diagonal. 16

DIAGONAL

revista extraoficial de l’etsab . Nº16 . M a i g 2006

HE SORTIT D’ENTREGA

revistaetsab@yahoo.es

m e n ú

L'estiu s'apropa i sembla que alguns canvis succeiran. El que ja es va iniciar l'any passat amb la desaparició de les línies de projectes a quart tindrà ara la seva continuació a cinquè.

Serà tan traumàtica la seva eliminació de la carrera? Aquí escoltaríem múltiples opinions... I és que sembla que a projectes sempre van mal dades!

Per altra banda cada dia hem d'anar fent un passet més cap a Bolonya amb l'esperança de no ensopegar gaire fort.

Per cert, reprenent el projecte de la nova biblioteca, algú sap realment com accedir-hi des de l'actual facultat?

Sembla que el punt de transició entre els dos edificis es farà des del magnífic passadís de la planta -1: amb vistes magnifiques de ca'n Saldanya, passant pel centre de càlcul, saludant al departament d'estructures i acabant el recorregut amb vistes a paisatgistes.

Cal dir que és un recorregut molt interessant sobretot al no incloure un accés més directe sense parlar ja de l'absència d'una petita reflexió sobre el tema d'accessibilitat que ESFA a posta tant de moda aquest any.

pàgina 2

d di i aa g o n a l

16 - Maig 2006

INDEX

EDITORIAL "Ara no puc, que estic enfeinat!". Quants cops ho haurem sentit aquestes últimes setmanes? El temps se'ns tira a sobre i mai en tenim prou.

Semblava que aquest any només editaríem 3 números, però tornem a ser aquí per donar una mica de què parlar.

Agraim la col.laboració de molts de vosaltres, doncs en aquest número incorporem molta gent nova que vol dir la seva i això és bo. Potser seria millor si per part del professorat, PAS, i demés gent trobéssim la mateixa motivació. Però quatre anys de revista ens diuen que això costa un pèl més.

Potser per això alguns encara ens anomenen "la revista dels estudiants". Una definició que creiem incorrecta perquè sempre hem desitjat ser la veu de tots.

d e l

Personatges ETSAB

eDitorial

Avui la veu ens la posava Mitjans, una veu cansada i de vegades poc clara però encara avui plena de seguretat en si mateixa. Tot i que al reportatge no hem transcrit l'entrevista completa inclourem una cita que ens va fer pensar: "Coderch i jo teníem aproximadament la mateixa edat, la diferència és que jo sóc un supervivent" Res més que desitjar-vos que sigueu tots uns grans supervivents en aquesta professió i gaudiu molt d'aquest estiu que s'aproxima!

Per més informació: revistaetsab@yahoo.es

ancesc Mitjans

Una tarda amb

TALLER EXPERIMENTAL desem-

polvando a TEODORO lA DEDAB informa COSMOCAIXA

replica.

cidad

Lesquela Cofoisme... La feli -

La Terribilità i Mozart Música + agenda ORLA

Col.laboren en aquest número: Roger Blasco, Dani Carrero,Daniel Gómez, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Anna Manyes, Octavius, Raül Olivart, Maria Picassó, Jorge Rovira, Jordi Torà, Jade Serra, Alvaro Valcarce, Oscar Linares, ESPAI PARAL.LEL, La DEDAB i alguns anònims...

Agraïm l'atenció de F.Mitjans, l'Anna Soler, Félix Solaguren, i molts altres, que desinteressadament han participat en aquesta edició.

Editat amb l’ajut de:

Cooperativa Jordi Capell

Escofet iGuzzini Technal Weber cemarksa

gràcies a tots!

m e n ú

UNA TARDA AMB FRANCESC MITJANS

per Ricard Gratacòs, Jade Serra

En Francesc Mitjans té avui 96 anys, parla amb lentitud però buscant sempre les paraules precises per explicar amb molta humilitat la seva obra.

Entrar a casa seva, que és alhora el seu primer projecte d'edifici de vivendes i a on viu des que es va construir l'any 1940 és com traslladar-se a l'interior d'un llibre d'arquitectura moderna de mitjans de segle. Asseguts als sofàs hem parlat tan sols d'alguns projectes amb un Mitjans atent i voluntarista per recordar tot allò que li preguntàvem.

Li agraïm l'esforç, ha estat un veritable plaer que us volem transmetre.

d e l

d di i aa g o n a l

Si pugem pel carrer Amigó, just abans d'arribar a la Via Augusta trobem un espai singular en la continuïtat de façanes. Un dels blocs s'ha desplaçat uns 6 metres del carrer formant uns jardins que precedeixen la façana, és la primera obra de Francesc Mitjans i el lloc on viu des que es va construir. Ell llavors somniava que el carrer es convertiria en una successió de torres aïllades envoltades per jardins, o un carrer fet a la manera de l'urban block, però amb jardins entre el carrer i la façana com la seva... Això no ha estat així, però Mitjans es continua sentint orgullós dels jardins que va projectar tan espontàniament.

La casa del carrer Amigó, tot i ser la seva "opera prima" com a arquitecte conté molts dels atributs pels que avui en dia es coneix i es valora l'arquitectura de Mitjans. Primer de tot cal considerar-la com una reinterpretació de la típica casa de l'eixample que aconsegueix mitjançant dues operacions bàsiques: fer-la menys profunda -fent desaparèixer el passadís i convertint-lo en un espai articulador de la casa- i més ample -podent plantejar tres habitacions enlloc de les dues habituals a l'eixample-.

En segon terme cal entendre que "la concepció de la seva planta significa el fet d'assumir una manera de viure tenyida pels atributs de la modernitat". Unes terrasses d'extrem a extrem convertien la façana en un element singular, i llavors innovador, i a més es convertien en una nova manera d'entendre la relació entre l'interior i l'exterior. Apareix aquí un espai intermig que serà essencial en tota l'obra de Mitjans i en resultarà en la majoria d'obres un lloc d'experimentació i d'assumpció de les virtuts de la modernitat. Cal dir que un altre fet important són les obertures de grans dimensions que s'aboquen sobre aquest espai intermedi. A més a més la planta introdueix conceptes com la doble circulació a través de la cuina o trets distributius característics en l'obra de Mitjans com la interessant i ambigua habitació vinculada i articulada a la sala d'estar que pot acceptar múltiples usos: des d'una habitació més fins a un estudi o biblioteca.

mera obra com una declaració d'intensions, com a llavor, del que serà l'arquitectura de Mitjans.

Com a últim tema de la casa del carrer Amigó volem recalcar la sorpresa que provoquen diversos episodis de "preciosismes" d'un estil més arcaïtzant que poden semblar contradictoris amb la concepció general de la casa. N'és un exemple l'aparició en el vestíbul d'uns fragments de guixos clàssics "encastats" a un mur de pedra que ell considera "estupendos" i no dubta mai a incorporar-los a la casa.

Aquest fet ens porta a parlar de la dualitat entre fragments o obres més eclèctiques i d'altres modernes que formen part del repertori estilístic de Mitjans.

Vist des d'avui pot semblar increïble que un arquitecte que acaba de construir els habitatges del carrer Amigó faci, durant els mateixos anys, les façanes clàssiques de davant del Turó Parc (c/ Pérez Cabrero i c/ Bertrand) o la del carrer Balmes.

Evidentment ens preguntem el "perquè" de tot plegat. Modernitat o "historicismes"? O modernitat i "historicismes? És una contradicció?

Mitjans no ho viu com una contradicció. Explica que utilitza sense prejudicis i a "ple gust" elements de l'arquitectura clàssica o acadèmica quan creu que cal per fer unes façanes molt composades amb basaments molt marcats i incorporant frontons, pilastres... En aquestes obres utilitza el llenguatge clàssic per l'alt grau de solvència, pel que fa a la imatge urbana, s'ha guanyat amb el temps aquest tipus d'arquitectura.

