Page 1

1


2


SENTIR / Reial Acadèmia Espanyola / Experimentar sensacions produïdes per causes externes o internes. Experimentar una impressió, plaer o dolor corporal. Experimentar una impressió, plaer o dolor espiritual. Donar-los el sentit que els correspon a les paraules. Trobar-se o estar de determinada manera. Considerar-se, reconèixer-se. Jutjar, opinar, formar parèixer o dictamen.

_ Sentir abans de comprendre. / Jean Cocteau / Cal sentir el pensament i pensar el sentiment. / Miguel de Unamuno / 3


Les falles estan declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del dia 30 de novembre del 2016.

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats amb autor propi. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià” Aquest llibret participa en els premis “Ortifus”, “Climent Mata”, “Mocador i Emili de Assaig sobre les Falles i Cultura Popular” i “Soler i Godes a millor article de Llibret” que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.org)

@FallaPradoGND

Llibret Falla Plaça Prado Gandia

@fallapradogandia

llibretfallapradogandia.blogspot.com Direcció i Coordinació: Begoña Espina Bañuls · Joan Martí Fuster · Raül Miret Vayà. Disseny i Maquetació: Jose Carlos Simó Fayos · Joan Martí Fuster · Raül Miret Vayà. Impressió: Publimania Gandia Fotografies Institucionals: Vila y Vidal Fotografies: Vila y Vidal Autor Explicacions: Jose Manuel Prieto Part. Equip coberta: Maria Bernabeu, Vila y Vidal Dipòsit Legal: V9212001 4


FALLA PLAÇA PRADO

Sentir LLIBRET 2018

5


6


Sentir LLIBRET 2018

Què és sentir? Tal vegada el somriure de la persona estimada, una mirada de complicitat, una decepció o tan sols la indiferència d’un fet. Qualsevol acció que ens envolta, ens afecta, ens produeix uns efectes en els nostres essers, que ens produeix la possibilitat d’experimentar sensacions. Sentir ens dona la possibilitat de viure més intensament els fets que a la nostra vida ocorren. A les falles, igual que la vida, ens porta a sentir moltes coses màgiques que ens fan viure experiencies úniques. En aquest llibret de falla hem volgut fer un recopilatori d’alguns sentiments que interpretats pel nostre nodrit grup de col·laboradors que han aportat les seues virtuts per contar-nos la seua visió de cada sentiment, així que el mes adecuat és endinsar-se entre aquestes lletres per descobrir el que el llibret 2018 conté per a què ho pugueu gaudir.

7


8


Falleres Majors President President Infantil Reines de la Falla 2018 Mantenidors Reina de la Falla Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Reina de la Festa Infantil Reina de la Poesia Reina de la Poesia Infantil Racó de la Falla Premis Executiva Recompenses falleres Comissió Reines de la Falla 2017 Explicacions

Index 10-13 16 18 20 26 28 32 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 55 58 62

Monogràfic “Sentir”

94

Encarna Sant-Celoni i Verger Teresa Broseta Lara Siscar Josep Micó Conejero Francisco Zamora Javier Gonzáez Mazarías Abel Dávila Sabina Teo Brunet Llorens Bustos Gemma Peres Toño Savall Miguel Ángel Picornell Adriana Serlik Ángels Moreno Ana Llopis José Martínez Tormo Jordi Garcia Polop Amparo Soriano Mario Miret Rafa Andrés Pere Alberola Raül Navarro Miquel Pérez

Guia Comercial

171

9


10


Admiracio 11


N Ú R I A L LO P I S C A R R A S C O

Fallera Major Infantil 2018 Les teues rialles, el teu somriure i la teua dolçor ens porta a tots els fallers a aquest sentiment; a admirar com portes el nom de Fallera Major Infantil com un gran coneixement, amb una serenitat natural que està a l’alçada de cada situació. El teu carisma demostra l’estima i el caràcter per la festa, per saber compartir i validar que els xiquets són l’esperit, el joc i la recompensa de molts dels trevalls que ens envolten. L’admiració és sobresalient, inesperada, com la xiqueta que ens representa en aquest 2018. Per això, Núria, aquest sentiment amb tu es converteix en l’aprovació i la sorpresa que causes cada vegada que encapçales la primera fila dels actes que visites. Begoña Espina

12


13


S A R A S A N V Í C TO R B E N E Y TO

Fallera Major 2018 Confiança, componiment, orgull i admiració són quatre de les tantes paraules amb les quals podríem definir el teu saber estar. Confiança que envolta la teua persona. Componiment amb cada detall en els teus actes. Orgull per representar a Gandia des del més alt del col·lectiu faller. I admiració per tots els que t’envolten. Ens convides a entrar al món de la Fallera Major de Gandia 2018 en cada acte i ritme constant en el qual estàs, amb un any accelerat que converteix els instants en segons. El conjunt de virtuts que et caracteritzen, construeixen eixe sentiment que percebem en veure com interpretes i agraeixes les oportunitats que et brinda aquest any. L’admiració en tu és inesperada i senzilla; segura i tolerant; decisiva i empàtica. L’emoció produïda per la percepció dels quals estan prop teu. Begoña Espina

14


15


Passio 16


L

a passió com a actitud t’ajuda a afrontar les decisions amb major cautela; és així com huit reines i dos presidents senten la passió a través de la cultura, la tradició i la festa fallera. En aquest 2018 la representen acompanyat pels gestos d’agraïment, il·lusió i complaença. El sentiment us envolta en cada pas en aquesta aventura. Imposant-vos visions des de la mirada alta d’un col·lectiu cap a una perspectiva que arriba molt més enllà del que la vista aconsegueix. Passió, força i determinació per sentir. Els dies fallers; els actes més importants de l’any; les vesprades de disfresses, comparses i balls; estrenar el blusò; creuar la passarel·la o el timbre de la porta el dia menys esperat... Viure apassionadament tots els moments és el que els caracteritza. Begoña Espina

17


J UA N M A R T Í F U S T E R

President Per 5é any consecutiu tinc el gran honor de presidir aquesta falla que, ni més ni menys, té mes de 80 anys a les seues esquenes. Hi ha que saber evolucionar amb els temps i fer-ho amb pas ferm. Tots ja tenim ganes de vore els monuments i la festa als carrers, qualsevol excusa es bona per fer de xicotets moments grans records, i això sols és possible a tots vosaltres falleres i fallers del Prado. Eixos records són els millors guardons i el millor reconeixement possible a la nostra tasca. Sé que heu treballat de valent i ara és el moment de gaudir. Per suposat amb tots vosaltres, però tambe volem que vinguen del nord, del sud, de l’est i de l’oest, tots són benvinguts a viure al Prado la millor festa del món, que es plene la plaça de gom a gom, dia a dia que visiten la falla més guardonada de la història i per suposat enguany, els nostres monuments no van a defraudar-vos. Estem molt a prop de tornar a tocar el cel i tot és per vosaltres. Sols em queda donar-vos les GRÀCIES en majuscules per tot. Visca la Falla Plaça Prado!

18


19


G O N Z A LO E S C R I VÁ C A M P S

President Infantil Enguany tinc el plaer de ser el president infantil i estic molt content per això, un dels privil·lègis que tinc no es altre que poder dirigir-me a tots a traves d’aquest magnífic llibret, vull animar a tots que s’acosten a la plaça, que gaudisquen de la millor festa del món, que nosaltres els menuts som el futur de la festa i vosaltres els majors debeu donar-mos l’importància que ens mereixem i cuidar-nos. Ara venen els dies grans i la millor festa, la millor diversió i els millors monuments els trobaran a la Plaça del Prado. Així que animeu-se i acudiu per gaudir tots junts, per que sols així farem més gran la festa. Visquen les falles i visca la Falla Plaça Prado

20


21


M A R I A C A L A F O R R A C A L ATAY U D I N É S TO R TO S A G A R C Í A

Reines de la Falla

22


23


I N É S I G O N Z A LO

Reina i President

24


M A R I A I J UA N

Reina i President 25


Devocio 26


E

l manteniment d’una fallera és una de les claus de tota presentació. Una tasca important i compromesa. Pot ser temuda i anhelada per cadascun dels que ostenten aquest càrrec, que els situen en el punt fix de les mirades més pròximes a cada representant. Tot mantenidor es distingeix pels seus missatges concrets de confiança, emoció i satisfacció, pel seu vocabulari clar i cordial, el seu acostament afectuós cap a les persones als qui es dirigeix, però sobretot per la devoció que els anima a transmetre cada sentiment amb les paraules adequades. No és fàcil aconseguir un bon manteniment. Una tasca en la qual és primordial contagiar l’estima cap a les tradicions, la terra i la festa. La simpatia cap a les representants. El fervor i l’entusiasme amb els quals expliquen cada paraula, gest i mirada. Begoña Espina

27


MªANGELES CALATAYUD HERNÁNDEZ HELENA XIN-YANG CALAFORRA CALATAYUD

Mantenidores Les mantenidores del 2018 son Mare i Filla , dos persones que viuen la festa intensament i el seu vincle amb la reina major les ha fet ser mes indicades per exaltar a nostres reines, falleres de naixement saben de valent el que és treballar per aquest magic mon, i sobradament han demostrat l’estima per aquesta comissió.

28


29


M A R I A C A L A F O R R A C A L ATAY U D

Reina de la Falla

30


31


MARIA, la meua paraula pot ser poema relatant com tu eres i del teu Regnat de rialla pícara, de somriure desijat fent fácil ser del Prado nostre emblema MARIA, enguany il.lusió, nostra estrela eixe gran sospir dels dies anhelat, tronador soroll en moments inesperat veu reivindicativa de nostra festa. MARIA, acaparadora de lloances d´encantador rostre que ens imagina eixa música de màgiques tonades MARIA, ulls de llum repartint simpatia, CALA-CALA eres centre de mirades i orgull faller des de Manises a Gandia. J. Arturo Martí

32


33


I N É S TO R TO S A G A R C Í A

Reina de la Falla Infantil

34


35


Imatge ets en dolç conte de bonica princeseta Imatge ets embriagadora de felicitat i alegría Imatge ets d’innocent somriure bella xiqueta Imatge ets de la Falla Prado en nostra Gandia No deixes eixa brillantor i inteligent mirada No deixes de transmetre els valors afiançats No deixes eixe saber fer que ens il.lusiona Ets el nostre major i volgut tresor més preat Ets l’exemple de xiquets, xiquetes, de xicalla Sí, INES, tu ets el millor estandart i ensenya. J. Arturo Martí

36


37


PAU L A E S T R U G O F E R R E R

Reina del Foc Per honesta innocència despreocupada de foc Per sarau sense clars límits indefinits de foc Per cor que crema riallerament més que foc Per diversió positivament extravertida de foc Per múltiples i bons sentiments passionals de foc Per estima solcant llàgrimes belles galtes de foc Per perfil tossut i dòcil al igual temps que foc Per saba dels teus arrels, Paula, Reina de foc J. Arturo Martí

38


39


C L A R A TO R TO S A G A R C Í A

Reina del Foc Infantil Trasparent com l’aigua quan naix d’ullal. Llum innocent, de l’alba d’un ras dia quan flueix amb desimboltura, igual que una espurna de foc botant des de les brases, intentant obrir-se camí en la llum, amb ignorància, amb alegria, amb curiositat d’eixa teua curta i dolça edat. Clara, del foc reineta i fallera. J. Arturo Martí

40


41


N ATA L I A R O M Á N B U R G O S

Reina de la Festa Natalia, eres d’admirada bellesa, sols ser responsable, molt inquieta. Esta teua manera de ser, posa color acolorint més si cap la vida cada dia. Els teus passos són engalipadors, la teua viva mirada brilla enlluerna, posant adequades notes musicals als sons instrumentals de la festa, eixa festa, de les falles de Gandia. J. Arturo Martí

42


43


A R I A N N A S A R R I Ó E S C R I VÁ

Reina de la Festa Infantil Arianna, sempre vigilant. De mirada pura, innocent, de feliç i dolç semblant, devoradora d’alegries, de contes, de somnis sincers, de sentiments cap als quals l’envolten. Reina de jocs infantils, del Prado, dels xiquets, de nostra propera festa. J. Arturo Martí

44


45


GAL·LA ALBERCA MARTÍNEZ

Reina de la Poesia Gal.la, nom que inspira, que aviva la ment obri la porta de la imaginació d’aquell que és artista o d’un simple i humil poeta. Si a més pot gaudir de la teua presència, de la teua simpatia, del teu etern somriure i d’aquestes suaus línies del teu bell rostre, al poeta deixa sense paraules, que puguen justícia fer d’allò que en realitat, just ho és. J. Arturo Martí

46


47


S U S A N A H E R R E R O LÓ P E Z

Reina de la Poesia Infantil El teu nom Susana, ens fa volar, ens murmura, ens sona a relat, relat de infància, de la infantesa. De so dolç, de curiositat creixent, albergant en la ment, en el pensament, eixe suau so, però d’intens poema que transmet innocents sentiments, sentiments sincers, d’alegria, de bells moments, de vida, d’estima. J. Arturo Martí

48


49


50


L

’emoció és un dels sentiments més comuns en tot faller perquè representa el versemblant de cada forma de vivència amb la qual es respira la festa valenciana per excel·lència. Les ganes de treballar per a veure recompensat l’esforç de cadascun en la seua tasca, barrejades amb el gaudi que produeix la sensació de satisfacció és el resultat de l’emoció elevada al màxim exponent. Ballar al ritme de la banda sonora pel centre de la ciutat; sostenir el llibret recentment imprés en les mans; fer olor la pólvora en cada punt d’explosió; envoltar els metres de suro i fusta, o escriure la història cada dinou de març, entrellaça els quadres perfectes per a arribar al clímax total d’aquest sentiment. Begoña Espina

51


PREMIS 2017

Ninot indultat Millor ninot secció especial 1r premi de Llibret 1r premi d’emissió Millor direcció curtmetratge Millor actor Ligorio Ferrer 2n Premi Falla secció especial 2n Premi Falla infantil secció especial 2n Premi Mostra de teatre Ligorio Ferrer 3r Premi crítica local 3r Premi d’informatiu 4t Premi de curtmetratge 13é Premi Festival Musical Infantil 60é Premi Promoció i ús del valencià llibret de falla

52


53


Juan Martí President

54

Jesús Escrivá Vice-president

Cristina Laporta Delegada de festes

Salvador Puig Secretari

Jesús Fuster Vocal

Rosana Ferrer Vocal

Sergio Avilés Vocal

Verónica San Cristóbal Vocal

Jose Manuel Sánchez Vocal

Guillem Morant Vocal


E X E C U T I VA 2 0 1 8

Carol Cuquerella Vocal

Carola Escrivá Vocal

Manuel Cano Vocal

Natalia Burgos Vocal

Jose Tortosa Vocal

Jesús Escrivá Vocal

Jordi Sellens Tresorer

Raquel Díaz Vocal

Juan Arturo Martí Vocal 55


R E C O M P E N S E S FA L L E R E S

JOIA D’OR DE LA FALLA Maria Calaforra Calatayud Inés Tortosa García Gonzalo Escrivá Camps GESMILS DE COURE Natalia Aparisi Barber Maria Marco Sanz Jose Luis Signes Blasco Julia Sivera Penalba Ana Penalba Belda Paula Estrugo Ferrer GESMIL D’OR Juan Martí Fuster Jordi Sellens Pascual

56


COMISSIÓ President: Juan Martí Fuster President Infantil: Gonzalo Escrivá Camps Sot-presidents: Jesús Escrivá Palonés Rosana Ferrer Melis Secretari: Salvador Puig Ortiz Sot-secretari: Jesus F uster Moragues Arxiver: Jose Fernando Tarrazó Martí Jesus Fuster Moragues Tresorer: Jordi Sellens Pascual Comptadors: Luis Abril De Torres Raquel Díaz Camarena Loters: Eusebio Gasque Pastor Jesús Escriva Gadea Delegada de rifa: Begoña Espina Bañuls Raquel Díaz Camarena Delegat de Festes: Cristina Laporta Bravo Sots delegats: Sergio Avilés Gomez Guillem Morant Peiró Verónica San Cristobal Villarmín Cassaler: Jose Manuel Sánchez Morant Delegat de Cavalcades: Manuel Cano Pozo Delegada Artística: Maria Calaforra Calatayud Delegat de Plantà: Jordi Sellens Pascual Delegats monuments: Jesús Escrivá Palonés Vicent Sellens Monzó Juan Martí Fuster Jesús Escrivá Gadea Delegat de Cremà: Jordi Sellens Pascual

