sistema que no rutlla, segueix mirant sense veure, mentre tracta de no caure quan evita les obres del TRAM i sent la temptació de comprar una paperina de castanyes torrades que li fan venir records de la infantesa llunyana i de l’escalfor del forn on l’enviaven la mare i l’àvia, perquè l’arròs amb carabassa tornara a casa mengívol i abellidor. La lectura que acaba de fer dels fulls rebomborians distrau els seus pensaments i el porta, a través d’un exercici complicat d’imaginació, al Castelló del segle XVI i al comerç de la neu, de la mà de Pascual Boira, que afegeix enguany el seu nom al centenar llarg de persones que han contribuït a la confecció de les vint-i-una publicacions impreses per la colla. L’home que als estancs solament ha entrat per comprar segells i ja fa molts anys que no ho fa, deixa el carrer que alguna vegada va ser tan important com per merèixer el nom del més gran de tots i s’endinsa en el que el va veure nàixer, per visitar a la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher una mostra de foc i dimonis. Li costa arribar perquè la gent que ha quedat a les tasques beu, fuma, fa tertúlia i ompli el carrer estret, desafiant el fred, com és costum des de fa molts anys, abans, molt abans de la prohibició de fumar a dins dels bars. Quan entra al local, que va acollir tres exposicions organitzades per la rebomboriada, es troba amb el gerent de la Fundació i parlen de cultura i retallades, de premis i patrocinis, del contingut del llibre d’enguany que té el llom més primet, perquè l’economia mana i cal deixar per a una altra ocasió textos sobre el mercat central, el mercat de Sant Antoni, els mercats setmanals, les primeres fires medievals, l’arribada de les grans superfícies a mitjans anys vuitanta, el paper de la Cambra de Comerç o d’associacions com Cèntrics, les botigues emblemàtiques de diferents generacions que ja solament són memòria, els grans magatzems i centres comercials, el futur incert, les solucions imaginatives, la importància de les noves tecnologies,… L’home que, després de caminar uns pocs metres, troba al mateix lloc on hi havia la casa on va viure de xiquet l’aparador d’una botiga que és la franquícia d’una reconegudíssima marca de roba veneciana, dubta si entrar-hi o no, en un rampell sentimental, o arrimar-se al carrer d’Enmig que té a la vora i fer el recompte de plantes baixes i locals comercials per obtenir dades actuals i poder fer la comparança, però la pluja que cau de sobte decideix per ell i, mentre recorda el refrany que li va ensenyar un tender de Sabadell, que era pare d’un alumne («carrer mullat, calaix eixut»), empeny la porta i es troba sol amb la dependenta jove i amable que se li acosta. Passeja la mirada per un cartell que
de botigues , comerços i mercats
9