"tothom reconeix q al carrer Amigó hi ha una declaració d’intensions del que serà l’arquitectura de Mitjans"

Alguns han considerat aquesta casa com a naïf i espontània, però tothom reconeix aquesta pri-

pàgina 4

16 - Maig 2006

Ell s'hi troba a gust fent aquesta arquitectura o cuidant els detalls interiors, quan creu que és necessari. No és un home d'una sola via, s'hi troba a gust fent aquesta arquitectura en la ciutat més consolidada. No s'ho pren com una contradicció ja que ell mai a pretès ser un messies per ningú i mai ha estat fortament lligat a cap grup arquitectònic pregonant una via més

diagonal 16 - m M aei gn 2 ú 006d global. Sempre s'ha mantingut obert a l'hora de fer arquitectura i això l'ha permès tenir un marge per fer sempre el que ell ha cregut convenient. Adjuntem fotografies d'aquesta vessant més academicista de l'arquitecte per acabar de comprendre la seva figura i fins i tot la seva època -altres arquitectes de l'època compleixen aquesta mateixa dualitat-. Si les mireu amb deteniment veureu que contenen atributs ben interessant com, en els habitatges del Turó Park, la pèrdua d'escala del basament respecte als edificis veïns per assolir l'alçada de l'arbrat del carrer...

e l

d i a

la recentment desapareguda cantant d'òpera Victòria dels Àngels. Es tracta d'un volum paral·lelepípede perfecte elevat sobre una planta baixa calada i amb un marcat ritme del pilars -necessari tant per composar la planta baixa com per l'ordenació del pàrquing que conté al soterrani-. Hi ha un tractament unitari de les façanes a través d'una primera pell de persianes corredisses que

"allunyar-se del carrer sembla una constant en les obres més celebrades de l’arquitecte"

Mitjans no ha utilitzat sempre aquesta manera de projectar al tenir façanes més composades al voltant. La casa entre mitgeres del carrer Mestre Nicolau s'incorpora d'una manera més abstracta al continu de façanes més clàssiques.

Es tracta d'un bloc d'un habitatge per replà amb terrasses d'extrem a extrem en què la novetat

són les persianes corredisses de lamel·les que regulen la radiació solar i el nivell d'il·luminació de l'interior. Mitjans ens adverteix, que tot i l'abstracció, mai ha dibuixat una façana sense tenir en compte els traços de les façanes veïnes.

Comentant-li que aquesta façana és avui imitada en molts dels projectes de vivendes que es fan a l'escola ell ens respon que és una façana ben normal amb una distribució, tan sols, correcte. Sorprèn, sentint-lo parlar, la seva humilitat ja que no se sent ni innovador ni fantàstic. Potser és per la seva actitud a l'acabar qualsevol obra: "desencant per no haver-la fet millor". Denota certa exigència d'una persona que "se sap els defectes".

Si continuem amb algunes de les seves obres més celebrades ens trobem la torre Tokio, un bloc aïllat a l'Avinguda Pedralbes en què l'arquitectura es torna a tenyir de modernitat. El projecte naixia amb la idea de contenir un àtic que ocupava -i ocupa- tota la planta del bloc per

juntament a les llargues terrasses filtren altra vegada l'exterior de l'interior. En la planta de l'habitatge tipus l'arquitecte ha treballat per expulsar de l'interior qualsevol pati de llums, de manera que la zona de serveis ha estat col·locada al perímetre exterior. Una fantàstica escala helicoïdal connecta les diverses plantes.

L'àtic és un habitatge pensat especialment per a la diva d'òpera. Analitzant la planta podem observar peces prou característiques per a una casa d'aquests tipus: bany-gimnàs-sala de massatges, la unitat estar-sala de concerts... És interessantíssim observar el possible recorregut circular que es pot realitzar a través de les estances del perímetre ja que totes elles tenen dues portes, o més, cosa que flexibilitza les estances i multiplica els recorreguts per anar a les diferents zones de l'habitatge.

Un any més tard es construeix un altre projecte emblemàtic, el conjunt SEIDA a l'avinguda Sarrià. Com molts dels seus projectes, aquest encàrrec va arribar a través "d'un empresari que coneixia la meva obra ja que jo havia realitzat algunes vivendes de familiars seus". El conjunt consistia en una illa urbana que combinava tallers mecànics i magatzem de vehicles que ocupaven gran part de la planta baixa, un bloc d'habitatges i una benzinera.

Segurament el que més crida l'atenció a la vista és la façana principal. Mitjans explica que volia mantenir la façana en un sol pla, amb terrasses, però sense que aquestes estiguessin connectades formant una única terrassa correguda i evitant la interrupció que hagués donat lloc al típic retranqueig. La resolució del problema es fa a través dels forjats de les terrasses que defineixen un únic cèrcol. Allà on s'interromp el forjat es mantenen les biguetes que continuen subjectant el cèrcol alhora que formen una pèrgola que fa, doncs, d'element estructural i tapa les vistes en part. Aquesta pèrgola la combina amb gelosies de ceràmica verticals, evitant la separació del GATCPAC realitzada en vidre, que no és del seu gust. Amb aquestes operacions Mitjans aconsegueix convertir la façana en un element vibrant allunyat de la monotonia que acostumen a tenir els llargs blocs d'habitatges.

pàgina 5

m e n ú

Un altre fet important és la introducció de la porxada en planta baixa per tal de crear una zona de vianants retardada en un carrer de fort trànsit i amb la pretensió de beneficiar el comerç. Els locals es situen a la meitat de la primera crugia i així la línea de botigues pot quedar definida només per una sola vidriera. És molt interessant notar com el fet d'allunyar-se del carrer, mitjançant diversos mètodes, és una mena d'obsessió, una constant en les obres més celebrades de l'arquitecte des del projecte del carrer Amigó (fixar-se en les obres del c/ Freixa, c/Numància per exemple).

d e dl i a d g oin a al

16 - Maig 2006

Pel que fa a la planta tipus de vivendes, es pot veure una altra contribució tipològica de Mitjans a l'arquitectura barcelonina. En aquest cas Mitjans defuig altra volta dels patis petits i tancats i opta per obrir-los a l'exterior creant una façana posterior feta a base de nuclis verticals en redent. D'aquesta manera la façana queda defini- "tot i l’abstracció, mai ha da per les neces- dibuixat una façana sense sitats de l'interior, i la planta resolta tenir en compte els traços a través d'aques- de les façanes veïnes. " ta forma per evitar l'excessiva profunditat edificable. Aquesta forma de dent de serra o de planta en pinta marca una alternança d'espais amples i estrets i torna a repetir-se en tota la llargada per donar certa mobilitat que queda més agradable que si s'hagués fet tot d'altres conegudes. També recomanem una "ruta reticulat.

Mitjans" pels barris de Les Corts i Sarrià molt indicada per fer un dia d'estiu. És interessant veure com a la planta Mitjans torna a introduir una solució -com ens diu ell mateix - "molt Fonts consultades i agraïments: típicament meva" es tracta d'una sala annexa a la sala d'estar separada amb una gran porta corredis- Entrevista de Josep Lluís Mateo a Francesc Mitjans. sa i que té un ús variable. És una sala amb bany complet orientada cap a la façana principal i en la Gimeno, Alrun. "Aproximación a la obra de Francesc qual s'hi pot accedir des del passadís de la resta Mitjans", Tesis doctoral, 1993. d'habitacions ja que té un accés a la part posterior.

En un principi està pensada com un despatx/estudi Piñón, H. i Català-Roca, F. "Arquitectura moderna en però també es pot transformar en una habitació o es Barcelona (1951-1976)", Barcelona: Edicions UPC ETSAB 1996. pot incorporar a la sala d'estar.

