Borrell II. Coleccion la conquista templaria de las Baleares (3 de 10)

Page 1

1


Revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias. ISSN 1989-8800

Colección La conquista templaria de las Baleares. Primera parte. Número 3 de 10

Borrell II: La primera repoblación catalana de Menorca. Linajes históricos en la hueste del conde de Barcelona. (947-992) Lola Carbonell Beviá Octubre de 2013. www.baucan.org comunica@baucan.org 2


www.baucan.org

Para cualquier consulta relacionada con la publicación, colaboración, administración o información sobre Ábacus, puedes ponerte en contacto en la siguiente dirección de correo electrónico:

abacus@baucan.org

Todos los artículos publicados en Ábacus son unicamente propiedad del autor.

3


Borrell II: La primera repoblación catalana de Menorca. Linajes históricos en la hueste del conde de Barcelona. (947-992) Lola Carbonell Beviá

1. Linajes históricos en la hueste de Borrell II, conde de Barcelona. Los linajes que formaron parte de la hueste del conde de Barcelona Borrell II fueron: condes de Cerdaña; vizcondes de Cardona y Osona; y linaje de Bel.laró.

1.1.

Linaje de los condes de Cerdaña.

Los personajes que pertenecieron a la casa condal de Cerdaña fueron: Miró; Oliba; y Oliba (hijo).

1.1.1. Linaje de Miró, conde de Cerdaña. Miró perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el título de conde de Cerdaña, y obispo de Gerona. Fue hermano del conde Oliba. En al año 977, junto con su hermano Oliba y con el acuerdo de Guisad, obispo de Urgel, constituyeron el monasterio de “Santa María” de Serrateix (1). Los primeros monjes -Miró, Godmarus, Ermemir, Ildensindo, Lodric, Ansalon, Singfredi, Lopardo-, eligieron como primer abad se llamó Froilán (2).

4


Signatura de Oliba I de Cerdeña. Copia del siglo XII de la donación hecha por Miró Bonfill a Sant Pere de Besalú.

1.1.2. Linaje de Oliba, conde de Cerdaña. Oliba perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Cerdaña durante los años 982 y 983, en que aceptó la donación para el monasterio de “Santa María”, de Serrateix del matrimonio formado por At y Riquila, de un alodio ubicado en el término de Pujol de Planes (3).

El conde Oliba, de Cerdaña, estuvo casado con Ermengarda, en el año 986, momento en que donaron al monasterio de “Santa María”, de Serrateix un terreno -en régimen de alodio- ubicado en la sierra de “San Feliu”, perteneciente al término de Viver (4). Dos años después, los condes de Cerdaña, Oliba y Ermengarda efectuaron otra donación al mismo cenobio, de un alodio de su propiedad, ubicado en el condado de Berga, perteneciente al castillo de Viver (5).

5


Sepulcro del conde de Oliba Cabreta. Monasterio de Santa María de Serrateix.

Oliba y

Ermengarda fueron padres de Oliba, que ya era adulto en el

año 990, cuando firmó junto a su madre la donación de un alodio -ubicado en Navel, perteneciente al término de Cardona y condado de Berga-, a favor de Oriol (6).

1.2. Linaje de los vizcondes de Cardona y Osona.

Los

personajes que formaron parte de la casa condal de Cardona y

Osona fueron: Ermemir; y Folch.

1.2.1. Linaje de Ermemir, vizconde de Cardona y Osona. Ermemir perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizconde de Cardona y Osona, en el año 988, el cual pactó una donación semanal, de una carga de sal, con el monasterio de “Santa María”, de Serrateix (7).

6


1.2.2. Linaje de Folch, vizconde de Cardona y Osona. Folch perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizconde de Cardona y Osona, en el año 988, el cual firmó como testigo en el pacto de una donación semanal, de una carga de sal, con el monasterio de “Santa María”, de Serrateix. Estuvo casado con Gueralda (8).

1.3. Linaje de Bel.laró, sacerdote propietario de los castillos de Cardona y Torrella.

Bel.laró perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de sacerdote, en el año 990, cuando donó al monasterio de “Santa María”, de Serrateix, de un terreno -en régimen de alodio-, de su propiedad, ubicado entre los términos del castillo de Cardona y Torrella (9).

Castillo de Cardona.

7


2. La primera repoblación catalana de Menorca.

Borrell II, conde de Urgell y de Barcelona, intentó seguir la misma línea continuista repobladora que llevó a cabo su abuelo paterno Guifré I “El Pelós” (10). Fueron los años en que en la isla de Menorca tuvo lugar la construcción de la primitiva iglesia mozárabe, ubicada en la cala de “Sant Esteve”, perteneciente al término de “Es Castell”, fechada cronológicamente en el año 950 (11).

Durante

el gobierno del conde de Barcelona, Borrell II, la isla de

Menorca contó con una incipiente población alóctona catalana, que posiblemente fuera la que construyó la iglesia mozárabe de la cala de “Sant Esteve”.

Posiblemente

el grupo colonizador catalán -tras el intento fallido de

Borrell II de instaurar una sede episcopal independizada de la diócesis de Narbona, que estuviese centrada en Vic, y que aglutinara a los cinco obispados de Barcelona, Gerona, Osona-Vic, Urgel y, Elna, (12)-, conviviese con la población autóctona musulmana que llevaba establecida en la isla de Menorca desde principios del siglo X (13).

A

esta época, pudieron pertenecer las mezquitas musulmanas de

Sanitja, ubicada en el término de “Es Mercadal” (14), y de Ciutadella (15).

8


3. Conclusiones.

En este

trabajo se ha pretendido demostrar como durante el gobierno

del conde de Urgell y Barcelona, Borrell II, comprendido entre los años 947 a 992, la isla de Menorca recibió una incipiente colonización catalana, que convivió pacíficamente con la población autóctona musulmana, erigiendo una iglesia cristiana en la que se practicaba el culto religioso, entre los mozárabes isleños, fruto de la línea continuista repobladora llevada a cabo por Borrell II, conde de Barcelona, siguiendo los pasos de su abuelo paterno Guifré “El Pelós”.

En segundo lugar, cómo Borrell II, se apoyó durante su gobierno en los linajes hereditarios que partieron de los componentes históricos que formaron la hueste de los emperadores carolingios y condes de Barcelona, antecesores suyos, como fueron los condes de Cerdaña y los vizcondes de Cardona y Osona.

En Villajoyosa (Alicante). A 5 de abril, 2012.

