien:

cultura, i aquesta és dinàmica o no és. L’espai

Internet, l’ordinador portàtil, el telèfon mòbil,

natural també és espai urbà. La ciutat s’emmi-

la nanotecnologia, els cotxes híbrids, la cà-

ralla en el parc i viceversa. Quan un barceloní

mera digital, la fibra òptica, els gps, els caixers

o un santcugatenc pensen en Collserola, pen-

automàtics, la bicicleta de muntanya (a Cata-

sen en el Tibidabo o en Sant Medir, però també

lunya), l'agricultura biològica, la consciència

en la visió de l’eixample des del passeig de les

del canvi climàtic, la fal·lera per l’esport i pel

Aigües o en la del perfil del Monestir des del pi

gaudi de la natura.

del Xandri. Formalitzar la ciutat metropolitana

El PEPCo va introduir conceptes nous com la

vol dir avui dia que aquesta es reconegui en

defensa de l’espai agrícola, la importància de

certs trets que depassen les fronteres admi-

la biodiversitat, el compromís amb l'educació

nistratives municipals: pensem en transport i

ambiental, entre d’altres.

en grans infraestructures i equipaments i, so-

Ben aviat, cap el 1998, la gestió del parc es

bretot, pensem en paisatge. I quin paisatge és

va recolzar en la tecnologia digital. Aquesta

més recognoscible que el que forma el patri-

no podia estar al marge de la gestió de la na-

moni natural i històric de Collserola? L’alzinar i

tura. Si la tecnologia s’integrava en els proces-

les pinedes, el passeig de les Aigües, les fonts i

sos de disseny, de fabricació, de gestió bancà-

els romiatges, els senglars i els rapinyaires, els

ria, i en tants altres, per què no podia servir

rètols i les àrees de lleure són percebuts d’una

per arxivar i sistematitzar dades, modelitzar

manera familiar pels habitants de la metròpoli.

processos naturals, prevenir riscos climàtics

Una primera condició per a la gestió d’un

i més ajuts? El primer Sistema d’Informa-

espai com el que estem comentant és disposar

ció Geogràfica operatiu implementat al parc

d’informació verídica i adequada. Sembla obvi,

és d’aquesta època: es comença a instal·lar

però no ho és tant. Ho explicaré amb exemples.

la cartografia digital, la gestió del dispositiu

Primer exemple: la coberta del sòl. Si navegues

de prevenció d’incendis, la identificació de la

pel parc amb Google veuràs grans extensions

senyalització, el mobiliari i els equipaments

de pinedes. Si vas a peu per aquests mateixos

del parc, el control i seguiment de la fauna, i

indrets, en canvi, t'adonaràs que el que predo-

d’altres productes més recents fins arribar a

mina és l’alzinar. El tractament i la protecció

avui dia.

d’aquests boscos és ben diferent si es tracta

Som a l'any 2014. En 27 anys la societat ha

d’una espècie o de l’altra. Segon exemple: la

evolucionat en certs aspectes de manera ra-

realitat de territori. Quan intentem reflectir

dical. I els espais naturals no s’han quedat

aquesta realitat en un mapa o en una sèrie de

enrere en aquesta evolució. Cada cop han es-

mapes gairebé sempre arribem massa tard: el

devingut més i més fràgils, més i més depen-

pretès corredor ecològic que volem conservar

dents, més i més aïllats, i més i més utilitzats.

ja no existeix; els darreres d’una urbanització

En aquests anys l’espai “vague”, els espais

dins la serra ja s’han ocupat una mica més del

intersticials, els espais agrícoles han anat

que assenyala el mapa. Tercer exemple: estem

desapareixent al mateix ritme que creixia la

establint una jerarquia de camins en funció

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

La vinya a Can Valldaura, a inicis del segle XX.

de l'ús en bicicleta. Les nostres dades obtingu-

meten la conservació de moltes espècies típica-

des amb comptadors i enquestes difícilment

ment mediterrànies; conformen uns paisatges

s’ajusten a les realitats canviants i instantànies

d’una gran qualitat, incloent-hi naturalment

observades quan, per exemple, es twiteja amb el

els masos associats.

hashtag de Collserola per trobar els camins mes

Les activitats agrícoles, ramaderes i forestals

freqüentats. Podríem posar-ne més, d'exemples,

han estat els principals usos de la serra des de

per tant, hem de saber obtenir bona informació,

temps immemorials, però s'han reduït dràsti-

si no, no encertarem ni diagnòstics ni teràpies

cament al llarg dels últims 40 anys en detri-

i en això, en aquest pas endavant, la tecnolo-

ment dels usos recreatius i esportius. El PEPCo

gia ens pot ajudar molt: la nanomètrica —que

del 1987 va fer un diagnòstic prou encertat

permetrà el desenvolupament d’instruments

respecte d'aquest tema, però potser la teràpia

per solucionar problemes científics—, la tecno-

va patir d’ingenuïtat: es van establir diversos

logia dels aliments, les tecnologies de l’aigua

instruments de gestió, tals com la zonificació

i del medi ambient; els drones, que vigilen des

de les àrees agrícoles o les condicions d’usos de

de l’aire qualsevol procés disruptiu (incendis,

masos molt restrictives respecte d'altres activi-

ventades, línies elèctriques, etc.); els microxips

tats. Tot això “congelava” el territori, provocava

perfer seguiments de plantes i animals.

desajustos en el propi territori, així com deser-

Parlarem ara d’un aspecte que pot semblar antitètic del que acabem d’exposar però que és, en realitat, complementari: el retorn a l'agricul-

cions i abandonaments de les masies i de l'activitat agrícola, o si més no, no els afavoria .

La natura i, també, l'agricultura són organis-

tura i, més concretament, la gestió agropecuà-

mes vius, amb períodes de fluxos i refluxos, i,

ria del parc.

per tant, han de disposar d’una certa llibertat

Després d’un llarg període en què l’espai

de moviments. Potser un espai que als anys 50

agrícola era qualificat pels urbanistes del segle

era agrícola ara ja no és adequat per a aquesta

xx com a the empty, el vacio, el buit, i s’actuava

activitat. De fet, dos dels canvis més profunds

en conseqüència, emplenant-lo d’edificació i

del paisatge de Collserola han estat provocats

d'infraestructures, finalment s’està considerant

per un producte que tots coneixem prou bé: el

seriosament el gran valor que té per al terri-

vi. Al llarg del segle xix, bona part de Collse-

tori. L'agricultura i la ramaderia, amb les seves

rola estava resseguida de marges de pedra seca

activitats associades, tenen un paper rellevant

on s’establia la vinya. Els boscos no hi eren

en la creació i el manteniment de la diversitat

abundants. Devia ser un paisatge relativament

d’hàbitats; són generadores de mà d’obra i de

àrid. A finals del xix, un petit insecte paràsit

rendes econòmiques; pel que fa a la fauna, per-

ho va canviar tot: la fil·loxera va matar totes les

18 | 19

vinyes i el bosc ho va envair tot i, per tant, el

ria d'estar relacionat amb la creació i promoció

paisatge de “tota la vida” va deixar de ser-ho.

d’una xarxa de comercialització i divulgació

Potser ara ens toca tornar a impulsar l'agri-

dels productes agropecuaris, dinamitzant una

cultura i la ramaderia. Després d’un treball

marca comercial de garantia de procedència

intens d’inventariat, el Consorci del parc té la

(Producte de Collserola).

informació adient actual d’aquestes activitats

Finalment, cal inventariar, protegir i restau-

al parc. A partir de l’anàlisi d’aquesta informa-

rar el patrimoni agrícola tradicional: barraques

ció, s’han determinat unes línies d’actuació

de vinya, camins ramaders, basses i sèquies,

que es despleguen en diferents mesures i acci-

feixes i altres elements relacionats amb la histò-

ons que cal desenvolupar:

ria agropecuària del parc.

En primer lloc, cal consolidar la superfície

El darrer aspecte que comentarem per tal

agrària del parc, per tal d'ajudar al manteni-

d’aconseguir que Collserola sigui un territori

ment de les activitats que s’hi desenvolupen

viu i de futur és el relacionat amb la docència,

actualment i de treballar per a la recuperació

la investigació i l’experimentació. Aquesta peça

de camps abandonats. Cal també reordenar els

de verd (de ciutat verda), tan propera a la ciutat

horts familiars, amb estreta col·laboració amb

habitada, fins al punt que en un viatge de metro

els ajuntaments, i potenciar-ne la ubicació a

o de tren de rodalies de no més de 15 minuts

les zones urbanes i eradicar així del parc els

hi pots arribar, s’ha de posar al servei de la

horts marginals.

gent, dels equips i de les institucions que estan

Cal promocionar mètodes de conreu respec-

contribuint mitjançant les seves activitats a la

tuosos amb el medi, de producció integrada o

recerca de formes alternatives de vida, de nous

ecològics per tal de fer compatible l’ús agrope-

productes, de processos encaminats a reduir els

cuari amb la conservació de la serra.

immensos consums energètics, de materials bà-

Hem de potenciar la pastura controlada i fomentar les pastures en àrees agrícoles abandonades, definint les característiques que han

sics no renovables i de territori a què el desenvolupament sense mesura ens ha portat.

No hem de ser gasius ni tenir por d'obrir fi-

de complir i construint instal·lacions ramade-

nestres, encara que l’aire que això a vegades

res. Les explotacions ramaderes hauran de re-

provoca s’emporti, a més de la pols i les olors

bre suporti facilitar la col·laboració necessària

acumulades, alguna fulla de paper perfecta-

per al seu correcte funcionament i cal orien-

ment substituïble. Al cap i a la fi només serà

tar-les cap a mètodes de producció ecològica.

possible protegir aquesta natura urbana si els

S'ha d'afavorir la recuperació de varietats tradicionals i races autòctones. Fet que hau-

ciutadans se la fan seva mitjançant el contacte amb ella i el reconeixement dels seus valors.