Aquests són els projectes que hem pogut comentar amb en Francesc Mitjans durant tota una tarda. Tot i el curt article cal dir que l'obra de Mitjans és extensíssima -unes 400 obres- i és plena de projectes interessants que formen part del imaginari de l'arquitectura catalana. Tot seguit adjuntem un seguit de fotografies tant de les obres comentades com

VVAA, "Francesc Mitjans: arquitecte", Barcelona: Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, 1996

Volem agrair-li a l'Anna Soler que ens hagi facilitat el contacte amb Francesc Mitjans i a en Félix Solaguren que ens hagi proporcionat la planta original de la casa del Carrer Amigó. Gràcies!

oa xi g 2p0 0o6 d i a g o n a l 1 6 -v M

p u l i

pĂ gina 7

espaiparallel@yahoo.es Des de l'Espai Paral·lel volem proposar activitats que per diverses raons dins la universitat no es realitzen, però que ens semblen interessants per a l'educació de l'arquitecte.

Amb aquesta intenció, i prenent com a exemple altres escoles d'arquitectura, el dissabte 1 d'abril vam realitzar un taller en el qual 18 estudiants i arquitectes vam experimentar les possibilitats que té el morter i el formigó com a material per a realitzar maquetes.

La nostra experiència fou molt intrigant i, tot i aconseguir els nostres objectius més o menys encertadament, el més important va ser tenir contacte amb un material que en un futur ens hi trobarem molt relacionats. Vam concluir que el ciment no s'ha de tractar com un material similar al guix, perquè el seu brutalisme el fa útil per a formes molt expressives, però no per a maquetes de detall fi.

Però el que sobretot es va poder constatar, són les il·limitades possibilitades del material. Per una banda a causa de la infinitat d'encofrats que podem imaginar (fins i tot vam tenir algun exemple d'encofrats de fang), i per l'altra experimentant amb diverses dosificacions i additius a la mescla.

e x c u r s i ó a

Envall

el

28-29-30 d’abril .......... taller de construcció de murs de pedra en sec

pàgina 10

El pròxim any segur que tornem a repetir el taller per continuar seguint aprenent, mentre ens divertim. Fins aviat!

En mi opinión, Teodoro González de León culmina lo que con tanta genialidad Le Corbusier insinuó pero no llegó a desarrollar plenamente, que el edificio público sea de manera esencial un espacio público. El maestro franco-suizo, para quien trabajo a finales de los '40, tan sólo consiguió en el patio de la Tourette, el museo de Tokio, y sobre todo en Chandigarh.

Sin embargo, Teodoro aplica intensamente la espacialidad, ayudado por el caluroso clima mexicano, y apoyado en la geometría y estructuralidad total, que por aquel entonces sugería Louis Kahn.

Menos heterogéneo que I.M.Pei, apasionado del hormigón visto como Lasdun y buscando los límites de la sección, como P. Rudolph, el objetivo principal de esta generación era interactuar en los sentidos del usuario, emocionándole con la espacialidad.

La arquitectura se hace compañera humilde y magnífica de la vida, evitando ser protagonista arrogante, pero sin olvidar su capacidad de crear espacios para la felicidad.

Sugiero que os adentréis en el vestíbulo de la embajada mexicana de Berlín, o el museo Rufino Tamayo o el colegio de México.

Os animo a encontrar espacios de felicidad, dado que supongo que tan sólo eso es precisamente lo que nos pide la sociedad.

Un beso a todos.

pàgina 9

m e n ú

d e dl i a d g oin a al

2. Sobre las Actuaciones nuevas de la Dedab.

1. Sobre las Actuaciones habituales de la Dedab.

1.1. Fiesta de día.

Como cada año, se ha celebrado la fiesta de día de arquitectura.

Globalmente, consideramos que el balance ha sido positivo y esperamos que los estudiantes hayan podido disfrutar al máximo de este evento. Como pudisteis ver, esta vez no se pudo celebrar el tradicional concurso de paellas por lo que nos vimos en la obligación de intentar ofrecer el máximo de actividades alternativas.

Destaquemos el éxito de Discoderch, espacio donde pincharon Djs y video DJs en el interior de

2.1. Servicio de impresiones.

La novedad principal de la delegación de este año ha sido introducir un servicio de impresiones. Proponemos una alternativa a los precios de copistería, disponiendo de un plotter propio a disposición de todos los estudiantes. Está abierto a todo el mundo y se puede venir a imprimir en horarios de becarios. Aconsejamos cita previa, ya que las impresiones son continuas, y el plotter está en permanente uso. Para el mantenimiento de la tinta, hemos dispuesto un bote, en el cual cada uno colabora como cree oportuno después de su impresión a fin de que este servicio pueda perpetuarse. En la página web de la delegación http://www.upc.edu/etsab/dedab/ están explicados todos los detalles de cómo venir a imprimir.

2.2. Laboratorio de fotografía.

La delegación posee además en un espacio anexo un laboratorio de fotografía que este año se ha reactivado y que invitamos a todos los estudiantes que estén interesados en usarlo a que venga a visitarlo. La fotografía como actividad de gran importancia en la arquitectura es indispensable que tenga un espacio reservado en la escuela pública.

la escuela que fue un gran polo de atracción de los estudiantes. Otra novedad fue el encargo de una macro paella que perfumó y posteriormente alimentó a gran parte de la fiesta durante las primeras horas. La mayoría de asociaciones contribuyeron, como por ejemplo Esfa, Replegats; Iaste, deportes, Espai paral·lel o fotografía.

Desde la Dedab, organizar y coordinar una fiesta de tales dimensiones es delicado, complicado y agotador pero estamos todos de acuerdo en que vale la pena dicho esfuerzo tan sólo para poder ofreceros una fiesta lo más interesante y atractiva posible.

2.3. Iniciativas y movimientos.

Como cada año han ido surgiendo quejas de gran parte de los alumnos sobre problemas de la escuela. La delegación, como representante de todos los alumnos, ha intentado canalizar y guiar dichas iniciativas mediante recogida de firma, orientación en los trámites e incluso presentación de los problemas en Junta de escuela. Destaquemos por ejemplo la reactivación de los accesos a Internet que nos fue negado a principios de curso o el caos que se sufrió en proyectos III mañanas en otoño. No dudéis en aportarnos sugerencias!

3. Sobre las actuaciones previstas.

3.1. Colaboración en la adaptación a créditos ECTS. Con la introducción de Bolonia en los estudios de arquitectura, se procederá a reemplazar el actual sistema de créditos por unos nuevos créditos ECTS. Estos nuevos créditos tendrán en cuenta no sólo las horas presenciales sino también las horas de estudio fuera de las aulas de los estudiantes. De esta forma se obtendrá un mejor control de la cantidad de tiempo dedicado a cada asignatura. Desde la delegación, nos encargamos de encuestar regularmente a los estudiantes sobre las horas dedicadas a cada asignatura cada semana con el fin de poder realizar un informe exhaustivo y de controlar en un futuro, no sólo los excesos de trabajo sino de también el reparto regular de dedicación a lo largo del curso.

3.2. Propuesta de uso de la antigua biblioteca.

Muy recientemente hemos propuesto la rehabilitación y la atribución de un nuevo uso en un futuro a la antigua biblioteca cuando la construcción de la nueva finalice.

Planteamos el traslado del aula de estudios a ese espacio, considerando que el aula de estudios actual no reúne las condiciones mínimas de confort necesarias. La iniciativa aún está en proceso pero pensamos que puede ser de gran interés para todos.

3.3. Invitación a la participación.

Nunca nos cansaremos en insistir que la delegación es de todos los estudiantes, que es para nosotros un placer poder ayudaros en todo lo que esté a nuestro alcance; que como representantes, estamos encantados de poder resolver todos los problemas que surjan. La escuela la hacemos todos, y la implicación en ella de los estudiantes es básica. Os esperamos pues en el tercer piso!

