Issuu on Google+


de botigues comerรงos i mercats


Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: CS 49-2012

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, D. Traver

Ha dirigit aquesta edició:

Portada i pintures: Manolo Alegre

Associació Cultural Colla Rebombori

Assessor linguístic: Josep J. Conill

www.collarebombori.cat

Disseny i maquetació: vetavisual.com

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


tauLa 7

L’home del carrer

51

Josep Miquel Carceller Dols

11

El comerç de la neu a la ciutat de Castelló de la Plana

L’anglès amb dues paraules Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

53

Nonsense Anna Salomé

Pascual Boira i Muñoz

55 21

Olor de papereria

Retaule d’Apocalipsi amb corca Josep Porcar

F. Mezquita Broch

59 23

Els comerços del carrer F. González Chermá el 1936

Un comerç sense ciutat (o de com les xarxes trencades no atrapen clients)

F. Mezquita Broch

Josep J. Conill Anna Salomé

31

Sempre hi ha hagut propaganda Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

63

La tendeta del senyor Peris Rosabel Gumbau González

39

Localització comercial al centre històric de Castelló Josep Miquel Carceller

45

El comerç ètnic a Castelló de la Plana: nous temps, nous formats de tenda javier soriano martí paqui tercero herreros

66

Jardí desolat Manel Grcia Grau


6

de botigues , comerรงos i mercats


BR AN C AL

L’home del carrer El cap li fa mal, ai no, que no en té; abans en tenia, abans en tenia; un dia el va perdre i no el trobà més... no tens res de res, home del carrer.

Pi de la Serra

Josep Miquel Carceller Dols L’home que camina de pressa perquè arriba tard a fer-se la foto que hi ha a la pàgina quatre d’aquest llibre, mira però no es fixa, mira però no hi veu –o és al revés la cosa?–. Quan passa per la Porta del Sol li sona el mòbil, són els amics que li diuen que ja fa vint minuts que l’esperen al Mercat de Sant Antoni. Enfila ràpid el carrer d’Enmig i quatre minuts i escaig després –recorreguts els cinc-cents metres que si fa no fa mesura aquesta artèria principal del centre històric de Castelló– gira per l’antic Descarregador. No ha tingut temps de comptar, per la marxa ràpida i el neguit que li causa la impuntualitat, quantes plantes baixes té actualment un carrer que en temps republicans, el 1936, quan portava el nom de González Chermá, en tenia cent seixanta-sis, seixanta-nou de les quals ocupades per locals comercials, segons havia llegit, la nit anterior, al text que F. Mezquita ha escrit per ser inclòs al «De botigues, comerços i mercats» que en pocs dies eixirà de la impremta convertit en un nou llibre de la col·lecció «Biblioteca bàsica de Castelló» que la Colla Rebombori regala a la ciutadania del seu poble i, gràcies a Internet, al món sencer. L’home que porta les mans a les butxaques del jaquetó, per protegir-se del fred i la humitat de la capital de la Plana Alta que pertoquen al mes que enceta l’any, arriba a l’olivera que tanca la plaça del Rei per la banda nord, veu un autobús de transport públic que anuncia una gran superfície comercial i de seguida li ve al cap el vers «un camió del gran hipermercat de portes i llums captivadors» que forma part del poema de Manel Garcia Grau que enguany ha triat perquè aparega en aquest volum, tal com fa des del 2007, quan l’enyorat amic ens va deixar per anar a viure a l’Olimp dels déus i dels grans poetes. Sempre hi ha hagut poemes als nostres llibres, pensa i, mentre accelera el pas, repassa mentalment els dos que també signa l’amic Mezquita i tracta, com ell, de recordar l’olor de papereria dels anys tan llunyans de l’escola i no hi té èxit, intenta reviure quantes vegades s’ha encantat i ha badat embadalit davant els aparadors de les botigues del seu poble i la resposta és: molt poques, quasi ninguna, si exceptuem aquells que exposen llibres.

de botigues , comerços i mercats

7


L’home que ja ha quedat enregistrat a la targeta de memòria de la càmera fotogràfica de Miquel Gómez, fent-se passar per botiguer del ram de la carnisseria, té encara uns minuts i seu, de tornada a casa seua, en la taula d’un bar davant d’una beguda que fumeja i llig a la tablet que li han portat els Reis, en un dels pocs diaris que li agraden, que han tancat una llibreria emblemàtica de Barcelona i una punxadeta de dolor li naix al cor i se li instal·la a l’estómac, quan vincula aquest fet puntual amb el clar símptoma de l’empobriment tan gran de l’esperit, la cultura i la llibertat que representa. Intenta trobar notícies que l’alleugen i, finalment, derrotat, connecta auriculars nous de trinca al mateix aparell, i escolta una peça de música clàssica, que no reconeix, però que en pocs segons li fa de bàlsam, i aconsegueix també que el cervell esborre el crit de dolor que li arriba sovint d’una vèrtebra envellida. L’home que remata l’últim glop del rebentat que ja està fred, butxaqueja i treu del jaquetó que fa pocs dies s’ha comprat a les rebaixes en una botiga de confecció –«de les de tota la vida, amb botiguer de capçalera»– uns fulls doblegats que contenen la majoria de les col·laboracions que conformaran les seixanta-vuit pàgines del llibre sobre el comerç de Castelló. Un llibre que, per uns dies, va estar a punt de no esdevenir realitat i que finalment ha vist la llum esquifit de pàgines, retallat de colors i rebaixat d’exemplars i deixant per temps millors, textos, estudis, plànols, gràfiques, opinions i reflexions que contemplarien una millor i, evidentment, més completa panoràmica sobre el comerç a Castelló. No hi ha diners, diuen; hi ha altres prioritats, diuen, i mentrestant, però, la Generalitat Valenciana continua convocant els premis per a l’ús i difusió del valencià i des del 2010 no els paga i cada vegada costa més aconseguir empreses o institucions que aposten pel patrocini de projectes com el nostre, sense ànim de lucre, que no tenen altre afany que proporcionar elements per a la reflexió, la coneixença i la divulgació al voltant de Castelló: la seua gent, la seua història, el seu present, el seu futur, la seua economia,… L’home que mira el rellotge i decideix que encara pot romandre uns minuts en aquell bar de disseny modern però llicència antiga, dibuixa cercles i estels en les vores dels fulls que llig amb atenció i cavil·la que de diners, pocs, però de talent molt, i de bell nou es felicita per tenir la fortuna de comptar novament, a més del ja esmentat F. Mezquita amb col·laboradors com Josep J. Conill, Anna Salomé, Javier Soriano, Paqui Tercero, Josep Porcar o Rosabel Gumbau, que per amistat o confiança, o per les dues coses alhora, ens proporcionen material de qualitat que, ben cuinat, amb una maquetació adient que predisposa a la lectura i la contemplació, donen com a resultat llibres –no revistes ni llibrets– que omplin els responsables d’orgull i de satisfacció, substantius ben útils, per cert, sobretot amb alguns adjectius ben escollits, per començar segons quins discursos i parlaments. Durant uns minuts no pensa en els maldecaps del treball, que està tan malament, però que encara conserva, ni en la crisi o l’estafa, la corrupció o la ignomínia que fan l’aire irrespirable i agregen ànimes i budells. Durant una estona oblida el paràgraf que la nit passada havia copiat de Primera història d’Esther de l’Espriu: «Anatema contra el covard que calla quan el mal governa i  anteposa a la consciència l’escalfor del seu ventre». L’home que enfila el carrer Major, deixant a l’esquena la gent que ix de l’església de la Sang i també el grup nombrós que a la Plaça de Maria Agustina intercanvia objectes i idees i tracta de cercar solucions alternatives, potser utòpiques, al

8

de botigues , comerços i mercats


sistema que no rutlla, segueix mirant sense veure, mentre tracta de no caure quan evita les obres del TRAM i sent la temptació de comprar una paperina de castanyes torrades que li fan venir records de la infantesa llunyana i de l’escalfor del forn on l’enviaven la mare i l’àvia, perquè l’arròs amb carabassa tornara a casa mengívol i abellidor. La lectura que acaba de fer dels fulls rebomborians distrau els seus pensaments i el porta, a través d’un exercici complicat d’imaginació, al Castelló del segle XVI i al comerç de la neu, de la mà de Pascual Boira, que afegeix enguany el seu nom al centenar llarg de persones que han contribuït a la confecció de les vint-i-una publicacions impreses per la colla. L’home que als estancs solament ha entrat per comprar segells i ja fa molts anys que no ho fa, deixa el carrer que alguna vegada va ser tan important com per merèixer el nom del més gran de tots i s’endinsa en el que el va veure nàixer, per visitar a la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher una mostra de foc i dimonis. Li costa arribar perquè la gent que ha quedat a les tasques beu, fuma, fa tertúlia i ompli el carrer estret, desafiant el fred, com és costum des de fa molts anys, abans, molt abans de la prohibició de fumar a dins dels bars. Quan entra al local, que va acollir tres exposicions organitzades per la rebomboriada, es troba amb el gerent de la Fundació i parlen de cultura i retallades, de premis i patrocinis, del contingut del llibre d’enguany que té el llom més primet, perquè l’economia mana i cal deixar per a una altra ocasió textos sobre el mercat central, el mercat de Sant Antoni, els mercats setmanals, les primeres fires medievals, l’arribada de les grans superfícies a mitjans anys vuitanta, el paper de la Cambra de Comerç o d’associacions com Cèntrics, les botigues emblemàtiques de diferents generacions que ja solament són memòria, els grans magatzems i centres comercials, el futur incert, les solucions imaginatives, la importància de les noves tecnologies,… L’home que, després de caminar uns pocs metres, troba al mateix lloc on hi havia la casa on va viure de xiquet l’aparador d’una botiga que és la franquícia d’una reconegudíssima marca de roba veneciana, dubta si entrar-hi o no, en un rampell sentimental, o arrimar-se al carrer d’Enmig que té a la vora i fer el recompte de plantes baixes i locals comercials per obtenir dades actuals i poder fer la comparança, però la pluja que cau de sobte decideix per ell i, mentre recorda el refrany que li va ensenyar un tender de Sabadell, que era pare d’un alumne («carrer mullat, calaix eixut»), empeny la porta i es troba sol amb la dependenta jove i amable que se li acosta. Passeja la mirada per un cartell que

de botigues , comerços i mercats

9


promociona la marca i mostra uns infants riallers damunt d’un carro que, lluint els colors que la identifiquen, arrossega un cotxe de gamma alta, pintat amb un altre color ben característic i significatiu, que sembla haver patit una avaria. Somriu en contemplar-lo i recorda la quantitat de vegades que de ben menut ell va ser com els infants del cartell, l’ocupant d’algun dels carros que circulaven pels camins i carrers de Castelló i justificaven l’etimologia de carrer: «lloc per on passen els carros». Compra d’esma un jersei, perquè li fa vergonya anar-se’n sense res. Paga amb la targeta i se’n va, el coll del jaquetó alçat, trepitjant els tolls, mentre escolta una cançó farcida de nostàlgia i d’ironia, amb ritme de vals jazzístic, que Quico Pi de la Serra va compondre el 1964. Quan s’acosta al Teatre Principal, veu uns cartells reivindicatius en una farmàcia, mentre pels auriculars escolta: «ho tens molt pelut, home del carrer».

10

de botigues , comerços i mercats


El comerç de la neu a la ciutat de Castelló de la Plana

Pascual Boira i Muñoz

Des de les acaballes del segle xvi fins a l’inici del segle xx, la provisió de neu estarà considerada en totes les viles i ciutats valencianes, com a la resta d’Espanya, un servei públic imprescindible, un bé sanitari de primera necessitat, que les autoritats locals havien de garantir i proveir. D’acord amb Jorge Cruz i Josep Maria Segura, podem afirmar que sobre una matèria tan perible com la neu, a les terres valencianes es va desenvolupar un comerç sòlid i vigorós; malgrat que el clima i les característiques orogràfiques li van imposar algunes servituds, atès que havia de ser arreplegada i emmagatzemada allí on cau (a les muntanyes) i transportada després, en un viatge no sempre fàcil, cap als centres consumidors. Es va fer necessària la construcció d’una xarxa de depòsits de neu. Però aquest treball es va col·lapsar en uns pocs anys. La irrupció i ràpida difusió del gel artificial va comportar la brusca desaparició del comerç de la neu. Una història de segles liquidada en a penes uns decennis, els del trànsit del segle xix al segle xx. Sembla que a l’últim terç del segle xvi ja degué existir un comerç mitjanament organitzat de la neu a Castelló de la Plana. El Consell de la Vila degué procurar que el municipi estiguera proveït de neu, perquè aquesta no faltara a una població que no degué superar els 3.000 habitants (uns 600 veïns l’any 1572), per considerar-la necessària i d’utilitat pública. La primera notícia que tenim sobre el comerç de la neu a la nostra ciutat data de l’any 1578, quan els jurats van manar portar vuit càrregues de neu per les Festes d’Agost.

