Page 1

Colla Rebombori 2010


«Sagrada Cripta del Pombo», llenç de José Gutiérrez Solana. Lletraferits de la Colla Rebombori a la tertúlia del «Darío».

Imprimeix: Gráficas Castañ.

Portada i dibuixos: Manolo Alegre.

Disseny i maquetació: Josep Porcar.

Assessor lingüístic: Josep J. Conill

Dipòsit Legal:

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart.

ISBN: 978-84-692-9531-1 Edita: Associació Cultural Colla Rebombori. www.collarebombori.cat

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


TA U L A

Lletres d’entrada

Tast de versos

Josep Miquel Carceller, 5

Joan-Bta. Campos Cruañes, 77

Castelló de la Poesia contemporània

Pensaments amb singlot Tast de versos

Lluís Meseguer, 9

Raons i relats: la prosa castellonenca d’ençà de la Transició Josep J. Conill, 17

Literatura digital: els blogs de lletres castellonencs Laia Gisbert, 29

El teatre a Castelló (1970-2010) Fàtima Agut, 35

L’inventor del molí Joan F. Mira, 45

Tast de versos Francesc Mezquita, 49

La mosca (idea per a una narració) Joan Andrés Sorribes, 53

Tast de versos

Josep J. Conill, 81

Tast de versos Antoni Albalat, 87

Primera de fira Vicent Climent, 93

Tast de versos Manel Garcia Grau, 97

Els ossos de Méchain Conte xinès Carles Bellver, 101

Estret calamitós Albert Garcia i Pascual, 105

Tast de versos Antoni Vizcarro, 109

Vicent Salvador, 57

Tast de versos

L’optimista Tast de versos

Tast de versos

Josep Porcar, 113

Lluís Meseguer, 61

Susanna Lliberós, 117

Inici romà

¿Esclats de llum, sense foc ni fum?

Jordi Querol, 65

Miquel Torres, 121

Tast de versos

Doppelgänger

Vicent Jaume Almela i Eixau, 69

Jordi Conill Salomé, 125

El caçador de relíquies

Anuncis per paraules

Pep Castellano, 73

Ferran Aparisi, 129


4

la lletra ferid


5

Lletres d’entrada A Josele Cortés, in memoriam

Josep Miquel Carceller

El Sant Antoni d’aquest any als pobles de la nostra Plana ja és història, amic. El dissabte a la Vilanova estàvem bona part de la colla i vam parlar de tu i de la teua absència. La meteorologia ens va donar una treva i la matxà, el foc i el tropell, van fer gaudir la gentada. Hui, però, les gotes de la pluja, que no ha parat en tot el matí, dibuixen camins pels vidres de la finestra quan, com mana la tradició rebomboriana, em dispose –ara que ja tenim els textos enllestits i les il·lustracions preparades– a escriure les línies que presenten el centenar llarg de pàgines que vénen a continuació i donen cos al llibre del 2010. El llibre que ja mai no podré regalar-te, el llibre que ja mai no podràs llegir, el llibre del qual et vaig parlar a l’estiu, quan ja era un projecte ben definit i solament ens mancava acabar de concretar algun dels col·laboradors i decidir el títol, que altres anys teníem ben aviat, quasi abans que res, i aquesta vegada, després d’un debat ric en contingut, ha aparegut cap al final. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, sobre literatura, amb textos d’escriptors castellonencs vius, moderns i potents, en paraules de Josep Porcar, dissenyador, maquetador, assessor o, millor, consultor, ...en tot cas, amic. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que vol continuar amb el nivell d’excel·lència que pensem que hem assolit des d’aquell llunyà 1997, quan vam començar amb la nostra particular biblioteca bàsica de Castelló i jugàvem amb l’esperança i la il·lusió però no podíem exhibir encara, ni presumir, de xifres: 17 llibres no venals, 1.912 pàgines, 272 textos, 666 dibuixos, 815 fotos, 13.900 exemplars impressos, milers d’euros (molts) invertits en les edicions que hem sufragat amb els patrocinis que han quedat reflectits a les contraportades i amb els diners dels premis que any rere any hem anat guanyant. És aquest un llibre on, seguint amb les xifres, t’ho vaig dir, aproximadament, amic, debuten 13 persones signant col·laboracions –tantes com anys fa que vam començar les nostres publicacions amb enquadernacions professionals. De manera que, si no m’he descomptat, ja són 119 el total d’homes i de dones que han volgut participar en els escrits, fotografies i dibuixos que el nostre lloc web www.collarebombori.cat, recentment renovat, posa a l’abast de tothom.


6

la lletra ferid És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que continua tenint Castelló com a referent i fita i afig la literatura a temes anteriors: els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta, els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera, els orígens medievals,... És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que oferix, una mostra de la producció literària de valor que s’està fent en valencià ara i ací a la nostra ciutat i que aplega un bon nombre dels noms que protagonitzen, com afirma Josep J. Conill, el moment més dolç de la història de la literatura castellonenca d’expressió catalana. És aquest un llibre, no t’ho vaig dir amic perquè aleshores no ho sabia, que es titula La lletra feridA, com si diguérem la literatura nostrada –i la mateixa llengua en què s’expressa– ferides (amb ferides greus que poden esdevenir mortals en un futur que podria confirmar les previsions més pessimistes) per la indiferència, l’hostilitat o la ignorància o, si m’ho permets amic, deixa’m que jugue a pensar que el títol té la flaire d’un homenatge a les persones, lletraferits i lletraferides, que el llegiran i estan ferits per la lletra, víctimes de l’encís de les paraules, atrets sense remei per la literatura. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que comença amb una primera part que fa un recorregut per la poesia, la narrativa i el teatre produïts a Castelló o per gent de Castelló i també per la literatura digital, pels blogs de lletres castellonenques. Són quatre escrits rigorosos i exhaustius, malgrat l’evident limitació que imposen les poques pàgines d’un volum d’aquestes característiques i intencions. Quatre estudis francament interessants, que, de segur, es convertiran en referents. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que torna a tenir la força, la bellesa, la meravella del talent que traspuen els dibuixos, els collages, les pintures de Manolo Alegre. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que té una segona part, la més extensa, on vint persones –dinou hòmens i una dona (ai las, què hi farem!)– ens regalen un tast de versos, de contes, d’aforismes... Una mena d’antologia que, tot i que semble increïble, crec que encara no teníem. Un recull que fa de molt bon llegir i mereix un lloc destacat al prestatge de les nostres biblioteques i, ja posats, una foto de família, de família literària, on segurament hi faltarà algú o alguna, però... És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que tornarà a acabar, abans del colofó, amb un altre recull de consells publicitaris diferents i sui generis que pretenen, no sé si amb el mateix, molt o poc, èxit de l’any passat, augmentar la puntuació que tinga a bé donar-nos el jurat del Premi que la Generalitat atorga per a la promoció de l’ús del valencià, per així poder comptar amb més diners que, com hem comentat tantes vegades, ens continuen possibilitant fer front a les despeses d’impressió i d’altres activitats culturals i recreatives. És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que anirà complementat amb dues auques dedicades als escriptors, professors, patriotes i amics Vicent Marzà i Manel Garcia Grau És aquest un llibre, t’ho vaig dir amic, que s’ha imprés en les primeres setmanes del 2010 i s’ha presentat en societat en dies marcers, poc abans de la primera Magdalena en què no et podré convidar al nostre local del carrer Mealla a una freda cervesa o a algun dels espectacles iconoclastes de la colla.


7 Ha començat el 2010, amic, amb terratrèmols paorosos que maten on la pobresa és ama i senyora i amb la pluja i la neu condicionant viatges, transports i plans de tota mena. Fa fred, molt de fred, i el cos demana roba calentona, caliu de bones companyies i converses agradables que escalfen l’ànima. Les que ja no podrem tenir, amic de rialla i de paraula fàcil, perquè t’has trobat sobtadament, quan no tocava, amb el destí injust comú a tots els homes, amb el gran absurd inevitable que diuen que és la mort. Potser ja ets habitant del paradís, d’eixe jardí mític de felicitat, d’eixe habitatge dels déus on regnen la pau i la tranquil·litat. Potser... no tinc resposta per a segons quines preguntes! Una vegada vaig llegir que el que tenen en comú el paradís i les vacances és que s’ha de pagar per ambdues coses, i que la moneda amb què ho has de fer és la teua vida anterior. I d’eixa moneda, encunyada amb la responsabilitat, el treball, la generositat i la perseverança, tu, amic, en vas atresorar tanta quantitat que, potser, com cantava l’Ovidi, l’Ovidi Montllor, només fas vacances i algun dia tornaràs, o senzillament, com podem llegir en un poema de Martí Pol: «...a poc a poc esdevindràs tan nostre que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo» «Damunt de la mort, la vida» es llegia a l’ex libris de Bernat Artola, com recorda el professor Lluís Meseguer unes pàgines més endavant. Tant de bo aquesta vida pague la pena de viure-la, i un altre any expressem el desig i el convenciment que la lectura us siga profitosa i agradable.


8

la lletra ferid


9

Castelló de la Poesia contemporània Lluís Meseguer

Quan el ciutadà Miquel Peris i Segarra –de família dels Ribés, els Segarra, etc.– va començar a escriure, seguint l’estela de Bernat Artola i dels autors hispànics de la «Generación del 27», el Castelló de la postguerra reprenia una tradició cultural definidora de la societat contemporània. En eixe sentit, la Poesia es feia novament present en relació a la ciutat: el futur autor de Tenebres, del poema «Marineret d’ulls blaus» o dels poemes del Betlem de la Pigà, esdevindria prompte «Mestre en Gai Saber» acreditat en el «Certamen literario» de la Magdalena de Castelló, al costat dels millors poetes valencians de la generació de la República: el castellonenc Bernat Artola, el vinarossenc Francesc Almela, el benassalenc d’adopció Carles Salvador... I, per cert, al costat dels millors poetes valencians de l’època, com Xavier Casp, i sobretot Vicent Andrés Estellés, que al Certamen castellonenc del 1962 oferí el tast inicial del colossal Mural del País Valencià. I fins i tot del millor poeta alguerés contemporani, Rafael Caria... Tot això tenint en compte que –encara ara– el «Certamen literario» castellonenc reiniciat el 1945, hereu dels Jocs Florals que abans de la guerra d’Espanya se celebraren fins a sis vegades en les Festes liberals de Juliol, no té un enfocament valencianista i pròpiament jocfloralesc. Però, a més d’aquella generació, valguen els noms d’autors premiats i ací considerats, com Vicent Pau Serra o Antoni Albalat, Juan María Calles o Iban Leon Llop, Joan Baptista Campos o Vicent Jaume Almela... No és possible aplicar a la poesia castellonenca la idea d’un aïllament de la lírica, d’un elitisme allunyat de la vida social. Ben a l’inrevés: la poesia a Castelló s’estén a la vida popular, amb voluntat més epidèrmica o més essencial. Basta repassar la compilació d’Àlvar Monferrer El romancer valencià (2004), amb tanta documentació d’aquestes comarques valencianes del nord. Uns Jocs Florals són també espectacle. I poesia castellonenca són els gojos de Lledó de Lluís Revest, o la «Cançó de l’abre» de Gaetà Huguet Breva, La filla del rei Barbut de Manuel Segarra, o la «Santa Troballa» de Pérez Dolz, «Rotllo i canya» d’Àngel Sànchez Gozalbo, o les cançons de Fèlix Estop o dels Llauradors o del grup Four on Six... I ningú d’ells era o és pròpiament, aparentment, poeta. I, a l’inrevés, com demostra el cas de l’enyorat Miquel Peris, ben pocs «poetes» de les nostres comarques, o del País en general, no són també col·laboradors de premsa o de ràdio, o «narradors», o «mestres»... Per a tots els aspectes ací tractats, remet in extenso als capítols seté i vuité del meu llibre Castelló literari (Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2003). Tanmateix, certament, hi ha una tradició lírica castellonenca, o més ben dit, un impacte continuat de les idees estètiques contemporànies en un territori perifèric en les dues llengües conreades


10

la lletra ferid entre nosaltres: les lletres valencianes/catalanes i les hispàniques. Sens dubte, una marca notabilíssima de la poesia castellonenca dels darrers cinquanta anys és, precisament, la importància absoluta i relativa que els autors en valencià/català hi han tingut, en totes les tendències poètiques: el popularisme, el jocfloralisme, el modernisme, el simbolisme, l’existencialisme, el compromís social, les avantguardes... Tal és el sector ací considerat, malgrat que, a més dels versos estimables en castellà deguts a Germán Salinas, Carlos González Espresati, Nieves Rueda, Juan Porcar, Diego Perona o el cantaor Juan Varea, les noves generacions de poesia en castellà tinguen a Castelló la vàlua dels membres de l’Asociación Castellonense de Amigos de la Poesia –per exemple, Rosa Vilarroig–, o de les obres de Marcelo Díaz o Juan María Calles, o dels cantants de rock del territori, com José Antonio Morcillo. Això es pot comprovar també en antologies, certàmens i premis, publicacions i mostres de tot tipus –pel que fa a les noves generacions, valga l’exemple de l’Antologia Poetes del Nord. Poesia jove de les comarques del nord del País Valencià (1992), a cura de Manel Garcia Grau, Lluís Meseguer i Josep San Abdon. I tant si entenem la poesia en l’àmbit cultural de la ciutat, com referida al seu hinterland, entre Tortosa i Sagunt. En tot cas, encara que ací no es consideren amb justícia, no deixen de ser també castellonencs els versos valencians/catalans de les veus poètiques de les comarques de la Plana i la muntanya: Jesús Huguet, Vicent Franch, Josep Palomero, Josep Fèlix Escudero, Marisol Gonzàlez Felip, Josep Lluís Roig, Joan Elies Adell, Joan Gregori, o Iban Leon Llop. I, ja amb projecció de la terra en termes internacionals, el compositor valencià de Vinaròs Carles Santos. 1. De la poesia després de la postguerra al temps present Mirada amb perspectiva, la poesia del temps inicial de Miquel Peris, al costat del dens existencialisme intel·lectual d’un Juan Porcar o de les memòries apassionades de l’exili d’un Diego Perona –però moren en aquells anys aquests autors, i precisament els millors Bernat Artola, i Francesc Almela i Carles Salvador...– comença per la via de la musicalitat, la llum en lluita amb la tenebra sobre un fons mariner; fins anar creixent com una crònica personal a l’Obra Completa (1981) i les interessants Addenda (1984). Cap de les formes de popularisme fou per ell evitada: tertúlia, docència escolar, excursionisme, jocfloralisme –mestre en Gai Saber, evidentment–, costumisme –només cal pensar en la continuïtat del Betlem de la Pigà–, o poesia religiosa –sobretot, la remarcable Cantata dels dotze estels. En canvi, la seua posició retòrica –matisada amb la conceptualització de la divina ambiguità heretada d’un Wilde, d’un Kavafis, d’un Cernuda– és doble: la defensa de la dignitat moral i un mediterranisme de fora a dins, invers al del seu maître à écrire, Bernat Artola. Per tant, el creixement literari de Miquel –anomenat així pels seus pròxims– es vincula als cicles de la poesia del sud mediterrani, amb els daltabaixos retòrics de qui, en certa mesura, és lingüísticament autodidacta. D’una banda, la natura, matisada d’impressionisme visual o d’ironia, des del primer recull, Aiguamoll i senill, fins a Dèries tardorenques. D’una altra, la interiorització del jo, sobretot des de Tenebres. I fins i tot una rebel·lió contra la negativa realitat exterior, amb una radicalització: la dels amors tardorencs, en Cartes, Sonets o Periples.


11 Pels mateixos anys, hi ha algunes altres veus remarcables: així, el metge Manuel Rozalén és autor d’alguns poemes recopilats de primer a Els cants de la terra, i en part popularitzats per la rondalla Els llauradors per a la memòria del paisatge col·lectiu. Però són les darreres dècades del segle XX les que han fornit algunes de les obres poètiques més importants de tota la història coneguda de la ciutat. I, d’altra banda, tot i persistir-hi uns nivells baixos de lectura i de coneixements lingüístics, s’hi ha generalitzat el sistema educatiu i, en molts àmbits, l’estudi del valencià. En definitiva: és el moment històric en què hi ha més escriptors publicant llibres dins el circuit local i dins els circuits generals d’edició; això significa que l’únic debat important no és ja el de la quantitat sinó el de la qualitat. Una sèrie de processos han definit la complexitat dels darrers vint-i-cinc anys del XX, els posteriors a la dictadura i els que hi han afiançat progressivament la connexió entre poesia i societat: sobretot, l’aparició del Col·legi Universitari de Castelló i després la Universitat Jaume I. A més, cal constatar l’aclimatació dels moviments de renovació pedagògica i de vida literària: el mateix any 1981 se celebra la primera Escola d’Estiu del País Valencià a Castelló, i es crea l’Asociación Castellonense de Amigos de la Poesía, que compartirà activisme literari amb entitats com Acció Cultural del País Valencià, i amb tertúlies posteriors com les anomenades Literactual (1989-1994). El 1985 comença a celebrar-se la Fira del Llibre. I desaparegudes ja les llibreries Armengot i Ares, els cenacles del Fòrum Babel o d’Argot o de Plácido Gómez són ara punt de trobada de tota mena de publicacions poètiques (entre les quals, sobretot, les de l’Ajuntament de Castelló). Quant a premis literaris –ajustant la reflexió a la ciutat, però recordant els premis i certàmens de Benicarló, Nules, Vila-real, Borriana...–, continuat el Certamen literari, la Diputació instaurà un Premi Bernat Artola (anys 1982 i 1983), i des del 1995, es lliura un important premi Tardor de poesia. Des del mateix any, es lliuren al Grau els Premis Miquel Peris i Manel Garcia Grau, i el nom d’aquest amic cívic i poeta, recentment traspassat, el rep un altre guardó coordinat per la Universitat Jaume I. És clar que encara caldria esmentar i estudiar la feina dels mitjans de comunicació escrits i àudiovisuals, en els quals la poesia ocupa una posició certament escassa i subalterna; no per defecte dels mitjans sinó per la consideració secundària de la poesia en relació amb la narrativa a tots els nivells de la vida social: el comunicatiu, l’educatiu, el comercial, etc. En tot cas –afegint-hi la incansable i difícil vida de l’espectacle musical popular i modern– tal és el terreny de joc que aquestes dècades complexes, de canvis tecnològics i socials, ha condicionat i condicionarà la vigència de posicions estètiques i culturals de les veus poètiques contemporànies. La prova de l’obertura literària i de la ruptura del localisme de la poesia és la coincidència de dos factors: la difusió general de la poesia comarcal o local, i la coincidència amb unes generacions de literats de la narrativa, l’espectacle o el periodisme, que permeten parlar d’un «grup» o «ambient» o fins i tot «escola» de la Plana castellonenca. Baste pensar en la vigència general de la narrativa de Joan Francesc Mira o Vicent Usó, o dels autors de narrativa infantojuvenil o de gènere (Joan Jesús Pla, Vicent Marçà, Jordi Querol, etc.), de lingüistes com Germà Colon, Vicent Pitarch, Vicent Salvador o Lluís Gimeno, d’assagistes literaris com Lluís Meseguer, Joan Garí o Josep Joan Conill... I també, la importància de la traducció: és ací on Joan Francesc Mira ha traduït magistralment la Divina Commedia de Dante, i els Evangelis... Tot això per a comprendre que la majoria dels citats –i unes altres dotzenes de qualsevol gènere– mantenen una proximitat notable a la creació poètica valenciana i catalana. I d’altra banda, no cal oblidar que la poesia contemporània ha viscut un procés d’obertura expressiva: en part, cap als llenguatges plàstics i visuals; així, en la poesia d’Antoni Albalat. Sobretot,


12

la lletra ferid però, cap als llenguatges musicals i espectaculars, amb el retorn històric a una poesia real, oral, viscuda; a través de les musicacions –cultes o de cambra (Matilde Salvador) i populars (Els Llauradors, Ronda de Maig, Els de la Fileta...)– i dels moviments musicals juvenils i de protesta des dels anys seixanta del segle XX fins a l’actualitat. Finalment, hi ha la qüestió de la llengua, ja que la poesia és la màxima expressió literària de l’idioma. Si Castelló té l’herència de la condició de «ciutat de les Normes», és a dir, que hi visqueren les generacions literàries que van propiciar l’extensió de l’acord ortogràfic del 1932 –i la Societat Castellonenca de Cultura havia publicat alguns dels poetes castellonencs millors: un Artola, un Soler Godes, un Carles Salvador, etc.; amb tals normes, fins i tot abans que foren acordades–, en aquestes darreres dècades fins i tot poetes d’expressió castellana han conreat la poesia en valencià/català. Tal és el cas de Francisco Baldó, un dels màxims exponents de l’Asociación Castellonense de Amigos de la Poesía; o Francisco Traver en els seus inicis literaris; o especialment Juan María Calles, que dins la seua antologia Kairós inclou els poemes autobiogràfics de «Tres moments d’un mateix paisatge». I una autora nord-americana, com Mary Farrell, ací ha escrit lírica en valencià. I no tardarà el moment en què els adolescents castellonencs d’origen romanés, llatinoamericà o magribí, que ja lligen i escriuen la llengua històrica de Castelló, ens emocionaran i emocionaran el món en la nostra i la seua llengua. 2. Les veus de la terra: estètica i societat contemporània Si aquests paràmetres –que superen la falsa dicotomia entre poesia de llenguatge i poesia de l’experiència–, conreats no sempre amb autèntica ambició literària, són els que el present exigeix a la poesia culta, també cal tenir en compte la pervivència profusa de la poesia vinculada a imperatius o circumstàncies pragmàtiques: la jocfloralesca, la circumstancial, la costumista, la religiosa. Baste considerar que la poesia mariana de format popularista –en Serenates a la Mare de Déu del Lledó– ha estat conreada fins i tot per poetes com Juan María Calles, Manel Garcia Grau o Josep Porcar. En tot cas, ¿quins serien els noms, quines són les veus poètiques que, en terra castellonenca, han heretat i han fet evolucionar la vida literària i la social? Segurament, els aspectes que reuneixen les diverses poètiques acumulades després dels temps de la postguerra serien: la recerca de constants estètiques estables dins el ventall divers dels corrents literaris generals; la preocupació per l’entorn social local i la seua projecció universalista; la consideració de la qualitat de la llengua com un instrument bàsic del progrés social i cultural; i la voluntat de sinceritat, d’accent personal, de representació i valoració de l’existència humana. Amb una diferent importància de cada factor en cada poeta, els noms que a continuació es glossen representen –¡lluny de l’oblit de cap castellonenc que haja tingut la voluntat d’escriure o recitar versos!– a tots els poetes castellonencs, a tots els castellonencs. Vicent-Pau Serra (Almassora, 1944), mestre i investigador de la cultura popular, és autor de nombrosos poemes, alguns dels quals premiats en certàmens jocfloralescs. Té publicat el recull El temps de l’àpat (1992), interessant sèrie de quaranta sonets de meditació sobre el temps, entre els quals mereixen esment «Imitació del temps» i «Romàntica insistència». Té altres títols de recopilacions fins ara inèdites, com Viure amb els palmells oberts (1979), Cançoner essencial, Paraules soltes o Seure al capvespre. És el seu vers, normalment breu, atent al ritme més que al concepte.


13 Lola González (Nules, 1945) havia mantingut una veu oculta que ha donat fruit en un seguit de poemaris, tots premiats, des del 2004: A partir dels lliris soterrats, Quan s’eixala un ocell, La llavor del silenci, Gavella tardoral. Mereix la pena detenir-se en els tres primers poemes del segon dels reculls: «Infantesa», «Joventut» i «Maduresa». Francesc Mezquita (Vila-real, 1947) començà amb el breu poemari Platja rossa (1995), ampliat en perspectives en La maror de Joseph Conrad i altres històries (2002), fins arribar a un llibre excel·lent, una autèntica meditació sobre la vivència quotidiana, en Llargues passejades per una ciutat discreta (2007). Un interludi necessari en aquesta etapa el representen els intel·lectuals integrats a Castelló, amb obra poètica escrita, en el sentit que ací van nàixer molts dels seus versos coneguts i valorats fora. Tal és el cas dels vinguts de la ciutat de València, com, en els temps anteriors, un Lluís Revest o un Carles Salvador, o ara un José Luis Aguirre o un Joan Francesc Mira. Aquests dos últims escriptors han treballat a la Universitat Jaume I, com el lingüista i professor Vicent Salvador (1951), autor d’Argiles (1980), Ritual de cendra (1981), Calabruix (1985), o Mercat de la sal (1993). Dins un context d’escriptura plena de referències i d’humanitat, el darrer constitueix una reflexió sobre la crisi vital de les més emocionants de la poesia –i la prosa poètica– valenciana contemporània. Lluís Meseguer (Herbers, 1953), estudiós de la literatura, ha publicat Les veus del vent (1984), amb la voluntat d’intensificació de l’experiència circumstancial; i en col·laboració amb Antoni Albalat, Tardor a Llareggub (1999), poemes de paisatge i tannkas visionaris i irònics. L’historiador Antoni Royo (1954), amb el pseudònim literari Jordi Querol, és autor d’una notable obra narrativa i historiogràfica. Com a poeta, va donar a conéixer alguns poemes adolescents al volum miscel·lani Crits i cants. Poesia a Borriana (1975); tres poemes juvenils en l’antologia valenciana Brossa nova (1981); i uns significatius Poemes de l’amor fosc, parcialment publicats. Consol Aguilar (1959) té quasi totalment inèdits poemes escrits des de l’adolescència i amb tonalitats naïves, de joc verbal tant com d’imaginació matisada per una voluntat de crònica crítica de la vida quotidiana. Són compilats dins els títols Fluix d’aigua estancada (s. d.) i Imatges de cossos, coses i casos a mena de trenta-dos retrats (1982), i en altres cicles en castellà. Un impuls que es mostra explícit i vigorós en la poesia castellonenca de la franja cronològica immediatament següent és tot just el d’una nova generació d’escriptores, pràcticament del tot impublicades. Tal és el cas, per exemple, de Reis Lliberós, Glòria Mulet, Pilar Forés, Conxa Bigné, Eva Sales, Eva Llorens, Betlem Ribés o Anna Beltran. Resulta imperiós, rere aquesta constatació contundent, el coneixement públic de tanta escriptura de dones que o bé s’ha refugiat en altres gèneres literaris, sobretot la narrativa breu, o artístics –tal seria el cas de Reis Lliberós–, o han quedat inèdites del públic, del mercat, cadascuna amb el seu atractiu accent inicial, mancat després de continuïtat. A l’espera dels llibres sencers que confirmaran la sensibilitat culta que l’empeny en activitats poètiques i literàries, Vicent Jaume Almela (1958) pot ser destacat, entre altres fruits, pel seu poema jocfloralesc «Lluna de nacre» (2004), i pel recull de lletres populars interpretades pel grup musical Els Llauradors, Cançoner de la nostra terra (60 cançons i una paella) (2007).


14

la lletra ferid Ladislau Fuentes (1959) té impublicat un recull de poemes signats a l’estiu del 1979, que no han tingut continuïtat però que foren coneguts en l’àmbit del recitat i la tertúlia. Fou al seu establiment artístic Pictograma on durant un quinquenni florí la tertúlia Literactual en valencià, per on van passar les màximes figures de la poesia valenciana i catalana. Antoni Valesa (1960), incansable impulsor del teatre i la vitalitat crítica, és una prova de la propensió del territori a confiar a l’expressió pòetica els afanys vitals; n’és exemple evident la peça L’alenar de la mar (1995), publicada al costat de La nafra del teu monòleg del notable poeta vallenc Nel·lo Navarro. El metge Joan Baptista Campos (1961), col·laborador de revistes locals i d’activitats festeres, conrea des de fa més d’una dècada unes sèries temàtiques de poemaris repetidament premiades. Des d’uns inicials poemaris de terra i sentiment –Encenalls de la memòria (1997), Àmbits de l’amor primer (1998), Fulles, encara (1998)–, va anar passant cap al cicle atractiu del viatge –Illes (1999), La sang (2001), Quadern de l’Índia (2001), Istambul (2001), Pavelló d’Orient (2003). Campos metaforitza bellament tres nocions: l’àmbit de la mar, el concepte de viatge i la vida observada des de la condició de metge. I sempre amb un pòsit de lectura atenta dels autors castellonencs. La majoria dels seus textos vénen a obeir l’esquema d’un moment de tendresa o de dubte viscut en un espai. La trilogia sobre el vitalisme i l’existència humana concreta és la més recent, fecunda i oberta presència de Campos en la poesia en la nostra llengua: Ciutat remor (2003), Aquesta estranya quietud (2005), El jardí clos (2008)... El professor Josep Joan Conill (1961) és autor inicialment d’una Elegia a una noia ofegada (1981), de textos trets a la revista Llombriu, a l’antologia Brossa nova (1981) i a l’escadusser Suplemento del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1983-1984). Conill és un excel·lent poeta interromput durant dues dècades per disquisicions intel·ligents sobre història de la llengua i la cultura. En els pocs poemes coneguts conrea la tradició simbolista amb una hàbil sincronia de pessimisme vitalista, dignitat personal una mica apocalíptica, i referències a Baudelaire, Camus, Duras, Espriu... Aquests fonaments s’han acumulat i acrescut amb tota classe d’atractius diàlegs implícits amb poetes i literats importants al llibre Despossessió (2002), amb el mateix estil elegant allà on l’havia aparentment deixat. En conversa – des d’ell, des d’ara, des d’ací–, bé amb Hölderlin, bé amb Riba o l’Emily Dickinson, se sent acompanyat en un jardí crepuscular, poètic, intel·lectual, cultural, social. L’intel·lectualisme de Conill és als antípodes d’un altre intel·lectualisme, exuberant i espasmòdic, el d’Antoni Albalat (1961), autor d’innombrables articles a la premsa local, de literatura infantil –així, el premiat Quines bèsties (1998)– i de crítica d’art, i excel·lent dibuixant i manejador de la tecnologia digital aplicada a la creació tipogràfica de textos. Des d’Aviram espars (1989), Desdesig (1993) i Cinerari de tardor (1993), publica L’herència dels hidroavions (1995), on es lliura a una inflexió de destrucció del retoricisme amb unes proses breus epigramàtiques i sensibles al realisme màgic. A poc a poc, el format breu i el joc intertextual van predominant. Així, Llibre dels grills (1998), La ploma de vidre (1998), Tardor a Llareggub (1999, amb Lluís Meseguer), Llibre de volianies també dit versos de la pedra seca (1999), Mar jaspi (2000) i Els peus de la boira (2001), on aposta més obertament per la visualitat del poema que per la poesia visual. Després, han aparegut Tords (2003), Tractat del caos (2004)... Tots aquests llibres –i les obres que els acompanyen– són fonamentats en una mena de vivència implacable de la galàxia Gutenberg, compartida amb referències locals més o menys iconoclastes (el


15 pintor Ripollés, el poeta Peris): la pulsió individual i l’afany lector, la ironia com a instrument de coneixement i la metaforització natural de la psicologia personal. La recerca del do de la brevetat (haikú, tannka, poema visual, aforisme mètric) no s’hi contraposa a una certa narrativitat experiencial o imaginativa (confessió, descripció naturalista, facècia, contalla màgica, sàtira). Un món d’insectes, de màgia, de dificultats per al monopoli del racionalisme, de defensa del joc com a expressió de la novetat cada cop més difícil o de rebuig de l’angoixa i el dolor, d’adopció de la sexualitat com a referent, del petit detall i de l’apressada ruptura de convencions. A l’obra de Ferran Colom (1962), passat després a la sociolingüística, predomina una certa malenconia i una constant sensualitat lírica i problemàtica, en Manual d’indecisions lúbriques (1987) i Dels miralls i la terra obaga (1990). Sol plantejar un joc de persones verbals reflexiu, escèptic, cautelós. El professor Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962-Castelló, 2006), fa poc traspassat i enyorat per la «galàxia literària» castellonenca actual que ajudà a construir, fou un incansable escoltador d’altres poetes i estudiós de la poesia emmarcada en la història de la cultura. Tot i l’ethos particularment elegíac, Garcia sol plantejar sempre un ritme elegant i perifràstic, insuficientment valorat per la crítica, i una escriptura de «metàfora comentada» o d’eixamplament metonímic sense arribar a l’excursus. Alhora, hi traspua un optimisme centrat en una confiança il·limitada en la poesia, que sovint és representada als títols dels seus poemaris. Portantveu d’un concepte coral de cada poema, sol implicar-hi cites generalitzades d’altres veus poètiques, i paràfrasis de March, del Riba de les Elegies de Bierville, d’Espriu, de Vinyoli... El seu primer cicle inclou els reculls Sol de violoncel (1985), Anthropoemas (1986) i Quadern d’estances (1988). La certesa i el compromís de la paraula poètica és l’element bàsic del segon cicle de llibres: La veu assedegada (1989), Encenalls dels miratges (1989), Els noms insondables (1991), Els signes immutables (1991), i Llibre de les figuracions (1993). I així, en lluita optimista, alegre, encomanadissa, contra perills i fronteres, per intensificació, la poesia «verbal» passà a poesia civil; com ell haguera dit: del joc al foc de la poesia. Així, Mots sota sospita (1997), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002), La mordassa (2003). L’imperi biològic s’hi afegí en Constants vitals (2006), i –acompanyat de l’antologia bilingüe quasipòstuma Las corrientes invisibles (2006)– el trobaren els límits de la mort dictant versos i projectes a l’infinit. Antoni Vizcarro (Tarragona, 1970) va publicar una premiada Breu simfonia per a ella (1990) d’un lirisme culte i delicat, i després, diversificant els temes, sense deixar el seu cicle creatiu fundacional, els interessants poemaris Fantasmes (1991) i La resta és literatura. Pura de l’Havana (1991). Un altre interludi necessari: el de la implicació dels professionals de la comunicació en l’expressió poètica. Ara mateix, això és aplicable a la periodista Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), amb l’excel·lent poemari Cel·les (2009). O dels investigadors i docents –de les ciències socials o de les ciències pures–, com Joan Miquel Navarro (1975), autor d’alguns breus escrits filosòfics, i de les vivències poetitzades –matisant la reflexió metafísica– en Un lleu tel d’humitat (1998). Josep Porcar (1973), la més destacada revelació de la generació jove, exerceix també l’escriptura periodística i iniciatives de recitat de poesia i de crítica literària. Havia donat ja sis poemaris, aparentment vinculat cadascun a imperatius biogràfics, però molt semblants d’estil i de temàtica: Del capvespre al matí (1991), Matèries encara (1992), Oracles d’asfalt (1992), Vint-i-dues mans de pintura (1994), Crònica de l’ocupant (1995) i La Culpa (1998). De tots ells, potser el més representatiu és Vint-i-dues mans de pintura (1994), evocació d’un «paradís» difícil de l’amor.


