Excursió a Girona i Ullastret

El passat 20 d’octubre vam fer l’excursió a Girona i Ullastret. Érem 48 persones, que a les 8 del matí ens trobàrem a la Plaça de la Vila per pujar a l’autocar de la senyora Antònia. Un parell de dies abans, l’alcaldessa de Girona havia fet un edicte prohibint l’aturada d’autocars prop de la Catedral, la qual cosa ens obligà a caminar un parell de kilòmetres extres a la gent gran que conformàvem el grup, molts dels quals caminàvem acompanyats d’un bastó.

Ens esperaven dues guies, la Judit i la Montse, que ens van anar revelant els secrets i la història del Call Jueu de Girona, un entramat de carrers de pedra, estrets i humits, on hi va viure una nombrosa població jueva des d’abans de l’any 900 fins el 1492, quan van ser expulsats de la ciutat i de la península pels Reis Catòlics. Pel camí vam admirar les acolorides cases del riu Onyar, amb poc cabal a causa de la sequera persistent des de fa mesos.

Després de pujar els noranta esglaons de la Catedral vam accedir al temple, que presenta la nau central gòtica, d’uns 23 metres, la més ampla del món. Ens explicaren la seva història, documentada des del 516, i la seva evolució arquitectònica, amb la sorpresa que fou mesquita durant els anys que els àrabs van ocupar la ciutat. Admiràrem els seus vitralls i capelles, i vam gaudir d’un dels seus tresors més estimats, el Tapís de la Creació, un brodat del segle XI de 3,58 m. d’alçada i 4,50 m. d’amplada, que te una justificada fama universal per ser la peça tèxtil romànica més important de totes les que es conserven.

A la sortida visitàrem els Banys Àrabs. Gran sorpresa: no van ser construïts pels àrabs sinó pels cristians l’any 1194, que admiraven els refinaments de la civilització musulmana de Lleida i Tortosa, recentment conquerides. Després anàrem a dinar al restaurant Txalaka, d’arrels basques, on gaudirem d’un bon dinar. Sense temps de fer una sobretaula de conversa plaent, vam haver d’anar a cercar l’autobús, que ens esperava a un kilòmetre de distància per anar fins a Ullastret, a uns 30 km. de Girona.

La ciutat ibèrica d’Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. Flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la propera ciutat grega d’Empúries. El moment de màxima esplendor de la ciutat ibèrica fou en el segles IV-III aC, quan la població superava les 6.000 persones. Ens van amenitzar la visita dues guies indiketes (que parlaven català), que ens explicaren les intimitats d’aquella ciutat.

Hi ha gent que ja pateix només de pensar-hi. Com s’hi encabiran família, amics, veïns, companys, etc. al tanatori de Santa Coloma quan arribi el dia fatídic de ser-ne usuari? A Barcelona, els tanatoris han estat remodelats i ampliats. Tots ofereixen una imatge amable i unes sales per fer la cerimònia de comiat amb un aforament raonable. Comarques i pobles s’han anat dotant d’espais molt més que presentables per acollir aquell dol que fins no fa gaire al món rural es feia a les cases. A la veïna Badalona, el tanatori de Can Ruti, tot i que la llunyania el pot fer desavinent, compensa amb un espai voltat de natura que s’agraeix en moments d’un tràngol amarg. El de Santa Coloma fa molts anys que ha quedat enrere. Tots hem viscut la desagradable experiència, repetida constantment, de quedar més gent fora que dins en una cerimònia de comiat. I això que ja vivim sense les restriccions imposades per la pandèmia. Hi ha famílies que ni s’han plantejat fer l’acte de l’últim adéu al tanatori colomenc, que és el que els correspondria. Així, l’Església Major, tanatoris de ciutats veïnes o senzillament un espai a l’aire lliure han estat triats com a opcions millors que estar enxubats en l’espai funerari colomenc. De qui depèn que les coses canviïn pel que fa a unes instal·lacions tan necessàries? Hi ha alguna concessió, contracte amb empresa, problema urbanístic o algun impediment de pes que dificulti que Santa Coloma tingui el tanatori que necessita?

Quan escric aquestes línies, acaba de morir un dels meus advocats. Quina expressió, “un dels meus advocats”... sembla que parlo d’una altra persona. Van ser quatre i els vaig tenir entre els 17 i els 20 anys, sempre per algun treball publicat a Grama o en un diari com a corresponsal de Santa Coloma. Eren els “delictes d’expressió” i en la “jerga periodística”, es deia que t’havia caigut un bon “puro”. El darrer dels meus advocats, Jaume Camps Rovira, que ara ha mort, em va empararaquesta és la paraula exacta, empararfins passats els 25, ja inserida en la vida personal i professional que han estat el meu trajecte fins ara. Va ser diputat per Convergència durant unes quantes legislatures. Era un parlamentari brillant i un advocat excel·lent, que sense demanar mai res va vetllar durant anys perquè el cas Jacinto Verdaguer -publicat al diari El Correo Catalán- pel qual m’havien “empurat” i demanat un milió de pessetes de fiança, arribés a bon port. Jacinto Verdaguer era una acadèmia al barri del Fondo amb un director ultra acusat d’importants irregularitats per associacions de pares i de veïns. Darrera meu, per denunciar les mateixes irregularitats, va caure Rodolfo del Hoyo, corresponsal a Catalunya Exprés, un diari vespertí de vida efímera del Grup Mundo que pretenia ser una alternativa lleugera tipus tabloide anglès al diari Tele eXprés del mateix grup. I al darrera, Jaume Sayrach també va rebre la querella pel mateix “tema” publicat a Grama i el fotògraf Joan Guerrero va ser amenaçat a la porta de l’acadèmia mentre feia fotos de la façana. En aquests casos, la causa no es va agreujar. El fet de tenir advocat era un dels signes distintius de l’època franquista; tot era “pecat”. I a nosaltres ens van defensar lletrats de “campanilles”, cobrant i sense cobrar. Ens defensaven per conviccions, per una solidaritat que agermanava gent tan diversa, d’un espectre polític i social tan gran que avui és impensable. A joves que teníem un món immadur fet de blanc i negre, tot plegat ens va fer descobrir la gamma de grisos que té la vida. Perquè en els moments de soledat que comporta la dura vivència dels tribunals, de vegades els teus no hi eren i ells mai no fallaven.

Indults i cridòria

La cridòria, el mal to i la mala educació pura i simple han entrat “a sac” en el terreny polític. És vella aquesta actitud; quan no es tenen arguments o es consideren febles o, simplement, es vol fer un cop d’efecte, es recorre a la desqualificació personal o “ad hominem”. En rememorar la figura de l’advocat Jaume Camps -de trajectòria complexa, també cal dir-ho, amb moments foscos com la seva relació amb el cas Palau, del qual va sortir indemne- em ve a la memòria la seva participació en la tertúlia futbolística La Barberia, moderada pel periodista Pitu Abril, que es va emetre a la TVE de Catalunya en els anys 90. Hi participaven polítics “culés” de tot l’espectre parlamentari català: Francesc Baltasar (ICV), Jaume Sobrequés (PSC), Enric Lacalle (PP) i Jaume Camps (CiU), amb la incorporació més tardana d’Anton Benach (ERC) i la representació dels “pericos” a càrrec de l’actor Carles Canut. Era un espai amable i amè on s’escolava subtilment la ideologia de cadascú. Va ser molt popular i van arribar a fer bolos per comarques. Avui un programa així seria difícil.