Siza Vieira José Saramago
Tota l'arquitectura pressuposa una determinada relació entre l'opacitat natural de la majoria dels materials utilitzats i la llum exterior. Els gruixuts murs romànics s'obrien difícilment perquè la claror del dia mogués, en un espai que semblava rebutjar-les, les ombres que precisament li donarien sentit. L'ombra és el que permet fer la lectura de la llum. El Gòtic s'esquinçava verticalment en vitralls que, donant pas a la claror, alhora la matisaven per salvar, en l'últim instant, l'efecte misteriós de la penombra. Així mateix, en els temps moderns, quan la paret és, en gran part, substituïda per obertures que gairebé l'anul·len, que la fan desaparèixer en absurds revestiments de vidre que dilueixen els seus propis volums en un procés de caleidoscòpiques reflexions i projeccions, la necessitat de recolzament de la qual l'ull humà no en pot prescindir busca ansiosament un punt sòlid on poder descansar i contemplar. No conec,
en l'arquitectura moderna, una expressió plàstica en què la primordialitat de la paret sigui tan important com a l'obra de Siza Vieira. Aquests murs llargs i cecs apareixen, a primera vista, com a enemics irreconciliables de la llum i, en deixar-se finalment perforar, ho fan com si obeïssin contrariats les apressants exigències de la funcionalitat de l'edifici. La veritat, però, segons el meu entendre, és una altra. La paret, a Siza Vieira, no és un obstacle de la llum, sinó un espai de contemplació on la claror exterior no s'atura a la superfície. Tenim la il·lusió que els materials s'han tornat porosos a la llum, que la mirada penetrarà la paret massissa i reunirà, en una mateixa consciència estètica i emocional, el que és a fora i el que és a dins. Aquí, l'opacitat es torna transparència. Només un geni seria capaç de fondre tan harmoniosament aquests dos irreductibles contraris. Siza Vieira és aquest taumaturg.
Gomets Jordi Torà
discotequero estem envoltats i regits per tot de coses que algú un bon dia va decidir, i que nosaltres acceptem de manera més o menys poc entusiasta. això no és cap novetat, com tampoc ho és que de totes les normatives feixugues però mitjanament necessàries que envolten tot allò que fem i construïm, jo vaig i em pregunto si un caixer automàtic necessita algun tipus d'aïllament sonor, per tal de protegir la senyora (que fa mitja a l'entresòl primera) de tots aquells pips a volum discotequero que sovint emeten aquestes màquines diabòliques quan polsem els botons.
setembre Si fóssim un tràiler de cine, d'aquells que comencen suaument, explicant mínimament l'argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d'escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t'hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; si fóssim un tràiler com aquest, dels de sempre, dels que es fabriquen com a xurros, setembre seria la calma final. Sí, quan et quedes amb cara de tonto i no saps gaire bé si enviar-los a tots a pastar fang o si val la pena pagar per veure una altra vegada la mateixa història.
50 | 51