Llibret Falla Grau 2019

1 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

2

CRÈDITS

Edita: Associació Cultural Falla Grau Direcció: Lola García Portada: Vicent Burguera, Jose Carlos Simó, Lola García Explicació Falla: Jose M. Izquierdo “Poeta Del Foc” Explicació Falla Infantil: Jose M. Izquierdo, Cristina Martí Fotografies: Vicent Burguera Fotografies Reines Falleres: Antonia Montoya Fotografies Antigues: Lluis Romero, Carlos Díaz i Col·leccions Privades.

Agraïments: Vicent Burguera, Adriana Serlik, Publicitats: Ferran Frasquet Correcció Lingüística: Josep Bernat Portada: Vicent Burguera, Jose Carlos Simó i Lola García Maquetació: Jose Carlos Simó i Lola García Impressió: Publimania Gandia Dipòsit Legal: Mu 200-2011 La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats per cada autor.

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià” “Este llibret participa en els premis de les lletres falleres”

LLIBRET 2 0 1 9

4

ÍNDEX 5 Pròleg 8 Falleres Majors 12 President Junta Districte 14 President 16 Mantenidora 20 Reines Majors 32 President Infantil 34 Reines Infantils 44 Executiva 46 Monogràfic reina de la falla infantil 48 Monogràfic reina de la falla 50 Monument Major 52 Explicació falla major 82 Monument Infantil 84 Explicació Infantil 90 Delegacions 82 Cens 95 Bloc 2018 100 Premis 103 Recompenses 105 Monogràfic: El Grau a través del temps 125 El Grau avui 131 Vides exemplars 139 Il·lusiona’t 147 Monogràfic literari

Enric Ferrer · Xelo Más · Sico Fons · Ana Llopis · Juan Arturo Martí · Anna Igualde ·

Vicent Aunión · Josep Basset · Llorens Bustos · Maria Moragues · Miguel Ángel Picornell · Antonio Jiménez · Carlos Alfonso · Cristina Martí · Mari Saro Martí · Jose M. Prieto(*) · Ramón Soler · Vicent Soler · Carla Lorente i Gabriela Tarín · Fanny Vivens · Mª Josep Maso · Vicent Gregori · Lara Siscar · Salvador Bolufer · Carmen Berzosa · Lluís Estruch · Javier A. Puig · Lola García · Josep M. Izquierdo “Poetadelfoc”

211

Guia Comercial (*) “Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2019”

5 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

6

PRÒLEG

El llibret que acabeu d’encetar, pretén ser un guirigall, això si, ordenat. Una vertadera incongruència en si mateix, conforme solen ser les coses que més ens atrauen.

La paraula guirigall, té moltes connotacions en el seu significat, però si vos fixeu be, a la fi en tota festa, reunió d’amics i quan millor i més a gust estem, és quan formem un bon guirigall. També de vegades per una discussió ve un guirigall, eixe no el vull, eixe guirigall no m’apanya i d’aquest no vull parlar.

El guirigall que he intentat fer en aquest llibret, és l’esperit de la festa, l’embull que surt en el moment en que tots parlem alhora, no escoltem, no veiem, tant sols parlem, i ens quedem la mar d’a gust. Conseqüència de que el està passant aleshores, ens fa totalment feliços. En aquestos moments, tot val, tot és bo. I aquesta és la sensació que vull que vos quede al llegir el llibret que teniu a les mans.

Formeu un bon guirigall, encara que no aclarim res de res, segur que ens ho passem d’allò més be.

Tampoc es tracta d’estar a tot hora arreglant el mon, dramatitzant, i calfant-nos el cap. Hi ha temps per a tot. I aquest és el moment de gaudir un poc més de les bones coses que ens dona cada dia nou.

Cada dia nou, naix una nova flor.

Cada dia nou, aprenem coses que no sabíem.

Cada dia nou, paga la pena viure’l.

Cada dia nou, no tornarà.

Cada dia nou, és ara mateix...avant amb ell!!

Per tant teniu que viure la vida ara, ja! I en mig de tot el guirigall, començar cada dia a volar, que la imaginació, no paga peatge, el bon humor tampoc, si vos fixeu be, les coses més valuoses encara ens surten de bades.

Aprofitem-les, i muntem un bon GUIRIGALL.

Lola García.

7 L2 L 0I B 1R E9T

DEFINICIÓ GUIRIGALL

Guirigall Nom masculí. Confusió provocada per un grup de persones que parlen i criden al mateix temps: “què passa al carrer, que se sent aquest guirigall?”

Col•loquialment: Llenguatge incomprensible o difícil d’entendre:

En alemany: n. kauderwelsch

Paraules semànticament pròximes a Guirigall (pseudosinònims) Galimaties

la conferència li va semblar un guirigall.

Argot

Confusió, cridòria de diverses persones parlant alhora i sense ordre:

Embolic d’embolicar

“se sentia el guirigall de les aules”.

Embullo d’embullar

Garbull d’embullar

Plural: guirigalls. s. m. col•loquial Soroll produït per un grup nombrós de gent que crida i esvalota: “el guirigall dels nois se sentia des del carrer”. Cridòria Llenguatge confús i difícil d’entendre. Galimaties Llenguatge inintel•ligible.

Cridòria i confusió.

En castellà: guirigay En grec: n. ασυνα`τ_σίε` En francès: n. baragouin En italià: n. discorso senza senso En portuguès: n. tagarelice En anglès: gibberish, nonsensical speech, babble, unintelligible speech

LLIBRET 2 0 1 9

8

Aldarull · Cridòria · Tumult· Baluern · Revolada · Controvèrsia · Commoció · Polèmica de polèmic · Immoralitat · Affaire · Bullícia · Algaravia · Disturbi · Agitació · Desordre · Agarrada · Altercat · Batussa · Confusió · Batibull d’extralimitar · Fregat de fregar · Brioix · Cacau · Cisco · Ciri · Baralla de barallar · Basta · Gresca · Borrasca · Camorra · Soroll · Gatzara · Cridadissa · Aglomeració · Tabola · Diversió · Parranda · Farra · Conya de fotre · Renyina de renyir · Batussa · Esvalot rebombori, algaravia, babel, esvalot, aldarull , gatzara, bullícia, xinès, dissonància, estrèpit, baluern, balbuceja, galimaties, galliner, gresca, grec, crida, cridòria, escàndol, argot, galimaties, soroll, ximpleries, trulla, tumult,.

#ElGrauEstàDeModa

Aguaite el Sant Nicolau i imagino el vell pont de fusta i els nens fent piruetes entre els seus pilars.

Quina meravella l’entrada d’un petit riu en la mar, envejat per tants rius que s’enrosquen i xoquen entre centenars de barreres: boscos, pedres, muntanyes, ciutats, per a morir en un altre riu major.

El Sant Nicolau s’enorgulleix dels seus pescadors i navilis que han solcat mars profunds i llunyans.

Es despulla de la seva importància davant els rems o les petites veles que semblen grans faldons de dametes en la primavera, agitades per vents que desapareixen cap a Eivissa o Mallorca, en els matins primerencs o els càlids vespres i es mou com a serpentines daurades amb els nedadors.

Quan m’acoste cap a la platja, les platejades ones van mullant la sorra blanca per transformar-la en marró obscur, altre misteri de la mar.

Us convido a acostar-vos al riu, a passejar pel port, a admirar els vaixells com entren i surten per la bocana.

Us convido a parar-vos un ratet a mirar la mar, sense pensar en res, deixant fluir la imaginació.

I després ja em podreu explicar, per que el Grau està de moda, i segurament sempre ho estarà.

El riu, la mar mediterrània, la sorra i la brisa que aparta els núvols per a deixar passar un altre to de blau diferent a totes les altres tonalitats, totes aquestes coses, i algunes que altres més... conformen EL GRAU!!!

Grau – Sant Nicolau- Mediterrània tres noms en un només.

Adriana Serlik i Lola García.

Els peus van mullant-se per la riba i a cada petjada un trosset de alè s’esvaeix i desapareix amb ella.

La sensació de caminar descalça, mentre puc respirar la suau brisa marina m’espavila de sobte, per a introduir en la meva ment, optimistes visions de les quals encara no m’havia adonat, i a la fi, portava amagades al meu dintre.

La mar salada, esquitxant-me suaument, gairebé com una carícia, l’olor de la sal, la línia de l’horitzó que ja no puc distingir, però em deixa veure reflexos platejats que apareixen de tant en tant.

Si tot això no és vida, si aquestes sensacions no et donen salut, quines altres poden valdre mes?

9 L2 L 0I B 1R E9T

FALLERA MAJOR

Laura Puig Martí

LLIBRET 2 0 1 9

10

11 L2 L 0I B 1R E9T

FALLERA MAJOR INFANTIL

Júlia Perles Moncho

LLIBRET 2 0 1 9

12

13 L2 L 0I B 1R E9T

PRESIDENT DE LA JUNTA DE DISTRICTE

Estimats fallers i falleres del Grau, veïns i veïnes, com diu la lletra de la cançó “Ja s’acosta Sant Josep” i serà un Sant Josep molt especial per a la Falla Grau. Als grauers ens agrada celebrar efemèrides, especialment quan d’aniversaris significatius es tracta. El més sonat fins ara ha sigut el del 75 aniversari de la fundació de la Comissió. Fou en el 2011. Ara, huit anys després, tenim un altre motiu per a fer més comboi si cap. Per primera vegada en els 83 anys d’existència de la Falla Grau i en els més de 100 d’història fallera a Gandia, les dos Falleres Majors pertanyen a una mateixa comissió.

Els més doctes en historiografia fallera podrien dir que el 1992 ja tinguérem dos Falleres Majors de Gandia,de la comissió de Sant Nicolau Mosquit, però no és cert en tant que Marisa Enguix Ferragut, Fallera Major de Gandia, pertanyia a la Falla Sant Nicolau, però no així Elena Martí Cerezo, Fallera Major Infantil de Gandia que representava en eixe moment a la comissió de la Vila Nova. Per tant, si bé és cert que en el 92 el Grau tingué dos Falleres Majors de Gandia, no ho és menys que enguany a eixe fet històric s’afegeix el que Laura Puig Martí i Júlia Perles Moncho siguen de la mateixa comissió de la Falla Grau. Gaudim doncs com a grauers d’esta fita històrica i acompanyem a les nostres Falleres Majors en tots aquells actes que ens siga possible.

LLIBRET 2 0 1 9

14

Enguany el Grau tindrà una mascletà extra de la grandària de les que es disparen durant les falles front a la RENFE. Si no passa res, el dia 15 de març al nostre districte tindrà lloc la primera mascletà de les Falles de Gandia 2019 amb la presència de les nostres falleres majors. La ubicació està encara per determinar en el moment de redactar estes línies, però oportunament s’anunciarà. No voldria concloure aquest escrit sense abans desitjar un feliç regnat a Myriam Cánovas García, reina de la Falla Grau i a María Lozano Palomar, reina infantil. Felicitació que faig extensiva al president de la comissió, que estrena càrrec enguany, Ferran Frasquet Seguí, al president infantil Christian Bohigues Catalán i a l’acompanyant de la Fallera Major Infantil de Gandia, Álvaro García Payá, com també als representants en la Cort d’Honor de la Fallera Major de Gandia, Carla Grimal Pomar i Mickael Peiró Miñana. Ara toca gaudir de la festa i pensar que aquest 2019 és únic perquè #elGrauestàdemoda.

MIGUEL ÁNGEL PICORNELL President de la Junta de Districte del Grau-Venècia-Rafalcaid.

15 L2 L 0I B 1R E9T

PRESIDENT DE LA FALLA

Ferran Frasquet Seguí Benvolguts fallers,amics i veïns Es per a mi un plaer, el poder dirigir-me a vosaltres com a president de la nostra comissió.

En primer lloc vull donar les gracies a tots els que d’una manera o una altra col•laboren i ens ajuden a continuar endavant amb la nostra tasca, a que la nostra comissió any darrere any arribe als objectius que ens proposem.

Enguany com tots sabeu , es un any especial per la nostra comissió, ja que per primera vegada a la historia de les Falles de Gandia, les dos falleres majors pertanyem a la mateixa Falla i eixe honor l’hem tingut nosaltres ,les màximes representants de tots els fallers de Gandia són de la Falla del Grau, Laura i Júlia.

Aquest fet, totalment novençà a l’historia de les falles de Gandia, fa que entrem en l’indret d’honor i per la porta gran. Del qual estem completament satisfets i orgullosos, de nostra Falla del Grau i de totes i cadascuna de les persones que la representen.

I ací al Grau les nostres màximes representants són Maria i Myriam, que lluiran una any memorable, per moltes qüestions, a totes les reines falleres, padrines i filloleta, i acompanyants, i sobre tot per tota la comissió que tenim, bolcada i entregada com sempre a les seves reines falleres i falleres majors.

Donar també l’enhorabona al meu company Cristian, i fer-la extensiva a tota la meva executiva per estar sempre al peu del canó i per suposat a TOTA LA COMISSIÓ, per ser com sou, eixe punt que ens diferència i que crec ens fa més gran.

Moltes gràcies a tots per estar ací amb mi.

Així que sols vull desitjar-vos que gaudiu de tots els dies de festa que ja s’acosten i que els dies de falles els passem amb harmonia i bon humor tots com mai.

Convidar-vos a tots,fallers,amics i veïns a que compartiu amb nosaltres aquestes dades tan assenyalades i no oblideu que: “EL GRAU ESTÀ DE MODA” I precisament ... Enguany més que mai.

Una forta abraçada.

LLIBRET 2 0 1 9

16

17 L2 L 0I B 1R E9T

MANTENIDORA

Blanca Valor García La mantenidora d’aquest any 2019, està completament vinculada al mon de les falles, des de el seu naixement.

Un dels vincles més importants que té enguany, és l’amistat tant gran que l’uneix a la Reina de la Falla.

Tant mateix també amb la resta de les reines. A més a més, la unió es fa més gran si cap amb el colofó de les falleres majors d’enguany, sobretot en la infantil amb la qual a més de complicitat està lligada amb llaços de sang.

LLIBRET 2 0 1 9

18

19 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

20

El naixement del guirigall fester

Dir guirigall, és dir Falla Grau.

Si, done fe que som uns guirigalls, i formem guirigall allà per on anem.

Som sorollosos, cridaners, parlem tots alhora, damunt ens entenem.

Tal vegada el fet d’estar tant prop de la mar, de ser un Grau, que és el lloc on conflueixen les dues aigües, la dolça i la salada, ha segut el motiu principal de la nostra manera de ser.

De vegades som dolços i de vegades som salats. Tot és bo. Si no fórem així, seria molt avorrit. I nosaltres som gent de mar, d’aire lliure, portem la llibertat en la sang, la rebel•lia també, no ens conformem en qualsevol cosa, som capaços de pegar-li mil voltes a una mateixa cosa, fins que trobem eixe com, quan i per què. No som massa complicats, però som diferents.

Portem amb orgull el nostre cognom, sóc grauer/a. Pot ser siguem un “poquet” exagerats, però crec que això és un mal menor, quin pescador no diu que el seu peix és el més gran? Ja vos ho dic jo: cap!!!

Doncs això, que de vegades les mesures són les que no controlem massa be.

Enguany estem de moda per a tots, en canvi nosaltres som dels que creiem que hem estat, estem i estarem de moda sempre. Som així. El nostre esperit un poc” bufaner”, ens ho transmet, i davant l’esperit ( encara que no siga el sant), no podem fer res, eixe mana i nosaltres a obeir.

21 L2 L 0I B 1R E9T

REINES MAJORS 2019

LLIBRET 2 0 1 9

22

23 L2 L 0I B 1R E9T

PADRINA DE LA FALLA

Lucia Cรกnovas Sanz

Per a ser irreemplaรงable un sempre ha de ser diferent

LLIBRET 2 0 1 9

24

25 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DE LA POESIA

Vega Lozano Palomar

Cal deixar sortir les teues pors per tindre espai per viure els teus somnis LLIBRET 2 0 1 9

26

27 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DE LA FESTA

Noelia Múrcia Moncho

Ser feliç no és aconseguir el que desitges, és desitjar el que tens.

LLIBRET 2 0 1 9

28

29 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DEL FOC

Ariadna Alandete Dura

La vida ĂŠs tancar els ulls, tornar a riure cridar al vent, sentir-nos lliures.

(Obrint Pas)

LLIBRET 2 0 1 9

30

31 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DE LA FALLA

Myriam Cánovas García

Conserva els teus somnis, mai saps quan et faran falta. ( La Sombra del Viento; Carlos Ruíz Zafrón)

LLIBRET 2 0 1 9

32

33 L2 L 0I B 1R E9T

PRESIDENT INFANTIL

Cristian Bohigues Catalán Vaig a contar el principi d’un somni que mai vaig creure que es poguera fer realitat.

Tot va començar un divendres a la llar mentre sopàvem. Ferran, el presi, va demanar silenci per anunciar el president infantil i, quan va dir el meu nom, no m’ho podia creure! Vaig contestar “Sí”, sense pensar-ho.

En primer lloc, volia saludar a la meua reina de la falla, Maria; a la reina del Foc i a la padrineta i als seus acompanyants. Salude a les falleres majors de Gandia, Júlia i Laura, que aquest any són de la nostra comissió; a tots els fallers i falleres de la nostra falla i, aprofite també l’ocasió, per convidar a tota la gent del Grau que s’unisca a aquesta gran festa, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que són les Falles.

Acabe de despertar d’aquest meravellós somni, ara toca posar-se el vestit de torrentí, les sabates, agafar els coets, anar a buscar a la meua fallereta… i començar a gaudir de la millor festa del món!

Us espere!

Cristian.

LLIBRET 2 0 1 9

34

35 L2 L 0I B 1R E9T

REINES INFANTILS 2019

LLIBRET 2 0 1 9

36

37 L2 L 0I B 1R E9T

FILLOLETA

Maia Marzal Bernal

“Enamorament: - Dis-me´ho altra volta a l´orella.

- Me necessites?

- Ja saps que si.

És el desig d´amor i fusio amb l´altre, eixe altre que pareix viure en tot moment dins de tu.”

LLIBRET 2 0 1 9

38

39 L2 L 0I B 1R E9T

PADRINA INFANTIL

Leire Gallego Grande

“La partitura que acompassa el temps peregrina per ciutat de carrerons estrets al compàs del crit etern de la xicalla demanant l’antiga usança per a la falla”.

LLIBRET 2 0 1 9

40

41 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DEL FOC INFANTIL

Paula Campillo Faus

Com un esclat al cel de focs de mil colors, és el teu somriure ple de falla i tradició LLIBRET 2 0 1 9

42

43 L2 L 0I B 1R E9T

REINA DE LA FALLA INFANTIL

Maria Lozano Palomar

“Tots som diferents, per això tots som iguals”

LLIBRET 2 0 1 9

44

45 L2 L 0I B 1R E9T

EXECUTIVA

#

LLIBRET 2 0 1 9

46

E

L

GRAU

E

D

M

S

E

O

T

À

Carlos Diaz Tonyi Palma Ferran Frasquet Mabel Aparisi Enrique Marzal Elena Moncho Eladi Frasquet Cintia Sánchez Manel T. Estrela Noelia Martí Adrián Mascarell Blanca Valor Miguel Peiró

D

A 47 L2 L 0I B 1R E9T

MARÍA, REINA DE LA FALLA INFANTIL

LLIBRET 2 0 1 9

48

49 L2 L 0I B 1R E9T

MYRIAM, REINA DE LA FALLA

LLIBRET 2 0 1 9

50

51 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

52

MONUMENT MAJOR

AUTOR EXPLICACIÓ: JOSE MANUEL IZQUIERDO “POETA DEL FOC” ARTISTA FALLER: ALFREDO BERNAT

53 L2 L 0I B 1R E9T

DES D’ACÍ DALT, COMENÇA EL GUIRIGALL

LLIBRET 2 0 1 9

54

Ací comença senyors

El galliner és Gandia

la nostra falla d’enguany,

-o una ciutat qualsevol-

que és paròdia dels favors

a un país - -i qui ho diria-

que pul•lulen més que mai,

on segueixen “fent la col”

ben plena de ponedors

eixa gent con s’endevina,

i algun personatge estrany.

amb allò del cara el sol.

De gallines: les millors,

Ens fa olor a naftalina,

i de galls… els més templats,

tocant-nos també els “bemolls”,

elles ponen amb esforç,

doncs s’han llevat la sordina:

i ells munten bon GUIRIGALL.

són malalts i del “perol”!

Endavant al galliner

Gandia és com una granja

on la gallina de dalt,

-on pots trobar-te de tot-

caga a la de baix primer

aquell que s’ompli la panxa,

i busca qui t’ha pegat!

furtant-li al pobre que el fot.

Ningú té culpa de res,

Ovelles no veuen massa

la culpa p’al del costat…

que són víctimes del llop,

s’ho apanyen entre tres

i davant l’abús també es cansa

i el lloc segueix emmerdat.

el galliner meninfot,

El panorama és com és,

doncs ha perdut l’esperança,

si el món veus per un forat.

i no es belluga ni un poc.

A AQUEST CORRAL FALLER

FINS ALS OUS ( PER NO DIR NASSOS)

MOLTA FAENA CAL FER. Tots els ous que ací vegem La federació de falles

són impostos i derrames,

sembla un bon ramat d’ovelles,

malgrat encendre’t en flames,

algunes se’n van per velles,

el caldo no és d’Avecrem.

deixant fetes també ratlles.

(I al cel segur que fort clames)

No falten tampoc baralles, i han entrat tres de les noves

Ens fan pagar i pagar

que encara “ningú” coneix,

com si guanyàrem burrades,

i l’embolic suma i creix:

i això són faves comptades,

dona igual si no ho aproves,

si tampoc pots treballar.

si són expertes o joves.

( o treballes a tongades)

El pastor sempre és qui mana

Alguns ajudes que tenen

a este corral distingit,

i amb els quatre-cents i escaig,

però es pega colps al pit,

tenen eixut el calaix…

perquè veu molta galvana,

i amb ben poc que s’entretenen.

i així fer: cap filigrana!

(això senyors són treballs??)

L’ovella negra se’n va i fuig de la junta airada,

La situació ja se’n passa

davant tanta “animalada”,

i no ens dona més el sou,

que tampoc ha de ser sa,

quan has de pagar et cou

i s’allunya despagada.

i dol més que una quebrassa! ( que a l’hivern ens fot i prou)

55 L2 L 0I B 1R E9T

Per això i fins els nassos

És o no un GUIRIGALL

estem en este corral,

este corral que és Gandia?

que és el femer nacional,

Injustícies més que mai,

plenet d’incomptables casos.

estan a l’ordre del dia.

(i els rics ho veuen normal) I les “gallines” ponent ANIMALS RAPINYAIRES SÓN,

amb el sistema corrupte,

EIXITS POTSER D’UN MALSON.

que afecta al contribuent, per si hi havia algun dubte.

La rabosa i la geneta són el govern i la banca

Mane qui mane igual té

de Gandia, la terreta,

tots van a per la gallina,

que no progressa i s’estanca.

i el galliner perd la fe… pensant-se que era divina.

Estos animals tan llestos amb impostos ens ofeguen, i els gandians estan molestos, encara que a Déu li preguen.

Amb les multes altre tema que no pots ni protestar, un bon pessic per sistema et peguen i a recaptar.

LLIBRET 2 0 1 9

56

ESCENA DESPROPÒSITS A GANDIA ( I) L’incendi a la Drova i Marxuquera

Toni el pastisser no ha tingut sort

van deixar a Gandia molt tocada,

malgrat dir-ho mil voltes, reivindicar-ho…

doncs semblava tot com una guerra,

Però el vaixell de l’Escola Taller al port

pel foc cruel, de vida malurada.

-al moll del carbó- i res pot canviar-ho.

La Residència de la Tercera Edat

Els temps canvien Toni, són com les ones,

resulta que també és inundable,

van amunt i avall per renàixer de nou,

i no hi ha manera que eixe disbarat,

són efímeres com a la fi som les persones,

al Grau puga ser d’una volta subsanable.

després de molts combats, tots dins del pou.

Se n’ha anat a l’estranger Lolín Rodríguez

El vaixell varat que ja no es gasta

i era ella qui donava faena a tothom,

i Toni que s’agafa fort dels pèls,

tampoc era la presidenta- és per riure’s -,

per que damunt no costava molta “pasta”,

i ara no sabem que fer, amb qui, ni com.

li agafen atacs d’ira, ràbia i zels.

Ara tenim el flamant “Volcán de Tijarafe”,

La moda dels carrils bici s’escampa

nom estrany que uneix al Grau amb les Balears.

però aquest creguem que prompte el llevaran,

Un avanç gran, també un gran avantatge,

perquè quan una missa de difunts fan…

que facilita les coses, endinsant-se dins la mar.

a tot aquell que va li dona prou la llanda.

Antigament venien Pailebots al moll

A Bernat Rodríguez això li va passar

un mitjà de transport diguem-ne “de tercera”,

i ja coneix els adoquins l’ex-regidor,

el cas és que també va donar en el poll,

de pegar-se bona nyespla i tastar,

i més d’un tripulant es va casar en una grauera.

eixa amarga medicina del dolor.

57 L2 L 0I B 1R E9T

DESPROPÒSITS DE GANDIA (II) Com hi han tants és el conte de mai acabar

LLIBRET 2 0 1 9

58

El PP de Gandia té seriosos dubtes

Orengo no és “tonto” i se’n va anar

de quin serà el cap de llista…

i ara treballa a Dénia, ciutat de Les Rotes,

És una estratègia de conquista,

i menjant gambes es posa les botes…

que encara amaga grans reductes.

però el colesterol li puja per no parar.

(Si és que s’han lliurat ja de corruptes)

(i viu com un rei,sense pagar quotes)

Malgrat que va fer alguna destrossa

El Teatre Serrano que és nostre emblema,

Torró des de fora meneja les cordes,

sembla ara el Pol i et quedes arrupit,

les seues urpes encara són fortes,

pel fred pots agafar una angina de pit..

i a la fi ja vorem com queda la cosa.

i els polítics fan cas omís davant el problema.

( és fer tòrcer el tema amb més revoltes)

( inclús molts ni van, dona igual el partit)

Com el torró “El Almendro” torna ell

Serà de nombrosa convocatòria

Joan Francesc Peris cada quatre anys,

la festa de les “Quintades” d’enguany,

i va buscant partit, buscant paranys,

i al moll alguns “Quintos” vells aniran,

doncs és un personatge, un paissarell.

fins un Xato “molt feliç” que farà història.

( ja vorem si s’aclareix ja d’una, redei!)

( que Déu el conserve fins eixe dia gran!)

ARRIBEN ELS ANIMALS ....

I ALTRES ESPÈCIES TERRENALS EL GALL S’ha guanyat de debò cada lloança aquest gall correjós i molt valent, i sobretot senyors quan ve pitança, defensa beure i menjar de calent.

Encara que sovint es manifesta declarant-se que està fart i massa sec, a aquell que mana no el molesta… doncs no veu perill gran al seu bec.

Així i tot alçarà sempre la veu doncs no vol ser ell carn de l’olla, i malgrat que pague un alt preu, els seus crits amb força els hi amolla.

No vol que tot continue així i que s’aprofiten ells de les gallines, ell és gall rebel però el destí… farà que acabe al lloc on endevines.

Poc es pot fer contra el poder que no mira pèl i tot ho arrasa, damunt fan “faena de matalafer”… i tots solen “agranar cap a sa casa.”

59 L2 L 0I B 1R E9T

EL LLOP Ha entrat el llop, animal dolent i ataca sovint sense massa gana, escarotant com és lògic el galliner, d’aquesta noble terra gandiana.

Segur que vol fer-ne una destrossa i a les més febles prompte agafarà…

També tenim a una geneta o rabosa, que vol carn fresca, del terreny i sense pa.

El llop porta un cigarro i una” xistera” i és com no una subtil comparança, a aquells que tenen ben plena la cartera, i en guanyar més mai tenen ells recança.

També els polítics fan cosa pareguda i ens volen deixar el corral net, fent-nos pagar tributs i poca ajuda: i tampoc “deixen estaca en paret”.

Així estan les coses- és el sistemai ells que es disfressen amb pell de corder, per a que els votem –amb molta flegma -, d’un poble que aspira tan sols a SER.

LLIBRET 2 0 1 9

60

ELS QUI MANEN DEL CORRAL Anem a parlar-los clar, ja ho teniu bé de metàfores, malgrat que açò és un corral, així senyors són les coses.

Malgrat la urna i el vot,

Comprarien en capses cares

ho paguem les nobles gents.

la fórmula de l’eterna joventut,

Malgrat prometre de tot,

però eixa falsa i trucada imatge,

són falsos com indecents.

canvia prompte, en un minut.

Els posen guapets i són

Ser polític, hui en dia:

quasi com d’un altre poble,

significa ser carassa...

la gent no opina i confon...

hi han excepcions, qui ho diria...

valorant-los quasi el doble.

però agranen... cap a casa.

Malgrat que tots som façana,

La cosa es poder entrar

els polítics ho són molt més,

per manar al consistori,

donant la imatge més blana...

i deixar per acabar..

“venent-te la burra” després.

l’escola o ambulatori.

Prometen coses amb boca plena: “faram, farem, farim, farum”... però el corral és l’escena... i són la màquina del fum.

61 L2 L 0I B 1R E9T

GALLINES LLOQUES Les gallines nit i dia ponen ous bons i calents, representen a les gents que són la ciutadania, farta ja d’estos ambients.