Delegats d’events: Jordi Sellens Pascual Juan Arturo Martí Sarrió Delegada de bandes i detalls: Tere Fuster Torres Delegat d’emissió: Pep Fuster Torres Delegat d’informatiu: Jose Manuel Prieto Part Delegats Curtmetratge: Salvador Puig Ortiz Chechu Micó Borja Sellens Canet Delegats de Teatre: Juan Arturo Martí Sarrió Paco Sellens Pascual Delegat de llibret: Begoña Espina Bañuls Delegada de Reines: Carol Cuquerella Gomar Delegat de jocs: Rosana Ferrer Melis Delegada de flors: Natalia Burgos Martínez Delegat de Llums: Jose Juan Marco Garcia Delegat de Protocol i RRPP: Juan Arturo Martí Sarrió Membres assemblea FDF Juan Martí Fuster Cristina Laporta Bravo Salvador Puig Ortiz Membre junta de govern Juan Martí Fuster Representants CIPRI J.Arturo Martí Jose Fernando Tarrazo Martí

57


MAJOR Abril Escriva, Iraida Abril De Torres, Luis Alberca Martinez , Gal-La Alfonso Pozo, Marta Almazan Moya, Jose Amaya Pascual, Elvira Aparisi Abad, Maria Aparisi Barber, Natalia Arlandis Castello, Antonio Arlandis Faus, Jessica Arlandis Ribes, Maria Jose Bernabeu Mascarell, Maria Aviles Gomez, Sergio Berbegall Miñana, Maria Jose Bernabeu Mascarell, Maria Blay Muñoz, Joan Braco Sanz, Claudia Borrull Guillen, Manuela Burgos Martinez, Natalia Cabrera Estruch, Oscar Calaforra Calatayud, Maria Calaforra Sanchez, Jose Jesus Calatayud Hernandez, Mª Angeles Camps Pereperez, Ivanna Cano Pozo, Manuel Cano Pozo, Silvia Castella Gregori, Aure Ciudad Soto, Marta Belen Climent Gregori, Encarna Cuquerella Gomar, Carol Cuquerella Melis, Isabel Mª Cuquerella Ruiz, Miguel Diaz Camarena, Aitor Diaz Camarena, Raquel Donet Borras, Edmundo Donet Sellens, Sergi Embuena Grimalt , Lolin Escriva Gadea, Jesus Escriva Gea, Beatriz Escriva Palones, Carola Escriva Palones, Jesus Espina Bañuls, Begoña Espina Bañuls, Paula Estrugo Ferrer, Paula Femenia Quiles, Blanca Fernandez Pallares, Victor Ferrer Melis, Rosana Ferrer Melis, Vicente

58

Figueres Segarra, Guillermo Fuster Embuena, Victor Fuster Moragues, Jesus Manuel Fuster Torres, Pep Fuster Real, Marina Fuster Torres, Maria Teresa Garcia Lechuga, Cristina Gasque Pastor, Eusebio Gomez Porcel, David Guillem Amoros, Fernando Guillem Barber, Mariela Gutierrez Martinez, Mayte Herrero Sendra, Miguel Ibañez Crespo, Bernat Laporta Bravo, Cristina Larroy Valverde, Juan Ignacio Lopez Vera, Iñaki Lorente Muñoz, Pilar Lloret Hernandez, Sara Marco Delgado, Sandra Marco Garcia, Jose Juan Marco Sanz, Maria Mari Carrasquer, Salvador Marti Ferrer, Maria Jose Marti Fuster, Joan Marti Parreño, Rocio Marti Sarrio, Joan Artur Marti Sarrio, Maria Teresa Martinez Estruch, Isabel Martinez Martinez, Jesus Martinez Martinez, Lluisa Mas De Sanfelix, Pepe Mayor Fayos, Lorena Melis Pons, Maribel Meseguer Almiñana, Carlos Meseguer Palones, Alba Morant Cuquerella, Berta Morant Cuquerella, Ignacio Morant Peiro, Guillem Morant Ripoll, Diana Moratal Bañuls, Gema Moratal Maño, Angela Navarro Marti, Joan Pallardo Lafuente, Guillermo Palmer Martinez, Maria Palones Sanjaime, Carmen Palones Sanjaime, Reme Pastor Lopez, Marius


I N FA N T I L Peiro Jornet , Javier Penalba Belda, Ana Perez Marcos, Juan Jose Prieto Part , Jose Manuel Puig Ortiz , Salvador Puig Mengual, Silvia Ramon Almiñana, Xelo Rodriguez Estrada, Borja Roman Burgos, Natalia Roma Ciscar, Wendy Gwladys Roman Pascual, Ignacio Saldaña Sanchis, Ines Sanchez Morant , Jose Manuel Sancristobal Villarmin, Maria Sancristobal Villarmin, Veronica Sanvictor Bebeito, Sara Sanz Moreno, Francisco Sanz Sadornil, Laura Sarrio Ferrer, Juan Sellens Camps, Alex Sellens Canet , Borja Sellens Canet , Maria Jose Sellens Monzo, Vicent Sellens Pascual, Alex Sellens Pascual, Jordi Sellens Pascual, Paco Sellens Pascual, Vicenta Sendra Villaplana, Andrea Serquera Garcia, Rosa Signes Blasco, Jose Luis Sivera Penalba, Julia Solivares Ferrer, Enrique Tarrazo Marti, Jose F. Tarrazo Marti, Maria Jose Tomas Garcia, Ruben Tortosa Maroto, Jose Valls Domenech, Ana Vidal Rubiols, Gracia Vila Bruno, Vicent Artur Vila Febrer, Ana Teresa Vila Mas, Raquel Villarmin Martinez, Carla

Bellver Garcia, Natalia Bellver Garcia, Rocio Bellver Garcia, Covadonga Blay Ciudad, Marta Belen Cabrera Palmer, Oscar Calaforra Calatayud, Helena Xinjiang Castello Sanz, Dessire Donet Sellens, Jordi Escriva Camps, Gonzalo Estevan Marti, Vicente Fuster Femenia, Manel Fuster Femenia, Neus Fuster Vila, Roc Fuster Vila, Pau Gil Cots , Martina Guillem Amoros, Clara Herrero Lopez, Susana Herrero Lopez, Sofia Ibañez Cano, Ian Larroy Berto, Enzo Larroy Berto, Michel Lopez Arlandis, Carla Marco Sanz, Lucia Martinez Mayor, Claudia Martinez Mayor, Hugo Masip Lorente, Alba Masip Lorente, Lucia Pallardo Penalba, Carmen Pallardo Penalba, Guillermo Puig Tarrazo, Mauro Sarrio Castella, Aure Sarrio Escriva, Arianna Sellens Camps, Claudia Sellens Vaquero, Jorge Guido Sellens Vaquero, Vicente Signes Moratal, Andreu Tomas Escriva, Borja Tomas Escriva, Carla Tortosa Garcia, Clara Tortosa Garcia, Ines

OBLIDATS 2017 Fernandez Pallares, Victor Guillem Amoros, Fernando Sancristobal Villarmin, Maria

59


I R A I DA A B R I L E S C R I VÁ C L AU D I A S E L L E N S C A M P S

Reines de la Falla 2017 Lluny de ser una adéu, és un acomiadament a les falles del 2017 i les gratituds a tots els que ens van acompanyar en el nostre viatge i formaran sempre part dels nostres records. Un any ple de treball, alegries, somnis i companyerisme. És hora de renovar il·lusions, deixar que altres comencen a escriure la seua pròpia història i gaudisquen del que és representar a aquesta gran comissió tal com hem fet amb molt orgull nosaltres. Ha sigut una experiència única que no hauria sigut igual si no fora per cada faller que ha format part i en especial agrair a les nostres famílies que ho han fet possible. Gràcies per un 2017 inoblidable. Amb estima.

60


61


Satisfaccio 62


S

atisfacció per veure el treball a cada plaça, on les escenes expliquen les coses diferents. La crítica social, política i cultural està transformada en la caracterització dels personatges més destacats de la nostra societat. Satisfacció per veure esclatar el conjunt de colors que fan que els monuments creuen tota la fantasia i la il·lusió per la qual es viuen les festes falleres. Satisfacció per treure cada gòndola del taller i veure-les aparéixer a la plaça dies abans de cada quinze de març. Satisfacció pel vostre treball, creativitat i precisió a l’hora de crear a cadascun dels protagonistes dels monuments. Per cada detall, els ulls que ens miren i la felicitat que produeixen. Satisfacció quan cada any responeu amb èxit als desitjos de la comissió. Begoña Espina

63


MONUMENT MAJOR

Pitjor que els xiquets AU TO R D E L’ E X P L I C AC I Ó : J O S E M A N U E L P R I E TO PA R T A R T I S T E S FA L L E R S : PA L AC I O I S E R R A

64


No deixes sendes velles per novelles És la història del viure una partida desmemoriada que creuen atenuar amb el riure els qui no gosen enfrontar la feinada de combatre tòpics, plaers i la vellesa extasiada.

Ens assomem als precipicis de l’imprevisible on l’ètica sembla amb el metall fusible --el dels diners dels pocs milionaris— on la resta actuen com a falsos visionaris d’un forofisme messiànic i ancestral.

Una vellesa en la cronologia semblant al paper de la desmemòria capaç de jugar amb la història per ensenyar des de l’arqueologia la senyal que tornem enrere en el temps com els antics i els seus fluxes de vents.

Els catalans partixen el país per la meitat, Trump saluda el combregat assegut a la nuclear botonada, a vell fan els pensaments aroma i bafada i sembla nou el que és més vell que la nostra picor.

Són les societats espill del passat o d’un ahir amb cara de despús-demà, capaç de prendre’ns des de la mà una partida amb què jugar amb el combregat en actuar els vells com a xiquets i el poble pla com a primitius homes de pintar parets. Sembla mirar enrere un esport que practiquem prescindint la temeritat d’una celebrada mort de valors, principis i pensament respectat substituïts pel tuit immediat, els fake news o el xafardeig viral.

66

No deixes sendes velles per novelles, deien els majors, parlant d’opcions en apariència velles que pintaven canes i arrugues però gosaven desafiar les perspectives més porugues. Les ciutats alcen les catifes, canvien pensaments com es fan rifes i desempolsen vells pensaments creient que fan trontollar els ciments quan només els han pegat amb laca Nelly.

Explicació Major


Ens agrada, per exemple, Gandia ben feta, però no socarrada, a risc que els qui crua l’han deixada empren en la retreta arguments de la batalla ajornada.

Per fer resum tàctic de la situació: l’oposició popular està apagada o fora de cobertura i ha necessitat, ben regada, de punts de sutura.

El mateix que la vida amb la vellesa córrer contra el temps és gran peresa i recórrer a tòpics per explicar la història ens pot fer caure en atípica desmemòria d’una confusió ben amarrada al present.

Del Govern poc s’espera: entre la impaciència de la gestió i la quietud dels rivals de l’oposició els nervis dels contribuents altera mentre agrana poc i neteja amb poca pressió.

La ciutat fa temps es planteja vells debats de la ciència que solen remoure la cívica consciència però es queden en el mer anecdotari d’un pamflet amb ínfules d’incendiari.

Sembla la ciutat detesa si no fora per la gran escomesa que alguns vials alça en canal mentre el Ministeri fa obrir-nos l’engonal en recomptar de l’ajust les factures cada remesa.

Segueix el curs de la legislatura amb el rumb que la ciutat atura per preguntar-se quin model tindrà la Gandia que l’arc parlamentari pretén imaginar per sobre de la que de misèria ens van llegar.

Governa des del cadafal l’Alcaldessa vigilant el jove delegat de falles i regidor de qui aguanta el pas i el plor canviant d’urgència un bolquer per cada cagada de la gestió escomesa.

Pitjor que els xiquets

67


Des del carret fa vigilància d’un grapat de xiquets de guarderia amb sentiment de camaraderia compartimentada amb petulància per tantes coalicions com integren la comandància.

Que tot això i tot allò ja ho sabem, diu altra dona des del clatell observant amb distància i recel la desimboltura de la legislatura que amb el seu poder de frontissa apura.

Vigila de prop una dona ben feta amb to de pistola i veu de retreta que ha tret a passejar el gos censor per fer infondre la general por als de les terrasses, bars o tendetes.

Li ha caigut la credibilitat entre el pedigrí conservador pixaví i, amb les mamelles caigudes i amb mobilitat, apura els límits de la decadència vigilant les altres dues dones a consciència.

El gos lladra amb consentiment i la dona ben feta l’envia a mossegar cada vegada que els xiquets ploren com si dos famílies distintes foren i una treballara mentre l’altre vigila l’esmorzar. Semblaria com si les famílies, gos i bolquers, carro i mamelles, governaren la ciutat per sendes novelles provocant en la deliberació el marasme i entre els més conservadors el col·lapse.

El seu físic ha evolucionat com el mal que cent anys dura o la ferida que sols l’edat no supura: un pas del temps més avançat que la pura durada del mandat.

Semblaria també com si, convertits en xicalla, amb la cantinela d’una rondalla ens repetiren que la misèria gestionen, amb cap duro dos pals i cap safanòria ens donen i que cal administrar el dolor d’esta contalla.

68

Serà el càstig o la pressió de vigilar el xiquet, les dones i el gos fent com que la sigla ha fos en defensa de l’interès de la ciutat, si és que encara queda respecte al combregat. Des de la distància, dos treballen i mil miren: esperit espanyol en abundància. dos iaios vigilen al darrere.

Explicació Major


Són inspectors d’obres, censors de tributs, seleccionadors de futbol, a estones historiadors sabuts, altres catadors d’espirituós alcohol.

Mira el públic com els dirigents es retrotrauen als bolquers conscients fent, pitjor que els xiquets, que les discussions siguen infantils retrets.

Barallant a garrotades, com el quadre que Goya ens ha llegat, pinten mil favades i suposicions que no han contrastat.

Amb similar panorama alberga el futur un drama: hem tornat a la caverna per evidenciar que Gandia ja no s’enlluerna. Ateneu.

Mira el públic amb general entrada els quefers i delers de la contrada mentre duren els mals i les misèries o s’agreugen per la crisi les mil dèries.

Pitjor que els xiquets

69


1. A comptes vells, fulles noves. Sona ‘I Will Survive’, de Gloria Gaynor.

De la cita amb la història impuntual resta una cita cabdal: la que sí es féu en el moment just de la història, abans que el seu anhel fos memòria. El matrimoni igualitari va ser una realitat tot i els crits del bestiari, en igualar l’amor home-home, dona-dona. Un amor socialment assolit del que cap Govern se’n diu penedit. Una consecució política contra la societat paleolítica. Una de les poques vegades on no hem tornat enrere com els menuts, sinó que hem mirant endavant determinats i tossuts.

70

Han estimat des de l’armari espantant la naftalina i l’encensari, fent del seu amor secret per evitar de portes afora cap retret.

Els qui al matrimoni s’oposaven amb fanfàrria orquestren i celebren els millors casoris amb boato, cuixé i rebomboris.

Han estimat des de la memòria homes com ells amb atracció però no gosaven llegar a la història un lligam que no tingués discreció.

Resten per a murmuri general les històries d’un amor particular vinculades al dret matrimonial permetent-los la unió sense edat celebrar.

De les poques ocasions en què estimar com a xiquets no ha tingut contraindicacions en ser l’amor més madur però amb bolquerets.

No importa quantes canes o arrugues pentinen les parelles més poruges que, lluitant contra la cronologia consagren l’amor abans que siga arqueologia.

Els anys de foscor apartaren la por quan un govern valent convertí en dret la realitat decent.

Té l’amor un avantatge: no juga contra l’edat sinó contra el companatge que el considera d’algú vedat.

Acceptat per la societat el dret recent conquerit una moda s’ha establit evidenciant la contrarietat:

Els nostres iaios reivindiquen el que molts exemples ja edifiquen des que és normativa aplicable un amor legal i no revisable.

Explicació Major


Agafats de les mans publiquen el millor dels bans: segellar físicament el que als llavis ja és una promesa sense entrebancs. Potser siga la lliçó de llibertat més potent que les lleis que admet sense la sanció dels reis poder estimar amb tota potestat. Una de les poques lliçons que este país de neguit ha deixat en poques ocasions on legislar ha estat avanç de profit. Així que, unida a la llibertat, la potestat d’estimar com a invitació vital contra l’edat. I a comptes vells, fulles noves.

Pitjor que els xiquets

71


2. A la vellesa, casar-se és el mateix que enterrar-se. Sona ‘No es serio este cementerio’, de Mecano.

Hem acudit al funeral de les velles idees del públic en general: la societat trasbalsada està en nous valors capficada, i de la sotsobra dels antics no fan fortuna ni els més rics. Diu el popular refranyer sobre la vellesa que a certa edat, sembla casar-se el mateix que enterrar-se. En les noves empreses que per la ciutat han estat escomeses, no se sap si Gandia encerta o si aporta veles a un funeral amb la vídua ben erta. Servirà pagar els proveïdors per ofegar els plors? Garantix el futur de la ciutat les inversions haver assegurat?