9


Citas Bibliográficas

(1). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 92. Miró, conde y obispo de Gerona era hermano del conde Oliba. Documento 22. “(…) 977, octubre, 7. Constitució del monestir. El comte Oliba i el seu germà el comtebisbe Miró, d’acord amb el bisbe d’Urgell, Guisad, constituyesen el monestir de Santa Maria de Serrateix, nomenen Froilà com a abat i donen la parròquia de Serrateix al cenobi, amb els drets eclesiàstics, senyorials i jurisdiccionals que hi tenien. S’esmenten les afrontacions de la parròquia. Així mateix, el comte Oliba dóna també un camp a la Mesadella. [A]. Original perdut. [B]. Còpia perduda. Transcripció del segle XI. C. BC, PASQUAL, vol. IV, 41-44 (fols. 21r-22v). a.* MARCA, doc. 122, cols. 914-917. b. FELIU, pàgs. 60-63. C. BARAUT, apèndix 36, pàgs. 97-99. Scripturarum series declarat ut quicunque vult aeternum evadere supplicium de rebus istis transitoriis viam salutis aeternae sibi praeparet, unde ingredi valeat in aeterna tabernacula. Idcico / (Página 93) invenimus in libro Iudicum de donationibus regiae potestatis, quae in quibuscumque personis sive in ecclesiis largiuntur sive collatae sunt seu donatae, in eorum iure et potestate persistant in quorum nomine eas potestas dederit aut contulerit, ea videlicet ratione quod ita huiusmodi regalis munificientiae collatio atributa, in nomine eius qui hoc promeruit tansfusa permaneat, et quicquid de hoc facere vel iudicare voluerit, potestatem in omnibus habeat quia in eodem scriptum est libro quod res donatae, si in presenti traditae sunt, nullo modo repetantur a donatore. Ob hoc igitur, in Dei nomine, ego Olibane, gratia Dei comes, et domini Mironis, episcopi, fratris nostri, consideravimus [...] peccatorum nostrorum, et pertimescimus poenas inferni, et sic volumus despicere terrena et amare caelestia, et sic venit in animis nostris et elegit nobis expontanea bona voluntas ut scripturam donationis facimus ad domum Sanctae Mariae virginis, quae est fundata in comitatu Bergitano, in loco qui nuncupatur Serra de Taxo. Igitur nos suprascripti volumus notum fieri et manifestare omnibus hominibus de supradicta ecclesia vel coenobio, quae est sita in comitatu Bergitano, infra terminos de ipso nostro dominio quem habemus in ipsa Serra de Taxo, qualiter primus extitit auctor et fundator et aedificator eiusdem loci, veraciter et fideliter nota facimus vobis praesentibus et futuris, nobilibus atque mediocribus, quod primum fuit per revelationem filii Dei et eius dominae genitricis Mariae, quae demonstravit se sibi suum proprium oratorium. Nos autem suprascripti quando audivimus et vidimus aedificare ibi ecclesiam a domno Froylane, monacho, cum aliis suis fratribus, id est Godemarus, presbyter et monachus, et Ermemirus, presbyter et monachus, et Ildesindus, monachus, et Lodoici monachus et Ansaloni, monachus, et Signifredi, monachus, ego Oliba, comes, et domnus Mironus, episcopus, frater meus, quaesivimus consilium a domo Uuisado, episcopo sedis Urgellitanae, et per adiutorium Dei et nostrum et

10


consilium domni Uuisadi, episcopi, construximus ibi monasterium ad habitandum monachos in honorem Sanctae Mariae, et elegimus ibi abbatem et patronum domnum Froylanem, abbatem, qui prius fuit monachus et fundator de predicta ecclesia. Donamus nos suprascripti, ego Olibane et Mirone, episcopus, frater meus, ad supradicta Sancta Maria sive ad ipsa ecclesia quae est fundata in ipsa Serra de Texo et ad Foylane, abbate, et ad suos monachos qui habitant ibi, ipsa nostra parrochia de Serra de Texo, quae est in nostro dominio, tota ad integrum cum suis terminis et affrontationibus et introitibus et exitibus earum, cum / (Pรกgina 94) decimis et primitiis et tota omnia, et tascas et defunctionibus, et totum censum qui inde debet exire, et omnes plantas cum ipsis bestiis, cum silvis, garricis, pascuis, aquis aquarum, fontes et torrentes, et aquas ad molendinos ex omnibus partibus cunctisque locis ubi potest homo aedificare molendina ad opus Sanctae Mariae, sive in Chadernario et in omnibus aquis quae sunt in chomitatu Bergitano; et tota omnia quae ullus comes debet habere in suo honore, et nos habemus in ipso nostro dominio, totum donamus Sanctae Mariae et domno Froylane, abbate, et suis monachis ibi cum eo commorantibus, sine ulla retentione quam ibi nos faciamus; exceptam ipsam electionem de omnibus abbatibus qui post ipsum futuri advenerint, non sit facta sine consensu et consilio nostro et de nostris successoribus et de episcopo sedis vici Urgellensis et de monachis ibi habitantibus, et de illorum congregatione eligatur ipse abbas, si talem invenire possint qui siat fidelis in hunc locum, et de omnibus hominibus ad cuius fidem debet habere et tenere; et si in hunc locum non possint invenire talem, ipsi monachi cum nobilibus viris Bergitanensis inquirant ad alium cenobium qui siat bonum contra Deum et contra monachos eiusdem loci, et eligant eum apud consilium episcoporum Urgellensem et comites Bergitani. Nos autem suprascripti ordinamus atque constituimus cum iussione et consenso domni Uuisadi episcopi sedis Sanctae Mariae Urgellensis et cum consilio nobilibus viris terrae huius tam magnis quam minimis ut ipsum coenobium Sanctae Mariae siat maior ecclesia de toto Bergitano ad baptizandum et sepeliendum omnes homines qui ibi se dedicant ad illorum obitum, aut quicquid donare voluerint de sua propietate siant absoluti de omnibus peccatis eorum ex parte Dei omnipotentis et Sancti Petri et Sanctae Mariae et de omnibus sanctis et de me Uuisadi, episcopi, et Mironi, episcopi, et de successoribus nostris. Et ipsum praescriptum coenobium usque in finem seculi siat liberum et francum et cum nimia libertate et cum suo proprio abbate et de sua congregatione, sicut est scriptum in regula Sancti Benedicti. Et nos donatores, neque episcopi, neque nullus comes qui post nos futuri advenerint, non habeant licentiam mittere ipsum monasterium neque sua honore in nulla subiectione de nullo alio coenobio neque de nulla ecclesia. Et affrontat ipsa parrochia de Serra Tex, cum ipsos boscos, omnia et in omnibus qui dici vel nominari possint, hoc est, a parte orientali ipso rivo de Tordell qui discurrit, et sic ascendit in ipsas Guardias, et sic descendit usque in alveum Enavelli. Et de meridie / (pรกgina 95) in termino Castro de Iteral, in ipsa rupe quam dicunt Gonddeberga. A parte occidentali ad ipsa parada sive in strata publica quae vadit de valle de Peres usque in Anavelles. Et a parte circii in ipsa strata Cardonesa, quae vadit per valle Constosa in Navel. Et ad ipsa Messedella de Viver dono ego Oliba comes ad Sancta Maria duos campos quos ibi habeo. Et habent affrontationes de duas partes in ipso rivo, de tertia et de quarta partes in ipsa stirpe. Quantum praedictae affrontationes includunt et retinent, sic donamus nos supradicti domino Deo et Sanctae Mariae et Sancti Urbici martyris ipsa parrochia iam dicta de toto ad integrum, quantum nos ibi habemus et habere debemus per ullasque voces, sicut est superius exaratum, pro remedium animas nostras et de genitorum nostrorum

