Berenguer Ramón I. Colección la conquista templaria de las Baleares (4 de 10)

Page 1

1


Revista digital de la asociación BAUCAN, filosofía de las armas templarias. ISSN 1989-8800

Colección La conquista templaria de las Baleares. Primera parte. Número 4 de 10

Berenguer Ramón I: Menorca sarracena, tributaria de la casa condal de Gerona. Linajes históricos en la hueste de “El Corbat”. (1017-1035) Lola Carbonell Beviá Octubre de 2013. www.baucan.org comunica@baucan.org 2


www.baucan.org

Para cualquier consulta relacionada con la publicación, colaboración, administración o información sobre Ábacus, puedes ponerte en contacto en la siguiente dirección de correo electrónico:

abacus@baucan.org

Todos los artículos publicados en Ábacus son unicamente propiedad del autor.

3


Berenguer Ramón I: Menorca sarracena, tributaria de la casa condal de Gerona. Linajes históricos en la hueste de “El Corbat”. (1017-1035) Lola Carbonell Beviá

1. La regencia de Ermesén de Carcasona: 1017-1023. Ermesén fue nieta de los condes de Carcasona, Arnau y Arsinda; e hija de los condes de Carcasona, Roger I “El Viejo”, y Adelaida de Melgueil (1). Por su matrimonio con el conde de Barcelona, Ramón Borrell I, detentó los títulos de condesa de Barcelona, de Gerona y Osona (2). Tras la muerte de su esposo, el conde de Barcelona, en septiembre de 1017 (3), desempeñó el cargo de regente de su hijo Berenguer Ramón I, hasta el año 1023 (4), después de que el conde de Barcelona Berenguer Ramón I, hubiera alcanzado su mayoría de edad y, hubiera contraido matrimonio (5).

Ramón Berenguer I. Manuscrito del monasterio de Poblet.

4


2. Menorca sarracena, tributaria de la casa condal de Gerona: 1018. Las

islas Baleares pertenecieron al reino taifa de Denia desde el año

1014 (6). Tras la intervención llevada a cabo por Ramón Borrell I en el año 1014, contra los sarracenos de las Baleares, la isla de Menorca volvió a quedar bajo el dominio musulmán del rey Mugahid, establecido territorialmente en la taifa de Denia, desde donde controlaba las islas Baleares (7). Fueron años de correrías sarracenas en los dominios catalanes peninsulares (8), y actividad pirática en el litoral mediterráneo catalán, por parte de los sarracenos isleños (9), de modo que en el año 1018, la condesa regente, de Barcelona, llevó a cabo una incursión contra las Baleares. Y para ello se valió del normando Roger de Tosny, quién puso sus naves bajo la dirección de la condesa Ermesenda para combatir a los sarracenos baleáricos, a cambio del matrimonio con la hija de Ermesenda, Estefanía (10). La expedición fue un éxito, y la condesa de Barcelona consiguió someter tributariamente a las islas Baleares (11). En el año 1020, Estefanía fue entregada en matrimonio a Roger de Tosny, quedando emparentado el normando con la casa condal de Barcelona (12).

Castillo de Conches-en-Ouche, en la Alta Normandía, construido en el año 1035 por Roger de Tosny.

5


Roger de Tosny continuó su actividad bélica amparado por la condesa Ermesenda hasta el año 1026-1027 en que regresó a Normandía (13). Su esposa Estefanía contrajo un segundo matrimonio con García de Nájera (14).

Ahora bien, ¿cúal fue el interés de la condesa Ermesenda por el control y dominio de las Baleares?

En primer lugar, no hay que olvidar que Menorca perteneció a la Iglesia de Gerona, durante el tránsito entre el periodo carolingio-catalán (15). En segundo lugar, Ermesén fue condesa de Gerona, por lo tanto la Iglesia de la isla de Menorca pertenecía al obispado de Gerona. Y en tercer lugar, el normando Roger de Tosny trabajó para apaciguar el territorio gerundense de la condesa de Gerona, Ermesenda (16). Por lo tanto, la condesa Ermesénda tuvo un interés territorial por el control de la isla de Menorca, puesto que la diócesis episcopal de Gerona recibía impuestos procedentes de la Iglesia de Menorca, y durante los años comprendidos entre 1014 y 1018, los intereses monetarios de la diócesis de Gerona habían menguado, debido a la pertenencia territorial de la isla de Menorca, al reino taifa de Denia. Con la exitosa expedición cristiana organizada por Ermesén, condesa de Barcelona y Gerona, tras haber sometido tributariamente a los sarracenos menorquines, de nuevo la diócesis de Gerona recobró los diezmos que habían venido pagando los repobladores catalanes que habían llegado a Menorca bajo el gobierno de Borrell II.

Fruto

de este periodo de dominio taifa sobre Menorca, han sido

hallados vestigios arqueológicos correspondientes a monedas pertenecientes a la taifa de Denia. El primer hallazo numismático tuvo lugar en enero del año 1875, en la finca de “Binisaid”, perteneciente al término de “Ferreríes”, descubriéndose numerosos dirhams de las cecas de Denia y Mallorca (17). Mientras que, el segundo de los hallazgos, salió a la luz recientemente, en la campaña arqueológica realizada entre los años 1999 y 2000 en la catedral de Ciutadella, de Menorca, donde se encontró un dirham de la ceca de Denia (18).

Dirham de la ceca de Denia, similar al encontrado en la catedral de Ciutadella.

6


3. Los hombres de la hueste de Ermesén de Carcasona, condesa de Barcelona. Los hombres de la hueste de la condesa regente de Barcelona,

Gerona

y Osona fueron los siguientes.

En

el año 1017 (19): Pere, obispo de Gerona; Sunyer, monje de “Sant

Pere”, de Galligans; Borell, obispo de Vic; Ermengol, obispo de Urgell; Bermón, vizconde de Gerona; Olibà, obispo de Vic; Gondebau, Monsboi y Besora; Odolardo, vizconde; Guifré de Mediona; Sunifred Baral; Guitard Taraval; Ramón Matrona; Ugo de Cervelló; y Geribert de Subirats.

En

el año 1019 (20): Borrell Pincerna; Odolardo, vizconde; Lobet,

arcipreste; Deusdedit, obispo; y Gondebau.

En

el año 1021 (21): Guadall, preboste; Bernardo Seniofred -hijo-;

Guidado Eldemar -hijo-; Fulco Guisadus; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano.

En el año 1022 (22): Riamball; Aianric; Guillem de Castellvell; Guitard Odolardo; Seniofred Flavio; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano; Oliba, obispo de Vic; Hug de Cervelló; Bernad Sendred, -hijo de Sendred Gurb, y sobrino de Hug de Cervelló-; Humbert; Olibà, obispo de Vic; Guillem, levita; Bernat de Tous, veguer del castillo de Tous; Ermengol II, conde de Urgell; Ermengol, obispo de Urgell; Durand, abad de “Santa Cecilia”, de Elins; Adalbert, vizconde de Roselló; Guillem de San Martí, vicario de “Sant Martí”; Mir Geribert, príncipe de Olérdola; Bernat de Sant Martí”; y Arnau de Sant Martí,-heredero de la casa de Sant Martí-.

En el año 1023 (23): Teusdicli; Guiscafred; Johan, -hermano de Ramón-; Ermemir; Plantario; Durand, presbítero; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano.

7


4. Linajes que formaron parte de la hueste de la condesa regente de Barcelona. Los

linajes que formaron parte de la hueste de la condesa regente

Ermesén, fueron: Ermetrude, vizcondesa de Cardona; Roger de Tosny; condes de Urgell; condes de Cerdaña; condes de Ampurias; condes de Urgell; vizcondes de Barcelona; condes de Besalú; Pere, abad de “Sant Pere”, de Rodes; Bernat Sendred; Besora; Montanyola; Cervelló; Mediona; Longobard, poeta; y Deodato, obispo de Barcelona.

4.1. Linaje de los vizcondes de Cardona.

Ermetruit

fue la esposa de Ramón. Ambos fueron padres de un hijo

llamado Bermudo o Bermón. Ermetruse perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de vizcondesa de Cardona en el año 1019, momento en que quedó viuda del vizconde Ramón de Cardona

Escudo de armas del linaje de los Cardona. 8


4.2. Linaje de Roger de Tosny.

Roger

de Tosny fue de origen normando. Llegó a Cataluña para

apaciguar el condado de Gerona, cuya titular fue la condesa Ermesenda, esposa de Berenguer Ramón I. La condesa de Gerona, Ermesenda solicitó su ayuda para que al frente de sus naves, controlase y sometiese a los musulmanes baleáricos, pertenecientes al reino taifa de Denia en el año 1018. Por su exitosa campaña, la condesa le concedió la mano de su hija Estefanía, con la que contrajo matrimonio. Entre los años 1026 y 1027 retornó a Normandía (25).

4.3. Linaje de los condes de Urgel.

Los personajes que formaron parte de la casa condal de Urgell fueron: Ermengol,-conde y obispo-; Ermengol I; y Ermengol II;

4.3.1. Linaje de Ermengol, conde de Urgell y obispo de la diócesis de Urgell.

Ermengol perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el título de conde de Urgell, y desempeñando el cargo de obispo de la diócesis de Urgell durante el periodo 1010 a 1025. Juró fidelidad al conde de Cerdaña, Guifré (26). Fue hijo de Guilla. Entre los años 1020 y 1035 juró fidelidad al conde de Cerdaña, Guifré II, hijo de Ermengarda (27).

4.3.2. Linaje de Ermengol II, conde de Urgell.

Ermengol II, perteneció al estamento nobiliario, detentándo el título de conde de Urgell. Fue primo hermano del conde de Barcelona, Berenguer Ramón I (28).

4.4. Linaje de los condes de Cerdaña

Los

personajes que formaron parte de la casa condal de Cerdaña

fueron: Guifrçé II; y Olibà.

9


4.4.1. Linaje de Guifré II, conde de Cerdaña.

Guifré

II perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de

conde de Cerdaña. Entre los años 1010 y 1025 recibió juramento de fidelidad vasallática de Ermengol, obispo de Urgell, quién se comprometió a defenderlo en todo, excepto contra el conde de Urgell, Ermengol III (29).

4.4.2. Linaje de Olibà, conde de Cerdaña.

Olibà

perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el

título de conde de Cerdaña; y desempeñando los cargos de abad de “Santa María”, de Serrateix, y obispo de Vic (30).

El conde-obispo Olibà tuvo una hermana llamada Adelaida, casada con Johan Oriol, que estuvieron presentes el 9 de febrero de 1023 en el acto de consagración de Olibà como obispo de Vic, celebrado en el monasterio de “Santa María”, de Ripoll (31).

Signatura del abad Oliba en un documento fechado el 7 de enero de 1027.

4.5. Linaje de los condes de Ampurias. Hug I, perteneció al estamento nobiliaro, detentando el título de conde de Ampurias. Vivió durante los años 991 al 1040. En el año 1018 se enfrentó judicialmente a la condesa de Barcelona y Gerona, Ermesén, como regente de su hijo menor Berenguer Ramón I, por la posesión de un alodio, ubicado en Ullastret (32).

10


4.5. Linaje de Pere, abad del monasterio de Sant Pere de Rodes. Pere, perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de abad, del monasterio de “Sant Pere”, de Rodes, en el año 1022 (33).

Monasterio de Sant Pere de Rodes.

4.6. Linaje de Bernat Sendred.

Bernad Sendred

perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el

cargo de vicario de Gurb. Fue sobrino del conde de Ampurias, Hug I. En el año 1022, la condesa de Barcelona y Gerona, Ermesén empeñó a Bernat Sendred el castillo de Sallent, así como las iglesias de “Sant Esteve” y “Santa María” (34). Igualmente, empeñó el castillo de Gurb, -con su feudo, y la iglesia de “Sant Esteve”, de Granollers, ubicada en el condado de Osona (35).

11


4.7. Linaje de Besora.

Gombau de Besora desempeñó el cargo de primado del palacio del conde de Barcelona, en el año 1018, momento en que realizó la permuta de un alodio, con la catedral de Barcelona, -representada por su obispo Deodato- (36).

Estuvo casado con Guisla. En dicho año de 1018, los esposos permutaron con los canónigos y clérigos de la catedral de Barcelona, un terreno -en régimen alodial-, ubicado extramuros de la ciudad de Barcelona (37).

Gombau

de Besora perteneció al estamento nobiliario, y estuvo

relacionado socio-económicamente con Guillén de Montanyola (38).

4.8. Linaje de Montanyola.

Guillem de Montanyola perteneció al estamento nobiliario. En el año 1023, junto con Gombau de Besora reclamaron al conde de Barcelona, Berenguer Ramón I, que las iglesias ubicadas geográficamente en Montserrat, fuesen inscritas al monasterio de “Santa María”, de Ripoll (39).

4.9. Linaje de los vizcondes de Barcelona.

Guislabert perteneció al estamento nobiliario y eclesiástico, detentando el título de vizconde de Barcelona, durante los años 1014 a 1041; y desempeñando el cargo de obispo de Barcelona años en 1034.

Fue hijo de Udalard I, vizconde de Barcelona, y de Riquilda, -hija de los condes de Barcelona, Borrell y de Letgarda-. Guislabert, por tanto, fue primo hermano del conde Ramón Borrell I, esposo de Ermesén, condesa regente de Barcelona.

Tuvo un hermano llamado Bernat, -que fue padre de Udalard II-. Fruto de su matrimonio fue padre de dos hijas, hecho que no impidió que fuese elegido obispo de Barcelona en el año 1034, y consagrado en el monasterio de “Sant Pere” de la Portella, en 1035 (40).

12


4.10. Linaje de Cervelló.

Hug

de Cervelló fue albacea testamentario del levita Guillem, de un

terreno plantado de viñas, ubicado en Sarriá, y que adquirió en su día el testador, a Rudiscle. En el año 1018, Hug de Cervelló junto al resto de propietarios de dicho terreno, lo donaron a las iglesias de la “Santa Creu i Santa Eulalia”, de la catedral de Barcelona (41).

Meses más tarde, concretamente en febrero de 1019, Hug de Cervelló, que fue albacea, junto a otros caballeros, del difunto Guifré-, cumplieron la donación testamentaria , consistente en un alodio compuesto de viviendas, y terrenos, ubicado junto a la iglesia de “Sant Pau”, de Barcelona (42).

4.11. Linaje de Guifré de Mediona.

Guifré de Mediona fue albacea testamentario del levita Guillem, de un terreno plantado de viñas, ubicado en Sarriá, que adquirió en su día el testador a Rudiscle. En el año 1018, Guifré de Mediona junto al resto de propietarios de dicho terreno, lo donaron a las iglesias de la “Santa Creu i Santa Eulalia”, de la catedral de Barcelona (43).

Detalle del Agnus Dei y de la representación de San Pedro de la puerta de la iglesia de Sant Pere de Riudebitlles, iglesia donada por Guifre de Mediona a la abadía de San Martino en el año 1011.

13


4.12. Linaje de Lomgobard, poeta.

Lomgobard, desempeñó el oficio de poeta. Estuvo relacionado socioeconómicamente con Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Sigfré, -canónigo-, i Gaucefred, -preboste-, todos ellos, albaceas de Guillem, levita, entre los cuales estaba incluido, en el año 1018 (44).

4.13. Linaje de Deodato, obispo de Barcelona.

Deodato perteneció al estamento nobiliario, desempeñando el cargo de obispo de Barcelona durante los años 1020, a 1023. Los hombres que formaron su equipo religioso fueron (45): Ermemir, levita y sacristán; Sigefred, levita; Ponç, levita; Ramón, archilevita; Sunifred, presbítero; Rihario, presbítero; Ermemir, presbítero de “Santa Cruz”; Guitardo, levita; Bonucio, presbítero; Bonhome, levita y juez; Scubiliario, sacerdote; Miró, levita; Amalrico, presbítero; Furando, presbítero; Yocefredo, presbítero; Bardina, levita; Adalbert, levita; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano; Moratono, sacerdote; y Belusono, presbitero.

En el año 1023, Deodato, como obispo de Barcelona y los religiosos de la catedral efectuaron la donación de unos terreno ubicado en el lugar de “Lliura”, del término de “Parella”, del condado de Barcelona; así como una viña situada en el término de “Mont Aguilar”; y un huerto ubicado intramuros de la ciudad de Barcelona, al hospital de pobres de Barcelona, para que edificaran uno de nueva construcción. Los religiosos que firmaron dicho documento notarial fueron (46): Ramón, archilevita; Bardina, levita; Ricario; Sigfredo, levita; Dalmau, levita; Vital, presbitero; Bonucio, presbítero; Sunifred, presbítero; Guillem, sacerdote; Guilabert, subdiácono; Esteban, levita; Transver, presbítero; Seniofred, clérigo; Johan, levita; Berenguer, obispo de la diócesis de Elna; Ponç Bonfil, clérigo y juez; y Bellhome, levita.

4.14. Linaje de los condes de Besalú.

Guillem

I, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de

conde de Besalú. Estuvo casado con Adelaida. Y en el año 1020, los esposos donaron para el altar de “Sant Rafael”, de la iglesia de “Sant Viceç”, cercana al castillo de Besalú, varios alodios (47).

14


5. Berenguer Ramón I, conde de Barcelona: 1023-1035. Berenguer Ramón I nació en el año 1006. Heredó el título de conde de Barcelona de su padre Ramón Borrell I. Contrajo matrimonio en dos ocasiones. Su primera esposa fue Sancha de Castilla, con la que se casó antes del año 1021. Mientras que su segunda esposa fue Guisla, con quién contrajo matrimonio en 1027 (48).

Entre los años 1026 y 1027 falleció su primera esposa Sancha de Castilla, y rápidamente contrajo matrimonio con Guisla de Lluçà, hija de Sunifred de Llucià y Ermesén de Balsereny (49).

Fruto de sus matrimonios tuvo varios hijos: Ramón Berenguer I -hijo de Sancha de Castilla-; Guillem -hijo de Guisla-; y Sanç -hijo de Sancha de Castilla- (50).

Ramón

Berenguer I heredó los condados de Barcelona y Gerona.

Guillem, el condado de Osona. Y Sanç, la Marca del Penedés (51).

15


6. Los hombres que formaron la hueste de Berenguer Ramón I. Los hombres que formaron parte de la hueste de Berenguer Ramón I fueron los siguientes.

En el año 1023 (52): Teudisclo; Guiscafred; Johan, -hermano de Ramón-; Ermemir; Placario; Durando, presbítero; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano.

En el año 1024 (53): Guitardo Arnal; Ermemir, levita y sacristán; Guillem Seniofred; Guillem; Renard; Company, levita; Ponç Bonfil, clérigo, juez y escribano; Odolardo, vizconde; Adalbert, levita y escribano; Aienric; Bonfil, descendiente del conde Ugo; Cocerán; Olibà Johan; Vivas, sacerdote y juez; Ramón; Bellhome, levita.

En

el año 1026 (54): Anger, abad; Gillem; Miró; Bernardo Euviur;

Bermundo, vizconde; Bernardo; Speraindeo, presbítero y escribano.

En el año 1027 (55): Sunifred de Lluçà. En

el año 1028 (56): Adalbert, levita y preboste; Miró de Villa Maier;

Haianrici; Guitard Arnall; Guilmundo; Bellhome, levita; Dalmau, levita; Bonfil, levita; Miró, levita, y Ramón, presbítero.

En

en año 1029 (57): Guitard; Sunyol; Estupsanç; Sunifred; Geribert

Gubert; Guillem Llopardi; Ermonie Ananias; Bonfil Igila; Ramón; Reiembal.

En

1030 (58): Bonfil, sacristán de la catedral de Vic; Pere, obispo de

Gerona, -hermano de la condesa Ermesén-; Arnustus; y Hug, conde de Ampurias.

En

el año 1035 (59): Folc, levita; Senuil; Miró Lopesanz; Ossanc, juez;

Arden, familiar del conde Guillem; Rigual, familiar del conde Borrell; Arnald Igelani; Guadamir, hijo del conde Moratoni; Cocelm; Geribert Ruberti; Bonfil; Guillem; Lopesanz Sunifred; Isarn Guillem; Miró, monje; Bernardo, clérigo de Granada; Bernardo, sacerdote; Pere, presbítero; Pere de Palomera, presbítero; Bernardo, clérigo de Granada.

16


7. Linajes que formaron parte de la hueste del conde de Barcelona. Los

linajes que formaron parte de la hueste del conde de Barcelona

fueron: Los vizcondes de Cardona; condes de Urgell; condes de Cerdaña; condes de Besalú; vizcondes de Barcelona; Teoderic; Sunifred; Tost de Mir; Guadall Domnuç, obispo de Barcelona; y Montcada.

7.1. Linaje de Cardona.

Los

personajes que formaron parte de la casa vizcondal de Cardona

fueron: Bermón, vizconde de Cardona; Eribau; Folc; y Sunifred.

7.1.1. Linaje de Bermón, vizconde de Cardona.

Bermón

perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de

vizconde de Cardona. En el año 1026 realizó testamento, nombrando albaceas a la condesa de Barcelona, Ermesén; y sus hermanos Eribau y Folc; y Seniofred de Cardona; Guisad Ollad; Bonfill de Fals; Guillem, abad de “Sant Viceçs”, de Cardona (60). Tuvo dos hijos que ya habían fallecido cuando testó, que se llamaron Ramón y Folc (61).

7.1.2. Linaje de Eribau de Cardona.

Eribau,

hermano del vizconde Bremón, perteneció al estamento

eclesiástico, desempeñando el cargo de archilevita. El 11 de enero de 1026, fue uno de los albaceas testamentarios de su hermano Bremón (62).

7.1.3. Linaje de Sunifred de Cardona.

Oda

fue la madre de Sunifred, de Folc, de Ermengol, y de Ramón,

archidiácono, del linaje de Cardona. Sunifred estaba casado con Ermesenda.

17


Tuvo por hermanas a Letgarda, Adelaida y Guisla. Y una hija o sobrina llamada Guisla (63).

7.2. Linaje de Teuderic.

Teuderic, tuvo un pseudónimo. Fue conocido por “Bodega”. Tuvo un hijo llamado igualmente Teuderic, que junto a Amalric y Ermesenda fueron los albaceas de su testamento. En el año 1026 cumplieron su voluntad donando al monasterio de “Sant Pere”, de Caserres, unos terrenos ubicados en el lugar denominado “Coromines”, perteneciente a la ciudad de Caserres, y condado de Osona (64).

7.3. Linaje de los condes de Urgel.

Los personajes que formaron parte de la casa condal de Urgell fueron: Ermengol, obispo de Urgell; Ermengol II; y Eriball.

7.3.1. Linaje de Ermengol, obispo de Urgell. Ermengol, perteneció al estamento eclesiástico desempeñando el cargo de obispo de Urgell. Fue hijo de Guilla. Durante el periodo comprendido entre 1020 y 1035, juró fidelidad al conde de Cerdaña, Guifré II (65).

7.3.2. Linaje de Ermengol II, conde de Urgell.

Ermengol II, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de conde de Urgell. Fue coetáneo del califa Hixem III. En el año 1036, al mando de su hueste invadió el valle de Ager, y expulsó a los musulmanes.

Estuvo casado con Constanza (66).

18


7.3.3. Linaje de Eriball, obispo de Urgell.

El 22 de octubre del año 1040, Eriball de Urgell redactó su testamento, antes de partir en peregrinación a Tierra Santa.

Eriball

de Urgell fue tío de Ramón Folc de Cardona, quién en el año

1040 era menor de edad, y encomendó a Arnau Tost de Mir, como albacea para que ejerciese de tutor de su sobrino. Murió entre el año 1040 y 1041, ya que su testamento fue abierto en el año 1041, en el castillo de Cardona.

Eriball de Urgell perteneció al estamento eclesiástico, desempeñando el cargo de obispo de Urgell durante los años 1035 a 1040 (67).

7.4. Linaje de los condes de Cerdaña.

Guifré

II, perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de

conde de Cerdaña. Entre los años 1010 y 1025 recibió fidelidad vasallática del obispo de Urgell, Ermengol, quién juró defenderlo contra todos, excepto contra el conde Ermengol III, de Urgell (68). Fue hijo de Ermengarda.

Guifré II, ya estaba casado con Elisabet, en el año 1025, momento en que los esposos vendieron al matrimonio formado por Arnau y Biliard, un terreno en régimen de alodio- que incluían dos masías abandonadas, en el lugar de “Sorribes”, perteneciente al valle de “Gòsol”, y al condado de Cerdaña (69).

En el año 1027, donó al monasterio de “Santa María”, de Serrateix, un terreno con dos masías, -en régimen de alodio-, ubicado en el lugar de “Pedra”, perteneciente al condado de Cerdaña (70).

7.5. Linaje de Guifré, vizconde de Cerdaña.

Guifré

fue hijo de Letgarda. Perteneció al estamento nobiliario,

detentando el título de vizconde de Cerdaña. Fue junto a su madre albacea del vizconde Eldemar, efectuando la voluntad del testador en el año 1035, momento en que donaron al monasterio de “Santa María”, de Serrateix, de un alodio ubicado en el lugar de “Tiurana”, perteneciente al término de Caserres, y condado de Berga (71).

19


7.6. Linaje de Tost de Mir.

Arnau

Tost de Mir fue caudillo del conde de Urgell, Ermengol II.

Participó junto a su señor en el asedio al valle de Ager, conquistando él personalmente los castillos de de “Sant Llorenç de la Roca”, “Claramunt”, “Montaspre”, “l´Ametlla”, “Oroners”, “Sant Oïsme”, y “Ager”.

Obtuvo el señorío de Ager, en alodio (72). Estuvo casado con Arsenda (73). Fue padre de Letgarda, casada con Guerau Ponç de Cabrera; y de Valença, casada con Ramón IV, conde de Pallars-Jussà (74).

Imagen de Arnau Tost de Mir en la población de Forada.

20


7.7. Linaje de Guadall Domnuç, obispo de Barcelona.

Guadall Domnuç perteneció al estamento eclesiástico desempeñando el cargo de obispo de Barcelona, durante la regencia de Ermesenda, y durante el gobierno del conde de Barcelona Berenguer Ramón I.

En el año 1029 fue elegido obispo de Barcelona, siendo los clérigos que pertenecieron a la diócesis de Barcelona (75): Otó, primado arzobispal de la sede episcopal de Aus; Guillem, obispo; Pere, obispo; Guibert gramático; Ramón, archilevita de la Santa Sede; Adalbert, preboste; Miró, levita; Adalbert, levita; Bernardo Wifredo; Guisleberto, levita; Ermemir, levita y sacristán; Ponç Bonfil, clérigo, juez representante de la Santa Sede, en Barcelona, y escribano.