Jorge Rovira, Representante tercer curso.

Delegación de estudiantes de la escuela de arquitectura de Barcelona.

1.2. Taquillas.

Desde la delegación nos hemos encargado de coordinar el sorteo y distribución de las taquillas de la escuela. Este año, se han instalado gran número de taquillas nuevas después de solicitarlo y el año que viene se instalará más a fin de cubrir el máximo de personas posibles. Hemos pasado de cerca de 250, a un total de 520 repartidas en los diferentes pisos. Seguiremos solicitando el aporte de más taquillas hasta conseguir quizás que dada alumno tenga a su disposición una de ellas.

1.3. Presión en Juntas.

Muchos representantes de la delegación forman parte de la junta de escuela. Mantenemos una postura de control y presión permanente en dichas juntas, haciendo de portavoces de la voz de los estudiantes en los órganos de gobierno de la escuela, proponiendo iniciativas y discutiendo los beneficios e inconvenientes de la mayoría de decisiones que se toma sobre el futuro de la enseñanza de la arquitectura dentro y fuera de las aulas.

16 - Maig 2006

Durant els dies 18 i 19 de Setembre BEST(Board of European Students of Technology) t'ofereix la possibilitat de participar en un Case Study organitzat per empreses líders en tecnologia. De la mà de Grupo Acieroid, Altran i Telfónica, formaràs part de l'empresa durant unes hores en les que treballaràs en un cas real.

Tindràs també l'oportunitat de practicar el teu anglès i posar a prova les teves habilitats de lideratge, gestió de projectes, treball en equip, comunicació i presentació.

L'Objectiu: aconseguir que el teu equip, format per 2 estudiants d'altres universitats europees i 2 de la UPC, trobi la millor solució al problema plantejat i emportar-te un Classpad300 Plus gentilesa de Casio.

Estaràs a l'equip guanyador???

Tingues a punt el teu CV i inscriu-te a www.BESTbarcelona.org/BEC abans del 31 de Maig

través

de

la

nostra

BEST Engineering Competition:

dirigeix avui les empreses en les que treballaràs demà.

pàgina 10

web

v o x

p o p u l i diagonal

16 - Maig 2006

FELICITEM A L’EQUIP “LOS JABATOS ” GUANYADORS DE LA LLIGA INTERNA DE FUTBOL SALA de l’ETSAB

COSMOCAIXA O PER QUÈ FER UN FORAT DE 24 METRES A LA RONDA DE D'ALT El passat dia 25 d'abril, vaig assistir, dins d'un curs de Museologia dirigit pel Jorge Wagensberg, a una xerrada dels els germans Terradas sobre el nou Museu de la Ciència de Barcelona. Es va parlar de les anteriors modificacions i de les necessitats a les que s'enfrontava un museu del s.XXI. Després d'un primer concurs d'idees, en el que es va mantenir l'edifici pintat de blau d'una antiga església situat on ara es troba la gran plaça, tant els arquitectes Terradas com els museòlegs de la Fundació La Caixa van arribar, independentment, a la conclusió de que aquell edifici havia de desaparèixer.

A partir d'aquest punt, el geni creatiu dels arquitectes s'enlairà lliurement sense el sobrepès d'un element massa contundent i condicionador de l'espai. Els museòlegs exposaren les seves necessitats, la més destacada de les quals era la grandària de la sala d'exposicions. Volien una gran sala sense compartimentar i amb una alçada prominent que, com una catedral, atorgués solemnitat als objectes exhibits i els deixés respirar. Els arquitectes, mostrant una gran sensibilitat i genialitat, decidiren soterrar el volum central aprofitant el desnivell del terreny. D'aquesta manera, no tan sols s'evità la barrera visual que suposava un volum d'aquesta grandària, sinó que es propicià la creació d'una gran plaça amb vistes panoràmiques a tota Barcelona a una zona deficitària d'espais urbans. D'altra banda, els arquitectes van saber conjugar el protagonisme de l'antic edifici modernista de Domènech i Estapà amb una entrada que el travessa per donar a parar a un nou hall espaiós i lluminós en una clara mostra de perfecte diàleg, tant escàs avui en dia, entre l'antic i el nou.

Com a curiositat, els arquitectes explicaren que, per contenir les terres del forat de 24m de profunditat per 100m de llargària, s'inspiraren en l'arquitectura gòtica catalana construint un mur de contenció amb contraforts interiors, visibles i integrats com un element més a disposició de la museografia.

Per tal d'evitar la claustrofòbia, es projectaren dues lluernes longitudinals a cada costat, que donen a la plaça, propiciant, juntament amb uns miradors, un diàleg interessat entre l'estimulant interior del museu i l'exterior monòton.

El Cosmocaixa constitueix la demostració dels beneficis que comporta un tipus d'arquitectura moderna, però respectuosa; imponent, però conscient; funcional, a l'hora que estètica; en definitiva, bona Arquitectura.

Alvaro Valcarce Romero

pàgina 12

G U I A

d e c e n t

REPLICA diagonal 16 - Maig 2006

Tots aquells que vàreu llegir l'últim número de Diagonal recordareu la publicació d'una carta anònima on es denunciava la contractació, presumptament fraudulenta, d'un professor associat al Departament d'Història. La Ded'aB va rebre la següent resposta, la qual ens han fet arribar i que a continuació transcrivim. Esperem que sigueu vosaltres qui n'extreieu conclusions, o si més no, preguntes, i ganes de satisfer-les. I, és clar, estarem encantats de donar a conèixer les vostres opinions.

En dues ocasions successives s'han difós mitjançant correu electrònic dos escrits anònims en els quals es denuncien unes suposades irregularitats en la realització del concurs per dotar una plaça de professor associat condicionada de l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura de l'ETSAB i se'n qüestionava els resultats.

Davant de les acusacions fetes en aquests escrits, el Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya, en tant que unitat estructural a la que està adscrita l'esmentada assignatura fa constar el que segueix: 1. Donada la sobtada baixa per malaltia d'un professor de la Secció d'Història de l'ETSAB del Departament de Composició Arquitectònica, es va acudir a la contractació urgent de personal docent per a substituir-lo a partir d'octubre de 2005.

2. Van acceptar l'encàrrec acadèmic un professor associat a temps parcial, adscrit al Departament i una arquitecta que estava realitzant treballs de col·laboració a la Secció d'Història.

3. Donada la dilatació en el període de baixa de l'esmentat professor, el 15 de novembre de 2005, la UPC va resoldre convocar el concurs d'una plaça d'associat a temps parcial per a formalitzar la situació laboral del personal encarregat d'impartir interinament la docència fins la reincorporació del professor en baixa per malaltia. Es fixa el dia 5 de desembre com a termini per a la presentació de candidats.

Quatre arquitectes presenten la seva sol·licitud.

4. El 13 de desembre de 2005 es presenta la proposta conjunta Departament/Centre de la comissió que ha de jutjar el concurs.

Aquesta proposta va ser aprovada per la Junta del Departament de Composició Arquitectònica i per la Comissió Permanent de l'ETSAB. El catedràtic d'Història de l'Arquitectura proposat com a president de la Comissió no forma part de cap d'aquests òrgans de govern.

5. El 10 de gener de 2006 la UPC fa públic el nomenament de la Comissió i ho comunica als membres d'aquesta. En aquest moment es difon el primer dels anònims en el qual es posa en qüestió la compatibilitat del president de la Comissió nomenada.