72

El refranyer popular diu apunta el sentiment viu que casar-se és el mateix que enterrar-se.

I si concretem en les factures, els pressupostos i molt m’apures, vindrà el drama en forma de plor infantil.

Vol dir-se amb el manament que cal evitar noves empreses si no es coneix l’èxit de les escomeses.

No és assumpte pueril reivindicar per a la ciutat allò que en altres indrets mai ha mancat.

Acudeix Gandia al soterrar de la seua riquesa en no prosperar l’eixida a la intervenció del Ministeri.

Però té Gandia una situació especial amb el deute sideral i una situació que millora des de la gravetat.

Hisenda remira les factures i a l’Ajuntament les ferides no suturen sense ajuda de respiració assistida.

Acudeix al funeral de la ciutat una vídua ben erta posant dos veles per cada problema solventat.

Les inversions són poques i estan assegurades a plaer a voluntat del Govern de torn i el seu deler.

Ha mort qui anticipava el rescat de l’Ajuntament dictat per Montoro de forma conscient.

Reclamem el tren a la Marina i fa anys que l’hospital vell però en no arribar el combregat trina.

Ha mort qui defensava un Auir en construcció en estar protegit amb extrema precaució.

No en parlem del deute heretat que llasta les inversions de ciutat a nivells de país arrasat.

Ha mort qui pronosticava unes Escoletes públiques mentre la privatització es reiterava.

Explicació Major


Ha mort qui augurava una empresa pública en liquidació eterna on la ruïna s’assegurava.

Ha mort qui creia en una intervenció inevitable dels homes de negre del Ministeri i el respectable.

Ha mort qui anunciava la recuperació municipal instigada per la butxaca general.

Al funeral de les creences assisteix Diana, una vídua erta, que ha deixat una llegenda certa: els teus i la teua dona et troben a faltar molt menys del poc que ja penses.

Ha mort qui esperava la baixada dels tributs després d’escurar els passats draps bruts. Ha mort qui anhelava poda d’arbres diària i neteja intensiva viària. Ha mort qui demanava reparar la vorera o menys brosses a l’era. Ha mort qui volia ressuscitar una contracta de bicicleta desmantellada i desfeta. Ha mort qui suplicava un preu de bitllet popular per a la Marina urbana i circular.

Pitjor que els xiquets

Una vídua Alcaldessa que simula el plor d’un futur que, vist amb perspectiva, infon ombra i por i necessita d’enginy àvid i inventiva per poder evitar qualsevol sotsobra. Al cementiri poc seriós han acudit amb rictus gloriós dones provocant el plor llogades per infondre tristesa general descentrant el focus del percal. Poc seriós resulta morir-se entre Alcaldesses i vicealcaldesses quan de les pitjors opcions deses la menys roïna de les solucions que en nou embolic prometen erigir-se.

73


74

Amb quines empreses recents navegarem els nous vents, com no siguen estes de promeses noves que enlluernades trobes entre messies, profetes i racons poc plaents?

M’agrada al Facebook digital, el twitter crida el públic general, es venta el darrer menú a la galeria i publicitar un viatge no sembla cap bogeria: Deixem pas a l’exhibicionisme ancestral.

Pot ser casar-se el mateix que enterrar-se quan hem deixat sendes velles per il·lusions òptiques novelles en l’era de les xarxes i els aparadors dolents.

Hem solventat els problemes impúdicament cercant una solució inconscient i recollim el que tenim: cridòria, garrot i cívica desmemòria.

Explicació Major


3. A la res vella, alívia-li la rella. Sona ‘We will rock you’, de Queen.

Jo volia tomaca (x2) però no en tenia (x2) vaig anar a la tenda (x2) i no en quedava: (x2) la tomaca del PP! (x2). Havien comprat la candidatura en la Fira de Xàtiva amb molta cura. Governaren la ciutat amb infantilisme, i quan se n’adonaren havia arribat el cataclisme: en deixar-la escurada i endeutada, el cartró-pedra no suportà la fascinació de vore entrar la Guàrdia Civil en la cerca d’una Púnica d’ocasió. Tres dies després la nova investidura s’encarregà de conformar-los una realitat ben dura: havien perdut l’executiu i des d’ara comptarien amb factures, de cent el cent, el seu deute viu. Seria dir que havien perdut facultats aconformar-se amb uns pressupostos il·legals i anulats, però la factura de la legislatura fou prou superior: un partit en desbancada, ben callada la bancada i un alcalde ancià que a la xicalla trau la sang i la paciència. Amb tots vostès, l’oposició local de poca beneficència.

Havia fet pressupostos il·legals i xorraven de cent en cent pels camals les factures de proveïdors locals a qui s’adeutava la factura de la festa en èpica i circense festa.

Començà la travessia del desert deixant la cartera buida i el parany ert en encetar etapa d’oposició mentre es diagnosticava amb impúdica exhibició la mà solta d’una legislatura en descomposició.

Del resultat de la legislatura havia quedat una ferida que mal supura: un Ajuntament per Montoro intervingut, uns impostos pujats sense cordura i un sentiment de ‘si ho sé, no hauria vingut’.

Jo volia tomaca (x2) però no en tenia (x2) vaig anar a la tenda (x2) i no en quedava: (x2) la tomaca del PP! (x2).

Quedava obrir la llum del local, rentar la barra lliure, assumir que ben car és viure però més dur resulta gastar en festa, farra i viandes que no són de menjar.

L’alcalde havia estat responsable d’una pràctica censurable en gastar sense contracte, malbaratar sense guardar acapte o aprovar dispendis de pressupost anul•lable.

Dos dies abans de la investidura la Guàrdia civil registrava l’Ajuntament cercant factures d’una púnica emplastrada encetant l’etapa que fa certa que a res vella cal aliviar-li la rella.

No havia estat l’únic efectiu en alçar la mà sense espant per després no deixar ramat viu amb què curar la ciutat que, sagnant, anaven per als amics ofrenant.

Pitjor que els xiquets

75


76

En certificar la gesta que suposà doblar el deute de la festa l’Alcalde sense vergonya començà a criar la ronya de tornar a vendre ulleres d’oferta.

Per això a colp de post o de bocata l’alcalde anterior passa per la regata la seua responsabilitat sobrevinguda sobre la situació bloquejada abans ocorreguda que ens té la ciutat mig intervinguda.

La resta de l’equip popular quedà per a la seca travessia d’una oposició a la que tocava combregar amb els excessos i la gelosia d’una etapa que no els tocava protagonitzar.

Mentre amb entrepà o amb pinzell redimixen els pecats des del clatell, l’obrer de Soler cosir intenta un partit que a cada cop inventa excusa amb què el passat expiar.

Jo volia tomaca (x2) però no en tenia (x2) vaig anar a la tenda (x2) i no en quedava: (x2) la tomaca del PP! (x2).

Jo volia tomaca (x2) però no en tenia (x2) vaig anar a la tenda (x2) i no en quedava: (x2) la tomaca del PP! (x2).

La bronca en desenvolupament deixà pas a l’exercici conscient de marcar la tasca de l’executiu sabent que el culpable estava viu: el del deute, els pressupostos i la factura ingent.

Mentre el portaveu esquiva la imputació i treballa en el bastidor sense devoció l’oportunitat de ser alcalde esquiva mentre la realitat, tossuda i lasciva, els mostra un panorama negre d’inhibició.

Tot i el pecat calia alliçonar per instruir al ramat en un govern culpable, quan l’oposició tot havia ordenat.

Apura Soler un entrepà mentre Arturo amb el pinzell desfà el criteri popular impostat que, massa vegades virat, gira segons el vent que bufe sobre Torró.

Manava l’alcalde anterior amb ascendència superior sobre els actuals responsables encarregats de portar la bandera d’un partit desfet i en guerra.

Un obrer mal executor cansat i veient amb estupor com l’ex capo de la colla usa el cervell sense molla per fer tremolar el partit hereu d’esta foscor.

Explicació Major


Víctor, pinta ací diu Arturo fent de botxí. i Víctor pinta de mala gana amb brotxa grossa la façana mentre apura l’entrepà i el cigarret. Arturo sembla el vell que mira les obres que la ciutat respira mentre un obrer poc displicent descompta el temps i va fent fins el següent emplastre. Jo volia tomaca (x2) però no en tenia (x2) vaig anar a la tenda (x2) i no en quedava: (x2) la tomaca del PP! (x2). Hi ha tomaca perquè l’herència ometen a consciència i a poc que baixen del bastidor els recordaran, i els vindrà el plor, que Gandia deixaren buida i major. Ja saben: a la res vella, alívia-li la rella.   hem gastat tot el maquillatge a mà.

Pitjor que els xiquets

77


4. Al vell foc amb ell. Sona ‘Maquillaje’, de Mecano.

Els temps canvien i els titulars s’incendien: res és etern en el temps líquid, on l’eternitat és sols un pedàs d’immensa brevetat. Canvia l’eternitat en un sospir de lúcida brevetat, i el que hui val demà es qüestiona i ja no preval. Si fem la mirada enrere vorem titulars que semblen relicaris, i la realitat d’ahir, tot i que en alguns casos semblant, en altres sembla realitat paral•lela i inversemblant. Una mirada enrere on ja no valen els mitjans tradicionals ni les velles formes, perquè el que hui és titular demà sols servix com a suport per a empaperar.

Tots els problemes actuals tenen ciments cabdals que semblen repetir-se en l’eternitat com un àpat que deixa enfitat.

La quiosquera matina per esperar monedes i alguna propina amb què pagar l’agraïment per oferir l’actualitat, pacient.

Són moltes les ocasions en què la història tossuda deixa la sorpresa vençuda i prepara un nou començament esgarrifós.

Espera dues besades del repartidor que durà a totes les contrades premsa de cada color.

Tot el que sembla vell clama perquè el foc vaja a ell però torna i esdevé actualitat per convertir la història en brevetat.

De la realitat hem fet acapte abans que no amb el dimoni cap pacte per resumir en titular breus realitats pures, nues i greus.

La premsa diària dispara incendiària amb arguments de titular a refer als que se’ls dona la volta a plaer.

Ací alguns exemples del que podem trobar al quiosc un matí en què de les jungles hem convertit les ciutats cau fosc.

Són els mitjans de comunicació aparadors on es refugien amb devoció els pocs fans d’argumentari que queden entre el selecte bestiari.

S’ha convertit la legislatura en un combat de boxa sense cordura.

La resta prefereixen la immediatesa d’un tuit triat per a l’escomesa fonamentat en notícia falsa on la veritat èbria trontolla i dansa.

78

En el plenari municipal Guillermo Barber compta mal. L’Alcaldessa de la ciutat s’ha desdit d’un Compromís verbalitzat.

Explicació Major


I ombra ací, ombra allà. Víctor Soler intenta una candidatura que no contenta. El delegat del Govern fa mèrits pescant en parany erm. Diuen que a Beniopa hi ha regidora vetada a processons, tuitera i patidora. I ombra ací, ombra allà. Alícia la regidora dels venedors infon prohibicions i pors.

Roman en el quiosc la novetat sorprenent per al ramat com a esclat on es condensa nova informació de la ciutat i la seua presumpció: redunden en els titulars colpidors que semblen atractius al ramat. Però ja se sap la vella cançó de fer amb el vell foc amb ell, propòsit cíclic i faller, superb i groller, amb què fer foc de la cendra. Ombra ací, ombra allà: hem gastat tot el maquillatge a mà.

Xavi Ródenas deixa la bicicleta en vore una vorera d’herbes neta. Miguel Ángel Picornell no s’apura i envia un avís i un tuit des del clatell. I ombra ací, ombra allà. Per a foto ja està el regidor comunista que ha celebrat la jornada amb caçadora ja vista. Per a qualsevol altre assumpte poden adreçar-se a ‘Juan Loga’ prompte. Açò diuen, dalt o baix, les notícies condensant enveges i avarícies, cobdícies i ambicions, mentre les cridòries, romanços i cançons les enceten els venedors a crits al mercat.

Pitjor que els xiquets

79


5. Al sexagenari, sopes i rosari. Sona ‘El baile de los pajaritos’, de Maria Jesús.

Tot i que els temps canvien, algunes costums romanen. És tradició que els vells que la platja visiten per devoció, facen llançament de para-sol. El costum ancià ha provocat que l’Ajuntament haja demanat de forma poc plaent que siga la Policia qui elimine el costum i l’ombrel·la. És costum incipient demanar de beguda només un recipient, i deixar l’elevada factura del xiringuito per a més endavant encomanar. Els establiments tampoc són el que eren: ni música de vesprada ni comboi de comiats de solter de la contornada. La Policia alça terrasses i, amb la mateixa velocitat que empapera, a la ciutadania menys cívica altera.

Serà veritat que al sexagenari cal donar sopes i rosari, en un receptat per a la realitat alleujar. Tot i les recomanacions preteses hi ha qui deliberadament les ha omeses en preferir com a esport de competició el llançament del para-sol a traïció. Tot i que els temps van canviant els turistes de pipes, alhora, no van minvant, i envaïxen el Passeig Marítim cercant un hàbitat amable i òptim. Als xiringuitos ometen la despesa amb la galta roja i la bragueta poc contesa en emprar l’urinari com a socorregut utilitari. Per a ometre el refresc donaran dos passejos al fresc per si l’aire ducal de la mar els pot en el viatge aprofitar. Preferiran les més matineres el llançament del para-sol per fer lloc, de les primeres, intentant a l’Ordenança marcar un gol ometent el consell dels agents de fronteres.

80

És la Policia municipal qui, amb presta actuació coercitiva apercep a les protagonistes de la retreta estenent corresponent factura punitiva i retirant els accessoris al dipòsit de la Central. En eixir la història en prime time, l’Ajuntament es decidí a acabar amb l’invent aplicant l’oculta normativa que marcava amb poca narrativa ometre els romanços del ramat. El que sí ha canviat és l’ambient fins el punt que els més ultres han qualificat d’estricte convent que els xiringuitos punxen músiques pulcres sota amenaça de multa de l’Ajuntament. Ja no ix l’alcalde amb l’hamaca ni qualsevol Shore regat de ressaca mentre orina al carrer, i per contra s’ha potenciat amb mim un model que et deixa sa i prim. Si algú gosa desafiar l’ordre de l’autoritat carregarà amb la culpa del combregat: una recepta i altra invitació que no t’exonera a silenciar la Platja com si fos Marxuquera.

Explicació Major


A risc que la protectora municipal llance a lladrar al bestiar en quedar-se sense contracte, els turistes de silenciador faran acapte.

Si volen visitar Santa Clara voran l’entrada disparada i tal vegada la porta tancada: els resta el Palau encara.

Si vostè per contra regenta un hotel caldrà seguir els consells del vedell en tancar ben prompte la terrassa abans que la pasma faça la seua pròpia salpassa.

Si amb el bus al Parpalló passen prop del Molló poden també tafanejar amb les pràctiques de l’autòcton bestiar.

En censuren els veïns del soroll els clients i propietaris que escampen el poll en prohibir-los parlar al carrer a risc de suportar la denúncia d’un caganer.

No està el turista avorrit en una ciutat que de Shore tenia enfit i ara és capital cultural valenciana, xoni amb solera i xovinista degana: pretèn deixar els forasters sense gana.

Ara la zona nova ja és vella en caure la ZAS per sentència i haver-ne d’aplicar a conveniència el criteri del cant molest de la randella.

I si vostè és vell, compte, perquè la IMSERSO ja no fa descompte: al sexagenari, sopes i rosari.

Els resta als visitants fer sudokus i mots encreuats, o per contra poder tararejar el que al xiringuito ja no poden cantar.

Pitjor que els xiquets

81


6. A les voltes dels encants, baguls, trastos vells i infants. Sona ‘La vida es una tómbola’, de Marisol.

Diana ha donat en la diana. Diuen que governar té encants, però ella n’ha trobat vells espants que, a mode de trastos, impedixen la pretèrita despesa en fastos. I no sols això: els baguls estaven plens de factures que constrenyien les cintures dels ciutadans, i que obligaren a l’ajust i la pujada d’impostos. Governar esta legislatura ha sigut nugar en curt la cintura: un joc de malabars per impedir el desastre, mentre s’acumulaven els problemes i l’oposició incidia en els més verds temes. Arribats al Govern, no calia sols la gestió de l’economia sinó el recordatori de la vella recepta: el poble no sols el règim per fer-se flac accepta.