Com que són gallines lloques s’han donat compte del frau, i ni a Gandia ni al Grau, ponen ous si les provoques, i no poden viure amb pau.

Resignades al sistema que fa pondre i no parar, cansades ja de pagar, doncs este lloc és problema que no et deixa ni alenar.

Acaben fins al desmai a este penós purgatori, que és un desgavell notori, a més a més GUIRIGALL, i un negoci al consistori.

LLIBRET 2 0 1 9

62

PICORNELL I LES FALLERES El president de la Junta de Districte és Miquel Àngel Picornell home p’a tot,

Són les dues falleres com les roselles,

i malgrat que és prou eficient i estricte,

i el Grau es sent , com no, pagat….

moltes voltes l’home,aplegar a tot no pot.

per tindre al seu jardí dues meravelles, que la sort i el bon fer els ha atorgat.

Enguany li tocarà fer molts viatges amb les dues falleres que són del Grau,

Visqueu aquests dies que són sospirs

i haurà de traure doncs molts peatges,

que això només s’és una volta a la vida,

del Grau a Gandia, damunt la nau.

falleres de Gandia i els seus sentirs, que són batecs d’amor, tan sense mida.

Acabarà potser fent-se accionista de La Marina, el tal Picornell…

Li eixirà millor perquè amb tanta visita, es deixarà la vida, farà la pell.

Però enguany és un goig inenarrable, que probablement molt tardarà en tornar a repetir-se i és probable que el poble ho recorde d’ací molts anys.

63 L2 L 0I B 1R E9T

COSES DE SAGRISTIA Hi ha gent que és molt sabuda,

Les mongetes del Beato

i no volen que Sant Nicolau

finalment se n’han anat,

torne ja a Santa Maria,

sense vocacions i el “pato”,

sent com és Patró del Grau.

aquesta església ha pagat.

El de la Platja no és nostre,

Ciro Palmer home p’a tot

en Sant Nicolau creiem,

fins i tot per a dir missa,

que no tinguen tant de rostre,

el que pensen se li’n fot,

per això el reivindiquem.

agarrant-se a paret llisa.

Ara els han portat vicari nou

L’Abat San Eugenio ha dit

i serà tota una sorpresa,

que ja no “cura los males”,

si per al lloc serà prou…

acusant amb un escrit…

és un dubte que interessa.

a “entidades culturales”.

L’anterior –Rafael Sala-

És la Junta de Setmana Santa

ens abromava a lloances,

amb la qual està emprenyat,

i al Grau no pegava “pala”:

i mentre que no baixe de l’haca,

sempre estava de vacances!

l’assumpte es veu complicat.

Ara quan obri les finestres des seu nou destí, Ontinyent, enyora el port i les vespres cara al mar i no al ciment.

LLIBRET 2 0 1 9

64

LA LLEI DE L’EMBUT A l’hora de cobrar si que saben pagant tributs, multes i demés, però les obres mai les acaben… al•legant que no hi han prou diners.

Les pensions també volen retallar-les i la llum veiem com no deixa de pujar, les contribucions tampoc van a abaixar-les, i a la fi açò no tardarà molt en explotar.

Però els polítics com és la seua costum es fan els “llonguis” i bé que s’enriuen, i amb les famoses “cortines de fum”… fan el que volen i es contradiuen.

La ciutadania tristament resignada -votes a qui votes tots fan paregut -, i els eix sovint ben bé la jugada… practicant la famosa “llei de l’embut”.

La protesta sembla que res no val i et toca ser gallina i pondre…

Tampoc te’n surtis mai del corral, doncs vindran a per tu les forces de l’ordre.

65 L2 L 0I B 1R E9T

JA VENEN LES ELECCIONS!

Les eleccions senyors en breu ja apleguen i els candidats encara no sabem qui són…

Ells amb gran fervor i fe ens la peguen, dona igual que es diguen Joan, Pere o Ramon.

Com a bruixots tots amb pocions secretes, sense rubor diuen que ho faran tot pols, però després ens enganyen amb malifetes, i pugen els tributs –tan si vols com si no vols -. És nostra “cursa de llebres” particular a veure quina de totes aplega la primera: de sociates, compromisaris, populars, ciutadans… armant tots gran polseguera!

Tots busquen els vots com a aus rapinyaires dins d’aquest país que fa olor a podrit, s’escolten velles remors que són totalitàries, agranant cap a casa, - es a dir cap a Madrid -.

LLIBRET 2 0 1 9

66

JUSTOS PER PECADORS Més que res el galliner és l’excusa on veiem els problemes representats, i a la fi és com la ruleta russa, on els justos paguen per tots els pecats.

La veritat, malgrat saber-se s’amaga, amb interés ocult dins de la palla, i Diana que és la deessa, nostra maga, nostres cartes coneix i les baralla.

Les deficiències sempre estan escampades, i els que poden fer quelcom fan vista grossa.

Van “venent fum” per a gents assenyades, i així segueix la roda i no para la cosa.

Sóc tan sols un gall que canta i clama, doncs no veu dignitat ni seny per cap lloc, tot açò sembla ja un trist melodrama… i és la solució: llençar-lo dins del foc!

67 L2 L 0I B 1R E9T

VAIVENS A LA F.D.F.!

Si vols provar una mica, sent la història de la Federació de Falles de Gandia, que malgrat l’exemple és contradictòria, del corral i la porquera, dia a dia.

Medalles no li’n falten a l’esquena, es veu que el mandatari és un portent, que mana i encomana la faena… i és home vividor, de gran talent.

Ara diu que vol presentar-se de nou, per no deixar pas així a altra gent…

Assegura que del seient ell no es mou, justament ara, que el té ja ben calent.

Continuarà doncs fent de les seues: “Telmades” per a dur-nos la contrària, i no et valdran raons, “sisquera” les teues, doncs ell té la força i és majoritària.

LLIBRET 2 0 1 9

68

VOLEM LA JUBILACIÓ!!

Les gallines que són velles

Cal protestar i dir prou,

volen també solucions,

i repartir-se el pastís,

i com tenen les ovelles…

si no, no hi haurà cap ou,

paga en la jubilació.

ple de merda a este país.

Tota una vida ponent

( Aquest vers es pot llegir al revés

i deixant-se la salut,

però per la rima és com és)

passant sovint greus turments, i ara un per vindre fotut.

I acabe amb una cançó…

Si foren basques veuries

“La gallina ha dit que no,

tots els dijous a la plaça,

visca la revolució!”

faça l’oratge que faça, fent soroll, o no volies?

Deixant-se sempre la pell volen una solució digna, si ja fot el fer-se vell… doncs tot açò les indigna.

69 L2 L 0I B 1R E9T

OUS VEURÀS DE MOLTES CLASSES

Diuen que trenquen la Pasqua

I JA VEURÀS QUE BÉ HO PASSES!

les falles com el dijous, -sempre enmig de la setmana -, la qüestió: tocar els “ous”!

Veuràs ous de moltes classes doncs la falla l’hem omplit,

De moda l’ecologia

i ací veuràs clars exemples,

i Ródenas el regidor,

i tots ells s’han incomplit.

ell vol omplir a Gandia, amb els d’arbres, i les flors.

L’Abad de la Col•legiata és un ou sembla podrit,

“Telmades” del senyor Telmo

amb tot els grups es baralla,

i actes nous sempre en veuràs,

per ser cabut i eixerit.

t’ho diré amb un “ ejemplo”: si en vols més para el cabàs!!

No s’entenen ni inclús ells, és “ou trencat” abans d’hora,

Veure un ou de dos rovells

com és el cas del PP…

sempre es queda a la memòria,

que els seus problemes hi aflora.

les falleres són pomells, i faran enguany història.

Dues falles barallades “ous picats” posats a prova,

Es mouen per l’interés

i les demés afectades…

estos “ous rebolicats”,

pel Prado i la Vila Nova.

dia que passa, any empeny, i els veus ben acomodats.

LLIBRET 2 0 1 9

70

A LA JUNTA DE LES FALLES VORÀS SOVINT PROU BARALLES. Telmo és el “bon pastor”

Però el que fa i desfà mana

d’aquest ramat de borregues,

de les falles com crupier,

però també és condidor…

de la Safor capitana:

doncs a tot li posa pegues.

és Gandia: un galliner.

L’ovella negra que fa

Allà al fons veus una cara

la funció de reportera,

que és possible contrincant,

però va eixir “despatxà”,

de Telmo i ja es prepara

i per la porta “trasera”.

per quan arribe l’instant, encara que no està clara…

Inclús Iván –membre del Grau-

i ho mira tot expectant.

sols valia per a funcions, Telmo li va fer un trau…

Amb les grades del Museu

just enmig dels “pantalons”.

la polèmica servida.

Ara és nostre, ara és seu,

Les eleccions a la junta

però el tratge es fan a mida,

que venen després de falles,

No és estrany i el faller veu,

sempre trauen molta punta,

que és la història repetida.

i també, com no, baralles.

71 L2 L 0I B 1R E9T

EN TOTES LES LEGISLATURES

Sempre passa el mateix

PASSA EL MATEIX, SI M’APURES.

doncs escrúpols pocs en tenen,

( I el bancal de cavallons, plens de problemes)

l’embolic que creix i creix… i ells compren, tallen i venen.

Els polítics són molt llestos i “agranen cap a sa casa”,

Ací tenim cavallons

dona el mateix si són estos…

dels que separen la terra,

doncs a tots coneixem massa.

són defectes en el fons… tant de dreta com d’esquerra.

Els projectes heretats diuen que no valen res,

La residència del Grau

i prompte són modificats,

sembla ser una llacuna,

sobrats anem de diners…

i a la fi resulta un frau, perquè no en encerten una.

Si porten legislatures en el poder governant,

El Mercat del Prado estava

tenen les cares ben dures,

diguem-ne més o menys bé,

i les memòries d’infant.

i el Casal Jove es trasllada… per fotre’ns a tots de ple.

La qüestió és tirar la culpa al partit que abans manava,

Però això que les medalles

o si era bo, doncs s’oculta,

sempre se les posen ells,

dient-los de tot, menys fava.

i a voltes per menudalles, o per projectes ja vells.

LLIBRET 2 0 1 9

72

I del col•legi Cervantes,

Ací a la paradeta

així com de l’Ausiàs March,

tenim com no a un ninot,

s’han oblidat els mandantes…

penjant-se a cosa feta,

o estan en el “cul del sac”.

medalles com borinot.

L’espai Baladre és un cas

El passeig de l’Espigó

sembla ser sens solució,

que ara sembla Manhattan,

com la Plaça del Tirant…

és un tema que no és nou,

que ens ha costat Déu n’hi do!

i els d’ara claven la pata.

Com venien els comicis

I amb Transmediterránea

la Fira de Nadal brillà,

passa un cas prou semblant,

amb això són molt propicis,

si l’oposició el criticava…

però després va com va.

ara l’estan potenciant.

Alliberar l´AP7

L’hospital de crònics és

és un tema que ens preocupa,

junt al Palau de Justícia,

i damunt que està parat:

altres temes d’interés,

segueix fent-nos molta “pupa”.

que ens donen massa malícia.

Escena Gandia arrasa

Faltava la zona blava

i és un projecte d’abans,

que a Gandia ja és costum,

quan algo paregut passa…

la qüestió és fer-nos la trava,

prompte canvien de plans.

tirant “cortines de fum”.

73 L2 L 0I B 1R E9T

VEUS UN NINOT EN 3-D

No és a Gandia només

QUE ÉS NEGOCI QUE VA I VE!

on es fa esta picaresca, eixe hàbit està estès …

Si ací et poses les ulleres

i tanquem.. que ja refresca.

veuràs un ninot virtual, que de bones a primeres…

Esperem que posen taxa

va resultar prou fatal.

i es salve sols l’indultat, doncs si no: passa el que passa,

I l’escàndol fou ben gran

i és un frau molt descarat.

perquè negoci això era, amb ninots de contraban,

Este ou veiem que té potes

per la Gandia fallera!

i es meneja pels diners, no vol cremar-se les botes,

No és bona pràctica això,

i fuig del foc ben encés.

però pugen les despeses: fan ninots de “quita y pon”,

Tots els premis tan ditxosos

malgrat les regles admeses.

que a Gandia són lligam, són llonganisses p’als gossos,

Pugen tots els pagaments -no hauria de ser excusa -, mutilar els monuments… és cosa que hom refusa.

LLIBRET 2 0 1 9

74

i és precís, doncs tenen fam!

EN ESTA CARRERA DE FONS,

La carlota és l’alcaldia

LES “LLEBRES” BUSQUEN ESCONS.

que ja per si és bon reclam, poder manar a Gandia:

Les llebres espavilades

després de “forment ni un gram”!

no les agafa ningú, amb polítics comparades,

A les falles també volen

a este galliner comú.

ostentar eixe poder, i espentar-se també solen…

Fan cursa- es pot dir carrera-

per manar al món faller.

per guanyar l’Ajuntament, i l’any vinent que s’espera,

Tots volen xuplar del pot

un any de gran moviment.

i lluir en desfilades, però a nosaltres ens fot:

Dels candidats poc sabem

que obliden coses pactades.

-conill o llebre és igual -, només volen que els votem,

És gran esdeveniment

i assegurar-se el jornal.

malgrat que era inexperta, ja té una fama ben certa,

També a la Federació

Diana a l’Ajuntament.

de Falles hi hauran votacions, fa falta un canvi com no…

Els “marrons” de l’anterior

i que arriben solucions!!

gandiana legislatura, amagar-los ella procura, venent sols les millors flors.

75 L2 L 0I B 1R E9T

Heus ací un espantaocells

Uns diuen que “sobra palla”

per a espantar aus roïnes,

altres que el Museu Faller,

i poder exprimir gallines…

però tots són uns roders,

per al benefici d’ells!

i a la fi ho paga la falla.

És un problema d’ahir

Sobretot el monument

malgrat ser un lloc idoni,

i el poeta és costum,

la culpa la té el dimoni,

que del cap ja tira fum,

a la platja de l’Ahuir.

i explotarà en un moment.

Ella ven altres projectes

Tot per la festa: les falles,

ben bonics i novedosos,

deixades de la mà de Déu,

que atrauen per ser curiosos,

i la gent això no ho veu:

i amaguen tots els defectes.

sols veu foc, fum i rialles.

La gestió i l’economia sembla ser que ara va bé, i no s’enganye vosté… que a Gandia el diner cria.

LLIBRET 2 0 1 9

76

EL PICORNELL I ANDRES PUIG, SEMPRE ESTAN ARRAPA I FUIG. Sempre com el gat i el gos

Andrés Puig es desespera

esta inefable parella,

perquè en eixa lluita no pot,

és un cas prou clamorós,

doncs Picornell és la fera…

com en mascle i en femella.

i no és que no faça un brot.

Miquel Àngel Picornell

La brigada que no para

no vol Gandia mai lletja,

deixant-ho com la patena,

per això des del govern,

i Picornell en la xarxa…

s’encarrega i la neteja.

fent ressò de la faena.

Andrés Puig tot el contrari,

I després els comentaris

oposant-se ( és del PP ),

-que de tot hi ha en la gent -,

i a Picornell a diari…

a favor i d’adversaris

li toca ben bé els “testets”.

criticant el que estan fent.

Al Facebook porten la guerra

A alguns poc els agrada

que ja tenen per costum,

i altres doncs estan d’acord,

un de dreta, altre d’esquerra,

al final és la jugada…

i al final el pim-pam-pum!

per manar: a vida o mort!

77 L2 L 0I B 1R E9T

Amb l’impost del reciclatge ens porten a tots fotuts, cada any ens fan un tratge, pujant-nos més els tributs.

Dos impostos cada any i ací criticar-ho volem, açò ens sembla un engany: pagar dos tipus de fem!

LLIBRET 2 0 1 9

78

VOLEN XUPLAR-SE TOT L’OU,

Les subvencions han baixat

DONCS L’INTERÉS SEMPRE ELS MOU!

doncs l’Ajuntament retalla, i a la fi el perjudicat…

Els polítics com la serp

serà el monument: la falla.

volen xuplar-se tot l’ou, en el fons no són sincers,

Tot són “cortines de fum”

i l’interés sempre els mou.

i ens hem quedat sens Museu, i després de l’aldarull,

Allà dalt del ponedor

finalment doncs serà seu.

destaca eixe ou daurat, la serp veu que és el millor,

Un Museu de referència

i en una estona xuplat!

i en veritat el primer, un espill per a València,

Eixe ou és el Museu

que no serà dels fallers.

Faller que era de les falles, l’Ajuntament paga el preu…

Així es fan estes coses

i ens ha enganyat amb rondalles.

moltes voltes “com el cul”, i encara que negre et poses,

La “pilleria” funciona

el resultat sempre és nul.

en la Casa Consistorial, i vergonya no els dona,

És la serp de la política

malgrat fer-ho tan fatal.

que t’indigna molt sovint, i més si la cosa és crítica: dona igual quinze que vint.

79 L2 L 0I B 1R E9T

EL GALL-I- NER TAMBÉ EN TÉ,

És GAI-I-NER especial

DONCS CADASCÚ SOM D’UN COLOR

però com tots tenen dret,

LA PLURALITAT SIGA BENVINGUDA

veus també un transsexual,

I LLUITEM TOTS COM SEMPRE A UNA.

-un gai que mai para quiet -.

Estos dos “gais” i el pollet

La pluralitat siga benvinguda

representen matrimonis,

i lluitem tots com sempre... a una!!!

que hui en dia és un dret, i per a alguns altres: dimonis.

LLIBRET 2 0 1 9

80

Veus “gais “ de moltes classes

Per a ells és un Orgull

i això no és cap enigma,

i està bé que així ho vegen,

només volem que les masses,

és un fet que el dret recull…

deixen de fer-ho un estigma.

i així doncs també ho festegen.

A la “vinya del Senyor”

En este corral tan guapo

també hi ha altres tendències,

per a tots hi ha cabuda,

i cal respectar-ho tot…

sigues alt, baix o maco

doncs són tan sols evidències.

et donem la benvinguda.

Estaven dins de “ l’armari”

Amb la bandera LGTBI

i no feien mai camí,

ací l’ou veuràs pintat,

ara ja és tot al contrari…

doncs ha canviat el destí,

amb el seu qui-qui-ri-quí!!

i demanem igualtat.

Fins ací el GUIRI-GAI que és signe d’atreviment, de respecte més que mai al col•lectiu, que són gent.

Tant ens dona si eres ros o més negre i barbut, encara no ha nascut ningú que diga qui és més valuós.

Tu d’un color tens els ulls i jo els tinc travessats que l’importa a cap ningú si a mi m’agraden els naps.

Que jo no t’he dit a tu, a l’olla que has de posar ocupa’t del teu menester que prou faràs tirant avant.

Que jo faig i deixe fer, i no m’he clavat en ningú deixa’m viure també a gust que tots tenim el mateix dret.

Jo també sóc LGTBI!!

81 L2 L 0I B 1R E9T

EL POETA DIU ADÉU: I alguna que ja és fadrina El poeta s’acomiada

protesta per veure un GAI,

eixint-se’n del galliner,

i cau morta pel desmai…

que és GUIRIGALL sorneguer,

i darrere la cosina.

de Gandia sacsejada.

“Pinta en bastos” el present Els polítics amb veu blana

ple d’argúcies camuflades,

els impostos van pujant,

inclús falles nomenades,

i al poble estan asfixiant…

de regles passen, van fent.

volent passar prompte plana.

Ara ja vos deixe en pau, A voltes de merda plena

-l’explicació ja està feta -,

segons Picornell i Puig,

doncs eixa era la meta…

pinten el cas amb enuig…

i la tanque amb pany i clau!

des del facebook que encadena.

I d’ous anem prou servits: són problemes en el fons, i no veiem solucions… doncs alguns estan podrits!

També hi ha molta gallina que pon i no es queixa mai, malgrat que este GUIRIGALL, és brutal i “cosa fina”!

LLIBRET 2 0 1 9

82

83 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

84

MONUMENT INFANTIL

AUTOR EXPLICACIÓ: JOSEP M. IZQUIERDO “poeta del foc” i CRISTINA MARTI. ARTISTA FALLER: SERGIO GUIJARRO PASTOR

85 L2 L 0I B 1R E9T

Parlarem de vells invents

També vorem alguns peixos

que han passat a la història,

que ambienten el fons “marí”,

de gents de lúcida ment,

a la mar hi ha molts d’eixos,

d’importància ben notòria.

però ací sols quatre o cinc.

Arquímedes va fer la prova

Creuant a través del temps

i el resultat va encertar,

recordarem les grans gestes,

però es va oblidar la roba,

que ara semblen contes vells,

i al carrer va eixir cridant.

i han suposat grans conquestes.

Eureka, Eureka! –exclamava: he descobert el principi, però la gent se’l mirava, pensant que estava “piripi”.

Va eixir ell de la banyera i pel tal descobriment, ja res tornà a ser com era, i ell un geni prominent.

LLIBRET 2 0 1 9

86

Capità ell de fragata

El Zeppelin o Dirigible

Isaac Peral i el destí,

va estar de moda fa un segle,

donaren de forma grata,

i com era previsible…

que inventara el submarí.

va botar-se moltes regles.

També el vaixell de vapor

El molí de vent avança

fon invent de grans progressos,

i fa farina del blat,

i al seu temps revolució…

així l’home poc es cansa:

que dominaren anglesos.

gran invent, és veritat!

Amb el “bidet” s’avançaren

Amb dues aspes primer

i va causar sensació,

l’ helicòpter inventaren,

els francesos l’inventaren…

De la Cierva la patent…

per als “baixos” en qüestió.

que els demés modernitzaren.

I del vàter no cal dir-ho:

L’invent de la premsa és

no hi havia claveguera,

tan vell com ho són els llibres,

damunt suplici assumir-ho,

si la lliges podràs ser,

si anaves llarg de caguera.

un xiquet que vol ser lliure.

Leonardo va ser geni

Hui sembla senzilla cosa

posant gran imaginació,

i diuen que és el futur…

i gràcies al seu ingeni…

la “bici” és molt profitosa,

va inspirar a l’avió.

i no cal que vages al “Tour”.

87 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

88

És un invent i dels grans

El científic sembla Einstein

la roda per al transport,

amb cara de pensatiu,

alleugera molt els plans,

i a qualsevol que li agrade,

i això és una gran sort.

viurà un món molt positiu.

El cotxe altre avantatge

La nostra falleta enguany

hui en dia fa falta i molt,

ens mostra aquells invents

acurta molt les distàncies,

que han fet possible el progrés

i ho tens prompte tot resolt.

de tota la humanitat.

En temps de la prehistòria

Descobriments importants

es va inventar també el foc,

que han fet el món avançar,

és perillós però és glòria…

encara que de vegades

per no menjar-s’ho cru tot.

sembla que anem com els crancs.

La pólvora va ser invent

Cal fer un poc de memòria

simpàtic i perillós,

i tornar per un instant

encara que la patent…

als temps de la prehistòria,

és dels xinesos, com no!

per veure com ha canviat.

Thomas Alva Edison

Amb la seua intel•ligència

va ser el seu inventor,

l’ home va anar progressant,

la bombeta tot un miracle,

fins que va prendre consciència

per fer-nos viure millor.

que era l’ ésser dominant.

Només amb el seu instint

Qui de menut no ha somiat

el món va anar transformant,

en ser un gran inventor

buscant sempre el seu profit

i fer la ciència avançar

i mirant sempre endavant.

amb eixa ment superior ?

Hui en dia la nostra vida

De menuts les il•lusions

està plena de comoditats,

ens fan seguir endavant

amb tanta tecnologia

més a sovint quan creixem,

que el cap tenim destarifat.

s’ esfumen els ideals.

Els xiquets estan perduts »

Més si no ens rendim mai

jugant amb tant d’ artefacte ,

i amb molt de treball i esforç

que el cap el tenen quadrat,

perseguim els ideals,

i les notes…un desastre…

a la fi, trobarem la sort.

Presideix el cadafal

Posem ara l’ atenció

Arquímedes, el gran geni

en aquests grans invents

que es « calfava» molt el cap

que en nostra falla infantil

posant empeny i molt d’ ingeni.

gaudiran tots els xiquets.

Estudiant volums i lleis

Invents simples i complexos

la idea li vingué a la ment,

que la vida han transformat,

« Eureka ! » -va dir content-

i ens han portat uns avanços

« Ja he fet un descobriment !»

que mai havíem imaginat.

89 L2 L 0I B 1R E9T

I tu? Què vols inventar?

Si a un geni vols imitar, cal que et poses a estudiar

La força de la ment

no perdes temps cada dia

qualsevol objectiu aconsegueix…

o acabaràs al remat,

Cultivar la intel•ligència

amb el cap com una xirivia…

és deixar la millor herència…

Fins ací esta falleta L’ interessen els invents,

instructiva per demés,

que fan el món progressar,

el seu objectiu i meta:

més els usa amb trellat,

repassar tot el progrés.

no com els nostres xiquets als artefactes tan enganxats…

(L’ explicació ja està feta, que haja sigut d’interés,

Amb els jocs d’ ordinador,

si vos ha semblat guapeta…

els mòbils i altres invents

a l’any que ve hi haurà més.)

i amb tanta televisió, veurem què hem de fer per educar als xiquets…

LLIBRET 2 0 1 9

90

91 L2 L 0I B 1R E9T

DELEGACIONS ASSEMBLEA

ÀREA ECONÒMICA

PRESIDÈNCIA

Ferran Frasquet Seguí

PRESIDENT

TRESORERA

Manel T. Estrela Ródenas

Ferran Frasquet Seguí

Noelia Martí Navarro

VICE-PRESIDENT 1er

COMPTADORA

Eladi Frasquet Vila

Laura Puig Martí

VICE-PRESIDENT RRPP

LOTERA

Javier Viciano Orihuel

MªDolors Puig Martí

ASSESSOR ESPIRITUAL

DELEGAT DE QUOTES

Enrique Marzal Vidal

Felip Santiago Bertó

PROTOCOL

DELEGADA COBRAMENT

Lolin Peiró Ripoll

BARRI

Carlos Díaz Viciano JUNTA DE GOVERN Ferran Frasquet Seguí CIPRI Jesús Perles Ivars

Rosi Pistoni Durá SECRETARÍA SECRETARI Manel T. Estrela Ródenas VICE-SECRETARIA Elena Moncho Palacio

LLIBRET 2 0 1 9

92

ÀREA DE CULTURA

ÀREA DE FESTES DELEGAT DE FESTES

DELEGATS DE MONUMENTS

DELEGADA DE LLIBRET

Adrián Mascarell Pérez

Xavi Frasquet Sánchez

Lola García Moncho

Vicent Ramos Fayos VICE-DELEGAT DE FESTES

Damià Castaño del Olmo

DELEGAT D’EMISSIÓ Vicent Mengual Brunet

Carlos Díaz Viciano DELEGAT DE CREMÀ DELEGADA ARTÍSTICA

Manolo Garcia Pérez

DELEGADA D’INFORMATIU Gabriela Tarín Mengual

Carla Marzal Peiró DELEGATS D’ALBADES DELEGADA DE JOCS

Daniel Viciano Orihuel

DELEGADA DE

Alicia Aparisi Pistoni

Juan Grimal Sanchis

CURTMETRATGE Laura Estrela Palma

DELEGACIÓ DE

DELEGAT DE XARXES SOCIALS

CAVALCADA

Damià Castaño del Olmo

Blanca Valor García Noelia Martí Navarro

CASSALERS

Mabel Aparisi Cucart

Francisco Orihuel Figueres

Tonyi Palma Macias

Mauricio Aparisi Fort

Cintia Sánchez Amat Paloma Lacasa Sancho

DELEGAT DE CARTELLERÍA

Sonia Signes Martí

Lluís Alandete Durà

Isabela Sanchis Ferri Javier Campillo Orengo

93 L2 L 0I B 1R E9T

CENS MAJOR Abad Hermono, Mari Carmen Alandete Durà, Ariadna Alandete Durà, Luis Aparisi Abab, Maria Aparisi Cucart, Mabel Aparisi Fort, Mauricio Aparisi Martinez, Juan Bautista Aparisi Pistoni, Alicia Arcos Aranda, Adolfo Balbastre Catalá, Andrea Balbastre Faus, Juan Jose Camarena Cuenca, Agustí Campillo Orengo, Javier Canovas Cañas, Pedro Canovas Climent, Andrés Canovas Garcia, Adrian Canovas Garcia, Myrian Canovas Sanz, Lucia Canto Romero, Ana Virginia Castaño del Olmo, Damià Catalá Martí, Miguel Angel Caudeli Sancho, Claudia Cucart Orozco, Carmen Diaz Valdés, Mireia Diaz Viciano, Carlos Embuena Peiró, Carla Estrela Palma, Laura Estrela Rodenas, Manuel T. Estrugo Marzal, Sonia Fayos Arago, Patricia Fernandez Fernandez, Rocio Figueres Mengual, Andrés Figueres Sancho, Marina Francés Bataller, Alejandro Frasquet Sanchez, Xavi Frasquet Segui, Ferran Frasquet Vila, Eladi Garcia Castelló, Ivan Garcia Escriva, Laura Garcia Moncho, Lola Garcia Perez, Manolo Garcia Santamaria, Maite Gimenez Ruiz, Maria M. Grande Lopez, Jose Grande Modinos, Nuria Grande Piris, Inma

LLIBRET 2 0 1 9

94

Gregori Lloret, Victor Grimal Pomar, Carla Grimal Sanchis, Josep Grimal Sanchis, Juan Hidalgo Martos, Juan Vicente Jimenez Martinez, Pedro José Lacasa Sancho, Paloma Lledó Orihuel, Marta Lloret Ferrer, Antonio Lorente Aparisi, Carla Lorente Genis, Marc Lorente Palonés, Ana Isabel Lozano Castellano, Francisco Lozano Palomar, Vega Martí Miro, Maria Dolores Martí Navarro, Noelia Martí Rodriguez, Cristina Martí Rodriguez, Mari Saro Marzal Peiró, Carla Marzal Peiró, Mamen Marzal Vidal, Enrique Mascarell Perez, Adrian Mengual Brunet, Vicent Miquel Torro, Alejandro Jesús Moncho Mengual, Salvador Moncho Palacio, Elena Montaner Sanchis, Adrian Morell Piera, Natalia Moreno Maldonado, Fernando Moreno Marti, Sara Murcia Moncho, Noelia Nogueroles Pellicer, Anabel Orengo Femenia, Vicente Orihuel Figueres, Francisco Orihuel Payá, Isabela Ortiz Nisa, Manuel Palacio Ferrer, Maria Teresa Palma Macias, Tonyi Palomar Sanz, Maribel Pascual Castelló, Alex Patón Godino, Luisa Paya Berto, Maribel Paya Canet, Amparo Peiró Fluixa, Juan Miguel Peiró Miñana, Miguel Peiró Ripoll, Lolin

Pellicer Faro, Maria Dolores Perello Perez, Mari Carmen Perez Lucio, Eva Perles ivars, Jesus Piris Hermoso, Manolita Pistoni Durá, Rosi Pla Benavent, Paco Pomar Milvaques, Maria Jose Prieto Lloret, Ana Maria Prieto Lloret, Susana Puig Capsir, Benjamin Puig Martí, Laura Puig Martí, Maria Dolores Rabal Estruch, Rafa Ramos Escalera, Vicent Ramos Fayos, Vicent Ribes Galan, Jonathan Rodriguez Cortes, Rosario Rodriguez Morant, Alicia Rodriguez Sabater, Ana Rodriguez Vila, Paula Ronda Cardona, David Roselló Marquez, Gemma Sanchez Amat, Cintia Sanchez Sendra, Patricia Sanchis Ferri, Isabela Sancho Piera, Mari Lola Santiago Berto, Felip Santiago Ferrando, Carolina Santiago Ferrando, Paula Sanz Garcia, Maria Angeles Signes Martí, Sonia Tarin Mengual, Gabriela Valdes Roig, Montse Valor Garcia, Blanca Valor Pérez, Tomas Vela Bernal, Miguel Viciano Escartín, Nadia Viciano Orihuel, Daniel Viciano Orihuel, Javier Viciano Tudela, Maria Viciano Tudela, Sandra Vila Ramos, Maria

CENS JUVENIL I INFANTIL JUVENILS Arcos Sanchis, Marta Lloret Aparisi, Maria INFANTILS Arcos Sanchis, David Bohigues Catalán, Cristian Borreda Rodriguez, Andrea Borreda Rodriguez, Pepe Campillo Faus, Carla Campillo Faus, Paula Fort Martinez, Jesús Frasquet Sanchez, Cintia Gallego Grandre, Leyre Garcia Paya, Alvaro Grimal Canovas, Daniela Grimal Llobell, Joan Lloret Aparisi, Joan Lloret Aparisi, Laura Lozano Palomer, Maria Marti Campos, Roser Martí Grande, Blanca Martí Montilla, Juan Marzal Bernal, Maia Mascarell Perez, Carolina Miquel Prieto, Alejandra Miquel Prieto, Claudia Miquel Prieto, Jorge Miró Dos Santos, Daniela Miró Dos Santos, Maria Orquín Monzó, Marc Parreño Ciurana, Kevin Parreño Ciurana, Erik Perles Moncho, Júlia Prieto Gómez, Alejandro Prieto Gómez, Héctor Prieto Gómez, Paula Pla Lacasa, Bella Rabal Canto, Gabriela Roig Morell, Jaume Roig Morell, Paula Vila Oliver, Jorge Vila Olivar, Román

95 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

96

ANY 2018

97 L2 L 0I B 1R E9T

Com un llamp....