En

el año 1031, Guadall Domnuç donó al levita Esteban un solar

ubicado intramuros de la ciudad de Barcelona (76). En el año 1032, el obispo de Barcelona donó a Guislabert Marcús, un terreno con vivienda incluida ubicado en el término de Banyols, y condado de Barcelona (77). Ese mismo año, donó a Eldesind, un terreno adyacente a la muralla de Barcelona (78). En 1033, hizo donación al preboste Guillem de un terreno situado en el lugar de “Tapioles”, perteneciente al término de “Llor”, y condado de Barcelona, para que construyese viviendas y plantase viñas (79). Ese mismo año de 1033, el obispo de Barcelona, donó al levita Ramón, un solar intramuros de la ciudad de Barcelona, ubicado junto al atrio de “Sant Jaume, apóstol” (80).

7.8. Linaje de los condes de Besalú.

Guillermo

perteneció al estamento nobiliario, detentando el título de

conde de Besalú. Fue hijo de Bernat I “Tallaferro”. Estaba ya casado con Adelaida, cuando en el año 1026, donó a favor de la iglesia de “Sant Genís i Sant Miquel” de Besalú, varios alodios ubicados en el condado de Besalú (81).

En el año 1027, donó a favor de las iglesias “Sant Genís i Sant Miquel”, “Sant Esteve” y el “Lignum Crucis”, los réditos de los impuestos dominicales sobre los alodios y bienes fiscales que los condes poseían en “Pompià”, “Jonqueres”, “Olot”, “Molló”, “Llanars”, y el mercado de Besalú (82).

21


7.9. Linaje de los vizcondes de Barcelona.

Guisla

perteneció al estamento nobiliario detentando el título de

vizcondesa de Barcelona. Su nombre aparece en un documento notarial fechado cronológicamente en el año 1025, por el cual firmó conjuntamente con otros varones, como albacea del vizconde Arnau (83).

El

mismo año de 1025, la vizcondesa Guisla falleció, ya que su

testamento fue leído el 9 de septiembre, en el que legó un mulo, al monasterio de “Santa María”, de Serrateix (84).

7.10. Linaje de Montcada.

El linaje de Montcada fue poseedor de un alodio que recibió la iglesia de “Sant Cugat del Vallés”, el 1 de marzo de 1032 (85).

22


8. Conclusiones. En este trabajo se han querido demostrar dos líneas de investigación. La primera de ellas ligada a la expedición organizada durante la regencia de la condesa de Barcelona Ermesén, a las islas Baleares. Y la segunda, sobre los linajes que formaron la hueste durante el periodo de regencia de la condesa de Barcelona (1017-1023), y durante el mandato de su hijo Berenguer Ramón I, como conde de Barcelona (1023-1035).

En primer lugar, no hay que olvidar que Menorca perteneció a la Iglesia de Gerona, durante el tránsito entre el periodo carolingio-catalán. Ermesén fue condesa de Gerona, por lo tanto la Iglesia de la isla de Menorca pertenecía al obispado de Gerona. La condesa de Gerona, Ermesén solicitó del normando Roger de Tosny, que apaciguase el territorio gerundense cuyo señorío le pertenecía. La condesa Ermesénda tuvo un interés territorial por el control de la isla de Menorca, puesto que la diócesis episcopal de Gerona recibía impuestos procedentes de la Iglesia de Menorca, y durante los años comprendidos entre 1014 y 1018, los intereses monetarios de la diócesis de Gerona habían menguado, debido a la pertenencia territorial de la isla de Menorca, al reino taifa de Denia. Con la exitosa expedición cristiana organizada por Ermesén, condesa de Barcelona y Gerona, en elaño 1018, tras haber sometido tributariamente a los sarracenos menorquines, de nuevo la diócesis de Gerona recobró los diezmos que pagaban los repobladores catalanes que habían llegado a Menorca bajo el gobierno de Borrell II.

Los linajes que formaron parte de la hueste de la condesa regente de Barcelona, Gerona y Osona, Ermesén, fueron: Los condes de Urgell; condes de Cerdaña; condes de Ampurias; condes de Urgell; vizcondes de Barcelona; condes de Besalú; Pere, abad de “Sant Pere”, de Rodes; Bernat Sendred; Besora; Montanyola; Cervelló; Mediona; Longobard, poeta; y Deodato, obispo de Barcelona. Y los linajes de la hueste del conde de Barcelona, Berenguer Borrell I: Los vizcondes de Cardona; condes de Urgell; condes de Cerdaña; condes de Besalú; vizcondes de Barcelona; Teoderic; Sunifred; Tost de Mir; Guadall Domnuç, obispo de Barcelona; y Montcada.

Por

lo tanto, los linajes que conformaron la hueste de la condesa

Ermesén y de su hijo Berenguer Ramón I, fueron los mismos que habían apoyado anteriormente al conde Ramón Borrell I, y que procedían de los linajes históricos originarios carolingio-catalanes.

En Villajoyosa (Alicante). A 7 de abril, 2012.

23


Citas Bibliográficas.

(1). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 32. “(…) Ermesèn nació en el seno de la casa condal de Carcasona. Sus padres fueron los condes Adelaida de [Melgueil] y Roger I el Viejo, hijo a su vez de los condes Arsinda y Arnau de Carcasona. Roger debió nacer circa 940. La primera noticia que tenemos de su existencia se remonta al mes de abril de 944, fecha en la que es citado junto a sus padres, hermanos y hermanas, en una donación llevada a cabo a favor del monasterio de Saint Lézat (138). El 7 de abril de 949 nos lo volvemos a encontrar acompañando a sus padres y a su hermano Odó en otra donación llevada a cabo a favor del monasterio de la abadía de Montolieu (139). Roger I ocupó el cargo condal desde, por lo menos, circa 957 si hacemos caso del primer testimonio escrito que nos lo presenta como tal. Se trata de una venta realizada junto a su madre, la condesa Arsinda, a un tal Gilabert, vicario (140). Roger I debió unirse a Adelaida de [Melgueil] circa 970, pues en abril de ese mismo año ambos realizaron una permuta con un tal Sanç (141). La pareja permaneció unida alrededor de cuarenta años. En lo referente a la madre de Ermesèn, la condesa Adelaida, sus orígenes familiares no son tan claros. S., de Vajay creyó que Adelaida fue hija de Ramón I de Rouergue y de Berthe de Arlés. El argumento de Vajay se basó en el hecho de que el primogénito de Adelaida recibió el nombre de Ramón. Es decir, fue bautizado con el nombre de su abuelo materno (142). Pero dicha hipótesis no puede ser válida dado que el nombre de Ramón fue introducido en el condado de Carcasona por la condesa Arsinda de [Rouergue], madre de Roger i el Viejo (143) (...)”. Página 32. Cita (138). “(…) STASSER, Tierra. “Autor de Roger le Vieux: les alliances matrimoniales des comtes de Carcassonne”, en Annales du Midi: revue archeologique, historique et philologique de la France meridionale. Éditions Privat. Tome CVIII., año 1996, pp. 165185. STASSER, p.166, nota 4: “Quamobrem ego in Christi nomine Arnaldus et uxore mea Arsindis [...] cedimus Deo et Sancto Petro Adazio abbate una cum norma monachorum qui sunt in Lezatense monasterio [...] Facta cession ista mense aprilio anno octauo regnante Louico rege. Signum Arnaldo et uxore sue Arsindis et filiis suis et filias [...]”. HGL, vol. V, doc. 79, col. 194-195 (...)”. Página 32. Cita (139). “(…) STASSER, p. 166, nota 3: “[…] ob hoc igitur nomine Arnaldus et uxor mea Arsindis et Rodgarius et Odo filiis nostris donadores sumus ad domum Sancti Iohanniis baptiste castri malasti qui est fundatus super flumine Duranno […] septimo idus aprilis anno decimo tertio reinante Ludovico rege […] propter remedium parente nostros patrem et matrem et Rodgario fratro nostro […]”. HGL, vol. V, doc. 80, col. 207-208 (…)”. Página 32. Cita (140). “(…) STASSER, p. 166, nota 5. “Ego Arsendis comitissa et filius meus Rodgarius comes uindicatores sumus nos tibi Gilaberto uicario […] facta carta uindicationis III kalendas decembris, anno IIII reinante Leutario rege […]”. HGL, vol. V., doc. 103. co. 227-228 (…)”. Página 32. Cita (141). “(…) STASSER, p.166, nota 2: “In Dei nomine ego Rodgarius comes et uxor mea nomen Adalaices biscambiamus ad alios homines his nominibus Sancio et uxori suae nomen Goidlane […] Facta ista karta in mense aprilis anno XVI reinante Lotario rege”. HGL, vol.V.doc. 120, col. 266-267 (…)”. Página 32. Cita (142). “(…) STASSER, p.180, nota 72 (…)”.

24


Página 32. Cita (143). “(…) STASSER, P. 181 (…)”. “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 18. “(…) Será la obra del padre Francesc Diago Historia de los victoriosísimos antiguos Condes de Barcelona (67), publicada en 1603, quien inicie la narración de los hechos más significativos en la vida de nuestra protagonista. Diago se centro, de forma exclusiva, en los problemas políticos del periodo en que nuestra dama fue protagonista. No le interesó al autor en ningún momento otros aspectos de Emersèn como podrían ser su personalidad, carácter o descripción física. Sus orígenes; los condes de Carcasona Roger I y Adelaida. El matrimonio con Ramón [Borrell], conde de Barcelona. La participación de ésta en el gobierno de su marido. La tutela, a la muerte del conde, del adolescente Berenguer [Ramón I], su único hijo. El conflicto que les enfrentó a ambos y la posterior reconciliación, una vez alcanzó éste la mayoría de edad. Su segunda tutela, la de su nieto Ramón [Berenguer I], quién debió imponerse a su abuela una vez pudo gobernar por sí mismo. El tercer matrimonio de Ramón [Berenguer I] y las nuevas desavenencias con la anciana condesa quién pidió, y consiguió del Papa Víctor II la excomunión de la pareja condal. El fin de la confrontación en el seno familiar. La venta de sus derechos condales a sus nietos, su testamento, corregido en su codicilo, y a su muerte ocurrida en Sant Quirze de Besora en 1058 (68) (…)”. Página 18. Cita (67). “(…) DIAGO, Francisco. “Historia de los victoriosísimos antiguos Condes de Barcelona. Reproducción facsímil de la edición príncipe, (Barcelona, imprenta de Sebastián de Cormellas al Call, 1603), Valencia, 1974. Libro Segundo, Caps, XXVI al XLIII, pp, 86-107 (…).Página 18. Cita (68). “(…) Ibid, Libro Segundo, Caps. XXVI a XLIII, pp. 86-107 (…)”.“Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 24. “(…) Santiago Sobrequés i Vidal (1911-1973) publicaba en 1961 Els grans comtes de Barcelona (100), obra dedicada al gran Jaume Vicens Vives. En la misma, este especialista en la baja Edad Media catalana, también recordó a nuestra gran dama: (…) Ermessenda era filla del comte Roger I de Carcassona-Coserans, que morí l´any 1002. El seu casament amb Ramón Borrell, un més en la sèrie d´aliances amb les cases comtals del migdia gàl.lic, s´hauria celebrat poc abans, potser fins i tot més tard, de la mort del comte Borrell” (101) (…)”. Página 24. Cita (100). “(…) SOBREQUÉS I VIDAL, santiago. Els grans comtes de Barcelona. Editorial Vicens-Vives. Barcelona, 1970 (2ª edición).Pp. 38-39 (…)”. Página 24. Cita (101). “(…) Ibid. pp. 38-39 (…)”. (2). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 2. Ermesén de Carcassona. “(…) Ermesèn de Carcassona, (…), condesa de Barcelona, Girona y Osona, hija, mujer, madre y abuela de condes (…)”. (3). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 109. Actuación en solitario de Ermesèn: periodo que abarca del 8 de septiembre de 1017-31 de marzo de 1035. “(…) A lo largo de esos 18 años, de 1017 a 1035, fecha de la muerte de su hijo el conde, la condesa continuó acometiendo en solitario o en compañía de terceras personas, toda una serie de actividades que certifican su enorme capacidad para gobernar (…)”. (4). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 25. “(…) Idéntico trato recibe nuestra protagonista en la Historia de España del ilustre Menéndez Pidal. En su

25


volumen segundo dedicado a los reinos cristianos de los siglos XI y XII, sus colaboradores se limitan a recordar el vacío de poder al que se vio sometido el condado de Barcelona tras la muerte de los condes Ramón [Borrell] [+ c. 1017] y Berenguer [Ramón I] [+ c. 1035]. La responsabilidad de gobernar recayó por dos veces en la condesa viuda Ermesèn; minorías de edad de su hijo [c.1017-c. 1023] y nieto [c. 1035- c. 1041]. En esos dos periodos, los condados de Barcelona, Gerona y Vic padecieron una carencia de autoridad lo que derivó en una revuelta aristocrática que cuestionaba la tutela condal. “[…] la incapacidad para el mando de Berenguer Ramón I disgustaba especialmente a la nobleza porque ésta veía frenada la entrada de oro musulmán y con ello restringido su enriquecimiento. Luego vino la minoridad de Ramón Berenguer I, durante la cual, y en los comienzos de su gobierno, Cataluña conoció turbaciones de notable consideración. Durante más de un cuarto de siglo, y a pesar de que la condesa Ermesenda asumió el mando, directa o indirectamente, en Barcelona, Gerona y Vic (sin conseguir, sin embargo, la unanimidad a su alrededor), Cataluña pasó por una general carencia de autoridad. Especialmente, Ermesenda no pudo asumir el papel de jefe de la guerra propio del conde. El resultado fue que los magnates tomaron la costumbre de actuar por propia iniciativa en la defensa de la frontera. Así, Guillermo de Mediona en el condado de Ausona, Arnau Mir de Tost en el de Urgel y Mir Geribert en el de Barcelona. La aristocracia aprendió entonces una peligrosa lección: que podía prescindir de la tutela condal […]” (103)”. Página 25. Cita (103). “(…) GRASSOTTI, HildaSUÁREZ FERNÁNDEZ, Luís- MARTÍN DUQUE, Ángel J.- RAMÍREZ VAQUERO, Eloísa – ALTISENT, Agustín. “Los reinos cristianos en los siglos XI y XII” en Historia de España de MENÉNDEZPIDAL, Ramón. Vol. II. Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1922, pp. 454 y 47-473 (…)”. (5). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 19. “(…) También en el siglo XVII, Jerónimo Pujades escribió su Crónica Universal del Principado de Cataluña (70). Sigue el trabajo de Pujades la misma tónica descriptiva de Diago. A diferencia del primero, Pujades argumentó el porqué de las tensiones surgidas entre Emersèn y Berenguer [Ramón I], a lo largo de la primera tutela: la razón no fue otra que la cesión vitalicia que ordenó Ramón [Borrell] en su testament de los condados de Barcelona, Girona y Ausona junto a sus obispados a favor de su viuda. Es interesante también ver como Pujades desmiente esa imagen negativa que la historiografía se ha empeñado en ofrecer de Berenguer [Ramón I]. Su segunda tutela, 1035-1041, dada la minoría de edad de los herederos de su hijo, el futuro Ramón [Berenguer I], Sancho y Guillén, situación que, en opinión de Pujades, la condesa Ermesèn pretendió prolongar en el tiempo durante 21 años. Ahora bien, el trabajo de Pujades presenta algunas imprecisiones. Por ejemplo la que hace referencia a la datación del nacimiento del conde Ramón [Berenguer]. En su opinión, hace éste debió nacer hacia el 996 por lo que, cuando comenzó a gobernar debía tener, aproximadamente, unos diez años. Tal proposición es infundada, pues nuestra protagonista aparece en la documentación, por primera vez, en enero del 993, y el primer matrimonio de su difunto hijo Berenguer [Ramón I] con Sancha fue concretado en Zaragoza circa 1016. En cuanto a su nieto el conde Ramón [Berenguer I], cuando pudo decidir por si mismo, dotó a su tercera esposa, Almodis, con un esponsalicio integrado por el condado de Girona y el obispado de Vic lo que produjo de inmediato la reacción contraria de la anciana Ermesèn. Esas propiedades le pertenecían por derecho al haberle sido cedidas en su día por su difunto marido y confirmadas por éste en su testamento. Es aquí cuando Pujades describe entonces a 26


Ermesèn como una dama de condición fuerte y extraña. El segundo acto de la misma confrontación será escrito años más tarde a raíz de las famosas excomuniones lanzadas por el papa Víctor II contra los condes de Barcelona, a petición de la indomable Ermesèn. Pujades se muestra entonces lúcido al intentar dar una respuesta al por qué de dicho suceso: para él, el origen de esas excomuniones se encontraba en la violenta vulneración de los derechos de la condesa. En 1056 se firmó la paz entre ambas partes. Ermesèn decidió vender sus derechos condales a cambio de 1000 onzas de oro. En opinión de Pujades, a través de dicha venta, Ermesèn reconocía con este gesto su error dando la razón a aquellos que cuestionaron siempre la legitimidad de sus actos pasados. El motivo de su arrepentimiento, el amor que ésta siempre guardó hacia sus nietos (…)”. Página 19. Cita (70). “(…) PUJADES, Gerónimo. “Crónica Universal del Principado de Cataluña. Escrita a principios del siglo XVI por Gerónimo Pujades, doctor en derechos, natural de Barcelona, y catedrático de su Universidad Literaria. Tercera parte, que el autor dejó inédita y se publica con Real Licencia. Tomo VII que contiene los sucesos ocurridos en Cataluña desde la muerte de D. Wifredo II y año 915, hasta la de D. Ramón Berenguer I el Viejo y año de 1076 de Cristo”. Barcelona. Imprenta de José Torner, calle de Capellans, año de 1831. Pp, 326-411 (…)”. (6). LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. Página 38. Alta, Media y Baja Edad Media. “(…) A principios del siglo X las Baleares fueron incorporadas al califato de Córdoba y en 1014 pasaron a formar parte del reino taifa de Denia, gozando de independencia a partir de 1087. En 1114 un ejército cruzado, formado por pisanos y catalanes, llegó a conquistar el reino balear, pero este efímero dominio cristiano provocó la intervención de los almorávides, que se mantuvieron en las islas, bajo la dinastía de los Banu Ganiya, hasta el año 1023 en que fueron suplantados por los almohades (15). Es seguro que hasta la invasión de los almorávides hubo población cristiana en Menorca, seguramente autóctona, por lo cual el valí de Denia Muyahid, que estaba en buenas relaciones con el Papado, otorgó al obispo de Barcelona elucidado espiritual de sus súbditos cristianos en las islas (…)”.RIUDAVETS I TUDURY, Pedro. “Historia de la Isla de Menorca” (Capitán de navío honorario. Tomo III. Mahón. Imprenta de B. Fábregues.1888. Reeditado: Mahón. Editorial Al Thor. 1988. Colección: Clàssics de la Nostra Història. Página 824. “(…) Era por aquellos años que los sarracenos imperaban casi por completo en España y sus correrías les llevaron en 1005 hasta apoderarse de Pisa, volviendo a devastarle en 1012, lo que obligó al Papa Benedicto VIII a predicar una cruzada contra los piratas musulmanes baleares, pues que aquellos devastadores procedían de las Baleares, con su rey Mugehid a la cabeza; y si bien la escuadra italiana que se reunió en Ostia, pudo rechazarlos, renovaron sus ataques contra las costas itálicas en 1020 (…)”. (7). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 27. “(…) de Mugahid, rei de Dénia i de les Balears, (…)”. RIUDAVETS I TUDURY, Pedro. “Historia de la Isla de Menorca” (Capitán de navío honorario. Tomo III. Mahón. Imprenta de B. Fábregues.1888. Reeditado: Mahón. Editorial Al Thor. 1988. Colección: Clàssics de la Nostra Història. Página 824. “(…) Era por aquellos años que los sarracenos imperaban casi por completo en España y sus correrías les llevaron en 1005 hasta apoderarse de Pisa, volviendo a devastarle en 1012, lo que obligó al Papa Benedicto

27


VIII a predicar una cruzada contra los piratas musulmanes Baleares, pues que aquellos devastadores procedían de las Baleares, con su rey Mugehid a la cabeza; y si bien la escuadra italiana que se reunió en Ostia, pudo rechazarlos, renovaron sus ataques contra las costas itálicas en 1020. Era Mugehid, llamado por algunos historiadores Muzeit, un esforzado príncipe sarraceno, cuyo origen se ignora, pero que a principios del siglo XI era dueño de Denia y de las Islas Baleares, que le reconocían como a rey y señor, y al que titulaban / (Página 825) también duque de Denia, el cual tuvo por yerno a un hijo del poderoso emir de Sevilla, Abril Cassim, con quién sostenía buenas relaciones el conde de Barcelona Ramón Berenguer I. Muerto Mugehud en Denia en 1045, reemplázole en el trono su hijo Alí-ben-Mugehid, que sostuvo iguales relaciones amistosas con el conde, y a esta circunstancia debese, sin duda, el decreto del emir Alí, que en 1058 expidió disponiendo, que todas las iglesias de su reino se sometieran a la jurisdicción episcopal de Barcelona, incluidas las de Mallorca, Menorca a Ibíza, conminando bajo rigurosas penas a los eclesiásticos de todas denominaciones del obispado, que en adelante se negarán a obedecer aquella su disposición. Por lo que acabamos de manifestar, podemos colegir que en Menorca habría iglesias católicas servidas por sacerdotes, siéndonos imposible fijar su número y situación, si bien hay probabilidades para creer que en Mahón, la habría dedicado a San Blas, como dijimos ya, y quizá fuera la que los judíos convertidos a principios del siglo V levantaron; que también las había en Jamma servida por ermitaños agustinos, y que había probablemente algunas ermitas cuidadas por cenobitas cristianos, ya fuese que radicaran en la cumbre del monte Tor, o en el llamado de Agaiz (…)”. (8). LAGARDA MATA, Ferrán. “Vikings a Menorca. Les ràtzies dels “homes del Nord” a les Balears”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Editor. 2008. Página 53. Roger de Tosny, trabajó para Ermessend, madre de Ramón Berenguer I. “(…) ferotges mercenaris con Roger de Tosny, un normand francès a qui Ermessinda, vidua del comte català Ramon Borrell i regent en nom del seu fill Berenguer Ramon I, va demanar ajuda el 1018 davant les amenaces dels musulmans de Saragossa i va aconseguir recuperar temporalment Tarragona, o Robert Bordet, un altre normand que va rebre el Principat de Tarragona, el 1128, de mans de l´arquebisbe Oldeguer a canvi de reconstruir la ciutat i defensar-la (…)”. (9). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 96. Minoría de edad de Berenguer Ramón I. Conquista de las Baleares. “(…) es la opinión del profesor Josep María Salrach que aparece recogida en la reciente obra coordinada por el Dr. Josep M. Sans i Travé titulada Els comtes sobirans de la casa de Barcelona; de l´any 801 a l´actualitat. En ella el Dr. Salrach afirma que: (…) Durant la seva minoritat, la comtessa Ermessenda, amb la col.laboració de tropes dirigides per Roger de Toëny, aconseguí imposar un tribut a Mugahid, rei de la taifa de Dénia i les Balears (…) (387) (…)”. Página 96. Cita (387). “(…) SALRACH, Josep Mª.”Berenguer Ramón I, el Corbat (1018-1035)”. En Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona; de l´any 801 a l´actualitat, coordinada por Josep María SANS i TRAVÉ. Edicions 62. Generalitat de Catalunya. Col.lecció Som i Serem. Barcelona, 2002, p. 63 (…)”. (10). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 49. Estefanía hija de Ermesèn se casó con el jefe normando que ayudó a su madre en la conquista de 28


Baleares. “(…) Ademar ens notifica que la comtessa Ermessenda de Carcassona, asumint la tutela del su fill Berenguer Ramón de Barcelona, apel.là Roger, un aventurer normand que tenia com a base la Mediterrània; atès que les seves naus l´havien ajudada a combatre Mugehid ibn Yusuf, emir de Denia, Ermessenda li havia cedit la mà de la seva filla en recompensa. (Nota 47: “(Item Norman, duce Rotgerio, ad occidendos paganos / (Página 50) Hispaniam profecti, innumeros sarracenorum deleuerunt […] Erat enim haec (comitissa Barzelonensi Ermesende) uidua, et Rotgario suma filiam in matrimonium sciauerat, Ademar de Chabannes, Chronique, edició de J. Chavanon, París, 1897, pp. 178-179” (…)”. Página 49. Cita (217). “(…) AURELL, Martí. Les noces…, p. 210, nota 14 (…)”. (11). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf “(…) Aconseguí l´ajut del normand Roger de Toëny, gràcies al qual hauria obtingut el 1018 de reduir les accions de piratería de Mugahid, rei de Dénia i de les Balears, i d´induir-lo a pagar un tribut i establir una aliançá;(…)”. ESLAVA GALÁN, Juan. “Los templarios y otros enigmas medievales”. “Colección Memoria de la Historia”. 3ª. Edición. Barcelona. Planeta. 1992. Página 169. “(…) En 1016 se registra un ataque a las costas gallegas durante el cual el obispo de Tuy fue capturado con todos sus rebaños. La última expedición pirática de importancia contra las costas españolas acaeció mediado el siglo. Ésta correría peor suerte que las precedentes, pues se topó con las aguerridas tropas de Crescenio, obispo de Santiago. Por este tiempo, el caudillo normando Roger de Toeni, al servicio de Ermersinda, condesa regente de Barcelona, combatió contra los musulmanes en Levante y las Baleares (…)”. (12). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 49. Estefanía hija de Ermesèn se casó con el jefe normando que ayudó a su madre en la conquista de Baleares. “(…) tampoco debemos ignorar a Estefanía, supuesta hija de los condes de Barcelona y casada dos veces, primero con el jefe normando Roger de Tosny y, más tarde, con García de Nájera (217). Esta hija de Ermensèn y Ramón [Borrelll] es una de las incógnitas que quedan sin resolver en la vida de nuestra condesa. Como ya indiqué con anterioridad ésta fue entregada en matrimonio, circa 1020, al jefe normando Roger de Tosny. Al parecer fue la propia Ermesèn quién acordó tal unión, en plena regencia, tras la muerte de su marido Ramón [Borrell] (…)”. (13). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 50. Estefanía tuvo un segundo matrimonio con García de Nájera. “(…) Després de quinze anys de lluita en aquesta regió, atès que la seva armada va ésser esquilmada y que ell mateix , [Roger de Tosny], havia fugit d´una ratzia a l´església de sant Feliu (de Girona), decideix, per demanda del duc Richard II (996-1026) (Nota 50: “Llevat que es tracti de Richard III (1026-1027”), retornar a Normandia (Nota 51: “In illis diebus, Rotgerius, filius Rodulfi comitis de Normannia perrexit cum exercitu in Hispaniam, vastans ipsam terram capiensque ibi civitates et castella et accipiens uxorem, sororem Raymundi Berengarii, Stephaniam, quam post eum dicit uxorem rex Hispaniae, Garsias. Coepit autem civitates Tarraconam et Gerundam et habitavit ibi cum uxore et exercitu suo per XV annos. Post haec, homines pagi illius, insidiantes ei, voluerent eum occidere in ecclesia Sancti Felices, tempore Richardi, Normannorum ducis. Videns autem Rotgerius quod sibi insidias tendebat, relictis XX viris et uxore, et 29