Fotografia: Adrià Goula

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

ANÀLISI I CRÍTICA

EL DISCRETO ENCANTO DEL “ESPACIO PÚBLICO” Giuseppe Aricó y Marco Luca Stanchieri La ciudad es un objeto espacial que ocupa un lugar y una situación

ción capitalista originaria para mercantilizar

[…], es una obra, [su] espacio no está únicamente organizado e ins-

ámbitos hasta entonces cerrados al mercado,

tituido, sino que también está modelado, configurado por tal o cual

y que se realiza mediante diferentes prácticas:

grupo de acuerdo con sus exigencias […], su ideología.

la privatización, la financiarización, la gestión y

Henri Lefebvre (1976 [1972]: 65)

manipulación de las crisis, las redistribuciones estatales de la renta, así como la privatización

El espacio público ha llegado hoy a represen-

de empresas, de servicios públicos y de la más

tar uno de los conceptos más controvertidos en

amplia propiedad comunal. Sin embargo, tales

el estudio de la ciudad y, a la vez, un término

prácticas necesitan también autolegitimarse.

largamente estandarizado que debe su éxito

Es justamente por este propósito que el capita-

al uso que han hecho de él muchos políticos,

lismo tardío exige comportamientos obedientes

arquitectos y urbanistas de prestigio inter-

y amoldados al orden vigente en temas de “ci-

nacional a lo largo de las últimas décadas. El

vismo” y “ciudadanía”.

uso generalizado del término “espacio público”

Todo ello es generado y mantenido mediante

como categoría pura y exenta de su natura-

una retórica de igualdad que se materializa

leza conflictiva, entendería este concepto a

en un “espacio público de calidad”, es decir,

partir de la completa anulación de su connota-

un espacio que tiene que ser absolutamente

ción política y económica. La reciente explota-

rescatado de la conflictividad, del movimiento

ción institucional de esta expresión parece ser

descontrolado, de la agitación intrínseca a

sistemáticamente asociada, no tanto con una

todo “usuario”, un espacio sin desobediencias

moralidad, sino más bien con la legitimación de

(Delgado, 2011). El proceso de desposesión ca-

aquellas políticas urbanísticas de corte clasista

pitalista se convierte entonces en una colosal

promovidas al fin de perpetuar determinadas

maniobra de remoción y expulsión, de desalojo

formas de vivir, pensar y habitar la ciudad.

—nunca mejor dicho—, de los elementos cons-

Formas, sobre todo, de hacer ciudad que acaban

titutivos del espacio. De lo contrario, resultaría

siendo verdaderas prácticas y representaciones

muy difícil —cuando no imposible— realizar su

de la misma ciudad en sí, dirigidas a plasmar

operación de compra-venta por parte del urba-

las experiencias subjetivas de los usuarios del

nismo neoliberal. Aun así, no se trata de elimi-

espacio en términos de obediencia política y

nar el espacio urbano como tal, sino de privarlo

consumo comercial formalizado. Todo esto

de su atributo vital, de lo urbano: anonadar su

configura, y al mismo tiempo justifica, la actual

agitación, limitar su reproducción sociocultu-

lógica de mercado a la cual la fusión neoliberal

ral, controlar su movimiento incesante, negar

entre lo público y lo privado ha sometido la ciudad

sus relaciones, domar sus deserciones, raciona-

contemporánea y su espacio urbano.

lizar sus usos y acceso. Se produce así un espa-

La acelerada urbanización que, a lo largo

cio urbano sin lo urbano, ocultado por parte de

de las últimas décadas, ha caracterizado las

los saberes técnicos oficiales, criminalizado por

prácticas de gobernanza política, no consti-

las autoridades y reprimido por las instancias

tuye un fenómeno sui generis respecto al actual

de poder y sus retóricas. En una palabra, un es-

contexto político-económico de la ciudad, sino

paciodesconflictivizado, que no es sino lo que hoy

la evidencia de su propia vinculación directa

día solemos concebir y describir como “espacio

al desarrollo del capitalismo neoliberal y sus

público”.

violentas operaciones urbanísticas de despose-

Sin embargo, se hace cada vez más difícil

sión generalizada del bien común (Harvey, 2003;

hablar de “espacio público” sin adoptar una

Caffentzis, 2010). Se trata de un proceso que

perspectiva que considere el uso del espacio, no

consiste en el uso de métodos de la acumula-

solo como una estrategia y/o técnica de poder y

20 | 21

control social, sino también como una manera

privado de toda estructuración jerárquica,

de ocultar estas mismas relaciones. Gracias a

abstraído de cualquier tipo de práctica de do-

las más recientes aportaciones de las ciencias

minación, y que no contempla el conflicto ni

sociales, hemos empezado a entender el espa-

el consumo, ni mucho menos el control social.

cio como una estructura, o mejor dicho, como

Un espacio ilusorio donde sólo cabe la paz, la

un marco estructural donde tiene literalmente

tranquilidad, la ausencia del conflicto, y que

lugar la producción, reproducción y apropia-

pretende encarnar y materializar cualquier

ción del propio espacio por parte de los indivi-

ideal de democracia, civismo o ciudadanía

duos que lo practican, lo experimentan física

(Delgado, 2011).

y sensorialmente (Low y Lawrence-Zúñiga,

En esta dirección, es interesante notar como

2003). En tanto que fenómeno social produ-

parte considerable de la literatura clásica

cido y reproducido por las prácticas diarias de

sobre el estudio de la ciudad no hace prácti-

cada persona, el espacio requiere ser enten-

camente ninguna referencia al concepto de

dido como un proceso social constantemente

“espacio público” tal como hoy se entiende, y

en curso y repleto de significados. Un espacio

en los pocos casos en que este se menciona

invariablemente dinámico que siempre será,

siempre se usa como sinónimo de plazas, ca-

por encima y más allá de las estandarizacio-

lles o aceras. John Lofland (1985), por ejemplo,

nes de muchos urbanistas, arquitectos y plani-

concibe el espacio público en mera yuxtaposi-

ficadores, objeto de su propia configuración y

ción al espacio privado, el acceso al cual queda

uso por parte de los sujetos que se mueven en

legalmente restringido. En este caso, el espacio

él (Delgado, 2007). En definitiva, si la ciudad es

público representa, entonces, aquellas áreas

un objeto, lo urbano es pura vida. Si la ciudad

de la ciudad a las cuales cada persona en ge-

es sustancia y esencia, lo urbano es esponta-

neral tiene libre acceso. Erving Goffman (1979

neidad y relación donde la existencia recíproca

[1971]), en cambio, utiliza el término para re-

de diferentes formas de concebir y usar el

ferirse a un espacio físicamente cruzado por

espacio lleva a la generación inevitable de los

los individuos que se encuentran casualmente

conflictos.

en él, entendido como un espacio de y para las

“El espacio no puede ser entendido como un objeto estático atrapado en su forma arquitectónica.”

relaciones que se desarrollan “en público”. De ello que el análisis socioantropológico del espacio pase a ser desarrollado en términos de “proceso social”. En este sentido, es significativo que el mismo Henri Lefebvre (1974: 433) utilizara la expresión espacio público en una

A raíz de esta perspectiva, el espacio no

única ocasión, y justamente para afirmar que

puede ser entendido como un objeto estático

lo público como tal no existe sino que queda

atrapado en su forma arquitectónica, sino

sistemáticamente organizado bajo la hegemo-

como un proceso intrínsecamente dinámico

nía de lo privado. Ligado a ello, el urbanismo

y, por lo tanto, sujeto a todo tipo de contra-

funcionaría como un conjunto de conocimien-

dicción, recorrido por un sin fin de conflictos

tos, saberes, prácticas y discursos organizados

y repleto de ideologías y relaciones de poder.

desde instancias de poder que organizan la

Esto implica el reconocimiento de la exis-

ciudad confiriendo al espacio la movilidad eco-

tencia de las experiencias tanto individuales

nómica necesaria para asegurar y mantener

como colectivas del espacio y la elaboración de

su condición de mercancía (Smith, 1987).

modelos de apropiación espacial antagónicos

Bajo una apariencia positiva, humanista y

(Goonewardena, 2011). Sin embargo, parece

tecnológica, el urbanismo oculta y disimula

que el discurso político actual se empeñe en

tras esta gigantesca operación, sus ambiciones

confirmar la conceptualización sublimada de

fundamentales de dominio del espacio, esto

un “espacio público de calidad”, gratuitamente

es, oprime al “usuario” reduciéndolo a mero

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

consumidor del espacio urbano y generador

instrumento indispensable para desplegar la

por excelencia de plusvalías. He aquí la neta

acción administrativa y el control racionaliza-

oposición lefebvriana entre el espacio vivido y

dor sobre las intervenciones de planeamiento

el espacio concebido, es decir, entre el espacio de

urbano —y no urbanístico—del espacio. Se

los usuarios y el de los planificadores (Lefeb-

trata de una herramienta indisolublemente

vre, op. cit.). Si el espacio vivido se configura

asociada a los procesos de higienización y

mediante las prácticas y usos del espacio que

normativización de los individuos dentro de

los individuos hacen en la vida cotidiana, el

un campo semántico hecho de discursos y

espacio concebido es, en cambio, la represen-

representaciones propias de aquellos saberes

tación de este espacio que está vinculado a las

técnicos y científicos que materializan un “ur-

relaciones de poder y de producción estable-

banismo contaminador”. A través de tales dis-

cidas por el orden capitalista. Dicho en otra

cursos, se construye un consenso mayoritario

forma, tenemos, por un lado, el espacio mer-

sobre quiénes son los ciudadanos “legítimos”

cancía, concebido y movilizado por instancias

y “normales”, y se llevan a cabo estrategias de

político-económicas en tanto que valor para

segregación espacial, evitaciones simbólicas

obtener plusvalía, y, por el otro, el espacio vi-

así como la construcción de la invisibilidad

vido, el espacio de la experiencia producido a

social. Lejos de representar fenómenos exclu-

través de las prácticas, los usos, las relaciones

sivos de aquellas zonas de la ciudad que se

sociales de cada día.

conciben como “centrales”, dichas estrategias

Se trataría de un conflicto entre el uso y el

han llegado hoy a ser aplicadas en las propias

consumo del espacio que no implica necesaria-

periferias urbanas. La supuesta regeneración

mente una negación, puesto que el urbanismo

del barrio del Bon Pastor, en San Andreu, o la

procurará a toda costa ajustar el espacio vi-

del barrio de La Mina, en Sant Adrià de Besòs,

vido al espacio mercancía, es decir, los valores

son solo algunos de los numerosos casos em-

de uso del espacio tendrán que subordinarse a

blemáticos de cómo los procesos de exclusión

las exigencias del valor de cambio del mismo.

