L'Agulla, 063 by L'Agulla

L’

A Febrer 2009 - Any XIV - Número 63

Almenys, dues conclusions provisionals Continuem parlant de la nostra crisi actual –la Terra n’arrossega de molt greus i de fa temps, de crisis, i molts països hi viuen permanentment–, perquè ara, a més de saber que existeix, veiem ja com està tocant molta gent, o potser fins i tot com ens està tocant ja a nosaltres mateixos. L’atur avança, les empreses fan reduccions de plantilla, comencem a veure petits negocis que tanquen... Això sí, els bancs gemeguen perquè no tenen els beneficis que voldrien, diuen que sort n’hi ha d’ells perquè si no tot això s’ensorraria i, en conseqüència, reclamen que els governs els continuïn abocant diners... Almenys, de tot el que està passant, se’n podrien treure provisionalment dues conclusions. La primera és clara: el sistema capitalista, a més d’injust i insostenible, és inepte. És injust perquè provoca molts i molts patiments, i no perquè siguin inevitables, sinó perquè el seu motor profund és l’egoisme més descarnat: només cal recordar com un alt executiu reconeixia no fa gaire que amb els diners que ara s’han abocat per fer front a la situació, hauria estat possible de resoldre el problema de la fam en el món sense problemes. És insostenible perquè la manera de viure capitalista no és un model de benestar vàlid per a tota la humanitat i ara sabem que és destructora de la Terra. I és inepte perquè els seus mecanismes suposadament tan eficaços per autoregular l’economia i fer que la riquesa creixi, s’han demostrat perfectament inútils i ens han portat a l’actual situació. I la segona, més en el camp de la vida personal dels que ens limitem a patir les conseqüències dels desgavells dels amos del món, però que tanmateix podem anar tirant sense que aquest patiment ens destrossi la vida, seria la necessitat, i la crida, a reflexionar sobre el nostre propi sistema de vida. Segur que tenim canvis a fer, segur que podem viure més austerament amb més sentit de solidaritat amb la humanitat present i la futura, segur que podem donar més temps i/o més diners a la causa de la justícia, segur que hem de proposar-nos molt a fons evitar caure en l’egoisme que la por del futur genera, segur que ens anirà bé dejunar (bona paraula, ara que entrem a la Quaresma!) d’algunes, o moltes, coses... Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

L’Agulla Butlletí de reflexió i diàleg

Any XIV. Número 63 febrer 2009 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Jaume Botey Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas

Sumari 03 05 06 07 08

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Veure, mirar

Somnis per al darrer dia de l’any 2008. A. Trilla Una breu estada a la Casamance (Senegal). J. Pascual Estimar els enemics. Q. Cervera Memòria històrica. J. Lligadas Verano Azul. M. Digón

la palmera i la font

09 Per una nova “gobernança” a les parròquies. Q. Cervera

amb entitat (i experiència) 08 Solidança. J.M. Fisa Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

Compaginació: Mercè Solé

11 Crema de calçots. T. Jorge 11 Cotxe elèctric. S.Clarós

Dibuixos: Montserrat Cabo

Puntades

Capçalera: Mercè Gallifa

per airejar el cervell

Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona

La FE DE CADA DIA 16 L’Eucaristia, tot un repte (III).

Correu electrònic: agulla.revista@telefonica.net

J. Lligadas

Ateísme fiscal: Probablemente Hacienda no existe. Coge tu pasta y ¡disfrútala!

Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: http://punxo.blogspot.com

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripció

Amics,

Nom i cognoms: ____________________________________________

Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.

NIF: ____________________________________________________

Atentament, Firma

Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

Entitat

Oficina

Control

Compte o llibreta

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Somnis per al darrer dia de l’any 2008

Andreu Trilla

Aquesta nit passada, que ha precedit el darrer dia de l’any, he dormit malament. Mig en somnis mig despert, he vist coses angoixoses i a la vegada esperançadores. En llevar-me, he pensat que ho havia de posar per escrit per poder-ho enviar a la gent que m’estimo, abans que l’any s’acabi del tot, com si es tractés d’una darrera oportunitat que se m’oferia de regenerar-me a mi mateix. Aquí ho teniu, escrit d’una bursada, tal com raja del dolor i la confusió... Em veig a la vegada al llit i en un entorn que mai no he vist, però que aquests darrers dies se m’ha fet d’alguna manera proper. Com passa sovint en els somnis, hi ha diversos escenaris alhora, barrejats. El primer, dins una casa que s’aguanta de miracle en un raval de Gaza. Cauen bombes de pertot arreu i les ruïnes fumegen. Dins l’habitació on som, hi ha molta gent amb cares espantades, els ulls oberts al terror. Se senten grans explosions, crits i plors. De sobte, un home, el pare de família, diu en veu alta i tranquil·la que ha d’anar a buscar pa per als seus fills. Es diu Salah i és un palestí que invoca Déu en la seva misericòrdia. S’aixeca i surt decidit sense que cap raonament el pugui deturar... “En el Nom de Déu únic, Al·lah”, li sento recitar mentre obre la porta i surt. El segon escenari és fora de Gaza, just en la frontera. Una colla de blindats hi fan fila. Meïr, un noi jove jueu prega YHWH en el seu cor dividit. Ja fa dies que el patiment de tanta gent treballa el seu cor ple de dubtes. La seva

explosió i Salah cau fulminat. La sang li raja de les moltes ferides i fa un bassal a terra.

pregària és pura: demana saber què ha de fer. El fet de ser soldat del Tsahal no l’eximeix de fer-se preguntes... El darrer escenari és en un poblet no gaire lluny, a pocs quilòmetres dins la terra d’Israel. La Zahar és una jove dona palestina de fe cristiana, que hi viu des que es va casar amb un jueu. Tenen un nen de dos anyets, que dorm tranquil, mentre la mare vetlla i el pare és al treball en el torn de nit. És fosc a fora i per dins: la por és omnipresent, es mastega. La Zahar prega el Déu d’Israel, de Jesús, per combatre la por, per demanar la pau, el perdó... Amb un pa rodó tret del món dels somnis sota el braç, Salah torna content cap a casa. Ja s’imagina l’alegria dels seus fills quan vegin l’aliment de cada dia. Aquella rialla que faran el compensa de totes les pors i humiliacions patides. És a poques passes de casa. Un xiulet seguit d’una