Diana dóna en la diana. La gestió del desert ha consistit en evitar el desencert abans que no l’anterior enfit. Diners no hi ha per a fastos i, en denunciar els despeses, ara cal tenir les formes conteses per no abusar dels cars impostos. Tot i el règim aplicat la dieta ha enfitat en tindre, diuen uns, Gandia erma i els altres dient sobrava palla i herba.

82

La resta han estat marrons desvetllats per a les ocasions per un govern jove i abans inexpert que ha trobat en la gestió el desencert. Han descobert a la protectora fent crits a deshora en reclamar anular el concurs en llançar a la nova adjudicatària retrets durs. Ja no recullen els gossos els de l’autòctona protectora i ho fa una canera de fora a la que voldrien vore en els ossos. Els desitgen la fam fent un bram a la porta de l’Ajuntament on altres convidats aprofiten l’esdeveniment.

L’Alcaldessa intenta encertar el tir però amb el PP no pot competir sobretot si es tracta de farra i de marxar sense pagar la barra.

Estan els usuaris del Joan Climent que han de ballar a l’extraradi de la ciutat en haver-los l’Ajuntament tancat el centre on eliminaven toxines i patiment.

Per això ha inventat Un vaixell a Eïvissa des del que sols s’ha encertat amb una privada divisa.

Tampoc els usuaris de l’Urbanet deixen el planter de retrets satisfet en pujar-los el preu de la pujada i deixar el bus com el més car de la contrada.

Explicació Major


Ja sembla l’Auir un problema d’ahir però ara del golf han eliminat el camp que es projectava en terreny vedat.

Concerts pocs, i fastos menys: caldrà calibrar de l’ajust els danys no siga que cree un disgust els qui del circ fan gaudi amb gust.

L’Alcalde volia el Marjal i els nous li han dit que l’Ullal no és el lloc idoni per fer del negoci públic matrimoni.

Problemes que semblen vells del bagul convertits en nous encants sorprenent als qui, en parèixer infants, desconeixen els antics remeis.

Els qui acusen d’eliminar el camp de golf que els blaus van projectar parlen de la ciutat com a cementeri on elegir silenci amb general criteri.

I mentre diuen que res fan els qui, per contra, treballen des del forat: els ve Gandia gran, els acusen els qui el toll han creat.

A les terrasses cal controlar el volum i les xurrerries i pistes de gel han de llevar fum: és mandat governamental fer de l’estridència fet circumstancial.

Mentre, Diana fa diana.

Els gossos caganers i els carrers que semblen femers han donat també disgustos als contribuents i als elevats impostos. Enfadada també està el conductor veient Carrils segregats proliferar mentre intenta el xiquet deixar a dos metres de la llar. Hi haurà al Castell de Bayrén passarel•la però no diners per a qui vetlla perquè ara els concerts són de pagament sense invitacions VIP per al regiment.

Pitjor que els xiquets

Amb els dards llança contra els covards els atacs de l’oposició. La cucanya Sembla la ciutat un joc de bolquers per retreure els delers dels qui ens han malgovernat. Una metafòrica cucanya on enganya qui, darrere en la carrera, omet la guerra.

83


Són sendes velles pugnant per les molles fent, pitjor que els xiquets, inútils jocs de bolquerets.

El Delegat observa i a l’esquerra enerva: tots el camí amarren per si en l’intent s’embafen.

‘Gandia funciona’, li han dit, però l’oposició trona obviant l’impúdic enfit.

A les voltes dels encants, baguls, trastos vells i infants. Està demostrat que en l’evolució tot és susceptible de causar sensació.

Govern i oposició retreuen la vella maledicció de considerar la ciutat aturada en ser la més agitada de la contornada.

Jocs de xiquets combatuts amb retrets: vella però infal•lible solució.

En eixe joc infantil segueix l’argument pueril del debat públic actual oblidant qualsevol problema cabdal. Joc de sacs Sembla un joc d’escacs retreure en l’itinerari d’una carrera de sacs el present temerari. Poden ser Lorena i Diana o Ciro i Soler els qui agafen amb gana la carrera del matalasser. En efecte, fer i desfer, en acabar la legislatura, per refer la postura en recomptar els vots del planter.

84

Explicació Major


7. A patró jove i a barco vell, no hi fies la teua pell. Sona ‘Y a su barco le llamó libertad’, de Jose Luis Perales.

Sembla la ciutat un gronxador vell on ressonen els problemes recents, com si no hi haguera més recepta que resignar-se a contar-los per cents. Dona igual que hi haja patró jove enjogassat, perquè el camí de la política sembla haver descarrilat. Amb eixes dos receptes, s’enjogassen els qui confonen la vida amb un joc, i pitjor que els xiquets van jugant amb foc.

Diu el refrany que a patró jove del parany i a barco vell, no hi fies la teua pell. Però sembla la ciutat un gronxador vell on els vells problemes no han acabat i la xicalla observa des del clatell. És un joc de majors espantar les pors per convertir l’escenari de la realitat en un útil a casa convidat. En el gronxador apunten sense encertar els problemes del llindar per no resignar-se amb estupor. Sembla igual que hi haja patró jove enjogassat perquè el camí de la política sembla haver descarrilat. Amb eixes dos receptes inventen nous conceptes els qui jugen amb foc confonent vida i debat amb joc.

Pitjor que els xiquets

Puja i baixa el gronxador ensenyant el ritme de la crisi a contracor. Un comportament bipolar que ens ha fet mai no ressuscitar. Han marcit els convits, la festa i el sarau fins a l’enfit. Han esclatat noves modes que a colp de tuit ordenen el combregat. El comportament actual sembla un impuls col•lectiu poc cabal. I deixem per al debat els arguments de les sobres, al remat. Exaltem la coentor i deixem enrere el que abans era lluidor. Deixant sendes velles per novelles el passat no val ni per a adormir del ramat les ovelles. Ens fan mal amb propòsit perquè les veritats s’exhibeixen sense apòsit. Han edulcorat quasi tot excepte els problemes de la cuixa i el got.

85


Sembla una infàmia morir però també la progressió d’envellir.

També els de les seccions que amb sobre conten les mentires del vell pobre.

L’eterna joventut es reclama quan el vent tot s’ho ha endut.

O els de la renya de primera anhelant a Especial fer denteta.

Tenim la pell eternament fina excepte quan la realitat admet morfina.

O els presidents de la secció d’honor amb pressupostos que voregen la coentor.

Desitgem una explicació vital que ens fa trontollar prop d’algun pecat capital.

Podrien gronxar amunt i avall els qui a les falles d’una puça fan un cavall:

La vida puja, la certesa baixa: un gronxador vertiginós on res encaixa.

Espolins moda última i boatos que fan grima.

I quan hem trobat les respostes és hora de canviar les apostes:

De tot cap al gronxador inclosa de les falles la coentor.

Sembla un temps de liquiditat deixant abans el poble ras esquilat.

I també la rivalitat que crea el frikisme entre el combregat.

I en eixes van gronxant la realitat i la política trontollant. Ben bé podrien trontollar al gronxador els l’Executiva que de vore són cars. O els de la Federació en pagar cada lletra del Museu amb sanció.

86

Explicació Major


PITJOR QUE ELS XIQUETS

Centra el final del recorregut un xiquet ert i sabut que duu a la mà un bloc per estrenar amb un floc una etapa que semblava esgotada.

Però sembla temerari bufar amb el vent gregari en caure en noves modes admetent el flac favor de qui el món veu amb por.

No hi ha arreu de la contrada qui puga impartir altra jugada com no siga la de tornar a les velles solucions que a punt estigueren d’explotar.

Per si l’àgora semblava solventada cal a Gandia fer una repassada i d’això va el monument: comptar, amb ironia i sàtira decent, el que a la ciutat esdevé recent.

Hi ha noves temptacions confonent la vida amb el joc de jugar amb vell foc amb el que guanyar eleccions tornant a l’esplendor pretèrit.

En l’itinerari l’espectador podrà gaudir d’un exèrcit gregari de problemes vells explicats amb ploma de relicari.

Però ací ara tot és dèbit, la construcció també va marcir i per l’economia poder enfortir cal eliminar el llast de dècades de dispendis i desgast.

Un itinerari que acaba prop de la rajola, utilitzada per fabricar la trola amb què el xiquet del bloc ens ensenya el vell foc ventant este temps incert.

De la política res afegirem com no siga per llaçar al fem tot el que sombra en els bolquers on la merda regolfa i cremen els impúdics delers.

Passeu, esteu convidats: no quedeu alerta i tocats en escoltar el relat nou: ja sabíem que eren com a xiquets jugant a cagar-se als bolquerets.

Pitjor que els xiquets

87


M O N U M E N T I N FA N T I L

Enfonsa’t AU TO R D E L’ E X P L I C AC I Ó : J O S E M A N U E L P R I E TO PA R T A R T I S T E S FA L L E R S : E R I K M A R T Í N E Z M O N C H O

88


89


Explicació Infantil

Enfonsa’t

De la mar el ritual parla este recital sota l’aigua de la costa amb un conte d’Inés fet aposta. Un territori marítim sempre fecund i òptim per deixar somnis volar en altres nous combinar. Una història màgica modelada amb sorra local i feta dels vells enginys aprofitats per joves genis. L’exercici comença en alenar l’aire que et permet enfonsar un univers nou que sota l’aigua es manté i es cou.

90


Enfonsa’t

Tresors No falten a la història el que dels contes la memòria sol fascinar: el cofre amb les monedes del bestiar. Els tresors afloren prop del sòl alçant el vol als qui, curosos, els busquen. El tresor queda protegit per velles criatures de les que parlarem, si m’apures, quan el sol ja haja eixit. No és la nit propícia per fer cerca sense guerres de qui té fam de monedes amagades en florides gerres.

91


Explicació Infantil

Criatures Hem augurat la mar poblada de criatures de cada contrada: sirenes, especialment, dels somnis sempre turment. També hi ha amfibis especials usant les brànquies per fer que no et desvies de la respiració requerida lluny dels vorals. Les criatures fascinen als qui del mar s’encandilen en cercar del món fantàstic somnis lluny del fàstic. Hi ha també gavines i animals de l’aire: amb el seu ritme dansaire donen alè perquè te’n fascines. Peixos a la mar no en poden faltar: no repetirem per obvietat el que es pot pescar de regalat.

92


Enfonsa’t

Esports És pescar una opció i el busseig tota una sensació en endinsar-se en el món que pretèn capgirar-se. Es pot des del vaixell observar des del clatell, però mai serà igual que pegar un capbussó primaveral. Compte si de cas amb pescar taurons, deixen el vaixell a mig gas i un forat als alerons.

93


Explicació Infantil

Els xiquets i la mar Un xiquet es vol llençar en els càntics escoltar de la sirena fascinadora de roba i viandes lluidora. Altre el subjecta i amb paciència accepta l’atracció de l’encís amb la galta roja i un somrís. No és esport ociós sobretot si estàs desficiós vestir-se pulcre de mariner i llançar-se als oceans com aventurer. Altra opció és calçar flotador per espantar la por i fer de l’aigua espai on xapotejar sobre el que no gosa un a aventurar. No falten els bussejadors espantant les pors amb la seua immersió garantint la diversió.

94


Enfonsa’t

Enfonsa’t Cal sempre mullar l’aigua que la vida et vol ofrenar pel pas del temps no perdre ni el futur vendre. El mar, territori inexplorat és també un lloc apartat on els somnis esdevenen miracles que sempre sorprenen. Per a Inés i Gonzalo, el president hem fet de forma conscient un bell relat que és alhora recorregut per l’enfonsat. Una invitació a la immersió per si ocorre l’ocasió que algú ens convida a este indret de vida. Al Prado narrem el que anhelem en ventar somnis antics de nova planta ben narrats i rics. Un relat de fascinació, misteris i invenció on cap tot el que la xicalla inventa des de la rialla. Enfonsem-nos al bell mig d’esta plaça i amb una mica d’ajuda i traça!

95


Sentir Monografic literari


Enveja, revenja, i que jo la veja Encarna Sant-Celoni i Verger - Enveja

Si vols la glòria, pots envejar Napoleó; però Napoleó envejava Cèsar, Cèsar envejava Alexandre i Alexandre, segurament, envejava Hèrcules, qui mai no va existir. Bertrand Rusell

Segons el DEC, el significat d’enveja és “Desig d’allò que un altre posseeix” i, quant a la segona accepció de gelosia, diu “Enveja que hom té del qui gaudeix d’alguna cosa que hom desitja”. Segons el DCVB, enveja és “Desplaer que se sent del bé d’altri”, i també “Desig en general”, especialment, la “Taca inesborrable que es té a qualsevol part del cos, i que és conseqüència d’un desig insatisfet de la mare durant l’embaràs”. I, segons la tradició eclesial catòlica, l’enveja és un dels set pecats capitals, “cap i origen d’altres vicis i pecats”. Fins ací, les definicions.

En teoria, l’enveja –que pot ser sana o malsana, lleu

o intensa, conscient o inconscient, simple o complexa, de penis o d’úter..., fins i tot fallera– naix per comparació, sovint entre iguals i de vegades provocada per un tercer, i afecta a tots els éssers humans, en més o menys mesura –ja ho diu el refrany: “Si l’enveja fóra tinya, mig món grataria”–; fins i tot he llegit que prové d’una “aversió a la desigualtat” innata. Tanmateix, després d’escarbar per ací i per allà, i d’enquestar gent ben diversa, m’he assabentat que molts són de l’opinió que no és veritat que l’enveja afecte de la mateixa manera els dos sexes, que sol ser femenina. Això, lluny de descoratjar-me, m’ha fet continuar amb l’escorcoll i, al capdavall, he arribat a

98

la conclusió que hi ha com una mena d’interés general a fer-nos creure que l’enveja és més aviat cosa de dones. No sé, potser açò puga explicar per què, des que som xicotiues, no paren de tirotejar-nos amb ‘proves’ de tal supòsit; ‘proves’ que van de la faula al conte, passant per l’Hola, les pel·lis Disney..., o pel Sálvame i altres púrries de les sentines televisives: les dones no podem ser amigues, som eminentment rivals. Divideix i venceràs. Si no em creieu, us repte a trobar contes de fades amb casos masculins tan flagrants d’enveja/gelosia com el de les germanastres de la Ventafocs, el de la bruixa de la Bella dorment del bosc o el de la madrastra de Blancaneu i els set nans. Qui tinga enveja que en tal es veja.

(*) “Aquets article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article del Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018”


Així és. La història –per definició, patriarcal–, ens mostra i remostra que si una dona vol tindre èxit, no té prou amb ser un geni de les matemàtiques (Emmy Noether), descobrir l’ ADN (Rosalind Franklin) o la matèria obscura (Vera Rubin), escriure la primera novel·la (Genji Monogatari) o dirigir la primera pel·lícula (Alice Guy)... No. Si una dona vol tindre realment èxit, ha de ser sobretot prima i guapa, i caçar un bon marit. És a dir, ha de ser ‘perfecta’; cosa que vol dir tindre el cutis, els pits, les celles, el nas, els llavis, la pell, les cames, el cul... iguals que els de tal model o de tal artista. I, si la pela no dóna per a operacions quirúrgiques, ¡ala!, ¡a comprar tota classe de potingues i a seguir tot tipus de dietes per aconseguir que, si més no, l’envege la veïna, la cunyada, la germana, l’amiga...! Val més enveja que pietat.

I, per acabar, un mite recollit en Les metamorfosis d’Ovidi, protagonitzat per Atena –el resultat de la manipulació més descarada de la teogonia grega– i Aracne –filla d’un tintorer de poble, Idmó de Colofó. Doncs bé, conta el mite que, fa molts i molts anys –de fet, molts i molts segles–, hi havia a Lídia una jove tan experta en l’art de teixir que fins i tot les nimfes acudien a sa casa per admirar el treball que feia. Un dia hi va exhibir una obra tan ben elaborada que tothom opinava que la seua destresa superava la de la mateixa Atena. Incrèdula, la dea va baixar a la Terra per veure la meravella en qüestió i, en no trobar-hi cap fallada, va reptar la mortal a un duel. En el seu tapís, Atena va posar en escena els déus de l’Olimp en tota la seua majestat i va afegir-hi, als extrems, qua-

tre exemples del que els passava als malaurats que gosaven desafiar-los: Ròdope i Hemus, Antígona, Cínires i per fi Gèrana, reina dels pigmeus. Mentre que per al seu, Aracne va escollir els episodis en què els mascles olímpics –Zeus, Posidó, Apol·lo, Bacus..., i també Cronos– s’havien mostrat més deshonests i libidinosos. El treball de la jove era perfecte, però Atena, presa d’una explosió d’ira venjativa davant de la veracitat dels crims representats, va destrossar el tapís i llavors la pobra Aracne, tement la venjança de la totpoderosa deïtat, es va penjar d’una biga. No va arribar a morir, tanmateix. Compadida, Atena va convertir en aranya la humana i va transformar la corda en una teranyina per la qual Aracne encara hui s’enfila i fila.