y segregación de determinados grupos del uso

De ese modo, la lógica de acumulación que

del espacio serían parte esencial de las diná-

busca plusvalías en el espacio, no solo inten-

micas de pacificación y homogeneización del

tará regular el funcionamiento del valor de

mismo, necesarias para su desvalorización y/o

cambio, sino que pretenderá también definir

revalorización en el mercado. Detrás de las re-

los deseos y necesidades subjetivas social-

tóricas del espacio concebido subyacen, de he-

mente significativas, así como las prácticas

cho, representaciones de higiene y moralidad

que conforman el espacio vivido (Baptista,

aplicadas aparentemente al individuo (Sen-

2013). De ese modo, se genera y legitima un

nett, 2007 [1994]), pero que en realidad tienen

espacio concebido al servicio de una ideología

la función de legitimar o deslegitimar formas

dominante y con la ambición de imponerse

de vida urbana sistemáticamente considera-

sobre el espacio vivido, hegemonizándolo me-

das inconcebibles o, más simplemente, impro-

diante discursos que configuran un lenguaje

ductivas frente al sistema capitalista.

que se presume técnicamente inopinable y

Asimismo, en manos de determinados ur-

moralmente cierto. El espacio concebido se

banistas, proyectistas, arquitectos y tecnó-

configura, en otras palabras, nada más que

cratas, estas retóricas se convierten en un

como una ideología disfrazada de conocimien-

instrumento discursivo clave a la hora de que

tos científicos incuestionables que se oculta

el capitalismo intervenga y administre aque-

tras el lenguaje técnico y pericial del urba-

llo que siendo presentado como espacio y que

nismo neoliberal.

no deja de ser simplemente suelo, es decir,

Sin embargo, esta retórica obstinada que

espacio inmobiliario, espacio para comprar o

pretende revelar los supuestos beneficios del

vender. La supuesta igualdad de relaciones que

espacio público, representa en realidad un

implicaría el fantasmagórico concepto de es-

22 | 23

pacio público se ve desacreditada hoy día por

urbanismo social de fachada como en el caso

una especulación inmobiliaria sin precedentes

del Pla Buits, representan procesos cada vez

históricos, un masivo proceso de gentrificación

más frecuentes de turistificación y normativiza-

que roza peligrosamente la utopía social, y un

ción del espacio que apuestan por un uso ins-

control normativo extendido sobre cada tipo

trumental y no intensivo del mismo.

de práctica relacional. Pero también por la re-

Asimismo, el desmantelamiento de Mount

presión de cada alternativa no solo posible sino

Ziono la cierta domesticación de la Flor de

propiciable, un dominio institucionalizado de

Maig en el Poblenou, el desalojo inminente de

la subjetividad personal y una más amplia ex-

La Carbonería en Sant Antoni, la vacua y esté-

plotación capitalista sin escrúpulos de la vida

ril solarización de Vallcarca o la más reciente

en general (Rabinow, 2003). La práctica y la re-

tentativa de destrucción de Can Vies en Sants,

presentación idealizada de un espacio público

son solo algunos ejemplos, todos ellos en Bar-

como algo armonioso, neutral, idílico y libre

celona, que evidencian la obstinada imposi-

de inquietud y agitación social llega a ser una

ción de un discreto encanto del “espacio pú-

mera falacia en una sociedad capitalista donde

blico” como elemento represor y fetiche de las

la lucha de clases representa todavía una reali-

retóricas de regeneración en que el mismo se

dad cotidiana innegable a pesar de toda tenta-

arropa. Sin embargo, no se trata únicamente

tiva de invisibilizarla.

de una cuestión catalana, ni exclusiva del Es-

La violencia urbanística que ha caracteri-

tado español. Tenemos ahí diferentes ejem-

zado las más recientes políticas urbanas des-

plos de represión por parte de la autoridad en

plegadas por el gobierno de Xavier Trias en

varias ciudades de Brasil, en el marco de la

Barcelona, pone en evidencia esa utopía social

celebración del Mundial de Futbol de 2014 y las

de un espacio pacificado y libre de conflicti-

Olimpiadas de Río de Janeiro en 2016, o, algo

vidad social. En este sentido, se hace impres-

más cerca, los hechos acontecidos en junio de

cindible cuestionar las implicaciones reales

2013 en el Parque Taksim Gezidede Estam-

que dichas políticas tienen con lo urbano a la

bul, en Turquía; la criminalización de la lucha

hora de dar forma a un espacio supuestamente

No-TAV en Val di Susa, en Italia; la subasta de

“público”, esto es, a la hora de ser políticas

la isla de Poveglia en Venecia, etc. Todo ello

urbanísticas que se pretenden urbanas. La pri-

encubiertamente perpetuado al culto de un

vatización parcial o total de parques públicos

“espacio público de calidad”, que, en realidad,

como el Park Güell, la fragmentación territo-

no deja de ser sino un mero espacio contra el

rial de Collserola o la implementación de un

público.

Bibliografía BAPTISTA, L. A. S., (2013), “The Cities of Need. Capitalism and Subjectivity in the Contemporary Metropolis”, Psicologia&Sociedade, 25 (n. sp.), pp. 54-61.

CAFFENTZIS, G., (2010), “The Future of ‘The Commons’: Neoliberalism’s ‘Plan B’ or the Original Disaccumulation of Capital?”, New Formations, 69, pp. 23-41.

DELGADO, M., (2007), Sociedades movedizas. Pasos hacia una antropología de las calles, Barcelona: Anagrama.

DELGADO, M., (2011), El espacio público como ideología, Madrid: La Catarata.

GOFFMAN, E.,(1971), Relaciones en público. Microestudios del orden público, Madrid: Alianza, 1979.

GOONEWARDENA, K., (2011), “Henri Lefebvre y la revolución de la vida cotidiana, la ciudad y el Estado”, URBAN. Revista del Departamento de Urbanística y Ordenación del Territorio, nº S02, pp. 25-39.

HARVEY, D., (2003), The New Imperialism, Oxford: Oxford University Press.

LEFEBVRE, H., (1974), La production de l’espace, Paris: Éditions Anthropos.

LEFEBVRE, H., (1972), Espacio y política: el derecho a la ciudad. Barcelona: Península, 1976.

LOFLAND, L., (1985), A World of Strangers: Order and Action in Urban Public Space, San Francisco: University of California Press.

LOW, S. M.y LAWRENCE-ZÚÑIGA, D. (Eds.), (2003), The Anthropology of Space and Place. Locating Culture, Oxford: Blackwell.

RABINOW, P., (2003), “Ordonnance, Discipline, Regulation: Some Reflections on Urbanism”, en LOW, S.M. y LAWRENCE-ZUÑIGA, D. (Eds.), The Anthropology of Space and Place. Locating Culture, Oxford: Blackwell, pp. 353-369.

SENNETT, R., (1994), Carne y piedra: el cuerpo y la ciudad en la civilización occidental, Madrid: Alianza, 2007.

SMITH, N., (1987), “Gentrification and the rent-gap”, Annals of the Association of American Geographers, 77(3-1), pp. 462–465.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

PIS – MUSEU

Un símbol de l’arquitectura racionalista de caràcter social a Barcelona

Vistes guiades dissabtes a les 11 i a les 12.30 h Reserva prèvia Tel. 93 256 6801 www.museudeldisseny.cat

Museu del Disseny de Barcelona

LA LUZ EN LA PINTURA ES EL TEMA Oscar Linares de la Torre

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

En

l a luz es el tema

nos hemos aproximado a la importancia de la luz

en la configuración del espacio arquitectónico desde la técnica, el pensamiento, la investigación y la práctica proyectual. Pero la luz es también poesía: la luz necesita de la poesía para hacer arquitectura, y el arquitecto necesita de la poesía para utilizar la luz. Es la emoción que nos causa la belleza de la luz al irrumpir en un espacio construido por el ser humano, lo que nos induce a situarla en el centro de nuestros intereses como arquitectos; y es la poesía, el arte de expresar con palabras todo aquello que a la palabra se resiste, la única que nos permite descubrir y describir la emoción que despierta la luz en nuestro interior.

Antonio Gala escribió una vez sobre la luz: lo hizo para prologar La luz en la pintura, una pequeña publicación de edición limitada que vio la luz en 19981. Desafortunadamente, la escasa difusión que tuvo aquella publicación —regalo de cortesía a los buenos clientes de una conocida entidad financiera—, sumió en la sombra a este breve escrito y lo relegó al olvido durante dieciséis años. Nos proponemos ahora volver a sacarlo a la luz.

Es evidente que el papel que juega la luz en la pintura y en la arquitectura es muy distinto. Como muy bien señala Eduardo De Miguel, en la arquitectura la luz no se representa, como en la pintura, sino que se manifiesta 2. O, como diría Antoni Gaudí, la pintura es la descomposición de la luz por el color, mientras que la arquitectura es la ordenación de la propia luz 3. Se podría añadir, además, que en ambos casos la luz ayuda a incorporar una nueva dimensión: la pintura, un arte bidimensional por definición, permite representar la tercera dimensión por medio del adecuado diálogo entre la luz y la sombra; en la arquitectura, el movimiento de la luz solar permite incorporar al espacio tridimensional la cuarta dimensión del tiempo.

Sin embargo, a pesar de estas diferencias, el arquitecto puede aprender a trabajar con la luz en el espacio a través de su representación pictórica. El pintor descubre la luz a través de sus ojos y la representa por medio de la mano, enfatizando aquellos aspectos que más han impresionado su retina. Y es que en esa luz pintada el arquitecto puede descubrir también los secretos de la luz. Fiat Lux.

AAVV: La luz en la pintura. Barcelona: Carroggio Ediciones, 1998 “En otras manifestaciones artísticas, como en la pintura y en la escultura, existe un concepto previo y consciente sobre la luz antes de su representación, que es susceptible de ser modificado en el transcurso de su realización en función de la respuesta que en cada momento se produce entre la obra y el artista. Por el contrario, la luz en la arquitectura no se representa, se manifiesta”. DE MIGUEL ARBONÉS, Eduardo: La Luz en la configuración del espacio, Tesis doctoral. Madrid: Universidad Politécnica de Madrid, 2006, Tomo I, p. 317.