Un míssil sortit de qui sap on impacta en la casa de Zahar, just en el moment que ella ha anat a la cuina a preparar el biberó per al seu fill. El nen ha rebut prou metralla per anar-se’n d’aquest món sense gairebé ni haver-lo vist. Un dolor sord creix dins el cor de Zahar, paralitzada a la porta de la cambra. L’odi li enfosqueix la mirada. La sang del seu fill, la que ella li ha donat, vessada, taca les robes del llitet i el terra. Ella se sent incapaç de dir res, muda de cop. El seu cor continua pregant amb la pregària del seu Senyor: perdonar? a qui i, sobretot, com? Meïr es troba dividit entre obeir els seus comandaments o fer objecció de consciència i desertar del seu lloc militar. Sap bé la pena que l’espera si ho fa i posa en perill la seguretat dels altres. Veu desconfiança i por en els ulls dels seus companys, com si llegissin en el seu cor. Pot abandonar-los? Entre el soroll i la fumarada dels meus somnis, una mena de terbolí giravolta sense parar i ho barreja tot. Un pa que havia de ser aliment per als fills, aliment de vida, és tacat de sang, una sang més eloqüent que la d’Abel el just, vessada per un nen innocent en el seu llitet, i el perdó demanat per una mare per a un món diferent. Tot plegat, posat damunt les balances que Meïr es mira angoixat, sense saber què decidir... Segons el que faci, li pot caure pena de mort...

I em veig a mi mateix, present en aquella litúrgia, la darrera eucaristia de l’any, on s’han complert literalment totes les rúbriques, ja que la recerca del pa per als fills i el desig de perdó compartit s’han rubricat amb sang vermella de debò i no amb tinta, mentre estan en joc la vida i la mort, la salvació o el caos. En aquesta estranya eucaristia concelebrada entre tres

tradicions religioses, a poc a poc, mentre m’acabo de despertar, m’adono amb vergonya que l’únic que no compleix amb les rúbriques sóc jo, pur espectador dins la tebior del meu llit, lluny del dolor del món... I ja em poso feina per al nou any: “¿Què deu pensar, el Déu de les tres religions, de tot plegat?”. 31 de desembre de 2008 Andreu Trilla és escolapi

Per Palestina Camins de pau, camins sense dreceres plens de boires i foscors. Trencats homes i dones, infants desencaixats i el nostre món ofegat en un gran plany.

Déu meu, és que no ho sents? No sents el crit dels qui pateixen? Què hem fet nosaltres amb la nostra malentesa llibertat? - Dissidents de la teva creació, dissidents de Tu, que ens dius que ets fet d’Amor. És ferotge el plany del món davant la sang dels infants morts i les ànimes esquinçades de les mares. No ho sents? És ferotge el crit del món. Des del meu immens no-res, des del meu cor errant i senzill, des de tots els meus interrogants, només et prego per un bri d’esperança. 9-1-2009 Maria-Josep Hernàndez

Benaurances d’hivern

Feliços els qui, lluny de projectar les seves frustracions en els altres, afronten amb valentia les pròpies zones fosques. Feliços els qui, davant una ventada d’esperit negatiu, es mantenen ben arrelats en els valors fecunds que donen sentit a una vida. Feliços els qui no necessiten fer dos papers, i a tot arreu es mostren autèntics. Feliços els qui respecten l’altre amb profunditat. Feliços els qui tenen prou feina com per no menjar-se el coco amb problemes inexistents o minúsculs. Feliços els qui saben mirar les coses amb perspectiva i amb un somriure. Feliços els qui,malgrat les dificultats de la vida,caminen amb decisió i confiança, perquè saben en Qui han confiat i Qui els sosté i els alimenta. Feliços els qui saben descobrir les espurnes de bondat i d’innocència que hi ha escampades pel món. Després d’un hivern, ve una primavera. Extret del blog del monjo de Montserrat Sergi d’Assís: http://sergidassis.blogspot.com/2009/02/benaurances-dhivern.html

Una breu estada a la Casamance (Senegal)

Josep Pascual

Són deu dies entre Nadal i Reis. Hi vaig amb un fill meu i la seva companya. L’objectiu és anar a veure in situ un germà meu que viu des del 92 al Senegal i, en concret, des de fa un any a la regió de la Casamance. És escolapi. Viu amb una petita comunitat en una casa a tocar d’una escola i un centre on viuen una trentena de nens que ca seva els queda molt lluny de l’escola. És una zona rural. Aquells dies la canalla feia vacances; per tant, ni a l’escola ni al centre on viuen hi ha nens i nenes. (Llàstima, penso.) Un cop allà, fora d’un dia o dos, no fem sinó anar amunt i avall amb els de la casa, anem allà on van i on ens porten: casaments, aniversaris de difunts, ordenacions de diaques, presentació de la primera edició del Nou Testament en diolà (llengua de bona part de la població), primeres misses de preveres en els seus pobles, preparacions de les festes corresponents, visita d’una granja i una explotació agrària, d’una casa de colònies en construcció, d’una granja escola (que ha viscut alts i baixos importants), visites a alguna família i a alguna petita comunitat de religioses... El temps de Nadal amb les vacances de la canalla, i dels estudiants en general, i que ara no és temps de pluges, fa que sigui una època de celebracions. Amb una visita d’aquestes característiques no puc “parlar”, doncs, de la Casamance, sinó més aviat d’algunes impressions meves de fets, de situacions... Se’m fa difícil destriar-les, perquè se’m barregen les físiques –llum, foscor, estelada, relleu, vegetació, fauna, temperatures...– i les humanes –població, manera de

viure, manera de guanyarse la vida, habitatge, alimentació, l l e n g ü e s , sanitat, vies de comunicació, transport, presència de les religions, esdeveniments lúdics i culturals... (seguint la divisió tradicional de la geografia: física i humana). Des de totes aquestes perspectives o àmbits vaig ser “impressionat”. Els dies van ser intensos justament per la gran quantitat d’impressions fruit del contrast. Vet aquí una paraula clau: contrast. Per a mi que només he visitat alguns llocs de l’Europa occidental, el contrast va ser molt gran, molt ric, molt trasbalsador (tant pels contrastos físics com humans, seguint la comparació amb la geografia). Pensant en L’Agulla, però, destacaré alguns d’aquests fets o situacions: L’acolliment de la comunitat i, en general, l’acolliment per part de tothom allà on anem (exceptuant un dia que vam estar en un lloc “turístic” de la costa; allà perseguien d’una manera abassegadora els forasters per vendre’ls algun souvenir). La senzillesa de la comunitat, en consonància amb la senzillesa de l’entorn en què viuen. El xoc, el descol·locament i el trasbals meus em feien pensar molt en la situació que viuen els senegalesos (i molts altres immigrants) quan vénen aquí (evidentment en unes condicions i situació precàries, que no tenen

