Issuu on Google+

DIAGONAL

revista extraoficial de l’etsab . Nº11 . Desembre 2004


m e n ú

INDEX

d e l

EDITORIAL

eDitorial Col.laboren en aquest número: Roger Blasco, Dani Carrero, Albert Comerma, Le Corbusier, Marta del Rio, MARINA DÍAZ, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Alberto Hernandez, Xavier Irigoyen Gómez, Anna Manyes, Xavi Rius, Jorge Rovira, RUP6NUP, Jordi Torà, en JAN, l’Avi, La gent de la DED’AB, ESPAI PARAL.LEL, i alguns anònims...

il.lustració portada: Maria Picassó

Aparicions electorals

UN CONY DE PAVIMENT JUNTA D'ESCOLA

Esperant a fer tard PROBLEMASREALESDE UN PRIMERCURSO EN

LA ETSAB.

KILLFORUM

Diario de una cooperante aRtuRo, arquitecto sin futuro TENDENCIAS 2004

FMI

EL POBLE SAHARAUÍ (II)

gràcies a tots

número editat gracies a la publicitat de:

TECHNAL

ESPAI PARAL.LEL + DESEMPOLVANDO RINCONES El Horror Cristalizado

Saber ver la arquitectura. L’esquela.

Tòpics.

SOBRE GUSTOS... ANEM A FER UN VOL? Secció de Cinema Jimmy Eat

World Un madurito muy marchoso

“Ese corbu”!!!

pàgina 2

Arriba l'onzè número de Diagonal, quan no fa ni un mes que hem tret el desè. No ha estat fàcil fer la feina en tres setmanes, quan normalment ens hi passem un mes llarg, i molt menys amb les entregues i exàmens que tots estem patint. Hem d'agrair a tota la gent que ha escrit i ens ha ajudat per poder tenir avui l'11. Però havíem de treure aquest número ara, ja que si no havíem d'esperar fins al febrer per donar-vos això que teniu a les mans. Si, fins d'aquí quasi dos mesos no tornem a tenir classes. Ara no qüestionarem si aquests dos mesos de feina a casa, sense professor, són el millor per aprendre, perquè si comencem a qüestionar no acabarem mai. Deixem-ho per un altre número. El què és inqüestionable és que són molt benvinguts. Ens tornarem a veure al febrer, coincidint amb les properes eleccions a director de l'EtsaB, on tots vosaltres esteu convocats a votar si, si, heu sentit bé: TOTS VOSALTRES. Les eleccions es realitzaran per sufragi universal, tot i que el valor dels vots no sigui igual per uns que per altres.

dd i a gi oan a l 1 1 - D e s e m b r e 2 0 0 4

Inevitablement, per part nostra tindreu un número especial (bé, més especial que els altres) dedicat al tema eleccions i altres temes relacionats. Per altra banda sentim que un altre cop, sembla ser ja una tradició en aquesta casa només tornarà a presentar-se un sol aspirant al títol. Tot i així i amb més motiu cal que tothom digui la seva a les urnes. Per aquests motius, ens agradaria sentir les vostres opinions al respecte. Aprofitant aquest moment (l'elecció del pròxim director de l'Etsab no es repetirà fins d'aquí a 3 anys!) Així us convidem que ens feu arribar via mail, via bústia, passadís, etc. els vostres suggeriments per millorar l'escola, quina mena de política hauria de dur a terme el futur director o qualsevol tema relacionat. Recordar-vos que si teniu encara pel febrer moltes incògnites sense resoldre sobre la política dins l'escola sempre podeu acudir a la delegació on us aclariran qualsevol dubte.De tota manera, nosaltres intentarem exposar-vos tots aquests temes dins el proper número. Deixant de banda les eleccions i centrant-

nos més en aquest número ens "omple d'orgull i satisfacció" poder confirmar allò que ja es va deixar entreveure en el número anterior. Sembla que poc a poc augmenta la participació entre els nostres col·laboradors fins al punt de trobar-nos amb unes noves seccions que semblen prometre una llarga tirada com "una de llibres" o la secció d'ESPAI PARAL.LEL, entre molts altres articles que fan realitat aquest número. Agafant un altre cop el caràcter crític amb que s'havien publicat Diagonals anteriors omplim les 16 pagines entre còmics, escrits i fotomontatges per donar a conèixer una vegada més la realitat de l'escola i la que ens envolta diàriament.

Esperem que gaudiu llegint aquesta revista tant com nosaltres fent-la. I que si algun dia voleu deixar el bàndol de lector per passar al nostre, ja sabeu: revistaetsab@yahoo.es

Des d'aquí només ens queda que desitjar-vos: Bones festes millors turrons!!!

i


v o x

p ó p u ld ii a g o n a l

11 - Desembre 2004

Aparicions electorals Sé que no és costum habitual en aquesta casa llegir la multitud de cartells que hi ha penjats a l'escola i menys si es troben a la vitrina reservada a direcció. Suposo que deu ser a causa de la seva situació, que pels que no ho sapigueu, es troba al replà de les escales entre la planta baixa i el primer pis. És recomanable donar-hi un cop d'ull de tant en tant ja que de vegades succeeixen fenòmens paranormals: documents que apareixen i desapareixen d'un dia per l'altre sense explicació aparent... Us situo. Serien principis de novembre, em dirigia al bar tot buscant unes monedes a la butxaca quan, un raig de llum reflexat a la vitrina de direcció, enlluernant-me, va semblar voler cridar la meva atenció cap a un punt concret. La meva mirada es va aguditzar al veure aquelles paraules "assenyalades": "eleccions a director de l'escola". Al buscar els noms dels possibles candidats, només vaig trobar una nota que explicava que en cas de presentar-se'n més d'un, s'hauria de fer segons la tan anunciada nova normativa. Però aquesta no va ser la única il·luminació que patiria aquell dia. La mateixa nit un pensament se'm presentà en forma, encara no sé si de possibilitat o de paranoia: volia ser Director de l'Etsab:

... massa treball i cafè acumulats?. Vaig anar al llit. L'endemà, per sort, aquell pensament semblava haver desaparegut, però em vaig tornar a apropar a la vitrina a mirar fins quin dia tindria per presentar-se el meu hipotètic altre jo.... Tot això, "por si las moscas", eh?... els mals pensaments apareixen quan menys te'ls esperes.... Aquest cop no hi havia raig de llum, però la sorpresa va venir al veure que tampoc hi era la nota que donava la possibilitat de saciar les meves ànsies de poder. Què?-. No m'ho podia creure!... Com li diria al meu alter ego que res de res de tot allò que havia estat pensant el dia anterior... tot havia desaparegut amb la nota... La possibilitat d'escollir, finalment, entre més d'un candidat (cosa que en aquesta escola, no sé si per llei o pacte, quasi ve mai es dóna), la ja planificada més que innovadora campanya electoral a la que la nova normativa obligava ( com que és obligació i no deure fer campanya? ) i la possibilitat de ser escollit en sufragi universal ( ponderat ...això si!) i no només a la junta com passava fins ara... tot en orris... De cop, la sorpresa i indignació es van transformar en dubte..."Aquella nota havia realment existit?" o, en realitat for-

mava part de les meves paranoies i desitjos més ocults?. Aparició o "gato encerrado"?. El cas és que em vaig anar a informar per sortir de dubtes i em van comentar que fins que no s'aprovés la nova normativa no era possible establir unes eleccions... Ui, ui, ui... Si és així, per què el nostre director ho havia fet? I, sobretot, per què apareixien i desapareixien coses de la vitrina de direcció sense una explicació clara?.... .......la verdad está ahí fuera... per

L'Avi

UN CONY DE PAVIMENT No sé si us n'heu adonat, però últimament a l'ETSAB s'ha posat de moda partir d'una base projectual una mica, per no dir bastant, naïf. Estem parlant d'agafar referències directes de pintors que agraden als arquitectes, com podria ser Mondrian, i plasmar-los, per no dir plagiarlos en el projecte (normalment sense cap mena de sentit). Fins i tot, alguns professors, dels quals no diré noms per no desprestigiar-los, inciten a agafar directament quadres de l'arxiconegut Mondrian i fer-los servir com a referència directa en el projecte. Per experiència pròpia he viscut casos extrems de quadres copiats literalment i usats com a paviment, o bé altres bajanades com aplicar-los a la façana...