ómnibus quae possidebat, totum enim suum exercitum jam pene interfecerant, rediit ad patrem suum, in Normanniam cum duce Richardo faciens concordiam, L. B. Duru, Bibliothèque historique de l´Yonne, Auxerre, 1864, T. II., p´501. Traducció de L. Musset, Documents de l´histoire de la Normandie, M. de Boüard, et. Tolosa, 1972, p. 92”) (…)”. (14). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 50. Estefanía tuvo un segundo matrimonio con García de Nájera. “(…) Nota 49. “El matrimoni entre García de Nájera (1035-1054), rei de Pamplona, i Estefanía de Barcelona és mencionat explícitament en un acta del cartulari aragonés de San Juan de la Peña: “ego rex Garbea simul cum cónyuge mea regina domina Stefania […] postea autem quando perrexi ad barcinona por coniugem meam domna Stefania […]”. A. Ubieto, Cartulario de San Juan de la Peña, Valencia, 1963, T.II, número 72 (1038). La carta de constitució d´esponsalici per Garcia a favor d´Estefania data probablement del 31 XII 1039. La presència de Ramón Berenguer I al costat de García, dels seus germans i d´Estefania a l´acta de fundació del monestir de Santa María la Real de Nájera en 1052 és un altre argument a favors dels orígens catalans de la reina de Navarra, el mateix pot dir-se del nom d´Ermessenda (el de la seva mare) que porta una de les seves filles, J. M. Lacarra, Historia política del reino de Navarra desde sus orígenes hasta su incorporación a Castilla, Pamplona, 1972, TI, pp.237-248”) (…)”. (15). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Menorca: La isla de la Iglesia de Gerona. Linajes históricos en la hueste de los condes de Urgell. De Guifré “El Pelós, a Borrell (878992)”. Página 3. “(…) 2. La integración de Menorca en el obispado de Gerona. En los siglos VIII y IX, la marca hispánica estuvo formada por tres sedes episcopales: Gerona, Barcelona y Osona, siendo absorbida la diócesis de Tarragona en manos de los musulmanes, por Narbona, hasta el año 1089. En el año 883 la Iglesia de Menorca pertenecía a la diócesis bizantina de Menorca. Durante la etapa de dominio carolingio, fue incorporada a la diócesis de Gerona en el año 897. No es acertada la teoría de Miquel Barceló sobre las dos bulas que concedieron los papas Formoso y Romano en los años 892 y 897. En realidad, sí que existió un sufijo relacionado con los obispos, y miembros del arzobispado, denomizado “servusdei”, término que ya existió en el siglo VIII, con que fue denominado el obispo Félix de Urgell. Ese mismo término “servusdei” aparece coaligado al cargo de un presbítero de la catedral de Gerona, en el año 982, y al de un conde perteneciente a la parroquia de “Sant Pere de Roda”, en el año 1041. La Iglesia de Menorca perteneció a la diócesis de Gerona hasta el año 1058, en que pasó a pertenecer a la diócesis de Barcelona, durante el reinado del conde de Barcelona Ramón Berenguer I. Y las referencias de la pertenencia de la Iglesia de Menorca en la alta Edad Media, a la diócesis de Gerona, aparecen referenciadas en documentos fechados el 24 de enero del año 1300 (…)”. (16). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 50. Ermesenda, condesa de Barcelona, señora de Gerona. “(…) L´interès del testimoni del cronista de SaintPierre-le-Vif consisteix a mostrar aquest aventurer tan compromès en les guerres intestines entre els cristians com en la lluita contra els musulmans; el seu relat confirma la dificultat que Ermessenda tingué per a controlar l´aristocràcia de les seves terres en revolea i els seus disgustos amb el seu fill Berenguer Ramón, impacient per alliberar-se de la seva tutela (Nota 52: “Sota la ploma del cronista de Sens, deixant de banda la Tarragona musulmana, el quadre de les lluites de Roger de Tosny és 30


Girona, ciutat de la qual Ermessenda tenia la sensoria”). La comtessa vídua necesitaba fides en armes: segella la seva alianza amb Roger de Tosny, cap d´una tropa fornida, bo i cedint-la mà de la seva filla Estefanía. Fou aquest un matrimoni absolutament de circunstànciues, trencat sens subte per la partença de Roger a Normandia: aquest viatger pertenyia a un medio on la poligamia more danico era una pràctica corrent” (218) (…)”. Página 50. Cita (218). “(…) AURELL, Martí. Les noces del comte…, pp. 45, 46, 47; notas 47, 48, 49, 50, 51 (…)”. (17). CARDONA MERCADAL, Juan. “Incidencia de la numismática en la isla de Menorca”. Revista de Menorca. Fundada en 1888. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico. Año LXVIII- Séptima Época. Mahón. Primer trimestre. 1977. www.RevistadeMenorca1977.Alaior.pdf Página 26 y 27. Monedas musulmanas de la taifa de Denia. “(…) En el año 1875 a últimos del mes de Enero, fue descubierto un tesoro numismático en la finca de la propiedad en aquel entonces de Don Juan Pons y Soler de cuyo acontecimiento da cuenta el Sr. Hernández Sanz en su: “COMPENDIO DE GEOGRAFÍA E HISTORIA DE LA ISLA DE MENORCA”, finca denominada “BINISAID” (término municipal de Ferrerias) y que dio mucha luz sobre la historia de Menorca Sarracena. Este / (Página 27) hallazgo fue concienzudamente estudiado por el Sr. Campaner y Fuertes y reproducido en la Revista de Menorca, tercera época, año dos 1899, página 98 y siguientes. Una tinajuela de barro contenía más de mil doscientas piezas árabes de vellón de plata baja, y fue encontrada entre los cimientos de uno de esos monumentos de piedras llamados “Antigots” que tanto abundan. Había algunas monedas de los califas de Córdoba (muy desgastadas por su prolongado uso) y bastantes Dirhams de los Emires de Denia y de Mallorca, así como también muchas correspondientes a los reyes privativos de las Baleares, Al-Mortdha y Mobaxir acuñadas en Mallorca, de las que una cantidad considerable aparecieron recortadas expresamente con el objeto de que sirvieran en la circulación como fracciones del Dirham, unidad monetaria. Este recorte de las monedas era practicado siempre que se producía una crisis o devaluación monetaria, y se podía recurrir a tal artificio por merma de peso del metal, garantía de la moneda, y entonces el recursos era válido, en cambio hoy, ni aún así puede evitarse el fenómeno de una devaluación en que el valor intrínseco de la moneda juega un papel muy secundario (…)”. (18). JOFRE SERRA, C. & RIERA RULLÁN, M. & ORFILA PONS, M. & HERNÁNDEZ FEBRER, M. “Excavacions a la Catedral de Menorca. Campanyes de 1999 i 2000”. Mahón. Revista de Menorca. Publicació de l´Ateneu Cientific, Literari i Artistic de Maó. Juliol-desembre 2003. Tomo 87 (II). Página 46. Moneda musulmana: Dirham de la ceca de Dénia. “(…) Per a a l´amortizació dels dos pous negres, els materials dels seus rebliments (UE 222 i 234) ens aporten un terminus post quem del 1000 d. C., principalment gràcies als fragments de safa amb decoració de verd i manganés, clarament d´època taifa (…). En canvi, per a l´amortització de la rasa 221, el material del seu rebliment ens aporta un terminus post quem del 1100, puix ja hi apareixen un fregment de safa i un fragment de llumeta, tots dos amb vidrat verd oliva. En un moment posterior al 1200, tot l´abans esmentat va quedar colgat per una gran capa de terra de color fosc gens compacta (UE 216 = 227) la qual fa pensar que aquella zona seguía sent un espai a l´aire lliure. Dintre d´aquella capa hi va apareixer un important conjunt ceràmic (…), a més d´un dirham de plata de la seca de Dènia (…)”.JOFRE SERRA, C. & RIERA RULLÁN, M. & ORFILA 31


PONS, M. & HERNÁNDEZ FEBRER, M. “Excavacions a la Catedral de Menorca. Campanyes de 1999 i 2000”. Mahón. Revista de Menorca. Publicació de l´Ateneu Cientific, Literari i Artistic de Maó. Juliol-desembre 2003. Tomo 87 (II). Addenda I: Monedes procedents de les excavacions arqueològiques realitzades a la catedral de Menorca: Campanyes 1999-2000. Página 52. Addenda II: Moneda d´època islámica procedent de la UE 216. “(…) Guillem Rosselló Bordoy. Dirham d´Al Ibn Muyahid, sobirà de Dâniya-Illes Orientals d´al Àndalus. Entre 436 H., i 468 H. (1044-1075). Materia: AR. Pes: 6´2 gr. / (Página 53). Módul: 25´5 mm., diàmetre; 2 mm de gruix; 12 h. Campanya 2000, UE-216. Estat: dolent per ruptures i desgast Any d´encunyació: 467 H. (…)”. (19). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 100 y 101. Los hombres de la condesa Ermensèn. “(…) En el terreno religioso, la condesa y su hijo continuaron ejerciendo su poder en asuntos tales como la elección de cargos eclesiásticos y la consagración de instituciones eclesiásticas. El 29 de noviembre de 1017 Emersèn y Berenguer [Ramón I] designaron junto a Pere, obispo de Girona, a Sunyer, monje de Sant Pere de Galligans, para que sucediera éste al desaparecido Guitard en el cargo de abad de Santa María d´Amer (407). El 15 de julio de 1020, ambos asistieron a la consagración de la iglesia de Santa María de Manresa (408). (…) Entre el 8 de septiembre de 1017 y el 24 de febrero de 1018 tenemos el juramento de fidelidad ya citado de Pere, obispo de Girona, a Borrell, obispo de Vic y donde el prelado gerundense hizo constar una cláusula en la que Emersèn y su hijo quedaban al margen de lo acordado por ambas partes (409). / (Página 101) La condesa regente y su vástago también atendieron la demanda de terceras personas. El 18 de noviembre de 1018 Ermengol, obispo de la Seu d´Úrgell, pidió a madre e hijo poder introducir la regla benedictina en el monasterio de Sant Llorenç de Morunys así como unir a esta comunidad al monasterio de Sant Serni de Tavèrnoles (410). El 13 de septiembre de 1020, Ermesèn y su hijo Berenguer [Ramón I] se encontraban en el monasterio de Sant Cugat del Vallés con el fin de celebrar, junto a la comunidad de monjes, la festividad del santo. Aprovechó la ocasión una delegación de los monjes de Santa María de Ripoll para pedir a los condes de Barcelona que les fuera restituido el alodio del castillo e iglesia de Sant Pere Sacama (411). El 2 de julio de 1019 los dos acudieron a la ceremonia donde Bermon, vizconde de Girona, decidió, haciendo caso de los consejos de Oliba, obispo de Vic, restaurar a Sant Vicenç de Cardona todos los bienes que sus antecesores habían usurpado (412). Ermesèn y Berenguer [Ramón I] también son citados en conflictos ajenos. A principios de 1022 se llevó a cabo, en el seno del concilio provincial de Narbona, la conminación contra los nobles del obispado de Vic a quienes se obligó restituir todos los bienes que habían tomado de forma ilegal a la Iglesia. Emersèn y su hijo Berenguer [Ramón I] quedaron al margen de la amenaza de excomunión (413) (…)”. Página 100. Cita (407). “(…) Doc. 65 del apéndice documental (…)”. Página 100. Cita (408). “(…) Doc. 85 del apéndice documental (…)”. Página 101. Cita (409). “(…) Doc. 62 del apéndice documental (…)”. Página 101. Cita (410). “(…) Doc. 74 del apéndice documental (…)”. Página 101. Cita (411). “(…) Doc. 86 del apéndice documental (…)”. Página 101. Cita (412). “(…) Doc. 79 del apéndice documental (…)”. Página 101. Cita (413). “(…) Doc. 91 del apéndice documental (…)”. “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 88. Los

32


hombres de la condesa viuda Ermesèn. Año 1018. “(…) (Cruz) RAIMUNDUS, GRATIA DEL CHOMES. (Cruz) HERMESSINDIS, GRATIA DEI CHOMETISSA. Nos qui hec omnia suprascripta, donamos et confirmamos Domino Deo et iam dicto cenobii sicut suprascriptum est. S+m et Gondeballus, Monsboi i Besora. S+m Odolardus, uicecomes. S+m Guifredus (señal) Midionensis. S+m Suniefredus Baral. S+m Guitardus Taraual. S+m Raimundus Matrona.S+m Ugo Ceruilionensis. S+m Geribertus Subiratensis (...)”. (20). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 678 y 679. Los hombres de Ramon Berenguer I, hijo de Ermessend. Documento 315. “(…) 1019, maig, 31. Deodat, fill de Senegundis, bisbe de Barcelona, per consell del comte Berenguer Ramon I i de la seva mare, la comtessa Ermessenda, fa jurament que no prendrà res ni permetrà treure de la Canònica les parròquies de Santa Maria del Mar, Sant Joan de Micano (Micià?), Santa Maria d´Olesa, ni cap altre alou. (…) / (Página 679) Iuro ego Deusdedit episcopus, filius Senegundis femine, [espai en blanc: 40] quia de ista hora in antea ego non tolre nedum tolre me sciente neque aliquis homo aut femina permeum consilium de ipsa canónica Sancte Crucis parrochiam Sancte Marie, que est iusta Mare, (…) neque alodes quos Gindeballus dedit prefate Cannonice per comutationem; neque alodem quod fuit de Suniario Benz qod ipse concessit prefate Cannonice; neque alodes qui fuerunt de Borrello Pincerna quod Ermessindis comitissa potuerit defendere per suum directum; neque ipsum alodem quod Ermessindis predicta emit de Odolardo vicecomite et dedit prefate Cannonice; neque ipsum alodem quod est ultra Bisocium in Nifiano, quod Lobetus archipresbiter concessit ad ipsum ospitalare, quod tenent cannonci per vocem prefate cannonice; neque de allis rebus quas ego Deusdedit episcopus supra scriptum dedero prefate cannonice per consilium de Berengario comite, seniore meo, vel de eius genitrice Ermesseindis supra scripta, neque de aliis rebus quas alli homines aut femine per illorum proprietatem iuste dederint prefate Cannonice (…)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 679 y 680. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona. Documento 316. “(…) 1019, maig, 31. El comte Berenguer Ramon I de Barcelona fa jurament que no prendrà res a la Canònica de les parròquies de Santa Maria del Mar, Sant Joan de Micià, Santa Maria d´Olesa, ni cap altre alou. (…) / (Página 680) Iuro ego Berengarius comes quia de ista hora in antea ego non tolre nend tolre me sciente neque aliquis homo aut femina per meum consilium de ipsa Canónica Sancte Crucis parrochiam Sancte Marie, que est iusta Mare, neque eius decimas, primicias et alodes; neque parrochiam Sancti Iohannis, que est in Micano, neque eius decimas, primicias et alodes; neque parrochiam Sancte Marie de Evolesa neque eius decimas, primicias et alodes; necque alodes quos Gondeballus dedit prefate Cannonice per comutationem; neque alodem quod fuit de Suniario Benz quod ipse concessit prefate Cannonice; necque alodes qui fuerunt de Borrello Pincerna, quod Ermessindis mater mea potuerit defendere per suum directum; necque ipsum alodem quod 33


Ermessindis mater mea predicta emit de Odolardo vicecomite et dedit prefate Cannonice; neque ipsum alodem quod est ultra Bisocium in Nifiano quod tenent cannonici per vocem prefate Cannonice; neque de aliis rebus quas ego Berengarius aut episcopus Sancte Crucis dederit prefate Cannonice per consilium de me Berengario comite; neque de aliis rebus quas alii homines aut femine per illorum proprietatem iuste dederint prefate Cannonice. Et si ego nesciens aliquid de supra scriptis rebus de predata canónica abstulero, infra ipsos primos XXX dies quos scierim quod directum sit de predata canónica, emendabo hoc prefate Cannonice (…)”. (21). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 711 y 712. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona. Documento 340. “(…) 1021, desembre, 31. Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, empenyora a l´abat Bonuç i ala resta dels canonges de la Seu de la Santa Creu un alou consistent en terres, vinyes i cases, situat prop de les muralles de la ciutat de Barcelona, que té pel jueu Isaac, fill del jueu Iento, / (Página 712) per sis cafissos dórdi que els dei i que ha de tornar per la festa de Sant Feliu de Girona. (…) In nomine Domini. Ego Berengarius, gratia Dei comes, impignorator sum vobis Bonucio abbati et ceteris cannonicis Sedis Sancte Crudis. (...) + Berengarius, gratia Dei comes, qui hanc impignorationem feci et firmare rogavi. S + Guadallus, mense prepositus. S + Bernardus Seniofredi filius. S+ Guidadus Eldemari filius. S + Fulco Guisadus. S+ Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, qui hec scripsi (…)”. (22). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 731 y 732. Los hombres de Berenguer Ramon I, comde de Barcelona, casado con Sança. Documento 356. “(…) 1022, agost, 29. Brenguer Ramon I, comte de Barcelona, i la seva muller Sança venen a Ramon, fill del difunt Guifré, d´una banda, un alou consistent en terres, vinyes, i cases, situat al comtat de Barcelona, als peus de Montjuïc, que tenen a causa de l´adulteri comès pel jueu Isaac, fill de Gento, jueu, amb una cristiana, i, de l´altra, unes cases amb torres, situades a la ciutat de Barcelona, prop del castell de Regomir, que Berenguer tenia pels seus pares i Sança / (Página 732) per donació del seu marit i per delme conjugal, pel preu de 300 sous d´argent cacimi, és a dir el valor d´una bona espasa i un escut,i de sis cafissos dórdi que devien els venedors a la Canònica [de Barcelona]. (…) In Chriti nomine. Ego Berengarius, gratia Dei marchio comes, una cum cónyuge mea Santia comitissa, venditores sumus tibi Raimundo, filio qui fuiste Gifredi, emptori. (…) / (Página 733) + Berengarius comes,+ Santie gratiae dei comitisse, nos qui hanc cenditionem fecimus et firmare rogavimus. S + Raiamballus. S + Aianricus. S + Gilelmus de Castro Vetulo. S + Gitardus Odolardus. S + Seniofredus Flavius. S + Poncii, cognomento Bonifilii, clerici et iudicis, qui hec scripsi (…)”. “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977- + 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 106. Hug de Cervelló, tío de Bernat Sendred. Bernat de Tous. Los hombres de Berenguer Ramón I. “(…) Ese año Ermesèn y su hijo Berenguer [Ramón I] 34


presidieron la asamblea en la que se intentó poner fin al conflicto que enfrentó a Oliba, obispo de Vic, con Hug de Cervelló y Bernat Sendred, hijo de Sendred de Gurb. La disputa tuvo su origen en el comportamiento inapropiado de estos dos personajes. Hug de Cervelló y su sobrino tenían posesiones en el interior del castillo de la Roqueta y en un momento determinado no mostraron ninguna clase de reparo a la hora de ampliar, de manera ilegal, los términos de ese castillo apropiándose para ello de tierras que pertenecían al castillo de Tous, propiedad de Oliba quién a su vez lo había enfeudado al levita Guillem. La reacción del obispo de Vic, frente a los hechos consumados, fue inmediata. Intentó dialogar y negociar con tío y sobrino pero no logró acuerdo alguno por lo que la única vía posible para resolver el altercado no era otra que la judicial. El arbitraje corrió a cargo de los jueces Guifred y Bonfill quienes dictaron sentencia a favor del obispo de Vic. Hug y Bernat Sendred acataron la misma. Poco tiempo después, Hug falleció. Transcurridos siete años de la muerte de Hug, su sobrino Bernat Sendred volvió a la carga. Éste compró al caballero Humbert el castillo de la Roqueta y al ser señor del mismo retomó las antiguas pretensiones de 1022; ampliar sus dominios robando tierras del término del castillo de Tous. Oliba entonces se personó en el castillo de su propiedad acompañado del feudatario del mismo, el levita Guillem y de Bernat de Tous, veguer del castillo. A primeros de agosto de 1029 fue citado el usurpador quién se reafirmó en su comportamiento razón por la que fue convocado un nuevo juicio que comenzó el 18 de agosto de ese mismo año en Vic y que duró toda una semana. El 23 de ese mes se dictó sentencia a favor de Oliba obispo de Vic (437). (…) El 1 de noviembre de 1024 Ermesèn y Berenguer [Ramón I] volvieron a encabezar junto a Ermengol II, conde de Urgell, un juicio celebrado en la iglesia de Sant Pere del castillo de Ponts donde Durand, abad de Santa Cecilia d´Elins, reenfrentaba a Ermengol, obispo de la Seu d´Úrgell por la posesión de la iglesia de Cortiuda y los diezmos y primicias de Castelló (438). En Sant Cugat del Vallés el 16 de junio de 1025, madre e hijo, asistieron al juicio donde el monasterio de esta localidad denunciaba a Adalbert, vizconde de Rosselló, por haberse apropiado de manera injusta de un alodio situado en Montgat, Maresme (439). El 30 de julio de 1032 (440) ambos ratificaron con su firma una sentencia judicial a favor del monasterio de Sant Cugat del Vallès que no era más que el punto y final de una cadena de despropósitos que, recordaremos, tuvo su origen en el conflicto surgido en 1013 entre Adalaizis, viuda del vicario Guillem de Sant Martí, y el cenobio vallesano. Un proceso inacabado y que ahora otro miembro de la casa de Sant Martí volvía a reaviviar. Se trata de Mir Geribert, el famoso príncipe de Olèrdola, quién se había unido en matrimonio a Disposia, hija de aquella Adalaizis, viuda de Sant Martí, y hermana de Bernat de Sant Martí. Mir y Disposia tuvieron a Arnau, heredero de la casa de Sant Martí, Guillem y Adalaizis. Es en nombre de sus hijos, y sobre todo de su primogénito, que Mir Geribert / (Página 107) volvía a retomar el asunto sobre el alodio de Calders. De todo lo ocurrido a partir de ese instante Mir Geribert no sacó nada en claro y volvió a perder esos supuestos derechos frente al monasterio vallesano quién volvía a tomar como base de su defensa el supuesto decreto que se remontaba a los tiempos del rey franco Luís de Ultramar (junio de 936-septiembre de 954) en el que el monarca concedió dichas tierras de Calders a Sant Cugat del Vallés. Pero sucedió que tras sufrir una nueva razzia sarracena, ese documento desapareció por lo que, el monasterio consiguió de Lotario (noviembre de 954-marzo de 986), hijo de Luís de Ultramar, una nueva confirmación de lo que se decía en el documento destruido y donde el nuevo monarca reafirmaba lo concedido por su padre a ese monasterio, es decir las 35


tierras y estanque de Calders (…)”. Página 106. Cita (437). “(…) Doc. 113 del apéndice documental (…)”. Página 106. Cita (438). “(…) Doc. 102 del apéndice documental (…)”. Página 106. Cita (439). “(…) Doc. 105 del apéndice documental (…)”. Página 106. Cita (440). “(…) Doc. 120 del apéndice documental (…)”. (23). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 739. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, casado con Sança. Documento 362. “(…) 1023, març, 16. Judici fet en presència del comte Berenguer Ramon I i la comtessa Sança, els canonges i clergues de la Seu de Barcelona i els jutges Tudiscle, Giscafred i Joan, en la causa contra Joan, levita, canonge de la Seu, el qual era acusat d´haver mort uns companys seus. (…) Anno Dominice Trabeacionis post millesimum XXI, orta est audiencia in conspectu domni Berengarii, marchionis comitis, coniugisque sue domne Sancie comitisse assistente caterva tam primatum quam aliorum, cui interfuerunt quidam causidici, propulsantes unum chanonicorum sedis sanctissime barchinonensis cognominatum Iohannem. (…) / (Página 740) S + Teudiscli, s+ Giscafredi, + Berengarius comes, + Sancie comitisse, qui signis atque subscriptionibus solitis hanc paccionem firmaverunt. S + Iohannes, fratri Raimundi, qui hoc confirmo. S + Ermemirus. S + Plancarius. S + Durandus presbiter, qui istum signum Iohannes exaravi et firmavi. S + Poncii, cognomento Bonefilii, clerici et judicis, qui hec edidit, scripsit (...)”. (24). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 122. Linaje de Ramón, hijo Ermetruit, y padre de Bermon, vizconde de (¿Cardona?). Situación de la roca: Cabrera. Documento 105. “(…) 1019, juny, 13-1020, juny, 4. Donació. Els marmessors del vescomte Ramon fan donació al seu fill Bermon, vescomte, del castell de Rupit amb el seus drets, tret dels que deixà als sants i del que havia donat a la vescomtesa Ermetruit. (…) Als 4 juny 1021. Egústia y altres marmessors del quondam Ramon, viscompte, donaren a Bermudo, vizconde, son fill, lo castell de Rupit ab sos drets: exceptat lo dexà als sants que en son testament se referexen y los que foren de sa mare Ermetruse. Qual castell affronta a orient ab lo riu de Amer; a mitgdie ab lo coll de Osor, a ponent ab lo coll de Sau y a tremuntana ab Dos Montañas y baixa al Boix o a la roca de Cabrera y se junta ab Collterrer (…)”. (25). LAGARDA MATA, Ferrán. “Vikings a Menorca. Les ràtzies dels “homes del Nord” a les Balears”. Zaragoza. Ferrán Lagarda Editor. 2008. Página 53. Roger de Tosny, trabajó para Ermessend, madre de Ramón Berenguer I. “(…) ferotges mercenaris con Roger de Tosny, un normand francès a qui Ermessinda, vidua del comte català Ramon Borrell i regent en nom del seu fill Berenguer Ramon I, va demanar ajuda el 1018 davant les amenaces dels musulmans de Saragossa i va aconseguir recuperar temporalment Tarragona, o Robert Bordet, un altre normand que va rebre el Principat de Tarragona, el 1128, de mans de l´arquebisbe Oldeguer a canvi de reconstruir la ciutat i defensar-la (…)”. (26). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els