Com un llamp ha passat l’any, com un llamp deixant un regust dolç, salat, agre i amarg. Tots els gusts em tastat. De tots ens quedem amb els millors, les dues reines de la falla i els premis aconseguits amb l’esforç col•lectiu.

Sumem els resultats i guanya el dolç de val i ratlla!!

Per a mostra...un botó! Ui, perdó, tota la merceria sencera, per que malgrat tots els nervis, els plors, etc.. ha guanyat el seny, el trellat i l’estel que deixa aquest any passat, el dibuix que ha format el llamp, a través del temps perdurarà, lluent, brillant i somrient, per que la música també acompanya cada llumeta que forma el llamp.

Com un llamp, ple de llums, que dibuixa dos noms a la constel•lació, ( al costadet del carro gran), Paula i Carla, Carla i Paula, han signat ja el seu any, un bon treball complit i rematat.

LLIBRET 2 0 1 9

98

99 L2 L 0I B 1R E9T

Les millors falles de la meva vida Què és per a mi un guirigall? És festa!!

I si dic festa…..el primer que em ve al cap són les falles, en especial les del 2018, que han segut les falles on més guirigall hem tingut a casa.

Quan començà tot el rebombori a ma casa?

Començà un 29 d’abril amb la meua demanà. Ma casa estava plena de gent, al principi tot era silenci perquè jo no sospitara res, però després tot era un soroll, veus de gent entrellaçades i fins i tot el sentir de la música dels instruments de la banda d’Ador.

La presentació (dia també de molt de comboi) des de bon matí el timbre de ma casa no va parar de sonar i anàvem tots bojos obrin portes, regals, reben gent (tot mostres d’afecte). Va ser un dels dies de més desgavell que he viscut però, al mateix temps, també un dels més emotius i especials de la meua vida.

Moments i bons records com aquestos tinc per escriure un llibre com, per exemple, la divertida proclamació, les meravelloses albades amb eixos cantadors tan especials que tenim a la falla; la cavalcada, dies de molta feina, de molt bullici i també de moltes rialles; el festival infantil, moments de molt de desgavell amb els xiquets etc…

Com a colofó final venen els quatre dies de celebració, dies que des de que començà la despertà fins que el Palomo tanca el “Petet”, no he parat ni un minut i he gaudit al màxim de cada moment junt a Carla, David, Gabriela, Keyla, Isaura i Bella que han segut els meus companys en aquest gran embolic.

A la fi, sols em quedar dir que desitge que aquest guirigall continue amb les falles del 2019.

Paula Roig Morell Reina de la falla infantil 2018

LLIBRET 2 0 1 9

100

Imagina.....

Imagina que no hi ha Cel, és fàcil si ho intentes.

Sense infern sota nosaltres, damunt de nosaltres, només el cel.

Imagina a tothom. vivint el dia a dia...

Imagina que no hi ha països, no és difícil fer-ho.

Res pel que matar o morir, ni tampoc religió.

Imagina a tot el món, vivint la vida en pau...

Pots dir que sóc una somiadora, però no sóc l’única.

Espere que algun dia t’uneixis a nosaltres, i el món serà un només.

Imagina que no hi ha possessions, em pregunte si pots.

Sense necessitat de gola o fam, una germanor de persones.

Imagina’t a tothom, compartint el món...

Pots dir que sóc una somiadora, però no sóc l’única.

Espere que algun dia t’uneixis a nosaltres, i el món serà un només.

John Lennon.

Carla Grimal Pomar Reina de la falla 2018

101 L2 L 0I B 1R E9T

PREMIS 2018 1r Festival 1 3r Carrer 2 3r Comparsa Infantil 3

1

3r Comparsa Major 4 3r Cavalcada Major 5 3r Cavalcada Infantil 6 2n Falla Infantil 7 1r Enginy i Gràcia Major 8 1r Falla Major 9 3r Curtmetratges 2n Truc Juvenil 10

2

58é Llibret de València 1r Premi Benirredrà

3

4 LLIBRET 2 0 1 9

102

5

6

7

8

9

10

103 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

104

RECOMPENSES 2019

Or: Isabela Orihuel Payá

Or: Montse Valdés Roig

Or: Salvador Moncho Mengual.

Argent: Jesús Perles Ivars

Argent: Ivan García Castelló

Argent: Mabel Aparisi Cucart

Argent: Juan Aparisi Martínez i Carmen Cucart Orozco

Coure: Damià Castaño del Olmo · Lluís Alandete Durà · Ariadna Alandete Durà · Juan José Balbastre Faus · Andrea Balbastre Catalá · Carla Embuena Peiró

105 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

106

Monogràfic: El Grau a través del temps

Com la Ítaca d’Odiseu, el Grau es magnifica en els ulls dels seus habitants.

El mar banya les seves ribes i la transforma en una illa unida, circumstancialment, a Gandia perquè mentre una ha crescut cap a l’est, amb un port acollidor de tot tipus de productes i vaixells de diverses banderes, vaixells pesquers sortint en les albes i tornant amb les seves xarxes brillants d’escates platejades i orades, Gandia mira cap a l’oest amb els seus horts i els seus comerços.

I com “Odiseu el fill de Laertes, el que està en boca de tots els homes” aquest any el Grau està en boca de totes les falles perquè a Gandia hem marcat història, i moltes són les raons pel que el Grau està de moda.

I per a aquells que no ens coneixen en excés hem seleccionat fotos antigues i actuals perquè coneguin la nostra història, perquè el Grau com” Ítaca es recolza sobre el mar amb poca altura i és aspra però bona criadora de mossos i mosses”.

Des d’aquesta illa unida a la terra per bancals llaurats amb crua suor, forjada a cop d’estiba per les forçades dels portuaris, on cada cavalló porta una xarxa fent de guano, on les arrels més fortes encara amaguen alguna que altra bomba de la “pava”.

Des d’aquest tros de terra, que continua com sempre mirant a la mar de cara, que li fa front, però mai desafia,- per que sempre ella guanya -. Des del Grau pagès i mariner, on els banyistes no eren qui anaven a prendre el bany, eren els salvavides. Des de el Grau més autèntic i valent, que s’ha vist ressorgir mil vegades de les seves cendres - moltes van anar a parar al moll de carbó - dones i homes amagant llàgrimes per que els fills no foren conscients del mal de la guerra.

Ens agraden la fruita i verdura fresca, acabada de collir de l’arbre,( i quasi sempre sense rentar, amb una passada per la mànega ja està bona), la carn, el peix, els cargols, i sobretot els musclos. Som els fills i nets de “sotano o mengana” (el malnom dels nostres).

Aquest Grau d’aleshores, aquest Grau d’ara, no ha canviat tant. Continua llaurant bancals, continua anant a la mar, les persones que hi habitem portem el tatuatge del salnitre de la mar, respirem ones d’escuma, mentre mirem una bandera roja, que mai ens ha fet gens de por.

A. Serlik- L.García

107 L2 L 0I B 1R E9T

En aquesta menuda recopilació que he pogut fer del nostre Grau, podreu veure: L’escola de D. Francisco L’escola del moll de D. Miguel El moll en plena rutina diària Els tinglaos El pont vell El pont de fusta El pont de ferro El moll de carbó Els musclaires Les festes El bombardeig Els refugiats La plaça redona El dipòsit d’aigua La primera Marina Grau-Gandia La platja La marjal L’Església en construcció L’Ermita El primer Sant Nicolau L’avinguda de la Pau Les casetes dels Alcoians El club nàutic

La sèquia del rei La sèquia de L’Ahuir La sèquia nova i la vella Els “merenderos” El Quiosc de Rabosa Els equips de futbol El magatzem de l’estació Els pailebots L’equip de busseig Triant peix La font de la platja Diverses vistes del moll Els Guardamolls El braç trencat El mur llarg La farola vella La platja de Venècia La platgeta La miranda La platgeta del moll de carbó La nevà La subhasta Concurs de Fideuà El Quiosc Mengual La sènia L’escullera

La sèquia on llavaven la roba La comandància antiga La llotja La tropical, posteriorment “Montecarlo” La llotja feia d’Església, abans d’inaugurarse l’Església nova.

La glorieta El mercat Casa de telèfons Les vies del tren Els colombaires L’alqueria del Duc El riu El molí El molló de la creu El Montdúver La fàbrica del gel Les bobines de paper Les casetes que es llogaven a la platja L’hotel Bayren El Sao Paulo Mi descanso Les vies del tren El “desguace” La platgeta dels musclaires

Uns quants noms, malnoms i “apodos” de les persones que estan retratades: Tremendo, Reiet, Minuto, El saco, Felipe Vila, Maruja Marzal, Pepita Frasquet, Mari Vila, Mauricio, Federico, Mikalet, el Mellat, Solís, Granero, Paquita la xonga, Ximo (l’home), Tonica, Glendor, Maruja -germana del Roget -, Ximo, Esparza, Barrina, Mariu i l’home, El matrimoni Castillo, Paloma, Jose Marieta, Maruja la Rosquilla, El tio Rosquilla, Paco Rosquilla, Suni Orihuel, Paco Orihuel, Larita, La Perola, Patrala, Genaro, Fernando Todo, Sauret d’Encarnasioneta la Polida, El Pardalero, Emilio i Roberto els de la Marina, Pere, Maceta, Capurrini, Palonés, Maxi, Paco el Vilero, Gallineta, Àngel, Perinxin, El pare del Xato, Parreta i el germà, El pare de Román, Antonio Embuena, Belos, Rabosa-1, Rabosa-2, Elisin, Ramona, El Xato, Lolita la Cuca,Rovellet, El Sevillano, Juan, Maria la del “Plus Ultra”, Consuelito la Serena, Sereno, Ana m. La Canaria, Alicia -dona de Pepito el Polit -, Vicente, M.Carmen la del Alcalde, La filla de Carolina, Eli, Carlos Díaz, Paquita la bessona.....

I molts més que si es fixeu be....segur que coneixeu.

Gent del poble, gent del Grau, persones que sense voler han fet història i que sempre perduraran a la nostra memòria. Gràcies a molts d’ells, els grauers hem arribat a ser qui som. Segur que algun d’ells o és família vostra o vos toca molt a prop.

Que vos siga de bon gust tornar-los a veure i fer-vos recordar aquells temps tant durs i que malgrat tot, el somriure mai el van perdre.

LLIBRET 2 0 1 9

108

109 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

110

111 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

112

113 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

114

115 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

116

117 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

118

119 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

120

121 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

122

123 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

124

125 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

126

EL GRAU AVUI

127 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

128

129 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

130

131 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

132

Vides exemplars

TRES VIDES EXEMPLARS. Aquest bloc tracta de vides exemplars, tres persones que ens han deixat recentment, i que tenen i tindran sempre un lloc tant a la falla, al Grau, com als nostres pensaments.

Elles són: Maruja Viciano (la Rosquilla, per a tot el mon).

Mari Carmen Pérez ( la de Marcel•linet) Paco Grimal (el germà del Surdo, i per què no dir-ho: “Paco Flores” per a tot el mon).- Una vida dedicada a la falla GrauTots ells, d’una manera o altra, fallers de tota la vida, han posat el seu granet de sorra a la nostra comissió. Hi ha un -Paco- que a més a més a posat la vida sencera, fins l’últim alè.

Nosaltres som els que hem de gestionar be, tota l’ensenyança que hem rebut d’ells.

No podíem deixar de mencionar-los, no se n’han anat de bades, sempre ens quedarà la seva història, les seves anècdotes i per damunt de tot les seves rialles, si no els recordem així, crec que no ens ho perdonarien mai.

Per tots tres, per el seu legat, per la seva història, per haver segut així, i per tot el be que han fet, són mereixedors d’aquest apartat de vida, per que amb ells, se n’ha anat un trosset de la nostra, malgrat tot, sempre el pensament en un moment donat, entre els dies 15 i 19 de març, vola fins ells i els porta un ratet a la glorieta, passegen pegant-li la volteta al monument, saluden al personal, passen per la barraca, es seuen un momentet, fan una xarradeta i se’n van.

I així passa cada any....

133 L2 L 0I B 1R E9T

MARUJA LA ROSQUILLA, UNA ENTRE UN MILIÓ!!

Mireia Díaz En aquests temps en què sembla que les reivindicacions contra el masclisme i les desigualtats, més que mai estan de plena actualitat, a sovint sentim parlar sobre dones que amb la seua actitud, ens han donat un exemple de com són capaços de lluitar per enfrontar la vida. Moltes vegades, no ens adonem que no hem d’anar molt lluny, per trobar al nostre costat, al nostre carrer, a dones treballadores que dia a dia ens demostren aquesta fortalesa front a la vida, superant les dificultats.

I tot açò m’ha vingut al cap, no per casualitat, si no per la dona de qui vos vaig a parlar.

Vull dedicar unes paraules a una d’aquestes dones que podria ser un exemple, Maruja Viciano Moncho, per a tots Maruja “la Rosquilla”, fent-li en aquest cas, un reconeixement com a fallera i com a membre de la nostra comissió. No debades, sempre ha segut molt volguda en la falla ,Maruja és d’aquestes persones que a traves del temps, sempre en un moment donat, ens venen al cap, i enguany en aquest apartat de vides exemplars, la seva, per suposat, no ens podia faltar.

Recordant-la, el primer que em ve a la memòria és la seua manera de ser, la seua actitud i personalitat tan marcades. No puc més que somriure al recordar-la, sempre amb eixa alegria per davant, relativitzant-ho tot, per més que les dificultats foren moltes,( I ella i solsment ella sap, i amb ella s’ho ha emportat, tot el que aleshores va passar), d’aquestes coses a d’ella no li agradava parlar i a mi tampoc.

Sempre al capdavant de qualsevol passa-carrer, igual tenia agafar una senyera, com la borrega que en aquells temps ens va regalar el desaparegut Dino’s. Ella era així,diferent, molt alta, amb el seu topo ben plantat i sempre ben fet, ( i això que tenia una traça, per ferse’l, que jo no ho he vist mai) grauera, festera i molt avançada al seu temps.

LLIBRET 2 0 1 9

134

Maruja vivia en la Glorieta, eixe indret tan particular, al centre del Grau, on la festa fallera sempre ha tingut el seu nucli d’any en any, amb el suport de dones com ella, com María “la dels diaris”, Maruja “ la de Felipe”, Elisin “la Piera”, Paquita “la xonga” Antonia “la de Daniel”.... Uff tantes i tantes, que amb companyia d’ella eren la sal de la vida.

Des del primer moment totes elles participaren en la festa aportant a la comissió tot el que fera falta. A més, en l’any 1974, el famós any de l’Estudiantil, aquest grup de dones van ser Reines Falleres representant a les falleres casades. Maruja va ser nomenada Reina de” l’Azahar”. Aquell any va ser inoblidable per a la comissió, amb tres grups de Reines: Majors, Casades i Infantils. Fins i tot, com a curiositat, en la Cort d’Honor es van nomenar un fum de càrrecs tan encertats com Reina de la Traca, del Gesmil, de la Cremà, de la Murta, del coet, de la revetlla etc . Per cert a la reina salient d’aquell any, encara li fa mal el braç de tanta banda com va posar. Entre totes, les Reines Casades van deixar ben alt el pavelló, demostrant a tots el que és ser fallera del Grau. Aquells anys van ser prou esplendorosos per a la comissió.

Molt amant de la festa, Maruja sempre obria sa casa en falles. Ací ens disfressaven en un moment, si feia falta.

Cal dir que això no ha canviat gens, doncs hui en dia, el seu fill Carlos, digne hereu d’aquest caràcter divertit i festiu, fa el mateix, com si el temps no haguera passat.

Allí sempre ha segut, és i serà casa de tots.

Els que l’hem coneguda sabem de bona fe que era molt treballadora i la recorden al merendero fent les paelles i escurant-les després, per acabar banyant-se a la platja.

Maruja forma part d’aquest grup de persones graueres, que malgrat que ja no estan, han deixat la seua empremta, no sols en els fills i nets que hui segueixen

els seus passos en la comissió, si no també entre la gent del Grau, que els recorda amb estima. Són caràcters i personalitats extravertides que deixen llegat, una gran herència del seu pas per la vida, com Maruja. Sempre ens ha donat exemple amb la seua actitud i manera de ser i quan la recordem, no podem més que somriure.

No em puc acomiadar, sense contar-vos al menys dues cosetes, per a que veieu de quin talant de persona estem parlant.

Una de les seves frases més celebres era: el dia que siga Reina de la falla vos tinc que regalar a tots un rellotge d’or!!!! I aquesta frase si no ens la dita més de mil vegades, no l’ha dit cap. Cada any, cada dia de falles, Maruja i el seu rellotge d’or.

havia estat guisant, i ell ( un altre que tal), es va negar a passar-ho a un perol i treure-ho. Va fer que tombaren la paret del bar i ell va treure l’espardenyà i amb la furgoneta,- per cert vinga xorrar el caldo- va arribar al Grau. I cregueu que se la van deixar.... D’això res, cap a dins que va anar també, tot el menjar de Maruja i l’espardenyà!!! Bon profit si que van passar.

Amb aquest tipus de talant, no cal dir res més, aquesta persona especial era i sempre serà...Maruja la Rosquilla, la meva “abuelita”.

I un altra “aixeta”, d’ella va ser molt gran, encara avui tots els que ho van viure ho recorden i es pixen de la rialla.

Era un dia de plantà, i Saoret “el de la botiga nova”, li va pegar per fer una espardenyà, per als homes que estaven muntant la falla, allà que “sampa” ell, i arrea cap a Xeraco, a fer l’espardenyà., no hi havia cap lloc un poc a prop del Grau, no senyor! I per suposat que ell va fer el dinar, i ací a la glorieta, tots els homes desmaiats, esperant la “ditxosa” espardenyà. Toquen les dos, toquen les tres, toquen les quatre i fins allí no arribava ni espardenyà, ni bota de mitja galta, ni sabata de tacó. Maruja que se n’adona de que els homes estaven desmaiats, sense preguntar, va buidar tota la nevera, tota la despensa, va treure tot el menjar i beguda que tenia dins de casa, i els homes van dinar, ( no eren ni sis ni set, n’eren prou més).

Això si, ella abans els va amollar:- “Tios putes que m’heu deixar sense menjar per a aquestes falles”!!!

Allà quan ja havien menjat prou, es veuen arribar a Saoret, clar aleshores no hi havien mòbils per poder avisar, la bona qüestió és que el calder que fa agafar era tant gran , que no el podia treure per la porta del bar on

135 L2 L 0I B 1R E9T

PER A MI.....ÚNICA Blanca Valor Quan et diuen d’escriure sobre una persona, et pot resultar satisfactori i al mateix temps és una situació complicada. Jo en aquest cas no es que vaja a parlar simplement de una persona del Grau, si no de una de les persones més important de la meua vida, que ha estat, és, i continuarà sent-ho sempre.

La persona és Mari Carmen Pérez, tan sols dient el nom, moltes persones ja podeu identificar qui és, a més de ser una persona prou coneguda i volguda, era, la meua iaia.

Vivint al costat del riu San Nicolau, treballant al moll, una persona de la mar.

Durant tota la seua vida, ha segut una persona constant, amb les idees molt clares, amb decisió i sobretot amb respecte cap als altres. Tot i que va tindre una infància complicada, en anys de guerra,son pare,el meu besavi, Marcel•lí Pérez, un home que va ser alcalde per aclamació popular,que va donar la seva vida per la seua família i per la seva “terra”, d’ací que el centre social del Grau porte el seu nom i faça honor a un home com ell. Una persona que fa aquestes coses, deu tindre uns valors de vida molt clars i sense maldat ninguna. Massa poc temps va estar amb ma iaia, no va gaudir de la seua família, però fins i tot sent així,sempre els va inculcar valors de llibertat, pau,amistat i comprensió, i gracies al esforç de la seva dona,els fills i ella van poder tirar cap avant, sense cap luxe, el just per viure i poder continuar.

Ma iaia sempre el va tindre present en la seua vida, i va continuar el seu camí.

Les seues idees la porten a ser regidora del partit socialista, no més es crea el departament de serveis socials ella és qui representa aquesta regidoria, sempre amb una lluita neta, per una bona justícia i aconseguir millores. Com a bona grauera, va estar al davant del districte del Grau durant molt anys, fins que es va

LLIBRET 2 0 1 9

136

deixar la política activa i es va quedar com a presidenta d’honor d’aquest partit. Sempre li ha donat igual el color, la classe, la ideologia de la persona, ella volia diàleg, i arribar a un consens, sense baralles ni guerres per diferents opinions i idees, cadascú es lliure de tindre un pensament, però mai faltant al respecte, ni tallant eixe dret de llibertat, del qual ella sempre ha lluitat per que s’aconseguira.

Del grau de sempre, per tant era una fallera de la Falla Grau de tota la vida, mai ha tingut un càrrec important a la falla, es mantenia al marge de tot, però al mateix temps participant en tot allò que es fera, o que li demanaven.

Va aconseguir el gesmil d’or, per la seua continuïtat i anys a la falla. Tenia que escriure un article per al llibret, ho feia, tenia que dibuixar i retallar per a la cavalcada, ho feia, i si tenia que cosir-me un cos per a la disfressa ho feia encantada, mai amb un no per resposta.

Jo sóc una persona prou discreta, sense cridar l’atenció, però molta gent sense saber qui sóc jo, sap qui era ma iaia- diuen que em semble molt al meu besavi Marcel•lí- i que quan em parlen d’ella , persones que no coneixes, que et diuen que hi havia poques persones com ella, que no queden ja massa persones amb eixos pensaments, amb els valors i actes d’ella, és un orgull com a neta, que et conten tota l’estima que li tenien.

Qualsevol persona que ha tingut el plaer d’estar al seu costat, ha tingut la sort de conèixer a una de les millors persones que podran conèixer mai. Era una vertadera bona persona, culta intel•ligent i segura de si mateixa.

Malgrat tots els obstacles que va tindre que patir per a poder estudiar ella ho va aconseguir, arribant a les seues metes portant-se be amb tot el món.

Per això quan em fan la pregunta de si sóc la neta de Mari Carmen? , si sóc jo la seua neta, sóc la xiqueta més feliç i orgullosa del món, de tindre la iaia que he

tingut. M’ha transmès tots els seus valors, la seua forma de vida, i espere que d’on estiga mirant-me continue ajudant-me dia a dia com ho ha fet sempre.

Jo personalment tinc que agrair-te tot el que has fet per a donar-me la vida que m’has donat.

Gràcies iaia.

137 L2 L 0I B 1R E9T

Ell era així.........

Juan Rafael Grimal Sanchis.

Des del record tan afable i afectuós com un fill poguera tindre d’un pare, podria comptar infinitat d’anècdotes i vivències al seu costat, però m’agradaria centrar-me en aquelles que d’una forma o una altra, podria descriure qui era Pi... qui era el Tio Paquito i la seua passió no sols per les Falles en sí, sinó per la Falla Grau. Tampoc m’atreviré, a posar data ni situacions d’antany perquè tots els que el coneixien, - i és moltíssima la gent, amb a qual ell ha coincidit i conegut -, tots i cadascun d’ell podria aportar alguna anècdota prou singular i quant menys graciosa sobre ell.

Ell era així, com el rei que presideix el seu sec o com a patriarca entre la seua família, vivia tot i cada una de les coses que tenia a veure amb la seua Falla. Totes les conversacions en què ell estava en la taula, eren al voltant de la Falla......la Falla açò, la Falla allò altre, l’artista açò, el color de la Falla...y quasi totes les conversacions podien acabar de dos formes; en uns pensatius punts suspensius per a l’hora del menjar de demà o en una molt coneguda expressió seua; -....males putes!! Una de les situacions on més a gust poguera estar era el dia de la plantà....be, millor dit, la nit de la plantà. Abillat amb el seu “mono” grog, el seu “frenadol” en una mà, el seu pinzell en l’altra i un somriure cansat però picaresc, reprenia a tot aquell que s’atrevira a creuar la plaça.....per a tots i totes tènia.

LLIBRET 2 0 1 9

Allí, junt amb els seus bons amics, creaven i feien les millors artesanies falleres que u puga imaginar, sense afany de reconeixements ni premis que puguen pagar les tan bones estones que vivien en aquell taller, on les parets esbossen saviesa i els pinzells malgasten color... ací sí que era inclús més feliç, com un bon artista faller, entre rialles i suro escatat, entre cafè i cola blanca, ell era així..... El seu cor forjat entre rudes portuaris i ofrenes de flors, feia que un cúmul d’amor pagat amb desamor, passió per critica desmesurada i alguna que una altra desil•lusió, semblara un senzill comentari esborrat per les rialles picaresques davall d’un bigot perfectament refinat.

No es perdia cap acte, ni bateig, ni ofrena ni processó, ell havia d’anar sempre ben vestit, de fet la primera “jaquetilla” de vellut que es trau a Gandia, la va estrenar ell. I van ser pioners tota la colla que feien el teatre i que van crear la falla estudiantil, en posar-se el vestit de torrentí, per cert cadascun el portava d’un color diferent. ( Estem parlant dels anys 70).