11


domni Mironi, comitis, et domna Ava, comitissa, et de omnibus parentibus nostris tam mortuis quam vivis, ut veniam delictorum nostrorum consequi mereamur a pio iudice domino Deo nostro. Et propter hanc causam ut nos nec nostri parentes qui post nos futuri advenerint bene teneamus aut teneant hunc locum in libertate et fortitudine contra Deum et homines ad honorem Sanctae Mariae et monachos ibi deservientes et non mittant in ipso coenobio manum secularem nec malo ingenio, et de ipsa electione de abbatius non accipiam nullum munus, sed fiat recta, sicut Ecclesia romana docet. Et ipsa eleemosyna quam nos donamus, illa et alia quae adiuvante Deo augmentare potuerit Sancta Maria non tollant neque derelinquant tollere a nulla persona. Et nullus comes neque episcopus non sit ausus dare ipsum coenobium per feudum ad nullum hominem. Si quis qui aliud tulerit de ista donatione suprascripta sive de electione, quae a nulla causa simoniaca pertineat, ex parte Dei et Sancti Petri et de omnibus sanctis et de domni Uuisadi, episcopi Urgellensis, et domni Mironi, episcopi, et abbatibus et monachis sive clericis qui sunt subtus scripti in hac pagina, ac pro iussione domni Olibani, comitis, et donatorum sic fiat excomunicatus, et ab illa Ecclesia Dei et sancta comunione extraneusque permaneat. Et iste qui fecerit atque consenserit sive qui adiutor est ista excomunicatione transire et frangere et si ausus fuerit nullus homo de nulla persona ista excommunicacione infringere, in quadruplum faciat restituere ipse comes qui fuerit de Bergitano, et ipsa fraus et damnum quod inde exierit ad Sancta Maria et ad monachos similiter restituant. Et si facere noluerint, ipse comes per ipsos qui fuerint in supradicta ecclesia in potestate de religiosi episcopi et clericis vel monachis siat excomunicatus et pars non habeas/ (Página 96) nulla in consortio illorum neque de nobilibus christianis et religiosis. Et ut ista largitio firma remaneat omni tempore et non sit disrupta. Acta sunt autem haec omnia quae superius dicuntur [...] hunc virum honestissima promulgaturi a nullo unquam mortalium infrigenda. Facta est a domno Olibane, comite, et fratre suo Mironi, episcopi, anno trabeationis Christi DCCCCLXXVII, aera MXV, indictione V, nonis10 octobris, anno XXIII regnante Lauthario, francigeno rege, apud nos autem imperante domino Iesu Christo cui est honor et potestas una cum Patre hac Sancto Spiritu per inmortalia secula seculorum, amen. Uuisandus, episcopus, ss. Miro, epicopus, ss. Amelyus, abba, ss. Miro, archilevita. Adalbertus, abba, ss. Oliba, gratia Dei comes, ss. Sig+num Uuifredus. Sig+num Durandus. Sig+num Lopardus. Arnulfus, presbiter, qui hanc cartam donacionis rogitus scripsit + sub die annoque prefixo subscripsi (…)”. (2). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 97. Los hermanos conde Miro y Oliba. Documento 23. “(…) 977, octubre, 7 Elecció d’abat. Els monjos del monestir de Santa Maria de Serrateix, amb el consentiment del comte Oliba, del comte-bisbe Miró i del bisbe d’Urgell Guisad, elegeixen Froilà com a abat de la comunitat. S’esmenten les donacions fetes pel comte Oliba, amb llurs afrontacions. [A]. Original perdut. B. BC, PASQUAL, vol. IV, 244-45 (fol. 22v-23r). a.* VILLANUEVA, VIII, apèndix XXVI, pàgs. 268-270. b. FELIU, núm. 2, pàgs. 63-64. Cum priscorum multiformis aetas seris oppido sub solaribus prelongum sine legibus consumeret aevum. Cumque exiciale cuncti subirent periculum sacrum quoque 12


mortale genus invaderet letum, cumque miseratus Deus suum plasma voluisset pociori iure uti statuissetque preesse qui aptiora legerent sanccita ne sua racionalis factura periret errabunda dechorosque diversi ordinis sublimaste gradus in quibus velut in supernis astris aurea effulgeret helencorum speciositas et quemque pro dignitate sui culminis nec latere posset fas fore vivere, nisi sub tuente ductore quae olim visebatur tetra et infima mox elatioribus subdita ceu rutilans enituit in monte lucerna. Hac vero de causa altiori ac mistico et bene provido instituto eruditi: erudiciones patres hoc que alta habentes mente repositum quod humilitas omnia vincit, semper sibi se omnes meliores existimantes transeuntisque genitoris obliviscentes eosque qui finem nequaquam marcesserent patres sibi adoptantes racionabili instituere proposito ut hi qui sua relinqunt Christum sequentes nilque sui iuris dimittunt, quoniam Deus eorum ereditas est talibus semper subdantur patribus. Huiusmodi igitur genus religionis avitorum auctoritas tenuit patrum praecipue Basilium patremque admirabilem secuti Benedictum, cuius solius insignis norma iam pene totum sibi subegit mundum. Illius ergo institutionis immitatores eum condecet legere sibi pastorem qui eius contendat sequi vestigia. Quam obrem nos inhabitantes moenia cenobii alme genetricis Dei Marie necne et Sancti Urbani martiris qui ibidem quiescit, una cum consensu comitis domni Olibani et domni Mironi episcopi fratris eiusdem domni Olibani, nec non et domni Wisadi ierarche sedis Urgellitane et opilionis eiudem povinciae in qua hoc cenobium situm est seu et eorum qui primates sunt istius terre, quendam virum nomine FROILANE monachili / (Pรกgina 98) habitucoptum moribus hornatum prudentie illustrem sapientiaque que secundum Deum et homines est copiosissime ab ipsis cunabulis imbutum nobis pastorem et patrem, eligimus, adclamamus, adoptamus dextrisque propriis que edita sunt confirmamus. Invenimus autem hunc annuente pariter et favente domino Iesu Chisto poene ab ipsis tyrociniis vite in sanctis operibus, enutritum et religionis ac nobilitatis titulo aptissime prefulgentem. Igitur volumus notum fieri et manifestum esse omnibus hominibus de supra dicto cenobio qui est situs in comitatu Vergitano, in adiacentias de castro Hetrali,5 in loco quem vocant Serra de Taxo, qualiter primus extitit auctor et fundator vel hedificator eiusdem loci domnus Oliba comes, in honore Dei omnipotentis et genitricis eiusdem domini nostri Iesu Christi et almi martiris Urbani et propter remedium animae sue et genitorum suorum Mironi comitis et Ave comitisse, ut veniam delictorum suorum consequi mereantur a pio iudice Domino. In hac itaque die electionis vel adclamationis istius patris nostri nomine Froilane donavit domnus Oliva comes ad domum Sancte Marie vel Sancti Urbani martiris cenobio supra iam dicto ipsa parrochia in circuitu totum ab integro cum omnibus suis terminis. Et infrontat ipsa parrochia de parte orientis in ipso rivo de Tordello, et de meridie in ipsa parrochia de Castro Hetrale, de parte vero circi in ipsa guardia de Serra de Texo, et de occiduo in ipsa strata de Kardona qui vadit per ipsa valle de Anavel. Et donavit domnus Oliva, comes, ipso boscho de Anavel, cum ipso alode de Tudisclo qui fuit condam, ad domum Sancte Marie cenobio supra nominato totum ab integro. Et infrontat ipse boschus de una parte in ipsa guardia de Cixilane, et de altera in ipso rivo de Anavel, de tertia vero parte in ipsa valle de Alichas. Et ipse alodes qui fuit de Tudisclo infrontat de una parte in valle de Peras, et de alia in torrente qui dicurrit de Hortones, et de tertia parte in ipsa fonte de Sancta Maria. Et ad ipsa Mesadella donavit domnus Oliva, comes, ad Sancte Marie supradicte ipsos duos campos quod ibidem habebat et habent infrontaciones de duas partes in rivo, de tertia vero parte in stirpe et quarta parte similiter. Acta sunt autem haec quae circa hunc virum honestissime promulgantur et hec donatio que superius resonat a nullo unquam