Il·lustració basada en el quadre de Paolo Veronese. “Aracne o la dialèctica”.

99


100


Quan no ha florit el taronger encara, i el seu perfum és sols una promesa, ja et balla al cor la seua aroma encesa en un batec de primavera clara.

Si el teu amor diu que vindrà a migdia,

de bon matí ja sents l’ànima tova,

i et sembla tot banyat d’una llum nova,

i et vola el temps en punxes d’alegria.

Perquè pel març el foc vindrà a la cita i encendrà el món en pólvora de falles un any sencer alenes i treballes per fer real el somni que t’ habita.

Teresa Broseta Anticipació (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018”

101


Pensatiu

102


Alegria

/ 04 Significats de 11 /

1. f. Sentiment grat i viu que sol manifestar-se amb signes exteriors. 2. f. Paraules, gestos o actes amb què s'expressa el goig o alegria. 3. f. Persona o cosa que és causa de goig. 4. f. pl. Alegries i festes públiques. / Diccionari Reial Academia Española /


Solemnitat

106


La innocència Lara Siscar - Innocència

Com d’innocent pot arribar a ser el sentiment que cadascun de nosaltres sent per la seua falla. Quanta innocència pot hi haure en l’expressió del ninot al qui se li pega foc com a víctima simbòlica i sacrifici inanimat, imprescindible per a la continuïtat de la festa. I la innocència de l’entrega del faller i la fallera que, cada any, regala temps i esforç a fer no només possible sinó millor, cada experiència compartida allà pel mes de març, apropant-se la data tant esperada com temuda que és el mateix dia de Sant Josep, el dia que tot ho crea però també tot ho acaba. De totes les innocències que envolten la gens innocent ironia, agudesa, fina crítica que és també una falla, em permetran que en destaque una només. És, precisament, aquella que jo recorde d’aquells temps en els quals jo també sentia, quasi cada dia, la indescriptible satisfacció de ser part viva i activa d’una falla. Indescriptible perquè, com el regust que deixa un sentiment eminentment oníric, tampoc el que desperta aquesta festa a qui ha fet arrels en ella es pot descriure. De totes les innocències, doncs, que es poden trobar a les festes falleres, de totes, la més tendra al meu enteniment és l’admiració de les reinetes a les seues ‘germanes’ grans. A les reines majors. Igual que la falla és una família, les falleres s’agermanen en un mateix sentiment de pertinença, un goig de viure la festa amb els teus perquè aquells fallers i falleres són, per un temps breu però intens, la teua gent. I d’entre tots, qui més profundament viu el sen-

108

timent, precisament perquè no en saben molt més pràcticament de res, són les reinetes. N’estic segura. Deixe’m que m’explique. Un grapadet de xiquetes il·lusionades amb la possibilitat d’engalanar-se com deesses de l’antiguitat amb aquestes casulles, joies i mantellines. Un joc de dones grans, de joves esplèndides que elles, les més menudetes, veuen reconegut apenes comença a apuntar la voluptuositat del futur. El reconeixement d’un hui a una personeta que encara veu lluny un demà. Crec fermament que una reineta infantil gaudeix doblement perquè no només veu què és, sinó en què es convertirà. Parle amb la confiança de qui sap què diu perquè ho he sentit. Escric amb la convicció de qui no dubta del que afirma perquè ho ha viscut. Vaig ser una il·lusionada Reina Infantil de la Festa que mirava a la seua versió superior, a la Reina de la Festa Major, amb l’admiració que només pot desprendre una xiqueta que recent comença a sortir a la societat dels més grans. Pura innocència. No tinguen mai per menys la capacitat d’il·lusió de les reinetes infantils. Els brots més joves d’una falla que mereixen ser admirades i consentides tots i cadascun dels dies de falles. No hi germinarà cap sentiment faller sincer si no es té en compte a estes criatures que, tot i l’aspecte de nines encantadores, són projectes incipients de dones. I en elles es miren. I volen ser com les grans. Com les germanes grans. Les observen i les admiren. Les invoquen cada vega-


da que les imiten i es mesuren amb elles cada vegada que es comparen. Però se saben encara menudes i s’afligeixen, convençudes que tot seria més ple, més bell, més intens, si foren grans. I tenen pressa per créixer. Innocència pura, no em diran. Jo recorde la meua ‘germana gran’ fallera. Perfectament. I totes les antigues falleretes que conec, també. I la llum que l’envoltaba a ella era una miqueta meua també. Jo ho sentia així. Com si la projectara des d’aquella més major altura, incloent-me a mi. Com de resolta era. Que simpàtica. I bonica. Com la mirava tot el món quan desfilava. Quin orgull sentia de compartir amb ella la banda blava.

miració no pot anar al revés. La tendresa sí, però eixa és una altra història. La que ara ens importa és que la xiqueta vol ser la dona, com més aviat millor, per pur desconeixement de la irreversibilitat del procés. Quina pressa en créixer, per l’amor de Déu. El que deia. A la Falla, com a la vida, una s’enlluerna de pensar-se quan encara retenia aquella espurna d’innocència. (Dedicat a totes les reinetes infantils què, sortosament per a elles, desconeixen encara que són portadores d’una innocència extrema.)

Ara que em pare a pensar i per a construir amb la major sinceritat aquest text, caic en el compte que per a ella, tal vegada, jo no era el mateix. Una xiqueta no mira a una dona com la dona mirarà mai a la xiqueta. És cosa natural. De la mateixa vida. Simplement, l’ad-

109


110


No hay final para quien nunca se rinde por eso dirijo la tropa que carga mi cuerpo. Carla Badillo Coronado

potser s’ha badat la innocència i la mirada ja no és blava. aquells obradors de cartó

-on la unió de mans feia prodigis-

són ara puzles de peces impures en què l’esclat brillant no està previst. tota petjada feta avui té un preu i aquell alé marcial dels temps foscos prem encar la saó del brot madur. la paleta té més textures i la festa prega talles més grans. el foc plorarà vetes grises si en cremar-se la carn el fum vell destiny els fonemes i no dispersa la boira de l’iris. Josep Micó Conejero Tristesa

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018”

111


La Ira Francisco Zamora

112


113


Secretisme

114


115


Bestiari d’estralls Javier Gonzalez Mazarias - Por “Alguns tenen por als altres, mentre que altres es temen a si mateixos. Uns a la mort i altres a la vida; uns a la foscor i altres a la llum; uns a la mentida i altres a la veritat.” César Fernández García

116

1. El Soroll

3. L’ Espera

Manté la nena, absorta pel mareig amb que tothom cau d’ empeu en aquest mapa; una rosella ens l’ ha enfitada i arrapa l’ última llàgrima amb el darrer llambreig. Atenta plora, mentre el fum negre i lleig irreverentment de la pólvora escapa; – llavi escarnat, cor calent, cara guapa – un instant aspre t’ allunya del bateig; mor la innocència, la infausta ment trepida escepticisme – Per què? Cap a on? Quant? Com? – No és poca cosa: la traca de la vida. A l’ altra banda, on la nena expiarà les fredes nits, s’ estavella quelcom. Alça’t! Ja pot... Prendre la mascletà.

Quan diferències l’ essència i l’ accident, un dia, per fi – essent tan pres com lliure – et veus sens vore’ t i rius sens cap somriure; Ferm minuter, l’ únic que veritablement ordena el juí, t’ ho farà entendre vilment: sabràs que cal morir abans de viure en tant que cal plorar abans de riure, per tal que al jeure no te’n quede cap dent. Així que enfonsa les presses al budell, gesta el instant, i si el que vols és goix accepta prompte aquest humil consell: no filosofes fins que passe la nit, desobeeix l’ oncle, rodeja l’ aiguamoill, i al primer crit, seu a la taula i seu al llit.

2. La Nit

4. El Foc

Però és fadrina, i vostè ho sabrà mare, una no pot trencar la paral·lela reixa filial; vestal de flors i tela, preciosa verge: no me la desempare... Danya ferotge l’ hosc rampell que al compare infame acull, ben ruixat de mistela llogada i anís – hui, fins la son se’m gela – Límpida verge: no me la desempare... Ací estarem, jo amb l’ espera rumiant, però és fadrina, i per l’ absència brilla distingida ella, coberta pel teu mant. Ací a la cambra, patint en la cortina, desemparada, com qui per la seua filla ora amb la vetlla, però sap que és fadrina.

A cor batent, donzelles de plata i or, lamenten càndides la mort d’ una titella, incinerada damunt d’ eixa vermella magnificència que eclipsa fins l’ albor. Enmig dels últims, amb alegre estupor, releguem lúdics qualsevol meravella nodrint-nos tots d’ una semblant mamella, fins que abracem la mateixa negror; ungits monarques, pel somni dels colossos en que la flama conclou amb cendra a mansalva. Muses de pedra, i de cartons i d’ ossos, calcinen plantades, curant que el cel ens mostre les roges lluernes, i el vent celest i malva, on cada pols recita un parenostre.


5. La Pluja Tot i que es cern un pàl·lid vel d’ inflada incertitud damunt del neci engany entorn la vida; jo i qui vaig ser antany, nadem tots nus al fil d’ una mirada. La pluja tal vegada tornarà eixuta, recalcitrant, com ho fa any enrere any. Ací on vivim amb el trinxell d’ estany soterrat fons – on cou la sang gelada – com un ninot indultat pel crepuscle, ens corca l’ ànima i lloem el calendari... i a la fi ho sé: carregats fins al muscle sols hem becat. Tot aquest temps dormia! Com un ninot indultat per l’ anuari, orfe he somniat... i en despertar plovia.

6. El Comiat No era gens nou... que res possible hi havia ja ho sospitàvem. Encara que el sol maula, on l’ agra vida, per viure un duel entaula. Saliva gèlida, la mort, i l’ agonia – silenciada per l’ espúria afonia – hereva d’ àncores, mutila la paraula amb un clavell, una rosa i una faula. Seca ejacula l’ espessa carestia: obagor nua, sempre en tendra erecció; les medicines no l’ anihilen i a ultrança, la teua blanca ombra, combat l’ extremunció... Àngels bellíssims com ganivets daurats torturen la nit per fotre l’ esperança, on déu ens reserva: merda, ràbia i ansietats. Il·lustració basada en la fotografía de Salvador Dalí. “In Voluptas Mors”.

117


118


“Crema més el silenci i el tabac.” Enric Sòria

Podrien excloure la llum, fins i tot creuar-la

en l`intens camí cap a l`estima

i de sobte l’oceà esdevindria vers sedós damunt del desig.

anar-se’n sense dir adéu, parpelles lluentes de l’obscuritat,

ninots tendres i efímers del foc,

soldats de cartó pedra i hivern

són immensos els naufragis dels ulls quan les mans no tenen la tija eixuta ni els mots pronuncien l`estima del vespre,

deixem que el temps enfile les roses del destí.

Cal estimar-nos com si fórem llums.

Abel Dávila Sabina Estima (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018”

119


Acusaciรณ

120


121


La teua enveja, és el meu motor Teo Brunet

122


123


Incertesa

124


125


Xef Manolo Llorens Bustos - Orgull

La vida a casa havia canviat, massa prompte prenguérem aquella decisió, cert és que esperàrem a que passaren les falles perquè la meua dona era incapaç de que el meu pare no poguera gaudir d’ elles en el seu balcó. Únic lloc on treia el cap quan escoltava el primer coet i que finalitzava quan tancava els finestrals per a que no es colés el fum de la cremà. Jo vaig intentar per tots els mitjans atenuar enfrontaments diaris amb els que em trobava quan arribava a casa, per una part la meua dona al·legava de que sempre estava ficat en la falla, per altra, que només acudia per a dormir, sempre pendent del que li sol·licitara la nostra comissió fallera, a la qual, i per el seu interès, jo pertanyia des que la meua mare em va parir. Cert és que gràcies a ell havien guanyat sis primers premis de paella, quatre de fideuà i sis d’ arròs en bonítol, i es que, la raó no era un altra de que havia sigut cuiner durant molts anys. Per això jo insistia en mantenir-lo en casa, d’ alguna manera, i gràcies a ell, menjàvem decentment, encara que això ens va ocasionar conseqüències inesperades. Ara amb menys vitalitat i més ambigüitat en el seu estat psicològic. Havia aconseguit que el meu matrimoni estiguera a la deriva. Va arribar el primer dia de falles, l’ únic en el que jo treballava. Al arribar a casa el silenci era absolut, només escoltava el so aïllat d’ un coet, que com de costum era tronat pels xiquets de la comissió que ja es trobaven escampats per la Plaça del Prado. La meua dona insistia en que no podia escoltar la televisió, i ell al·legava que necessitava aspirar el olor a pólvora que de tant en tant li arribava por tindre la finestra oberta i en eixe moment es vaig prendre la decisió més difícil de la meua vida. Passàrem les falles a soles, sense el meu pare, o tio Manolo, com li deia la meua dona i els meus fills.

126

Des que vaig rebre la crida de la residència on li havia ingressat, no era capaç de concentrar- me. Amb ànsia vaig atendre constantment l’ hora en el meu telèfon mòbil, necessitava eixir de la oficina per a comunicar- li’l a la meua dona, ja que m’ havien citat per a parlar amb mi eixe mateix dia. No obstant, deuria de calcular como donar-li la notícia, ja que va estar en la nostra casa més de cinc anys i la convivència entre ambdós s’ havia convertit en una verdadera agonia. Fins i tot arribàrem al punt de replantejar- nos la separació, cosa que quan l’ hi vam dir, va posar tot el que va poder de la seua part i em va animar a que li busqués on passar els últims anys de la seua vida. Va insistir en el fet que no fóra l’asil, el vaig convèncer que era una de les millors residències de la comarca. Com de costum, vaig eixir a mitjan matí de l’oficina amb un company a prendre un cafè amb llet i un panellet. A penes el cambrer va deixar la tassa davant de mi, vaig escoltar el to de crida del meu telèfon, vaig descobrir en la pantalla que era la meua dona, vaig eixir fora de la cafeteria per a atendre-la millor. —Supose que t’ han cridat de la residència— em va dir.. —Així és, fa a penes uns minuts, anava a cridarte... —Per favor, acosta’t i parla amb ells i dis- me que volen, no suporte la idea que ton pare torne a casa... —vaig endevinar que plorava.— Sabia que no s’anava a adaptar, és un home molt fort, té molt caràcter i tu ho saps. —No et preocupes, parlaré amb el meu germà. Potser es faça a la idea i se’ l porte a Barcelona, per


favor no m’ho poses més difícil. —Això ja ho intentàrem i ton pare no va voler, amb la que tenen embolicada, ni se t’ ocórrega mencionarli’l. Va penjar. Vaig beure el cafè amb llet en dos glops i vaig tornar a l’oficina, vaig anar directe a direcció i vaig sol·licitar permís al director, devia d’acudir a veure la directora de la residència. Passada mitja hora deixava la moto estacionada en la zona habilitada. A l’entrar, no sé si per casualitat o coincidència, se’m va acostar el cap de cuina i molt amablement em va dir: —Sé que li han avisat; no feia falta que vinguera tan prompte. —Estem molt preocupats, conec mon pare— vaig insistir.

, li vaig dir que amb la subvenció de l’estat no era prou per a cobrir el cost mensual de l’ estància, per la qual cosa, haurien d’ingressar cinc-cents euros, acordàrem que es complementaria amb una transferència mensual, que farien vostès. —Així és. —No farà falta, son pare s’està fent càrrec d’elaborar els menús diaris, s’ha convertit en el nostre xef. I evidentment no volem que continue sense el seu coneixement. Pot ocasionar- nos problemes laborals. Em vaig quedar atordit, de sobra sabia que entenia de cuina, però no fins a arribar al punt d’ organitzar el menjador. —Des del mateix dia que va ingressar, va estar renegant, deia que el menjador feia olor a Avecrem—va afegir el cuiner—. Una setmana després es va negar a menjar, li vaig reptar que fera el menú; reconeixem que va ser tot un èxit.

—Perdone… ¡Xef Manolo! —va matisar.

—Què els va fer?— em vaig interessar.

—Com quin Xef Manolo?

—Canalons —va contestar la dona i afegí—.

—No sabíem que el seu pare havia treballat de cuiner. —Tota la vida, en un hotel de la platja, per? —Acompanya’ m a direcció i l’ hi explicaré. Encara que sabia de sobra on estava el despatx, aquell home em va acompanyar. Entrem sense cridar, la directora al veure’ns es va alçar del seu butaca i va vorejar la taula barroca per a estretir-me la mà. —El cas és que hem tingut uns problemetes amb son pare— va dir la dona amb una simpatia que la desbordava —, però estiga tranquil.

