I una vegada aparegues de nou, promet com sempre no tornar a marxar-te perquè així, en el costum de l’amor, existisca un pou sense fons de sensacions oposades sobre la crueltat que et vages i l’esforç per tornar a veure’t. Entenc les teues anades i vingudes, tan mundial y tan de barri, que, encara que et creguen patrimoni, és fàcil trobar-te entre ulls que t’admiren prostrada en el centre de la plaça, envoltada de dolçaines i tamborins, (tu) tan xicoteta i tan immensa. Recorda que tota paraula escrita necessita una acció (amb tu comença i acaba tot), i que et lliuraré, sense falta, la clau del meu cor els últims diumenges de febrer en el major dels sentiments que mai haja vist un poble. (Et tinc i així i tot et trobe a faltar.) Si fores capaç de llegir les lletres que he escrit seguiries igual de lluny de conèixer el que, sobre tu, jo volguera expressar-te. He intentat trobar les paraules exactes però serà preferible deixar-li parlar al temps. Encara recorde quan estàvem així. Encara recorde quan estàvem en èxtasi.
Mario Miret Èxtasi
155