Actituds com aquesta només fan que fomentar el desinterès general per l'Arquitectura. Molts preferim anar a un museu, en comptes de passejar per una plaça amb un paviment mal engendrat que recorda vagament a un quadre. I ja no és tan sols que s'hi assembli o no, sinó el perquè de fer ús d'aquestes referències tan immediates. Algú podria explicar què té a veure una avantguarda del s.XX amb l'Arquitectura? És que potser dues dimensions tenen alguna cosa a veure amb les tres dimensions? Potser sóc jo que vaig errat i aquesta és una manera viable de projectar... En fi, ja que alguns posen a un Mondrian de façana, un dia jo provaré de posar L'Origine du monde de G.Courbet com a paviment, a veure què passa... Total, també és pintura oi? per RUP6NUP

RECORDEU!!!!! La Biblioteca i el Centre de Càlcul de l'etsaB OBREN ELS CAPS DE SETMANA I DIES FESTIUS Dates: 18-19 de desembre 8-9, 15-16 i 22-23 de gener Horari: de 10 a 20 h. Per entrar, cal el carnet UPC.

pàgina 4


diagonal 11 -Desev e mob rxe 2p0 0ó4

p u l i

JUNTA D'ESCOLA - 30 de novembre La junta és l'òrgan de govern més representatiu de l'escola. En les reunions que duu a terme periòdicament es debaten temes relacionats amb el funcionament de l'escola.

En la passada junta es va.... ·Aprovar la proposta pressupost de l'any vinent, amb una partida especial per a GUIXETES. ·Aprovar el nou reglament. Alguns dels canvis que introdueix són: -El sufragi universal, lliure, secret i ponderat en les eleccions a direcció. -La creació d'un Patronat de l'ETSAB, que vinculi l'escola amb la societat.

·Informar sobre la proposta realitzada per la diputació i altres organismes per al campus del Besós. Des de ja fa temps que es parla sobre la creació d'un campus universitari a l'altre extrem de Diagonal. En un principi la UPC va preveure que s'hi desplacés l'ETSAB. La junta de l'escola s'hi va oposar i es va reenfocar el projecte. Actualment es proposa crear una nova zona de centralitat que inclouria: el PBAUE (Parc Barcelona Arquitectura, Urbanisme i Edificació), que seria un nou campus universitari amb una tercera escola pública d'arquitectura, l'escola d'arquitectes tècnics, estudis d'enginyeria industrial i programes de tercer grau i formació continuada; la zona forum i de la mina i la zona 22@. ·Informar sobre el projecte de Pla d'Estudis. El marc de l'ensenyament ha d'adaptarse a les pautes marcades per la Unió Europea en un període limitat de temps. Cal crear un nou pla d'estudis i definir les competències professionals de cada carrera a nivell estatal . L'informe presentat ha estat realitzat per un equip de Madrid i defineix com podria ser aquest canvi.

MÉS INFORMACIÓ: www.upc.edu/etsab/dedab

Esperant a fer tard De l'assistència a les reunions de Junta, l'òrgan de govern més representatiu de l'escola, sorprèn el caràcter exclusivament informatiu d'aquesta i la dificultat per materialitzar les propostes que neixen durant el debat que genera. En la passada junta del dia 30 de novembre es va parlar sobre dos temes molt importants per al futur de l'escola i l'ensenyament de l'arquitectura a Barcelona (informant sobre la proposta del campus del Besós) i a nivell estatal i europeu (explicant com es preveu que s'adaptin els plans d'estudis a les noves pautes marcades per la Unió Europea). Després d'exposar cada un dels temes es va generar un debat, d'on van sorgir idees molt interessants sobre com l'escola podria donar la seva opinió i intentar preveure el transcurs dels processos i evitar reaccionar quan ja fos massa tard. Malgrat que les propostes no van aconseguir engrescar el director, que va remarcar "el caràcter informatiu de la junta" i que ja ho parlarien més endavant, una d'elles, la de crear un grup de treball per estudiar el pla d'estudis i crear una opinió en nom de l'escola per donar-la a aquells qui redacten la normativa, va aconseguir tirar endavant. Vivim en una societat que sembla que espera a proposar i a queixar-se quan ja és massa tard, per no haver de pensar què vol i poder-se lamentar de la "inutilitat" de la democràcia. És molt important que aquelles idees que a través de l'estudi i el treball busquen poder establir un diàleg i intentar millorar la qualitat de l'ensenyament siguin recolzades i injectades de bones dosis d'optimisme. Perquè el treball d'una comissió potser no tindrà resultats immediats o aconseguirà tot el que es proposi, però com a mínim, coneixerà profundament el problema, n'informarà a la resta de professorat i estudiants, i crearà una idea més sòlida de com podria ser un nou pla d'estudis.

per cap-i-cua

pàgina 5


v o x

PROBLEMAS Introduccion Después de un año transcurrido en la escuela técnica superior de arquitectura de Barcelona son muchos los problemas que cabe destacar para intentar que sean solucionados lo antes posible. Son problemas que ocurren tanto por culpa de la administración de la universidad, como por culpa de los alumnos o de los profesores. Trataremos en primer lugar los provenientes de la administración, principalmente la organización ineficaz de la matriculación y la multitud de incongruencias que han surgido en otros muchos aspectos a lo largo del curso para luego adentrarnos en la parte correspondiente a los alumnos y a los profesores, situaciones de incivismo o de miedo que obstaculizan el buen desarrollo de los estudios de arquitectura. Algunos son asuntos de aparentemente fácil solución, otros pueden ser más complejos pero en cualquier caso están ahí y debemos intentar resolverlos.

Primera parte: Administración.

