hem retrobat amb “El fantasma de Canterville”, i també aquí, amb una química molt bona. Com que som tan absolutament diferents, el lligam és extraordinari. El Pep és una persona molt generosa en escena, ho permet tot i ens entenem molt bé. És clar que al teatre et sents com a casa, però jo encara diria més: et sents millor que a casa! Està bé (riu). En escena hi estic molt còmode, m’hi trobo bé i busco sempre aquesta empatia, aquesta interrelació i comunicació amb el públic. A nivell personal i professional és molt gratificant, és el millor que tinc. I a casa, el rol és un altre. De marit, de pare, d’avi, de senyor de la casa... És diferent. De tota manera, a casa nostra hi ha una relació amb el teatre tremenda. Em pregunten de vegades si he renyat mai els meus fills... Mare de Déu, els he renyat moltíssim! El que passa és que sempre ho he fet molt exagerat, perquè si no, no em creuen. Amb la meva dona [Maria Carme Itxart] des dels 15 anys que anem treballant junts al teatre, i amb els fills es té sempre molt present el nostre compromís amb el teatre. I com valores l’statu quo del món teatral? El teatre ha tingut una pujada molt gran de talent els darrers 30 anys, almenys aquí a Catalunya, amb guionistes i actors boníssims i preparadíssims. Nosaltres erem més intuïtius. I també hem guanyat molts espectadors. I el mateix ha passat amb el món audiovisual, que ha fet un pas de gegant i no és pas un competidor. Estem encantats que les pel·lícules vagin estupendament bé perquè el cens d’actors pot viure molt millor si té papers de pel·lícules, de telemovies i de teatre. Per tant, crec que, en conjunt, el moment és molt bo malgrat la precarietat econòmica. El teatre sempre es caríssim i deficitari, i si no és amb subvencions, no es pot fer. Valdria la pena que qui se n’hagi d’adonar, se n’adonés. Tot i que el meu cas és com un punt i a part, perquè jo ja tinc públic i em sembla que podem sobreviure. Ets realment un punt i a part. La gent t’estima molt, el públic t’alimenta. El públic en el meu cas és “mi tesoro”. És curiós, però, a mi, mai de la vida m’han dit “que bé que ho fas” o “que bon actor que ets”. Però sí que m’han dit “moltes gràcies” i “que bé que ens ho hem passat”. Aquesta empatia amb el públic és el tresor que tinc, per això no pretenc ser un bon actor sinó fer feliç la gent. El Capri deia que la gent l’aturava per agrair-li “tots aquests anys de riure junts”, i aquest “riure junts” és el que també puc oferir jo. Sóc molt generós amb el públic, i d’alguna manera ell ho nota i agraeix aquesta generositat. I no es tracta de fer un gag, sinó de dir les coses d’una certa manera. En aquesta funció, i en totes, t’ensenyaria frases que no tenen cap mena de gràcia de res, però, dites d’una certa manera, enganxen. El sentit de l’humor és el que dona sentit a la vida? Jo crec que sí. A casa i al teatre tinc aquest sentit de l’humor, i crec que és molt important per mi. I es bàsic per la vida dels meus, també. Passi el que passi a la vida, tot pot ser amb un somriure. “Ara m’han d’operar, ara em passa això...” (ho diu amb veu còmica). Sempre hi pot haver sentit de l’humor. Fins i tot si haig de fer un drama m’agrada posar-hi el suficient sentit de l’humor perquè poguem fer un somriure, perquè llavors el faig més proper a la gent. I per això no em deixen fer drames! (riu). Repassant la teva trajectòria, és inevitable recordar el teu company de viatge Paco Moran. Fa 7 anys que no hi és ja... Sí. Ha costat molt trobar aquesta comèdia sense el Paco. Són 7 anys i he fet altres coses, i més o menys han funcionat, però amb el Paco era una
“No pretenc ser un bon actor sinó fer feliç la gent.” garantia. Et diria que tenia un sentit de l’humor que no tenia realment. Perquè era una persona molt seriosa, però era un gran actor d’escena que tenia un gran sentit teatral. Podia fer el que volgués. Era molt fàcil congeniar-hi. Sempre pregunto als actors i actrius per algun personatge pendent que tinguin guardat al calaix dels somnis. Ara ja a la meva edat, com no correm... (riu). El que faig m’agrada molt perquè si no, no ho faria. I ara estic fent un espectacle amb el meu fill sobre Mozart, que tota la vida ho havíem volgut fer, però per a qualsevol paper que em proposin, sempre passo el mateix procés: al principi és un repte, després em fa por, després veig que no me’n sortiré, i després busco la manera de sortir-me’n. I finalment resulta que és un èxit, però perquè he buscat la manera de sortir-me’n. I llavors, ja estimo aquell personatge. Un dels papers que a mi sempre m’hagués agradat fer és el de “La mort d’un viatjant”, perquè és una persona molt com jo. Però no sé si l’hagués fet bé. Penso que m’haurien renyat molt perquè l’hagués fet molt còmic, i el personatge és d’un dramatisme extraordinari. I quan el drama és tan real, quan pot passar a l’escala de casa teva i és quotidià, és factible l’humor. Si hagués fet “La mort d’un viatjant” m’haguessin matat abans de fer-la (riu).
www.acelobert.com 7