Començar des de el principi seria molt extens, la veritat és que la seua història fallera comença fa molt de temps, tota la seua vida. Va participar activament en tots els camps d’una comissió, citant per exemple el Teatre, on els finals de festa eren espectaculars o emissió fallera, on les reunions eren extenses però viscudes amb autentica passió. La Cavalcada, on en el cine del Tio Enrique s’hi podria haver empaperat sencer l’Empire State. En un local buit enfront de la rebotiga de la tenda nova va aprendre, de la mà de Paco Reynau i adornat per cafè “tocadet”, a pintar les artesanies falleres que d’uns simples motlles eixien i així va nàixer un artista.... quant que va fer parlar la primera falla feta per fallers, la falleta dels ratolins...i per suposat el conyac de garrafa.

Podria continuar enumerant fins a la presidència de la Falla Grau, però necessitaria el total d’aquest llibre faller. Tants amics poden corroborar els viatges a la Granadella, totes les piscines hagudes i per haver-hi de la contornada i el centre de reunions Virginia....sempre va ser molt volgut per tots els amics de totes les colles on ell va deixar empremta....ell era així.

Un altre lloc sagrat per a ell era el “quartell” general dels jubilats fallers, on es couen les faves i es decideix el preu del pa; el taller del seu bon amic Ori com ell li cridava.

Pioner a la família, va ser qui ens va fer fallers a tota la família...a la força i sense discussió, era impensable per descomptat, mencionar el ser d’una altra comissió

138

fallera. Si eres nebot o neboda de Paquito, eres de la Falla Grau i punt. Sempre tenia l’última paraula en tot el que tinguera a veure amb la Falla, feia i desfeia com creia millor......ell era així.

Personalment, li dec totes les meues vivències falleres en esta comissió, amb cullera o cullerot, sempre havia de lligar-te d’una forma o una altra a la Falla. Aquelles excursions de xicotet amb els seus amics de la Falla, aquells caps d’any en el Vall de Aran, aquell Ford festa” trip granate”...tots els anys li encantava celebrar la seua tradicional arreplegà de molsa per al Betlem. I així era, arribant al final d’una vida feliç i gaudida amb tots i cada un dels que van omplir la seua vida amb amor i alegria.

Avui ja no hi ha Betlem, no hi ha molsa, però sí un gran buit en el cor, un sabor agredolç on sense comprendreho, el racó faller dels nostres cors, sobretot el meu, queda sense llum i amb un cartell a la porta de “tancat per derrocament” per un final tan prematur.....ell va ser i sempre serà així.

Gràcies Pí, per tant.

139 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

140

Il·lusiona’t

Les quatre veus que estem a punt de llegir, pot ser, siguen les que tenen el somriure més gran, el nervi més nerviós, i el somni més aconseguit.

Aquest és l’apartat de la il•lusió, del que passa quan naix un nou dia, després d’una nit sense poder agafar ben be la son, obris els ulls i dius...És de veres? M’han demanat? Va ser anit?

M’ha passat a mi?

Sóc jo? És a mi, a qui han vingut a visitar?

I quatre veus a un mateix so responen... Si m’ha passat a mi, sóc l’elegida d’aquest any 2019.

I aquestes son les seves reflexions, una vegada ja ho han assimilat....

141 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

142

143 L2 L 0I B 1R E9T

Viatge màgic Laura Puig- Fallera Major 2019.

Diuen que la felicitat és una emoció que percebem quan ens sentim satisfets d’aconseguir una meta desitjada.

Per exemple, de menuts quan obrim un regal, finalitzem els estudis i obtenim eixe títol que tant anhelàvem,i així aconseguir un bon treballar o en el àmbit familiar , l’arribada d’un nou membre.

Doncs bé, pensava que amb totes eixes coses el concepte de felicitat en mi era total i complet. Però, de sobte un dia, vaig descobrir que em faltava una cosa, i vaig veure complit el somni de qualsevol fallera que viu les falles intensament, poder ser la màxima representant de les Falles de Gandia, i en eixe instant em vaig convertir en la persona més feliç del món, simplement, amb una pregunta, que va canviar la meua vida del cel a la terra.

Aquesta alegria va començar un diumenge de Maig, exactament l’últim. Quan de repent van cridar a la porta i al obrir-la vaig veure al president i tres membres de la Federació de Falles, en eixe moment em vaig quedar en shock davant d’ells, no podia creure el que passava davant dels meus ulls, el meu somni anava a fer-se realitat. El món es va parar, pel meu cap passaven moltes coses, sentia diferents emocions, nervis, inseguretat, un poc de por però sobretot il•lusió, alegria i molta felicitat.

I acceptant el càrrec vaig comprovar que la meua família compartia la meua felicitat, i com no, la tranquil•litat que havia en casa va passar a ser un gran guirigall. És just en eixe moment quan començà un any molt intents, d’emocions, d’alegries, d’il•lusió.... on cada acte es converteix en una experiència nova per a mi.

LLIBRET 2 0 1 9

144

Però el destí, encara em tenia guardada una sorpresa, aquest viatge el viuria junt a una xiqueta que conec des de menuda, amb la que compartisc la mateixa il•lusió, alegria i passió per les falles, i amb qui viuré cada moment que m’espera en aquest any tan important.

Diuen que la felicitat és major quan tens la sort de compartir-la amb la gent que estimes i t’aprecia, i per suposat, gràcies a tots vosaltres,a la gent del meu voltant, amb les seues mostres d’estima; recolzaments; consells; compartint cada moment junt a mi i ajudantme a conèixer més profundament el món de les Falles, feu que aquest viatge siga únic i màgic.

I puc afirmar que enguany, la felicitat es resumeix en una paraula: FALLES.

De les falles, em quede en tot.

Júlia Perles - Fallera Major Infantil 2019

Jo pertany a la Falla Grau des de que vaig nàixer,com tota xiqueta, el meu gran somni era ser Fallera Major Infantil de Gandia. Desprès de passar per molts regnats i càrrecs a la falla, com filloleta, reina de la mini-falla , padrina i reina de la falla,vaig complir un altre somni, que va ser anar a la cort de la Fallera Major Infantil del 2017.

A l’any 2018 sols vaig ser cort d’honor a la meua falla, però 2018 tampoc vam descansar perquè la meua cosina Blanca,va ser cort d’honor de la Fallera Major.

Per a la iaia i la tia pot ser siga un mareig, però nosaltres ens riem un munto; -Aquest cancan de qui és? - I les meves calces?. -Algú porta la meva mantellina? -Eixe brial que portes és el meuuuu!!! I així tot el temps.

També vos tinc que confessar que alguna que altra vegada en tot el mareig i a punt de moure la marina, per anar cap a Gandia, han tingut que córrer les dues, per que alguna de nosaltres no portava o be la banda, o be la joia, o qualsevol cosa que ens havia oblidat en tant de tràfec com passem.

Sempre he tingut el mateix acompanyant, Álvaro, ell i jo sempre junts de la mà, però no tant sols, quan anem de fallers, nosaltres som molt amics en cada dia de la vida des de que hem nascut, de fet tant sols ens llevem un dies de temps, exactament igual que el seu iaio i la meva iaia, (coincidències de la vida).

Així és com solen ser fins ara els meus dies de falles...

La meva família, crec que ja ho sabreu, és molt fallera, la meva mami Elena, ha estat fins i tot presidenta de la falla, la meva tia Lola la primera dona que entra a formar part de la junta executiva de la junta local fallera, la meva tia Marina tot i que viu lluny d’ací, cap any ha deixat de vestir-se de fallera en la nostra falla del Grau.

I tenim també a la meva tata Blanca que en l’actualitat igual que la mama formen part de l’executiva de la falla. I la tata i jo, exactament igual que la mama i la tia Lola, hem segut reina de la falla infantil i major, les dues juntes,el mateix any,nosaltres en el 2016, elles, ja fa uns quants anys més, exactament en l’any 1981.

Però de sobte algú va tocar al timbre. Si exacte! Eren Telmo,Ivan,Francisco i Oscar. Imagineu-se quin guirigall quan em van dir si volia ser Fallera Major Infantil de Gandia per al 2019.

Totes han ostentant els càrrecs de reina de la falla, tant infantil com major. Ni cal dir, tots els gesmils i guardons que tenim a casa, entre uns i altres. I de bandes ni vos parle. Tenim de tots els colors, classes i maneres. De fet, quan fem una bona escampada, ens ho passem d’allò més be.

Enguany per tot el que heu pogut llegir, si, jo sóc la fallera major infantil, però en ma casa vos puc assegurar que som com si totes ho fórem, ha segut una gran notícia i el remat més esplendorós, al menys per a mi i tota la meva família.

També hem tingut una sort molt gran, doncs totes ens vestim juntes, a casa la meva iaia Mari Tere, la tia Mari Lola ve a ajudar-li, per que clar en totes les que som... imagineu-vos quin guirigall.

I desprès de tot, ja va arribar el dia tant esperat,el dia 27 de maig del 2018,un dia qualsevol,jo venia de una comunió en Benissa i com tota xiqueta em vaig canviar i em vaig posar el pijama.

Els meus sentiments estaven a flor de pell,eren una mescla..però el que més sentia era l’alegria.

El dia 28 de maig ho van fer públic,quan vaig arribar al col•legi, tots els meus amics i mestres em van felicitar.

Va ser una experiència que no oblidaré mai, al igual que el 2019 (any tan bonic que hi ha per davant.)

Espere que enguany, tant la meva falla com totes les falles de Gandia, visquen un any inoblidable, per que així jo seré molt feliç.

145 L2 L 0I B 1R E9T

Una xicoteta part del mediterrani “ el G rau” Myriam Cánovas García · Reina de la Falla 2019 De mare madrilenya i de pare grauer, com diu la cançó de Joan Manuel Serrat que des de menuda sentia en el cotxe de mon pare, “... ... llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya ...” i es que jo realment “... Nací en el Mediterraneo...”.

Eixe Mediterrani que tant me dona; del que gaudisc en el meu temps lliure, on desconnecto de tot lo roín, el que tants records me porta, del que he heretat dels meus la seua passió, en el que em banye entre les seues onades, i m’assec en la vora i la seua brisa seca les gotes d’aigua, el que tantes histories i batalles guarda, del que tant s’escriu, es pinta, es fotografia, el que un dia pots trobar-te calmat o un altre dia un temporal,el de les albes blaves i els capvespres rojos, on la lluna i els estels es reflecteixen en eixe mar infinit, on tants naveguen diàriament, el que em dona de menjar, de viure...

Eixe que banya el Grau, eixe barri pescador que tant m’ha ensenyat, i del que tant he aprés, on he nascut, he crescut, en les seues histories i anècdotes, les seues festes i tradicions, ma casa, el meu refugi cada cap de setmana i vacances que a vegades tant trobe a faltar.

El pont que ho divideix en dos, sempre agermanats, el barranc que ho travessa i desemboca en eixe blau Mediterrani i a la seua vora nostra Església de Sant Nicolau. En aquell altre Grau, el carrer per als vianants amb les seues botigues, el seu sarau, la part viva i alegre, el seu col•legi, la Universitat, etc..

I ací la part cultural, la llotja, els coberts, el centre social Marcel•lí Perez, el col•legi Calderón, el nostre casal, les botigues de tota la vida, encara que amb noves cares i la nostra Plaça de la Marina. Encara que per a nosaltres és “La Glorieta” , el nostre centre d’operacions durant la setmana fallera, ací mengem, sopem, ballem, gaudim, ...

LLIBRET 2 0 1 9

146

Ací on estan albergant els nostres monuments, el carrer engalanat, la carpa, on rep als nostres fallers i als de fora, ens abraça cada any i cada festa que fem amb els seus guardians en forma de palmera.

I per últim, però no menys important, la qual cosa fa que el Grau siga el que és: La seua Gent. Persones tan diferents, les del Grau de tota la vida, les que arriben i se’n van, els visitants, els més alts, els més baix, els d’altres llocs del món, però tots ells comparteixen un lloc: EL GRAU. Eixe Grau que tan està de moda, i em sent orgullosa de poder representar una part d’ell aquest any.

El guirigall de la meua demanà Maria Lozano · Reina de la Falla Infantil 2019

Va sortir un dia preciós,ja apuntava al fet que anava a ser un gran dia. Em vaig posar ben guapa perquè era la comunió del meu amic Ximo.

Vam passar un dia genial, jugant amb els meus companys de classe, amb els castells inflables,els animadors. De sobte i sense saber perquè a la mama de la meva amiga Keila li van entrar les presses, calia anar-se’n ja corrent. Jo, no entenia perquè, encara era prompte i de sobte em tornen a pentinar i posar-me altra vegada de punt en blanc! I això ara?. -vaig pensar, que ximpleria si ja me’n vaig a casa.

I quina va ser la meva sorpresa en arribar. Estava plena de gent, el guirigall era tremend no entenia res, ni el que deien, ni que feien allí. Hi havia menjar, beguda i molts regals i tots molt guapets.

De sobte Ferrán i Cristian els presidents em van fer la gran pregunta: - María vols ser la reina de la falla infantil de la falla Grau?. Jo incrèdula li vaig demanar permís als meus pares i des d’aleshores crec que sóc la nena més feliç de tot el Grau, tota Gandia i tota València. Per fi tindré un regnat com van tenir la meva mama i la meva germana.

Espere que enguany, que des de el Grau estem fent història, siguen unes falles memorables, els meus papis, estan desvanits, la meva germana major, també és reina, i els dies de falles, jo espere que a casa i al carrer siga un vertader guirigall.

Gràcies a tota la comissió del Grau i a tota la meva família per donar-me suport.

Jo per la meva part, vaig a posar tot el necessari, per que siguen unes festes on ens ho passem d’allò més be, i sobre tot els xiquets gaudim d’uns dies divertits, on no solament tirem els coets, ( que tant ens agraden), si no que en tots els actes ens ho passem de categoria.

Moltes gràcies a la falla del Grau, per pensar amb mi, i més en aquest any tant especial.

Gaudim tots d’un bon guirigall!!!

147 L2 L 0I B 1R E9T

Cadascú té un guirigall, ací ho veureu apuntat tots junts formem la corall que vos siga de bon grat.

LLIBRET 2 0 1 9

148

AGRAïMENTS LITERARIS

En aquesta part literària plena de sentiments, on cada persona ha escrit, allò que li ha vingut més be, i que m’han ofert el cor, la ploma i fins i tot el paper.

No puc menys que agrair, per damunt de tot el temps, eixe que ells han perdut per dedicar-me’l a mi.

Com moltes vegades més, sempre esteu ací, i al crit de et necessite! Tots m’heu dit que si.

Un altre any, com tants més, ací sobre el paper, queda la vostra empremta, i això val molts diners.

Ja no em queden paraules, per mostrar-vos reconeixement, la falla del Grau sencera, cau rendida a “sus pies”.

Moltíssimes gràcies per tot açò i més. Per que no m’heu fallat mai, i per estar sempre presents, i doncs que cada vegada sou més, jo estic encantada per que el llegir sempre uneix.

Qui vos pensàveu que no sabíeu, ja veieu que be ho heu fet, i als mestres dels quals m’ensenye, gràcies per que cada dia aprenc més.

Moltes gràcies a TOTS, a novells i escriptors, per que entre tots heu fet, que es pogués imprimir aquest llibret.

149 L2 L 0I B 1R E9T

MÉS ENLLÀ DE LA FESTA Enric Ferrer Un observador ocasional es quedaria astorat davant el brogit de la festa de les falles, sobretot als casalso a les cercaviles. La cridòria, els cants, la música, la pólvora, fan un enrenou tan potent que la confusió esdevé un guirigall de grans dimensions. És, evidentment, una festa del poble, un poble que és humà, de tal manera que la mateixa diversió, en trencar rutines quotidianes, deixa aflorar sensibilitats que marquen als grups i a les persones. Pot ser ben interessant, a penes deixem passar els instants de més exaltació, endinsar-nos en el més enllà de la festa, tot aprofitant els moments de més emotivitat, en sentir-nos somoguts per l’allau festiu.

A tall d’exemple, amb l’ajuda de dos obres literàries, podríem fer l’experiència d’entrar en l’interior de l’home en festa, que és tant com dir, de l’home que mostra, per desinhibició, el vertader rostre de la condició humana.

En tal sentit, en una primera aproximació, podríem esmentar la por a la barbàrie, a la destrucció de tot allò que considerem el nostre marc de referència habitual, és a dir, la cultura. Fa molts anys, en la profunda crisis dels anys trenta del segle passat, el malaguanyat escriptor austríac Stefan Zweig va publicar el llibre Moments estel·lars de la Humanitat (1927) amb la pretensió d’alçar la veu a favor de l’esperit i la cultura davant la creixent agressió totalitària i racista. Era una exhibició d’algunes fites de la història, però sobretot de les aportacions de l’art, la música i la literatura a la construcció d’un esperit universal de pau i d’acollida de la diversitat humana.

La guerra, amb tot el seu catàleg d’horrors i malvestats, va semblar que aquell ideal humanista s’enfonsava per sempre. No va ser així perquè, encara que en minoria, s’hi va servar el foc d’aquell ideal. La lenta, difícil i contradictòria reconstrucció de tot allò que havia desaparegut o menyspreat encara continua a hores d’ara.

de totalitarisme, en nom d’un futur millor per a la col·lectivitat, exigia l’ofrena de la llibertat personal, de la mateixa creativitat humana. Ara la denúncia va vindre d’un intel·lectual que d’alguna manera procedia dels rengles d’aquell totalitarisme. S’hi tractava del britànic George Orwell, el qual en la seua La rebel·lió dels animals (1945) mostrava irònicament la terrible dictadura dels porcs sobre els altres pacífics animals. Afortunadament també “a cada porc li ve el seu Sant Martí”, és a dir, la matança del mes de novembre. La revolta dels animals contra els humans, segons els vell recurs de les faules clàssiques, venia a restablir hipotèticament la justícia en un món ideal, però amb un final dramàtic per la corrupció de l’ordre establert.

I què ens poden aportar les falles, como a festa del poble? Segurament més del que pareix, entre altres raons, perquè la festa acaba en un foc, és a dir, en la constatació que tot allò que consideràvem important i necessari, ara és tan sols efímer, transitori. El foc ha convertit en cendra la bellesa física de la ninota que presidia el monument, l’arrogància del poderós que exhibia la seua riquesa per a comprar fins i tot l’amor i les voluntats, la supèrbia del cregut polític o la mesquinesa del client de la seua autoritat... A la fi, com en una dansa medieval de la mort, tots apareixen sense màscares, tot mostrant la veritat del seu caràcter, del seu interior. Més encara, descobreix que tots tenim aspectes de cada ninot, com una barreja que ens fa més humans i també més vulnerables i, per això mateix, més necessitats dels altres.

Anys després de la contesa bèl·lica, un altre tipus

LLIBRET 2 0 1 9

150

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019

NO ÉS BROMA,NO....

Xelo Más Triatleta.

Clareja, se sent un gran silenci, les mirades a l’infinit de més de 2.000 persones ,en un mar tranquil, plànol i amb reflexos ataronjats. Només unes grans siluetes trenquen la continuïtat (i recorden la que se’ns ve damunt!!)

Un silenci conscient, desitjat, només cal visualitzar....... Però, ja és l’hora: “meeeeec”, botzina de sortida i “s’ acaba la tranquil·litat”.

Tots ficats en un mar mogut a força de manotades , més de 8.000 extremitats donant cops en un gran baluern, com un guirigall ensordidor d’una col·lectivitat que vol obrir-se camí en 4km, sortir d’aquest parany i agafar la bicicleta. És només l’inici d’un gran dia !! (Ironman)

151 L2 L 0I B 1R E9T

VIATGE AL COR DE LES TENEBRES Sico Fons Sé que no em creureu, sé que molts de vosaltres dubtareu de les meues paraules i pensareu que són l’esbojarrat fruit d’un excés d’alcohol, haixix o una vida dissoluta de bogeria i disbauxa. Permeteu-me, però, que tracte d’explicar la gran proesa que vaig ser capaç de realitzar durant una sola nit; si més no hauríeu de concedir-me –així us ho pregue, si us plau– el benefici del dubte.

Perquè heu de saber, amics i enemics meus, que jo, insignificant i simple mortal d’aparença humil, vaig efectuar una gesta que tot just el meu modest anonimat ha permés fins ara que el meu nom no conste als annals de la Història Mundial. Seria just reconèixer, per fi, el meu lloc al costat d’altres agosarats i intrèpids herois com Lindbergh, Amundsen, Hillary, Livingstone o Magallanes.

Sí, perquè no sols em vaig atrevir a protagonitzar una heroïcitat que empal·lidiria d’enveja l’altiva cara dels mateixos déus, sinó que a més a més hi vaig sobreviure per a poder contar-ho ara.

Val a dir que no sé ben bé explicar què fou allò que m’impel·lí a perpetrar aquell acte que els més prudents qualificarien de temerari i fins i tot de suïcida. Potser estem marcats per un destí que només déus freds i calculadors sabrien escatir. Siga com siga, la veritat és que aquella nit vaig eixir al carrer i em vaig enfrontar, sol i com en trànsit hipnòtic, a la infinita gernació que recorria, de manera boja, etílica, sorollosa, perillosa i agressiva, la ciutat atapeïda de bars, pubs i restaurants.

El món estava curull de crits, música i guirigall. Era la Pasqua que commemorava la resurrecció d’un antic déu semita, i gran part del planeta necessitava rememorar tan absurd acte mitjançant la follia i l’autodestrucció.

“Maleït sigues, proïsme; maleït siga jo, també, fill del proïsme”, semblaven cridar exèrcits desesperats de joves farcits d’alcohol i mirades angoixants.

LLIBRET 2 0 1 9

152

Jo vaig esguardar una vegada més l’entrada –que més que veure’s, s’endevinava– de l’establiment colgat per cridaners éssers humans (Caribdis i Escil·la d’esfereïdores boques obertes i esmolats ullals que devoraven amb ferotgia els éssers que s’hi atansaven), i de colp i volta, no sabré mai per què, vaig començar a caminar a través de la multitud. Crits, espentes, xafades i puntellons van colpejar el meu dissortat cos mortal. La temperatura ambient va pujar fins a límits insuportables (i encara em separaven infinits metres de la porta del local!) i la flaire de l’alé humà (absurda mescla de nicotina, alcohol i menja) emva emplenar amb generositat els narius.

No obstant això, jo –amb la gosadia dels valents, dels sants o dels bojos– no em vaig desanimar i vaig seguir caminant envers el cor de la gentada. Sabia ben bé quin era el meu destí, el meu propòsit, i res, absolutament res impediria aquell viatge. La suor va recórrer el meu front i una angoixa desesperant començà a envair-me. De sobte, un xicot alt i amb ulls lluents i esmaperduts, em va abraçar i va besar la meua dissortada boca. Jo vaig pensar en el Ciclop (Polifem, fill de Posidó?), ja que un dels seus ulls semblava mirar-me amb odi, mentre l’altre vagava per la infinitud del cosmos. Em va felicitar pel meu aniversari (!) i em va assegurar que contràriament al que solia pensar la gent, el planeta Terra no fou creat per Déu, sinó pel dimoni. Seria el Déu de la Bíblia – ésser just i ple de bondat– l’encarregat de posar fi a la infàmia de la humanitat. El seu enviat diví, arcàngel del bé i líder del país més poderós del món, s’encarregaria de destruir aquesta obra infernal amb la seua espasa justiciera de foc.

El xicot va començar a riure’s amb mirada de babau mentre li regalimava per la boca saliva d’aspecte gelatinós.

Jo vaig escopir el terra tot procurant no perbocar allí mateix i m’hi vaig obrir camí com vaig poder. M’havia quedat un inquietant gust a la boca que em recordava

alguna cosa semblant al sofre. Ben bé sabia que aquell energumen –ciclopi o no– era en realitat una fastigosa criatura pobladora dels inferns.

Dues xafades i una colzada més tard, un altre xic vestit amb americana i corbata em va demanar –em va ordenar– a crits una cigarreta per a fer un porro. Jo vaig observar la cigarreta que ell subjectava amb decisió entre els llavis i el vaig obeir. En lliurar-li el cigarret, aquell individu em va encaixar la mà i entre llàgrimes i rialles de gratitud em va jurar amistat eterna fins a la fi dels temps.

Dos segles després vaig aconseguir travessar el llindar de la porta; una fosca aclaparadora farcida de fum, crits i colps de timbal em va donar la benvinguda. Una empenta d’un desconegut va estar a punt de provocarme una caiguda; cosa que m’hagués resultat fatal, car immediatament el meu cos hauria estat engolit i arrossegat per la gent fins al mateix cor de l’infern.

Sortosament hi vaig poder mantenir l’equilibri, tot i que sense poder evitar que el contingut de mig got d’una xicota pròxima es vessara per damunt de la meua roba.

Aquella xicota em va esguardar amb fàstic com si em considerara culpable de la seua pròpia badoqueria. ¿Seria Circe, filla del Sol, i aquell líquid que m’amarava el cos em convertiria en porc?

Al cap de poc, una noia alta i xiroia com una presentadora de televisió va decidir descansar els seus flonjos i exuberants pits damunt la meua cara.

Probablement consideraria que la meua persona era un lloc ben escaient per al repòs de la seua agradable fesomia –cosa que jo no m’atreviria a dubtar ni per un segon–, però tanmateix no vaig tenir més remei que finalitzar –o si més no ajornar– tan filantròpica tasca (o caldria dir filangínica?). Adéu, dolça Nausícaa.

Vaig seguir el meu camí i llavors hi vaig poder albirar

en la llunyania com un taulell atapeït per un bosc de gots i ampolles; era la barra del local, i al seu darrere un escamot d’apressats i suorosos –gairebé histèrics– cambrers repartien a dojo racions d’etílics i espirituosos nèctars. En aquells moments la música era eixordadora i malgrat això els bramuls humans aconseguien quasi silenciar el ritme repetitiu d’aquell so infernal.

Una grossa columna –palplantada com un gegantí arbre del Cretaci– em va obligar a desviar la meua ruta fins a una regió del pub on una muralla de bellugadissos culs femenins semblaven haver-se convertit en obligat –i encisador– peatge per a viatgers i navegants. Vaig pagar gustosament la duana en forma de frecs, palps i somriures i vaig iniciar l’acostament definitiu a la barra del garito. Els primers símptomes d’esgotament començaven a fer-me trontollar les cames.

I de colp i volta sorgí d’entre la muralla de culets una dona amb minifaldilla i ulls vidriosos, i tot brandant un amenaçador got de gintònic amb glaçons, em va agafar d’un braç i em va traure a ballar. Era Calipso, la Plèiade d’Ogígia? De res serviren les meues tímides protestes ni els meus precs. Hi disposàvem de dos pams quadrats.

Improvisàrem uns passos amb admirable matusseria i m’assegurà que la música que emetien en aquells moments els potents altaveus era un tango; tot i que val a dir que els esgarips d’aquella veu anglosaxona no semblaven confirmar tan arriscada hipòtesi. Fightlike a brave, man. Shit, shit, shit! Finalment la dona de la minifaldilla em va abandonar després de comunicarme que m’estimava amb deler i va sortir empaitant un adolescent que no semblava gaire interessat en aquella impossible cançó pseudoargentina.

Vaig observar per darrera vegada com aquella al·lucinada Calipso intentava ensinistrar l’aterrit adolescent amb uns passos de vals o de polka (o serien sevillanes?). Em vaig girar cap a la meua quasi oblidada

153 L2 L 0I B 1R E9T

travessia i quan ja les meues mans s’abalançaven neguitoses cap al taulell, un desconegut d’1’90 em va entrebancar el pas i, tot saludant-me afectuosament i donant-me la mà, em va comunicar que s’alegrava bona cosa de veure’m després de tants anys (?). Em va explicar amb tots els ets i els uts els detalls i viaranys dels seus darrers quinze anys de vida (matrimoni, fills, divorci, nou matrimoni, relació amb una amant dominicana i adopció d’un preciós gos dàlmata) i en va desaparèixer per a sempre, cruspit per l’oceà tumultuós de persones.

Fou llavors que em vaig girar i em vaig adonar, astorat, que em trobava abraçat (o recolzat o repenjat o subjecte o adherit) al taulell del pub. Per fi! Costava de creure, però ho havia aconseguit. Entre els cambrers i la meua insignificant persona tot just hi havia la barra sembrada de gots i botelles. Déus olímpics! sabia que em donaríeu el vostre suport. Vaig estar a punt de plorar de joia i vaig haver de reprimir un intent d’abraçar amb felicitat el cos de l’apressat i suorós cambrer que m’albirava amb ulls de fatiga.

Vaig aixecar el braç amb decisió, no tant per fer-hi notar la meua presència com per palesar-hi el meu triomf, i vaig dir –gairebé vaig pregar– al cambrer: -UNA CERVESA, SI US PLAU! El jove cambrer m’hi va servir ràpidament (quinze minuts i vint-i-quatre segons exactament) i em vaig dedicar a paladejar el meravellós producte de l’ordi (o de la civada o de... o de nossequè) amb fruïció en aquell racó que havia decidit defendre fins a la mort durant els següents vint o trenta minuts de la meua existència.

La següent cervesa que hi vaig consumir em va semblar que feia gust de paradís, d’eternitat. I, malgrat les contínues empentes i les mirades farcides d’odi i recança, hi vaig saber mantenir la meua posició amb orgull i seguretat no exempta d’una certa satisfacció.

LLIBRET 2 0 1 9

154

Dues cerveses més tard (una alemanya i l’altra holandesa) vaig observar una certa claredat provinent de l’exterior que semblava anunciar la imminent albada.