36


pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 177. Los hombres de Ermengol, obispo de Urgell y de Guifré II de Cerdaña. Documento 17. “(…) [1010-1025]. Jurament de fidelitat. Ermengol, bisbe d´Urgell, jura fidelitat al comte Guifré II de Cerdanya així com defensar-lo contra tothom, excepte contra el comte Ermengol III d´Urgell. (…) Iuro ego Ermengaudus episcopus, filius qui sum Guisle femine, de ista hora in antea no.t decebri Guifredum comitem, filius qui fuit Ermeniardis comitissa, nec usorem suam Guisla comitissa, (…) exceptus Ermengaudum, comitem de Urgel (…)”. (27). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 182. Linaje de Ermengol, obispo de Urgell, hijo de Guilla. Documento 21. “(…) [10201035]. Jurament de fidelitat. Ermengol, bisbe d´Urgell, fill de Guilla, jura fidelitat al comte Guifré II de Cerdanya, fill d´Ermengarda (…)”. (28). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 102. Ermengol, conde de Urgell, primo hermano de Berenguer Ramón I. “(…) convenientia alcanzada entre Berenguer [Ramón I], conde de Barcelona y Ermengol II, conde de Urgell. En la misma los derechos condales de la condesa madre fueron cuestionados al ser ignorada su autoridad en el condado de Girona: “(…) Et quando habuerit predictus Berengarius gerundensem comitatum solidum de potestate Ermessindis comitissae, det Berengarius ad Ermengaudum iam dictum liberam terram centum modiorum frugem et fructum ad mensuram de gerundense, sine enganno iam dicti Ermengaudi (…)” (414). Una convenientia que todo el mundo sitúa entre c. 1018-1023, pero que creo no sería un error enmarcarla entre c. 1019-c.1023. En este acuerdo alcanzado entre primos hermanos, tal vez una de las convenentiae más antiguas conservadas en Europa (415), ambos condes no sienten ningún tipo de remordimiento a la hora de alzarse contra su propia sangre. Así lo refleja la promesa hecha por Berenguer [Ramón I] a Ermengol II de entregarle cien modios de trigo cuando él hubiese recuperado el condado de Girona, ahora en manos de su madre (…)”. Página 102. Cita (414). “(…) Doc. 68 del apéndice documental (…)”. Página 102. Cita (415). “(…) SALRACH, J.Mª. “Berenguer Ramón I, el Corbat (1018-1035”. En Els comtes sobirans de Barcelona. Página 64 (…)”. (29). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 177. Los hombres de Ermengol, obispo de Urgell y de Guifré II de Cerdaña. Documento 17. “(…) [1010-1025]. Jurament de fidelitat. Ermengol, bisbe d´Urgell, jura fidelitat al comte Guifré II de Cerdanya així com defensar-lo contra tothom, excepte contra el comte Ermengol III d´Urgell. (…) Iuro ego Ermengaudus episcopus, filius qui sum Guisle femine, de ista hora in antea no.t decebri Guifredum comitem, filius qui fuit

37


Ermeniardis comitissa, nec usorem suam Guisla comitissa, (…) exceptus Ermengaudum, comitem de Urgel (…)”. (30). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 146. Oliba, conde de Cerdaña, abad de Santa María de Serrateix y obispo. Documento 68. “(…) 1020, gener, 27.1 Berga. Judici. Plet entre el monestir de Santa Maria de Serrateix i Emma, vídua d’Arnau (germà d’Émil, antic abat del monestir) amb relació a un alou situat al Pujol de Planès, que segons Emma li provenia del seu marit i d’Ardman, i aquest assegurava que li havia donat el senyor Oliba (el comte, abat i bisbe). Es sentencia que l’alou retorni al monestir i que siguin compensats els perjudicats. Així mateix, s’estableix en el judici que Emma retorni a l’abadia un altre alou situat a Viver, que havia estat donat a Santa Maria de Serrateix per l’esmentat abat Émil. [A]. Original perdut. Al verso: “CCCLVI”. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 53-54 (fols. 27-27v). a. E. JUNYENT, Diplomatari i escrits..., doc. 62, pàgs. 92-93. Noticia facta omnibus hominibus sit cognita et patefacta in presencia istorum nobilium virorum subtus commemorantium, id est: Bardina, vicecomite, qui est assertor vel mandatarius ex partibus Sancte Marie cenobii Serra Taxi vel de Reinardo, abbate, et in presentia Reimundi, Uuifredi, Seniofredi nec non et alii Seniofredi, vicescomiti, et aliorum nobilium virorum ibidem assistencium, in presentia domni Uuifredi, comitis, in villa Berga. Venerunt ante eos predictus abba et eius predictus assertor, et petivit prescriptus assertor feminam nomine Emo pro alaudem Sancte Marie quem tenebat predicta Emo iniuste et absque lege. Unde predictus abba hostendit legitimas scripturas, et bene legibus roboratas a propia manu condam Olibani, comitis, ac de Richillis, femine, et de filiis suis, id est: Mirone, Uuiscafredo et Tedlen, quas fecerunt ad predictum cenobium de illorum alaude quem habebant in comitatu Bergitano, in locum vocatum Puiol, qui advenit eis per parentorum vel per qualicumque voce. Et de Olibano comite advenit per bauziam quam ei fecit Bonifilius, prolis predicte Richellis, de castrum Stela. Assistebat ibi enim Sendredus, iudex, et audivit ipsam scripturam legentem et relegentem et invenit eam veridicam. Interrogavit prescriptam Emo et patronem suum Bernardum pro qua causa tenebat ipsum alaudem. In eorum responsis illi dixerunt: non tenemus iniuste, sed per scripturam emptionis quam mihi et viro meo Arnallo fecit homo nomine Ardomannus. Atque presentaverunt ibi eum actorem. Ab interrogatione predicti iudicis, responsit isdem Ardomannus: Oliba senior meus, filius prescripti Olibani, condam, ille venundavit eum mihi et fecit ex eo mihi scripturam. / (Página 147) Iuste iudicatum fuit a predicto iudice quia per anteriorem scripturam que exinde habuit Sancta Maria, secundum legis ordinem inrevocabili modo in sua potestate consistat. Ubi precipit in Libro Iudicum, in libro quinto de donationibus Ecclesie factis, dicens: quapropter quascumque res si sunt Dei basilicis aut principium aut quarumlibet fidelium donationes collate reperiuntur votive ac potencialiter pro certo censemus ut in earum iure inrevocabili modo legum aternitate firmentur. Et pro hac ordinatione reddimus eum in potestatem Sancte Marie perpetim habiturum et serviturum. Et iudicamus iuste et recte ut possessores qui possident bona Olibani, monachi, qui fuit comes, et venundator ipsius alaudi, ipsi debent facere satisfactionem ad prescripto Ardomanno. Et Ardomannus debet persolvere poenam et vinculum quod continetur in ipsa scriptura que fecit ad Arnallo et uxorem suam prescriptam de ipso alaude, et sciatur qualiter a 38


nobis est deffinitum. Et iterum ex alio alaude de Vilarzello quem tenebat prescripta Emo iniuste et absque lege, unde Imla abba fecit kartam ad domum Sancte Marie suprascripte et tradidit eam in sua potestate, et postea fecit exinde aliam cartam fratri suo predicto Arnallo et uxori eius prescripte Emo, iniuste et absque lege; similiter reddimus ipsum alaudem in potestate Sancte Marie inrevocabili modo, sicut superius est comprehensum ut firmissimum et inconvulsum semper obtineat perpetim habiturum quomodo resonat in sua scriptura quam ei fecit predictus Imla, totum ab integrum, cum exiis et regressiis earum. Et nulla persona ex aliquo gradu ausus sit de prescripto alaude violenter aliquid abstrahere de potestate Sancte Marie, et si hoc fecerit non hoc valeat vindicare sed componat in quadruplum, et in antea ista scriptura deliberationis firmam obtineat roborem, et semper maneat inconvulsa. Condita autem hec formula constat VI kalendas februarias, anno XXIIII regni regis Rodberti. + Senderedus, iudex, + Uuifredus sacer, monachus, scriptor huius scedule die et notato tempore (...)”. (31). FERRER I GODOY, Joan. “Diplomatari del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273)”. Diplomataris, 43. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.DIPLOMATARISTJOAN.pdf Página 50. Linaje de Oliba, obispo de Vic, cuñado del ilustre señor Iohanne Aurioli, y hermano de Adalez. Documento 17. “(…) 1023, febrer, 9. Ripoll. Acta de consagració. Oliba, bisbe de Vic, havent estat refeta l´església de Sant Martí d´Ogassa per Joan Oriol i la seva esposa Adelaida, germana d´Oliba, senyor d´Ogassa, la consagra i li confirma tot el que el seu antecesor Arnulf, bisbe de Vic, li asigna en l´escriptura de dotació. Al mateix temps, amb motiu d´aquesta nova consagració, Joan Oriol i Adelaida fan diverses donacions a l´església ili confirmen les seves possessions i rendes. (…) Hoc est translatum fideliter ab originali sumptum quod sic incipit. Anno Incarnationis Domini nostri MXXIIII regni vero / (Página 51) Roberti regis XXVII VII idus februarii, consecrata est ecclesia Sancti Martini in loco dicto Aquacia ab Olibano, gratia Dei episcopi Ausonensi, agenti hec Iohanne Aurioli viro ilistrissimo et uxore sua nomina Adalez,sorore predicti pontificis, ad quorum alodem eadem pertinet ecclesia cum omnibus suis. Fuerat autem olim dedicata a predecessore iamdicti presulis Arnulfo, sed destructa quia vilis erat et in melius restaurata postmodum est a predicto episcopo consecrata. (...) / (Página 52) Actum in cenobio sancte Marie Rivipollensis, V idus februarii. Fruia sacer vel monachus. Durandus sacer vel monachus. Oliba episcopus + (senyal). Miro levita vel monahus. Archimballus levita vel monachus. Tassio monachus.+ Bernardus, gratia Dei levita et monachus. Sig+num Iohannis Oriol sig+num Adalaz uxoris eius. (Senyal) Iohannes monachus vel sacer, qui hanc dotem scripsit, cum litteris suprascriptis et sub die et anno quod supra. (Senyal) Berangarii de Tregurano qui hoc translatum. (Senyal) Guilelmus de Fornellis publicus scriptor Campi Rotundo subscribo (...)”. (32). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 100. Los hombres de Ermesenda: Hug de Ampurias. “(…) El 26 de agosto de 1018 tuvo lugar el ya comentado juicio que enfrentó a la condesa Ermesèn, siendo todavía menor de edad Berenguer [Ramón I], al conde Hug I de Empuries (991-1040) por la posesión del alodio de Ullastret (406). Al margen de todo lo dicho sobre lo sucedido en el mismo, no podemos olvidar que el comportamiento del conde Hug I era una clara manifestación de cómo los tiempos en los que la condesa había gobernado al lado de su marido estaban cambiando. La arrogancia del conde de Empuries nos muestra a un hombre que 39


cuestiona el viejo orden establecido. Su propuesta de solucionar el asunto del alodio de Ullastret a través de un duelo entre dos caballeros, uno de cada bando, así nos lo indica. Hug I no cree ya en la antigua justicia asentada en el Liber y así se lo hace saber a la condesa cuando decide invadir el alodio ante la negativa de Emersèn a su propuesta (...)”. Página 100. Cita (406). “(…) Doc.72 del apéndice documental (…)”. (33). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 112 y 113. Pere, abad del monasterio de Sant Pere de Rodes. “(…) Nuestra dama también fue citada en alguna que otra denuncia como la realizada el 5 de octubre de 1022 por Pere, abad del monasterio de Sant Pere de Rodes, quién dirigía una nueva misiva al papa Benet VIII para denunciar los abusos cometidos por varios condes y sus súbditos contra los intereses del mencionado cenobio. Este comportamiento indebido no era nuevo, por lo que explicaba dicho abad en el preámbulo del documento. Hacía ya un año que una comitiva de monjes de Sant Pere visitó Roma para entregar al papa, en mano, una primera queja que no sirvió para nada.Gran parte de la culpa de que la situación continuase igual era debida al comportamiento incorrecto de algunos obispos quienes no habían ejercido sus funciones contra los infractores. Es más, esos mismos obispos se negaron a consagrar la nueva iglesia del monasterio. Tan sólo los obispos Oliba de Vic, Guifred de Narbona, Esteve de / (Página 113) Agde y Esteve de Apt, habían escuchado sus súplicas, junto a los condes Hug de Empuréis, Guifred de Cerdanya, Guillem de Besalú y Ermesén, condesa de Barcelona, las únicas grandes autoridades que no habían tenido un comportamiento indebido contra Sant Pere de Rodes. Pero es curioso que unas líneas más tarde el abad Pere denunciara el comportamiento del conde de Besalú a quién califica de follem: “(…) Proinde petimus ut hunc comitem Vuillelmum follem, qui in suis derbis dicere coepit uestram excomunicationem nihil se facturum, ut iam amplius nihil sibi retineat ex alodo Sancti Petri praedicti, nec ullo modo inquietare pertentet (…)”. Es decir, que profería injurias asegurando que la excomunión papal no le afectaba en nada. A su vez, también tuvo un momento en su carta en el que se acuerda del conde Hug de Empúries quién, al parecer, había remitido en su comportamiento contra los intereses del monasterio, es más, los había defendido y los defendería en un futuro. Pero el abad no las tenía todas consigo por lo que no estaba de más pedir al papa que, si bien no merecía la excomunión, sí una advertencia que le recordase su deber para con la iglesia “Nostrum uero comitem Ugonem qui nobis iam recte fecit, et melius facturus est rogamos non ut compellatis, nec etiam excommunicetis, sed ut filium admoneatis ut in melius proficiat”. Este deseo del abad para con el conde empuritano tenía su razón de ser, temía las posibles represalias de Hug si se le expulsaba del seno de la iglesia “rogamos non ut compellatis”, es decir, no lo empujéis, lo que demostraba el impulsivo carácter del Hug, quien, cuatro años antes ya se las había tenido con la condesa Ermesèn por la posesión del alodio de Ullastret. El documento, al margen de plasmar sobre el pergamino la crítica situación por la que estaban atravesando el abab Pere y su comunidad de monjes, nos trasmite el acto de consagración de la nueva iglesia de Sant Pere de Rodes, celebrada en el año 1022. Algunos de los obispos arriba mencionados confirmaron y excomunicaron a todos aquellos quienes con su comportamiento perjudicaran los intereses del monasterio gobernado por Pere. A esta excomunión también se unieron el obispo Deusdecdit de Barcelona y los canónigos de Girona. El abad terminó suplicando al papa Benet VIII que no se olvidara de sus palabras porque, de lo contrario, se verían obligados a tener que abandonar el monasterio para siempre. Al acto de consagración no acudieron ni el conde de Empuries, ni el de Cerdanya, ni el 40


de Besalú. Tampoco la condesa Ermesèn, así como su hermano Pere, obispo de Girona, quien fue substituido por el arzobispo Guifred de Narbona. ¿Cómo entender dichas ausencias en un acto tan importante? (472) (…)”. Página 13. Cita (472). “(…) Doc. 96 del apéndice documental (…)”. (34). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 109. Bernat Sendred, vicario de Gurb, sobrino de Hug de Empuries. “(…) el 12 de abril de 1022, Ermesèn empeñó a Bernat Sendred el castillo de Sallent y las iglesias de Sancti Stefani (san Esteve) y Santa María. Si la condesa no cedía a Bernat Sendred antes de la festividad de sant Feliu de Girona, a celebrar en el mes de agosto, el castillo de Vilademàger el castillo de Sallent pasaría a manos de Sendred de manera definitiva (455). El tema en torno a los castillos de sallent y Vilademàger se convirtió en un verdadero problema para los condes de Barcelona. Todo comenzó en el instante en el que Bernat sendred, vicario de Gurb, reclamó a estos el citado castillo de Vilademàger, comarca de la Anoia. El castillo había sido propiedad delpadre de Bernat y una vez falleció el mismo los condes ratificaron esapropiedad razón por la cual el 30 de marzo de 1022 Berenguer [Ramón I] y su esposa Sancha decidieron afrontar el asunto empeñando el castillo de Sallent. Sepuso una fecha límite, la ya citada festividad de sant Feliu de Girona, tiempo en el que el castillo de Vilademàger debería pasar a manos de Bernat Sendred. El acuerdo entre ambas partes dejó al margen a la condesa Ermesèn ignorando sus derchos condales sobre la propiedad empeñada (456). Emersèn no tardó en reaccionar y días más tarde, ese 12 de abril de 1022, la condesa llegó a un acuerdo, en solitario, con Bernat Sendred. La situación debió ser tan tensa que ese mismo día se redactó un tercer documento donde madre e hijo se comprometieron a ceder, de maneraconjunta, el castillo de Vilademàger a bernat Sendred. Como garantía ambos condes empeñaron precisamente el castillo de Gurb y las ya nombradas iglesias de Sant Esteve y Santa María, situadas en Granularios (Sant Esteve de Granollers de la Plana, Osona) (457) (…)”. Página 109. Cita (455). “(…) Doc. 92 del apéndice documental (…)”. Página 109. Cita (456). “(…) SALRACH, J.Mª. & FELIU, Gaspar. “Els pergamins de l´Arxiu Costal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I”. Fundació Noguera. Barcelona. 1999. Vol I. documento nº 157 (…)”. Página 109. Cita (457). “(…) Doc. 93 del apéndice documental (…)”. (35). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 100. Los hombres de Ermesenda. “(…) El 12 de abril de 1022, Ermesèn y Berenguer [Ramón I] empeñaron, a favor de Bernat Sendred, el castillo de Gurb, con su feudo, junto a las iglesias de Sant Esteve situada en Granularios (Sant Esteve de Granoller de la Plana), condado de Osona (404) (…)”. Página 100. Cita (404). “(…) Doc. 93 del apéndice documental (…)”. (36). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 659. Linaje de Gombau de Besora, primado del palacio del conde de Barcelona. Documento 301. “(…) 1018, setembre, 2. Deodat, bisbe de Barcelona, i la Canònica permuten amb Gombáu de Besora, primat de palau del comte de Barcelona, un alou situat al comtat de Barcelona,

41


al Vallès, la meitat del vilar d´Abdela i la meitat de l´església de Sant Jaume del lloc, excepte els delmes i primícies, a canvi d´un alou que comprén des de Montgat fins al riu Llobregat i des de la Torre Sallani fins a Montcada. (…) / (Página 660) rebus cum Gondeballo, primate palatif comitis, sicut in hac pagina comutationis scripture certatim continetur. Nam non est ambiguum quod Raimundus, inclitus comes Borrelli, comitis proles, bonitate plenus, cuius vita efulsit et nunc eius sepulcro et ossibus Barchinona ornatur civitas, supra fatal in sedem suo testamento muneravit et ad augendas ampliandasque res cannonicales non modicam partem sui auri dimisit. Ermessindis itaque, coniux eius, comitissa, filia que fuit nobilis comitis carcassonensis Rodegarii, sepulto corpore prefatis sui viri infra cannonicalem clausuran Sancte Crucis sedis superius cómprense, eo quod ipse qui aecclesiam fecerat heredem, eorum precibus expietur a culpis, dato auro atque consilio, prefuit cannonicis ut emerent alaude, is est, terras et vineas, cultas et incultas, arbores diversi generis, fontes et aguas seu molina aliasque res istius alaudis ex pre femina nomina Bellazer, uxor que fuit Sesemundi, fratris Seniofredi, gerundensis vicecomitis, sicuti et emerunt. Sed quia heres longe erant ab urbe supra dicta, graviores erant ad laborandum et difficile inveniebantur agricole qui eas excolerent et graviua erat aliquod exinde adducere, cum aliquando erat necesse, iam pene ad heremum tote erant redacte, ideo supra nominata Ermessinde comitissa ordinante, asistente filio suo domno Berengario, marchione comite, una cum primatibus palacii sui Ugoni cervilionensi, Amato, vicecomini Gerunde, Odo acutensi, Guadallo, preposito comitalis mense, Bernardo Seniofredo et item alio Seniofredo et Bernardo aliisque nobilibus et vulgaribus hominibus, in coro supra sicti altaris Dei discussum est et inventum quia ipsas res, pro quibus Gondeballus, ac primas supra sictus comitis, appellabatur dare in comutationem cannonicis supra sictis, maiuus utiles fierent illis quam ipse res quas emerunt ab Bellazer supra nominata (…) / (Página 661) tibi Gondeballo, filio qui fuiste Ermemiri bisorensis. (…) / (Página 662) S + Deusdedit, gratia Dei, ac si indignus, episcopusss. Wadaldussacer. S+ Guitardus levita ss. S + Suniefredus presbiter sss. S+ Pontius levita, qui et caputscole sss. Amalricus presbiter ss. S + Iulianus presbiter ss. S + Vitalis presbiter ss. S + Bardina levita. S + Adalbertus levita. S + Sigefredus levita. Berenger levita. S + Ermemirus levita et sacristani. S+ Fulcus levita. S + Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, qui hec scripsit (…)”. (37). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 665. Linaje de Gombáu de Besora, casado con Guisla. Documento 304. “(…) 1018, octubre, 20. Gombáu de Basora i la seva muller Guisla permuten amb els canonges i clergues de la Seu de Barcelona un alou situat en llocs diferents extramurs de Barcelona, al seu territori i al comtat, excepte les cases de dins la ciutat de Barcelona, a canvi d´un alou que es troba al terme i lloc de Vila Ardotila. (…) In Dei omnipotentis nomine. Ego Gundeballo procero de caustro Bisaura et cónyuge mea Guilla femina, nos pariter in unum, comutatores sumus vobis canonicos ceterique clericos de Sede Sancta Cruce Sancteque Eulalie. (…)/ (Página 666) S+m Gundeballo, s+m Guilla femina, nos qui ista comutatione fecimus et firmare rogavimus. S+m Bernardo Agela. S+m Raimundo de Monte Boi. S+ Mirone Guilelmo. S+m Guitardo Arnallo. Wadaldus archilevitass. 42


Argemirus presbiter, exarator, et ss, cum literas rasas in tres locos, ubi dicit “Monte Scatanum” in duos locos et in tercio ubi dicit “Monte Gato” (…)”. (38). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 103. Los hombres de Berenguer Ramón I: Gombáu de Besora y Guillem de Montanyola o de Montcada. “(…) el documento fechado el 3 de junio de 1023. En él, Berenguer [Ramón I] decía no poder dar una respuesta a la demanda presentada en nombre de Santa María de Ripoll por los nobles Gombáu de Besora y Guillem de Montanyola debido a la querella que él mantenía con su madre (420). Ese 3 de junio de 1023 Gombau de Besora y Guillem de Montanyola se presentaron en el palacio condal de Barcelona para reclamar al conde Berenguer [Ramón I], en nombre de Oliba obispo de Vic, que las iglesias de Santa María, Sant Iscle, Sant Martí y Sant Pere situadas en la montaña de Montserrat fueran reconocidas como propiedad del monasterio de Ripoll. Una demanda que no pudo ser atendida al instante y que vio como su resolución era aplazada hasta que el conflicto entre madre e hijo llegase a su fin, como nos lo indica las propias palabras del conde de Barcelona (…) “en aquel tiempo no podíamos dar respuesta alguna, al margen de prometer (a Oliba) que haríamos justicia, porque me lo impedía el incómodo asunto que se interponía entre mi madre y yo. Una vez la querella desapareciese, yo, el susodicho conde Berenguer, acudí, en la festividad de sant Pere, cerca de Santa María (de Ripoll) para regularizar la cuestión que me enfrentaba todavía al conde Guifred (de Cerdanya) y a su sobrino Guillem (de Besalú)” (…)”. (39). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 103. Los hombres de Berenguer Ramón I: Gombáu de Besora y Guillem de Montanyola o de Montcada. “(…) el documento fechado el 3 de junio de 1023. En él, Berenguer [Ramón I] decía no poder dar una respuesta a la demanda presentada en nombre de Santa María de Ripoll por los nobles Gombáu de Besora y Guillem de Montanyola debido a la querella que él mantenía con su madre (420). Ese 3 de junio de 1023 Gombau de Besora y Guillem de Montanyola se presentaron en el palacio condal de Barcelona para reclamar al conde Berenguer [Ramón I], en nombre de Oliba obispo de Vic, que las iglesias de Santa María, Sant Iscle, Sant Martí y Sant Pere situadas en la montaña de Montserrat fueran reconocidas como propiedad del monasterio de Ripoll. Una demanda que no pudo ser atendida al instante y que vio como su resolución era aplazada hasta que el conflicto entre madre e hijo llegase a su fin, como nos lo indica las propias palabras del conde de Barcelona (…) “en aquel tiempo no podíamos dar respuesta alguna, al margen de prometer (a Oliba) que haríamos justicia, porque me lo impedía el incómodo asunto que se interponía entre mi madre y yo. Una vez la querella desapareciese, yo, el susodicho conde Berenguer, acudí, en la festividad de sant Pere, cerca de Santa María (de Ripoll) para regularizar la cuestión que me enfrentaba todavía al conde Guifred (de Cerdanya) y a su sobrino Guillem (de Besalú)” (…)”. (40). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 124. Guislabert, vizconde de Barcelona. “(…) Junto a Gombáu, Guislabert quien primero fue vizconde de Barcelona (c. 1034) y años más tarde obispo de la misma sede, hasta su muerte en 1062. Guislabert, hijo del vizconde de Barcelona Udalard I y de Riquilda, hija de Borrell y de Letgarda, condes de Barcelona. Es decir, primo hermano del marido de Emersèn, el conde Ramón [Borrell]. Al fallecer su padre en c. 1014, y su hermano Bernat, rigió los 43


destinos del vizcondado en nombre de su sobrino Udalard II hasta 1041. Guislabert, a pesar de estar casado y ser padre de dos hijas, fue elegido obispo de Barcelona en 1034 y consagrado en Sant Pere de la Portella (Berguedà) en 1035. Se mostró contrario, junto a su sobrino Udalard II, a la política desplegada por el nieto de Ermesèn, el conde Ramón [Berenguer I] y debido a ello, encabezó un motín contra su persona. El lamentable episodio nos muestra al obispo instigando apedrear el palacio condal desde la Seo. Junto a este hecho, Guislabert se mostró a favor de las pretensiones de revuelta de Mir Geribert, primo hermano suyo. Tras todos estos acontecimientos, que sin lugar a sudas dañaban el papel de la casa de Barcelona, Guislabert se reconcilió con Ramón [Berenguer I]. (…)”. (41). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 667. Linaje de Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canónigo y Gaucefred, prevere. Documento 305. “(…) 1018, desembre, 1. Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canonge, i Gaucefred, prevere, marmessors de Guillem, levita, donen a Déu i a l´església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona una peça de terra i vinyes que van comprar a Rudiscle, situades a Sarriá. (…) In Christi nomine gloriosissimo. Ego Gifredus midionensis et Ugo cervilionensis et Longobardus, sacri suburbanus canonicus, et Sigefredus poeta et Gaucefredus presbiter, elemosinarii qui sumus Guilelmi levite, donatores sumus Domino Deo et canonicali domui Sancte Crucis Sancteque Eulalie sedis Barchinone. (…) S + Gifredus midionensis, s + Seniofredus Flavius, helemosinarius supradicti Gielmi, s + Longovardus presbiter, sss Iocefredus presbiter, nos qui hanc donacionem fecimus et testes firmare rogavimus. S+ Argela. S + Scluva. S + Mironus. S + Iulianus presbiter sss. S + num Mirone sacer. S +Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, scriptor (…)”. (42). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 670. Linaje de Hug de Cervelló. Documento 308. “(…) 13 febrer 1019. Hug de Cervelló, Guitard Arnau, Bernat Gelmir, Guitard Regiat i Guillem Adalbert, acomplint la voluntat testamentèria del difunt Borrell, fill del difunt Guifré, donen a Déu i a la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia un alou, consistent en cases i terres, situat més enllà de la ciutat de Barcelona, al costat de l´església de Sant Pau, així com l´annona i el vi del dit Borell, tant intramurs com als afores d´aquesta ciutat. (…) In nomine Domini. Ego Ugoni Cervilionensis et Guitardus Arnallus et Bernardus Gelmirus et Guitardus Regiatus et Guilelmus Adalbertus, nos simul in unum, donatores sumus Domino Deo et ad ipsa Canónica domum Sancte Crucis Sancteque Eulalie (...). / (Página 671) S+m Guitardus Arnallus, + Bernardus, s+m Guitardus Regiatus, s+m Guilelmus Adalbertus, nos predictis viris qui ista propagina donatione fecimus et firmamos firmarique rogavimus. S+m Guilelmus Ratfredi. S+m Leopaton Ardemagno. S+m Guifredus Guilelmus (…)”. (43). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & 44


RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 667. Linaje de Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canónigo y Gaucefred, prevere. Documento 305. “(…) 1018, desembre, 1. Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canonge, i Gaucefred, prevere, marmessors de Guillem, levita, donen a Déu i a l´església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona una peça de terra i vinyes que van comprar a Rudiscle, situades a Sarriá. (…) In Christi nomine gloriosissimo. Ego Gifredus midionensis et Ugo cervilionensis et Longobardus, sacri suburbanus canonicus, et Sigefredus poeta et Gaucefredus presbiter, elemosinarii qui sumus Guilelmi levite, donatores sumus Domino Deo et canonicali domui Sancte Crucis Sancteque Eulalie sedis Barchinone. (…) S + Gifredus midionensis, s + Seniofredus Flavius, helemosinarius supradicti Gielmi, s + Longovardus presbiter, sss Iocefredus presbiter, nos qui hanc donacionem fecimus et testes firmare rogavimus. S+ Argela. S + Scluva. S + Mironus. S + Iulianus presbiter sss. S + num Mirone sacer. S +Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, scriptor (…)”. (44). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 667. Linaje de Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canónigo y Gaucefred, prevere. Documento 305. “(…) 1018, desembre, 1. Guifré de Mediona, Hug de Cervelló, Longobard, poeta, Sigfré, canonge, i Gaucefred, prevere, marmessors de Guillem, levita, donen a Déu i a l´església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona una peça de terra i vinyes que van comprar a Rudiscle, situades a Sarriá. (…) In Christi nomine gloriosissimo. Ego Gifredus midionensis et Ugo cervilionensis et Longobardus, sacri suburbanus canonicus, et Sigefredus poeta et Gaucefredus presbiter, elemosinarii qui sumus Guilelmi levite, donatores sumus Domino Deo et canonicali domui Sancte Crucis Sancteque Eulalie sedis Barchinone. (…) S + Gifredus midionensis, s + Seniofredus Flavius, helemosinarius supradicti Gielmi, s + Longovardus presbiter, sss Iocefredus presbiter, nos qui hanc donacionem fecimus et testes firmare rogavimus. S+ Argela. S + Scluva. S + Mironus. S + Iulianus presbiter sss. S + num Mirone sacer. S +Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, scriptor (…)”. (45). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 686, 687, 688 y 689. Los hombres de Deodato, obispo de Barcelona. Documento 322. “(…) 1020, gener, 18. Deodat, bisbe de Barcelona, juntament amb els canonges de la Seu, dóna llicència als descendents d´Ansoald per vendre unes possessions, situades al comtat de Barcelona, a Avellanet, que el bisbe Pere de Barcelona va permutar amb Ansoald per unes altres situades dins el terme de Terrassa. Teudemar, hereu d´Ansoald, i la seva dona Guidenellademanen llicència per vendre a Sunifred Flavi aquestes possessions i els és

45


concedida. Les possessions són venudes per 34 mancusos. (…) / (Página 687) In Christi nomine. Hac scriptione noscitur qualiter domnus Petrus, Sancte Barchinonensis Aeclesie presul presul, fecit comutationem de rebus ad suam ecclesiam pertinentibus cum quodam homine, cui nomen Ansoaldus, et accepit ab eo res que infra notate sunt; et qualiter ego, Deusdedit episcopus, quartus in predata sede a iam dicto Petro, cum subdita mihi cannonicorum caterva (…) / (Página 688) S + Teudemarus, s +Guidinillis femina,nos qui ista venditionem fecimus et hanc et supra dictam licentiam vendendi indultam nobis supra nominatum episcopum et iam dictam catervam cannonicorum firmare rogavimus. S + Deusdedit, gratia Dei, ac si indignus, episcopus sss. S + Ermemirus, levita et sacriscrini. + Sigefredus levita. S / (Página 689) + Poncius levita, qui et caputscole sss. Raimundus archilevita +. S + Suniefredus presbiter sss. S + Rihario presbiter sss. S + Ememirus presbiter, custos Sancte Crucis, sss. S + Guitardus levita sss. S + Bonucius presbiter. Bonushomo levita, qui et iudex, sss. Scubiliarius sacer sss. S + Miro levita. Amalricus presbiter sss. S +Durandus presbiter sss. Yocefredus presbiter sss. S + Bardina levita sss. S + Adalbertus levita. S+ Pontius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex. S + Moratono sacer sss. Nos omnes assensum dedimus Teudemaro et uxori sue, ut fecissent ex supra scriptis rebus quicquid facere voluissent, sicuti et fecerunt. S + Belusomo presbiter. S + Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, qui hec scripsi (…)”. (46). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 748, 749 y 750. Los hombres de Deodato, obispo de Barcelona. Documento 368. “(…) 1023 juliol, 13. Deodat, bisbe de Barcelona, i els canonges de la seu fan donació a favor de l´hospital dels pobres de Barcelona de diversos béns: una parellada de terra i dues mujades de vinya situades al territori de Barcelona, al terme de la Perella, al lloc de la Lliura, dues mujades més de vinya situades al territori de Barcelona, al terme de Mont Aguilar i un hort situat dins els murs de la ciutat de Barcelona, no lluny de la casa de Sant Miquel arcàngel, per tal que es construeixi un hospital per a pobres i pelegrins. Ho tindrà el prevere Jofre mentre visqui i passarà a la Seu barcelonina després del seu òbit. (...) In nomine Domini, Ego Deusdedit, gratia Dei episcopus, cum subdita mihi plebe cannonicorum sanctissime Sedis barchinonensis donatores summus Domino Deo et domui que constructa est ad ospitalitatem pauperum in predicta civitate sub honore Dei et prefate sedis. (...) / (Página 750) S + Deusdedit, gratia Dei, ac si indignus, episcopus, sss. Raimundis archilevita + S+ Bardina levita sss. S + Rikarius caputscole sss. + Sigefredus levita. S + Dalmacius levita. S + Vitalis presbiters ss. S + Bonucius presbiter sss. S + Suniefredus presbiter sss. S + Wilielmus sacer sss. S + Guilabertus subdiaconus. S + Stefanus levita sss. + Transver presbiter sss. S + Seniofredus clericus sss. Iohannes levita sss. Bonushomo levita, qui et iudex, sss. + Guislibertus levita + S + Ermemirus, levita et sacriscrini. S+ Guilelmus levita.+ S + Ermemirus, levita et sacriscrini. S + Guilelmus levita. S + Adalbertus levita sss. + Berengarius, quamvis indignus, tamen gratia Dei sancte sedis elenensis episcopus + S + Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex. S + Bellihominis levita, exarator (…)”.

46


(47). PONS I GURI, Josep M. & PALOU I MIQUEL, Hug. “Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV)”. Diplomataris Nº 28. Barcelona. Fundació Noguera. 2002. Página 53 y 54. Aparece el lugar de Fornells. Guillem I, conde de Besalú, hijo del conde Bernat Tallaferro. Documento 19. “(…) 1020 març 30. Donació atorgada pel comte Guillem I i la seva muller Adelaida, a favor de l´altar de Sant Rafael de la canònica de Sant Vicenç, prop del castell, de diversos alous al comtat de Besalú. Cartoral, fol. 16v-17r. In nomine Domini, Ego, Wilelmus, gratia Dei comes,et exori sue Adalais. Manifestum est nobis quia placuit animis nostris et placet, nullus quogentis imperio nec suadentis ingenio, sed propria / (Página 54) expontanea hoc elegit nobis bona voluntas,ut scriptura donatione faciamus ad altari Sancti Raphaelis angeli medicina Dei, quod est fundatus intus in domo Sancti Vincencii qui est iusta castro Bisulduno, sicuti et facimus. Donamus namque ad sancti prelibati altari alodem nostrum proprium, qui nobis advenit per vocem parentorum nostrorum vel pro qualecumque voce. Et est ipsus alodus in comitate Bisuldunense, infra fines vel terminos de parrochia Sancti Vincencii, in loco que dicunt Fornells vel ad ipsa Bete, in ibidem loco, sic donamus ipsum nostrum mansum cum curte et orto et cum ipsas terras et vineas que ibidem sunt, et cum omnes arbores qui sunt fundati in ipsas terras,et flandiferos vel enzinas et ficulneas, cum oliverulas quatuor et petiolas tres de vineas,cum terra in qua sunt fundatas; et sunt ipsas vineas infra eius terminos suprascriptos in ipsa mundatha de Fornells. (...) Facta scriptura donationis III kalendas aprilis, anno regnante Roberto rege XXIIII. Guillermus, comes (en monograma) gratia Dei. S+num Alaidis, comitisse. Wifredus, anesi indignus, qui hec scripsit (...)”. (48). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 95. Berenguer Ramón I hijo de Ermesèn y Ramón Borrell. “(…) También el profesor Antoni Udina describe en pocas palabras este momento tan delicado por el que pasó el condado de Barcelona tras la muerte de Ramón [Borrell]: “(…) Berenguer Ramón I (nascut vers 1006, morí el 1035) comte de Barcelona, fill de Ramón Borrell i d´Ermessenda, es casà amb Sança de Castella, abans de 1021 i en segones nùpcies amb Guisla (1027). Berenguer estigué sotmés a una mena de condomini dels sus comtats amb la seva mare Ermessenda i durant la minoritat déll sota aquesta fins el 1023 (…)” (386) (…)”. Página 95. Cita (386). “(…) UDINA I ABELLÓ, Antoni. Els testaments dels comtes de Barcelona. pp. 28-29 (…)”. (49). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 105. El linaje de Lluçà o Lusiá, emparentado directamente con el conde Berenguer Ramón I. “(…) El conde de Barcelona enviudó circa 1026-1027 siendo a partir de ese último año cuando aparece actuando junto a su esposa Guisla de Lluçà, hija de Sunifred de Lluçà y Ermesèn de Balsereny (433). Lo mismo creen otros autores ya comentados; los profesores Rovira i Virgili (434), Pladevall (435) y Salrach (436) (…)”. Página 105. Cita (433). “(…) FLUVIÀ, Armand de. “Els primitius comtats i vescomtats de Catalumya”. Enciclopedia catalana-Biblioteca universitaria. Barcelona, 1989, p. 27 (…)”. Página 105. Cita (434). “(…) ROVIRA i VIRGILI, Antoni. “Història de catalunya. Vol. III.p. 485; “La comtessa Sança morí als 26 de juny de l´any 1026 o 1027 de l´Encarnació,

47


probablement el primer” (…)”. Página 105. Cita (435). “(…) PLADEVALL, Antoni. “Ermessenda de Carcassona”.p. 51; “Mentre visqué el seu fill són molts els documents en els que Ermessenda actua amb ell i amb la seva esposa sança fins pel 1026 i amb la segona esposa, Guisla de Lluçà, a partir de 1027” (…)”. Página 105. Cita (436). “(…) SALRACH, Josep Mª. “Berenguer Ramón I, el Corbat 81018-1035)”. En Els comtes sobirans de la casa de Barcelona. p. 63; “(…) estigué casat en primeres noces amb Sança de Castella (…) en segones noces en casà (1027) amb Guisla de Llucçà (…)”. (50). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 114. Muerte de Berenguer Ramón I. “(…) El 30 de octubre de 1032 Berenguer [Ramón I] dictaba testamento a raíz de un viaje que deseaba realizar a Roma. Y este documento no es uno más, sino todo lo contrario, dado que nos encontramos ante el primer testamento de un conde con unas precisiones políticas concretas (473) al decidir él dividir su patrimonio condal entre sus hijos Ramón [Berenguer] y Sanç [Berenguer], nacidos de su primer matrimonio con Sancha de castilla, y Guillem [Berenguer] y Bernat [Berenguer] de su segunda esposa Guisla de Lluçà. Al primogénito Ramón [Berenguer] le cedió el condado de Girona y el de Barcelona hasta la línea del Llobregat. A Sanç [Berenguer] le entregó un nuevo condado, el Penedés con capital en Olèrdola, un territorio cuya extensión iba desde el Llobregat a “tierra de paganos”. A Guillem [Berenguer] le dio el condado de Osona en condominio con su madre Guisla. Todos esos territorios además quedaban bajo el predominio de su hijo mayor, el conde Ramón [Berenguer I] que tantos quebraderos de cabeza daría a la ya anciana Ermesèn. Berenguer [Ramón I] falleció en el palacio condal de Barcelona el 31 de marzo de 1035 siendo todavía menor de edad su sucesor en Barcelona Ramón [Berenguer I] (…)”. Página 114. Cita (473). “(…) UDINA i ABELLÓ, Antoni. “Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d´Aragó. De Guifré Borrell a Joan II”.Fundació Noguera. Barcelona, 2001, p. 29 (…)”. (51). MATAS, Jaume & GALOFRE, Jordi. “Historia de Catalunya”. Barcelona, Ediciones Primera Plana.1992. Página 22. Berenguer Ramon I. “(…) En el condado de Barcelona, la nobleza encontró unas circunstancias favorables para sus planes en el gobierno de Berenguer Ramon I (1017-1035) hombre de carácter débil y cuyo gobierno se inició con una etapa de minoría de edad durante la cual gobernó su madre Ermessenda. Para acabar de complicar la situación, en su testamento dividió sus posesiones entre sus hijos: Ramón Berenguer I recibió los condados de BarcelonaGirona; Guillen se hizo cargo del de Osona; y Sanç recibió la Marca del Penedés, que se extendía desde el Llobregat hasta las zonas dominadas por los musulmanes. La actuación de Ramón Berenguer I fue distinta. Después de superar una etapa de minoría de edad en la que gobernó nuevamente su abuela Ermessenda y durante la cual los nobles continuaron aumentando su poder, consiguió restablecer la situación a favro del poder condal e inició el proceso de hegemonía del condado de Barcelona, vertebrando los demás condados catalanes. Ramón Berenguer I consiguió, en primer lugar, la renuncia de sus hermanos, lo que le permitió reunificar los dominios de su padre. Sofocó después como ya hemos dicho, la rebelión de Mir Geribert, un magnate feudal que actuaba de manera soberana en sus posesiones del Penedés. Se impuso, finalmente, a los otros señores feudales de sus dominios, que reconocieron su preeminencia. Para redondear su actuación, estableció alianzas con los condes de Urgell, Besalú, Cerdanya, Empuries y Pallars. La hegemonía lograda por el conde de Barcelona se explica fundamentalmente por dos factores. En primer lugar, por la permanencia a lo largo de los años y las vicisitudes políticas de un poderoso núcleo central: Barcelona48


Girona-Osona, que si bien se dividió a la muerte de Berenguer Ramón I, pronto volvió a unificarse, y esta vez definitivamente, cuando Ramón Berenguer I obtuvo la renuncia de sus hermanos. En segundo lugar, porque era el condado que tenía más fronteras con los musulmanes, sobre todo cuando, al repoblar la Segarra, los condes de Barcelona lograron cerrar el paso al condado de Urgell. Esta situación permitía al conde de Barcelona hacer incursiones y sobre todo, cobrar parias, unos tributos que / (Página 23) pagaban los reinos musulmanes de Zaragoza, Lleida, Tortosa y en alguna ocasión, Valencia, para evitar ser atacados o por los cristianos (…). Esta preeminencia del cuidado de Barcelona, puede advertirse también en la expansión hacia tierras occitanas, que se inició con la compra por Ramón Berenguer I de los condados de Rasés y Carcassona (1068), con el dinero obtenido de las parias de Lleida y Tortosa (…)”.ABE, Toshihiro. “La reforma gregoriana y Catalunya. Las relaciones entre la Iglesia y el poder secular, siglos XI y XII. De ramón Berenguer I a Ramón Berenguer III”. www.262402.pdf Página 17. La situación política del condado. “(…) En este momento, el condado de Barcelona estaba en proceso de reorganización político-social. El período comprendido entre los años 1041 y 1059 fueron una época de revuelta de los nobles del condado contra el conde Ramón Berenguer I. Durante el reinado de su padre, Berenguer Ramón I (1018-1035) y durante su minoría (1035-1041), disminuyó la autoridad del conde de Barcelona. La / (Página 18) interrupción de la entrada de riqueza que aportaba la guerra contra el Islam y los conflictos con la Iglesia propiciaron el descontento de los magnates. El aumento de la producción agrícola produjo cambios importantes en la sociedad, es decir, ciertas alteraciones en las clases sociales. Estos elementos promovieron la reorganización social y las revueltas de magnates como Mir Geribert, un miembro del linaje de los vizcondes de Barcelona y líder de los señores feudales de la frontera. Algunos miembros de la familia del conde de Barcelona también se rebelaron contra el conde, como es el caso del conde de Cerdanya. Por otra parte, la abuela del conde, la condesa Ermessenda, insistió en su derecho a dominar el condado de Girona. El conde Ramón Berenguer I tuvo que reprimir esta revuelta con una larga guerra y favoreciendo la introducción del juramento de fidelidad (37). En este tiempo de reconstrucción del condado, el conde hubo de restablecer la relación con la Iglesia del condado. El obispo de Girona Berenguer (1051-1093) era igual que los obispos de Urgell y Elna y el arzobispo de Narbona, hermano del conde de Cerdanya Ramón I (10351068), uno de los enemigos del conde de Barcelona, su predecesor, el obispo de Girona Pere Roger (1010-1050), así como el obispo de Vic, Oliba (1017-1046), fueron consejeros fieles de la condesa Ermessenda (38). El propio obispo de Barcelona, Guislabert (1035-1062), era del linaje del vizconde de Barcelona, es decir, un pariente de Mir Geribert y, él mismo, uno de los líderes más poderosos del movimiento, contrario al conde de Barcelona, llegando, en cierta ocasión, a atacar el palacio condal de Barcelona39. En resumen, ningún obispado del condado de Barcelona, Girona, Vic estaba de parte del conde. Además, el conde fue excomulgado, al menos dos veces, a causa del asunto de su divorcio, una por el Papado y otra por el arzobispo de Narbona y el arzobispo de Arles40. No podemos decir que el conde tuviera buena relación con la Iglesia, de ahí su preocupación por llegar a mejorar sus relaciones con ella. De hecho, a través de algunos documentos, podemos saber del esfuerzo y el intento del conde por reconstruir sus relaciones con la Iglesia. El obispo de Barcelona prestó juramento de fidelidad al conde Ramón Berenguer I en 1045 y a la condesa Almodis, entre 1052 y 1062 (41). El obispo de Girona prestó juramento de fidelidad / (Página 19) a la condesa entre 1052 y 1071 (42). En el caso de Barcelona, el arcediano también prestó juramento 49


de fidelidad a Ramón Berenguer I entre 1041 y 1050 (43). Por otra parte, podemos observar unos acuerdos entre los obispos y el conde. En 1062, el conde compró un castillo al hijo del obispo de Barcelona44. El obispo había donado el castillo al hijo en 105845. En 1065, el conde compró un castillo al obispo de Vic46. En 1067, el conde arbitró un conflicto sobre la posesión de un castillo entre el abad de Ripoll, el obispo de Vic y un magnate. El conflicto se solucionó a favor de los primeros. Más adelante el conde compraría el castillo a los eclesiásticos (47). No sólo sobre castillos, sino también sobre otros derechos, el conde y la Iglesia llegaron a acuerdos. En 1051, el obispo de Girona, Pere, firmó un acuerdo con el conde y le cedió su “dominicatura”, como se puede observar en un documento: “... Ego vero predictus Petrus dono ipsam dominicaturam de Sancta Maria Episcopali sicut Sancta Maria sedis Gerunde tenet et habet, et tenere et habere deberet, dompno Raimundo prescripti,..” (48). En el caso del obispo de Girona, hay más pruebas que certifican el intento del conde, que quería tener una relación más estrecha con el obispado. El conde de Besalú concedió derechos al obispo en 1055 a petición del conde de Barcelona49. En 1064, el obispo hizo donación de una nueva iglesia en presencia del conde de Barcelona (50). No sólo con los obispos, sino también con los abades, el conde llegó a acuerdos. En 1050, el conde encomendó el monasterio de Sant Cugat a su abad (51). En 1052, el nuevo abad de un monasterio fue elegido con la confirmación del conde (52). Entre 1058 y 1071, la condesa Almodis recibió juramento de fidelidad de un abad (53). La política del conde, también exigía una buena relación con la Iglesia. En algunas ocasiones, cuando el conde llegó a acuerdos de paz con los magnates, los obispos actuaron como intermediarios. En 1044, el obispo de Vic, Oliba, ejerció / (Página 20) como arbitro con otras personas en el conflicto entre el conde y el obispo de Barcelona, Guislabert, y su colaborador, Udalard Bernat (54). En 1052, este obispo de Barcelona, Guislabert, y el nuevo obispo de Vic, Guillem, arbitraron en el conflicto entre el conde y un magnate, Artau Guadall (55). El obispo de Barcelona, actuando conjuntamente con otros magnates, arbitró en el conflicto entre el conde y otros magnates en otra ocasión también en 1060 (56). En 1057, el obispo de Elna ejerció de árbitro en el conflicto entre el conde y otros magnates (57). En el conflicto entre el conde y Mir Geribert, el arzobispo de Narbona y otros príncipes eclesiásticos y magnates tomaron parte como árbitros en 1058 (58). Así, la Iglesia, los obispos y otros príncipes eclesiásticos tuvieron una función política importante en esta época de conflictos y de revueltas. Es por ello que el conde necesitaba también la cooperación de los obispos. En resumen, creemos que en la época anterior al comienzo de la Reforma, es decir, la anterior al pontificado del papa Alejandro II, el conde necesitaba e intentaba reconstruir su relación con la Iglesia (…)”. Página 18. Cita (37). “(…) Sobre este revuelto y transformación social, P. BONNASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, cit., pp. 575-646 (...)”. Página 18. Cita (38). “(…) P. BONNASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, cit., pp. 632-635 (...)”. Página 18. Cita (39). “(…) Guislabert mismo era vizconde de Barcelona en un tiempo (1014-1041), hasta que cedió el vizcondado a su sobrino, Udalart. Véase A de FLUVIÀ, Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, cit., p. 133 (…)”. Página 18. Cita (40). “(…) P. KEHR, El Papat i el Principat de Catalunya, cit., pp. 31-32. Kehr supuso que el conflicto con Ermessenda fue también causa de esta excomunión. P. BONNASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, cit., p. 640 (...)”. Página 18. Cita (41). “(…) Sobre el juramento prestado al conde, véase Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 327. Sobre el juramento a la condesa, véase Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 603 (…)”. Página 19. Cita 50


(42). “(…) Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 342 (…)”. Página 19. Cita (43). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 372 (…)”. Página 19. Cita (44). “(…) Liber Feudorum Maior, cit., doc. 334 (...)”. Página 19. Cita (45). “(…) Liber Feudorum Maior, cit., doc. 333 (...)”. Página 19. Cita (46). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 642. Véase también Liber Feudorum Maior, cit., doc. 279 (…)”. Página 19. Cita (47). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 689, doc. 690, doc. 692. Véase también Liber Feudorum Maior, cit., doc. 442, doc. 443, doc. 444 (...)”. Página 19. Cita (48). “(…) Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona, cit., doc. 109. Véase también Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 258 (…)”. Página 19. Cita (49). “(…) Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 273 (…)”. Página 19. Cita (50). “(…) Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 310, doc. 311 (…)”. Página 19. Cita (51). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 360 (…)”. Página 19. Cita (52). “(…) Col.lecció diplomàtica de la seu de Girona, cit., doc. 261 (…)”. Página 19. Cita (53). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 828 (…)”. Página 20. Cita (54). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 321 (…)”. Página 20. Cita (55). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 410 (…)”. Página 20. Cita (56). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 556 (…)”. Página 20. Cita (57). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 505 (…)”. Página 20. Cita (58). “(…) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, cit., doc. 523 (…)”. (52). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 739. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, casado con Sança. Documento 362. “(…) 1023, març, 16. Judici fet en presència del comte Berenguer Ramon I i la comtessa Sança, els canonges i clergues de la Seu de Barcelona i els jutges Tudiscle, Giscafred i Joan, en la causa contra Joan, levita, canonge de la Seu, el qual era acusat d´haver mort uns companys seus. (…) Anno Dominice Trabeacionis post millesimum XXI, orta est audiencia in conspectu domni Berengarii, marchionis comitis, coniugisque sue domne Sancie comitisse assistente caterva tam primatum quam aliorum, cui interfuerunt quidam causidici, propulsantes unum chanonicorum sedis sanctissime barchinonensis cognominatum Iohannem. (…) / (Página 740) S + Teudiscli, s+ Giscafredi, + Berengarius comes, + Sancie comitisse, qui signis atque subscriptionibus solitis hanc paccionem firmaverunt. S + Iohannes, fratri Raimundi, qui hoc confirmo. S + Ermemirus. S + Plancarius. S + Durandus presbiter, qui istum signum Iohannes exaravi et firmavi. S + Poncii, cognomento Bonefilii, clerici et judicis, qui hec edidit, scripsit (...)”. (53). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 759. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, casado con Sança. Documento 376. “(…) 1024, juny, 3. El comte Berenguer Ramon I de Barcelona i la seva muller Sança