1.1. Organización ineficaz del proceso de la matricula. Empecemos por abordar uno de los asuntos más difíciles pero que sin duda, resulta ineludible por los masivos trastornos que ha causado. Es evidente que el nuevo proceso de matriculación por ordenador automatizado y personal fue un caos en todos los aspectos. Es difícil encontrar alumnos que estén satisfechos de los resultados obtenidos. In situ, la mayoría de los grupos estaban ya llenos para la mayoría de los solicitantes, obligando a elegir asignaturas de aquí y de allá, a veces sin elección posible e incluso hubieron momentos en los que todos los grupos de determinadas asignaturas aparecían llenos, imposibilitando la matriculación y causando trastornos. Las consecuencias de este proceso se reflejan en los horarios demenciales de los estudiantes: acumulación de todas las asignaturas en un cuatrimestre en vez de un reparto equilibrado entre otoño y primavera, superposición de asignaturas, seis o más horas muertas entre disciplinas, alumnos que no pueden coger el tren para volver a sus casas porque una clase de innecesariamente retrasado horario lo imposibilita... Varios factores pueden explicar estos problemas. En primer lugar, sigue existiendo un exceso de alumnos que aunque han pasado la fase selectiva siguen siendodemasiados. Quizá, el número de plazas que asume la universidad es excesivo, quizá

pàgina 6

p ó pd u l oi n a l iag

REALES

aún pudiendo admitir ese número de personas, esté mal preparada para ello o quizá, las preferencias en la matriculación no estén bien regladas. Muchos alumnos que han cursado un primer curso con horarios muy deficientes (asignaturas superpuestas...) y, aún así, han demostrado estar en perfectas condiciones para superar la fase selectiva con excelentes notas se encuentran en la misma situación que el curso anterior. Es inevitable que una minoría de alumnos se encuentre con algunos grupos llenos pero no es el caso de esta universidad, que es la mayoría. Otro factor posible es el sistema de relación de asignaturas entre sí. Ahora los alumnos pueden "picotear" asignaturas de aquí y de allá, seleccionando de diversos grupos según su criterio. Algunos grupos están perfectamente equilibrados para asumir todas las asignaturas de un curso de forma sencilla y eficaz pero no sirve de nada porque a la hora de la verdad, algunas asignaturas de dichos grupos están llenas, imposibilitando seleccionar un bloque de asignaturas de un grupo entero. Posiblemente, sería más coherente que los alumnos seleccionaran un grupo entero con todas sus asignaturas o que tan sólo solicitasen cursar el curso en un determinado horario y que la administración organizara las demandas, estableciendo sólo entonces los grupos y los profesores. Por ejemplo, cursar todas las asignaturas del curso actual por la mañana y las que quedaron pendientes del curso anterior por la tarde. Quizá esto sea inviable pero son pequeñas soluciones las que podrían mejorar la situación actual que un muchos aspectos es deficiente. 1.2.

Otras incongruencias.

Algunos alumnos que cursamos el curso anterior primero nos hemos encontrado con una infinidad de dificultades añadidas de las cuales señalaremos aquí unas cuantas. No podemos ignorar los "colapsos". Si estamos en una universidad grande, de multitud de estudiantes, debe estar pensada como tal. Colapsos en copistería, colapsos en el bar, colapsos en los ordenadores de la escuela, colapso permanente en secretaría. Es cierto que los usuarios se presentan masivamente, por la próxima entrega de proyectos o por cualquier razón lógica. Deberíamos intentar evitarlo pero la administración pone pocas facilidades, los profesores piden a veces trabajos sin pensar en las consecuencias de este tipo. En el caso de secretaría, un horario normal de un alumno es de 8.30 a 14.30 ininterrumpidamente. ¿Si la secretaría está abierta de 10.30 a 13.30, cuando va a ir el alumno, sabiendo que tendrá que esperar un buen

11 - Desembre 2004

DE

UN

rato casi con seguridad? Es sabido que en esta universidad, los estudiantes no tenemos mucho tiempo sobrante lo que dificulta o imposibilita poder perder una tarde entera en secretaría. Otro asunto sorprendente es la costumbre de la casa de realizar los exámenes de construcción el sábado. Al inicio de la asignatura, se nos distribuye una hoja explicativa que expone las razones. En realidad, toda la argumentación se reduce a lo mismo: en horarios de clase no hay tiempo. ¿Son los profesores, los alumnos o la administración los que causan este conflicto? ¿Exigen demasiado de la asignatura los profesores? ¿No aprovechan suficiente la horas de clase los estudiantes? ¿Falta atribuir más horas a esta asignatura? Estos asuntos y muchos otros deberían ser resueltos para permitir mejorar el rendimiento de los alumnos y evitar problemas en la organización de un tiempo que, en nuestra carrera, es, sin duda, preciado.

Segunda parte: Alumnos.

2.1. Incivismo. No cabe la menor duda de la responsabilidad que tienen los alumnos en algunos de los defectos del día a día del estudiante de arquitectura. Muchos problemas surgen de la falta de civismo, del egoísmo y del poco respeto hacia los demás que muestran algunos. Uno de los ejemplos más claros es el saque de libros en la biblioteca. Cuando los profesores solicitan un trabajo sobre un tema determinado, en las hora (o minutos) siguientes, no se toman prestados los libros de dicho tema sino que se saquea brutalmente todos los libros que se pueden encontrar. Libros escondidos para los avaros, préstamos a nombre de otros para los más ambiciosos y hojas de revistas arrancadas para los fetichistas. Finalmente, la mitad de los alumnos se quedan sin la información que necesitan.


diagonal 11 -Desev e mob rxe 2p0 0ó4

PRIMER

p u l i

CURSO

¿No sería más apropiado fotocopiar los documentos que interesan? Este es sólo uno de los numerosos ejemplos de actos de incivismo que pueden dificultar los estudios de los compañeros. 2.2. Miedo. Otro asunto es el miedo, el terror, justificado tan sólo muy pocas veces, que pueden tener los alumnos (de primero especialmente) a reclamar los derechos que tienen. "Y si me coge manía el profesos? ¿Y si me suspenden? ¡Siempre ha sido así! ¡Que lo haga otro!..." ¿Qué sucede con los estudiantes?¿No estamos en derecho de manifestar nuestra opinión en cuestiones que nos parecen erróneas? Recordemos porqué estamos en la universidad. Hemos venido a aprender a vivir. No a someternos por simple comodidad. ¿Qué se oculta tras la hipócrita máscara neoliberalista de

EN

LA

alumnos tan sólo reivindicativos en apariencia? Somos nosotros los que hacemos a la universidad. ¿Por qué no luchar por mejores condiciones en los muchos aspectos que se pueden mejorar? Basta ya de que el miedo nos calle. Basta de quedarnos en posición dominada. ¡Cuantos alumnos se han quejado de la impuntualidad de los profesores de proyectos I? ¡Insuficientes! Muchas veces hemos visto reducidas las tres horas de clase a dos. Todos hemos querido corregir un día que no ha habido suficiente tiempo. Muchas veces los profesores y los alumnos se han quedado horas "extras", terminando de ver todos los trabajos de toda la clase. ¡Es un problema de desorganización que puede ser reglado! Tan sólo hay que ponerlo encima de la mesa. Todos podríamos salir ganando. En muchos casos los problemas existen tan sólo porque no aparecen quejas por miedo. Un problema no planteado nunca será resuelto. Si no se presenta una queja nunca habrá una solución. No hablamos de hacer una revolución. Tan sólo pretendemos mejorar lo que es mejorable. Sólo queremos eliminar las dificultades innecesarias tanto para alumnos como para profesores como para la administración. La asociación

ETSAB.

de estudiantes puede cambiar cosas, y lo ha hecho en múltiples ocasiones. ¡Pero no debe estar sola! Todos la tenemos que acompañar.

Conclusión.