13


mortalium efringenda facta est a domno Olibane, comite, anno trabeacionis Christi DCCCCLXXVII, era millessima XV, indictione V, nonis octubrii, anno XXII regnante Leutario francigeno rege, apud nos autem imperante6 domino nostro Iesu Christo, cui est honor et potestas una cum patre et Sancto Spiritu per inmortalia secula seculorum, amen. / (Página 99) Uuisadus episcopus sss. Amelius, abba, sss. Adalbertus, abba, sss. Miro, archilevita, sss. Godmarus, presbiter et monachus, sss. Sig+num Ermemiri, monachi et presbiteri. Sig+num Ildesindi, monachi. Sig+num Lodrici, monachi. Sig+num Ansaloni, monachi. Sig+num Singfredi, monachi. Oliba, comes Dei gratia, ss. Sig+num Uuifredus. Sig+num Durandus. Signum+ Lopardus. Arnulfus, presbiter, qui hanc adclamacionem vel electionem + sub die annoque prefixo subscripsi (...)”. (3). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 99. Oliba, conde de Cerdaña. Documento 24. “(…) 982-983 Aprovació comtal de donació al monestir. Oliba, comte de Cerdanya, aprova la donació que At i la seva muller Riquil·la, pares del traïdor Bonfill, han fet al monestir de Santa Maria de Serrateix d’un alou situat al terme de Pujol de Planès. S’esmenten les afrontacions. [A]. Original perdut. [B]. Còpia perduda. Perg. núm. CCLXXX. C.* BC, PASQUAL, vol. IV, 51-52 (fol. 26r-26v), ex B. a. E. JUNYENT, Diplomatari i escrits..., doc. 7, pàgs. 12-14. Noticia facta omnibus hominibus sit cognita et patefacta nobilium virorum et mediocrum quod Bonifilius, prolis Atoni et Richillis femine, fecit bauzia de castrum Stela ad me Oliba, gratia Dei comes, et per ista bauzia venit in meo beneficio et potestate ipsa honore de ipso Puiol, qui est subtus castro de Monte Maiore, quem tenebat predictus Atoni et Richillis per me. Et ego Oliba, comes, propter Deum et genitricis Dei Marie, reliqui ad Atoni et ad coniux eius Richillis ipsum alaudem quem abebant et tenebant infra terminos de predicto Puiol, qui eis advenit de aviorum et de compra sive per aprisione et per qualique voces. Et non post multos dies fui ego Oliba, comes, in cenobio Sancte Marie Serratex[en]sis, cum Sanlano episcopo sedis Urgellensis, et / (Página 100) Berengarius et Olibanus, filii mei, et aliorum bonorum hominum, et venerunt ante me predictus Atoni et Richillis et rogaverunt me, per Deum et Sancta Maria, que ego laudassem et firmassem ipsas cartas quam illi abebant factas ad predicto cenobio Serratexensis, de aliquid de illorum alaude, id est de domibus, de terris et vineis et molendinis. Et ego predicto Olibane, comes, ex bona voluntas et corde perfecto, firmavi ipsas cartas quas monstraverunt mihi, et laudavi eas, et in hac die et hora elegit eis bona voluntas que fecerunt convenientia ad Deum et ad Sancta Maria que de alium alaude que adhuc abebant et tenebant non vendidissent et non dedissent ad nullos alios sanctos neque ad nullum hominum nisi ad predicta Sancta Maria et ad abbati et ad monachi de ipsum quem habebant in termino de ipso Puiol. Ego autem Oliba, gratia Dei comes, quando vidi eis tam bona voluntas placui nimis michi et laudavi eis, et propter Deum et Sancta Maria et pro remedium animas omnium parentorum meorum, id est, domini Mironi comitis et Ava comitissa genitores mei, dono domino Deo et Sancta Maria, in ipsum alaudem quod isti donatores donant et concedunt ad Sancta Maria et Sancti Urbici, totum servicium et censum quem ego comes abeo et debeo abere, quod nec ego nec nullus alius comes neque nullus vicarius, nec baiulus iam amplius inquirat nulla 14


res seculare, nisi sola decima et primicia et oblaciones, sed alia omnia fiat liberum et franchum de Sancta Maria, id est: domos et ortis, ortalibus, terris et vineis, cultum et eremum, silvis et garricis et pascuis, fontes et torrentes, molendinum cum suis caput regos et illorum decursis, et que aprehendat aqua Sancta Maria et abbati et monaci ad ipsos molinos qui modo sunt in Anavel et in Monte Maior. Et inantea, Deo propicio, augmentare potuerint ad facere, sic aprehendat Sancta Maria aqua et sui abitatores ad illorum molinos, sine blandimento de nullo vicario, neque de nulli homines, nec de feminas, ex omnibus partibus de ipsas duas aquas, id est: de oriente atque meridiano seu occidente seu a septentrionis. Et affrontat hec omnia de una latus in Sancto Vincentio de Anavel, de II in torrente de Palazol, de III in alod de Bardina, ex quarta vero pars in castro de Merdainulg sive in Besech, sive in termino de Sancta Maria. Quantum hos termini includunt et nos donadores donamus ad Sancta Maria, ego comis et At et Richillis, sic abeat Sancta Maria et monachi ibi Deo servientes, totum liberum et franchum usque ad finem seculi sine ulla diminucione. Si quis anc donacionem inquietare sive disrumpere voluerit, in quaduplum / (Página 101) restituat cum sua melioracione, et in antea firma consistat omni tempore, et non sit disrupta. Anno XXVIIII regnante Leutario, francigeno rege. Sig+num Uuifredus. Sig+num Durandus. Sig+num Altemirus. Oliva, filius predicte Olibane. + Oliba, gratia Dei comes. Arnulfus, presbiter, qui hanc sss. donacionem sub die anoque prefixo subscripsi (...)”. (4). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 101. Oliba y Ermengarda, condes de Cerdaña. Documento 25. “(…) 986 Donació comtal al monestir. Oliba, comte de Cerdanya, i la seva muller, Ermengarda, donen al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou situat a la serra de Santfeliu, al terme de Viver. [A]. Original perdut. Al verso: “CLXIII”. B.* Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 87 (fol. 44r). Donació de un alou en la Serra de Sant Feliu de Viver, que lo compte Oliba y sa muller, Ermengardis, feren al monestir. Any 986. Número 163 (…)”. (5). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 102 y 103. Oliba y Ermengarda, condes de Cerdaña. Documento 27. “(…) 988, febrer, 1 Donació comtal al monestir. Oliba, comte de Cerdanya, i la seva muller, Ermengarda, donen a l’església de Santa Maria de Serrateix un alou que tenen al comtat de Berga, al terme del castell de Viver. Aquest alou havia estat del traïdor Goldregot, que havia lliurat el castell de Viver als enemics del comte. S’esmenten les afrontacions. [A]. Original perdut. Al verso: “CLXIII”. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 57-58 (fols. 29r-29v). Scripturarum series declarat ut ubicumque vult evadere de rebus istis transitoriis qualiter debet sibi homo preparare viam salutis. Ab hoc igitur, in Dei nomine ego Oliba, gra[cia Dei comes, et] Ermengardis, comiti[ssa,] consideramus peccatorum nostrorum vel pertimescimus poenas inferni et sic volumus despicere1 et amare celestia, et sic venit in animis nostris ut scripturam donacionis facimus ad domum [Sancte Ma]rie et Sancti Urbici martiris Christi, qui ibidem quiescit, in locum nuncupatum Serra de Taxo. Donamus ego iam prelibatus alodem nostrum quem abemus in comitatum Berguitano, 15