Hui tenim pebrots farcits amb arròs i pinyons. Una verdadera delícia. Ja els va fer la setmana passada i a petició dels interns, hui els tornen a menjar. A l’escoltar el meu plat preferit, els vaig sol·licitar permís per a cridar a la meua dona, i ho vaig fer a soles des del jardí exterior. A penes va atendre la meua crida li vaig dir: —Amor, ja està tot aclarit. Hauré de vindre un temps a menjar amb mon pare, necessita adaptar-se. És el més convenient. Hui em quede.

— Senyora, la meua dona està preocupada. Temíem que mon pare no s’ adaptara, som conscients del que li ha representat. —Quan vam acordar l’ ingrés —va continuar la dona—

127


128


Damunt d’aquest cos, sempre i a cada jorn clausurem un ofec travat enmig del serrill de fems que tots abandonem. I instruïm, glopejant l’ànima, les llavors, en la nàutica de l’ésser que l’atzar de dos ens ha obligat. Damunt d’aquest cos, altres ens han nafrat per l’amor o pel flagell, promesa nostra d’un imprecís esclat, encarats al cel i bramant gemecs de dins roents. I no en dubteu que, dels gemecs, en farem recol·lecció d’un immutable i sobreentès estar; és així com ho esperem. Damunt d’aquest cos, no hi ha més assossec que la caixa ben callada mancada d’aquest so.

Gemma Peres desassossec

129


Desconcert Tono Savall

130


131


Fúria

132


133


Anhels Fallers Miguel Angel Picornell - Periodista - Anhel El Diccionari Normatiu Valencià establix una definició prou magra del substantiu anhel i el descriu com un “desig molt intens”. En canvi si li busquem els sinònims podem triar entre afany, ànsia, aspiració o desig. L’antònim seria la paraula desgana, que definiríem lliurement com estat anímic en el qual es troben els fallers cada 20 de març.

Al món faller hi ha un bon grapat d’anhels, de desitjos intensos, d’afanys, d’ànsies i d’aspiracions. Tots ells guarden relació amb el paper que cada u té assignat en l’entramat faller. Un extens ventall en el que, pel que a Gandia respecta, hi ha una Junta Local, un Museu o un Delegat municipal de Falles, però també 23 comissions i casals, artistes, fotògrafs, perruquers, músics, fusters, pintors, pirotècnics, indumentaristes, modistes, pastissers, floristes... Si busquem en les comissions trobem presidents, secretaris, tresorers, delegats de plantà, de truc, de cavalcades, de festivals, d’emissions, d’informatius, de curtmetratges i segur que me’n deixe uns quants. Però vull citar en primer lloc el loter/a. Un personatge patidor de veritat. Estic convençut que anhelarà al final de cada mes haver cobrat la totalitat dels dècims i les paperetes dels abonats. Com és sabut, entre la classe fallera està molt arrelat el famós “- t’ho pague sense falta la setmana que ve” o el no menys notable “- m’he deixat la cartera en casa”. Una altra figura destacada de la nostra universal

134

festa és l’artista faller. Aspira que quan s’acoste la nit de la plantà, les previsions meteorològiques siguen tals que puga complir amb tots els compromisos adquirits. Si apareixen la pluja o altres fenòmens atmosfèrics adversos, la barraca de l’artista pot caure com si d’un castell de naips es tractara. Es juga el prestigi però també estan en joc els seus diners i els de les diverses comissions que han confiat en les seues qualitats. Protagonista genuí de la festa és el músic, siga membre d’una xaranga o d’una banda. Les falles sense música serien inconcebibles. En un matí qualsevol de falles espera que en arribar al pròxim casal i fer l’habitual paradeta, no s’hagen acabat ni la casalla ni tampoc les cadires i si damunt l’esmorzar està pagat haurà vist complits els desitjos de la jornada. La vestimenta també és una part fonamental de la festa. Si de les grans tendes indumentaristes de València es tracta, les dependentes anhelaran que les visiten les falleres de Gandia i així poder convidar-les


a passar als llocs reservats a l’interior de les botigues, que és on guarden les teles més apreciades. Al cap i casal són conscients del potencial faller gandià i saben perfectament que no es conformen amb el primer drap a la vista. - Xica, eres de Gandia? Haver-ho dit abans. Passa cap a dins que tenim el que busques. Els afanys de les nostres reines, Inés i María, també estan clars. Unes falles marcades pel bon oratge i un pujar i baixar constant de l’entaulat de la plaça Major el dia del bateig, acompanyades per Gonzalo i Joan. Enguany al Prado estan d’enhorabona perquè Sara Sanvíctor és la Fallera Major de Gandia i eixa distinció única haurà complit amb els seus anhels.

el casal s’ompli de banderins un any més. Els encarregats de la confecció d’este llibret desitjaran fer-se amb el premi Lluís Català al millor llibret; l’instituït pel CEIC Alfons el Vell per a la millor qualitat literària global i fins i tot, el Joan Climent al millor poema, el de millor portada o el premi de l’ajuntament de Benirredrà al millor article. I no contents amb tot això, ansiaran pessigar algun dels premis de la Generalitat a la promoció del valencià. I finalment l’anhel d’este junta lletres és que us haja agradat esta modesta col·laboració.

A banda de tots els càrrecs que he citat i els que no, al Prado hi ha Fideu que és alguna cosa més que un faller. No m’enganye gens ni miqueta si afirme que aspirarà a que el Real Madrid guanye la Champions, la Lliga i la Copa del Rei. I per si fóra poc, que el Barça perda fins i tot en els partits d’entrenament. L’èxit serà encara més evident si el Prado guanya en Especial i

135


136


Vaig rebel•lar la meua senda. Trastornada Pel que passaria a partir de demà. Del fulgor al despertar eixe dia de març. Preparada la roba els cabells l’ ànima. Els peus ja captius del caminar dels propers dies. L’ oïda amb les Albaes la música de la nostra banda rebent altre bandes. I els ulls davant del monument. No deixa de sorprendre’ m, cada març perquè la meua vida es transforma i sóc feliç.

Adriana Serlik Angoixa

137


Respecte, Humor i Disquisicions Angels Moreno - Respecte

Comence l’article amb un al·legat a favor de les Falles, no així de certs fallers, encabotats en deixar el seu segell en aquesta festa centenària. Té explicació, l’al·legat, així com el manoll d’obvietats, fins i tot de tòpics, que he deixat caure al llarg –o curt— d’aquest escrit destinat, per a més inri, a un llibret de falles. Les Falles, com sabeu, és una festa artística, monumental, espectacular, coneguda arreu del món. La festa més característica dels valencians, en la qual s’impliquen totes les arts, o gairebé: la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la poesia i la literatura --si algun lector (si és que ni ha), considera que la poesia és literatura, pot esmenar-

138

me la frase--. També la pólvora és un element imprescindible en les Falles, a no ser que el seu us es convertisca en abús i que facen esclatar els coets entre les cames de la gent. Si a les Falles els manca qualsevol d’aquestos ingredients, és que no són Falles. I si els fallers, en el seu anhel de fer la festa més preciosa i exuberant del món, van agregant-los elements aliens i creant més i més comissions falleres, el resultat no serà Falles, serà una festa embafosa i emprenyadora. Com passa en l’actualitat. La singularitat, l’interés, l’art i altres mèrits de les Falles, han estat recentment reconeguts per

la UNESCO, que ha tingut a bé declarar-les Patrimoni Cultural Intangible de la Humanitat --és de suposar, que aquest prestigiós organisme no ha estat informat dels excessos i llicències esmentades--. Els valencians podem sentir-nos orgullosos, encara que, segons he sentit dir, la UNESCO és bastant generosa i procliu a concedir eixa mena de distincions. Però això ja són altres calces. Ara, quan la declaració de la UNESCO ha posat les Falles en el punt de mira de la Humanitat, és menester que els fallers i tota persona implicada en la festa, posen molta cura en la seua organització i tractament. Per respecte a les persones que


venen a visitar-les, per respecte als ciutadans que les pateixen, per respecte a les pròpies Falles, constantment agredides per tanta desmesura i tantes galindaines que, no ho olvideu, li són alienes: cavalcades, festivals, concursos, protocols estantissos a tort i a dret, músiques “paxangueres”, en aquesta terra de músics i de bandes. Suggerir als fallers –o demanar o exigir-- que retallen amb generositat el número de falles, que en la meitat del que ara hi ha, ni ha prou i massa! Poquet i bo, és el que el bon gust i la ciutadania demanen. Llibrets, sí, els llibrets que no els toquen –tot i que no es menester tant de luxe i ostentació com algunes comissions es gasten--.

Els llibrets són els aliats literaris de les Falles. Amb ells, amb les seues col·laboracions, en vers o en prosa, més o menys afortunades, s’explica el sentit de la falla. “Les falles –deia Joan Fuster-posseeixen un complement escrit, diguemne literari, que, per la seua funció i el seu propòsit, ha arribat a ser amb el temps, no ja ornament o reforç de la festa, sinó fins i tot ingredient actiu i essencial. En realitat, les falles són el que avui són a partir de la invenció del llibret”. I el mestre afegia: “Per una mitjana intel·ligència de la falla, l’ajuda “literària” és imprescindible”. Doncs, bé, les Falles ja són patrimoni de la humanitat. Caldria també que s’acunçen els poetes,

en particular els que redacten els cartells explicatius dels monuments. Versets, de vegades “rípios”, sense rima ni gràcia, inadmissibles en aquesta terra de grans poetes, clàssics i actuals. Que es done solta a la ironia, a l’ingeni, a la critica satírica i a l’humor respectuós, últimament molt reprimits. Recomanar als fallers que siguen conseqüents i tolerants amb la crítica, que les falles són crítica jocosa, humorística, riallera, però també respectuosa amb les persones. Que, com deia Fuster, “Un faller sense humor és un inquisidor”. I, per damunt de tot, que triomfe el monument, l’element essencial de les Falles!!!

139


Sorpresa

140


141


142


Ensopegant amb la primavera, entre olor a pólvora, per la finestra colant-se un so de banda, arribes humida una matinada. Entre vòmits i retorçada de dolor, avances cap a la primera cercavila. Entre rialles i llàgrimes, el cor en èxtasi, el cos martiritzat, puc sentir les teues ànsies per veure. Tremole per esta nova emoció per donar als teus ulls la vida. Agafats de la mà, brolla de l’ànima l’eufòria. En l’últim crit, et sent per fi reposar al meu pit. Del meu ventre estripat, acaronada, sent mirant-te per primera vegada que serà per sempre teua, la meua essència enamorada.

Ana Llopis Eufòria (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018”

143


Sentir vergonya en les Falles Jose Martinez Tormo - Gestor cultural www.gestiocultural.net - Vergonya #Vergonya: Cosa que deshonra o humilia, via @AVLoficial

En no poques ocasions els fallers i falleres podem sentir vergonya. I ja no és només la vergonya que ocasiona posar-se davant d’un públic més o menys nombrós per presentar un acte, representar una obra de teatre o ballar en un play-back; això, més que vergonya, és una timidesa de l’ésser humà davant la incertesa del moment, un pànic escènic natural. Em referisc a la vergonya que comporta una humiliació, ja siga individual o col·lectiva, ja siga pròpia o aliena. Hi ha coses que, com a fallers i falleres, ens pot avergonyir. I a sovint interessa reflexionar sobre elles per buscar la manera d’evitar-les. No volem unes festes vergonyants, volem unes festes integradores, orgulloses de la seua manera de ser, de la seua història, de la seua importància en la societat, del seu futur... Dins dels casals, podem sentir vergonya aliena d’aquella persona

144

obsessionada per aparentar, per eixir en la foto. Aquella persona que, obsessionada per tindre un càrrec directiu, no fa cap aportació a la comissió, no col·labora i no fa pràcticament res fins que arriba el moment de la “foto”, de “penjar-se les medalles”, de tindre, en definitiva, el seu moment de protagonisme. L’actitud d’estes persones pot arribar a límits de gran ridícul perquè, a més, no ho poden dissimular i la resta acaba adonant-se. Una festa que té entre els seus gran valors la col·laboració i la força i potencial col·lectius no pot permetre’s gent no implicada. També podem sentir vergonya d’aquella persona que utilitza el món de les Falles de manera interessada amb motius estrictament personals i utilitza la seua posició dins de l’organigrama de la gestió fallera per a perseguir eixe objectiu. No cal mirar molt lluny; pot haver persones al si de les comissions que accedisquen a

un càrrec de responsabilitat amb interessos particulars que al final no acaben passant desapercebuts. Curiosament, estes persones solen ser les primeres en omplirse la boca dient que ells ho donen tot per les Falles de manera desinteressada. L’àmbit faller és un àmbit que precisa de productes i serveis i, per tant, es converteix en un espai potencial per a diversos sectors econòmics i professionals; no és censurable oferir productes o serveis professionals a les comissions, encara que siga la pròpia, però sí no actuar amb una mínima ètica que la festa, com qualsevol altre àmbit, també necessita. Caracteritzem la festa de les Falles com una festa oberta i acollidora, però en alguns casos no deixem entrar per la porta del casal una persona sense saber qui és i d’on ve, encara que vinga acompanyada d’algun faller o fallera de la comissió; i en estos casos la discreció no sol


ser una pràctica habitual. Una pràctica esta que avergonyeix al faller o fallera, però també a la persona que acompanya. Hem de ser conseqüents amb tot allò que volem projectar de la festa i, evidentment, practicar activament eixa obertura i acolliment fallers. La gestió fallera no és una tasca senzilla, i els presidents i presidentes i les seues juntes directives han de prendre decisions amb certa immediatesa. Però d’ahí a que els presidents/tes puguen prendre decisions importants per al conjunt de la comissió sense haver consultat als fallers en les reunions ordinàries... En eixe cas, i no sol ser excepció, els fallers i falleres podem sentir vergonya, especialment quan a eixos representants se’ls ompli la boca afirmant-se com a representants de tot el col•lectiu i de defensar interessos globals, però sense consultar-hi. Les comissions falleres son espais on es prenen decisions de manera democràtica, on els menuts tenen ocasió de descobrir la pràctica democràtica i el sistema assembleari de ratificació de decisions; no podem deixar passar l’enorme oportunitat que ens ofereix la democràcia fallera. Però els fallers també podem sentir vergonya col·lectiva en aquells moments en què el mateix col·lectiu faller queda en evidència

amb actituds, decisions o accions que ens deshonra. Podem sentir vergonya col·lectiva quan ens creiem un col·lectiu amb tot un seguit de drets però sense deures, en especial quan ens comparem amb altres col·lectius en qüestions que afecten a l’ús de l’espai públic, la coexistència amb els veïns nofallers, o la conciliació horària. Com a col·lectiu podem avergonyirnos d’actituds gens comprensives motivades tan sols per un interès propi que, encara que siga tan legítim com un altre, no ha de ser excloent o prepotent. Però considere que l’aspecte que més ens ha d’avergonyir com a col·lectiu és l’actitud incívica que, amb l’excusa de la festa de les Falles, ompli els carrers de vandalisme, fem i olor a orins. Sense entrar en el plantejament si està provocat per fallers o per ciutadans no fallers és cert que els fallers i falleres tenim certa responsabilitat d’allunyar eixes pràctiques de la nostra festa. El vandalisme, encara que puga ser de reduïdes dosis, ha de ser expulsat de la festa de les falles, especialment el que pren la pirotècnia com a eina principal; cap festa popular ha de donar espai de llibertat per a pràctiques en contra de la propietat material o immaterial de la ciutat. La producció de fem en una ciutat es multiplica en la

celebració de les festes populars; hem de lluitar per reduir l’impacte d’eixe fem, buscant recursos reciclables i sistemes de neteja, a més d’un compromís ferm amb reduir l’impacte i la contaminació a les festes. I l’olor a orins, fruit d’una incivilitat incomprensible en els temps actuals, ha de lluitar-se amb la incorporació de sistemes d’inodors i la concienciació de fallers i ciutadans. Pot semblar que no, però en estos temes els fallers i falleres tenim una gran responsabilitat per protegir i defensar la festa. Si ens parem a pensar, els fallers i falleres tenim moltes coses de les que avergonyir-nos. També moltes de les que enorgullir-nos, evidentment. Però en el moment actual, en què hem aconseguit que comence a parlar-se de les implicacions culturals de la nostra festa, hem de tindre un major compromís per allunyar de les nostres pràctiques aquelles maneres de pensar i d’actuar que, com a col·lectiu, ens pot deshonrar o humiliar. No és una tasca senzilla i que en molts casos no depèn únicament de nosaltres; però hem de ser nosaltres, pel nostre compromís amb la festa, els qui duguem la iniciativa. Pel nostre compromís i estima amb la festa, lluitem per aconseguir allunyar-nos d’eixes coses que ens fan vergonya a les Falles.