Finalmente, no podemos pretender quedarnos con los brazos cruzados, viendo pasar situaciones absurdas, incongruencias que existen sólo por pereza. No podemos permanecer ajenos a la universidad. Hay que intentar cambiar las cosas que pueden ser arregladas. No podemos limitarnos al clásico "siempre a sido así", y dejar que la inactividad en los aspectos citados nos adormezca. Exigimos que la administración se mueva más. Exigimos que los alumnos y los profesores colaboren más. Entre todos tenemos que intentar dibujar una universidad mejor.

por: Jorge Rovira, alumno de segundo curso

R E P O R T A T G E D I A G O N A L

pàgina 7


v o x

p ó dpi aug ol nia l

11 - Desembre 2004

Diario de una cooperante UNA EXPERIENCIA DE COOPERACIÓN EN BOLIVIA CON LA ASOCIACIÓN "UNIVERSITAT SENSE FRONTERES" El relato de dos meses y medio en Bolivia, organizando los libros traídos desde Barcelona para una biblioteca en un pueblecito del este del país. Y la constatación, día tras día, de la diferencia entre hacer turismo y vivir en un país a través de un proyecto de cooperación. El día que llegamos a San Rafael de Velasco, a mediados de julio, hacía frío y el cielo estaba nublado. Nada que ver con lo que me habían dicho sobre el clima de la zona en esta época, caluroso y tropical aunque fuera invierno. El frío duró tres días y respondía a la llegada de un viento proveniente de Argentina que los bolivianos llaman surazo y que visita la Chiquitanía una vez al mes, aproximadamente. Tan pronto se fue el surazo comprobé que no me habían engañado y el clima era, efectivamente, tropical y caluroso. San Rafael me pareció desde un primer momento un rincón de mundo de tierra colorada con palmeras, hamacas, gallinas y sol, mucho sol. Una imponente y cuidada iglesia misional preside la plaza del pueblo. Una obra de arte, de fachada ornamentada y horcones tallados de madera, especialidad de la casa y de la región. Horcones que han vivido mucho y que lo saben todo porque asisten diariamente, desde la platea, al gran teatro de la plaza, el centro de todo. Allí donde los niños juegan, los jóvenes se enamoran, las madres sueñan y los ancianos recuerdan. Allí donde, conversando con todos ellos, descubrí la diversidad que ofrece este país sud-

americano. Tomando mate con los cambas del Oriente boliviano comprendí lo lejos que se sienten de la otra Bolivia, la de las montañas, el frío y las ofrendas a la Pachamama. La de los collas que bajan del Altiplano y emigran hacia el calor, buscando el sol y la tierra fértil. Cambas y collas se mezclan cada vez más y la convivencia entre ellos transcurre pacíficamente, salvando algunas diferencias culturales difíciles de conciliar.

"pasado" por un punto concreto del planeta, sino que has "estado" en él. Viajé a Bolivia con algunos voluntarios de la Asociación "Universitat Sense Fronteres", que hace proyectos de cooperación con la región de la Chiquitanía desde el año 2000. La aventura empezó con dos profesores de la EtsaB, Universidad Politécnica de Catalunya, S.Bestraten y E.Hormías, que consideraron la

PROYECTOS Y EDUCACIÓN Cuando alguien me pregunta dónde estuve este verano no puedo contestar Bolivia porque sería una verdad a medias. Viajar haciendo un proyecto de cooperación no tiene nada que ver con hacer turismo, por eso siempre respondo que estuve en San Rafael de Velasco. Esto significa conocer a fondo una parte de un país, saber cómo vive la gente, compartir con ellos el día a día y sentir que no sólo has

escuela, desde el primer momento, como elemento clave para el desarrollo de un país, y crearon esta organización, que construye educación para llegar a las personas, acercarse a una realidad, y mejorarla. Desde entonces, más de 40 estudiantes de distintas disciplinas han viajado con ellos a Bolivia y han tenido de esta manera su primer contacto con el mundo de la cooperación a la vez que ponían en práctica lo que habían estudiado.

DÍAS DE LIBROS Y RADIO En mi caso, los estudios de Periodismo y mi afición por la literatura me permitieron complementar la construcción, por parte de dos compañeros de una Biblioteca Municipal en San Rafael de Velasco. Para esta biblioteca, que vimos nacer y que crecía con la colaboración de la gente del pueblo, fueron los 900 libros donados por las editoriales barceloninas a las que habíamos presentado el proyecto. Para el pueblo de San Rafael. Y allí, saltando de una aula a la otra con las cajas llenas de libros para catalogar y forrar con niños y jóvenes, me sentí como un Flautista de Hammelín, tocando melodías que sonaban a aventuras a través de los océanos, a leguas de viajes submarinos, a cigarras y hormigas, a caperucitas. La melodía sonó también a través de la radio, que era una pequeña habitación con una tabla de sonido y un micrófono, desde el que hice un programa llamado "Rincón de lectura" donde hablé de libros y de todo un poco con la gente que quiso participar en él. Y allí quedó la flauta, en el lugar donde recordé, en un viaje relámpago a mi infancia, el olor de aquella biblioteca que tenía cerca de casa. Ahora sonrío al pensar que todos aquellos niños, que para nada se lo esperaban y con los que compartí el invierno boliviano tendrán, también, un olor de libros para recordar. MARINA DÍAZ PERIODISTA UAB

per: Roy

pàgina 8


diagonal 11 -Desev e mob rxe 2p0 0ó4

El último festival de música independiente del año. www.tendenciasfmi.com TENDENCIAS FMI 2004 Festival de música independiente de L'Hospitalet de Llobregat Os presentamos el festival Tendencias (FMI) que este año se celebra el 18 de diciembre en la Farga de L'Hospitalet de Llobregat, en Barcelona. Hace cinco años que el Tendencias FMI es 'el último festival de música independiente del año', dadas las fechas en las que se celebra este evento. El festival tiene como principal eje dar a conocer a las mejores bandas de música independiente del país, haciendo así que el Tendencias FMI sea un referen te dentro de la escena musical underground y actual de nuestro

p u l i

país. Un año más queremos abrirnos a otras disciplinas y, así celebramos la '4ª edición de cortometraje independiente' -bien sea en la categoría amateur o profesional, la '3ª tercera muestra de fanzines, revistas y comics independientes' y una exposición de arte audiovisual, plástico, graffiti y fotografía. Otra de las apuestas de Tendencias FMI es dar conocer a las nuevas revelaciones aparecidas dentro de la escena de los clubs de baile, es decir: los Dj's. Todos estos medios de expresión se han ido introduciendo en el festival de forma natural año tras año. Un espacio multiartístico para expresarse, experimentar, dar a conocer las nuevas tendencias y lo más importante, la escena musical independiente de la misma ciudad de L'Hospitalet, de Barcelona, así como en el ámbito estatal edi-

Continuació de l'article iniciat en Diagonal número 10.

Quan els nens surten del seu país en el programa de colònies es troben amb un entorn estrany, amb uns costums molt diferents. L'objectiu principal és alimentar-los, fer-los una revisió mèdica i, per suposat, fer que es sentin estimats. Pels nens veure rajar l'aigua de l'aixeta és tot un prodigi. Sovint cauen dels llits perquè estan acostumats a dormir al terra. Encara que pensem que pels nens pot ser dur tornar als campaments després de veure com es viu aquí i les oportunitats que se'ls ofereixen, sempre és una experència enriquidora per ells, i també per nosaltres. És una vivència que ja porten a la motxilla, que els pot obrir els ulls en alguns aspectes on no han evolucionat degut a la religió ( musulmana).