Vaig somriure i vaig pensar que potser havia arribat el moment de mamprendre la tornada a la llunyana pàtria, l’enyorada Ítaca; però no em vaig veure amb cor de tornar a encetar la travessia del mar d’homes i dones i vaig tornar a demanar una altra cervesa, si us plau. Em trobava extenuat, la roba pareixia venir-me gran com si hagués perdut un parell de quilos, les cames em defallien com si no pogueren suportar el feixuc pes del meu cos, però la meua ànima expel·lia pau, alegria i harmonia amb l’univers, perquè em sabia artífex d’una gran gesta que les properes generacions cantarien durant molt de temps, tal volta segles.

Vet ací el resultat d’una voluntat de ferro, d’una determinació indestructible. Som amos i senyors dels nostres desitjos i el nostre albir, i només nosaltres marcarem el nostre destí. El destí dels herois.

A Ximo, el de Padur

155 L2 L 0I B 1R E9T

DEIXANT LA POLÍTICA DE BANDA Ana Llopis, periodista i fallera de la Plaça El·líptica.

Una quadrilla de bufats que sols fan que soroll i embrutar la ciutat, un grup de feixistes que reprodueixen desfasats costums del franquisme, un grup sectari en el qual és molt difícil entrar,...són alguns dels qualificatius que al llarg de la meva vida he sentit al voltant dels fallers i falleres. Normalment, han estat emesos per persones que no formen part del col·lectiu.

Tinc 8.000 caràcters, espais inclosos, per demostrar que estes asseveracions són totalment incertes, almenys si parlem de les falles de Gandia. Hem d’admetre que sorollosos sí que som però en moltes ocasions carreguem amb la culpa del que altres persones que no formen part del col·lectiu fan eixos dies. Els fallers i falleres potser siguem els més respectuosos a l’hora de tirar coets o ensenyar els nostres fills i filles com s’ha de fer o en respectar els horaris que ens marquen les autoritats per posar música. I si ho som, és perquè som conscients del respecte que ha de sorgir dels nostres casals perquè a ningú més que a nosaltres ens molesta que la nostra festa siga considerada com incívica. Clar que hi ha de fallers i falleres irrespectuosos però no passa ni un minut fins que altre membre de la comissió els cride l’atenció.

Entrant en matèria, són molts els que encara hui consideren que les falles guarden velles costums del franquisme, oblidant que també va hi haure falles republicanes i molt abans i que a més sempre han tingut un punt d’irreverents. Per sort les falles, almenys a Gandia, evolucionen al mateix temps que ho fa la societat. A hores d’ara, en tots els casals conviuen persones amb diverses ideologies. Si trobem esta barreja de pensar a les nostres famílies, per què no l’hem de trobar a les falles? És més, de cadascun dels partits

LLIBRET 2 0 1 9

156

que a hores d’ara formen part del govern municipal hi ha un regidor o regidora que en alguna ocasió s’ha posat la manta al coll o s’ha alçat de matinada per fer-se els monyos. Alguns ho són de naixement i altres han entrat a formar part de les falles quasi simultàniament que en la política. Podríem pensar que tot és qüestió de postureig o bé que ho fan per a captar vots, però també hi ha que fins eixe moment no s’havien arrimat a les falles i una vegada les han conegut de prop s’han adonat que a banda de la festa també fem alguna cosa que paga la pena.

Poetes i escriptors de renom, fotògrafs, il·lustradors, autors i artistes de teatre han fet visibles les seues obres mitjançant les falles. Ben és cert que alguns d’ells ho han fet sense pena ni glòria, com una necessitat u obligació sense acabar d’identificar-se massa amb la festa, potser per por als estereotips que encara en alguns àmbits identifiquen la nostra festa amb la dreta. Però altres ho fan fet involucrant-se i demostrant que les falles no entenen de política. O més bé, que la política forma part de les falles sense importar massa el partit.

Els premis literaris de les falles de Gandia son una bona mostra de l’aposta per la cultura que ha atret a autors de renoms. Els premi Joan Climent de poesia, abans Iaraní, arriba enguany a la majoria d’edat i a ningú se li escapa la categoria dels autors i autores que tenen el privilegi de comptar amb el títol. Igualment, ocorre amb la desena d’edicions del premi a millor article. Per alguna cosa, els llibrets de Gandia són un referent i exemple a seguir en altres poblacions i col·lectius.

I en l’ànima em dol que desaparegués el premi de Teatre, tenint en compte l’antiguitat de la mostra Ligorio Ferrer i que actualment el teatre reviscola a la nostra ciutat

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019

amb nous autors que estan girant les seues obres per tot arreu del nostre territori. I per cert, molt d’ells han nascut i naixen al voltant d’esta mostra.

Més important encara, deixant de banda la política i la cultura, les falles som persones i som també un reflex de la societat. És cert que per un temps i encara hui en dia, trobem a la nostra festa costums masclistes. No fa tants anys que una dona va ocupar per primera vegada el càrrec de presidenta i mai hem tingut una presidenta de la Federació de Falles. Més encara, algunes veus han iniciat un debat sobre si la figura de la Fallera Major o Reina de la Falla redueix la imatge de la dona a un simple objecte. De fet enguany la falla Blanqueries de València ha estat la primera en nomenar un Faller Major, un càrrec amb el qual no volen substituir el de la dona, però sí reconèixer el treball dels també fallers masculins. A molts els semblarà una bovada però el càrrec de Fallera Major o Reina de la Falla no està relacionat amb bellesa, és just un reconeixement a la tasca que la dona que l’ostenta ha fet per la festa.

Normalment són dones que han crescut al casal, han fet cavalcades, han tingut algun que altre càrrec en l’executiva i fins i tot el compaginen com enguany la reina-presidenta de la República Argentina. Vist així, per què no reconèixer també la tasca dels homes? No em semblaria desgavellat que prompte moltes falles afegisquen este càrrec de Faller Major I és que les falles de Gandia es caracteritzen especialment per l’evolució i adaptació al sentir de la societat a cada moment. Fa uns anys era del tot normal veure grans i menuts lluint les seues millors gales pel carrers, vestits que moltes vegades superaven els milers d’euros, mentre cantaven orgullosos maricón el

que no vote. I he de reconèixer que qui subscriu este article també ho ha fet, quan era menuda, encara que ja aleshores sentia que no feia bé.

Amb els anys, vaig entendre que cantar maricón el que no vote, no sols era un insult com algun major ens deia mentre recriminava l’acció, sinó que estàvem ofenem a un grup de persones, simplement per la seua forma d’estimar. Hem preguntava si la societat ho veuria igual si en comptes dels homosexuals el càntic fera referència a altra condició com el color de la pell o alguna qüestió ideològica? Probablement no. Per què doncs consentir que els nostres xiquets i xiquetes anaren insultant pel carrer? Havia de fer alguna cosa, vaig fer el plantejament a la comissió i es va prohibir el càntic, a l’any següent LAMBDA posava en marxa la campanya de canviar la lletra per Borinot i ens vam afegir a ella. En pocs anys hem aconseguit que el que estiga mal vist és que alguna comissió de Gandia continue cantant la fastijosa cançó.

157 L2 L 0I B 1R E9T

M’agrada que les falles siguen reivindicatives i denuncien les injustícies de la nostra societat. Just van nàixer amb este sentit, amb la simbologia de la purificació, per cremar allò dolent per aconseguir un canvi. Les falles no s’entenen sense política, perquè forma part de la nostra essència, som l’oposició constant que a cada cavalcada, a cada crítica, recordem als nostres polítics allò que la societat necessita, allò que no ens sembla correcte. Però ho hem de fer des d’una postura objectiva deixant de banda les ideologies pròpies de cadascun dels fallers i falleres i parlant en representació del col·lectiu com a veu del poble i impedint que les formacions polítiques vulguen traure profit de la festa. I de vegades no és gens fàcil.

La nostra història bé de més lluny i parla del sentiment del poble, de l’associacionisme, de germanor, del treball en equip, de l’amistat, de l’amor, de l’esforç, del populisme, de cultura, d’economia, de tradició... Si ens ha avalat com a Patrimoni Immaterial, alguna cosa farem que no siga dolenta.

Espere haver complit dignament l’encàrrec que una estimada fallera em feia per al llibret de la seua comissió.

Per cert, que sols hem posava una condició, que al llarg del text apareguera la paraula guirigall, i ací està encara que sols en l’última línia.

LLIBRET 2 0 1 9

158

LA GALLINETA DE PLOMES DAURADES Juan Arturo Martí El que comptaré no és veritat, és un conte que pot recordar-nos a alguns personatges o situacions, encara que la fantasia sempre té alguna semblança a la realitat.

Hi ha un món paral·lel al nostre, un lloc on els galls, pollastres i gallines viuen més o menys en ordre.

En este món, les aus tenen les seues vides, les seues festes, els seus problemes, tot això i allò que tenen les societats normalment.

La festa més important que celebren és la celebració del equinocci de primavera, la fi de l’hivern.

Hi ha un poble portuari molt pròxim i està en un altra dimensió, al costat de la desembocadura d’un riu i d’un barranc. Hi ha un galliner gran, ple de galls, gallines i pollets, els quals viuen en harmonia.

Per costums ancestrals son una mica masclistes. Les festes més importants que celebren, tenen el seu colofó la nit del 19 al 20 de març.

Fa un temps va ocórrer el següent: Les festes eren de sempre dirigides pels galls i pollastres, l’únic protagonisme que els donaven a les gallines era el de lluir-se amb les seues millors plomes. De fet triaven de totes a la que havia de ser la reina de la festa de la foguera, que a més seria l’encarregada d’encendre-la.

Estes festes és celebraven des de feia molts anys i consistien en recollir el que als corrals s’havia desbaratat durant el passat any,a més de tot allò que en l’hivern havia sobrat o s’havia convertit en fem. Totes estes andròmines s’amuntegaven enmig del pati i es cremaven.

Al mateix temps es feia una festa on es ballava al voltant de la foguera, on és cremaven i s’arreglaven totes aquelles malifetes haguts entre pollastres i gallines

al llarg de l’any. Tots junts ballaven i menjaven en germanor oblidant les picabaralles.

Passaven els anys i aquella celebració masclista no canviava, més bé s’acomodava i la festa anava decaient perquè no progressava al temps que la societat, ja que els galls estaven molt còmodes amb la situació, fent el que volien sense demanar parèixer a les gallines, però un grup de gallines que havien sigut molt disciplinades, van començar a reunir-se d’amagat per veure que podien fer perquè aquella festa progressés i tindre més protagonisme.

Després d’uns anys de reunions clandestines per part de les gallines, on el tema principal era el d’aconseguir la paritat i amb el treball diari d’educar als seus pollets en la igualtat, van arribar a la conclusió que elles havien de propiciar un gran canvi, fer que una d’elles fóra la que dirigira estes festes i així demostrar que eren tan capaces o millors que els galls.

El treball va començar en buscar la gallina que fóra idònia per tal menester,la gallina que tinguera el grat de totes, la força suficient per enfrontar-se als galls i demostrarlos que elles també podien, que no importava el sexe sinó la seua capacitat.

Van remenar molts noms, molts dels quals havien participat activament en estes reunions, moltes son les que volien ser les que havien de presentar-se. Però no es posaven d’acord i les reunions que començaven organitzades acabaven en un gran guirigall, cap escoltava, totes parlaven i cridaven alhora.

Van passar moltes reunions, fins que arriba un dia on Tere i Lola, dues de les gallines més veteranes, de les més assenyades, d’eixes que escolten i és fixen en tot sense manifestar-se quasi mai, observaven i pensaven que amb aquella manera de fer les coses no s’anaven a

159 L2 L 0I B 1R E9T

aclarir, doncs estaven tenint el mateix comportament que els galls, però entre tot aquell guirigall, van veure una gallineta jove que escoltava i agafava anotacions.

Van passar les hores i allí una reunió més no s’havia aclarit res, però eixa nit, quan ja van començar a baixar els decibels del guirigall, la gallineta va intentar parlar, encara que no li feien cas. De sobte escataina fortament una d’aquelles gallines veteranes, demanant silenci.

Com per art de màgia, van callar totes i és va sentir la veu alta i clara sense faltar el respecte, però amb rotunditat d’aquella gallineta, anomenada Elena, explicant a totes un programa molt elaborat sobre totes les propostes que reivindicaven en les reunions i que no havien arribat a cap acord perquè no s’escoltaven,però en esta ocasió al estar en silenci es van adonar que allò que els va exposar la gallineta eren aquelles coses en les quals totes estaven d’acord.

Van acabar la reunió, és van mirar entre sí en silenci i de sobte es va sentir una veu que va dir: eixa gallineta és la que necessitem, eixa gallineta ha de ser la nostra representant. Al que la gallineta va respondre: Amb una condició, hem d’escoltar-nos les unes a les altres, hem de estar unides en les nostres reivindicacions, totes som una i si així ho fem aconseguirem en un futur no gaire llunyà que no es parle d’igualtat de gènere, perquè tots i totes som iguals davant les responsabilitats.

En la següent reunió per a la festa on s’havia de triar al dirigent,van acudir les gallines i van presentar a la gallineta per a exercir de dirigent de les festes. Van exposar les raons i Elena la gallineta,va presentar el seu programa, els galls van quedar tan impressionats i boca oberts que la gallineta va aconseguir ser triada per unanimitat.

Elena va realitzar una gran feina, molt ben valorada per tots els galls i gallines del corral i d’altres galliners, doncs

LLIBRET 2 0 1 9

160

la seua fama arribà més enllà.

I eixa gallineta, jove, xicoteta de grandària, de plomes daurades, que estava casada amb Xus, un gall foraster de plomatge negre, de potes blanques i procedent d’una població que també se situa en la costa i té un penyal que entra en el mar, van tindre un regal. Una xicoteta gallina de plomatge daurat i bonica nomenada Júlia, era riallera, alegre, a la qual li agradava molt esta festa.

L’arribada de Júlia va fer feliços a la parella i al corral sencer. Júlia al créixer es va fer tan bella, intel·ligent, organitzada i responsable, que un dia tots els corrals d’aquella població, van decidir nomenar-la representant de tots els pollets i gallinetes de tots els corrals.

Júlia i els seus pares Xus i Elena acceptaren i foren molt feliços, gaudiren d’un gran any, on tots els galliners de la ciutat i en especial el seu van fer les millors fogueres i festejos que mai s’havien conegut.

A més Elena va ser una deixes gallines que lluitaren i trencaren l’hegemonia dels galls, per això sempre serà molt reconeguda en el galliner i en un futur no massa lluny, altres gallines seguiran el seu exemple.

P.D.:Guirigall, significa segons el diccionari: Confusió que es produeix quan molts que parlen, criden o canten alhora o desordenadament.

Però us podeu imaginar si l’origen d’esta paraula haguera sigut diferent; Un gall que a més és guiri, foraster amb plomatge rosi blanc exposat als raigs del sol durant una estona i amb les potes amb calcetins blancs. Doncs si mesclem: Gall + Guiri = gall-guiri. i si posàrem les paraules a l’inrevés, guirigall…

161 L2 L 0I B 1R E9T

LAIA, SI NO VOLS CALDO, TRES TASSES. Per a ma fina oïda...

Anna Igualde Garcia.

Per a ma fina oïda les fulles enraonen i són campanes els arbustos.

Mai no puc estar sola enmig dels sentinelles de la Natura.

Si dintre d’una cava crec romandre amagada, els quatre murs no sé què em diuen...

Oh la creació sembla una gran esquerda que em fa visible!!

Emily Dickinson (Trad. Agustí Bartra)

Laia puja les escales a poc a poc. Ella camina amb les restes del cansament del dia anterior (a una edat el fet de no dormir li passa factura). Al fons del passadís escolta un guirigall. Sense dubte són els seus alumnes que s’esforcen amb prou nervis per donar-li la benvinguda.

Ha estat uns mesos de baixa (“la maternitat” que ella pensava en no triar-la i al final ha cedit per una sèrie de normes socials no escrites però existents que l’emboliquen i sense voler l’han conduïda al món de la nit, els bolquers i els biberons com no s’ho haguera imaginat mai).

Els alumnes amb els seus cors agitats arreceren taules i cadires per donar-li la seua millor imatge i dir-li: “t’enyoràvem profe”. I dos segons després: “ensenya’ns una foto dels bebès”. Sí! Els bebès, dues criatures en aparença dòcil i angelical però que no són tan divins, perquè mengen, dormen, ploren, es desperten, es constipen, etc.

LLIBRET 2 0 1 9

162

Laia ha decidit abandonar la seua vida assossegada i plàcida per un guirigall incessant. Ara, no només és l’activitat ininterrompuda dels seus alumnes sinó que quan arriba a casa es troba el ritme imparable de les seues dues criatures dolces. Se li han acabat les pel·lícules en marató, els viatges d’aventures a països exòtics, lectures silencioses, la pau i la tranquil·litat, etc.

Se’n recorda constantment de les paraules de sa mare, les seues ties, les amigues, que li deien: “si no tens fills te’n penediràs!” O la típica frase de: “se te passarà l’arròs!” O la típica pregunta: “i per a quan un xiquet?” (si no l’ha tingut és perquè no ha volgut o perquè no ha pogut, en els dos casos la pregunta és incòmoda... ja els tindrà si vol, no? Com ara ha estat el cas... no patiu ànsia per Laia!). El tema de la “no maternitat” encara no està del tot assumit o acceptat. Moltes dones es veuen abocades sense voler a aquesta experiència (bé per la parella, per la família, pel seu entorn més immediat).

Si realment ho pensa bé...tots ballen al son de la música que els toca ballar, i, a més a més, els fa la il·lusió que ells han decidit lliurement tenir(i no condicionats). Potser en el fons no deixen de ser uns il·lusos i resulta que tot està determinat... això seria una pena, no?

Laia torna a incorporar-se a la feina (que per sort li dona unes grans facilitats per afrontar aquest nou repte de ser mare per partida doble). Té reducció però reconeix que li costa molt agafar el ritme a mitjan curs amb els exàmens i les avaluacions en un tres i no res. Comença amb un dels temes clàssics: les novel·les cavalleresques.

Com motivar uns alumnes que pertanyen a l’era digital?

Sobretot amb un temari que tracta tot el segle d’or valencià. Com endinsar-los en l’edat mitjana? Com acaronar tots els seus personatges? Ha de pessigar-se per força, i així, tornar al món real. Ha d’intentar arrencar del seu cap les estratagemes més impossibles per

fer que el temari els arribe a impactar. Podria regalarlos una visita a l’entorn autèntic i verídic dels autors medievals? Com pot fer que tinguen interès en temes que no els interessen?I si es fa youtuber? Els kahoots serviran d’alguna cosa? Els farà interpretar i analitzar els personatges mitjançant una obreta teatral? Com dona classe a alumnat que no vol ni té interès per aprendre?

Ara, té estonetes amb el seu coixí estovat on reviscola idees, anècdotes, imatges i sensacions que li serveixen per intentar activar el cervellet dels seus alumnes. Evoca el temps on els seus professors passaven per la porta amb el coneixement dels noms i malnoms dels pobles de la Safor,i en un instant, la captivaven! Quantes històries i lluites sense dormir li contaven. Laia contempla el seu prat verd on escriu les seues inquietuds i temors... les seues llavors perquè més prompte o més tard, els seus adolescents seran la societat del futur. Uns adolescents màgics que l’han ajudada a créixer mentre els educa.

Ella recorda, amb una certa enyorança, la seua primera vegada com es va presentar davant d’una classe d’adolescents excitats quan pujaven del pati(amb aquella olor humana tan intensa mentre escrivia el seu nom a la pissarra). Avui, Laia comença un nou repte el de ser mare i professora alhora amb criatures àvides d’aprendre però que desconeixen com ho han de fer. El segle d’or els espera apassionat amb capes i espases de vellut carmesí (com la capa que portava aquella xiqueta atemorida, de nom Isabel de Villena, i guiada per la mà de la Reina Maria, quan ingressava en el Monestir de la Trinitat sense saber les dificultats que la vida li posaria per davant i hauria de superar).

Ara, el prat ha passat del color verd al blanc digital, una professora,de nom Laia, pensarosa no sap les dificultats i el nous reptes que els alumnes i la vida li posaran per davant...Avui, ella arrenca i es pessiga fortament davant d’aquest guirigall que escolta

163 L2 L 0I B 1R E9T

“BEATIFICACIÓ RECLAMADA…” Vicent Aunión L’estiu havia arribat al seu terme. “Ja era hora…” era l’expressió exclamada per alguns i en el pensament per moltíssims més ciutadans.

El soroll, desfilada de velles maletes entremesclades entre els mals fets e improvisats paquets d’on sortien cremades ombrel·les publicitàries, xancles gastades, poalets i paletes de plàstic i un indescriptible número d’articles de platja enganxats d’aquella manera als seus possibles propietaris, corretejaven d’una forma dislocada, cara a l’estació del tren, l’autobús i els més VIP buscant els seus polsosos vehicles, per no haverlos mogut en cap moment durant la seva estància vacacional i abandonats en els llocs més inversemblants e inoportuns dels carrers de les nostres platges.

Carreres orquestrades per arrítmics sorolls de brams per aconseguir arribar els primers… quin “guirigall”,…el mateix que han conformat en la cua de la peixateria o del forn o del cine d’estiu o… de qualsevol lloc en el que pensaven que es donava alguna cosa regalada o com diuen ells: de gratis.

No pues… a l’hora de clavar en la arena el palo de la descolorida publicitària ombrel·la per a desplegar els infames dibuixos de les sulsides tovalloles, distribució de les caires i hamaques, instal·lació de la taula plegable, els artefactes dels menuts, la nevera, el dispensari de cremes i olis,…convertint el espai, pràcticament tancat, en un barracó de fira.

De la nevera portàtil surt de quasi tot (com si fos un simulacre del miracle dels pans i peixos): entrepans de truita espanyola, una fiambrera de ensalada russa, un altra amb diversos talls de embotits variats, la tercera d’olives xafades i la última en boquerons en vinagre (pense que per fer l’aperitiu). Les tomaques, de mol bona pinta,( mampreses del bancal del tio Pep, bancal que ja coneixen dels altres anys), les botelles de “tinto

LLIBRET 2 0 1 9

164

de verano”, cervesa i tot entremesclat entre l’oli de les sardines de llanda, el dels boquerons i la crema antisolar.

Pense que si furgarem un poc més, possiblement ens eixiria algun que altre samaruc.

Pareix que la nit d’abans no soparà ningú, perquè gana hi havia en gana. Entre trago y trago, botella en mà que anaven passant-se entre els comensals de quan en quan sortia un rot que deixava en el aire la presumpta jefa de la colla i que anava corresposta per un fort aplaudiment.

La festa discorria en certa harmonia, encara que per als veïns de la cerca era un respectable “guirigall”.

Eren ja vora les 4 de la vesprada, toca anar arreplegant tot lo que ha estat exposat al sol i dipositar-ho en bosses de plàstic de qualsevol super, però entre unes coses i altres, que si les caires, les hamaques, la ombrel·la, les tovalloles, els olis i cremes, la nevera,…sobre la arena s’han oblidat els plàstics plens de fem, sense dipositarlos en el contenidor per a tal ús. Una distracció el pot tindre qualsevol, però no en un cas com aquet.

Alcen el vol amb un aspecte un tant desolador, van torrats per els quatre costats i com a pingüins un darrere l’altre van rectes al Restaurant de primera línea on havien fet la reserva per a dinar a les 3.

La reserva era una fideuà per a 6 i una pizza per a 4 menuts, però… ai mare, son 17 en total i de nou muntant un altre “guirigall”… improvisar taules i els servicis pertinents, mentre els més atrevits van apoderant-se de les caires d’altres taules.

Ensalada no fa falta, de la nevereta surten la resta de tomaques del bancal del tio Pep i les botelles amb el tinto de verano i cervesa que els ha sobrat, però demanen tres gerres d’aigua per a que no falte de res i si pot esser que li posen gel i una corfa de llima, davant la cara desencaixada del cambrer de torn que li ha tocat atendre’ls.

Transcorre el dinar, entre molta gresca i veus esvalotades com en un mercat políglota, on no s’entén ningú, però el que alça la veu més fort es a qui li donen la raó.

Toca l’hora del postres i d’una bossa de plàstic van eixint taronges de replom, uns sanglots de raïm i unes figues encara verdoses. Pobre bancalet me l’hauran deixat a ras.

Van a tocar les 8 de la vesprada i amb molta angoixa el cambrer els anuncia que té que disposar les taules per el sopar, reflectint-se males cares entre els clients que mentre van alçant-se de les caires, entre dents comenten que la fideuà estava així, així, passable… i la veritat es que no han deixat ni un fideu de mostra. La paella la havien deixà més neta que una làpida. A l’hora de la propina…perdó es que no portem rés solt, a la pròxima.

Si es contemplés la Beatificació Comarcal, la tindríem guanyada i ben guanyada i a punt de Santedat. Els “guirigalls” que tenim que aguantar ja no sols per l’estiu, també en Setmana Santa i Falles. Tres dates de “guirigalls” al any, multiplicades per cada visitant, escolteu…no son molts “guirigalls” ????.

165 L2 L 0I B 1R E9T

EL PAL DE TELÈFON Josep Basset 1. Eren les vuit del matí d’un diumenge. El primer sol començava a veure’s als penals blancs de les cases d’aquell poble menut envoltat d’horts de tarongers.

2. La gelor humida per la rosada de les primeres hores es feia notar a la cara i a les mans. Mentrestant, els pocs que omplien el bar de la plaça major, només parlaven de futbol i discutien apassionadament les jugades dubtoses del partit televisat la nit de la vespra de festa.

3. La llum del sol, que a eixes hores entrava per la porta envidrada d’aquell bar, la partia l’ombra vertical d’un pal que uns empleats de ves a saber qui, aidats d’una escala llarga, anaven mullant-lo, a poc a poc, amb un pinzell de brotxa ampla, d’un sabó líquid espès, a fi d’empastifar-lo des de la punta més alta, fins a quasi aplegar al seu peu.

4. Al costat del pal, els empleats de ves a saber qui havien deixat a terra un pollastre que mirava amb uns ulls plens d’espant. Se’l podia veure amb les potes lligades amb un cordell de pita. Lluïa un plomatge blanc i net. Ell mai no hauria esperat que l’agafarien aquelles mans esguitades de sabó líquid, ni menys encara hauria pensat que anirien a penjar-lo cap per avall amb la baga d’aquell tros de cordell.

5. Un tros de cordell per enganxar-lo del clau rovellat que hi havia clavat en la punta més alta d’aquell pal, reclam dels premis futurs tan vinculats a un sant venerat.

6. Aleshores hi van sonar les veus de les dolçaines acompanyades pels tocs del tabal. Començava així la despertà tradicional pels carrers d’aquell poble blanc que el verd conreat sempre abraçava.

7. Entretant marxaven sonant les dianes. Ja havien penjat aquell gall de granja a la punta del pal. Tenia la cresta més roja que una tomaca d’estiu, degut a la postura invertida del seu cos que li feia baixar tota la

LLIBRET 2 0 1 9

166

sang al seu cap. A més a més l’animal patia el calvari del sol que ja començava a calfar i caldejava aquell espai, on només s’hi veia el pal del qual penjava aquell trofeu viu.

El pollastre obria desesperat les seues ales blanques, les agitava i deixava caure en l’aire, de tant en tant, algunes de les seues plomes; el soroll constant del seu aleteig va fer cridar l’atenció d’un ull foraster que es va adonar que l’animal estava espantat i ja no podia cantar el seu quiquiriquic de llibertat.

8. Eren les nou i vint del matí i encara les agulles del rellotge del campanar de l’església havien de recórrer el camí de cinc hores. I també havia d’esperar que el poble esmorzés i que després algunes dones agafades del braç del marit i d’altres ames de casa un poc més soltes passejaren orgulloses pels carrers les safates plenes de dolços que repartirien en acabar la missa de dotze.

9. Allí, a la plaça plena d’ànimes, tots van gaudir d’un diumenge gloriós. I el senyor rector, prim i fervorós dels sermons patronals, oficiava la missa cantada amb orgue. Mentrestant, el gall esperava que els xiquets que estaven a un carrer del costat i tenien els ulls embenats, passaren d’un en un i trencaren, ben animats, amb un pal de taronger, aquelles dotze cucanyes calfades pel sol de migdia.

10. L’animal allà dalt resistia atordit. Tot seguit, aquells empleats de ves a saber qui li van botar foc a la traca que, penjada en l’aire, rodava la plaça. I el gall, cada vegada més atarantat, no es treia del cap els quatre trons, tot pensant que li esclatarien a la seua vora, com sempre havia ocorregut en el passat: un esclat acompanyat d’un vol de campanes. I encara no en tenia prou amb això, i esperava el patiment de respirar aquell fum espès i pudent que feien els potents esclafits de la traca. I així anava fent les estacions del seu interminable viacrucis.

11. I tot i passar l’angoixa festiva, el pollastre encara haurà de suportar el prolongat guirigall d’una nombrosa colla de quintos que intentarà, una vegada i una altra, formar un castell humà per pujar el jove més àgil, què abraçant amb les cames i els peus el pal esmunyedís, patint pujant i patint baixant, intentarà obtenir el premi penjat. Un quinto astut que ràpidament aconseguiria tallar-li amb una navalla aquell tros de cordell que l’esclavitzava.