145


La nit del foc Jordi Garcia Polop - Fascinació

“L’amor, com el foc, tot ho purifica” J.B.A. Karr El fred glacial dels seus ulls reflectia la llum ataronjada que irradiava d’un foc cada vegada més potent. La seua mirada assaboria amb plaer les flamarades que escapaven per cada buit formant capritxoses volutes entre un remolí d’espurnes que s’atropellaven fins fondre’s amb les estrelles. De fons, a la llunyania, el ritme accelerat de diverses traques es barrejava amb el retrunyir dels petards llançats a la caixa de ressonància d’un garatge. La banda sonora es completava amb el pasdoble d’alguna xaranga que s’havia quedat a la fi de festa. Mentrestant, una multitud començava a congregar-se als voltants contagiada per aquest esperit entre místic i esglaiador del foc.

mençava a retrunyir sota les explosions de la mascletà de migdia. Les carcasses provocaven terratrèmols en el paviment i ones expansives que colpien el cor i pujaven com un orgasme per les cames. La multitud, contagiada pel virus de la pólvora, aixecava els caps per veure els esclats transmutats en blancs nuvolets que escapaven ingràvids sota el cel blau del final de l’hivern. La plaça es va omplir d’un fum daurat i acre que difuminava els edificis. Tio i nebot van somriure feliços olorant la pólvora, amb aquesta complicitat dels que comparteixen passions. Tomàs va sentir llavors que el foc era la seva vocació, la seva passió, la seva vida i el seu destí.

Tomàs sempre havia tingut una atracció malaltissa pel foc. Tot just gatejava i ja els pares l’havien d’allunyar una i altra vegada de l’efecte hipnòtic de la xemeneia de casa. Va tardar a parlar més que la majoria de xiquets i, quan ho va fer, va ser sempre en forma gairebé explosiva. Les paraules s’embullaven entre les seves neurones i quan aconseguien alliberar-se ho feien de cop i volta, com escopides per una llengua de drap. A l’escola la seva tartamudesa l’havia portat a aïllar-se entre les constants mofes dels més atrevits i el silenci còmplice i burlaner de la majoria. Sense gaire amics, per no dir cap, tancat en els seus pensaments, privat d’una comunicació fluida, escapava sempre que podia al riu i deixava passar les hores entre els canyars. Com un animal ferit.

Assegut en el seu lloc a l’aula de l’institut, Tomàs bregava a diari amb tasques que el superaven. La seva ment era clara en l’anàlisi de la realitat, però incapaç de llegir les frases, percebre l’ordre gramatical, tant com el seu significat, i donar-li un sentit final coherent. Els professors ja havien desistit feia temps. Un dia, capficat en un problema sobre gallines i conills, que no arribava a entendre, va sentir un fort carxot. El mateix Jeremies. El mateix estúpid gegant gros de galtes rosades que sempre l’acorralava al pati i que, entre rialles, li feia bromes pesades en l’autobús. El que havia orinat en la seua motxilla al vestuari del gimnàs.

L’any en què Tomàs va complir els vuit anys va anar amb son tio Vicent per primera vegada a veure les Falles. El germà menor de sa mare tenia el do de comunicar-se amb Tomàs sense necessitat de fer-lo parlar massa. Era dia gran. Van arribar just quan la immensa esplanada co-

146

El fracàs al final de la secundària el va portar a un taller municipal de silvicultura. Va ser allà on va aprendre molt del que arribaria a saber sobre els incendis forestals. Per als seus companys va ser una lliçó de com evitar un foc, per a Tomàs de com reproduir-lo amb eficiència en el millor moment. Tomàs mai havia oblidat a Jeremies i les seues ofenses tot i els vint-i-cinc anys que havien passat. Alguna vega-

(*) “Aquets article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article del Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018”


da s’havien creuat pels carrers de la ciutat, però mai va semblar reconèixer al que fou en altre temps l’objecte dels seus abusos. Jeremies seguia sent el mateix gros greixós de sempre però ara amb un cap tot pelat per a dissimular la calba. Divorciat feia uns anys, vivia sol a la Torre de setze altures que coronava el Barri dels Cinc-cents Habitatges. En els seus orígens havia estat l’estatge de joves parelles de classe mitjana treballadora, orgullosos del seu piset que dominava des de les altures la mar i els turons de l’interior. Passades unes dècades, les modes havien canviat i, qui va poder, amb l’arribada dels immigrants, va escapar cap als adossats dels afores, sense vistes, però amb jardí i piscina. La torre s’havia convertit en una mena de Babel en què l’olor de menjar exòtic arribava a qualsevol part pel forat de l’escala i on l’àrab o romanès eren més comuns que el propi castellà . A l’intèrfon de l’entrada Tomàs va comprovar que Jeremies era el veí del pis desè esquerra de l’escala A. Tomàs mai va deixar d’anar a Falles des d’aquell primer any. Demanava dies lliures al taller i escapava a la ciutat. Se sentia realitzat aleshores en eixe ambient embogit en què el dia començava entre petards i música i acabava entre traques i castells. Tancat en si mateix, no era certament gregari i mai va arribar a ser faller d’uniforme. Tot i això, assistia amb fervor religiós a la cerimònia en la qual els delegats de cada falla procedien a l’incendi controlat dels monuments. Vestits de blanc, amb el nom de la falla a l’esquena, s’estarrufaven del seu paper davant de la multitud expectant. Amb precisió envoltaven els ninots amb collars de traques i situaven coets de canya que rebentarien en palmeres de color. Els fallers vells, amb dècades de cremes a l’esquena, ensenyaven als ansiosos joves com trencar la superfície de la falla per alimentar amb oxigen l’imperi del foc. Les falles ja no cremaven com abans, es lamentava un d’ells. Els materials moderns produïen falles de vistosa volumetria, que es consumien més que amb el foc amb un dens fum negre que enterbolia l’espectacle i que les feia desaparèixer a tota velocitat. Per si fos poc, eren els propis fallers els que semblaven haver perdut la seva habilitat d’abans i, amb això, produïen una picabaralla amb la traca que quedava en gairebé res als pocs minuts. La multitud xiulava irritada fins que finalment el foc s’apoderava de tota l’estructura. Tomàs mirava cadascuna de les seves operacions amb ulls experts i s’imaginava els punts on atacar per produir el major rendiment. Mentalment repassava els ingredients,

com un cuiner de cinc estrelles, per aconseguir aquest foc perfecte, contingut, gradual, bonic. Cada any repetia el ritual mental després del qual tornava relaxat i feliç al poble. Aquell any, seria ell mateix el coreògraf, l’artista del foc. Carregat amb una motxilla va encaminar els seus passos cap a la seua obra mestra. La Falla General Prim Escriptor Baldoví es preparava en eixos mateixos moments per a ser cremada. Les falleres complien amb els rituals de les fotos i es guardaven les llàgrimes per a aquest instant en què el foc s’iniciaria des de la traca fins a l’explosió final i el ball de les cendres. Els bombers estaven apostats en les rodalies i tot estava preparat. Aquesta vegada no anava ni a esperar a veure cremar la falla. Seria ell el sacerdot de la cerimònia que crema tot allò dolent del passat i inicia un nou futur. Va creuar dos carrers més enllà i va arribar als voltants de la torre. Els contenidors del fem a uns dos-cents metres serien l’aperitiu. En atraure l’atenció, aniria a la botiga de mobles del baix que seria on el foc començaria. A l’escala faria esclatar una traca connectada a una ampolla de plàstic amb gasolina. Sabia que Jeremies era a casa. Tenia torn a la matinada i el va veure entrar hores abans. Hi havia llums encesos fins feia una estona. El foc es va estendre amb rapidesa. Dos carrers més enllà la traca va iniciar la seva carrera esbojarrada cap a les desenes de ninots que anaven a morir amb aquests gestos grotescs propis de la seva naturalesa. La falla va començar a cremar. Algú va cridar entre la multitud. Foc! Ningú ho va entendre al principi. Tomàs veia amb fascinació com les flames abraçaven les quatre cantonades del prisma. Res importava, era la seva creació. El foc que tot ho devora deixava enrere anys de burles. Qui va ser ninot passava ser executor, qui va ser objecte, protagonista. Anys de dolor es cremaven amb rapidesa. Res importava. Les passions sortien de la seua ànima deixant-la calma. Aquell any no hi hauria ninot indultat. Almenys a la torre.

147


nerviosisme

148


149


DESFICI

Amparo Soriano - Editora associada Indumentat.com - Desfici

Els sentiments són universals, és clar, però les paraules no. Hi haurà pocs mots en valencià tan polisèmics i al mateix temps tan definits en cada un dels seus registres. De fet, hi haurà poques paraules en altres llengües que expressen amb tanta claredat eixe sentiment de tant de no sé que com el desfici. Estiu 2017. Quaranta graus a l’ombra. Isc de casa lamentant el malbaratament d’aigua de la dutxa matutina perquè ja torne a estar suada. El contacte de les sabates sobre l’asfalt sona a bufetada a cada pas, com si haguera xafat un xicle. Tinc la sensació que d’un moment a altre m’eixirà fum dels peus, com en els dibuixos animats, Un angoixa infernal em creua el cos de dalt a baix, només tinc un objectiu vital: arribar a un lloc amb aire condicionat i fer-ho abans de patir combustió espontània. De camí, em creue amb veïns que a penes alcen la mà per a saludar-se evitant qualsevol esforç, rebufant i, en el millor dels casos, amb converses monotemàtiques en les quals es combinen locucions com ara: onada, mai s’havia

150

vist, calor sufocant, això no hi ha cos que l’aguante. És calor, angoixa, desfici. Tardor 2017. Estic desficiosa. He obert un ull i res ha canviat del seu lloc, la xicoteta taca d’humitat torna a saludar-me des del sostre com fa mitja hora, la parelleta de Lladró continua jutjant-me insensible des del moble del televisor, tal com fa una hora. Cada vegada que intente sense resultat escometre alguna acció, ells, taca d’humitat i figureta, curiosament els dos d’un color gris plom amb matisos, continuen escrutant-me. Hauria de revisar el correu al mòvil, fa dos hores que he sentit el seu xiulit impertinent des de la taula del despatx, però no tinc cos per a fer-ho. Hui no tinc cos per a res. Derrumbada al sofà des de fa no sé quan, el temps s’ha convertit en una maledicció i la desgana em pesa anul·lant-me tota capacitat de reacció. Badalle. És fam o avorriment? És desfici. Hivern 2017. Em va demanar la clau mirant-me des de la profunditat dels seus ulls blaus, amb rebel·lia i complaença


al mateix temps i li la vaig donar. Sense preguntes, com si el meu cos actuara de forma automàtica i independent del meu parer, de la lògica de la situació. Sabia que era un gest sense trellat que només em podia dur maldecaps, però ho vaig fer, contra mi mateix perquè ho havia de fer. Em deixava ma mare eixir fins a la mitjanit quan jo tenia 15 anys?, no ho recorde ben bé. Han canviat tant les coses des d’aleshores. Ara m’agradaria tindre-la al meu costat, a ma mare, però sobretot a la que ara té 15 anys i ha eixit per eixa porta ufana fent sonar lles claus i la seua independència fa més de dos llargues hores.

cap treva. He perdut aquesta batalla on no hi ha lloc per als ostatges. La nit serà llarga. Trepitjada la bandera blanca i tota possibilitat d’armistici, el desfici s’apodera de mí. No és xafogor, ni l’angoixa, ni avorriment ni fam; sinó pura febra, febra física i mental. Tot desfici és una quimera. Curiosament els sentiments més caòtics s’ordenen amb una sola paraula. Ja veuen senyors, aquest text és pur desfici. Budells ordenats en oracions i paràgrafs.

El pitjor és el desassossec que m’ompli el cos, el formigueig en cames i mans, el pressentiment. Una inquietud que és un desfici. Primavera 2017. El que sent no és ànsia ni febra. És desfici. Una rabior boja. Definitivament he perdut la batalla contra els mosquits. M’han unflat a picades fins a les pestanyes, una irritació que va més enllà de l’epidermis, L’ansietat em recorre per dins i no em permet un moment

151


152


“Palabras como estocadas, Caballos salvajes arrasan las madrugadas. Aún recuerdo cuando estábamos así. Aún recuerdo cuando estábamos en éxtasis.” Leiva

Si fores capaç de llegir les lletres que ara escric seguiries igual de lluny de conèixer el que, sobre tu, jo volguera expressar-te. He intentat trobar les paraules exactes en un diccionari d’emocions i m’he topat amb el plor d’un bebè nounat i amb el somriure d’un ancià en les noces de la seua néta. No existeixen versos a l’altura de la calor del teu foc ni plomes que puguen cobrir-me les ulleres d’uns ulls que, capritxosos, es neguen a oblidar-te en somnis.

153


Però captiven més els actes que les frases (més l’acció que l’escriptura) i recordaràs els dies en què clame al soroll de la vesprada perquè escoltes aquesta gran declaració, als trages i vestits que s’han teixit en el teu nom i a la música; què vaig a explicar-te de la música! si t’he dedicat la més preuada de les bandes sonores per si en alguna realitat paral•lela cobres la vida necessària per a poder ballar amb tu entre anissos i copes i despertar, Déu sap on, en el matí d’un altre dia que em negue a abandonar. He amenaçat amb esclatar i fins i tot et confesse que he plorat quan, després de veure la teua flama encesa, t’has esvaït sense pudor, deixant-me amb els records trencats i el cor sense cos que ho protegisca. Què difícil és la partida i com dol agarrar-se a la intangibilitat d’un passat que ja no existeix. Què buit se sent en la solitud rutinària d’uns carrers que et segueixen cridant a crits, com si tu fores el toc de bogeria que li fa falta a aquesta ciutat acostumada al fet que, després del més trist dels abandons, ressorgisques de les teues cendres i aparegues amb una nova aparença i la mateixa elegància de sempre. Vine, i tornarà a brillar el cel! Vine, i en el teu retorn porta amb tu les ganes i la festa! Vine, i que amb tu acabe l’hivern i que torne a nàixer la primavera!

154


I una vegada aparegues de nou, promet com sempre no tornar a marxar-te perquè així, en el costum de l’amor, existisca un pou sense fons de sensacions oposades sobre la crueltat que et vages i l’esforç per tornar a veure’t. Entenc les teues anades i vingudes, tan mundial y tan de barri, que, encara que et creguen patrimoni, és fàcil trobar-te entre ulls que t’admiren prostrada en el centre de la plaça, envoltada de dolçaines i tamborins, (tu) tan xicoteta i tan immensa. Recorda que tota paraula escrita necessita una acció (amb tu comença i acaba tot), i que et lliuraré, sense falta, la clau del meu cor els últims diumenges de febrer en el major dels sentiments que mai haja vist un poble. (Et tinc i així i tot et trobe a faltar.) Si fores capaç de llegir les lletres que he escrit seguiries igual de lluny de conèixer el que, sobre tu, jo volguera expressar-te. He intentat trobar les paraules exactes però serà preferible deixar-li parlar al temps. Encara recorde quan estàvem així. Encara recorde quan estàvem en èxtasi.

Mario Miret Èxtasi

155


Nostalgia Rafa Andres

156


157


Sensualitat

158


159


Particulars tesis sobre l’oblit PereAlberola - agraiments a Adolfo Fidalgo- Oblit

Amb aquest treball em passa com quan ens esforcem inútilment en recordar un nom. Ens diem: “Pensa en una altra cosa i ja et vindrà al cap”. Així és com he hagut de pensar una vegada i una altra en unes altres coses, per a que se m’ocorreguera allò que tant havia buscat. Ludwig Wittgenstein, 1937

Oblit 1. El trencaclosques incomplet L’oblit són les peces perdudes d’un trencaclosques que mai s’acaba de completar totalment. El resultat d’hores de rememoració que es configuren com una imatge incompleta, plena de forats, formada per records intermitents. Alguns dels forats els pots considerar prescindibles per a construir el relat del passat que has viscut. Altres són peces extraviades que et generen una ansietat intensa. En les peces que no tens, hi ha rostres abans reconeguts que mai seran redibuixats, moments colpidors que no aconsegueixes recuperar, espais recorreguts que ara presenten formes imprecises o ambigües... és l’oblit. O millor dit, els oblits. El pas del temps és un temible enemic de la memòria. Les imatges més sòlides i emocionants de la vida es fonen amb el foc del temps, com la cera líquida d’una espelma encesa. Les fotos prenen tonalitats estranyes i hi apareixes al costat de persones que ja no reconeixes. Per algun motiu, les peces que no hauries volgut conservar és mantenen vívides i altres que hauries volgut reviure, han desaparegut.