ción tras edición. Este año, el formato del festival ha crecido y Tendencias FMI ha decidido incluir como cabezas de cartel a las mejores bandas del panorama musical independiente del país como Lagartija Nick (Granada), Miqui Puig (Barcelona), Delorean (Bilbao), Sibyl Vane (Bcn), Veracruz (Bcn), Virüs (Pamplona) es la cuarta edicion que acojemos a los ganadores del "Proyecto Demo" del Fib y radio 3 junto a la Mtv, Momo (Bcn)Grupo revelación de la quinta edición del TND FMI entre otras formaciones. Así como a los dj's más relevantes del momento: Dj Gato, Antonio Batidora Dj, Don Disturbios Dj, Dj's Los Feos y Pin & Pons Dj's, entre otros. 18 de Diciembre de 2004, a partir de las 18:00h. En La Farga de L'Hospitalet (C/ Girona , 10). L1 Av. Carrilet o Rambla Just Oliveras, Renfe (L'Hospitalet). :: Mapa ::

::Programa:: La entrada tendrá un precio de 15 euros anticipada, 20 euros en taquilla y 10 euros presentando el Carnet Jove. Lagartija Nick Miqui Puig Delorean Momo Sibyl Vane The Movidas Djs FEOS Dj Gato + Los fanzines En el cuarto espacio nos encontramos con la tercera muestra de Fanzines a nivel estatal. Tras el éxito recogido año tras año, el interés de esta propuesta se adentra a un gran número de asistentes "fanzineros", que desde diferentes puntos de la geografía española, se desplazan hasta nuestro festival durante dos días para presentar su Fanzine.

informació enviada per: Alberto

EL POBLE SAHARAUÍ (II)

La meva familia i jo li vam agafar molt afecte a la nena, que de fet per mi és com la germana que aquí no tinc. Per això ens vam decidir a fer el viatge als campaments, que s'organitzen dos cops a l'any, per poder veure a la nena i conèixer la seva familia. Un cop al desert te n'adones realment de com és de dura la seva vida, els entens més. Els saharuís són molt hospitalaris, per ells és com si fossis part de la seva gran familia. Durant l'estància vius a casa de la familia de la teva nena, tots t'ofereixen el poc que tenen, a més de regalar-te una polsera o un collaret com a record. Algunes de les costums més típiques dels saharauís son els tatuatges de henna i el te (ajuda a combatre la gana) i que no falti una visita a les dunes. És tot diferent, dorms i menges al terra, només veus sorra! El millor és l'amor dels nens, tots se t'acosten i volen ser amics teus, estar al teu costat i jugar. Malgrat el que es pugui pensar tots els nens són feliços.

És un viatge diferent a qualsevol altre, una experiencia inoblidable. La consciència et queda tocada. Jo recomano a les famílies que s'animin a acollir algún nen durant l'es-

tiu o que s'informin sobre el tema, hi ha moltes coses a fer!! De fet, estem intentant compensar el mal que va fer el país al rentar-se les mans fa vint-i-nou anys. Si voleu informació truqueu al telèfon 933055206 de l'ACAPS ( Associació Catalana d'Amics del Poble Saharauí) o conecteu-vos a la web www.saharaacaps.org. També es poden fer donacions a la Caixa de Manresa amb el compte 2041 - 0092 - 06 - 0040007200.

pàgina 9


ANDIAMO IN DIREZIONE CONTRARIA Estimado señor Luís Fernández Galiano, tomando un capuccino bien caliente en la plaza de Santa María, nos dirijimos a usted porque desde hace cierto tiempo estamos preocupados por el alto nivel de cafeina fruto de numerosas conversaciones y, como usted comprenderá, los estudiantes de arquitectura no podemos para perder el sueño de esta manera. Se lo vamos a explicar. Somos conscientes que la arquitectura se encuentra constantemente buscando su camino y debemos ayudarla. Últimamente han surgido corrientes vanguardistas y radicales con propuestas muy interesantes, como ha ocurrido en todas las épocas. Pero, como también ha ocurrido en todas la épocas, una vez superado el plazo de tiempo que la historia nos da, hemos de poner a secar la ropa y sacar conclusiones, ver con lo que nos quedamos y lo que hemos avanzado. Llegados a este punto, tras haber escuchado paciente y tolerantemente a todos, tenemos que asumir nuestra responsabilidad de decidir para el futuro de nuestras ciudades, de la que sin duda

los arquitectos somos primeros protagonistas. No podemos tachar de genialidad a la falta de vergüenza, y no decir nada por miedo a que dentro de 30 años seamos el que pecó de valentía por ignorancia. Debemos mojarnos con mucha conciencia. No podemos jugar al todo vale. Recordemos el cuento del traje del Rey. Por ahora nosotros sólo tenemos derecho a la pataleta, pero usted puede decidir. Y usted ha decidido la portada de su revista. Es por esto que le estamos escribiendo para presentarle nuestra profunda disconformidad con la portada del último Arquitectura Viva, en el que vemos el edificio mirador de MVRDV en Madrid. Siempre hemos considerado esta revista una referencia en el ámbito de la ETSAB, creyendo que su influencia es importante tanto para estudiantes como profesores, y esperemos sea consciente de ello. Ante la fuerte repercusión de la aparición de un edificio en una portada, no

nos sirve la excusa de estar planteando un debate mediante la provocación. Esto es muy serio. Los estudiantes ya están tomando como referencias fachadas como esta (y otras similares) porque ustedes avivan el juego de la tolerancia. Y esta indiferencia está haciendo mucho daño a la arquitectura actual. Ya sabemos que no existen referencias fuertes actualmente, pero con lo perdidos que estamos ¡No nos perdáis más! Vosotros veréis como queréis vuestro Madrid. Nos avisaba Moneo: "Ya dije que las filas de quienes se preocupan por la arquitectura y sienten por ella auténtico amor, se han diezmado". ¿Crees tú que Winy Maas proyectaría lo mismo, si casualmente viviera en la acera de enfrente? Esto contesta la moralidad de la propuesta. No podemos jugar a veure qui la diu més grossa. Si tratamos la arquitectura como un mero juego de mecanismos, la estamos insultando. La arquitectura es para verla, gozarla, vivirla... día a día.

Vosotros que podéis, no os quedéis indiferentes no nos dejéis patas arriba la arquitectura, las escuelas y las ciudades no nos arrepintamos años después de aquel juego peligroso. Nota: Aquesta carta aquí publicada serà enviada al Sr. Luis Fernández a final de Desembre, tothom que vulgui firmar-la esta convidat. Penjarem una llista a la universitat on podreu apuntar-vos.

pàgina 10

Nosotros...

queremos ir en dirección contraria.

Venezia, 5 di dicembre del 2004 Dani Carrero, Raül Olivart, Josep Maria Boronat i Paola Fornasa


diagonal 11 - Desembre 2004

No me interesan los genios. Como cuando se dio el origen de la vida, dicen los científicos se dieron unas condiciones únicas, un caldo de cultivo en un ambiente específico. Algo parecido ocurrió en California entre los '30 y los '50. La colisión de cuatro flujos potentísimos. Al magisterio de Wright en EEUU, se le añadieron las nuevas propuestas europeas de Le Corbusier y Mies, todo ello, ente la inevitable y seductora marca del clima mediterráneo.