Davant les amenaces, formulades des de l'anonimat, el president de la Comissió contacta amb la responsable de la Unitat de Concursos del Servei de Personal de la UPC, alertant-la de la situació i pregunta si incorre en alguna incompatibilitat, en el ben entès que si fos així es retiraria de la Comissió. Els Serveis Jurídics de la UPC, és a dir els únics capacitats legalment per actuar en aquests casos, contesten negativament. Malgrat això, el president demana que assisteixi al concurs un representant de la Junta del PDI com observador. El vicerectorat de Personal nomena al Sr. Sergi Fillet, com a representant de la Junta de Personal Docent i Investigador (JPDI) per a que garanteixi l'objectivitat del concurs. Ningú impugna la formació de la Comissió del concurs, un dret que contempla la llei i que paralitzaria tot el procés.

6. El 16 de gener de 2006, es constitueix la Comissió i es presenten els candidats, aportant els seu mèrits acadèmics i professionals. Un d'ells no es presenta. La resta de concursants són convocats, per sorteig, per al dia següent.

7. El 17 de gener es realitzen les proves amb assistència de públic i es falla el concurs. Tota la documentació es diposita en la Unitat de Concursos i pot consultar-se. Ningú impugna el resultat del concurs, un dret que contempla la llei i que detindria qualsevol nomenament.

Davant de tot això, el Departament de Composició Arquitectònica vol fer públic la transparència del concurs i condemnar com a injustificades les acusacions formulades anònimament. D'altra banda vol condemnar la manca de dignitat d'unes denúncies que menystenen les possibilitats d'impugnació ofertes per la reglamentació que regeix la nostra Universitat en els aspectes de concursos i que, en utilitzar l'anonimat, cauen en la simple calumnia.

Pere Hereu Director Departament de Composició Arquitectònica Universitat Politècnica de Catalunya Barcelona, 30 de març de 2006

pàgina 13

u n a

d e

l’esquela de Jordi Torà www.gumets.net

El sabor dels mocs Tots en tenim la imatge gravada a la memòria, i la podem imaginar amb una facilitat alarmant. Tots sabem com són, exactament, totes les faccions de la cara del nen que es neteja els mocs amb la llengua. És tan fàcil crear-ne la imatge mental, tan fàcil veure aquell angelet amb la llengua fora apuntant cap al cel, que el primer que ens ha de passar pel cap és la certesa veritable de que nosaltres també hem estat catadors de tan infravalorada vianda.

Recordeu-ho. Sabeu que un dia o altre ho vau fer. I en el precís instant que endevineu el moment exacte dels vostres actes, sabreu que només hi ha un fet a preguntar-se.

Quin sabor tenien els mocs?

Jo fa molt que no els provo; i no tinc ni candeletes rajant de les fosses nassals ni ganes de provocar-les per saciar la meva fam.

Recordo vagament un gust dolç, o potser salat, amb una textura de llet condensada. Quins records, l'infantesa!

Llàstima que, avui en dia, el que es porta en moda post-pubertat és dir que no em tornaré a menjar els mocs en ma vida. I jo dic que, vés!, qui pogués tornarse'ls a menjar sense cap mena de prejudici!

l l i b r e s

diagonal 16 - Maig 2006

El cofoisme, les lletres catalanes i Piñol 'La literatura catalana està passant un bon moment pel que fa a qualitat; un excel·lent moment.

Compareu-ho amb el que s'escriu en francès, espanyol, italià, anglès i alemany (per dir només literatures de llengües milionàries) i veureu que, en prosa, poesia i teatre, no estem tan malament. (...) Hi ha molts catalans als quals els fa pànic reconèixer que som bons perquè aleshores, diuen, caiem en el cofoisme i històries d'aquestes.

Cadascú arrossega els seus complexos.'

Jaume Cabré *escriptor i guionista català El fet d'haver de parlar de literatura catalana implica, inconscientment, el pensar en grans obres del passat i en grans intel·lectuals del present.

Sembla com si, sense voler, anteposéssim el prestigi a la lectura, per simple inèrcia de passat i d'equilibri de futur en la cultura literària catalana.

En certa manera, és un tic cultural-publicitari que compartim amb totes les cultures del món, però que en el nostre cas s'agreuja a l'intentar preservar una totalitat dubtosa per a ser enfrontada a altres totalitats dubtoses, i així eclipsar la veritable i real finalitat de la literatura: ser llegida.

No ho entenc...

És per això que, quan certes limitacions desapareixen i s'aposta per una literatura sense complexos, alguns autors aconsegueixen una frescor que renova l'aire i deixa clar que, realment, som capaços d'igualar èxits d'altres llengües i dir que, de fet, no som tan dolents ni marginals com podíem arribar a creure.

L'activitat al carrer és un dels millors medidors de l'èxit urbanístic d'un barri.

La superposició d'activitats pretén ser l'emblema de Barcelona, en particular del seu centre, és l'amic del pluralisme i la tolerància, i enemic de la ignorància.

L'esport és salut mental i física, una via d'escapament als possibles problemes de la rutina, així com un instrument d'unió i relació social, i una de les poques alternatives que sovint tenen alguns joves a les drogues i la delinqüència.

Barcelona, Ciutat Vella, Plaça Juame Sabartés, tancada a la circulació rodada i avui dia mancada de cap activitat; cartell de l'Ajuntament: PROHIBIT JUGAR A PILOTA. No he vist mai res més contradictori, contraproduent i absurd.

En fi, això, que no ho entenc David Casanovas Tatxé

pàgina 14

Albert Sánchez Piñol s'ha convertit, sense voler i gràcies al gran èxit internacional de la seva novel·la 'La Pell Freda', en cara visible de tot un munt d'escriptors catalans que aposten per una literatura de nivell, per ser llegida i gaudida.

Fa l'efecte que Piñol no vol emular a ningú ni arribar a cap pedestal. Pot arribar a semblar que, simplement, escriu per ser llegit i que gaudeix fentho.

Aquest fet es tradueix en una exquisidesa narrativa només a l'alçada de les seves histories fantàstiques (o no tant fantàstiques) de monstres (o no tant monstres) que fan dubtar de la pròpia naturalesa i moralitat humana. És doncs, un salt endavant en la temàtica i en les formes, amb una literatura finíssima, a la que han acompanyat l'èxit i el ser un best-seller internacional sense tenir la més mínima intenció de ser-ho. I, per si fos poc, repetir-ho tot plegat amb la seva última novel·la, 'Pandora al Congo', segona part d'una trilogia començada amb 'La Pell Freda'.

Però millor deixar de confabular histories estranyes sobre la lletra i que agafeu alguna de les seves novel·les, contes o assajos per a que pugueu donar-me, o no, la raó. > Pallassos i monstres *assaig en to irònic sobre 8 dictadors africans > Les Edats d'Or *recull de contes > La Pell Freda > Pandora al Congo

jordi@gumets.net

u n a

d e

l l i b r e s

diagonal 16 - Maig 2006

LA FELICIDAD, algo que no sabemos demasiado bien qué es, pero que sí sabemos qué significa, ha preocupado desde siempre al ser humano.

Mucho se ha teorizado sobre ella, y puedo asegurar que no se ha llegado a una única conclusión. Aquí no pretendo, en absoluto, descubrir qué es la felicidad, o cómo se alcanza; no tengo respuesta a estas preguntas. Pero sí que estoy seguro de que todos hemos pensado sobre ello alguna vez; algunos incluso han escrito y descrito sus pensamientos acerca de la felicidad.

Reflexionando sobre la felicidad, y pensando en posibles lecturas que tratasen sobre ella, caí en la cuenta de que nuestra felicidad viene dada, al menos en parte, por las relaciones que establecemos con nuestro entorno: relaciones personales, físicas, sentimentales, económicas, sociales, laborales, etc. De modo que, en vez de proponer libros que tratan sobre Cómo Ser Feliz (los denominados libros de autoayuda, que tienen la osadía de decirnos qué tenemos que hacer para ser felices, como si de una receta de cocina se tratara), he decidido recomendar dos lecturas muy diferentes que, de algún modo, tratan sobre cómo enfocar el régimen de relaciones que establecemos con nuestro entorno: EL ALQUIMISTA de Paulo Coelho, y ¿POR QUÉ FILOSOFÍA? de Xavier Rubert de Ventós.