res a veure amb les meves). El diferent tarannà i enfocament d ’a c c i o n s portades per europeus: les unes encaminades a produir amb mà d’obra d’allà i direcció europea; les altres, encaminades a preparar gent perquè es faci responsable d’uns horts, uns camps o un bestiar. La desproporció entre el pes de l’ajuda real externa i la quantitat de cartells d’Estats (l’espanyol entre altres) i organitzacions “ajudants”. Veure un hospital acabat de fa un quant temps, però tancat perquè no se’l pot equipar. La vida de la canalla a l’aire lliure, sempre en colleta, campant-la. Hi ha pocs cotxes i poc transport públic, de pas incert: és habitual deixar pujar les persones que van a peu per camins i carreteres. La manera de viure la “festa”, molt viva, col·lectiva, fora de l’ordinari quotidià... I, per acabar, vull explicar-vos una petita anècdota: A la vora d’un camí hi havia un home que venia ceràmica, molt senzilla; n’hi vaig comprar; li demano si me la pot embolicar; va a buscar paper i torna amb una pàgina d’una revista i un full de llibreta: en aquell moment no sabia que em feia un dels regals que guardo amb més tendresa; al full hi havia un conte escrit per una criatura. Josep Pascual és militant d’ACO

Estimar els enemics

Quim Cervera

El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple: 1. Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic. 2. Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben láltre com a enemic irreductible i perillós. 3. Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells. El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint lénemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...) Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “désquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de

comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i lárt en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” dántimodern tot allò que procedeix de lÉsglésia catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amicenemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”. Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés dáproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i dálliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és? Lénemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” dénemic, però que és un germà nostre. Quim Cervera és capellà i sociòleg

Memòria històrica: molts passos a fer Josep Lligadas Darrerament se m’ha tornat a activar l’interès per tot el tema de la memòria històrica, entesa com la tasca de posar a la llum tot el que van significar aquells anys dolorosos de la guerra civil i de la postguerra, recuperant el record de tantes persones honestes que van patir i morir en aquella tragèdia, tant en la defensa de la legalitat republicana i democràtica com en la persecució religiosa que es va desencadenar a la rereguarda. A part tot el que un pot anar llegint als diaris, a mi m’ha estat especialment rellevant la lectura del llibre El silenci de les campanes, del qual ja vaig parlar a L’Agulla darrera, que fa adonar del clima social que considerava que per aconseguir una Espanya democràtica era pràcticament imprescindible fer desaparèixer l’Església, cosa que els sectors més radicals van traduir en la implacable persecució de 1936. Però no ha estat només això. També m’ha impactat la reacció de membres rellevants de l’Església com és ara el cardenal Rouco, el qual, alhora que promou les causes de beatificació i canonització dels morts per la persecució religiosa, afirma que la voluntat de rehabilitar els morts republicans és reobrir ferides innecessàriament... També m’ha impactat, per l’altra banda, la reacció d’algun amic anticlerical que deia que els morts catòlics ja van tenir tots els anys de la dictadura per ser glorificats, i que ara no té sentit recordarlos. O una altra afirmació per a mi com a mínim dubtosa: que com que la legalitat estava del bàndol republicà, l’important és reivindicar les víctimes republicanes, i si es volen recordar

les altres, si de cas que sigui en segon terme. I tot això unit als múltiples entrebancs que la dreta posa, suposo que per por de veure’s massa retratada, a l’hora de plantejar una recuperació del record i una rehabilitació sense reticències de tots els que van lluitar i morir en defensa de la democràcia. Ja es veu, que tot plegat és una tasca difícil. Perquè de fet continuen en peu dues posicions que impedeixen de mirar amb una mínima objectivitat el que va passar llavors. Una, la que des dels sectors més conservadors tant socials com eclesials, continua en el fons sense acceptar que la societat es regeixi pels intruments de la democràcia, i es creu amb dret d’imposar els seus criteris per molt que la majoria social legítimament expressada a les urnes vulgui una altra cosa. Aquesta posició és, en el moment actual, crec jo, la més perillosa i la que més mal fa. I l’altra, la que continua pensant que l’Església catòlica en particular i les religions en general són un mal que hauria de ser eradicat, per la qual cosa intenta fer el possible per arraconar-les al màxim i mirar d’impedir-los tota visibilitat, sense gaire interès a valorar tot el pòsit cultural que prové de la història religiosa i tota la capacitat de cohesió social que les religions tenen, en comptes de mirar d’aprofitar-ho com una riquesa per a tots. Ja dic, la primera posició és la que més mal fa, perquè crispa a vegades fins a límits difícils d’aguantar, i crea un clima que deu ser molt similar al que va propiciar l’aixecament militar de

fa ja gairebé setanta-tres anys, tot i que per sort ara no sembla que es donin les condicions per a un disbarat com aquell. La segons posició no fa tant de mal, però entristeix i empipa, perquè un voldria que els sectors diguemne progressistes que promouen aquesta mena de visió de les coses, fossin una mica més oberts d’esperit... Però el fet és que, amb tota aquesta situació, es fa difícil una recuperació de la memòria històrica que intenti entendre tot el que va passar, amb tota la seva complexitat, i amb tot el reconeixement a les persones que ho van viure i ho van patir. Si he de dir la veritat, crec que per part de la dreta en general i per part dels sectors més conservadors de l’Església en particular, és difícil que, almenys per ara, hi hagi gaire capacitat de canviar el xip. De manera que la meva esperança seria que des dels sectors progressistes i d’esquerres, i des de les institucions democràtiques, sí que hi hagués la capacitat de tenir una mirada realment àmplia per engegar un procés de reflexió i de recuperació de la memòria que ajudés a entendre tot el que va passar en aquells anys tan dolorosos per a tots. Valdria molt la pena. Josep Lligadas és escriptor

Verano Azul Marta Digón

Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any 1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys. Aquest Nadal passat una amiga em va passar una adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa qualitat o el so és insuficient, però “menos da una piedra”.

matrimonis malavinguts que forçosament havien d’estar junts… En diversos episodis, i sobretot en un especialment, el tractament del divorci és quelcom inaudit, un estigma moral (per a adults i pels nois i noies). I si no que li diguin a la pobra Desita 

Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie “Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts records… total, que vaig veure paulatinament tots els capítols (19 en total). Poca feina, oi?

• La gran majoria de les nenes dels 70 volíem/ volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de nena guapa, obedient, disciplinada, correcta. I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi líder, guapo (o no), fort.