16

la lletra ferid El seu plantejament presenta tres eixos: l’analogia entre el cos i la paraula, la nostàlgia com a paradoxa (alhora derrota i victòria) i la incorporació del món concret. Fins que arriba el recent poemari Els estius (2008), divulgat dins la seua plataforma del blog Salms –un dels llocs essencials actuals de la nostra literatura i la nostra cultura–, i després en format de llibre. El poeta, enfrontat a tota dependència anecdòtica, es rebel·la amb una dicció elegant o irritada, parsimoniosa, delectada en un ritme alhora verbal i memorial, definint –no definit per– els «Horitzons verticals», observació existencial d’un Benicàssim tocat d’estiu... Sònia Sanz (1978), amb provatures inicials dins el camp costumista, ha publicat Remors de vida (2001), ventall de tècniques al servei de les vivències biogràfiques, i superant les imitacions i paràfrasis d’altres poetes, amb voluntat de crònica sincera. La fornada més actual, més palpitant de poetes –no solament posterior a la mostra rellevant de veus que fins ací s’han consignat, sinó amb voluntat d’obertura de futur, d’inauguració de la imprescindible presència del que hem anomenat poesia en el món globalitzat i de les noves tecnologies de la imatge– és la que es representa amb les activitats poètiques dels germans Pau i Maties Segura, fills del poeta i cantant Maties Segura. El primer s’inicià precisament amb poesia guanyadora al Premi (llavors anomenat) «Grumet». I Maties Segura fill (1981) té ja publicades –des d’un temps biogràfic dedicat a la comunicació audiovisual– les seues premières: L’alquimista massa humà, en el llibre col·lectiu Alquímia (2004), i Créixer i morir avui en dia, en el volum compartit Penombres absents (2005). I, sobretot, té inèdit –i el tenen els lectors– un excel·lent volum titulat Amors i combats en versos precaris. Amb idèntica voluntat de projecció cap a la poesia dels impulsos i els sabers culturals –la professió vinculada a la comunicació o l’ensenyament, el caminar ecològic pel país o el ficcional per Internet, la vida personal i els durs avatars socials–, l’obra de Carles Renau (1980) representa el conjunt de vies obertes –i en absolut ja «desertes», com temia un llibre de Manel Garcia Grau– de la poesia sincera, en breus reculls com Desdesig, Les calces roges, Pinzellades de blau, posteriors al premi obtingut en la plataforma joescric.com (2004). No són mals títols, els de Renau i els de Segura, per cert, per a cloure aquesta mostra –que pressuposa homenatge col·lectiu a les veus que no s’hi hagen citat–, ja que certifica la necessitat de la poesia a, de, des de, per Castelló de la Plana. No sense ingenuïtat conscient, sembla –a l’espera sempre del miglior fabbro–, entre límits tràgics o festius de la vida i del món, voler fer evident el complicat ex libris de Bernat Artola: «Damunt de la mort, la vida».


17

Raons i relats: la prosa castellonenca d’ençà de la Transició Josep J. Conill

1. Uns escriptors contra el context A tall de cloenda de la seua Literatura catalana contemporània (1972), Joan Fuster adduïa unes frases d’Antoni Cayrol (pseudònim de Jordi Pere Cerdà), extretes d’un article publicat a la revista Europe (març de 1958) on l’escriptor nord-català assenyalava que la situació de la nostra literatura durant el franquisme era tan greu que «toute intention d’en parler infléchit automatiquement vers le plaidoyer». Dècades després, ara i ací, cap persona sensata gosaria ratificar aquest judici. Al contrari: la proliferació d’autors i obres de tots els gèneres al llarg dels darrers anys ens autoritza a afirmar, sense incórrer en falsos triomfalismes ni exageracions tendencioses, que la literatura castellonenca d’expressió catalana viu a hores d’ara el moment més dolç de la seua història, molt per damunt, quantitativament i qualitativament parlant, de la producció local —sempre magnificada en excés— dels anys vint i trenta del passat segle. Aquesta vitalitat resulta encara més remarcable tenint en compte la penúria de l’herència textual rebuda, producte en gran mesura de les severes restriccions —per no dir una altra cosa— a què es va veure sotmesa durant la dictadura de Franco qualsevol manifestació pública en valencià. Si a tot això afegim el dèficit crònic de prosa característic de les nostres lletres, conseqüència d’un cultiu literari de la llengua subjecte a rituals d’escriptura caducats, propis d’una societat agrària; el lector començarà a formar-se una idea prou exacta de l’envergadura del repte a què es van haver d’enfrontar els nostres autors, sobretot durant l’última etapa del franquisme i els primers anys de la Transició. La creació d’una prosa moderna i versàtil, capaç de servir de vehicle dúctil d’expressió dels gèneres més diversos, des de l’article periodístic a la novel·la, passant per l’assaig, el relat curt o el tractat científic, constitueix la pedra de toc de qualsevol cultura amb aspiracions a la normalitat. Pel que fa al País Valencià —el marc geogràfic i social on s’insereix en primera instància l’activitat dels escriptors castellonencs—, com dèiem, aquesta mancança va començar a ser pal·liada a partir de la dècada de 1960, en paral·lel a la industrialització i a les transformacions socials (fonamentalment, la creació d’una classe mitjana, amb el consegüent accés a la universitat de nous col·lectius, adscrits als sectors valencianoparlants), ideològiques (propagació del neovalencianisme catalanista propugnat per Joan Fuster i de les doctrines esquerranes) i científiques (introducció de les ciències socials) que se’n derivaren. Aquestes transformacions es van deixar sentir també a la capital de la Plana, on des de mitjans dels seixanta aparegueren un seguit de personalitats i col·lectius compromesos amb el redreçament nacional dels valencians. Calia esperar que, en arribar la democràcia, el pes d’aquestes élites s’incrementaria de


18

la lletra ferid manera considerable, però la Transició es va produir sota l’hegemonia dels sectors més possibilistes del franquisme, que van engegar la Batalla de València, amb l’objectiu de soscavar l’hegemonia cultural de l’esquerra i prosseguir la substitució lingüística per d’altres mitjans, bo i demonitzant les reivindicacions de signe nacionalista i les demandes d’extensió de l’ús del català. D’aleshores ençà, els equips intel·lectuals lleials a la llengua, tot i el fet d’haver assolit un èxit sense precedents en l’empresa de modernitzar i diversificar la cultura dels valencians, s’han vist obligats a una brega desigual contra la indiferència, quan no l’oberta hostilitat, de les élites econòmiques i polítiques del país, profundament sucursalistes i analfabetes, embarcades —sovint en contra dels seus mateixos interessos objectius— en un projecte radicalment espanyolitzador. Ateses les circumstàncies, doncs, s’explica en bona mesura la insistència dels nostres assagistes en el coneixement local, fruit de la necessitat de pensar una realitat amenaçadora. En aquest sentit, l’aparent exuberància de l’actual panorama de les lletres locals no ens hauria d’ocultar la magnitud de les ombres que s’albiren en l’horitzó, susceptibles d’incidir a mitjà termini de manera dramàtica, no sols sobre la seua continuïtat, sinó fins i tot de posar en perill la mera supervivència de la llengua en què s’expressen. En el cas de Castelló, al panorama esbossat cal agregar els trets específics d’una societat amb un baixíssim nivell cultural de partida, en què el benestar econòmic no ha corregut paral·lel a la superació dels handicaps educatius de la població. En consonància, cal remarcar l’orientació grandiloqüent i estandarditzada de la política cultural subjecta al patrocini de les institucions locals, tal com es palesa en la programació de Castelló Cultural, vertadera mostra d’apropiació provinciana —és a dir, trivialitzada i domèstica— de continguts universalistes mitjançant la promoció d’un consum cultural acrític i profundament alienant, amb escassíssima incidència sobre el teixit social i desconnectat de la producció cultural pròpia, mantinguda en un estat de deliberada marginació. 2. Els assagistes Fa uns anys, Guillem Calaforra definia l’assaig, en sentit ampli, com aquella mena de «prosa reflexiva amb continguts que poden ser més o menys especialitzats, però que es caracteritzen de manera molt clara per la intenció d’“escriure bé” en un sentit estètic». Es tracta de la (sovint difícil) conjunció entre les idees i l’estil, això és, d’aquell tipus d’escriptura a través de la qual es canalitza l’acuïtat específica o —per dir-ho millor amb una fórmula d’Adorno— «el principi del plaer del pensament», manifestació inequívoca d’una cultura complexa, que ha assolit la seua majoria d’edat i és capaç de deixar de mirar-se el melic i d’encetar la reflexió sobre qualsevol faceta de la realitat. No té res de peculiar, doncs, el fet que, a la vista del context precari en què es produeix, completament mancat d’infrastructures editorials de tipus privat i amb unes institucions girades en contra, les principals plomes de l’assagisme local s’hagen de refugiar sobretot en el periodisme d’opinió i en la literatura més o menys especialitzada, pròpia de les disciplines universitàries. Pel que fa al periodisme d’opinió, la nostra ciutat compta amb una curta però valuosa nòmina de cultivadors del gènere, el més important dels quals és Joan Francesc Mira (València, 1939), sobretot a través de la seua columna setmanal «El punt de Mira», apareguda a la revista El Temps, però també al


19 «Quadern» setmanal en valencià del diari El País i, més esporàdicament, a l’Avui. D’altres columnistes, col·laboradors assidus a les pàgines del diari Levante, són el poeta Antoni Albalat (1961), el professor i dramaturg Antoni Valesa, el professor Lluís Meseguer (Herbers, 1953), el poeta Josep Porcar (1972) i el malaguanyat Manuel Garcia Grau (Benicarló, 1962-Castelló de la Plana, 2006). Alguns d’aquests autors, començant per Joan F. Mira (Sense música ni pàtria, 1995, i Els sorolls humans, 1997), han recopilat els seus articles en forma de llibre, arribant així a una gamma de lectors més àmplia que la que acostuma a llegir els diaris en qüestió. En aquest sentit, cal recordar els reculls dels textos signats a quatre mans per Albalat i Valesa (El millor de la caixeta, 1995) o els escrits periodístics de Garcia Grau (Les suspicàcies mètodiques, 2002). El gruix principal de la prosa assagística radica en les publicacions de caire universitari, vinculades preferentment —per bé que no exclusiva— a l’activitat dels professors de la Universitat Jaume I (UJI), una universitat a la qual si se li hagués de fer algun retret, seria el de la seua excessiva dependència dels sectors productius de les comarques castellonenques, en detriment d’altres tipus de sabers més crítics i d’abast més general. En qualsevol cas, els dos primers noms que ens acudeixen a tots a la memòria quan pensem en els representats de l’assaig a Castelló es van estrenar en el gènere prou abans de la creació de la citada universitat, i són els de Joan F. Mira i Vicent Pitarch (Vila-real, 1942). Pel que fa a Mira, establert a la ciutat des de 1965, de primer com a catedràtic de Grec de l’institut Francesc Ribalta i a partir de 1991 com a professor de l’UJI, es tracta d’un vertader homme de lettres, en el sentit més exacte de la paraula, i alhora l’autor més universal que ha escrit mai des de Castelló i un dels pares de la cultura valenciana contemporània. Al llarg de les darreres dècades ha produït una obra que admet pocs parangons —no sols dins el món cultural català—, tant pel que fa al rigor dels seus pressupòsits com a la diversitat temàtica i genèrica. Deixant de banda la seua faceta de narrador, que abordarem més endavant, així com la dedicació al periodisme d’opinió, podem parlar d’un Mira antropòleg cultural, precursor en la introducció d’aquesta disciplina a casa nostra, autor d’obres tan imprescindibles com Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974), Els valencians i la terra (1978) o Hèrcules i l’antropòleg (1994), on presta especial atenció a les relacions entre antropologia i literatura. Com hi ha també un Mira estudiós del nacionalisme, que sap conjuminar la reflexió teòrica sobre el fenomen (Crítica de la nació pura, 1985; Cultures, llengües, nacions, 1990) amb l’anàlisi de la problemàtica específicament valenciana (Introducció a un País, 1980; Sobre la nació dels valencians, 1997). Tot això sense comptar els escrits sobre literatura (Literatura, món, literatures: altres discursos sobre parlar i escriure, 2005) o la seua dedicació a la biografia (Sant Vicent Ferrer: vida i llegenda d’un predicador, 2002; La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez, 2004) i a la divulgació cultural (Els Borja: família i mite, 2000; Almansa 1707, després de la batalla, 2006; Vida i final dels moriscos valencians, 2009), les guies de la ciutat de València o les excel·lents traduccions d’obres cabdals de la literatura universal, com ara els Evangelis (2004) i la Divina Comèdia (2001). Tot plegat configura, com el lector pot apreciar, un conjunt fascinant, tant pel que fa a la varietat com a la qualitat, susceptible de donar una idea de les múltiples dimensions de l’obra d’aquest autor. L’altre pioner de l’assaig a la ciutat de Castelló, és el també catedràtic de l’institut Francesc Ribalta i professor de l’UJI Vicent Pitarch, procedent del camp de la filologia i amb una àmplia trajectòria com a activista en favor de la llengua (Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià, 1984), polític, gramàtic (Curs de llengua catalana, 1977) i estudiós de la cultura castellonenca del primer terç del segle XX (L’eix castellonenc de la cultura contemporània, 1995). Però, segurament les seues aportacions més


20

la lletra ferid interessants s’han produït en el terreny de la sociolingüística, de la qual n’ha estat un dels introductors a casa nostra, sempre a cavall entre l’exigència acadèmica i una infatigable militància, tal com es pot comprovar tant als seus treballs d’orientació històrica (Defensa de l’idioma, 1972; Llengua i església durant el barroc valencià, 2001) com als que dedica a l’anàlisi de la situació social del valencià (Fets i ficcions, 1988; Parlar i (con)viure al País Valencià, 1994; Control lingüístic o caos, 1996). Però la producció assagística local no s’esgota ni molt menys amb l’obra dels dos autors precedents. Al contrari: la seua obra cal considerar-la més aviat una obertura, un repte que ha estat recollit en diferent mesura per d’altres autors castellonencs posteriors, els més notoris dels quals esmentem a continuació. Podem recordar, en primer lloc, l’obra de l’etnòleg Àlvar Monferrer (Les Useres, 1940), sens dubte un dels millors coneixedors dels costums tradicionals valencians, als quals ha dedicat nombrosos estudis, com ara Els pelegrins de les Useres (1991), Les festes de folls (1996), Els endimoniats de la Balma (1997) o La nit de Sant Joan (2000). En un registre diferent, cal ressenyar la producció del professor Lluís Gimeno Betí (1948), estudiós del tortosí meridional (Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló, 1994; Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa, 1997), de l’aportació dels lingüistes i escriptors castellonencs del primer terç del segle XX (Josep Pascual Tirado i l’obra del Diccionari (1920/1930), 2000; Mossèn Alcover i les comarques centrals del territori lingüístic, 2004) i dels orígens de la llengua (Aproximació lingüística als inicis de la llengua catalana (segles VIII al XIII), 2005). Dins el camp de la història literària, no podem deixar d’esmentar ací el seu Panorama sumari de les lletres valencianes: Escriptors castellonencs dels segles XII al XX (2006), un survey de moltíssima utilitat Un altre autor destacat és Vicent Salvador (Paterna, 1951), catedràtic de l’UJI des de 1997 i excel·lent poeta. Dins de la seua faceta com a assagista mereix esment la reflexió que ha dedicat al propi gènere, bé com a antòleg («Tebeos» per a intel·lectuals: 25 anys d’assaig al País Valencià, 1960-1985, 1985), bé com a estudiós del seu màxim exponent valencià (Fuster o l’estratègia del centaure, 1994). Són dignes de remarcar igualment les seues recerques —sovint pioneres— dins l’àmbit de la teoria literària, especialment al voltant la poesia (El gest poètic: cap a una teoria del poema, 1984; Poesia, ciutat oberta, 2000), així com els seus treballs sobre l’anàlisi pragmàtica del discurs (La frontera literària, 1988; Els arxius del discurs, 2001; o L’ensenyament del discurs escrit, 2008, escrit amb Isabel Ríos). Una figura de referència ineludible entre els cultivadors de l’assaig a Castelló és el catedràtic de l’UJI i membre de l’AVL Lluís Meseguer, en la seua triple vessant d’estudiós de la història sociocultural —camp dins el qual ha publicat obres imprescindibles, com ara Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat (2003)—, crític (La crítica referencial, 1991; Bernat Artola: la terra i les passions, 1993; Literatura oberta, 1997) i assagista literari amb decidida voluntat d’estil, tal com palesa a Vesprades de Moscou (1995), a cavall entre el llibre de viatges, el dietari i la memòria moral, i L’optimista (1997), un recull de proses breus, apunts diversos i aforismes, presidits per l’afany de capturar la vivència efímera i d’elevar —no sense una dosi de matisada ironia— les anècdotes a categoria. També es pot encabir dins aquest apartat la producció acadèmica de l’excel·lent medievalista i professor de l’UJI Tomàs Martínez (Borriana, 1961), autor de valuosos estudis sobre els nostres escriptors medievals (Un clàssic entre clàssics, 1998; Aproximació als sermons de Sant Vicent Ferrer, 2002); i la del professor i prolífic poeta Manuel Garcia Grau, que compta amb assaigs de crítica literària al voltant dels poetes castellonencs de postguerra (Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica, 1994; De Castelló a Ítaca, 1997) i elucubracions de caire sociolingüístic (Polítiques (i) lingüístiques, 1997).


21 En un altre ordre de coses, mereixen igualment una menció destacada les publicacions de tres castellonencs vinculats a la Universitat de València: el prehistoriador Ferran Arasa (Lesera, 1987; La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià, 2002), amb obres centrades en els poblacions preromanes de les terres castellonenques; i els historiadors Manuel Martí (Cossieros i anticossieros, 1985; L’Ajuntament de Castelló (1885-1891): del triomf de la Restauració a l’ascens de la nova política, 1989) i Ferran Archilés (Parlar en nom del poble, 2002), coneguts pels seus estudis sobre els avatars polítics i socials de la història local, des de la Restauració a la Guerra Civil, i les seues lúcides reflexions al voltant del nacionalisme valencià. Per acabar, podem referir-nos al professor i poeta Josep J. Conill (1961), tant en la seua faceta de teòric de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat, 2007), com en la de crític de la cultura, plasmada en nombrosos articles —sovint escrits amb Anna Salomé— i, en especial, al llibre d’aforismes Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (2008). 3. Els narradors L’altre gran àmbit en què es desenvolupa la prosa dels autors castellonencs de les darreres dècades és el de la narrativa, en els seus diversos gèneres. En aquest sentit, cal assenyalar que, al contrari del que s’esdevingué a la resta del País Valencià, la ciutat de Castelló va ser objecte d’una remarcable literaturització al llarg del primer terç del segle XX, tal com pot apreciar-se a les obres de Salvador Guinot (Capolls mustigats, 1900), Enric Ribés Sangüesa (Quadros de costums castellonencs, 1916), Josep Pascual Tirado (Tombatossals, 1930; De la meua garbera, 1935) i d’altres autors menys destacats. Tot plegat, es va traduir en l’aparició d’una narrativa vernacular —en el sentit de «domèstica», però també de «domesticada»— amb trets ben definits, tant pel que fa a l’abast temàtic, obsessivament centrat en el costumisme, com a la militància ideològica dels seus creadors en les files de l’agrarisme més conservador. Com he apuntat en un altre lloc, es tractava «d’una escriptura de peatge, clarament emmarcable dins el procés de castellanització dels notables locals, més que no cap temptativa seriosa de cultivació de la llengua, inserida en el projecte coherent de construcció d’una literatura nacional en català. El recurs majoritari al vernacle (...) hi obeïa més aviat a unes consideracions eminentment estratègiques per part d’un grup social que, tot i haver encetat ja un procés de castellanització familiar, no renunciava a postularse com l’intermediari privilegiat, “natural”, entre el poble analfabet valencianoparlant, dipositari de la cultura i els valors consuetudinaris, i el món “desencantat” de la burocràcia, la ciència i la racionalitat econòmica, d’expressió inequívocament castellana». Una senzilla aproximació des de la sociologia de la literatura ens mostraria de forma contundent que, ja en el mateix moment de la seua aparició, aquestes obres —sustentades en els patrons orals de la rondallística tradicional— eren incapaces de satisfer la demanda en matèria de ficció narrativa procedent d’una societat en vies d’urbanització. De passada, ens situaria també sobre la pista dels seus potencials consumidors, que no solien reclutar-se més enllà de l’estricte cercle dels notables que la manufacturaven. Ateses les premisses anteriors, doncs, farem bé de sospitar que el valor d’ús del costumisme va ser sempre molt escàs; això sí, inversament proporcional al


22

la lletra ferid valor de canvi, derivat de la seua utilitat marginal en el terreny de la lluita per l’hegemonia dins l’àmbit de la definició identitària local. Si més no, la fortuna pòstuma d’una obra com Tombatossals de Josep Pascual Tirado així sembla confirmar-ho de manera paradigmàtica. Tan sols en funció d’aquests dos factors —existència d’una certa tradició i rèdit ideològic— s’explica la tenaç alhora que desproporcionada continuïtat del gènere dins les lletres locals, de la qual en constitueixen testimoni les obres d’autors corresponents a diverses generacions, com ara l’enginyer Casimir Melià (Albocàsser, 1903-1991), que en 1981 va donar a conèixer el recull De la meua terra. Contes, contalles i succeïts; l’empresari Rafael Ribes Pla (1916), fundador del Museo Etnológico de Castellón i autor de Contes de la terra, de l’aire i del mar (1983); el publicista Antoni Rodrigo i Valls (amb el pseudònim «Toni de Cuc»), assidu cultivador de la narrativa i el memorialisme pairals en títols com En Castelló, carabasses al balcó (1995), Romanços cara a la nit (2004) i A l’entorn del meu mon (2007); l’etnòleg i historiador Àlvar Monferrer, que ha publicat Històries de la Magdalena i altres contes (1996); l’etnòleg, publicista i traductor Tomàs Escuder Palau (1946), creador de Contalles (1983) i Gent popular de Castelló (1983), aquest darrer editat conjuntament amb els versos costumistes de Francesc Marín Melià (1892-1979); o el polític Antoni Porcar (1951), amb Açò va de veres (1985) —escrit a quatre mans amb Josep Lluís Sotorra— i Les arrels d’un lledoner (1995). La baula d’unió entre els artífexs de la prosa castellonenca i els seus seguidors contemporanis la trobem en la figura de l’impressor Enric Forcada Traver (1903-1976), que al llarg del franquisme va mantenir viva la flama de la narrativa tradicional a través de la publicació de Casolanes (1954), Cavallers, falta o bona? (1973), Les Camiles (1974) i la pòstuma Un oncle malvat (1976), amb la particularitat que hi adopta una perspectiva liberal i progressista —no del tot aliena a la influència del neovalencianisme d’arrel fusteriana—, absent als textos canònics del gènere. La posició del crític enfront de la persistència del costumisme no pot ser més incòmoda, en la mesura en què el gènere aporta un testimoni inequívoc de la periferització del català dins el camp literari, producte de la minorització avançada de la llengua. Tal situació hi afavoreix la persistència d’habitus d’escriptura anacrònics —sempre amb el patrocini culpable de les institucions més representatives d’un establishment local caracteritzat per la seua absoluta desafecció idiomàtica. En aquest sentit, el costumisme representa en el terreny de la prosa l’equivalent exacte del jocfloralisme en l’àmbit de la poesia, i totes dues manifestacions suposen una il·lustració perfecta del principi que afirma que la minorització lingüística no apareix acompanyada tan sols d’un retrocés de la llengua afectada per sota dels nivells de cultivació assolits, sinó que molt sovint implica també una refuncionalització «estilística» en l’interior de la llengua dominant que, al límit, pot desembocar en la seua transformació en un exclavament estructurat sobre la base del monocultiu —és a dir, del folklore. I és que, en el millor dels casos, el costumisme es distingeix per una actitud merament conservacionista davant el fet literari, la societat i la llengua que el sustenten, adreçada a la preservació (retrospectiva) de formes tradicionals que en les


23 actuals circumstàncies han perdut tota raó de ser. Això no significa, és clar, que en mans d’un autor de geni no puguen donar pas tard o d’hora a la gestació de formes literàries noves, plenament competitives i autocentrades, fent bo el principi creatiu consistent a reculer pour mieux sauter. Ara com ara, però, aquesta perspectiva no sembla factible, i no tan sols per manca del personal capaç de dur-la a terme, sinó sobretot a causa de les dificultats mateixes amb què topa la historiografia literària catalana de cara a la integració del costumisme local dins el propi corpus, en un context hegemonitzat per un projecte nacional alternatiu que concep el camp literari en termes d’estricta distribució complementària entre Literatura Española, escrita en la llengua nacional, i literaturas regionales d’expressió patoisant. En qualsevol cas, l’opció localista ha deixat de representar des de fa dècades la praxis dels narradors castellonencs més destacats. Ben al contrari, la seua activitat s’emmarca, com ja hem referit en parlar de l’assaig, dins l’estratègia d’unes élites culturals emergents que malden per diversificar la producció en català i lluiten —amb més voluntat que fortuna, tot cal dir-ho— per assolir visibilitat (que és com dir viabilitat) dins un mercat cultural com el valencià, absolutament intervingut en favor del castellà, on se’ls escatima la més mínima dosi reconeixement que hom no dubta a prodigar a qualsevol pixatinters d’expressió castellana. Això no impedeix, però, que una part important de la seua producció estiga animada per una voluntat d’excel·lència, entre els designis més destacats de la qual figura en un lloc preeminent la construcció d’uns universos de ficció susceptibles de accentuar els valors d’universalitat implícits en el nostre món de la vida, d’acord amb els criteris d’allò que jo anomene un cosmopolitisme sostenible. Tal com calia esperar, a hores d’ara la narrativa local —en contrast amb la dèria folk del costumisme— se’ns mostra diversa i multiforme, i es mou amb desimboltura a l’interior de l’ampli ventall de possibilitats creatives que va de la cultura pop —entesa com la veritable cultura «popular» de les societats postindustrials i estretament vinculada als mass media— a l’alta cultura, sense excloure’n tampoc la fusió de totes dues. Però, per damunt d’estratègies personals de cada autor, el tret comú a tots ells passa per l’adopció d’un punt de vista prospectiu, consistent en la recerca de competitivitat en el camp literari, mitjançant el recurs als mateixos dispositius temàtics i narratològics que han acompanyat històricament la supremacia de la llengua dominant. Sens dubte, l’autor que ha d’encapçalar la nòmina dels narradors castellonencs és un altre cop el valencià Joan F. Mira, esdevingut a hores d’ara un autèntic clàssic viu de la nostra literatura. De fet, la seua contribució a la gestació d’una novel·la moderna en valencià cal considerar-la en molts aspectes fundacional. Des de la publicació en 1974 d’El bou de foc (1974), Mira ha donat a conèixer en un grapat d’obres de considerable entitat una profunda reflexió, dotada de ressonància universal, sobre la realitat valenciana. Tant se val si parlem del món de la infància (Els cucs de seda, 1975), de les històries dels temps del maquis (Viatge al final del fred, 1983) o dels cronològicament més remots del pontífex Alexandre VI (Borja Papa, 1999); els relats de Mira aporten sempre una visió crua i desencisada, realista i irònica alhora, susceptible d’il·luminar la nostra experiència viscuda de valencians actuals i, per extensió, les incerteses de l’experiència humana en general. Esment a part mereix la trilogia novel·lística sobre la ciutat de València, retratada en tres moments de la seua contemporaneïtat, sempre sobre el rerafons d’un correlat mític. Així, a Els treballs perduts (1989) relaciona l’oposició antifranquista i els orígens del valencianisme fusterià amb el mite dels dotze treballs d’Hèrcules; a Purgatori (2003) trobem el retorn del protagonista a la capital formulat en termes que evoquen el periple dantesc per l’altre món; i, en darrer lloc, a El professor d’història (2008) l’anhel fàustic de comprendre s’encarrega de transmetre’ns les perplexitats del protagonista davant els signes d’un temps que ja no sent com a propi.


24

la lletra ferid Cal lamentar que la ciutat de Castelló, on resideix des de fa dècades, no haja estat objecte d’atenció per part de la narrativa de Mira —detall que ens podria dur a interessants especulacions sobre el seu interès com a societat digna d’atenció literària. No ho farem, però; en comptes d’això m’acontentaré d’assenyalar ací que encara correspon a la crítica determinar en quina mesura la ubicació castellonenca de l’autor hi actua a la manera d’un contrapunt tàcit, a partir del qual encerta a establir una distància crítica decisiva a l’hora d’avaluar novel·lísticament la València natal. Pel que fa a la seua aportació al present volum, el lector hi trobarà una reflexió, a cavall de la narració i l’antropologia, sobre l’íntima relació existent entre la ciència i la ficció, que no desmereixeria pas al costat de les Just So Stories (1902) de Rudyard Kipling. A banda de la figura —per moltes raons excepcional— de Mira, la narrativa castellonenca assisteix des de fa anys al desplegament de la trajectòria d’altres autors dignes d’atenció, tant pel que fa a la literatura per a adults com a la de caràcter infantil i juvenil. Dins el primer apartat, a la vista de l’obra publicada, mereixen esment especial un grup d’escriptors amb una obra consolidada, com ara l’historiador Joan Andrés Sorribes (1947), l’historiador i activista cultural Jordi Querol (pseudònim d’Antoni Royo, 1954), l’assessor de tecnologia educativa de l’UJI Carles Bellver (1967) i l’informàtic Albert Garcia (1967). El primer d’ells és reconegut sobretot com a cultivador de la novel·la històrica, gràcies a un interessant cicle narratiu ambientat a les terres dels Ports de Morella, compost per les novel·les La forja de Lessera (2000), centrada en el món dels ibers; la remarcable Noverint universi, sobre la vida a Vallibona al segle XIV, durant l’epidèmia de la pesta negra; i La creu de Cabera (2003), que transcorre durant la primera guerra carlista. Darrerament, ha publicat també el recull de narracions breus L’altra mirada (2007) i la novel·la Parlaràs de mi (2007), en la qual, a través d’una varietat de personatges i de perspectives, assaja —segons les seues mateixes paraules— «un retrat polièdric de la societat que ens envolta». En el moment de tancar aquest article, acaba de ser guardonat amb el premi de narrativa del X Certamen Literari Vila d’Almassora per l’obra Set narracions curtes per a una setmana llarga, de pròxima publicació. Jordi Querol s’ha lliurat des de fa anys a una prolífica exploració de diversos gèneres narratius, en tres fronts: l’històric, el de la ciència ficció i el policíac o d’intriga, tot sovint enfocats des del punt de vista de la narrativa juvenil i d’aventures. Cal esmentar la seua trilogia novel·lística sobre els orígens del País Valencià contemporani, a través de tres moments privilegiats: la Guerra de Successió (Quan bufa el Ponent, 1993), la Guerra del Francès (Els venjadors valencians, 1999) i la Revolució de 1868 (Llancen crits de llibertat, 2001). La temàtica històrica es fa també present a No aixafaran el meu poble (2004) i a Encara que ens creguen vençuts (2006), ambientades a la Romania de principis del segle XVIII, durant la dominació turca. De la dedicació de Querol a la ciència ficció en donen fe un parell de novel·les, El planeta perdut (1993) i Dos móns, un planeta (2001), que es mouen entre l’space opera, a la manera d’un Isaac Asimov, i les inquietuds antropològiques que han injectat al gènere autors com Ursula K. Le Guin o Ian Watson. Quant a la vessant d’intriga policíaca o sociològica de la seua obra, cal fer esment de La secta dels suïcides (1997), sobre els grupuscles místics criptofeixistes, i La banda de Moebius (2006), que gira al voltant d’uns assassinats de jueus, aparentment sense cap connexió, que es produeixen a diferents parts d’Europa. Jordi Querol és un dels narradors que treballat de manera més intensa la ficcionalització (històrica i contemporània) de la nostra ciutat, tret que apareix molt ben reflectit en alguna de les seues obres escrites en col·laboració amb Moisès Mercè (pseudònim del professor de grec Rubén Montañés, 1963), on el gènere policíac es combina amb la política ficció, com ara Abans moros que catalans (1984) i València 1977 (1989), totes dues al voltant de la Batalla de València.


25 A diferència dels suara citats, Carles Bellver sent preferència pels formats breus, tal com es pot comprovar als reculls Allò que és meu (1993), El llibre dels tòpics (2002), La vida canina (2005) i Encara he escrit massa (2008). Els seus relats —sens dubte, els més reeixits que hagen sortit mai de la ploma d’un autor castellonenc— s’articulen com vertaders mecanismes de rellotgeria, d’acord amb la millor tradició del gènere, i palesen una profunda unitat estilística, una densa trama intertextual, sovint a cavall de diversos gèneres, que es complau a esborrar les fronteres entre la realitat i la ficció i amb els jocs intel·lectuals i les bromes erudites o surrealistes, a la manera de Lovecraft, Borges, Calvino o Perucho. Les històries d’àmbit local s’hi barregen sense solució de continuïtat amb d’altres d’ambientació cosmopolita, a partir d’una exhaustiva coneixença de la narrativa gòtica, gràcies a la qual arriba a bastir un univers carregat d’ironia i misteri, ple de connotacions literàries, darrere el qual no resulta difícil intuir una actitud escèptica, sempre atenta a la irrupció pertorbadora de la paradoxa, en relació a la vida i el llenguatge. Pel que fa a Albert Garcia, la seua narrativa, com la de Jordi Querol, representa una altra interessant incursió de les lletres locals en els gèneres més populars, tant se val si es tracta de la novel·la històrica (La revolta ignorada, 2001), que explota el filó temàtic de la Guerra de Successió, com de l’space opera (Aquell matí era perfecte, 2002) o el pulp més desenfadat (Negocis familiars, 2007). Per damunt de l’aparent dispersió, el tret que dota de coherència aquest conjunt d’obres —al qual caldria afegir encara Contes inversos: conversos i diversos (2005) i el relat infantil El regal de l’àvia Esther (2009)— radica en la propensió de l’autor a la promiscuïtat, entre irònica i subversiva, dels codis narratius i els clixés lingüístics que els donen suport. No debades, l’Albert Garcia es va iniciar en el camp de la literatura com a coautor, junt amb Rubén Montañés, de la novel·la negra Una Magdalena moguda (2000), un text que es lliura a una ficcionalització àcida i caricaturesca, netament pop, del sancta sanctorum del folk local —això és, dels espais de la festa fundacional. Però, amb els noms anteriors no s’esgota en absolut la nòmina dels narradors castellonencs actuals. Aquesta restaria incompleta sense la referència a aquells que han cultivat el gènere de manera més dispersa o esporàdica, com Tomàs Escuder, esmentat dins l’apartat del costumisme local i autor del llibre de relats Un dia, la por (1984); i els poetes Francesc Mezquita, amb el recull Els viatges de la natura (2001) i la novel·la juvenil Els desigs de la primavera (2005); Joan Bta. Campos (1961), que ha publicat uns Contes d’estiu (2004); i Manel Garcia Grau, novel·lista en El Papa maleït (2003) i Davall el cel (2006). Finalment, en el present llibre, el lector trobarà així mateix dos textos d’uns altres autors, no tan coneguts però no per això menys interessants: la suggestiva narració «Primera de fira», del mestre i crític musical i taurí Vicent Climent (1962); i «¿Esclats de llum, sense foc ni fum?», irreverent deconstrucció del localisme gaiater en clau gairebé al·legòrica, inspirada en H. G. Wells, a càrrec Miquel Torres (1977), autor de les Històries de l’illa sense costes (2008), una excel·lent recopilació de relats breus, plens de fantasia i força, que auguren una trajectòria literària força brillant.