de botigues , comerços i mercats

11


1. L’ORGANITZACIÓ DEL COMERÇ DE LA NEU A LA CIUTAT DE CASTELLÓ El Consell de la Vila es degué preocupar tots els anys que la neu no faltara als veïns de Castelló, sobretot per les necessitats sanitàries, com ara l’any 1601, quan van determinar que «no es pare de provehir de neu per ser cosa tan necessària per a la salut humana, majorment per als malalts». Cal dir que, per procedir a l’arrendament de la provisió de neu, el Consell de la Vila redactava, mitjançant una comissió de jurats, els capítols sota els quals es podien presentar les postures que volgueren optar al lloguer. D’aquesta manera, es convertien en un marc legal, i la no-acceptació de tan sols un dels capítols comportava el rebuig immediat de la postura. De l’any 1604 és el primer contracte d’arrendament de l’avituallament de neu que coneixem de Castelló. El 24 de maig, els jurats de la capital de la Plana van capitular amb Joan Monsegur, soguer de la vila, la provisió de neu per aqueix any. En aquest contracte trobem els capítols bàsics que regiran la provisió de neu a Castelló de la Plana fins a la segona meitat del segle xix: 1.1. L’OBLIGACIÓ DE L’ARRENDADOR DE GUARNIR TOTA LA NEU QUE NECESSITARÀ LA VILA DE CASTELLÓ «Que el abastecedor tenga obligación de abastecer, en todo el tiempo que durará el arriendo, a todos los vecinos de esta villa y forasteros, de nieve de buena calidad, quanta quisieran tomar y hayan menester para las ocurrencias que haya [...]». De forma més o menys semblant a aquesta de l’any 1809, expressaven tots els contractes d’arrendament del forniment de neu de la vila de Castelló de la Plana l’obligació que tenia l’avituallador de proveir de neu els veïns. Tan sols variaran el contingut d’aquesta condició petites matisacions, com ara «entenent en quant als forasters que la voldran per a beure en la present vila», la qual apareix als contractes que van des de l’any 1691 fins a l’any 1732; o que l’obligació «no se entenderá con respecto a los forasteros», que tindrà vigència als contractes signats entre els anys 1824 i 1838. 1.2. LA DURADA DEL CONTRACTE En la majoria dels tractes que coneixem fins a l’any 1639, l’obligació d’abastir neu era d’un any. L’any 1624, es va signar per primera vegada un contracte per a fornir de neu la vila de Castelló amb una durada de quatre anys. Al llarg de la segona meitat del segle xvii i durant el segle xviii, la duració dels contractes serà de sis o de vuit anys, amb la no-

12

de botigues , comerços i mercats


vetat que els quatre primers eren obligatoris, i quedava a voluntat dels proveïdors continuar l’abastiment de neu durant la resta. Als contractes d���arrendament, també s’especificava el període anual durant el qual l’avituallador estava obligat a portar neu. Durant el segle xvi i la primera meitat del xvii, la neu degué començar a entrar a la nevateria de la vila de Castelló a finals del mes de maig o durant els primers dies del mes de juny, i es deixava de portar neu a mitjan octubre o, més freqüentment, el dia de Tots Sants. Des de l’any 1649, s’allargarà el període d’abastiment de neu; aqueix any, Jaume Escuder i Pere Montanyés es van comprometre a portar neu des de «lo primer de mars fins lo darrer de nobembre» de cada any. A partir del contracte signat l’any 1684 amb Joan Ximeno, veí de Villamalur, els jurats van exigir als avitualladors «tenir neu per a els vehins y forasters tot lo discurs de l’any»; encara que alguns anys s’eximia els arrendadors de portar neu els mesos de desembre, gener i febrer. 1.3. EL LLOC DE PROCEDÈNCIA DE LA NEU El lloc natural d’aprovisionament dels comerciants i traginers que portaven la neu a Castelló va ser sempre la muntanya de Penyagolosa. Al contracte d’arrendament del forniment de neu de la capital de la Plana de l’any 1604, llegim per primera vegada que la neu que es portarà a la vila de Castelló és de la casa de Penyagolosa, la qual identifiquem amb la nevera del Comte, que degué ser bastida l’any 1602 o 1603, i era propietat del comte d’Aranda. L’altra nevera del massís de Penyagolosa, de la qual es portava neu a Castelló, era la de Vistabella, a hores d’ara desapareguda. A més d’emmagatzemar-se a les dues neveres, la neu que s’arreplegava a la muntanya de Penyagolosa també es guardava a la nevera d’Atzeneta o a les geleres que van ser bastides al damunt del massís susdit, als termes municipals de Xodos, Vistabella i Castell de Vilamalefa. Malgrat que no va ser habitual que la neu d’Espadà abastira Castelló, hem documentat alguns anys en els quals els castellonencs van consumir neu d’aqueixa serra, com ara entre els anys 1670 i 1685, quan Joan Ximeno va portar neu de la nevera de Cuatro Caminos, a Villamalur. Sembla que els arrendadors podien portar la neu de Penyagolosa o d’Espadà, indistintament, encara que, en circumstàncies normals, era preferida la del massís de Penyagolosa.

de botigues , comerços i mercats

13


Si no queia neu a la muntanya de Penyagolosa, la vila es proveïa, preferentment, del Prat de les Vaques, a Valdelinares (Terol), on la neu difícilment faltava a la cita anual. 1.4. EL PREU AL QUAL LA PAGARAN ELS VEÏNS Als contractes d’arrendament de l’avituallament de neu, s’indicava el preu al qual la vendria el proveïdor als veïns, atenent el lloc de procedència del producte, ja que la neu del Prat, per la major distància que hi havia, era més cara que la de la muntanya de Penyagolosa. Sembla que era una pràctica bastant habitual que els arrendadors intentaren enganyar els jurats o regidors de Castelló al·legant que no havia caigut prou neu a Penyagolosa per a poder-la arreplegar, i que, per tant, havien de cobrar-la més cara, ja que caldria portar-la d’Aragó, la qual cosa no sempre era certa. 1.5. LA CASA ON ES VENDRÀ LA NEU A Castelló la neu, fins a l’any 1850, es va vendre a la nevateria o casa de la neu, la qual sembla que ja existia a l’últim terç del segle xvi, ja que el 2 d’agost de l’any 1589 els jurats advertien Bernat Pardo, proveïdor de neu, que «la botiga de la neu estiga ben provehïda e no falte». La nevateria de Castelló, malgrat que va canviar d’indret unes quantes vegades, sempre es va localitzar al voltant de la catedral de Santa Maria. La primera nevateria degué ocupar un espai entre els dos primers contraforts de Santa Maria, segons es mirava cap a la plaça de les Carnisseries, allí on es va construir la capella de la Comunió. El dia 2 de juny de l’any 1602, els jurats de la vila van acordar «qu’es done la casa hon estava lo relonge [...]» a Francesc Faraix per a vendre la neu. La que, a partir d’aqueixa data, serà la casa de la neu estarà ubicada entre dos contraforts de l’absis de l’església, davant de l’antic Palau de la Vila i romandrà en aqueix indret fins a l’any 1662. L’any 1662, el Consell de la Vila va traslladar la nevateria a un petit local situat entre el Palau de la Vila i la botiga del cantó del carrer del Batlle, en la plaça de l’Herba. El 10 de maig de 1688, «s’asolà la cuberta de la navada damunt la casa que es vent la neu», per la qual cosa calia cercar un altre lloc per a vendre-la. Es va arrendar la casa de Josep Montoliu, que era a la plaça, a frec de la Casa Abadia, fins que s’iniciaren les obres de la nova Casa de la Vila. La construcció de la nova Casa de la Vila va obligar a reorganitzar els serveis municipals que eren a la plaça Major, entre els quals hi havia el de la neu. La nevateria va ser traslladada a l’espai que ocupava l’antic almodí. Des de l’any 1690, la nevateria compartirà el lloc de venda amb el carbó, i ocuparà un edifici que tancava el carreró de l’Ecce Homo (antigament del Pes de la Farina), enfront de la capella de la Comunió. L’espai que quedava davant

14

de botigues , comerços i mercats


d’aquesta capella rebrà el nom de plaça del Carbó; mentre que, a l’altre costat, l’espai que s’obria als pòrtics de Poeta i al carrer Major, rebrà el de plaça de la Neu. La casa de la neu va romandre en aquest indret fins a l’any 1851, quan va ser enderrocada. La nova plaça rebrà el nom de plaça de la Neu fins a l’any 1911, quan canviarà el nom pel de plaça del Pintor Carbó, substituït a hores d’ara per les autoritats municipals pel d’Arxiprest Balaguer.

de botigues , comerços i mercats

15


1.6. LES PENES IMPOSADES SI ELS CAPÍTOLS SIGNATS NO EREN COMPLITS PER L’ARRENDADOR L’arrendador de l’abastament de neu tenia l’obligació que cap dia no en faltara; i, si per cas això ocorria, comportaria una multa estipulada als capítols del contracte. Tanmateix, als contractes s’advertia que les penes no s’executarien si faltava la neu per haver ocorregut algun cas imprevist, com ara «avengudes de rius o de rambles, o espatllar-se alguna cavalcadura». 1.7. ALTRES CAPÍTOLS Als contractes d’arrendament de la provisió de neu de Castelló, amb el transcurs dels anys, es van introduir noves condicions. 1.7.1. L’exclusivitat de la venda de neu Des del segle xvii fins al segle xix, s’entenia que l’arrendador de l’avituallament de neu de Castelló tenia l’exclusivitat de la venda d’aquest producte; tanmateix, en mols contractes es deixava constància escrita d’aquesta condició. 1.7.2. Ajudes econòmiques del Consell de la Vila En alguns contractes, s’acordava que el Consell lliuraria a l’arrendador alguna quantitat en concepte d’ajuda per algun motiu concret, com ara el pagament de l’impost de la neu durant les primeres dècades del segle xvii. També es va acordar en alguns tractes que l’arrendador rebria ajuda per a adobar el camí de la nevera (de Penyagolosa). 1.7.3. Obligació de presentar fiances L’arrendador de l’avituallament de neu tenia el deure de presentar, en el moment de signar el contracte, les persones que havien de respondre davant els jurats, en el cas que incomplira algun dels capítols als quals s’havia obligat. Calia que els fiadors ho foren «a contento dels jurats».

16

de botigues , comerços i mercats


1.7.4. Cessió gratuïta d’una quantitat de neu per als jurats Era costum que els arrendadors lliuraren una càrrega o una altra quantitat de neu als jurats i altres càrrecs de la vila perquè pogueren fer-ne ús personal. Fins i tot, en molts contractes s’especificava la data en la qual l’abastador lliuraria la neu, com ara al de l’any 1676, on s’obligava l’arrendador a «donar als jurats, cascun any, sis arrobes de neu, les quals hagen de pendre o en la vuitava del Corpus Christi o de Nostra Señora d’Agost». Aquesta clàusula va estar vigent fins a l’arrendament de l’any 1731. 1.7.5. Obligació de l’arrendador de tenir aigua i vi frescs a la nevateria Com ja hem vist abans, el consum d’aigua i vi, i altres licors espirituosos refredats amb neu, serà un privilegi a l’abast de la majoria de castellonencs. Des de l’any 1636 fins a l’any 1706, en tots el contractes d’arrendament de l’avituallament de neu que signaran els jurats de Castelló, figurarà un capítol que obligarà el proveïdor a «tenir tot lo dit temps vi blanc y negre y aygua refredats». La venda d’aquests productes refredats serà exclusiva de l’abastador de neu de Castelló, atès que es prohibirà que «ningun particular de la present vila puga refredar en ses cases, ni altra part, per a vendre, aigua, vi, ni ayguardent, sinó a beneplàsit de dits arrendadors». 1.7.6. Prohibir als veïns el refredament de fruita, vi o aigua per a vendre 1.7.7. Obligació de recollir la neu a les neveres Els abastadors de neu de Castelló, des del contracte signat l’any 1640, tenien l’obligació, si queia «neu competent, qu’es puga replegar» al massís de Penyagolosa, de recollir-la; i si no ho feien, «per descuit o negligència», havien de proveir de neu la vila al mateix preu que havien acordat, encara que la portaren de més lluny. Per «neu competent, qu’es puga replegar» s’entenia «cahiendo un palmo de nieve alrededor de las neveras […] dando seis días competentes para recogerla y que sea de buena calidad para que se pueda trabajar y recoger». 1.7.8. Portar neu a la vila fora dels mesos acordats En alguns contractes i amb motiu d’alguna festivitat, els jurats exigien als abastadors portar neu fora dels mesos en què tenien obligació de proveir la vila. Recordem que, a partir de l’arrendament clos l’any 1684, els avitualladors tindran l’obligació de portar neu a la capital de la Plana durant tot l’any.

de botigues , comerços i mercats

17


1.7.9. Causes excepcionals de pesta o guerra En alguns contractes, els jurats van prevenir que l’avituallador poguera tenir problemes aliens a la seua voluntat, i no motivats per la manca de neu, per a fornir de neu la vila. En aquests casos, s’acordava que els abastadors serien recompensats. L’any 1809, durant la Guerra del Francès, es va pactar que «si los enemigos ocupasen el Prado, en términos que los abastecedores no pudiesen sacar la nieve, no vendrán obligados mientras dure la ocupación». 1.7.10. Mort de l’arrendador Si l’arrendador de l’avituallament de neu faltava, els hereus havien de fer-se càrrec del forniment de neu de la ciutat «l’any que hauran comensat a dar neu, y acabar dit any comensat». Aquesta condició s’acordarà per primera vegada l’any 1667. 1.7.11. Horari d’obertura de la nevateria Normalment, als contractes s’establien les hores que l’arrendador del guarniment de neu havia de tenir oberta la casa de la neu de Castelló. Fins a la segona meitat del segle xvii, l’obligació era fins a «les deu hores de la nit»; encara que, si li la demanaven per a un malalt, el proveïdor tenia l’obligació de donar-la «a qualsevol ora, tant de dia com de nit». L’horari normal de la nevateria per al públic en general degué ser «des de les deu ores fins a la una del dia, y des de les set ores de la vesprada fins a les deu ores de la nit». 1.7.12. Els jurats de la vila reconeixeran si ha caigut neu suficient A partir del contracte signat l’any 1684, els avitualladors van acceptar que la vila, per verificar si havia caigut neu suficient a Penyagolosa o a la serra d’Espadà per a ser recollida, enviara «un síndich ab un notary per a que reba dels llochs sircumvehïns suficient prova per a provar dita calitat y si constarà per aquella haver caigut competent neu». 1.7.13. Vendre als aiguaders la neu que necessitaren A partir del contracte signat l’any 1779, s’obligarà els arrendadors a «vender toda la nieve que necesiten los que vendan por la villa agua fría». 2. ELS ARRENDADORS L’arrendador de l’avituallament de neu de Castelló sempre era la persona que, sota certes condicions, donava més quantitat de neu per menys diners.