12. Quasi a la fi de la prova, aquell gall que no sabia plorar i que estava mig mort, esperava que ràpidament s’acabés tot allò i que qualsevol quinto l’agafés i el tragués de seguida d’aquell indret maligne. També, innocent, pensava tindre sort i que algun hàbil jove l’empomés quan algú aconseguís tallar el cordell. No volia caure a terra i partir-se el bec. Però a ningú li importava la llarga espera. Ni es queixava de les rialles que acompanyaven les caigudes d’aquells quintos desmanyotats.

16. I com tot passa i s’acaba, en aquell espai ara buit i en silenci, només van quedar per terra, per on viuen els vius i passen els morts, els papers cremats de la traca, unes quantes plomes soltes del gall i el pal fàl·lic que fa perdurable els costums ancestrals. També hi van quedar, com un testimoni mut, tres caguerades tendres d’un ésser ignorat que renegava perquè allí, en aquell dia festiu, el seu sant patró no el va voler beneir.

301118 Josep Basset

13. Mentre els joves quintos intentaven pujar al pal i quan tot semblava que ja s’acabava, aquell ull foraster va mirar fix aquell ésser penjat, i va observar que el gall semblava estar crucificat com un màrtir en la creu de ferro que coronava l’església. Era una creu nua d’imatge que rematava la façana principal de l’església, on el poble fervorós, cada any per la mateixa època, festejava el seu san patró, que també ho era dels animals.

14. Aleshores van emmudir els tocs de les campanes i els sons de la música popular. Mentrestant, el sol de migjorn aplomat calfava, calfava, calfava.

15. Després de tots aquells intents per part dels joves de pujar aquell pal esmunyedís, l’animal, finalment, arribà a ser un premi i algú se’l va endur al braç. Això sí, ben untat per les mans esvaroses del jove campió, eufòric i entrat en quintes.

167 L2 L 0I B 1R E9T

GUIRIGALL VEÏNAL Llorens Bustos Sempre m’encarrego de tirar la bossa de fem en el contenidor comunitari, aquella nit per tirar en el poal les restes del peix del sopar, i perquè no es fera pudent a casa vaig decidir eixir, aprofitar i fumar-me un cigarret. A l’ésser un segon pis el vaig fer a peu ometent l’ascensor; em servia per a estirar les cames. En arribar al replà del primer em vaig detenir en escoltar la veu atabalada de Rosalba, esposa del veí Sebastián. Amb por a ser descobert vaig esperar al fet que el cicle de llum finalitzés per a quedar-me a les fosques, sense un altre interès que parar esment al guirigall que denotava la pertorbació matrimonial. De bona gana hauria pegat la meua orella a la porta, però em vaig conformar amb el poc que vaig poder sentir. Sabíem que Sebastián es va quedar sense treball i aqueix li va fer beure alcohol sense mesura; no era la primera vegada ocorria aquell tipus de discussió. Quan vaig apreciar que la conversa s’havia calmat, encenc la llum i continue la meua comesa. En eixir al carrer vaig rebre una bufada d’aire fred que va buidar la meua consciència. De retorn, no vaig tindre temps d’obrir la porta, ho va fer la veïna del mateix replà que Sebastián, com sempre, embolicada en el seu mític batí de franel·la a redolins, tal qual un de flamenca.

Em va tancar el pas, va quedar en el marc de la porta per a interrogar-me: —T’has espantat per la cridadissa veí?

Em va acostar tant el rostre que vaig haver d’esquivar el seu halitosi.

—Poc m’importen les seues xafarderies —li vaig dir esquiu.

—T’he vist per l’espiell com escoltaves —aquella amonestació em va fer sentir còmplice del seu xiuxiueig,

LLIBRET 2 0 1 9

168

la vaig permetre que continués—. Crec que ha passat alguna cosa grossa, estan molt callats. En marxar-te tu ha quedat en silenci.

—Perdone’m però he de matinar… —li vaig mentir per a abandonar-la.

Em subjectà del braç per a ampliar la seua informació: —Ahir van rebre una ordre de desnonament. Ho sé perquè van trucar a la meua porta els del jutjat preguntant. Em preocupo pel motiu. No paguen a ningú i ningú els fia. Això va dir ella.

La dona va quedar amb la cigarreta a punt de prendre.

Vaig arribar a la meua casa i no vaig fer comentari algun a la meua esposa; segur que la veïna del batí indagaria tot el possible fins a conèixer l’estat del matrimoni que ara boquejava com un peix en dic sec.

El matí següent va resultar com els altres. Luisa i jo ens disposàvem a desdejunar quan escoltem una cridadissa provinent del pati interior. Vaig eixir a la porta de la meua casa i vaig escoltar la veu ronca d’un home, per a mi, desconeguda. Al poc va arribar la meua esposa revelant-me de qui es tractava:

—És la policia!, hi ha un cotxe patrulla al carrer.

de franel·la va vindre a mi com fugint del foc, em va agafar del braç i va instar:

—Com ho saps?

—Vostè és testimoni! va escoltar la batussa com jo.

—Els he vist per la finestra del menjador, acaba d’arribar una ambulància.

Hi havia un policia que custodiava la porta oberta de l’habitatge de Sebastián, se’ns va acostar i ens va dir a l’una:

—Sebastián és massa arrogant i orgullós —li dic presumint alguna cosa estranya—, des que li van acomiadar de l’ajuntament no alça cap, l’alcohol li té perdut; li passa per ficar-se en política. Ja no manen els seus. No assessora a ningú.

En mostrar-me impassible, Pilar es va interessar de nou: —Tu saps alguna cosa?

—Anit en baixar el fem vaig sentir que tenien un bon guirigall.

—Havies d’haver-los avisat.

—A qui?

—A qui serà?, a la policia…

—Ja ho vaig fer una vegada, i quan van vindre, ni puto cas, anem tanca la porta.

—Què dius? Camina, baixa, igual esclareixen alguna cosa quan digues el que saps.

—Ni ho somnies, no és cosa meua.

—Sí que ho és...

Luisa va afegir a la seua obstinació una lleu espenta que em va servir per a iniciar el pas cap el centre de l’escala.

A penes vaig baixar al replà del primer, la veïna del batí

—No marxen que hem de prendre’ls declaració.

—Què ha passat? — Vaig preguntar embolicat d’incertesa.

—Sebastián que ha discutit amb la seua esposa i l’ha empès —va respondre la veïna, sense llevar-me l’ull de damunt.

Vaig quedar tan perplex que desitjava desaparèixer el més prompte possible d’aquella trèmula situació en la qual em sentia culpable al no haver-ho previst.

—Puc avisar a la meua esposa? —vaig suggerir al policia amb veu temperada.

—Sí, puge —em va respondre amablement i va afegir un xiuxiueig—, li prendrà declaració el company abans que vinga l’ambulància.

No més vaig posar el peu en el primer escaló de l’escala, vaig mirar cap amunt i vaig descobrir a la meua esposa que no havia perdut un àpex de la conversa. Entrem a la nostra casa i després de tancar la porta em va etzibar: —Havies d’haver-los avisat anit.

—No ho va fer la veïna…—em vaig excusar.

—Perquè aquesta embolicada amb el Sebastián; diguesli-ho a la policia… la molt sorra.

169 L2 L 0I B 1R E9T

Un altre colp Maria Moragues. Periodista. Fallera de la Vila-Nova.

Un altre colp arrabassa la meua galta. No sé quantes vegades he hagut de suportar-ho. Pare i ho pense bé. Ho meresc. Meresc cadascun dels càstigs que Joan em propicia. No dec lluir aquestes draperies exagerades. Tampoc és necessari perdre temps amb les llengudes que deien ser les meues amigues, només fan que criticar la meua vida i jutjar el pobre Joan. I per descomptat, no dec visitar els meus familiars. No ens ajuden econòmicament per traure endavant aquesta situació. Mesos han passat des de l’última vegada que veia somriure a la meua mare.

Colp, puntada, crit, així successivament. La sang recorre pel meu rostre. Em mire i m’adone que cap part del meu cos és de color carn. Morat, roig, verd i negre. Seqüeles que mai s’esborren. No les físiques, les psicològiques.

Però ho meresc, devia haver eixit a saludar-lo, no era necessari perdre el temps pensant i fent reflexions personals.

M’endinse en la meua plena soledat. Com ha canviat la meua vida. Ho mereix. No vaig escollir bé les meues amistats, tampoc tingué sort en el sorteig de la vida, em tocà una família dolenta. Encara sort que està Maria, el meu bebè. El meu amor vertader. Ni em jutja ni em pega. Gaudiré de ella fins que s’adoni de la mala mare que sóc. Fins que no siga conscient, l’agafaré fort perquè cap desgràcia ocorri. L’abraçaré perquè no patesca les injustícies de la vida i tampoc senta com Joan brama després d’haver consumit més alcohol del que devia.

No permetré que ningú faça mal a la meua xiqueta. No ho consentiré.

De sobte escolte a Maria plorar. Joan l’havia agafat bruscament del bressol i l’havia despertada.

De sobte, un soroll trenca la meua reflexió profunda.

S’obri la porta. Joan crida escandalitzat perquè no hem eixit a rebre’l. Demane perdó una mil i vegades per no haver-lo saludat. Suplique a Déu que no s’haja enfadat.

Si és així, ja sé quin serà el futur més pròxim.

Sí, s’ha cabrejat. Tanca amb tanta potència que quasi se n’ix la porta del seu marc.

M’apresse. Còrrec per dins de casa per deixar Maria al seu bressol. No vull que senta ni veja el que va a ocórrer ara. Joan em busca però m’ha donat temps de resguardar a la menuda. I de sobte el meu marit interromp a l’habitació.

LLIBRET 2 0 1 9

170

Joan ja ha parat. De segur s’haurà cansat o haurà anat a glopejar les restes d’alguna botella de la cuina.

Estava equivocada.

Nooo, Joan, nooo! Ella no! M’alce del terra com puc tot i que no tinc forces. Però no consentiré que aquest malparit maltracte la menuda. Cride, plore, els busque...

I sols sent un guirigall. Eixe guirigall que ha callat durant mesos i ara crida amb veu alta i potent. Els meus veïns entren a casa i veuen el que imaginaven...

Mai foren capaços de cridar la policia. Els cossos de seguretat i assistència social tampoc donaren massa crèdit a les nombroses denúncies dels meus pares i amics. Una societat ensordida i cega que permet que les dónes encara siguem maltractades per ells.

Ella era la mare de Maria, demà pots ser tu, la teua amiga, la teua filla o inclús jo. Eduquem i reivindiquem la igualtat. No permetem que els homes siguen capaços de distanciar les dones de les seues famílies i amics per poder-les controlar i maltractar. Denunciem tots les injustícies intensament. No siguem només eixe fragor que sempre parla quan la massacre ja s’ha produït.

171 L2 L 0I B 1R E9T

#elGrauestàdemoda Miguel Angel Picornell · President de a Junta de Districte del Grau-Venècia-Rafalcaid.

No sé qui va ser el primer a utilitzar en les xarxes socials el hashtag “El Grau està de moda”, però és un fet empíric que ha triomfat. L’esmentat eslògan te’l trobes allà on mires, ja siga a Facebook, a Twitter o a Instagram.

No m’agradaria que interpretareu este article en clau política o electoralista –ho dic per la proximitat de la cita amb les urnes al maig vinent-, simplement es tracta de convidar-vos a compartir amb mi una visió optimista respecte de l’actualitat al nostre estimat districte marítim. Al cap i a la fi, el pessimisme és un estat anímic negatiu que acaba provocant malalties. El Grau té raons –en plural, perquè en són més d’una- per a estar de moda. Per a començar, tenim a les dues Falleres Majors de Gandia del 2019, Júlia Perles Moncho i Laura Puig Martí. Les dues són del Grau i de la Falla Grau, un fet extraordinari i únic que no té precedents en els més de 100 anys d’història fallera a Gandia. I esta és ja una evidència singular que m’ompli d’orgull i satisfacció –l’emèrit ho diria en castellà i en una tonalitat que sempre que escolte, em recorda el parlar de Ramonet “meumèc”-. Però seguim enumerant motius per a veure el got mig ple.

Fa dos estius es va establir la línia marítima que uneix el Grau amb les Illes Balears. En principi el Ferry Almudaina Dos viatjava només a Eivissa i el 2017, també a Formentera. L’estiu passat es va perllongar la ruta fins a Palma de Mallorca i enguany els plans de la companyia naviliera passen per mantindre el servici tot l’any; destinar un vaixell més gran –el Volcán de Tijarafeamb la incorporació,a més del de viatgers, del transit de mercaderies i reforçar a l’estiu amb un segon ferry d’alta velocitat com el que ha atracat al moll de carbó estos dos anys arrere. Esta activitat extraordinària ha reactivat el sector de servicis al Grau vell i així m’ho han fet saber, principalment, els empresaris hostalers ubicats al voltant de l’entrada al recinte portuari. I és que en un parell d’anys vora 70.000 viatgers han utilitzat este servici. És

LLIBRET 2 0 1 9

172

un altre argument que referma el hashtag que dona títol a esta col·laboració. Decididament, el Grau està de moda. Però tenim més motius, que ací no s’acaba la cosa i ja que parlem del moll, des del setembre passat un dels tinglaos acull la flota de Manolo “el Polit”. Més de 150 vaixells a escala sorgits artesanalment de les mans d’un veterà pescador a la vegada que destacat membre de la Falla Grau al seu moment, no en va pertanyia al selecte grup anomenat “els milionaris” i del que formaven part també Paquito Martí, “Perol”, el “Xato Perinxin” i el meu germà Javier. És el primer museu permanent que s’instal·la en el Grau. I per a rematar el capítol portuari cal destacar tanmateix la imminent entrada en servici de l’accés sud al moll, fet que alleugerarà la circulació de camions pel carrer Llevant, vial que suporta una mitjana de 100 camions diaris.

El futbol també està de moda. El nostre Portuaris en el que va de temporada és el millor equip classificat de la ciutat al grup III de la Regional Preferent, per davant de la UE Gandia al que li trau una diferència de 8 punts en el moment d’entregar este treball. I si es tracta de buscar una família treballadora per a contrastar-la amb una altra pijà el programa de Cuatro “Me Cambio de Apellido” va pensar en la família Campillo del Grau, que va donar val i ratlla als seus adversaris de Marbella.

En el repàs a les qüestions que ens fan estar en el candeler –que no en el “candelabro” que diria la folklòrica-, no podia faltar la festiva. Com no ens agrada el comboi ni res i per si el Grau no tingués ja prou festes –Cavalcada de reis, Sant Antoni, Porrat de les Associacions,Carnestoltes, Falles, Setmana Santa, Santa Creu al Molí, Sant Joan, Verge del Carme i Mare de Déu Blanqueta, Festes de Venècia i dels Marenys, les del Rullo, Festes veïnals i fins i tot residencials (com la de les Foies), Halloween, Sant Nicolau...-, ara cal afegir des d’enguany la Festa de les Quintades. Una iniciativa sorgida d’un grup

de graueres en la que es tracta de reunir al personal per les diferents quintes; es a dir, classificar-los per any de naixement. Quan la cosa va començar a prendre forma i es va formar el corresponent grup de WhatsApp, allò es va convertir en un guirigall. Aparegueren de forma immediata una sèrie de dubtes que s’amuntegaven uns damunt dels altres. Que si la festa és només per als que van estudiar al seu dia als col·legis del Grau, que si es poden apuntar els de la quinta del 31, que si es poden inscriure els que han anat als col·legis d’ací encara que no siguen del Grau, que si posem en les camisetes el nom de cadascú, que si abans del sopar popular fem una cercavila per tot el Grau amb una Batucada... està clar que tractant-se d’una festa, el pròxim dissabte 6 de juliol l’èxit està assegurat.

173 L2 L 0I B 1R E9T

MÉS QUE AHIR, PERÒ MENYS QUE DEMÀ.

Antonio Jiménez Orengo · Grau de Gandia Avui et vull més que ahir però menys que demà….La meva Iaia en sentir aquest vers sempre deia que no ho entenia, un galimaties, un guirigall.

Com si et vull menys, et voldré més, es feia un embolic terrible. Jo tractava d’explicar-li que era una frase d’amor, vinculada especialment al dia de Sant Valentí.

Però això que vol dir? Et vull o no et vull? deia…

- No Iaia, et vull més avui i demà més que avui…

- I això que vol dir? Que no ho entenc…deixa-ho estar.

I és precisament en un anunci de televisió de Sant Valentí que la meva iaia la va escoltar i no la va entendre. Per molt que jo li exposés tot l’anteriorment narrat.

Res, deia que era una idiotesa i esbufegava una mica com que; francesos havien de ser…Un guirigall això és el que és.

I amb aquesta paraula també va haver-hi un mal entès.

Una vegada vaig escoltar a uns xics jovenets dir:

No és menys cert que la frase tenia lo seu i portava ja recorrent el món per a celebrar el dia de sant Valentí bastant temps. Per a trobar l’origen de la mateixa hem de viatjar en el temps 125 anys, concretament a l’any 1890, any en què l’escriptora francesa Rosemonde Gérard va publicar un llibre de poemes titulat “Les Pipeaux” i en el qual apareixien uns vers que deien:

És un “guirigall” assenyalant a un anglès roig com una gamba que caminava rumb a la platja

“Car vois-tu, chaque jour je t`aime advantage,

Jo vaig haver d’explicar-li que es referien al fet que el guiri era gai ( es pronuncia gueien en anglès però en castís és gai) I ella em contestava ja alguna cosa enfadada:

Aujourd´hui plus qu´hieret Bien moins que demain” Alguna cosa així com: “Doncs ja veus que cada dia t’estimo més, avui més que ahir i molt menys que demà” Però aquesta frase, en la forma de “avui més que ahir però menys que demà” i les seves variants, no es va popularitzar sinó fins a 1907 en la qual a Alphonse Augis, un joier de Lió, se li va ocórrer fer unes medalles en la qual apareixia aquesta expressió i on les paraules més i menys apareixien substituïdes pels símbols + i – amb petites pedres precioses.

Ja a mitjan segle XX la frase era mundialment coneguda i es comercialitzava adherida a infinitat de productes i

LLIBRET 2 0 1 9

eslògans d’anuncis, quedant definitivament vinculada amb la festivitat de Sant Valentí.

174

I ella els va contestar, si clar home, és un estranger i el que parla és un guirigall I els xicots es van tirar a riure.

- Que sí, clar. Que era un guiri que parlava embolicat i això no ho entenia ningú.

- Un guirigall, més clar aigua.

I volta a començar.

-Anem a veure Iaia. Que aquest senyor, l’anglès, és mariquita, ma-ri-qui-ta…Un guiri gai I va obrir els ulls desmesuradament, mirant a l’anglès perdre’s entre les ones i va dir: - Tan seriós que es veu… Però de que parla un guirigall parla segur; per molt mariquita que siga.-

175 L2 L 0I B 1R E9T

I JO QUE ESTAVA AL AGUAITE....

Carlos Alfonso Han circulat tantes notícies falses i contradictòries sobre la meva trobada amb aquests dos, que per a ser just haig de comptar la meva versió dels fets.

- Què fas? Persegueixes el reflex del sol en una superfície polida? No veus que és tot una il·lusió, com tot el que l’home fa

Si, aguaitava, jo els aguaitava. Feia dies que no podia llevar els meus ulls d’aquests dos. Ella venia puntual i treia el cap per la finestra. Li deia mil coses, li amanyagava amb la seva veu i alguna cosa en mi,més forta que les formes, m’impel·lia a espiar-los, a desitjar-los.

Ella amb els ulls en èxtasis sincopat li contestava

Ell no podia sortir, però no era impediment perquè conversessin i Oh! audaços, cantaven ell en la seva finestra i ella de l’altre costat…tanta dolçor m’emmalaltia.

Aquest matí el sol entrava amb més força per la finestra, donant-li una lluentor inusitada al bell sòl d’antic taulell hidràulic assemblant un mirall estrany i únic.

Era un dia de març, càlid, justament un d’aquests dies en què sembla impossible que arribi a produir-se un fet de tal envergadura. Però se li va ocórrer al nostre servent i cuidador deixar la finestra oberta de bat a bat. I l’habitació d’ell, deixar mal tancada. En un descuit imperdonable, escolten ben… Imperdonable.

Ell amb astúcia es va desempallegar de la seva presó i va sortir rabent a fer piruetes al so dels raigs del sol, que formava estranys dibuixos en el sòl. Ella va arribar com sempre i va veure que podia entrar per l’oberta finestra i al costat d’ell ballar i cantar.

Heu vist gosadia tant gran? Davant dels meus nassos.

Aquí, en la meva cara, amb les seves aflautades veus, van començar a tenir una conversa, que veurem, fins al més pintat hauria vomitat. Cursis que eren uns cursis…

Ell li deia:

LLIBRET 2 0 1 9

176

- Tal vegada ho siga, però la bellesa dels raigs del sol sobre el sòl és perfecta.

Que cansament, terrible. Vos jure que era per a matar-los.

Cada segon m’enervava, la fúria anava tibant els meus músculs, em preparava per al gran salt…però tanta llum m’encegava, no estic fet a la claredat del dia.

Més de sobte el sol va deixar de billar, un altre punt al meu favor, millor per a mi. Ells, sorpresos pel canvi d’ambient es van arraulir un al costat de l’altre, subjugats per la penombra, l’atmosfera plàcida d’un dia de sentiments endolcits; que poc els va durar.

I jo, em vaig preparar. Cada nervi, cada centímetre de la meva pell es va disposar a executar el que des de fa mil·lennis els meus fan. No obstant això i al meu favor, tot va ser un cúmul de circumstàncies, jo no sóc tan culpable.

El món es va confabular per a portar-me a fer el que vaig fer, ja l’heu sentit.

I no ho vaig evitar, no vaig voler, sóc així. Que se li va fer, és la naturalesa. Feia anys que en mateixes circumstàncies em cohibia, seguia les regles de convivència. Les vesprades que podia escapar-me al jardí, practicava la meva personalitat salvatge. Saltava, corria, em regirava.

Però a casa seguia les normes, no podia despentinar-me.

El meu cuidador era estricte i tot cal dir-ho; ens alimentava bé.

Però és que tanta dolçor, tant centelleig de sol, tant refilet i ball d’aquests dos en el saló em van portar a ser el que sempre he segut. I vaig saltar sobre ells i me’ls vaig menjar…

- Guirigall! què has fet? Has mort al canari.

- No només al canari, a una gafarroneta pit groc que va entrar per la finestra,també.

El vaig etzibar.

- Que vaig a fer amb tu. Quantes plomes…quin horror!!

- Doncs neteja-les, i vine a acariciar-me la panxa que les plomes són indigestes…

I això va ser el que va passar. Estic castigat sense sortir al pati, i en veritat que em sap greu haver disgustat al cuidador. Però amb un parell de miols, ullets vidriosos i panxa a dalt, me’l torno a guanyar…

I per a la pròxima, no haver deixat la gàbia oberta. Cony, que sóc un gat!!!!

177 L2 L 0I B 1R E9T

GANES DE FESTA…GUIRIGALL MUNTAT!!

Cristina Martí-Mestra.

Aquells que com jo heu passat allò que es sol dir la meitat de la vida, segur que compartiu gran part del que ací es diu. No és important que passen els anys, el que és important és que es visquen intensament. En la vida deuríem mirar sempre endavant, per molts entrebancs que trobem al nostre camí i si en cap moment tornem la mirada enrere, deuria ser per recordar aquelles vivències que guardem al nostre cor, com un tresor, perquè una a una ens han fet el que som i han format com una segona pell que forma part de nosaltres i ens ajuda a seguir endavant.

El millor de la vida -sens dubte- són tots aquells moments que hem compartit i seguim compartint amb els nostres, amb aquells que estimem: la família, els amics, els companys… i com no, aquells moments compartits a la falla també són dels millors que hem viscut mai. Quan ens reunim, solem recordar aquells que per un o altre motiu són especials: anècdotes divertides, moments emocionants, situacions un tant… “surrealistes”… Ho recordem sempre amb nostàlgia però, sobretot amb afecte, perquè el més important és que eixos moments els hem compartit amb aquells que estimem. Vivències i records formen part d’ eixe tresor que, de tant en tant, cal remirar, per recordar el que som i el que hem viscut i sobretot, per no oblidar als que ja no estan i formen part de la nostra vida…

Els que som fallers, a més tenim un fum d’ anècdotes de tal o qual any, que van fer que aquelles falles foren especials. “Te’n recordes?” –diguem de tant en tant- i de seguida recordem aquella anècdota, aquell instant de festa que fou tan especial, aquelles falles que mai podrem oblidar…

En estar dos o tres junts, amb ganes de festa, és molt fàcil que sorgeixin aquests moments especials, perquè mira que ens agrada el “lío”! I mira que ens agrada muntar el

LLIBRET 2 0 1 9

178

guirigall!!! Ací teniu uns exemples que mostren el que us vull contar…

Un o dos dies abans de la presentació: “Vegeu què fem al fi de festa! Quina cantem? Eixa ja l’ hem fet un altre any! Cal innovar! No patiu que jo tinc perruques, porte el bagul i tot arreglat!!!

Aquella nit que tocava assajar l’ emissió o l’ informatiu i portàvem l’ entrepà per sopar: al llar, al Mengual, o a Ca Manolo: ú contava un acudit, de seguida tres “pixats”, “Xe! Per l’ amor de Déu! Que estem cronometrant!!” I si ací diguem açò?! I si açò ho diguem cantant? Veges canvia esta paraula, que s’ha de dir normalitzat!!!”…

Dies abans de la cavalcada: “Va, que encara no ho hem parlat i ja ho tenim damunt!” “Jo no isc que soc jurat!”

“Enguany quin és el tema?” “Ací ho tens! Veges qui t’ha pegat!” “Doncs nosaltres eixim d’això que li va que ni pintat! Au! Tot coordinat!!!” I el dia de la desfilada, l’escena era… “ben gran”, de vegades un poc “difícil de veure”, tot hi ha que dir-ho, i no sabem com, però era normal que al final de la Vilanova no quedara disfressa i també, com no, acabàvem sense poder deixar de riure al veure escena tan “impactant”….

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019

Les nits d’ albades, tan diferents, tan tradicionals, ens han donat alguns dels millors moments que hem gaudit mai: cançó a cançó, carrer amunt, carrer avall, verset i albada, albada i verset, amb “les olivetes del cuquello” sempre com a colofó final… I cóm no? De matinada, seguíem cantant!!!

Però el dia de la plantà no li tenia res que envejar, perquè el guirigall era ben gran: com sempre, deu dirigint dos treballant: “Mou el ninot cap ací!” “Encara la base cap allà!” “Xe!” “Què feu ací xarrant?” “Que la grua costa un dineral!!!” I quan arribava la nit, la cosa seguia el mateix, encara que, com el dia havia segut llarg, amb alguna cassalleta de més tot pujava en intensitat, fins que ú deia: “Au! Ja ho tenim bé! A sopar!” i allí es quedaven els mateixos de sempre, asseguts al banc de la Glorieta, cavilejant i pensant si l’ escena estava ben acabada o encara faltava algun detall…De matinada, això si, amb algun que altre Frenadol per a entrar en calor, la cosa seguia el mateix: “Porteu gespa ací!” “Això s’ha de tapar!”

“Ací no anaven més ninots?” “On posem els cartellets?”

“Ja veuràs! En una bufà d’ aire, tot a fer la mà!”…I així sempre, any rere any… Això sí, eixos moments ben bé valien un refredat i no dormir en tota la nit per veure la falla ben acabada. Tanmateix, al dia següent, qualsevol s’alçava per anar a la despertà… Mai podrem oblidar eixes nits de la plantà, que formaran part de nosaltres, per molt que passen els anys…

La banda tocant a la barraca un pasdoble i dos ballant… en un instant teníem la festa muntada i no feia falta res més que gaudir del moment…

Mai podrem oblidar tot el que hem viscut en falles: rebombori, música, soroll, risses, emocions…i sempre per davant, eixe guirigall meravellós que formàvem entre tots, per les nostres ganes de falla i de compartir la festa, vibrant com un sol cor.

179 L2 L 0I B 1R E9T

PENSAMENTS Mari Saro Martí-Mestra.

Quan hi ha una gran confusió de moltes persones que parlen o criden alhora es produeix un guirigall, que podem trobar en moltes situacions i moments. Així, l’escoltem al pati de l’escola, al parc, pels carrers, al circ, al teatre... Forma part d’activitats i manifestacions que fem quan volem fer-nos escoltar.

I és que, a la nostra vida sempre hem tingut algun moment en el qual hem escoltat un guirigall de qualsevol tipus. En els xiquets sovint està present, i és motiu d’alegria, perquè comporta risses, il·lusions, molts somriures i emocions. _” Xiquets! No feu tant de guirigall”_, se sent dir als mestres tantes vegades.

Perquè, de sobte, tot s’ompli de veus, veus a crits com un cor que crida amb molta energia i que conviu amb nosaltres. En el fons, ens agrada i ens anima.

Així, també al teatre està present, mentre el públic espera el començament de la representació i que, en apagar-se els llums i il·luminar-se l’escenari, esdevé en silenci. Un silenci expectant, de parar atenció a allò que va a passar de seguida. I mentre els actors conten una història, el públic conté un guirigall d’emocions, amb somriures o tristeses, amb aquesta màgia que, en ferse el fosc, ens trasllada algun lloc, algun temps... Els actors, també senten l’emoció de presentar un treball fet amb molt d’estudi i sacrifici, (i si es tracta d’actors “amateurs”, és una activitat que comporta molt de temps que has de llevar a altres coses) provar escenes, seguir pautes del director/a, vestuari, llums, música, projeccions, moviments, attrezzo, veus, cançons... Quin guirigall!! Un guirigall teatral? Sí. A l’estómac hi ha milers de papallones que ens fan sentir uns nervis abans de començar l’obra i que en arribar a la fi, desapareixen amb el personatge. I ens agrada sentir aquesta por per la responsabilitat de fer una representació digna i que el públic gaudisca com mereix.