51


venen a Bernat i a Guadall un feu o fisc situat al comtat de Barcelona, als llocs de Collsabadell, Sanata, Vilar de Auid, Montells i Corró d´Amunt, pel preu de 700 sous d´argent òptim de Càsim. (…) In nomine Domini. Ego Berengarius, gratia Dei marchio comes, una cum cónyuge mea Santia comitissa venditores sumus vobis Bernardo et Guadallo, emptoribus. (...) / (Página 760) + Berengarius comes, s+ Santia, gratia Dei comitissa, nos qui hanc venditionem fecimus et firmamus et firmare rogavimus. S + num Gitardus Arnallus. S + Ermemirus levita et sacriscrini. + Guilielmus Seniofredus. Wilielmus ss. Reinardus. S + Compannus levita sss. S + Poncius, cognomento Bonusfilius, clericus et iudex ss. Odolardus vicescomes. S + Adalbertud levita, qui hec scripsi (…)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 764 y 765. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, casado con Sança. Documento 380. “(…) 1024, novembre, 2. Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, i la seva muller Sança, comtesa, fan donació a Guillem, fill del difunt Sunyer, d´un alou que tenia Queruç al comtat de Barcelona, al seu territori, al lloc anomenat Provençals, tot canviant-lo per un alou situat al comtat de Cerdanya, al lloc de Planoles,amb l´església de Sant Vicenç màrtir, que el comte Guifré li ha pres injustament. Els comtes també li fan donació d´un altre mas que té Queruç amb la condició que si el comte Guifré retorna a Guillem l´alou de Planotes l´esmentat Queruç recuperarà tots dos masos abans de dos mesos. Si el comte Guifré no torna el dit alou a Guillem, aquest podrà quedar-se el primer mas de Queruç. A més a més, els comtes li venen els béns esmentats amb dues mujades de vinya situades a Romanet, pel preu de 2 unces d´or. (…) / (Página 765) In nomine Domini. Ego Berengarius comes, gratia Dei inclitus comes atque marchisus, una cum cónyuge mea Santia, venerabilis comitissa, nos vero pariter un unum, donatores sumus tibi Wilielme, proles condam Suniarius. (…) / (Página 766) + Berengarius, s+ num Santia, gratia Dei comitissa, nos pariter in unum, qui istam donationem fecimus et testes firmare rogavimus. S+ num Aienric. S+ num Bonifilii, prolis condam Ugoni. Goceran + Oliba Iovan + S + Vivas, sacer et iudex. Remundus +. S + Bellihominis levite exerator (…)”. (54). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 789. Los hombres de Ermessenda, Berenguer Ramon I, casado con Sança. Documento 402. “(…) 1026, desembre, 31. Ermessenda, comtessa, juntament amb el seu fill Berenguer ,comte i marques, i Sança, muller seva, venen a Trascuari un alou situat al comtat de Manresa, a Moià, al terme d`Artés, per 3 unces d´or. (...) In nomine Domini. Ego Ermessindis, gratias Deo chomitissa, simul cum filio meo Berengario,comite et marchio,et uxori mea nomine Sancia comitissa vinditores sumus tibi Trascuario hemptore. (...) / (Página 790) Sig+num Ermessindis, gratias Deo comitissa, + Berengarius comes, sig+num Sancia comitissa, qui ista scriptura donacione pariter fecimus et firmamus et testes firmare rogavimus. Sig+num Angerii abatis. Sig+num Wilielmus. Sig+num Mirone, Sig+num Barnardus Euviur (¿). Bermundo vicecomite. 52


Bernardus. @Ssss Speraindeo presbitero, qui ista scriptura vindicione scripsi (…)”. (55). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 105. El linaje de Lluçà o Lusiá, emparentado directamente con el conde Berenguer Ramón I. “(…) El conde de Barcelona enviudó circa 1026-1027 siendo a partir de ese último año cuando aparece actuando junto a su esposa Guisla de Lluçà, hija de Sunifred de Lluçà y Ermesèn de Balsereny (433). Lo mismo creen otros autores ya comentados; los profesores Rovira i Virgili (434), Pladevall (435) y Salrach (436) (…)”. Página 105. Cita (433). “(…) FLUVIÀ, Armand de. “Els primitius comtats i vescomtats de Catalumya”. Enciclopedia catalana-Biblioteca universitaria. Barcelona, 1989, p. 27 (…)”. Página 105. Cita (434). “(…) ROVIRA i VIRGILI, Antoni. “Història de catalunya. Vol. III.p. 485; “La comtessa Sança morí als 26 de juny de l´any 1026 o 1027 de l´Encarnació, probablement el primer” (…)”. Página 105. Cita (435). “(…) PLADEVALL, Antoni. “Ermessenda de Carcassona”.p. 51; “Mentre visqué el seu fill són molts els documents en els que Ermessenda actua amb ell i amb la seva esposa sança fins pel 1026 i amb la segona esposa, Guisla de Lluçà, a partir de 1027” (…)”. Página 105. Cita (436). “(…) SALRACH, Josep Mª. “Berenguer Ramón I, el Corbat 81018-1035)”. En Els comtes sobirans de la casa de Barcelona. p. 63; “(…) estigué casat en primeres noces amb Sança de Castella (…) en segones noces en casà (1027) amb Guisla de Llucçà (…)”. (56). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 809. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona. Documento 417 – 418. “(…) 1028, juliol, 12. El comte Berenguer Ramon I de Barcelona restitueix a la seu de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona tots els alous, consistents en terres, vinyes, cases, corts, arbres i aigües, que són o han estat d´aquella, dins els termes d´Egara i Terrassa, llevat d´aquesta parròquia, i rep del bisbe Deodat un mul que val 10 unces d´or. (…) In Christi nomine. Ego Berengarius, gratia Dei marchio comes, spontanea et prometa voluntate reddo Domino Deo et Sedi atque altari Sancte crucis et Sancte Eulalie Sedis Barchinonensis (...) / (Página 810) + Berengarius comes +, qui hoc pactum redditionis fecit et firmare rogavit. + Guiliae comitisse, qui in hoc conscia sum. Adalbertus levita, qui et prepositus, sss. S + Mironis de Villa de Maier. S + Haianrici. S + Guitardi Arnalli. S + Guilmundi. S + Bellihominis levite. S + Dalmacius levita. S + Bonifilius levita. S +Miro levita. S + Reimundus presbiter (…)”. (57). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 833. Testamento de Ermengarda, hija del conde Borrell. Documento 437. “(…) 1029, octubre, 17. Testament d´Ermengarda en el qual nomena marmessors Guitard, Raquel, Sunyol, Estupsanç, Sunifred, Geribert Gubert, Guillem Llopardi Ermonie Ananias i fa constar entre els seus béns immobles feus a Subirats, alous a Vidrà i a Ventallols, parellades al

53


Llobregat, alous amb cases a Esplugues, alous a Monterols, domini a Ribes, torres, cases, vinyes i terres a Llacuna a Lantània, vinyes a Cezma, blat a Santa Maria de Castelldefels i alous a Eramprunyà i Sant Baudili. (…) In nomine Domini. Ego Ermeniardis, integer corpus et trepidus mortis humane, hoc testamentum de rebus meis elegi facere, utpost obitum meum firmitatem in omnibus obtineat et pro rebus meis integer eredes meos nulla contentio fiat. Propterea iubeo ut, si mors mihi advenirte in qualecumque loco, sint mei elemosinarii. Guitardus et soror mea Richel et Semol et Stupsantio Seniofre et Geribertus Ugbertus et Guilelmo Lopardo et Ermonie Ananias, quibus precipio ut, si mors mihi advenerit, licentiam habeant omnes res meas distribuere, sicut ego illis dispono. In primis confirmoper hoc meum testamentum a Guitardus Lubsancio Subiratis cum suos terminos et suo fevo, que hodie in antea que per meum consilium acaptara, et teneat Guitardus Lubsantio ipso kastel per manu de Mir, filio meo, et per ipso kastel que dimitto a Mir. Sic donet ad sua nepota, filia de Reimundo, mil cincenctos solidos. Et proanima de viro meo domnus Geribertud et ipsa mea anima sic donet Mir, filio meo, solidos mille per kativos. Et si menedevenia de Mir in quale conventum ego habeo apud Mir, in tale conventum sic lexo ipso kastel a Guilel, filio de Mir. Et ego Ermeniards mando tibi Guitardus vel ad alios meos manumissores ut tu non dones ipso pastel usque tibi donet Mir, filio meo, ipsa carta de ventallos et ipsa mea / (Página 834) elemosina, quomodo egomandavero donare promea anima in isto testamento. In primis concedo ad Fulcus fili ipsum alaudem de Vitra et pariliatas II qui sunt in Lubricato, et ipsum alaude qui est un Espluges cum ipsas kasas, et in Vales ipsum alaude que habeo in Montelor. Et concedo ad Seniollo et Ardenco Ribas ut teneant illas in dominatico et per manu de nepta mea, filia de Reimundo, diebus vitas illorum et vitas filiis suis et filiis vestris. Et de ipsa dominicatura que hodie habeo in Ribes, ipsa medietate a nepta mea, ut facient ad illa laborare et in antea facere; et alia medietate remanet a Seniol, que illum teneat et post obitum suum filiis suis. Et concedo Porto a Seniol apud alaude que ibi abeo et ipsum qui fuit de Iocelmo, que teneat Seniol per donomicatrine de filia mea Guilla et per sua manu; et isto alaude superscripto ipso; et isto alaude superscripto ipso medietate a seniol et a filiis suis, et alia medietate a filia mea Guilla, ut faciant ad illa laborare et in antea facere. Et si filia mea aut filiis meis noluerint observare meum mandatum aut intentus voluerint mittere de isto kastel de Porto cum ipso alaude, que ibi est scripto, sic mando tibi a te Seniol, et quale tenezone ibi est scripta aut ego tibi lexo in tale tenentione, sic tu tendas a Sancti Cucuphati, et de ipso tretadgo que ibi mando a filia mea, sic facias carta a Sancti Cucuphati. Et ipsum alaude que tenet Arnulfo et ipsas II pariliatas et IIII modiatas de vineas sic lexo inter Iozfre presbiter et Bunucio Cristiano, in tali videlicet ratione: ut vos singulos clericos abeatis ut dicant die cotidie duas missas cum matutinas et vesperas omnibus vitas vestras. Et post obitum vestrum vos sic mando et preco: in quale conventum ego vobis isto alaude firmo, vos sic faciatis ad alios duos meliores que abere potestis. Et ego sic vobis comando per deum ut vos sic faciatis quomodo Deum timetis. Concedo ad Sancti Sebastián ipsas vineas que abeo ad ipsos Gorgos, et ipsas vineas et terras que tenet Teudemun. Et concedo ipsum alaude de vantallols ipsa medietate a Guitardus Lubsantio simulcumipsa turre et ipsas medietate a Guitardus Lubsantio simul cum ipsa turre et ipsas casas ipsa medietate, et tenent illum et posideat in vita sua et illum et filiis suis, si Deus illi dederit; et alia medietate a sancti Sebastián. Et post obitum de Guitardus aut de filio remanet a sancti Sebastián et inadeant in Sancti Sebastián monacos IIII., et istis aut aliis clericis, qui erint in Sancti Sebastián, sic se vesteant et 54


dicant missas cum matutinas et vesperas omnibus diebus quodcumque erit Sancti Sebastián permea anima. Et ego sic vobis comando per Deum ut sic faciatis quomodo Deum timetis. Et de ipsum avere que abui / (Página 835) de Reimbal, sic fuerunt pessas III de auro et abuit Lubssantio Senfre I. Et istas tres pessas de auro sic mando vobis ut donetis ad Reimbal aut in mul aut in caval que valeat octo uncias de auro. (…) S+num Ermeniards, qui isto testamento feci et firmare rogavi. S+num Bonefilius Igila. S+num Raimundo. S+ Reiiembal (…)”.BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 839 y 840. Los hombres de Berenguer Ramon I, conde de Barcelona, casado con Guisla. Documento 441. “(…) [1027-1029]. Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, i la seva muller Guisla, comtessa, fan donació a la Canònica de Barcelona del monestir de Sant Pere de les Puelles i de l´església de Sant Sadurní, per la salvació de les seves ànimes i les dels seus pares. (…) / (Página 840) In nomine Domini. Ego Berengarius, gratia Dei marchio comes, una cum uxore mea Guilia comitissa donator sum Domino Deo et ecclesie Sancte Crucis et Sancte Eulalie Sedis barchinonensis ob remedium anime meeet anime genitoris mei domni Reimundi, bone memorie comitis, monasterium Puellarum Sancti Petri apostoli, situm prope menia urbis Barchinone,cum ecclesia eius et ecclesia Sancti Saturnini, necnon et omnibus ecclesiis vel oratoriis huic monasterio pertinentibus, cum terris et vineis, pratis, et pascuis, silvis et garriciis et omnibus pertinenciis sive adiacenciis, cum decimis et primiciis et oblationibus huius monasterii et ecclesiarum vel oratorium eius, omnia scilicet que dici vel nominari possunt, que modo pertinent ad hoc monasterium sive ecclesiarum eius vel in antea, Deo auxiliante, pertinuerint in comitatu Barchinone in omnibus locis, et in comitatu ausonensi vel in ceteris omnibus locis, sub eo modo et ordine (…)”. (58). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 105. Los hombres de Berenguer Ramón I: Bonfill, sacristán de la seo de Vic, Pere, obispo de Girona, Arnustus, y Hug, conde de Empuries. “(…) El 19 de junio de 1030 Ermesèn y Berenguer [Ramón I] entregaron a Bonfill, sacristán de la seo de Vic, tres piezas de tierra situadas en término de les Heures, condado de Osona (429). El 24 de septiembre también de 1030 ambos condes, junto a Pere, obispo de Girona, Arnustus y Hug, conde de Empuréis, vinieron a completar la donación realizada en 1018 a favor de la seo de Girona (430) (…)”. Página 105. Cita (429). “(…) Doc. 115 del apéndice documental (…)”. Página 105. Cita (430). “(…) Doc. 116 del apéndice documental (…)”. (59). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 942. Linaje de Ermengarda, hija del conde Borrell. Documento 520. “(…) 1035, gener, 31. Folc, levita, fill del difunt Geribert, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d´un alou situat al comtat de Barcelona, al penedès, a Vidrà i als

55


Gorgs, i d´un altre situat a la parròquia de Sant Boi, sobre el riu Llobregat, que tenen per la marmessoria de la difunta Ermengarda, filla del difunt comte Borrell, obligats per la voluntat testamentaria d´Ermengarda iper decisió judicial. (…) In nomine Domini. Ego Fulcus levite, proles condam Girberto, una cum fratri meo, nomine Mirone, et Seniullo donatores humus, nospariter in unum, Domino Deo et Sancti Sebastián cenobii alodium. Manifestum est enim quia precepit nobis condam Ermengardis femine, indoli filia condam Borrellis, comiti bone memorie, per suum testamentum, inde iudicium obligatum tenemus infra metas temporem asseries condiciones, ordinante iudice, ut cartam donacionis fecissemus de ipsum suum alodium,qui habebat in comitatu barchinonensi, in Penitensi, in locum vocitatum Vitrano vel in ipsos Gurgos vel in parrochia Sancti Baudili, qui est sita super amnem Lubricato. (...) / (Página 944) S + Fulcus levita, sig+num Senuilli, nos prescripti tu mores qui et elemosinarii, qui hanc donacione fecimus et isti subterius scripti testes firmare rogavimus. Sig+num Mironi Lupisancii, qui de jec omnia supra intexta testem fui et testis et in ipsum testamentum de predicta condam Ermengardis manu propria firmavi et ipsumsuum iudicium manu propria firmavi et dextera mea iuravi. Sig+num Ossanc atque iudex, qui de hec prelibata omnia supra intexta ipsum testamentum depredicta domna mea Ermengardis manu mea conscripsi et ipsos testes in ipso duo iudicio recepi fideliter. Sig+num Ardencii, prolis Guilelmi condam. Sig+num Rigualli, prolis Borrelli, condam. Sig+num Arnaldi Igelani. Sig+num Guadamiri, filii condam Moratoni. Sig+num Cocelmi. Sig+num Geribert Ruberti. Sig+num Bonefilii. Sig+num Lupisancii Wilelmi. Sig+num alii Lupisancii Seniofredi. Sig+num Isarni Wilelmi.Nos vero predicti in hac paginola nomina nostra firmavimus et digita pugna inpressimus. @Miro, hac@ si indignus, monachus, qui hanc kartulam donacionis scripsi (…) S+num Bernardus, clerici de Granata, qui hoc confirmo. Signum Bernardus sacerdotis sss. S+num Petri presbiteri. Sig+num Petri de Palomera presbiteri, qui hoc translatum fideliter scripsi, precepto Bernardus clerici de Granata (…)”. (60). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 112. El linaje de los Cardona. “(…) 11 de enero de 1026, Bermon, vizconde de Cardona, nombró sus albaceas testamentarios entre los que se encontraba la condesa Emersèn junto a Eribau y Folc, hermanos del vizconde, Guisad Ollad, Seniofred de Cardona, Bonfill de Fals, Guillem, abad de Sant Vicenç de Cardona, y otros fieles a Bermon (463). El vizconde falleció un 24 de septiembre de 1029 (464) (…)”. Página 112. Cita (463). “(…) Doc. 106 del apéndice documental (…)”. Página 112. Cita (464). “(…) FLUVIÁ, Armand de. “Elprimitius comtats…, p. 157: según el autor, Bermon pudo ser procesado o ejecutado c. 18 de abril de 1030 (…)”. (61). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 138 y 139. Linaje de Ermesenda, condesa (esposa del conde de Barcelona Berenguer Ramon). Linaje de Bermon, vizconde, nieto de Ermetruit, hermano de Eribau, arxilevita y de Folc de Cardona. Los hombres de Berenguer Ramon. Documento 122. “(…) 1026, gener, 11.Testament. Bermon, vescomte, dicta testament. Nomena marmessors la comtessa Ermessenda, els seus germans Eribau, arxilevita, i Folc, Guisad Ollemar, Sunifred de Cardona, Bonfill del castell de fals i Guillem, abat de Sant Vicenç de Cardona, fidels seus. Fa diversos llegats a Santa Maria de Girona, a Sant Pere de Vic, a 56


Santa Maria de Ripoll, a Santa Maria de Tagamanent, a Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, a Sant Cugat, a Santa Maria de / (Página 139) Seva, al monestir de Sant Benet de Bages, a Sant Vicenç de Fals, a Sant Vicenç de Cardona i a la seva familia. Deixa al monestir de Caserres els sous que té a Susqueda i a Querós. (…) Cum Salvador noster suam pietatem humani generis de potestate diaboli et de morte perpetua mirabiliter se ipsum oferende erpuit et ipsam mortem perpetuam damnaverit.Mirum quomodo miserabilis qui tam puram libertatem meruit habere, se ipsum ultroneus denuo diaboIo subdidit et morti iterum contradicitur, sed illud nobis est glorificandum ed admirandum atque fideliter credendum quod qui redemit a morte prima misericorditer per eius obedeciendo precepta relaxanda percata redemit a morte secunda, scilicet semper his miseretur omnino qui post perpetrata pecata toto corde ad illum revertuntur mente devota, et ideo sum opere cavendum nimisque pertinescendum unicuique homini mortali ut qui promptimor esse in delictis fuit propmptior sit ad conversiones emendationem, et cordis compunctione et lacrimis effussione et ad veram emendationem si percipere cupit delictorum remissionem et participem fieri tribuente Deo paradisiacam retributionem. Hec ergo Bermundus, vicescomes, pecador et infelix et ut verius dicam recognoscens me super omnes peccatores contra Deum me deliquisse aud pecasse, ideoque trementer et periculose percogitans meorum facinorum inmensa delícta et innumerabilia et insustentabilia a me perpetrata percata recogito mente humillima. Ne quod absit subito a furribus malignis rapiar veniam piissimo atque clementísimo et recordissimo Deo indignus ego humiliter / (Página 140) exposco et in eius clemencia animam meam et spiritum meum commendo, et in manus et providentia domna Ermissindis, comitissa, et fratre meo Eriballo, archilevita, et Fulco, fratre meo, et Guissado Ollemar et Seniofredo de Cardona et Bonefilio de castro de Falcos et Uuillelmus, abba de Cardona, fideles meos, et istos per Deum rogo et iniungo atque postulo ut siatis micho tutores et fideles elemosinarii, et rogo vos per Deum, ut siatis michi tutores et fideles elemosinarii, et rogo vos per Deum, ut si causa mortis mihi contingerit ante quam alium testamentum renovaverim, quod si mini me alium testamentum renovavero, abbeatis potestatem distribuere omnium facultatum mearum, tam mobilium quam immobilium, in sanctus Dei ecclesiis et in oblaciones sacerdotum, monachorum et clericorum et elemosinas pauperum et viduarum et aliorum hominum in quem sequenti et presenti pagina est exaratum, sicut ego vobis iniungo in istius scripture volumine presenti esse scriptum per iussione mea animo placabili et mente spontanea. In primis donare faciatis Domino Deo et beata Maria sedis Gerunde ipsum meum alodem quem habeo in comitato Gerundense, in ipsa Pera, in parrochia Sancti Isidori, quam ibidem habeo et in antea adquirere potuero, in tali videlicet tenore, ut interim vivit Eriballus, frater meus, teneat et possideat ipsum aladem, et post obitum illius remaneat ad predicta Sancta Maria, ad ipsa kannonica, in expensione de ipsos canónicos Deo ibidem servientium, si ipsa kannonica permanserit.Si vero quod ob.cit. Minime persteterit, remaneant ipsos alodes ad unum clericum in servicio Sancte Marie, cum Eriballus elegerit, si ei hoc ordinare licuerit. Si autem hoc ipsi eligere non licuerit, remaneat ad unum consanguineum nostrum clericum, illim qui plus nobis propincus fuerit, in servicio Sancte Marie, et de unum in alium in perpetuum. Et ad domum Sancti Petri sedis Vici modiatas VI de vinea quod habeo in Sevedano, ad ipsa kannonica. Et ad Sancta Maria de Riuopullo modiatas VI de vineas quas habeo in Falcos, ad ipso bosco. Et ad Sancto Petro de Castro Seras ipsos meos alodes quos habeo in Sosca et in

57


Cheruso, vel in illorum terminis, in cunctisuqe locis qui ad ipsos alodes pertinent, qui mihi advenerunt per vocem avia mea, Ermetruit, vel parentorum meorum, vel per qualicumque voce. Et ad domum Sancte Marie de Tagamanent modiatas VI de vineas que sunt ad ipsa Castanea. Et ipsa mea hereditate que habeo in Valles, in parroquia de Ladrona, vel de Samalucio, vel in Sancto Stephano de Garriga, vel in cuncquisque locis in prelibato Valles, dimitto ad kannonica Sante Crucis et Sancte Eulalie de Barchinona, sive ad sancto Cucuphate cenobio Octaviano, ut inter / (PĂĄgina 141) predictas ecclesias equanimiter siant divisi ipsi alodes. Et ad Sancta Maria de Seva modiata I de vinea in Cannelles. Et ad cenobio Sancti Benedicti cenobio de Baies remaneat ipso meo alode de Vilarasa. Et ad Sancto Vincentio de Falcos modiata I de vinea que habeo in Falcos, Et ad Sancto Vincentio de Cardona ipsum muem alode quod habeo in comitatu Gerundense,in termines de Colonico, queme mi de quondam Rudtandus, levita, et ipsos alodes meos in terminos de Cardona, inter Bigurcio et Palacio, pariliadas II de terra, et ipsomeo vinearii de ipso bosco ante Cardona, et ipsas voces meas quas habeo in ipsos totos mulinos qui sunt in terminis de Kardona, vel de Cleriana, vel infra illorum termines, et ipsas vineas que habeo in Cleriana, et ipsa mea hereditate de ipso alode de Cuadros, sic dimitto ipsos alodes a prelibato Sancto Vincentio, ad ipsa kannonica, ut in perpetuum liceat eos possidere sine aliqua inquietudine Domino Deo et Beato Vincentio et clericis et sacerdotibus ibidem Deo servientibus. Et ipsum meum alodem quod habeo in Baias dimitto similiter a Sancto Vicentio predicto, propter remedium anime mee et genitorum meorum vel omnium parentorum meorum. Et omnes meos alios alodes quod remanent in cunctislocis,simulcumipsa mea honore, dimitto in potestate et tutela de fratre mee Eriballo, archidiacono, vel in baglia de domna Ermessindis, comitissa, in ea ratione, ut si Deus mihi filium de legitimo coniugio dederit et ad etate pervenerit ipse sit posesor sub manu avunculi sui predicti Eriballo de omni mea hereditate, quod a sanctus non habeo debitata, sive de mea honore in blandimentum de predicta Ermesindis, comitissa. Si autem filium Deus mihi non dederit, similiter ipsos alodes vel honore mea in manus Eriballo, ut ille similiter eligat per sua manu Fulcum, fratrem nostrum, ut in diebus suis, si Fulco Eriballum supervixerit, possessor siat de prephata hereditate vel honore. Si autem, quod Deus avertat, Fulcus et Raimundus absque filiis mortui fuerint, eligatquisque ad obitum suum unum de plus propinquis nostris in cuius potestate remanent ipsi alodes vel honore. Et omne meum havere quantumcumque invenire poteritis in omnibus locis in aureo et argento, pane et vino, et bestiarios omnis generis, vel stratis, palleis, laneis et lineis diversis generis, persolvere faciatis omnes debitos meos quantoscumque veraciter comprobare potueritis. Aliter vero quod superfuerit donare faciatis / (PĂĄgina 142) per trentenarios C, vel missas sacrificorum, sive pri redemptione captivorum, vel elemosinas pauperum et reedificationes ecclesiarum pro remedium anime mee et parentorum meorum. Hec omnia vobis iniungo prelibatis elemosinariis meis ut, post obitum meum, sicut superius insertum est, ita peragendo perficiatis absque blandimento de ulloque hominem vel feminam. Qui aliter nisi quod insertum est temere aut fraudulenter agĂźere presumpserit maledictio Dei incurat sub anatematis vinculo in inferni claustra condemnatus permaneat. Et qui hanc testationem venerit per inrumpedndum, non hoc valeat vindicare quod repetit, sed componat in vinculo auri libras quingentas. Et in antea ista testificationis scriptura permaneat omni tempore inconvulsa, stabilis et firma. Facto isto testamento III idus ianuarii, anno XXX regnante Rodberto rege. Bermudo, vicecomite. Fulco +. Chisadus +. Bonifilius, presbiter et monachus, qui istum testamentum regatus