18

de botigues , comerços i mercats


Entre els traficants que durant més anys van ser avitualladors de neu de Castelló, podem destacar Josep Font, soguer de la ciutat, que ho va ser durant trenta-dos anys (entre 1724 i 1755); Jaume Escuder i Pere Montanyés, corder i teixidor de lli de la capital de la Plana, que ho van ser entre els anys 1632 i 1661; i Cristòfol Herrera i el seu fill Jaume Herrera, mercaders de l’Alcora, que ho van ser durant vint-i-set anys (entre 1697 i 1723). Entre els oficis dels arrendadors encara que als contractes no sempre apareix la professió, trobem: 8 llauradors, 4 mercaders, 4 corders, 3 notaris, 2 espardenyers, 1 frare, 1 traginer, 1 soguer, 1 doctor en teologia, 1 teixidor de lli, 1 obrer, 1 blanquer, 1 paraire, 1 hostaler, 1 sabater, 1 escrivà reial i 1 moliner. És curiós, si més no, que cap d’ells no declarava ser nevater. Destaquem que Vicent Fenollosa, entre 1724 i 1739, apareix documentat com a llaurador, mentre que, entre 1740 i 1755, la seua professió era la d’hostaler; cal pensar que havia prosperat amb el negoci de la neu. Quant al lloc de residència d’aqueixes persones, trobem: 30 veïns de Castelló, 22 de l’Alcora, 6 de Llucena, 4 d’Onda, 2 de Vistabella, 2 de Villamalur, 1 de Cabanes, 1 de la Vall d’Uixó, 1 de Villahermosa i 1 de Vinaròs. 3. EL VENEDOR DE LA NEU L’arrendador del forniment de neu de Castelló degué llogar una persona que venguera la neu en la nevateria de la ciutat. Encara que en molts dels contractes s’acordava que «los dits arrendadors y hajen d’asistir personalment per a vendre la neu en la casa nomenada la nevateria de la present vila, o per çon conte posar altra perçona», és molt improbable que fóra l’abastador qui venguera la neu en la nevateria de Castelló, i el que degué fer era «per çon conte posar altra perçona». El venedor de neu havia de ser nomenat «a contento y aprobada de los señores regidores», i calia «que esta persona no tinga per ningun camí interés per via de revenedor, ni en la venda de dita neu, sí sols lo treball que es concertarà ab lo dit arrendador durant l’assistència d’aquell en dita nevateria»; a més a més, podia ser veí de Castelló o foraster, però «la principal obligación del nombrado ha de ser el buen porte y trato con el público, en términos que si a la primera recarvención no se enmienda, a la segunda será despedido del cargo». 4. EL FINAL DEL COMERÇ DE LA NEU A CASTELLÓ DE LA PLANA El 9 de març de 1898, l’Ajuntament de Castelló va «autorizar a Joaquín Nebot Franch para instalar un motor movido por fuerza eléctrica para la fabricación de hielo en la calle de Levante». Malgrat que el gel natural i l’artificial degueren conviure alguns anys a la nostra ciutat, a l’inici del segle xx podem considerar acabat el comerç de la neu a Castelló.

de botigues , comerços i mercats

19


20

de botigues , comerรงos i mercats


Olor de papereria F. Mezquita Broch Mai no vaig saber, en la infantesa, si l’olor de la papereria del poble, quan s’entrava, provenia de la capsa atapeïda de gomes d’esborrar o dels fulls de paper de barba guardats a la caixonera. Seria del munt de llibretes, intactes encara, de la nostra gosadia precoç? No ho recorde. No obstant això, ara a l’entrar als grans magatzems de la capital (secció papereria), em sento perdut, vaig a les palpentes cercant antigues aromes, mentre busque un vulgar quadern a ratlles. Trobem també un prestatge, ple de llapis i bolígrafs de tots els colors possibles, prims i suaus com un regal d’aniversari. M’aprope, ingenu, a l’olor de les carteres de cuir esperant mastegar el somni de la infantesa. Però tot el que sent és una atmosfera de mantega cuinada i espessa que munta del restaurant, encara tèbia. Tot plegat: un espai confús, traït, que em deixa inerme. Han desaparegut els senyals d’una humanitat més senzilla, ja perduda. Quin coratge tindrem ara a l’iniciar una nova escriptura? Quina inspiració? Amb quin anhel esperarem davant d’un full la creació més sentida? Una orfandat nova s’afegeix a la pròpia ignorància.

de botigues , comerços i mercats

21


Aparadors Per la vesprada tu no estàs, has anat a fer comandes –dius–, a mirar aparadors, a voltar per les botigues i entrar finalment, indecisa, a un cafè i allí pensar en el temps que passa i tot allò que t’ha exasperat els últims dies, o els anys, i no pots callar-ho fàcilment. Aquelles disconformitats que et rebel·len i et deixen enfurismada igual que el final irresolut d’un combat. Després, en el camí de tornada, segueixen tendes acollidores, insulses, i la moda que campa per tot com una ensenya i veus finalment allò que t’agrada i la tarja impacient fumeja... Tot està bé. El negre i el groc combinen, és el que es porta. Però dintre, un camí més llarg transita la sang, una via que estripa el silenci i engega mil dubtes i mena definitivament a la tenda més encisadora i capaç de tots els somnis. I a la fi, tot això, m’agrada –estàs increïble! i aleshores els cossos, es remouen com un grapat de locomotores i guanyes aquesta conjuntura i sembla que arriba un univers distint que vas construint mentre creua la vida.

22

de botigues , comerços i mercats


Els comerços del carrer F. González Chermá el 1936 F. Mezquita Broch

Durant els quaranta anys que van des de la seua mort fins l’inici de la dictadura franquista, l’actual carrer d’Enmig es va denominar F. González Chermá en honor al polític republicà que va arribar a ser alcalde de la nostra ciutat (1869-72). Per cert, el primer alcalde republicà, essent a més diputat a Corts i president del cantó independent Castelló durant uns pocs dies de la I República. Quaranta anys en què el republicanisme de la mà de Fernando Gasset Lacasaña va ser la força política hegemònica en la formació dels ajuntaments de la nostra capital, excepte durant la dictadura de Primo de Rivera, al mateix temps que una certa embranzida econòmica imprimia dinamisme a la societat en les més diverses activitats. En aquest context hem de situar l’article sobre l’esmentat carrer que, juntament amb el carrer Major i el de Colom, representaven les principals artèries comercials de la capital. No han abundat fins ara estudis geogràfics dels nostres carrers com com els que n’hi ha de València (Teixidor d’Otto, 1971) o de Madrid (Gea Ortigas, 2010), per posar-ne algun exemple, que han donat lloc a tesis i treballs doctorals universitaris. No obstant això, sense tenir aquesta entitat, Vicente Gimeno Michavila l’any 1930 va publicar Las calles de Castellón, un llibre més literari que geogràfic –no debades va guanyar un premi de Lo Rat Penat de València– on el cos principal és una relació dels carrers amb l’explicació del nom i la situació respecte dels altres carrers, encara que al principi hi apareix una breu, però interessant descripció del plànol de Castelló d’aquell any. El 1991, jo mateix vaig publicar un article al número 3 de la revista Ribalta amb el títol «L’observació del paisatge urbà des de l’aula: el carrer», amb el propòsit de donar unes pautes per dur a terme un estudi geogràfic del carrer a partir de la geografia urbana. També el 2003 es va reeditar el llibre –publicat inicialment el 1998– de Vicente

de botigues , comerços i mercats

23


Cornelles Castelló Calles con historia, dedicat a la memòria d’alguns carrers cèntrics de la capital amb l’afegitó d’anècdotes i contalles de fets relacionats amb la història recent. Però ara el nostre propòsit és reconstruir la ubicació dels comerços del carrer González Chermá, actualment Enmig, el 1936, abans de la guerra civil i la llarga dictadura franquista, per veure’n la densitat i l’especialització des de la visió actual i la seua continuïtat en el temps. No és per tant una aproximació de geografia urbana o econòmica pròpiament dita, sinó que es tracta de mostrar la permanència i els canvis de les activitats econòmiques a través dels seus comerços d’una de les vies urbanes més emblemàtiques de Castelló. En les publicacions que tenim a l’abast sobre aquella època apareixen algunes referències sobre el comerç en general a Castelló que poden servir-nos per constatar la importància d’aquesta activitat econòmica i el seu pes en la societat.1 Maribel Peris en el seu llibre (Peris, 2012: 43, 57), presenta un itinerari urbà amb una descripció de l’esmentat carrer: Aquesta darrera via publica tenia molta vida i activitat. Entre els seus establiments més destacats es poden citar el bar Kroner i la granja Royal, el saló de l’enllustrador de sabates, el palau de la moda, l’hotel Oriente i la pensió Nebot, societats recreatives, polítiques i culturals, com ara el cinema Salón Royal, l’Ateneu Castellonenc i la nova sucursal del Banc Central. Més endavant, la mateixa autora en parlar de les activitats econòmiques fa una mena de relació de les diferents especialitats del comerç petit i a l’engròs en tot l’àmbit urbà, on es pot veure la diversificació pròpia d’una ciutat mitjana amb un cert dinamisme, enfortit per ser a més capital de província: El comerç és divers, comprèn la venda de teixits, camises aiguardents, anisats i alcohols, garrofes, les vendes d’espardenyes amb els seus artesans espardenyers, sabaters, arboricultors, molins d’arròs, serradores, cistellers, fusters, matalassers, serrallers, cotxeres, carros i carrosseries, carboners, magatzems colonials, comestibles, carnissers, etc. També hi ha alguna referència al comerç en el recent llibre de Vicent Grau (2012: 87), però amb un caràcter més sociopolític, quan parla dels comerciants en general sense especificar el volum del seu negoci, encara que probablement pot referir-se al gran comerç de cítrics o del taulell, en el moment de proclamar-se la II República: D’altra banda, la nova burgesia emergent, principalment la comercial, quan arriba el 1930 a Castelló, esdevingué clarament hegemònica. Políticament, aquesta nova burgesia anava unida a l’impuls de les noves classes mitjanes que volien participar en les decisions politiques tot defensant els seus interessos de classe. 1 També es pot consultar el llibre de Javier Valls Torlá, La Cámara Oficial de Comercio Industria y Navegación de Castellón : 1901-2001 cien años de historia, on s’analitza el paper de l’entitat des de la seua fundació. La referència als comerços de Castelló apareix en les Memòries de la Cámara des del 1930 a 1935 i en els censos de les societats comercials, dels quals en la publicació apareix el del 1927, on podem veure algunes societats anotades en el croquis del carrer González Chermá el 1936, com la del Cine Royal, el Banco de España o la Funeraria Económica.

24

de botigues , comerços i mercats


Hi podem afegir que el carrer F. González Chermá és una via urbana quasi rectilínia, de direcció sud-oest nord-est si seguim la numeració de les cases, d’aproximadament quatrecents metres de llargària situat en el nucli antic de la ciutat (apareix per exemple, en el plànol del 1588 reproduït per V. Traver Tomás en el llibre Antiguedades de Castellón de la Plana). Està creuat pel carrer de Colom de forma perpendicular, tot seguint l’esquema hipodàmic des del temps de la fundació. Des de la plaça E. Castelar (avui Porta del Sol) apareix en primer lloc a la dreta el carrer de Balaguer (avui de J. P. Tirado) i el carrer d’O’Donnell a l’esquerra. Després ve el Passatge Mercado (avui J. Garcia). Més enllà del carrer de Colom, arriben encarats per la dreta el carrer de Cervantes i per l’esquerra el carrer del Poeta Guimerà. Quasi al final, per la dreta, el carrer d’Antonio Maura i més enllà, per l’esquerra, el carrer de la Moreria, per desembocar finalment a la plaça de Clavé. El carrer González Chermá aleshores ja era un carrer d’especialitat comercial com ho és avui en dia, els nostre propòsit és situar els comerços que hi havia el 1936 per veure com ha canviat i què és el queda d’aquell paisatge urbà. La informació sobre la ubicació dels comerços d’aquest carrer l’hem treta, en la seua major part, de la Guia Comercial del 1936 publicada per la impremta Mas. Aquesta guia, a part dels propis anuncis comercials amb el consegüent logotip, porta una relació alfabètica dels centres comercials amb el domicili per especialitats. Igualment hi apareixen els diferents professionals i fins i tot les distintes institucions de tot tipus, amb el nom dels respectius funcionaris. En la guia hi ha un apartat sobre el comerç, indústria i professions, en el qual ens hem centrat fonamentalment i a partir del qual hem tractat de situar-los en el croquis sobre el carrer que hem elaborat per completar el treball. És, per tant, una guia informativa i al mateix temps de publicitat, ja que tota ella està plena d’anuncis comercials amb el logotip corresponent d’alguns comerços, que en la relació final, per ressaltar-los, figuren en negreta.2 2 En el treball de Mezquita Patuel (2006) hi ha un estudi de les activitats econòmiques de Castelló durant la II República a través dels anuncis comercials en la premsa de la capital.