LLIBRET 2 0 1 9

180

I el guirigall faller? És aquest molt especial: al casal, al carrer, amb la música i els coets. És del que gaudim els fallers i les falleres cada any en festejar a Sant Josep.

Comporta molts sentiments, emocions, i moltes vegades un munt de patiments pensant en el que hem de traure al carrer; sempre mirant cap al cel pregant que l’oratge respecte la festa. El monument. Festival, cavalcades i crida; presentació, pregó i passacarrers.

Festa, crits, rialles de xiquets i de majors. Alegria a les albades, poemes i cançons. Dolçaina i tabal. Art. I el foc.

No ens hem d’oblidar d’ell. Tan important com efímer.

Des que sona el primer coet, fins a l’última traca de la cremà, forma part de les nostres vides per uns dies del mes de març. És aquest un guirigall fester!!

181 L2 L 0I B 1R E9T

ENRENOU Jose Manuel Prieto. Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia, Periodista.

Enrenou. Algarada. Agosarament. Rebombori.

Cridòria. Soroll. Guirigall. Gàbia de grills.

Gàbia de pardals. Presó de paraules.

Silenci combustit. Flama verbal.

Continència efímera. Silenci cadent.

Parèntesi de cadenes. Xiuxiueig immarcescible.

Cadència estrident. Melodia variable. Crit ofegat.

Successió de monòlegs paral·lels. Alfabet atapeït. Sororitat.

Escletxa de veus ofegades. Espasme de geografies cardíaques.

Cloc. Baluern esmorteït. Pam. Mur de presons finites. Paraula ofegada en la desembocadura dels significats. Mots d’afecte semàntic.

Cadenes de diàlegs. Besucs incessants i incansables.

Pum. Besos d’absències al mapa de sons de Gandia.

Absències esgarrifoses. Crits que són silencis.

Buits que omplen tant com el plom del buit. Pum, de nou.

I esperar. No cansar-se d’esperar l’entusiasme.

Viure és saber combinar les cadències del silenci amb l’enrenou d’un batec.

I tenir a mà un nou inici. Març. (*)

(*) “Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2019”

LLIBRET 2 0 1 9

182

183 L2 L 0I B 1R E9T

MATERNITAT Ramón Soler. Empresari Recupere un tema que fa temps em preocupa i que segueix de plena actualitat, la problemàtica de la maternitat en l’empresa. Un assumpte que ens està afectat socialment i que baix el meu parer necessita que tot el món es pose d’acord perquè no tenim temps a perdre. Amb aquest GUIRIGAI polític ningú vol decantar-se i com es diu col·loquialment “El uno por el otro y la casa sin barrer” Un assumpte que en la vida social està ja solucionat, com es demostra a les Falles, en les quals la dona sempre ha sigut i és una part important: les circumstàncies de la maternitat no són excloents en cap aspecte més que els naturals i inherents a dit estat.

En els últims anys, en el món laboral apareixen noticies sobre la problemàtica de la contractació de dones en les empreses o sobre les ajudes, o, encara més, de la congelació dels òvuls per a endarrerir la maternitat, etc... que no fan més que ruboritzar-me i espantar-me de tant poc com ha evolucionat la nostra societat.

“-Oriol dice que prefiere contratar a mujeres que no queden embarazadas La presidenta del Círculo de Empresarios: “Prefiero una mujer de más de 45 o menos de 25” -Despidos de embarazadas y enfermos denunciados en la banca.

-Apple y Facebook pagarán la congelación de óvulos de sus trabajadoras para que sean madres cuando quieran” És veritat que estem passant una llarga època de falta de natalitat causada per circumstàncies que la vida actual.

A la situació econòmica que estem patint , la manca d’assumpció de responsabilitat fins a la impossibilitat

LLIBRET 2 0 1 9

184

natura a engendrar fills, totes respectables s’ajunta la manca d’organització social d’aquest moment que tota família passa, que d’una manera o altra té la seva dificultat.

Haurem de buscar solucions a aquest abús que estan patint moltes dones joves que volen ser mares i per la por a ser acomiadades o relegades en les seves aspiracions professionals no poden ser mares amb la llibertat que necessita un moment com aquest. Passant de ser un moment de felicitat a un problema i en molts casos a traumes i decisions no desitjades.

Les administracions públiques hauran de pensar en la solució a aquest problema que és molt greu i pot crear molts problemes a l’estructura econòmica de l’estat i de la societat en el futur.

Quan parles amb els empresaris et plantegen els problemes econòmics que genera tenir un treballador en aquesta situació. L’assumpció dels costos laborals en tot el període de l’embaràs i posterior naixement per a una empresa és una cosa que haurà de plantejar-se l’administració. Des de la consideració d’aquest període com un període excepcional i no com una baixa laboral normal, fins a la facilitat de la conciliació laboral i l’adequació dels horaris a este període sense provocar un gravamen per a l’empresa ni per al treballador. És il·lògic que una situació que és una alegria per a la mare es transforme en un problema quan les dificultats laborals afloren.

Cal solucionar aquest problema i donar-li a la família la cobertura necessària per portar aquest període de la vida amb dignitat i a l’empresa la facilitat perquè contractar les dones joves no es veia com un problema sinó com una situació normalitzada en la relació laboral.

Defensem les dones però donem-los a les famílies les condicions per conciliar la vida laboral i familiar.

Si no volem perillar més el treball de la dona i gravar la situació d’ indefensió que les dones es troben quan decideixen de forma natural ser mares i dedicar el temps necessari a la família. Caldrà que el sistema es done armes per fer de mares i que en el temps necessari puguen tornar a la seua feina anterior sense que per això hagen que perdre res d’allò aconseguit anteriorment.

Esta situació algunes vegades fa que la dependència econòmica de la parella cree situacions que desmoralitza la dona i genera situacions de submissió , d’ abús i maltractament que en molts casos acaba en violència de produït per la citada dependència.

Tot el que fem per generar una estabilitat laboral abans, durant i després del període de maternitat serà bo per evitar en allò possible eixe sentit de dependència i milloraren la vida de les dones que volen ser mares però les circumstancies econòmiques no les deixen.

El món laboral que ja per si és i serà molt canviant, s’ha d’adaptar als imperatius de la forma de vida actual en la què a diferència d’abans en la parella necessiten treballar tots dos i això exigeix que la conciliació familiar siga el centre de la política social.

Si volem que el nivell de natalitat torne a la senda de la normalitat i cobrisca les necessitats econòmiques futures de les generacions actuals no queda mes solució que garantir una estabilitat certa, la qual , malauradament, no existeix.

185 L2 L 0I B 1R E9T

Viatjant…

Vicent Soler · Rector de les parròquies de Bellreguard i Almoines cavaller d’uns 40 anys i el seu silenciós acompanyant: un pollet de joguet. I ella que anava buscant muntar guirigalls per passa-ho be.

Pitjor sort va tindre Vanessa que a penes va poder apegar ull durant una nit gràcies a què la veïna del costat del seu hostalatge tenia un guirigall muntat a l’habitació de vine i mulla perquè cridava com una boja “perquè li estaven donant massa amor”, en paraules de la mateixa Vanessa.

El xoc de cultures és un altre d’eixos assumptes que et poden portar a fer el ridícul més vergonyós en un obrir i tancar d’ulls. Per a nosaltres resulta normalíssim, però què pensen en altres cultures quan, per exemple, els parlem de com estan de bons els caragols? …que no és una altra cosa que trencar amb la rutina i llançar-se a viure experiències en llocs recòndits on som més vulnerables, que es poden resoldre’s de forma còmica o no.

Les habitacions dels hotels i els embolics solen anar emparellats. I si no que se’l pregunten a Marta, que després d’un esgotador dia de viatge, es va ficar en la seua habitació d’hotel, descobrint, en el moment en què es disposava a dormir, que ni les sabatilles eren seues… ni l’habitació tampoc!

Carles, viatger incansable, es va veure obligat a recórrer els corredors del seu hotel vestit amb tan sols una tovallola fins arribar a la recepció perquè la dutxa estava situada fora de la seua habitació i al tornar havia oblidat la clau.

Com a marca la llei de Murphy tot açò li va ocórrer en un hotel on òbviament no hi havia piscina, i per descomptat tampoc era estiu. Imagina el guirigall muntat al holl de l’Hotel, on Carles enfadat cridava sense escoltar a ningú.

A vegades són els estrafolaris companys de viatge els que aporten eixe punt d’hilaritat al viatge. Pau recorda haver compartit un creuer pel Mediterrani amb tot un

LLIBRET 2 0 1 9

186

Un altre exemple ho van viure en les seues pròpies carns Mercedes i la seua parella Joan estant al Japó, on les mostres d’afecte són molt mesurades i un simple bes en la galta realitzat en públic pot ruboritzar els seus ciutadans i allí es van besar muntant un guirigall de “padre y señormio”.

I Ane que va disparar l’alerta per la seua indumentària en un aeroport d’Escòcia. Guirigall muntat “al portar l’orella com un colador i plena de pírcings” tal com ho descriu ella mateixa, el xic encarregat de les inspeccions de duana li va preguntar ni més ni menys “si portava cocaïna dins dels pendents”. Però el més arriscat sens dubte són els aliments: Juanma confiant en les aparences es va menjar un bot sencer de salsa… coenta!

I després estan eixos viatges que hem realitzat tot just algunes monedes en les butxaques, abusant de la nostra intel•ligència contínuament per a divertir-nos sense recórrer als diners i franquejant algun obstacle.

Consol s’entrena decidint anar-se’n de cap de setmana emportant-se el menjar des de casa per a no gastar a menjar fora. Pel camí van haver de parar en una àrea de

servici i a l’hora de sopar van descobrir amb pesadesa que el seu menjar no estava, fills i parella, li muntaren un guirigall que ni fam tingueren. Varen eixir barats. En el camí de volta, van tornar a parar en la mateixa àrea de servici: i allí estava el menjar! (encara que plena de formigues). Ana va aconseguir fer pena uns policies que l’havien parat en la frontera entre Eslovènia i Croàcia al traure una barra de pa per la finestra.

Mariló es va tornar boja buscant un restaurant a Suïssa que fóra dos per un però quan van entrar només va menjar u.

Però és el mateix acte de viatjar el que produeix la gran majoria d’anècdotes. Segur que estaràs pensant les milers de vegades que s’han perdut les maletes o en les maleïdes connexions que obliguen els viatgers a anar corrent d’una part de l’aeroport a l’altre amb temor de perdre el vol. Però no, ho deixem ací.

187 L2 L 0I B 1R E9T

Quin “Guirigall” aquella nit del 27 de maig Carla Lorente i Gabriela Tarín, falleres del Grau.

Ben sabut és per tots els fallers que, durant la nit de Sant Josep, quan encara no s’ha cremat ni el monument i si pegues una ullada al teu voltant, els “corrillos” de gent vaticinant qui seran les pròximes regines de cada comissió són incessants.

Si açò succeeix a cada nucli faller, imagineu-vos el que passa quan comencen les sospites de quines dues falleres seran les màximes representants de les festes josefines a Gandia.

Però ací no s’acaba la cosa, després d’aquesta primera sorpresa, algú solta el tro final: - Doncs la infantil és Júlia Perles, fallera també de la Falla Grau.

I ací vos deixem l’exemple més clar, una història bassada en fets reials.

En aquest moment, es disparen les alarmes i nostre equip d’investigació es posa mà a l’obra. Hem de verificar aquestes notícies abans que es faça públic. Se’ns ocorre contactar amb ‘The Artist’, que ha aconseguit clavar el cabet en les altes esferes.

Matinada del 27 de maig de 2018, “Prr Prr”, un nou grup de whatsapp al mòbil. Amb un ull obert intente veure de que es tracta. A eixes hores sols podia tindre a veure, pel temps que corria, amb el món de les falles.

No vol soltar “prenda” però ens envia una imatge amb un plat de pernil mig buit, està al saló d’una d’ambdues!!!

La pell se’ns eriça, tenim que finalitzar la nostra tasca d’investigació.

Les meues sospites es confirmen, el ull que tot ho veu ens informa que l’endemà es donaran a conèixer els noms de les dues Falleres Majors de Gandia per al 2019.

Com ja sabeu, amb les noves tecnologies, les exclusives corren com la pólvora, amb malentesos i mentides incloses.

Una recerca exhaustiva a les xarxes socials ens dóna la clau, una indirecta molt directa de “La más grande” ens deixa bocabadats:

De repent, el grup comença a tirar fum. Cadascú comparteix les seues sospites i els comentaris que li han arribat per distints bàndols. I es que el nomenament de les Falleres Majors és tot un esdeveniment a Gandia.

Entre comentari i comentari surt un nom familiar per a tots, el ull que tot ho veu solta la bomba, Laura Puig, fallera de la comissió del Grau, serà la màxima representant de les Falles de Gandia. En eixe moment carreguem cafeteres, ens espera una llarga nit de “dimes y diretes”. Per casualitat, dos dels nostres corresponsals tenen connexió directa amb les façanes tant de la casa de Laura de Gandia, com de la del Molí. Telescopi en

LLIBRET 2 0 1 9

mà, comencem la feina…

188

- Bon dia! Gaudiu del diumenge, hui pot ser un gran dia...I demà també.

A lo que “El Murcià” li respon: Bon dia BRUIXA (amb majúscules).

Agafem carretera i manta i ens plantem a “La Tenda Nova”. Mirem amunt i, ni la Torre Eiffel té tanta llum com tenia aquella casa en eixe moment. Estarien comprovant les instal•lacions elèctriques?

Quan encara no ens havíem recupera’t del shock, l’ull que tot ho veu informa que al Molí no deixen d’arribar safates amb menjar. Necessitem agafar aire, açò va de bo.

Mai en la història de les falles de Gandia havien coincidit

dues Falleres Majors de la mateixa comissió, per tant, consideràvem que alguna cosa se’ns escapava. La Falla Grau faria història una vegada més?

Ben entrada la nit i farts d’especular decidim esperar l’endemà per confirmar la “Bona nova”.

Enhorabona Laura i Júlia, Falleres Majors de Gandia any 2019!

189 L2 L 0I B 1R E9T

Fauna del S. XXI Fanny Vivens i Lucas No hi ha res millor que anar a un centre comercial per a observar, com els rapaços de Felix Rodriguez de la Fuente, la varietat de humans del s. XXI.

li agrada llegir i acabaràs comprant-li, per a aprofitar la lectura, “Cincuenta sombras de Grey”. Això si!, edició especial, de tapeta dura i amb tot el marxandatge.

Em situe, estratègicament, per a visualitzar la fauna d’aquets ecosistema.

Mentre mira l’aparador d’una joieria passen per darrere dues famílies d’aus de corral: dos pollastres, dos gallines i 7 ó 8 pollets muntant un guirigall que ni deixen passar a l’esquirol ni parlar a les burretes. Els dos pollastres, vull dir, els dos pares, van davant parlant de futbol o de l’aturament (no hi ha més temes...) mentre les dones, una mes que l’altra, intenten contindre als xiquets que corren per tot arreu i quasi tiren al Bulldog inglés (el barret de llana a quadres i el paraigües el delaten) que seriós els mira i ací acaba el joc TULA (tu la portes) que tantes rialles estaven causant.

En primer lloc apareix la burreta, doneta abillada amb un abric melaet i un munto de bosses ( per que veu una oferta i carrega com si no haguera un demà) plenes de calçotets, bragues, calcetins, sostenidors...Ah! I una samarreta de STARS WARS per al marit que continua ancorat en els 80 i de tant en tant es pensa que es Xiguaca (Chewbacca). Més bosses no li caben i es passeja per tot arreu orgullosa de portar-les plenes com si d’un trofeu es tractara ( recordem que son bragues, sostenidors, calçotets...I samarreta!!!)

Es dirigeix a l’escala i...NO!, no es per a anar-se’n, es per a esperar a un altra burreta i compartir així l’experiència.

S’abracen, es fan un nus amb les bosses, es deslliguen i continuen juntes pels senders del centre comercial rumb a un “100 Montaditos”.

De camí es creuen amb un esquirol, xicot nervioset que va buscant de tenda en tenda el regal perfecte per a la primera novieta que té ( d’eixes de les que ja entren en casa amb pinta de “vinc per a quedar-me”) i que a més a més LI AGRADA A SA MARE !!!, no com la veïna del 3er p.7, que era molt guapeta però li va traure el malnom de “cullerot” per que li pareixia una estirada i el que li passava a la xicona és que li tenia a la sogra més por que a una tronada.

Buscava alguna cosa que fora gran, però no massa cara, cridanera però no xabacana, vestidora, però per a tots els dies. Si, ja ho sabeu, el mateix que busquem tots però no existeix. Però Tomás, continua, que soles et queden quinze tendes i en una d’aquelles cauràs que

LLIBRET 2 0 1 9

190

De sobte s’acosta un pastor alemany, un guarda de seguretat que sembla un actor de TORRENTE, amb tant de fixador en el pèl que li cau pel muscle. Ho dona tot explicant als xiquets les conseqüències i perills de córrer amunt i avall pel Centre Comercial. Però ja sabeu el que els importa al xiquets, una bona... Ells el que volen es jugar i passar-ho be com a xiquets que són.

Una vegada se’n va el de seguretat...el joc torna a començar, ara pujant i baixant escales, les mateixes per les que baixen una bandada d’oronelles, totes iguals, dessuadora ampla, malles negres y les esportives de moda. Ah! i el mòbil, imprescindible!!! Si no com farien les fotos amb morros de xoto per a pujar-les al o les mil i una xarxes social que tenen cadascuna? El que no acabe d’entendre es la grandària de les fundes que porten al mòbil. Son mes grans que la bossa. No seria mes pràctic ficar-li un cordonet i posar-se’l de bandolera?

Des de l’escala veuen un grup de gats blancs, negres, pèl-rojos... quin de tots mes guapo... Es ací quan les oronelles comencen la seua dansa per cridar l’atenció,

-Una cacatua de cresta roja mes marejada que un all i oli per que el centre comercial no es el seu (prefereix les tendetes del mercadet) però te que canviar unes botes de punta de ferro que sa mare li ha comprat 2 números mes menuts per que el que ell deia li pareixien massa grans.

-Un porc, que mentre menja cuquets de formatge, d’eixos que deixen els dits rojos, va netejant-se damunt i en el seient de pedra on està assegut i que quan es vaja s’asseurà la núvia de l’esquirol que porta uns pantalons blancs i quan s’alce, després dels riures, es recordarà del porc i de la mare del porc.

-Un cérvol amb la seua majestuosa cornamenta y la seua dona, autora d’aquesta cornamenta, buscant un mantell aparent per que hui coneixeran als consogres i hi ha que quedar com cal per que la xiqueta s’ho mereix i el que no ha dit la xiqueta és que son una parella alternativa que viuen a Eivissa venent polseretes i alimentació vegana.

la qual als gats els pareix molt ridícula i canvien de direcció. I és que hi ha que dir que les oronelles tenen uns13 anys i, dels gats, el mes jove te 20 anys. Les oronelles segueixen amb la seua dansa fins que arriba un altra bandada d’oronelles, esta vegada de xics, d’uns 14 anys amb el mateix propòsit que les xiquetes.

Tots junts, formant una gran bandada, van pel Centre Comercial sense ninguna direcció, tots cara al mòbil, lluint les seues fundes i de tant en tant s’aturen per a ferse un “sefie” (autoretrat de tota la vida) amb els morros de xoto i els dits formant una V en l’ull.

Continue observant i veig:

-Un estruç que amb el seu cul gros va entropessant amb les taules de la cafeteria mentre s’obri camí per a arribar a la taula de les dues burretes amb qui ha quedat i, com sempre, arriba tard.

No se si ho he dit, però observe tot això mentre espere a la meua dona, un ànec coll verd, que està comprant coses que són “supernecessàries” ( com la burreta, bragues, calçotets, calcetins...)i espere que se’n recorde del que m’agrada Stars Wars i em compre una samarreta.

Pròximament us descriuré la fauna d’un supermercat que és molt semblant però a la màxima velocitat quan trauen els productes “baixada de preu”.

ANEU A FLIPAR !!!

191 L2 L 0I B 1R E9T

Una història de fantasmes Mª Josep Maso L’Àngel, l’any que va fer 40 anys, es convertí en fantasma. Va ser un fet del tot involuntari que li causaria alguna que altra inconveniència. En realitat, ell sempre havia volgut ser escriptor. Contador de contes,per ser exactes. Però les paraules no acabaven d’acomplir la seua funció i les històries es desinflaven com un globus sense nus fins a quedar-se en no-res. No obstant això, era tossut i no es rendia. Sabia, o potser desitjava, que la constància acabés per tindre justa recompensa. Així que cada matinada omplia desenes de fulls en l’intent desesperat per bastir aventures i desventures que no tenien la capacitat de captivar ningú. I quan el dia el sorprenia només li quedava un cendrer ple de burilles, una densa boira, el regust amarg de la desesperança i la ferma determinació de deixar de fumar.

-Sembles un fantasma. Explica’m quin sentit té aquesta vida que fas, perquè no ho entenc.

Diu Marta sovint fins que, cansada, fa les maletes i el deixa submergit en el seu món d’imatges fantàstiques fetes de fum i se’n va.

En aquestes circumstàncies es troba l’Àngel quan truquen a la porta amb certa impertinència. Ha tornat, pensa. I obri la porta amb un somrís estúpid que immediatament se li queda glaçat als llavis.

Una jove atractiva li demana amb timidesa si pot deixarla passar, que ha de donar-li una notícia de cert pes i pot ser el corredor no n’és el millor lloc per a depèn quines confessions. Àngel la mira, corprès, perquè ha vist a través d’aquell cos translúcid la porta que hi ha al darrera, la del seu veí, i triga a adonar-se’n que alguna llei de la física acaba de trontollar. Allarga la mà sense cap intenció predeterminada, pura cortesia, i es troba amb uns dits prims i llargs plens d’inconsistència. Com si foren de

LLIBRET 2 0 1 9

192

fum. El desconcert i aquella mena de morbosa curiositat que portem com a espècie a la massa de la sang, el fan actuar amb cortesia. Una vegada dins de l’apartament, la conversa va més o menys així.

Amèlia, que és el nom de la xica, el posa al corrent de la situació. Ara és un fantasma, com ella i com tants altres i s’hi haurà d’anar acostumant. Que passa sovint als qui es desvien dels paràmetres de la vida convencional.

Que en les pròximes 48 hores el seu cos perdrà consistència, matèria, com si estigués fet de boira. És aconsellable anar prou tapat quan isca al carrer per tal de no espantar ningú i, alguna vesprada el vindran a visitar altres fantasmes. Això farà que no se senta sol ni estrany i, alhora, li permetrà eixamplar el seu cercle social que, per cert, està prou malmès. Es va acomiadar i va desaparèixer del pis deixant un filet de fum per l’estança.

I ell, un cop passada la primera aprensió, va anar comprovant el contingut profètic de les paraules d’Amèlia. Primer vingué la inconsistència material d’una existència ja de per sí bastant inconsistent. Després tota la resta.

El període d’adaptació va anar millor del que havia previst i ara, vist des de la distància es pot considerar, fins i tot, afortunat.

Ha encetat amb Amèlia una relació vaporosa, volàtil, que el té totalment captivat. La vida, en aquest estat voluble en què es troba, ha esdevingut més consistent que mai. Fins i tot el guirigall dels estornells que tanta nosa li feien amb la seua cridòria, avui el fan obrir el balcó de bat a bat.I, a més a més i per motius de volum; ha deixat de fumar. Ben mirat, tampoc no és mal balanç.

193 L2 L 0I B 1R E9T

Un guiri, un gall i tot un guirigall Vicent Gregori Acosta Eren les 6:30 hores de la matinada quan John, un guiri d’origen escocès, va maleir al gall que durant els últims dies l’havia despertat amb el seu cant matutí.

John era escocès, d’un xicotet poble anomenat Portree, però amb la seua jubilació feia tres anys s’havia establert a un modest xalet amb un extens jardí a La Drova.

Va conèixer la nostra terra quan era jove, on durant molts anys venia de vacances d’estiu amb la seua família i, des del primer dia, es va enamorar de la meravellosa platja de Gandia i de la tranquil•litat i l’aire fresc de les muntanyes que envolten La Safor. Tot i que durant molts anys, per qüestions de feina, no havia tornat, va decidir que passaria llargues temporades ací en el moment que es jubilara, fora del caos de Londres on havia viscut els darrers trenta anys per motius laborals.

Treballava en una multinacional del sector farmacèutic i això li havia permès viatjar molt arreu de tot el món.

No tenia descendents, la seua esposa va morir feia cinc anys, sols tenia un germà major i dos nebodes, a les quals adorava.

De la seua joventut quan venia a estiuar i dels anys que portava vivint a La Drova, John es defenia amb el castellà però l’idioma mai havia suposat una barrera per a ell, sabia entendre’s a la perfecció amb tothom, doncs el seu caràcter afable i obert l’obria sempre les portes a ser amigable.

Amb el cant del gall, John es va alçar tot esglaiat, era un 16 de març i, per primera vegada des que vivia ací va decidir agafar el cotxe i baixar a Gandia per conèixer la festa de les Falles que tant havia sentit parlar però mai havia vist. Així que després de el seu ritual matutí d’afaitar-se, dutxar-se i desdejunar va baixar a Gandia, per viure de primera mà eixes festes que feia un any havien declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

LLIBRET 2 0 1 9

194

En arribar a la ciutat va escoltar el soroll de coets que amb alternança feien un fort estrèpit de bon matí i, aleshores es va acordar del gall que unes hores abans l’havia despertat a ell. I va entendre que els fallers anunciaven el dia amb una despertà de coets per a dirlos als veïns que les festes començaven.

Després d’aparcar el seu vehicle, va passejar per la ciutat quedant-se bocabadat amb les desfilades de falleres i fallers amb espectaculars vestits regionals i que al so d’uns músics que tocaven al darrere de la desfilada, feien accelerar el pas animant a ballar als fallers de part a part del carrer.

Però més impactat es va quedar quan en alçar el cap va divisar com un enorme monument de figures acolorides s’alçava uns quants metres cap amunt. Estava observant per primera vegada un monument faller.

Finalment i, després de vàries hores descobrint la ciutat i les falles, John va decidir tornar a sa casa. En arribar va telefonar a la seua neboda preferida, Jessica, per contar-li allò que havia descobert eixe 16 de març i, convidar-la a que el proper any estigués vivint amb ell eixe gran guirigall de la Festa de les Falles que tant l’havia impressionat.

195 L2 L 0I B 1R E9T

L’origen d’un nom Lara Siscar Va hi haure un any en què la meua falla va ser la més nomenada de la província. Tot el món faller va estar pendent d’ella. Va eclipsar la Falla de l’Ajuntament i a la mateixa Fallera Major de València. No recorde bé quin any era, però fa més de trenta anys d’açò que ara explicaré. Jo era ben menuda i ho vaig viure tot agarrada de la mà de ma mare i amb la intensitat de qui descobreix el món i a tot li dóna una importància capital.

Havíem passat unes falles boníssimes. Tot va estar muntat a temps, no vam tindre pluja, vent ni fred, la banda de música tenia un repertori abundant, variat i divertit, les albades van ser per a morir de riure, fins a la carabassa dels bunyols va eixir especialment dolça i l’arròs de les paelles saborós i solt a pesar, això sí, que no hi havia manera de dinar abans de les quatre menys quart de la vesprada. Una glòria. Les falleres i els fallers, grans i menuts, gaudien d’unes festes que feia temps no es recordaven tan redones. Els pares de les reines falleres, menuda i major, ploraven del gust que donava mantindre’s despert fins a la matinada. Tot de categoria.

Especial, diu la meua memòria, fins que va arribar l’hora de botar-li foc a la falla.

Estava tot preparat. La metxa, l’encenedor, les falleres i els fallers entre contents i disgustats, però tots emocionats, com mereix la situació. L’himne preparat per a sonar a la primera flama i uns quants visitants preguntant que si era necessari incinerar una obra tan bonica i treballada.

De sobte, a la que arrima la reina el misto a primera línia de la mascletada prèvia, des de no se sap on, un crit que de fort i d’agut ens va gelar la sang a tots exclama: - Nooooooooooooooooo!!!!!!!!!

Ens vam quedar tots congelats.

- Què passa, què passa??????? - Se sentia ací i allà.

LLIBRET 2 0 1 9

196

- Pareu! Pareu!!!

Vam parar tots però ningú sabia quin era el motiu!

- Però què passa!!!!!!!

- El gat!

- El què?????

- El gat!!!!!

Un home que encara hui podria reconèixer de tan bé que el recorde senyalava el monument.

- Hi ha un gat en la falla!!!!!

Tots vam començar a buscar i una altra veu, ara una dona que no vaig veure mai, va completar.

- Dalt de tot! Hi ha un gat dalt de tot de la falla!!!