Al principi m’ho vaig plantejar com un mer “passatemps”, però de mica en mica em va anar captivant la idea de fer d’observadora i analitzar amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu. Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie, d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut d’anar transformant-los. He pogut extreure’n les següents conclusions: • Patrons de comportament clarament diferenciats i marcats per l’època de principis dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant, parant taula…) i els pares sent merament usuaris (menjant, llegint, veient TV) • La relació de les mares/pares envers els seus fills i filles. La relació és diferent si es tracta de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls demanen unes responsabilitats i unes actituds que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana de manera diferent, pel simple fet de ser nois.

• El divorci com a tema controvertit. La llei del divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de

• El concepte de família. L’únic model familiar existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de com la “pandilla” de noies i nois s’escandalitzen que una noia adulta decideixi ser mare soltera. El conservadurisme dels nois i noies respon al moment de la incipient democràcia. • L’educació sexual. Resulta impagable l’episodi on a la Bea li ve la menstruació. Se sobredimensiona aquest fet, segurament perquè s’arrossega del franquisme i d’una manera rància, el valor maternal de la dona per sobre d’altres valors de la dona en si ja importants. És molt ridícul veure una Bea fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a la platja mentre els nois se la miren com si fos una verge intocable… Vull pensar i creure que aquestes constatacions, després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant d’una manera sàvia i sana. Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les generacions futures valoraran sèries com Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York…. Temps al temps. Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972

La palmera i la font

Per una nova “gobernança” a les parròquies Quim Cervera

Léstructura de relació entre capellà i laic, s´ha construït a base de molts segles sobre fonaments que configuren el laic o laica, com a “obedient”, “criat”, “pagador”, “inferior”, “poc format”, “del món secular”... i el capellà com “láutoritat competent i formada”, “que diu la darrera paraula”, ”que sap, que mana...”, “superior”, “separat” i per tant “sagrat”, “més unit a Déu”... Aquesta estructura, com és observable en les nostres parròquies, està fent aigües tot i que tant per part de capellans, no acostumats al treball en equip i a compartir les decisions, com per part de laics no habituats a decidir i a tenir iniciatives, encara es resisteix a caure definitivament. La nostra societat democràtica que valora la participació, la llibertat i láutonomia de cada persona fa insostenible aquesta estructura relacional. De fet els laics tenen més formació de la que a vegades ells mateixos es reconeixen i els capellans no tenen una formació humana, pràctica, bàsica que dóna el treballar, el tenir parella i fills amb normalitat. Actualment es valora més la formació inductiva, que sádquireix amb léxperiència laboral, familiar, social i relacional que no pas la purament acadèmica o instructiva. Si per part dels laics cal una major autoestima, participació i consciència díndependència del clergat, com ja funciona en els moviments dÁcció Catòlica de fa anys, cal veure què cal per part dels capellans. Els sociòlegs tendim a pensar més en les condicions socials de possibilitat dún procés que en les condicions humanes i de la llibertat més o menys heroica de cadascú. Per això penso que lábsència del capellà pot ser una bona condició de possibilitat per tal que els laics séspavilin, i així animin, coordinin i governin les nostres parròquies. Aquesta absència pot ser donada per la “peresa” del capellà que, degudament racionalitzada, conscienciada i canalitzada vers processos participatius pot ser una “qualitat-defecte” psíquic que sigui positiva condició per dinamitzar el procés de renovació parroquial. Lábsència pot ser física i volguda

precisament per estimular aquest procés. Pot ser una absència encara més intel·ligent, d’autosupressió de les actituds, comportaments, relacions i estructures que perpetuen lántic model de superioritat-inferioritat, de sobrenatural-temporal, o de sagrat-secular. Lántiga dita que “no hay mal que por bien no venga” o “del defecte fer-ne virtut” es pot aplicar aquí. Felicito, doncs, tots aquells capellans que, sigui per peresa orientada, per intel·ligència amb visió moderna i de futur, per “deixadesa” més o menys conscient, per circumstàncies més o menys cercades, deixen pas, obren camí, fan el buit, sáutoanul·len el model tradicional, no sense dolor, i possibiliten láccès “normalitzat” dels laics i laiques a la governança de les nostres comunitats. També felicito aquests laics i laiques que aguanten i amb paciència són benèvolament fidels a lÉsglésia, a vegades malgrat els capellans. Tots anem fent canvis i dols, que resten compensats enormement per la verificació del funcionament del nou model relacional i dúna transparència evangèlica que es dóna en aquestes noves formes organitzatives. La peresa, la deixadesa es transforma en una altra forma de fer de capellà més com a acompanyant, com a “pont” cap a una altra forma de fer més equipal. I per això cal treballar i no “passar”, però dúna altra manera més planera, més humana, més propera, més com els laics. Quim Cervera és capellà i sociòleg

Amb entitat (i experiència) De fet Solidança és un somni col·lectiu que ha anat fent camí, ha superat moments delicats i encara, amb fermesa, el futur immediat... perquè l’altre... És una mica somni perquè llogar al 1997, els espais de 10.000 metres quadrats a Sant Joan Despí, en un lloc desconegut, i sotmès al deteriorament definitiu té alguna cosa d’èpica... No havia arribat la voràgine especuladora i la fàbrica de paper cartró era, francament, una ruïna. Els espais tenien l’encant de la indústria artesanal de començaments de segle XIX, i s’hi conservaven les màquines del procés d’elaboració de cartró, moltes de les quals ja havien tancat definitivament. L’acord amb el Senyor Bachs va permetre llogar-ho tot amb una perspectiva d’anys que feia possible un cert miracle. Els resultats no van venir de la producció del cartró, en declivi, sinó de la recuperació de tota mena d’objectes i especialment de roba de segona mà. El somni tenia objectius i mitjans: recuperar persones tot recuperant materials diversos... I naixia la complicitat d’amics i associacions que aportaven treball, diners o dedicacions professionals a fons perdut. El fons perdut i guanyat per a molts i moltes que fins avui han anat passant per l’empresa d’economia social que integra, autòctons i immigrants, al treball i a les relacions socials des de mitjans senzills, però útils i eficaços.