de botigues , comerços i mercats

25


El primer que ens crida l’atenció és la gran diversitat dels comerços, que havien de servir per cobrir la major part de les necessitats de la vida quotidiana tant de Castelló com dels pobles de la província, de la qual feia, a més, de capital comercial. En segon lloc, de manera general, és pot veure que ja el 1936 la major part d’aquests establiments se situaven des de la plaça de Castelar fins el carrer de Colom, que hi devia ser la zona més concorreguda. En el Padró d’habitants del 1930 es pot veure com des del carrer de Colom a la plaça de Clavé minven els titulars amb l’ofici de comerciant i n’apareixen altres de més modestos, fins i tot jornalers. Actualment, hi ha comerços al llarg de tot el carrer, però la zona més transitada encara és la mateixa. Si destriem la varietat de comerços, hi destaquen els establiments relacionats amb el tèxtil (teixits, camiseries, barreteries, cotilleries), incloent-hi sastres i modistes, que en total representarien el 23’5%, quasi una quarta part del total. Després, ja a distància, apareix el calcer, el qual, afegint una espardenyeria, sols arriba al 8’8%. La botiga del número 66 (Calzados González) probablement seria la dels successors del titular del carrer. Les tendes d’ultramarins i els bars (sense comptar els de les societats i partits) arribaven als 7’3%. Després vindrien les llibreries, les perruqueries i paqueteries, amb un escàs 5%. La resta, amb xifres mínimes ja apareixen en el croquis ( funeràries, joieries, estancs, adrogueries, electricistes, etc.). Algunes encara les podem trobar avui en dia amb el mateix nom en algun altre carrer de Castelló, com la perruqueria Olympia en el carrer de Sant Fèlix 10. També en el mateix carrer, electricitat Gascó, antecessor de l’actual del mateix nom, del 1936, el fotògrafs Colom, ultramarins El Pilar (ara al carrer de Colom), la papereria i llibreria Armengot, ja desapareguda, teixits Folch o Guaita, joieria Font, traslladada ara al carrer Alloza, l’adrogueria Fayos, R. Caro i d’altres que formen part de la memòria històrica de la societat de Castelló i que eren noms habituals i molt reconeguts en el nostre comerç. Si ens atenem al lloc d’origen dels titulars dels comerços que apareixen en el croquis, la majoria (56’6%) són forasters, és a dir, no són de Castelló capital. Una gran part provenen de pobles de la província i també destaquen els oriünds de les províncies de València i Terol (n’hi ha fins i tot un procedent de les illes Filipines), la qual cosa mostra el potent corrent migratori de les zones rurals de l’interior de la província cap a la capital en els anys 30 i el seu assentament en petits negocis que a poc a poc aniran consolidant-se. No és aquest el lloc per parlar i estendre’ns sobre els domicilis, despatxos o consultes professionals. N’hi haurà prou amb indicar que el 1936 hi havia 13 metges que tenien el domicili o la consulta en aquest carrer (Sixto García Luis, Alfredo Cebrián Legié, José Clará Piñol, Antonio Jiménez García, Tomás Peña Arbau, Juan Peña Arnau, José Guallar Lluch, Agustín Rallo Segarra, Francisco Llopis Albiol, Juan F. Nebot Franch, Rafael Sales Sanz, Hipólito Fabra Compte, Andrés Puig Herrero, José Selfa Martínez); dos despatxos de farmàcia (com actualment), el de Manuel Font Babiloni i el seu fill Manuel Font Cavaller, en el mateix domicili, i el de Vicente Calduch Almela; cinc bufets d’advocats (Manuel Breva Perales, José Castelló Soler, Jaime Oliver Sacristán, José M. Adell Tirado i Joaquín Chillida Pérez); i un despatx d’arquitecte (J. Gimeno Almela). Segurament n’hi haurien més, que no apareixen en la guia.

26

de botigues , comerços i mercats


CROQUIS. NUMERACIÓ DEL CARRER GONZÁLEZ CHERMÁ PLAZA EMILIO CASTELAR 1 Central Vinícola

86 Fotògraf C. Colom

Teixits Nicolau 3 Hotel Oriente 5 Teixits Almer / Baeza

Perruqueria Alhambra 88 Teixits M. Peña 90 Paqueteria F. Rodríguez C/ COLOM

69 Òptic/ Ràdio/ Joieria R. Moliner

2 Casino Antic

Granja Royal Bar 62 64 Calçats J. Gonzalez 66 Ultramarins Daniel Gual 68 Espardenyes D. Gual 70 Ferreteria V. Ripollés

94

11 Palau de La Moda (Teixits)

96

Teixits Valls Vaixelles V. Gasch 47 49 Llibreria José Segarra

140

51 Citi Bar

142 144 146

53 Teixits Monreal / Navarro 55 57 American Bar 59

148 150

61 Ultramarins M. Conejos 72 Paqueteria J. Santamaría 74 Calçats J. Sanchis 76 Òptic/Ràdio E. Sabat 78 80 Paqueteria C. García 82 Calçats G. Salvá

63 Bar Lion D’Or 65 Sastre J. Forés 67

Joier Font 84 Drogueria A. Fayos Marín

152 154 156 158 160 162 Carnisseria R. Safont 164 166 168 170 Carnisseria F. Breva 172 174 Ultramarins V. Sáez

G I M N E ’

73 75 Fotògraf J. Colom 77 79 Electricista V. Gascó 81 83 85 87 89 91 93 Pensió Nebot 95 97 99 101 C/ POETA GUIMERÀ 103 105 107 Cotxera T. Delibano

R

D

109

E

100 Funerària S. Ayala 102 104 106 108 Estanc B. Miralles 110 112 C/ CERVANTES 114 116 Ultramarins P. Gascón 118 120 122 124 Funerària Econòmica 126 128 130 132 Col·legi de Metges 134 136 C/ ANTONIO MAURA 138

R

Las Gangas Teixits 31 33 35 Banc Central 37 39 41 43 45 Hostaler J. Martí

98

R

C/ O’DONNELL 13 15 Confiteria A. Flors 17 Teixits Juan Mariño 19 Llibreria M. Miralles 21 23 Bar Gong 25 27 29 Armengot Papereria

71

A

I M N E ’ C

56 Pianos-Òptica R. Caro 58 Estanc L. Fabra 60 Perruqueria Senyores V. Colom

A

R

C/ PASAJE MERCADO

C/ COLOM

92

9

R

E

42 Bar Inglés 44 46 Perruqueria Senyores M. Riera 48 Confiteria F. Peñarrocha 50 Teixits J. Guaita 52 Teixits Folch 54 Joieria S. Sanchez

D

40 Camiseria J. Ramón

R

Cases de bany R. Miró 10 12 Calçats J. Bárcena 14 Fotògraf G. Colom 16 18 20 Panaderia P.Viciano 22 Paqueteria L. Serrano C/ BALAGUER 24 Cotilleria Valenciana 26 28 Barreteria G. Vives 30 Ultramarins R. Reboll- El Pilar 32 34 36 Perruqueria Senyores J. Miró 38

G

7

C

4 Mobles A. Pachés 6 8 Perruqueria Olympia

111 113 115 117 119 121 Secció provincial d’ estadística C/ MORERIA 123 125 127 129 Bicicletes E. Musné 131 133 135 137 139 141 143 Modista A. Mas 145 147 Llibreria J. Ramos 149 151 153 155 157 159

PLAZA CLAVÉ

de botigues , comerços i mercats

27


Es tracta de noms i professions tots ells coneguts fins avui en dia, que en molts casos van continuar els fills, i són part de la memòria històrica de Castelló. Aquest volum de professionals sols era comparable al del carrer Major i mostra l’enorme concentració d’aquests serveis en un espai urbà tan reduït i la diferència que hi havia en la ciutat entre el que es denominava el centre antic i els ravals o els afores. Aquesta diferència en els residents en una zona o altra de la ciutat, també és podia estendre de forma molt general a les categories socials, a la influència i al poder polític. Sols caldria anar mirant el domicili d’alguns polítics, o el de les institucions. Però tots sabem que avui en dia aquestes categories s’han transformat de manera radical i la relació entre la residència i el poder econòmic, social o polític ha canviat més encara, de tal manera que el centre ha anat despoblant-se i degradant-se, essent ocupat lentament per classes més desfavorides, mentre que els més poderosos han anat a viure als afores. Atesa aquesta situació, des de fa uns pocs anys els poders públics volen revifar el centre històric perquè s’hi mantinga el comerç i puguen dinamitzar-se aquests negocis. Però com pot arribar a resultar creïble i eficaç aquest propòsit si els més poderosos, els que tenen més capacitat de consum, han anat a viure a zones residencials dels afores? El despoblament de residents d’aquest carrer és a hores d’ara una evidència, no només en els edificis antics que encara queden, sinó en els de nova construcció, la qual cosa dóna lloc al seu deteriorament amb el transcurs del temps. L’única solució sempre ha estat el lloguer de les plantes baixes, precisament per situar-hi comerços, amb el potent atractiu que això significa per al públic consumidor. Per això es pot veure de vegades un clar contrast entre la planta baixa comercial il·luminada i moderna i la resta de l’edifici, antiquat i buit de residents. Igualment, els pisos dels edificis, buits en general, han començat a ocupar-los llogaters amb menys recursos, sovint d’origen immigrant. No sé si aquesta és la solució per fer front a la present crisi, però aquesta és la realitat actual d’un dels carrers més emblemàtics de Castelló, que conserva plenament el seu caràcter comercial des dels temps de la II República.

28

de botigues , comerços i mercats


Notes d’aclariment sobre el croquis En primer lloc, hem de dir que la numeració dels establiments és l’antiga, la del carrer González Chermá, la qual cosa ha estat un obstacle per fer quadrar els números amb els carrers que el creuen. Per exemple: el carrer de la Moreria hi figura abans que el d’Antonio Maura, quan en realitat ve després. Per altra banda, en el carrer antic la numeració anava fins el número 174 (segons el Padró d’habitants de Castelló del 1930), vint més que actualment, a causa dels edificis que s’han construït i que han obligat a ajuntar diversos números antics. A l’altra vorera, segons l’esmentat Padró, l’últim número és el 159. Altrament, hi ha una sèrie d’establiments d’aquest carrer del 1936 que no sabem exactament en quin número estaven. Ens referim a les barberies de F. Andrés, A. Martí i V. Valls; les tendes de calçat de F. Cazador; el basar Lloret; el Cine Royal; la Impremta de V. Bayo; la Lleteria de F. Breva; els sastres J. Guillamon i S. Beltran; la Taberna de R. Rodríguez i la Tintoreria Soto. Per últim, pensem que hi haurà més establiments que no hem pogut detectar per falta d’informació o per no saber el número exacte on estaven situats, sempre tenint en compte que aquest llistat és de l’any 1936, abans de començar la guerra civil.

BIBLIOGRAFIA AUTOR DESCONEGUT (1936): Guía Comercial. Castelló de la Plana: Imprenta Mas. GEA ORTIGAS, María Isabel (2010): La Gran Vía, cien años de historia. Madrid: La Librería. GRAU, Vicent (2012): La Segona república a Castelló. Castelló de la Plana: UJI. PERIS MUIÑOS, Maria Isabel (2012): Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra. Castelló de la Plana: UJI. MEMÒRIA GRÀFICA DE CASTELLÓ (2002), Levante de Castelló. MEZQUITA PATUEL, Francesc (2006): «Publicitat i societat a Castelló en 1931». A: Rosa Monlleó Peris (ed.), Castelló al segle XX: I Congrés d’Història Local Contemporània. Castelló de la Plana: UJI, p. 409-433. TEIXIDOR d’OTTO, M. J.: «La calle de la Paz (Valencia)». Cuadernos de Geografia, [Universitat de València], núm. 8, 1971, p. 83-103. VALLS TORLÁ, Javier (2001): La Cámara Oficial de Comercio Industria y Navegación de Castellón : 1901-2001 cien años de historia. Castelló de la Plana: Cámara oficial de comercio, industria y navegación.

de botigues , comerços i mercats

29


atzem; casa Botiga: apotecaria; mag moltes coses; o habitació on es venen a la menuda un o establimenton es venen …del llatí apotheca més articles de comerç a; bescanvi de Comerç: compra i vend ustrials…del llatí productes naturals o ind teix significat. Al seu commercium amb el ma Joan Coromines extraodinari Diccionari, rç a l’entrada: remet l’explicació de come a”, derivat de mercè “paga, recompens a”. En aquest sentit merx, mercis “mercaderi icanmen comerç i s’emparentarien etimològ mercat es fan les Mercat: Lloc públic on s; lloc, sector on es transaccions comercial d’algú o d’alguna compren els productes mercaders en col·lectivitat; reunió de vendre les seus un lloc públic on van a compradors i mercaderies; conjunt de l llatí mercatus vendedors d’un país…de ri “comprar” i que derivaria de merca “mercaderia”. aquest de merx, mercis nificats… Tenda: entre altres sig n al detall, a establiment on es vene i, a vegades, la menuda, comestibles . merceria i altres gèneres

30

de botigues , comerços i mercats


Sempre hi ha hagut propaganda Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

La publicitat, segons el diccionari de la llengua, és la qualitat de públic. Així com la tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials, però també per a divulgar o estendre una notícia o idea. Com podem deduir fàcilment la publicitat, concretament la seva utilització, és molt important, només cal veure la importància que li donen els polítics. La publicitat, però, no és un invent modern, la propaganda ha existit sempre. La seva finalitat sempre ha estat, és i serà la mateixa: vendre coses o idees. Això és possible perquè sembla que tenim un apartat en el cervell que s’omple de publicitat, segons demostren uns estudis del departament de neurociències de la Universitat de la Vellalba. Ara bé, el disseny de la propaganda ha anat variant al llarg del temps. No sols en l’aspecte estètic, sinó també en el sociològic, com podem veure tot seguit. Hem recollit algunes propagandes, totes són autèntiques, de finals del segle XIX i principis del XX. En primer lloc, tenim publicitat d’establiments de Castelló publicats en 1912 per la Revista de Castellón. I després un conjunt d’anuncis de temes diversos, però que ens han resultat, com a mínim, curiosos i alguns fins i tot un poc ofensius. Però tots ells són reflex de la societat a la qual anaven adreçats.

de botigues , comerços i mercats

31


En aquesta publicitat ens crida l’atenció dues coses. Primera, que conté poques imatges i molt de text, explicant tot allò que es ven; i segona que, en la majoria, figura en un lloc destacat el nom del propietari, fins i tot indicant si és el successor del fundador. D’alguna manera, s’hi remarca el prestigi personal. Açò avui en dia no ja es fa. Com s’hi pot observar, la diferència amb qualsevol publicitat actual és més que evident. Òbviament, no reproduïm propagandes modernes per dos motius: primer, perquè estan a l’abast de tots i en tots els llocs; i segon perquè no ens han pagat. A més d’aquests anuncis casolans, podem veure alguns altres exemples, alguns d’ells trets del llibre Celtiberia Show de Luís Carandell. Es poden classificar segons la temàtica en diferents tipus.

