22
PAUL RADIN
precisió que estarien a l’altura del millor novel·lista psicològic. Detalla el moment precís en què va començar a tenir memòria i després els primers contactes amb el sexe. Explica meravellosament el moment en què va tenir el desig “de ser agradable per al sexe contrari”. Des del començament, tal com he indicat reiteradament, és sorprenentment insistent a separar el que ha viscut del que hauria d’haver viscut. Anteriorment hem vist que explica molt decidit el moment que va viure quan va fracassar en la comunicació amb els esperits durant el dejuni que va fer quan era jove, encara que s’havia esforçat per aconseguir aquesta comunió tan desitjada amb els déus. Com que no té el caràcter prou fort com per admetre el seu fracàs, enganya els seus pares. De la mateixa manera ens confessa que durant la joventut va tenir molt d’èxit amb les noies. Aquí, una altra vegada, no pot resistir la temptació de fer veure que era un home amb molt d’èxit? Tant psicològicament com humanament, el més interessant aquí no és el fet que sap la diferència entre la realitat i la ficció social que desitjaria tenir, sinó que no és mai cínic. Ho evita, ja que no s’amaga de res, i per tant el cinisme és innecessari. No necessita cap mecanisme de defensa. Està donant una descripció de la seva vida i si això va passar durant la seva vida, a causa de certes febleses de caràcter, aparentment la mentida hauria d’estar per damunt de la veritat. No obstant això, gràcies a la seva honestedat, mai hi va estar. Com s’ho va fer per no confondre-les més és un misteri per a mi. Això ens demostra que és un home que té una personalitat amb moltes facetes, i al mateix temps amb una personalitat notablement desintegrada. És a aquesta personalitat múltiple a la qual hauríem d’atribuir la seva facilitat per viure el període de la vida que tot just està descrivint. Encara que escriu l’autobiografia quan és un adepte incondicional d’una secta religiosa nova que ha trencat amb el rerefons cultural antic, això no afecta la precisió ni l’aproximació comprensiva amb què descriu aquest rerefons. Mai s’oblida d’ell mateix ni llença diatribes contra el passat. Quan descriu la seva infància és un nen; quan descriu la seva joventut, un jove; quan descriu la Dansa Medicinal, un membre d’aquella comunitat, i, finalment, quan descriu la religió nova ho fa com un adepte incondicional. Tot en el lloc i en el temps adequat.