Marco Aparicio Wilhelmi
Les vigents constitucions equatoriana (2008) i boliviana (2009) ens parlen, a través dels seus drets, del protagonisme de col·lectius fins ara exclosos o subordinats, fets callar. Ambdues atorguen un extraordinari pes als drets. En el cas del text equatorià, els títols segon i tercer, que respectivament recullen els drets i les seves garanties, comprenen 85 articles, gairebé la cinquena part del total. En el cas de Bolívia, el títol segon, dedicat als drets fonamentals, s’estén de l’article 13 al 107, i si li sumem les garanties arribem fins a l’article 140, cosa que implica més d’una quarta part del text constitucional en el seu conjunt. Però el protagonisme no només és numèric. Es tracta d’una centralitat fonamentada en la gosadia amb la qual s’assumeix, no només una llista de drets, sinó un discurs dels drets renovador, que deixa enrere el verb dominant que ha portat a la dessubstanciació, a la pèrdua de la capacitat de confrontació i de canvi. Els textos que comentem reivindiquen el dret constitucional com a dret axiològicament compromès, i no a partir de valors genèrics o principis consagrats de manera més o menys simbòlica o difusa, sinó a través d’una meticulosa llista de drets, d’un sistema complet de garanties i d’un ric programa d’intervenció de l’estat en les condicions que fan possible l’efectivitat d’aquests drets. Com a exemple de l’abast d’aquestes garanties hi trobem les accions que, en tots dos textos, permeten reaccionar davant l’omissió o l’incompliment d’obligacions constitucionals. En el cas de l’Equador, l’acció d’incompliment permet recórrer a la Cort Constitucional per “garantir l’aplicació de les normes que integren el sistema jurídic (…) quan la norma o decisió el compliment de la qual es persegueix contingui una obligació de fer o no fer clara, expressa i exigible” (article 93). En el cas de Bolívia, l’acció de compliment “procedirà en cas d’incompliment […] amb l’objecte de garantir l’execució de la norma omesa” (article 134). Autors com Roberto Gargarella han advertit dels riscos d’una aposta de drets “inflacionista”, atès que “serà difícil, i fins i tot impossible, complir molts dels drets que es van incorporar a les noves constitucions”. Ara bé, el mateix autor s’encarrega d’assenyalar que aquests riscos no han de conduir-nos “a desqualificar de manera automàtica l’operació d’expandir l’apartat dels drets”, ja que exemples “de constitucions austeres com la nord-americana o la de Xile, a l’Amèrica Llatina, acompanyen una pràctica —judicial, en particular— molt hostil enfront dels drets socials, 118