32

de botigues , comerços i mercats


Propaganda de 1961, això és de veres! (Anys 60 del segle XX).

Finals del segle XIX.

I, per si de cas falla l’home viril, sempre queda l’amic fidel i infal·lible (Anys 60 del segle XX).

de botigues , comerços i mercats

33


N’hi ha d’altres que són autèntics textos literaris com ara: (Finals del segle XIX).

Ací es deixa ben clar que el que provoca malalties no és el tabac, són les impureses. Ens ho confirma aquest anunci (anys 40 del segle XX)

De principis del segle XX tenim diversos anuncis que avui semblen de l’INEM, per allò que col·loquen la gent.

34

Aquest anunci s’anticipa a una famosa cadena d’electrodomèstics, que no mencionem perquè no ens subvenciona (Finals del segle XIX)

de botigues , comerços i mercats


Modern anunci de 1870. La casa Bayer per a l’hivern de 1912.

De 1912. 1907

de botigues , comerços i mercats

35


Curar, el que és curar, no curaven, però tenies una alegria i una marxa... De 1900. Pastilles fetes per la farmàcia Font, carrer d’Enmig 18 de Castelló.

Un dels tònics que més èxit va tindre va ser el vi de coca Mariani. El químic Angelo Mariani (1838-1914) va aconseguir fama i una immensa fortuna gràcies a un vi de coca d’elaboració pròpia, que començà a fabricar en 1863 i que ràpidament fou el favorit de molts famosos de l’època, (per què seria?) com ara Émile Zola, Sigmund Freud, Ulises Grant, Jules Verne, Thomas A. Edison, Alexandre Dumas, Louis i Auguste Lumière, Henrik Ibsen, Sarah Bernhardt, Robert L. Stevenson, el Princep de Gal·les, la reina Victòria, el tsar Alexandre II, Alfonso XIII, etcètera. Però el més fervorós seguidor en fou el papa Lleó XIII que, en agraïment, va permetre que la seva efígie figurés en l’etiqueta i a més li concedí la medalla d’or del Vaticà a Mariani, en «reconeixement a la capacitat d’aquesta beguda per afavorir l’ascètic retir de Sa Santedat».

36

de botigues , comerços i mercats


Entre els imitadors, el més famós fou (i segueix sentho) la Coca-Cola. Creada en 1885 per John Pemberton a la farmàcia Jacobs de la ciutat d’Atlanta (Geòrgia). Amb una barreja de fulles de coca i llavors de cola va voler crear un remei, que començà essent comercialitzat com a una medecina que alleuja el mal de cap i dissimula les nàusees. Després es va vendre com un remei que calmava la set, fins que amb el temps va arribar a ser l’espurna de la vida. Tal i com ha passat amb aquest recull d’anuncis antics, els actuals també quedaran antiquats. I, aleshores, serviran per fer una altra contalla com aquesta. Però això serà d’ací cinquanta anys...

Com a conseqüència de l’èxit del vi ‘Mariani’ n’aparegueren nombroses imitacions.

de botigues , comerços i mercats

37


38

de botigues , comerรงos i mercats


Localització comercial al centre històric de Castelló Segle xx: anys 30, anys 50, anys 80.

Josep Miquel Carceller (Sobre el treball de Vicent M. Ortells Chabrera1)

Tot i que la delimitació del centre comercial d’una ciutat sempre implica alguna dificultat, en el cas de la nostra ciutat s’harmonitza en gran mesura amb el centre històric que es correspon amb l’antic recinte medieval, l’antiga vila murada, és a dir amb el quadrat que marcarien pel nord el carrer de Sant Lluís i la Plaça de Clavé; per l’est, des de la Plaça de Maria Agustina, el carrer Governador; pel sud els carrers de l’Escultor Viciano (la Vieta), la Plaça de la Pau, el carrer de Gasset, la Porta del Sol i el carrer de Ruiz de Zorrilla; i per l’oest l’Avinguda del Rei. ANYS 30 Castelló, que té censats 36.781 habitants el 1930, comença a tenir un segell urbà i s’eixampla cap a ponent. L’antiga carretera que unia València i Barcelona, actuals Ronda de Millars i Ronda Magdalena, ja s’havia superat. A llevant no passava el mateix i des del carrer Governador eixien camins cap a l’horta i la marjal. Cap al nord, la carretera de Barcelona i el Raval de Sant Fèlix delimitaven el creixement romboïdal de la ciutat. Pel sud vigilava l’entrada la caserna de Sant Francesc. El comerç, sobretot l’especialitzat, s’havia assentat definitivament al carrer de Colom i a l’eix sud del carrer de González Chermá (l’actual carrer d’Enmig). Si fins el XVII els principals comerços es concentraven a la Plaça i carrer Major, al XVIII el centre comercial es trasllada al carrer de Sabaters (el sector de Colom entre els carrers Major i d’Enmig). A mitjans del XIX la situació no havia canviat, tot i que els comerços anaven ocupant el carrer d’Enmig, especialment la vorera Est. 1. «Cartografía de la localización comercial en el centro histórico de Castellón de la Plana: 1929, 1954, 1982» , revista Millars, 1982, VIII, pp.27-45

de botigues , comerços i mercats

39


COMERÇOS DEL MUNICIPI DE CASTELLÓ EL 1929 ÚS DIARI

TOTAL

CENTRE

%

Núm. total/1000 h.

Comestibles

33

15

45

0’9

Fleques

44

17

39

1’2

Carnisseries

14

7

50

0’4

Vins (venda de)

11

9

82

0’3

5

3

60

0’13

107

51

48

3

%

Núm. total/1000 h.

Carboneries TOTAL ÚS SETMANAL

TOTAL

CENTRE

Llibreries, papereries

15

12

80

0’4

Confiteries

7

4

57

0’19

Drogueries

7

5

71

0’19

Tintoreries

4

4

100

0’1

33

25

75

0’9

TOTAL

TOTAL

CENTRE

%

Núm. total/1000 h.

5

5

100

0’13

Armeries

5

5

100

0’13

Autos

10

6

60

0’26

Banys

4

4

100

0’1

Bicicletes

3

1

33

0’08

ÚS OCASIONAL Espardenyeries

Cistelleries, Esparts

12

9

75

0’3

Confeccions

10

8

80

0’27 0’16

Material per l’electricitat

6

5

83

Barreteries

8

8

100

0’2

Gramòfons i plaques

5

5

100

0’13

Terrissa i cristall

3

3

100

‘0’08

Màquines d’escriure

5

4

80

0’13

Marcs i motllures

1

1

100

0’02

Mobles

10

7

70

0’26

Paqueteries, merceries

11

8

73

0’3

Perfumeries

7

6

86

0’19

Argenteries

5

5

100

0’13

Rellotgeries

6

5

83

0’16 0’65

Teixits

24

24

100

Sabateries

11

11

100

0’3

151

129

85

4’1

TOTAL

Font: Anuario-guía de la provincia de Castellón, 1929

40

de botigues , comerços i mercats

El 1929 els comerços de productes d’ús diari (queviures o peribles) continuaven localitzats al voltant del mercat central i carrers adjacents i suposaven el 48% sobre el total dels comerços d’aquest tipus existents al municipi. Els d’ús setmanal pujaven al 75% i en els de venda més ocasional el percentatge arribava al 85% La progressió comercial era cap a l’oest i el sud i cal remarcar que el carrer Major, aleshores Miguel Primo de Rivera, i els carrers estrets que hi desembocaven des de l’est pràcticament no tenien funció comercial, segurament per la seua fragmentació en petites illes i la gran quantitat de carrers i d’edificis públics. ANYS 50 En el padró municipal del 1955 Castelló té 55.828 habitants, dels quals 46.736 viuen al casc urbà, 3.422 al Grau i la resta, 5.670, en barris perifèrics i habitatges aïllats. L’oest continuava sent el punt de referència per a l’expansió. La carretera de Barcelona era la barrera a superar, perquè la via del ferrocarril s’havia sobrepassat àmpliament. El sector nord-occidental anava augmentant, amb carrers d’entramat caòtic i el Riu Sec com a barrera, mentre que al sud-oest els carrers en quadrícula semblaven propiciar un auge que no es va concretar. L’aleshores anomenat «Parc de l’Oest» i el desaparegut hipòdrom tancaven la ciutat per aquell sector. Cap a la mar, cap a l’est, es creixia poc, solament, i no massa, en la nova Avinguda del Mar. El sector nord-


COMERÇOS DEL MUNICIPI DE CASTELLÓ EL 1954 ÚS DIARI

Núm. total/1000 h. 2’5

TOTAL

CENTRE

%

Comestibles

140

35

25

Fleques

56

15

27

1

Carnisseries

13

5

38

0’23

Vins i licors

42

7

16

0’75

Carboneries

2

1

50

0’03

Drogueries

4

5

36

0’25

TOTAL

267

68

25

ÚS SETMANAL

TOTAL

CENTRE

%

Llibreries, papereries

27

16

59

4’8 Núm. total/1000 h. 0’5

Confiteries

18

14

77

0’32

Tintoreries

14

5

36

0’25

Floristeries

9

2

33

0’16

Ferreteries

7

5

71

0’12

TOTAL

75

42

56

ÚS OCASIONAL

TOTAL

CENTRE

%

Aparells de precisió

4

3

75

1’34 Núm. total/1000 h. 0’07

Armeries

2

1

50

0’03

Autos

12

1

8

0’21

Jogueteries

11

8

73

0’19

Bicicletes

34

7

20

0’6

Calçats, pell

29

15

52

0’51

Confeccions

48

37

77

0’85

Cordelleries

14

6

43

0’25

Electricitat

22

12

55

0’39

Joieries

5

5

100

0’08

Maquinària

14

8

57

0’25

Terrissa

10

8

80

‘0’17

Marcs i motllures

4

2

50

0’07

Paqueteries, merceries

46

27

59

0’82

Mobles

13

4

31

0’23

Òptiques

6

6

100

0’10

Ortopèdia

3

3

100

0’05

Perfumeries

18

5

28

0’32

Ràdio

13

9

69

0’23

Rellotgeries

11

4

36

0’19

Barreteries

2

2

100

0’03

Teixits

37

21

57

0’66

358

194

54

6’4

TOTAL

Font: Carnet Castalia. Guía del turista, industria, comercio y profesionales de Castellón de la Plana y su provincia. 1954

oriental, més o menys ordenat per a la seua ocupació urbana, continuava sent terreny conreat i tenia únicament ús agrícola. El centre de la ciutat presentava en línies generals l’aspecte actual, encara que no havia estat oberta en la seua totalitat l’Avinguda del Rei, ni tampoc la plaça de Cardona Vives. Les tendes d’ús diari s’havien incrementat en nombres absoluts, tot i que del 48% que hi havia al centre el 1929 s’havia passat al 25%, i en el propi centre les botigues s’havien escampat a partir del mercat que continuava controlant el comerç diari. El creixement de la ciutat havia determinat la pèrdua de la preponderància del centre en nombres absoluts. S’hi manifestava una evolució cap a una especialització comercial de tipus ocasional i d’articles cars de confecció, sabates, joies (100%), regals, òptica (100%) o ortopèdia (100%) No hi havia quasi representació de botigues de maquinària i electrodomèstics (cal recordar que la televisió no es va instal·lar a l’estat espanyol fins el 1956) La localització comercial seguia centrada als baixos dels carrers de Colom i d’Enmig. El comerç seguia progressant cap al sud, en especial als carrers de Calvo Sotelo (actualment de Ruiz Zorrilla) i Major. També era notable l’augment de l’ocupació comercial a la banda nord del carrer d’Amunt (oficialment d’Alloza), mentre que apareixia tímidament al carrer Governador i a la plaça de la Victòria (sector nord de l’Avinguda del Rei)

de botigues , comerços i mercats

41


COMERÇOS DEL MUNICIPI DE CASTELLÓ EL 1980 Núm. ÚS DIARI TOTAL CENTRE % total/1000 h. Comestibles 253 26 10 2 Fleques

124

17

14

0’98

Carnisseries, polleries

213

57

28

1’68

Venda al detall de llet

17

2

12

0’13

Venda al detall de peix

74

35

47

0’58

Fruiteries, verduleries

103

41

40

0’81

Venda al detall de begudes

61

1

2

0’48

Drogueries

182

17

9

1’43

TOTAL

1.027

71

19

ÚS SETMANAL

TOTAL

CENTRE

%

Llibreries, papereries

148

132

22

8’12 Núm. total/1000 h. 1’17

Pastisseries

60

13

22

0’47

Tintoreries

24

2

8

0’19

Floristeries

43

10

23

0’34

Ferreteries

35

6

17

0’27 2’45 Núm. total/1000 h. 0’03

TOTAL

310

63

20

ÚS OCASIONAL

TOTAL

CENTRE

%

Aparells mèdics

4

1

25

Armeries, esports

59

15

25

0’46

Automòbils, embarcacions

84

4

5

0’66

Calçats

63

24

38

0’49

Confeccions

123

75

61

0’97

Cristalleries, vidres

22

9

41

0’17

Electrodomèstics, ràdio i Tv.