26

la lletra ferid Aquest és també el lloc apropiat per recordar els cultivadors d’altres gèneres, els quals, tot i que no es poden catalogar com a narrativa stricto sensu, no per això deixen necessàriament de pressuposarla. Figuren dins aquesta categoria els escriptors de llibres de viatges, com el ja citat Tomàs Escuder, autor de l’interessant Viatge africà (1979), prou anterior a la voga actual del gènere, i d’altres obres de factura més turística (Paratges del País Valencia, 1980; Castelló: carrers, casalicis, jardins i voltants, 1984); el sociolingüista Vicent Pitarch, que al llarg dels darrers anys ha donat a conèixer dos llibres molt lligats a la seua faceta d’excursionista (De camí a Fisterra, 2003; La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la, 2005); o el poeta Joan Bta. Campos, amb El món en dotze postals (2009), de recent aparició. Capítol a banda mereixen els autors especialitzats en el camp de la narrativa infantil i juvenil, un gènere molt vinculat a la introducció de la llengua a l’escola, que recluta els seus principals cultivadors dins el gremi dels mestres. Hi excel·leixen noms com ara el llibreter i mestre Pere Duch (1957), amb els Contes per a estimar els llibres (2002), autor també d’una adaptació per a joves de Tombatossals, feta amb Josep Miquel Carceller, i de la novel·la Contra la ciutat (2004), escrita amb Pilar Millán; el també mestre Vicent Palatsí (Olaia es demaia i altres contes, 1996) o el poeta Vicent Jaume Almela (Perduda entre canyes, 2005). Això no obstant, no podem deixar de referir-nos en particular a dos veritables especialistes, autors d’una obra ben prolífica, que gaudeix d’una àmplia acceptació entre el públic escolar i d’una evident consideració crítica i editorial: estem parlant, com el lector potser ja haurà endevinat, de Vicent Marçà (1954-2004) i de Pep Castellano (Albocàsser, 1960). El primer va iniciar la seua trajectòria amb Viatge a l’interior (1995), i la va continuar amb una llarga sèrie d’obres entre les quals cal destacar L’amo de tot (2004), Les orelles del rei (2002), La fada masovera (2002), Jordi Túrmix, aprenent de pirata (1996) o Han segrestat l’entrenador (1997), primera d’una sèrie de novel·les protagonitzades pel comissari Adell. Va publicar així mateix alguns llibres per a adults, com Relats de l’altra veritat (1998) o Hem fet el Tourmalet (2001), sempre amb un estil fluid i versàtil, ple de dinamisme, que sap inserir amb destresa tota mena de referències populars i cultes dins les coordenades del propi món imaginatiu. Pel que fa a Pep Castellano, mestre i formador d’animadors juvenils, es va donar a conèixer amb L’herència dels càtars (2000), i d’aleshores ençà, fins l’aparició de Janxa i la pell de cocodril (2009), la seua bibliografia s’ha acrescut amb una vintena llarga de títols, que el qualifiquen com un narrador versàtil, que es mou amb desimboltura i imaginació dins el món de les lletres per als més menuts. Ha escrit també relats per a adults, recollits a Jocs de pilota (2002) i Dotze contes i mig (2008), històries carregades d’humor i d’intriga, amb una certa proclivitat cap a la ciència ficció, poblades per personatges solitaris, maniàtics i inadaptats. 4. Colofó Tot i no estar presidides per cap desig d’exhaustivitat, les pàgines anteriors constitueixen un testimoni eloqüent de la diversitat d’interessos, la capacitat de renovació i el valor intrínsec de l’aportació dels autors castellonencs en valencià, sense parió —deixeu-me remarcar-ho un altre cop— amb la produïda a la ciutat en cap altre idioma o època precedent. Tenim perfecte dret a imaginar, no cal dir-ho, a quins nivells d’excel·lència podria arribar si no es veiés sotmesa a la marginació i el continu sabotatge per part de les institucions. Així i tot, els nostres autors continuen tenaçment embarcats en la tasca, tan sovint ingrata, de pensar i narrar en i des de Castelló, conscients que la matèria no està


27 ni de bon tros exhaurida. I ara menys que mai, tenint en compte l’actual crisi de la nostra societat, subjecta a canvis —polítics, econòmics, socials, idiomàtics, etc.— susceptibles de transformarla profundament al llarg de les pròximes dècades. És per això que, malgrat la intensa ficcionalització a què va ser sotmesa en el passat, podem dir que la gran novel·la sobre Castelló està encara per escriure. El dubte a hores d’ara consisteix a esbrinar si encara serà a temps d’escriure-la algun autor de llengua catalana, atès el ritme galopant assolit per la castellanització a la ciutat, a conseqüència del qual el nostres narradors s’enfronten a una problemàtica lingüística en certa mesura equivalent, però amb els papers de les llengües canviats, a la que havia d’encarar Blasco Ibáñez a principis del segle XX a les seues novel·les valencianes. De totes maneres, no cal abandonar del tot l’esperança... Potser aquesta novel·la, com els futurs assaigs interpretatius de la nostra condició, sorgirà de la ploma d’algun dels autors més amunt esmentats, o de la dels adolescents —sovint vinculats a famílies d’escriptors locals— que estan fent ara mateix les seues primeres armes en el camp de les lletres, com Balma Albalat (1994), guardonada ja amb diversos premis, o Jordi Conill (1994), del qual presentem en aquest volum el relat «Doppelgänger», una variació en clau fantàstica sobre el tema del doble. Bibliografia ADORNO, Theodor W. (1974): «El ensayo como forma». A: Noten zur Literatur. Frankfurt del Main: Suhrkamp Verlag. Trad. castellana: Notas sobre literatura. Madrid: Ediciones Akal, 2003, p. 11-34. ARACIL, Lluís V. (1983): Dir la realitat. Barcelona: Edicions Països Catalans. ARCHILÉS, Ferran (2006a): «“Hacer región es hacer patria”. La región en el imaginario de la nación española de la Restauración». Ayer [Madrid], núm. 64, p. 121-147. —(2006b): «La ciutat i la memòria: Castelló, la (improbable) capital de la Plana». Saó [València], núm. 305, abril, p. 18-20. —(2007): «La identitat local de la ciutat de les Normes. Patriotismes locals i valencianisme polític a Castelló (c. 1900 – c. 1932)». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 57-79. CALAFORRA, Guillem (2007): «Entre la hipertròfia i la crisi: La prosa d’idees recent en català». L’Espill [València], núm. 26 (Tardor), p. 98-107. CONILL, Josep J. (2007a): «Els poetes castellonencs». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 189-215. —(2007b): «Tres textos i un sol discurs, o el lluç que es mossega la llengua: Consideracions intempestives sobre la normativització al País Valencià». Ribalta [Castelló de la Plana], núm. 12, desembre, p. 63-96. En línia:<http:// www.iesribalta.net/revista/num/12/Ribalta12.pdf>. —(2007c): Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans. CONILL, Josep J. & QUEROL, Vicent (2006): «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]: Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 71-80.


28

la lletra ferid CONILL, Josep & SALOMÉ, Anna (2007): «Tradicions que traeixen». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]: De la Magdalena, la romeria. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 49-60. En línia: <http:// www.collarebombori.cat/?cat=9>. —(2009): «Pretèrits petrificats, present paròdic». A: LLOMBART, Xavier [et al.]: Castilgone... a la riba de la mar. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 97-108. En línia: <http://www.collarebombori. cat/?cat=9>. DD.AA.: AltreCastelló. Pàgina web amb informació alternativa sobre la ciutat i la seua història. En línia: <www. altrecastello.com>. GARCIA GRAU, Manel (2002): «Escriure a Castelló (1991-2001): la tensió de l’arc de la bona literatura. Breu panorama crític». Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura [Borriana], vol. XIII, p. 89-96. En línia: <http://repositori. uji.es/jspui/bitstream/10234/5616/1/Escriure%20a%20Castell %C3%B3.pdf>. GIMENO BETÍ, Lluís (2006): Panorama sumari de les lletres valencianes: Escriptors castellonencs dels segles XII al XX. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. MARFANY, Joan-Lluís (2008): Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: L’Avenç. MARTÍ, Manuel (2005): «Ser de Castelló: a propòsit de la identitat local en l’època contemporània». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cutltura [Castelló de la Plana], vol. LXXXI, juliol-desembre, p. 643-650. MESEGUER, Lluís (1991): La crítica referencial. Castelló de la Plana: Col·legi Universitari de Castelló, p. 99-111. —(1988): «Estudi introductori». A: PASCUAL TIRADO, Josep: Tombatossals. València: Tres i Quatre, p. 7-84. —(1997): Literatura oberta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 69-94. —(2003): Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I & Diputació de Castelló. NAVARRO MATUTANO, Sergi (2006): «Castelló, joventut i cultura». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]: Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 81-84. PIQUER, Adolf (2007): «Narrar abans dels quaranta. Un terç de segle de joventut literària». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 217-231. SALVADOR, Vicent (ed.) (1985): «Tebeos» per a intel·lectuals: 25 anys d’assaig al País Valencià, 1960-1985. València: Editorial Tres i Quatre.


29

Literatura digital: els blogs de lletres castellonencs Laia Gisbert & Josep Porcar

En el darrer lustre, els escriptors castellonencs han començat a participar activament en un nou espai i temps literari que s’ha obert gràcies a la incipient consolidació de les noves tecnologies de la creació i autoedició digital, per bé que a distints nivells i amb desigual intensitat, depenent de l’ús que n’han fet. L’escriptura en xarxa, també anomenada literatura 2.0, literatura digital o ciberliteratura, és «tota forma narrativa o poètica que utilitza els dispositius informàtics com a medium*», en paraules de l’escriptor i bloguer Toni Ibàñez, un dels ciberactivistes literaris més tenaços de la nostra blogosfera. El blog o bloc és, a hores d’ara, el format electrònic d’expressió individual i col·lectiva més emprat a Internet, és a dir, a la Terra: s’estima que, d’estables, n’hi ha uns 5 milions, però la xifra creix fins als 70 milions si considerem la variable de la seua alta provisionalitat. Com a comunitat o gremi, ha aconseguit superar la premsa online pel que fa al nombre de lectors, d’autors i diversitat de continguts: la blogosfera ha esdevingut un diari global, els continguts del qual són determinats pel lector/autor i no, com abans, pels propietaris dels media. Aquesta eina de comunicació s’originà a Internet a partir dels –avui rudimentaris– registres de notificacions periòdiques entre informàtics online, a les quals s’hi incorporaren, després, alguns trets dels tradicionals i cal·ligràfics dietaris personals. D’aquesta fusió entre quefers digitals i analògics va nàixer el blog, que actualment és un lloc web on s’hi redacten, mostren i arxiven, amb certa periodicitat, missatges d’un o diversos autors, amb un ús o temàtica en particular, conservant sempre l’autor la llibertat de deixar publicat allò que considere oportú, parafrasejant la definició de la popular enciclopèdia virtual Viquipèdia (ca.wikipedia.org). Éssers humans de tota condició, majoritàriament deslligats o independents de poders polítics i econòmics, publiquen les seues reflexions personals sobre temes diversos, incloent-hi enllaços a unes altres pàgines; són entrades textuals o gràfiques (posts) que, gairebé en tots els casos, poden ser immediatament comentades –secundades, completades o rebatudes– pel lector. És així com han anat sorgint blogs sobre tecnologia, disseny, periodístics, científics, professionals, artístics i, per tant, literaris. Per descomptat que l’escriptura o la lectura d’un blog no garanteix una major qualitat de l’obra, ni un més alt nivell intel·lectual de l’autor o del lector, però tampoc la d’un llibre o la d’un periòdic. Evidentment, la vàlua intrínseca d’una creació artística no depèn de les eines o dels materials amb què s’hi exhibeix. Això és un debat ingenu, cansat i estèril. La qüestió és una altra: la creixent emancipació –també se n’ha dit democratització– del procés de comunicació de l’obra literària. Hi ha un fum d’iniciatives prometedores i propenses a la cooperativització o a la pura autogestió individual que, tot i les suspicàcies, ja han demostrat que l’elecció, avui, dels dispositius digitals per part de l’autor aconsegueix irradiar l’obra * Del llatí: centre. Mitjà bàsic, essencial.


30

la lletra ferid literària amb molta més eficàcia des d’una perspectiva d’activa socialització –a vegades hiperactiva–, gràcies al control gairebé integral del procés comunicació autor-lector, que s’ha redefinit i ha començat a reduirne els intermediaris o, en tot cas, alguns dels seus entrebancs i càrregues. La reformulació de les relacions emissor-receptor, adaptades als nous canals, suports i formats de transmissió, permet guanyar en dinamisme i economia de mitjans si es fa un ús responsable i efectiu dels seus valors característics: l’accessibilitat, la immediatesa, la interacció i la reciprocitat. Amb el blog, l’escriptor abasta, com a potencial factòtum, unes competències i capacitats que mai abans, en la història de la humanitat, havien estat tan favorables a la tasca de l’artista: econòmicament assequible (és molt més barat que la impremta); feedback integral (comunicació directa amb l’autor, de manera que, en la pràctica, el lector i l’autor hi intercanvien papers i personatges); accessibilitat global (autoria i legibililitat efectives des de gairebé qualsevol lloc del món), plenament intertextual i contextualitzat (els textos s’enllacen entre si i hi interactuen); i, per últim, una altra qüestió cabdal, autonomia editorial i, en conseqüència, un primer i desequilibrant sacseig de les cadenes comercials i burocràtiques de la propietat intel·lectual. El blog ha estat, doncs, el mitjà d’expressió digital encarregat d’inaugurar un futur més propici per a l’escriptor, atès que, tècnicament si més no, ha reforçat la llibertat productiva del comunicador, siga un lletraferit, un artista, un periodista o un professional de qualsevol indústria cultural. És, en definitiva, una ferramenta poderosa l’ús de la qual, en determinades direccions –i sense deixar-nos dur per cap eufòria– pot acabar sent, a la llarga, sinuosament revolucionària. Cal dir que, de tot això, la majoria d’escriptors castellonencs se n’han assabentat relativament tard, però no més tard que la resta d’escriptors del país, ja que bona part d’ells decidiren obrir un blog no farà més de tres anys, atrets, segurament, per la popularització del fenomen i les garanties d’accessibilitat, publicació i també, per què no, promoció. Hi ha, no obstant, les excepcions, els pioners que han servit de model als escriptors enxarxats amb posterioritat. No tothom s’hi posa d’acord sobre quin va ser el primer blog de la història, si fou What´s New en 1993 o ScriptingNews en 1997. El que sí podem afirmar, sense cap mena de dubtes, és que el primer bloguer literari a la ciutat de Castelló no fou cap aficionat sinó un dels nostres millors escriptors i informàtics: Carles Bellver Torlà (www.carlesbellver.com, febrer de 2002). Bellver és analista de tecnologia educativa del CENT de la Universitat Jaume I, on començà treballant de programador el 1992, és a dir, l’any de naixement d’Internet com a projecte comercial i global. Si hi afegim que és un narrador expert en històries de ciència ficció i misteri, és fàcil concloure que Bellver tenia tots els números per a convertir-se en pioner de l’escriptura digital castellonenca, tot i que, evidentment, aquesta acotació local d’una activitat cibernètica resultaria del tot localista si no s’assumeix la seua dimensió global. Possiblement, per això mateix, ni ell va ser conscient aleshores de ser el primer bloguer literari de la ciutat. Aquell primer blog l’anomenà Diari de Tasmània, la culminació d’anteriors provatures fetes amb un simple web on hi havia anat penjant apunts (Contes per a extraterrestres, 1999). Cal dir, però, que aquell blog iniciàtic de Bellver és avui més que un blog. És tot un espai web, amb seccions diverses, segurament el més complet d’entre tots els webs dels nostres escriptors: hi integra no un blog sinó dos, com a sistemes d’escriptura periòdica, dietarista, amb posts sobre literatura (Microtextos: blog.microtextos.net) i tecnologia (La pomera: blog.carlesbellver.com), les seues dues passions. La seua pàgina incorpora, a més, l’autopublicació de llibres, tasca de la qual és també pioner a la Xarxa en català, en companyia de Josep Porcar, l’altre dels escriptors castellonencs amb més llarga trajectòria bloguística. Així, Bellver ha publicat, gràcies a plataformes gratuïtes d’autoedició i venda sota demanda (issuu.com o


31 lulu.com), obres com El cíclope, Encara he escrit massa, Lovecraft y cia o 24 hores Ch. B., una interessant i innovadora història, aquesta última, car fou escrita, publicada i llegida al llarg de tot un dia en temps real, una obra impossible, per tant, sense l’ús de les rutines de publicació en línia. Bellver explicava així el seus processos d’autoedició: «Es tracta, com podeu veure, d’un tipus de llibre amb escasses o nul·les oportunitats editorials: tret que l’autor sigui una celebritat i la seva editorial confiï cegament que una munió de lectors fidels compraran qualsevol cosa amb el seu nom a la portada. Que no és el cas, no cal dir-ho. I per això mateix em semblava que valia la pena provar l’autoedició combinada amb impressió sota demanda: no cal convèncer ningú, no es malbarata paper, ni s’arrisca cap més inversió que unes hores dedicades de bon grat a revisar i maquetar». Tres mesos després, Josep Porcar obria el seu blog Salms (www.porcar.net, maig de 2002). Porcar és poeta, periodista i dissenyador gràfic. Les seues aptituds amb base multidisciplinar ens donen pistes de per què el seu blog també és pioner. Com el de Bellver i molts altres escriptors, Salms és un blog híbrid, en el qual, a més dels escrits purament literaris i de les recreacions videopoètiques a partir d’obres d’autors forans, Porcar hi dedica part dels seus esforços a la crítica social, econòmica i política d’actualitat. La seua activitat com a bloguer ha estat doblement reconeguda: d’una banda, com a editor de Blogs de Lletres, el primer Hiperblog Català de Literatura, el seu treball fou guardonat amb el Premi Lletra 2007 que atorga la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Fundació Prudenci Bertrana a la millor pàgina web sobre literatura catalana «per l’aplicació útil i efectiva de la tecnologia a la difusió de totes les informacions sobre literatura generades per la comunitat blogaire i els mitjans de comunicació», segons el jurat. D’una altra, la publicació del poemari Els estius (Ed. 2.0, Internet / Ed. Brosquil, València, 2008), el primer llibre digital de poemes en llengua catalana, aconseguí ser reconegut tant pels bloguers literaris com per la crítica convencional, fent així el viatge invers, ço és, travessant la frontera que va de la pantalla al paper. En paraules de l’escriptor Vicent Usó, Els estius ha estat «el primer poemari en llengua catalana elaborat expressament per a ser llegit en una pantalla d’ordinador o amb un lector electrònic. En conseqüència, compta amb una série d’enllaços que, sense alterar el ritme de lectura, permeten eixamplar –si el lector ho desitja– el camp d’acció del poema. El llibre, a més de ser llegit in situ, pot descarregar-se des de la bitàcola del poeta». A la nota introductòria, Porcar hi deixà escrits els raonaments que han guiat el seus quefers: «Aquest llibre representa, en part, un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país, les quals podríem resumir, sense por d’equivocar-nos, amb la màxima mínima de si no guanyes no publiques. Aquesta iniciativa vol demostrar, si més no, que la comunicació entre poetes i lectors no té per què afrontar-se eternament com una qüestió de supervivència d’una espècie protegida». Entre els blogs pioners, tot i que no s’actualitza des del 2008, cal esmentar també A rajaploma (www.rajaploma.net, octubre 2003), un projecte col·lectiu dels escriptors Carles Bellver, Pep Castellano, Sebastià Roig i Albert Garcia, del qual se n’ha ocupat finalment, de manera esporàdica, aquest últim. Un fragment del post titulat «La caseta»: «Darrerament m’ature a veure els aparadors de ferramentes

De dalt a baix, el blog La pomera, de Carles Bellver; Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura, i Salms, de Josep Porcar.


32

Poema visual del blog d’Antoni Albalat, titulat «Coordenades espai-temps per guardar-hi les ensaïmades».

la lletra ferid del camp. M’interessa, fins i tot m’agrada. Destrals, aixades, pics, pales. Ahir, fent la passejada dominical em vaig quedar embadalit mirant una llegona quasi professional. El meu fill, segurament més intel·ligent que no pas jo, observava un altre objecte, un mall. Mentre jo mirava l’amplitud de la làmina, el mànec lleugerament encorbat, ell va dir, papa, compra-m’ho, referint-se sens dubte al mall. Normalment no li dic que no al meu fill, sempre intente negociar, fer que pense si realment és el que vol. Però aquesta vegada vaig dir un no taxatiu, evident, incontestable i que esgotava totes les vies de recurs. No vull saber el que pot fer el meu fill amb un mall a la mà i amb quatre parets mentre jo faig la migdiada». Seguint aquest recorregut cronològic, punt i a part mereix el blog del poeta castellonenc Antoni Albalat, bàsicament iconogràfic. Coneguda és la destresa d’Albalat en la creació de poesia visual altament suggeridora, impactant i valenta, quan no desconcertant. La Galeria de Wuniatu (www.flickr.com/photos/ wuniatuph, novembre 2005) exhibeix fotografies, dissenys gràfics i collages d’un artista que és capaç de dur la lírica de la imatge a les seues últimes conseqüències. Trenca l’espill dels llenguatges i el recompon per a imaginar amb un de nou. En paraules de Laura López Fernández (directora del Departament d’Espanyol de la Universitat de Christchurch, Nova Zelanda), «recrea una nova sensibilitat entre el signe lingüístic i pictòric» i els fusiona, hi afegiríem, fins esborrar-ne la transició per a bastir una cosa poèticament innovadora. Gairebé a diari, el seu blog n’és testimoni. Si Bellver i Porcar han defensat el que ells mateixos han anomenat amateurisme o menestralisme literari, en tant en quant han exercit com a autors-factòtums, és a dir, creadors que han arribat al punt de confiar en els blogs com a eina integral de publicació i comunicació literària, cal dir que els escriptors castellonencs que s’han incorporat amb posterioritat al món del blog han preferit fer-ne l’ús habitual: de l’elemental bloc de notes a la ressenya literària, del dietari personal a la digitalització mixta d’obra publicada i inèdita per accedir a un públic més nombrós i divers que l’oferit per algunes editorials valencianes amb distribució limitada. És el cas del jove Miquel Torres, autor del blog Històries de l’illa sense costes (www.illasensecostes.net, novembre 2008), que dóna nom a un dels seus llibres de paper (Brosquil Edicions, València, 2008). Entre l’anotació de caire costumista, la crítica social i la ressenya literària es mou el blog de Pep Castellano, A l’ombra del prat (www.pep-castellano.blogspot.com, juliol 2008). Un breu tast: «La cosa és que m’he quedat molt de temps sense paraules o sense tenir res a dir, com si haguera estat dormint molt de temps i avui em despertara. La cosa és que avui m’ha abellit donar senyals de vida. Tampoc no sé si continuaré, si escriuré sovint, si em tornaré a estirar a dormir una altra vegada... Jo sóc així d’inconstant. No hauria d’haver obert un bloc, potser» (13/10/2009). El blog continua viu, i molt. El Bloc de Joan Andrés (www.joanandres.blogspot.com, desembre 2008), de Joan Andrés Sorribes, a més de promocionar els seus llibres, recull bàsicament notícies del món literari i l’empra sovint com a tauler d’anuncis de presentacions de llibres i altres esdeveniments. També, recentment, el poeta Joan Baptista Campos ha obert un blog, La garfa dels dies (www.lagarfadelsdies. blogspot.com, gener 2010), on ha començat a penjar alguns apunts sobre llibres i poemes propis.


33 «Drosi del Raval» (blog.castello.es/index.php?blog=111, març 2007), de José Juan Sidro, i «El meu país d’Itàlia» (blocs.mesvilaweb.cat/elmeupais, agost 2007), de Maria Folch, mereixen un esment especial en el sentit que no són, com els anteriors, escriptors amb obra editada en paper, condició que de cap manera desmereix la indubtable vocació literària dels seus textos. Al seu blog, Sidro s’hi defineix com a «veí del raval de Sant Fèlix i manegueta de tota la vida», categoria excepcional que li permet indagar, escodrinyar i furgar, com pocs ho farien, en el passat i present de la ciutat de Castelló, els seus costums i conflictes. Una petita mostra: «I parlant d’història, feia ja molts anys que la intensitat de la nevada no arribava a la costa castellonenca, tal vegada des d’aquell 16 de gener de 1946 quan la capa de neu va arribar en alguns indrets de la ciutat als 60 centímetres, amb una posterior gelada...». Si Sidro blogueja des del cor de Castelló, Maria Folch ho fa des de Roma, ciutat on resideix. «El meu país d’Itàlia» escriu amb elegància i passió sobre la complicada, quan no indigna, situació política i social dels italians, però també sobre la vida mateixa, les il·lusions i les decepcions quotidianes. De tard en tard, hi dedica posts al Castelló on va nàixer i viure. N’és exemple aquest text: «Un regal per a vianants atents. L’altre dia caminant per Castelló a les tantes de la nit un amic ens va dir que ens ensenyaria una cosa molt bonica, vam anar cap al mercat central i a un cantonet, quasi a terra ens va ensenyar l’ocellet de la foto. Ningú em va saber dir qui l’ha dibuixat ni des de quan està allà. Supose que moltíssimes persones hi han passat davant moltes voltes sense veure’l, però estic segura que haurà fet somriure molta gent en descobrir-lo. Em va encantar, que algú el dibuixara, xicotet i ben fet, per fer un regal als vianants atents». Folch és, a més, coimpulsora i coordinadora d’un blog col·lectiu, el primer Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana (www.diccionariafectiu.blogspot.com, novembre 2008), on els bloguers hi aporten un mot i hi expliquen quina relació emotiva els uneix a la paraula escollida. Una delícia altament recomanable. Com a exemple, la paraula triada per Jordi Prat (16.3.2009): «Lletraferit: condició personal (apresa o heretada) que fa que dediquis una proporció més alta de les teves neurones (en tinguis poques o en tinguis moltes), a temes que en general representen un petit marge (sovint només decoratiu) de l’interès general». Finalment, tot i no ser escriptors nascuts o residents a la ciutat de Castelló, pretext d’aquesta antologia excepcional, no podem tancar aquest apartat sense inventariar, si més no, els blogs castellonencs de comarques. La menció està més que justificada per l’estreta vinculació d’amistat o bé activa afinitat amb els blogs abans esmentats i, també, sens dubte, pel valor de les seues aportacions: Ofici de lector, de Joan Garí (www.oficidelector.blogspot.com, Borriana, novembre 2005); [Espai Claudàtor], de Josep Lluís Abad (www.espaiclaudator.blogspot.com, La Vall d’Uixó, abril 2008); En veu baixa, de Vicent Almela (www.esmeunaturalestrist.blogspot.com, La Vall d’Uixó, maig 2008); El rastre de Clarisse, de Vicent Usó (www.vicentuso.blogspot.com, Vila-real, setembre 2008); i Llibres i notícies, de Joan Pla (www.llibresjoanpla.blogspot.com, Artana, abril 2009).


34

la lletra ferid


35

El teatre a Castelló (1970-2010)

Fàtima Agut

Les dècades dels seixanta i els setanta del passat segle XX representaren uns anys de canvis de mentalitat i de revoltes juvenils en contra del poder establert, d’ideologies burgeses i autoritàries considerades caduques. Les repercussions es notaren en totes les àrees de la societat i sobretot en la cultura. El teatre no en fou aliè. Acte 1: Nou Teatre (1970-1982) Sota aquesta denominació s’inclouen d’una forma unificadora les experiències basades en propostes avantguardistes i d’investigació. El que les distingeix és la recerca d’una renovació que intenta ser profunda i radical en la manera de concebre, viure, representar i fer teatre respecte de les convencions més estereotipades i de les representacions més comercials o, en el cas del teatre d’aficionats, anar més enllà del sainet i la comèdia d’entreteniment. Aquest nou teatre, que ja havia aflorat en els grups de cambra i assaig, pren cos i importància amb l’anomenat Teatre Independent (TI). El TI sorgeix com a reacció al teatre professional burgès i conservador i també com a rebuig al teatre amateur d’aleshores. Els trets que el caracteritzaven eren: recerca d’un públic popular, descentralització de les grans urbs (Madrid i Barcelona), desig d’investigació en els corrents innovadors europeus, creacions col·lectives, autogestió i cooperativisme pel que fa als recursos econòmics, rebuig envers el teatre comercial i denúncia de la dictadura franquista. A Catalunya, a les Illes i al País Valencià s’afegia, a més, el component lingüístic (un teatre en català). Diversos festivals marcaren l’inici d’aquest moviment: el I Festival de Teatre Contemporani de Gijón (1963), el I Congrés Nacional de Teatro Nuevo a Valladolid (1966) o el Festival de Teatre de Sitges (1967) i el Festival 0 de San Sebastián. Cristina Santolària situa en l’any 1969 l’inici de la consolidació del TI, gràcies al descobriment d’Antonin Artaud, l’interés pel Living Theatre, la influència del maig francés, el naixement del grup Tábano i les estrenes de Guillermo Tell tiene los ojos tristes d’Alfonso Sastre per Bululú i Historias de Juan de Brenalina de Los Goliardos.

Grup TIO (1979).


36

Oh! dolça pruneta, del grup «Espiral».

la lletra ferid A Castelló, atesa la manca d’universitat, només es podien estudiar els tres cursos comuns al CUC, i tots aquests moviments de renovació teatral eren coneguts referencialment pel grup de joves que, després dels cursos de matèries comunes, havia marxat a Madrid, Barcelona o València, a través de la revista Primer Acto i dels espectacles del València Cinema. Davant l’absència de grups de cambra i assaig lligats a la universitat, el pas envers el nou teatre que representaren el Grup Espiral Teatre, TIO i Universal Còmics es va efectuar a partir de l’última etapa del TOAR, Máscara Popular, el Grupo de Teatro del Instituto, dirigit pel professor Alfonso Betoret, i el de la Casa de Cultura, animat per la directora Ana Maria Campoy. Tenint en compte la seua acta fundacional, el Grup Espiral Teatre (GET, 1970-1981) es constitueix amb la finalitat d’organitzar un grup teatral per col·laborar en la formació cultural i social de la ciutat, tot incloent-hi el teatre de les últimes tendències. Els fundadors en foren: Antonio Rebolledo, Pilar Pérez, Fernando Company, Francisco Escamilla, Carlos Cartaya, Eugenio Sánchez Pantoja, Emilio Fortuño, Joaquín Beltran Ballester, Ana Maria Pascual López, Juan Antonio Castell, Pedro Cotando, Mari Carmen Escamilla, Lorenzo Ramírez i Hortensia Company. I així fou. El grup des de la primera obra, Olvida los tambores d’Ana Diosdado, dirigida per Antonio Rebolledo, apostà per apropar-se al panorama teatral contemporani. L’èxit del GET amb aquesta primera obra fou tan important que eixiren de gira pels pobles de la província. Posteriorment, amb l’obra Sonría señor dictador, de Vicente Romero, es plantejaren un nou repte i amb ella guanyaren tots els concursos de la fase provincial de teatre amateur, però en la representació a la sala Derby Lord fou censurada i no la pogueren representar al concurs en la fase nacional. El muntatge innovà pel que fa al tema (la dictadura), a la inclusió d’actors entre el públic i per les ombres xineses, mitjançant les quals s’hi mostraven les escenes més crues, com l’execució. El grup continuà endavant amb un repertori compromés: Los Mendigos de Joaquín Ruibal, Las bicicletas de Martínez Mediero, La Pancarta de Jorge Díaz, i El carro de l’alegría o Historia de una virginidad de Vicente Romero, obra que la censura prohibí malgrat haver suprimit la segona part del títol. Per dur endavant el grup, alternaven les obres compromeses —com Ligazón de Valle Inclán i El Adefesio de Rafael Alberti, no representada «oficialment» a Madrid fins l’any 1976; Tango, de Mrozek, o La Campana, de Julio Ortega, amb un muntatge metafòric que reflectia la campana com un espai opressiu semblant a la dictadura-presó que el país estava vivint— amb d’altres com Sangre gorda, dels germans Álvarez Quintero, i Una noche de primavera sin sueño. Després de dues temporades de transició, el 1976 s’incorporen al grup Xavier González i Raül Torrent. Preparen un espectacle basat en el teatre de la crueltat d’Artaud: Minueto, format per les obres El convidado de Martínez Mediero i Jardincillo del paraíso de Rósewicz. Pretenien oferir un revulsiu als espectadors passius que anaven al teatre per distraure’s, objectiu que acompliren.


37 La seu del grup al carrer d’Assarau es convertí en l’espai de reunió dels joves intel·lectuals castellonencs. Per al muntatge d’El laberint s’incorporà l’actor Pep Cortés. L’obra fou un nou repte per ser d’un autor maleït (Fernando Arrabal), per eixir un actor nu i per utilitzar el català, una llegua prohibida encara als escenaris. S’hi representà fins i tot al Teatre Micalet de València i al circuit dels pobles de les comarques castellonenques, com era ja habitual. El diari La Vanguardia se’n féu ressò de l’estrena. Oh dolça pruneta o 24 hores al jardí familiar, una adaptació de textos polonesos de Mrozek, Rósewicz, Witkiewicz i Gombrowicz, que criticaven, des de posicions llibertàries, institucions intocables com la família, la propietat privada i la jerarquia, apostà per un muntatge naïf. El vestuari de Paca Valls, el cartell d’Amat Bellés i el treball interpretatiu de Xavier González, Carmen Bellés, Carles Pons, Pilar Górriz, Màxim Albella, Miguel Àngel Prades i Raül Torrent, col·laboraren en l’èxit. L’estrenaren al Parc Ribalta i l’interpretaren fins en 24 actuacions, en el que va ser una llarga gira per a l’època, perquè havien aconseguit el bé més preat per als grups de TI, la furgoneta «Angustias». Ubú Rei, d’Alfred Jarry (1980), era de nou una crítica a l’abús de poder. Aquesta farsa èpica en 4 actes fou l’última obra del grup. A més de les obres, cal tenir en compte també, els happenings, les manifestacions en favor de la llibertat d’expressió, els tallers actorals, i d’altres activitats paral·leles que dinamitzaren el món teatral castellonenc. La desfeta del grup es produí en plantejar-se la professionalització i a causa de la política de subvencions de la recent estrenada democràcia. El grup TIO (Teatre Independent Obliquo; en realitat, Teatre Independent Obrer, 1974-1978) va ser fundat oficialment per Toni Rebolledo, Pilar Pérez, Alejandro Marín Buck, María Luisa Gómez, Salvador Montalva, Marina Celia Beltran, Daniel Escrig Zaragozá i Amparo Guaita Agut del GET, els estatuts del qual passaren a un grup de joves més compromesos políticament i que mai no hagueren pogut ser acceptats com a grup teatral. El repertori es caracteritzà per un teatre molt ideològic i combatiu, amb el català com a llengua vehicular. La seua primera representació es dugué a terme al Centre Excursionista, una obra basada en textos de Bertolt Brecht, que els membres del grup havien adaptat a les circumstàncies del moment: les execucions del 27 de setembre de 1975, les últimes morts del franquisme, suraven en el text Preguntes i Dubtes. Dues obres més de Brecht n’ompliren el repertori, Històries i respostes i El mendicant i el gos mort. El grup volia mostrar una unió-comunió amb l’escàs públic que hi acudia a la representació per por a la censura de Manolo Sanz, més conegut com «Chaquetón». Es relacionaren amb els grups valencians El Rogle, Grup 49, PTV i, sobretot, amb Rodolf Sirera a qui demanaren permís per representar Homenatge a Florentí Monfort, obra que tractava de despertar la consciència dels valencians sobre la realitat social, política i lingüística, qualificada per Manuel Molins de sainet-boomerang. El text fou censurat a les pàgines 65, 95, 97, 98 i 99, però les representacions es dugueren a terme, malgrat algunes dificultats, a Almassora, Nules i Vila-real.