Es sorprendente como nosotros, que tenemos el mismo clima, nos cuesta mucho más abrirnos. La cultura hollywoodiense de organizar fiestas se enfrenta a nuestra domesticidad familiar casta. ¿Un tabique móvil de vidrio? Nos sorprende... Schindler, los Eames, Koening, Neutra, Frey, Lautner, Soriano, Craig Ellwood… uno de ellos es Quincy Jones (nombre casual-musicalmente familiar). Entre este grupo de valientes, la escuela siempre se ha fijado en los más radica-

les, por esto Q. Jones no nos suena tanto. Su quehacer es típica de su época, no revoluciona, pero trabaja con mucha finura. Sensibilidad, materiales, más diagonal que Neutra, más sobrio que Schindler, menos orgánico que Lautner, es un punto medio de entre ellos. Espacios con mucha vida, vida cotidiana. He mentido en el título. Si me interesan los genios. Pero también, y a veces mucho más, me emociono con el arquitecto terrenal. Que probablemente a mi me gustaría ser, y me hubiera gustado que en esta escuela me hubieran enseñado a ser.

pàgina 11


u n a

d e

l l i b dri aeg s onal

11 - Desembre 2004

Fine, fine, fine… Doncs sembla que la nova secció de llibres comenta amb bon peu i és que dues persones ens han fet arribar els seus escrits sobre llibres. Tot un èxit, oi? Doncs a veure si pel proper número encara us animeu més, perquè amb les "vacancilles" tenim temps per descansar, i per tant de llegir, o no? Ja que venen èpoques de regalets - i sempre cau algun llibre- us recomanem que anoteu a la carta als reis algun dels que per aquí es mencionen. Posareu les coses més fàcils a aquells que us estimen i que no saben ben bé per què no us agrada el típic llibre generalista de "Casas para …(perros)", per exemple. Jo us recomano "El Horror Cristalizado" de Quetglas. En ell assistireu a una autèntica representació que té com a protagonista el Pavelló d'Alemanya. Està narrada amb uns textos deliciosos i un recull d'imatges que configuren una escenografia excel·lent. Quetglas pretén fugir de la típica explicació del pavelló en què es parla de la fluïdesa de l'espai, la presència neoplàstica, l'arquitectura pura i abstracta, bla, bla bla... Per ell el pavelló és la representació de l'Alemanya posterior a la Primera Guerra Mundial. Aquella Alemanya que estableix ponts entre cultura i treball quan aquest es converteix en "adequat, transparent, cristal·lí i elèctric". No és res més que la solidificació d'aquest pensament. Solidificació feta a base de materials reflectants que convertiran el Pavelló en el "Palau dels reflexos". Reflexos que aniran quedant atrapats a l'interior de l'obra, congelats, i que seran convulsos i agitats com els anys d'entreguerres. Al pavelló hi quedarà la suma del "Horror Cristalizado". Ricard Gratacòs-Batlle

Saber ver la arquitectura, Bruno Zevi "…l'obra arquitectònica no és només allò que viu a l'espai, sinó també allò que fa viure l'espai en si mateixa..." Aquest fragment que Zevi recull de "L'estetica dell'architettura" (Vitale) posa de manifest la diferència entre escultura i arquitectura (partint d'una definició purament espacial). Així doncs, mentre que la primera treballa l'espai creant volums, la segona va més enllà i actua en el volum generant l'espai interior, creant una pell que ens protegeixi. Però l'arquitectura no es redueix a l'espai interior, també participa en la creació de l'espai exterior. Com diu Zevi, "...l'essència de l'arquitectura és la llibertat espacial delimitada, definida...", cosa que va més enllà de si l'espai és interior o exterior. Aquesta dualitat dins/fora perd força quan ens trobem amb aquests espais intermitjos (molt habituals en la cultura mediterrània) que, a més, no sabem si anomenar semiinteriors o semiexteriors, justament per aquesta situació fronterera, ambigua, de transició entre dos móns (construïts) oposats, però que en realitat són el mateix: arquitectura. Hem dit, doncs, que l'escultura crea volums i que l'arquitectura crea espais,

pàgina 12

ja siguin interiors, intermitjos o exteriors. Però, què passa quan l'arquitectura utilitza l'escultura com a límit per definir l'espai? És arquitectura? És escultura? I vull obrir aquí el debat proposat per GratacòsBatlle en el passat número referint-me a l'exemple que ell mateix proposava: El Peine del Viento, de Chillida. Comparteixo totalment l'opinió que aquesta escultura està perfectament cololocada però és que és molt més que la simple cololocació d'una escultura en un lloc! El Peine del Viento no existeix sense l'espai on està situat i aquest espai no existeix sense l'escultura pròpiament dita, la qual actua com a límit definitori de l'espai. És a dir, que es crea una tensió, una dependència entre arquitectura i escultura. Puc estar d'acord també amb que El Peine del Viento suigui un artefacte generat a partir de la fusió de diferents disciplines però, no hi ha una que destaqui? Tendeixo a pensar que l'arquitectura té la capacitat d'absorbir l'escultura, el paisatgisme, l'urbanisme, etc. però, es pot dir que El Peine del Viento és arquitectura? per Xavier Irigoyen Gómez

l’esquela per Jordi Torà Les escales mecàniques són, ja de per si, un invent maquiavèlic. I sinó fixeu-vos en aquells que són més savis: la gent gran. Quan han conviscut tota la vida amb aquesta manera de pujar, no tenen gaires problemes en fer el primer pas, ja que el costum fa perdre de vista el sentit de les coses. Però si només se les troben quan van, per exemple, al metge a Barcelona, fixeu-vos-hi, s'ho pensen més de dues vegades. I més de tres. Ells són els savis, així que per força han de tenir raó: compte amb les escales mecàniques. De fet, a mi sempre m'ha preocupat -sobretot en època d'exàmens i entregues- adormir-me, de bon matí i després de baixar del tren, a les escales mecàniques. No seria tan anormal com pot semblar. Del tren ja baixes d'esma, mig -o totalment- adormit, i ficar-te a les escales ho fas per inèrcia, no has ni de pensar. Un moment quiet, fixant la vista a l'escala que tens sota els peus... i pluf! ulls clucs. Tot en només un instant. Imagineu quina una se n'armaria. Jo adormit, però les escales mecàniques continuant amb la seva inacabable falera de pujar, i pujar, i pujar. L'arribada d'aquell moment en el que una persona amb dos dits de front faria un pas endavant però que jo, immers en qualsevol somni reconfortant, aprofito per a fer un bon cop -d'aquell front sense els dos dits- a terra. I la massa de gent, induïda a apropar-se en tot el seu volum cap a mi, aniria formant un tap que riu-te'n tu de les aglomeracions quan s'espatlla el metro. Per molt que la gent se sentís inevitablement atreta cap a mi -cosa que, en altres situacions, ajudaria a fer-me pujar els colors-, crec que no seria una experiència massa enriquidora cap a la meva persona. Més aviat el contrari. L'endemà, en portada, 'Estudiant d'arquitectura adormit causa el pitjor embús que es recorda a Sants-estació'. Jo, per si de cas, al matí pujo per les escales convencionals. Digue'm previsor. O exagerat.


diagonal 11 -Deseu e mnb rae 2d 0 0e4 En els escrits que a v u i comencem volem reunir tòpics que envolten el món de l'estudiant d'arquitectura..... I no hi ha més bona època per reunir-ne que en aquesta última setmana de quadrimestre en què et trobis a qui et trobis el tema de conversa, o el simple intercanvi de paraules (depenent del temps disponible), acostuma a ser el mateix. Luuu estressats que estem, luuu poc que hem dormit, luuu inoportuna que és l'optativa que fem..............