Paulo Coelho (Río de Janeiro, 1947) se inició en el mundo de las letras como autor teatral, letrista de canciones populares brasileñas, periodista y guionista de televisión. El éxito le sobrevino con sus libros, pues ha vendido ya más de 23 millones de ejemplares en más de cuarenta idiomas, siendo el que nos ocupa uno de los más conocidos. Actualmente es consejero especial de la UNESCO para el programa de convergencia espiritual y diálogos interculturales.

EL ALQUIMISTA* (escrito en 1997, 177 páginas) es un relato que sigue la estructura típica de los cuentos fantásticos tradicionales: el protagonista inicia una búsqueda durante la cual deberá enfrentarse a diferentes adversidades, hasta alcanzar su meta y regresar con su recompensa.

Es un relato simbólico que nos explica la búsqueda de la propia identidad, el proceso espiritual que sigue el protagonista, Santiago, para alcanzar una vida en armonía con el mundo. Él es un joven pastor andaluz que un día abandona su rebaño para ir en busca de su tesoro personal, aprendiendo durante el trayecto a escuchar los dictados del corazón.

Con un lenguaje sentencioso y ameno al mismo tiempo, la historia sigue una trama argumental itinerante a través de preguntas y respuestas que el protagonista y sus ocasionales acompañantes se plantean a lo largo del relato, cargadas de referencias tanto religiosas como paganas (en forma de misticismo), ambas siempre mora-

les; un viaje para situar al joven pastor en el punto de partida.

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) es licenciado en Derecho y doctor en Filosofía, ha ejercido la docencia en diversas ciudades americanas, ocupa la cátedra de Estética de la ETSAB, es miembro fundador de la cátedra Barcelona-Nueva York, y ha sido diputado el Parlamento europeo.

A diferencia de Coelho, no es un autor de masas, pero ha escrito varios libros, ninguno desdeñable. El que nos ocupa hoy es ¿POR QUÉ FILOSOFÍA? (escrito entre 1981-1990, 126 páginas) y se estructura en dos partes: Nescere audere** y ¿Por qué filosofía?

La primera parte, mucho más amena que la segunda, trata de la importancia de no verlo claro cuando debemos afrontar las cosas.

Primero nos explica por qué necesitamos ver las cosas claras, para después explicar qué actitud toma la filosofía frente a esta necesidad.

Después se nos explica cuando aparece la posibilidad de verlo todo claro, y por último cómo surge la filosofía para desconfiar de esta presunta claridad.

La segunda parte analiza cómo reaccionamos o deberíamos reaccionar- ante nuestro entorno. Un entorno, o demasiado hecho a nuestra medida, o demasiado duro para nosotros, que produce una experiencia del desajuste, una cierta distancia respecto a los ajustes automáticos de la vida cotidiana. Nos proponemos neutralizar aquello que nos inquieta y que no podemos, no obstante, ni desatender ni destruir. En definitiva, lo que nos mueve es la necesidad de anular la distancia o el desajuste que nos impide vivir reconciliados con el mundo.

como él mismo dice "No es nada fácil ser lo bastante ingenuo -o valiente- para reconocer que no vemos las cosas claras, para aceptar sin reservas ni coartadas el desconcierto, la desazón y el vértigo que nos produce lo que no entendemos." Aprendemos también a ver que no hay nada "blanco o negro", y que tampoco es "gris", sino al mismo tiempo es "blanco y negro". Coelho, por su parte, sí que lo ve claro: tal como el autor ha declarado, la tesis central de su cuento es que "Cuando quieras una cosa, todo el Universo conspirará para que la consigas". Es un libro optimista, que sí proporciona seguridad, placer y consuelo.

El libro de Coelho está ya cocinado, preparado para ser digerido, mientras que el de Rubert está aún cociéndose. El texto de Rubert es un razonamiento, en el que él mismo se pregunta, se responde, se invalida y se reafirma, todo ello para esbozar, con una neblina intencionada, una posible expansión en nuestra manera de pensar. Coelho no, él nos ofrece un libro para nada dubitativo, sin reflexión, sino más bien sentencioso, en el que nos propone, no una expansión o reforma de nuestra manera de pensar, sino un pensamiento (acabado) sustitutivo al nuestro, para alcanzar su objetivo: capacitarnos para que seamos capaces de escoger nuestro destino. Él, a diferencia de Rubert, nos habla del dolor y de cómo erradicarlo, pero no de su origen ni de su proceso de formación. El libro de Rubert es un tratamiento preventivo, el de Coelho, una medicina.

El lector de ¿Por qué filosofía? debe ser un lector que sienta un malestar general producido por experiencias que se hacen sentir pero no se dejan comprender. El lector de Coelho seguramente debe ser aquél que haya tenido una o más experiencias absolutamente singulares, en forma de desarraigo o desajuste, que hayan sido capaces de provocar, no un malestar general, sino una des-ubicación y un dolor agudos.

Así resultará que el lector de ¿Por qué filosofía? adoptará, seguramente, una actitud escéptica y desconfiada, mientras que el que lea a El Alquimista, será necesariamente receptivo y predispuesto.

Como conclusión, diré que El Alquimista es un libro especialmente recomendado para personas necesitadas de una guía clara y fácil que les ayude a superar una época de cambios forzados (es un libro muy indicado para adolescentes), en la que sea necesario marcarse nuevos objetivos; un lector perfecto para este libro es aquél que conoce el origen de su malestar. Es perfecto también para quién quiera leer un bonito cuento de fantasía.

En cambio, ¿Por qué filosofía? es un libro indicado para gente que sienta que algo no va bien, pero no sepa decir exactamente qué es. Por ello, es un lector que no necesita una respuesta clara ni rápida.

Con este artículo no he querido nada más que compartir mi experiencia literaria, proponer algunas lecEs imposible, además de erróneo, turas que sean capaces de mejorar nuestras relacomparar ambos libros, sentenciar cuál de los ciones con el entorno. Espero haber sido de ayuda. dos es mejor. Son libros absolutamente distinUn alquimista es aquél capaz de transformar los tos, para lectores distintos, que deben ser leí- * dos en momentos distintos y con voluntades metales en oro, y de fabricar el Elixir de la Larga Vida. ** Nescere audere significa, en latín, "osar ignorar". distintas. Primero analizaré los libros y después describiré al lector más apropiado para ambos.

Oscar Linares (oslitor@hotmail.com) El libro de Rubert no proporciona ni seguridad, ni placer, ni consuelo. Su eficacia no radica en el poder y la claridad de su pensamiento, tanto como en la debilidad de su convencimiento; tal

pàgina 15

p l a n e t a r i u m

La Terribilità di Michelangelo Conta la llegenda, l'origen de la qual bé va poder ser un rumor malintencionat, que, allà per l'any 1499 de Nostre Senyor, el jove florentí avui per tots conegut Miquel Àngel Buonarroti es trobava a l'antic Sant Pere del Vaticà, a la capella de la Verge Maria delle Febbre, on s'havia instal·lat la seva primera gran peça escultòrica: La Pietà. Es trobaven al mateix lloc uns peregrins llombards que estaven elogiant la peça i, a la pregunta de qui era l'autor, algú respongué: "Es el nostre gobbo de Milà". Miquel Àngel, segons conta la llegenda, va guardar silenci i se'n va anar; cosa veritablement inconcebible coneixent el caràcter que tenia i que el portaria a enfrontar-se al mateix Papa Juli II. El geperut milanès al que es referien els peregrins sembla ser que era un conegut artista anomenat Christóforo Sorlari.