«Visitants» a la Festa de la Llengua (Castelló, 2009).


38

Tragèdies i Comèdies de Don Abili a l’Olimp, Valentí Piñot

la lletra ferid A la perfomance, Prohibit contaminar, volem estimar, alertaven dels efectes nocius de la planta d’amoníac que s’estava construint a la platja del Grau. El compromís social del grup era ferm. El dolçainer de quales, amb textos del grup en què criticaven els atemptats contra El Papus i la repressió de La Torna, tingué molt d’èxit. I si tornem a viure fou un espectacle basat en poemes de Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu, que pretenia donar a conéixer els nostres poetes i mostrar una crítica social i política. S’estrenà al Teatre Principal de Castelló. Cel·la 44 d’Ernst Toller s’estrenà a Alcoi amb un muntatge expressionista en excés, que no arribà als espectadors i abocà el grup a la desfeta, però el seu repertori crític roman com a testimoni d’una època. Els titellaires Sise Fabra i Alberto Cebreiro posaren il·lusions i art en la sala de teatre de titelles Los Duendes (1978), ubicada en un petit local a la carretera del far d’Orpesa. El teatret al llarg d’unes temporades aconseguí acomplir les expectatives i les il·lusions dels titellaires: nombrosos espectacles, adaptacions dels contes tradicionals i un fum d’actuacions que han emocionat tot tipus de públics. Actualment, des de València, participen en nombrosos festivals de titelles i organitzen el Festival de Titelles de Castelló durant el Retorn a la ciutat. Valentí Piñot i Elena Murillo fundaren el grup d’animació Pimpinelles (1979) a la comarca dels Ports. Recuperaren tradicions, cançons, jocs de màgia i música en uns espectacles-festa que duraven tot el dia i en els quals participava tot el poble. Era l’inici d’un teatre participatiu i familiar. En podem recordar les representacions: Conte de lluna plena, Historieta d’un circ de mentidireta i El prestidigitador i altres esquetxs, adaptació de Santiago Rusiñol, que es presentava com un work in progress tenint en compte els espectadors i els espais teatrals. En aquests trenta anys el seu repertori està format per una llista interminable d’espectacles que han evolucionat i s’han diversificat en funcions d’adults, amb temes de crítica social (Dusan Gole, Telma, el llànties), metateatre (August i el teatre) i familiars, amb l’aparició d’un personatge conegut per tothom, Don Abili. De fet, Una classe amb Don Abili —tot un exercici d’interacció de l’actor amb l’espectador— i Don Abili a l’Olimp, atrauen un públic divers que gaudeix i aprén la història del teatre al temps que n’és protagonista. Bagatel·la (1979-2008) fou la culminació d’una sèrie de grups teatrals formats per Jorge Varela des de 1956 a l’Argentina i Itàlia, grups i projectes que amb Amparo Ruiz es dugueren a terme finalment a Castelló. Jorge Varela ens deixava fa uns mesos, però el seu mestratge com a titellaire i actor de teatre negre, d’ombres i de màscares, enriquí, divertí i ensenyà a transmetre l’emoció del teatre amb totes les tècniques en el Laboratori Teatral. Bajoqueta i Pimentó, Pensión Amparito, Mascarada a la Rasputín, Cuentos en la noche, Lux y Sombra, i un llarg repertori, marcaren uns anys del teatre castellonenc. Pel que fa a la programació del Teatre Principal i del Teatre del Raval, a finals dels seixanta, l’oferta teatral davallà i s’hi potencià el cinema per part de l’empresa ESYDE. Durant la temporada 1968-69 Francisco Ruiz es convertí en el nou empresari, fins l’any 1978. Tornaren així les sarsueles, comèdies i festivals locals. El 1979 Armando Moreno i els germans Alegre iniciaren una nova etapa de programació, que volia fer-se ressò dels canvis de la societat i del teatre: Antaviana de Dagoll Dagom s’hi obria pas amb pocs espectadors, el grup Tábano, La Inestable, El Búho, diverses òperes, el Ballet Nacional, Lindsay Kemp, Núria Espert amb La Tempestad de Shakespeare, recuperaven autors, directors i companyies de prestigi nacional i internacional per als espectadors locals. El Teatre del Raval oferia majoritàriament cinema i obres de teatre d’aficionats.


39 Acte II: Des de 1982 fins a l’actualitat Els anys vuitanta s’encetaren amb una sèrie de canvis socials i polítics molt interessants, que condicionaran l’esdevenidor de la cultura espanyola, valenciana i castellonenca. Àlex Broch defineix la cultura dels vuitanta com la de la societat del «desencant». L’arribada al poder del PSOE marcà la institucionalització de la cultura per part dels nous polítics. El canvi esmentat arribà també al País Valencià. S’havia signat un pacte, un acord a Benicàssim, resultat final del que havia estat la «Batalla de València», just quan s’acomplien cinquanta anys de la signatura de les Normes de Castelló. La plaça de bous de la capital de la Plana s’omplia de gom a gom amb la presència, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Lluís Llach. Pel que fa al teatre, des del govern autonòmic valencià es crearen una sèrie d’organismes per dur endavant una xarxa de sales i grups teatrals que arribaren a tots els indrets del nostre país, tenint en compte les noves estètiques literàries i escèniques que el teatre europeu ja havia experimentat durant dècades, i que entre nosaltres només als anys setanta s’havien pogut dur a la pràctica de manera tímida per part del TI. Stanislavski i Brecht havien deixat de ser els autors de referència dels grups, que ja no eren independents, per donar pas a les tècniques del teatre-laboratori de Grotowski, que es coneixien des dels setanta i que ara mostraven l’Odin Teatret i Eugenio Barba. Pep Cortés, després de dinamitzar Espiral i TIO, quan aquests grups desaparegueren, fundà amb Raül Torrent Universal Còmics (1982-1985), amb l’obra Qui vol un miraclet?, sobre textos medievals anònims del XIII i XIV recopilats per Dario Fo. El seu missatge de compromís amb els marginats, els objectors i els pacifistes, que no entengué algun col·lectiu catòlic, recorregué durant cinc anys pobles i ciutats de tot arreu. Dues-centes vint-i-cinc representacions avalen l’èxit d’aquesta proposta i del grup. Curumbela (1984) va ser un grup d’animació format per quinze joves, que es basaven en el tractament pedagògic de l’espectacle: La vaca Paca, Festes de Carrer i Contes 84, en foren les propostes. Raons personals i professionals feren que alguns dels seus components fundaren La Xula, una companyia de comèdies (1985). Baixar al moro (1986) —crònica d’un grup de joves marginats que viuen a Madrid i utilitzen el sud, «el moro», com a imatge d’aventura i llibertat— en fou la primera obra, l’èxit de la qual, segons Maria José Ragué, consistia en la utilització d’un llenguatge col·loquial propi dels joves de la dècada. Baco, Eros i Fortuna (1988) fou una adaptació de textos de Plaute a càrrec de Carles Pons, escenes d’equívocs i d’enganys en clau de comèdia de la qual s’ha fet una reposició. Cal esmentar així mateix Canto i Pep (1984), contacontes, animadors i actualment autors de literatura infantil. Conino Gurillo (1987), a cavall entre Vinaròs i Castelló, tingué els seus antecedents en La Companyia. Joan Manuel Pérez Gurillo, Alfons Barreda, Trini Carrillo i Cesca Salazar iniciaren el projecte amb una obra de l’admirat Karl Valentin, Laxant Purguis, i continuaren amb Konxerto Krrok i La Gutemberg. Joanma, en solitari, inicià col·laboracions amb d’altres companyies i monòlegs (Questa sera non si recita, Rien de tout), i va refundar el grup per representar Nosaltres, la història dels valencians en clau d’humor. Una escola-café-teatre n’ha estat un dels últims projectes.

Baco, Eros i Fortuna, de Carles Pons, reposició de la Rexula, 2007


40

la lletra ferid Fum Elàstic, per la seua banda, tingué una vida efímera. Sorgí del taller teatral Baladre i estrenà Pallassos (1986) i Un ianqui a la cort del Rei Artur (1987), dirigits per Carles Benlliure, amb posterioritat director d’EMT i de CeBe produccions En aquest apartat hem de fer referència també al Teatre de Carrer. Als anys seixanta, als EUA apareix un moviment teatral contestatari i radical que s’oposava al sistema polític dominant i també al sistema teatral tradicional. Calia traure el teatre dels espais quasi sagrats, les sales, i dur-lo al carrer per a retornar-lo al seu destinatari real: el poble. Per aconseguir-ho era necessari un llenguatge escènic adequat a les limitacions espacials i tècniques, als gustos i la capacitat de comprensió d’un públic popular que no buscava veure un espectacle sinó que se li oferia una representació quan passava per una plaça o un carrer. El model nord-americà que imposaren els grups San Francisco Mime Troupe, Bread and Puppet o El Teatro Campesino fou imitat en la seua estètica per col·lectius d’Amèrica Llatina i d’Europa. Concretament, a Castelló i les seues comarques, el «renovat» teatre de carrer es mostrà per primera vegada a La Vall d’Uixó, el Carnestoltes de 1982, en una cercavila organitzada pel grup Carbonaire, dirigit per Nel·lo Vilanova. L’hedonisme del caràcter mediterrani, l’aprofitament del carrer com a espai eventual per a festes i rituals no s’havia perdut mai, és per això que el teatre de carrer ha triomfat plenament en les nostres comarques, perquè ha revitalitzat i modernitzat les processons i els actes exclusivament religiosos que tenien el carrer com a espai escènic. La plasmació més important d’aquesta concepció teatral la trobem al grup Xarxa Teatre. El grup naix oficialment amb l’espectacle La bruixa marruixa (1983). Estava format per actors i actrius procedents del CUC, on treballaven l’expressió corporal en una mena de taller per dramatitzar poemes. Els fundadors en foren: Mireia Marqués, Fina Cerisuelo, Leandre Escamilla, Adolf Piquer, Maite Gil i Manuel Vilanova, codirector del grup Carbonaire de La Vall d’Uixó i director del taller de teatre de l’IES Francesc Ribalta. Comptaven amb la col·laboració de Santiago Navarro i Joan Igual. Els components variaran al llarg dels anys i, en abandonar Xarxa, sorgiran nous grups. Xarxa es convertirà així en una escola de formació de futurs actors, actrius i grups. L’objectiu del grup era innovar el món de l’escena i convertir el teatre en cultura de major acollida. Partiren de les tècniques de l’antropologia teatral basades en les experiències de l’Odin Teatret i d’Eugenio Barba. Tres eixos defineixen la seua manera de fer: l’espai (el carrer), la pirotècnia (evolució i modernització de les cordaes) i la música (com a element sígnic o significant i no com a acompanyament), junt amb la recuperació de les tradicions. Els espectacles de Xarxa són, a hores d’ara, patrimoni de tots els castellonencs —sobretot La nit màgica, que acapara l’atenció dels espectadors que l’han gaudida tots els anys— i dels forasters que s’incorporen al ritual amb entusiasme no exempt de sorpresa. El ritual és ja imparable: Veles e Vents, pren com a espai la mediterrània contaminada; Déus o Bèsties, estrenada al parc de Ribalta, ofereix el sacrifici del bou en les cultures mediterrànies, mentre que el Magdalena Vítol del 2000 marcà un abans i un després de l’acte de cloenda de les festes locals. Sede Matrix, Sant Pere per sempre o Tombatossals són referents en l’imaginari de tota la ciutadania castellonenca, sense oblidar la recuperació de l’òpera La filla del Rei Barbut (2007). Visitants (Vila-real, 1989) es fundà amb l’objectiu d’investigar en noves formes d’expressió teatral a partir de la professionalització del grup. Escultures humanes (1997), un homenatge al llaurador valencià, s’inspirà en l’estàtua de l’escultor Ortells de Vila-real. L’espectacle assolí una gran bellesa.


41 D’altres muntatges han girat i giren pels carres d’arreu del món: Fam de foc, La família Vamp, La màquina del temps, Pirates, La creu i la Lluna, Somni d’una nit d’estiu, són propostes arriscades d’un gran impacte i bellesa. Marató i Viatgers n’han estat els últims espectacles, fruit de la constant investigació, i guardonats i representats amb gran èxit. La família Vamp, Pirates i Tirant han estat adaptacions de la literatura universal, per aproximar-la al públic familiar en qualsevol espai. La multiculturalitat arribà al teatre de Castelló el 1992, amb la proposta de Hadi i Anna Kuric. Opus Primum nasqué arropada per Xarxa i com agraïment als vila-realencs per l’acollida a l’exili. Després, han alternat els espectacles de sala (El cielo estrellado sobre nosotros, El Quijote) i la revisió dels clàssics (Matrimonios, Los amantes de Teruel, Nostalgia) amb espectacles de carrer, com Alícia o El cavaller de la cresta verda. Avui formen part de la nòmina de grups professionals castellonencs. Alain Vigneau amb El circ Perlinpinpin (1993) acostaren al públic familiar un circ molt especial i interactiu, amb mim de carablanca i trencaments respecte de les funcions tradicionals. Actualment, amb el nom La Stravagante ha presentat diversos espectacles de mim amb temes pacifistes (Alarm) i socials. Scura Splats (Vila-real, 1997) sorgí del compromís amb la societat a partir del teatre de text. Els espectacles del grup es representen en diversos espais escènics: sales, carrers, café-teatre. L’embrió del grup fou Sus Scorfa Ferus, en què interpretaven accions teatrals improvisades sobre temes que els copsaven, com la mili, les drogues, etc. Era teatre de provocació a l’estil d’Antonin Artaud i La Fura dels Baus. La flor del jardí (1998), teatre testimoni sobre la violència de gènere, denunciava i reflexionava sobre la condició femenina en l’àmbit familiar, així com el monòleg Femení Singular, de Mari Carmen Canós. En un altre vessant, han creat espectacles de carrer: OH SOS (1998), piromusical inspirat en les danses de la Mort, que han compartit amb els espectacles infantils La granja, La Banda del Drac, Corral Dos, Animàtic, Macroscopi, Marcianets 21 i un llarg etcètera. El teatre de l’Home Dibuixat (1992) creà un espai de treball per produir espectacles on l’actor fora l’element principal. Tian Gombau i Panxi Vivó encetaren una aventura consolidada a hores d’ara. Els polls dels actors, Silencio, por favor, l’exitosa Puja’t al carro, La volta al món en 80 màscares, una rica visió multicultural, Homo sapiens, una reflexió sobre la condició humana, i un munt d’espectacles unipersonals i per a tots els públics han fet d’aquest grup un referent important. L’última obra, Pedra a pedra, ha estat nominada als premis Max com a millor espectacle infantil. Diverses gires per tot l’Estat espanyol i Llatinoamèrica avalen el seu prestigi que creix en cada muntatge. Mutis pel fòrum (1997) recull les inquietuds de dos joves, Estela Martínez i Sergi Caballero, sobre el teatre de text, tal com es pot comprovar als espectacles Jar (1997), Nus (1999), La senyoreta Júlia (2001) d’Strinberg o El congelador (2008), entre d’altres propostes. Al seu torn, Raül Torrent passà d’Universal Còmics als espectacles unipersonals crítics i humorístics que ens sorprenen de tant en tant. Podem esmentar també La Caòtica (1992), grup efímer format per a la inauguració de la Universitat, o Palangana Teatre (1998), teatre textual compromés amb els problemes socials. I la professionalitat: Francis Monferrer i La fàbrica de Moments (1998), amb els espectacles de mim Mimo Mix 88, Bailando en el aire, Troupe Malabó (2000), VeusaDins (2004) i La Boca són els darrers grups professionals que han sorgit a Castelló. El Certamen Fet Ací, organitzat per l’ajuntament entre els mesos de maig i juny, presenta els treballs dels grups professionals de la capital i les comarques, propostes agosarades i diverses. Un planter de joves actors: Javier Ramos, Benjamín Español, Francisco Guinot, els televisius Sergi Caballero, Miguel Ángel Silvestre, Miquel Barberà i Carmen Juan; i d’actrius, com Estela Martínez, Lucia Sáez, Begoña Tena, Laia Porcar, Anna Dobon, tots amb formació acadèmica, auguren un bon futur... fora de Castelló.

Tio Vània, de Txèkhov, Teatre de la Resistència, 2007


42

Tres pallassos amb maleta, Troupe Malabo (2006)

la lletra ferid Pel que fa al teatre amateur, Tragapinyols, L’Armelar, Amigos del Teatro, Baladre, El Taronger, El Fadrí, Brau Blocau, Trampantojo, Entre Bastidores, El Cresol, L’Enfilat... tenen el seu espai en Castelló a Escena i al Cicle de Teatre valencià de la setmana de la Magdalena. I també els autors i les autores: Rafa Lloret, Manuel Mundina, Virgínia Lloret, Lledó Navarro i Remei Sánchez escriuen peces per als seus grups. Quant als autors, cal ressenyar les adaptacions de la dècada dels setanta realitzades pels mateixos membres del grups, Carles Pons, Valentí Piñot, Hadi Kurich, Carles Benlliure, el guardonat Arturo Sánchez Velasco. I la incorporació de les autores: Mari Carme Canós, Roser Barrufet (Premi de Teatre Castelló a Escena, 2004), Begoña Tena (accèsit del Premi Maria Teresa León, 2007), Carme Carceller (Premi de Teatre infantil i juvenil Vila de Torrent, 2009) i Sònia Alejo. Cal esmentar així mateix Anna Silvestre, de la primera promoció de l’Institut del Teatre de Barcelona, amb l’especialitat de direcció i dramatúrgia, el 1996. Des d’aleshores ençà, la seua carrera ha estat imparable, amb muntatges d’autors contemporanis a diversos festivals com el Grec i el de Sitges. Un dels seus darrers treballs ha estat la direcció de Diversiones Turísticas, un muntatge del Taller de la Escuela Navarra de Teatro (2008). Actualment compagina la direcció amb la docència teatral. Lucia Sáez ha rebut una formació acadèmica en interpretació, dansa, dramatúrgia, vers i gest. Ha format part de Teatre de l’Ull, Krisis Teatro-Danza, Alaigua Teatre, Arden Producciones, a més crea i dirigeix la seua pròpia companyia Karegallo. És experta en gestió cultural, producció i, actualment, forma part de l’equip de producció tècnica del Palau de les Arts Reina Sofia i produeix espectacles propis amb el nom de Proyectos GC. Les productores CEBE, Germinal, Splai, Velam, amb seu a Castelló, el Grau i Vila-real, respectivament, completen el panorama. Pel que fa a la programació del Teatre Principal durant la temporada 1982-83, continuà dins la línia encetada la dècada anterior pels germans Alegre, i després per Armando Alegre en solitari, gràcies a la gestió del qual, al llarg d’una dècada, poguérem gaudir de propostes arriscades com ara Las criadas, de Jean Genet, Yerma i Poeta en Nueva York de García Lorca, Divinas palabras, Tirant lo Blanc, Cinco horas con Mario; de companyies com Els Joglars, Teatre del Quinzet, La Compañía de Teatro Clásico, el Ballet de Bolshoi; d’òperes com La Traviata, Carmen, Tosca, La Bohème, Madama Butterfly; i de sarsueles i revistes, que oferiren als espectadors les funcions que es representaven per tot el país. El 1998, un segle després que el Teatre passés a mans privades —al cap de quatre anys de la seua inauguració (1894)—, el nostre primer coliseu va ser adquirit per Castelló Cultural, un ens creat per la Generalitat Valenciana perquè gestione la cultura a Castelló, i des d’aleshores és de titularitat pública. L’òpera, la sarsuela, el ballet, la dansa contemporània, festivals benèfics, teatre amateur, tertúlies i exposicions recuperen així el seu lloc dins una programació variada que ha alçat el teló, tresor únic del nostre teatre. El Teatre del Raval, que oferí una programació alternativa de molta qualitat en els anys vuitanta, sembla que s’ancorà en els noranta i, a causa de les deficiències en matèria de seguretat, tancà les portes. Se’ns ha anunciat la seua remodelació i pròxima obertura, mentre el circuit de Café-Teatre ofereix una programació alternativa de monòlegs i espectacles de petit format per a un públic també alternatiu. I en les nostre places i carrers és habitual assistir a espectacles teatrals durant tot l’any: cercaviles d’animació, Magdalena Circus, A l’estiu tot lo món viu, Regreso a la ciudad, Festival de Titelles, mostres de teatre de primària, de secundària... Paral·lelament, alguns pobles de les nostres comarques han creat els seus propis festivals i escoles municipals de teatre. El Reclam, per exemple, apropa noves propostes als espectadors. No obstant això, mentre que el teatre experimenta un augment d’espectadors a les grans ciutats, a la nostra sembla que minven... excepte si ens visiten cares conegudes de la televisió.


43 ¿Amb aquesta nòmina de grups, festivals, espectacles, actors i actrius, podríem pensar que Castelló és, amb els pobles del voltant, la capital del teatre? Pensem que malgrat aquest allau no hi ha un interés vertader pel teatre. En el cas del Principal, sembla que els espectadors, o almenys la majoria, necessiten que «anime» el cartell un actor o una actriu de la «tele» per assistir-hi, com dèiem, sense tenir en compte els autors i els directors. L’oci s’ha diversificat, els DVDs i l’internet han atrapat uns espectadors que sembla que no enyoren compartir sentiments en directe, ni sentir a cau d’orella la respiració dels actors i les actrius a l’escenari. Malgrat tot, els darrers anys, hem pogut gaudir de tres produccions locals: les òperes I Pagliacci (2006), La filla del Rei Barbut (2007) i la cantata L’adéu de Lucrècia Borgia (2009). Finalment, el passat 16 d’octubre obria les portes una nova sala teatral, el paranimf de la Universitat Jaume I, amb una producció pròpia. Fou esperançador gaudir de la cantata, dels cors, de la Jove Orquestra de Castelló en un nou espai que completa la programació teatral del segle XXI. Teló!


44

la lletra ferid


45

L’inventor del molí

Joan F. Mira (València, 1939)

El primer home que passà per aquesta vall, encara sense nom, tampoc no tenia nom, ni en podia tindre, suposem, perquè els noms no s’havien inventat. Molt més tard, d’ell i dels seus companys de passejades en diríem homes de cromanyó, per dir-ne alguna cosa. Que allò algun dia hagués de dir-se la Vallferrera, i aquelles muntanyes Pirineus, era cosa que a aquell bon home, certament, no li llevava la son. De manera que, passant per ací amb alguns companys de banda, va decidir que era un bon lloc per quedar-s’hi una temporada, almenys mentre durara el bon temps. Si era un bon lloc per viure, no degueren pensar que era bon lloc per morir, altrament és ben possible que algun dels nostres savis hagués trobat per ací ossos i fragments de crani per demostrar el pas d’aquella gent, altrament ben incert. L’aigua del riu era bona de beure, l’herba de la vall era bona de menjar per a les bèsties, i alguna fruita, alguna arrel i alguna espiga eren bones de collir i de mastegar. Així, aquell grupet de gent de llarga cabellera, vestits amb herbes i amb pells, van passar-hi una bona temporada caçant cérvols i cabres que venien a beure a la vora del corrent, i algun cavall i algun bisont, els dies de festa grossa. Les dones collien cosetes de menjar de la terra, i els homes quan tenien temps lliure entre cacera i cacera contemplaven el pas dels núvols, l’aigua del riuet i els esperits dels avantpassats: és possible que en les hores mortes inventaren rituals i éssers divins i sobrenaturals, que sempre fan bona companyia, o almenys alimenten la capacitat d’especular sobre els misteris d’aquesta vida i la possible existència d’una altra. El primer home que visqué en aquesta vall passava, per tant, moltes hores mirant córrer l’aigua, i meditant sobre la seua força: no sabia quin poder superior la feia córrer, no coneixia la llei de la gravetat ni la mecànica dels fluids, parlava poc i amb paraules elementals i directes, com ara exclamacions, frases molt curtes per indicar això o allò: el vocabulari era curt i la sintaxi encara no havia elaborat les oracions subordinades. Però l’home pelut era capaç de pensar, aquesta és la qüestió, i la imaginació ja era lliure. De manera que llançava fulles al corrent, mirava com se les enduia l’aigua, hi posava la mà plana i comprovava com havia de fer un petit esforç per contrarestar l’impuls del riu, i si hi ficava un pal o una branca, també havia de fer força contra el corrent. Més força com més aigua hi passava, i més com més desnivell tenia el lloc. Pensà, doncs, per primera vegada: quin profit en podríem obtenir, d’aquesta espècie d’energia?, quin enginy podríem inventar per convertir-la en un poder aprofitable? Ho pensà molt confusament i amb un tel de tristesa: suposà que havia nascut massa prompte, i amb un crani


46

la lletra ferid encara massa espès, per arribar a algun descobriment teòric o pràctic. Si jo tinguera nom, reflexionà, si algú hagués descobert ja les paraules que calen, i els conceptes, podria elaborar doctrines molt profundes sobre l’ésser, si és una realitat contínua o fluida, i si es pot derivar algun pensament filosòfic del fet evident que no ens podem banyar dues vegades en la mateixa aigua que passa i no torna mai més. I per cert, com és que no torna mai més?, per què tot va corrent avall i no pot anar mai corrent amunt? En realitat no tenia vocació de filòsof sinó d’enginyer, però ja imaginava que la segona professió no pot anar enlloc sense la primera, i que abans d’inventar-se la tècnica s’han d’inventar els teoremes, que abans d’experimentar cal contemplar. Un altre dia, havent menjat una cuixa mal rostida de cabrit, plena de cendra, s’estirà al sol a la vora del riu, i per omplir el temps de la digestió va agafar la seua llança llarga i recta, hi lligà en un extrem dos bastonets com d’un pam de llargada, formant una creu, i observà que si posava la creueta dins l’aigua i mantenia l’altre extrem de la llança entre les mans, la força del corrent feia girar els bastonets i el mateix pal. Suposà que havia descobert el principi de l’eix i la turbina, però no n’estava segur. Sobretot perquè, com que no s’havia inventat encara la ciència, havia de resignar-se a fer només ficció. Però de la ficció, pensà, no podia privar-lo ningú. I com que no podia fer una altra cosa, tornà a la realitat, va lligar dos bastonets més a la punta del pal de la llança, i comprovà ben experimentalment que augmentava la velocitat de la turbineta elemental i per tant la de l’eix que girava. Pensà que si algú el veia diria que era un boig, un bruixot o un inventor d’aparells inútils i fantasiosos. Sol passar. L’endemà, després de rosegar l’os de la cuixa on encara quedava una mica de carn, un desdejuni poc satisfactori, digué als companys que aquell matí no aniria a caçar, no perquè estiguera malalt sinó perquè tenia altres coses que fer, assumptes personals, i demanar llicència per un dia no era gens complicat quan la cacera, com allí, era fàcil i segura. Llavors agafà una destral de sílex de fulla molt fina i amb el tall esmolat: tenia una idea. Va remuntar el curs del riu fins que trobà el lloc que buscava, un punt on el curs formava una petita cascada, una caiguda no vertical però sí prou inclinada per donar al corrent velocitat i força. Allà l’home buscà una branca primeta i ben recta, i formà un pal una mica més llarg i més robust que el de la llança. Quan lligà en un extrem del pal quatre bastonets curts amb cordills fets de tires de cuir ja sabia que hauria de fer nusos ben resistents, de manera que va perdre una bona estona fent primer en la fusta unes mosses per encaixar millor els bastonets. L’enginy li va quedar ben fort, i en posar-lo dins l’aigua comprovà que, en efecte, rodava molt més de pressa i amb tanta energia que gairebé li saltava de les mans. I per què he d’aguantar-lo amb les mans?, va pensar, he de fer que s’aguante sol. Llavors va tallar dos branques més, en forma de forca, i les va clavar en terra, en línia, al costat mateix del punt on queia l’aigua. La resta era fàcil: posar en cada forqueta un branquilló de través i lligar-lo, de manera que hi quedava un espai com un forat per on després va fer passar el pal horitzontal. Així el podia acostar o separar de l’aigua, i quan l’acostava i l’aigua pegava en les aspes de la punta el pal girava tot sol, i amb tanta força que agafant-lo amb les mans a penes el podia aturar. Si hagués tingut a mà uns fulls de paper hi hauria pogut fer anotacions molt útils. Pensà que si la roda ja estiguera inventada podria aplicar-ne una al seu eix giratori, i allò tindria sense dubte conseqüències d’abast incalculable. I com que no disposava de rodes, hagué de limitar-se a imaginar-les: un disc de fusta laboriosament tallat i amb un forat al centre hauria fet un paper més que digne. Però l’home, si era bo per a la fantasia i per als experiments més immediats, no tenia paciència per dedicar-se a treball de tan llarga durada com hauria estat tallar un tronc amb la destral de sílex, fer-ne una mena de


47 llesca, arrodonir-la, i després fer-hi un forat i tot això. Fet i fet, ell ni tan sols fabricava les pròpies eines de pedra: les adquiria ja tallades, a canvi d’explicar històries de grans caçadors imaginaris, d’esperits animals i de fantasmes humans. Un conte, una punta de fletxa; dos contes, una destral; tres contes un punyal o una fulla de llança. Com que l’art de la narració abundava molt poc, no tenia competència en el mercat, i ja havia comprovat que la fantasia, si es concreta en forma de producció narrativa, pot assolir un bon preu en moneda de collarets, petxinetes, ossets decorats i altres mitjans d’intercanvi, o ser baratada per favors i serveis de diferents categories, i fins i tot servir com instrument de seducció. Aquella nit, després d’haver sopat només uns grapats de cereals silvestres recollits per les dones, es va quedar molta estona meditant sobre el futur del seu descobriment. En primer lloc, pensà que els cereals, i altres plantes que collia la seua companya eventual, eren productes ben nutritius, i sobretot representaven un canvi en la dieta obligada i monòtona de carn i més carn a la brasa; el problema era que les dones havien de gastar moltes hores per recollir-ne a penes un grapat. Estava segur que algun dia en algun lloc inventarien l’agricultura, però llavors l’abundància de cereals representaria un nou problema: amb un grapadet només, crus o torrats al foc, mastegar els granets era l’única manera de menjar-se’ls, però quan l’ordi, el blat o el mill foren la base de la dieta, no era qüestió de passar-se el sant dia rosegant com un conill o com un esquirol. Caldria trobar la manera d’esclafar abans els grans i fer-ne després una pasta, una farina o qualsevol producte digerible. Com que la major part de la gent perdia les dents en fer-se vells, és a dir a partir dels vint anys, les sopes i les farinetes serien una opció molt benvinguda. El problema era com esclafar els grans de cereal de manera eficient i massiva, no picant-los només amb una pedra, que era el que ja feien algunes dones amb esperit d’iniciativa. Es va adormir imaginant pedres redones que giraven. Demà, es digué, miraré d’inventar el molí. Quan es va despertar, tanmateix, s’adonà que era encara un invent impossible. Allò que no sabia l’home sense nom és que, uns tres-cents segles més tard, quan ja feia temps que s’havien inventat els segles, el molí que ell va imaginar que inventaria, encara funcionava. I no podia saber que algú pensaria en ell després de passar alguns dies, en companyia d’una dotzena llarga d’escriptors, passejant pel Pallars Sobirà, menjant copiosament, i parlant del tema que els congregava tots entre aquelles muntanyes. Un tema saludablement estimulant, com és el de les relacions entre ciència, tecnologia i creació literària. El cas és que, en el debat formal sobre el delicat tema que els reunia, una de les idees més activament propugnades i admeses era que els canvis que la ciència fa possibles alteraran substancialment la vida i els fonaments de l’espècie humana, i que és ara, no abans, quan aquestes transformacions radicals tenen lloc, i per tant el futur que els espera, als escriptors i a la resta de membres de l’espècie, és tètric o brillant, segons com es mire. No és molt original, i l’autor d’aquesta petita ficció no hi estava gens d’acord.


48

la lletra ferid Aquest autor va dir que els canvis tècnics i mentals més grossos són ja antics, i que en substància canviarem ben poc. Gran oposició per part dels assistents. I l’endemà van visitar, a la Vallferrera, un molí de farina i una serradora de riu restaurada i activa: una delicada meravella on la força de l’aigua mou la roda d’àlems, la cigonya, la serra vertical i el carro, tot controlat per un mecanisme dentat com de rellotgeria. Abans de la màquina de vapor, del motor d’explosió i de l’electricitat, «algú» tingué la idea que l’aigua d’un riu pot moure un eix, i que a l’eix se li pot afegir una roda. Després algú altre pensà que la roda podria ser dentada, que s’hi podrien acoblar uns engranatges i que tot plegat podia servir per moldre blat i, amb alguna enginyosa adaptació, per transformar troncs d’arbre en taulons. I arribar a pensar que l’aigua és capaç de transformar un tronc d’arbre en taulons és una cosa tan impossible, tan nova, tan revolucionària, que iguala o supera qualsevol gosadia de la ciència o de la tècnica que els homes més sapientes puguen imaginar. La revolució era pensar, fa alguns segles, que l’aigua podia moldre blat, i que podia serrar pulcrament taulons de fusta. Però la revolució més gran del pensament, de la concepció del món, de la ciència i per tant de qualsevol possible tècnica, va ser adonar-se que el corrent té una força, i que la força de l’aigua pot convertir un pal en un eix que gira. Davant d’aquest descobriment, pare de totes les màquines que es mouen sense que les haja de moure l’energia d’una persona o d’una bèstia, tots els invents que han vingut després no passen de ser simples derivacions del mateix principi. El problema, el problema gros, tan gros que era impensable fins i tot com a problema, era imaginar que alguna cosa pot rodar tota sola, però a voluntat de qui l’ha fabricada. I la solució sempre està en un enginy que sembla inútil. Si algun dia s’acaba la ficció, s’acabarà ràpidament la ciència.


s t a t

d e

49

s o r s e v

Francesc Mezquita Broch (Vila-real, 1947)

I.

Viatge a les golfes

A través del finestrell de les golfes entrava una llum somorta, balba, que venia de l’última escomesa del capvespre, una llum amable i benefactora que a penes il·luminava la cambra. Allí es respirava l’aire de les pomes esteses en un sac de xarpellera, la collita sagrada de tardor que endolcia les parets de pedra. Fins allí vam arribar cansats d’un viatge d’octubre. Sobre el sòl de fusta, hi havia estès un breu matalàs, la catifa de llana tèbia. Una escena que impedia pensar, doncs tot ho capgirava l’instint i la feblesa. Vam deixar a la vora la voluntat com es deixa oblidat un mocador o una comanda i ens vam desfer de les hores sense pressa amb una harmonia intacta i complaent, obscura, estremint-nos al temps que la lluna brunyia la nostra nuesa i el frec delitós de les pomes rodolant entre els dos s’enxarxava com un joc recent inventat, i la fusta del sòl polida rebentava a penes el silenci amb una ranera crepitant de vida.