Tòpics

Amb tot això, ahir anàvem caminant per l'escola i ens vam trobar a un rostre pàl·lid, com.... els núvols!? O més aviat estava als núvols... Era un noi que havia fet una assignatura amb nosaltres. Mai abans havíem parlat. Gairebé sense voler-ho a un de nosaltres li va sortir la maleïda pregunta de la setmana. - Com van els projectes..., les

l l i b r e s

entregues..., els exàmens..., la maqueta??... La resposta va resultar ser un monòleg tràgic en què explicaria les seves últimes hores a l'escola. Es veu que el noi portava dos dies al sisè pis, gairebé sense parar. El dia següent tenia una entrega de projectes i la portava fatal. Així que no sortia d'allà, (hi dormia, fins i tot). Només parava per dinar un entrepà al bar - cosa que li treia maaaaaassa temps - i airejar-se visitant als de la sala d'estudis d'abaix (encara que aquell aire el deixava més atontat segurament...). Perdia molt temps fent "plannings" mentals que acabava per no complir - no us passa?. Es proposava fer tantes coses que no sabia ni per on començar. Al final acabava fent el mínim, que per ell (i per tots) acostuma a ser moooooltíssim. Porta tants mesos amb aquesta feina que no entén com pot

estar tant apurat de temps. Només li faltarà arribar a última hora a copisteria i que li diguin que fins demà no tindrà imprès el projecte. Típic! Problemes d'aquells que tenim tots i que ens fan sentir realment desafortunats. Tot i així sabia que ho acabaria entregant tot i que finalment hauria arribat l'hora que esperava ansiós... El noi tenia una alarma programada al rellotge a l'hora de l'entrega, moment en què podria escapar-se de l'Escola, i per fi, anar a dormir.

Jade Serra - Ricard Gratacòs

SOBRE GUSTOS...

Història d’un poliestiré...

(Encara esteu netejant l’habitació on vau fer l’última maqueta??)

pàgina 13


q u è

p u c

f e rd i?a g o n a l

11 - Desembre 2004

ANEM A FER UN VOL? Esteu escurats? Segur que si, després d'haver fet l'entrega de projectes o urbanística, o totes plegades. No patiu, aquí tenim una solució per al vostre escàs temps lliure: us proposem un seguit d'activitats a preu mínim. - El Museu de la Ciència- Cosmocaixa (c/Teodor Roviralta s/n), fins al 9 de gener és gratuït. No deixeu que La Caixa us prengui més diners del què ja fa, i aprofiteu ara per visitar l'espectacular ampliació de l'edifici, projecte de Robert i Esteve Terradas, que sorprenentment no són arquitectes holandesos. En acabat, en un moment us planteu al bar Merbeye (Plaça Dr. Andreu), si, el mateix de "Cadillac Solitario" de Loquillo. Boniques vistes, però no molesteu els cotxes de vidres entelats que us trobeu... - CaixaFòrum (caram, com se'ls gasten els de La Caixa!), amb l'exposició La ciutat que desapareix, una reflexió artística sobre la perifèria, fins al 13 de febrer; i amb Rodin, la revolució de l'escultura, fins al 27 de febrer. Aprofiteu la visita per contemplar la Casa Ramona, de Puig i Cadafalch, l'ampliació d'Arata Isozaki i de postres el Pavelló Mies, allà mateix, però aquest últim amb l'entrada a 2 €.

- Cine gratis... Difícil. Però per 3 € podeu anar al CCCB, al Festival Xcèntric, i podreu veure durant tot el mes de gener pel·lis d'Andy Warhol, curtmetratges asiàtics, o documentals en dibuixos animats. Molt freaky, oi? Més info a www.cccb.org/xcentric. O si no, sempre us queda el cine fòrum de l'Espai Paral·lel, a la mateixa EtsaB, o el cine a l'ETSEIB. La programació l'haureu de consultar a les parets de l'escola. - Teatre gratis? Encara més difícil! Però hem trobat el cicle Assaigs Oberts, al Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver. El 5, 12, 19 i 26 de febrer a les 18h podeu veure Shawn. Perdent la pista a càrrec d'alumnes i graduats de l'Institut del Teatre. Clar que per 12€ hi podeu veure Santa Joana dels Escorxadors del 12 al 23 de gener, l'espectacle que va triomfar com la cocacola al Grec 2004. I si la propera vegada imprimíssim l'entrega de projectes en paper normal en comptes de paper fotogràfic? - I el més difícil encara, sortir de festa

per quatre duros! Proveu a anar per Gràcia amb el següent pla. Podeu sopar a l'Olla del Torrent, a Torrent de l'Olla 106, cantonada Travessera. Davant de la nova biblioteca, de Josep Llinàs, on potser encara hi entrareu abans de sopar. Per menys de 10 € us atipareu a base de creps, quiches, batuts de fruita... Un caprici. Després podeu anar a prendre alguna cosa al Centre Moral Instructiu, al c/Ros de Olano 9. No es tracta d'un bar només, sinó d'un centre cultural històric (no us espanteu, amb aquest nom, no és una secta) on hi fan un munt d'activitats, entre elles espectacles de teatre amateur. Aprofiteu i informeu-vos de quan serà la propera estrena. I podeu acabar la nit al Almodóvar, al Passatge d'en Grassot, discoteca on us posaran el més comercial barrejat amb pop espanyol , i un altell amb karaoke. Entrada gratuïta, tret de la consumició obligatòria per cantar al karaoke (vosaltres mateixos).

a g e n d a

p e r A n n a M a n y e s

Secció de Cinema (per Jan) Hola companys! Ara que venen vacances i tindreu mes temps per oblidar-vos de la nostra gran carrera potser decidiu que ja es hora de fer coses de gent normal (tancar-se els caps de setmana a la vostra habitació fent projectes no ho es!) per tant, aprofitant que es Nadal podríeu… no se… anar al cine, algo molt típic (a més, aquesta secció va d'això i ens hem de justificar d'alguna forma no? Jejeje).

Aquest article pretén ser una guia de les pel·lícules que us podeu trobar, de fet son poques però estem d'entregues!

Els Increïbles (estrenada)

for Fidel (estrena 28 de Desembre)

No es necessari explicar molt d'aquesta pel·lícula, ja fan proa publicitat! Però resumint: Bob Para un dels mes grans superherois del mon conegut com Mr. Increïble es retira a viure amb la seva dona (superheroica també) a viure a l'anonimat absolut per formar una família. Val, no es estrictament nova, ja fa l'han estrenat fa poc, però es la peli disney d'aquest Nadal i que es el Nadal sense disney… (evitaré fer comentaris), la proposta no es massa original, el tema dels superherois esta explotadissim darrerament, desprès de Buscant en Nemo esperàvem mes de Pixar, tot i així es una opció per passar una bona estona al cine, a més podeu convidar al vostre cosí, germà, nebot, fill?, Net!?, a qui vulgueu, que segur que l'entén tan bé com vosaltres (a més son dies de recolliment familiar i bla bla bla).