Amb l'orgull ferit i disposat a que no es tornés a repetir tan desafortunada escena, Miquel Àngel es va introduir d'amagat a la capella per la nit i, amb l'ajut d'una espelma i els seus cisells, va gravar a la cinta que envolta el bust de la Verge la següent inscripció: MICHAEL ANGELVS BONATOTVS FLORENT FACIEBAT (fet per Miquel Àngel Buonarroti Florentí).

Sembla ser que l'elecció de la cinta per a la inscripció, lloc que es podria considerar inapropiat artísticament, obeïa a una previsió suspicaç: era un lloc on no podria ser eliminada tan fàcilment como si l'hagués posat, de la manera que ordinàriament es feia, en una cantonada discreta de la base.

Aquesta fou la única vegada que Miquel Àngel va firmar una obra seva. No se sap el perquè, però sembla raonable pensar que, a partir de la fama que va assolir amb La Pietà i, posteriorment, amb el David, considerés altament improbable que tornessin a confondre una de les seves obres amb la d'un altre artista de segona. D'altra banda, tampoc és descabellat pensar que no volgués firmar cap de les seves obres i el cas mencionat representés tan sols un excepcional arravatament de fúria. Sigui com sigui, La Pietà continua impassible, malgrat els atacs de bojos il·luminats per l'estupidesa, a la capella lateral de Sant Pere del Vaticà amb la cinta cenyida al bust. No obstant el gruixut vidre que la protegeix de futurs atacs, es pot entrellucar la seva bellesa; una bellesa capaç de sumir multituds en èxtasi. És quelcom que realment val la pena veure abans de morir i, ja que hi sou, apropeu-vos a l'església de San Pietro in Vincoli (queda al costat del Coliseu) on es troba la que, en la meva humil opinió, considero l'obra més potent de Miquel Àngel, que a més a més no està darrera de cap vitrina (¡Si us plau, que cap boig estigui llegint això!) i es pot veure amb llum natural i tant a prop com es vulgui: el Moisés.

Alvaro Valcarce Romero

Una mirada a Mozart.

diagonal 16 - Maig 2006

"No només tocarà la nena, que té dotze anys, i el nen, que té set concerts compostos pels més grans mestres de clavecí, sinó que el nen interpretarà un concert de violí. A més, acompanyarà simfonies al clavecí amb el teclat cobert amb un drap per demostrar que toca amb la mateixa facilitat sense veure les tecles. També reconeixerà qualsevol nota o combinació de notes tocades al clavecí o en qualsevol altre instrument (campana, cristall, rellotge de música...). Finalment improvisarà al clavecí o a l'orgue en les claus més inimaginables durant el temps que hom desitgi, per tal de provar que domina l'orgue tant com el clavecí, a pesar de ser dos instruments totalment diferents."

Aquest era un eslògan publicitari aparegut a Frankfurt per anunciar un concert que Mozart havia de donar en aquella ciutat l'agost de 1763.

Resulta il·lustratiu per adonar-se de la fama que ben aviat va anar-se forjant el petit Wolfgang a base de concerts i gires que per poc no acaben amb la seva vida essent encara un nen. Aquesta fama va produir molts gravats al pas per les diferents ciutats, fins i tot es van imprimir poemes en diferents llengües referents al nen prodigi.

De la infància de Mozart en coneixem moltíssimes anècdotes, quasi totes documentades. Per elles sabem que tenia un caràcter extremadament alegre i que la pintura, les matemàtiques i la llengua italiana formaven part de les seves aficions. Utilitza aquesta llengua a voltes, en cartes adreçades a la seva germana. La seva afició a la correspondència ens ha deixat un bon retrat de la seva manera de ser, d'entendre la vida, i de la seva ironia; valgui com exemple el fragment d'una carta de 1770 dirigida a sa germana Nanerl que diu: "Realment m'alegra de tot cor que aquesta excursió en trineu t'hagi plagut tant, i et desitjo mil oportunitats de plaer per tal que la teva vida transcorri d'una forma realment alegre. Però una cosa em molesta, i és que deixis sospirar i sofrir tan interminablement al Signore Mölk i no hagis anat amb ell en trineu perquè et pogués donar una bona revolcada: quants mocadors deu haver necessitat per plorar per causa teva, aquell mateix dia; sens dubte es devia prendre abans dos loths de tàrtar que li deguéren de fer expulsar l'horrible brutícia que té en aquell cos seu. De nou, només sé que el Signore Gelehrt, el poeta de Leipzig, s'ha mort, i que, d'ençà de la seva mort, no ha tornat a escriure poesia."

Potser per un efecte antitètic respecte al seu obedient pare Leopold, el jove Mozart va resultar ja de ben jove, un amant de la llibertat, extremament al·lèrgic a la cotilla que per ell suposava treballar per l'arquebisbe de Salzburg, on era tractat com un mer servent. Poder ser amo d'ell mateix li costà trobar-se moltes portes tancades, entre elles la de la cort de Joseph II de Viena, "ben" aconsellada per l'arquebisbat de Salzburg.

Molts veuen avui en Mozart l'alliberador de la professió de músic, per haver-se negat a la fatal subordinació i a la cega obediència que se li exigia, i per haver conquerit, tenaçment i no sense passar penúries, la seva autonomia.

I va ser d'ençà d'aconseguir-la quan va compondre les seves millors obres, per bé que és fàcilment atribuïble aquest fet a un major i creixent grau de maduresa del geni de Salzburg a partir de 1781. D'aquest període daten grans òperes com El Rapte del Serrallo (1782) i Les Noces de Fígaro (1787). A Don Giovanni, estrenada el mateix any 87 a Praga amb gran èxit, aconsegueix transmetre a l'espectador per mitjà del Comendatore i els dimonis, un terror sense precedents en el penúltim acte. Cèlebres concerts per a piano i orquestra com els KV467, KV488, KV503 i KV595 per citar-ne uns quants, la Missa en do menor i el famós concert per a clarinet KV 622 també pertanyen a aquesta fructífera època creativa de Mozart que ja no es va aturar fins a la seva mort. No deixa d'encuriosir el paral·lelisme existent entre l'increment quantitatiu i qualitatiu de les obres amb els creixents deutes, compromisos i problemes econòmics que el perseguien. Així mateix no deixa de sorprendre com obres de tant extrema qualitat fossin compostes en unes condicions de salut tan deplorables. Aquest va ser el cas per exemple, del Rèquiem, la seva obra pòstuma, finalitzada a posteriori pel seu deixeble Süssmayer, i de la seva òpera més famosa: la Flauta Màgica, estrenada en un suburbi de Viena a la tardor de 1791, poc abans de morir. En ella, hi ha una breu escena en què el príncep Tamino és conduït fins al sacerdot suprem d'Isis i Osiris, que regna en el temple de la saviesa; el monjo que l'ha guiat el presenta davant de Sarastre tot dient: "És un príncep" i Sarastre li respon "Més que això, és un home". La resposta lacònica i concluent, dibuixa molt bé el gust de la Il·lustració. Aquell era un segle de frases definitives i d'esperances propugnades pels racionalistes que van donar a la paraula home una dignitat nova, l'emplenaren de somnis i la perfumaren amb l'incipient racionalisme europeu. El mateix ús en feia aquí Mozart de la paraula home.

Una paraula plena d'ideals i que es va fer seva. Sobre d'ella i fins al moment de la seva mort, hi va afirmar una absoluta voluntat de crear. Potser és això el que fa que l'estimem tant.