50

la lletra ferid Després, l’albada pacífica de pomes i cossos, la pell blanca i dura solcada de camins i aromes de fruita. La llum es filtrava de pluja i tu encara portaves en un peu un mitjó de llana brodada. Un cim de delícia. (Notícies de tardor, 2004)

II

No es pot fugir de les ombres. No es poden deixar enrere històries com un vell objecte que s’oblida a l’arca gran de la cambra, que es deixa caure premeditadament en el silenci. Són com pous de la memòria inventats que brollen nets com una vida antiga. No es pot fugir de les ombres. Hem d’acomodar-les entre fites i dolors enmig de la velocitat del temps que s’emporta la memòria com el fum negre... Raons necessàries que queden per explicar en els nostres llocs obscurs sense fondària.

(El temps a glops, de pressa, 2005)


51 III

De la cuina a la gran cambra el camí és fàcil, un breu recorregut que no necessita experiència. El pom de la sala pintada de blau és rodó i suau, com el del despatx. Sempre recorda una certa fredor, el final d’un mecanisme subtil i protector. La resta del tacte és la fusta que s’endevina llisa o la paret rugosa de color gastat sense harmonia. Tanmateix apareix la llum escassa des de l’habitació, com la quietud d’un altar, immòbil, disposada, aparentment intacta... Un trajecte rèptil tantes vegades al dia, amb el plec molest de la catifa, al peu. Què hi haurà darrere de l’habitació? Tota una vida volent endevinar el silenci.

IV.

(Duen llum fins les vesprades tristes, 2006)

Dies insípids

Hi ha dies insípids navegant entre tots dos com les denes d’un rosari inacabable. Rutines –diuen altres– que estiren el temps llangorós, tou, d’estricta supervivència, remor monòtona de l’aire. Dies dels quals no guardem evidència en la memòria, ni aromes, ni calor tebi d’un cos que s’ha allunyat. Tot el que ens falta el següent dia i que ens deixa inermes després de tanta desolació del temps ordinari, pausat, que s’embolica en nosaltres com una respiració obligada. La pluja, que apareix al matí, puntual, va caminant a la vora com un espectre més; ens acompanya sense manifestar-se massa, sense conèixer, adobant pensaments que es perden entre els objectes oblidats a les voreres.


52

la lletra ferid La pluja que cau imperceptible, que assoleix un gust mineral, simple. Que es confon finalment amb tota la banalitat que ens envolta. Animal que ronda els camins sense alçar els secrets de les petjades. Dies que sumen el temps com xifres calculades de bestreta. Dies discrets que s’enfilen cap al final amb la seguretat de l’ordre eficaç que algú ja ha pressentit. Dies que van sucant en els nostres cossos minant a poc a poc el dolç encanteri de l’ instint.

(Llargues passejades per una ciutat discreta, 2007)

V. Aire còmplice

En aquell dies, de sobte, va tenir el pressentiment que no duraria gaire, que tampoc no faria falta patir cap malaltia, un cop precís ho engegaria tot a l’altra riba sense esperar clarividents indicis. Tanmateix, no es va amoïnar, segurament perquè allò venia de l’hivern, de les hores curtes que es fonien davant d’una especial mirada. No obstant, mentre caminaven, per si de cas, li va dir que l’estimava. (No volia esperar dies pitjors, arriscar-se). Ho deia, i la veu va brollar transcendent. Era la veritat que havia anat bastint-se com el pa, durant cursos; la veritat simple i, potser, caduca. Ella va seguir caminant sense fer cap renou, ho sabia, molt de bestreta, com qualsevol dona que torna de viatges que l’amant encara no ha pensat. Entre els cabells, van somriure els ulls obscurs, i el silenci, va endevinar totes les respostes. Després, ell hauria volgut explicar racons inèdits, paraules excessives, tal vegada. Barrumballa. Es van acomiadar així, com si el temps hagués entelat l’aire còmplice. El fred, no obstant, seguia.

(Llargues passejades per una ciutat discreta, 2007)


53

La mosca (idea per a una narració)

A la memòria de George Langelaan.

Joan Andrés Sorribes (Castelló de la Plana, 1947)

Així, de primeres, he de reconèixer que mai no m’han cridat l’atenció les mosques. He conviscut amb elles als estius calents i grisos de la postguerra; he après a caçar-les amb un gest ràpid de la mà mentre pronunciava les paraules rituals de tot caçador que s’hi apreciés: «mosca o fosca»; he de dir, sense falsa modèstia, que en el meu cas gairebé sempre era «mosca». Vull reconèixer també el fet d’haverles fet servir d’entreteniment al llarg de determinades explicacions, tedioses en excés, capturant-les i fent-les volar després amb un filet lligat al cos. Però, fora d’açò, mai no m’han interessat poc ni massa; considerava aquests insectes com una mena de molèstia inevitable al temps de la calor, res més que això. La cosa va canviar aquell matí del més de juliol passat. Mentre jo estava desdejunant, pa torrat amb mantega i mel i un suc de mandarina, les tres o quatre mosques impertinents que em pertocaven voletejaven per la taula tractant de colar-se a sobre de la meua torrada o de prendre el bany en el meu bol de suc. I és que, com ja sabreu, les mosques són estúpides a més de pesades; no apleguen a entendre que si aterren a sobre d’una llesca de pa untada amb mantega i mel, quedaran com diu la faula de Samaniego «presas de patas en él»; bé, en aquest cas en ella, en la llesca vull dir. Idèntic resultat, aquesta vegada per ofegament, obtindran en el cas d’amarar al meu got de suc de taronja (sí, ja he pensat que seria més propi utilitzar el mot «assucar», però la normativa no m’ho permet, que cataloga la paraula com a castellanisme inadmissible). Dic que mentre les espantava amb un lleu gest de la mà, que no sóc jo dels que s’acarnissen amb un animal indefens, pensava en com pot ser que un insecte tan neci i tan reincident en la pròpia estupidesa puga haver subsistit al llarg de centenars de mil·lenis sense estar a un pas de la pròpia extinció com a espècie, tal com els passa als óssos panda, per posar un cas semblant. Va ser aleshores que la vaig descobrir, i ací rau la singularitat del cas. Allà estava la mosca; no una mosca, sinó la mosca. Idèntica en l’aspecte, en el gest i el posat a totes les altres mosques que jo havia vist, diferia d’elles en la seua actitud. I, va ser aquest el tret que va personalitzar-la al meus ulls; a l’instant vaig ser capaç d’identificar-la entre tot aquell col·lectiu per més que canviés de lloc o que es barregés amb les altres en les revolades que feien. Després de cada espantada, per més que voltaren i rodaren, totes les mosques tornaven invariablement al mateix lloc i a idèntic quefer; no sabria dir si confiades en la pròpia invulnerabilitat o per la certesa en la infinita tolerància de l’espècie humana. En tots dos casos erraven de ple, tal com els ho vaig mostrar repetides vegades amb l’ajut d’un matamosques tradicional. I ja us puc


54

la lletra ferid avançar que no van aprendre de l’error; qualsevol de vosaltres pot comprovar experimentalment el que dic. Potser en principi les mosques us prenguen avantatge per la seua velocitat i pels milers d’ulls amb què us vigilen (açò ho he descobert en estudiar més a fons les característiques dels dípters i especialment de la Musca domestica, que és l’espècie que ens ocupa); al capdavall però, resulten tan repetitives que les seues reaccions són totalment previsibles i, a poc que afineu, tombareu mosca a cada colp. En cas de no ser així, feu-vos mirar els reflexos i, per salvar el vostre honor, sempre podreu acudir a les armes de destrucció massiva (flits, insecticides, etc.), però ja entendreu que no és el mateix. Tot el que he dit fins ara és vàlid per al col·lectiu de mosques domèstiques; però no ho és per a la mosca de què us parle. Quan totes les mosques s’espantaven al mínim gest de la meua mà, ella va deixar de fer-ho al segon intent; semblava haver calculat la magnitud de l’amenaça i haver-la desestimat per fictícia. Així, a partir del tercer moviment, la mosca va adoptar una distància de seguretat i va deixar d’espantar-se, tal com feien totes. Aposentada sobre un centre de taula de cristall d’un cert valor sentimental, vull pensar que com a defensa passiva, la mosca em mirava de front amb els seus milers d’ulls (per cert, que no se m’ha acudit de pensar quin serà l’aspecte que tindrem a ulls d’una mosca, però aquesta serà qüestió per plantejar-la en un altre moment). Aquella actitud va ser la que va captar la meua atenció; la mosca no tractava d’apoderar-se grollerament del meu desdejuni sinó que m’observava des d’una distància respectuosa i em deixava fer aliena al comportament groller del col·lectiu. De primer vaig pensar que la mosca ja estava farta i atipada de tant com havia menjat, i d’ací la seua aparent passivitat. Per comprovar-ho vaig decidir-me a temptar-la deixant caure una goteta de mel ben a prop d’ella. La mosca, per més que vaig acostar-me a ella per dur a terme la maniobra, no va fer moviment de fugida; va limitar-se a mirar-me i a deixar-me fer. Quan vaig retirar-me va fer aquell gest que fan les mosques, fregant-se les potes de davant a la manera d’un ric gasiu (no necessàriament ha de ser un especulador immobiliari) davant de la perspectiva d’un guany il·lícit, però no es va moure. Sols ho va fer quan jo, amb un gest ample d’invitació, vaig oferir-li la mel. Aleshores, la mosca va acaronar-se els ulls en senyal d’agraïment, va saltar del seu refugi i va acostar-se, caminant sense cap ànsia, fins a la mel. En aplegar, va tornar a fregar-se tot el cos, i va posar-se a xuclar la mel amb una elegància impròpia d’un dípter. Diferents vegades ho vaig repetir, que tal demanava el mínim rigor d’una investigació, i en totes la mosca va mantenir el seu capteniment actuant amb educació i polidesa. Vaig acabar pensant que aquella mosca era capaç de comunicar-se amb mi. Vaig constatar que aquella mosca, a més d’una educació exquisida i un gran respecte per la persona humana, tenia la capacitat d’aprendre de les experiències quotidianes. Al llarg de tres dies més vaig trobar-me amb la mateixa mosca a l’hora del desdejuni i vaig entendre que el gest de fregar-se les mans era la seua manera de demanar-me autorització per acostar-se’m, mentre que el de fregar-se els ulls manifestava agraïment. Davant meu s’obria un munt de possibilitats inabastables. Pegant-li voltes al cas se’m va passar pel cap la idea del conte de Langelaan que va fer-se famós en ser portat al cine sota el títol de La mosca (res a veure amb el que estic contant-vos, que aquell era un conte fantàstic i aquest relata vivències absolutament reals). Dic que em va passar pel cap si la meua mosca no seria un individu genèticament emparentat amb la mosca de Langelaan, ja sabeu, la de la pel·lícula: en el curs d’un experiment malaurat de transmutació de matèria, un científic acaba entrecreuat amb una mosca que s’havia introduït a l’interior de la cambra de transmutació. També la mosca va acabar entrecreuada de científic, és clar.


55 En mala hora se’m va passar pel cap aquesta idea. Van començar a rondinar-me pel cervell tota mena de possibilitats… Que si aquella mosca mantenia aquelles actituds perquè tenia alguns gens humans… Que si la mosca era un individu evolucionat capaç d’aprendre dels propis errors… Fins i tot va aplegar a obsessionar-me la idea que el dípter era capaç de llegir-me el pensament… Que podia fer-ho amb el meu i amb el de tots els humans… He de reconèixer que tot allò va espantar-me. Vaig mirar la mosca tractant de dissimular els meus sentiments i pel resultat sembla que ho vaig aconseguir… Tot seguit, fent realitat la regla d’or de la prestidigitació (aquella que afirma que la mà és més ràpida que l’ull), vaig abatre el dípter d’un sol colp de tovallola. Vull manifestar, però, que no n’estic gens ni mica orgullós d’aquesta acció; que, per més que a alguns us coste de creure, em sap molt greu aquesta reacció primària i irreflexiva… Però les coses són com són i res no ens aporta desconèixer-les ni menys encara dissimular-les. En la meua disculpa, però, he de dir que no hi cosa que espante més un ignorant que allò que desconeix. Precisament per causa de la pròpia ignorància; i jo, al capdavall, en sé tan poc de les mosques.


56

la lletra ferid


s t a t

d e

57

s o r s e v

Vicent Salvador (Paterna, 1951)

La cuina de l’escriptura Veus? ací entre els papers, les lletres i les comes es preparen els plats de l’àpat de dissabte. Has posat a remull alguns predicatius amb gotetes de llima, i un pessic de metàfora en l’olla del corder. Alerta amb els picants: no te’n passes de pebre i s’ofegue el lector desprevingut i dòcil: perdries clientela. Ets massa agosarat amb la sintaxi abrupta i amb els tocs de canyella. Relaxa el punt de sal, la tensió de l’estil, el joc de concessives. Triaràs un vi amable, sense excessos, harmònic, i, d’adjectius, els justos però melodiosos. Si fas bé tot açò no et caldran més receptes per a guanyar amics i convidats a casa. Ara, això sí, no oblides que el bon cuiner no perd l’ocasió de fer del seu ofici alquímia, interrogant els mots i esprement els silencis com qui agafa pel coll una frase comuna i li fa perbocar secrets inconfessables, com qui al pou d’or fos busca l’origen de les veus, mentre la vida passa, capcota, imperceptible, i ens desfà entre els seus dits de deessa avorrida. (inèdit, desembre 2009)


58

la lletra ferid Roser s’enfila per murades blanques. Pinzell de lluna et lleparà les galtes. Perfum de nit, silenci de llimera. Per les teulades ¡com s’arrapa l’heura! Les campanetes del teu campanar voltegen boges per l’amor dels gats. Baranes i arbres són parany de llunes. Saltironegen bestioles goludes. La son arriba segellant parpelles. Un tacte verd dorm a les calaixeres. Roser s’enfila per blanques murades. Pinzell de lluna et gelarà les branques. (Calabruix, 1984)

Maleiré la plaça i la companya, l’exèrcit informal, la Bíblia tota. I a tu, atzar infame i capritxós que m’has vedat aquesta nit el goig d’un cos d’estiu lleuger com esbufec de marinada, tebi com l’alè que rebé Adam aquell matí del gènesi en què un déu ociós i impertinent decidí de donar corda al que fou el nostre primer cor sota una pell canyella. (Mercat de la sal, 1993)


59 Perquè el cos té memòria, com una geografia. De la pena a la vida estén arquitectures, un càlcul de nivells, un joc d’enzims. El cos és savi, sap guardar la nota sostinguda que ressona i la deixa ensucrar-se com una taronja. Dosifica els oblits i estableix els dissabtes, arxiva nits de bruixa en la seua sagristia. Amb fiblades i estigmes va filant el nou teixit de flor de cirerer. Ho sospitaves: fer versos és llegir-se el cos al capdavall, un llarg aprenentatge d’exegeta que es crema els ulls desxifrant solcs, mentre Abril bat pluja contra les finestres i truquen a la porta i no és ningú i respons sense preguntes, mentre el desig s’amaga al soterrani sabent que haurà d’eixir a les abelles i escruta el cos per esbrinar si aquell senyal que instaura mar oberta vindrà de dins o ha de venir de fora. (Mercat de la sal, 1993)

Sóc fill de botiguer, no ho puc negar ni vull. Duc el meu dietari. Hi anote compra-vendes, alerte venciments de primaveres lliures, consigne avals perduts, les lletres protestades per la vida, que sap cobrar-se en carn a prop del cor quan li manlleves la flor de la farina o un esquinçall de mar, llum-i-sal de la cambra. Comptable dels meus versos, he saludat el dia, ja enllestit l’inventari: he trobat a faltar andròmines, paisatges i l’olor del meu pit que convocava abelles. Res no importa això al vespre, quan no hi és el mussol de l’ou de xocolata ­―escrit per al silenci deixa el seu epitafi, com aquest dietari que em bull entre les mans i creix desvergonyit quantificant la pena. Una dona va escriure: «no us planyereu de perdre». Jo he perdut tres vegades la vida que em donaren. Però és gran la bodega en nau de mercaders: sóc ric en la ruïna que devasta fortunes i visc d’arròs amarg i entranyes de coloma. (Mercat de la sal, 1993)


60

la lletra ferid


61

L’optimista (fragments)

Lluís Meseguer (Herbers, 1953)

Tot comença, també, amb quatre mots bascos: Bat bi iru lau, apresos enigmàticament per ell en aquella guerra —d’algun company que ja no deu viure— i murmurats a cau d’orella mentre em feia contar quatre dits amb el polze, i jo no comprenia sinó una màgica dansa de ditets que després retornava quan el veia escriure veloçment, jo assegut damunt les seves cames, amb la negra màquina Underwood, o amb la remor de la lletra de tinta que la seva ploma feia anar del tinter al paper fins apaivagar-s’hi sota el mantell rosat de l’assecant, a l’Ajuntament, enmig del fum del tabac i a la vora de l’estufa de llenya i de la pols dels segles sobre llibres antics on totes les coses importants d’Herbers Jussans eren escrites. I encara ha revingut sempre aquella dansa dels dits del seu art de tocar el clarinet, que excel·lia per exemple en la peça Granada, a cada instant en què a mi m’ha llegut, temps després, de tocar la guitarra. Tot comença, encara, amb un discurs d’un militar feixista italià que, segons el seu record de guerra, acabava així: Dopo quindici giorni [...] sulle strade di Valencia. Cinquanta anys després, anà de viatge a Itàlia i encara afirmava saber italià: «Els italians, al caldo li diuen brodo!», em va repetir, tal com m’havia avisat sempre. 1. El tacte de la farina 1. Fins a la fi més negra del temps m’enduré la calma anterior a la nevada, i la rítmica caiguda dels flocs incomptables com milers i milers d’angelets blancs que cauen a la terra i, del cop, s’hi posen a plorar. 2. Als anys cinquanta d’aquest segle, cada dia cinc de gener, jo veia, arrecerat davall de les faldes de la iaia Rosa, com es coïen a la llar unes gustoses roses de panís. A la matinada següent, els Reis d’Orient també ens duien roses de panís, a les quals s’hi afegien altres sorpreses dins una màgica cistella que sorgia de la mà d’un home de veu estranya que cavalcava un cavall ornat amb cascavells, al qual home li l’havia donada un altre home tot cobert amb una borrassa. Al començament de la dècada dels seixanta, un dia trist i inconcret, a les Eres Llargues, el meu amic Germán va dir que, segons el seu iaio, els Reis d’Orient eren els pares. No cal que en diga res més. 13. Hi ha el treball de la mare al pastador —la farina de tacte sedós, la llevadura tallada amb l’exquisit tall d’un fil—, hi ha el taulell amb els pans pastats esveltament dut al forn, hi ha la calidesa blanca del forn plena de paraules de les dones, hi ha una espera necessària i heus aquí calents els pans redons i ufans, i el cóc que disputes encara calent i a pessics, per tastar, mentre el mastegues, les parts fonamentals de la Història Universal.


62

la lletra ferid 2. La farandola del vestit 1. Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono. Proposo de canviar el primer vers del Canzoniere d’aquesta manera: Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono. D’altres esmenes posteriors ja no en parlo, si bé regalo els drets d’autoria d’aquest canvi —que espero no massa brusc ni pretensiós—, sempre que en qualsevol citació es faça constar el meu nom ennoblit per un imitador meu com Francesco Petrarca. Altrament, em queixaré afirmant que l’autor del Quijote és don Miguel de Cervantes i no un tal Pierre Menard, diga el que diga Jorge Luis Borges. 4. La mer, la mer, toujours recommencée. Ja impressiona que el poema de Paul Valéry es titule, precisament, Le cimetière marin. En canvi, es pot veure també així: els poemes sempre recomencen. 42. Realisme. L’origen del realisme es perd en la nebulosa del temps. Segons pareix, es va descobrir la primera vegada que un actor va dir: «¡Vine, Mort!» i es va morir de veres. L’aplaudiment a l’anònim actor fou inconscientment històric: una fita en la història de la crítica literària. Però, alhora, va ser un esforç inútil: ara ningú no pot saber si l’actor representava tragèdia, comèdia o drama. 73. Em compto entre els amants de la noció de la vida com a teatre. T’ho dic sense mala intenció, per si sols pensar-t’hi més com a públic que paga que com actor o actriu, o fins o tot com a tramoista. I conscient que, en haver pagat aquest llibre, compartim de fet la mateixa obra. 79. Temes fonamentals de la vida: l’amor i Groucho Marx. 98. Després de recitar-me la segona de les Elegies de Bierville de Carles Riba a la vora mateixa del temple de Posidó al cap de Súnion, mentre un vent enèrgic de segles parlava amb el sol i el blau de la mar era perfecte, tot es va fer senzill: era Europa, l’única Europa, aquell instant feliç i misteriós. 3. L’arbre de la meditació 4. Servidor de l’impossible, presoner del possible. 9. Heus aquí si sabré jo que les idees són eternes —encara que no ho hagués dit Plató—, que sempre espero que sone el telèfon i siga ella, o que arribe la carta d’ella, i només es fa eternament present sota la forma d’Allò-que-pogué-haver-estat-i-no-arribà-a-ser. 20. La dona que passa pel carrer em duu de la passante de Baudelaire a La bella dama del tramvia de Josep Carner, d’aquesta a la Noia del tram de Joan Salvat-Papasseit, i d’aquesta a la que ara veig passar, ja dic, la que passa i ja no tornarà a passar mai més. 46. Parlem de la identitat. Informacions importants per saber qui ets: ¿d’on véns? ¿on vas? Home, ¿de quin color els duus? Dona, ¿de quin color les duus? 94. Aquest paisatge disposat a cremar-se i tornar-se a cremar. 96. Sé d’un país on voler riure de quasi res és, precisament, un tòpic literari, en la mesura exacta en què admetre la fugacitat i desdenyar la permanència hi és treball habitual. 115. Cada cosa és la darrera del passat i la primera del futur. I normalment, poc més. 143. Hi ha gent que diu que el mur de Berlín ha caigut: ¿No serà que l’han canviat de lloc? A Gibraltar, per exemple. És un assumpte inquietant: ¿qui l’ha canviat? ¿on l’anirà posant, d’ara endavant? Més encara: ¿a quina part del mur som ara? 144. La finestra, l’espill, la humana vida. (L’optimista, 1997)


63 Versos de l’absència Visita tothora la pena el meu casal, la pena més grisa, la més alta muntanya. El gris de la gran boira fosca, l’enyor del somni més blau, l’absència dels seus ulls. La nit envejosa i cruel es fa més negra, la lluna minvant ja no em vol parlar d’ella. No sé què faré, si el temps no em duu l’estel del seu cos puríssim, el seu somriure blanc. (Les veus del vent, 1984)

Aconsella la ciutat

d

e

v

e

r

s

o

s

Contemplarem aquesta ciutat bella, totes les ciutats belles, si no vestits amb els ulls col·lectius ni amb les bàrbares deixalles d’aquest segle, volent saber almenys els segles tots possibles, significats exactes, tardors recomençades de tots els temps reals, si venidors, de boires, i si presents, fills de la terra erma. Passejarem, però, aquesta vella ciutat mediterrània a les palpentes, si cal, o retuts, sonant els mots de Swansea o de Súnion, d’illes de calma, de xiprers de Silos, en acordat lament seguint l’estil que natura consent com Ausiàs amb dubtes aconsella.

t

a

s

t

(Tardor a Llareggub, 1999)


64

la lletra ferid


65

Inici romà

Jordi Querol (Castelló de la Plana, 1954)

Valèntia, Hispània Tàrraconensis, any segon de l’imperi de Marc Ulpià Trajà, 852 ab urbe condita, 99 del naixement de Jesús La nit avançada, la ciutat en calma, immersa en un silenci pesant. Només un vianant s’obre pas per la Via Decumana, que ha recobrat finalment la pau nocturna després d’un dia sorollós d’homes i bèsties. La lluna quasi fa el ple, i la seua llum dibuixa estranyes ombres, arrencant reflexos argentats als marbres dels temples del fòrum. Gai Juli Níger arrossega la seua ràbia per tota la plaça, indignat potser més amb ell mateix que no amb Varínia. Al cap i a la fi, quina culpa té la jove d’estimar-se més una vida tranquil·la i sense entrebancs, amb el passar segur que li garanteix aquell maleït Luci, que els déus confonguen? No és això, al cap i a la fi, el que també li hauria agradat al mateix Gai, un futur de comoditats, sense por a recaure per deutes en l’esclavitud amb la qual tant havien lluitat els seus pares per a escapolir-se’n? En arribar al bell mig de la plaça, Gai atura el seu cos jove, recent eixit de l’adolescència, davant l’estàtua del seu homònim imperial. Des del centre del fòrum, el diví Gai Juli Cèsar, el primer que havia estat nomenat emperador per les tropes i deïficat pel Senat de Roma, sembla abastar amb la mirada tota Valèntia, aquella ciutat que ell va contribuir a fer ressorgir de les cendres, feia més de cent anys, quan una de les múltiples guerres civils que havien dessagnat llavors Hispània l’havia reduïda a un munt de runes. L’estàtua del primer dels cèsars, amb la cuirassa daurada i resplendent dels generals victoriosos, sembla contemplar-lo entre bondadós i despectiu, amb un lleu somriure als llavis, potser el somriure de l’home que ha assolit ja la categoria de déu. Perquè en el nom s’acaba tota la semblança que puga tenir Gai amb el diví Cèsar. Que compartisca nom amb ell només vol dir que els seus pares, quan van comprar la llibertat després d’anys d’estalvis i sacrificis, van rebre, com era costum, el nom del seu antic amo i ara patró, del qual se suposava que passaven a ser una mena de fills en assolir la condició de lliberts; aquest havia estat l’únic regal generós d’un amo immisericorde, que havia escanyat prèviament els pares fins el darrer sesterci abans de dignarse atorgar-los la llibertat. I Gai ha heretat del pare aquell nom tan grandiós i enlluernador. Per desgràcia, el nom era l’únic que havia heretat Gai. El pare havia mort, pobre com havia viscut, treballant una mica d’açò i una mica d’allò, sense traure mai res en clar de la vida, sinó l’orgull de poder-se dir un home lliure. Havia mort molt lluny de la seua Gàl·lia natal, a la qual sempre deia i repetia que somniava tornar, tot i que Gai sospitava que el pare no tenia en realitat cap desig de moure’s


66

la lletra ferid de Valèntia, i que l’esment de la terra nativa havia esdevingut en ell només un recurs per a poder parlar amb els veïns a la fresca, durant les càlides nits d’estiu, assegut a la porta de la casa on vivien i on ell havia nascut. Una casa pobra però digna, com li agradava dir al pare; i neta i polida, que afegia amb tota raó la seua mare, orgullosa de la seua habilitat per a la llar, herència de generacions i generacions d’esclaves domèstiques, «perquè la meua mare, i la meua àvia, i la mare de la meua àvia, van servir sempre en les cases més il·lustres de Tàrraco, abans que l’ama Clàudia tinguera la mala pensada de casar-se amb l’amo Juli i establir-se en aquesta Valèntia, un poblet de no res quan s’ha conegut com jo la grandesa de Tàrraco, que tots diuen que es pot comparar a la de la mateixa Roma». I ací venia sempre una llarga tirallonga de les meravelles de la seua ciutat, moltes de les quals Gai sospitava que improvisava i engrandia a cada nova contalla. I després el rostre de la mare, prematurament envellit però conservant encara certa bellesa heretada d’èpoques millors, es contreia en una mena de rictus, mig de tristor mig d’ironia, i llavors solia afegir: «i jo vaig tenir també la pensada, veges tu per què, d’ajuntar-me amb aquest home —i assenyalava el pare—, que no sé què li vaig veure, i vaig cometre l’error de deixar-me embolicar per ell, per a estalviar fins l’última moneda que em donava l’ama Clàudia en agraïment pels meus serveis. I ací em teniu ara, lliure però més pobra que les rates, jo que he conegut uns palaus com no podeu ni imaginar-vos, quan allà a Tàrraco...». I seguia un nou reguitzell de meravelles tarraconines, i el circ s’eixamplava més des de la darrera cursa que Gai li havia escoltat explicar, i el fòrum tenia encara més estàtues i, ja posats, aquestes eren d’or i d’ivori, i els temples eren més i més grandiosos i creixien quasi fins abastar el cel; i la casa dels pares de l’ama Clàudia, ui!, la casa dels pares de l’ama Clàudia, aquesta sí que era... Però, malgrat tantes lamentacions i tantes enyorances de l’antiga vida, Gai sabia que la mare en el fons n’estava satisfeta, per mísera que fora, de la vida que duia al costat d’aquell home al qual havia estimat com només estimen els patricis, «ells que tenen temps a perdre pensant en l’amor», com també explicava la mare el dia que tenia la vena sentimental. I justament per això Calpúrnia no va poder mai acceptar que les febres que portaven tots els hiverns les aigües del riu i del proper estany se’n dugueren d’una revolada la vida i les il·lusions del seu espòs; i tots els precs i totes les ofrenes a la deessa Isis per a l’eterna conservació de l’esperit del marit —unes ofrenes que es van emportar el poc que quedava en aquella casa empobrida—, no van impedir que la mare caiguera en el desconsol més absolut, que s’abandonara, sense ganes de viure, i que ben aviat anara a la recerca del pare, fora on fora que s’hagueren de trobar tots dos quan la Mare Isis intercedira per ells davant de Júpiter, per tal de fer-los viure junts eternament. Ara doncs Gai és ben sol, amb els seus divuit anys recent acomplerts –o això explicava la mare, que deia a qui volia escoltar-la que s’ho havia fet per no restar prenyada mentre no van tenir la seguretat que l’amo els atorgava la llibertat, «perquè ni ton pare ni jo no volíem per res del món que nasqueres esclau, fill meu, i que et separaren de nosaltres per a dur-te els déus sabrien on». Un suau ventijol li mou els cabells, que du bastant llargs, castanys una mica rossencs, que la mare sempre li deia «en això has eixit al teu pare, que la gent de la Gàl·lia són molt rossos, l’ama Clàudia m’ho explicava; perquè jo sóc hispana pels quatre costats, i per això tinc els cabells bruns i la pell una mica fosca; que això, veus?, sí que ho has heretat de mi». Gai, mescla de rossor i pell enfosquida, és sol, completament sol, no té com qui diu ni una mala moneda de coure, i la casa dels pares i el petit hort que hi ha al seu darrere ni tan sols no era d’ells, sinó de l’amo, que els l’havia cedida a un «preu raonable» de per vida, però que ara ha d’abandonar, «i ràpidament», com li ha recordat l’administrador.