215

61

28

1’70

Joieries, rellotgeries

54

30

55

0’42

Paqueteries, merceries

95

25

26

0’75

Mobles de fusta i metall

87

16

18

0’68

Pells, pelleteria

20

14

70

0’15

Teixits

54

23

43

0’42

Venda d’articles diversos Venda al detall de tota classe d’articles TOTAL

30

15

50

0’23

7

3

43

0’05

917

315

34

7,25

Font: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Castelló. 1980

42

de botigues , comerços i mercats

PRINCIPI DELS ANYS 80 El 1981 Castelló havia doblat la seua població respecte al 1955, de 55.828 habitants va passar a 126.464. En un quart de segle s’havia construït una ciutat nova, amb criteris absolutament desficaciats o directament sense cap altre criteri que no foren els economicistes a curt termini. El creixement en l’alçada dels edificis va ultrapassar qualsevol mida al centre històric i zones circumdants i, a més, l’expansió espacial no havia estat compacta seguint les línies de creixement preexistents i s’havia dispersat i atomitzat en petits «grups» que se situaven a la perifèria, bàsicament a l’oest i el nord-oest i, en menor mesura al sud, amb una majoria de cases unifamiliars Les vies de comunicació en van ser responsables, així com el menor valor del sòl, tot i que la dispersió d’aquests nuclis, fins a cent nou, va encarir molt els serveis públics que havia de prestar el municipi La ciutat ja havia començat a estendre’s cap a la mar. Com a exemple més notable en trobem la urbanització molt ràpida del polígon de Rafalafena al nordest, amb una barreja d’edificis populars subvencionats i d’habitatges cars, sobretot seguint l’eix de l’Avinguda del Lledó que tanca el polígon pel nord-oest. El sud-est era una altra zona en expansió, tot i que menor, seguint com a eix l’antic camí de Sant Josep. El Grau havia augment també la seua població i els seus carrers, al nord i el sud s’hi situaven les zones industrials i a l’oest la marjaleria, amb tot un seguit d’habitatges en situació irregular.


A causa d’això, el centre havia reduït comparativament la seua oferta comercial, i l’expansió urbana havia propiciat l’aparició pertot de botigues, bàsicament d’ús diari i setmanal. Els grups perifèrics, però, eren el més dependents del centre i molts no disposaven de cap comerç. El 1980 aquests grups –amb poc més de 17.000 habitants– comptaven amb un total de 57 botigues, un 84% de les quals d’ús diari, un 9% d’ús setmanal i un 7% d’ús ocasional. El centre comercial i definitori de Castelló continuava sent el seu antic recinte medieval, fet potser explicable per la relativa joventut de la ciutat i el seu escàs valor monumental. El Mercat Central, seguia tenint gran importància, com es dedueix dels 125 comerços d’ús diari, del total de 196 que hi havia a la zona. Era habitual «anar a la plaça», és a dir al Mercat, per allò què aquest havia ocupat secularment la plaça Major i els voltants. La presència d’alguns grans magatzems de categoria mitjana havia revitalitzat el sector centreoriental del carrer Major («Simago») i dels voltants del mercat («Lemon»). El comerç ocasional seguia expansionant-se cap al sud i l’oest. El carrer d’Enmig s’havia assentat com la gran artèria comercial de la ciutat, amb una utilització pròxima al 100% al sector meridional des dels Quatre Cantons. En els seus quasi 500 metres el carrer reunia 48 establiments de venda de confeccions, 10 de calcer, 8 d’electrodomèstics i musicals, 7 joieries, 2 perfumeries, 9 òptiques, 4 botigues de mobles, 12 de regals varis, 13 comerços d’ús diari i setmanal, a més d’altres comerços i serveis objecte d’una determinada legislació com ara estancs, farmàcies, bancs, administracions de loteria… En total, el carrer disposava de 164 plantes baixes de les quals se n’aprofitaven comercialment 132, un 80’5%. La total apertura de l’Avinguda del Rei havia augmentat el seu valor comercial. L’ocupació era alta al sector sud-oriental i molt baixa a la vorera de dalt, on abundaven els edificis públics. El carrer de Colom seguia sent vital per al comerç: un 79% de les seues plantes baixes es trobava en ús i hi abundaven molt especialment les botigues de llenceria i altres confeccions especialitzades. Els comerços havien augmentat considerablement al carrer Major (62%), mentre que del carrer d’Amunt solament estava relativament ocupat el sector sud i quasi exclusivament per boutiques. Pel sud hi destacava el carrer Ruiz de Zorrilla (75%).

de botigues , comerços i mercats

43


LOCALITZACIÓ DEL COMERÇ D’ÚS OCASIONAL A CASTELLÓ DE LA PLANA (1929)

LOCALITZACIÓ DEL COMERÇ D’ÚS OCASIONAL A CASTELLÓ DE LA PLANA (1982)

El comerç especialitzat havia progressat pel sud als voltants de de la Porta del Sol i als carrers més important propers al centre es van instal·lar comerços d’electrodomèstics, mobles, nàutica, cotxes, etc. Observant els plànols del 1929, 1954 i 1980 es veu que s’hi va anar produint una dispersió del comerç i que les botigues de roba eren les que ocupaven una major extensió cel centre. Algunes molt especialitzades havien recuperat habitatges semiabandonats. Paral·lelament, s’hi observaven sector amorfs pel que fa a l’ocupació comercial als sectors sud-est i centre-nord.

44

de botigues , comerços i mercats


El comerç ètnic a Castelló de la Plana: nous temps, nous formats de tenda javier soriano martí (Ies jaume i-borriana / universitat jaume i)

paqui tercero herreros (universitat jaume i)

El fort creixement de la immigració a Espanya a les acaballes del segle XX i la primera dècada del segle XXI ha permès que el país arribe als 47 milions d’habitants i que ciutats de l’arc mediterrani, com ara Castelló, figuren entre les que tenen un major volum de població estrangera (21,80% del total) després de triplicar la xifra d’immigrants entre 2001 i 2010 (14.329 a 39.585). Encara que l’escenari actual ha canviat notablement a causa de la crisi econòmica, una de les conseqüències socioeconòmiques de l’activitat immigrant és la irrupció en les nostres ciutats del comerç ètnic, estranger o internacional, és a dir, un comerç nou, gestionat pels nouvinguts, on una clientela habitualment diversa i plural pot adquirir productes de països llunyans, satisfer demandes de serveis en horari antigament vetat i beneficiar-se de preus relativament baixos. La fórmula ètnica ha triomfat per quatre raons fonamentals: • cobreix buits deixats pel comerç tradicional gràcies al tancament dels antics establiments, per traspassos d’activitat o simplement per ocupar espais antigament ignorats pels empresaris autòctons; • aprofita les necessitats dels propis immigrants, perquè vol satisfer la demanda específica d’eixa població (productes alimentaris, carn tallada amb l’estil argentí o apta per a la colònia musulmana, serveis d’internet i telèfon, pentinats ètnics, etc.) inexistent prèviament i que ha generat un autèntic mercat paral·lel;

de botigues , comerços i mercats

45


• obre nous segments de negoci, com els restaurants temàtics (gastronomia xinesa, mexicana, etc.) o de menjar ràpid (kebabs); • exerceix una forta competència gràcies a jornades laborals que arriben a 12 hores diàries pràcticament els 365 dies de l’any. L’aparició d’aquesta tipologia comercial adquireix una importància addicional, ja que és una forma indirecta de fomentar la convivència entre diferents cultures, facilita la interculturalitat i la integració social i, a més, augmenta el caràcter cosmopolita de ciutats com Castelló de la Plana, on s’han censat negocis de 16 nacionalitats diferents (Algèria, Brasil, Colòmbia, Xina, Cuba, Equador, Índia, Japó, El Marroc, Mèxic, Nigèria, Pakistan, Perú, Polònia, Romania i Ucraïna). L’oferta de restauració i productes s’ha vist ampliada en els últims anys amb l’arribada del comerç ètnic, la visibilitat del qual cobra rellevància qualitativa (conquesta progressiva de sectors urbans cèntrics) i quantitativa (els negocis han vist multiplicat el seu nombre en dues dècades). La nova fórmula comercial, per tant, millora el caràcter internacional o cosmopolita de molts sectors urbans sense el recurrent recurs a franquícies globals (Monnet, 2000) i, fins i tot, alguns autors han defensat la seua important tasca per a combatre la formació de guetos o guetització (Serra, 2006: 58). A Castelló s’han censat gairebé 300 establiments entre tendes de productes alimentaris, carnisseries, locutoris, restaurants, perruqueries, acadèmies de ball, basars, etc. (vegeu Taula 1), una xifra prou elevada tenint en compte que fa vint anys només hi havia dos comerços gestionats per estrangers. Efectivament, es tracta d’una fórmula molt jove perquè només trobem 99 empreses ètniques de les 282 censades (un 35,11%) amb més de cinc anys d’antiguitat. L’expansió d’aquest nou format de tenda s’ha convertit en un fenomen de gran interès socioeconòmic a causa de la rapidesa de les apertures, la diversitat tipològica dels establiments, la resistència a la crisi (no total, òbviament), la capacitat de generar un autèntic subsistema econòmic amb vocació metropolitana (els clients de molts comerços arriben des d’una àrea d’influència que supera els 40 kilòmetres, per exemple amb la finalitat de comprar carn d’animals sacrificats pel ritu islàmic) i algunes particularitats nacionals, com l’abundància d’empresaris romanesos, que troba cert paral·lelisme a Coslada (Madrid), però no en altres indrets del territori espanyol (Pajares, 2007: 197). Els immigrants xinesos són els que més dinamisme mostren, ja que gestionen el 46,10% dels negocis ètnics (130 establiments) i tenen representació en tots els sectors, excepció feta dels locutoris. La crisi, que inicialment pareixia no afectar a aquest grup, sí que ha provocat alguns tancaments durant l’any 2012, sobretot de restaurants i basars. Aquestes xifres, a més, sorprenen perquè els xinesos només tenen 761 habitants inscrits en el padró de Castelló, és a dir, la seua població representa un 1,92% del col·lectiu immigrant. Els romanesos ocupen el segon lloc estadístic perquè gestionen el 13,8% dels comerços ètnics, amb una població censada de 25.084 habitants (el 13,81% dels veïns castellonencs i el 63,37% dels estrangers). Malgrat eixes

46

de botigues , comerços i mercats


Taula 1. Tipologia del comerç ètnic a Castelló (any 2011) NOMBRE D’ESTABLIMENTS % DEL TOTAL 66 23,40% 34 12,06% 32 11,35% 30 10,64% 29 10,28% 25 8,87% 19 6,74% 17 6,03% 9 3,19% 7 2,48% 5 1,77% 4 1,42% 3 1,06% 2 0,71% 282 100%

TIPOLOGIA COMERCIAL Basars Locutoris Restaurants Alimentació Hostaleria Kebabs Quioscs Basar calçat-tèxtil Altres Perruqueries Carnisseries Gestories Transport Telecomunicacions Total

Font: Treballs de camp. Elaboració pròpia.

positives xifres, la crisi també ha afectat greument les iniciatives empresarials romaneses, ja que entre el 2008 i el 2011 les tendes del collectiu han passat de 54 (suposaven el 17,5% del total) a 39. En contrast, l’aparició de noves tipologies de comerç és una bona mostra de l’aposta decidida d’alguns immigrants per l’autotreball, ja que des del 2010 apareixen xinesos que gestionen perruqueries, tendes de telefonia o establiments de compra-venda d’or, nigerians que gestionen establiments de compra-venda d’articles de segona mà o romanesos que obren gestories o llibreries. La visibilitat d’aquestes propostes comercials és important en alguns casos, ja que els empresaris utilitzen freqüentment els anomenats senyaladors d’identitat, és a dir, referències als països d’origen (noms seleccionats amb tota la intenció, presència de banderes nacionals, arquitectures típiques reproduïdes en les façanes, utilització de

de botigues , comerços i mercats

47


Gràfica 1: Distribució del comerç ètnic per anells de creixement urbà (Castelló, 2011)

Font: Treballs de camp. Elaboració pròpia.

48

de botigues , comerços i mercats

grafies originals com la xinesa o l’àrab, etc.) que canvien dràsticament el paisatge urbà i comercial, aportant elements que hi fan socialment visibles els immigrants. Alguns comerciants, de fet, han apostat per la creació d’autèntiques xarxes mitjançant la multiplicació del negoci i l’apertura de tendes tipus cadena, com ara les panaderies Transilvania (tres locals) o els ultramarins Casa Domneasca (dos establiments) i Poiana Market (tres), però també amb els restaurants o els basars (Alimentación Lin Lin, Casa Lin Lin i Kiosco Casa Lin Lin II). Malgrat l’èxit d’alguns empresaris, cal tenir present que una característica inherent del comerç ètnic és el seu caràcter efímer (Monnet, 2000; Serra, 2006; Gómez, 2007). És a dir, com les apertures no són precedides per


estudis de mercat o anàlisis de localització, és molt freqüent trobar tendes i establiments que tenen una vida molt curta, amb casos registrats de només alguns mesos (tres a quatre, per exemple). Aquest fenomen provoca la desaparició de comerços amb una inusitada rapidesa, una tendència absolutament nova en les nostres ciutats, que encara estan acostumades a l’estatisme comercial de carrers i barris. Respecte a la localització, els negocis han dibuixat pautes de centralitat per imitació de les estratègies dels altres comerciants, però sempre que els preus de lloguer o venda dels locals ho han fet possible. Per exemple, el comerç d’immigrants està absent del tram central del carrer Enmig (entre Colón i Porta del Sol), però sí que té una presència important en l’altre tram (des de Colón a Clavé). La concentració de població forana en el nucli vell o històric de les ciutats ajuda a explicar eixa selecció de carrers cèntrics en Castelló i en grans metròpolis (Soriano i Tercero, 2009; Solé i Parella, 2008; Serra, 2006; Cebrián i García, 2002). No obstant això, la tendència més general és buscar emplaçaments pròxims als barris amb importants colònies d’immigrants (especialment de connacionals) i, de fet, aquesta realitat ha provocat l’aparició d’àrees de nova centralitat comercial ètnica, com en l’entorn del consultat romanès, on la proliferació de tendes i també serveis públics ( fins fa poc, les dependències de Posta Romana) és evident com a fruit d’un típic efecte multiplicador.