El fet de la seva ubicació als afores de Sant Joan Despí, va portar a ser un lloc amb futur urbanístic quan el Barça hi posà l’ull de cara a instal·lar-hi la seva Ciutat Esportiva. Després

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Solidança

Josep M. Fisa

de tensions innombrables, es va arribar a un acord tribanda, en el qual Solidança hi continuava perdent pràcticament la meitat de l’espai però assegurant-ne la legalitat futura. La llàstima de tot plegat, és que el patrimoni que hem protegit no estigui encara restaurat amb un acord entre Solidança, Propietat, Barça i Administració. Esperem que aquest somni pugui ser veritat el més aviat possible. De moment Solidança gestiona cinc punts de venda de roba i objectes i té 30 treballadors en nòmina, a més de voluntaris i amics i simpatitzants que fan possible que l’Associació, i l’Empresa d’inserció, Solidança Treball, funcionin. S’ha aconseguit que les administracions i les Obres Socials de les Caixes col·laborin amb els seus plans d’ocupació i d’inserció i s’ha aconseguit guanyar en eficàcia i en excel·lència pel que fa al seu bon ofici i professionalitat. Les persones que dirigeixen el projecte no solament hi posen l’energia i vocació personal sinó que estan formant-se amb cursos

a l’abast per tal d’aconseguir que el lema del projecte no sigui només una frase benintencionada: Un compromís amb les persones, una aposta pel medi ambient. Així, es fan esforços constants per a implicar tots els treballadors i es promouen nous projectes innovadors: recuperació del petit electrodomèstic, la joguina, l’oli, l’educació a l’escola, la sensibilització de la recollida selectiva, la solidaritat amb el Tercer Món... Ara amb un projecte amb Gàmbia... Ara la crisi també afecta les vendes... però esperem que els ajuts que es reben no s’aprimin de tal manera que puguin fer inviables algunes de les noves propostes... Per això també establim aliances amb altres associacions com Pare Manel i Futur i col·laborem amb la xarxa d’empreses d’inserció de cara al reciclatge de la roba en una cooperativa de segon grau. Ens podeu trobar a la pàgina web Solidança.cat i podeu venir a la festa de Portes Obertes que aquest any serà el dia 24 de maig.

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Crema de calçots

Tere Jorge

Ja hi tornem a ser. El temps és cíclic i les nostres receptes també estan agafant una certa cadència (que no decadència, que és molt diferent). Estem de nou a l’època dels calçots, aquesta ceba tan peculiar de la qual aquí a Catalunya fem tanta festa, cosa que no fa més que engrandir la nostra fama de garrepes: una ceba, menjar de festa?. Doncs sí i per seguir oferint-vos diferents maneres de menjar calçots a casa, on generalment no els podem fer a la llenya, aquí va una recepta original en què presentem tots els ingredients dels calçots tradicionals, però d’una manera més “neta” i fàcil de fer. Això sí, no cal pitet, llevat del cas que ens caigui la bava amb aquesta recepta. Ingredients (per a 4 persones): 16 calçots; 2 grans d’all; 2 patates; oli d’oliva; sal i pebre; nata líquida; salsa romesco (*) Preparació: Netegeu molt bé els calçots (que no hi quedi gens de sorra). Poseu l’oli en una cassola i feu un sofregit amb els calçots tallats petits, els alls tallats i les patates. Deixeu-ho coure a foc baix durant uns 20 minuts, tireu-hi un polsim de sal i pebre i comenceu a abocar-hi l’aigua (o un brou de verdures suau). Quan hagin passat 25 minuts més, afegiu-hi la nata líquida i passeu-ho per la batedora. Si voleu una crema més fina passeu-la pel colador i ja podeu muntar el plat. Poseu la crema en un bol, i pel damunt, una mica de salsa de romesco per donar-li gust i al mateix temps un toc de color. També podeu afegir-hi pernil salat passat per la paella i tallat molt petit (com “virutes”). (*) ingredients per a la salsa romesco (es passa tot per la batedora): 1 cabeça d’alls escalivats, 100 gr. d’ametlla torrada pelada, 30 gr. d’avellanes torrades, 4 o 5 tomàquets madurs escalivats, una llesca de pa sec i torrat mullat en vinagre, 1 polpa de nyora o 2 cullerades de pebrot vermell i sal.

Receptes

Cotxe elèctric

Salva Clarós

De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan anunciant propers llançaments de models elèctrics o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa d’entendre com és que fins aquest moment la indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa, la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que no hi havia tecnologia per fer-ho abans. En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i bateries, però tan bon punt precisament el motor elèctric va substituir l’empipadora manovella per arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als imperis industrials més potents del món: el petrolier i el de l’automoció, revolucionant les formes de producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era barata i el motor de combustió molt versàtil per a l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això sí, voluntàriament inconscient dels seus límits. El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida racionalitat. És un gest d’humilitat i de reconeixement que la gasolina s’exhaureix, contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor elèctric té molts avantatges en relació al motor de combustió –ara no hi entrarem– però no té la mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal assumir que per fer llargs i també curts recorreguts hi ha altres formes de transport. El canvi no és només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però entendrà aquest individu fill de la modernitat liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric és ja una aposta de present? Per si de cas, els fabricants anuncien models híbrids, amb doble motorització no tant per fer la transició tecnològica com la psicològica i social.

Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

N POBLE NO ÉS UN PARADÍS FET A MIDA. Això deia una pancarta a la manifestació que tingué lloc a Camprodon el passat 31 de gener per protestar pel que ja és conegut com a “mobbing rural”, consistent, per exemple, a exigir als propietaris de granges que traslladin les seves instal·lacions a llocs allunyats per no molestar amb la seva pudor els propietaris de segones residències que volen disfrutar de la vida al camp sense patir les molèsties del camp. No les molèsties grosses, les d’haverse de llevar d’hora cada dia de l’any per donar de menjar els animals, per exemple, sinó les molèsties per a ells inconcebibles de que els tals animals facin pudor... I el que és greu és que els tribunals arriben a donarlos la raó, amb l’argument que una granja és una explotació industrial i per tant ha d’estar situada en un lloc que no molesti. El pas següent podria ser obligar a aplanar les muntanyes perquè s’hi pugui passejar sense dificultats... Prou difícil que és fixar la gent al territori i evitar que es buidi, com perquè a sobre la inconsciència dels que només hi van alguns dies a disfrutar-lo i la incompetència de determinats tribunals acabin fent impossible la vida pagesa. Josep Lligadas

ÉU NO INTERESSA? Cal felicitar els ateus per l’efectivitat de la campanya mediàtica dels autobusos. Un mes després, els diaris continuen publicant cartes al director, els periodistes continuem escrivint sobre el tema i els debats al carrer no han minvat. Les respostes, directes o indirectes a la campanya, estan mantenint el tema d’actualitat, i per això, tècnicament, considero que ja podem anomenar-la “la campanya de l’any” (encara que hi ha 11 mesos per endavant per superar-la).