in apendicio de castro Vivario, qui fuit de Goldregoto, qui nobis advenit per tradiccione quod illa tradidit illum castrum Vivarium in manus inimicorum nostrorum et exinde aliqui mei fideles interierunt, aliqui vulnerati absceserunt. Et sunt casas cum suo supraposito, casalibus, ortis, ortalibus, terras et vineas, cum arboribus, cultum et eremum, cum exiis et regressiis earum. Et afrontat hec omnia de parte orientis in rio Merola, qui discurrit, et de meridie in termino de Trulles, de parte vero / (Página 103) circialode Sancti Iohannis Babtiste, et de occiduo afrontat in rio Tordello, qui discurrit. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic donamus vel tradimus ipsa hec omnia superius scripta, tam quisitum vel adquiriendum, exceptus ipsa pecia I de terra qui fuit de Ramio condam, qui emit Ermengardis, comitissa, ubicumque invenire potueritis ipsa sua ereditate que illa advenit per suum ienitorem vel suam ienitricem, sic donamus nos totum ab integrum propter amorem Dei ad domum Sancte Marie, sanctique Urbici et propter caritatem qua dilexit nos et pro redemptione animarum nostrarum, filiorumque nostrorum. Que nobis Deus augeat felicitatem meritorum et post labentem ad vitam perveniamus sempiternam quia iubente Deo hanc aulam in capud volui erigere vel hedificare et construere atque exaltare sive instruere ad honorem Dei santaque Virgo Maria et Sancti Urbici vel ad congregandos servulos Dei qui in predicto loco Deo serviant et precepta Domini custodiant et en[...] sive Domino Dei amore nocte et die [...] cotidie benedicant Domino sicut scriptum est. Qui domum Dei edificat infernum despicit, angelos invitat, demones effuget, tenebras expellis, peccata atque damnora delet, amenitatem paradisi accipiet et semen illorum in aeternum manebit. Et qui contra ista scriptura donacionis vel tradiccionis moverit litem nunquam hoc valeat vindicare, quod repetet set componat hec omnia supratracxata in duplo, cum omni sua inmelioracione, et in antea ista scriptura donacionis firma et inconvulsa permaneat modo vel omnique tempore. Facta ista scriptura donacionis vel tradiccionis anno trabeacionis vel incarnationis Domini DCCCCLXXXXVI, indiccioni II, kalendas febroarii, anno I quod Ugo franchorum imperii regnandi persumsit exordium. Oliba, gracia Dei comes, sss.*, sig+num Ermengardis, comitissa, qui ista carta rogavimus scribere et testibus firmare. Rahcossindus, presbiter, sss.* Uuilielmus sss.* Teofredus, indignus levita.* Sig+num Ervigius, presbiter, quodnomento Marco, qui et iudex sss.* Uuilemundus, levita, qui ista carta donacionis vel tradiccionis rogitus scripxit sub + die anoque prefacta (…)”. (6). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 107. Ermengarda, condesa de Cerdaña, madre de Oliba. Documento 31. “(…) 990, juliol, 30 Donació comtal. Ermengarda, comtessa, amb el seu fill Oliba, comte, donen a Oriol un alou situat al comtat de Berga, al terme de Cardona, a Navel. S’esmenten les afrontacions. [A]. Original perdut. Al verso: “CXXIII”. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 66 (fol. 33v). a. E. JUNYENT, Diplomatari i escrits..., doc. 12, pàgs. 17-18. In nomine Domini. Ego Ermengardis, gratia Dei comitissa, cum suo prole Olibane, gratia Dei comite, tibi Oriolo. Certum quidem vel manifestum est enim quoniam sic placuit in animis nostris et placet nulloque cogentis imperio nec suadentis ingenio, sed propria et spontanea nobis hoc elegit bona voluntas ut faciamus tibi carta de aliquid nostrum alodium, qui nobis advenit, ad me Ermengards per decimum de viro meo et ad me Olibane de patre meo vel pro carta donacionis de te Oriolo. Et est 16


iste alodius in comitatu Bergitano, in termino de Kardona, in Anavel. Et affrontat ipse alodius de parte orientis in ipso cingulo ad vilare de Cixilani, de meridie in torrente qui discurrit ad ipsa fonte de Figerola, de occiduo in rivo de Anavel, de circi in boscho de Sancta Maria de Texo. Quantum infra istas affrontaciones includunt sic donamos nos tibi kasas, casalibus, ortis, ortalibus, terras cultas vel eremas, pratis, pascuis, silvis et garricis, petris, etc. [molendinis] et sua ferramenta et sua usubilia totum ab etc. Quem vero alodium de nostro iure etc. Quod si nos donatores aut etc. Facta ista karta donacionis III kalendas augusti, anno IIII regnante Ugo Magno rege. / (Página 108) Sig+num Ermengardis, Oliba, gratia Dei comes +, qui hanc ista karta donationis fecimus et testes firmare rogavimus. Sig+num Atto. Sig+num Lopardus. Bernardus, gratia Dei comes. Suniarius, presbiter, qui hanc karta donacionis scripsit sss. die et anno quo supra (...)”. (7). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 104. Vizcondes de Osona y Cardona. Documento 28. “(…) 988, març, 25. Donació del vescomte al monestir. Ermemir, vescomte d’Osona, es compromet a lliurar al cenobi de Santa Maria de Serrateix, cada setmana, el divendres o el dissabte, dues càrregues de sal de Cardona. [A]. Original perdut. [B]. Còpia perduda. Transcripció del segle XII. Perg. núm. CVI. C.* BC, PASQUAL, vol. IV, 48 (fol. 24v), ex B. D. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 87 (fol. 44r), ex B. a. VILLANUEVA, VIII, doc. XXVII, pàgs. 270-271. Era millessima XXV, anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi DCCCCLXXXVII, Deo auxiliante, venit Ermemirus vicecomes in monasterio Sancte Marie Serratexensis, cum comilitonibus suis, id sunt: Ennego, que vocant Bonofilio, et Bonucio et Iozfredus, frater Borrello comes, et aliorum militorum qui cum eo erant in II anno ordinacionis sue, quam odinatus fuit a dompno Borrello comite vicecomitem Cardone. Et invenit ibi abbatem nomine Nimbla cum suis monachis, id est: Bladinus monachus et prior, et Senteldus monachus, et Geldemirus monachus, et Guadamirus monachus, et Wilielmundus monachus, et Seniofredus prepositus, et aliorum multorum monachorum et clericorum hac laicorum, et petierunt ab eo ut helemosinam fecisset ad iam dictum monasterium quam hedificavit Guifredus comes bone memorie sicuti et fecit tali modo. In Dei omnipotentis nomine, ego Ermemirus, gracia Dei vicecomes, dono ad prelibatum cenobium Sancte Dei genitricis Marie omnibus annis, iam semper, per unamquemque ebdomadam duas somatas de sale et sit acceptum hunc salem de feria Vª usque ad vesperum sabbati. Hanc donacionem facio bono animo et propter remedium anime mee ad monasterium Sancte Marie Serratexensis, in manu abbatis Nimbla nomine et in presencia multorum nobilium hominum. Et qui hanc donacionem quam facio pro anima mea auferre vel rapere voluerit in quadruplum componat prefatum salem ad ipsum monasterium Sancte Marie et habitatoribus ipsius loci. Et insuper ad ipsum hominem qui hoc fregerit omnem meum peccatum impono et sit cum Iuda traditore pars et socius in perpetuum. Acta ista helemosina donacionis VIII kalendas aprilis, anno I regnante Ugo rege. / (página 105) Sig+num Ermemirus, gracia Dei vicescomes, qui hanc helemosinam largicionis iussit scribrere et ad testibus firmare mandavit et cum propia sua manu firmavit. Sig+num Ennego, que vocant Bonofilio. Sig+num Bonucio. Sig+num Iozcefredus, frater Borrello comes. Ermegellus, sacer et iudex +. Wiliemundus, 17