67 I a més, Varínia li ho ha deixat molt clar: li agrada el seu rostre i la seua planta, se sent atreta per ell, no en mancaria una altra, ho passava molt bé amb Gai i li reconeix que sabia fer-la gaudir quan eren junts; però... Gai no té ni cinc, i aquell Luci que els déus maleïsquen és ric, molt ric, i pertany a una de les bones famílies d’il·lustres veterans, que a Valèntia és com dir el milloret de cada casa, i segurament algun dia arribarà a qüestor, o fins i tot a edil de la ciutat. És clar que Luci només la vol com a concubina, per suposat, però què li importa això a Varínia? Efectivament, en aquell mateix moment, en una casa ubicada en un barri pobre, a altre extrem de la ciutat, a Varínia la veritat era que li importava ben poc si seria la dona legítima de Luci Antoni Crescens o només la seua concubina. Fins ací bé que l’encertava Gai. Però ja no passava el mateix quan el jove s’imaginava el rostre morè i sensual de la seua estimada, que per alguna cosa semblava tenir una mica de sang púnica a les venes, feliç i despectiva en braços del seu nou amant. Perquè el que més li preocupava de veritat a Varínia en aquells moments, i d’això Gai no n’havia de saber mai res de cap de les maneres, era justament l’amenaça que aquell pretendent seu, ric i antulladís, li havia plantejat sobre el destí que podia esperar-li al jove; «si tu no cedeixes», li havia aclarit. «La mare del teu estimat Gai va haver de demanar molts préstecs, quan el seu marit va caure malalt, i mai no els va poder tornar. Ara ell n’haurà de fer front, i sé que no pot, o siga que...». No calia que seguira, la llei era molt clara. Si el fill d’uns antics esclaus, per lliberts que foren, resultava legalment responsables de l’impagament d’uns deutes, recaïa en la servitud; de manera que, si no pagava aviat, Gai tornaria a la condició d’esclau per a evitar-li la qual tant i tant s’havien sacrificat els pares. Però el pitjor estava encara per venir: —I saps, Varínia, qui té tots els registres d’aquests deutes? —el somriure de Luci era cruel, la seua barba estreta i punxeguda, a l’última moda recent arribada de la capital imperial, semblava apuntar cap a davant, com assenyalant-la— Efectivament, ho has entés bé. Són tots a les meues mans, estimada; els he anat adquirint als seus propietaris, un per un, entre els seus sospirs d’alleujament per poder així fer efectius uns préstecs que ja dubtaven de recuperar. I pots imaginar què en faré, si no és que... Varínia va treure pit, tot i que ho sabia inútil. La bellesa del seu rostre podia transmutar-se en còlera quan calia: —Si no és que què...? Però Luci no es va deixar enganyar pel to de veu de la jove. Sabia que la tenia agafada, que darrere d’aquell orgull s’amagava la por per la sort de l’estimat: —El destí de Gai és a les teues mans, Varínia. Si acceptes la meua, és clar. Perquè, no ho oblides, un esclau no pot casar-se legalment amb cap dona lliure... ni amb cap esclava tampoc, si a això anem — Va prosseguir davant de l’expressió resignada d’ella—. És a dir, que ja t’estàs oblidant d’aquest noningú, i fent-li saber a més que et separes d’ell per lliure voluntat, sense que res no t’obligue... Perquè si no és així, si Gai arriba a tenir la més mínima sospita del que passa, pots estar segura que ho sabré. I en eixe cas, et puc garantir que te’l veuràs ben aviat subhastat al mercat del fòrum, entre els anyells i les gallines. I em sembla que no t’agradaria l’espectacle! (Fragment inicial del llibre inèdit Encontre ajornat)


68

la lletra ferid


s t a t

69

s o r s e v

d e

Vicent Jaume Almela i Eixau (Castelló de la Plana, 1958)

Lluna

de

Nacre

Lluna de reflexos de nacre vaixell de llum de la nit far de la verda planura consol per al cor ferit. A tu et pregue l’encís per a poder enlairar-me fins al cel pel teu camí, d’onades d’escuma blanca roselles i gessamins, on sona la caragola quan bufa fort el garbí. Ai! Lluna de nacre, Lluna! Si veres com jo he vist a l’escullera del port, al despertar taronja del sol, com es planyia una sirena que sola enyorava l’amor. Els cabells de llum daurada portava farcits de flors seda que l’aire engronsava al compàs de sa cançó, mentre d’un llunyà navili dibuixat a l’horitzó arriba una trista melodia curull d’angúnies del cor. Ai! Lluna, Lluna nacrada, dels seus ulls, portes obertes a dreceres del blau cel miralls on s’arrecerava


70

la lletra ferid el blanc somriure de la mar, brollaven cristal·lines perles ecos muts de la immensitat. Sa pell nua, bruna i suau, lluïa mullada de sal, el coll duia envoltat d’estrelles color ambre i juganers cavallets de corall. En veure-la tan desolada li vaig dir el meu cant. Sirena de cua argentada, sirena de trist esguard joia de la matinada cimbell per al navegant. Quan vinga la nit estrelada on la lluna surt a passejar vindré prest a contar-te, sota la llum eternal, gojoses i velles històries d’aquesta terra maragda que vessa perfums de flor blanca que acaronen suau la mar. I viatjaràs a illes encantades amb un mariner d’ulls blaus, al llom de blanques gavines que amb veles obertes bateguen al clar cel. Aleshores la teua nosa, eterna princesa de la mar, esclatarà en pom de roses que un somriure et portarà, i en eixe moment, meravella, pel camí emblanquinat de la nacrada lluna ens anirem enlairant, veient la pau d’un poble a l’ombra el seu campanar, sota la nívia llum, que vetlla el seu somniar. Mentre, argentades estrelles semblen tresors de la mar. (Flor Natural 2004. Premi Ciutat de Castelló)


71 Marina del Grau En la distància llunyana brolla un sobtat sentiment, on s’arrecera la Lluna, vaixell d’un port costaner. Ullals d’ufana planura vorejant novells camins, el Grau la seva marina aplec d’aiguamoll i senill. A la marjal l’alqueria ombreja el transcórrer del temps fresca rosada d’albada el camp de neula cobert. Bat bressolada gavina ales banyades de cel vers les illes Columbretes cerca el cant del faroner. La blava onada es deslliga deixa son salobre bes estovant molsuda arena riba el flairós pinaret. Sota argentades estrelles navega el brau mariner cerca la bella Sirena llindar la Rosa dels Vents. Marina, Grau de la Plana dolcesa de jorns viscuts paisatge que al cor s’atansa mullant-lo de clara llum. (Paisatges. 2010, CD del cantautor Artur Álvarez)


72

la lletra ferid


73

El caçador de relíquies Pep Castellano (Albocàsser, 1960)

El vell italià fa una reflexió semblant a un acte de contrició, sense massa penediment, tot s’ha de dir. Sap que s’ha especialitzat en especular, que s’ha mascarat l’ànima amb les cendres de la destrucció. Ha capgirat les virtuts dels llauradors sembrant de plom i ciment la terra que l’ha bressolat. Amb golafreria per l’aigua, ha anat matant de set la vida, mentre regava el verd mentider del golf i treia la mort a passejar. L’ha deixada senyorejar, la mort, per la terra erma que haguera hagut d’alimentar els seus esclaus... El vell italià ha fet malbé el país i s’ha fet molt ric. Molta gent s’afona pels efectes de la crisi, mentre ell continua podrit de diners, cercant guanys extraordinaris, influint i modificant les estructures del mercat al seu antull. Però, la seua contrició no és real, el seu penediment és minso, perquè el càncer amb què ha podrit l’economia, el paisatge i la gent, se li ha encomanat al cos i li ha enverinat l’ànima i la sang. Des de fa uns mesos, la leucèmia se l’està menjant per dins. Això li han dit els metges que l’han declarat incurable. N’hi ha tants que ballarien de contents només de saber-ho! Però, ho manté en secret. Només els més pròxims ho saben, que s’està morint. Només aquells que faran l’impossible per traure’l d’aquella lenta agonia que l’empresona. Perquè ell està disposat a tot per recuperar la malmesa salut en què l’ha afonat la malaltia i fa mesos que té en nòmina els científics més bojos del món, disposats a obtenir sang de l’ADN de Crist. Pensa, en la seua bogeria de desnonat, que només es regenerarà si beu de la Sang Reial, «hic est enim calix sanguinis mei...», perquè aquells que en beuran guariran de les llurs malalties i tindran la vida eterna. I els seus més fidels li fan costat en aquella guilladura en la qual vol creure. –Uns laboratoris de València han fet estudis comparatius entre el sudari d’Oviedo i el del llençol Sant de Torino –diu un científic de bata blanca i mascareta antisèptica a la cara, a qui anomenarem Bata-1– . Ho han fet per demostrar l’autenticitat d’ambdues relíquies. I es veu que han donat un resultat positiu... –Ecco, envieu el caçador de relíquies a Oviedo, que furte un tros de sudari. Aconseguiu il maledetto ADN. Però, ja! –No hem pogut –explica un altre científic que també està a la reunió, a qui tampoc se li veu la cara i a qui anomenarem Bata-2–. Ja el vam enviar però, no ha pogut burlar la seguretat dels asturians. I, potser Torino encara serà més difícil... No hi ha temps. Vosté ho sap. –És clar que ho sé. Malediccione! –Doncs ja que el caçador ha fracassat, féu-me cas a mi –diu un altre a qui direm Bata-3–. Ja sabeu el que he opinat sempre. El calze sagrat, per a mi, i per a molta gent, és ella i no ell. La Sang Reial és de la Mater Familia i no de Crist. –Maria Magdalena... –Sí! Ella és la portadora de l’ADN redemptor. Podem organitzar una excursió al Llenguadoc. Jo tinc contactes amb gent de Renne-le-Château. Diuen que allí està Santa Maria...


74

la lletra ferid –Hi ha molta gent que diu que aquella tomba de Magdalena és falsa –el talla Bata-1. –M’esteu posant nerviós! –fa el vell, mentre s’alça de la taula–. Feu el que siga! Quan tingueu alguna cosa clara, aviseu-me! I us recorde que no tenim tutto il tempo dil mondo. Així que més val que reseu per trobar una soluzione! L’italià se’n va i deixa els altres tres de la bata sols, mirant-se els ulls, que és l’única part que poden veure de llurs cares. Mentre es miren, fan cas, textualment, a allò que els ha dit l’italià, el Maestre d’aquella Congregació boja, i resen: «Sancta Maria, ora pro nobis pecatoribus, nunc et in hora mortis nostrae...». –Si realment vols provar amb la Magdalena –fa Bata-2, només acabar la pregària–, hi ha una altra opció més pròxima. La setmana que ve és la romeria de les canyes a Castelló. –I què n’hem de fer, d’això? –L’ermita de Castelló, casualment és al meridià zero. La ratlla que divideix el món. El principi i la fi... –Però tu saps molt bé que la ratlla del món antiga no passa per l’actual meridià zero. I també saps que a l’ermita de Castelló no hi ha absolutament res. És només un vell aljub del castell... –Però casualment, Castelló va adquirir unes relíquies de Maria Magdalena –Bata-2 s’explica mentre s’il·lusiona amb el seu raonament– i (sabeu molt bé que les casualitats no existeixen) les pugen cada tercer diumenge de quaresma en Romeria. I encara més: la romeria segueix una ruta de més de vuit quilòmetres seguint la línia zero fins a l’ermita de la Magdalena. Res no pot ser casual, germans. –Saps perfectament –el corregeix Bata-1– que les relíquies de la Magdalena de Castelló no ofereixen cap garantia. –No perdem res intentant-ho –fa Bata-3–. D’Oviedo o de Torino, no obtindrem res, així que..., jo trucaria el caçador. –Com vulgueu –diu Bata-1 no gens convençut–. Però, jo em rente les mans. Tercer diumenge de quaresma. El castellonencs fan cua a la plaça major per recollir les canyes de la romeria. L’olor barrejat de mistela i de cassalla inunda la frescor del matí. Les dianes de la colla de dolçainers i tabaleters ajuden a desentumir els cervells encongits per poques, massa poques, hores de son. Hi una persona, però, que no pateix son. El caçador de relíquies du un barret de palla d’ala ampla que li tapa mitja cara i una barba poblada i negra que a poc que la mirara algú amb deteniment se n’adonaria que és postissa, com la perruca que du a sota del barret. Ulleres fosques, com tanta gent aquell matí. Brusa negra i mocador verd al coll. Ha fet cua, com tots, a per la canya. S’ha confós entre la gentada que ompli una plaça i uns carrers acabats de posar. Quan ha sentit doblegar les campanes ha entrat a l’església disposat a no perdre de vista en tot el matí el reliquiari de Santa Maria Magdalena. Tal com li han encomanat a la Congregació que havia de fer. Acabades les pregaries i les lletanies, el president de les rogatives, un capellà que du la capa pluvial, agafa el reliquiari entre les mans i el cobreix protegint-lo. –Procedamus in pace –diu per donar l’ordre de partida. Els cantors vestits amb sotana i roquet blanc comencen a cantar fins al carrer: «O vere Deus, Trinus et unus...» Ell canta també: «dona nobis salutem et pacem et gratiam de caelis». La romeria ja està en marxa pels carrers de Castelló. L’escolta de les relíquies és gran. A les autoritats municipals els acompanyen els polítics forasters que han vingut a fer-se la foto i els macers i els guàrdies rurals armats amb escopetes. No serà tan fàcil com li havien assegurat agafar el reliquiari de plata. Els guàrdies van descarregant salves per recordar-li que les seues escopetes van carregades i que la seua funció


75 es custodiar la custòdia, i que ho faran. I els polítics forasters han vingut carregats de maromos amples com un armari, amb llúpies baix del braç que, curiosament, tenen la forma d’una Heckler Koch USP de nou mil·límetres. Pel camí no veu el moment. Ni el busca, d’acollonit com està amb tant d’armament i escolta. La comitiva és infranquejable i el capellà no abandona la relíquia per a res. El caçador ho entén. Ell faria el mateix, és clar. Però amb l’esmorzar, la romeria descansa a l’ermita de Sant Roc. Els han ofert una taula ben parada que va una mica més enllà de la figa i el dosset tradicional. L’àpat es fa llarg i copiós. Els armaris fumen, els guàrdies es relaxen i el capellà també. El reliquiari i la creu processional han estat dipositades a l’altar de l’ermita. La majoria de la gent fa cua per tocar la campana. Ell hi entra. És plena de gom a gom. Són tantes les persones que l’envolten..., però cadascú va a la seua. És com si no l’estiguera a mirant ningú. El caçador veu el moment. Es posa els guants de làtex. Agafa el reliquiari de plata, com si tinguera molta curiositat per la joia. Els seus dits de prestidigitador es posen a treballar i en un tres i no res ja ha tret la relíquia i ha deixat un trosset de tela molt semblant al que hi havia. Al carrer se sent molt de rebombori. Entra una colla que venia tocant la dolçaina i el tabal i que ha volgut fer una paradeta a Sant Roc. Un membre d’aquella colla, en veure’l toquejant el reliquiari, s’acosta amb bonhomia per fer-li una explicació com cal de la importància d’aquell objecte per al poble. El caçador de relíquies es fa passar per un turista estranger summament interessat, i el de la colla, amb ganes de xerrar, aprofita per endossar-li una bona conferència –un poc xovinista, això sí–, sobre la qualitat de l’orfebreria de la joia de plata i de passada sobre tot Castelló, romeria i tradició. Ell l’escolta fent-se l’interessat, mentre amaga les mans enguantades i la relíquia. Prega perquè continue xerrant, perquè li faça totes les explicacions que vulga, però que no mire amb deteniment l’interior del reliquiari. I el conferenciant no ho fa. Acaba cantant el Rotllo i canya, moment que el caçador aprofita per fugir entre el riu de gent que sirga la romeria fins a la Magdalena. Amb la panxa plena, ningú està per adonar-se que el reliquiari ha canviat de relíquia. La processó continua el camí. La majoria dels polítics, no. O només un trosset de res, fins a la carretera nacional 340. Com el caçador, que tampoc arribarà a la Magdalena, ara que ja té el que buscava. Als polítics, farts d’olla, els estan esperant els cotxes oficials per tornar-los a València. A ell també l’està esperant un cotxe tot terreny que el durà a tota pressa al laboratori de Bata 1, 2 i 3. Els científics de la Congregació del vell italià es posaran a treballar, però, per més proves que li facen a la relíquia que ha caçat, no en trauran res d’aquell trosset de tela de Maria Magdalena. Algunes epitelials, sí, però de quatre persones diferents. I cap d’elles correspondrà a l’època de la Santa, així que... Res! No podran fabricar la sang que li ha de donar la vida eterna al vell especulador. L’italià s’haurà d’engolir tot sol el tràngol del càncer, sense sortilegis, sense sangs reials, sense màgies mil·lenàries. Les coses van així, en aquesta vida cadascú acaba recollint allò que sembra, no? Ningú no troba a faltar els polítics que han marxat amb llurs cotxes. A la relíquia tampoc l’estranyen. Ell ha fet molt bé la seua feina i a Castelló mai no sabran que han estat víctimes del caçador de relíquies i que la Santa ja no els acompanya en la romeria del tercer diumenge de quaresma. Ara, que mentre no falten la mistela i les figues albardades! El poble festeja. Festeja sense saber que està celebrant la mort d’un tirà. Ni falta que li fa!


76

la lletra ferid


s t a t

d e

77

s o r s e v

Joan-Bta. Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961)

ofrena als Déus L’illa, al migdia, una espessa bovor, que no sé quin esperit fugisser salpebra. Verds llampants i grocs, i blaus cobalt, i un cel flonjo, puríssim. L’alegria dels déus el diumenge al matí. (Temple de Klungkung, Bali. Tardor de 1995. Del llibre Illes, 1999)


78

la lletra ferid Soldats de la vida Al meu company de nits Ximo Grifo, in memoriam

La mireu, menuda o gran, entre els vostres dits de cotó en pèl com els dibuixos que pintàvem a l’escola quan no sabíem encara que el dolor pren totes les formes i sempre torna a començar. Ara és el pensament qui la mira i l’interroga en la foscor humida de la nit, qui la deixa finalment passar, i ella creua boscos de saliva i lava perquè l’allunyen per sempre més del país de la por. Però ell no sé si sap encara els camins que haurà de petjar. Mai, ell, menut o gran, redó o aspre, sabrà en quina direcció restarà la vena malmesa; o si la fibra que pateix despertarà finalment el cor que ja no batega, o com s’empolsimaran els capil·lars de llum i esperança, o si es teixiran de nou els teixits desteixits de vida. On heu après, companys i companyes, el pacient ofici de la compassió? On? I ella, menuda o gran, amb els ulls com a taronges, maldestra i entortida haurà de continuar tacant el paper com els dibuixos que pintàvem a l’escola quan no sabíem encara que el dolor pren forma d’esfera, i roda i roda, i sempre torna a començar.

12/XII/2003, amb motiu d’un sopar de treball (Inèdit)


79 Marjal absent He tornat a la casa dels avis i l’he trobada buida, sense vida. L’herba creix com un malson alimentat pels insectes de Ciutat i els seus tentacles obrin les parpelles de l’oblit. S’ha esvaït la calma, aquella serenor d’abans s’ha tornat mortal com els homes i els dies. I no descansa el pic ni la pala. Bull l’acer; l’exactitud de la línia és el vertigen. Del sostre de la casa baixa una piuladissa d’oronetes: és el soroll precís de la meua infantesa. Reconec els lliris grocs de vora sèquia, l’olor del pa torrat en oli i sal i l’ombra suau de l’emparrat entre síl·labes lentíssimes. Aquestes són les ales dels meus ulls. Però la tardor també s’expressa a través del vol d’ocells transparents, en les fulles xacrades dels àlbers i en els ruscs deshabitats de mel. He vist codonyers suburbials infectats de desencís, gripaus cecs que contemplaven espaordits la rosada i, en la puresa d’un toll, un teuladí s’ha rentat la cara. Potser ens ha tocat viure un temps equívoc. Abans no existia aquesta urgència de llum. Furgue amb les mans la terra que un dia van assaonar els avis i em creixen úlceres de ràbia. Als ampits de les finestres, alguns ocells se suïcidaran a l’alba. (Inèdit)


80

la lletra ferid


81

Pensaments amb singlot

Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961)

La paradoxa: una navalla de tall finíssim en forma de Cinta de Möbius. Tot art veritablement gran, fins i tot aquell que es postula realista, procedeix d’una obstinada militància contra la realitat. Segresta les idees que li passen pel cap i ja no cessa de torturar-les, fins que acaben confessant d’on vénen i on van. Imagina l’existència d’un museu on apareixerien exposades les pells que les ideologies abandonen després de cada muda. Un univers que no cessa de dilatar-se... Indubtablement, va de part. La sensació de contemplar per primera vegada una situació és també un dejà vu. Gramàtics que grapegen impúdicament (i impune) les parts del discurs. El gran problema de les societats contemporànies adopta la forma d’una paradoxa: la de com aconseguir l’obertura tot preservant-ne l’oclusió, i viceversa —això és, la de com continuar sent societat i esdevenir alhora humanitat. Existim a gran velocitat i el nostre horitzó vital es concentra en un sol punt, que al capdavall acaba xuclant-nos com un forat negre. El més dolent no és esdevenir un rebel sense causa, sinó sense causa ni efecte. Si ve un dia en què la mort s’ha de guanyar la vida, farà d’acupuntora amb busques de rellotge. La imatge més rotunda del desig sexual: la còpula de dues mosques en ple vol. Es passa la vida lluitant contra els aborígens del seu món interior. En la penitència porten ja el pecat. La tragèdia d’una època, o de com una marxa militar impedia escoltar el solo d’una trompeta de jazz en sordina. Els pobres fem gestions, els rics gestionen.


82

la lletra ferid La defecació i el sexe són, també, formes d’higiene mental. Eclipsis de rostre: cares de lluna amb ulleres de sol. La justícia i l’amor —vet ací un cas flagrant de cegueses enfrontades. Si bé es mira no hi ha cap codi que no mereixi la denominació de codi de barres. La consonant treballa el material vocàlic, talment un forjador que fabriqués tenalles amb el crit. S’estimava tant la vida que va morir massa tard, quan ja havia caducat el temps de la resurrecció. No encertar mai és també un signe d’infal·libilitat —probablement l’únic que alguns es poden permetre. El somni: un balcó situat a dalt d’un gratacel, però amb magnífiques vistes del subsòl. Es trauen els uns als altres la paraula de la boca i després l’enganxen, com un xiclet gastat, sota qualsevol taula. El jo no admet sinònims, només tolera antònims. Projecte per a una Trinitat: la corona d’espines, l’ombra i el peix de drap sobre un bassal de sang.. Segons Ramon Llull no es pot cometre suïcidi, perquè ningú no pot esdevenir jutge de si mateix. Però, sembla oblidar que una gran quantitat de suïcides ho són en qualitat d’advocats defensors de si mateixos. Les declaracions d’amor com cal tenen sempre alguna cosa de declaracions de guerra. No hi ha ciències naturals —convindria no oblidar-ho. Els buròcrates desesperats, que se suïciden per estricte ordre alfabètic. No és pas per casualitat que aquells a qui res no els és perdonat són sempre els mateixos a qui hom exigeix que ho perdonin tot. Homertà del primer autor, ocult per sempre més darrere el paravent de l’escriptura. L’error, un bolet verinós que hom serveix en safata ennegrida de plata. La llengua materna és una mare possessiva. Excretemnihilismecomquicagacorda. La pitjor borratxera és sempre la d’aigua beneïda. A aquell que no sigui capaç d’estar a l’altura de les circumstàncies més li valdria penjar-se d’un bonsai. Creuen la llacuna de la pròpia ignorància sobre un pont de punts suspensius. No resulta gaire fàcil esdevenir profeta en la pròpia terra, però més difícil resulta esdevenir cacic lluny d’ella. Els fills pròfugs d’ahir s’han convertit en els pares dimissionaris d’avui. (Inèdits)


83 Faquir M’estic a un llit de punxes: pura absència. Com una ploma lleu, mut com la pedra. Pare de mi mateix, fill del meu somni. Si en algun lloc algú llencés uns daus o es permetés la vanitat d’un vers, moriria d’un excés de sentit.

(Despossessió, 2002)

Frida Kahlo Si en els teus ulls el món ofega un crit, no esperis que ell t’absolgui a cau d’orella. Ets filla d’un silenci que s’estella i els esquelets t’aguaiten sota el llit. En somnis es dessagna el teu vestit, pell de dolor, flor de la vida vella. T’has tallat els cabells llargs de donzella, voldries amputar-te l’esperit. Ta vida és una crossa que es fractura, un úter repuntat per ganivets, el melic d’un embut penjat d’un fil. El rostre de la mort no té perfil, però és dolç com un cor de confitura. Ni el teu autoretrat sabrà qui ets.

(Despossessió, 2002)


84

la lletra ferid L’olivera La súplica de l’art va enllaçar els nostres braços, i el crit del cor i l’esclat de la carn, i aquesta triple nafra ens recargola com si fóssim captius al tronc d’una olivera. Antiga copa d’or on els licors es mesclen, la terra eixuta alberga la nostra doble arrel; l’alta nit ens sosté i esdevé escut i llança, alcavota i pincerna del foc que ens consumeix. Amb les branques esteses guaitem el cel d’estiu, posseïts per l’ardor d’aquells que no coneixen més llum que la paraula, més paraula que el cos, i s’abraonen amb el deler d’atènyer un paradís pel tacte. Plens de dits estellats, palpem els nostres noms sense saber d’on brollen les aigües del desig, la llei cega del plany que ens recorre l’esquena i enverina la sang a força de manyagues. Cerquem una resposta, no la raó solemne de l’evolució, només la llavor fosca que ens empeny a combatre’ns cap a l’avenc dels somnis, on els cossos consumen les metamorfosis. (Inèdit)


85 La vida pòstuma del superhome Aquesta terra erma coberta d’al·legories ... va ser dissenyada per contenir multituds, en la seva forma contemporània, això és, pòstuma Susan sontag

Europa és un basar immens a l’aire lliure on treuen als encants, per un parell de mitges o un tros de xocolata, l’orgull d’un veïnat de músics i poetes, la dignitat ferida d’un poble de filòsofs que capta les burilles dels soldats vencedors i malvèn favors lúbrics (pobra Lili Marlen!) a la llum dels fanals. Surten de subterranis, de cases esventrades, dels camps de presoners i els inferns de la tundra, amb els rostres cremats, la roba apedaçada que amaga la ignomínia d’un uniforme vil. Conserven l’odi intacte, un lleuger tremolor a les mans i ulls blavíssims de qui ha vist prop la mort però no ha tingut tractes amb el penediment. Són el saldo de carn que escup tota derrota, els monyons amputats d’un Poble de Senyors que havia d’heretar els grans espais de l’Est i sotmetre al seu jou les races subalternes, i ara es rebolca, impúdic, en el ressentiment, per culpa d’un destí funest que l’ultrapassa i l’empeny contra el fang amb els llimacs. Són els ramats ombrívols que endrecen les ruïnes amb el posat mansoi d’innocents botiguers, es disfressen de mestres amb levites i ulleres, reguen les flors, festegen, arxiven documents amb rictus burocràtic i, per damunt de tot, fan créixer les indústries, pujats en la fe cega que l’èxit en l’empresa els assegurarà la total indulgència del Déu de les Batalles. El superhome ho sap i deambula entre ells amb el cap cot, absent, com el cabdill secret que va escrutant els somnis d’un exèrcit cansat, vençut per la creença que la guerra ha acabat definitivament. Porta vida discreta, procura no aixecar ni la més lleu sospita,


86

la lletra ferid a penes escriu versos i ja no es deixa endur mai per la vehemència. Només va a la taverna molt de vegada en quan, llavors beu unes pintes de cervesa tot sol i fuma en un racó, mentre amb els ulls tancats escolta la conversa de la gent dels ravals. Avesat, hi endevina els maldecaps de sempre, les foteses vulgars (el futbol i el cinema) pensades per corrompre la voluntat dels forts i desencaminar-los dels afanys elevats. Ell sap que, al capdavall, el que de debò compta és el romanent d’ira que, com un corc, rossega el cor dels llocs comuns, l’actitud virulenta de rebuig cap als pòtols vinguts dels albellons pestilents del vell Sud, l’instint forassenyat que els empeny a engendrar cada nit fills als ventres d’aquestes dones rosses, de poderoses anques, que pariran herois per a quan sigui el dia. El pensament l’aplaca i sospira cofoi, com un mamut prehistòric, mentre se li omple el pap de versos transparents on evoca un piano llunyà i tardanes roses que algú desa en un gerro. És el temps de la infància que retorna (puríssim paradís emboscat a mitja trompa) quan, tot de sobte, les coses es treuen del damunt la màscara de ronya de la realitat, la sintaxi grollera dels drets humans, l’estafa que en diuen democràcia. És l’hora del capvespre, l’instant sentimental en què els records se li omplen de banderes, i veu marxar pel cel exèrcits, batallons escollits camí de les victòries que presagia el vent d’eterna primavera que li esvandeix el cos. La primavera eterna dels fidels que laboren pel sempitern retorn del guerrer a la barbàrie, del martell a l’enclusa, de la llavor a la terra, de la torxa al puny fort que l’encén i la branda, de la trompeta als llavis que convoquen les plagues que han de guarir l’estigma de totes les nostàlgies. Aleshores s’adorm, ronca i espera el dia en què els vells camarades tornaran a trobar-se i s’asseuran, solemnes, als trons dels merovingis. (Inèdit)


s t a t

Sonet sense mots

d e

87

s o r s e v Antoni Albalat (Castell贸 de la Plana, 1961)


88

la lletra ferid

Haiku per a una musa absent


89

Llibre de capรงalera


90

la lletra ferid

Aquesta sang


91 Els peus de la boira Les pieds n'approuvent pas le visage, ils approuvent la plage Henri Michaux

Amb peus tan petits vénen els estornells, defallença de la tarda; amb peus de pluja vénen les granotes, companyia de la primavera; amb peus de vent vénen els espiadimonis, sageta de sang. Amb peus, pluja, tardes, granotes, primavera, vent, espiadimonis, sagetes i sang el nostre desig a contrapèl dels anys, el seny i el món. Només per tu aquests versos, només per tu aquestes sabates: pels peus amb què véns, pels peus que et beso com besa la pluja, la tarda, la granota, la primavera, el vent, l'espiadimonis. Peus, sagetes i sang, sabates enamorades. (Els peus de la boira, 2001)


92

la lletra ferid Exili Amb les mans despullades et faré una caixa d’escorpins. Els dies gangrenats fugirem ben lluny, on no hi haja la vulgaritat indolent d’aquestes migdiades. (L’herència dels hidroavions, 1995)

Tipografia L’asterisc estimava en secret la i. Ella, menys tímida, va acceptar una petició de contraure dígraf i es va fer una clenxa bellíssima als cabells. L’asterisc va plorar en silenci la seua dissort un matí radiant d’interlineats. (L’herència dels hidroavions, 1995)

Viatge a l’Índia Estic fart de caçar tigres dins aquesta luxúria de verdolagues. El cuiro de l’espatlla de l’elefant t’escalfa les natges suades. E. M. Forster et mira de reüll mentre redacta un altre testament. A la vora del Ganges han instal·lat una depuradora. Tota la poesia és ara llot estantís. (L’herència dels hidroavions, 1995)

La ploma de vidre He trepitjat el silenci mineral enmig dels camps sembrats d’angoixa i sospirs. Els ocells, en fugir espaordits, deixaren caure aquesta ploma de vidre amb la qual puc alentir la marxa de la clepsidra. La sorra té la clau de tanta infinitud. (La ploma de vidre, 1998)

Suquet de peix Aquests ulls de basalt antic que ara ploren els festeja un cel clar, una escampadissa de cançons i la prosòdia, salada com ho són les llàgrimes, d’una platja calmosa on els pioners de l’aviació fan un suquet de peix amb morralla i crancs tendríssims. (La ploma de vidre, 1998)


93

Primera de fira Vicent Climent (Castelló de la Plana, 1962)

Aquell matí dominical era, si fa o no fa, semblant als viscuts els últims anys. Això sí, més trist i més silenciós perquè el pare havia faltat dilluns d’eixa mateixa setmana. Tonica, des del sofà de la saleta, rememorava altres Magdalenes on l’agitació natural de la festa s’encomanava als tres habitants d’aquell llòbrec pis del carrer d’Amunt. Roberto, el pare, tornava del sorteig dels bous a les dues de la vesprada amb una puntualitat germànica mentre la mare, sabedora de l’horari, tenia preparada una paella més suculenta del que era habitual. Per altra banda, Tonica s’acomiadava de la colla d’amigues que, cansades, acabaven de desfer en autobús el camí de l’ermitori. Però l’equilibri familiar havia començat a trontollar des que el cor de Carmen, la mare, havia dit prou a començaments dels setanta. Tonica, doncs, va haver d’assumir responsabilitats i madurar en un tres i no res. Adéu a les companyies, a les insinuants mirades creuades amb aquell xicot de pèl bru en els passeigs pel carrer Major, a l’adolescència, a l’esperançador futur... Als seus setze anys va ser adulta i així es va comportar des d’aleshores. La decoració de l’estança havia quedat ancorada quatre dècades enrere si no fóra per la voluminosa televisió en color, ara apagada i afònica, el vídeo VHS i les monotemàtiques cintes taurines entre les quals destacaven els lloms multicolors de Juncal, sèrie de referència per al finat. Roberto havia sigut corretger i al seu taller situat als baixos de l’edifici on residia, tot i estar jubilat, tenia muntada una eterna tertúlia per on desfilaven taurins de diversa condició i filiació. L’habitacle on havia treballat tota la vida estava empaperat amb calendaris de xiques lleugeres de roba i cartells on s’anunciaven les principals figures. De tots, en destacava l’únic emmarcat —el que presidia la paret del fons—, el de l’alternativa del jienense Juan del Olivar, del qual es considerava partidari des del principi, quan va albirar les seues qualitats en una Fira de Juliol de València, essent un incipient aspirant. Tonica, presa per la malenconia, revivia la vesprada en què es va immortalitzar amb l’ídol de son pare. Fou quan tenia set anys, al pati de cavalls de la plaça de Castelló, amb motiu de la jonegada de fira, l’únic espectacle que havia vist en viu per complaure el seu progenitor. Roberto, presumint de filla, va eixir de casa i, a la plaça del Rei, amb paradeta inclosa a un bar cantoner on es va prendre el segon cafè, va trobar un fotògraf amic que estava reflectint l’ambient previ i li va demanar el favor. Juan, amb poc més de quinze anys i un cigarret a la mà, baixava de l’enorme automòbil custodiat per la quadrilla amb l’esperança de refugiar-se aviat a la capella, on exorcitzaria per darrera vegada la por abans d’enfrontar-se a la bèstia. «Un momento, Juan! Por favor, una foto con mi hija!». I del Olivar, mut i carregat de paciència, va assentir amb un somriure gairebé imperceptible mentre col·locava la mà al muscle de la xiqueta. Desprès, un beset de compromís i el trio va prendre camins divergents: pare i filla cap a la primera fila del tendido d’ombra on tenien les seues localitats cosides a la porta de la infermeria i Juan, capcot, cap al túnel dels ensurts on esperaria el senyal per fer el paseíllo. A Tonica se li havien esborrat


94

la lletra ferid els records del que havia passat al rogle, dels èxits o fracassos de la terna. Una instantània al costat de la televisió testimoniava, però, la seua presència aquella vesprada llunyana, donat que Roberto li la va dur al torero a l’hotel a començaments de la temporada següent per a que hi estampara la seua firma. Així, una dedicatòria escrita amb traç tremolós i falta d’ortografia inclosa autentificava la trobada: «Un besito para mi amigita Tonica, con el cariño de»... i una rúbrica il·legible. Damunt la taula de braser, apegada al cendrer daurat en forma de tricorni que feia publicitat del vermouth Cinzano, hi havia una safata embolicada amb paper verd llampant d’una coneguda pastisseria, Obrad’Or, creuada per un fil verd rematat amb un llacet. D’un temps ençà a Castelló es va posar de moda acabar amb eixes tres lletres separades per un apòstrof els negocis als quals es pretenia distingir amb un segell de qualitat. Tots imitaven la raó social d’un complex residencial d’oci que no acabava d’alçar el vol malgrat els milions soterrats en la seua construcció. Tonica estava inquieta i, en un tres i no res, es va empassar un plat de bullit i un pit de pollastre torrat. Cap a les quatre, convenientment abillada i maquillada però amb la tristor corcant-li les entranyes, va abandonar el pis amb la bossa de mà i la safata com a únics companys de viatge. Un clavell en la solapa indicava la seua destinació. Era el darrer homenatge que li retria a son pare. Poc després es va confondre amb una multitud a punt de ser engolida pel carrer Sant Vicent en direcció a l’emblemàtic edifici de l’avinguda Pérez Galdós. El bar cantoner ja no hi era, però el capritxós destí la va tornar a juntar amb del Olivar que, en la primera de fira de la Magdalena, començava la temporada del seu adéu a la professió donant-li l’alternativa a Joselito Pérez, emergent valor local, en presència de Manolo Utrera, la gran figura del moment. La vida de Tonica en el temps transcorregut des del primer encontre, si fa no fa, la coneixem a grans trets. Cal afegir que mai va tindre la necessitat de treballar fora de la llar, gràcies a les rendes que li proporcionaven els estalvis i a la modèstia del seu dia a dia. La de Juan del Olivar es pot resumir en poques paraules, donat que sempre va apuntar alt però mai no va ocupar el lloc que se li augurava. Tenia el reconeixement dels aficionats com cal, havia aconseguit esporàdics triomfs a les fires capdavanteres, havia sigut imprescindible en la Monumental de Barcelona i en les places costaneres catalanes quan, al Principat, els historiadors de feble memòria i interessos espuris al servei únic del secessionisme encara no havien encoratjat cap campanya abolicionista, però mai no havia traspassat la línia de la glòria. La faceta privada no havia sigut millor: es va casar amb una dona rica molt allunyada socialment d’ell. El matrimoni va aguantar quatre anys en què van nàixer quatre fills i, quan es va adonar que les diferències entre ells eren aclaparadores respecte a les coincidències, va dir prou i es va lliurar sense fre a l’hedonisme en el qual barrejava, en similars proporcions, tabac, alcohol, dones i joc, un pòquer perfecte que desembocava en l’autodestrucció. L’aparició a les revistes de xafardeig era habitual, acompanyat d’espectaculars fèmines que li duraven uns mesos com a parella. Desprès d’haver viscut intensament, les forces començaven a minvar i el seny es va manifestar. Li va costar prendre la decisió, però no va tindre més remei que posar fi a la seua vocació i mitjà de supervivència. L’anunci que seria l’última ocasió en què els públics podrien vore’l va provocar en les empreses major interès per contractar-lo i les darreres corregudes li reportarien uns bons ingressos per afrontar la vellesa. Tonica va ocupar l’abonament de son pare, el mateix en què va seure en l’única ocasió que va vore bous en directe, es va llevar el clavell i el va deixar a la seua esquerra, damunt la pedra, com a homenatge a qui ja no estava, custodiant la bossa de mà. La safata descansava sobre la falda, permanentment vigilada amb la mirada. Faltaven deu minuts per començar la correguda i, ves a saber per què, la ment es va omplir amb les imatges encara fresques de la vetla de Roberto. Radicalment anticlerical per herència de