de botigues , comerços i mercats

49


Altra tendència, des d’una perspectiva més global, és la ubiqüitat i la dispersió urbana dels comerços perquè, com és obvi, els empresaris busquen la proximitat amb els clients, que estan pertot arreu i que sovint mostren una gran mobilitat. De fet, s’han detectat noves apertures en barris amb escassa proporció d’immigrants, els polígons industrials i comercials perifèrics (el centre comercial La Salera i la Ciutat del Transport actuen com focus d’atracció) i també en els mateixos centres comercials (restaurants temàtics i kebabs en La Salera). De tota manera, la presència més abundant del comerç ètnic la trobem en els eixamples de principi del segle XX i els barris promoguts per les polítiques franquistes d’habitatge, ja que concentren el 38% dels establiments. El nucli urbà de l’Edat Mitjana, per la seua banda, reuneix el 6,38% dels comerços d’immigrants (Gràfica 1). Si a eixa xifra li afegim els negocis del Castelló del segle XIX, trobem 66 establiments, és a dir, el 29,78% del total i, per tant, la segona major concentració d’aquest tipus de comerç. BIBLIOGRAFIA CEBRIÁN DE MIGUEL, Juan A. i M. Isabel GARCÍA (2002): «El negocio étnico, nueva fórmula de comercio en el caso antiguo de Madrid. El caso de Lavapiés». Estudios Geográficos, núm. 248/249, p. 559-580. GÓMEZ CRESPO, Paloma (2007): Inmigración y comercio en Madrid: empresarios, consumidores, trabajadores y vecinos. Madrid: Ayuntamiento de Madrid. MONNET, Nadja (2000): «El uso del espacio público por parte de los nuevos habitantes del Casc Antic de Barcelona: continuidad e innovaciones». Scripta Nova, Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 69 (48). PAJARES, Miguel (2007): Inmigrantes del Este. Procesos migratorios de los rumanos. Barcelona: Icaria Antrazyt. SERRA DEL POZO, Pau (2006): El comercio étnico en el distrito de Ciutat Vella de Barcelona. Premio Dr. Rogeli Duocastella. Barcelona: Fundació La Caixa,. SOLÉ, Carlota i Sònia PARELLA (2008): Negocios étnicos. Los comercios de inmigrantes no comunitarios en Cataluña. Barcelona: Fundació CIDOB, 154 p. SORIANO MARTÍ, J. i F. B. TERCERO HERREROS (2009): Oportunidades de integración entre las personas españolas y extranjeras en la ciudad de Castellón. València: Editorial Tirant Lo Blanch, Fundación CeiMigra. SORIANO MARTÍ, Javier (2009): «Inmigración y comercio latinoamericano en La Plana de Castelló», en Soriano Martí, J. i altres (ed.): Itinerarios históricos, culturales y comerciales. Castelló: Universitat Jaume I.

50

de botigues , comerços i mercats


L’anglès amb dues paraules Mª Àngels Pons i Ferran Aparisi

PETITA GUIA ANGLÈS – VALENCIÀ PER A COMPRAR A CASTELLÓ LITTLE GUIDE ENGLISH – VALENCIAN TO BUY AT CASTELLÓ L’altre dia estàvem passejant pel centre comercial “La Salera” amb la intenció de comprar-me una jaqueta i vam veure una botiga on posava Zara home. Al veure-la comentàrem: “Ja era hora que posaren els rètols en valencià!” així que entràrem tots decidits. Quina va ser la nostra sorpresa quan vam veure que allí només venien llençols, aixovars i roba per la casa. De manera que ens vam acostar a una dependenta i li vam preguntar: “Perdona, però aquesta botiga no és de roba d’home, com diu a la porta?”. Ens va contestar: “No senyors, és Zara “houm” on tenim roba per la llar, la botiga d’home està al costat”. Aquest no és l’únic cas. Passejant per Castelló veus nombrosos comerços que tenen el seu nom en anglès (no posem cap exemple perquè no fem propaganda gratis) o bé fiquen als aparadors rètols del tipus: outlet, low cost, sale, since, by, etc. Quan ve Nadal es veuen aparadors de botigues amb allò del Merry Christmas o del Happy New Year. Després a les rebaixes de gener el que més veus és això de Sale i, clar, després es queixen de que no entre ningú. El mateix passa la vespra de Tots Sants. La nit de les ànimes, el 31 d’octubre, ara és diu Halloween. Paraula anglesa que és la contracció de All Hallows Eve –expressió de l’anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “vigília del Dia de Tots Sants”, ja que hallow és un mot que significa “sant” o “sagrat”– o siga la nit de les ànimes però més fi. Ara gràcies a les pel·lícules americanes, els nens, disfressats per l’ocasió, van de casa en casa demanant petits regals

de botigues , comerços i mercats

51


com ara llaminadures o diners, fent la pregunta trick or treat?. El trick (broma) és una lleu amenaça de dur a terme alguna trapelleria contra els propietaris de la casa si no es dóna cap treat (regal). La traducció literal del trick or treat seria, doncs, broma o regal. Tanmateix n’hi ha adaptacions que intenten recollir alhora el sentit i el joc fonètic originals, com ara paga o plora, dónes o pagues, o bé truc o tracte. Ara es fa també el Black Friday que és el divendres següent al dia d’acció de gràcies, Thanksgiving Day, el quart dijous de novembre, que commemora l’arribada dels Pilgrims Fathers (els emigrants que van fugir d’Anglaterra per motius religiosos) als EEUU. L’endemà, divendres, comença la campanya de Nadal i es diu black per la tinta negra emprada per anotar els ingressos en caixa (ara hauríem de dir cash), el roig és per a les depeses. Per si això no fora poc, durant el Nadal quasi totes les propagandes de colònies per la tele estan fetes per botillosos, tots parlen molt rar. La resta de l’any tenim el cafè de George Clooney, mister ristretto I vostès diran, per què tantes explicacions de temes nord-americans? Doncs perquè prompte formaran part del nostre patrimoni cultural. Per tant, està clar que cal aprendre l’anglès amb l’eficaç mètode, que expliquem tot seguit: L’anglès amb dues paraules - Sale: rebaixa - Save: estalvi Amb aquest vocabulari bàsic saps quins articles estan d’oferta i quants diners estalvies. Amb eixos diners estalviats et pots matricular a una acadèmia o a l’escola d’idiomes per aprendre anglès i poder anar a comprar per Castelló. Nosaltres ho hem fet! Ara quan anem a Zara sabem que man on second floor vol dir que la roba d’home està a la segona planta. Vostè també pot aconseguir-ho amb l’anglès amb dues paraules: what else?

52

de botigues , comerços i mercats


Nonsense Sorgint del no-res hem assolit els cims de la més absoluta misèria. G R O UC H O M A R X

 Anna Salomé                                                            Potser perquè eren un llicenciat sense feina i una estudiant sense futur es van conèixer protestant per la inauguració d’un aeroport sense avions. Aquell estiu, ell va treballar de cambrer en un espai sense fum mentre ella estudiava a la biblioteca sense llibres del poble per acabar uns estudis sense sortida. Potser perquè volien creure que l’amor no s’embolica amb papers, decidiren viure junts però sense compromís, en un pis sense ascensor ni contracte de lloguer. «Sense por», va dir ell, aterrit per possibles responsabilitats. «Sense mentides», va dir ella, amagant un lleu desencant. El temps va passar sense novetats. Les parets del pis sense ascensor van veure com l’amor sense compromís esdevenia una rutina sense daltabaixos. Els treballs temporals, com a empleats sense qualificació, se succeïen engreixant uns curricula sense sentit. Ja no protestaven, però alguns diumenges, no sense nostàlgia, visitaven  l’aeroport on es conegueren, encara sense avions però amb poncelles creixent a les escletxes de les pistes mai utilitzades. Fins que una vesprada d’hivern, mirant unes noticies sense interès, ell va tenir una il·luminació. «Ben mirat —va dir— som afortunats. Alguns perden l’habitatge per no pagar la hipoteca i malviuen arrossegant fills petits i deutes grans. Nosaltres, en canvi, som una parella sense problemes: sense fills, sense hipoteca, amb feines sense responsabilitats ni ambicions. Si la llibertat és viure sense lligams, n’hem assolit el grau més alt al qual podíem aspirar.» Com que havien assolit el cim sense adonar-se’n, ella va creure que la resta seria una davallada sense aturador. Sense pensar-s’ho, va dissoldre d’amagat uns ansiolítics en el cafè sense cafeïna i se’l van prendre amb unes galetes sense sucre. En l’últim moment, li va agafar por i va voler trucar a l’hospital des d’un mòbil sense saldo.      

de botigues , comerços i mercats

53


54

de botigues , comerรงos i mercats


Retaule d’Apocalipsi amb corca Josep Porcar (del llibre «Llambreig», 2012, en premsa)

I. TAPETUM LUCIDUM

et flebunt et plangent se super illam reges terrae qui cum illa fornicati sunt et in deliciis vixerunt cum viderint fumum incendii eius …

Joan, Ap 18: 9

Ni lluernes ni ulls de llop. Llum negra. Han desendollat la lluna. S’han exhaurit els estels. Sutzoses fumassoles catifen les ciutats; ja no piguen les ombres els terrats emblanquinats ni soberguegen els udols al peu d’esbalçaders. D’aquesta tenebra, però, encara en diuen nit. Plàstics, mal·leables, d’estàtua a maniquí, hem estat tant de temps usats, fungibles, somiats! I ara que, per fi, som un negre pensament de mamba, els corcs n’han dictaminat, unànims, l’extermini amb la raó entranyable que il·lumina les vitrines. No ha anunciat ningú el començament del soterrar. Han reemplaçat l’alba pel priapisme fosforescent de bous xisclons i indolents que, des del cingle dels estilites, en les sanguinolentes nits de batuda, impunes escupen un vòmit de sal a les nafres dels desnonats.

de botigues , comerços i mercats

55


No calen decrets. De tan latent, l’ordre és instint. Els grall dels corbs rubrica l’instant de l’occiment: «Els operaris plantes 1 i 2 sereu víctimes i assassins, us declarareu culpables i, condemnats a mort, us suïcidareu. Tot serà, per descomptat, tan just com legal». Frement, sota la bota, com una estel sense cel, un ull humà tampoc no discerneix la nit de la tenebra. Sua, plora, dorm. No menja. No trenca cap reflex ni desterra lluny la senil rècula banyuda; silent, dins d’una gota petita de rou autumnal, fulgura. Llàgrima en la llàgrima, contra el destí parpelleja: plovisqueja als gratacels, llenega a les finestres i renega d’esguards pensats com un desodorant per alenar l’última lluor de les paraules.

II. A FRONTE PRÆCIPITIUM A TERGO LUPI

et negotiatores terrae flebunt et lugebunt super illam quoniam merces eorum nemo emet amplius.

Joan, Ap 18: 11

Trencaren la baralla i ara reciclen la necessitat voraç d’esperar la mort ben preparats per sobreviure constantment en la imminència, a la vora de l’abisme, per desconfiar de tots, per recelar de tot, per acarar l’abnegat repte de caure-hi –mireu avui quin espectacle de cranis abocats cada nit a les finestres! Legislen, bonhomiosos, l’obligació

56

de botigues , comerços i mercats


de sotmetre’s a la producció exorbitant de benignes mitjans d’autodestrucció, al perfeccionament criminal de dispendis en honor de la Mare de Déu de l’Austeritat, i ensinistren en el consum responsable d’un idealisme que reivindiquen tant com malversen –pau, justícia, llibertat. En quarantena ofeguen l’última xavalla que circula i que, finalment, més rucs que avars, ells mateixos devasten.

III. LUDUS LATRUNCULORUM

Som els peons d’un gran tauler i algú amb nosaltres va jugant.

Marina Tsvetàieva

Més estalvi, més austers!, clamen els mateixos que no ho han sigut mai, els mateixos que no ho són ara, els mateixos que no ho seran. Per als crèduls, la penitència no és la font de cap sospita. Per als adeptes, la recepta no és cap indici de cinisme. Per als indòcils, l’ultratge no és encara l’última decepció. Per als afamats, la impietat no és l’ou del gran rebuig. Més austers, més estalvi!, manen. Una jugada fosca, freda, rodona. Una jugada d’escac i mat… al peó.

de botigues , comerços i mercats

57


58

de botigues , comerรงos i mercats


Un comerç sense ciutat

(o de com les xarxes trencades no atrapen clients)