Com de sempre he tingut una lleugera miopia vaig a ver d’aclucar els ulls per distingir, al cim de l’extrem més elevat de la figura de més de vint metres que estava a punt de ser incinerada… una figureta que es movia. Era de nit però estava ben il•luminada. Em vaig fixar bé, més bé, i quasi em puja la sang de tot el cos al cap i m’ix pel nas.

- Ai mare –, vaig aconseguir pronunciar – crec que…

- Calla, calla. Ja ho sé, ja.

Era el meu! Era el meu gat que no havia eixit mai de casa i just s’escapava per a escalar tota la falla la Nit de la Cremà!! Volia morir-me. De la vergonya per una banda i, per l’altra, de l’ansietat per la proximitat de la tragèdia,

amb el que jo m’estimava el meu gat.

- Ai mama -, vaig insistir amb llàgrimes als ulls – que no li peguen foc, per favor.

- Calla, bova. Com van a pegar-li foc al gat?

- Pega-li foc i veuràs com se’n va!!! – va dir una.

Aleshores jo no vaig poder més i vaig a començar a cridar.

- Que és de la falla!!! Que és de la falla!!!! – no volia admetre que era el meu. - Que el gat és de la nostra falla!!!!! – cridava desesperada.

En aquest punt, en el que ni ma mare podia calmar-me de l’esglai, va vindre la presidenta de la falla.

- Però xica, tu creus que anem a botar-li foc al gat?

- Una dona ho ha dit!!

- Ho deia de broma, no t’ho cregues – jo no ho tenia tan clar -. A més, millor. Així ens dura més estona la falla.

Hala! – va afegir mirant a tot el personal. A baixar al gat!

Ho van intentar de totes les maneres. Tirant-li les sobres del sopar al peu de la falla per si tenia fam i es movia.

Duent-li una gateta preciosa per si el meu li feia cas i baixava. Amoixant-li des de baix un gos enorme per si al meu li feia por i marxava. Ajuntant tres pals de granera per si des del balcó podien arribar a ell i es retirava. Res de res. Ell allà tranquil i jo, una vergonya. A tots els intents va respondre el meu gat de la mateixa manera, mirantnos amb careta d’innocent mentre feia el que li passava pel nas, que era seguir allà dalt. Bé, en realitat, una de les veïnes de les balconades va assegurar, perquè des de baix no es veia, que un moment donat va estirar una pota i es va posar a llepar-se la cuixa primer i la cua després.

Tan tranquil. En mig de tot el guirigall, algú li va fer una trucada a algú altre que treballava en la ràdio comarcal i que ho va fer públic. D’ací algú de la tele municipal ho va sentir, i va enviar un equip de pràctiques. D’ací un del diari que vivia a prop ho va veure, i va vindre a fer fotos.

D’ací un amic que li va tocar just en aquell moment per si anava a prendre alguna cosa, li ho va contar al seu cosí que treballava en la radiotelevisió autonòmica… i ja podeu imaginar. L’hecatombe.

Al gat el van haver de baixar els bombers que acudien per a controlar el foc, després de dur el camió amb la grua gran des del parc central. En eixes que va donar temps que arribara premsa però no només valenciana, que va, també les delegacions nacionals. La Falla de l’Ajuntament la van cremar a hora però tot el món, els índexs d’audiència ho van confirmar després, estaven amb el nostre cas, que s’emetia en directe pel segon canal valencià i al 24h de TVE. La Fallera Major de València degué trinar. Tot per a veure que, just en el precís moment en el qual una bombera estava a punt d’agarrar el meu gat, tota tapada perquè no l’arrapara, ell va fer un botet enrere, es va desperear amb molta parsimònia i va baixar a poquet a poquet, ninot a ninot, tenint-nos a tots en un esglai per a eixir escapat com un coet cap a casa. Una cosa tremenda.

La falla es va cremar de manera exitosa a les tres i vint de la matinada. Rècord total.

Des d’aquell dia i encara ara, al Grau de Gandia diuen que hi ha dues falles. La del Mosquit… i la del Gat.

197 L2 L 0I B 1R E9T

Guirigalls multicolor Salvador Bolufer Durant un temps vaig col•laborar en una revista mensual, on explicava l’origen i el significat de les dites, paraules i frases més habituals del nostre llenguatge col•loquial. I ho feia amb gramàtica salvatge i divertida, per tal de facilitar la lectura a la gent poc habituada a llegir. La cosa va començar una mica de broma, però prompte vaig notar que allò havia despertat interés i em vaig animar a seguir glossant aquelles glosses d’una manera més organitzada. Al voltant de quatre anys va durar l’experiència, i durant tot eixe temps vaig publicar unes 700 referències de totes les classes i colorets. Per això, quan em van proposar escriure un article on es contemplara la paraula “guirigall” –una espècie de lema del llibret que ara tenen entre cella i cella– em va venir al cap el susdit glossari, on tantes vegades apareixien indicacions al voltant de la susdita paraulota.

Molt sovint la fraseologia popular s’alimenta d’expressions, més o menys gracioses, que provenen de simples parides metafòriques nascudes de la saviesa popular o de l’enginy d’alguna persona ocurrent i/o divertida. Però hi ha molts casos on les tals referències radiquen en anècdotes o històries reals veritablement curioses com les que reproduiré a continuació, totes elles de caire guirigallesc: LLIGAR ELS GOSSOS AMB LLONGANISSES. Nadar en l’abundància. Mostrar opulència i/o balafiament.

Dita nascuda a primeries del segle XIX en un poble de Salamanca (Candelario) on hi havia una fàbrica d’embotits propietat d’un tal senyor de cognom Rico i de nom Constantino, conegut també com “el Choricero”. L’esmentada indústria estava ubicada als baixos de sa casa, i conten que en una ocasió rondava per allí un gos falder amb intencions d’entrar a la factoria a buscar el recapte. Una empleada va decidir amarrar-lo per tal d’impedir-ho, però com que no va trobar corda, va usar com a soga un rastre de llonganisses per a lligar

LLIBRET 2 0 1 9

198

l’animalet, i un xiquet que ho va veure amb estupor, va armar bon guirigall escamant pertot arreu que “a casa del tio Rico lliguen els gossos amb llonganisses”. El sarcasme popular hi va fer la resta relacionant exageradament els gossos, les llonganisses... i el cognom del “tio Rico”. Si ho apliquem als temps actuals caldria considerar també allò del xoricero i totes les rastreres de xoriços que lligaven gossos amb llonganisses amb els diners de tots.

Aquesta dita és d’origen castellà (atar los perros con longaniza), però la seua traducció no li resta ni un bri de sonoritat ni de força. No sempre és així; per exemple, si traduírem al castellà la de “Li diu el mort al degollat «qui t’ha fet eixe forat?»”, sonaria: “Le dice el muerto al degollado «¿quién te ha hecho ese agujero?»”.

Evidentment, estaríem insultant la bona pràctica del tractament lexicogràfic.

Les tres que vénen tot seguit són igualment d’origen castellà, però també són molt usades a les nostres geografies:

NO TINDRE NI UNA PERRA. No tindre diners o capacitats econòmiques per assumir tasques inversores.

Per entendre això de “la perra” (“la gossa” en valencià) cal remuntar-nos al govern provisional anterior a la Primera República (1870) on s’emetien unes monedes de coure de 5 i de 10 cèntims (fraccions de l’antiga pesseta). A la cara d’aquestes monedes hi havia la figura d’un lleó rampant (símbol del Regne de Lleó). La baixa qualitat del material i els deficients sistemes d’encunyació de l’època van propiciar que l’esmentat lleó semblara una gossa, motiu pel qual el sarcasme popular va batejar la de 5 cèntims com “perreta” (en castellà “perra chica”) i la de 10 cèntims com “perra gorda” (gossa grossa), provocant amb això que les perres foren sinònimes de diners. Per culpa de la puta perra (així la denominen els

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019

més malparlats) s’han produït els guirigalls més sonats del passat i del present, i tot apunta a pensar que la cosa continuarà igual en el futur.

ARMAR-SE LA MARIMORENA. Resultat d’una discussió que deriva en disputa convertida en brega i acabada en batalla campal. S’atribueix l’origen d’aquesta antiga referència al record d’una tavernera de Madrid de nom María Moreno, que tenia el costum d’armar gresques i guirigalls sense trellat cada dos per tres. Queda clar que aquest aforisme res no té a veure amb la nadalenca “Ande, ande, ande, la marimorena”, ni tampoc amb la memòria de la meua àvia Maria la Morena, persona que fou pacífica i encantadora.

ACABAR COM EL ROSARI DE L’AURORA. És com armar la marimorena, però en versió més puritana.

Dita provinent d’un poble andalús, on hi havia una congregació denominada el Rosario de la Aurora (es deia així perquè solien resar el rosari en processó a l’hora de rompre l’alba, moment que coincidia amb l’eixida dels bars de la gent que havia estat de festa).

Es conta que els confrares de la tal confraria anaven resant el rosari sota la llum dels seus fanals quan van ser molestats per un grup de borratxos amb ganes de divertició, la qual cosa va provocar un guirigall de Maria Santíssima que va acabar a colps de fanal i de botella de vi..., és a dir, “com el rosari de l’aurora”.

ESPANTAR EL GALLINER (dit també: “ASTORAR EL GALLINER”). Provocar alhora marimorenes i rosaris de l’aurora. Forma escandalosa de crear alarma social amb arguments desproveïts de trellat. Aquesta dita és pròpia de terres valencianes, on els guirigalls que s’armen dins dels galliners espantats són de colló de mico, i tenint en compte que, ací, amb dues palmades n’hi ha prou per a espantar-los. A més, els nostres galliners poden espantar-se en valencià, en català, en català/valencià, en

valencià/català, en castellà, en anglès autodidacta o en alfabet morse.

TIRA-LI...! Expressió utilitzada per encoratjar persones poc decidides, incitant-les a emprendre o continuar una tasca iniciada (no patisques, “tira-li”, que estàs fentho molt bé!), o simplement per a demanar als moixos que s’espavilen (“Tira-li”, que es fa tard!). S’usa també en l’argot dels caçadors i sembla ser la versió reduïda de l’aforisme “Tira-li, Martí!”. Segons Tormo Colomina, la dita en qüestió ve d’un acudit que parla d’uns lladres que van entrar a robar a una casa on vivia una velleta sola. La dona, en sentir el soroll estrany, va imaginar que eren lladres i per a impressionar-los va idear un truc.

En veu molt alta va dir: “Ramon, compta molts són!

Bernat, puja al terrat! Macià, agarra l’escopeta!, que se’n va! Martí, tira-li! Els lladres van pegar a fugir, espantats pel guirigall que havia armat aquella velleta valenta i espavilada.”

Curiosament, les metàfores inspirades en la mort són de les que més abunden en aquest catàleg fraseològic. I això demostra que, en pla col•loquial, la gent no té massa problemes a usar bravates morboses per a expressarse, bé siga per mostrar contundència o simplement per fer gràcia. He seleccionat tres dites mortuòries que, de forma molt subtil, encobreixen un guirigall de sensacions (això del guirigall de sensacions m’ho acabe d’inventar, per tal de no perdre la línia argumental de l’article). Miren, miren: MORIR-SE DE GUST. Abastar un instant de glòria i/o èxtasi. Normalment s’utilitza per a narrar moments d’orgasme i/o explosió sexual (em vaig morir de gust!), o per a mostrar satisfacció i desvaniment per les desgràcies de l’adversari. Pel que es veu, és necessari morir-se per a ser feliç.

199 L2 L 0I B 1R E9T

MORIR-SE DE GANA. Frustració per no poder acomplir un desig o ànsia. Hi ha persones que es moren de gana de morir-se de gust.

MORIR-SE D’ENVEJA. Morir-se de gana de matar els que es moren de gust.

En rememorar allò de l’explosió sexual dels que es moren de gust, m’ha vingut al cap una de les onomatopeies guirigallesques que s’inclouen al glossari:

AAAAHHHH! Onomatopeia orgàstica. Cop fonètic salvatge que sol proferir-se en el punt àlgid de l’orgasme.

Normalment va precedit d’altres onomatopeies menors exhalades entre sospirs semiofegats (uiii!, uffff!, agg!, hiiiihihiiii!) provocant en conjunt un autèntic guirigall en la intimitat.

Diu el diccionari que guirigall és també una paraula d’origen onomatopeic que indica “confusió de molts que parlen, criden, etc., alhora”. Segurament fou inventada per a ús pejoratiu, però en l’actualitat té un caràcter més bipolar i s’utilitza per a referir qualsevol classe de cridòria, siga bregosa o siga festiva. Als lliuraments de banderins fallers, per exemple, sempre es produeixen guirigalls col•lectius. Els que guanyen mostren la seua alegria per l’èxit, i els que no guanyen mostren el seu cabreig amb els jurats que no els han donat el premi.

Total, que la vida del món és un conjunt de guirigalls units entre si per a formar una sola unitat bèl•lica de caràcter indestructible. I multicolor, clar!

LLIBRET 2 0 1 9

200

201 L2 L 0I B 1R E9T

L’invisible més vist Carmen Berzosa. Periodista Mai havia imaginat així la seva vida. No és que esperés esdevenir un super-ciutadà, o en fill predilecte de la seva ciutat, ni tan sols en es exemple per a ningú, senzillament havia aspirat sempre a tenir una vida normal, amb algun èxit que poder rememorar i explicar als néts i alguns fracassos que , a més de obligar-te a millorar, et recordessin que la vida és així. Cruel, dura, injusta de vegades i sobretot lluitadora. Però ara, fins a aquesta normalitat que per a molts és una llosa li semblava un èxit.

Feia temps que s’havia vist obligat a viure al carrer. Una mala decisió que va fer que la seva carrera, la seva vida, les seves il•lusions i el seu futur es veiessin truncats.

Era optimista per naturalesa i quan va començar a fer-se invisible va pensar: “tampoc serà tan dolent”, aprendre a passar desapercebut, a ser silenciós, al fet que ningú et vegi, a escoltar només els sons de la ciutat, que també parla en els seus bancs, voreres i caixers.

A la jungla dels invisibles, també hi ha normes, rangs i privilegis.

Amb el pas del temps, havia aconseguit el seu espai, el seu estatus d’invisible, la seva relativa comoditat en un món inhòspit i hostil però que ara era la seva llar, el carrer.

Ja feia temps que ningú li parlava, ningú el mirava. No recordava el que era que li miressin als ulls, només la seva Rat, el gosset que un dia, furgant en un contenidor havia trobat i que, condemnat com estava al carrer o la mort, s’havia convertit en el seu company, la seva preocupació i molts dies la seva ocupació.

Deien que no tenia feina, com si no ho fos el aconseguir alguna cosa de menjar tots els dies sense haver de pidolar, un lloc on dormir sense ser objecte de les burles

LLIBRET 2 0 1 9

202

dels adolescents o els desallotjaments de l’autoritat.

Treball era també trobar un forat en el qual rentarse, rentar les poques pertinences que tenia i poder “condicionar” un aspecte que lluny de ser el millor, tampoc volia deixar de banda massa.

Afortunadament feia temps que havia perdut els cabells, perquè era relativament fàcil tallar-se la barba que encara que esclarissada tenia i creixia, però els cabells era un autèntic problema. Mai li va agradar els cabells llargs per als homes.

No tenia una vida fàcil, però tampoc era la pitjor, havia vist gent més desesperada, incapaç de trobar el seu lloc i la seva situació, sabia que no podria durar molt la seva independència, al carrer són pocs els que es fan vells sense que una onada de fred o de calor acabe amb les seves vides, però excepte Rat, no li preocupava molt més al món.

La raça humana no ho era tant, almenys no l’hi semblava.

Hi havia èpoques en què era més fàcil ser invisible, però també les hi havia a les que de sobte ja no era tan transparent i algú el mirava. Gairebé sempre per a res bo, però afortunadament havia adquirit una sèrie d’habilitats camaleòniques que l’ajudaven a passar desapercebut.

El seu món estava en ordre, era rutinari, dur, cruel de vegades, però era el seu món i es movia amb certa diligència en ell. Però tot això de cop i volta va canviar.

No s’havia adonat de quan li havien fet la foto, tampoc li va haver de importar molt, però la veritat és que per aquella maleïda foto el seu món es va transformar.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019

Una foto en un carrer havia servit perquè aquell intrèpid artista faller li dediqués el centre i rematada de la falla.

No de qualsevol falla, sinó d’aquella que es plantava a la placeta en la qual estava el seu caixer. El que li servia d’aixopluc en les nits de fred i que tothom sabia era el seu “llar”, si se li podia dir així.

que hi fos. Com formant part del mobiliari, perquè en realitat pocs sabien com sonava la seva veu, no parlaven amb ell. Ni ell amb ningú. Formava part de la tècnica de camuflatge. Era part de la invisibilitat.

A prop de la mar, per tenir la seva especial aroma, lluny del guirigall que es forma en el mercat ambulant però visible per poder veure i ser vist en cas de necessitat.

Ara, la seva cara, el seu cos i fins el seu Rat estava en grandària gegant davant els seus propis nassos.

Adéu silenci, adéu invisibilitat, adéu tranquil•litat i sobretot, adéu anonimat.

Aquell matí va veure com els fallers arribaven a la plaça.

Era el normal, faltaven tres dies per falles. Sabia per altres anys que havia de buscar un altre lloc, però mentre no arrencava la festa, es podia estar al racó.

Després, aprofitant les festes, sempre hi havia algú que li oferia menjar o beguda, fins i tot de vegades el deixaven aixoplugar a la carpa. Ell a canvi vigilava el monument i l’anar i venir de la gent del barri i la falla en aquests dies. No hi havia contracte, era un acord no escrit, ni tan sols pronunciat, però que es complia. Era com la petita indemnització per desallotjar durant uns dies d’aquest racó en el qual dormia la resta de l’any, del lloc que s’havia guanyat després de tants anys al carrer. El que més agraïa és que no el miraven amb condescendència, no li preguntaven, no intentaven canviar, ni tampoc comprar-lo.

Malgrat que coneixia a tots els que passaven pels seus dominis, no solia parlar amb ells. Tots el coneixien, però igual que es coneix el banc de la porta de casa o el fanal que es cola per la finestra a la nit. Com si el normal fos Rosa Muriel

203 L2 L 0I B 1R E9T

desaparegut abans de contestar, però ara, ara ja no hi havia solució.

Va somiar durant anys en recuperar la visibilitat, en tornar a convertir-se en ciutadà útil, però mai va pensar que tothom ho veuria com el ninot de la falla de barri.

En el fons, tampoc estava tan malament.

Tres dies de glòria al capdamunt i després ..., uns minuts d’ardent lluminositat per dir definitivament adéu.

Rosa Muriel Però ara tot canviava. Ara ja no era invisible. Tot d’una havia passat de ser moble a tornar a ser algú a qui preguntar.

No, no era el que volia. Ara no!

Quantes vegades va somiar que algú li preguntaria, que algú li reconeixeria, que algú li donaria l’oportunitat que necessitava per poder tornar a ser una persona, amb nom, amb aspiracions, amb idees i sobretot visible, jovial, amb veu. Ara de cop i volta tot era una bogeria.

S’havia convertit el seu silenci en un guirigall, una autèntica bogeria.

De sobte tots preguntaven per ell. Reportatges a les televisions, nois amb mòbils que esperaven convertir el seu vídeo en viral amb el pària del barri com a protagonista. Explicar la seva història, una història que ni ell mateix recordava.

Com havia arribat allà? Qui havia tingut la idea de convertir-lo de sobte en un ninot de falla?

No li semblava una burla, se sentia en el fons afalagat, però per què l’havien triat ? Per què no li havien preguntat? És clar, d’haver-ho fet segurament hauria

LLIBRET 2 0 1 9

204

Llàstima que en aquest viatge no l’acompanyés Rat, l’anava a trobar a faltar.

I ES VA ARMAR UN GUIRIGALL...

Lluís Estruch · Mestre Sovint en molts moments del dia, quan ja no ho podem suportar més pronunciem la paraula guirigall, volent expressar el rebombori produït per moltes persones parlant a la vegada. Aquesta parauleta la va utilitzar, en termes literaris, allà pel 1632, l’escriptor Lope de Vega en el seu poema titulat “La Gatomaquia” . En valencià consta el seu ús, en termes literaris, per Pere Labèrnia, al 1839 en el seu diccionari.

Dissortadament, tal com dèiem al principi, avui en dia tenim el guirigall sobre la taula, en molts temes quotidians. A la televisió en els programes de “telebasura” donat que els seus participants, trellat i coneixement no en tenen massa i la paraula cultura els sona com a treball del cul. Quan han de discutir qualsevol tema importantíssim com per exemple: amb quants s’han gitat el darrer cap de setmana –guirigallqui és l’últim que s’ha divorciat –guirigall-, quant han cobrat del darrer fals “robat” –guirigall-... No en saben més, què anem a fer-los... Com diu la frase feta: Lo que natura non dat, Salamanca non prestat.

En el món de les tertúlies radiofòniques o televisives també es donen guirigalls en qualsevol tema que es pose sobre la taula, ja siga de política econòmica, disposicions penitenciàries, l’estimada Catalunya, el masclisme i la violència de gènere, del dictador Franco...

Tots i totes són especialistes en aquests temes i molts altres que no he citat, la qual cosa és impossible. Per tant com ho solucionen: amb un guirigall cada dos per tres, escridassant-se descortesament, així ningú entén el que diuen ni el que opinen, per tant temps perdut.

En el mon de la política també es munten guirigalls, molts d’ells vergonyosos, que no tenen ni cap ni peus.

Quan no es tenen raonaments vàlids per contestar a l’oponent es recorre a les paraules malsonants i insults, o al famós: “i tu més...” encastant uns guirigalls

innecessaris, que l’únic que fan és desprestigiar el món de la política.

També hi ha guirigalls bonics. En una classe de primària, quan s’acosten les vacances, quan els notifiquen que han aconseguit un premi en qualsevol concurs, quan els donen l’últim dia les notes... sol armar-se un preciós guirigall per l’alegria, goig, animació, gaubança...

Un altre guirigall preciós es produeix el dia del repartiment de premis fallers a la plaça Major. Bé, tots no, d’alguns premis... Les comissions falleres guanyadores d’algun premi, aplaudeixen, criden, canten, tiren paperets, fan sonar les botzines... i a la plaça es forma un guirigall esplèndid, inigualable, magnífic, gloriós per als fallers i falleres de la comissió. Aquest guirigall només es pot entendre si es viu la festa fallera des de dins. I insisteix: #Premisalaplaça.

205 L2 L 0I B 1R E9T

L’ESCAR Javier Andrés Puig Moreno QUINZE ANYS DE “EL VARADERO”

LLIBRET 2 0 1 9

“El Varadero” compleix quinze anys

Quinze anys per i per al Grau i Gandia,

i sembla que portés tota una vida.

per la gent que creu que l’oci val la pena,

Quinze anys de música, il•lusions i riures;

que la música en directe val la pena,

de gent que es va conèixer entre cançons

que el rock&roll val la pena,

i avui, alguns, comparteixen futur i família;

que viure “bonic” val la pena,

i de gent que, sentint-se sola

que tots valem la pena

va eixugar llàgrimes entre balls i amics.

i que junts valem àdhuc molt més.

Quinze anys de grans moments,

Quinze anys de somnis bojos i cultura:

de sengles molt millors,

de “Gandiautor”, i curtmetratges,

i alguns dolents que pocs coneixem.

de “Còmics en Ruta” i concerts setmanals…

Però aquí està: alçat, antic i nou alhora,

De grans artistes, d’altres novells

com a emblema d’un Grau i una Platja

i sempre de bandes locals

cada vegada més orfes, però encara forts,

que van trobar la seva casa en un escenari

i amb ganes de seguir tota una eternitat.

que es va convertir en referència nacional.

206

Quinze anys de treballadors que van ser amics,

Quinze anys d’Escar… ja són quinze anys.

de gent que va creure en una aposta arriscada

Sembla que anessin centenars, sembla que fos ahir.

de barbacoes corejant a una Espanya guanyadora, d’aniversari sorpresa, de confessions inconfessables, de dies inoblidables, d’espatlles en els quals refugiar-se i, sobretot, de saber que es pot ser família sense que siguin necessaris llaços de sang.

Quinze anys del somni d’un home que al marge de zones i modes va voler fer una cosa diferent, innovar maneres, marcar estil, promoure cultura, deixar la seva petjada.

Et van dir “boig”, Nacho Rees Martí, però vas creure en tu, no vas fer cas i avui, a València, continues somiant.

207 L2 L 0I B 1R E9T

GUIRIGALL FALLER Lola García.

El guirigall va escudellat,

El treball de tot un any

no pretén ser el millor

en dies.. a la porquera

doncs hi han a triar molts plats

som així, sense parany

i hi han de més bons i pitjors.

i és que amem la” carraspera” 1

Que t’apeteix un entrant..

Volem els millors ninots,

mira cap al cadafal,

també la millor escena,

que vols peix o vols carn

i sense tindre singlot,

gira el cap als costats.

quan hem de pagar... la pena!

En aquest llibre faller

Festivals i paelles

tot el mon si que cap

concursos per tot arreu

jo no sóc millor que aquell,

els campionats de cartes..

ni tinc tampoc més trellat.

no ens para ni l’aiguaneu.

De les falles.. monument!

És el talant del faller

Sempre és el que ens agrada,

fer feina sense parar

però sabem que el llibret

igual que el “matalafer” 2

és el que deixa estampa.

fem i desfem tots els anys.

1 Carraspera, anar trafegats, i nerviosos, amunt i avall. També li s’anomena a un que ha passat la nit de festa i al sendemà no pot parlar.

2 Matalafer, persona que es dedicava a vendre matalàs i es passava tot el dia fent i desfent el llit.

LLIBRET 2 0 1 9

208

L’esperit és el que guanya i aquest ningú el vencerà i malgrat les bufetades tots els anys a començar.

Aquesta és marxa fallera, la mateixa tots els anys i en forats en l’espardenya i no sentim cap de dany.

Tant sigues faller com no el que mai em negaràs són els dies d’il•lusió, que venen per Sant Josep.

209 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

210

EL FUTUR DE LES FALLES(O CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA) Josep M. Izquierdo · “Poetadelfoc”

“Animal de records, lent i trist animal, ara evoques i penses…”

(Vicent Andrés Estellés) Les falles són un poema

Els fallers com una fera

com un cant espiritual,

volen volum i acabats:

les falles són la condemna:

una falla alta i ben feta,

art efímer que té un llast.

amb guió espectacular.

No parle de tota la festa,

Tot açò és un problema

sols l’ofici d’artesans:

clamorós i ben sagnant,

molta Unesco, molta gresca,

que no cap ací en l’escena,

i als tallers pobresa i fam.

de tan penós i tan llarg.

Eixa gent són la bandera

El futur és la gangrena

-és genial allò que fan-

d’una mort lenta i constant:

que donen fama a València,

meninfots, gent massa cega,

i són mestres pel seu art.

nosaltres els valencians!

La situació ens desespera -ha guanyat el suro blanci la crisi a molts ofega… doncs pocs paguen el que val.

211 L2 L 0I B 1R E9T

Ací les publicitats, ens queda donar les gràcies per haver col•laborat i també per les molèsties

LLIBRET 2 0 1 9

212

Guia Comercial

Pizzeria del Poble 212 Volare 213 Etna 213 Peña Barril 214 Ca Patxi 214 Borredá 215 Serralta 215 Kayuko 216 Salva Gregori 216 El Melic 217 Panaderia Vila 217 Depilnova 218 Kamiseto 218 Calzados Esparza 219 Milán 219 Bersan 220 Carniceria Carmina 220 Administració de Loteria nº 7 221 Antonia Montoya Fotògrafa 221 Repsol 222 Salvador Aparisi 222 Taller de flors 222 Carmen Simó 222 Alemany Assegurances 223 Trini Boscá 223 Bar Restaurante Montecorona 224 Panaderia Ricardo 224 Muebles Rubio 224

Laura & Esther Estilistas 224 Peluqueria Olga 225 Mª Pilar Florista 225 Joyería Vimar 225 Rent a car Ducal 225 Comecocos 226 Goleta Café 226 Cremades Assessors 226 Ca la Pastaora 226 Estrugo peluqueros 227 Ke Café 227 Lavanderia Del Grao 227 Milady Gandia 227 Dorian Gray 228 Anem Regalos 228 Aletuctura 228 Vision Audio 229 Jose Antonio Garcia 230 Decoració 230 Farmacia Beatric Román 231 Ronda Motors 231 Martí Indumentària 232 Mapfre 232 Mac Estétic 233 Carolina Sierra 233 Pepito la Flor 234 Perles Abogados 234 Iván Morant 235

El mas de xeta 235 Al punto 236 Centre Kinetic 236 La Croissanteria “Maru” 236 Varadero Puerto de Gandia 237 Ca Miguel 237 Inmobiliaria Mar Salà 238 Maxila Dental 239 Gandia Lawyers 240 CDM Grau de Gandia 241 Isuzu 241 Hotel Safari 242 Aupa Hogar SL 243 Blay Asesores 244 Caixa Ontinyent 245 Hotel Bayren 246 Aceitunas Guerola 247 Arcoiris 247 Autoescola Gandia 247 Bar Cafetería Amelis 247 Carniceria Castillo 248 Dolços Toni 248 Siggo Qualigest 248 Farmacia Rosa del Vents 249 Carnisseria Casa Conchín 249 Plabe SL 249 Fontaneria Rafael Galera 249

213 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

214

215 L2 L 0I B 1R E9T

LLIBRET 2 0 1 9

216