95 l’avi republicà, no va voler un rector a prop d’ell ni cap acomiadament en forma d’ofici fúnebre, ni creu 125, ni flors, ni cementeris on ben segur ningú aniria a plorar la seua absència mentre es podria. De fet, quan la seua dona va morir, no va entrar a l’església i es va quedar xerrant amb el taxista perquè era d’indestructibles conviccions. La sala que ocupava al tanatori va romandre gairebé buida perquè els amics íntims —majoritàriament creients— havien començat a desfilar cap a l’Eternitat molt abans que el finat. Coses de l’edat. Els pocs veïns i coneguts que el van visitar van ser sorpresos a l’entrada pels acords d’una rumba que feia al·lusió amb ironia al delicat moment sense trair la seua filosofia, i que va sonar contínuament al taller durant anys en un ràdiocassette. En ella, El muerto vivo, Peret versionava la delirant història creada pel compositor colombià Guillermo González Arenas en la qual Blanco Herrera es ret un homenatge en haver cobrat la setmanada i és confós amb un cadàver, i afirmava el rumbero català que «no estaba muerto no, no, y no estaba muerto no, no, y no estaba muerto no, no, estaba tomando cañas...». Roberto, com a bon taurí, també sentia predilecció per la branca ortodoxa del flamenc i, en concret, per la veu fina de Pepe Pinto, l’home de la gran Niña de los Peines. El toc de clarí va tornar la senyora a la realitat. Cavalls i genets van recórrer amb parsimònia la distància que els separava de la presidència i van tornar per arreplegar els toreros i subalterns. Juan del Olivar, de natzarè i or, i Manolo Utrera, grana i or, custodiaven Joselito Pérez que, com mana la tradició, vestia de blanc i or. A última hora, de pressa i corrents, un senyor gras i suat, malgrat que la temperatura era suportable i el sol estava cobert per uns núvols amenaçadors, va escampar la seua considerable humanitat a la dreta de Tonica, que no va tindre més remei que apegar-se al clavell. Seure i fixar la vista en la safata tot va ser una. Encara tenia el dinar a la gola però era ben segur que després del tercer bou aquella senyora el faria partícip del berenar, donat que l’embolcall era massa voluminós per a una sola persona. Calia preparar el cos i la boca va començar a segregar saliva. Mentre arribava el moment de castigar l’estómac es va encendre un havà i el fum va amagar el seu entorn en una densa nebulosa. L’amable públic, desfeta la desfilada i silenciada la banda de música, va fer eixir a saludar la terna protagonista i un altre toc de clarí preludià l’aparició de Cardiaco, un cornúpeta negre de la ramaderia que Jesús Carbonero, nou ric per l’especulació de la rajola que des d’un enganyador lluïa un aspecte falsament senyorial i excessivament ostentós, anunciava a nom de Sociedad Agropecuaria Jescarsa. Del Olivar cercava amb vehemència l’oxigen que li demanaven els pulmons per complir amb la seua funció mentre s’apropava a Joselito, proveït amb la muleta i l’estoc que li lliuraria per fer-lo matador de bous desprès d’un protocolari i poc sentit parlament. El paisà va complir amb escreix i, a petició de la majoria,


96

la lletra ferid el president li va atorgar les dues orelles. Juan no ho va vore clar i va deixar per al tir d’arrossegament al manso segon de la vesprada en menys de cinc minuts. La gent va xiular amb ganes, oblidant-se dels aplaudiments del principi, i el veterà va haver d’escoltar, amb un rictus seriós, expressions del tipus: «Ves-te’n a l’asil a què et cuiden les monges, iaio!» o «canvia’t els bolquers!». Les forces del tercer van impedir que la bona voluntat d’Utrera es traduïra en èxit. El costum no escrit, tot i continuar l’espectacle, era fer un mosset a meitat de la correguda. El senyor gras esperava l’oferiment, però Tonica no va moure un múscul ni va fer intenció d’obrir el paquet. Decepció, doncs. En el quart, d’una noblesa infinita, Juan, per amor propi, es va traure l’espina amb una labor que va saber a poc: cinc veròniques majestuoses rematades amb la mitja, tres sèries de naturals avançant la tela roja i arreplegant-la amb lentitud, una de redondos i estocada sencera al segon intent. Esgotat, va ensenyar orgullós el trofeu que va passejar entre el deliri dels partidaris i la discrepància de la resta, que en volien més. Manolo no va tindre sort en el sorteig de migdia i va entropessar de nou amb un animal poc brillant amb el qual va complir mantenint-lo dempeus i prou. A poqueta nit es van encendre els llums, va començar a caure la humitat sobre la plaça i al cel es veia una concentració de núvols grisos cada cop més atapeïda. Joselito, animat per les circumstàncies, volia arrodonir el triomf i se’n va anar a la porta de torils acompanyat d’una ovació. Es va agenollar i va esperar que sortira l’enemic abans d’optar per l’heterodòxia en una faena que li va reportar una altra recompensa en forma d’orella. L’eixida per la porta gran a collibè dels capitalistes va coincidir amb la massiva desocupació de l’espai per part de la gent. El senyor de l’havà es va acomiadar educadament i va fer la darrera mirada farcida de gola a la safata. Tonica restà immòbil amb la mirada perduda alhora que els operaris començaven a llançar els coixinets des de la graderia al rogle per deixar-ho tot ben enllestit per a l’endemà. Quan es va quedar sola i entre tenebres, ignorada pels treballadors, baixà lentament i, pel passadís, es va desviar cap a la portalada entreoberta. Excitada però sense córrer, no fora cas que algú li cridara l’atenció, xafà la sorra que altres estaven aplanant i va detindre el pas entre les dues ratlles, ara desdibuixades. Amb molta cura va esgarrar un cantonet de la safata amb els dits i un polsim cendrós va començar a dipositar-se a terra com a culminació d’un curt vol que va evidenciar la lleugeresa de la matèria. El cel alliberà aigua a cànters provocant que cendra i sorra es barrejaren formant una massa uniforme i fangosa. Tonica, alleugerida en el seu interior, va abandonar l’escena mirant cap amunt mentre la pluja s’encarregava de rentar-li el maquillatge i algunes gotes es colaven entre les dents per refrescar-li la boca assecada per l’emoció.


s t a t

d e

97

s o r s e v

Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 - Castelló de la Plana, 2006)

Crònica de les hores X Home, saps que callar és trencar la inconsistència de l’aire. Saps que escoltar és donar-li la dignitat a tot allò dit, saps que parlar és oferir el destí a les paraules, fondre la justícia i la gola en un sol mot, respirar el foc i el dolor en un mateix cant. Per això deixa que aquestes lletres diguen el seu plor incert, caminen per la vall on creix el bell boscam solitari, escolten com naix l’herbei en el riu invisible de l’home. Només es coneix qui s’escolta i es parla. Qui es calla s’ignora entre deserts i dubtes, entre silencis i defallences. Per això escolta’t sempre vivint enmig dels llavis, fes teva la veu cremada de l’existència i atorga a les paraules el legítim dret a ser tu mateix.

(Quadern d’estances, 1987)


98

la lletra ferid Paradís Als murs de la cremada Biblioteca Nacional de Sarajevo (agost 1992)

Paradís perdut, caigut i mut, temple d’antigues presències, laberint de la remota i resistent memòria de la fe i la sal, com d’immutable és la teua ombra sota aquest cel fosc de penúria! Callats els mots parlen des de la cendra, el verd i la pluja clivellen els sostres ferits, abranden, de nou, les salmòdies de la terra erma, l’arena desferrada de la pau remuntant l’espigó lent del foc sota el Bosna. Tancats els ulls, mentre giravolten en la nit felosa fulles de llavis tremolosos i és verge encara la ferida absorta de la lluna, pels empedrats de llefre, silents les petjades entre la sinuosa esfinx de la mort creuant les voreres, invicte i intangible traça un home un gest, un escull on, per sempre, el cor i la mirada sàpiguen del cercle giratori i perdurable de la vida sàpiguen, corglaçats els dits i pausat el record, que el calor de la paraula en la nit de l’exili salva de tots els averanys i presagis. Home i mots cremats: equinocci de vida és la vostra carn perpetuant-se, fèrtil combat de les síl·labes extingint, altivament, el so feixuc i llastimós de les cadenes. (La ciutat de la ira, 1998)


99 Do de naixença No hi ha qüestions més urgents que les preguntes ingènues Wislawa Szymborska

Vaig nàixer un dotze de febrer de mil nou-cents seixanta-dos, vespre de carnestoltes, a dos quarts de nou del matí. Sóc Aquari, per tant, signe de terra i foc i a la terra i al foc em dec. Em proclamo hereu de Venus i Casiopea i sóc el fill major d’un llinatge nombrós i tenaç, engendrat com vaig ser en lluna plena d’un juny esquívol i incert i educat, encara, sota els mestratges i els símbols únics i l’única i temorosa vigilància. Vaig nàixer en un poble petit i altiu, en una família humil i en una pobra prometença. Però mai no em faltaren ni l’alè insubornable dels avis ni el coratge pacient dels pares, mai no m’ha abandonat ––segurament açò us semblarà un tòpic, tant em fa–– la veu dels amics i dels mestres incorruptibles: a tots ells em dec, captaire com sóc de l’espurna i el tràngol i el llampec i el llir i el beuratge de la seua existència, germanastre com sóc ––qui hauria de dir-ho, certament–– de sant Càndid, sant Modest i sant Benedicte. I aquí em teniu: trenta-vuit anys sostinguts amb agulles, un cos fet a trossos, un ànim emmetzinat pels rodals asprius del món i uns llavis febrosos i estriats i maleïts per aquest verí que arrauleix i supura mots i paradoxes i esguards escampats enmig del glaç i el vent d’aquest hivern que ens ha agafat nus i esquerps i sorpresos i consirosos com sempre. I a tots ells em dec. (Anatema, 2001)


100

la lletra ferid Do dels mots viscuts Has viscut i els teus mots ens han estat oferts. Has viscut i els teus passos els hem seguit entre la nit absorta. Has viscut i han esclatat les roses amb una llàgrima de sal i roures. Has viscut i la teua empenta ens mena ––encara–– entre els sortilegis hipòcrites dels falsos sacerdots o dels mercaders pusil·lànimes. Has viscut. I la teua veu i el teu gest romandran entre els abismes més foscos i les vanitats més esquerpes, el teu esguard seguirà fitant els drets guanyats amb sang a les pupil·les d’aquest ofici que no és sinó dir-li a la vida quin és el seu nom, el de saber que allò que val són els mots desats entre la pell, la creença sotjada entre els móns creats durant nits inflamades o els focs creuats amb què el viure ens tempta per dignificar-lo. Perquè has viscut els nostres noms, perquè viuràs en cada gest preservat i enaltit entre l’espessa boira o el trescar combatiu de cada mot invicte. Car ens has deixat, com ens fou dit, un triple punt d’arribada i una mateixa confiança: ser de nissaga antiga, de classe treballadora i d’ofici bell i rebel. I, amb ells i per ells, la voluntat de pagar amb la vida el preu del paradís perdut. (Anatema, 2001)


101

Els ossos de Méchain

Carles Bellver (Castelló de la Plana, 1967)

Pel que feia a la romeria de la Magdalena de l’any 1804, Pierre Méchain en va demanar el significat a mossèn Xavier Gargall del Molí, rector rabassut i enfadós, titular de la parròquia de Sant Nicolau. Assidu també com ell a les tertúlies de cal baró, tot i la distància ideològica que el separava del noble i del seu cercle il·lustrat. En aquell cenacle del carrer del Portal de l’Aigua, a mossèn Xavier li tocava sovint fer el paper d’advocat de Déu, com si diguéssim, ja que estava en franca minoria entre tants dimonis ateus, fills bastards de França. –Així, senyor capellà, es diu que aquesta manifestació popular commemora el trasllat al pla des de la muntanyeta i la fundació de la vila on es troba ara. Però, al mossèn, no es pot dir que li plagués un possible origen i caràcter civil de la festivitat. Ell s’estimava més tenir-la per ritu penitencial: un vot del poble pietós a Sancta Maria en acció de gràcies per haver-nos salvats a tots de la terrible pesta, pregueu sempre per nosaltres Mare de Déu. Se li va acudir de dedicar a l’ínclit convidat estranger, ara veuràs quina t’amolle, una contalla d’aquelles de la vora del foc, de les que a ell li explicava l’àvia quan era menut i es cagava de por, criatureta innocent. –Volien marxar d’aquesta plana damnada i per això van abandonar el Castell Vell. Però per més força que feren i més voluntat que hi posaren, no aconseguiren traspassar eixa ratlla que va traçar Satanàs i que vós fill d’Albió heu vingut a mesurar. Ni ells van poder eixir d’ací, ni vós tampoc no podreu si us descuideu! Méchain, millor per a ell, malgrat la poca gràcia i la mala bava dels comentaris gaudia d’aquests desvaris fantasiosos. –Està escrit que van encomanar a una conlloga de gegants i de follets que desbrossaren el terme i que espantaren els llops i la resta d’animàlies dolentes que hi pul·lulaven. El brancal de la meva església és fet amb l’os del dit menut d’un d’aquells galifants. Això i l’aladre del llaurador que va ensopegar amb la figureta i les anades i vingudes fins que el santuari s’establí devora el lledoner. O la serp marina que amenaçava els vaixells de camí cap a les illes Columbretes. O l’altra serp, el drac borni que tenia atemorida i subjugada la comarca i va perdre un ull per una llançada de Sant Jordi. O de Sant Miquel Arcàngel, o d’un Rei barbut: que no era ell, Méchain, massa atent a tals minúcies mitològico-teològiques. –Ha, ha! No em faça riure, senyor rector!


102

la lletra ferid Méchain era una eminència. Astrònom, membre de l’Acadèmia de les Ciències de França i del Bureau des longitudes ni més ni menys. De 1781 a 1799 va descobrir set cometes. L’any 1791 es va encarregar de mesurar la distància de Barcelona a Rodez per encàrrec de Lluís XVI, mentre el seu col·lega Delambre feia el recorregut de Dunkerque a Rodez, a fi de poder calcular amb la precisió necessària la longitud de l’arc de meridià i fixar així el metre com a patró universal. Bonapart el va instaurar formalment el 10 de desembre de 1799, «per a tots els pobles i per a tots els temps». Però la mesura podia no ser exacta, quedaven dubtes, i el 1802 Méchain va creuar de nou els Pirineus, aquesta vegada fins a Castelló mateix. Va ser amfitrió seu i va col·laborar amb ell en Faust Vallès i Vega, dotzè baró de la Pobla Tornesa i de la Serra d’En Galceran, afeccionat a l’astronomia. Els treballs de triangulació portaren Méchain al Desert de les Palmes, a Eivissa i a Alacant, on va contraure la febre groga. Va tornar a Castelló i va morir a cal baró el 20 de setembre de 1804. Hom va tardar ja poc a comprendre que la Terra no és un el·lipsoide perfecte: com no és perfecta tampoc, què hi farem, en cap altre aspecte. Però si es podia posar una mica d’ordre al món, tant s’hi valia que el metre fos una distància arbitrària entre dos punts. Fins i tot l’Espanya feréstega i muntesa va assumir finalment l’avenç l’any 1848, per Reial Ordre de 15 d’abril. Un asteroide del cinturó principal –entre les òrbites de Mart i Júpiter–, un liceu de Laon, a la Picardia, i un carrer del districte 14 de París porten el nom de Pierre Méchain. Al número 11 de la plaça de Cardona Vives de Castelló –a la façana de la casa del Baró– una placa ceràmica recorda la seva estada entre nosaltres, que volia ser breu i es prolongà per sempre, in aeternum. El seu cos va ser sepultat a l’antic cementeri, damunt del qual s’alçaria més endavant el Parc de Ribalta. Just allà per on ara resulta que ha de passar una línia de troleibús. –Tot el que us he dit –es refermava el mossèn amb un punt creixent de rancúnia– s’explica en un llibre, un incunable que guarden els frares del Desert. Mossèn Xavier tenia potser gelosia de Méchain i deixava aflorar el pòsit agre del seu caràcter. En una ocasió li va ensenyar la imatge de la Mare de Déu de Lledó i el científic francès en va fer un comentari despectiu, faceciós. Ídol, en digué. Fétiche noir, païen, van ser altres mots obscens que pronuncià. Va ferir el clergue al viu. –Maleït sigues, gavatx blasfem. Els tens el cor pres a tots amb la teua facúndia i la teua puta ciència. Et moriràs i et soterraran ací lluny de ta casa i no restaràs mai en pau perquè el teu fotut progrés et passarà per damunt, et remourà els ossos! De tot açò, en va prendre nota fa més de dos-cents anys, amb molt bona lletra, en Joaquim del Cullell, notari de la vila de Castelló de la Plana. I jo, que he vist el document esgrogueït, rebregat, i he escoltat en somni la veu de l’autor que me’l llegia, els ho conte a vostès per si volen conèixer els fets esmentats.


103

Un conte xinès Dissabte, em van despertar forts crits que paradoxalment clamaven silenci i significaven alhora també fàstic i adéu. No ho podia suportar, la seva insistència em mortificava. Em vaig vestir de pressa enutjat i vaig marxar. El Museu de Belles Arts, bastant proper, em va semblar el lloc perfecte per passar aquelles hores perdudes de cap de setmana. Vaig entrar a la cafeteria a esmorzar –és un dir, eren les tres de la vesprada– i després, a la zona d’exposicions temporals, em vaig trobar justament una antològica de Cartier-Bresson, un dels meus fotògrafs preferits. La seva capacitat per captar l’instant, «el moment decisiu», m’ha fascinat des de sempre. S’hi podien contemplar algunes de les seves sèries més cèlebres, al costat d’altres, entenc, no tan conegudes, com les que va fer a la Xina els últims dies del Guomindang i els primers de la República Popular de Mao Zedong. Mentre admirava una vegada més aquella instantània d’una gentada que s’amuntega a Xangai per canviar moneda, em va fer l’efecte que algú m’observava. Hi havia, era cert, una dona de rostre oriental a la meva esquerra que de seguida va dissimular. La vaig examinar discretament de cua d’ull de dalt a baix i, com que no pretenc ser gens original, li vaig preguntar l’hora. (Si haguéssim estat en un altre lloc li hauria demanat foc, però allí no es permet fumar.) –Tres quarts de quatre –em va informar–. –Et ve de gust un cafè? –vaig proposar–. Li venia de gust, i també una cigarreta, així que ens en vam anar a descobrir junts una altra mena d’espais més banals. No era propietària potser d’una bellesa convencional, però sí d’un encant particular, i a partir d’un moment els seus ulls ametllats, el seu ampli somriure, m’embadaliren. La feien parèixer –o ser?– gairebé bonica. Aquella nit, abans d’adormir-me arraulit entre els seus braços li vaig demanar no sé per què que m’expliqués un conte. Recorde tot just que me’n va contar un d’una papallona, un altre d’un convidat que es convertia en tigre i un més d’un dimoni que s’amagava sota una pell humana, pintada amb les faccions d’una bella jove. Jo, per la meva part vaig remembrar confusament una història absurda d’un espia que es feia passar per una cantant d’òpera a fi de seduir un diplomàtic francès. Més tard vaig somniar que estava dormint en una habitació idèntica a la meva. Ja era de matí i m’esveraven els seus roncs, com grunys d’una bèstia salvatge que aviat van esdevenir una cridòria. Treballosament vaig despertar i em vaig posar la roba acuitat pet una allau d’improperis, als quals jo replicava un darrere l’altre: calla, bruixa, t’odie, ja me’n vaig.


104

la lletra ferid


105

Estret calamitós Albert Garcia i Pascual (Castelló de la Plana, 1967)

“These mist covered mountains, are a home now for me, but my home is the lowlands, and always will be. Some day you’ll return to your valleys and your farms and you’ll no longer burn to be brothers in arms.” Mark Knopfler

De vegades la vida d’un professional freelance no és gens fàcil. La veritat, i per a ser sincer, que en principi es tractaria d’això, per ara, també té els seus bons moments. Però en són pocs, no massa. També és cert que no cal exagerar, d’acord, ho deixe en un quaranta-nou per cent de dies bons, que tots sabem que ser el teu propi cap en té de coses bones i de dolentes. Però aquesta història que vaig a contar-vos correspon a un dia dels cinquanta-un restants. Tot plegat té una explicació senzilla. La crisi, la puta crisi, està fent trontollar les bases del meu negoci, del meu i el dels meus competidors. Sent clar, la situació no es pot qualificar de catastròfica, però s’hi assembla. Encara vaig trampejant amb les lletres de la meua nau, malpague als proveïdors i abone la pensió dels meus fills. Els meus fills... Quan vaig començar en aquesta feina un valor afegit era la recompensa de tindre una dona a cada port. I amb el temps, això, comporta sabates, educació, consoles, dentistes i manutenció per a un grapat de fruits d’eixos amors de port. Perquè amb l’empènyer dels anys, i els rellotges biològics, esdevenen en fills a cada port. I això ja no té res d’èpic, ni de líric. Però bé, tot i la crisi, encara puc mantenir-me amb el cap fora de l’aigua. Al principi, el meu negoci navegava a favor del vent, si em permeteu aquest símil mariner. Però quan les captures es redueixen, quan el marge per acció es devalua, quan els costos de producció creixen i els beneficis minven és quan la competència esdevé ferotge, inhumana. Acords contractuals que es trenquen, germandats eternes que es liquiden, famílies que no es parlen, espoli de recursos, assalts a la nau dels rivals... Perquè, per si no us ho havia dit, que no ho havia fet, practique el vell, i poc reconegut, art de l’alienació coercitiva d’embarcacions i mercaderies lluny de port. Sí, sóc un pirata i n’estic orgullós. Fins fa poc de temps hom podia, per exemple, assaltar una nau comercial plena fins l’esperó de proa d’andròmines d’alta tecnologia. Alienar tota la càrrega i emmagatzemar-la a un discret dipòsit al moll d’un port poc transitat i amb agents de duanes receptius


106

la lletra ferid a complementar el sou amb aportacions anònimes. Passat un temps, es podia vendre, sense el nas de les autoritats olorant el bescoll d’aquest honrat comerciant. Però ara ja no. Ara assaltem una nau, a corre-cuita transvasem la mercaderia i marxem amb urgència a realitzar beneficis. El resultat és que malvenem el resultat del nostre esforç amb un lucre cessant evident, i excessiu. I ho hem de fer el més ràpid possible perquè si no qualsevol contrincant ens pot fer passar de botxins a víctimes. Tan gran és la competència que no estem segurs ni treballant de sanguinaris pirates. El que volia contar-vos, des del principi de la meua història, és que havíem localitzat una nau, una presa, molt atractiva. Una nau de càrrega, pesant, lenta i amb problemes als propulsors. Els havíem seguit des del seu primer salt a l’hiperespai, enmig de la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. I en els seus successius salts. Tant que no vam haver de disparar ni un dels nostres míssils de raigs-C brillants. Senzillament, com si d’un gos ensinistrat es tractara, es va aturar a menys de cinc clics de la nostra nau. Tot un regal que no podíem desaprofitar. I no ho vam fer. Vam abordar la nau, fent forats al seu casc com ho faria un obrellaunes en una llauna, i vam entrar. No van resistir, no. Ells, i nosaltres, sabem que no ens interessa la violència, però si és necessària l’exercim, nosaltres. I amb contundència. De totes maneres, per què existeixen les assegurances? Ells cobraran per la seua càrrega, i nosaltres també. M’agrada veure-ho com una mena de miracle dels pans i els peixos. D’una mateixa mercaderia guanyem dos, som capaços de duplicar el benefici d’un transport amb el senzill gest d’un abordatge. Això sí que és crear ocupació sense accelerar la inflació. La veritat és que som millors economistes que el Govern Galàctic, vaja, en la meua modesta opinió. Vam revisar la mercaderia. Olives. Moltes olives. Olives del cuquello, d’arbequines i també olives pansides, d’aquelles que es mengen amb oli, sal i una mica de vinagre fort. Fins i tot d’altres. Tot plegat el paradís de l’olivafílic. No era la càrrega que ens havien promés. Perquè ja vos haureu imaginat que teníem un home dins la nau. I no n’era un de qualsevol, era, concretament, el capità. Vam tractar la tripulació, sis persones, com és habitual en aquestos casos: amablement però amb duresa. Li vam passar, d’amagatotis, el sobre amb la «comissió» al capità i els vam deixar a l’espai amb (i dins) la nau de salvament. Tardarien uns dies a ser rescatats, però els vam proveir de cinc llaunes d’olives de kalamata i tres fogasses de quilo. Vaig decidir no transvasar les olives de nau, la nostra bodega era massa menuda per ser ocupada per totes aquelles olives. I, ja que el fruit de la ràtzia s’insinuava minso, vaig decidir endur-nos la nau a port franc per desballestar-la i beneficiar-nos d’un guany extra amb el tràfic de recanvis seminous. I garantits de per vida. A fi d’anar a més velocitat vam reparar el sabotatge que el capità havia realitzat per tal que els caçarem. Realment era un treball maldestre i fàcil de solucionar. Vam llevar el xiclet de meló d’Alger del cristall dels fusors de potència xeònica, i la nau, amb un seguit d’esbufecs sorollosos, es va posar en marxa. No cal llevar mèrit al sabotejador. Si en comptes de xiclet de meló d’Alger haguera emprat xiclet de maduixa àcida aquesta part de la galàxia ara seria un ball inconnex de protons i electrons sense definició material. Jo vaig restar a la nau conquerida i el meu segon va pilotar la meua nau. Rumb a l’espai profund. Rumb a casa! Però tot i que la nostra velocitat de creuer era l’oportuna per a aquella nau i ruta, la meua nau es va anar allunyant a poc a poc. Fins que ja no navegàvem dins el mateix quadrant galàctic. En principi no passava res, cadascú té el seu ritme, i no es pot anar a remolc del més lent. Però ja vos podeu imaginar que jo no les tenia totes. Un mal pensament em va voltar pel cap. Vistes les circumstàncies econòmiques actuals d’aquest negoci –a més, ple de taurons i pirates– la traïció és una opció legítima, fins i tot honorable.


107 Però el que no es conforma és perquè no vol. Almenys jo tenia la nau de càrrega amb la seua ídem. Tot plegat no cobria el valor de la meua nau, però s’hi acostava. I sempre tindria temps de trobar el meu segon i la resta de la meua tripulació traïdora i fer-me un collar amb els seus molars. Tanmateix no era l’única sorpresa que m’havien de donar aquell dia. De sobte vaig veure una munió de naus acostant-se cap a la meua posició. Vaig perdre uns minuts preciosos intentant reconèixerles. N’hi havia de la policia galàctica, d’agents de duanes, i fins i tot de col·legues enfurismats per la meua bona forma de fer negocis. Era, tot plegat, una conspiració en tota regla contra la meua bonança empresarial. Els fills de puta, perquè no tenen altre nom, van aprofitar els forats que havíem fet al casc per entrar a doll dins la nau. N’eren molts, estaven ben armats i els empentava un impuls de venjança, vers la meua persona, implacable. I és que quan estàs en una posició dominant en els negocis la llista d’enemics és llarga, molt llarga. No estic parlant de damnificats, de persones, empreses o institucions als quals has pogut fer mal. Parle de persones o personatges que volien fer eixe mateix mal i tu t’has avançat als seus interessos. Van entrar ràpidament pels passadissos de la nau. Van ocupar bodegues i sales de màquines. El meu camarada, que realment no ho era, es va fer fonedís, i va abraçar la bandera contrària. Restava tot sol al pont de comandament. Bé, sol no, em feien companyia unes caixes d’olives que havia transportat fins al meu costat, com a provisió, per fer més agradables les singladures que m’esperaven. Si no hagueren aparegut aquella banda de malfactors i poc agraïts. I la meua pistola reglamentaria de pirata sindicat, i dos carregadors. Poca cosa per repel·lir aquell atac amb la seua magnitud. Tot estava perdut. Però és dur viure amb por, veritat? En això consisteix ser esclau. No m’agradaria que tots els meus pensaments i històries es pergueren en el temps, com llàgrimes en la pluja. No em complau que aquesta siga la meua hora de morir. Vaig plantar cara. Vaig disparar, vaig brofegar com només ho sap fer un de la meua professió. M’havia crescut, m’havia fet fort. Mentre em quedara un tret, no gosarien entrar al pont. Va sonar el meu telèfon. No era la millor situació per a rebre un telefonada, però vaig contestar. Una gravació de veu metàl·lica m’avisava que el meu saldo s’estava esgotant, que recarregara la targeta en vint-i-quatre hores o perdria el número. No m’importava el número, tampoc no m’importava el telèfon. El que realment m’importava, en aquestos moments, era poder recarregar la meua arma quan s’esgotaren els dos carregadors de munició que em quedaven. Vaig intentar incrementar el meu saldo emprant, dolosament, la tarja de crèdit del capità de la nau mercant. Quin escurçó aquest capità! Li havia sobrat temps per anul·lar-la. Vaig consultar el saldo telefònic i a penes me’n quedava prou per a enviar un missatge. De vegades les companyies telefòniques tenen un sentit de l’humor que a la resta dels mortals se’ns escapa. Havien fet una trucada intergalàctica per a avisar-me que no podia fer trucades. És clar, com que a ells les trucades els ixen de franc... Però dins la seua indecència estaria la meua salvació. Podia gastar el telèfon per avisar la gent a qui realment importe i que vingueren a rescatar-me. Però ma mare ja està una miqueta major per viatjar. Em quedava una carta amagada. Podia telefonar als meus damnificats. Aquells si que eren legió. Clar que hauria d’ensucrar la situació. No podia trucar i dir que vingueren a lluitar per la meua nau. Aquella de la qual encara dec tres-centes seixanta lletres, i envoltat de gent que em disparava per a aconseguir el carregament d’una altra nau que acabava de segrestar. Tot plegat molt lleig. I a més a ells, les meues víctimes preferides.


108

la lletra ferid Enviaria un missatge per a que vingueren i, una vegada ací, no tingueren més remei que lluitar, encara que fóra per les seues vides. Podria convidar-los a una festa. Però no s’ho creurien. Podria dir que celebraríem el meu bateig, però ja sóc massa major, i ja he passat per tres religions distintes, i no crec que colara. Podria dir que celebrem el meu aniversari, però són prou intel·ligents per a adonar-se que les meues intencions serien unes altres. La meua boda, tampoc. Amb cinc divorcis, set pensions d’aliments i vuit fills il·legítims, tampoc no era versemblant. Vaig teclejar frenètic un missatge, afegint les coordenades per a què em trobaren. ENTERRAMENT DEL CAPITÀ MERCANT ERNST GOMIS. AVUI, ONZE EN PUNT. NO ES CONVIDA PERSONALMENT. PASSA-HO. I la meua localització en graus galàctics. A tres quarts d’onze s’hi van acostar més de cinc-centes naus. Van aparèixer del no-res fruit d’un salt des de l’hiperespai de forma quasi simultània. Totes les meues ex-dones i ex-nòvies. La major part dels meus ex-socis, alguns dels meus fills i ex-fills, el director de la sucursal bancària on vaig fer la darrera enginyeria financera, amb pocs resultats positius (per a ell). Altres empleats de banca que no em podien oblidar. Tres funcionaris d’hisenda. El cambrer, ara retirat, del bar de la Facultat. Antics companys de classe, aquells que encara esperen que pague les fotocòpies, el professor de física de tercer, diverses minyones amb els seus marits fornits, un hereu de la meua mainadera, el professor d’autoescola... Gent en definitiva que em volien veure mort. La resta va ser bufar i fer ampolles. Els enemics es van desmaterialitzar en tres microts. I és que a física joeliana no em guanya ningú. El continu espai temps no va poder aguantar l’embranzida de mig miler de naus arribant alhora. I per simple conservació de quantitat d’energia els primers a arribar (els meus agressors) es van fondre letalment amb l’Univers. Fum. Àtoms dispersos. La resta ja us ho podeu imaginar. Protestes per la no celebració del meu funeral, intents d’avalot que vaig sufocar amb mestria i bones maneres. Vaig regalar moltes olives. I també vaig aprofitar per aconseguir un préstec hipotecari sobre la nau de càrrega, que els meus companys de classe van avalar. I tot això ho he d’agrair al meu professor de física de tercer, a Philip K. Dick i als somnis de les ovelles elèctriques. I ara vos deixe, que he de marxar a vendre unes olives i a desballestar una nau hipotecada (en flagrant aixecament de béns). Després aniré a visitar uns antics germans d’armes, que he de traure uns molars per completar un conjunt de bijuteria preciós. La vida pot ser bella si t’ho proposes.


s t a t

d e

109

s o r s e v

Antoni Vizcarro (Tarragona, 1970)

Quan ella Quan ella em besa, els seus llavis vaporosos proclamen altius l’amor de dona. En l’abraç, el seu cos traspua mars; em faig rabent navili per navegar els seus cabells, caminant valent i encimbellar la seua sina. Les carícies travessen la pell dellà els sentits, allarat entre els seus porus davalle a un bell jardí on hi percace fugisseres papallones albines. En soms estanyols, suren joiells com terra molla on hi sacie un delit boscà. Que sóc presoner de la llibertat d’amor, les seues venes, reixes d’una presó triada, corriols florits d’un paratge còsmic. En l’univers de la nit el seu cometa em guia.

(Breu simfonia per a ella, 1991)


110

la lletra ferid El viatge Aquell dia, llòbrec de rajos, vers l’horitzó emmenares la teua barca amb branques de dissort armada, en drassanes d’il·lusió armada. Uns ulls, pesarosos, et perderen, el teu rastré d’hàlit es fongué en un buf esmortit, glaçat, entre colps d’ones enrabiades. Vaig cridar-te fins a exhaurir la veu, vaig cridar-te amb tota l’ànima, però era el llostre, en fondàries seues, qui el meu crit fes engolia. Una gran llosa insubornable presideix l’àrida immensitat del dolor. Tan lluny emmenares la teua barca… Tan lluny… (Breu simfonia per a ella, 1991)


111 La finestra La pluja s’abat insistent sobre la ciutat. L’asfalt lluent torna la llum dels fanals. De tant en tant, un cotxe trenca el crepitar de l’aigua amb un murmuri de costa, i una resplendent llampegada esquinça la negror, resum d’estels. Deu ser tard. Sempre tard –era, ja, massa tard–. L’hora en què els rellotges reposen s’apodera del fantasma d’un vianant impossible mentre cada esquitx s’engalana veladament de memòria. La vida és una finestra però, en un vidre glaçat, sols la recança hi pot escriure el nom. «On ets, que les meues mans no et proclamen? On ets, que el meu somriure no et serveix? Per què el matí costa tant, mentre els records tremolen sota un fred intens? Per què el matí costa tant? Per què la nit és tan erma? Quan s’ha allunyat l’estació dels anells, mentre els records tremolen sota un fred intens? Quan s’ha allunyat l’estació dels anells? Quan s’han enfosquit les columnes del temps? Mentre els records tremolen sota un fred intens, on ets, que les meues mans no et proclamen?». (VIIIé Concurs de narrativa curta – VIé Concurs de poesia per a joves, 1992)


112

la lletra ferid


s t a t

d e

113

s o r s e v Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973)

De Fredes al Portell de l’Infern Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell

Un riu de peus i rodes desenterra pedres i morts. No es saludarien en un pas de vianants i gairebé s’hi reconeixen bisexuals quan travessen a frec entreforcs, estimballs i masades. Gamellons davall de les balmes remullen la llengua de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres! Com un exèrcit, les arrels formen part només del paisatge, puríssima decoració d’un prodigi incorrecte. No ara sinó en l’altra vida, més enllà de les primaveres de cartró i les llargues vesprades d’encens i escapularis, engolides ja totes les serps del coll, quan comencen a exigir lleialtats i somnis aliens, pares i mares es menjaran els fills per demostrar que, de vells, també han d’alimentar-se. No ara, àgils amants de la farigola, anellada sang, melics empeltats, enlluernats per la llunyania de tot. Semblen tan feliços ací, consagrant un sender que no trepitjaran mai més! Després del bleix s’esvaeixen les alegries i una boca cega és el cos afamat de cada ensenderat. Pell avall, invisibles nafres, udols, boira roja i el pes del fang arrossegat a la sola d’unes botes encara flamants, com si nits i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!