58


scripsit et+ subscripsi cum litteras suprapositas, vel infrapositas, vel emendatas,die et anno quod supra (...)”. (62). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 140. “(…) exposco et in eius clemencia animam meam et spiritum meum commendo, et in manus et providentia domna Ermissindis, comitissa, et fratre meo Eriballo, archilevita, et Fulco, fratre meo, et Guissado Ollemar et Seniofredo de Cardona et Bonefilio de castro de Falcos et Uuillelmus, abba de Cardona, fideles meos,(...)”. (63). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 156, 157, 158 y 159. Linaje de Ermesenda, esposa de Sunifred. Linaje de Oda, madre de Sunifred, Ramón, Folc y Ermengol. Documento 139. “(…) 1034, setembre, 27. Testament. Oda dicta testament. Nomena marmessors els seus fills Sunifred, Ramon, ardiaca, Folc, Ermengol y Ermessenda, dona de Sunifred. Mana que l´enterrin al monestir de Ripoll. Fa llegats al monestir de Ripoll, Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat, Sant Benet de Bages, Sant Cugat, a Sant Pere de Vic, a diverses esglésies, a alguns clergues i laics,i als seus fills i filles Letgarda, Adelaida i Guisla, així com a la seva nora i a la seva néta Guisla. Deixa al monestir de Sant Pere de Casserres uns alous que té a Terrados, amb casals i una mujada de vinya situada al viner de Seva. (…) Cum salvador noster suma pietate humani generis de potestate diaboli et a morte perpetua mirabiliter se ipsum offerendo eripuit et ipsa mortem perpetrandam donaverit, valde admirandum est quomodo miserabilis qui tam puram libertatem meruit abere se ipsum ultroneus de iugo diaboli subdidit et morti iterum contraditur, sed illum nobis est mirandum et glorificandum quia qui redimit a morte prima iterum misericorditer relaxandi percata a morte secunda, scilicet his miseretur omnimo qui perpetrata percata tota corde ad ipsum revertuntur. Ideo summo opere exuendum est quia mayor est in delictis promtios si acordis compugcionis et lacrimis effusionis et verum emendationem,sic percipere cupio delictorum remissionem.Et ydeo ego Odda,femina, casi indigna et nimium peccatrix in egritudine nimia detenta,pavens et metuens ne repentina mors me superveniat,paveo diem mortis et expavescho penas inferni et cupio poervenire ad aulas ianuas paradisi. Propterea eligo vos, amicis meis, ut siatis mei elemosinarii, id est Seniofret, filio meo, cum uxore sua Ermesindis, et Reimundo archilevita et Folcho et Ermengaudo, filios meos. Rodino et rotor vobis et potestatem abeatis distribuere rebus meis in sanctus Dei eclesiis, in sacerdotibus, in pauperibus, in ceteris modis, sicut vobis iniungo per istam scripturam propter Deum et remedium anime mee. In primis ad domum Sancta Maria cenobii Ripullensis, ubi corpus meum iubeo requiescere, ipsos meos alaudes que ego abeo in terminio Besaurensis, id est maso de Mazaned cum omnia que ad eum pertinet, et alie maso de ipso Pug cum omnia que ad / (Página 157) eum pertinet,et ipso maso ab ipsas Artigas, et ipsos alaudes de Bevi ab ipsa quinta parte de ipso boscho que debeo hereditare, et ipsos meos molinos que ego abeo in flumen Tezer cum ipsas terras ubi sedent vel cum totas illorum aiacencias velcum ipsa vinea qui ibiodem est, et ipsas meas duas mulas et ipso meo somer maiore cum ipsas bulzas et filtres II et tappido l et supralito l et mapesI,similiter remaneat ad Sancta Maria. Et ad domum sancti Petri cenobii de villa, modiata l de vinea in Merles, qui fuit de Gollfret, et tonna l et cubo l et olla l eramentia et copa l de argento et cudlars II et ipsa somera spanescha cum suo pullo. Et ad Sancta Maria Monte Serrad remaneat 59


modiata l de vinea qui est in ipso viner de baias, qui fuit de Tedard. Et ad Sancta CecĂ­lia Monte Serad, modiata l de vinea que est in ipso viner qui fuit de domna Ego, qui est in Odena. Et ad Sancti Benedicto Baias, modiata l de vinea qui est in ipso viner de Pozol, qui est ad torre de Cardasner. Et ad Sancti Cucufati martiris, modiata l de vinea qui est in ipso viner de Meserata. Et ipsos alaudes que abeo in Terradas cum ipsos casals vel cum modiata I de vinea qui est in viner de Seva remaneat ad Sancti Petri cenobii Castoserras. Et ad Sancta Maria Seva, modiata l de vinea qui est in viner que dicunt Fossas et archa l et tonna I. Et ad Sancta Maria Lucano modiata l de vinea qui fuit de Belucio et pecia l de terra qui fuit de Oria femina per luminaria et archa l et tonna l et cubo I. Et ad sancti Mertini Merles,modiata l de vinea qui est ad ipso soler de Odger de Rio Rubio,qui est condam, per luminaria. Et ad Sancti Iuliani qui est ad ipsa Ciresa remaneat ipsa pecia de vinea que vocant Menresana,qui fuit de guadio de Ollomar, cum ipso maso qui fuit de Gerleg condam, cum ipsos alaudes ab integrum et ipso barril qui est in ipso sacrario tenente quartas VIIII et cubo I; et teneant sacerdotes Sancti Iuliani ibidem Deo servientibus. Et ad Sancta Cecilia Monte Serrad, parilio l de boves de Odena. Et alio bovo que remanet, ad Sancti Benedicto. Et ad Sancti Petri Torrezela, ipsa vinea que plantavit Mir ad ipsoprato. Et ad Seniofret, presbiter Lucano,asino l que vocant bulgarel; et ad Donutio presbiter, bovo I; et ad Suniario,presbiter Sancti Iuliani Ciresa, bove I; et ad Iocefret de Odena, bovo l de ipsos de Odena. Et a Seniofret,filio meo, ipso mas qui est in Mugal et ipsos ortos et ipso maso qui fuit de ollomar clerico et ipso maso qui fuit de Galin de Pug Oriol et ipso masada qui fuit de Ermengucia et ipso mas qui fuit de Ellebono et ipso mas qui est in Manaches / (PĂĄgina 158) et ipso mas qui fuit de Iocefret de ipsa Macana et ipso mas de Sancta Eugenia que comparavi de Ellesinda femina et ipsomas que comparavi de Radulfo pebrel et ipso mas qui fuit de Ferriol in Belano et ipsa medietate de ipsos alaudes que ego abro in Meserata ab omn integrietate. Et ad Raimundo, filio meo, archilevita, ipso manso qui fuit de Oridio cum omnia que ad illim pertinet et ipsa masada que fuit de Oridio cum omnia que ad illum pertinet et ipsa masada que fuit de Guilmon et ipsos alaudes de Vilarzel, id sunt cesis, casalibus,ortis, ortalibus, terras et vineas,et cum ipso molino et ipso maso que tenet Ato et Ranlo, similiter remaneat ad Reimundo, filio meo, archilevita. Et ad filio meo Ermengaude,ipsos meos alaudes que ego abro in Seva vel Sevedano vel abere debeo per qualicumque voce illi remaneant propter inmelioratio racione vel propter trescentos solidos quos ille mihi dedit,et ipsum meum alaude de coma de Teurad et ipsos meos alaudes in plano Sancti Felicis et [...] et ipso closo ab ipsa casa de Leopardo et ipsum alaude de Devodeles et ipsa vinea de Bergona et ipsum alaude de Tappies que ego abro vel abere debeo et ipsum alaude de Sadilano qui fuit de domno Egono et ipsum alaude de Solacrup et ipsum alaude de Vilaret et ipsum mas de ipsa Parra et ipsum meum calaude de ipsa Ciresa cim ipso castro, quantum abeo vel abere debeo cum ipsorum termines ab ipsas comparaciones que post virum meum sive in antea feci. Et ipsum meum alaude que abro in valle Merles, que mihi laxavit Sendret archilevita,et ipsum molino e ipsum mas qui fuit de Seniollo,et ipsum alaude que comparavi de Odger de Rio Rubio,id sunt terras et vineas cum ipso maso, quantum abro vel abere debeo, hec omnia remaneat ad filios meos Folcho et Ermengaudo ab omni integrietate. Et ipsum alaude que ego abeo in Besulluno, in Rexagho vel in Sexano vel in Guardiola vel in Cannabars sive in aliis locis, quantum abro vel abere debeo, et ipso alaude de cardasner vel de ipsa torre remaneat ad Ledgards, filia mea, propter suam ereditatem velpropter paxmentum de ipsa ereditate de Montezels. Et ad filia mea Azalet remaneat ipsum alaude meum de Riolato superiore velipsa medietate de ipso alaude de cardasner cum ipsa torre propter

60


suam ereditatem velpaxmentum de Montezels. Et ad Guila, filia mea, ipsos meos alaudes que ego abro in Odena, qui fuerunt de domna Ego, ab / (Página 159) omni integritate et ipso alaude que emi de Donutio presbitero in Gavaresa et ipso alaude que ego in ipso torrente abeo propter suam ereditatem vel propter paxmentum de Montezels. Et ad nora, nomine. Ermesindis, remaneant ipsos alaudes que mihi advenit de socra mea ab integrum. Et ad nepta mea, nomine Guisla, scrinios IIII ferrads et taxa l et gonna l berragana et aleva I. Et ipsa vinea qui est prope Sancti Andree, que laborat Artallo, remaneat per lumen ad Sancti Andree. El alios alaudes que sunt in vilar Sendret et alios […] et filios Anleva remaneant ad filio meo Folcho. Et ad Guisla, filia mea, ipsa mea Andorra et pellieia l vulpina. Et ad ipsos meos omines Io[hannes?] et Baro et Bernardus et Guilielmus et Mazarefo, singulas lodadas de oves et quartas singulas infra pane et vino. Et ipsum meum panem et [vinum et me]as vaccas que invenire potueritis in cunctisque locis donare faciatis propter Deum et remedium animee mee. Et ad Mazarefo velata I; et ad Egu[erade?],alia; et ad Elliards, filiola mea, tappitol et quoto l et plumazo I. Es istum testamentum firmus stet usque dum alium faciam. factum [istum test]amentum V kalendas decembris, anno IIII regnante Aiarico rege. Sig+num Odda femina, qui istum testamentum firmavit [et firmare] rogavit. Sig+num Guilielmus. Sig+num Reimundo. Sig+num Bonefilius. Suniarius sacer, qui hec scripsit et sub SSS. die et anno quod supra (...)”. (64). LLOP, Irene. “Col.lecció diplomàtica de Sant Pere de Caserres”. Volumen I. Diplomataris, 44. Barcelona. Fundació Noguera. 2009. www.44DiplomatariCaserresI.pdf Página 142 y 143. Linaje de Ermesenda, esposa de Berenguer Ramon, condesa de Barcelona. Documento 123. “(…) 1026, gener, 29. Donació. Teuderic, Amalric i Ermessenda, en qualitat de marmessors de Teuderic, anomenat Bodega, donen al monestir de Sant Pere de Casserres sues peces de terra situades al comtat d´Osona, a l´apèndix de Roda ciutat o de Casserres, al lloc anomenat Coromines. (…) / (Página 143) In nomine Domini. Ego Teuderigo et Amalrigo et Ermesinda, donadores sumus ad Domino Deo et Sancti Petri de kastrumsera cenobii, emtore. Per hanc scriptura donacionis nostre donamus ad domum Sancti Petri pecias II de terra que nobis advenit per manumisoria de Teuderigo, quem vocant Bodega. Et est ipsa terra pecias II in comitatum Ausona, in apendicio de Roda civitate vel de Castrumsera, in locum qui vocant Contaminas. Et afrontat I pecia de terra de oriente in strada, et meridie in terra Sancti Petri, et de occiduo et de circi in terra Eico. Et alia pecia que est ad ipsas Vineas afrontat de oriente in via que inde pergit et de meridie in terra de Sancti Petri et de occiduo in roca fundata, et de circi in terra Oliba vel suos eres. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic donamus ipsas II pecias de terras totum ab integrum, cum exiis et regresiis earum, propter visione quod mandavit nobis Teuderigo quando pergit ad Roma, Quod si nos donatores aut ullusque homo quos contra hanc ista carta donacione venerit pro inrumpendum non hoc valeat vindicare set ira dei vel de sancti Petri incurat super eum et de sancta Eclesie sequestratus fiat, et cum Iuda Scarioth participacionem accipiat. Et in antea ista carta firma permaneat omnique tempore. facta carta donacione IIII kalendas februarii, ano XXX regnante Radebertus rex. Sig+num Teuderigo, sig+num Amalrigo, sig+num Ermesinda, que ista carta donacione fecimus et firmare rogavimus, Sig+num Ermemir. Sig+num Quifred. Sig+num Oliba. SUNIARIUS MONACHUS qui ista carta scripsit et SSS die et ano quod supra (...)”. (65). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els 61


pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 182. Linaje de Ermengol, obispo de Urgell, hijo de Guilla. Documento 21. “(…) [10201035]. Jurament de fidelitat. Ermengol, bisbe d´Urgell, fill de Guilla, jura fidelitat al comte Guifré II de Cerdanya, fill d´Ermengarda (…)”. (66). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 13. Pugnes per a la conquesta de la vall d´Àger. Reacció d´Al-Mudàffar de Lleida. “(…) Com ha estat dit abans, Ermengol II sabé aprofitar la recolució anticalifal (1031) que motivà la caiguda d´Hixem III. El darrer califa de Còrdova trobà acollidament a la cort de Sulaiman Banud-Hud, sobirà de Lleida des dels primers anys de la Fitna (1017-1023), fins al seu traspàs, esdevingut l´any 1036. Mentrestant, Arnau Mir de Tost, des del Pallars Jussà, travessava els passos alzinats del Montsec; i Ermengol II, amb els seus guerrers, salvava els obstacles naturals des del Segre a la Noguera Ribagorçana. Envaïen la vall d´ Àger. Després de combats incessants, anaren prenent, un a un, els castells sarraïns del vessant meridional de l´imponent serrat que durant segles havia estat partió de dues religions: els castells de Sant Llorenç de la Roca, Claramunt, Montaspre, l´Ametlla, Oroners, Sant Oïsme i altres. Arnau Mir, cabdill principal de l´empresa, els ocupava en nom del seu senyor, el comte d´Urgell (…) / (Página 14) El castell i la vila d´ Àger, enmig d´una altura que domina la vall, era una força tinguda per inexpugnable, pels seus murs, de carreus escairats, del temps de la dominació romana, i les torres i portes que tostemos la protegien (…) / (Página 15) La caiguda de la força d´Àger s´esdevingué el 4 de setembre del 1034 (…). I així, tonaren a ocupar Àger. Tot i això, el castell i la vila caigueren de nou a mans d´Arnau Mir, que romangué en la terra conquerida, com a senyor alodial en nom d´Ermengol II. (…) Una carta atorgada el mateix dia de la segona conquesta d´Àger a favor del monestir de Sant Miquel de Cuixà, ens parla eloqüentment de com varen expulsar els sarraïns de la vall. A més del nom dels donadors, Ermengol II i Constança d´Urgell, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda, apareix la signatura dels cavallers que participaren en aquell triomf, que no serà definitiu: un comte Rorengario, de procedència incerta; un Ricard Altemir i un Berenguer Altemir, que pel cognom semblen / (Página 16) vassalls del comtat de Barcelona; un Ponç Mir, tal vegada de la parentela dels senyors de Tost (…)”. (67). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 10-11. Eriball de Urgell (muerto el 1040), pariente de los vizcondes de Cardona. Eriball de Urgell tío de Ramón Folc de Cardona. Bernat Tallaferro, hermano de Olibà Cabreta, ambos hijos de los condes de Besalú. “(…) el bisbe Eriball d´Urgell (1035-1040), de la parentela dels vescomtes de Cardona. Eriball morí quan anava a Terra Santa en piadós pelegrinatge. Tal confianza i confraternitat, hom l´aprecia en el testament -signat el 22 d´octubre del 1040- d´aquest prelat; Arnau Mir de Tost hi apareix com a marmessor seu, i el designa tutor i denfensor del seu nebot Ramon Folc de Cardona, fins que aquest compleixi els catorce anys d´edat; en assolir aquesta edad, Ramon Folc quedaria constituit hereu de la casa vescomtal de Cardona, títol que aleshores ostentava el dit bisbe Eriball. El testament que fou obert al castell de Cardona, el 10 de mayo de l´any següent, ordenava que fos lliurat un anell al bisbe Olibà, de Vic, obsequi d´Aranau Mir de Tost. També els documents de 62


l´època ens fan adonar de l´amistat d´Arnau Mir amb el dit Olibà Cabreta, fills dels comtes de Besalú i germà del no menys famós cavaller Bernat Tallaferro. Olibà, qui abans de regir la diòcesi de Vic havia estat abat de Ripoll i Cuixà, va trametre, a precs d´Arsenda, la muller d´Arnau Mir, una lletra a aquest, amb data de l´any 1033, en la qual li comunicava la tramesa d´algunes relíquies molt anhelades pel nostre cavaller urgellès, relíquies que el prelat diposità en una creu bellament treballada, i que fou consagrada per ell mateix, el 22 de setembre. La lletra de referència va copiar-la l´historiador premonstratès pare Jaume Pasqual / (Página 11), d´un pergamí que trobà a l´arxiu episcopal de Vic. A més dels castells del patrimoni familiar els atorgats pels comtes d´ Urgell com a premi als seus serveis de guerra (Tost, la Figuera, Montanissell, etcétera), Arnau Mir obtingué,el 1024-26 els castells de Peramola, Guàrdia (Mur), Artesa de Segre (adquirit per aprissió” o conquesta el 1038), Montmagastre (1041), on fundà la coneguda Collegiata de Sant Miquel i que posteriorment serà atorgada a Sant Pere d´Àger; el 1042, cedia en Alou d´Espluga de Portaclusa, que havia obtingut també per conquesta; lloc situat en el terme de Sant Llorenç de la Roca (Corçà) i que fou una cessió del comte Ramon III de Pallars. De l´obtenció dels castells de Claramunt, Malagastre, Letó, Espluga de Fet (a l´altra banda del riu Noguera Ribagorçana), Foradada, etc, en farén menció a mesura que anirem narrant els fets bèllics i l´organització i repoblament de les terres guanyades entorn de la vall d´Àger, la seva màxima conquesta (…)”. (68). BAIGES, I. & FELIU, G. & SALRACH, J. M. & BENITO, P. & CONDE, R. & FARÍAS, V. & GALCERÁN, P. & PONS, M. & SADURNÍ, N. & TORRA, A. “Els pergamins de l´Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”. Diplomataris, 48. Volum I. Barcelona. Fundació Noguera. Barcelona 2010. www.48PERGAMINSARXIUCOMTALireduitnetmda.pdf Página 177. Los hombres de Ermengol, obispo de Urgell y de Guifré II de Cerdaña. Documento 17. “(…) [1010-1025]. Jurament de fidelitat. Ermengol, bisbe d´Urgell, jura fidelitat al comte Guifré II de Cerdanya així com defensar-lo contra tothom, excepte contra el comte Ermengol III d´Urgell. (…) Iuro ego Ermengaudus episcopus, filius qui sum Guisle femine, de ista hora in antea no.t decebri Guifredum comitem, filius qui fuit Ermeniardis comitissa, nec usorem suam Guisla comitissa, (…) exceptus Ermengaudum, comitem de Urgel (…)”. (69). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 154 y 155. Guifré, conde de Cerdaña, casado con Elisabet. Documento 76. “(…) 1025, novembre, 30 Venda comtal. El comte Guifré i la seva muller Elisabet venen a Arnau i a la seva muller Biliard un alou situat al comtat de Cerdanya, a la vall de Gósol, al lloc anomenat Sorribes, format per dos masos abandonats, pel preu de 150 sous en quelcom d’equivalent. S’esmenten les afrontacions. A.* ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Original (11 × 30,5 cm). En bon estat de conservació, però amb taques i una mica gastat. Escriptura carolina, fina i acurada. Al verso: “Sorribes vendicio” i “El gran conde / (página 155) Vifret y sa muller Elisabet venen a Arnalt y a sa mullert Biliart un alou que tenen en el condat de Cerdanya, en la vall de Gósol, anomenat Sorribes. Any 1026.” In Dei nomine. Ego Wifredus, gratia Dei comes, et uxor mea, Helisabet, vinditores sumus tibi Arnall et uxor tua, Biliard, emptores. Per hanc scriptura vinditionis nostre vindimus vobis alaudem nostrum proprium qui nobis advenit per fevum lixivum. Et est ipsum alaude in comitatum Cerdaniense, in val de 63


Gosalense, in locum que dicunt Sorribes, id sunt: ostalitates duas lexivas, qui fuerunt de Galindo et de Torel vel de eredes illorum. Et abet afrontaciones de I parte in ipsa Trapa, et de alia in Petra Cava, et de III in era de Teman, de IIII in ipsa Portela. Quantum in istas afrontaciones includunt sic vindimus vobis ipsum alaude cultum et ermum, cum illorum arboribus, pratis, pascuis, silvis et garricis, aquaductibus vel reductibus, cum exiis vel regressiis earum ab integrum, quomodo fuit et esse debet de ipsas predictas ostalitates, propter precium solidos CL, in res valentes. Et est manifestum. De nostro iure in vestro tradimus dominio et potestate. Quod si \nos/ vinditores aut ullus homo inquietare voluerit non hoc valeat vindicare sed componat in duplo, cum omnem suam inmeliorationem. Et in antea ista vinditio firma permaneat modo vel omnique tempore. Facta ista carta vinditione II kalendas decembris, anno XXXmo regnante Rodbertus rex. + Helisabet, qui ista carta vinditione fecimus et testes firmare rogamus. + Wifredus, gratia Dei comes. Sig+num Ebrino. Sig+num Remon. Sig+num Wilabertus. + Senderedus, iudex sss.* SUNIARIUS, levita, qui ista carta vinditionis scripsit et sub sss. die et anno quod supra (...)”. (70). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 157. Guifré, conde de Cerdaña. Hijo de Ermengarda. Documento 79. “(…) 1027, gener, 1. Donació comtal al monestir. El comte Guifré dóna al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou, format per dos masos, situat al comtat de Cerdanya, al lloc anomenat Pedra. S’esmenten les afrontacions. [A]. Original perdut. Al verso: “CCCCXCVIII”. B.* BC, PASQUAL, vol. IV, 67 (fol. 34r). Còpia abreujada. C. Esment: BC, PASQUAL, vol. IV, 88 (fol. 44v). In Dei nomine. Ego Uuifredus, gratia Dei comes. Magnum michi et satis licitum esse videtur domum Dei hedificare ubique et de meis rebus honorare atque concedere. Audiens predicationes et monita sanctorum patrum quia helemosina a morte liberat animas. Cognoscens me peccati macula, etc. Propterea concedo ad domum Sancte Marie coenobii Serra Taxi alaudem meum propium, id est: mansos duos, cum terras et vineas, cultas et eremas, cum illorum arboribus; qui est in comitatu Cerdaniense, in locum que vocant ad ipsa Petra et abet affrontaciones de parte orientis in villa que vocat Oruc, et de meridie in Essega, et de occiduo in riu de Borr, de circi in villa que vocat Bederrs. Quantum infra, etc. Facta carta helemosinaria vel largicionis kalendas ianuarii, anno XXXI regnante Rodberto rege. Wifredus, comes +, qui hanc cartam feci scribere et testes firmare. Sig+num Ranardi. Sig+num Ugberti. Sig+num Isarni. Oliba, sacer, qui hanc kartam scripsit et sub + die et anno quo supra (...)”. (71). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 165. Guifré, vizconde. Hijo de Ledgarda. Documento 87. “(…) 1035, gener, 31 Donació testamentària al monestir. Ledgarda i el seu fill el vescomte Guifré, com a marmessors d’Eldemar, donen al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou situat al comtat de Berga, al terme de Casserres, al lloc anomenat “Tiurana” [actualment Ca n’Eloi]. [A]. Original perdut. B.* ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Còpia de l’any 1265 (7,5 × 28 cm). Pergamí en bon estat de conservació. C. BC, PASQUAL, vol. IV, 71 (fol. 36r). Còpia molt abreujada de B. Hoc est translatum ab originali fideliter sumptum presentibus fratre D. Loret et fratre Guillelmo de Ripa et Bernardo de Cura, presbiteris, in anno Domini MºCCºLXV, XV kalendas octobris. Quod sic incipit: In nomine Domini. Ego Ledgardis, femina, et 64


filio meo, Guifret, viscomes, qui sumus manumisores de condam Ollomar. Donatores sumus domino Deo et Sancta Maria cenobio, qui est in comitatum Berchitano, in Seratex. Per hanc scriptura donamus nos alode qui habebat Elomar, in terminos de Castro Seras, in locum qui dicunt Tiurana, qui ad ille advenit de genitori suo. Sic donamus nos propter Deum et remedium anima Elomar suprascriptum. Nobis advenit per manumessoria de condam Elemar, per sum testamentum, et pro suo iudicio quia habemus obligato a serie condicione ordinante iudice. Sic donamus istum alode suprascripto totum ab integrum, cum illorum afrontationes ubicumque invenire poturunt servis Sancta Maria iam dicta cenobii pro anima Ollomari iam dicto. Et est manifestum ut in Dei nomine firmam abeat potestatem. Quod si nos manumissores vel donatores au aliquis ullus homo masculus vel femina disrumpere voluerit non hoc valeat vindicare set conponat in duplo, cum sua melioratione et postea ira Dei incurrat et omnibus sanctis contrarios abeat et in infernum cum Iuda eredes fiat. Facta karta II kalendas februarii, anno IIII rennante Enrici, regi. Sig+num Leggardis, femina, sig+num Guifredus, qui donavimus et firmavimus. Sig+num Geribert. Sig+num Arnal. Sig+num Semol. / (Página 166) Martinus, presbiter, qui escripsit, cum literis suprapositis in verso primo et sub sss. die et + anno quod supra. Arnaldus, sacrista Serrataxensis et monachus, qui hoc translatavit ut dictum est primo versu, die et anno quod + supra (...)”. (72). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 17. Arnau Mir, señor alodial del valle de Ager. “(…) durant els deu anys que Arnau Mir ostentá la senyoria alodial de la vall d´ Àger, en nom dels comtes d´Urgell (…). / (Página 18) El perill immediat musulmà no impedí que Arnau Mir aspirés a formar, en el territori sota la seva senyoria, una unitat política i religiosa. Organitzà la vall, amb els seus castlans, batlles i rectors amb cura d´ànimes. El seu principal anhel serà, però, de fundar una abadia, dedicada a sant perem que només estigués vinculada a la Santa Seu. Hi reeixí, a desgrat de l´oposició dels bisbes d´Urgell i de Roda. Ermengol II morí l any 1038, tot abandonant la reconquista per anar a Terra santa. D´aquest fet li sobrevingué el renom de Pelegrí (...). L´any 1046. (...) per segona vegada, recobrava la força d´ Àger (…)”. (73). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 13. Pugnes per a la conquesta de la vall d´Àger. Reacció d´Al-Mudàffar de Lleida. “(…) Com ha estat dit abans, Ermengol II sabé aprofitar la recolució anticalifal (1031) que motivà la caiguda d´Hixem III. El darrer califa de Còrdova trobà acollidament a la cort de Sulaiman Banud-Hud, sobirà de Lleida des dels primers anys de la Fitna (1017-1023), fins al seu traspàs, esdevingut l´any 1036. Mentrestant, Arnau Mir de Tost, des del Pallars Jussà, travessava els passos alzinats del Montsec; i Ermengol II, amb els seus guerrers, salvava els obstacles naturals des del Segre a la Noguera Ribagorçana. Envaïen la vall d´ Àger. Després de combats incessants, anaren prenent, un a un, els castells sarraïns del vessant meridional de l´imponent serrat que durant segles havia estat partió de dues religions: els castells de Sant Llorenç de la Roca, Claramunt, Montaspre, l´Ametlla, Oroners, Sant Oïsme i altres. Arnau Mir, cabdill principal de l´empresa, els ocupava en nom del seu senyor, el comte d´Urgell (…) / (Página 14) El castell i la vila d´ Àger, enmig d´una altura que domina la vall, era una força tinguda per inexpugnable, pels seus murs, de carreus escairats, del temps de la dominació romana, i les torres i portes que tostemos la protegien (…) / (Página 15) La caiguda de la força d´Àger s´esdevingué el 4 de setembre del 1034 (…). I així, tonaren a ocupar 65