El que més demostra tot plegat és que en aquesta societat on el laïcisme s’està imposant, continua sent evident que l’ésser humà, sigui creient o no, es planteja interrogants i reflexiona sobre l’existència. I mentre els mitjans de comunicació han anat relegant a hores intempestives els programes que tracten sobre la fe, ja sigui cristiana o d’altres creences, socialment es demostra que hi ha un sentiment latent que la qüestió no deixa indiferent ningú. Hi ha sociòlegs que anuncien que el segle XXI serà el segle del retorn a la religiositat, encara que amb d’altres mirades i matisos. Caldrà estar assenyadament preparats: venen canvis. Maria-Josep Hernàndez

N LA MORT D’ELUANA ENGLARO. El 9 de febrer, Eluana Englaro finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat: només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones. El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.

Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas

UINA PROVA P O L Í T I C A ENS QUEDA A CATALUNYA? Tot el necessari i llarg procés de l´Estatut i del finançament m´ha fet pensar sobre el conflicte de classes a Catalunya. Pels anys seixanta i setanta més aviat el conflicte de classes tapava el conflicte nacional, i el tipus de relació entre Espanya i Catalunya. El fet nacional era vist per molta part de l´esquerra com a “burgès”. Pels anys noranta i dos mil, sembla que el conflicte nacional amaga el conflicte de classes. Però aquest segueix existint.

Els dos conflictes estan fortament implicats. Ja aniria bé que els analistes del PSOE fessin una mínima anàlisi de classe, prenent el marxisme bàsic, assumit per la cultura moderna, a l´hora de definir una estratègia per Catalunya. No ens trobem amb un “simplisme” de països “pobres” i “rics” a Espanya, visió que ha tingut èxit mediàtic i té eficàcia electoral de curt termini.

A cada nacionalitat de “les Espanyes” hi ha classes socials en conflicte: unes de dominants i unes de dominades. I encara que el procés històric industrial, econòmic i social de Catalunya ha arribat on ha arribat, Catalunya està dins dún sistema econòmic capitalista fonamentat en léxistència de classes en règim de desigualtat. Amb lácceleració de lésdeveniment migratori aquest conflicte es complexifica. Catalunya com a país desenvolupat és indefectiblement país productor de pobreses. No tenir en compte aquests fets a l´hora de negociar el finançament i les relacions Espanya–Catalunya és tenir un discurs de curta mirada i poc fidel a la tradició de lésquerra. Des de la transició a Catalunya s´ha provat un govern de CiU i ara un govern de tres partits désquerra. CiU va seguir una estratègia de pactar i/o pressionar a uns governs espanyols dominants per

GENTS SECULARITZADORS SENSE SABER-HO? En moltes converses de gent d´Església, observo que encara ens és costós valorar com a positiu el procés secularitzador que va avançant a Catalunya. De fet ajuda a aclarir situacions i posa condicions socials i humanes per fer una opció lliure i personal per Jesucrist.

Força bisbes, capellans i eclesiàstics, amb les seves actituds massa sovint reticents o condemnatòries de la societat que ens ha tocat viure, no ajuden a estimar-la. Segurament sense voler produeixen una desafecció envers unes formes d’Església decadents i poc democràtiques, i fins i tot una acceleració del distanciament envers l´Església mateixa i potser d´una fe entesa massa dogmàticament. De fet, potser sense voler, o fins i tot volent el contrari, són “agents secularitzadors”, és a dir, participen de la tendència ferma, fonda, estructural i subterrània de caire secularitzador.

partits aliens. CiU és un partit de centre-dreta catalana que defensant Catalunya, de fet defensa els interessos d’una classe social. Avui dia ens trobem amb un govern català de tres partits que defensant diferents sectors de capes socials més populars miren dáconseguir un pas més per a Catalunya, davant dún govern del PSOE. Podran? No sembla que n’hàgim de sortir gaire ben parats. Ens queda una altra prova, dins del procés històric de la imbricació de conflicte de classes i nacional, la prova basca: un govern de caire propi català de pacte entre CiU, ERC i ICV (i si volgués, un PSC clarament reconvertit al catalanisme). Seria una prova dáliança de classes catalanes (un moment de pacte dins del conflicte de classes) per aconseguir una relació clara, contundent i “de bons germans” (ni de submissió, ni de superioritat) amb Espanya. Quim Cervera

Ens va bé pensar-hi quan hem dáfrontar posicions dálguna gent dÉsglésia, contràries a la nostra. Ens pot ser bo recordar-ho, quan a molts ens costa distingir Església com a Poble de Deu dels comportaments i estructures eclesiàstiques decadents i lamentablement poc evangèliques. Si valorem positivament la secularització, potser hem dóbservar que tot plegat, incloses les posicions “difícils de digerir” per nosaltres, són elements que contribueixen a la llibertat de les persones a l´hora de decidir el sentit i les motivacions importants en la vida, i per tant ládhesió a léstil del sempre Viu, Naixent i Ressuscitat. Si molts, a causa dels plantejaments dels catòlics més integristes, a vegades incrustats en certs dirigents eclesials, deixen de creure en una Església potent o en un Déu que ens produeix por, n’hem d’estar contents. Tot plegat pot formar part del procés social i de cada persona per cercar el veritable Déu. Quim Cervera

Per airejar el cervell

COSSETÀNIA EDICIONS • C/ de la Violeta, 6 • 43800 VALLS Tel. 977 60 25 91 • Fax 977 61 43 57 www.cossetania.com • cossetania@cossetania.com

NOVETAT

comunitat humana, hi ha d’haver un capgirament gairebé Tota una vida per radical per Àfrica posar-nos de debò, Autor: Josep Frigola i Ribas personalment i socialment, al Col·lecció: Tinter, 89 Nombre de pàgines: 256 servei dels més desheretats” ... Nombre d’il·lustracions: 52 Enquadernació: en rústica Format: 17 x 24 cm Preu: 18 euros ISBN: 978-84-9791-414-7 Primera edició: Novembre del 2008