3 GAUDÍ, Antoni: “La arquitectura es el primer arte plástico; la escultura y la pintura necesitan de la primera. Toda su excelencia viene de la luz. La arquitectura es la ordenación de la luz; la escultura es el juego de la luz; la pintura, la reproducción de la luz por el color, que es la descomposición de la luz”. En PUIG BOADA, Isidre: El pensament de Gaudí: compilació de textos i comentaris. Barcelona: La Gaya-COAC, 1981, p. 98.

1 2

Marià Fortuny, Desnudo en la playa de Portici, 1874. Óleo sobre tabla, 13 x 19 cm. Madrid, Museo Nacional del Prado.

26 | 27

LA LUZ ES EL TEMA

MONARQUÍA DE LA LUZ Antonio Gala «Yo soy», dice la luz. Sin predicado alguno. Es la

definitiva— es como un líquido que adquiere

pura existencia: el acto de existir en que todo

la forma del recipiente en que se vierte. Y tal

se apoya; la fuente de la vida - más que el agua-

creación tomará el aspecto de escultura o mú-

que asume todo origen.

sica o arquitectura o literatura o pintura, se-

Fiat lux es la orden que pone en marcha la

gún su dominación se ejerza sobre el volumen

creación entera. Y cualquier otra creación: no

o el tiempo o el ritmo o la palabra o el color o

sólo la del Génesis sino la reiterada y personal de

la luz. Pero la luz no se deja domesticar, sino

cada hora. Se trata de un proceso de respiración,

que reta al que la mira e impone su infinita

de una sístole y una diástole que mantienen el

monarquía.

milagro de este mundo. (También del otro, porque, si el Paraíso no es de luz, ¿qué será?)

La luz es la unidad que no desaparece ni se

El pintor tiene con ella una pasión monógama. Monógama y a la vez libre. Tan segura de sí misma está la luz que deja abierto al

diluye en relación alguna: a todas las sostiene

mundo, porque sabe que su fuerza y esencia

como una mano diáfana. Y cuando, a una pri-

provienen del mandato de ella, que dispone la

mera y deficiente vista, desaparece, es sólo que

configuración y los límites de todo. Ella, cuyo

se cubre con un paño de sombra para no des-

exceso nos ciega lo mismo que el exceso en el

lumbrar. Igual que el cielo, en el atardecer, usa

amor, aguarda, acechando, a sus amantes, que

las nubes fucsias, moradas, rosas, para que se

creen poder prescindir de su proximidad mien-

resalten su verde, su amarillo, sus azules.

tras la están, ilusos, buscando a todas horas.

De tal manera la luz es la pintura que su pre-

Y es que el pintor no se hace: está, desde an-

sencia determina el cuerpo de ella, mezclada

tes del principio, sorteando acechanzas y atis-

con la propia corriente de su dinámica y su des-

bando. Lo que sí se hace es su modo de avizorar

envolvimiento. De manera que ya es indiscerni-

el universo, su actitud cautelosa o desafiadora,

ble la conciencia de la una y de la otra.

el tono con que reclama la libertad.

La imaginaria ausencia de la luz es una cir-

El que es pintor abre, al nacer, en el más es-

cunstancia, también imaginaria, de esa íntima

tricto de los sentidos, los ojos a la luz. Y la luz

vinculación: un estado que, como la noche, nos

le dará el más estricto de los sentidos a su vida.

rodea de secretos; un estado que proporciona profundidad e intensidad tangibles. Una intensidad y una profundidad que no son sino fugaces vislumbres de la luz con el fin de que creamos

“La luz no se deja domesticar, sino que reta al que la mira e impone su infinita monarquía.”

estar solos.

El sentimiento de la pintura no es preciso bus-

Pero ¿qué será, día a día, para él la luz? ¿Un

carlo: está ahí, en la luz, como algo dado, como

concepto relativo: si todo es luz, no hay luz; sin

si lo produjese la certeza de su procedencia. Y

sombras no la hay; el tenebrismo es la mejor

aflora a la superficie del color con la exhalación

manera de ensalzarla? ¿O será la gran reina

calma o terrible de una ola.

absoluta? ¿Sirve sólo la luz para alumbrar la

La pintura no es más que el desposorio con

gran hermosura del mundo, o es ella misma

la luz. Un desposorio en que la luz acepta ser

la poseedora de la hermosura, o más aún, es

manejada, no dominada como sucede en otras

ella la hermosura? ¿Se alimenta la luz de los

artes. Acaso lo que tienen en común todas ellas

colores que las cosas le ofrecen, los posee, los

sea que el caudaloso río de la realidad, al percu-

transforma, los regula, o las cosas son un mero

tir en quienes las ejercen, hace saltar la deseada

soporte para que ella repose su polícroma

chispa, distinta en cada una. Acaece que el arte

carga de belleza? A estas preguntas responde

—la poyesis platónica, la creación, la poesía en

el contenido de este libro.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

Rembrandt Harmensz van Rijn, Filósofo meditando, 1632. Musée du Louvre, París. © RMN-Grand Palais / Hervé Lewandowski. (1606-1669)

Forma dat esse rei, aseguraron los escolásti-

tica razón de su generosidad, de que todos vi-

cos. Sin embargo, aquí ocurre lo contrario: es

vimos. El don del arte es concretar cualidades

la esencia -la luz- la que da la forma, la que

que habitan en todos los corazones, pero que

la impulsa, la contornea y la levanta. Porque

sólo unos cuantos, jubilosos, nos muestran.

aquí esencia y forma son lo mismo. No hay ya

Sueña el pintor, sediento, su pintura. Se em-

naturaleza viva o muerta, ni humanidad, ni

papa en aires, se embebe en lontananzas. De

anécdota, ni abstracción, sino sólo la luz que lo

aquellos sueños queda lo mejor y más cierto:

hincha todo, lo libera, lo crea y lo recrea a cada

el otoño del tiempo los depura; la primavera

instante: la luz del ser brillando a través de las

de la ensoñación los enjoya; el invierno de

formas. ¿Y qué más que eso es la belleza? Y

la distancia los afila; el verano del amor los

verla es ver la vida y unirse con la vida.

enardece. Y son todo luz ya: luz libre, luz no

Dice Leonardo: «Mirad la luz y admirad su

esquiva, serena y más gozosa, más gozosa y

perfección. Cerrad los ojos y observad: lo que

serena cada día. Cualquier pretexto basta para

habéis visto ya no existe; lo que veréis no

su danza y su canción.

existe todavía». ¿Quién lo rehace si quien lo

La luz, así, es la plenitud de un momento

hace está en perpetuo movimiento? He aquí el

en sí mismo: el momento en que nos arrebata

incesante e incansable oficio de la luz. Próxima

y se abole la conciencia del yo. El momento

y lejana camina, sin contaminarse, sobre los

en el que nada falta o sobra, que quedará en

vertederos de penumbra o tiniebla: en el fondo,

el lienzo retratado. Porque la luz interior res-

ella es quien los produce. Porque no ilumina

ponde a la exterior, la aprehende y la conjura.

para sí, sino para nosotros; tal es la enigmá-

Fiat lux. Fiat lux.

28 | 29

ANÀLISI I CRÍTICA

EL(S) CENTRE(S) COMERCIAL(S) DE CIUTAT VELLA Pere Ponsatí Caño El procés colonitzador dels nous models co-

aquell qui deambulava pels carrers de la ciu-

mercials de mall als eua, des dels primers

tat i pels seus primers passatges i galeries

assajos a finals dels anys 1950 fins a la seva

comercials cobertes. Uns anys després, Walter

consolidació entre 1960 i 1980, va portar im-

Benjamin ja va caracteritzar el flâneur com

plícit un canvi social que va arribar a refon-

“la figura essencial de l’espectador urbà mo-

dre en un lloc comú els espais de consum amb

dern”, producte de la ciutat i del capitalisme

els d’oci. Com a indicador d’aquesta qüestió i

incipient, una mena d’apòstol de la societat del

d’acord amb Margareth Crawford, en menys

consum. Si els passatges de París es van ex-

de trenta anys la visita tipus a un centre co-

portar cap als eua i van servir a Victor Gruen

mercial americà va passar de vint minuts a

per configurar els seus mall (passatge o carrer,

quasi tres hores! De forma complementària, el

en anglès), no hi ha cap dubte que les tres dar-

salt dels shopping malls i els regional malls de la

reres dècades han servit perquè el model ame-

perifèria cap als centres urbans es va lligar a

ricà creui l’Atlàntic en sentit invers.

l’aparició de la misticitat d’usos en els desen-

El model de retail mall urbà no es va importar

volupaments comercials (més per una qüestió

a Barcelona fins a mitjan anys 1990 (Glòries,

de finançament que no pas com a paradigma

Illa Diagonal, Diagonal mar...) i va portar im-

del bon projecte urbà) i també a la participació

plícit un salt social des de la tipologia comer-

d’organismes públics en lògica concurrència

cial dominant i la forma d’habitar tradicional

d’interessos amb els privats.

fins llavors. El model de centre comercial urbà

En el disseny de centres comercials, el

ha pogut tenir, a més, conseqüències impor-

Gruen Transfer és descrit com l’instant en el

tants per als usos de la ciutat, ja que porta im-

qual els consumidors perden la pista de les

plícita la privatització dels espais col·lectius en

seves intencions originals i esdevenen com-

detriment de l’espai carrer tradicional.

pradors impulsius. Rep el nom per l’arquitecte

L'operació d’implantació d’un centre comer-

Victor Gruen, considerat el pare dels shopping

cial neix de la mà d’una societat promotora (a

malls americans, i es reconeix pel canvi experi-

vegades coparticipada per instituts governa-

mentat en la manera de caminar del compra-

mentals) que desenvolupa el projecte i esta-

dor: les grans gambades amb objectius definits

bleix les regles del joc per als petits, mitjans, o

deriven cap a un caminar erràtic i sense rumb

grans operadors que volen instal·lar una uni-

aparent, subjugat per un disseny espacial i

tat de venda en la promoció. La seva ubicació

ambiental projectat intencionadament per ac-

es farà de forma obligada en funció de l’oferta,

celerar i potenciar aquest efecte.

i la renda a pagar variarà en funció de la po-

És arriscat parlar d’una transposició directa,

sició i atractivitat dins l’estructura del centre

però la Gruen transfer deu molt al concepte

comercial. Aquesta estructura gairebé sempre

parisenc del flâneur (passejant), utilitzat per

participa de cinc elements comuns al tipus: els

Charles Budelaire al segle xix per descriure

accessos o portes, els passadissos o recorre-

Victor Gruen davant la maqueta d’un projecte.