Josep J. Conill & Anna Salomé

El passat diumenge 30 de desembre del 2012 el periodista Xavier Ribera, en un article sobre l’estat actual de la ciutat de València escrivia: «No hay más que ver como transcurre la vida de la ciudad y para pulsar su estado de ánimo no hay nada tan elocuente como medir el estado de su comercio. Si Valencia tiene una peculiaridad es su talante mercantil y cada día podemos comprobar que en el censo de establecimientos abiertos al público, las bajas se incrementan con una rapidez vertiginosa. Esto es síntoma inequívoco de que el proyecto actual de ciudad, si hay alguno, no sirve ni para sus habitantes ni para afrontar la gravedad de una crisis que condiciona su futuro. Nuestro comercio se muere y nadie lo remedia. Los eventos, los congresos, las dársenas del puerto o el eterno mito del Parque Central, no sirven cuando cae el pulso vital de la ciudad, condenada cada vez más a las grandes superficies y áreas comerciales, que concentran en muy pocas manos la pluralidad de abastecimiento que exige una urbe abierta y eficiente para sus habitantes». La descripció és, sense cap dubte, perfectament aplicable a la ciutat de Castelló, que al llarg de les últimes dècades ha experimentat un greu despoblament del seu centre urbà, en paral·lel a la pèrdua d’atractiu com a catalitzador de l’oci i el consum. En realitat, al contrari del que és desprèn de les declaracions de representants institucionals i d’algunes veus autoritzades del comerç local, no estem parlant de fenòmens aïllats sinó de les conseqüències indesitjables d’una planificació urbanística que aboca a la dissolució mateixa del concepte de ciutat. No debades, a mitjan dècada del 1960, l’urbanista nord-americà Christopher Alexander, en un context de creixement desenfrenat de la urbanització extensiva —les anomenades edge cities, integrades per habitatges unifamiliars amb jardí particular— va formular el seu conegut axioma «la ciutat no és un arbre», segons el qual no la podem concebre com una superposició jerarquitzada d’elements amb funcions especialitzades (habitatge, consum, producció, oci, ensenyament, etc.) atès que la viabilitat mateixa de l’espai urbà depèn del grau d’imbricació

de botigues , comerços i mercats

59


de tots els elements que l’integren. En d’altres paraules: una ciutat o és una xarxa o, senzillament, no és. I qualsevol pretensió en sentit contrari, per molt grata que puga resultar a certs planificadors, respon a percepcions simplificadores basades en la fal·làcia de la localització simple, que en nom de la incapacitat d’entendre una realitat complexa s’entesta a assignar contra vent i marea cada cosa a un lloc i un lloc per a cada cosa. La manifestació més genuïna d’aquesta manera de malentendre la ciutat —propiciada tot sovint per interessos econòmics espuris— la trobem en la proliferació pertot arreu del nostre territori de «ciutats» de la justícia, del transport, de la llum, de les arts i les ciències, de les llengües, etc. En el cas concret de Castelló, trobem dos processos concomitants que expliquen la desintegració de la xarxa de les relacions ciutadanes, responsable de la ruïna del centre urbà i de la seua puixança comercial. D’una banda, aquesta desintegració respon a la importació del model urbanístic extensiu, fomentat per l’especulació urbanística com a font principal de finançament de les administracions de les autonomies, dels municipis i dels partits. El seu tret més definitori consisteix a substituir la convivència veïnal, això és, al carrer i als espais comunals (públics o privats), com ara la plaça, el parc o el petit comerç, reemplaçant-la per una forma de vida basada en l’ús del cotxe i el consum en les grans superfícies, que han esdevingut alhora els nous llocs d’oci. És el cas de les urbanitzacions que circumden la ciutat o del trasllat a Benicàssim de la residència d’una part de la població. De l’altra, el procés anterior s’ha vist acompanyat per l’expulsió als afores d’una sèrie de funcions essencials de l’habitatge, com les que tenen a veure amb la presència dels joves, des dels estudis universitaris a l’oci (pubs, discoteques, sales de jocs), per no parlar d’altres infraestructures com el cinema, el paranimf, l’auditori o certes franquícies populars de restauració. En certs casos, s’ha pretès justificar la nova ubicació d’aquestes

60

de botigues , comerços i mercats


activitats a partir d’un fenomen d’«enverinament mutu», com a conseqüència de la propagació com més va més d’uns horaris aberrants, típicament espanyols, que les tornen incompatibles amb el descans dels veïns. En d’altres casos tal justificació resulta insostenible i cal recórrer, doncs, a explicacions basades en motius purament polítics i econòmics. Segons comenta l’urbanista Fernando de Terán la major part dels integrants del gremi estan d’acord que «hay que limitar esta ciudad difusa que se expande sin control consumiendo gran cantidad de recursos, pero lo que piden los políticos son planes que les permitan hacer este tipo de ciudad, y eso es lo que se hace [...], la mayor parte de los planes en el litoral valenciano son de este tipo, de ciudad difusa y dispersa». La conseqüència de tot plegat és una urbanalització, entesa com la tendència a la simplificació i la pèrdua de la diversitat urbana resultant de la difusió d’estàndards de vida producte de la globalització i de la segmentació de la xarxa tradicional de relacions ciutadanes. Tenint en compte que la seua activitat econòmica es basa en les relacions cara a cara, el petit i mitjà comerç n’ha estat el principal damnificat. Així, els botiguers del centre de Castelló són a hores d’ara les principals víctimes d’un procés que ells mateixos propiciaren en diversa mesura, des del moment en què van cedir a la temptació de creure que podien usufructuar en exclusiva l’espai urbà, excloent-hi totes aquelles activitats (aparentment) alienes als seus interessos. Com l’experiència s’ha encarregat de mostrar, les relacions econòmiques no funcionen in vacuo i el recurs desesperat als programes de dinamització del consum sustentats en l’espectacle al carrer no poden compensar en absolut l’actual degradació del centre de la ciutat, sinó que tot sovint contribueixen a incrementar-la a través d’unes actuacions paradoxalment molt semblants a les que en el seu dia justificaren la condemna a l’ostracisme de tantes altres activitats considerades molestes. BIBLIOGRAFIA Christopher Alexander: «A City is not a tree». The Architectural Forum, maig-abril 1965. Trad. castellana: «La ciudad no es un árbol». A Christopher Alexander, La estructura del medio ambiente. Barcelona: Tusquets, 1971, p. 17-55. Artur Aparici: «Castelló, entre la irracionalitat i l’esperança». Saó, núm. 305, 2006, p. 21-23. Joan Cañete Bayle: «Quan anar a comprar el pa a peu és un luxe». El Periódico, 12-I-2008, p. 16. Consultable en línia: <http://www.elperiodico. cat/ca/noticias/mon/20080112/quan-anar-com prar-peu-luxe/20948.shtml>. Francesc Muñoz: Urbanalización: paisajes comunes, lugares globales. Barcelona, Gustavo Gili, 2008. Per a una introducció divulgativa al concepte podeu consultar del mateix autor l’article en línia: <http://rsalas.webs.ull.es/rsalas/materiales/at%20Mu%C3%B1oz,%20 F. %20Urbanalizaci%C3%Bn.pdf>. Xavier Ribera: «La Ciudad fantasma». Levante-EMV, 30-XII-2012. Consultable en línia: <http:// www.levante-emv.com/opinion/2012/12/30/ ciudad-fantasma/963356.html>. Catalina Serra: «La gran excusa Cerdá». El País (Babelia), 26-IX-2009, p. 16-17. Consultable en línia: <http://elpais.com/diario/2009/09/26/ babelia/1253923968_850215.html>.

de botigues , comerços i mercats

61


62

de botigues , comerรงos i mercats


La tendeta del senyor Peris Rosabel Gumbau González

No es pot dir que el senyor Peris siga un home ansiós. Com cada matí abans d’obrir la tendeta, ha arranjat amb parsimònia la gàbia de la cadernera, ha encés calmosament uns tronquets al braser per a gaudir de bona brasa al migdia, s’ha pres un perolet de sopes de pa amb malt, ha glopejat al safareig del pati de llums i ha obert la porta de la rebotiga just quan el rellotge del campanar de l’església major tocava les sis i el dring de les campanetes del convent dels frares avisava de la missa de l’hora prima. Prompte podré obrir a les set, ja es veu que la faena amaina, es diu. D’ençà que va acabar el racionament, el senyor Peris sempre obri a les sis mentre dura la temporada forta de la taronja i les dones fan hores al magatzem. Durant aquest període, tampoc tanca a migdia: dina qualsevol cosa assegut vora l’escalfor del petit tendur i, si no apareix cap dona que vol comprar, entela els ulls mitja horeta abans de tornar al taulell. Quan les dones han d’anar a vetlar, toquen a la porta de sa casa a qualsevol hora de la nit i les atén. - Bon dia, Vicent, que tens cansalada viadeta? Sí...? Posa-me’n dos quilos i després de missa passaré, que ja faig tard. - I també un saquet d’arròs. I un de llenties. I un de creïlles. I sal... I una garrafeta d’oli. I fes el compte que passaré cap a les tres per a emprovar-te els jerseis. També t’he sargit les flassades. Fina la de les llanes està feta d’una altra pasta. Sol anar d’ací cap allà amb pressa, com si a cada minut haguera posat al foguer un perol d’olla i tinguera por que es quedara sense brou. Les agulles de fer calça les mou igual de pressa. Amb la primera claror del dia, el senyor Peris ja ha tret a la vorera de la tendeta els caixons de creïlles i cebes, els rasts d’alls, les faves i les bledes.

de botigues , comerços i mercats

63


- Bon dia, sinyo Peris... Que diu ma mare que ja enviarà més tard mon pare amb les revistes que li va encarregar, que ja han arribat. Ara és Amparín, la filla d’Empar, la de les novel·les. Amparín sembla que viu enmig d’aquest món i d’un altre que només ella coneix, perquè quan li parla a algú sol mirar cap al cel, com qui està sota una figuera esperant que li caiguen les figues. Mentre arrenglera els pots de mel de romer i de tomata en conserva, aguaita per la porta una dona de mitjana edat, grandota i mamelluda. - Vicent, bonico, que no tindràs un parell de marraixetes d’aiguardent? El vinater té tancat i ja saps com colen alguns dels qui vénen a la casa. Abans de poqueta nit passe a replegar-les... Cinteta, la palanganera de la casa de les putes, sempre tracta el senyor Peris amb una barreja de confiança i respecte, igual que feia amb la seua difunta dona. - Periiiiis? Que ets a la rebotiga, fent la becadeta? Et deixe al taulell les benes i les medecines. Com que em venia de pas... Amanix-me per a després unes molles d’abadejo per a l’esmorzar de demà. I recorda’t que demà hi ha partida de truc! Pere el boticari va enviudar quasi al mateix temps que el senyor Peris. La seua dona patia del cor. No així la dona del senyor Peris, que va morir destrossada quan la bomba d’un trimotor alemany va caure sobre la pallissa de casa, amb ella a dins.

64

de botigues , comerços i mercats


Amb la foscor primerenca del capvespre, el senyor Peris tanca la botiga i s’adreça pel pati de llums cap a la part de darrere de la casa, a l’estable que dóna a uns bancals. Allà, confós amb les ombres que van alçant-se, l’espera en silenci un home. Tots dos carreguen les alforges de dues atzembles joves amb la cansalada viadeta, el sac d’arròs, el de llenties, la sal, la garrafeta d’oli, les creïlles, les revistes, els jerseis, tres flassades de llana, les benes i els medicaments, tret de dos sobrets amb somnífers que han anat a parar dins de les marraixetes d’aiguardent que Cinteta estarà servint amb diligència tant als guàrdies civils com a Roc Mata, de qui tothom sospita que els fa de confident, junt amb les tovalloles i l’aigua calenta. El senyor Peris ha completat la càrrega amb mistos, tabac, xicoira, dues llanternes de mà i un bon afegitó de queviures per compte propi, per compensar les contribucions absents de tots aquells que ajudarien, però que no poden perquè passen fam. La lluna ja camina pels contraforts de la serra. El senyor Peris i l’home silenciós enfilen la carretereta dels llavadors, on els tarongers donen pas als ametlers i aquests, a poc a poc, a les carrasques, els pins i les garroferes. Ja fa una bona estona que la superfície ha deixat de ser planura per a esdevenir un camí costerut. Un cop passen de llarg pel Mas de Riera i el d’Isaïes, deixen a l’esquerra un petit boixar que naix paral·lel al barranc i s’aturen. Aleshores, els dos homes descarreguen les alforges al peu d’una carrasca. És hora d’acomiadar-se. El senyor Peris agafa les regnes de les bèsties de càrrega i se’n va sense a penes dir adéu. L’home silenciós resta a l’espera dels fills del poble -pastors, llauradors, ferrers i melers- a qui les circumstàncies han convertit en guerrillers. Avui cap dona trucarà a qualsevol hora de la nit a la porta de casa del senyor Peris, de qui no es pot dir que siga un home ansiós.

de botigues , comerços i mercats

65


Jardí desolat Manel Garcia Grau (1962-2006)

En un carrer del centre d’Ahadrel hi ha un jardí desolat i en runes on, segurament, fa molts anys que Déu no ha anat a dormir. Tots els dies una dona, amb els cabells emblanquinats entre perols i culleres i les mans rasposes i sofertes de netejar les cambres de bany dels serveis públics del barri, el travessa, sempre a la mateixa hora, per anar a arreplegar els seus fills a la porta de l’escola. Tres bagasses, de noms tan exòtics com Llibertat, Plaer i Harmonia, fan cada capvespre la vorera: sempre hi ha algú que paga al comptat els seus serveis per poder beure de l’elixir dels Homes Satisfets. Al costat de la carretera, un camió del gran hipermercat de portes i llums captivadors vessa tots els dies tones d’engrunes i de misèria al lloc on anys enrere creixia un llimoner. En aquell carrer, cruïlla amb el bulevard de l’Esperança, el jardí veu com llangueixen, colgades de cartrons i cel·lofana, les roses i les falgueres que un dia ompliren la plaça de la Consciència amb el dring dels colors de la porpra i de la gaubança.

66

de botigues , comerços i mercats


Avui, ha estat un home qui, després d’inscriure’s a l’atur, ha anat a cercar els fills que l’esperaven a la porta, les tres bagasses han estat detingudes per pertànyer a una xarxa il·legal i el camió de la brossa ha seguit colgant l’alambor on la terra segueix vivint als peus d’una olivera. Demà, segurament, Déu tampoc no podrà anar-hi a dormir.

Del poemari «Constants vitals», 2005

de botigues , comerços i mercats

67


S’acabà d’imprimir el vint-i-uné llibre de la colla Rebombori De botigues, comerços i mercats a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda, quan als aparadors dels comerços castellonencs ja fa setmanes que es veuen cartells que anuncien rebaixes, el dijous 24 de gener del 2013 el dia que fa un segle exacte que el filòleg i enginyer Pompeu Fabra va presentar les normes ortogràfiques i l’any que el poeta Salvador Espriu i Castelló n’hauria complert cent «fidel per sempre al servei d’aquest poble» i, com l’Estellés, que en farà vint que ens va deixar, o Manel Garcia Grau, que ja en fa sis, hauria sabut triar els mots salvats per denunciar la ignomínia i els cors corruptes, i trobar la bellesa, l’esperança i la llum enmig del marasme, la podridura i la foscor.



2013 De botigues. Comerços i mercats