El llibre ens permet endinsar-nos 914147 en la realitat d’un9 788497 continent, i la constatació que aquesta realitat Els mitjans de comunicació, en voler parlar de l’Església enfoquen abusivament eclesials, especialment no ésles estructures pas millor, segurament el Vaticà, alguns cardenals o bisbes, les conferències episcotot el contrari, que fa 40 anys, pals... Òbviament, el glamour dels focus és una temptació, de manera que el Vaticà, els cardenals o bisbes en qüestió, qüestionar-nos el perquè de o les conferències episcopals de torn s’han trobat còmodes acaparant el protagonisme informatiu. Però sabem que la seva situació, i quin sentit aquest plantejament ha donat una visió esbiaixada de la realitat eclesial i massa sovint n’ha motivat el rebuig. És com en parlar d’un país, únicament es parlésSempre té si,ser missioner avui. d’alguns dels seus dirigents. La riquesa humana d’un país o d’un poble va més enllà de la gesticulació que Totapuguin unamostrar vida per Àfrica. Josep els seus dirigents davant les càmeres. La realitat vida eclesial és la realitat de totmolt un ambde laun llenguatge ric, poble format per homes i dones diversos que es senten vinculats a un projecte comú que s’arrela en Jesús Frigola. Cossetània Edicions. amb clars del’Empordà l’Empordà, de Natzaret: molts d’ells, vivint situacions compromeses. Més de quaranta anys, trets deixant enrere amb tot el Tinter. que significa Valls i glatint intensament comporta l’Àfrica, van molt més enllà d’un Col·lecció 2008. per tot el que que noÀFRICA: ha unperdut amb llibre de records o d’anècdotes. En definitiva és TOTA UNA VIDA PER digne botó de mostra el pas de la diversa i rica vivència eclesial que cal agrair a en Josep gaudint del recullAmb de les seves cartes. els anys. un to vital que Les Josep pàgines d’aquest llibre són Frigola i Ribas transmet optimisme, paciència i Neix a Ventalló Empordà) elescrites 21 de juny de 1941 un recull de(Altcartes, peri resideix al veïnat de Vila-robau. Ben jovenet, octubre de 1951, entra al Seminari de Girona. Hi cursa humanitats, filosofia i tres anys de teologia. Al setembre de compromís. Lourdes Sellarès 1962 se’nFrigola, va a França amb d’Àfrica per acabar els estudis. És ordenat capellà a Girona el 27 en Josep talelsiMissioners com diu ell de juny de 1965. Arriba a Uagadugu (Alt Volta, actual Burkina Faso) el 21 d’octubre de 1965. Aprèn la

mateix, captasques méspastorals pretensió llengua“sense mossi i exerceix a la diòcesi de Kupela fins l’estiu de 1984. Entremig, de 1977 a li encomanen un servei d’animació missionera i vocacional a Catalunya. que 1980 la de donar notícies Destinat al Níger, fa un any d’estudis lingüísticsals de Haussa a París. A l’agost de 1985 arriba a Níger. Hi serveix enidues missions ades l’interior dell’Àfrica país: Dogondutchi i Birnin Konni. Pel setembre de 2003 és nomefamiliars amics” de nat conseller pedagògic del Programa d’Educació de Base en l’organisme coordinador de l’acció social de l’Església Fasso Catòlica. i Níger). País a on (Burkina va marxar, com a missioner de l’orde dels Pares Blancs, a finals DISTRIBUCIÓ: L’ARC DE BERÀ, SA - 93 465 30 08 DELEGACIONS: ALACANT (La Tierra Libros -des 96 511 01de 92) • GIRONA de l’any 1965 i on viu fa (La Rutlla - 972 47 61 43) • LLEIDA (Taüll - 973 25 71 00) • MALLORCA - EIVISSA (Editorial Moll - 971 72 44 72) • MENORCA (Pau - La Tenda - 971 38 37 66) • TARRAGONA (L’Arc de Berà - 977 77 34 02) • VALÈNCIA (Gea Llibres - 96 159 05 11) més de quaranta anys. Els escrits han servit per fer de pont, i ser portaveu de la realitat d’un país víctima sempre de la desinformació, sense grans protagonistes ni herois. Són el testimoni d’una persona que ho va deixar tot per viure amb la gent que més ho necessita, amb l’únic objectiu d’ajudar en l’autodesenvolupament de les persones, a partir dels nivells més bàsics i essencials: la sanitat i l’educació, independentment d’ideologies i creences. No és un llibre dogmàtic, són les reflexions d’una persona que la seva fe l’ha portat a fer allò que creu que diu l’evangeli, que ell anomena la missió.

A la seva darrera carta de primers de desembre del 2008, diu: “Crec, doncs, que en les comunitats creients d’arreu, immerses i difuses en la gran

Marina Rossell. Clàssics catalans. CD gravat en directe al Liceu Sóc amant de la cançó d’autor, independentment de la llengua en què s’hagi compost i s’interpreti; sigui el francès, l’anglès, el castellà, el català o el bantú... perquè la cançó és un gran valor d’expressió de sentiments, de reivindicacions i de motivacions humanes; és la poesia sumada a la força expressiva de la música, que pot endolcir o sacsejar, entendrir o revoltar. Ara estic contenta perquè feia temps que en la cançó catalana no trobava un disc tan engrescador com aquest, i que tant reflecteixi el que és per a mi la cançó. Marina Rossell ha publicat un

CD amb un concert en directe gravat al Liceu, amb cançons plenes de dolçor i de força alhora. Hi té cançons pròpies, majoritàriament cançons d’amor; i també cançons populars reinventades, amb arranjaments innovadors, però sense passarse (perquè els que de vegades volen ser tan moderns acaben sent carregosos). Jo diria que és un disc ple de llum mediterrània, amb fonaments molt catalans, però alhora universalista, en el so i en el missatge. Destacar també l’encert dels arranjaments musicals de tot el disc, que saben complementar les lletres amb qualitat i sense ofegar instrumentalment. Crec que la Marina és una persona plena d’amor, que transmet amor parlant i cantant, i alhora, estima allò que fa i ho contagia. Del disc, em quedo especialment amb dues cançons que ha compost ella: “Mare de Déu del món”, una mena de pregària que ens convida a l’amor i a viure la vida intentant ser millors; i “Dies, idees i amor”, dolça i enèrgica. Si voleu fer-ne un tastet, visiteu la web www.marinarossell.com, on podeu escoltar tres temes del disc, entre aquests “Mare de Déu del Món”. Maria-Josep Hernàndez

Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas. Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007.

Vivim com si fóssim “guapos per sempre”, és a dir, com si mai no tinguéssim limitacions, com si sempre fóssim joves i ens n’haguéssim de conservar, com si la mort no existís... En aquest context ens costen especialment de pair les limitacions psíquiques o físiques, tant és. La nostra dificultat per encaixar-ho es deixa notar, per exemple, en la necessitat continuada d’anar canviant la paraula que utilitzem per definir la gent que pateix cert tipus de limitació: subnormals, deficients, disminuïts, discapacitats, persones amb dependència... La bona intenció hi és, però els mots acaben convertintse en insults. Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples: • La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana. • La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal. • La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació. • La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent. • Les persones no són classificables per la seva discapacitat. • La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou. • La discapacitat és un terme genèric a revisar. En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen. El llibre ve acompanyat d’un DVD que permet, per exemple, tractar el tema en fòrums i debats. De debò que està molt bé. Mercè Solé

meus pares”, diu una nena de 13 anys, “fins i tot quan estic al seu costat, parlen de mi en tercera persona” .