monachus, qui hanc kartam helemosinam donationis scribsit et sub sss. die et anno. Sig+num Guillelmus, viscechomes, qui fuit filius Raimundi Fulchonis + Geralda, uxoris sua (…)”. (8). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 104. Vizcondes de Osona y Cardona. Documento 28. “(…) 988, març, 25. Donació del vescomte al monestir. Ermemir, vescomte d’Osona, es compromet a lliurar al cenobi de Santa Maria de Serrateix, cada setmana, el divendres o el dissabte, dues càrregues de sal de Cardona. [A]. Original perdut. [B]. Còpia perduda. Transcripció del segle XII. Perg. núm. CVI. C.* BC, PASQUAL, vol. IV, 48 (fol. 24v), ex B. D. Regest: BC, PASQUAL, vol. IV, 87 (fol. 44r), ex B. a. VILLANUEVA, VIII, doc. XXVII, pàgs. 270-271. Era millessima XXV, anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi DCCCCLXXXVII, Deo auxiliante, venit Ermemirus vicecomes in monasterio Sancte Marie Serratexensis, cum comilitonibus suis, id sunt: Ennego, que vocant Bonofilio, et Bonucio et Iozfredus, frater Borrello comes, et aliorum militorum qui cum eo erant in II anno ordinacionis sue, quam odinatus fuit a dompno Borrello comite vicecomitem Cardone. Et invenit ibi abbatem nomine Nimbla cum suis monachis, id est: Bladinus monachus et prior, et Senteldus monachus, et Geldemirus monachus, et Guadamirus monachus, et Wilielmundus monachus, et Seniofredus prepositus, et aliorum multorum monachorum et clericorum hac laicorum, et petierunt ab eo ut helemosinam fecisset ad iam dictum monasterium quam hedificavit Guifredus comes bone memorie sicuti et fecit tali modo. In Dei omnipotentis nomine, ego Ermemirus, gracia Dei vicecomes, dono ad prelibatum cenobium Sancte Dei genitricis Marie omnibus annis, iam semper, per unamquemque ebdomadam duas somatas de sale et sit acceptum hunc salem de feria Vª usque ad vesperum sabbati. Hanc donacionem facio bono animo et propter remedium anime mee ad monasterium Sancte Marie Serratexensis, in manu abbatis Nimbla nomine et in presencia multorum nobilium hominum. Et qui hanc donacionem quam facio pro anima mea auferre vel rapere voluerit in quadruplum componat prefatum salem ad ipsum monasterium Sancte Marie et habitatoribus ipsius loci. Et insuper ad ipsum hominem qui hoc fregerit omnem meum peccatum impono et sit cum Iuda traditore pars et socius in perpetuum. Acta ista helemosina donacionis VIII kalendas aprilis, anno I regnante Ugo rege. / (página 105) Sig+num Ermemirus, gracia Dei vicescomes, qui hanc helemosinam largicionis iussit scribrere et ad testibus firmare mandavit et cum propia sua manu firmavit. Sig+num Ennego, que vocant Bonofilio. Sig+num Bonucio. Sig+num Iozcefredus, frater Borrello comes. Ermegellus, sacer et iudex +. Wiliemundus, monachus, qui hanc kartam helemosinam donationis scribsit et sub sss. die et anno. Sig+num Guillelmus, viscechomes, qui fuit filius Raimundi Fulchonis + Geralda, uxoris sua (…)”. (9). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 108. Los castillos de Cardona y Torroella ya existían en el siglo X. Documento 32. “(…) 990, octubre, 28 Donació al monestir. Bel·laró, sacerdot, dóna al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou que té dins els termes del castell de Cardona, a Torroella. Ell i els seus hereus, mentre 18


visquin, ho tindran a canvi de lliurar l’onzena part dels fruits i cera amb el valor de dos argenços cada any. S’esmenten les afrontacions. [A]. Original perdut. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 190b-191b (fol. 145r), segurament d’A. In nomine Dei eterni et salvatoris nostri Ihesu Christi. Ego Bellarone, sacer. Magnum mihi et satis licitum esse videtur domum Dei edificare ubique, de meis rebus onorare atque concedere. Audiens predicacione et monita Sanctorum Patrum quia elemosina a morte liberat animam. Cognoscenti me peccati macula honustum divina misericordia inspirante, etc. misericordia Dei deprecante ut misericors Deus pius et propicius sit peccatis meis. Propterea ego iam dictus sic dono atque trado ad domum Sancte Marie vel Sancti Urbicii monasterii zenobii, cuius ecclesia sita est in comitatum Bergitano, in locum nuncupatum Serra de Taxo, ipsum meum alodem quod abeo infra terminos de castro Cardona vel Turrizella, id est: casas cum suo supraposito, casalibus, ortis, ortalibus, cum suis arboribus, terras et vineas, cum suis arboribus, cultum vel eremum, molendinis cum suis capud aquis, ductus vel reductis, vel cum suos superpositis, cum exio vel regressio earum. Et advenit ad me iam dicto Bellarone hec omnia superscripta per comparacione vel per aprisione sive per qualicumque voce. Et affrontat hec omnia de parte orientis in ipsa Fossa de Argemundi que est ad exitus de ipso boscho que vocant Valle de Peras, et de meridie affrontat in ipso rio que vocant Duaria, et de occiduo in ipsa Loreda, et de parte septentrionalis vel ad latere affrontat in ipsa ecclesia Sancti Iohannis, que vocant Begurci. Quantum infra istas affrontaciones includunt sic dono atque dimitto ad domum / (Página 109) Sancte Marie et Sancti Urbici vel ceteris sanctis ibi quiescentibus quantum ego iam dictus habeo adquisitum vel in antea adquisiturus ero, in tale videlicet racione ut dum ego vixero diebus vite mee securus teneam hec omnia et post obitum meum relinquam cui ego voluero, et reddamus annualiter diebus vite nostre undecimum fructum eorum partem ad iam dictum zenobii et argencadas II de cera. Quod si ego iam dictus Bellarone aut ullusque homo qui ausus fuerit non valeat vindicare hoc quod repetet sed quantum lex Dei iudicat et sancti kanones continent tantum componat in vinculo, et in antea iste titulus inconvulsus permaneat. Facta carta donacione vel elemosinaria V kalendas novembris, anno IIII quod Ugo franchorum regnandi sumpsit exordium. Belarone, sacer, sss. et ista carta rogavit scribere et testes firmare. Sig+num Adala. Sig+num Longobardus. Sig+num Seniofredus. Adalbertus, presbiter +. Unefredus, clericus +. Unifredus, levita +. Vuylemundus, levita, qui ista carta rogitus scripxi et sub + die et anno quo supra (…)”. (10). RIU, Manuel. “Lecciones de Historia Medieval”. Barcelona, Editorial Teide.1982. (7ª edición). Página 267. La expansión de los condes de Tolouse en el Pirineo: Wifredo el Pelós. “(…) Su nieto Borrell II (948-992), conde de BarcelonaUrgel (…) lograba por unos años reunificar los condados catalanes (960-992), pero a su muerte en 992 volvían a disgregarse (…)”. (11). LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. Página 38. Alta, Media y Baja Edad Media. “(…) Un pequeño resto arqueológico de los mozárabes menorquines parece ser una diminuta capilla existente junto a la cala de Sant Esteve, que, en el siglo XVIII, quedó incorporada al castillo de Malborough. Tiene planta de cruz y restos de un arco de herradura, / (Página 40) pudiéndose datar como de mediados del siglo X (16). El estar situada esta capilla junto a la cala que lleva 19