Camarades el Nadal es un instru- A "The Machnist, de Brad Per fi arriba l'esperada segona ment del capitalisme!!! i quina Anderson, l'actor Christian Bale part de Ocean's Eleven, dirigida millor pel·lícula reivindicativa i de dona vida a un obrer atormentat pel mateix director Steven protesta que aquesta. que fa un any que no pot dormir, el Soderbergh (Traffic, Sexo, mentiUn any després del rodatge de seu estat físic es decrèpit i ja pot ras y cintas de vídeo…) "Comandante", Oliver Stone torna separar la realitat de les al·lucina- Impressionant recull d'estrelles a Cuba per realitzar la seva terce- cions. per aquesta pel·lícula, apart de ra pel·lícula documental i obtenir Amb producció espanyola, la repetir tots els de la primera part respostes de Fidel Castro a la cri- pel·lícula, rodada íntegrament a apareixen nous. sis provocada per la dissidència l'Hospital del Tòrax de Terrassa Reprenem la història d'aquests llainterna i el paper dels Estats Units per ambientar un lloc imprecís dres de guant blanc liderats per a la pressió internacional de la que dels EE.UU. Al repartiment desta- Danny Ocean (George Clooney) es objecte el seu govern. ca la presència d'Aitana Sanchez- dos anys desprès Oliver Stone es un director molt Gijon. quan inesperadament implicat en temes polítics e histò- A l'actor Christian Bale li agraden es veuen obligats a ria recent americana. molt els papers de tornar a robar per salRecomanaria totes les seves personatges convar les seves vides, pel·lícules a qui flictius, desprès aquest cop a Europa no les hagi vist, d'interpretar a (Europa capital París els documentals Norman Bates a per qualsevol nordsobre en Fidel American Psicho i americà…). tot i que un poc ara amb aquest Aquesta pel·lícula promet molt, fluixos en tant a paper això sembla. digueu-me innocent però es la crítica del seu Aquesta es una meva recomanació per aquest règim son una pel·lícula de tot menys nadalen- Nadal. visió a vegades ca…però aquesta ha estat rodada oculta de la reaa Barcelona. Passeu unes bones festes!!! litat cubana. Molt recomanada. PD: Com podeu veure el meu gust cinèfil es tan limitat com els meus coneixements, demano disculpes, accepto suggerències i us convido a participar d'aquesta secció. Moltes Gràcies.

Looking

pàgina 14

El maquinista (estrenada)

Ocean's Twelve (estrena 17 de Desembre)


p b lr ea 2n0 0e4 t diagonal 11 - Desem

música . . .

a r i u m

Nota del Roy: Tranquils lectors estem pensant en organitzar una recol·lecta per comprar un parell de discs a l'Andreu per ampliar la temàtica de la crítica musical. Pròxim número els Pecos!

Ho sent-ho,no ho he pogut resistir i... parlaré de Ja es va anunciar en números anteriors que la banda de Mesa, Arizona treia nou disc i us farem cinc cèntims del que es titula "Futures". Definir un grup així, i més aquest àlbum, és fa difícil degut al seu ampli registre. Podem trobar el més pur Hard rock en la cançó de "Pain", fins a estils més melòdics en "Drugs me" o "23", on el fons el marca els acords i arpegis de la guitarra. També es troben tocs més poperus en "Works" i "The world you love". En "Jenny" trobem molts dels nous canvis del grup respecte l'últim cd, "Bleed American", després titulat "Jimmy Eat World" i que contenia èxits com "The Middle" o "If you don't, don't". En primer lloc observem que les cançons són en general estructurades d'una manera poder més

Jimmy Eat World

convencional, tot el so del disc està més ben tractat i és més coherent entre totes les cançons, donant més una idea de conjunt (això es deu al canvi de productor). Els temes tenen una allargada general una mica superior, degut a que trobem molts més solos de guitarra entremig de les lletres. El diàleg entre guitarres es veu més treballat i destaquen també l'augment de la utilització dels cors en el global del disc.

regalar aquest Nadal, amb aquest grup segur que no falleu ;). Per cert, com l'any passat ens vam trobar alguns d'arquitectura pel camí, havíem pensat que poder estaria bé que si algú té pensat anar a un concert i creu que a d'altres els hi pot interessar, o no voleu anar sols, ho podeu ficar en dues línies per aquí. Predicaré amb l'exemple quan sàpiga quan venen Jimmy Eat World.

Les lletres de Jimmy Eat World sempre han estat tant interessants com el seu so, i en "Futures" destaquen un altre cop la unitat del disc en dir Jim Adkins (el cantant), que tot ell tracta les decisions que fem a la vida, de la importància que té, i de la que n'hi donem.

A.G.

Variat, canyeru i tranquil alhora, fàcilment escoltable. En resum, que si no sabeu que

Un madurito muy marchoso Con motivo del nuevo disco Studio 150 de Paul Weller, voy a hacer una rápido repaso a la trayectoria musical de este pope del brit pop. Paul "Modfather" Weller fue quien encabezó e impulsó este fenómeno musical en los 90 en Gran Bretaña apadrinando a grupos como los Ocean Colour Scene u Oasis. Studio 150 es un disco que aparece después de un tiempo de sequía creativa, un disco sacado de la manga pero lleno del mejor sonido Weller. Es un cajón de sastre de sus canciones prefes, todo son versiones. Encontramos canciones que le han marcado de alguna manera, una selección de temas que va desde el soul hasta el folk americano, siempre con su característico sonido elegante con arreglos de vientos y cuerdas. Las versiones van desde el "One Way Road" de Oasis a la floja "Birds" de Neil Young pasando por Bacharach, Bob Dylan, Sister Sledge... En definitiva, el exlíder de los Jam vuelve a las andadas recuperando la calidad de su Illumination (2002). Pero Weller tiene mucho más que este último disco y un próximo dvd, que recoge vídeos de sus actuaciones en directo, tiene una vasta carrera musical donde no hay que olvidar a su primer

grupo, el cual le dio toda la reputación y fama: The Jam. Este trío compuesto por Paul Weller guitarra, Bruce Foxton bajo y Rick Buckler batería se forma entre locales de boxeo y pubs de hooligans ingleses versionando canciones de los Beatles, a finales de los 70, mientras el punk empieza a emerger por las calles londinenses. A contracorriente, Weller empieza a vestirse como un mod de 1964, a renegar de la música comercial del momento y a coleccionar discos de 2ª mano de los Small Faces, Who, Kinks, de la Motown, Stax... Con estos referentes musicales se va a los conciertos de los Sex Pistols y The Clash, los que le influirán dándole un giro a su creatividad. Así su primer disco In The City (1977) se convierte en una obra maestra de un fan de la música sixties pero con una actitud fresca, nueva y punk que resalta entre el resto de grupos, provocando furor entre la prensa musical británica con canciones llenas de energía como "Art School" o "In The City". Después de un mediocre segundo disco, sacan su mejor disco: All Mod Cons (1978), un pedazo disco, con versión de los Kinks, con temazos como "All Mod Cons", "A Bomb In Wardour Street", y "Down In The Tube Station At Midnight". Sacan más discos interesantes como el Setting Sons de 1979, el buenísimo Sounds Affects y el último y más soul

de todos The Gift en 1982 con su floorshaker "Town Called Malice". Con The Gift y un Weller quemado de la industria musical todavía sacan un último hit "Beat Surrender" (1982). Después del éxito de los Jam, quiso desencasillarse de la escena revivalera mod y se embarcó en otro proyecto musical. El nuevo grupo se llamaría The Style Council e intentaría hacer una mezcla de soul-jazz-pop blanco que no acabó de pegar fuerte en los 80, aunque sí que tuvo algunos temas buenos como "Shout To The Top" y un disco recomendable: My Faourite Shop. Acto seguido deja la formación para emprender una nueva carrera en solitario mucho más madura, pero siempre elegante y fresca. Una carrera en solitario que nos deja canciones llenas de calidad como "Brushed", "Friday Street", "Uh Huh Oh Yeh" que ha interpretado por el FIB en diversas ediciones y la última vez en Barcelona en la sala Razzmatazz en noviembre de 2002. Alberto

pàgina 15


ATENCIÓ NOIES...I NOIS!!!!!! Per treure el fred del cos DIAGONAL puja la temperatura amb un especial album fotogràfic d’aquest gran sex simbol


diagonal. 11