La Catedral de Glaç

Text: Rosa Gisbert & Joan Yuste

Foto: Carlos Roca

Si observes la foto de portada del butlletí, és possible que instintivament et facis algunes preguntes sobre aquesta imatge.

Pensem que darrera de cada fotografia sempre hi ha una història, i concretament aquesta vull explicarvos-la pel seu alt contingut emocional, i fer-vos partícips d’aquell moment.

L’any 1971, fent la “guerra” -la milien un destacament d’alta muntanya, quan tenia l’ocasió de sortir per la ciutat em dedicava a comprar, per enviar a la meva companya algunes postals de cims Pirinencs. En aquells temps no coneixia les grans muntanyes i em captivaven aquelles imatges, aquelles arestes de cims plenes de neu... puc dir que a pesar d’haver tingut sempre aquesta atracció, allà va néixer la meva gran passió per l’alta muntanya. Un dia, una d’aquelles postals que regularment enviava, i que em va cridar molt l’atenció, només hi posava al dors “Cueva helada del Pirineo ”

Aquell lapse de la meva vida va acabar i vaig retornar a la vida civil. Com molts altres objectes, aquelles postals van quedar oblidades al bagul dels records, però no així de la meva memòria. Aquell sentiment, despertat aquell dia, em va fer conèixer a través dels anys, i juntament amb la meva companya, totes les muntanyes del nostre Pirineu i un grapat de les més llunyanes.

No fa gaire, aquella postal va tornar a sortir a la llum, i em vaig dedicar a investigar... ¿en quin indret podia estar aquesta curiositat?. La recerca no va ser fàcil; sabia que havia d’estar pels voltants del Pirineu Central i ho vaig preguntar en nombroses ocasions, aprofitant algunes sortides per la zona.

Un dia algú ens en va donar informació, i a partir d’haver-ne aconseguit el nom, ubicar-la en un punt del Pirineu va ser una tasca més senzilla.

Així doncs, el 12 de maig de 2022 rebem les primeres llums del dia remuntant el fort pendent amb l’ajut del GPS, mentre la foscor encara regna a l’alberg de Canfranc, al fons de la vall. Deixem l’amabilitat del camí i en trobar la neu dura d’alçada, tot arribant als contraforts del massís, ens obliga a utilitzar els grampons i el piolet.

Després de 4:30 h. d’ascensió i 1100m. de desnivell, a les 11:20 hores, cinquanta-un anys més tard i en completa solitud, la meva companya i jo entràvem en aquesta catedral d’immaculat gel, gaudint d’un espectacle encisador.