el nombre del Protomártir induce a pensar que entre los mozárabes menorquines perduraba el recuerdo de los acontecimientos narrados en la carta de Severo. (…)”.LAGARDA MATA, Ferrán. “Basílicas y mezquitas de Menorca”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Mata Editor. 2007. Página 63. Iglesia mozárabe de Fort Malborough. “(…) Localización: se hallaría integrada en el fuerte, situada en la vertiente sur de la Cala Sant Esteve (…). Término municipal: Es Castell. Descripción: No se trata de una basílica paleocristiana, como las anteriores (de ahí que no hayamos seguido el orden alfabético que manteníamos hasta el momento), sino de una iglesia mozárabe. Dado, sin embargo, que es la única conocida en Menorca, al menos hasta el presente, nos ha parecido conveniente incluirla en este trabajo, ante la dificultad, además de dedicarle uno propio. Muy poco estudiada, presenta una planta constituida por una única nave rectangular seguida de un espacio igualmente rectangular pero más corto (¿un sanctuarium como los paleocristianos?), del cual se halla separada por dos pilares adosados a las paredes, y de un ábside semicircular de menor anchura que sobresale de la cabecera. / (Página 64) La entrada se efectuaba por un arco de herradura al cual se llegaba por un atrio el eje del cual forma un ligero ángulo respecto al resto del edificio. En lo que se refiere a la cubierta, la misma es de medio cañón en la nave y en el supuesto santuario, en done aparece más elevada, y de un cuarto de esfera en el ábside. En el patio que precede a esta iglesita, apareció una piedra con relieves geométricos acompañados de una circunferencia coronada por una especie de banderola. (…) Cronología: Estilísticamente parece poder ser datada entre los siglos IX y X, pudiendo situarla con más exactitud en este último, y quizás concretamente en torno al 950 d. C., si tenemos en cuenta cuando se produjo la ocupación árabe. / (Página 65) También hay, sin embargo, quién opina como F. Fornals, que se trata en realidad de un componente de la estructura del primer Fort Malborough, levantado por los ingleses entre 1720 y 1726 y reconstruido y modificado por ellos mismos en el periodo 1798-1801, después de ser medio derribado por orden de Carlos III en 1782. En concreto, habría sido un acceso subterráneo al patio de armas del recinto central y posteriormente se habría convertido, tras la reconstrucción, en un local, algo que no nos explica, personalmente, su planta, empezando por el ábside, hoy horadado por una especie de puerta rectangular que no lleva a ninguna parte (…)”. (12). RIU, Manuel. “Lecciones de Historia Medieval”. Barcelona, Editorial Teide.1982. (7ª edición). Página 267. La expansión de los condes de Tolouse en el Pirineo: Wifredo el Pelós. “(…) Su nieto Borrell II (948-992), conde de BarcelonaUrgel (…) lograba por unos años reunificar los condados catalanes (960-992), pero a su muerte en 992 volvían a disgregarse. Intentaba asimismo (971) instaurar una organización episcopal independizada de la sede metropolitana de Narbona y centrada en Vic, de la cual dependían los cinco obispados de Barcelona, Gerona, Osona-Vic, Urgel y Elna. Fracasó en este intento también (…)”. (13). LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. Página 38. Alta, Media y Baja Edad Media. “(…) A principios del siglo X las Baleares fueron incorporadas al califato de Córdoba (…)”.LAGARDA MATA, Ferrán. “Basílicas y mezquitas de Menorca”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Mata Editor. 2007. Página 71. Mezquitas. “(…) En el 903 d.C., Menorca fue definitivamente ocupada por los árabes. Desde principios del siglo VIII había sufrido, como hemos mencionado anteriormente al hablar de las basílicas, diversas razzias y ataques por parte de los musulmanes. En 848-849 se produjo algún tipo de levantamiento (quizás sólo un ataque de tipo pirático), duramente 20


reprimido por la flota cordobesa, tanto en Menorca como en Mallorca contra Abderramán II, el cual probablemente tenía con los baleares algún tipo de infeudación, pacto de no agresión o de convenio comercial; no obstante, como había sucedido anteriormente con los vándalos los bizantinos, la dependencia del emirato debía ser más teórica que real. Casi medio siglo después, sin embargo, Ísam al-Khawlani, desviado por una tormenta hacia Mallorca cuando se dirigía en peregrinación a La Meca, se dio cuenta de que aquella isla era un enclave estratégico de primer orden y, al volver a Córdoba, convenció al emir Abd Allah de que había que conquistarla. Las fuentes de que disponemos no hablan explícitamente de Menorca, pero la conquista se extendió probablemente también a la menor de las Baleares y seguramente también a las Pitusas. ´Isam al-Khawlani fue nombrado valí (gobernador) de Mallorca hemos de suponer que también de Menorca, en donde no parece que se produjera una entrada masiva de gente de etnia árabe o magrebí, sino sólo un barniz de islamización. Desde el 903 (quizás 902 o 904) hasta 1014, cuando el califato se desintegró, Menorca estuvo sujeta al dominio cordobés. Posteriormente, entre aquel año y 1115, formó parte del reino taifa e Dènia, como las otras islas, y después fue ocupada sucesivamente por los almorávides (hasta 1203), los almohades y, finalmente, una vez conquistada Mallorca por Jaume I en 1229, por las tropas catalana-aragonesas de Alfonso III el Liberal, en 1287. Ahora bien, desde el punto de vista cultural, parece ser que el mundo islámico sólo aportó, como decíamos, un barniz bastante tenue que apenas se superpuso sobre el decadente mundo paleocristiano y bizantino de las basílicas. / (Página 72) Los restos materiales de aquella época, distintivos de una cultura musulmana, son, pues, bastante escasos: unas cuantas monedas, algunos fragmentos cerámicos, unas cuantas inscripciones y unos pocos restos arquitectónicos más importantes en Mallorca (Baños Árabes, Almudaina, Alcazaba de Gomera-castillo del Temple) que en Menorca, en donde, aparte del Castillo de Santa Águeda, solo se pueden mencionar el denominado “Pont del General” (en Maó y con reservas), y sobretodo, los restos de algunas mezquitas, la aljama de Madina Al-Yazira o Madina Manuda (hoy Ciutadella), un par de secundarias de la misma ciudad (documentadas en los alrededores del cementerio) y la rural de Sanitja, si bien la isla fue la heredera de una estructura agraria que aún hoy es reconocible en los barrancos del Sur (…)”. (14). LAGARDA MATA, Ferrán. “Basílicas y mezquitas de Menorca”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Mata Editor. 2007. Página 79. Mezquita de Sanitja. “(…) Localización: Como ya hemos señalado al hablar de la más que probable basílica, el conjunto del yacimiento se halla situado en la costa norte de la isla, muy cerca del “Cap de caballería” y al fondo del estrecho “Port de Sanitja”. (…) Antes de llegar a la edificación, distinguiremos algunas tumbas excavadas en el suelo, algunas forradas con losas de piedra irregulares, probablemente recogidas del contorno. / (Página 80). Término Municipal: Es Mercadal. Descripción: La primera campaña de excavaciones llevada a cabo, en 1979, en el conjunto del yacimiento puso al descubierto, en la estrecha franja de tierra, una estructura arquitectónica compuesta básicamente por una serie de muros alineados, destacando que algunos de los mismos daban forma a un par de habitaciones adosadas, de la mayor de las cuales sobresalía un pequeño ábside semicircular. Interpretado inicialmente dicho edificio como una señal marítima, quizás un faro, lo cual no se contradecía para nada con su ubicación, un estudio posterior desveló que en realidad se trataba de la primera mezquita rural localizada en Baleares. Con una orientación aproximada hacia el Sudeste, el famoso ábside ha sido interpretado como la base de un minarete (curiosamente la palabra minarete procede del árabe minara 21