Concentració (>75% de les plantes baixes) i continuïtat dels espais d’activitat i de no activitat

Elements comuns al tipus en tres centres comercials de l’avinguda Diagonal de Barcelona

guts (malls), les botigues àncora o magnets de

amb l’agregació de diverses àrees de menor

major mida, àmbits de significació secundaris

entitat i la posició de grans locomotores co-

i la plaça central.

mercials que tensionen les portes d’entrada al

Els nous models comercials importats no

sistema. L’estructura d’activitat es pot sintetit-

només han transformat notablement els mo-

zar doncs a partir d’una sèrie d’eixos princi-

dels de consum de la nostra societat, ja que

pals i de les àrees agregades que es concentren

també han incidit significativament en la

dins dels seus àmbits d’influència.

forma i el paisatge de l’espai comercial tra-

Les dades mapificades dels censos d’acti-

dicional del casc antic de Barcelona. L’estudi

vitats de 1516 i 1716 estudiats per Guàrdia i

del cas de la Ciutat Vella ens permet dibuixar

Garcia (Espai i societat a la Barcelona preindus-

el seu sistema comercial tradicional com una

trial, 1986) demostren que els espais d’activi-

estructura contínua i amb límits ben definits

tat actuals tenen origen en la ciutat medieval,

on les altes intensitats de comerç i serveis en

i que es van anar transformant en paral·lel a

planta baixa són subsidiaris de la seva estruc-

la rehabilitació urbana permanent a què s’ha

tura urbana. Els espais d’activitat es posicio-

sotmès el casc antic de Barcelona. Les trans-

nen configurant un fons figura (positiu/nega-

formacions urbanes (consolidació del Raval,

tiu) amb els espais de no activitat. Segueixen

obertures de carrers, esventraments, substituci-

lògiques de vertebració i continuïtat en funció

ons, densificacions, esponjaments...) expli-

del tipus de carrer i del paper d’aquest dins

quen l’origen del sistema comercial actual, i el

l’estructura viària del lloc, configurant un

perquè de l’aparició d’estructures comercials

sistema d’activitat comercial que es completa

diferenciades.

Captura de la pel·lícula Mallrats (Kevin Smith, 1995), mostra hilarant de la integració dels shopping malls en la quotidianitat de la joventut nord-americana.

30 | 31

Evolució del sistema comercial de Ciutat Vella

Dins del sistema es localitzen dues àrees

ment pel que fa als seus edificis patrimonials i

principals de concentració d’activitats que

espais monumentals centrals) va ser parcial-

han passat per intensitats diferents al llarg del

ment modificada amb inquietuds “culturals”,

temps. En el cas del sistema principal central

però amb interessos principalment econò-

(Portal de l’Àngel-Portaferrissa), la seva conso-

mics. Tal com documenta Agustín Cócola, es

lidació és posterior a 1716, però des de llavors

va tematitzar el barri utilitzant l’estil neogòtic

s’ha mantingut en intensitats altes fins a data

en centenars d’intervencions de rehabilitació

d’avui. El cas del Born, en canvi, antigament

i d’obra nova, amb l’objectiu de fer el con-

primer eix comercial de la història de la ciutat

junt monumental central encara més atractiu.

(carrer Argenteria), passa per una davallada

Atractiu per als habitants del barri i la ciutat?

relativa segons dades del 2001, per reinven-

No. Atractiu per al turisme.

tar-se el 2011 com un centre comercial obert especialitzat en moda i serveis de restauració amb intensitats extraordinàriament altes, i amb un caracterització comercial pròpia derivada dels seus components patrimonials.

Si observem el sistema comercial de la Ciutat Vella com un procés (històric, i en perma-

“Els canvis en els models de consum de la nostra societat i la tematització turística de Ciutat Vella han provocat l’aparició sobrevinguda i no planificada de dos centres comercials oberts.”

nent canvi i transformació), convindrem que el seu component patrimonial el construeixen

El procés iniciat a finals del segle xix s’ha re-

l’estructura urbana i la seva evolució, però

velat com un èxit rotund especialment els dar-

també l’existència d’un paisatge propi. Ja a fi-

rers 20 anys, ja que les dades oficials indiquen

nals del segle xix la imatge del barri (especial-

que en aquest període el número de turistes

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

Superposició dels àmbits fotografiats per turistes a Barcelona (vermell) i la síntesi de l’estructura d’activitat de l’àmbit (negre).

que van visitar Barcelona s’ha triplicat fins

Fischer. L’autor utilitza la plataforma d’inter-

arribar a una xifra que supera els 7 milions de

net Flickr, en què els usuaris poden allotjar les

visitants el 2012! La vicepresidenta de Turisme

fotografies que fan, referenciant geogràfica-

de Barcelona i segona tinent d’alcalde de Bar-

ment des d’on han estat disparades. Fisher se

celona, Sònia Recasens, indica com “el turisme

centra en una ciutat determinada i distingeix

ha estat un gran motor de creixement per Bar-

entre dues categories en funció de qui fa la fo-

celona i constitueix una font de riquesa trans-

tografia: “local” o “turista”.

versal que genera beneficis en altres sectors”.

Diversos autors i col·lectius denuncien re-

L’aeroport del Prat ha augmentat el volum de

currentment com alguns fragments de la

turistes en un 263% i el número de places ho-

ciutat han esdevingut un parc temàtic pro-

teleres s’ha més que duplicat en aquest mateix

mogut encobertament dedicat al turisme i al

període.

seu comerç. Descriuen el desconcert inicial i

La relació entre les àrees de major intensi-

posterior sorpresa que determinats turistes

tat comercial i el districte funcional turístic és

nord-americans experimenten en adonar-se

evident. Aquells districtes funcionals de ca-

que dins del recinte de Ciutat Vella també hi

ràcter més residencial no superposats amb les

viu gent, i no tanca les seves portes fora de

àrees turístiques són els que es troben fora de

l’horari comercial!

les principals concentracions comercials, amb

No entrarem a analitzar si el volum turístic

l’excepció de part del Born. Tot i que els turis-

prové de la tematització historicista del passat

tes no porten un gps incorporat que permeti

o de la suma d’altres factors (l’oferta turística

inventariar quines són les àrees que majori-

de la ciutat, l’augment de llits d’hotel, l’interès

tàriament ocupen, podem utilitzar com a in-

que hi pugui haver per la marca Barcelona, o

dicador el projecte “locals and tourists” d’Eric

d’altres contextos globals). Tampoc volem va-

32 | 33

lorar el paper que pugui tenir un pla d’usos o

centres comercials oberts. Es tracta d’una con-

d’altres regulacions jurídiques i urbanístiques

figuració dilatada i temporal fortament diferen-

per ordenar les transformacions socials sobre-

ciada dels models projectuals contemporanis

vingudes. Si que ens interessa, però, estudiar

de noves iniciatives d’ordenació i construcció

la incidència del turisme sobre l’espai físic

de conjunts comercials, però que comença a

concret de Ciutat Vella, focalitzant l’anàlisi so-

funcionar amb patrons similars i disposa dels

bre els seus sòcols comercials.

mateixos elements comuns al tipus (portes, re-

Les plantes baixes d’un sistema comercial

correguts, magnets de major mida, places, bo-

són un termòmetre a la vista del públic de la

tigues d’imatge franquiciada...). Contràriament

salut d’una ciutat densa, i les de Ciutat Vella

al que es pugui pensar, no hi ha cap projecte al

estan experimentant canvis radicals en els

darrera d’aquest procés, ja que és el propi subs-

darrers anys. Mentre molts carrers antiga-

trat urbà de Ciutat Vella qui ja està llest per

ment comercials però amb menor accessibili-

adaptar-se als nous models.

tat i amb una oferta comercial obsoleta o mal

Tot i l’evidència de la transformació del sis-

localitzada estan abaixant les persianes (barri

tema comercial de Ciutat Vella a redós dels

de Sant Pere, sector nord de Santa Caterina,...),

canvis econòmics i socials, sembla agosarat

d’altres mantenen o incrementen els seus ín-

parlar en termes de resiliència urbana. Ens

dexs d’ocupació comercial però amb un nou

trobem però davant d’un context sobrevingut

model de negoci. Es tracta de la franquícia

al qual les diferents capes que configuren la

i la botiga de marca (majoritaris en els retail

ciutat intenten adaptar-se progressivament; no

malls, però prèviament inèdits a Ciutat Vella)

necessàriament amb resultats positius.

que, a més, desplacen el comerç de proximi-

Quin és el futur per al sistema comercial de

tat a àrees allunyades del sistema comercial

Ciutat Vella davant dels reptes de la progres-

principal.

siva centrecomercialització, franquicització,

Els canvis en els models de consum de la

globalització, tematització, especialització i

nostra societat (derivats de la importació dels

possible desertització comercial, accentuada a

models comercials americans) i la tematit-

partir de gener de 2015 pels efectes que pugui

zació turística de Ciutat Vella han provocat

tenir l’augment de rendes de lloguer derivades

l’aparició sobrevinguda i no planificada de dos

del decret Boyer?

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

Centres comercials oberts de Portal de l’Àngel-Portaferrissa (caracteritzats per locals franquiciats de gran mida i una alta repercussió dels m² de superfície de venda en relació als metres lineals de façana), i del Born (caracteritzat per una altíssima especialització de locals més petits amb alt valor afegit, i absència de franquícies). En tots dos centres comercials oberts el comerç de proximitat ja ha estat desplaçat.