160

Oblit 2. Dies de pluja en Falles He oblidat aquells dies de pluja que van desfer les falles ja plantades. O millor, no els recorde amb claredat. Recorde les botes de goma blaves de xiquet, xafant sobre les restes fangoses dels ninots desfets per la pluja en dies sense col·legi. Era millor que estar-se a casa. Un calidoscopi de colors caòtics i cartró banyat, el trist resultat de la desfeta i un greuge inconsolable. Les tradicions festives són també un combat col·lectiu contra l’oblit. Cada canvi es mesura curosament per evitar que el sentit del ritual de la memòria es desvirtue. El ritual conegut per tots, però en el fons mil voltes oblidat. Diria que és el ritual que estableix, a molts pobles mediterranis, que quan acaba l’hivern, les cendres resultants del foc encès de les restes forestals i agràries fertilitzaran la terra de cara a la primavera. Són significats tribals, ancestrals, supersticions arrelades a la nit més profunda dels temps. Rituals repetits amb antics significats oblidats, reinventats... i altres significats més nous, en creixement.

(*) “Aquets article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article del Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018”


Oblit 3. La tragèdia de Pep Funes Ara que escric de memòria, em ve al cap la història del pobre Pep Funes. El tal Funes no podia oblidar cap detall de les successives Falles de Gandia que havia viscut. Recordava la temàtica de cada llibret, els presidents de cada comissió i les juntes completes; recordava quins anys havia plogut, els pressupostos, els premis de cada Falla per a cadascuna de les seccions, els monuments i els esborranys inicials, així com els ninots que havien sobreviscut al foc, com també aquells que havien estat cremats. Recordava els dies i les hores viscudes, si havia plogut o feia sol, o el risc de que ploguera, els itineraris per on havien transcorregut els passacarrers cada any, amb les seues innumerables variacions; el nom de les falleres majors i de les reines de cada comissió, els seus vestits, els teixits dels vestits i els colors dels teixits, així com les tonalitats dels colors. Recordava els focs d’artifici i cada incident pirotècnic. El nombre de ferits que hi havia hagut en cada despertà i l’eficàcia desvetlladora de cadascuna. Era un cronista obsessiu de les festes des dels anys cinquanta, encara que no escrivia res. Tot ho retenia al cap. Recordava cada sopar, els discursos de cada mantenidor, les faltes ortogràfiques dels llibrets, els poemes infantils i els sexuals, els versos de les albaes, la temàtica de les cavalcades, els guions dels sainets, un per un... Per Falles no dormia cap dia, per no distraure’s de cap detall. La seua memòria era inacabable. La resta dels dies de l’any les passava al llit a fosques. Fumava, de tant en tant, mentre rememorava. Repassava detall

a detall cadascun dels anys, dies, hores i minuts fallers que havia viscut. Jo, en canvi, tinc poca memòria. De vegades és confusa. De fet, jo no recorde que el tal Pep Funes existira mai. Més val que ho reconega ara o m’acusarien de plagi. L’oblit de la norma no m’eximiria de complir-la. Només va haver-hi un veritable o fictici Funes, Ireneo. L’únic digne d’aquest cognom. El va descriure Jorge Luis Borges i no sé amb quina intenció. El de Borges suposadament va morir el 1889 de congestió pulmonar. En definitiva, només volia dir que l’oblit també és vital. No poder oblidar seria una maledicció.

Oblit 4. Oblidar-se de ser feliç S’escriu molt sobre oblidar-se de ser feliç. Ocupar-se de tantes i tantes coses que no ens fan feliços. També caldria escriure sobre oblidar-se per a ser feliç. En Falles ens recordem de ser feliços i intentem oblidar allò que no ens fa feliços. La festa és un parèntesi destinat a la felicitat. En la festa, administrem l’evasió i l’evasió és també oblit. En la festa, no hi hauria d’haver desigualtats; pobres i rics haurien de poder gaudir sempre per igual de la festa. La solució passa per abandonar la cultura d’usar i tirar. Passa per la cultura de reutilitzar i regalar. Dignificar la duració de les coses, dels vestits dels fallers i les falleres, en primer terme. Tirar un brodat que va costar hores i hores de cosir és oblidar la il·lusió de qui va fer-lo. Aparéixer al passacarrer amb alguna peça de la indumentària que van vestir els nostres pares, mares, iaios o iaies... forma part de la lluita contra l’oblit. És una forma de mantenir viu el seu record. De recordar que ells no van oblidar, en situacions més difícils, ser feliços.

161


162

Oblit 5. El món on habita allò que hem oblidat

Oblit 6. Felicitar l’aniversari als morts

La física teòrica és la ciència més avançada, tots i totes ho sabem. Crec que ja ha teoritzat els universos paral·lels. Aquesta disciplina em mereix tots els respectes. Ha deixat bocabadats els escriptors de ciència ficció. Si hi ha universos paral·lels, segur que n’ha d’haver un on van tots els pensaments, sentiments, situacions... que hem oblidat. Seria un univers traumàtic. No li recomanaria a ningú un viatge al món de l’oblit. És un món violent, ple de culpa, de por, de vergonya... Bé, no és del tot cert. No seria intel·ligent no anar i passejar de tant en tant. Cal anar a rescatar de l’oblit moltes coses, una d’elles la memòria dels derrotats i derrotades. Rememorar tot allò bo que no va prosperar perquè la força arbitrària dels dominants ho va impedir. Tanmateix, si hi aneu, no oblideu anar ben equipats, com a mínim cal portar intel·ligència i sensibilitat. I no quedeu atrapats en l’univers paral·lel de les coses oblidades, vagant per l’infinit. Si hi aneu, doneu records als filòsofs de la memòria dels vençuts, com un tal Walter Benjamin.

La meua trajectòria com a periodista va començar a La Vanguardia, a Barcelona. Com a insigne becari, una de les meues tasques era omplir cada dia la secció “Hoy cumplen años”. Internet no era la vastíssima base de dades que és hui. Navegaves a velocitats de lentitud geològica. Cada dia calia posar l’edat i el nom d’un mínim d’uns deu famosos; naturalment, vius. Ja imaginareu per on vaig. El problema radicava en verificar que continuaven vius. Només hi havia una base de dades de biografies, propietat d’una agència de notícies. Tanmateix, consultar-la tenia un cost alt i jo no tenia accés als recursos per pagar-la. Havies de remenar els arxius de paper, en les catacumbes de la redacció, acompanyat de l’estressat arxiver. Fitxa a fitxa, buscaves la biografia del personatge a felicitar, però mai estava actualitzada. No existia un senyal que tancara l’expedient vital d’un famós. Tampoc hi havia un buscador digital de l’hemeroteca del diari. Així és que, ho he de reconéixer, més d’un dia felicitàvem... bé, jo felicitava l’aniversari a personatges famosos morts. Us vull dir que reco-


néixer-ho no hauria d’anar en detriment de la meua professionalitat, ja que era un error endèmic a la redacció. Vosaltres jutjareu. El cap de secció, el senyor Villagrasa, ja m’havia avisat que hi havia un senyor jubilat, un subscriptor, que ens seguia les passes. Apuntava des de casa en una llibreta els personatges famosos que ja havien mort. Sempre cridava per telèfon a la redacció al dia següent de que jo publicara la felicitació a un mort, per recrear-se en la meua errada. Preferia informar al meu cap que a mi. Així que havíem de prendre nota de la pífia sempre a posteriori. Vaig intentar que em diguera el dia abans de publicar els aniversaris, si en la meua llista de felicitats del dia hi havia algun il·lustre ja mort. Sempre es negava rotundament. Aquell senyor preferia recrear-se al dia següent. Reconec que és un hobby com qualsevol altre, una punyetera satisfacció. Jo sempre diré el mateix: ¿no era felicitar l’aniversari als morts una forma de traure’ls de l’oblit?

Oblit 7. Oblidar o perdonar Quan et diuen que això ja està oblidat volen dir que està perdonat. Segur? És el mateix oblidar que perdonar? De tota manera, si et diuen que una cosa està oblidada, no convé preguntar quina.

Oblit 9. Fantasmes del passat Quan diuen que tornen uns fantasmes del passat que suposadament havien estat oblidats, ¿es refereixen a persones o a èpoques?

Oblit 10. Més ens val no oblidar aquells que ho han oblidat tot. Potser un dia siguem nosaltres els que naveguem pel mar de l’oblit.

163


Diversiรณ

164


165


166


Te’n serviré dos tasses, o cent. Perquè mai hem dit prou, fins a l’enfit de les ganes. Begut l’enllà, resta l’ara i l’ací. Aquell flaire humit a pou… Indecents a matisos hi sobtàvem el destí del núvol per omplir aquell misteri. Parell d’ignorants: L’aigua és aigua, fins i tot el plugim a les galtes. Hi va ploure i molt... Brollen als peus de les runes. On les hi estenc desconegudes, les unes amb les altres, desordenades. A l’empedrat... Sota un sol que poc desgela a l’empara de l’ombra que no hi és. Plaga, el record del verd. I del teu nom, que es llig DISGUST.

Raül Navarro

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018”

167


La fòbia

Miguel Perez - Infofalles.com - Fòbia

Comencem un any, aquest 2018, on tindrem per davant vora 360 dies per a triar la paraula que el defineixca, que arreplegue tots els sentir i sentiments que englobe la paraula. I què amb eixa paraula, tots hi reconeguem el fet; ens assabentem del què ocorre; o fins i tot, poder emprar-la o com a molt utilitzar-la al nostre llenguatge. És hora de parlar de la fòbia, de l’aqueix que tenen alguns a tot allò que comporta esta tradició centenària, única al món, universal per als valencians i que, avergonyeix a algun veïnat. Al món hi ha a hores d’ara quasi mig miler de fòbies, amb els seus noms -complexes alguns i fàcils d’endevinar els altres- i amb les persones que els hi pateixen a diari o quan sorgeix. Per a uns una malaltia, una infermetat per tractar-se. Per a altres, simple bovades o manies que s’arreglen prompte. No obstant, a mesura que t’endinses en aquest complex món, te’n adones de ja no sols la gran i ampla varietat de problemes que pot arribar a tindre la gent sinó més enllà, dels graus, del diagnòstic, de la por, de les conseqüències que allò por comportar.

168

Podrien assabentar-se, conèixer la festa per dins o per fora, perdre eixa agirofòbia, eixe temor a creuar el carrer per compartir sensacions o intercanviar opinions al respecte. Els fallers, afortunadament, som persones normals amb un treball i una família normals que no tenim eixa xerofòbia que pareix que inunda, i cada vegada més, els carrers, places i vivendes del veïnat. L’experiment més fàcil de diagnosticar sense marge d’errada, es la fòbia que practiquen sense motiu aparent ni malaltia als fallers. Cada any sentim allò de que som els amos de la ciutat; que fem i desfem al nostre voler; que tallem carrers i places sense importar-nos el què diran. Que fem soroll fins altes hores de la matinada. Ara fa un any, quan estava recent la fita aconseguida del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ja plantejava aspectes relacionats amb el dia després, l’any després, l’any vinent. Hui, a un any d’aquell títol, la gent no ha canviat una mica la seua perspectiva, el seu sentir sobre el que fem i fan els fallers a Gandia i per tot arreu.


Parlar de faller o falla, és parlar de soroll, de “burrera, matxera, i bufera”; de talls de carrers, amos de voreres i guals, de tanques per qualsevol festa, de partides de truc, de cacaues i cassalla. De no respectar al veí i viure la festa com si no hi hagués un demà. De trons i mals, de gastar o replegar diners per a després cremar-ho tot. El que així ho veu, ho viu i ho sent, tal vegada no siga conscient de poder tindre una d’eixes 470 fòbies que hi ha al món. Al que no li importe la gran quantitat de milions d’euros que menegen les Falles a Gandia vol dir que deu estar dintre d’eixe rànquing de malalties. Quan algú amb sols la fòbia als fallers i a tot el que ho envolta tracta de desprestigiar esta festa, per molt de Patrimoni de la Humanitat que ni ell mateix s’ho creu, sols se li pot contrarestar amb economia, amb diners, doncs, segurament a eixa persona com a la resta tot li mou per diners. Repasseu-li el tratge de valenciana. Feu-li saber que tot comença amb eixes ganes de vestir-se i de continuar la tradició dels avantpassats: vestir-se d’època, de valenciana... i així com nomenament o no, amb reinat o de la cort, comença la tria del tratge anat a modistes, telers, pintes, manteletes, joies, sabates; per a després fer-se el monyo a les perruqueries, als maquillatges, a la passamaneria de la banda, la quota, la loteria, les rifes de l’any, les flors de la presentació i l’ofrena, la banda de música, artistes fallers; venedors de pots de pintura, de llistons de fusta, de suro, d’operaris de grues, d’empreses de sorra, electricistes; d’impremtes, publicitats i llibres; de disseny gràfic, joves i tecnologies; de teatre i cultura; d’empreses subministradores i tendes de disfresses; el comerç local per a comprar qualsevol cosa que fa falta per a la falla, empreses de llo-

guer de carpes, taules, cadires, i actuacions musicals; de pólvora i assegurances; .... tot això que vosaltres ja sabeu i que els fallers no hem sabut mai traslladar a la gent. Entenc que hi haurà gent a la que no li agradarà este món. Que li resulta fals o simplement li molesta cada dia que sent o pateix el vocable falla. No fa falta haver tingut una mala experiència al sí d’una comissió, o amb el faller de torn, o amb un problema que no varen solventar. Si s’endinsa en eixa fòbia es podrà vore que, possiblement tinga cura, tinga remei eixa infermetat, eixa fòbia als fallers, si realment analitza quan gran i variat és aquest món i troba la peça clau on poder encaixar, acostant-se així a món per descobrir, a un món desconegut que ha estat capaç de mesclar ideologies i caràcters, veïns de diversos llocs, i fins i tot crear famílies. Hui la falla arrossega certa fòbia veïnal, es fruit d’una aversió intensa, desproporcionada i moltes vegades il•lògica, versada moltes vegades amb sentiments d’odi i rebuig cap a un objecte (la festa en sí); cap uns éssers (els fallers) cap a unes circumstàncies (les que t’envolten) i cap a unes experiències (no sempre del tot agradoses) fa que tot açò puga servir per a l’individu per a declarar-se anti-faller. Les fòbies, com be sabeu, poden créixer i evolucionar amb el pas del temps; amb el desenvolupament de les societats; amb el progrés; amb els canvis a les necessitats de cadascú, als ideals o als desitjos d’altres persones. I podríem omplir fulles i fulles d’aquest tema on ja s seria hora de vore si te cura o tractament. És molt senzill: digueu-li fallerofòbia.

169


170


Gratitud 171


Guia comercial

172


Vila y Vidal Disarp Carpintería Mira Electricidad Peiró Indumentat La quinta fachada PC BOX La leyenda Nou Estil 1700 Indumentària fallera Arastey Nadons Toldos Cato Perles Abogados Coping Nova Imatge Ivanna Camps El Duc de la sort Parsifal Esquina sur - Lateral Jose Manuel Pardo Cash Patri Art Café Tarrazó Óptica Arca Ramiro Arisu Bar Pascualet Quesos Rocinante Arco Iris Perfumería Bernabeu Mercat Bar Fusta Barx La factoria de las tapas Neocartel Muber Inma Floristas Pofugan Diari Serpis El palmeret Ignacio Román Mapfre Orfi trans

172 173 174 175 175 176 177 178 179 179 180 180 181 182 182 182 183 184 185 186 187 188 189 189 189 190 190 191 191 192 192 192 193 194 194 195 195 196 196 197 198 198 199

Espatur Talleres Fenollar Eskora Flor de Oro Quesos El Prado Trisema Exquisitefruits El Corral Cosetes Fricatec Carmen Simó El colmadito Gestoría García Pellicer Gandia Motors Herreros Sheila Quesada Greta Fuster Kazados Sancho’s Catering Paris Rouscake Automóviles Cabrera Central Park El ovillo de Rosa La Presumida Ribeiro Cavanilles 17 Catalana occidente Xano Pastisseria Salva Va-lift El Suret La gondola Royal Beach Grace Dekolores Amparo Salvador Tope Shoes Visión Audio Magnolia’s Martí Indumentària

200 201 201 202 203 203 204 205 205 206 207 208 208 209 210 211 211 212 213 213 214 214 215 215 215 216 216 216 217 217 218 219 220 220 220 221 221 221 222 222 222 223

173


174


175


176

Llibret Falla Plaça Prado 2018  

Llibret de la Falla Plaça Prado Gandia 2018

Llibret Falla Plaça Prado 2018  

Llibret de la Falla Plaça Prado Gandia 2018

Advertisement