Bajo presión. Carl Honoré. Editorial RBA. Barcelona 2008. Durant generacions, créixer no va ser gaire complicat: anaves a l’escola unes hores al dia, practicaves algun esport i tenies alguna afició, la resta del temps jugaves. O potser somniaves despert. Carl Honoré explica com el nostre plantejament modern de la infància és tot un fracàs: els nostres fills són més grassos, miops, més deprimits i estan més medicats que qualsevol altra generació anterior. Utilitzant als nens com a forma de reviure la nostra pròpia vida, o per compensar les nostres frustracions, hem destruït la màgia i la innocència del ser infant. Aquest llibre no és un manual per a pares. La seva intenció és tornar a definir què significa ser nen i ser pare al segle XXI. La realitat és que els nens necessiten temps i espai per tal d’explorar el món per ells mateixos (igual que aprenen a pensar, a imaginar, tenir relacions i gust per les coses) en definitiva a saber què volen ser en comptes de ser el que nosaltres volem que siguin. Quan els adults volen controlar al mil·límetre la infància dels nens, aquests perden tot el que dóna satisfacció i sentit a la vida: les petites aventures, viatges secrets, jocs, contratemps, moments de soledat i també d’avorriment. Perden la llibertat de ser ells mateixos, i a més ho saben: “Sóc el gran projecte dels

Com a pares, sentim el deure d’empènyer, modelar i educar als nostres fills amb excés de zel per tal d’oferir-los el millor de tot i fer que ells siguin els millors per a tot. Aquesta forma de control permanent de l’educació dels nens rep diferents noms arreu del món. Alguns n’hi diuen “hiperpaternitat”. Altres l’anomenen pares helicòpter, perquè sempre donen voltes per sobre teu, vigilant. El que Honoré ha descobert és que els adults han segrestat la infància dels nens d’una manera mai no vista fins ara. Bajo presión explora el perquè del fracàs del model infantil actual i ofereix propostes per ajudar-nos a trobar una solució. Tere Jorge

Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat. Hilari Raguer. Editorial Base, Barcelona 2008. Un bon llibre per entendre millor en què consisteix això de la vida monàstica i que ens aproxima a la riquesa simbòlica, a la història i a la complexitat de Montserrat. Es llegeix molt bé, conté bones dosis d’humor i satisfà un cert anhel –ho confesso– de xafarderia per saber com és el dia a dia d’una comunitat tan nostrada. Perquè la veritat és que, a Montserrat, la singularitat i el prestigi d’alguns monjos de vegades no ens deixen veure la senzillesa benedictina que hi ha al darrere. Mercè Solé

La fe de cada dia

La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

L’Eucaristia, tot un repte (III)

Josep Lligadas

El retall

Al darrer número de L’Agulla parlàvem de la importància que tenia l’Eucaristia per als primers cristians, una importància que ha perdurat al llarg dels segles. Ara, tocaria que ens preguntéssim el perquè: què passa a l’Eucaristia que la faci tan important? Si parlem des d’un punt de vista més diguemne antropològic, podríem contestar dient que qualsevol grup humà necessita uns moments significatius que el visibilitzin i li donin autoconsciència, i per als cristians el moment bàsic de visibilització, des de sempre, ha estat aquest. Però passa alguna cosa més. Passa, sobretot, que, des del principi, la fe cristiana ha afirmat que en l’Eucaristia Jesús s’hi fa present d’una manera especial, diferent de totes les altres presències. I això és el que cal mirar d’entendre què vol dir. I per entendre-ho, podríem dir que aquesta presència de Jesús en l’Eucaristia es dóna sobretot de tres maneres, a tres nivells. La primera presència és en la comunitat reunida. Quan la comunitat es reuneix, Jesús va dir que hi seria present. Doncs quan es reuneix de manera més universal i institucional, en aquesta convocatòria que és per a tothom i cada diumenge, aquesta presència té també un valor més rellevant. El prevere que presideix també ajuda a fer visible aquesta presència, si un és capaç de mirar més enllà de les distorsions que s’han produït en la manera de concretar-se els serveis eclesials... La segona presència és en la Paraula. Escoltar la paraula de l’evangeli, i dels escrits apostòlics, i de l’Antic Testament, no és només un moment d’instrucció teològica, espiritual o moral. És, sobretot, una manera de reconèixer que nosaltres seguim aquell Jesús que ens ha deixat un camí per viure, un acompanyament quotidià, unes paraules, en definitiva, que són punt de referència que podem escoltar directament... Jesús mateix és present en aquesta paraula, Jesús mateix és aquesta Paraula. Sobretot en aquests moments, quan tantes veus

eclesiàstiques ens sonen tan allunyades, escoltar aquestes paraules netes, directes, no manipulades, i escoltar-les en la trobada cristiana més institucional, és una magnífica manera de recordar i refermar on és l’autèntic camí de Jesús. I la tercera presència és en el pa i el vi. És la presència més potent, la que culmina la trobada, la que li dóna el seu valor principal. És la que més trenca amb tot allò que veiem i palpem i és, en conseqüència, la que més costa de formular. No sabem què devien entendre els apòstols i deixebles quan Jesús els va donar el pa i el vi en el darrer sopar. Però sí que els va quedar clar que allò havien de repetir-ho. I no gaires anys després, cap al 55 o 56, sant Pau ja advertia als corintis que aquell àpat que feien no era un àpat qualsevol, sinó que era menjar i beure el cos i la sang del Senyor (1 Corintis 11,17-29). I l’evangeli de Joan ja posava en llavis de Jesús aquelles paraules solemnes i provocadores: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món... Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. (Joan 6,51.54). Després, al llarg dels segles aquesta fe que transmeten tant Pau com Joan ha donat peu a llargues reflexions per mirar d’entendre millor en què consistia aquesta presència de Jesús en el pa i el vi de l’Eucaristia. Però segurament que la manera senzilla com ho trobem dit en els escrits apostòlics és la manera que millor pot expressar el que vivim en la celebració: que Jesús no només és amb nosaltres com una força interior; Jesús ens ofereix una proximitat molt més gran, un aliment amb el qual entrem en comunió molt plena amb ell. Amb l’Eucaristia, podríem dir, la seva carn esdevé la nostra carn, la seva sang esdevé la nostra sang. Tot això són les riqueses que hi podem trobar a l’Eucaristia. Però tot això, alhora, per a molts sembla quedar lluny de les nostres celebracions reals. Al número que ve mirarem de dir-hi alguna cosa...

El més terrible de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona Gandhi