MIRANDO HACIA ATRÁS CON IRA

AUTODIDACTAS Xumeu Mestre

1 — Actualmente dispongo de mucho tiempo

promociones a otras. La influencia creciente

libre y no lo desperdicio, lo dedico a mí mismo,

de unas fuentes de información dirigidas y la

para eso no hace falta dinero. El tiempo li-

desautorización de las familias y los maes-

bre es el bien más valioso, su conquista y su

tros han dado lugar a una opinión pública

aprovechamiento es la principal diferencia

uniforme que ejerce una presión asfixiante y

entre el ser humano y el resto de los anima-

tiránica sobre el individuo. Un hecho que cual-

les. Poder emplear herramientas y tener unas

quier historiador toma en consideración es que

cuerdas vocales que se adaptan a un lenguaje

en un tercio de siglo se pasa de una generación

complejo, nos ha hecho potencialmente li-

a otra, Ortega y Gasset observó que a causa de

bres. Algunas especies de mamíferos, como

las dudas que plantearon los físicos modernos

los elefantes o los delfines, dan muestras de

frente a Newton habían resucitado un interés

un sentimiento de trascendencia similar al

por la filosofía, materia que la generación an-

del hombre primitivo. En el caso de los ele-

terior había reducido al positivismo de Comte.

fantes el culto a la muerte que se manifiesta

La concepción del mundo y de la vida, las afi-

en la elección de un lugar como cementerio,

ciones y los intereses de cada generación son

o en el hecho de ser conscientes de que solo

distintos, entre la generación que conocí al en-

son una parte del cosmos, lo cual les indujo,

trar como profesor en la escuela y la que dejé

en el último tsunami de Malasia, a empujar a

al jubilarme, la relación del estudiante con la

los humanos hacia las montañas para salvar

arquitectura había cambiado sustancialmente,

sus vidas. Los físicos que a principios del siglo

la del año 1974 trataba de aprender qué es la

xx descubrieron la naturaleza cuántica de la

arquitectura, la del 2012 trataba de aprender

materia y la energía, la relatividad del movi-

cómo se hace. Aquellos miraban la arquitec-

miento en el cosmos y la velocidad absoluta

tura de Le Corbusier, de Stirling, de Scarpa, o

de la luz confesaron, cada cual a su modo, un

de Alejandro de la Sota, y la conocían a través

sentimiento común de tipo religioso relacio-

de las revistas de arquitectura. El respeto al

nado con la perfección del cosmos y sus fa-

contexto físico y cultural de un lugar y el ca-

cetas más inexplicadas, un sentimiento que

rácter que permite reconocer en la forma la

no estaba exento de componentes éticas, de

esencia de un hecho arquitectónico se han

respeto a la vida y amor a la humanidad. Eins-

sustituido por formas estrambóticas ajenas a

tein lo llamó sentimiento cósmico religioso. La

la arquitectura, edificios que sólo reflejan el

acción de los elefantes de Malasia refleja más

ego del autor e ignoran el emplazamiento, y

este sentimiento que la esperanza de un pre-

cambios de uso incompatibles con la forma de

mio, o el temor a un castigo, determinado por

los edificios.

dioses antropomórficos.

Algunos filósofos en épocas diversas han

El periodo de pausa de la revista Diagonal,

coincidido en que la opinión pública impide

aunque breve, ha sido suficiente para advertir

el pleno desarrollo intelectual de las perso-

que ya no puedo saber a quiénes va dirigido

nas. En el siglo v a. C. Antístenes advertía a

este escrito. Entiendo que los destinatarios de

sus discípulos que lo más importante y lo que

la revista son, en primer lugar, los estudiantes

les exigiría más esfuerzo sería desaprender;

de la escuela de Diagonal 649. No puedo ima-

su discípulo Diógenes advertía que entre to-

ginar cómo son, cómo viven la vida, qué cosas

das las opiniones posibles, la más errónea era

les interesan… A lo largo de mis treinta y ocho

la opinión pública; a mediados del siglo xviii,

años como profesor de la escuela de Diagonal,

el filósofo y economista John Stuart Mill, tan

he podido observar cómo se transformaba el

venerado como desconocido por los actuales

sistema axiológico y la base cultural de unas

ultraliberales —ni uno solo ha leído sus en-

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

sayos—, opina que la opresión de la sociedad

en lo cierto. Cómo se ha producido esta re-

es mucho más dura que las limitaciones de la

volución es un enigma, nos las prometíamos

libertad impuestas por cualquier gobierno, al

muy felices, y de repente, de modo inesperado

que no se amolda al modelo general de indivi-

todo ha cambiado. Se habla de crisis econó-

duo se le considera loco, Erasmo trata de ello

mica, pero una crisis no es más que la pauta

en su elogio de la locura, y Sebastian Brant,

de una rutina o de un ciclo, que no cambia

otro holandés, en su poema El barco de los locos,

radicalmente la concepción del mundo y de la

que trata de un barco en el que los holande-

vida. Ni la revolución burguesa ni el comu-

ses embarcaban a “los locos” y los abandona-

nismo afectaron a la vida de los ciudadanos

ban en alta mar. Stuart Mill observa que una

del mundo del modo en que hoy lo estamos

sociedad en que los individuos son idénticos

viviendo.

no puede progresar, que el avance científico

3 — Oscurantismo es la doctrina que con-

y cultural lo producen precisamente aquellos

sidera conveniente mantener al pueblo en la

individuos que escapan de la uniformidad, los

ignorancia. La actual transformación de la

“locos” como Einstein o Le Corbusier.

civilización conduce inequívocamente al os-

2 — A principios de los años sesenta vivía

curantismo, nada sé acerca de la desaparición

en Madrid en una residencia de estudiantes.

de la cultura del valle del Indo o de la antigua

Una mañana de junio estaba junto a la pis-

cultura China, sí se sabe que el Emperador que

cina hablando con un amigo y observábamos a

hizo construir la gran muralla mandó borrar

un compañero que nadaba de una manera es-

cualquier vestigio de la historia anterior a su

trambótica porque le debía parecer que hacía

imperio. En la mayor parte de las grandes cul-

fino. Acuérdate de esto Xumeu, me dijo, a cada

turas de la antigüedad hubo periodos de oscu-

cambio de siglo le corresponde una revolución,

rantismo y estos periodos conducen inevita-

la revolución burguesa en el paso del xviii al xix, la bolchevique del xix al xx, la del xx al xxi será la revolución hortera. No puedo recordar el nombre de aquel amigo, recuerdo otros que me importan menos.

Hortera, una palabra usual en tiempos de la primera república española, significa empleado del comercio, en aquel tiempo, los empleados de las tiendas de modas consiguieron un convenio que les permitía comprar ropa a las fábricas a precio de coste. De repente se empezaron a ver por la ciudad unos fulanos que llevaban puesto encima todo lo que era muy caro, eran las señas de identidad de los horteras, que pretendían aparentar lo que no eran. Años más tarde Antonio Machado había de escribir que es cosa de necios confundir valor y precio, una necedad propia de aquellos horteras. Según el significado de la palabra hortera en aquellos años, mi amigo acertó de pleno. No parece que la palabra hortera sea propiamente un insulto sino un sistema axiológico que sobrevalora la apariencia frente a la verdad. Es el sistema que hoy se imponen quienes detentan el poder. Mi amigo estaba

blemente al fin de la civilización. Si la cultura

tigaciones de Bryan Ward-Perkins se trata más

egipcia fue tan longeva y sobrevivió a periodos

bien de una pérdida de valores y una lenta

caóticos que duraron varios siglos, fue por la

transformación del modo de vida romano, ni

ausencia de otras civilizaciones importantes

fue una invasión pacífica como pretenden ac-

que pudieran alterar su modo de vivir. El hilo

tualmente los historiadores norteamericanos,

conductor de la civilización egipcia era la reli-

ni una serie de invasiones de los pueblos bár-

gión y la divinidad del faraón. Al final de la di-

baros, tal como se nos explicaba en los años

nastía xx en que Ramsés xi, cuyo reinado duró

sesenta y setenta. Mucho antes de la caída de

casi treinta años, ya no podía hacerse cargo de

Roma el fin de la república inició el deterioro

sus tareas y delegó todos los poderes en Pane-

de la civilización, es la época del panem et cir-

hesi, el virrey de Nubia, el nombramiento no

censis. Tanto en Atenas como en la república

gustó a los sacerdotes de Amón, que perdían

romana, los esclavos, domésticos o agrícolas,

parte de sus poderes, y ocasionó una guerra

gozaban de un modo de vida tolerable; no así

en la cual el sumo sacerdote de Amón derrotó

los esclavos convictos condenados a traba-

al visir. Todos los poderes quedaron definitiva-

jos forzados o al espectáculo del circo como

mente en manos de la casta sacerdotal y tam-

gladiadores. En la dinastía Claudia la cultura

bién los conocimientos científicos y la riqueza.

En la Atenas clásica la causa del momento de mayor participación del ciudadano fue el siglo vi a.C. cuando fue arconte Solón, fue el

“Se ha impuesto el oscurantismo, [...] se pretende una humanidad totalmente ignorante y obediente.”

único periodo de democracia y participaban en ella todos los ciudadanos con la excepción

romana cedió su territorio a un hedonismo

de los que se declaraban idiotas —palabra que

progresivo, Roma se pobló de inmigrantes

significa que sólo les interesan sus propios

germánicos libres que ofrecían sus servicios

asuntos. A Solón le sucedió el tirano Pisís-

a menor coste que el mantenimiento de un

trato, y a este, Pericles, el siglo de Perícles fue

esclavo. Se sabe que los esclavos de Escipión

el canto del cisne de la cultura griega, a él se

Emiliano —el segundo africano— propusieron

debe la actual Acrópolis, y el periodo más ac-

trabajar a un sueldo más bajo para evitar des-

tivo de los filósofos, pero cambió el concepto

pidos. La inmigración no debilitaba el poderío

de la vida de los atenienses, trató de hacer de

del imperio, los inmigrantes convivían con la

Atenas una potencia económica, entró en gue-

plebe, y cualquier punto de la ciudad estaba

rra con Esparta para controlar el comercio de

cerca de un horno donde se conseguía comida

cereal de Siracusa y pereció durante un asedio

gratuita y relaciones de sexo —de fornum pro-

de los espartanos. Poco después Atenas fue de-

cede la palabra fornicare. Esta forma de inmi-

rrotada por Filipo de Macedonia en Queronea.

gración coincidió con una decadencia cultural

La muerte de Alejandro supuso el fin de la ci-

notoria, mientas en las ruinas de Pompeya se

vilización griega. En Grecia no se puede hablar

puede leer un grafito que dice: “Aquí Febo, el

de oscurantismo como causa de la decadencia,

droguero, jodió estupendamente”. El biógrafo

sino de pérdida de identidad porque se han

de Justino explica que el emperador no sabía

perdido los valores de la democracia. Cambió

escribir, solamente el clero se libró del anal-

el modo de vida de los ciudadanos y también

fabetismo. Aun así Roma mantuvo su pode-

sus valores, ya no eran los héroes que derro-

río económico. El creciente poder del ejército

taron al poderoso imperio persa en Marathón,

y el auge del cristianismo caracterizaron las

Salamina, Platea o las Termópilas, esta última

sucesivas dinastías, ni los asesinatos de empe-

con la ayuda de Esparta. Con Pericles también

radores que cambiaban cada dos años, ni las

se perdió el sentimiento panhelénico.