Àger. Tot i això, el castell i la vila caigueren de nou a mans d´Arnau Mir, que romangué en la terra conquerida, com a senyor alodial en nom d´Ermengol II. (…) Una carta atorgada el mateix dia de la segona conquesta d´Àger a favor del monestir de Sant Miquel de Cuixà, ens parla eloqüentment de com varen expulsar els sarraïns de la vall. A més del nom dels donadors, Ermengol II i Constança d´Urgell, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda, apareix la signatura dels cavallers que participaren en aquell triomf, que no serà definitiu: un comte Rorengario, de procedència incerta; un Ricard Altemir i un Berenguer Altemir, que pel cognom semblen / (Página 16) vassalls del comtat de Barcelona; un Ponç Mir, tal vegada de la parentela dels senyors de Tost (…)”.LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 31. Poblaciones que formaban parte del vizcondado de Ager. “(…) En desaparèixer Arnau Mir de Tost del món dels vivents, els pobles dels nou vescomtat, i que apareixen en els documents signats per ell, eren el següents: Àger, Agulló, Aspremont, Torres de Cas, Claramunt, Corçà, Espadilla o Quermanço, Sant Llorenç de l´Espinalt, Fontdepou, Mallabecs, Millà, Montclús, Montesquiu o Puig de Ludel, Nascomú, Montlleó, Oroners, Pedra, la Régola, l´Ametlla i Colobó. Tots censaven i pagaven del mes i primícies a Sant Pere d´Áger i a les esglésies de la vila, com ara Sant Vicenç i Sant Salvador. De tots aquests llocs, així com d´altres que foren organitzats per Arnau Mir de Tost els dies que tenia a cura el regiment del comtat d´Urgell -tals com Santa Lynya, Malagastre Artesa, Cubells, Rubió / (Página 32) Castellnou, etc.-, partiran, una centuria després, combatents i peoners a repoblar les terres de Lleida i, posteriorment, les de València i Múrcia (…)”. (73). LLADONOSA, Josep. “Arnau Mir de Tost”. Colección Episodis de la Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 17. Arnau Mir, señor alodial del valle de Ager. “(…) durant els deu anys que Arnau Mir ostentá la senyoria alodial de la vall d´ Àger, en nom dels comtes d´Urgell (…). / (Página 18) El perill immediat musulmà no impedí que Arnau Mir aspirés a formar, en el territori sota la seva senyoria, una unitat política i religiosa. Organitzà la vall, amb els seus castlans, batlles i rectors amb cura d´ànimes. El seu principal anhel serà, però, de fundar una abadia, dedicada a sant perem que només estigués vinculada a la Santa Seu. Hi reeixí, a desgrat de l´oposició dels bisbes d´Urgell i de Roda. Ermengol II morí l any 1038, tot abandonant la reconquista per anar a Terra santa. D´aquest fet li sobrevingué el renom de Pelegrí (...). L´any 1046. (...) per segona vegada, recobrava la força d´ Àger (…)”. (74). Història nº 183. Barcelona. Rafael Dalmau, Editor. 1974. Página 21. Nacimiento del vizcondado de Ager. Arnau Mir de Tost, padre de Letgarda casada con Guerau Ponç de Cabrera. Arnau Mir de Tost, padre de Valença, casada con Ramón IV, conde de Pallars. “(…) Amb la creació i la consolidació de la senyoria d´Àger, base d´una poderosa abadia i d´un futur vescomtat, Arnau Mir de Tost es converteix en el baró més important del comtat d´Urgell (…). / (Página 22). Arnau Mir lluità al costat d´Ermengol III a Barbastre. també ho farà al costat del seu successor Ermengol IV, qui començà a regir els seus estats l´any 1066, essent encara un infant. El conqueridor d´Àger, junto al vescomte de Castellbó, va regir / (Página 23) el comtat dÚrgell durant la minoritat de l´esmentat Ermengol IV, on desplegà el seu tacte i la seva experiència. (…) Les tendències conqueridores d´Arnau Mir de Tost, val a dir-ho no estaven tampoc mancades d´ambició. Aquestes es manifestaran en enllaçar la seva filla gran, Letgarda, amb el 66


vescomte Ponç Guerau de Cabrera, així com el matrimoni de Valença, l´altra filla, amb Ramon IV, comte de Pallars Jussà (…)”. (75). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 831. Los hombres de Guadall Domnuç, obispo de Barcelona. Simbología de la Resurrección. Documento 436. “(…) [1029 juliol-agost]. Elecció del bisbe de Barcelona Guadall Domnuç. (…) Electio Guadalli episcopi Barchinone,ubi post prologus dicitur: Contigit barchinonensium ecclesia a proprio viduari pastore. Unde qua secundum instituta sanctorum Patrum non oportet diu differre ordinationem episcopi, eligitur a nobis, terre principibus et ab omnibus clericiset laicis supra dictae aeclesiae dioceseseos ad ordinem episcopatus, assentiente domno Ottoni, venerabili primae sedis Auscie archiepiscopo, atque aliis comprovincialibus episcopis, Guadallus Domnucii, vir valde nobilis et afabilis, instructus satis in Domini mandatis, predicans fidem sanctae et indissolubilis Trinitatis / (Página 832) simplicibus verbis, Patrem ac Filium et Spiritum Sanctum unum et verum Deum esse credens, et eundem Filium Dei verum hominem animamque rationalem in utero Beatae Mariae Virginis suscepisse et ab ea ineffabiliter natum esse non diffidens,passum, crucifixum, mortuum sepultum carne. Qui ad ineros descendit et tertia die vera carnis resumptione a mortuis resurrexit. Credit eundem Dominum nostrum Iesum Christum cooperatorem esse cum Patre et Sancto Spiritu omnium visibilium et invisibilium creaturarum, deumque verum omnium visibilium et invisibilium creaturarum, Deunque verum esse de vero Deo Patre, et verum hominem de vera homine matre. Quem ad caelos credit ascendisse, et ad dexteram Dei Patris sedere; inde venturum vivos ac mortuos iudicare. Extra Ecclesiam autem katholicam nullum credit salvari posse. Confiteur autem unum Babtisma in peccatorum remissionem. Expectat autem mortuorum resurrectionem, et venturi vitam seculi. Nuptias non damnat. Aesum carnium non culpat. Reconsiliatis penitentibus communicat. (…) Otto, minimus Christi episcopus (crismó). Guilelmus episcopus. Petrus episcopus. Guibertus, grammaticorum ultimus. Raimundus, archilevita sancte sedis predicte. Adalbertus prepositus. Mironis levite. Alalbertus levita. Hermessindis, divina propiciante clementia comitissae. Arbertus vicescomite. Bernardo Wifredo. Guislebertus levita. Ermemirus, levita et sacriscrini Pontii Bonfilii, clerici et iudicis Sancte Sedis Barchinone, qui hec rogatus suscripsit (...)”. (76). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 870 y 871. Los hombres de Guadall, obispo de Barcelona. Documento 467. “(…) 1031, juny, 3. Guadall, bisbe de Barcelona, amb els seus canonges, fa donació a Esteve, levita, d´un solar, situat dins els murs de la ciutat de / (Página 871) Barcelona, a la part occidental, a la porta de l´església, que té perdonació dels fidels, per tal que Esteve el millori i hi pugui edificar durant la seva vida. Quan el levita mori, passarà alclergue de la Seu que aquest designi en el seu testament. (...) In Christi nomine, Ego Wadallus, sancte sedis barchinonensis episcopus, una cum cuncta congregatione cannonicorum 67


meorum, donator sum tibi Stephano levitae. (...) + Wadaldus, ac si indignus, gratia Dei episcopus, sss.+ Sigefredus levita. S+ Ermemirus presbiter, exarator, sss. S + Dalmacius levita. S + Remundi clerici. S+ Compannus levita sss. S + Pontius levita. + Guislibertus levita, qui et vicescomes +. / (Página 872) S + Fulconis levita. S + Senderedus presbiter sss. Raimundus archilevita + S+ Bonutius presbiter. S + m Bellihominis, cognomento Geraldus, levite. S + Poncii, cognomento Bonifilii, clerici et iudicis, qui haec scripsit (…)”. (77). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 892 y 893. Los hombres de Guadall, obispo de Barcelona. Documento 481. “(…) 1032, maig, 26. Guadall, bisbe de Barcelona, juntament amb els canonges, donen a Guislabert Marcús una terra amb una casa situada al territori de Barcelona, al terme de Banyols. Aquests béns els poseería mentre visqui i a la seva mort els podrà heredar algun fill o germà seu clergues, o bé algun fill laic legítim. A canvi d´aquest establiment Guislabert entrega 10 mancusos d´or. (…) In nomine Domini. Ego Guadallus, sancte Sedis barchinonensis episcopus, cum cannonicis mihi subiectis, donatores sumus tibi Guilaberto Marcucio. (…) / (Página 893) + Wadaldus, ac si indignus, gratia Dei episcopus sss. Gocefredus presbiter sss. Iohannes levita. + Petrus. S + Reimundus presbiter. S + Bonutii Iohannes clericus. + Guislibertus levita, qui et vicecomes +. + Petrus clericus. S + Remundi clerici. S + Pontius levita. S + Vivas, sacer et iudex. S + Remundus levita. S + Ermemirus presbiter, exarator, sss. S + Ermemirus, levita et sacriscri. s + Elias presbiter sss. S + Poncii, cognomento Bonifilii, clerici et iudicis, qui iusticie non contradicens hec que supra sunt, sicut lex iubet, auctorizat, + Sigefredus levita, s+ num Bellihominus, cognomento Geraldus, levite, Adalbertus iudex sub sss. S + Poncii, cognomento Bonifilii, clerici, qui haec scripsit (…)”. (78). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 899 y 900. Los hombres de Guadall, obispo de Barcelona. Documento 487. “(…) 1032, novembre, 1. Guadall, bisbe de Barcelona, dóna a Eldesind torres i murs amb la terra que els connecta, situats a la muralla de la ciutat de / (Página 899) Barcelona, vers la plaça meridional, al lloc que anomenen Alaizinos, que es troba entre el castello de Regomir i la torre Ventosa, a canvi de reconstruir les torres i els murs i de pagar anualment ala seu barcelonina una lliura de cera. La donació s´extinguirà a la tercera o quarta generació d´Eldesind, moment en què tot elque aquest ha rebut revertirà a l´església, a qui pertany. (…) In nomine Domini. Ego Guadallus, gratia Dei aepiscopus sancte Sedis barchinonensis, una cum caterva cannonicorum meorum donatores summus tibi Eldesindo. (...) / (Página 900) + Wadaldus, ac si indignus, gratia Dei episcopus, sss. S+ Remundus levita. S+ Bonifilius levita. Iohannes levita. + Sigefredus levita. S + Dalmacius levita. S + Remundi clerici. Gocefredus presbiter. S + Bonutius presbiter. S+ m Bellihominis, cognomento Geraldus, levite, exarator (…)”. 68


(79). BAUCELLS, J. & FÀBREGA, A. & RIU, M. & HERNANDO, J. & BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 912. Los hombres de Guadall, obispo de Barcelona. Documento 498. “(…) 1033, setembre, 15. Guadall, bisbe de Barcelona, i els canonges de la Seu fan donació a favor del prevere Guillem d´una terra situada al comtat de Barcelona, més enllà del riu Llobregat, dins el terme del Llor o de Tapioles, per tal que hi construeixi cases i hi planti vinyes, a canvi del delme anual de tots els fruits. (…) In Christi nomine. Ego Guadallus, gratia Dei sancte Sedis barchinonensis episcopus, cum subdita mihi caterva cannonicorum donatores sumus tibi Guilelmo presbitero. (…) / (Página 913) + Wadaldus, ac si indignus, gratia Dei episcopus, sss. S + Fulconis levita. + Sigefredus levita. S+ Dalmacius presbiter. S + Compannus levita sss. S+ Elias presbiter sss. Gocefredus presbiter. S + Wifredus levita. Ermengaudus poresbiter. S +m Bellihominis, cognomento Geraldus, levita, ss. S + Bonutius clericus. S + Reimundus presbiter. S+ Ermemirus, levita et sacriste. S + Bonefilius levita. + Iohannes levita. S+ Bonifilius levita. S + Guilelmus clericus. S + Guilelmus levita. + Guislibertus levita, qui et vicescomes. + Petrus clericus. s + Poncii, cognomento Bonifilii, clerici et iudicis.+ Petrus levita. Amalricus presbiter sss. Raimundus archilevita +. S + Remundus levita sss. Arnulfus, gratia Dei episcopus, sss. S + Remundi clerici, qui hoc scripsit. / (Página 914) Guifredus archiepiscopus ss + Guilelmus,gratia Dei urgellensis episcopus (…)”. (80). BATLLE, C. & FERNANDEZ, J. & GUNNZBERG, J. & DESCARREGA, F. & URPÍ, R. & RESINA, J. A. & RUBIO, D. & FELIU, E. “Diplomatari de l´Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI”. Volum I. Diplomataris 38. Barcelona. Fundació Noguera 2006. www.catedralII-2006.pdf Página 914 y 915. Los hombres de Guadall, obispo de Barcelona. Documento 499. “(…) 1033, desembre, 27. El bisbe Guadall de Barcelona i els seus canonges donen a Ramon, levita, un solar amb cort i altres construccions, situat dins els murs de la ciutat de Barcelona, davant l´atri de Sant Jaume apóstol, per tal que el posseeixi mentre visqui i a canvi de 2 mancusos d´or. (…) In Chriti nomine. Ego Guadallus, sancte Sedis (ecclesie) barchinonensis episcopus, una cum cuncta congregatione canonicorum meorum, donator sum tibi Reimundo levite. (…) / (Página 915) + Guadaldus, ac si indignus, gratia Dei episcopus, sss.+ Guislibertus, levita, qui et vicescomes. + Raimundus archilevita + S+ Ermemir levita. S + Iohannes levita. S + Compannus levita sss. S + Stephanus levita. S +Poncii, cognomento Bonifilii, clerici et iudicis, qui hoc ob restaurationem canonice rei factum esse sciens subscripsit. Sss. Gocefredus presbiter. S + Dalmatius sacer. S + Miro levita. S + Guilelmus levita. S + Remurdi clerici. S + Senderedus presbiter sss. +Petrus Guilelmus. S+ @Remundus@ levita sss. S+ Guifredus levita. S + Reimundus presbiter. Sss Ermengaudus presbiter. Iohannes levita sss. S + Seniofredus presbiter. + Petrus levita. S+ Trasver presbiter. + Sigefredus levita. S + Elias presbiter sss. Et nos supra scriptis canonicis accepimus exparte predicti Remundi huius rei possessoris (…).S+m Bellihominis, cognomento Geraldus, levita, exarator (…)”. (81). PONS I GURI, Josep M. & PALOU I MIQUEL, Hug. “Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV)”. Diplomataris Nº 28. Barcelona. Fundació Noguera. 2002. Página 51 y 52. 69


Referencia al Lignum crucis Christi. Guillermo, conde de Besalú, hijo de Bernat Tallaferro. Documento 18. “(…) 1026 abril 22. Donació atorgada pel comte Guillem I i la seva muller Adelaida, a favor de la canònica de Sant Genís i Sant Miquel, de diversos alous al comtat de Besalú. Cartoral, fol. 16r-16v. / (Página 52) In nomine Domini. Ego, Willelmo, Dei gratia comitte, et uxoris sue Adalais. certum quidem manifestum est quia placuit in animis nostris et placet, nullius cogentis imperio nec suadentis ingenio, sed propria et spontanea, hoc elegit nobis bona voluntas, ut scriptura[m] donationis fecissemus, sicuti et facimus, ad domum Sancti Genesii et Sancti Michaelis archangeli et Sancti Stephani pape et ad preciosum lignum domini nostri Ihesuchristi, cuius ecclesia fundata est infra castro Bisulduno (...). Quantum infra istas quatuor affrontationes includunt vel resonant sic donamus et tradimus, propter Deum et remedium animarum nostrarum et anime genitori meo quondam Bernardo, ad domum Sancti Genesii et Stephani et Sancti Michaelis et ad preciosum lignum Domini nostri Ihesuchristi (...) / (Página 53) Sicut iam superius scriptumest, sic donamus et tradimus ad donum Sancti Genesii et Sancti Stephani et Sancti Michaelis et preciosum lignum domini nostri Ihesuchristi, totum ab integrum sine ulla reservatione (...) et excomunicati existant, et insuper iram Dei omnipotentis incurrant, descendant vivi in infernum sicut sodomitte fecerunt,deglutiat eos terra viventes sicut absorbuit Datan et Abiron precepta Dei transgredientes, habeant partem cum Iuda Scariotis qui dominum et magistrum suum tradidit, accipiant hereditatem cum Annia et Saphyra qui de precio sanctorum aliquid sunt fraudati et ad preceptum apostoli Petri in uno momento sint extinti, et in antea ista scriptura donationis maneat inconvulsa. Facta hec scriptura donationis X kalendas madii, anno XXX regnante Rodberto rege. Raymundus, sacer. Gocefredus, sacer (…). Sonifredus, levita. (…) Willelmus (…), gratia Dei [comes]. S+num Adalais, qui, simul in unum, ista scriptura donatione fecimus et firmare rogavimus. Adalbertus, presbiter, qui ista carta donatione rogatus scripsi (…)”. (82). PONS I GURI, Josep M. & PALOU I MIQUEL, Hug. “Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV)”. Diplomataris Nº 28. Barcelona. Fundació Noguera. 2002. Página 55 y 56. Gillermo I, conde de Besalú, hijo de Bernat Tallaferro. “(…) 1027 maig 3. Donació atorgada pel comte Guillem I de Besalú i la seva esposa Adelaida, a favor de la canònica de Sant Genís, Sant Miquel, Sant Esteve i el “Lignum Crucis”, dels delmes i rèdits dominicals sobre els alous i béns fiscals dels comtes a Pompià, Jonqueres, Olot, Molló, Llanars i al mercat de Besalú. Cartoral, fol. 17v-18r. In Dei nomine. Ego, Guillermus, gratia Dei comes et marchio, ut uxore mea Adalaiza, donatores. (...) / (Página 56) Propterea atque tradimus ad domum Sancti Genesii martiris et Sancti Michaelis archangeli et Sancti Stephani pape et sanctum lignum preciose crucis Domini nostri Ihesuchristi, quorum ecclesia sia est in comitatu Bisuldunense infra muros Bisulduno, donamus nos iam dicti Willelmus comes et uxor mea Adalaiza (...). / (Página 57) Facta donatio V nonas maii, anno XXXI regni Rodberti regis. Wilelmus, comes (en monograma) gratia Dei. Seniofredus, sacer. Sig+num Adalaiza, qui hanc donationem fecimus. Willelmus, levita,qui ista karta donatione vel largitione rogatus scripsit (...)”. (83). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. 70


www.serrateix06.pdf Página 151 y 152. Guisla vizcondesa. Arnau, vizonde. Documento 72. “(…) 1025, maig, 31 Donació testamental d’un vescomte al monestir. La vescomtessa Guisla i Renard, Ponç Mir, Maiol i Guillem, almoiners del vescomte Arnau, donen a Santa Maria de Serrateix l’alou que tenia al comtat de Berga, al terme de Castelladral, en el lloc que anomenen Cerdans, i un mas situat al terme de Montclar. A.* ADS. Pergamins de Santa Maria de Serrateix. Original (11,5 × 23,5 cm). Pergamí en bon estat, amb alguna taca i plec. Escriptura carolina; lletres ben arrenglerades. Al verso: “Donació de Serdans et de mas (?) de Monclar”. In nomine Domini. Ego Guisla, vicescomitessa, et Renardo et Poncio Miro et Maiolo et Wilelmo, qui sumus elemosinarii de conda Arnallo, vices conda, mandavit nobis ut carta fecissemus de suo alode que abebat in comitatum Bergedano, in apendicio de Castello Edral, / (Página 152) in locum que dicunt Cerdans et ipso maso qui est in Monte Claro vel in eorum fines et terminos, a domum Sancta Maria cenobie, qui est fundata in Serra Taxo, sicuti et facimus, unde iudicium obligatum tenemus infra metas temporum a serie condicionis editum, et sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, cum arboribus, terras cultas vel incultis et ipsas vineas ab ipsos arbores1 et quodcumque abeo vel abere debuit, aquis, aquarum, ducdibus vel reductibus, cum exiis et regresiis earum, cum terminos et afrontaciones eorum, ab integrum, sicut superius insertum est, sic donamus vel tradimus in potestatem predictum cenobie ab integrum. Quod si nos donatores a<u>d ullus omo inquetare voluerit, non hoc valea vindicare sed componat in duplo, et in ante ista carta donacionis firma permanea omnique tempore et non sit disrupta. Facta ista carta donacione vel elemosinaria II kalendas iunii, anno XXVIIII regnante Radeberto, rege. Sig+num Guisla, sig+num Renardo, sig+num Poncio, sig+num Maiolo, sig+num Wilelmo, qui ista carta donacione vel elemosinaria fecimus et firmare rogavimus. Sig+num Adalberto. Sig+num Guanalgodo. Sig+num Guadallo. ONDEREDUS, presbiter, qui ista carta scripsit et sub sss. die et anno quod supra (...)”. (84). BOLÓS, Jordi. “Diplomatari del monestir de Santa María de Serrateix (Segles X al XV)”. Col.lecció Diplomataris Nº 42. Barcelona. Fundació Noguera. 2006. www.serrateix06.pdf Página 154.Testamento de la vizcondesa Guisla. Documento 75. “(…) 1025, setembre, 9. Publicació sacramental. Publicació sacramental del testament de la vescomtessa Guisla. Deixa al monestir de Santa Maria de Serrateix un somer. Fa un gran nombre de donacions a altres institucions eclesiàstiques. [A]. Perdut. B. ACU. Liber Dotaliorum Ecclesie Urgellensis, vol. I, foli 228v, doc. 763. Còpia del segle XIII. a.* BARAUT, 1981, doc. 401, pàgs. 107-109. Només copiem el fragment dedicat al monestir de Serrateix. b. UDINA, 1984, doc. 137, pàgs. 317-319. Condiciones sacramentorum, ex ordinacione Unofredo, levita, et Sendredo, iudice, et in presentia Duran, presbitero, et Donucio, presbitero, et Maiol et Poncii et Savaricho et Bernardo et Dela, presbiter, et aliorum bonorum hominum qui ibidem aderant, testificant testes prolati quas profert Ermomir in faciem de supradicto Sendredo, iudice, ad comprobandam helemosinam de condam nomine Guisla, vices comitissa, defuncta. <...> Et ad domum Sancta Maria Serrataxi somer I. <...> Latet condicionis V idus septembris, anno XXXº reinante Radberto, rege. Sig+num Ermomir, qui sum elemosinario et hunc iuramentum iuravi. Ermengaudo, episcopo et Bernard Senfred et Senfred Arnal.

71


Sig+num Sendredus, iudex, sss. Arnallus, levita, sss. Durandus, presbiter, sss. Giscafredus, levita, qui has condiciones scribsit et ss. die et anno quod supra (...)”. (85). “Ermesén, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación, c 977+ 1 marzo de 1058”. www.A9R10.tmp.pdf Página 112. El linaje de los Montcada. “(…) El 1 de marzo de 1032 la condesa hizo lo propio con el alodio de Montcada a favor de Sant Cugat del Vallés (466) (…)”. Página 112. Cita (466). “(…) Doc. 118 del apéndice documental (…)”.

72


Siguiente número de la colección “La conquista templaria de las Baleares”

73


¿Te gustaría colaborar con Abacus ?

REQUISITOS DE LOS TRABAJOS Y ARTÍCULOS QUE SE DESEEN ENVIAR PARA SU PUBLICACIÓN EN LA REVISTA DIGITAL ÁBACUS.

*Nombre completo del autor y DNI. *Dirección de correo electrónico. *Dirección postal. *Ocupación. *Otros artículos o investigaciones realizadas.

*Título del artículo o trabajo. *Resumen del trabajo en castellano, de un párrafo de extensión. (aproximadamente 6 líneas).

*Contenido y definición de los artículos. *Los artículos y trabajos publicados en Ábacus estarán costituidos por: -Artículos originales. -Artículos publicados en otras revistas siempre con el consentimiento y autorización del autor o entidad responsable. *El objetivo de la revista digital Ábacus, es dar una panorámica general de los distintos aspectos del medievo, y la divulgación y estudio documentado y veraz de la Orden de los Pobres Caballeros de Cristo, la Orden del Temple.

*Extensión y precisiones en cuanto al contenido de las colaboraciones: *Artículos: máximo 15 páginas en castellano. Temas relacionados con el medioevo, Orden del Temple, órdenes de caballería, etc. Las imágenes (si el artículo las tuviera) se enviarán a parte del texto.

74


*Formato. *Archivo word; fuente Times New Roman; cuerpo del texto principal 12; cuerpo del texto de notas 10; interlineado sencillo; notas a pie de página.

*Envío de artículos. *El envío de los artículos e imágenes se realizará mediante correo electrónico a la siguiente dirección: abacus@baucan.org poniendo como asunto "Colaboración revista Ábacus".

Abacus se reserva el derecho de publicación de los artículos recibidos en base al cumplimiento o no de las disposiciones anteriores.

75


Revista digital gratuita de la asociación filosofía de las armas templarias

BAUCAN,

¿¿Q Quuiieerreess aayyuuddaarrnnooss aa ddiiffuunnddiirr llaa hhiissttoorriiaa ddooccuum meennttaaddaa ddee llaa O Orrddeenn ddeell T Teem mppllee?? ¿¿Q Quuiieerreess hhaacceerr ppaarrttíícciippeess ddee eessttaa iinniicciiaattiivvaa aa ttuuss aam miiggooss?? A Anniim maa aa ttuuss aam miiggooss yy aam miiggaass aa ccoonnoocceerr A Abbaaccuuss yy aa rreeggiissttrraarrssee eenn ssuu w weebb.. ¡¡C Cuuaannttooss m mááss sseeaam mooss,, m mááss ffáácciill sseerráá ddiivvuullggaarr yy ddaarr aa ccoonnoocceerr llaa vveerrddaaddeerraa hhiissttoorriiaa ddee llaa O Orrddeenn ddeell T Teem mppllee!!

76


77


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.