que significa faro), pero personalmente nos parece demasiado pequeño y estrecho y coincidimos con otros investigadores en que más bien se trata de un mihrab, una especie de nicho que se abre en una de las paredes de las mezquitas (denominada quibla) para indicar en que dirección se halla La Meca, hacia la cual rezan los musulmanes. Es muy posible que su orientación hacia aquella ciudad no sea del todo correcta, pero hemos de tener en cuenta, por ejemplo, que el mismísimo mihrab de la mezquita de Cordoba o la qibla de la de Sevilla tampoco miran hacia aquella ciudad, sino hacia Damasco, según algunos investigadores, o hacia África, según otros. Lo que sí parece claro es que tanto el mismo como el resto del edificio fueron levantados con grandes sillares, procedentes probablemente de las construcciones romanas anteriores (se distinguen restos de opus signinum pegados a algunas caras que quedan en el interior del muro), sin usar argamasa alguna. La cubierta seguramente era plana, de ramas y arena (…). / (Página 81) Cronología: A pesar de que durante la excavación parece ser que no fueron hallados restos de la cultura material, las mezquitas rurales para la oración del viernes datan en Al-Andalus y en Mayurqa del siglo XI y, sobre todo, del XII, y de un momento parecido podemos suponer este ejemplar menorquín, vinculado probablemente a alguna alquería aún por localizar (…)”. (15). LAGARDA MATA, Ferrán. “Basílicas y mezquitas de Menorca”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Mata Editor. 2007Página 75. Mezquita de Ciudadela. “(…) Localización: buena parte de la mezquita aljama (=mezquita mayor o mezquita de los viernes), sobre todo el alminar, forma parte hoy de la catedral gótica de la Purificació de la Mare de Déu, en el casco antiguo de la ciudad. (…) Término municipal: Ciutadella. Descripción: Como se indicaba, los restos más importantes aún conservados de esta mezquita corresponden al alminar o minarete, convertido hoy en campanario de la catedral. Se trata de una torre de planta cuadrada situada en el lado del Evangelio, cerca de la puerta lateral, denominada “de les Esquelles”, que da al “Carrer de Cal Bisbe” y del ábside poligonal. Su puerta original al exterior se halla hoy en el interior del templo, desde donde se distinguen también varias ventanas de arco de herradura o medio punto completamente tañidas, al que puede también observarse desde el exterior, concretamente, desde el patio del palacio Episcopal. Estas aberturas daban luz a las típicas rampas interiores islámicas que conducían a las plantas más altas del minarete. En 1942, al abrir un gran agujero para subir las nuevas campanas, pudo observarse que el muro occidental de esta torre tenía un espesor mucho mayor que el de los otros, lo que parece indicar que por este costado se hallaba adosada a un edificio hoy desaparecido, seguramente la mezquita en si, una parte importante de la cual se hallaría en el espacio que hoy ocupa la “Capella e les Ánimes”, de 1670. / (Página 76) Posteriormente, a finales de la década de 1980, los arquitectos restauradores Petschen y Pons descubrieron un cinturón de piedra rojiza en el interior de la torre, pero ala altura de la primera cornisa exterior, que correspondería a la base de la cubierta del primer piso del minarete. Aproximadamente a la misma altura, apareció también un portal con el primer escalón de una escalera interior que conduciría a un segundo y, quizás, último nivel de éste. (…) Otro vestigio de la antigua mezquita sería, posiblemente, un lavadero, quizá de su patio de los Naranjos, aparecido en verano de 2001 en la mencionada calle “de Cal Bisbe” (…)”.

22


23


Siguiente número de la colección “La conquista templaria de las Baleares”

24


¿Te gustaría colaborar con Abacus ?

REQUISITOS DE LOS TRABAJOS Y ARTÍCULOS QUE SE DESEEN ENVIAR PARA SU PUBLICACIÓN EN LA REVISTA DIGITAL ÁBACUS.

*Nombre completo del autor y DNI. *Dirección de correo electrónico. *Dirección postal. *Ocupación. *Otros artículos o investigaciones realizadas.

*Título del artículo o trabajo. *Resumen del trabajo en castellano, de un párrafo de extensión. (aproximadamente 6 líneas).

*Contenido y definición de los artículos. *Los artículos y trabajos publicados en Ábacus estarán costituidos por: -Artículos originales. -Artículos publicados en otras revistas siempre con el consentimiento y autorización del autor o entidad responsable. *El objetivo de la revista digital Ábacus, es dar una panorámica general de los distintos aspectos del medievo, y la divulgación y estudio documentado y veraz de la Orden de los Pobres Caballeros de Cristo, la Orden del Temple.

*Extensión y precisiones en cuanto al contenido de las colaboraciones: *Artículos: máximo 15 páginas en castellano. Temas relacionados con el medioevo, Orden del Temple, órdenes de caballería, etc. Las imágenes (si el artículo las tuviera) se enviarán a parte del texto.

25


*Formato. *Archivo word; fuente Times New Roman; cuerpo del texto principal 12; cuerpo del texto de notas 10; interlineado sencillo; notas a pie de página.

*Envío de artículos. *El envío de los artículos e imágenes se realizará mediante correo electrónico a la siguiente dirección: abacus@baucan.org poniendo como asunto "Colaboración revista Ábacus".

Abacus se reserva el derecho de publicación de los artículos recibidos en base al cumplimiento o no de las disposiciones anteriores.

26


Revista digital gratuita de la asociación filosofía de las armas templarias

BAUCAN,

¿¿Q Quuiieerreess aayyuuddaarrnnooss aa ddiiffuunnddiirr llaa hhiissttoorriiaa ddooccuum meennttaaddaa ddee llaa O Orrddeenn ddeell T Teem mppllee?? ¿¿Q Quuiieerreess hhaacceerr ppaarrttíícciippeess ddee eessttaa iinniicciiaattiivvaa aa ttuuss aam miiggooss?? A Anniim maa aa ttuuss aam miiggooss yy aam miiggaass aa ccoonnoocceerr A Abbaaccuuss yy aa rreeggiissttrraarrssee eenn ssuu w weebb.. ¡¡C Cuuaannttooss m mááss sseeaam mooss,, m mááss ffáácciill sseerráá ddiivvuullggaarr yy ddaarr aa ccoonnoocceerr llaa vveerrddaaddeerraa hhiissttoorriiaa ddee llaa O Orrddeenn ddeell T Teem mppllee!!

27


28


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.