invasiones de los bárbaros, ni los reyes germá-

Tampoco en la Roma clásica se puede hablar de oscurantismo, como demuestran las inves-

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

nicos de Roma con bigote cambiaron el modo de vivir del imperio de occidente. La cerámica

de las fábricas del norte de África o de Millau

rantismo pero es algo que se inició a principios

—la Graufesenque—, en el sur de Francia, pro-

de los ochenta y ha crecido de modo acelerado

ducían vajillas cerámicas cuya calidad no se

hasta que ha quedado claro que se pretende

volvió a producir hasta el siglo xviii, y en can-

una humanidad totalmente ignorante y obe-

tidad suficiente para que se encuentren restos

diente, pero en Egipto la clase sacerdotal era

en pequeñas granjas o viviendas modestas,

muy culta y tenía importantes conocimien-

el consumo de aceite de la Bética en la Roma

tos científicos. La pérdida de identidad y la

originó la colina de Testaccio, un barrio actual

obsesión por el poder económico caracterizó

próximo al Palatino situado frente al barrio

el siglo de Pericles. La Atenas de Pericles no es

Portuense —antiguo puerto del Tiber—, la co-

una ciudad sin cultura, nos dejó como heren-

lina está formada por los restos de ochenta y

cia la filosofía de Platón, Aristóteles y Antí-

tres millones de ánforas que suponen un con-

fanes, y la obra de Ictino, Fidias, y Mnesicles,

sumo de seis mil millones de litros de aceite

entre otros. La ciudad actual no dejará nada

de gran calidad. La principal causa de la caída

en herencia a nuestros descendientes. Cierto

de Roma fue la complejidad de la economía

es que la Roma de Rómulo Augústulo no fue

y la especialización, cuando los pueblos del

un prodigio en la producción cultural o cientí-

norte atravesaron el Rin y el Danubio y empe-

fica, pero la cerámica que llevaba un sello de

zaron a conquistar territorios paulatinamente

calidad no mentía, hoy las marcas que venden

y a recaudar sus propios tributos, Roma no

eso que llaman merchandising, han prescindido

pudo mantener en condiciones de uso el trans-

de la calidad que acreditó la marca. Una banda

porte por las vías terrestres, la expansión del

que se mantiene en el anonimato ha secues-

islam y la piratería supuso perder dominio del

trado tres cuartas partes del planeta y tiene

Mediterráneo. Los piratas normandos, por su

como testaferros a unos tipos que arman mu-

parte, acabaron con el transporte en el Báltico

cho ruido con cuestiones de moralina o de len-

y el Mar del Norte, las grandes fábricas de ce-

guaje mientras aprueban de común acuerdo

rámica desaparecieron, también se resintió la

las leyes que en realidad nos mortifican.

economía agrícola, la Bética se había especia-

5 — “La vida es breve; el arte, largo; la oca-

lizado en el aceite e importaba los bienes que

sión, fugaz; la experiencia, engañosa; el juicio,

necesitaba. El deterioro del bienestar afectó in-

difícil”. Este primer aforismo de Hipócrates es

mediatamente a Britania, que pasó a consumir

el punto de partida de un ensayo de Séneca

una cerámica infame que ni siquiera utilizaba

sobre la brevedad de la vida. La vida, para

el torno, y se abandonó la construcción en

Séneca, no es breve si es vida, Séneca es un

piedra, aunque seguía importando pequeñas

filósofo estoico cuya vida coincide con el final

cantidades de objetos muy lujosos. En el norte

de la dinastía Claudia en un Imperio romano

de África e Italia el deterioro siguió un proceso

corrupto y entregado al hedonismo, para un

más lento, y las regiones menos afectadas fue-

estoico el vicio es la negación de la vida, el

ron Canaán y el Egeo, segregadas del imperio

embrutecimiento, tampoco considera como

de oriente.

vida dedicar el tiempo al negocio, aun cuando

4 — Todas la civilizaciones que desapare-

es preferible al vicio, y observa, con razón,

cieron en la antigüedad siguieron un pro-

que quienes no se han cultivado a sí mismos

ceso de lento deterioro que no se advertía en

tienen pánico a la muerte porque no han vi-

el instante en que se producía, era necesaria

vido. En la cultura grecorromana, la cultura

una mirada retrospectiva, dimensión histórica

y la ciencia corresponden al ocio, que es la

para darse cuenta. La situación que hoy vivi-

alternativa del negocio; son dedicaciones que

mos ha sido como un golpe de látigo, como el

se realizaban en el tiempo libre y precisan li-

secuestro de un avión, uno se embarca y de re-

bertad, la arquitectura es un hecho cultural

pente se encuentra en una situación inimagi-

que exige conocimientos científicos y domi-

nada. Como en Egipto, se ha impuesto el oscu-

nio de la técnica, la producción del arquitecto

38 | 39

consiste en dar forma a los lugares en que se

entre ciudades ni admiten con facilidad cam-

desarrolla la vida, los cuales deben contri-

bios de uso, para que el cambio se pueda hacer

buir a hacerla agradable. No va a ser fácil para

es necesaria una afinidad tipológica y que sea

los estudiantes el aprendizaje de la arquitec-

posible que el carácter del edificio reformado

tura. En la enseñanza secundaria se enseña a

corresponda a lo que el edificio “es”. La escuela

obedecer, eso se nota, han aprendido a saber

es un lugar adecuado para formar el criterio,

“cómo se hace” sin saber qué están haciendo.

pero en la actualidad no puede formar arqui-

En mis tiempos no se hacían deberes, se com-

tectos, la única solución es que el estudiante

plementaban las lecciones con el estudio y se

se transforme en autodidacta, el profesor no

hacían exámenes, algunos problemas que se

dispone de minutos para llevarlo de la mano,

nos planteaban tenían un método para en-

pero puede ayudarle mucho si el estudiante se

contrar la solución, otros podían enfocarse de

hace responsable de su propia formación. Para

diversos modos y era necesario saber la teoría.

lo que es hoy la instrucción pública, todavía

En arquitectura no hay un método para pro-

no ha llegado lo peor, cuando los profesores

yectar, técnicas para construir las hay, pero

dejen de amar la arquitectura, lo cual va a

en el proyecto intervienen muchos factores, el

ocurrir cuando les contraten unos individuos

proyecto siempre es una alteración de un lugar

que no tengan ni la más remota idea de cuál es

existente, lo que se proyecta no es el edificio

el cometido de la arquitectura, será mejor que

sino la totalidad del lugar, el arquitecto debe

prueben suerte en otro oficio.

tener criterio para establecer una jerarquía

Me gusta más hablar de arquitectura que

entre los factores, optimizar todas las facetas

de sus circunstancias, pero no se puede estar

es imposible, por lo tanto debe conseguirse un

siempre disimulando y mirando hacia otro

equilibrio. Los edificios no son traspasables

lado.

Tu comparteixes informació i les teves dades et comparteixen a tu.

Exposició fins al 26 d’octubre 2014

Una coproducció de:

El CCCB és un consorci de:

Amb el patrocini de:

Mitjans col·laboradors:

www.bigbangdata.cccb.org

ELIEL SAARINEN (1873-1950)

Traducción: Ricard Gratacòs Batlle

Selección y revisión: Ángel Martín Ramos

El arquitecto finlandés Gottlieb Eliel Saarinen se dio a conocer a principios del siglo XX con obras como el Pabellón Finlandés en la Exposición Universal de París (1900), la Estación central de ferrocarril de Helsinki (1904-1914) y el plan urbano que preveía la construcción metropolitana de Helsinki (19121918). En 1922 quedó en segundo lugar —detrás de Frank Lloyd Wright— en el concurso para la construcción de la Tribune Tower en Chicago. Al año siguiente decidió establecerse en Estados Unidos desde donde influenció a arquitectos y diseñadores americanos modernos como Charles y Ray Eames.

Saarinen también publicó diversos escritos. Muestra de ello es el fragmento que presentamos a continuación. Muestra de ello es el fragmento que presentamos a continuación, tomado de The search for form in art and architecture (1948). Nueva York: Dover, 1985, p. 305-309.

40 | 41

TRADUCCIÓ

LA BÚSQUEDA DE LA FORMA: IMAGINACIÓN Y HUMOR Eliel Saarinen Así como la imaginación es esencial para la

jor, exponiendo sus defectos y debilidades de

creación artística, también lo es para la vida

un modo indulgente, aunque efectivo.

cotidiana de cada cual. Cuanto más profundice-

El humor es el sol interior de la humanidad.

mos sobre este asunto,antes descubriremos la

Sería un error negar al humor su lugar en

bendición que la imaginación representa para

la creación de arte. De otro modo, el arte no

el hombre. Aquellos que son capaces de mante-

tendría su origen en lo mejor de la imagina-

ner vivo, fresco y despierto el brillo de su ima-

ción humana, donde el humor —el estimulante

ginación, vuelven fructífera su existencia y jo-

carácter de la mente— constituye la esencia de

ven su mente. Joven, ya que —psicológicamente

la juventud.

hablando— el ser humano no debería reconocer otras edades que no fuesen las de la mente.