Daniel Gómez Teixidor

pàgina 17

Música

noves

suggerències: PER: ANDREU GRIÑÓ

De les últimes coses que he estat escoltant destacaria el grup londinenc Hard-Fi i el seu disc Stars of CCTV (2005). Combinen un so entre els The Killers i The Bravery, amb una veu més divertida com la dels Hot hot heat. Rockers, però més àcids que els Strokes o Artic Monkeys, tenen cançons originals i compromeses amb els problemes de la nostra generació. Actitud arrogant brit-popera i melodies variades, algunes divertides i altres "poppypegadizas".

Dins d'una línia rock potent trobem

Buckcherry. Tenen algunes reminiscències country en alguns "arreglos", sobretot en les cançons tranquil·les. Es podrien arribar a considerar intemporals perquè de fet no aporten res nou al panorama musical, tot i que sonen molt bé.

També cal destacar Kashmir, un grup danès de rock relaxat i sensible. El seu treball porta el nom de Zitilities.

En la mateixa línia de rock sensual trobem els Blueoctober. Aquest grup de Texas incorpora trossos més agressius, tirant a un emoprogressiu. Els seus directes junt amb l'exploració de temes controvertits com les depressions mentals, l'ús de drogues, amor i traició els han ajudat a crear un públic fidel al llarg de més de 15 anys.

Com a recomanació indie apunto el grup neoyorquí The Essex Green i el seu disc Cannibal sea.

Acaben de treure el seu tercer senzill i van camí d'acabar molt amunt.

Destaquem també el primer àlbum de Nathan Fake, del qui ja fa temps sentim a parlar, es diu Drowning in a sea of love i inclou el tema The sky was pink. És un disc amb tocs downtempo, indietrònica, showgazing, ambient…

Canviant de registre; us heu preguntat mai que pot sortir de mes-

pàgina 18

AGENDA??

pd li aag on n ea l t 1a6 --

clar jazz, hip hop i rock? Doncs aquesta interessant proposta la porten a cap els Gruvis Malt en With the spirit of a traffic jam.

I donant pas a veus femenines suaus s'ha d'anomenar a Tara Blaise i el seu treball Dancing on tables Barefoot, que tot just es comença a promocionar al nostre país.

Paperback Cliche, 21 Years o The three degrees seran els acompanyants perfectes per a una estona tranquil·la. I si us agrada aquest estil, no deixeu d'escoltar a Lisa Miskovsky i el seu disc Fallingwater, que segueix una línea semblant al de la Tara Blaise.

Ja per acabar, recordar que surten nous treballs dels Snow patrol (Eyes open), My chemical romance (Life on the murder scene, un directe on els temes s'assemblen massa a les versions d'estudi), Flaming lips (At war with the mystics), Saves the day (Sound alarm), Ben Harper (Both sides of the gun, doble cd que segueix la línia intimista, personal i alhora emotiva del cantautor) i Embrace (This new day i el tema de la selecció anglesa pel Mundial d'Alemanya, World at your feet.

Mantenen el seu estil, us en recordeu de Gravity?)

Maig 2006

Sé que se'm va demanar que fes l'agenda, però des de l'últim número hi ha poques exposicions que hagin variat. Així que aneu a alguna ;) que segur que us en falten. I si ho feu, aprofiteu per observar uns quants tòpics de les exposicions.

La gent que es troba en les exposicions responen en general a quatre perfils típics: el primer seria el freak, després vindria l'enteradillo, seguit del turista y tots ells amb opció d'anar acompanyats de l'últim tipus, la víctima.

El freak el descobrirem en veure moure's el que pensàvem que era una estàtua a 3 cm de l'obra exposada. Immòbil i amb cara de concentrat, a vegades prenent apunts o croquis del que veu, i de tant en tant assentint amb el cap amb una lleu rialla de satisfacció com si acabés de crear el que observa.

L'enteradillo és el típic amic que fa ràbia, i que, en cas de que ni el coneguis, el mataries.

Es passa tota l'exposició assenyalant com si en sabés, fent observacions buides i repetint sempre els mateixos arguments. De lluny sembla que controli, però dos segons de tafaneria prop seu fan adonar-se que no en té ni idea. En ocasions intenta la rialla amb el citat moviment de cap, però en les seves ànsies de protagonista acostuma a quedar forçat. L'extrem d'aquest cas el vaig veure al museu d'història de Berlín, on un noi de vint i pocs anys movia les mans com si muntés un trencaclosques i feia de tant en tant el moviment de cap freak, com si acabés d'entendre alguna cosa... davant d'uns jeroglífics egipcis.

El turista s'acostuma a distingir molt fàcilment per la vestimenta, però a part, té uns comportaments molt marcats. Aparentment fa col·lecció de tots els tríptics que es puguin donar del museu i obra dels artistes. Òbviament agafa "l'audioguide" i comença l'exposició molt meticulós escoltant la introducció de l'exposició (part poc interessant on s'acostuma a parlar de qui financia el muntatge). Entra en la primera sala i atentament mira totes i cada una de les obres i cartells a la vista (incloent els que posa sols "oil on canvas"). A la segona sala ja no s'atura a llegir, sols camina lentament. A les sales següents fa mirades generals indiscriminades sobre les obres i acaba caminant sols esperant que la sala següent sigui la que té cadires. Després de dormir-se en una espècie d'incòmode banc que ha trobat, s'aixeca i comença a caminar. S'adona que està repetint sales i comença a rebuscar en els tríptics informatius on pot trobar un plànol del museu. Després d'una llarga estona decideix cap on ha d'anar, però mira i sols veu una paret... finalment s'orienta i camina a pas accelerat cap a la part que troba més divertida i on hi passarà més temps: la tenda de souvenirs-bar.

La víctima és tot aquell que es veu obligat a anar a algun lloc de suposat interès però que en realitat un cop a dins no acaba d'entendre com hi ha arribat. Em refereixo a familiars, parelles i amics que sols acompanyen a un dels tres tipus anteriors. Segurament s'hi pot incloure l'estudiant que està fent un treball per obligació.

Aquest grup, lluny de crítica, és el més sincer. Són gent

p l a n e t a r i u m

diagonal 16 - Maig 2006 que busquen anar ràpid, veure solament el que els hi interessa, alguna cosa que hagi sortit per la televisió o que hi hagi molta gent al voltant. S'agruparan prop de la Gioconda, i comentaran una estona si estava embarassada o qualsevol altra llegenda anecdòtica per acabar parlant del Código DaVinci.

No cal oblidar que els dos últims grups

de gent es posaran davant del que miris, els hi sonarà el mòbil, l'agafaran, els hi vindrà algú del museu i els hi dirà que no està permès l'ús del mòbil, i encara li respondran que en un moment pengen. Poc després et trepitjaran al fer un pas enrera, s'aproparan tant als quadres que faran saltar alguna alarma, tot i així aconseguiran tocar-lo. Faran fotos quan estigui prohibit, i si pot ser amb la superressolució del mòbil, i quan no serà amb flaix amb un vidre davant. Comentaran preocupats i en veu alta perquè no els hi queda bé la foto i la repetiran igual.

Llavors t'adones que el soroll estrident que abans havies sentit era la seva càmara digital que canta "Yo amo a Laura" cada cop que tiren una foto, perquè no hem d'oblidar que posava silenci per tot arreu incloent a la introducció de "l'audioguide" que s'han deixat al banc on s'han quedat dormits. I quan ja no puguin aguantar més dins del recinte, en la seva recerca de la sortida t'empenyeran en bloc per les estances pintades pel Rafael al Vaticà, i no sabràs com estaràs a la sortida, i la víctima hauràs estat tu.

A part d'algun comentari sarcàstic, això ens hauria de fer reflexionar sobre si la manera en que s'ha intentat popularitzar la cultura ha estat l'adequada, o si pel contrari, s'ha aconseguit que molta gent sense ganes d'anar als museus ni una mínima preparació desemboqui en les capitals amb ganes de devorar sales d'exposicions sols per dir el mític: "JO hi he estat".

Andreu Griñó

pàgina 19