114

la lletra ferid Ombres fartes, avares, absoltes per voltors i falcons, ensucrades per l’aiguatge d’un vespre rebentat, a la porta del darrer mas s’arraïmen, pacten i consignen les dreceres fitades, descarreguen la vitualla i la canalla. Demà la tornada, l’èmbol i la tecla, les rates, la matança. No tenen pietat. Ni cor. (14/4/2009, Salms, www.porcar.net/?p=1089)

L’Apocalipsi i els pardals cantors Fill de la decepció, singlant celestials sèquies de vi, entre granotes negres i voltors verds, en blanc pose els ulls com un bruixot apòcrif al cim d’un boirós turó ple d’esquelets i runes, i augure una tardor brutal per als bressols d’aquesta pietat covada per forques ambulants. No minvarà la producció industrial de profetes ni els avars seran exiliats del mercat de la por injectada umbilicalment i invisible com un alé o un batec en aquest llinatge de cadàvers. Tremolarà el món. Tremolaran els poetes. Tremolaran els braços mutilats, la bellesa, les corbates i les cues de tots els dimonis. Tremolaran els ossos dels infants en els ulls porucs i caníbals dels pares i dels avis. Cap àngel sobrevolarà basses de sang. Passarà la tardor, l’hivern, passarà l’odi, com si la mort dels desvalguts i dels resistents haguera estat un ancestral conte de fades. Hi haurà una missa, corrupció, una reforma, un atemptat, una invasió, una nova infàmia, una funesta decepció, un desànim general. Però la cadernera, l’oroneta i el rossinyol no seran deslliurats de la responsabilitat de cantar per a fer-nos més feliços. (18/8/2009, Salms, www.porcar.net/?p=1989)


115 Autòpsia Que n’ha quedat, de les carícies i els arraps de la besàvia del meu rebesavi? Caldria resseguir-ne el rastre per artèries ignotes com fem amb les lluernes en una nit desllunada. On és aquest solatge? En aquest penjoll de cos meu i aquest embull de paraules que pretenen sobreviure’s? Perquè jo arribara ací s’hagueren de barrejar sangs i amors que desconec i em desconeixen com si l’oblit cosira, amb molt poca traça, una finíssima pell davall de la pell, una epidermis subalterna i alhora poderosa on cal desxifrar atentament cada floració del desig, els miratges del temps, l’ermàs de solituds, les ínfimes espurnes que un foc estrany covarà als sotaboscos del cor. Hi ha l’àngel, una memòria sempre imminent i lluny, un tornaveu de marors, un nervi no escrit als llibres que la Genètica no explica i que els nostres records no arriben ni a considerar-ne indicis d’aquest perfum incontenible que, en canvi, se’ns revela i persisteix. (12/2/2009, inèdit)

La cella de Déu No és dolorós però l‘asfixia l‘estat hipnòtic amb què muta el plaer d‘escriure en una tortura brutal, quan no en un miratge, que l‘obliga a no trair-se. Així l‘estreny la desmesura de la seua inspiració, amb la violència d‘una fidelitat severa que encara no arriba a devorar-li el fetge. Tot i això, després del sacrifici, tampoc no el reconforta el desig i el dolor sublimat al vers, sovint massa pur, desinfectant i lluent, com un licor impossible que hauria volgut destil·lar només amb paraules. Quan s‘acaba l‘anestèsia, comença el malson. Indulgent i mal aconsellat —com sempre— accepta sotmetre‘s a l‘art d‘una estranya acupuntura que puga retornarli les constants vitals que li arrabassà l‘estàtua. Ni tan sols a la primera agulla recobra allò que més fàcil creia: la carícia d‘una amor que abans sabia escriure de memòria. És aleshores quan entén que l‘entomòleg que l‘ha fiblat és un altre insecte més cruel i covard. I és així com sempre acaba, penjat de l’arc del prosceni, víscera flàccida i rància, excrement de colom en una cella de Déu. (3/1/2007, Salms, www.porcar.net /?p=639)


116

la lletra ferid L’adéu de Ceres De lletuga a lletuga, de sol a sol, un cos no rastella aquest camp d’encisam romà. Europa ha amortallat la sèquia. El consistori ha licitat l’oblit. Espills de la Justícia, les rates custodien cada boca de rec. Ni l’argelaga prolifera ni la granota sagnarà, com una aurora, al llos equànime de l’aixada. (8/10/2008, Salms, www.porcar.net /?p=846)

Ansietat Tot és boira i ombra, nit mirada. Quan dic terra a la vista, em llancen arena als ulls; quan dic tempesta, no se m’endú el vent, ansiós estilita d’un vaixell ancorat. (11/7/2008, Salms: www.porcar.net /?p=904)


s t a t

d e

117

s o r s e v Susanna Lliberós (Vila-real, 1973)

—Sempre lliure, vull saltar d’alegria en alegria, vull que la meua vida vaja pels senders del plaer—. Violetta, a La Traviata (final del primer acte)

Si Castelló sabés com ens amàvem! Era març i al carrer els versos volien escampar-se entre les cames. Tu venies de pressa, amb la impaciència de qui ha estat sotmés a un repte inajornable. A la cuina sonava La Traviata… Jo vivia un preàmbul de roses, de maduixes, i amb la pell de vellut delerava altres festes. –La clau al pany. Comença el primer acte– La teua olor immensa n’avança els sortilegis: t’apropes, i modeles i empenys i encete el melodrama. Comencen els fluids a temptar delerosos, t’oferisc tessitures al cos d’altres revetlles per l’escenografia sobtada del meu sexe. Si crida Violetta, jo cride més i afegim partitura, hi ha gradacions que implore i m’accentues les presses i l’alè. Jo, forta, quasi tràgica, invente frecs volàtils que et deixen ancorat a l’arrel dels meus llavis. –Segueix el segon acte– Si les veus adquireixen uns perfils més intensos, se’ns dilueix els nostre, tot empelt, i el fraseig és gemec. Ara progressa l’òpera i el cant se simplifica, i tu, abismal, esplèndid, m’aboques amb accent a noves rendicions. Estesos a la cuina, exhala Violetta i en el zenit també, la nostra mort menuda.


118

la lletra ferid I Però torna l’angoixa, però torna terriblement segura i orgullosa Joan perucho

T’has acostumat, com qui no vol la cosa, a buscar els minuts de soledat més bruscos. Vas sola a dinar, un café, les notícies… i el pas dels anys com una llosa aploma els vidres dels bars tan buits –com els homes– que tries per fugir de les converses, per fer-te veure que estàs sola i que t’agrada, que ha fugit per sempre el silenci dels cossos, que no ets més que això, soledat empanada per la història, tan crua, tan amarga i sobretot tan buida, com tu mateixa, com els orgasmes que fa segles que no tens davant d’un trist crepuscle de libèl·lules. Et recrees en el silenci de les hores com mai ho havies fet i sols, el temps i tu, consensueu el pes de tants adéus i tantes benvingudes. I acabes tard, cansada, estúpidament insatisfeta, legítimament desesperada, amb un somriure histèric que t’embafa mentre el cuc del desig et puja per les cames i s’ofega en els ulls, en la contestació tan seca de les nines. Malaguanyat silenci que aclapara, que t’ha guanyat de nou l’aposta setmanal.


119 II

I és cert que una mirada esquerpa i dura mai no podrà aturar la presència exacta de la rosa. Jaume Pérez Montaner

Quan arribe el nou declivi triarem, sense cap compassió, altres processons i altres promeses. Mesurarem la nova geografia d’aquests llavis que intuiran cadències i triaran l’horabaixa perduda. Ja no conjugarem la vanitat ni el setge, escombrarem l’encanteri sotmés. Desordenats, compondrem els miracles a dolls, sobreviurem a aquelles hores revingudes. Quan la tenebra soterre les petjades eixutes i fingisca una nova cremor davall la pell, farem apologia de l’amor. Escuma i vidre, gemec tendríssim, en un abisme incorromput d’un cos absent que entre litúrgies ens confessarà velles remors d’una dolça nuesa.


120

la lletra ferid


121

¿Esclats de llum, sense foc ni fum?

Miquel Torres (Castelló de la Plana, 1977)

No sé per què collons ens vam lliurar. No tinc ni idea. De fet, no sé per què va passar res del que va passar. No ho sé jo, i no crec que ho sàpiga ningú. Tan sols sé què va passar. Jo tornava cap a casa, d’una vesprada de futbol a Castàlia, una derrota més, o una menys, segons es mire. Una vesprada de diumenge de romeria, Festes de la Magdalena, amb totes eixes gaiates arrenglerades a vora i vora del carrer de Sant Roc, esperant ser enceses, passejades, repartides estratègicament per la ciutat durant la setmana de festes i, a la fi, desballestades per tornar a reencarnar-se, les mateixes peces en diferent disposició, l’any següent. Gaiates apagades, desenes de gaiates apagades, espectacle gens engrescador per bé que, almenys, molt més discret que l’equivalent amb gaiates enceses. De sobte, es va sentir un soroll sec, un cruixit sord que provenia de la filera d’artefactes quiets que em quedaven a l’esquerra. I després d’eixe, un altre a la dreta, i un altre a l’esquerra i, en un punt, d’altres i d’altres pertot arreu. Abans que ningú dels que érem al carrer tinguérem temps de preguntar-nos què, vam veure qui. Amb ‘qui’ vull dir que el soroll no provenia de cap objecte, si més no de res que a partir d’eixe instant poguérem considerar objecte. Provenia de les gaiates, però les gaiates ja no semblaven objectes. O semblaven objectes vius que, ho mires com ho mires, ja no es poden considerar objectes. Totes les gaiates van començar a moure’s quasi alhora, com si hagueren sigut despertades pel mateix despertador, un que només devien haver sentit elles. En un principi, es van bellugar amb moviments lents, tremolosos, dubitatius, com desemperesint-se després d’un llarg son. Les estructures de fusta, les pantalles de vidre, les barres metàl·liques, es convulsionaven espasmòdicament, en una dansa vibratòria que, in crescendo, suggeria el naixement d’una ignota criatura alienígena eixint d’un capoll invisible. En menys d’un minut, una d’elles —la número 4, crec que va ser— es va atrevir a trencar amb el suport rodant i va donar les primeres passes en terra ferma, les primeres passes que mai una gaiata haguera donat en llibertat, allunyant-se del jou que la nugava a la desfilada, al sector, a la setmana de cacaus, tramussos i música de revetlles barates i, al capdavall, a la consumació de la seua existència per donar llum —mai millor dit— a una altra gaiata idèntica a totes però distinta —teòricament— a ella mateixa. La 4 va ser, doncs, la primera que va habilitar, amb dos dels arcs que formaven la silueta del gaiato lumínic, una mena de tentacles que li van permetre desplaçar-se autònomament; la primera gaiata que va dir no i es va rebel·lar, una vegada dotada –qui sap com ni per què– de vida, de consciència, tal vegada d’ànima.


122

la lletra ferid L’exemple es va estendre de seguida i, en menys temps del que curiosos i borratxos —i una important quantitat d’individus que compartien totes dues condicions— van tindre per retratar amb els mòbils el fet extraordinari que s’estava esdevenint, la totalitat de les Gaiates havia sigut capaç d’alliberar-se de les carrosses i de plantar-se —plantar-se de veres— en terra, fent servir a manera de potes —¿cames?— qualsevol part de la seua estructura. El carrer va quedar ocupat per un exèrcit de polps monstruosos i impossibles, amb bombetes i gotets de colors en lloc de ventoses i amb els gaiatos fent el paper de caps, caps plans, cegos i inquietants que brandaven nerviosament, com si escrutaren el seu voltant amb algun sentit desconegut pels humans. Jo, per la meua banda, poc vaig gaudir de l’estètica miraculosa dels primers moments del procés, sinó més aviat tot el contrari; siga perquè mai he sigut gaire admirador del fenomen gaiater, siga perquè les raneres de la ressaca que arrossegava de la nit anterior no casaven massa bé amb l’estrèpit de fustes esberlant-se, bombetes rebentant i gotets badant-se, siga pel pàlpit esfereïdor que ja en eixe moment vaig sentir en apreciar la trasformació dels monuments festers en godzilles del terreno, el cas és que la meua reacció instintiva va ser fugir, fer mitja volta i deixar arrere l’escenari de la desfilada esperpèntica i horrible, de les criatures que emergien de qui sap on i amb qui sap quines intencions. Amb moviments maldestres, com contagiat de la torpesa de cadells gegantins de les gaiates vivificades, vaig encertar a tombar per un carrer i, fent servir la façana dels edificis per ajudar les cames a trobar forces, em vaig allunyar del carrer de Sant Roc. Fugir, fugir ràpid, això em va salvar la vida. En menys de quatre hores, la ciutat sencera estava amerada per la destrucció i el caos. Guiades marcialment per la 4 —L’Armelar—, l’horda de Gaiates va arrasar tot allò que li va eixir al pas. Hi va haver pocs supervivents d’entre els que les havien vistes en acció, pocs que pogueren donar testimoni del poder formidable de les criatures, però tots, absolutament tots els testimonis, coincidien —entre espasmes d’horror i amb rictus de desesperació— a corroborar el que els incendis descontrolats i els edificis enderrocats ja deixaven ben clar: la capacitat destructora dels monstres era descomunal. Una vegada enceses —perquè l’encesa s’havia produït, tot i que cap espectador directe no hi va restar viu per relatar com havia sigut eixe moment—, el poder aniquilador de les Gaiates es va revelar virtualment il·limitat: rajos sorgits de les bombetes de colors que assolaven finques de pisos, projectils explosius en forma de gotets que destrossaven carrers, avingudes, alguna xicoteta zona verda, llances acabades en gaiato travessant cossos humans, empalant les bruses negres contra els incomptables vehicles esclafats que s’amuntonaven al pas de les Gaiates. Un rastre de mort, de devastació, d’horror infinit solcava Castelló, de nord a sud, al compàs implacable del Rotllo i Canya més macabre mai escoltat per oïdes humanes. La capacitat de reacció del que se’n diu les forces vives de la ciutat va ser ben limitada, però encara més que limitada va ser ineficaç. Ni polícia primer, ni algunes divisions de l’exèrcit vingudes des de la veïna València, després, varen ser capaces de tombar ni tan sols una de les Gaiates. En un principi es va descartar l’ús de l’aviació en l’intent de contindre l’avanç imparable dels gòlems magdaleners, per evitar danys col·laterals; tanmateix, quan tot va fallar, i els danys col·laterals van ser ja considerats un mal menor, l’aviació —un avió, concretament— va fer servir míssils —dos, per ser exactes—, tots dos adreçats a la 7 —d’estil modern, amb ferros llargs i punxeguts i coronada per un enorme gaiato de color morat. L’audàcia només va servir per ensorrar dos edificis més, dues faenes que van estalviar a les Gaiates.


123 El col·lapse no va tardar a ser total. Totes les eixides de la ciutat van quedar bloquejades per la marabunta de ciutadans aterrits que fugíem, jo dels primers, cap a les poblacions veïnes, fent servir cotxes, motocarros, vehicles engarlandats, carrets furtats del supermercat. L’abandonament de Castelló es donava per segur, les autoritats van aconsellar deixar la ciutat —mentre van aconsellar, perquè les autoritats van ser les primeres a fugir quan tot es va donar per perdut, que va ser ben prompte. La fi de la nostra era semblava imminent; s’albirava l’inici d’una nova època, l’Època de les Gaiates. I aleshores va passar allò. Quan havíem sigut absolutament superats, vençuts, eliminats els uns i foragitats amb la cua entre les cames els altres, va passar allò. Ningú s’ho havia plantejat, ningú s’havia plantejat que res poguera aturar-les, després que les més modernes armes —seminoves, si més no— de l’exèrcit fallaren sense pal·liatius, després que l’esforç conjunt de l’espècie humana —d’una part, si més no— no servira ni tan sols per entrebancar mínimament la triomfal marxa de conquesta de les Gaiates. Ningú va pensar que res poguera servir, però la solució va arribar, tan capriciosament inesperada com l’atac dels esclats de mort que sembraven foc i fum. Va ser en assolir, la comitiva de la destrucció, el camí de la Ratlla, el límit de Castelló amb el terme municipal d’Almassora. Ja ningú no sabia ben bé, amb certesa, on estaven les Gaiates, sense mitjans de comunicació que s’hi pogueren arrimar pel perill a ser destruïts, i amb el caos imposant-se pertot arreu. Però el cas és que, en l’abominable travessia de nord a sud, les Gaiates havien aplegat a la frontera administrativa que separa Castelló d’Almassora. I allà es van quedar. Totes es van ensorrar en xafar Almassora o, tal vegada caldria dir, en deixar de xafar Castelló. Totes, sense excepció, i així, reduïdes a muntanyes de runes, fusta, vidre i metall, van ser trobades a pocs metres de l’inici del terme municipal d’Almassora. Jo seguisc sense saber, com ja he dit, per què collons va passar el que va passar. Només sé que els trossos de les gaiates que van cobrar vida es van arreplegar i emmagatzemar. No sé què més en van fer, dels fragments de les gaiates que un dia van estar a punt d’acabar amb Castelló i amb els seus habitants, només sé que els van arreplegar, i que els van conservar. Ara, quasi un any després, a punt d’iniciar unes noves festes de la Magdalena, les primeres després que les gaiates s’alçaren brutalment contra Castelló, no puc fer fora de la ment una idea recurrent. No puc deixar de pensar, cada dia, cada nit, amb major obsessió a mesura que la desfilada s’aproxima, si eixos trossos que es van arreplegar en el límit entre Castelló i Almassora, si eixes peces de gaiates vivents, no seran algun dia utilitzats per a fer noves gaiates, noves estructures amb bombetes, gotets i pantalles amb motius castelloneros. De fet, el pensament que darrerament comença, fins i tot, a provocar-me episodis d’insomni, malsons cíclics de naturalesa terrible i principis d’ansietat nerviosa és la sospita que, a dia d’avui, eixos esqueixos dels monstres magdaleners tal vegada ja hagen sigut utilitzats per alçar nous monuments festers, noves gaiates que, potser, ja esperen la seua oportunitat, ja compten els dies per prendre definitivament allò que ja van estar a punt de fer seu. No sé si ha sigut així, com no sé per què va passar el que va passar, ni si pot tornar a repetir-se ni, tampoc, què faríem, què faria Castelló, davant d’una nova escomesa letal, potser definitiva, de les Gaiates. El que sí que sé és que aprofitaré aquestes festes per fer un viatge lluny, molt lluny dels confins de Castelló.


124

la lletra ferid


125

Doppelgänger Jordi Conill Salomé (Castelló de la Plana, 1994)

Aquesta història va començar el 17 de març de 1994. Va ser el dia en què el famós escultor barceloní Vicenç Valldemar va fer un parell de coses que marcarien definitivament el seu destí. La primera va ser comprar en una subhasta una casa del segle XVIII, propera a la Rambla i amb fama de misteriosa i diabòlica. La casa antigament havia pertangut a una vella família de la noblesa que es va extingir tràgicament quan el seu darrer representant, un pintor anomenat Joan Malldevra, va embogir en descobrir que la seva dona li era infidel i, segons deien, la va matar junt amb el seu enamorat mitjançant el recurs a la màgia negra. Quan les autoritats van tenir notícia del que havia passat van buscar el pintor, però no en van trobar ni rastre. En conseqüència, van sotmetre la casa a un exorcisme i hi van prohibir l’entrada a la gent. L’immoble va passar a mans de l’Ajuntament i els fets ocorreguts en aquell lloc havien perdut tota aura ominosa. Ara es tractava tan sols d’una casa amb un passat sinistre, d’aquelles que tant agradaven al Vicenç. La segona cosa era que en la inauguració d’una exposició va presentar la seva dona, la Laura, al seu agent artístic Tobies Valls. De seguida va notar que congeniaven, però no podia imaginar el que passaria al llarg de les setmanes següents. Al cap d’uns dies la Laura li va anunciar que se n’anava a veure la seva mare. En aquell moment no li va donar cap importància, ja que l’anciana estava malalta, però desprès va començar a sospitar que alguna cosa no hi rutllava. Les seves absències es feien cada vegada més habituals i, encara que estaven del tot justificades, tenia un mal pressentiment. Durant una d’aquelles visites, va trucar a la casa preguntant per ella i li van contestar que no hi era. La pròxima vegada, quan va sortir la va seguir en secret i va descobrir que es reunia amb Valls en un hotel. En tornar a casa, el Vicenç li va fer saber que havia descobert el seu secret, van discutir i van decidir divorciar-se. Anys després, la seva carrera artística s’havia enfonsat i consumia alcohol i drogues amb freqüència. Atribuïa el seu fracàs al divorci i odiava la Laura i el Tobies per haver-lo convertit en un desgraciat. De fet, fins i tot havia fet plans per matar-los, però els havia rebutjat perquè sabia perfectament que era incapaç de provocar la mort d’una persona de manera directa: encara que els enverinés, continuaria sentint-se culpable pel seu acte. El Vicenç podia ser moltes coses, però no era un assassí, o això pensava ell. Vivia a l’antiga casa de Malldevra. Era una casa prou gran, de dos pisos, i ja en el moment que la va comprar li va sorprendre trobar-la en tan bon estat. No hi havia pràcticament gens de pols i els mobles eren d’un estil antiquat, però semblaven nous de trinca. I això tenint en compte que ningú no hi entrava des de feia molt de temps. Quan va pujar al segon pis, va veure que la porta d’una habitació havia estat tapiada i l’endemà va portar un pic i una pala per destruir el mur que li impedia el pas. Una vegada dins l’habitació, va observar que les finestres també havien estat tapiades i les va enderrocar. Mentre ho feia, contemplava


126

la lletra ferid com hi penetrava a poc a poc la llum del sol i il·luminava tots els objectes. En acabant, va veure que les parets estaven plenes de quadres i distribuïts per tot arreu hi havia estris relacionats amb la pintura. Va pensar que l’home que havia pintat tots aquells quadres posseïa autèntic talent. De fet, s’hi percebia una naturalitat i un virtuosisme gairebé inquietants. Semblaven tan reals com finestres a altres móns. Aleshores, es va fixar en un objecte que penjava de la paret i que estava cobert per un llençol. Va apartar el llençol i va veure que hi havia un mirall d’uns dos metres d’altura penjant de la paret, dins d’un marc daurat en la part superior del qual figurava la inscripció Doppelgänger. Al principi, el Vicenç no sabia què volia dir aquella paraula, però, quan va fer memòria, va recordar que l’havia llegida en un llibre que parlava de criatures fantàstiques del folklore europeu. Un Doppelgänger era una manifestació de la personalitat maligna d’aquell a qui se li apareixia. Aquest detall de l’espill el va fer somriure, ja que va pensar que era una mostra d’humor inclassificable del creador del marc. Aquella habitació li agradava i va decidir que instal·laria allí el seu taller i que es quedaria la col·lecció de quadres, l’espill, algunes peces del mobiliari... La resta de les coses les donaria a algun antiquari. L’únic que va llançar van ser quatre quadres que va trobar per terra completament destrossats. Un dia, quan tornava a casa després d’una nit de borratxera i drogues especialment patètica, el primer que va fer en arribar va ser seure en una butaca que tenia al taller, davant l’espill. S’hi va mirar i va pensar que s’havia convertit en un cretí acabat. Des de la separació no havia fet res de bo, tret de beure i arruïnar-se. Feia mesos que no treballava i es mantenia com podia, amb els diners que aconseguia de treballs mal remunerats. «Si ella no m’hagués traït, ara no estaria fet una deixalla humana», va pensar compadint-se amargament. Va mirar el cansat reflex de l’espill, després es va arrepapar a la butaca i va començar a notar com a poc a poc l’envaïa la son mentre contemplava la paraula gravada en el marc de l’espill: Doppelgänger. Va sentir com el terra cedia i queia en una foscor que semblava devorar-ho tot. La caiguda va ser llarga, però en tocar fons no es va fer mal. De fet, es trobava millor que abans. Es va adonar que estava estès enmig del carrer, davant de sa casa, i quan es va alçar va veure que a l’habitació que acabava d’abandonar hi havia una persona que li feia senyals que pugés. Aleshores, es va adonar que aquella no era ben bé sa casa. Hi havia alguna cosa que no hi encaixava. Va entrar en una habitació semblant a la que acabava d’abandonar, va sentir una veu que el cridava i quan va alçar la vista va contemplar el seu reflex a l’espill. —Tranquil·litza’t i escolta’m perquè tinc una oferta que probablement t’interessarà —li deia, somrient. Encara que va sentir la temptació de fugir, el Vicenç es va interessar pel fenomen i va seure. El reflex era exacte a ell, però més pàl·lid i amb els llavis més rojos. A més, la seva veu era lenta i suau. —Qui ets? —va demanar el Vicenç. —Com que qui sóc? Però Vicenç, si ens coneixem de tota la vida! Encara que no m’estranya que no em reconeguis, ja que ha passat molt de temps des de l’última vegada que ens vam trobar. En qualsevol cas, la meva identitat importa molt poc en aquest assumpte, perquè allò que de veritat t’interessa és l’oferta que t’he de fer —li va contestar el doble. —De quina oferta parles?—va fer el Vicenç, inquiet. —Sé que des del moment que et vas divorciar has desitjat venjar-te de la Laura i el Tobies. També sé que no pots matar-los, perquè ets incapaç de matar algú directament, però conec la manera de fer-ho sense remordiments. —A veure, doncs...


127 —Sospito que no sentiries tants remordiments si destruïssis un objecte, veritat? Bé, jo et proporcionaria els objectes mitjançant els quals podries assassinar-los. Això sí, a canvi d’un preu, encara que no te’l diré. —Per què? Si he de tractar amb tu em caldria conèixer-lo —va argumentar el Vicenç. —Calma’t i escolta’m... Per a mi aquest assumpte és com un joc, i si et digués el preu perdria tota la gràcia. Així que decideix, si acceptes el tracte tindràs la solució als teus problemes, a canvi d’un preu que coneixeràs una vegada els resolguis. Si no, tot estarà oblidat i seguiràs enfonsant-te en la teva ruïna. Decideix... No era fàcil, si acceptava s’exposava a un preu que desconeixia, però si no ho feia es quedaria sense venjança i probablement acabaria penedint-se de la seva decisió. En realitat, no hi havia res a decidir, sols hi havia una alternativa. —Accepto —va respondre. —Molt bé, no m’has decebut —va dir el doble amb el seu somriure immòbil i sinistre. Quan va acabar de parlar, el Vicenç va sentir com totes les coses que el rodejaven s’esfumaven en una gran resplendor de llum. Aleshores va despertar al seu taller, assegut a la butaca on s’havia adormit. «Quin somni més estrany!», va pensar. Es va girar i va veure sorprès quatre estàtues que representaven la Laura, el Tobies, un desconegut i ell mateix. Va notar que a la butxaca del pantaló tenia un paper. El va traure, el va llegir i deia així: «Mira per la finestra». Ho va fer i va veure passejant pel carrer el desconegut que representava l’estàtua. Va tornar a mirar les instruccions i hi va llegir: «Ara trenca la seva estàtua». Va obeir l’ordre, i agafant una maça de l’armari on guardava les eines de treball va destrossar aquella estàtua fins fer-la a miques. En tornar a la finestra va advertir que l’home havia caigut a terra, mort. Inquiet i alhora satisfet per la seva acció, el Vicenç va agafar el paper i va llegir: «El que acabes de contemplar és una demostració del poder de les estàtues. Si les destrueixes, els originals moriran. Però sols si els has vist pocs segons abans. Ens tornarem a veure». En acabar de llegir-lo, una ventada d’aire li’l va arrancar de les mans i se’l va endur volant per la finestra. En aquell moment va comprendre que el seu doble tenia raó: lamentava la mort d’aquell pobre individu, però al cap i a la fi ell l’única cosa que havia fet era destrossar un objecte. Només un objecte. Al llarg de les setmanes següents les coses van començar a anar-li millor. Havia trobat un lloc de treball més còmode, tornava a esculpir i econòmicament s’estava recuperant a gran velocitat. Durant tot aquell temps va estar maquinant els plans per a la seva venjança, i mentre ho feia es preguntava per què entre les estàtues n’hi havia una que el representava a ell. Potser el seu doble volia assegurar-se que complia el pacte, i l’estàtua era una mena de recordatori? De totes maneres va decidir no fer massa cas de l’assumpte i concentrar-se en la formulació del seu pla d’atac.


128

la lletra ferid Va telefonar la Laura i el Tobies, que vivien junts des de la separació. Els va dir que volia reconciliar-se amb ells i que per demostrar la seva sinceritat els faria un regal. Ells s’ho van creure i li van dir que també havien pensat de trucar-li. Finalment, van quedar que vindrien a sopar aquell mateix vespre. Al cap d’una estona ja els tenia a casa. Somreia sense parar i es comportava amb cordialitat per tal que no sospitessin. Durant el sopar van estar xerrant sobre les seves vides i el que havien fet en els últims anys. La Laura contava que la separació havia estat beneficiosa, perquè les seves relacions en els últims temps s’havien complicat molt. El Vicenç es va sorprendre de la lleugeresa i ingenuïtat amb què parlava del tema, com si fos aigua passada. Semblava que no tingués ni la més remota idea del torrent d’odi que havia desencadenat dins seu. Ignorava l’enorme frustració que li originava el fet que un altre home pogués estimar-la i gitar-se amb ella. Aquest pensament el va irritar tant que per un segon, mentre tallava la carn, va estar a punt de cosir-los a ganivetades. En aquell instant es va adonar, amb sorpresa, que era perfectament capaç de matar a sang freda i que sols li calia una mica d’estímul. Després de sopar, els va conduir al seu estudi i els va fer passar. La Laura i el Tobies es van quedar de pedra admirant les estàtues. Distrets com estaven, no van advertir com el Vicenç s’acostava dissimuladament a un armari i en treia una maça. Els va mirar fixament, i d’un salt es va abalançar sobre les estàtues. Les colpejava amb una ira salvatge i observava amb plaer com se’ls escapava la vida a cada cop. Aleshores, quan ja les havia esmicolat totalment, va ocórrer una cosa inesperada. El cos mort de la Laura es va desplomar sobre l’estàtua del Vicenç, com una fitxa de dòmino que xoca contra una altra, projectant-la cap enrere en direcció a la finestra. —No! —va exclamar mentre intentava evitar la catàstrofe. Però ja era massa tard... L’estàtua queia per la finestra, i Vicenç Valldemar va comprendre quin era el preu que li calia pagar al seu doble per aquella terrorífica venjança.


ANUNCIS PER PARAULES Canvie bolígraf per a la mà esquerra per estilogràfica de dreta, pagaria la diferència. No accepte llapis ni retoladors tlf. 899 25 52 20. S sorda compraria audiòfon d’ocasió. Tlf. 555 87 90 17. www.Estrabisme.com. Com ha de veure, sense les ulleres correctores de l’Òptica Stelló? Passeig Bonavista, 14.

S’avergonyeix de ser sempre la V baixa? La solució plantilles Zarkozy i es veurà com una B alta. Secció d’ofertes del Tall Britànic i a La Botiga a Casa.

C compra cometa (,) en bon ús per fer-se Ç. Tlf. 734 23 78 95.

Ñ canvia titlla ( ~ ) pràcticament nova per una Y, pagaria la diferència. Tlf. 326 69 54 25.

Canvie lletres de CANVI per lletres de l’ESTAT, excepte l’A que ja la tinc. Tlf. 425 36 98 21.

CONTACTES

Vocal forta i arrodonida voldria

conèixer consonant bilabial i sonora. Abstenirse les africades Ref. 147.

L solitària busca companya per geminar-

s’hi Ref. 148.

H muda busca S sorda per a converses literàries, amistat o el que bonament ixca. Ref. 149.

Escriptor amb ploma busca tinter per a mullar-la. Ref.150.

Per Ferran Aparisi

COMPRA – VENDA


ANUNCIS PER PARAULES DEMANDES TREBALL S’ofereix traductor trilingüe Català-Valencià-Balear.

Documents oficials i privats. Alcover Moll Tlf. 453 76 98 00

Aaaa s’ofereix per al doblatge de pel·lícules porno. J majúscula fa classes de balls folclòrics, horari a convenir. Tlf. 098 12 32 15.

T majúscula, amb bones referències, s’ofereix per a treballar com a perxa d’armari a temps complet o per hores. Tlf. 545 55 50 23.

Vocal «lista» s’ofereix per a conjunt músico-vocal. Tlf. 876 54 32 10.

OFERTES Ens cal Z per a senyals de trànsit, doble corba dreta-esquerra, 40 places.

S’ofereix lloc de treball fix en la CV-27 i elevada posició (190 cm). Interessades envieu currículum a DGT apartat correus 120, 28080 Madrid, indicant en el sobre «Z».

Ens cal X per a càsting de pel·lícules. Envieu currículum i foto recent a Sàtirus Productions, Apartat correus 96, 12080, Castelló.

Enamorat cerca «Paraules d’amor senzilles i tendres»

per a seduir la seva enamorada. Interessades adreceu-se per escrit a Valentí Amorós, C/ de la Glòria, 69. 7é pis.

Ens cal un conjunt de vocals per a la gravació de novel·les

radiofòniques: una per a situacions d’admiració una per als sords una per a esmussar una per a la sorpresa una per a les escenes de por

A E I O U

50 places de consonants minúscules

Empresa de pastes ofereix per a promoció de sopa de lletres, imprescindible experiència gràfica. Interessades envieu currículum a SOPES SAT, apartat correus 21512, 12080 Castelló.


S’acabà d’imprimir el llibre La lletra feridA a l’obrador de Gràfiques Castany d’Onda, el 12 de febrer de 2010, divendres, dia de Carnestoltes, de bullanga i de rebombori; diada de santa Eulàlia, quan, segons el refranyer, «el temps canvia»; i aniversari del naixement del poeta i amic Manel Garcia Grau, que hagués bufat quaranta-vuit espelmes si la vida no se li haguera apagat quan encara no tocava.


La lletra ferida  
La lletra ferida  

Antologia d'escriptors de la ciutat i terme de Castelló a càrrec de l'Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana.

Advertisement