Como sucede con la mente, el ser humano

Sin embargo, las opiniones varían al respecto. Muchos parecen creer que la forma del arte griego, por ejemplo, estaba libre de humor;

puede nacer joven o mayor. Encontramos con

porque —según dicen— el arte griego en sus

frecuencia a niños que se comportan como per-

diversos dominios alcanzó un nivel tan alto

sonas mayores. Y, a menudo,uno da con per-

de perfección que no había lugar para el juego

sonas mayores con la chispeante mente de la

degradante del humor. Comprendemos esta

juventud. El “niño mayor” no tiene interés más

observación. Y estamos dispuestos a negociar

allá de la realidad prosaica. Es lento en el juego,

hasta cierto punto, entendiendo que todo debe

lo que en los niños es el juego de la imaginación

ser contemplado con una cierta relatividad,

—de justamente la facultad que él no posee. El

donde incluso hay campo libre frecuentemente

“mayor joven” contempla la vida con las lentes

para los juicios erróneos. Juicios erróneos, deci-

de la imaginación y del humor, el elixir conci-

mos; porque ¡cómo se pueden extraer conclu-

liador de la juventud.

siones del último refinamiento de una forma de

El sentido del humor —igual que la imagi-

arte que ha quedado petrificada en la perfec-

nación— es un ojo interior que visualiza las

ción en el largo período de varios siglos! ¿No se

cosas de un cierto modo. Si el humor es puro,

deberían más bien sacar las conclusiones de las

ese modo de ver contiene entonces tanto hu-

condiciones impulsivas creadoras de una fecha

mor como seriedad en proporción equilibrada.

anterior, cuando se formaron las característi-

Como tal, el humor es una sana disposición de

cas básicas de la forma griega? A este respecto,

la mente. Y así es como consideramos el humor

hemos visto en otra ocasiónque la vitalidad

en nuestro análisis —no,evidentemente, como

creativa de Grecia no estaba en su apogeo

el hecho de bromear o contar chistes.

cuando se acercaba a su perfección final, sino

El humor está relacionado con la imagi-

que fue más bien cuando el alma griega emer-

nación. Es la hermana dulce de la imagina-

gió por primera vez de su estado de barbarie y

ción, que actúa como hada reparadora en las

descubrió los valores de la belleza. Sin duda,

dificultades de la vida. El humor es la especia

ese descubrimiento causó una euforia creativa

estimuladora que da a la vida su sabor de des-

que sirvió para traer lo mejor de entonces a los

interés, utilidad y alegría. El humor es el medio

altares del arte. Y, sin duda, mucho de eso “me-

compensador que convierte la desmesura de la

jor” tenía el gusto del animado humor–o quizás

ambición en humanidad equilibrada. El humor

un refinado aire de alegría. Así debió haber

es un viajero libre y como tal puede lidiar con

sido, ya que, indudablemente, la forma de arte

las creencias más nobles y los pensamientos

griega tuvo su origen en las mismas fuentes

más depravados —sin dañara las primeras e

de enérgica predisposición que produjeron las

incluso ayudando a los segundos. Y concentra

pompas dionisíacas y las comedias de Aristó-

sus esfuerzos para hacer del hombre un ser me-

fanes.

REVISTA DIAGONAL. 38 | ESTIU 2014

Terraza de los Leones en Delos, 600 AC. Fotografía: Bernard Gagnon.

Pero cuanto más evolucionaba el arte griego

esta propensión medieval al humor, el primer

hacia un estilo firme, más desaparecía, no solo

Renacimiento mostró un temperamento propio.

el aroma animado del humor, sino también

El Barroco moldeó sus formas afablemente, con

la flexibilidad de la imaginación. Y así, final-

cornisas, columnas, cartouches y putti balan-

mente, la forma del arte griego en su ulterior

ceándose alegremente. Y el Rococó, con sus lí-

desarrollo se vio obligada a convertirse en una

neas flexibles, oscilaba en un minueto galante,

constante repetición hacia la perfección de

tal como lo hacía la propia gente educada.

logros anteriores. Aunque una repetición constante hacia la perfección era el signo distintivo del final.

No obstante, es precisamente ahí donde con

Por supuesto, había buen humor en todas estas formas del arte.

Incluso el periodo neorromántico trató de seguir la tendencia. Tomó todos los ingenios obso-

frecuencia se comete un error de juicio sobre el

letos del mundo y los empleó torpemente fuera

significado de la forma del arte griego. Solo la

de tiempo. Olvidó que el humor pierde su propó-

perfección final de esta forma gradual es reco-

sito cuando no está en sintonía con la situación.

nocida, y por esta perfección el arte griego es llamado “clásico”. En cambio, se olvida la etapa expresivamente viva durante su larga evolu-

Y después, por último, tenemos la super-perfección de las “Bellas Artes”.

Bueno, uno casi tiene la tentación de decir

ción —cuando el arte griego era todavía joven,

que, en la torre de marfil de las Bellas Artes, el

vital e imaginativo, con su mezcla de humor. Y

humor se considera algo profano, un sacrilegio,

se extraen conclusiones en consecuencia. ¿No

¡por Júpiter, algo terrible!

es simplista?

Con la repetición continua, incluso los me-

Hoy seguimos nuestro camino entre los viejos manantiales de dichos consabidos y el árido

jores chistes se gastan y su punto de humor

razonamiento del espíritu maquinista. Las an-

acaba fatigando. Y, al final, no provocan más

tiguas fuentes serán drenadas gradualmente,

que una seca sonrisa de cortesía y tedio.

y otras nuevas serán halladas allí donde pueda

Cuando el Renacimiento tardío siguió las for-

surgir una tendencia de la época humanamente

mas obsoletas de la época clásica, el resultado

expresiva. Estas nuevas fuentes son las de la

no podía, seguramente, ser otro que la carencia

imaginación fertilizadora. Y de estas mismas

de humor. La forma elegida procuraba ser ama-

fuentes centelleará también avivado humor.

ble, por supuesto, pero su expresión decaía en una sonrisa afectada de dignidad fingida.

No hace falta decir que las formas del arte de

Esperemos que así sea. ¿Por qué ha de ser la forma de nuestro tiempo reproducida sin significado o mecánicamente

los tiempos del Románico, como los del Gótico,

seca?¿Por qué no puede ser humanamente ex-

tenían una genuina tendencia hacia el humor,

presiva, tal y como ha sido y debe ser la forma

a menudo bastante burlesco. Como reflejo de

de todos los tiempos?

42 | 43

EXCESSORIS [SIC] VOL.16

SANDÀLIES I MITJONS Guim Espelt Estopà Quan torna el bon temps es recuperen certs

més facilitat, alhora que redueix el volum de

fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels

l’objecte quan no està en ús. Per contra, les sa-

quals, probablement, el més interessant és la

bates cobertes de pell o d'altres materials tenen

combinació de sandàlies i mitjons. Dos ele-

una forma predeterminada, i és l’usuari qui s’ha

ments que, en principi, són contradictoris pel

d’adaptar a la oferta de calçat existent, limitat

que fa a la seva funció respecte el peu: si bé

per la forma del seu peu. Els mitjons, per la seva

les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo

banda, en ser un teixit, adopten la forma del

en època de calor, la funció principal dels mit-

peu de la persona que els porta, i l’avenç en el

jons és tapar-lo.

desenvolupament de nous materials tèxtils per-

La combinació d’aquests dos elements, però, ve de lluny. Avui dia encara es conserven parells de mitjons de l’Antic Egipte1, amb la zona

met la creació de teles transpirables alhora que resistents i fins i tot impermeables.

Aquests paràmetres han servit probablement

dels dits dividida. Si tenim en compte que en

de punt de partida a dues de les principals mar-

aquella època el tipus de calçat més comú eren

ques esportives —avesades a treballar en pro de

les sandàlies, podem suposar que ambdós ele-

la comoditat—, que recentment han presentat

ments ja s’utilitzaven conjuntament. Aquest

models híbrids de bota de futbol i mitjó2. No és,

tàndem és —si es deixa de banda la percepció

però, un concepte nou: per la seva col·lecció de

estètica, que és subjectiva i alhora subjecta

tardor-hivern 2000-2001, Christian Louboutin va

a la moda—, purament funcional: protegeix

dissenyar la Sock Boot, una sabata híbrida, en

alhora el peu de la fricció amb el calçat, i la sa-

aquest cas amb taló. Ambdós calçats parteixen

bata del fregament directe i la suor del peu.

del mitjó i hi afegeixen una sola per a major pro-

Podríem dir que la sandàlia és la mínima expressió del calçat: té una sola resistent per

tecció del peu a l’hora de caminar.

Els mitjons, quan s’utilitzen amb sandàlies,

protegir-nos del terra i les extensions essenci-

obren un ventall gràfic per al peu i guanyen

als per mantenir-la lligada al peu. La flexibili-

també protagonisme visual—passa el mateix

tat d’aquestes fa que el peu s’hi acomodi amb

quan es combinen amb uns pantalons massa

curts, complint l’estereotip de pallasso. El sistema de la moda té la particularitat de no entendre d’estereotips a l’hora de limitar la seva creativitat, i ho demostra la campanya de primavera-estiu 2012 d’una marca tan elitista com Chanel, que va optar per calçar les seves models amb aquesta curiosa amalgama d’accessoris per al peu.

Estem davant un conjunt d’indumentària popular de llarga duració3, associat normalment als “guiris”, però recentment aprovada pels cercles de l’alta costura i adoptada pels amants de les tendències extravagants. Però tot plegat pot ser tan extravagant com el fet d'afegir coixins a una cadira de Rietveld —o fins i tot entapissar-la, com va fer Garry Knox Bennett amb la variació Great Granny Reitveld de la cadira Zig Zag—. Ho faríem per comoditat? Per tacte envers el material? Per estètica? Sempre hi haurà a qui li pot semblar aberrant, però al cap i a la fi, és l’usuari qui s’ha de sentir còmode utilitzant els seus objectes i accessoris, i el que ha de combinar-los com li sembli millor. Si bé és cert que s’ha de tenir personalitat —o inconsciència— per combinar, usar o modificar certs elements, tenir la convicció suficient en la millora que pugui generar aquesta acció, i dur-la a terme per molt que escapi dels cànons establerts, no és més que dissenyar.

Referència basada en el parell de mitjons de la col·lecció del Victoria & Albert Museum (2085&A-1900), datats entre els anys 250 i 420 aC. 2 Tot i que Adidas va presentar el concepte de Primeknit FS amb (poca) anterioritat, les Nike Magista han sigut les primeres a comercialitzar-se.

3 El concepte “moda” té denotacions efímeres i de vasta utilització, per la qual cosa aquest cas no es podria considerar com a tal.

1

por Alberto Hernรกndez

Dissenyem amb tu.

Fabriquem per a tu.

Acer - Inox - Alumini - Vidre

Proteccions solars I Facanes I Serralleria I Tancaments I Rehabilitacio I Mobiliari I Espai public I Artesania en metall

CONCRET DISEÑO: BAAS ARQUITECTURA, JORDI BADIA LUGAR: PLAÇA ISOP DE BARCELONA FOTOGRAFIA: ANNA PERICAS

www.escofet.com